| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (02/06/2008) MES Següent (2008-08-01)› ‹ Anterior (2009-09-19 - Pakistan) PAÍS Següent (2009-10-08 - Turkey)› Iran Qareh Kalisa (veure sobre mapa) 05/07/2008:
Pensàvem fer una visita ràpida a l’església Qareh Kalisa, assentada en una remota vall a Iran, propera a la frontera turca, abans de seguir el viatge fins a Tabriz; però finalment ens hi hem estat casi 4 dies. Havíem llegit que cada any, per Sant Tadéu, data propera als solstici d’estiu, Qareh Kalisa es converteix un punt de peregrinatge de la comunitat Armènia vivint a Iran, però no pensàvem que tindríem tanta sort d’ensopegar amb aquesta important festivitat. Es creu que l’església de Qareh Kalisa va ser fundada per Sant Tadeu, deixeble de Jesús, a l’any 43DC, a desgrat del contemporani rei armeni, que a l’any 66DC va matar al sant i a 3000 dels seus conversos. Malgrat aquesta fatalitat, a l’any 301, Armenia es va convertir en la primera nació de la historia i Sant Tadeu en el seu patró. En el segle tretze, després d’un fatídic terratrèmol, l’esglèsia va ser reconstruïda casi en la seva totalitat amb pedres negres portades des del mont Ararat, essent nombrada popularment des de llavors, Qareh Kalisa (església negra). Posteriorment, les ampliacions amb pedra clara van canviar la seva fisonomia, encara que van elevar la bellesa de l’església amb magnífics gravats. Vàrem arribar el dimecres al matí i, estranyats, ens varen identificar que fóssim simplement turistes i no islàmics (després ens varen explicar que els musulmans tenen vetada l’entrada durant aquests tres dies de peregrinació). Els voltants de l’església s’estaven muntant tendes de l’organització, al mateix temps que començaven a arribar els primers peregrins, alguns dels quals muntaven les seves pròpies tendes de campanya. A les muntanyes dels voltants s’estaven alçant dues tendes de colors verds, groc i vermell atarongat, els quals vaig identificar amb la bandera rasta o d’Etiòpia. Pensant que eren uns peregrins fumadors de marihuana m’hi vaig encaminar, però en arribar-hi vaig descobrir que eren soldats. Després, alguns amics que vàrem fer ens van explicar que hi eren per a protegir-los, doncs hi ha turcs o iranians que voldrien colar-se a la festa per a observar noies maques i destapades, i no m’estranya. A mesura que els peregrins armenis anaven entrant al recinte d’acampada al voltant de l’església, s’anaven alliberant de les prohibicions islàmiques del seu país d’acollida: les dones es treien reconfortades el vel, els homes es situaven els crucifix per sobre la camisa, les noies sortien de les tendes vestint atractius i arrapats models europeus i els nois es passejaven amb camisetes sense mànigues i pantalons curts. Les famílies de diferents ciutats i regions es retrobaven i ho celebraven matant xais subministrats pels kurds del poble del costat, però també bevent vodka casolà i menjant porc introduït per alguns peregrins vinguts d’Armènia. Per la nit, la festa s’animava amb espectacles improvisats de música, cançons i balls populars. Tot i que també hi havia temps per a les cerimònies religioses, aquesta vegada, amb les dones cobrint-se part del cabell amb un mocador (com mana la tradició ortodoxa) i passant per sota dels retrats de Khomeini i del actual president Ahmadinejad penjats especialment per a l’ocasió sobre la porta de l’església. Complint-se prediccions que ens havien fet dels iranians en general, de seguida vàrem fer nombrosos amics i durant aquests dies vàrem estar invitats a diversos cafès, tes i àpats. Un d’aquests amics era en Hahk, un home que dona lliçons de bíblia clandestinament, el qual explicava amb mirada trista “Aquí tenim tres dies de llibertat, però durant la resta de l’any, les dones que no porten vel son escarmentades flagel•lades, els homes que mengen a la llum del sol durant el rabadà són castigats 30 dies sense menjar, o si et sorprenen miren un canal televisiu d’un altre país, et roben la televisió i l’antena parabòlica. Despés, en Hahk recordava que durant el Shah, abans de la revolució islàmica es vivia molt millor: “actualment, la majoria de famílies a Iran tenen casa, cotxe i diner, però sense llibertat, això no val res”. No sorprèn doncs, que segons em va explicar una altre família, molts armenis iranians busquin emigrar a Estats Units, on, si aconsegueixen entrar, son ajudats amb 500 dòlars mensuals durant dos anys. Altres escullen emigrar a Armènia, on les condicions econòmiques son pitjor, encara que a canvi guanyen la llibertat. En qualsevol cas, més de la meitat dels armenis Iranians han emigrat els darrers anys, quedant-ne només uns 200.000, i quedant patent a la peregrinació anual, on tot i ser uns 3000 aquest any, són menys peregrins que en els anteriors anys. Tabriz (veure sobre mapa) 06/07/2008:
Ahir al vespre, en arribar a Tabriz vàrem conèixer en Hadi, un noi fill de venedors de catifes, i aquest matí ens ha portat a la seva botiga on ens ha mostrat les magnífiques obres d’art que tenien, suposo que per amor a l’art però també amb el desig ocultat de vendre’ns alguna catifa. En qualsevol cas, mentre estàvem a la seva botiga han entrat una parella d’alemanys que han acabat comprant una catifa després que en Hadi els mostrés les seves grans dots de venedor. A continuació, en Hadi ens ha portat a passejar pel basar, on l’Alexandra s’ha comprat una nova camisa llarga i fina i un vel lleuger per no passar tanta calor. Durant la passejada, en Hadi ens ha explicat que el basar de Tabriz, és el segon més antic del món, després del de Damascus Síria, per on passaven les caravanes de la ruta de la seda fa més de mil anys. Actualment el basar encara conserva uns 35 quilòmetres de passadissos coberts amb voltes de maons i unes 7000 botigues, amb una gran part d’aquestes – segons en Hadi – relacionades amb el negoci de les catifes. Mentre dinàvem a un senzill restaurant del Bazar, he intentat treure diverses vegades temes polítics o religiosos del seu país, tot i que era evident que l’incomodava i de seguida intentava canviar de tema. En qualsevol cas, en Hadi m’ha sabut explicar alguna cosa positiva de la llei islàmica que s’aplica a Iran, com l’absència d’addiccions a l’alcohol i la inexistència dels problemes de seguretat derivats d’aquestes. D’altre banda, també ha explicat que durant la revolució islàmica la gent volia el país actual, tot i que actualment hi hagi gent que no s’hi senti confortable. Al acabar de dinar, en Hadi ha comentat que els armenis a Iran tenien els mateixos drets que els iranians, però al vespre, em m’ha hagut d’admetre que els armenis també tenien les mateixes obligacions que els iranians, unes obligacions basades en el islam que els restaven drets que els pertocarien culturalment (opció de no portar vel, poder menjar durant el ramadà,...). Aquesta segona part de la discussió, ha transcórregut prenent un gelat en un hotel de luxe en presència de la seva xicota, una noia inventora (ha inventat un aparell per a guiar cecs) que ha estat invitada a diverses exposicions internacionals. En un moment que en Hadi estava atenent una trucada, la Mariane (així es deia la noia), ha confessat a l’Alexandra que li agradaria viure a l’estranger, perquè a Iran no es sent relaxada, sobretot per la qüestió del vel (tota l’estona se l’estava retocant per a no mostrar massa ni massa poc cabell). A les nou del vespre, en Hadi s’ha aixecat de cop i ha comentat que havien de marxar, doncs la Mariane ja havia expressat abans que la família l’obligava a no arribar més tard de les 10 a casa seva (tot i tenir 23 anys). Així doncs, ens hem acomiadat i hem tornat on tenim aparcat al cotxe, al parc Elgoli, un gran espai verd on hi ha plantades moltes tendes de campanya, algunes al costat de la nostra autocaravana, sobre l’asfalt. En Hadi ens havia comentat que molta gent del sud ve a passar les vacances a Tabriz pel clima temperat, però tanta gent al voltant i el soroll per la nit ens incomoda una mica i contràriament a lo manifestat a en Hadi, hem decidit de marxar demà al matí cap a les següents destinacions. 07/07/2008: Aquest matí, quan he despertat l’Alexandra per a posar-nos en marxa cap al sud de Tabriz, aquesta m’ha comentat amb cara trista: “He de tornar a Romania, la meva àvia està molt malalta i la meva mare em necessita”. Tot i que es tractés d’una decisió imprevista, no m’ha sorprès del tot, doncs l’ultima vegada a Istambul li havia comentat que la pròxima vegada que volgués marxar a casa m’ho anunciés el mateix dia i que no dilatés la decisió més de 24 hores. D’altre banda, ahir també s’havia connectat a Internet i lògicament havia parlat amb la seva mare, qui – com sempre – li havia demanat que tornés recordant-li que Iran i Pakistan eren perillosos. Aquest semblava un altre motiu de la seva decisió, doncs era evident que l’Alexandra no es trobava gens confortable a Iran, obligada a portar el vel en un país que cada vegada serà més calorós. A més a més, també és veritat que entre nosaltres dos, havien aparegut alguns petits conflictes, crec que de nou causats per la tensió que sentia l’Alexandra en apropar-nos a Iran i endinsar-nos-hi. Li he preguntat si estava segura que volia marxar i plorant m’ha dit que sí. A sanglots m’ha explicat que havia d’escollir entre la felicitat de la seva família o la seva pròpia, entre ser una altruista infeliç o una egoista feliç, perquè a mi m’estimava molt, de fet, no tornaria a trobar ningú que m’estimés tan com ella m’estimava. Jo l’he escoltat i no he volgut intervenir en la seva decisió: no volia que es quedés a causa de les meves súpliques, perquè sinó, en el futur proper, tornaria a aparèixer el mateix problema o necessitat de marxar. D’altre banda, si marxava, probablement no tornaríem a estar junts i ja em començava a fer a l’idea de com adaptar-me a aquesta nova situació. L’Alexandra a començat a fer les maletes i més tard, cap al migdia, ens hem dirigit al centre amb el cotxe. Hem trobat una agència d’autobusos, i després de dubtar una mica més, l’Alexandra s’ha decidit de comprar el bitllet (40$ Tabriz – Istambul). Després hem tornat a l’autocaravana, on hem passat tota la tarda abraçats i fent l’amor. Però a mesura que s’apropava l’hora de partida, l’Alexandra es mostrava més indecisa i entre plors em deia que no volia marxar, tot i que al mateix temps m’explicava que no podia deixar de visualitzar la seva mare disgustada si ella es tirava enrere altre cop. Al mateix temps, l’Alexandra em suplicava que li demanés de quedar-se, però jo seguia sense voler influir en la seva decisió. A la fi, ha arribat l’hora de marxar. He suggerit a l’Alexandra que anés a fora perquè li passés les maletes, però ella no volia sortir. Després ha sortit i hem tret una maleta, però m’ha fet tornar-la a pujar a l’autocaravana per a continuació manifestar que havia de marxar. Els minuts passaven i si no ens afanyàvem ella perdria l’autobús, però estava més indecisa que mai, plorant que es tiraria sota un cotxe per no haver de decidir entre mi i la seva família. I finalment he li demanat: “queda’t Alex” i amb una cara radiant de felicitat espontània ha exclamat: “Sí?”, “sí”, i a continuació hem anat a prendre un dels deliciosos sucs de meló que preparen a Iran. Takht-e Soleiman (veure sobre mapa) 09/07/2008:
Hem estat dos dies recorrent el sud de Tabriz i visitant algunes poques les atraccions turístiques. Ahir vàrem visitar Kandodan, un poble amb les cases excavades, des de fa uns 700 anys, dins una carena de roques similars a la Capadoccia. I avui hem visitat Takht-e Soleiman (el tro de Solomon, del persa), unes ruïnes Zoroastrianes que ens han impressionat una mica més que Kandovan. El Zoroastrisme es una religió fundada per Zoroastre, nascut deu segles abans que Jesús a les terres on actualment es troba Iran. Aquesta religió monoteista va tenir molts seguidors durant els seus primers segles, però posteriorment, la pressió del Islam va fer disminuir els seus creients fins als aproximadament 200.000 que hi ha escampats per Iran i India. A Takht-e Soleiman, sobre un turó, s’alcen part de les muralles d’una antiga fortalesa i les ruïnes d’un antic santuari Zoroastrià. Al bell mig del turó i davant les ruïnes, hi ha una fosca llacuna d’uns 140 metres de profunditat, amb l’aigua brotant del seu interior i escolant-se per dos extrems de la llacuna. 3 kilòmetres més a l’est hi ha la presó de Soleiman, un turó cònic força més alt, des del cim del qual les vistes són esfereïdores, doncs al centre del turó hi ha un cràter vertical d’uns trenta metres de diàmetre i més de cent de profunditat, el qual antigament estava ple d’aigua que també brollava. Al cim de la presó de Soleiman vaig trobar-me un grup de cinc homes que estaven descansant prenent un te. Me’n van oferir un, i després, mentre baixàvem conversant amb el seu pobre anglès i el meu nul persa em van invitar d’anar a sopar a casa seva en un poble proper. Li ho vaig suggerir a l’Alexandra i, malgrat no mostrar-s’hi massa conforme, vàrem acceptar la invitació. Mentre sopàvem uns senzills espaguetis a la bolonyesa em van començar a llistar polítics mundials amb la seva opinió: mencionant per exemple Ahmadinejat (l’actual president) seguit per un “very good” (molt bo) o “I love you” (t’estimo). També mencionaven Bush “molt dolent”, juntament amb Berlusconi, Zarcozy, Sharon, Blair, en canvi avalaven Zapatero (president espanyol) segurament perquè jo estava allà, però també perquè els governs d’esquerres semblen menys crítics amb les polítiques d’Iran. Més tard els vàrem comentar el nostre viatge i com sempre ens van dir que el seu país veí era molt perillós, que Pakistan estava ple de Terroristes (a Turquia ens deien que Iran era molt perillós). Sorprenentment també ens van comentar que la següent ciutat que volíem visitar, Hamadan, era molt perillosa i que allà no acceptéssim la invitació de ningú. Hamadan (veure sobre mapa) 12/07/2008:
En realitat, Hamadan estava uns 300 quilòmetres apartada del nostre itinerari previst, però valia la pena desviar-nos aquests quilòmetres a canvi de visitar uns amics, en David i la Maria, els dos espanyols que havien passat uns dies en companyia de l’Alexandra mentre jo arreglava els papers per a recuperar el cotxe a Aswan, Egipte. D’altre banda, ara que ja estàvem més allunyats de la frontera, ja obteníem el diesel sense problemes al preu normal: 0,01euros/litre, de manera que uns 300 quilòmetres amb l’aire condicionat a tope només ens costaven uns 25 cèntims d’euro. Ens vàrem retrobar amb en David i la Maria abans d’ahir a la tarda i ens vàrem començar a explicar les nostres aventures dels darrers mesos. Ells ens van descriure la meravellosa experiència del Sudan i la desastrosa d’Etiòpia, per culpa dels nens i de la gent que els intentaven enganyar contínuament. Igual que jo, ells també varen rebre un missatge molt negatiu al seu bloc d’Internet per descriure tant malament els etíops, però al tornar a recordar les nostres aventures vàrem resoldre que encara havíem estat condescendents. Després, ells van seguit per Djibouti, Iemen (els va encantar), Oman, Qatar, Emirats Àrabs i Iran, ressaltant la gran hospitalitat amb que sempre havien estat rebuts als països islàmics. Ahir ens vàrem tornar a trobar amb en David i la Maria, juntament amb un Alemany que estava viatjant amb una furgoneta per l’orient mitjà. Junts vàrem visitar una interessant mesquita i més tard, el mausoleu d’Esther i el seu oncle Mordecai, ambdós jugant un important paper fa uns 2500 anys per evitar que fossin exterminats els jueus vivint a Pèrsia i poguessin viure-hi fins avui en dia. Va ser un jueu qui ens va obrir la porta de pedra massissa del mausoleu i un cop a dins ens va explicar la història d’Esther i Mordecai (se n’ha fet una pel•lícula recentment: “una nit amb el rei”). Després ens va comentar que hi ha uns 25.000 jueus vivint a Iran, però al preguntar-li si aquests tenien problemes amb el govern islamista ens va respondre molt secament que no. A la tarda ens vàrem dirigir a un parc enfilat a la muntanya on en cap moment van deixar d’arribar iranians carregats amb estores, tendes de campanya, bosses, olles... per a fer picnic a la fresca, amb un ambient similar al parc de Tabriz on havíem estat aparcats. Aquest matí, hem estat una bona estona connectats a Internet (a Iran ja no hi ha xarxes inal•làmbriques on connectar-nos gratuïtament) i després d’acomiadar-nos efusivament d’en David i la Maria hem començat a fer camí cap a Teheran. A mitja tarda hem parat a prop d’uns camps apartats de la carretera i ja ens hi hem quedat fins la nit. Però cap a les onze, s’han apropat dues gran segadores i s’han quedat al voltant de l’autocaravana amb els motors encesos. Els seus conductors semblaven recelosos de nosaltres i com les màquines no deixaven de fer soroll, hem decidit d’engegar el cotxe i anar a aparcar lluny d’ells i més a prop de la carretera. Hem començat a dormir, però cap a les una de la matinada, algú colpejant molt fortament l’autocaravana ens ha despertat. M’he posat una camiseta i he obert la finestra. A fora, un grup d’homes armats, un d’ells uniformat davant d’un cotxe de la policia, m’han exigit de sortir. De la manera com agafaven amb tensió les armes he deduït que no els podia fer entretenir gaire, així doncs, he obert la porta despullat de cintura en avall, demostrar-los al mateix temps que estàvem dormint i no érem espies. Però un d’ells m’ha estirat amb força fora de l’autocaravana i m’ha preguntat – sense parlar gents d’anglès – quanta gent érem a l’autocaravana. L’hi he indicat que hi havia la meva dona i després d’exigir-me de posar-me els pantalons ha entrat en joc l’Alexandra. L’oficial m’ha demanat que fes sortir l’Alexandra, però jo l’hi he dit que ho fes ell, doncs aquesta estava histèrica i cridant com una boja. L’oficial ha pujat al cotxe i al cap d’uns minuts d’aguantar les amenaces i els crits de “go out” (surt fora) de l’Alexandra s’ha assegurat que simplement érem turistes que estàvem passant la nit en un indret potser equivocat (potser a prop d’alguna de les seves instal•lacions nuclears secretes). En qualsevol cas, ens han deixat seguir passant la nit allà i han marxat mentre deixaven escapar alguna rialla apagada. Després m’ha tocat tranquil•litzar a l’Alexandra explicant-li que era normal aquell control, doncs es trobàvem en un país contínuament amenaçat de ser atacat pels Estats Units i havien d’intentar detectar els possibles espies que tinguessin infiltrats. Alamut (veure sobre mapa) 14/07/2008:
L’endemà del nostre ensurt amb la policia, vàrem seguir el nostre camí cap a Teheran, on ens esperava una parella molt acollidora i simpàtica. Abans però, ens vàrem desviar un centenar de kilòmetres per a visitar un interessant castell. Durant el trajecte, vàrem seguir circulant per les bones carreteres d’Iran, que creuaven pobles cada un dels quals tenia a l’entrada un cartell amb totes les fotografies dels màrtirs de l’anterior guerra amb Iraq. Els pobles tenien cases senzilles i molta gent semblava pobre, encara que ningú demanava caritat o semblava passar gana. En qualsevol cas, semblava estrany que un país tant ric amb recursos petrolers i oferint bona educació i sanitat gratuïta fos tant poc pròsper econòmicament. D’altre banda, al observar escombraries abocades per les afores dels pobles i el casi nul sistema de recollida, ens feia pensar que la mentalitat iraniana potser no s’allunyava tant de l’africana, amb la gent vivint el dia a dia i sense necessitat de posseir més que el seu veí. Un altre aspecte que vàrem observar era la menor presència del Islam a Iran en comparació a altres països de tradició Sunnita. Malgrat que totes les dones vagin cobertes, hi ha menys mesquites i els cants dels muetzins són molt més apagats. En Hadi de Tabriz ens havia explicat que a Iran, la majoria dels musulmans eren Xiïtes (els veritables musulmans) i els seus muetzins només necessiten cantar tres vegades al dia, en comptes de cinc. Al migdia vàrem parar a la ciutat de Qazvin, on varem visitar una interessant mesquita, com moltes de les antigues construccions a Iran, feta de maons i decorada amb acolorides ceràmiques, i després vàrem passejar per un interessant bazar. A continuació, després de menjar kebab (carn a la brasa) i de connectar-nos a Internet vàrem enfilar la costeruda carretera per entre les muntanyes fins al castell d’Alamut o també anomenat castell dels assassins. Els assassins o Hashshashins eren una secta xiïta perseguida pels sunnites, els quals, per a defensar-se i pressionar els seus enemics es van dedicar durant alguns segles a assassinar els principals líders sunnites del món islàmic. Diferents llegendes creuen que els assassins eren drogats amb Hashish fins a creure que vivien al paradís, després eren expulsats dels jardins del castell i eren informats que només podrien tornar al paradís si complien la seva missió, que normalment consistia en assassinar algú o deixar una amenaça d’assassinat. Vàrem arribar a la tarda al peu d’una gran roca al cim de la qual hi havia mig ocultat el castell d’Alamut. Vaig pujar-hi esbufegant i malgrat que aquest no fos gens fotogènic, em vaig impressionar per la seva inaccessibilitat, de fet, mai va ser conquerit. De totes maneres, al 1256, el comandant del castell el va rendir durant l’ofensiva mongol a Hulagu Khan amb l’esperança que fos aquest fos piadós, però a l’hora de la veritat, Hulagu va destruir la fortalesa. Teheran (veure sobre mapa) 23/07/2008:
El dilluns dia 14 vàrem arribar a Zahedan, a uns 30 quilòmetres de Teheran, i allà vàrem trobar-nos amb l’acollidora parella de Couchsurfing, l’Azade i l’Amir. Vàrem aparcar al tranquil carrer davant de casa seva i l’endemà al matí ens vàrem dirigir cap a l’ambaixada del Pakistan, agafant un taxi compartit pels 500 metres que ens separaven de l’estació (10 cèntims d’euro), pujant a l’eficient tren i posteriorment metro fins al centre de Teheran (15 cèntims d’euro), i dos taxis compartits més (12 cèntims d’euro cada un). El trajecte total ens va tenir ocupats una hora i mitja, però valia la pena no anar-hi amb cotxe, perquè el tràfic de Teheran és terrible i perquè, tot i que podíem haver trobat uns hostes pel centre de Teheran, l’Azade i l’Amir eren formidables. Un cop a l’ambaixada, i després d’esperar uns vint minuts en una caòtica cua, ens varen informar que necessitaríem una carta de recomanació de les nostres ambaixades (les que teníem d’Ankara no eren vàlides). Al mateix dia vàrem anar a l’ambaixada d’Espanya on ens van poder fer la carta sense problemes i també a l’ambaixada de Romania, on van comentar que tindrien la carta llesta l’endemà. Però el dimecres, el cònsol Romanès va estar a punt de no entregar la carta a l’Alexandra argumentant que era molt perillós circular per Pakistan. I així mateix ens ho van manifestar diversos iranians amb qui vàrem parlar i fins i tot un Pakistanès que vàrem trobar el dissabte a l’ambaixada del Pakistan (el dimecres tenien festa festa, afegit al fi de setmana: dijous i divendres). Malauradament, el dissabte vàrem arribar a les 11 a l’ambaixada del Pakistan, i argumentant-nos que només atenen de 9:30 a 10:30 ens van fer tornar l’endemà. Per tercera vegada vàrem tornar a l’ambaixada per a entregar els formularis. A la quarta, ahir dilluns, vàrem pagar el cost del visat (només 50$ entre els dos) i a la cinquena, avui, hem recollit finalment el visat. No pensàvem que tardaria tant tramitar el visat de Pakistan, però en certa manera va anar bé, perquè ahir van arribar en David i la Maria del seu recorregut pel Nord d’Iran i vàrem poder tornar a trobar-nos, encara que a Hamadan ens havíem acomiadat com si no ens haguéssim de tornar a veure fins d’aquí uns dos o tres anys a Espanya. D’altre banda, també va anar molt bé aprofitar la gran hospitalitat de l’Azade i l’Amir, amb els quals ens vàrem sentir molt a gust i vàrem mantenir converses molt interessants, que ens van ajudar a entendre millor el país on ens trobàvem. L’Azade és una enginyera que treballa en una central termoelèctrica i l’Amir és un informàtic que treballa des de casa modelant objectes a 3D. La seva casa és petita, però decorada amb molt gust, a la qual hi vàrem passar forces hores connectats a Internet, mirant la televisió (principalment l’Alexandra) i conversant. L’Azade ens va comentar que la situació econòmica d’Iran no és massa bona, amb molta inflació, motiu pel qual recentment s’havien venut dos cavalls comprant-se a canvi dues bones bicicletes per les quals també es mostraven molt aficionats. Al tren, un home de negocis que ens havíem trobat, també ens va explicar que la classe mitja a Iran havia perdut poder econòmic per culpa de l’actual president, el qual no aplica les polítiques econòmiques correctes. Contrariament a totes les informacions arribades des d’Iran, l’Azade també va comentar que a Iran hi ha bones polítiques a favor de la dona, per a exemple hi ha plena igualtat entre els salaris dels homes i dones. Tot i així, l’Azade detestava les normes de vestir i l’obligació de portar el vel, sobretot a l’estiu. I encara que els homes tinguessin unes normes de vestir més relaxades, l’Amir també considerava injust algunes de les normes Islàmiques, com la de no poder nedar a la piscina juntament amb la seva dona o assentar-se junts en un autobús urbà. De totes maneres, l’Amir no estava massa predisposat a criticar el govern iranià, argumentant que era perillós, perquè a Iran el poder polític i el poder religiós estan units, i si critiques el govern et poden acusar de criticar els líders religiosos, que és el mateix que criticar la religió islàmica o posar en dubte al mateix Alà. Degut a l’obligació de portar el vel i de només mostrar la cara, l’Azade ens va comentar que moltes noies de la ciutat s’operen el nas per a ser més atractives (la part visible), i efectivament, apart de creuar-nos amb alguns nassos admirables, també ens vàrem creuar amb nassos perfectes, i alguns amb les gasses de les recents operacions. A l’ambaixada de Romania ens vàrem trobar un noi, en Mihai, que feia temps que estava estudiant a l’Iran. Ens va comentar que té una xicota, però que no s’hi casarà perquè no es vol convertir a l’Islam. D’altre banda, també ens va comentar que els mitjans de comunicació estrangers no volen publicar notícies positives d’Iran. Per exemple, ens va explicar que hi ha regions d’Iran on les dones no porten vel (Kurds, afganis i altres). De totes maneres, això és una excepció, perquè dos dies més tard ens vàrem trobar amb la Maryam, una noia de 19 anys nascuda després de la revolució, la qual ens va explicar que des de fa uns dos anys hi ha nombrosa policia del vestir al carrer, que censura les dones si van massa pintades de la cara, mostrant massa el cabell sota el vel o vestint robes massa ajustades o mostrant més pell del compte. Fins i tot, la policia del vestit pot posar una noia a la presó i no deixar-la sortir fins l’endemà, després que els pares li hagin portat un vestit més decent. Per això, la Maryam ens va explicar que al carrer tothom porta una màscara, tot i que la realitat social sigui molt diferent. Per exemple, al nord de la ciutat, on viu la Maryam i la classe mitja i alta, hi ha carrers vigilats per particulars on les noies poden caminar sense el vel. En qualsevol cas, sempre han d’estar pendents de la presència de “basijis”, gent normal que no dubta a denunciar-te a la policia per qualsevol comentari crític o comportament fora de la regla. Amb la trobada amb la Maryam també hi havia un viatger alemany que recorria Àsia en bicicleta, en Markus, i amb el qual vàrem mantenir una discussió sobre si el poble suportava el govern islàmic o no, doncs la majoria de gent que ens havíem trobat (bàsicament membres de couchsurfing) semblaven molt crítics, tot i que a les últimes eleccions els iranians van escollir el partit més islàmic i radical. Apart de mantenir interessants converses sobre la situació política i social d’Iran, un dia l’Azade em va explicar una curiositat molt interessant del calendari Iranià, el qual és diferent de l’occidental i de l’Islàmic. El calendari iranià de 12 mesos comença el primer dia de la primavera, i sorprenentment, els iranians celebren el canvi d’any al mateix minut astronòmic d’entrada a la primavera, tant siguin les 12 del migdia com les 4 de la matinada. D’altre banda, el calendari iranià compte els anys a partir de la Hijra o migració de Mahoma de Mecca a Medina, el mateix inici per al calendari Islàmic, amb la diferència que el calendari Islàmic és lunar, uns 11 dies més curt que el calendari Persa, que és solar; per tant, actualment és l’any 1387 pels Iranians i l’any 1429 per la resta dels països islàmics. Finalment, a Teheran també ens va sobrar una mica de temps per a visitar una mica de temps a visitar algunes de les relíquies d’Iran, destacant per sobre de totes, el tresor més gran del món, el museu de la Joieria d’Iran o de les joies de la corona, el qual conté la col•lecció de joies més important del món, les quals van recopilades pels Shahs d’Iran o durant els 2500 anys de monarquia. La col•lecció, fortament protegida, conté desenes d’objectes (espases, corones, trons, gerros,...) coberts de diamants, esmaragdes, robins, safirs,... Entre aquests, hi ha una magnífica bola de món que conté 35 quilos d’or i 51000 pedres precioses, representant els oceans amb esmaragdes i els continents amb robins i diamants. Ahir també vàrem visitar, acompanyats d’en David i la Maria, l’antiga ambaixada dels Estats Units, la quals va ser ocupada per estudiants posteriorment a la revolució, i van mantenir retinguts 52 persones durant 444 dies amb l’excusa de ser espies o de treballar pel gran Satan, expressió que hem vist en nombroses pintades a la paret exterior de l’antiga ambaixada. També hem visitat el museu dels màrtirs, que hi ha enfront de l’antiga ambaixada, el qual exposa pertinències de diferents màrtirs que van lluitar contra la cruenta guerra contra Iran, en la qual joves soldats iranians van ser obligats a creuar camps de mines per a trobar passos segurs cap a les posicions enemigues. El museu també tenia una secció dedicada a alguns màrtirs que havien lluitat contra Israel (amb atacs suïcides) i una altre mostrant nombrosos dirigents islàmics assassinats pel grup terrorista MKO. Aquest moviment, també anomenat People's Mujahedin of Iran (PMOI) havia lluitat contra el Sha, però posteriorment, la seva ideologia marxista el va enfrontar amb els islàmics, els quals van detenir i matar a milers dels seus membres com a resposta a dos atacs terroristes d’aquest grup. --- Vaig entrevistar l’Azade que opinava que el principal problema del món és la manca d’energia i malbaratament que provoquen guerres. Hauríem d’ensenyar a la gent com utilitzar menys energia i buscar noves alternatives a les energies contaminables. Ella com a enginyera pot ajudar personalment investigant en aquestes noves alternatives. L’Azade no es va voler mullar davant la càmera i va opinar que el principal problema d’Iran és el malbaratament de l’energia a causa de lo econòmica que és. L’Azade es considera feliç, tot i que també intenta preocupar-se per la felicitat dels altres intentant d’ajudant-los, si pogués ajudar-los llavors seria més feliç. El secret de la felicitat és la satisfacció. Esfahan (veure sobre mapa) 25/07/2008:
A uns 150 quilòmetres al Sud de Teheran vàrem visitar Qom, una ciutat santa pels musulmans xiïtes, on s’alça una gran mesquita sobre la tomba de Fatima, la germana del vuitè Imam Resa (dirigent xiïta i descendent de Mahoma), el qual també va morir en terres iranianes i enterrat a Mashhad. Vaig entrar a la gran mesquita construïda amb maons i decorada amb meravellosos mosaics de porcellana, i sense que ningú m’advertís que els no musulmans no poden entrar fins el interior, vaig endinsar-me per sales plenes de miralls fins a arribar-me davant de la decorada tomba de Fàtima, on els mulàs (homes religiosos) amb turbant al cap que deixaven la coroneta descoberta i dones completament tapades de negre veneraven la tomba, mentre vigilants amb plomalls de colors guaitaven que ningú fes fotos al sagrat temple. De Qom vàrem seguir descendint cap al Sud d’Iran, creuant un estèril desert, sempre encalitjat, amb els colors apagats i les muntanyes del fons ocultades. De totes maneres, en arribar a Kashan, ens vàrem adonar que Iran ens començava a mostrar la seva cara més encisadora, doncs a Kashan es troben unes encantadores cases construïdes als segles divuit i dinou que vaig visitar. Les cases, que pertanyien a rics comerciants d’artesania i catifes, mostren l’esplendor amb que vivien, amb exquisides habitacions decorades amb relleus, pintures, miralls, vitralls,... i amb vistes a íntims patis interiors amb arbres i estanys. A la tarda, vàrem refugiar-nos de la calor visitants els propers jardins del Fin, amb nombrosos canals d’aigua on vàrem poder remullar els peus, tot i que a mi em van renyar perquè tenia els pantalons apujats fins al genoll mostrant les meves cames peludes (A Esfahan em van tornar a renyar per portar una samarreta massa curta que mostrava l’esquena quan m’ajupia). És curiós que l’Alexandra sigui la més rebel amb les normes de vestir, però jo ja acumuli dos cridades d’atenció i ella cap. El següent destí, Abyane, es trobava enfilat en unes properes muntanyes a les que ens vàrem dirigir per a passar una nit més fresca a les anteriors. Mentre ens hi dirigíem vàrem poder observar sorpresos les instal•lacions nuclears d’Iran fortament protegides amb torres de vigilància i nombroses defenses antiaèries. De totes maneres, al estar construïda al costat d’una transitada carretera, vaig pensar que contràriament a la propaganda americana, potser no tenien massa que amagar. Avui al matí hem visitat Abyane, un antic poble amb desgastades cases construïdes amb argila vermella. Pel carrer principal, apart de creuar-nos amb molts turistes iranians, també ens vàrem creuar amb alguna dona local, vestint acolorides faldilles que els arribava sobre el panxell i cobertes amb un llarg vel de colors més clars. Alguns dels homes locals també se’ls distingia per vestir uns amples pantalons d’un negre setinat. 30/07/2008:
A l’edat mitjana, Esfahan era coneguda com Nesf-e-Jahan (meitat del món), perquè visitar-la significava haver visitat la meitat del món, degut a la seva bellesa i a les meravelles que contenia. I malgrat que Esfahan fos derruïda parcialment durant una conquesta Afgana al segle divuit i que les noves rutes marítimes anul•lessin el negoci de la ruta de la seda i així mateix d’Esfahan, aquesta ciutat encara es podria considerar com una de les ciutat més boniques del món i sens dubte la més bella de les visitades fins ara a Iran. Esfahan és una ciutat tranquil•la, amb els carrers ombrejats pels arbres i nombrosos parcs amb fonts on refugiar-te de la calor. A més a més, Esfahan conserva exquisits llegats històrics, destacant la grandiosa plaça de l’Iman (o anteriorment anomenada Naghsh-i Jahan), la qual és la segona més gran del món (després de la plaça de Tiananmenk, a Pekin) i de ben segur una de les més encisadores. La plaça està rodejada per dos pisos de porxades d’estètica islàmica, sota les quals s’assenta una part del gran basar d’Esfahan. Bona part de la plaça està coberta de gespa i flors, on cada vespre, al apagar-se la calor, desenes de famílies hi estenen catifes i s’hi relaxen, mentre prenen te o mengen fruita. En un extrem de la plaça s’alça la mesquita de l’Imam, descrita pels locals com la mesquita més preciosa del món, i probablement ho sigui, contenint totes les parets i cúpules cobertes per rajoles pintades que configuren unes intricades, harmonioses i meravelloses sanefes. De bellesa similar s’eleva la més petita mesquita de Sheikh Lotfollah, al lateral de la plaça, davant d’un gran estany. A l’altre extrem de la plaça s’estén el basar cobert, a través del qual es poden recórrer dos quilòmetres amb tranquil•litat, amb els venedors somrients però sense pressionar perquè els compris. Al finalitzar el basar s’alça una altre de les reliquies històriques de Esfahan, la mesquita de Jameh, ampliada durant més de set segles amb diferents tècniques artístiques. Tampoc m’hauria d’oblidar de mencionar els populars ponts que creuen el riu Zayandeh amb nombroses famílies iranianes relaxant-se sota les seves arcades; i els palaus de somni, envoltats de boscos, que semblen haver sorgit dels contes de les mil i una nit. En un d’aquests palaus hi havia unes delicades pintures, algunes de les quals mostraven sensuals noies mostrant el pit. Vaig trobar notable que el règim religiós d’Iran no hagués esborrat aquestes pintures, contràriament al que havia fet l’església europea durant l’edat mitjana. En qualsevol cas, crec que també hauria de mencionar l’únic punt negatiu de la ciutat: el turisme que sempre acaba corrompent, perquè en alguns locals, per primera vegada a Iran, ens van intentar enganyar amb el preu. Malgrat passar cinc estupends dies a Esfahan, no només vàrem estar visitant monuments i relaxant-nos en els parcs. Vàrem perdre tota una tarda per a comprar un nou pneumàtic per a substituir-ne un que havia rebentat abans d’entrar a Esfahan i vàrem perdre tot un mati per a ampliar un altre més el visat d’estada a Iran. Mentre estàvem a la policia, em vaig retrobar en Santiago, un viatger Espanyol que ja m’havia trobat a Kashan. En Santiago viatjava per uns mesos seguint una ruta similar a nosaltres, tot i que després s’endinsava a Afganistan i per altres països “stan”. A part de conversar diverses hores amb en Santiago, també vàrem tenir ocasió de parlar una bona estona amb en Meisam, un estudiant d’informàtica que encara havia de fer el servei militar. En Meisam ns va explicar que en acabar la universitat hauria de fer 20 mesos de servei militar opcional, tot i que la opció de no fer-lo no és massa recomanable, perquè llavors no tens opció de marxar del país (excepte països amb mesquites santes: Aràbia Saudí, Iraq i Síria), no pots treballar pel govern, no pots comprar-te cap casa, ni tant sols tens opció de casar-te. Per aquest motiu, a la seva universitat hi ha més noies estudiant que nois, tot i que algú també ens va explicar que quan es va obligar a portar el vel a l’escola (en temps del Sha era prohibit), moltes famílies tradicionals van començar a inscriure les nenes a l’escola. Al qüestionar-lo sobre el govern, en Meisam va explicar que al dia anterior havien penjat 30 persones a Teheran, com a càstig a delictes com tràfic de drogues, assassinat, atracament a ma armada,... L’any passat es van matar fins a 300 persones, la majoria penjades, però també algunes de lapidades, que és el càstig que rep una dona casada que sigui adultera i el seu amant en determinats casos. Responent a les nostres preguntes, en Meisam ens va explicar que si un home és caçat amb una prostituta (o no), els dos son obligats a casar-se amb impossibilitat de divorciar-se, ja que en tal cas, l’home hauria de pagar com a dot una part del seu cos (una cama, un braç, un ull, el cap,...). Finalment, en Meisam ens va sorprendre explicant que no era musulmà i que ni tant sols creia en Déu, per tant, com a aposta, teòricament segon l’alcorà, qualsevol musulmà l’hauria d’assassinar. Després ens va explicar els motius de no ser creient, “si no penses, pots formar part de qualsevol religió, però quan comences a pensar i t’adones que les religions estan creades per l’home i no per Déu, deixes de creure inevitablement”. Després em va regalar un llibre digital prohibit a Iran pel seu contingut: “God Delusion”, de Richard Dawkins, però també prohibit a Europa, perquè jo no n’havia pagat els drets d’autor. 31/07/2008: Avui fa un mes de la nostra entrada a Iran i, mentre creuàvem un ardent desert direcció Yaz, hem tingut una vegada més una discussió sobre Iran i la seva gent. Malgrat el govern islàmic del país – fanàtics segons l’Alexandra – jo opino que Iran és un dels millors països on viatjar del planeta, doncs apart de ser econòmic (només ens hem gastat 300€ en un mes incloent menjar i diesel) i tenir bones atraccions culturals i turístiques, els seus habitants són dels més hospitalaris del món (juntament amb Sudan). Ja han estat unes quantes vegades que ens han invitat a dinar o sopar, i moltes més que ens han regalat pa, fruites i verdures; fins i tot un cop ens van oferir diners. I no només això, apart de ser hospitalaris, els Iranians són honestos en general, oberts i interessats a conèixer estrangers. Però l’Alexandra no valora tant aquests aspectes positius perquè per a ella pesa massa l’obligació de portar vel, en part perquè és un xoc ideològic massa gran, doncs ella seria partidària de prohibir-ne l’ús a Europa. D’altre banda, segons l’Alexandra, el fet de viatjar en un país governat per una dictadura (a més a més d’Islàmica) el desacredita com un país favorable al turisme. En qualsevol cas, encara que ho negui, l’Alexandra es sent mitjanament a gust a Iran, perquè sovint manifesta que preferiria quedar-se més temps visitant el país, encara que potser també és perquè té por d’endinsar-se al Pakistan i vol atraçar-ne l’entrada tant com pot. ‹ Anterior (02/06/2008) MES Següent (2008-08-01)› ‹ Anterior (2009-09-19 - Pakistan) PAÍS Següent (2009-10-08 - Turkey)› |
|
