| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (14/08/2010) MES Següent (2010-10-13)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Cuyahoga Falls, OH (veure sobre mapa) 23/09/2010:
Realment ens vàrem relaxar a casa l´Amanda i en Mark, potser massa, doncs pràcticament ens vàrem aletargar, com si la vida no hagués transcorregut durant aquestes dues setmanes. Necessitàvem unes vacances del viatge (sobretot l´Alexandra) i parar uns dies sense fer massa res, igual que ho havíem fet altres vegades. Però els nostres motius no sempre es comprenien i no era la primera vegada que algú em preguntava intrigat per correu electrònic: ´Com podeu fer vacances de fer vacances?´, ´que viatgeu estressats?´. Primer de tot, el viatger no viatge fent vacances, com a mínim en el meu cas. Les meves ànsies de descobrir i de comunicar mitjançant la fotografia i el text en mantenen ocupat bona part del dia, a més a més de les innombrables hores de conducció. Fa mesos que no tinc temps per a llegir un llibre, quelcom força usual durant les vacances, doncs a la mínima que tinc alguna hora desocupada la intento aprofitar escrivint el llibre d´África. Així doncs, no diria que viatgi estressat, tot i que intento fer-ho amb tanta passió que ocasionalment aquesta acaba consumint les energies i és necessari descansar unes hores, i a vegades uns dies, per a recuperar-les per a seguir amb la mateixa il·lusió que al principi. De totes maneres, malgrat estar bona part de les hores del dia sense fer res (bàsicament mirant sèries en el cas de l´Alexandra i jugant a go a través d´Internet en el meu cas), també vàrem tenir ocasió de tenir interessants converses amb l´Amanda, en Mark i altres amics d´ells. Va ser curiós poder assistir amb l´Amanda a una gran festa per a captar fons per a una organització que oferia assessorament legal gratuït a persones sense recursos. L´Amanda estava invitada al treballar per una altra organització que ofereix ajuda i protecció a les víctimes de violència domèstica o de gènere, i de rebot nosaltres també vàrem ser invitats. El sopar va ser de pel·lícula, compartint menjador amb grans personalitats de la societat de Cleveland, incloent la nova jutgessa del tribunal suprem: Sonia Sotomayor, qui va fer un discurs aplaudit per les més de 1000 persones assistents, que en general havien pagat 150$ per cobert. Em va sorprendre la gran quantitat de recursos que movia la organització de organitzava l´esdeveniment, sobretot tenint en compte que només actuava al comptat de Cleveland. Però després vaig pensar que la mida de l´organització era equivalent al problema, doncs segons em va explicar l´Amanda, Cleveland és la pitjor ciutat d´Estats Units on viure (segons la revista Forbes), desprès d´analitzar qualitat de vida, treball, benestar social, pobresa, corrupció, educació, violència,... Per això, Cleveland era anomenada ´the Mistake by the Lake´ (l´error al costat del llac). També l´organització de l´Amanda treballava exclusivament al comptat de Cleveland, treballant centenars de clients cada any, dels quals ella només atenia les dones llatines. Tenint en compte la gran quantitat d´il·legals als Estats Units, l´Amanda va explicar una interessant iniciativa del govern americà que a canvi de denunciar dels agressors les víctimes sense papers eren nacionalitzades. També vàrem anar a sopar diverses vegades amb amics de l´Amanda i en Mark, coneixent una d´aquestes vegades un home que em va semblar fascinant. A mesura que m´anava interessant per la seva història personal, en Miguel em va anar descrivint els seus orígens de classe mitjana al Salvador, fins a confessar-me que havia participat en la guerra civil del seu país, lluitant amb el Front Farabundo Martí per a la Alliberació Nacional (FMLN). En Miguel em va explicar alguna de les crueltats del govern dictatorial del Salvador durant els anys 80, com els esquadrons de la mort, fet que -segons ell- justificava la seva lluita com a terrorista. Sense que m´ho digués, vaig intuir que en Miguel havia participat en la mort de molts dirigents polítics o militars, degut a la seva classe social i facilitat per a relacionar-se amb gent important. De totes maneres, al final va ser descobert i va haver de fugir del país, per evitar que el govern el capturés o que el FMLN el matés, doncs sabia massa. Durant els seus anys de lluita, em va explicar que havia conegut a diversos terroristes d´Eta, els quals considerava massa radicals i amb menys arguments per mantenir la seva lluita terrorista, doncs al País Basc no es cometien les mateixes injustícies que al Salvador. Finalment em va comentar que ens facilitaria el contacte amb molta gent interessant al seu país, doncs després dels acords de pau al 1992, actualment governa el FMLN. Ens vàrem reservar pel penúltim dia, la visita als amish, una comunitat religiosa present a l´estat Ohio caracteritzada pel seu aïllament del món modern, conservant un estil de vida de segles enrere. De totes maneres, la realitat que ens vàrem trobar va ser molt diferent a l´esperada i fins i tot frustrant. Per una banda, el poble on en teoria vivien els amish estava completament corromput pel turisme, ple de tendes de productes amish, hotels i restaurants. Per altre banda, de seguida ens vàrem adonar que els amish, malgrat les informacions que en teníem, no viuen una vida tan antiquada i estan rodejats de tecnologia relativament moderna. Varem decidir pagar una entrada per a visitar una casa amish, que no ens va semblar massa diferent a una casa de 30 o 40 anys enrere, amb la diferència que en comptes d´instal·lació elèctrica, la llum funcionava amb gas natural. Vaig preguntar a la dona que atenia la casa, que vestia un senzill vestit tradicional, perquè els amish no podien utilitzar electricitat i ens va comentar que la bíblia els obligava a viure amb humilitat. Després va afegir que sense electricitat no tindrien la temptació de tenir televisió, un aparell que desintegra les famílies, per exemple evitant que pares i fills mengin junts a la taula. En qualsevol cas no vaig entendre que no poguessin utilitzar l´electricitat, i ni tants sols poguessin conduir cotxes, però sí poguessin utilitzar maquinària que funcionés amb combustible, com tractors o serradores. I encara menys ho vaig entendre quan a la mateixa casa vaig llegir que els bisbes amish permetien la utilització de panells solars per a tenir llum elèctrica durant la nit, més econòmica que la llum a gas. Al final vaig pensar que els amish no volien renegar de la tecnologia, ni tant sols viure igual que a l´antiguitat, simplement volien adaptar-se més lentament a la tecnologia, per així poder-se considerar més humils que la resta de mortals. Malgrat no conservar els seus orígens, aquesta manera de viure fins i tot es podria considerar romàntica per a alguns nostàlgics, però la pràctica, aquestes regulacions i dogmes acaben portant més problemes que avantatges. Em va sorprendre llegir que els nois i noies amish només poden estudiar a l´escola primària, fins al vuitè grau, perquè consideren que els coneixements de l´escola secundària i universitat són estèrils pel seu mode de vida. Vaig qüestionar a la dona de la casa perquè un noi o noia amish no podia esdevenir metge, als quals visiten quan es posen malalts, o enginyer, els quals han dissenyant els seus tractors, però la dona em va respondre que no ho poden ser perquè si ho fossin haurien d´utilitzar l´electricitat, quelcom prohibit a la seva cultura. Així doncs, en teoria els amish només podien treballar al camp, fabricant mobles i cases de fusta i en el sector del turisme, aquesta última una activitat que els mantenia connectats al món exterior i sota la influència de persones indiscretes -com jo- que posaven en qüestió la seva fe i normes. Tenint en compte totes aquestes incongruències que mantenien la seva societat atraçada en el present, no em va estranyar llegir que -segons les seves dades- un 20% dels joves abandonaven aquesta secta cristiana, tot i que jo juraria que són molts més. Inevitablement, aquesta forma de viure està condemnada a desaparèixer, i al final potser serà una llàstima, perquè els amish també son reconeguts pel seu rebuig a la violència, per exemple negant-se a servir a l´exèrcit, una qualitat a vegades massa absent a l´actualitat.
Niagara Falls (veure sobre mapa) 24/09/2010:
Fa poc més de 3 mesos, quan vàrem arribar a l´aeroport de Los Angeles, un policia d´immigració ens va preguntar quins eren els nostres plans als Estats Units. Li vàrem explicar que ja portàvem quatre anys viatjant i que teníem intenció de viatjar 2 anys més per Amèrica del nord, central i sud, incloent uns vuit mesos als Estats Units. Llavors, els policia d´immigració ens va advertir que sobretot passéssim un mes al Canadà perquè sinó al entrar de nou als Estats Units no ens donarien sis mesos més de visa, i hauríem d´acabar de visitar els Estats Units amb el temps que restés del visat original de sis mesos. Confiant amb aquesta informació, havíem programat la nostra estada al Canadà per un mes, però al creuar la frontera a Niagara Falls, vàrem preguntar a un policia d´immigració canadenc si les informacions que teníem eren correctes. Sorprenentment, el policia ens va dir que no, que al entrar de nou a Estats Units seguiríem tenint la mateixa visa, i que en teoria hauríem d´abandonar el país el 9 de desembre. Xocats per aquesta nova informació, vàrem demanar al policia si podíem tornar als Estats Units a preguntar sobre aquest problema, doncs a l´entrada al Canadà no hi havia cap control d´immigració americà. Per a poder-ho fer, vàrem haver de fer una cua a les oficines d´immigració canadenques i una altra a les oficines d´immigració dels Estats Units, fet que va molestar a l´Alexandra, qui em va acusar dos o tres vegades de ficar-me en problemes. Finalment ens va atendre un policia d´immigració dels Estats Units, qui ens va confirmar les informacions rebudes al Canadà, que el nostre visat era de sis mesos i que per a poder gaudir de sis mesos més, havíem de tornar un mes a Europa, doncs Canadà no comptava com a tercer país. Llavors vàrem començar a preguntar-li per possibles solucions, doncs per a nosaltres era complicat tornar a Europa o arribar a Mèxic en dos mesos i mig, fins que el policia va anar a parlar amb el seu cap i va tornar amb nova informació: ´`la llei diu que heu de tornar a Europa per a obtenir 6 mesos més de visat. Però si us esteu un mes al Canadà i al tornar als Estats Units convenceu que la nostra intenció no és quedar-vos per sempre al país i que en quatre mesos sortireu a Mèxic, el policia d´immigració corresponent també té l´opció de donar-vos 6 mesos més de visa, però depèn completament del policia que us trobeu´`. Contents amb aquesta informació més detallada, vàrem tornar al Canadà amb la intenció d´estar-nos-hi un mes, amb l´esperança que al tornar als Estats Units ens trobéssim un policia d´immigració suficient simpàtic a qui poguéssim convèncer que realment estàvem realitzant un viatge de 6 anys per tot el món. Vàrem creuar la frontera que hi ha a les cascades de Niagara, les quals ja ens havien meravellat al observar-les dels Estats Units. Però des del Canadà, les cascades encara resultaven molt més espectaculars, doncs podíem observar des del davant com les cabaloses aigües del riu Niagara es precipitaven al llarg de casi 700 metres per un cingle de 50 metres d´altura tallat en forma de ferradura. Era un espectacle formidable, malgrat no fossin les millors cascades del món, contràriament a algunes opinions escoltades, doncs eren superades en altura, amplada i caudal (durant l´època de pluges) per les cascades de Victòria, entre Zàmbia i Zimbabwe. Particularment, havíem gaudit més de les cascades de Niagara, doncs havíem visitat les de Victòria durant l´època seca, tot i que esperàvem extasiar-nos molt més al cap d´un any, quan teníem planejada la visita a les cascades de Iguazu, entre Brasil i Argentina, en teoria encara més impressionants a les dues anteriors.
A Toronto vàrem gaudir d´una hospitalitat inoblidable, comparable a la que havia rebut anys enrere a Ucraïna i Rússia, i potser no era d´estranyar, doncs la familia que ens va allotjar venia de Polònia, fugida del seu país durant el comunisme. L´Ewa, la mare de la família, ens va tractar com si fóssim dos més dels seus tres fills, invitant-nos a sopar i a esmorzar cada dia (a excepció d´un vespre que va cuinar l´Alexandra), suggerint-nos recòndits i interessants indrets a visitar al Canadà i a Costa Rica, deixant-nos una targeta per a visitar gratuïtament els parcs nacionals del Canadà, regalant-nos menjar al marxar,... A canvi d´aquella aclaparadora hospitalitat, nosaltres només vàrem poder obsequiar-los mostrant-los fotos del viatge i explicant-los anècdotes divertides i aterradores, apart de comprometre´ns a allotjar-los a casa nostra quan tornéssim a Catalunya. L´endemà d´arribar, diumenge, vàrem anar a visitar Toronto. Vàrem tenir sort que l´Ewa i en Christian, el seu marit, truquessin a uns seus amics al centre de la ciutat i poguéssim aparcar gratuïtament al seu bloc de pisos i així estalviar-nos 10 o 15 dòlars d´aparcament. Vàrem començar a passejar per la universitat, on hi havia una fira del llibre i vàrem tenir oportunitat de relaxar-nos escoltant dos concerts de música mexicana i un altre de camerunesa. Després vàrem seguir la nostra caminada fins a l´alta torre Nacional de Canadà, de 553m, sense trobar massa res d´interessant durant el camí: molts blocs d´oficines i carrers deserts, perquè era diumenge i perquè feia un fred que pelava. Amb tot vàrem constatar una cosa, que a Canadà la gent era menys reticent a viure en blocs de pisos, com a Europa, i d´altre banda, a diferència d´Estats Units també hi havia moltes més construccions de pedra i de maons. Convencent-nos que Toronto tenia molt poc atractiu que oferir-nos, els següents dies els vàrem passar relaxats a casa de la família, treballant i també conversant amb en Christian, que era camioner i aquells dies no tenia feina, i la seva filla Zosha. Ambdós, ens van mostrar una actitud crítica envers Estats Units, cap a les seves polítiques i guerres internacionals i també cap a una part important de la societat, que vol tenir el dret de portar armes, no volen el sistema de sanitat universal i accepten que els estudiants paguin fins a tres vegades més que a les universitats del Canadà. També van criticar l´actitud dels quebequesos, dels quals no entenien que volguessin la independència del Quebec. Sense modificar el seu to crític, en Christian va acceptar ser entrevistat pel projecte ´`prenent el pols al món´`, opinant que el principal problema del món i també del Canadà eren els polítics estúpids, que només feien polítiques populistes per a ser reelegits, un problema de difícil solució perquè les tiranies o reialmes serien pitjor, tot i que l´educació milloraria la situació. A nivell personal en Christian es considerava feliç, però ho seria més si no hagués de treballar, encara que el secret de la felicitat és no preocupar-se pels diners.
Estava convençut que Algonquin era un parc nacional, sobretot perquè l´Ewa ens havia recomanat d´anar-hi quan ens havia deixat la targeta per a accedir als parcs nacionals gratuïtament, però quan vaig entrar al centre d´informació d´Algonquin perquè em recomanessin algunes caminades, el rànger que em va atendre em va dir: - Ho sento, aquest és un parc provincial i aquesta targeta no és vàlida, hauries de pagar l´entrada de 16$. Em vaig quedar amb una cara estupefacte, al mateix temps que li responia: - Un moment, vaig a preguntar a la meva donar què fer. Però no ho vaig fer. Vaig tornar a la furgoneta i, sense explicar a l´Alexandra la conversa amb el rànger, vàrem entrar al parc amb la intenció de fer alguna excursió. Si hagués comentat a l´Alexandra que estàvem fent les caminades il·legalment i que ens aventuràvem a que ens posessin una multa, s´hagués posat histèrica i m´hauria fet abandonar el parc enseguida. Per això vaig esperar fins al següent dia, quan abans de finalitzar una bonica caminada li vaig comunicar les noticies. Naturalment no li va fer massa gràcia, i enseguida va accelerar el pas per arribar el més aviat possible al cotxe i escapar-nos dels límits del parc. En qualsevol cas, la desinformació de l´Alexandra ens va permetre visitar el Parc amb tranquil·litat. Fins i tot, l´Alexandra es va mostrar molt animada d´acompanyar-me a totes les excursions que vaig proposar a Algonquin, caminant pel costat de diversos llacs i envoltats de boscos que començaven a tenyir-se per la tardor. Segurament el parc ens hauria desencantat si no fos pel magnífic espectacle que oferia la tardor: entre alguns arbres de fulles verdes i fresques, molts altres ja havien canviat el color cap a groc, vermell, taronja i marró.
Toronto no ens havia fascinat en excés, en canvi Ottawa ens va encantar, perquè era més petita (tot i ser la capital del Canadà) i posseïa molts més edificis històrics. A Ottawa ens va allotjar en Dino, d´orígens italians, que vivia a prop del centre, per on vàrem estar caminant el dissabte i el diumenge. Toronto ja ens havia semblat una ciutat europea, però Ottawa ens va donar encara més aquesta sensació, sobretot pel seu centre històric, en el qual destacaven els magnífics edificis del Parlament i algunes esglésies del segle dinou. En Dino va ser un altre amfitrió que ens va tractar de meravella, potser massa, deixant-nos sopar fet el dia que vàrem arribar, malgrat ell ja sabés que havia de marxar i no podria menjar amb nosaltres. En Dino es va entossudir a invitar-nos a tot, però nosaltres no sempre ho vàrem acceptar, malgrat comprenguéssim que ell volia ser hospitalari amb nosaltres de la mateixa manera que ho havien estat amb ell, quan havia viatjat per diverses regions del món. En qualsevol cas, el dissabte l´Alexandra va cuinar i varem sopar els tres junts, tenint oportunitat conversar sobre diferents temes. En Dino ens va confirmar una observació que havíem fet a la carretera, que a tota la província d´Ottawa els cartells estaven escrits en Anglès i Francès, i continuació ens va explicar com funcionava al Quebec, on havia estat vivint casi tota la vida. Al Quebec era obligació per a tots els comerços de tenir els cartells en Francès i l´anglès només es podia utilitzar si les lletres eren com a màxim un 50% més petites que les franceses. Més tard, conversant sobre el Quebec, em vaig adonar que els quebequesos gaudien de les principals reivindicacions dels nacionalistes catalans. Fins i tot, el govern del Quebec tenia capacitat per a convocar un referèndum sobre la independència de la regió del Canadà, encara que en els dos convocats els separatistes no havien aconseguit el 50% dels vots (1980 40.44%; 1995 49.42%). En Dino havia votat en contra en l´anterior referèndum, igual que molts amics seus francesos que vivien a Montreal, manifestant que els secessionistes només ho eren per motius culturals, doncs l´economia de la regió es veuria perjudicada amb la separació. En una altre conversa, va comentar que els Estats Units i el Canadà són països molt productius, però per contra, els empleats a la majoria de les empreses només disposen de dues setmanes de vacances. Es per això que, l´única oportunitat que tenen els americans per a viatjar es agafar-se unes llargues vacances sense cobrar o simplement plegar de la feina per a poder viatjar durant un any, l´opció que va escollir en Dino per a poder viatjar per bona part del món. Boston, MA (veure sobre mapa) 03/10/2010:
Encara que només vaig visitar Boston durant un dia, va ser una ciutat que em va agradar, doncs a diferència de la resta de ciutats visitades als Estats Units, tenia algunes esglésies i edificis antics mig ocultats sota els gratacels i al mateix temps històricament havia sigut una ciutat molt important. Va ser aquí on es va iniciar la guerra d´independència entre els Estats Units i Anglaterra, esdevenint la primera colònia del Regne Unit a alliberar-se. Passejant per l´itinerari de la independència marcat amb una línia roja al terra durant 5 quilòmetres, vaig passar per la plaça on s´havia produït la massacra de Boston, quan cinc americans que protestaven per la pujada dels impostos van ser matats pels soldats anglesos. També a Boston va néixer el conegut Tea Party, quan desenes de ciutadans van decidir protestar llençant el mar tot el carregament de te de tres vaixells dels quals haurien hagut de pagar impostos si haguessin estat descarregats al port. També era possible visitar des del mateix itinerari diversos cementiris del segle divuit i dinou on hi havia enterrats diverses víctimes de la revolució o de les diverses batalles per la independència que es van produir al voltant de Boston. Separada només pel riu Charles, l´endemà vaig visitar la ciutat de Cambridge, al centre de la qual s´estén la famosa universitat de Harvard fundada al 1631, 150 anys abans de la independència, convertint-la en una de les més antigues del país, on al llarg de la història es van graduar fins a 8 presidents de la nació i fins a 75 premis Nobel. A Boston vàrem ser allotjats per una parella de Couchsurfing, amb els quals no va haver massa interacció, quelcom que vaig atribuir a la seva excessiva passió per la cervesa. Malgrat tot, en Jesse i l´Erin eren una de les parelles que havíem trobat més actives i ja portaven allotjades a més de 400 persones, potser perquè en Jesse era el germà del fundador a Couchsurfing. Una nit vaig decidir acompanyar a en Jesse en un pub i conversar una mica amb ell, però sincerament, no entenia massa la seva manera de parlar i les seves respostes semblaven massa enrevessades. De totes maneres, a través d´en Jesse, vaig aconseguir conèixer lleugerament el seu germà, Casey Fenton, qui havia tingut la idea de crear Couchsurfing després d´haver realitzat un viatge a Islàndia al 1999 i haver enviat un correu electrònic a 1500 estudiants preguntant-los per allotjament. Havent rebut fins a 50 ofertes d´acomodació, va pensar amb el potencial d´una xarxa de persones hospitalàries que s´estengués per arreu del món. Va ser així que al 2003 va fundar Couchsurfing, sense ànims de lucre, un projecte que, ajudant-se d´una eficient xarxa de voluntaris, compta actualment 2,2 milions de membres distribuïts en 237 països i territoris. De totes maneres, malgrat l´èxit, en Casey seguia obstinat a mantenir Couchsurfing com a una organització sense ànims de lucre, sense publicitat i finançant-se exclusivament de donacions, malgrat comenci a pensar de retirar-se del projecte -segons explicava el seu germà- i dedicar-se a alguna altre cosa que li reporti més rendiment econòmic de cara al futur. La nostra estada a Boston va coincidir amb les eleccions americanes de la meitat de mandat, en les quals el tea party o l´extrema dreta republicana va aconseguir molts bons resultats. Un moviment social que havia agafat el nom del mateix grup que havia lluitat contra els impostos que imposava la corona anglesa abans de la independència. Ens va estranyar que en Jesse fos la primera persona als Estats Units que es sentia identificat amb els republicans, doncs el moviment social de Couchsurfing en general està format per persones més ancorades a la mentalitat esquerra. De totes maneres la seva dona Erin era demòcrata i aquella tarda de les votacions es va produir una interessant discussió. L´Erin havia anat a votar, votant que estava d´acord a mantenir certs impostos en un formulari annex, però en Jesse no tenia intenció de votar perquè deia que si ho feia, votaria en sentit contrari a l´Erin anul·lant els vots de la seva dona. Però l´Erin considerava que la democràcia era més important als seus sentiments partidistes i va obligar a en Jesse a anar a votar, qui va escollir la butlleta republicana i va marcar l´opció d´anular els impostos consultats doncs -segons ell- mantenir-los era una mesura comunista. Malgrat tot, aquella nit vàrem saber que els demòcrates havien guanyat a l´estat de Massachusetts, del qual Boston n´és la capital, en canvi la majoria de ciutadans havien votat d´anular els impostos consultats, incloent una taxa a l´alcohol destinada a finançar associacions d´ajuda als alcohòlics. Montreal, QC (veure sobre mapa) 08/10/2010:
Montreal és la ciutat més gran de la província del Quebec, la segona ciutat més gran del Canadà, i la segona ciutat més gran amb parlants de llengua francesa (després de París). Durant dos dies, vàrem recórrer Montreal amb bicicleta, gaudint dels nombrosos carrils bici, que apropaven encara més la ciutat a la fisonomia europea, malgrat no disposés de cap centre històric suficientment interessant, igual a la majoria de ciutats visitades als Estats Units i al Canadà. El més interessant potser va ser el mercat de Jean-Talon visitat l´últim dia on venien fruites i vegetals a l´aire lliure a un preu molt més econòmic que els supermercats. Com sempre, el més apassionant a les ciutats americanes era la interacció amb la gent, particularment amb els nostres hostes, els quals van tornar a ser unes persones encantadores. En Guillaume, l´Émilie i la seva petita filla Saraï ens van allotjar de meravella, presentant-nos a diversos amics seus, tots ells francesos parlants, als quals els costava parlar fluidament l´anglès amb nosaltres. Durant un sopar amb els seus amics, en Guillaume ens va explicar la història del Quebec, iniciant la seva penitència després de la guerra dels 7 anys quan França va perdre el Quebec a mans d´Anglaterra. Després ens van contar que el sentiment d´independència quebequès es va accentuar a meitat del segle XX, quan els quebequesos només podien accedir a treballs de baixa remuneració. De totes maneres, actualment el Quebec disposa d´una gran autonomia dins d´un estat federal i els principals motius per a desitjar la independència bàsicament són culturals o sentimentals. Fins i tot podria ser que el Quebec perdés pes econòmic si aconseguís la independència, doncs no experimenta un espoli econòmic com a Catalunya on -segons els analistes- hi ha un dèficit fiscal del 10% del PIB català, és a dir, anualment un 10% de la riquesa catalana es distribueix a la resta d´Espanya. Tenint en compte això, em pregunto perquè les ànsies d´independència al Quebec son superiors a les des Catalans -segons intueixo- doncs a Catalunya no crec que aconseguís un resultat tan favorable com en el referèndum quebequès, on el 49.42% de la població va votar a favor de la independència. En un altre sopar a casa seva, vàrem preguntar a en Guillaume perquè en els bitllets de 20$ canadencs apareixia la imatge de la reina d´Anglaterra i els números de les carreteres estaven emmarcats dins d´una corona. En Guillaume es va posar a riure mig avergonyit i després va confessar que els creadors de la constitució de 1982 van declarar la independència d´Anglaterra però van preferir conservar la seva reina. Actualment Canadà no paga res a la reina, però sí manté econòmicament a un representant de la reialesa o governador que ha de ratificar totes les lleis aprovades pel parlament. Sense trobar sentit a aquest antiquat sistema polític, després ens vàrem preguntar també perquè hi ha tanta gent a favor de mantenir la reialesa en tants països, per exemple a Australia, on el 54.4% de la població va votar a favor de mantenir la monarquia al referèndum de 1999. Tornant a motivar-me amb el projecte ´`prenent el pols al món´`, vaig entrevistar en Guillaume en espanyol, qui opinava que el principal problema del món era la falta de comprensió entre les persones que empitjora la resta de problemes. A nivell regional, el principal problema de Canadà és la polarització de posicions i la divisió de la comunitat, que no permet que els líders siguin acceptats per tots. A nivell personal en Guillaume es considerava feliç i difícilment hi hauria res que el fes més feliç en un futur immediat, perquè s´aplicava el seu secret de la felicitat: viure, sentir-se i aprofitar-ho. A Montreal, l´Alexandra em va proposar de trobar-nos amb un altre noi de Couchsurfing, l´Alex, qui havia anat amb cotxe fins a Mèxic. Va ser important conèixer a través de l´Alex que difícilment podríem vendre la nostra furgoneta Chevy a Centre Amèrica i que millor fer-ho abans de sortir de US. Igualment, va ser interessant escoltar l´experiència de l´Alex a Mèxic, la qual no va ser massa bona, explicant que era un país en estat de guerra i que havia viscut diversos tirotejos i molts moments de tensió. Tant era així que, l´Alex manifestava que havia perdut les ganes de viatjar sol i que actualment aprecia de viure al Canadà, un país superficial, on com a mínim pot viure segur, tranquil i relaxat. L´única pega a la reunió és que l´Alexandra es va espantar, fins i tot jo, perquè tornava a témer que a Mèxic l´Alexandra tornés a tenir noves crisis de nervis comparables a les d´África o Pakistan. Finalment, varem aprofitar la nostra estada a Montreal per a retrobar-nos amb un bon amic del País Basc, l´Iñigo i la seva companya canadenca Sarah, als quals havíem conegut a Xian, a Xina. Després de 3 anys de viatge, la Sarah havia tornat a treballar, però l´Iñigo es trobava completament perdut, doncs no podia treballar legalment a Canadà i a Espanya no havia trobat feina. Vàrem passar forces hores conversant, sobre coses banals però també dels problemes que es troben molts viatgers, per a qui el viatge és una droga que els mantindrà enganxats tota la vida, una droga que només poden pagar amb diners, els quals s´acostumen a aconseguir treballant, obligant-los a estar llargs períodes ancorats en una oficina o fàbrica a l´espera de la següent dosis de viatge.
La ciutat de Quebec ens va encantar, i no és d´estranyar, doncs si fins ara ens queixàvem que les ciutats d´Amèrica del nord acostumaven a ser força avorrides i que els mancava la història de les europees, Quebec és completament diferent. La ciutat del Quebec va ser fundada al 1608, essent considerat el primer assentament permanent (no post comercial) a Amèrica del Nord construït per no espanyols. En concret va ser fundada pels francesos, els quals hi van alçar un ciutadella de portentoses muralles, constituint l´única ciutat emmurallada a Amèrica del Nord. Malgrat tot, les muralles no van impedir que la ciutat caigués en mans dels britànics al 1763, al final de la guerra dels set anys contra França. Apart de les muralles i els carrers empedrats, la ciutat conserva moltes de les seves antigues cases construïdes de pedra, amb finestrals subdividits en petits rectangles de vidre, teulades inclinades de pissarra o de metall, petites finestres sobresortint de les teulades,... Ocupant molts d´ aquests edificis hi havia restaurants, comerços i galeries de marcada estètica francesa entre els quals era agradable de passejar, cosa que vàrem fer els dos dies que vàrem passar a Quebec, tot i el fred que feia (10ºC). A la ciutat del Quebec vàrem ser rebuts per un home, en Denoit, que contínuament estava allotjant a diferents viatgers de Couchsurfing, amb qui ens vàrem sentir a gust a pesar del seu temperament fred i distant que contrastava amb els anteriors hostes del Canadà. Interessant-me sobre els sentiments quebequesos, en Denoit em va explicar que ell era separatista perquè volia protegir la llengua i cultura del Quebec, la qual desapareixeria en 100 anys si no fos per les lleis que impulsen a la província, obligant a utilitzar el francès, unes lleis que acostumen a ser tombades pel tribunal constitucional de Canadà, per una constitució que no ha estat firmada pel Quebec. De totes maneres, també em va comentar que molts francesos no volen la independència perquè temen que economia se´n ressenti. Finalment, preguntat per la possibilitat de celebrar un nou referèndum d´independència en el futur, en Denoit es va mostrar pessimista i va comentar que mai aconseguirien la independència, perquè cada vegada arribaven més immigrats no identificats amb la cultura quebequesa, els quals eren necessaris perquè els quebequesos i canadencs no tenen suficient natalitat.
|
|
