| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (04/12/2007) MES Següent (2008-02-02)› ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya) PAÍS Següent (2008-01-14 - Sudan)› Ethiopia Bahar Dar (veure sobre mapa) 08/01/2008:
Bahir Dar és un encantador poble al Sud del llac Tana, just al costat del naixement del Nil Blau que pren les aigües del llac. Des de l’hotel on vàrem acampar podíem anar a capbussar-nos al llac, rodejats de negres que ens observaven com si fóssim una atracció turística. Sovint, l’horitzó del llac era retallar per una fila de pelicans que aletejaven les ales rítmicament. Pel jardí de l’hotel hi havia altres espècies de menuts i curiosos ocells, alguns amb una llarguíssima cua que no vaig poder fotografiar. Vorejant el llac hi havia un bonic passeig, al final del qual vaig descobrir un bar on es reunien desenes de pelicans que esperaven que els tiressin les restes d’algun peix. Bahir Dar era un bon punt per a celebrar un aniversari, i aquesta va ser la sort d’en Michael que va complir 30 anys l’endemà de la nostra arribada. Durant aquests dies, i acompanyats sovint d’alguna cervesa, hem estat conversant de les nostres vides i sobre els nostres projectes i somnis. Michael és un noi senzill que vol viure fora del sistema. Fa pocs anys va estar vivint tres anys en una barraca sense aigua corrent ni electricitat, a prop del bosc, i allà voldria viure tota la vida. Però es queixava que el govern austríac no li permetria complir el seu somni, perquè de fer-ho, el govern li prendria la filla. Jo li vaig explicar la meva situació, completament al revés, els meus pares són els que van anar a viure des de Barcelona a una masia sense aigua corrent ni electricitat. Allà vaig créixer fins als 20 anys, però després dels estudis em vaig integrar al sistema creant una empresa. Pensava que fer la volta al món era una manera de deslligar-me del sistema, però en Michael em va fer notar molt acertadament que seguia completament integrat al sistema: viatjava amb una moderna autocaravana, amb espònsors, escrivint per revistes, pensant escriure un llibre,... El tercer o quart dia a Bahir Dar vàrem anar a visitar les cascades del Nil Blau, a pocs quilòmetres del llac Tana. Tot i la desaprovació de l’Alexandra, vaig oferir als austríacs d’anar-hi els cinc amb la nostra autocaravana. Tot i així, l’Alexandra va saber refrenar els seus nervis i no es va empipar excessivament quan la petita Maria es va pixar al seient o quan la caixa de les bombones de gas es va desenganxar degut a les vibracions del camí. En qualsevol cas, l’Alexandra es va quedar al cotxe mentre jo caminava amb els austríacs fins a les magnífiques cascades. De totes maneres, antigament les cascades havien de ser encara molt més impressionants, ja que bona part de l’aigua del Nil Blau és recollida per una central hidroelèctrica i la imatge està força allunyada de la mostrada als bitllets d’un bir (0,10$). Ahir, després que en Michael m’arreglés desinteressadament la caixa de les bombones de gas, vaig visitar sòl els captivadors monestirs del llac Tana. Vaig compartir una barca de l’hotel amb dues altres parelles de turistes i ens vàrem dirigir al monestir de Entos Eyesu, que no vaig visitar (l’entrada de cada monestir costa 3,5$) per no trobar-se recomanat a la meva guia, però sí que vaig visitar el bonic monestir de Kebran Gabriel fundat al 1321 al mig d’una petita illa on viuen 64 monjos. Allà, observant les boniques pintures de les parets centrals, ens van explicar que els etíops creuen, segons la bíblia, que Jesús era mulat, mescla de blanc i negre. Al voltant de les quatre massisses parets centrals, el monestir estava rodejat per una paret circular i exterior a aquesta, encara sota la teulada de palla, unes boniques porxades de columnes. El monestir de Ura Kidane Meret a la península de Zege tenia la mateixa estructura que l’anterior, però les pintures potser el superaven amb bellesa. Potser per aquest motiu, els voltants estaven rodejats de venedors d’artesania, la qual sempre és cara i sense l’atractiu dels altres països africans. A vespre vàrem conèixer un alemany que viu a Etiòpia des de fa 7 anys. Vàrem començar a parlar de política i ens va explicar la guerra entre Etiòpia i Eritrea podria tornar a explotar, bàsicament per la fallida situació d’Eritrea, el qual no disposa de divises ni per a comprar combustible. Una guerra seria una bona manera per a callar les protestes internes. De totes maneres, la força militar Etíopa està enfocada bàsicament a Somàlia ajudats pels Estats Units. El govern provisional de Somàlia acceptat internacionalment va demanar a Etiòpia el suport del seu exèrcit per a reconquerir el país. Però la raó dels Etíops, no era altre que la d’anular els tribunals islàmics somalis que reclamaven part del territori etíops musulmà de la mateixa ètnia somali i havien condemnat a molt tots els ortodoxos de la regió. De totes maneres, els etíops en general no estan interessats en la polítics, tot i que tampoc estan informants, per exemple, és impossible de saber les baixes militars degudes a la invasió de Somàlia. Avui, a la tarda hem llogat unes bicicletes (0,35$/hora) i hem pedalat cap a les afores del poble, creuant el riu Nil Blau i després dirigint-nos cap al llac fins a una granja esponsoritzada per holandesos que produïen formatge. El formatge era deliciós, però només n’hem pogut comprar 500gr, perquè les altres mides que tenien eren enormes. En qualsevol cas, l’excursió amb bicicleta ha estat una bona manera d’acomiadar-nos de Bahir Dar. Demà ens arribarem a Gondar i al cap de dos dies ens tornarem a trobar els austríacs per a creuar junts el Sudan. Gonder (veure sobre mapa) 10/01/2008:
Abans de marxar de Bahir Dar, una parella d’australians que s’allotjaven al mateix hotel em van demanar de portar-los cap a Gonder i a canvi pagar-nos l’equivalent al bitllet d’autobús. Sabia que no seria del gust de l’Alexandra, però vaig acceptar. En qualsevol cas, al final va estar l’Alexandra la que va mantenir una conversació més estreta amb ells que jo. Mentre circulàvem per la ben pavimentada carretera, vaig veure una bonica roca a fotografiar i em vaig aturar. Tal com ja m’esperava, de seguida van aparèixer una desena de nens corrent de tot arreu demanant diners o bolígrafs. Al tornar de fer la foto vaig entregar una botella d’aigua buida a un dels nens, però al arrencar el cotxe saludant, vaig veure pel retrovisor un dels nens que començava a tirar petades amb força contra l’autocaravana. Enrabiat, vaig parar en sec mentre el nen en qüestió fugia corrents. A l’instant vaig agafar una pedra i l’hi vaig llançar amb punteria, tot i que sortosament no el vaig tocar. Llavors vaig tornar al cotxe amenaçant la resta de nens, els quals van seguit paralitzats després de la nostra marxa. Però aquest no va ser l’únic incident amb els nens. Després de deixar els australians al seu hotel de Gonder, vaig aparcar a una esplanada enfront del recinte reial i l’Alexandra va començar a preparar el dinar. Vàrem dinar i just després, mentre jo estava cagant, un nen va colpejar la porta. L’Alexandra va deixar sonar l’alarma un minut, però instantàniament el nen (o nens) van seguir copejant més fort. El procés es va repetir 3 vegades, sense que els nens deixessin de picar la porta i al final, empipat, descalç i amb el cinturó encara sense cordar, vaig obrir la porta de sobte i vaig atrapar el primer nen que vaig poder, al qual vaig bufetejar un parell de vegades, mentre uns nois grans se’n mofaven més enllà. Al final va resultar que el nen era el més gran dels que picaven la porta i encara que ell va negar que ho hagués fet, el vaig sermonejar que s’ho ben mereixia: per ser el més gran i no haver aturat als altres més petits. Malgrat aquests petits incidents, hem pogut gaudir plenament de Gonder, l’anomenada Camelot d’Àfrica. L’Alexandra també ha gaudit, perquè després de molt de temps hem visitat junts una atracció turística de pagament (a excepció del museu d’Addis Ababa). El recinte Reial de Gonder és meravellós, segurament no seria tant extraordinari a Europa, però ho és per la seva presència a l’Àfrica. Etiòpia havia estat un país governat des d’abans del naixement de Crist per diferents dinasties reials, les quals s’havien beneficiat de la situació privilegiada del seu país, a cavall de diferents rutes comercials. A principi del segle XVII, l’emperador Fasiladas va fundar una nova capital a Gonder (les anteriors havien estat a la província de Lalibela) la qual va prosperar durant un segle i mig, fins que les conspiracions i intrigues Shakespearianes van provocar la seva davallada. El recinte Reial conté diversos palaus i castells, alguns dels quals es conserven força bé i d’altres només les runes. A excepció del recinte Reial, algunes esglésies (que no hem visitat) i els banys de Fasiladas, Gonder no té massa interès. Tot i així ens hi hem estat fins avui, polint-nos els últims birs. A la tarda hem sortit de la ciutat direcció al Sudan, amb la intenció d’aturant-nos a una desena de quilometres, en un punt acordat prèviament amb els austríacs. En Michael, la Stephania i la Maria ja es trobaven allà, amb el seu cotxe rodejat de nens i alguns adults. Hem aparcat darrera seu i hem començat a conversar sobre els empipadors Etíops. De totes maneres, al cap de poc, s’ha apropat un home d’una casa propera i ens ha invitat a prendre cafè. Jo hi en Michael hem acceptat agraïts i mentre preníem les tres tasses de rigor, la petita Maria corretejava per la petita casa de fang fent riure a tots els presents. M’ha agradat la hospitalitat mostrada, tot i així, al acabar de prendre el cafè i de menjar una mica d’injera (el menjà típic d’Etiòpia), vaig entendre que els amfitrions ens demanaven diners, encara que no molt insistentment. És una llàstima que els Etíops sempre pensin en diners quan veuen un blanc. És veritat que la majoria són molt pobres, però no tant com en altres països en els quals hem passat. Més tard, pensant en els motius de la pobre hospitalitat etíop, he pensat que la religió hi juga un paper molt important perquè la religió cristiana no obliga a la hospitalitat, molt contràriament a la musulmana. Al tornar a les autocaravanes, ens hem trobat que la Stephania havia acabat de cuinar una deliciosa sopa. En Michael n’ha ofert un plat al nostre anterior amfitrió, el qual ha acceptat gustosament. De totes maneres, m’ha sorprès la poca habilitat per a sostenir la cullera (sempre mengen amb les mans), però encara m’ha impressionat més observar la cara de fàstic al provar la sopa, la mateixa cara que la resta de nois que s’han anat passant el plat, fins que l’han llençat. Podia entendre que l’Alexandra fes igual cara de fàstic al provar la injera, però m’ha constat d’acceptar que pogués passar el mateix amb una exquisida sopa austríaca. Sudan border (veure sobre mapa) 11/01/2008:
Per fi estem a punt de sortir d’Etiòpia, i no escric “per fi” perquè ens hagi costat tant aconseguir el visat del Sudan, ni perquè la carretera de Gonder a la frontera no estigués en massa bon estat, escric “per fi” perquè finalment deixarem de veure etíops. Tots estem cansats que en general els etíops ens saludin amb un “give” (entrega) o directament “money” (diners), en comptes de “bon dia” o “com estàs”. També estem cansats que una gran majoria no ens saludin movent la ma, i simplement l’estenguin amb la palma amunt amb acció de demanar. També estem cansats que intentin enganyar-nos pel fet de ser blancs (tot i que això passa en molts altres països africans) o fins i tot robar (a la Stephania li van robar les sabates). I és una llàstima que estiguem tan cansats dels habitants d’Etiòpia, perquè el país és molt bonic. Potser hauria estat millor que haguessin estat colonitzats una temporada més llarga o que no haguessin rebut tanta ajuda en durant les fams, però definitivament, el millor que els podria passar seria que deixessin de rebre tants turistes rics que no els importa donar diners als nens que deixen els ramats descuidats o deixen d’anar a l’escola per a poder demanar. Sudan Khartum (veure sobre mapa) 14/01/2008:
Si aconseguir el visat del Sudan ja va ser tota una odissea, aconseguir registrar-nos a l’oficina d’immigració del Sudan, també va ser tota una aventura. Tots ens preguntàvem per què ens havíem de registrar a l’oficina d’immigració si no eren immigrants, ni tant sols turistes, simplement teníem un visat de trànsit per a arribar a Egipte. En qualsevol cas, si no ens registràvem podíem tenir veritables problemes i el primer que vàrem fer en arribar a Khartum va ser dirigir-nos a l’oficina de registre d’aliens (l’altre nom de l’oficina). Vàrem fer diverses cues per a aconseguir els formularis, i després de completar-los en vàrem fer algunes més per a presentar-los, però quan va arribar el nostre torn ens van comunicar que no ens podien acceptar els formularis perquè necessitàvem una garantia d’algun Sudanès. En Michael tenia uns bons amics a Khartum que havia fet quan va arribar d’Egipte i els va telefonar. Primer es va presentar en Shazeli, el qual va entregar-nos una fotocopia del seu passaport com a garantia, però al arribar de nou el nostre torn després de més cues ens van tornar a comunicar que no acceptaven passaports com a garantia. Al cap de poc va arribar en Yossef, el germà d’en Shazeli, vàrem fer fotocopies de la seva targeta d’identitat i de la seva targeta de treballador per a les Nacions Unides, però de nou ens van refusar la garantia explicant-nos que necessitàvem un carnet d’identitat internacional, un document que molts pocs Sudanesos posseeixen. Al vespre, mentre sopàvem un deliciós àpat que va cuinar la dona d’en Yossef, en Yossef va estar trucant a amics i familiars preguntant qui ens podia garantir. Però avui al mati encara ens trobàvem en la mateixa situació: volíem sortir del Sudan, però ens seria impossible si no trobàvem algú que garantís la nostra estada. Davant la greu problemàtica, hem tornat a l’oficina de registre d’aliens (quin nom! Com si fóssim extraterrestres) per a preguntar entre la gent de les cues si algú ens podia garantir a canvi de pagar alguns quants dòlars (és increïble, els Estats Units son els principal enemic del Sudan però el país només accepta dòlars i amb prou feines euros). Hem preguntat i preguntat però ningú ens podia garantir, fins que una alemanya en una situació similar a la nostra ens ha suggerit d’anar a un hotel on també ens podien garantir. Hem anat a un hotel proper insinuant que més tard ens hi allotjaríem i sorprenentment ens han fet el paper necessari sense cap mena de problema. Després hem tornat a l’oficina que estava tancada per dinar, però hem entrat per una porta lateral i sortosament ens han segellat a l’instant els passaports diverses vegades, això sí, després de pagar uns 40$ per persona. A la frontera també ens podíem haver registrat, però ho vàrem descartar perquè ens cobraven 65$. M’havia estalviat 50$ entre els dos i segurament havia valgut la pena perdre un dia i mig, però havia estat esgotador. Després dels tràmits hem agafat un petit autobús des del modern centre de Khartum direcció al barri d’en Yossef, l’amic d’en Michael a casa del qual havíem aparcat l’autocaravana. Hem creuat el Nil Blanc, molt propers a la unió amb el Nil Blau, i hem estat circulant uns kilòmetres més fins a un mercat, on tothom ha baixat de l’autobús. La zona ens era desconeguda, però preguntant i caminant més de dues hores hem arribat a la casa. Durant el camí ens hem parat algunes vegades a prendre un te, preparat amb un colador contenint el té triturat sobre el qual s’aboca aigua molt calenta, instantàniament en surt un te gustós de color fosc al qual afegeixen molt sucre. Si el centre de Khartum és modern, amb grans edificis, els extensos barris de les afores són tradicionals, amb cases baixes i carrers de terra, tot i que travessats per grans avingudes. A mitja tarda hem arribat a casa en Yossef on ens esperaven les dones i un nou tiberi. En Michael i la Stephania havia conegut en Yossef quan estava creuant Sudan direcció a Etiòpia. A Khartum estaven passant la nit aparcats en una gasolinera, però en Yossef els va oferir d’aparcar davant de casa seva, tractant-los com als més apreciats invitats. Al tornar a Khartum, en Yossef i la seva família també ens varen rebre a mi i a l’Alexandra amb els braços oberts, oferint-nos amistat, menjar i tota l’ajuda que ens fos necessària. Que diferent d’Etiòpia, aquí hi ha veritable hospitalitat, i s’ofenen realment si els proposes de col•laborar econòmicament amb la compra dels aliments compartits. 17/01/2008:
Avui al matí, mentre jo i en Michael esperàvem amb en Yossef que m’omplissin les meves bombones de gas, en Yossef ens ha comprat un barret tradicional sudanès, i un vestit per l’Alexandra i un altre per la Stephania. Després, hem tornat a estar agraciats per la hospitalitat sudanesa quan hem estat invitats a l’àpat de celebració del naixement del fill d’un veí. Mentre les dones estaven reunides a dins la casa cantant, ballant, xerrant i cuinant, els homes es relaxaven a fora esperant que arribés al menjar. En Yossef ens ha explicat que els naixements al Sudan són molt cars, perquè s’ha d’invitar a molta gent a menjar i opcionalment organitzar una festa amb música. Els casaments també són molt cars, costant fins a 5000$ incloent els vestits per a la dona, l’or, mobles per a la casa, la festa,... El cost del casament sempre el paga la família de l’espòs, per això en Yossef està content, perquè de moment només té filles. Finalment ha arribat el menjar - deliciós! – en una gran safata en la qual hi havia una desena de plats tradicionals de la cuina sudanesa, incloent el popular ful (un plat de gustoses mongetes cobertes d’oli). Després de ben atipar-nos (si ens acabàvem un plat ens en portaven un altre, i així fins a rebentar) ens hem tornat a relaxar, aquest cop amb l’estomac ple. Alguns homes han començat a prendre Tombac (o Sou), la única droga o estimulant legal al Sudan (l’alcohol està prohibit), compost d’unes fulles d’arbre esmicolades i fermentada que la qual situen uns minuts entre el llavi inferior i les dents. M’he situat la pasta sota al llavi i casi a l’instant he sentit que se m’aclaria la ment i tot seguit em venia una baixada de tensió que per poc m’adorm o em desmaia. Michael, acostumat a les drogues, no ha sentit res i mirava divertit com m’anava recuperant i tornava a ser capaç de vocalitzar alguna paraula. Em pregunto per què totes les cultures han trobat i utilitzat elements per a estimular o modificar la ment i les sensacions, fins i tot la cultura islàmica en la qual l’alcohol està prohibit. Els anteriors dos dies també ens vàrem estar beneficiant de meravellosa hospitalitat sudanesa. Primer, en Shazeli, el germà d’en Yossef, va ajudar a en Michael a rebre diners per Western Union (els estrangers no poden rebre diners al Sudan, ni tampoc obtenir-ne amb targetes de crèdit) mentre jo estava connectat a Internet des de la seva petita oficina. El següent dia, en Yossef va acompanyar en Michael a comprar rodes de recanvi i a mi em va ajudar a arreglar l’aire condicionat: portant a reparar el radiador i comprant gas i les eines necessàries (a Etiopia em demanaven 100$ per a arreglar l’aire condicionat i amb en Yossef només em va costar 42,5$, incloent el manòmetre i connexions que vaig regalar a en Yossef). Mentrestant, l’Alexandra amb la seva innocència captivava les dones de la família d’en Yossef i del veïnat, les quals la van invitar a prendre el te i la van omplir de regals. Fins i tot una dona va intentar de convèncer-la de quedar-se al Sudan i convertir-se a l’Islam, però l’Alexandra va refusar molt educadament contestant que és molt difícil canviar la religió sota la qual t’han educat de petita. Tot i que ho vaig intentar, no vaig aconseguir parlar massa sobre la situació del país amb en Yossef, en canvi, un d’aquests dies que tornàvem del centre amb en Michael, ens vàrem trobar un taxista que va comentar: - A mitjans d’aquest any el govern deixarà de subministrar LPG (gas pels cotxes) i hauré de vendre’m el taxi o modificar el motor. - Per què deixarà de subministrar LPG? – vaig preguntar jo. - Al Sudan no pots preguntar mai “per què”, perquè et pot portar molts problemes. Llavors va començar a explicar que havia estat treballant un temps al Darfur, al Sud del Sudan, on la gent és matada sense que ningú en sàpiga el perquè. Durant els anys 90, el líder religiós i polític Al-Turabi pregonava que els sudanesos que anessin al Sud del país a matar infidels tindrien l’entrada al cel assegurada. El taxista va manifestar que Al-Turabi ja fa temps que es va apartar del poder, tot i així, al Dafur continua morint gent a mans diferents guerrilles de les quals es desconeixen els vincles i finançament. Apart d’això, el taxista va seguir explicant que al Sudan va no hi ha llibertat de premsa ni d’expressió, i així em va quedar demostrat quan després d’acceptar que l’entrevistés per a “prendre el pols al món”, em va suplicar d’esborrar el seu nom de la gravació perquè temia per la seva vida i la de la seva família. L’únic comentari que en Yossef va efectuar en contra del govern, va ser quan, després d’intentar convèncer-nos que ens quedéssim més dies a casa seva, va entendre per fi que havíem de marxar perquè només havíem obtingut un visat trànsit de 15 dies i que seria molt difícil de renovar-lo. Llavors va expressar amb tristesa: - El govern del Sudan m’està robant els meus millors amics. --- A l’entrevista, el taxista de Khartoum (malgrat voler que esborrés el seu nom, l’entrevista no va ser massa crítica amb el govern) opinava que el principal problema del món són les guerres que destrossen el futur de la gent. El taxista era pesimista i no creia que les guerres es poguessin acabar, perquè els goberns no volen. Si ell pogués, trauria totes les armes del món. Els problemes del Sudan s’estan arreglant fins i tot el problema del Darfur. El taxista es considerava molt feliç perquè el Sudan es un país bonic, tot i que seria més feliç amb la pau permanent. El secret de la felicitat és la pau. Wadi Halfa (veure sobre mapa) 21/01/2008:
Khartum és una ciutat d’uns 4 milions d’habitants (o 10 milions segons en Yossef), al mig d’una gran planícia casi deshabitada. Abans d’arribar a Khartum el paisatge havia passat de les muntanyes d’Etiòpia a una planícia amb la majoria del terreny d’herba alta i seca sense cultivar ni pasturar, tot i que en algunes zones també hi havia grans extensions de camps llaurats i també grans ramats. Al sortir de Khartum, el paisatge es va tornar estèril i desèrtic, malgrat tot, quan la carretera serpentejava a prop del Nil, les cases i petits pobles no deixaven de succeir-se entre palmeres i camps d’un verd intens. Al llarg de tot el recorregut pel Sudan - i segurament passarà al mateix als propers països Islàmics pels quals passarem – no hem observat masses dones al carrer o als camps, i si hi són, sempre van tapades amb un vel cobrint el cabell. En altres països africans les dones sempre estaven fora de casa treballant mentre els homes reposaven però al Sudan les dones semblen relluïdes a casa mentre els homes treballen. Segurament la reclusió a casa és millor que el treball extenuant, però el pitjor d’ambdós casos és que les dones no tenen dret a escollir en quin sistema de vida viure. Sabíem que al Nord del Sudan trobaríem l’ultima carretera no asfaltada d’Àfrica (i potser una de les últimes del nostre recorregut pel món), de totes maneres, els problemes que esperàvem que sofriria el cotxe van aparèixer poc després de sortir de Khartum, circulant sobre una perfecte carretera d’asfalt: el llumet de la bateria es va encendre. Vaig fer llums a en Michael que circulava al davant perquè parés. Vàrem analitzar el problema i molt aviat deduir que l’alternador no carregava la bateria i que nosaltres mateixos no podríem solucionar el problema. Ens els següents cent quilòmetres no vàrem trobar cap poble, travessant interminables dunes de sorra, però sortosament, al primer poble després de les dunes hi havia un electricista de cotxes. L’electricista va treure l’alternador i al cap d’unes quatre hores va deixar solucionats tres problemes (un d’original, un causat per ell i un tercer que sospito també causat per ell). Varem pagar 15$ per la seva feina i vàrem seguir la carretera encara asfaltada cap al Nord. Al següent dia (ahir) varem començar a endinsar-nos per la pista no asfaltada, quan de sobte el llumet de la bateria es va tornar a encendre. L’anterior dia havíem esbrinat que el cotxe no consumia massa energia mentre circulàvem i vàrem calcular que tindríem suficient bateria per a arribar l’endemà Wadi Halfa, el nostre destí. Malauradament, la dinamo no va ser l’únic problema que el cotxe va sofrir durant aquest trajecte. A mesura que ens avançàvem per la pista no asfaltada, creuant complicats passos de sorra i travessant muntanyes de roques, la nevera va tornar a espatllar-se, vàrem destrossar el suport de la roda de recanvi i l’engegada de l’estàrter va semblar empitjorar. Si haguéssim de puntuar la carretera cap a Wadi Halfa per la seva dificultat i pel nombre d’averies sofertes, jo i l’Alexandra la compararíem amb la pista del Gabón, la quarta més complicada d’Àfrica. De totes maneres, l’espectacularitat del paisatge, la bellesa dels pobles i l’amabilitat de la gent (que ens invitaven a te o a menjar si ens paràvem) ens va fer decidir per classificar la pista cap a Wadi Halfa només com la cinquena pitjor d’Àfrica. Malgrat tot, també haig d’escriure que no tothom es va mostrar amable amb nosaltres, també hi havia algun nen que ens va tirar una pedra (sense tocar el cotxe). De totes maneres, dues vegades vaig parar en sec i vaig enxampar el nen que havia tirat la pedra per a renyar-lo ben enfadat, mentre aquest plorava terroritzat. De segur que aquests nens no tiraran cap més pedra i potser estaria bé que altres viatgers fessin el mateix, en comptes de tirar bolígrafs o altres regals si es veuen amenaçats. 23/01/2008:
A Wadi Halfa, un poble sense cap mena d’atractiu a la riba del llac Nasser, havíem d’esperar el vaixell que ens havia de portar fins a Aswan, Egipte. Diferents viatgers ens havien advertit sobre els desorbitats i anàrquics preus d’aquest trajecte, de totes maneres teníem l’avantatge de conèixer què havia pagat en Michael de baixada d’Egipte a Sudan (450€) i que en Michael també coneixia les persones amb qui havíem de negociar. El primer dia ja vàrem iniciar els contactes amb l’agència que ens havia de vendre els bitllets, però ens van anunciar que el ferri encara no havia arribat i que el preu de transportar el cotxe no estava fixat i que depenia del capità. El següent dia (ahir), vaig passar-me casi tot el dia arreglant el suport de la roda de recanvi, ajudant-me de palanques y gats hidràulics, i pràcticament vaig tornar-lo al seu estat original. Al vespre vàrem tornar a parlar amb l’eufòric noi de l’agència que ens va confirmar que el vaixell havia arribat i que potser ens mantindrien el preu de 450€ per cotxe. Però avui, quan hem anat a pagar, ens han informat que el preu seria uns 600€ per cotxe. En Michael s’ha estat queixant enèrgicament preguntant el perquè de la diferència de preu entre el primer trajecte i el segon, però ells ens han ensenyat el què semblava una llista oficial de preus i interpretant els números àrabs he deduït que els preus eren correctes. Llavors jo he començat a jugar el meu paper comentant que no tenia suficients diners amb mi (era cert) i que no podria pagar la quantitat total fins a Egipte on podia treure diners amb la targeta Visa (des del Sudan és impossible). Això ha semblat entendrir-los i després de parlar una estona entre ells m’han abaixat el preu uns 200€. Al veure que em feien aquest descompte, en Michael va continuar protestant encara amb més energia, però observant que es podien tirar enrere amb la seva oferta, vaig proposar a en Michael de compartir el descompte i pagar uns 500€ cada u, confiant que en Michael també hauria fet el mateix per mi. Vàrem pagar i a continuació vàrem anar a buscar els cotxes, però el meu estàrter no va voler engegar el motor i en Michael em va haver d’estirar per a poder-lo encendre. I finalment, després de molta burocràcia vàrem carregar el cotxe a una plataforma amb la promesa que l’endemà partiria i nosaltres vàrem pujar al vaixell que va partir poc després. Pel tiquet del vaixell havíem pagat uns 80€, inclòs en el preu total, que de cap manera estava justificat, doncs el preu correcte pel demacrat vaixell corresponia més amb el que pagaven els locals, un 20% del que havíem pagat nosaltres. En qualsevol cas, l’endemà al matí vàrem arribar a Aswan sense masses incidents, després d’haver passat una nit amuntegats en una petita habitació per a només dos persones. Egypt Aswan (veure sobre mapa) 27/01/2008:
En Michael i la Stephania ens havien comentat que els egipcis no eren els habitants més amigables del planeta, però no pensàvem que ens en cansaríem tan aviat. Segurament hem iniciat l’itinerari per aquestes antigues terres per una ciutat massa turística, Aswan, on qualsevol venedor sembla determinat a obtenir el màxim diners possibles dels turistes. Cada dia a Aswan suposa una lluita constant a l’hora de pagar un te, unes taronges, un dinar, un transport,... Per exemple, estem passejant pel carrer i algun cambrer ens ofereix de prendre un te, nosaltres en demanem el preu i comença amb 3 pounds (8pound = 1euro = 5.5$), nosaltres seguim caminant i ell ens segueix al darrera oferint 2, 1.5 fins a 1 pound, i tot i saber que els locals paguen menys de 0.75 pounds per a un te, de segur cap estranger obtindrà mai aquest preu. Un altre exemple: després de passar uns dies a Aswan l’Alexandra pregunta pel preu d’una cocacola en un petit comerç apartat del centre: - 5 pounds - li responen. - 5 pounds, és el preu dels turistes, vull el preu dels egipcis – respon l’Alexandra enutjada. - 4 pounds? – prova el dependent. - No - 3.5? - Ok – accepta l’Alexandra tot i sospitar que els locals encara paguen menys. Però el pitjor del cas és observar locals amb preus escrits en anglès i al costat els mateixos productes escrits en àrab a la meitat del cost (he après a llegir els números en àrab) Avui al vespre estava a un cafè d’internet i ha entrat un estranger preguntant: - Quan val Internet? - 10 pounds/hora. L’estranger ha marxat disconforme, llavors jo he preguntat a l’encarregat que estava al meu costat: - Perquè sempre cobreu més als estrangers? - A mi m’estaven cobrant 5 pounds/hora després de negociar una bona estona i de ser un client fix. L’encarregat ha semblat una mica incomodat per la pregunta, però de seguida m’ha respòs: - Perquè els turistes en general tenen un poder adquisitiu més gran que els Egipcis i poden pagar aquests preus. És un concepte que no m’entra al cap, entenc que els rics paguin més impostos que els pobres, però pagar més pels productes del carrer? I com diferencien entre un turista ric i un turista pobre? Bé, potser sí que en fan la diferència, després de cinc dies esperant el nostre cotxe, sense robes de recanvi, i bruts com anem vestits, els dependents comencen a oferir-nos preus més econòmics. Al Sudan ens havien confirmat que la plataforma amb els nostres cotxes marxaria l’endemà que nosaltres, però avui hem anat a l’oficina encarregada del transport i ens han comentat que la plataforma encara no havia sortit de Wadi Halfa. Ens han argumentat que hi havia algun tipus de vaga, però de segur que estaven esperant que arribés algun cotxe més a Wadi Halfa per a aprofitar el viatge. Ens han promès que arreglarien el problema el més aviat possible i hem tornat a l’hotel, on per a acabar d’espatllar el dia he instal•lat un nou programa a l’ordenador que m’ha desconfigurat completament el Windows, per segona vegada des d’Etiòpia. Per sort, al cafè d’internet on acostumo a anar me l’han pogut reconfigurar després de 4 hores de treball i cobrant-me un preu egipci. D’altre banda, Aswan en sí, no és una ciutat tan dolenta com sembla descrivint els seus venedors. Aswan es troba a la riba del Nil, en un punt on aquest es bifurca entre diverses illes, les quals estan rodejades en tot moment per falugues (petites embarcacions de vela triangular) transportant grups de turistes i parelles de lluna de mel. L’illa més gran, anomenada Elephantine, conté dos interessants pobles nubis, amb els seus carrerons estrets i cases pintades de diversos colors. Davant l’illa Elephantine, al llarg de l’avinguda la Corniche, hi ha ancorats diversos grans hotels de luxe flotants que periòdicament naveguen de Luxor a Aswan. Aswan és visitada pels diversos antics monuments i museus a visitar, tot i que els principal motiu es troba més al sud, Abu Simbel y Philae, temples els quals visitarem demà. Però Aswan també és una tranquil•la ciutat, amb molts jardins on descansar i un turístic carreró central ple de petits comerços tradicionals i de suvenirs, amb els venedors intentant endevinar la teva nacionalitat a simple vista per després exclamar d’una manera periòdica i agobiant, utilitzant algun idioma proper: - Aquí no agobiem! Mirar és gratuït! Abu Simbel (veure sobre mapa) 28/01/2008:
Abu Simbel és sorprenent. És sorprenent que la majoria de viatges organitzats des d’Aswan comencin a les tres de la matinada per tal de poder observar els temples amb la llum del sol naixent. És sorprenent que la carretera cap a Abu Simbel estigui fortament vigilada militarment per por a atemptats terroristes, però també sorprèn que no hi hagi cap control de velocitat i els autobusos plens de turistes circulin amb els llums apagats i avançant-se imprudentment. Sorprenia el nombre d’autobusos que ja hi havia aparcats quan varem arribar però encara més quan en varem sortir: uns 40 grans autobusos i 10 minibusos. Però, naturalment, el més sorprenent és la grandiositat del temple de Ramses II, acompanyat del temple més modest dedicat a la seva dona Nefertari, tot i que també he escoltat algun comentari d’algun turista que se’ls imaginava més grans. De totes maneres, la grandiositat de Abu Simbel encara sorprèn més al saber que els dos temples excavats a la roca, van ser extrets de la muntanya a peces per a reconstruir-los 60 metres més amunt, evitant així de ser submergits per les aigües del llac Naser que es va formar amb la construcció de la Gran presa. També sorprèn que tals colossos temples haguessin estat oblidats i casi completament enterrats sota la sorra fins que al 1813 van ser descoberts per casualitat i buidats completament de sorra cap al 1817. I coincidint amb aquestes dates, m’ha sorprès desagradablement observar nombrosos noms i dates del segle dinou gravats sobre les estàtues de l’exterior i els relleus de l’interior. Mirant les 3 colossals estàtues que custodien l’entrada del temple de Ramses II (una quarta estàtua ha perdut bona part del tors) m’ha sorprès l’expressió dels somriures relaxats dels seus rostres. De totes maneres, un cop a l’interior del temple, la grandiositat de l’exterior queda eclipsada per l’exquisit treball de les dues files de grans estàtues amb indicis d’haver estat pintades; els gravats d’homes lluitant o caçant, representats sempre de perfil, però amb un gran dinamisme, congelant l’acció; els gravats del faraó essent adorat o dominant els enemics; el gravat del faraó amb un falo erecte apuntant a una dona de llargues vestimentes; la representació de la batalla de Kadesh (1274BC), durant la qual, Ramses II va saber inspirar amb el seu coratge el seu exercit rodejat per les tropes Hittites, tornant la batalla al seu favor; les claustrofòbiques habitacions profusament decorades per artistes menys destres que el de la sala principal. I finalment m’ha sorprès la precisa alineació del temple de manera que cada 22 de febrer (aniversari del faraó) i cada 22 d’octubre (dia de la seva coronació) els raig del sol naixent penetren fins l’última habitació del temple, la més sagrada, on descansen 4 estàtues. També és sorprenent que la precisa alineació del temple no pogués estar copiada amb les modernes tècniques utilitzades en la seva reconstrucció i actualment els rajos del sol només il•luminen perpendicularment els dies 21 en comptes del 22. Posteriorment a la visita de Abu Simbel (només ens han deixat 2 hores justes) ens hem dirigit de tornada fins a la Gran presa, la qual ha sorprès per la seva poca espectacularitat, ja que esta feta a la manera antiga, acumulant grans quantitats de terra i roca davant el curs del riu. En canvi si sorprenen algunes de les seves dades: el llac Nàsser és el llac artificial més gran del món (o ho va ser durant molt temps). També: la terra cultivable a Egipte després de la construcció de la presa va augmentar en un 30%, tot i que aquesta va esdevenir menys fèrtil degut a la inexistència de fangs al Nil. Finalment hem visitat el temple de Philae, dedicat al Déu Isis, el qual també va ser mogut a una illa més elevada, degut a la construcció de la propera i més petita presa d’Aswan. Allà m’ha sorprès la grandiositat i refinament del temple, el qual va ser un centre de peregrinació durant molts segles, fins i tot posterior a l’expansió del cristianisme, és per aquest motiu que durant l’imperi romà, els cristians van eliminar alguns dels seus relleus pagans, igual com els fanàtics talibans fan fer pocs anys enrere dinamitant uns antics temples budistes. En qualsevol cas, el temple encara conserva el seu esplendor amb les seves altives parets i columnes i els seus magnífics gravats, alguns dels quals - sorprenentment no van ser eliminats - representen unes sensuals i nues figures femenines. Aswan (veure sobre mapa) 31/01/2008: L’endemà de la visita d’Abu Simbel, varem tornar els quatre a la l’oficina encarregada del transport pel llac Nasser i ens van comentar que els nostres cotxes encara no havien arribat. L’Alexandra es va posar feta una fúria, i mentre jo la treia de l’oficina per a intentar denunciar la vilesa de l’empresa a la policia turística, en Michael i la Stephania intentaven trobar una solució amb el famós Mister Sala (tots els viatgers cap al Sudan se les han de veure amb ell). Finalment en Michael va comentar innocentment: - Em sembla que la única solució serà telefonar l’advocat gratuït de la meva companyia d’assegurances – En realitat no tenia cap assegurança. Llavors en Mister Sala es va aixecar com un llampec i va començar a fer trucades comunicant finalment a en Michael que la plataforma amb els nostres cotxes havia sortit el dia anterior de Wadi Halfa i que arribaria l’endemà al matí. I en realitat va ser així, tot i que desprès vàrem descobrir que havien enviat els nostres cotxes perquè havia arribat un camió a Aswan en direcció al Sudan que necessitava la plataforma. El truc d’en Michael amb en Mister Sala no va estar l’únic que vàrem utilitzar amb els Egipcis que han seguit intentant enganyant-nos aquests dies. Abans d’ahir estàvem passejant pel principal carrer comercial i un venedor ens va cridar: - Una samarreta 5 pounds (casi 1$). - 5 pounds Egipcis? – Vaig preguntar, doncs després de captar la teva atenció, a vegades intenten convèncer-te que es referien a pounds anglesos. - Sí, 5 pounds egipcis. Varem mirar les samarretes i l’Alexandra en va escollir una que li agradava, però a l’hora de pagar el venedor no em va acceptar els 5 pounds explicant-me que només les samarretes per a nens valien 5 pounds i que la resta en valien 25. Enfadat dels dies anteriors, vaig agafar la samarreta, li vaig tirar el bitllet de 5 pounds als peus i vaig marxar amb el venedor al darrera també ben enfadat. Però em vaig sortir amb la meva, i tothom a qui he anat explicant l’anècdota (turistes o Egipcis) m’han acabat comentant vaig fer molt ben fet. Al mateix dia, a la tarda vàrem haver d’utilitzar un altre truc perquè no ens enganyessin. L’Alexandra havia anat al matí a comprar unes pastes que li agraden molt (bahlava). Va fer cua en una tenda i va observar que l’home del davant pagava 10 pounds (uns 2$) per un quilo de bakhlava, però al arribar al seu torn, el venedor li va dir que les pastes valien 20 pounds el quilo. L’Alexandra li va explicar que havia vist el què havia pagat l’anterior home i que a la llista de preus en àrab no hi havia cap preu superior als 15 pounds. Però el venedor va preferir perdre la venda a vendre al preu correcte i l’Alexandra va marxar ben empipada. Al explicar-me la historia vàrem enginyar un pla: vàrem preguntar a la recepció de l’hotel que ens escrivissin bahlaba en àrab, després vàrem anar a la tenda i vàrem buscar a la llista de preus la paraula, al mateix temps que fèiem amistat amb un noi de la zona, i vàrem obligar al descontent venedor a vendre’ns 500gr de bahlava per 5 pounds. De totes maneres, al matí següent, ahir, al dirigir-nos jo i en Michael cap al port per a buscar els nostres cotxes, vàrem tenir oportunitat de contrastar el caràcter real dels Egipcis. Fora de la zona que freqüenten els turistes que paguen 50$ o 100$ per nit, les dones i els homes ens miraven somrients, realment agraïts que estiguéssim visitant el seu país i viatjant amb els seus mitjans de transport, i fins i tot, a prop del port hem pagat per primera vegada el preu egipci per un te: 0,75 pounds. Al port, els policies i l’oficial d’aduanes també semblaven simpàtics (no tant), però a mig completar la paperassa que sabíem que duraria un dia o dos, l’oficial d’aduanes ens va demanar que traguéssim els cotxes de la plataforma. Malauradament, la plataforma estava molt mal situada, formant un alt esglaó entre la plataforma i l’estret port, d’altre banda, teníem els cotxes aparcats de cul, i finalment la meva autocaravana no s’engegava, perquè el problema de l’estàrter no s’havia solucionat. En Michael em va començar a arrastrar de cul amb el seu cotxe, però jo vaig encarar molt malament la sortida i finalment vaig quedar encallat entre l’esglaó de la plataforma i el port, sense possibilitat de tirar endavant, ni enredera. Es van presentar diversos treballadors del port, un dels quals va intentar arreglar l’estàrter a cop de martells, però al no arreglar-se, finalment una desena de persones va empènyer l’autocaravana cap a dalt la plataforma i seguint empenyent vàrem aconseguir engegar el motor utilitzant els 10 metres de la plataforma. Amb el motor engegat va ser més fàcil la sortida, tot i així, hi va haver danys minoritaris: l’escala de l’autocaravana encara més torçada, el suport de la roda de recanvi altre cop mig desviat, un llum esquerdat,... La sortida de l’autocaravana de la plataforma va durar unes dues o tres hores, i quan vàrem tornar a l’aduana per a continuar la paperassa, l’oficial ja havia plegat. Així doncs hem hagut de tornar avui a primera hora. En arribar l’oficial ens hem tornat a asseure per a omplir paperassa, però a mig fer, ha obert el carnet de passages (una espècie de passaport per a cotxes) d’en Michael i al comprovar la propietat del cotxe ha exclamat dirigint-se a ell: - Molt bé, tu ets el propietari del cotxe. En aquest moment he començat a patir, doncs l’autocaravana està a nom de l’empresa Serveis d’Internet Javajan, la qual dirigia. De totes maneres, he extret (per primera vegada en tot el continent Africà) un document firmat pel meu amic i actual administrador de l’empresa autoritzant-me a conduir el cotxe en qualsevol país. Però quan l’oficial ha agafat el meu carnet de passages i el document adjunt, el seu somriure s’ha apagat ràpidament de la seva cara i de seguida ha exclamat amb gravetat: - No puc deixar sortir el teu vehicle. Hauràs d’anar al Cairo, al Club d’Automobilisme, perquè posin el carnet de passages al teu nom. La rotunditat i gravetat de la seva veu era tant seca que no m’he estat gaire estona més al seu davant discutint o oferint-li diners. He tornat a Aswan, directament a l’estació de trens on he fet 2 hores de cua per a comprar un bitllet de tren, i després m’he dirigit a l’hotel, on m’esperava l’Alexandra, primer escèptica, després enrabiada i finalment trista. I a les 6 de la tarda he pujat al tren direcció al Cairo i he deixat a l’Alexandra en companyia de dos espanyols i d’en Michael i la Stephania, que no havien aconseguit completar tots els tràmits i s’havien de quedar fins diumenge, perquè els divendres i dissabtes són sagrats pels musulmans i la policia de tràfic fa festa a Egipte. Cairo (veure sobre mapa) 02/02/2008:
En arribar, al Cairo molt d’hora al matí, vaig anar caminant cap a l’ambaixada espanyola, però aquesta estava tancada fins diumenge per festa musulmana. En canvi, el Club d’Automobilisme al qual em vaig dirigir després, també estava tancat el divendres però obria el dissabte. Així doncs em sobraven 24 hores, i vaig decidir aprofitar-ne unes quantes visitant el Museu Egipci. El Museu Egipci em va sorprendre en diversos aspectes, i no només pel desordre del qual ja informava la meva guia de viatges (al 2009 està prevista l’obertura d’un nou museu). Em va sorprendre la tapa d’un sarcòfag amb l’escultura del faraó al cap d’amunt i el relleu d’una figura d’una dona a l’interior, com si el faraó hagués somiat de dormir eternament amb una sempre atractiva dona. També m’ha sorprès observar nombrosos sarcòfags trencats pel cap d’amunt, la única manera d’emportar-se les preciades joies de l’interior, doncs les tapes eren massa pesades d’aixecar pels saquejadors. M’ha sorprès el realisme d’algunes estàtues que demostren que els antics artistes egipcis no només sabien fer figures estilitzades. I observant aquestes estàtues m’ha sorprès que els cànons de bellesa fa 5000 anys fossin molt similars als actuals (em pregunto: la idea de bellesa és genètica o cultural?). Observant la estàtua d’una mare besant al seu infant d’uns deu anys a la boca, també em fa qüestionar si la manera en que els humans mostren efecte és genètica o cultural. En un altre punt m’ha sorprès la ironia de Cheops, el constructor de la més gran piràmide, del qual només es coneix el seu rostre per una petita figura de 8cm. En qualsevol cas, el més sorprenent del museu és l’exposició dels magnífics tresors trobats a una tomba que estava oculta i intacta sota la saquejada tomba de Ramses VI, una tomba pertanyent a un faraó que només va governar durant 9 anys: Tutankamon. De tots els tresors exposats, sorprèn de sobre manera que el rostre momificat del faraó estigués encabit en un preciosíssim bust d’or massís amb pedres incrustades, al mateix temps, el cos del faraó encabit en un fascinant sarcòfag també d’or massís (pesant 110kg), i aquest sarcòfag encabit ens dos altres sarcòfags recoberts d’or, els quals també es trobaven situats dins de quatre grans caixes recobertes d’or i encabides unes dins les altres (com si es tractessin d’unes grans nines russes), i totes aquestes, finalment, estaven originalment entaforades dins l’habitació mortuòria, la qual també guardava de manera més o menys desordenada carruatges, trons, joies i moltes altres articles que podien ser d’utilitat al faraó a l’altre vida. He sortit del museu meravellat per la riquesa d’aquesta primera i antiga civilització que es va iniciar fa més de 5 mil anys, gràcies a l’excés de menjar que les fèrtils terres al voltant del Nil produïen, un excés de menjar que mitjançant la recaptació d’impostos permetia alimentar milers d’artesans, funcionaris, soldats i sacerdots que estaven al servei del faraó. Al sortir del museu, vaig intentar contactar un noi de couchsurfing que em podia allotjar, però el seu telèfon comunicava i em vaig començar a impacientar. Vaig telefonar a altres nois de couchsurfing del Cairo (no hi ha noies apuntades) i ningú em podia allotjar, excepte un home que m’ho havia de confirmar. Mentrestant vaig passejar una mica pel comercial barri anomenat Downtown i vaig buscar un hotel per si de cas. Vaig trobar una habitació compartida per 1,5€, però per sort, en Tarek, l’home que havia contactat de couchsurfing em va confirmar que em podria allotjar i em va passar a buscar una mica més tard. En Tarek també tenia una parella de nord-americans allotjats, però ell i la seva segona esposa em van acollir amb els braços oberts. En Tarek em va explicar que tenia una altre esposa amb qui estava 3 dies a la setmana, però hi havia alguna història rara que no em va explicar, ern canvi sí em va explicar que tenia una empresa gràfica i també treballava de consultor d’una gran firma inversora. Tenia bastants diners, però curiosament preferiria estar al meu lloc, fent el meu viatge. Avui al matí he anat d’hora al Club d’Automobilisme, tement que podia tenir problemes per a tenir el carnet de passages al meu nom. El director de la companyia s’ha començat a llegir els meus documents amb interès, però no m’he pogut relaxar fins que no m’ha comentat que hauria de pagar uns 26€ per la gestió. No he protestat gens ni mica per d’excessiu preu, ni tampoc m’he queixat quan després de tota la paperassa m’ha entregat un rebut de només 20€. Estava content de tenir el carnet de passages al meu nom i poder tornar a circular amb el meu cotxe ben aviat. A la tarda, després de comprar un bitllet de tren cap a Aswan i de deixar la meva motxilla a la taquilla de l’estació, he començat a passejar direcció al barri islàmic, aturant-me de tant en tant a menjar a parades populars i a prendre tes de 1 pound (sempre evito els bars mitjanament turístics on, tot i tenir escrit 3 pounds en els llistats en àrab, et claven 10 pounds per un te degut a les taxes i al servei). Al barri islàmic he passejat pels tranquils carrerons de gent simpàtica i després pels altres abarrotats de turistes i agressius venedors. He visitat alguna preciosa mesquita i finalment m’he descalçat per a relaxar-me a la gran mesquita Al-Azhar. Allà se m’ha apropat un noi i m’ha invitat a llegir i endur-me diversos llibretons d’introducció a l’islam. I una mica més tard se m’ha tornat a apropar i m’ha començat a donar conversa, recordant-me que Espanya va estar 8 segles dominada pels àrabs (més segles que sota influència cristiana) i preguntant-me si per aquest motiu, els espanyols tenien una visió més amplia envers l’Islam. - No – he respòs -, a Espanya ningú es vol recordar que vàrem ser musulmans durant tants segles, això només m’ho recorden als països àrabs pels quals hem passat. A continuació m’ha explicat que l’islam és una religió pacifica, i que per exemple, els musulmans van estar molts segles convivint amb pau amb els jueus d’Espanya, en canvi, aquests últims van ser expulsats pels Cristians després de la reconquesta. Després m’ha intentat convèncer de llegir l’Alcorà, explicant-me que aquest contenia les instruccions de funcionament escrites pel dissenyador de la maquina (Déu – home). Jo li he comentat que ja l’havia llegit i he aprofitat per a preguntar-li alguns dubtes, com per exemple perquè Mahoma havia estat casat amb 12 dones (9 d’elles al mateix temps), quan ell predicava que el màxim que permetia Alà eren 4. Ell m’ha explicat els motius sota l’òptica islàmica, de totes maneres no m’han acabat de convèncer. De tornada a l’estació de trens, he tornat a parar-me per a menjar alguna cosa, prendre algun altre te, observar com ferraven un cavall, jugar 3 partides d’escacs(n’he guanyat 2 i perduda 1) en un bar on m’han invitat a un altre te i finalment he estat corrent uns 30 minuts, alguns dels quals caminant per a recuperar l’alè, perquè quan he arribat a l’estació m’he adonat que m’havia descuidat la bossa amb la guia de viatges i els llibretons d’introducció a l’islam al bar dels escacs. ‹ Anterior (04/12/2007) MES Següent (2008-02-02)› ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya) PAÍS Següent (2008-01-14 - Sudan)› |
|
