| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (12/03/2009) MES Següent (2009-05-11)› ‹ Anterior (2009-05-13 - Cambodja) PAÍS Següent (2009-06-08 - Malaysia)› Thailand Chiang Mai (veure sobre mapa) 11/04/2009:
A fins ara hem viatjat amb tren a Thailàndia, el qual disposa de diferents categories o preus segons la rapidesa del tren, o segons pari a més o menys estacions. Ahir, mentre jo visitava les ruïnes de Sukhothai, l’Alexandra va comprar el bitllet de tren cap a Chiang Mai i havent apresa la consigna de gastar poc, va comprar el bitllet més econòmic, uns 1,2 euros per a 350quilometres. De totes maneres, segons l’horari el tren necessitaria 8 hores per a fer el trajecte, encara que a l’hora de la veritat n’han estat 10. Malgrat tot, malgrat els seients de plàstic i malgrat estar el tren aturat una hora en una estació de tren perduda al mig de les muntanyes, el viatge no se’m va fer pesat. A l’Alexandra una mica, tot i que tampoc va rondinar massa. Vaig acabar de llegir una novel•la sobre l’Índia, vaig escriure el diari dels anteriors dies i una mica més de la meva novel•la, vaig mirar el paisatge (que va passar de les planures del sud a les verdes muntanyes de més al nord), vaig fer algunes fotos, vaig meditar, i vaig conversar amb un home que es va començar a interessar per la meva religió i creences, no sorprenent-se que jo no cregués en Déu. En canvi, jo sí que em vaig sorprendre que ell no cregués en Déu, doncs a l’Índia i en els anteriors països Islàmics és un sacrilegi no creure en Déu, en canvi sembla ser molt més normal a la Thailàndia budista, doncs en realitat Buda no es va voler definir mai sobre la possible existència (o no) de Déu. Després, l’home m’ha explicat que a Thailàndia hi ha molts problemes polítics, i que si els polítics tinguessin més pensaments budistes hi hauria molts menys enfrontaments. De fet, durant aquest viatge, estem llegint a la premsa internacional que hi ha moltes protestes a Thailàndia entre els partidaris del govern actual i els partidaris de l’anterior, però nosaltres que estem viatjant pel país no en adonem, i la gent no sembla voler-nos explicar els seus problemes. Tampoc l’home amb qui he parlat, que no m’ha volgut (o no ha sabut) explicar el conflicte i s’ha centrat a explicar-me que el budisme és una religió que predica la pau entre les persones i la pau de ment. Durant una estona he pensat que a causa del budisme, els països de la zona haurien patit menys guerres i conflictes, però després, recordant la història tailandesa o dels països veïns (Birmania, Cambotja, Laos, Vietnam,...) m’he adonat que no és així, que també han patit les seves guerres, algunes d’elles molt sagnants. Potser passa el mateix que amb el cristianisme o el Islam, dues religions que prediquen la pau i estima entre les persones, però que en realitat han provocat moltes guerres i odi als pensaments discordants. El pitjor d’aquest viatge tant llarg amb tren va ser l’arribada. Quan per fi el tren va para a una via morta de l’estació de Chiang Mai, ja estava fosquejant i plovisquejava. Els taxis a la sortida de l’estació ens volien cobrar molt, però per sort, al carrer de fora ja ens van donar preus més normals fins al barri on hi ha els hotels econòmics de turistes. Però després d’estar buscant una hora carregant les motxilles, ens vàrem començar a adonar per les habitacions econòmiques estaven totes ocupades doncs havien arribat molts turistes a la ciutat per a celebrar en dos dies el fi d’any Tailandès. Però el pressupost ajustat que ens havíem imposat va fer que l’Alexandra m’empenyés a seguir buscant fins que vàrem trobar hotel amagat en un carreró, que tenia unes habitacions força bones amb bany inclòs per només 3 euros. 18/04/2009:
El fi d’any Tailandès o el Songkran ha estat molt divertit, però també força esgotador. Aquestes festivitats coincideixen amb els mesos més calorosos de Tailàndia (el sol es troba vertical al migdia) i des de temps antics, es celebren refrescant les persones estimades amb aigua i les estàtues de budes amb aigua perfumada. Però actualment, sobretot a Chiang Mai, el Songkran ha degenerat en amistoses batalles campals per a mullar equips contraris o en indiscriminats atacs a qualsevol persona que tingui la roba lleugerament seca. Així doncs, si surts disposat a quedar completament xop, la celebració del Songkran resulta molt divertit. Les celebracions començaven en teoria el dilluns, però el diumenge al matí ja va començar la disbauxa. Vàrem sortir disposats a mullar-nos una mica, jo carregant la petita motxilla amb la protecció de pluja i la càmera parcialment tapada amb una bossa de plàstic. Tal com ens esperàvem, l’Alexandra va ser la primera a ser ruixada: perquè era dona i perquè no carrega cap objecte de valor. De seguida l’Alexandra va comprar una petita galleda d’aigua i es va afegir a un petit grup de turistes i gent local que tiraven aigua amb galledes i pistoles a les motos que passaven i als tricicles i tot-terreny descoberts que carregaven exercits de joves disposats a mullar i a ser mullats. Mentrestant jo vaig anar fent fotos, mullant-me parcialment, fins que inevitablement algú amb mala punteria va tirar una galleda d’aigua sobre la meva càmera. Per a evitar problemes, li vaig treure la bateria i la vaig assecar una mica. Després vaig deixar la càmera embolicada en una bossa i mentre l’Alexandra la vigilava i descansava, i jo em vaig ajuntar a un grup d’estrangers que havien comprat un gran bloc de gel per a refredar l’aigua a tirar sobre els rivals. En realitat, una vegada vaig quedar ben xop, era agradable que et tiressin aigua, doncs l’aigua acostumava a ser més calenta que l’ambient. En canvi, quan et llençaven aigua freda o gelada, l’experiència era del tot desagradable, de la mateixa manera que ho era quan et tiraven aigua amb força contra els ulls, la boca o les orelles. Però això era part de la gràcia, i no deixava de ser divertit fer el mateix: llençant aigua congelada contra altres grups, contra motociclistes i sobretot, contra els passatgers dels taxi-busos que es resguardaven al fons, amb la intenció de passar desapercebuts. Al cap d’unes poques hores, els dos vàrem tornar a l’hotel, cansats d’estar xops i una mica refredats. De totes maneres, l’endemà, una vegada el sol va començar a escalfar amb força, va ser més que plaent tornar-se a afegir a la festa, aquesta vegada sense càmera. La llàstima va ser la impossibilitat de fotografiar una llarga comparsa d’estàtues de budes i fidels de diferents temples que transitaven solemnement per un carrer principal de Chiang Mai mentre eren regats respectuosament pels espectadors amb aigua perfumada. Al següent dia vaig descansar, sortint a visitar alguns temples de la ciutat. Però al quart dia vaig tornar-me a afegir a la festa, aquesta vegada ajuntant-me a un grup que agafava l’aigua marronosa del canal i la llençava als transeünts o als dels bar del davant, qui contraatacaven amb pistoles d’alta pressió i aigua congelada. I al cinquè dia hi va haver calma. Tot i així, al sortir a passejar em vaig haver de remullar jo mateix en una aixeta perquè la calor era insuportable. Chiang Mai és una ciutat interessant, plena de turistes però interessant. La ciutat antiga, amb diversos temples d’uns 700 anys d’antiguitat, està rodejada per un gran canal quadrat que la defensava dels atacs burmesos. La majoria d’aquests temples eren força visitats pels Tailandesos en motiu del Songkran, els quals pintaven els budes de metall pintats amb petites plaques daurades, penjaven bitllets de 20 bats (0,4euros) pels temples, escrivien desitjos que deixaven clavats en una flor, penjaven draps de colors i pregaries,... De totes maneres, el que més em va sorprendre dels temples (i que l’altre banda ja havia observat en altres temples de Tailàndia) va ser la veneració de monjos budistes de cera. Enfilats en un pedestal o darrera una vitrina, i davant d’algunes fotos del monjo encara en vida, casi cada temple tenia un monjo vell de cera de mida real i meditant amb gran realisme. Chiang Mai també ens va sorprendre amb alguns altres aspectes. En dos punts diferents vàrem veure una parada on venien insectes fregits de tot tipus: alguns similars a cucs, altres similars a mosques i fins i tot, uns d’una mida enorme, de quatre o cinc centímetres de llarg. D’altre banda, la gran presència de turistes a Chiang Mai ens va fer adonar de quelcom molt comentat als mitjans de comunicació - el turisme sexual a Tailàndia-: moltes noies joves acompanyaven homes de mitjana edat i molts bars tenien signes evidents de ser focus de prostitució. Vaig parlar amb en Ken un anglès que viu de fa molts anys a Tailàndia, dirigint l’hotel on estàvem acomodats. En Ken em va comentar una mica indignat que la gent estigués celebrant el Songkran amb tanta passió, mentre a Bangkok es produïen unes manifestacions molt importants: els camisetes vermelles que volien fer caure al president actual, al qual acusen de voler fer canviar la constitució per a donar més poders al rei i als militars. Malauradament (segons en Ken), la manifestació es va desfer al cap de diversos dies, després de que l’exèrcit intervingués i de que morissin dos manifestants. En Ken no es mostrava massa optimista, opinant que el rei actual (del qual hi ha pancartes, fotos i calendaris per tot arreu) és bastant intervencionista. Més tard, mirant algunes d’aquestes fotos, vaig pensar que aquest rei semblava un home una mica atontat i sense massa energia, un home que segurament no hauria dominat gens el seu entorn si no hagués nascut amb sang blava, i molt menys hauria aconseguit amassar la fortuna que posseeix, doncs segons la revista forbes, el rei de Thailandia és el membre de la reialesa més ric del món Ahir - fent cas a una suggestió d’en Ken - vàrem llogar una moto per 1,6 euros (més 1,4euros de gasolina) per a visitar diferents punts de la ciutat. Va ser divertit, però també esgotador, doncs feia casi vint anys que jo no conduïa una moto i l’Alexandra no parava de moure’s al darrera espantada i histèrica. D’altre banda, hauríem estalviat més agafant transports públics, però no massa. Vàrem visitar el bonic temple de Doi Suthep, enfilat en una muntanya on la llegenda diu que va morir un elefant blanc que carregava les venerades relíquies d’un Buda. A la tarda, ens varem dirigir a Bo Sang, un poble proper famós per manufacturar paraigües de paper, però al poble només hi havia botigues de subvenirs i jo em vaig quedar descansant en un bar, mentre l’Alexandra feia les seves recerques i compres. Laos Luang Prabang (veure sobre mapa) 21/04/2009:
Després d’una setmana de disbauxa i relax a Chiang Mai, vàrem prendre un autobús direcció Nord, cap a la frontera de Laos, creuant algunes carenes muntanyoses cobertes de vegetació tropical o selva, i travessant algunes planures retallades en innombrables parcel•les preparades per a ser cultivades amb arròs. Segons he llegit, Tailàndia és el primer exportador mundial d’arròs (6,5 milions de tones anuals), amb el 55% de la seva area cultivable dedicada al seu cultiu. Més ràpidament del que ens pensàvem, al migdia vàrem arribar a Chiang Kong, a la riba del riu Mekong, que en aquesta regió actua de frontera entre Tailàndia i Laos. Després de conversar amb uns viatges que feia unes setmanes que estaven atrapats psicològicament a Chiang Kong (un poble que no em va semblar que tingués massa atractiu), vàrem passar els tràmits d’immigració de Tailàndia i vàrem creuar el Mekong amb una barcassa fins al poble del davant, Huay Xai, on es trobava la immigració de Laos. A immigració vàrem pagar els 35 dòlars necessaris per a cada visa i a continuació vàrem buscar un hotel, que finalment vàrem trobar a un preu similar als de Tailàndia. De totes maneres, el que no era equiparable era el preu del menjar, que en alguns productes semblava ser el doble de car que a Tailàndia. Per una banda, potser era lògic, doncs absolutament tots els productes empaquetats eren importats del país veí. Però el que no em semblava tant lògic era el preu dels productes locals. Tot i així, després de molt observar que la gent local també pagava els preus que ens demanaven (i que no ens enganyaven), ens vàrem convèncer que el cost de la vida era més elevat a Laos i que en aquest país ens seria més difícil ajustar-nos al pressupost de 5euros/dia per persona. També el transport semblava molt més car que a Tailàndia, com a mínim per al viatge de dos dies amb barcassa per a arribar a Luang Prabang (l’autobús era totalment desaconsellable pel mal estat de les carreteres). De totes maneres, els preus serien més normals si no fóssim estrangers, doncs als turistes els aplicaven automàticament el doble de preu que als locals. Vàrem comprar el tiquet al mateix vespre, i l’endemà vàrem embarcar a la gran canoa, juntament amb uns altres 70 turistes. Feia molt temps que no veia tants occidentals junts en un mateix espai i no deixava de ser una sorpresa, en certa manera agradable, doncs ens va permetre conversar amb molts altres viatgers, la majoria en vacances de quatre setmanes i amb pressupostos molt més elevats que el nostre (per exemple no s’estaven de beure’s diverses cerveses al dia que valien 2 euros cada una). A la barcassa també vaig conversar una estona amb un Tailandès professor d’anglès, que estava dedicant uns dies de vacances per a conèixer Laos, segons ell (i mirant de reüll al conductor de la barcassa) per a descobrir com era Tailàndia 30 anys enrere, abans del bum econòmic. A continuació, aquest mateix professor Tailandès, em va explicar la difícil situació política de Tailàndia, amb un exercit posseint un gran poder i intervenint en les decisions del governamentals. A mitja tarda del primer dia de viatge pel riu Mekong, vàrem arribar al poble de Pakbeng, un poble perdut enmig de la selva i dominant el riu Mekong, ple de restaurants i d’hotels per a allotjar les desenes de turistes que cada dia es veuen obligats a passar-hi la nit en el seu trajecte de Huay Xai a Luamg Prabang. De totes maneres, hi havia força competència i encara vàrem trobar un hotelet econòmic. D’altre banda, l’endemà al ben d’hora al matí (avui), he descobert un petit mercat on m’he pogut fer una idea de com deuria ser l’ambient del poble abans de l’arribada del turisme. Fins i tot, en aquest mercat hi havia una dona que encara no s’havia corromput i que venia els seus productes als preus de la selva, a qui he comprant una gran papaya d’uns tres quilos per només un euro. En aquesta segona etapa del viatge, ens han carregat a una altra barcassa més petita i igual d’incòmode que la primera, acomodats en uns estrets bancs de fusta que et deixaven el cul quadrat, malgrat els coixins que hi havia. Tot i així, les converses amb els altres viatgers han continuat distraient-nos, a més a més de seguir meravellant-nos amb el paisatge (bonic però també monòton), de l’ample riu Mekong transcorrent per sobre un riu rocós i per sota una petita vall coberta de vegetació i algunes cases ocasionalment. Algunes poques vegades, l’emoció del trajecte augmentava, quan el riu es crispava lleugerament enmig de remolins, tot i que la barcassa sempre es mantenia molt estable. D’altre banda, igual que al primer dia, també m’he aïllat una bona estona, mostrant la meva segona personalitat d’autista, i m’he estirat entre dos bancs amb l’ordenador obert sobre la falda per a seguir escrivint la meva novel•la, que lentament avança cap al final. 24/04/2009:
Laos, abans de ser bombardejada massivament pels Estats Units i de caure definitivament en mans dels comunistes, havia estat una colònia francesa, i a Luang Prabang resulta evident amb la seva arquitectura europea i les baguettes que es venen pels tranquils carrers. Realment, Luang Prabang és un poble que enamora, malgrat els centenars de turistes que deambulaven pel nostre costat compartint els mateixos sentiments i malgrat el floreixent negoci d’hotels, restaurants, agències de viatges, cafès d’Internet i paradetes de carrer. Per sort, molts turistes es tanquen als bars a beure cervesa o contracten excursions a unes coves i cascades properes i encara hem pogut passejar amb relativa tranquil•litat per Luang Prabang. Dels segle XIV al XVI, Luang Prabang va ser capital del Regne del Milió d’Elefants (Lan Xang), convertint-se posteriorment en el principal centre religiós del regne. Prova d’això són la multitud de temples budistes que s’escampen pel poble, alguns dels quals vaig visitar (els que no eren de pagament), amb una arquitectura i decoració més simple que els temples Tailandesos, però amb alguns relleus i pintures interessants a les entrades. En un d’aquests temples, descansant sota l’ombra d’un arbre florit vaig trobar un jove que estudiava anglès ajudant-se d’un diccionari. De seguida va establir conversa amb mi, explicant-me que per a molts joves, entrar en un monestir budista era la millor manera d’estudiar, per les facilitats econòmiques i per les poques distraccions que tenien. En qualsevol cas, segons em va explicar, molts monjos abandonen els hàbits una vegada acabats els estudis, encara que sempre conservin la serenitat espiritual gràcies a les innombrables hores de meditació realitzades. Va ser aquest jove monjo trobat al temple qui em va informar sobre una interessant atracció de Luang Prabang, tot i que no hi havia gaires turistes perquè succeïa a les 6 de la matinada. A mi també em va costar despertar-me, però va valer la pena. Abans de sortir el sol (i després d’algunes hores de meditació) els monjos de tots els temples surten en fila india caminant en silenci pels carrers. La gent del poble els espera asseguts a les aceres i proveïts d’olles de menjar (en general arròs), el qual van repartint solemnement dins els recipients que porten els monjos que passen per davant seu. La cerimònia és ràpida però captivadora. La gent, sembla venerar els monjos com si fossin sants, sense tocar-los en cap moment, mentre aquests caminen en passes llargues i en estat meditatiu. Va anar bé despertar-me d’hora perquè després de la cerimònia, vaig ensopegar amb un mercat tradicional que només muntaven al matí (al vespre muntaven un altre mercat exclusivament per a turistes, amb moltes paradetes amb artesania exquisida). Aquest mercat tradicional va ser impressionant per la varietat de productes inimaginables que es podien vendre, apart dels vegetals: amulets, larves i insectes, llangardaixos, polls desplomats, serps,... De totes maneres, l’animal més extraordinari que vaig veure que es venia va ser fora del mercat: dos peixos de riu enormes, semblants a unes carpes, que pesaven 30 quilos cada un. D’altre banda, l’anterior viatge de dos dies pel Mekong i la gran presència de turistes a Luang Prabang, ens de conèixer uns espanyols que viatjaven per poc temps i un argentí molt simpàtic a qui ens vàrem comprometre de visitar quan viatgem per la seva terra. Va ser una bona ocasió per a compartir unes cerveses amb ells, una beguda que no tastàvem des de feia alguns mesos. D’altre banda semblava impossible evitar aquest refresc degut a la calor que fa i degut a les desenes de turistes que passegen pel teu voltant tot el dia amb la botella a la ma, despreocupats pels diners gastats, perquè el seu viatge no durarà més enllà d’unes poques setmanes, abans de tornar a submergir-se a l’estrès del seu món laboral. Vang Vieng (veure sobre mapa) 27/04/2009:
El viatge de Luang Prabang a Vam Vieng va durar unes vuit hores amb autobús, circulant per una carretera de contínues corbes, que s’enfilava i baixava per diverses muntanyes. El paisatge muntanyós era bonic, encara que ho hauria estat molt més si no hagués estat emboirinat. D’altre banda, també danyava la vista observar en moltes ocasions, els pendents de les muntanyes completament desforestats i pelats, segurament per a comercialitzar amb la fusta, però també, en alguns casos, per a cultivar-hi cafè. D’altre banda, la majoria de les cases dels petits pobles que creuàvem estaven fetes de fusta i palla. Realment, apart dels pobles considerats turístics, la vida a Laos no havia canviat massa en el darrer segle. Hauria de ser interessant visitar alguns pobles perduts del nord de Laos, però anem una mica justos de temps (només 5 mesos pel sud-est asiàtic) i ens hem tornat a aturar en un altre poble ple de turistes: Vam Vieng. De totes maneres, a diferència de Luang Prabang, Vam Vieng és un poble horrible, ple d’hotels de baixa categoria, agencies de viatge, cafès d’Internet i restaurants. Els restaurants són un espectacle, doncs la majoria té una gran televisió encesa emetent sèries de Friends o Simpsons, amb desenes de turistes embovats al davant de la pantalla. Per sort, l’al•licient turístic no es troba al poble, sinó en el paisatge i ens unes coves properes. De totes maneres, la majoria dels turistes no semblaven massa interessats en el paisatge, doncs en comptes de caminar pels voltants, preferien fer tubing. El tubing és un esport que s’han inventat les agències de viatge, en el qual el turista és abandonat al corrent d’un tranquil riu, assegut a un pneumàtic inflat de camió i generalment amb una cervesa a la ma. Sense interès de fer tubing (admeto que el preu tampoc em resultava massa atractiu), vaig decidir de dedicar aquests dos dies a Vam Vieng a perdrem per l’altre cantó del riu, on hi havia alguns prats i al darrera diverses muntanyes de roques i vegetació que s’elevaven verticalment, oferint un paisatge que em recordava algunes postals d’Àsia. Al peu d’aquestes muntanyes hi havia diverses coves que estaven senyalades amb un drap ondulant en un pal i amb uns nens que cobraven una mínima entrada. Aquests nens també es van oferir de fer-me de guia, amb un preu més elevat. Però va ser una bona decisió, perquè les emocions d’entrar sol a una profunda cova són inoblidables. La primera cova que vaig visitar, anomenada Phadeng, bàsicament era un passadís (a vegades d’un metre d’altura) que s’endinsava uns cinc-cents metres dins de la muntanya, amb diferents escales de fusta per a baixar i pujar desnivells i passarel•les per a creuar fissures. Al final, el corredor acabava a una petita piscina d’aigua marronosa, on en teoria et podies banyar i on en teoria hi havia uns grans peixos. Això dels peixos no m’ho vaig acabar de creure, de totes maneres, també era increïble observar tan al fons de la cova uns insectes semblant a grills amb unes antenes d’uns vint centímetres de llarg. Al tornar, després d’haver estat tota l’estona preocupat per la fiabilitat de la meva llanterna, vaig decidir perdre la por i apagar-la. Havia entrat amb un bastó, i com si fos un sec vaig anar colpejant el terra, roques i sostre per anar avançant sense perill a trompassar. Vaig avançar uns cinquanta metres en la foscor total i palpant amb el bastó el meu voltant, fins que em vaig trobar en una entorn incomprensible i vaig encendre la llum, temorós de caure per una esquerda. La segona cova, la de Goldjar, era molt més gran, amb diverses estalactites que ressonaven al colpejar-les suaument. Totes les parets blanques de la cova estaven plens de dibuixos fets amb fang, pels diferents troglodites que havien visitat la cova els darrers anys, i al fons hi havia una estàtua de buda amb algunes ofrenes. Quan estava visitant un racó, vaig escoltar que estaven entrant uns turistes. Vaig apagar la llanterna per a no espantar-los, i tot seguit em vaig adonar que així els espantaria més, però ara ja la tenia apagada i vaig esperar, fins que va ser inevitable que les seves llanternes em descobrissin, i vaig encendre la meva, causant-los un bon ensurt, naturalment. L’endemà, avui, m’he dirigit a les muntanyes més al sud disposat a visitar unes altres coves, caminant per un caminet amb teranyines i serps que s’ocultaven al passar. Però al arribar a la primera cova, em vaig adonar que m’havien seguit un home i un noi de pintes sospitoses, amb els vestits bruts i amb un punyal encintat. L’Alexandra m’havia advertit que a les coves es produïen robatoris, així doncs, em vaig situar en un punt elevat a l’entrada i vaig començar a fer punta al bastó que duia amb la meva navalla. L’home i el noi es van quedar a l’entrada, parlant entre ells i sense gosar apropar-se, mentre jo seguia fent punta al bastó com si fos la cosa més normal del món. Fins que l’home i el noi van decidir de marxar sense mostrar interès d’entrar a la cova. Però jo sí que ho vaig fer, envalentit per les meves experiències d’Indiana Jones, tot i així no vaig arribar massa lluny, perquè en una escala de fusta que s’enfilava per la cova em vaig trobar una petita aranya que s’ocultava, i al ajupir-me per a trobar-la i fer-li una foto em vaig trobar una aranya enorme, d’uns deu centímetres, que em van fer perdre totes les ganes de seguir amb les meves aventures. Vientiane (veure sobre mapa) 05/05/2009:
Vientiane, la capital de Laos, és una ciutat molt tranquil•la de només mig milió de persones sense massa d’atractiu (o sense cap atractiu, segons ens van manifestar en Michel i la Christine). De totes maneres, té un descuidat passeig paral•lel al riu Mekong, amb alguns senzills restaurants, un centre molt més modern i car i una parella de monuments als que val la pena fer una ullada. Bé, en realitat, el Patuxai és el monument més horrible mai dissenyant, un arc de triomf construït al 1969 amb ciment donat pels Estats Units destinat a la construcció d’un aeroport. En canvi, l’estupa de Pha That Luang, començada a construir al 1566, era força més seductora, amb una alta cúpula pintada de color daurat, símbol de la religió budista i de la sobirania de Laos. Un o dos dies haurien estat suficients per a conèixer Vientiane, en canvi, nosaltres hi hem passat una fabulosa setmana. Per primera vegada (viatjant sense autocaravana) hem estat allotjats per una parella de Couchsurfing, en Michel i la Christine, els quals ens han obsequiat amb una hospitalitat comparable a la Iraniana o Egípcia. En Michel i la Christine són un matrimoni canadenc que treballen a Laos de professors per a una escola internacional (on van els fills d’ambaixadors, directors d’ONGs i membres del govern). De totes maneres, després de 3 anys treballats al Nepal, i tres més a Laos, ara estan començant a empaquetar per a canviar de continent, iniciant una nova aventura a Tunísia. En Michel i la Christine estaven bastant embolicats i estressats amb el final de curs de l’escola i ens van deixar bona part de temps sols (fins i tot van marxar tres dies a relaxar-se a Vam Vieng), insistint-nos d’agafar qualsevol cosa que volguéssim de la nevera o oferint-nos les seves bicicletes per a moure’ns per la ciutat o per anar a les ambaixades de Tailàndia i Vietnam a fer-nos els visats. L’Alexandra de seguida es va sentir a casa, rient il•lusionada mentre caminava per la magnifica casa i apropiant-se del comandament de la tele i del millor sofà. Mentrestant, jo vaig aprofitar la tranquil•litat per a seguir escrivint la meva novel•la, la qual vaig finalitzar fa uns tres dies (ara només em faltarà repassar-la). De totes maneres, ahir i avui, també hem tingut més temps per a compartir i conversar amb en Michel i la Christine, els quals han arribat més relaxats de Vam Vieng. Hem estat conversant molt sobre educació, sobre el seu pròxim viatge per Turquia, sobre les religions, i molt més. Ha estat molt interessant conèixer-los i veritablement esperem que algun dia ens puguin fer una visita a Barcelona per a retornar-los part de l’hospitalitat rebuda. Si Phan Don (veure sobre mapa) 10/05/2009:
A Laos, el transport públic sembla força car, per tant, inevitablement ens veiem obligats a copiar la resta de turistes i comprar els desplaçaments a través d’agències de turisme. Així mateix, ho vàrem fer per a desplaçar-nos de Vientiane a Si Phan Don, comprant un bitllet d’autobús de dormir (sleeping bus). Pensàvem que seria un autobús amb els seients reclinables, però en comptes d’això ens vàrem sorprendre al veure que era un autobús amb lliteres amb capacitat per a unes 30 persones. No cal dir que l’espai dels llits no era gens ample, tot i així el viatge va ser agradable, sobretot perquè les carreteres eren rectes i ben asfaltades. Molt pròxim a la frontera de Cambotja, Si Phan Don (traduït com a 4000 illes) és una meravella de la natura formada en el curs del riu Mekong, quan aquest es divergeix vorejant multitud d’illes, moltes d’elles existents només durant l’època seca, quan el Mekong està més baix. No sé si realment hi ha 4000 illes; el que sí hi ha és una illa anomenada Don Det, on van la majoria dels turistes. Malgrat tot, la illa conserva un aire rural i tradicional que encara no havia observat en cap altre punt turístic de Laos. Varem ocupar un bungalow gran i net (n’hi havia altres més bonics al costat del riu però l’Alexandra preferia aquest) i de seguida vàrem començar a fer amistat amb els altres turistes que habitaven altres bungalows propers. Mentre fèiem el viatge amb autocaravana, sovint pensava que sense el cotxe estaríem més a prop de les cultures i coneixent més gent local, però a Laos realment no és així: viatgem amb turistes i vivim amb turistes. Possiblement, no és culpa nostra, doncs sovint sentim a dir que les cultures asiàtiques acostumen a ser força tancades i hermètiques. De totes maneres, no deixa de ser agradable relacionar-nos amb altres viatgers o gent de la mateixa tribu que nosaltres. D’altre banda, viatjant sense autocaravana visitem menys llocs però ens entretenim més a cada indret, tenint més oportunitats de relaxar-nos i més temps per a escriure. I no cal dir que, viatjant amb autocaravana, possiblement no hauríem visitat Si Phan Don, o només ho hauríem fet durant un dia. Al mateix temps, ja fa setmanes que ens hem espolsat l’estrès de tenir una accident, de ser despertats durant la nit, de trobar-nos amb els adhesius arrancats,... Apart de la tranquil•litat de Don Det, un d’aquests dies hem fet una excursió amb bicicleta a l’illa veïna, anomenada Don Khon, on hi ha les atractives cascades de Somphamit a veure. Les dues illes estan connectades per antic pont de pedra construït pels francesos i per on hi passava un trenet que mantenia el comerç (i extracció de minerals) fluvial interromput per les cascades. Després de visitar les cascades, ens vàrem dirigir més al sud de l’illa, passant de llarg petits boscos tropicals, petits camps i algunes cases de fusta aïllades, fins a arribar a una platja on em vaig banyar i des d’on es podia agafar una barca per a observar uns dofins de riu, però el passatge era massa costós, i després del bany vàrem tornar cap a Don Det. ‹ Anterior (12/03/2009) MES Següent (2009-05-11)› ‹ Anterior (2009-05-13 - Cambodja) PAÍS Següent (2009-06-08 - Malaysia)› |
|
