Globetour - Diari

Documento sin título

Qui som

>> Diari <<

Diari
Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:

País:

‹ Anterior (03/07/2006)  MES   Següent (2006-09-01)›                     ‹ Anterior (2006-07-24 - Sweden)  PAÍS   Següent (2006-08-05 - Latvia)›

Estonia

Primil (veure sobre mapa)

02/08/2006:

Al punt d’informació del parc nacional de Lahemaa m’han recomanat un parell d’itineraris que transcorrien a prop de la costa, un es podia fer en bicicleta i l’altre a peu. Al final m’he decantat per la caminada. El camí s’endinsava per un bosc de pins, a pocs metres del mar. El mar, i també el bosc, estava plegat de roques, algunes de molt grans a les quals posen noms. La noia del punt d’informació m’havia comentat que aquestes roques eres originàries de Finlàndia i que havien “rodolat” fins aquí empeses per les grans glaceres durant l’era glaciar.

He dedicat bona part de l’excursió a aguditzar el meu sentit auditiu, a intentar captar tots els sorolls que m’envoltaven: els meus passos sobre la sorra, sobre els còdols, sobre branquillons, sobre la molsa, sobre la terra ferma; el soroll de les onades; el vent entre les fulles i els arbres; alguns ocells; el grinyolar d’alguns troncs mig abatuts,...

Després d’un parell d’hores i mitja caminant he arribat altre cop a la Hymer. Llavors m’he dirigit amb l’autocaravana a un altre punt del parc on hi havia dibuixat una gran roca en el mapa. Després de contemplar-la he dinat, he treballat una mica, he netejat la casa i he marxat cap a Primiläe, un petit poble al sud de Tallin on m’esperaven l’Anna, en Vladimir, el seu marit, i l’Eric, el seu fill de quatre mesos.

L’Anna és d’origen rus, només fa cinc anys va conèixer en Vladimir a través d’Internet i ara viu a Estònia. Tot i la independència d’Estònia de Rússia no sent que hi hagi discriminació al carrer cap als Russos, de fet un alt percentatge de la població és d’origen rus. A les ciutats i a l’oest del país es parla força estonià, però a l’est es parla força el rus, encara que hagi deixat de ser oficial.

L’Anna i en Vladimir també m’han comentat que la gent no es sent massa nacionalista, que més aviat és un sentiment que intenten fomentar els polítics. De fet, diuen que la independència no la van obtenir ells, més aviat els va ser donada. Durant el col·lapse de la Unió Soviètica en Ieltsin va declarar la independència de Rússia de la unió Soviètica (irònic, no?) i a partir d’aquí la resta de repúbliques s’hi van afegir.

Els he demanat per les altres repúbliques Bàltiques i m’han comentat que els Lituans són gent molt oberta, semblants als italians; els estonians són més propers als finesos i els de Làvia són un entremig.

En Vladimir és enginyer i treballa en per a l’estat controlant el proveïment d’energia elèctrica. L’han trucat mentre s’estava queixant de la poca indústria que qui ha a Estònia, perquè les empreses occidentals prefereixen invertir a Àsia encara que a Estònia els salaris també siguin molt baixos. Ha hagut de marxar a Tallin per a solucionar un problema de proveïment. Segons la seva dona és una mala feina pel poc que cobra. L’esperança la tenen dipositada en una entrevista laboral que properament tindran a Londres.

L’Anna ha preparat sopar mentre em deixava utilitzar la seva connexió d’Internet després hem seguit la conversa mentre intentava adormir el seu nen, que s’ha resistit durant un parell d’hores. Finalment ha tornat en Vladimir. M’he acomiadat d’ell perquè demà marxaré al migdia, segurament abans que ell torni, i he anat a dormir a la Hymer tot i que molt amablement m’han ofert una habitació.

Parnu (veure sobre mapa)

03/08/2006:
Quan m’he despertat he estat treballant una mica. Després ha anat a casa de l’Anna. M’he connectat a Internet mentre ella tenia cura de l’Eric. Hem estat parlant una mica de la feinada que suposa tenir un fill. Tenia uns quadres esbossats i mig pintats amb pintura al oli. Vaig entendre que havia fer un curs de pintura durant l’embaràs amb l’esperança de poder pintar durant els primers mesos de tenir la criatura. Però l’Eric l’absorbeix molt més del que es pensava.

A mig matí he pres el pols al món amb l’Anna. L’Anna estava convençuda que el principal problema del món són les emocions, les negatives. La gent hauria de saber controlar les aquestes males emocions. Ella intenta acceptar a tothom i no s’imagina fent res dolent a ningú. El principal problema a Estònia també són les emocions que els polítics utilitzen per a actuar en contra dels russos que comparteixen la mateixa terra. La solució seria en conèixer i tenir amics a les dues bandes. Ella no podria fer res per a solucionar el problema perquè està massa implicada amb el sentiment rus i millor no actuar. Ella és feliç perquè té una família encantadora i això és suficient per a ella de moment, però més endavant voldria desenvolupar-se com a sociòloga. El secret de la felicitat és sentir-se segur, acceptar els errors del passat ja que aquests també t’han format com a persona i mirar el futur amb un somriure.

A mig dia ha vingut en Vladimir perquè avui estava treballant a prop del poble. Hem dinat junts i hem estat conversant de viatges, Rússia, el temps,... M’ha sorprès que comentessin que a Estònia fa molt més fred que a Moscú, sembla ser pel fet de tenir el mar més a prop. Preguntant-los per la Salut Pública a Estònia m’han comentat que les llistes d’espera als Hospitals son molt llargues però que si pagues et passen al primer de la llista. Ho he trobat injust però per altre banda eviten la corrupció, ja que aquests diners els cobra l’estat, i es fa menys necessària la salut privada.

A la tarda he començat a fer camí cap a Parnu, a no masses quilometres. Ha estat plovent tot el camí. El paisatge era ondulat, amb els camps segats, boscos, pobles,... Una imatge similar a Rússia, però molt més habitat. He observat unes quantes cigonyes caminant pels camps i caçant, suposo que insectes o petits animalons.

Durant el camí he intentat cercar una gasolinera amb lavabo públic, per buidar el meu lavabo químic, però no hi ha hagut sort. Al centre d’informació del parc natural hi havia uns lavabos públics, però la noia que atenia no els va voler obrir quan li vaig comentar que era per buidar el meu WC. Em va indicar un altre punt on no vaig trobar res. A l’entrada de Parnú he trobat uns altres lavabos públics. Hi he entrat amb el bidó del meu WC però la dona que en tenia cura s’ha negat que el buidés allà, argumentant que faria massa pudor. Li he demanat on podia abocar-ho i m’ha contestat que on volgués però allà no. Li he dit que si ho abocava a fora estaria contaminant però m’ha girat l’esquena. M’he dirigit cap a la Platja de Parnú amb l’esperança de trobar uns altres lavabos. I n’he trobat però estaven tots tancats amb clau. Necessitava buidar el WC amb urgència i observant la sorra de la platja, abundant, blanca i fina he decidit de cavar-hi un forat aquesta nit, lluny del mar, i buidar-lo allà. La meva mare m’havia regalat una pala plegable abans de marxar, pensava que mai l’utilitzaria, però aquest seria el primer cop.

Parnu és la capital de l’estiu, però la petita ciutat semblava una mica apagat. Estava plovisquejant, feia fresca i no hi havia massa gent. He decidit de visitar-lo l’endemà al matí tot i que he fet un tomb per la platja, gran i amb unes quantes instal·lacions per als turistes.

M’he tancat a l’autocaravana i m’he posat a llegir. Al vespre he mirat una pel·lícula. Cap a mitja nit he sortit a fer un riu i a inspeccionar el terreny per a l’operació “buidar el WC”. Però els voltants no estaven massa deserts. S’escoltava música en un local proper. M’hi he apropat. La música era interessant, rock, i l’interior del local semblava força animat. Anava vestit de qualsevol manera i sense afaitar des de feia dies però he decidit pagar l’entrada i esbargir-me una estona. El grup tocava molt bé. M’han comentat que cantaven en estonià i que eren uns dels més populars d’Estònia. La gent ballava i les nenes cridaven. A la mitja part m’he posat a admirar el local mentre m’acabava la cervesa. Llavors unes noies d’una taula m’han fet senyals perquè m’hi apropés. Havien vist d’una hora lluny el meu aspecte d’estranger perdut.

Les noies semblaven simpàtiques i he segut amb elles. Després he vist que també eren molt interessants. Les dues treballaven a la Creu Roja i acabaven de tornar després de vuit mesos ajudant a les víctimes del terratrèmol que hi va haver al Cachmir, a Paquistan. Va ser a finals d’octubre i hi havia hagut 80.000 víctimes mortals. La Veronica era d’Estònia i d’aquí poc anava a treballar a Txetxènia durant un any, també enviada per la Creu Roja. L’Anna era de Belgrad, Serbia, i bàsicament treballava a l’oficina. Li he comentat que havia estat a Serbia i que m’havia agradat molt Belgrad i s’ha posat molt contenta.

Hem estat parlant molta estona de la seva feina i experiència al Cachmir, molt gratificant a nivell humà, però força dura. Treballaven des de que es llevaven fins que anaven a dormir, però no els importava tenint en compte la urgència que requeria la seva feina. D’altra banda, malgrat que intentaven ser professionals a vegades no podien reprimir les llàgrimes al escoltar els relats d’alguns supervivents que ho havien perdut tot, incloent la família.

He comentat a la Verònica, que jo també havia volgut treballar i viatjar amb una ONG després dels meus estudis, però que m’havia preocupat no trobar feina després d’uns anys treballant de cooperant a l’estranger. Ella m’ha comentat que no es preocupa per això, ja que després de treballar unes quants anys sobre el terreny creu que podrà desenvolupar una feina més burocràtica a la mateixa Creu Roja o en una altre ONG.

Després hem seguit parlat de l’Islam al Cachmir i al Paquistan. L’Anna comentava que treballava amb texans, tot i que a sobre havia de portar un vestit que la cobrís tota. De totes maneres, ella sempre es va negar a cobrir-se el cabell. Per l’altre banda explicaven a de cara enfora tots són molt religiosos i puritans però que després, a casa també existeix la homosexualitat, la prostitució i que també beuen molt d’alcohol, encara que sigui difícil de trobar.

Després del concert m’han convençut d’anar una estona a un club a ballar i també d’acompanyar-les demà a Tartú, la segona ciutat del país, universitària.

Tartu (veure sobre mapa)

04/08/2006:

M’he despertat a les deu. He anat a inspeccionar un dels lavabos que ahir estaven tancats i estaven oberts. Sense preguntar hi he buidat el meu WC i assumpte solucionat. Una mica més tard la Veronica i l’Anna m’han passat a buscar. M’han comentat que volien anar a fer un tomb amb bicicleta per la ciutat i com que jo encara no l’havia visitat m’hi he afegit. També s’hi han afegit un grup de quatre portuguesos que la Veronica i l’Anna havien conegut a Tallin feia dos dies i que ara havien retrobat casualment.

Hem estat recorrent Parnú, amb un bonic casc antic, mentre la Verònica anava comentant tots els punts d’interès. Ha explicat que després de la Unió Soviètica Parnú està més renovada i colorada, abans no es preocupaven per l’estètica. Després, passejant pel costat de la platja ha comentat que a l’hivern el mar es glaça i que llavors es pot conduir amb cotxe fins a algunes illes, a través de carreteres provisionals, tot i que es recomana circular amb les portes obertes per si de cas el gel es trenca.

He preguntat a la Verònica sobre el nacionalisme a Estònia i m’ha contradit l’Anna de Primiläe. M’ha comentat que els estonians son molt nacionalista. A Estònia viuen un milió d’estonians i mig milió d’origen rus. Son dues societats en un mateix país, que no es barregen, cada una amb els seus bars, la seva manera de vestir, la seva llengua,... De totes maneres no hi ha conflictes.

A mig dia hem començat a anar cap a Tartu. Els portuguesos també s’han animat a venir. Jo n’he portat dos en el meu cotxe i la Verònica i l’Anna els altres dos.

Els Portuguesos són molt simpàtics. Tots ells estaven treballant però eren amics de la universitat, estudiant empresarials i direcció d’empreses. Estaven compartint quinze dies de vacances visitant els paisos Bàltics i intentant conèixer les seves noies. Els he preguntat per la situació a Portugal i m’han comentat que econòmicament no estan massa bé, que hi ha molta desocupació agreujada per la deslocalització d’empreses, que se’n van cap a països més econòmics.

Durant el camí, la Verònica ens ha volgut ensenyar una gran casa o castell germànic, ja que durant molts segles van estar sota el seu domini. També ens ha volgut mostrar uns aiguamolls que no hem trobat i per acabar ens hem perdut per carreteres polsegoses. Però finalment, després d’ajudar a un accidentat i al cap de quatre o cinc hores (en comptes de dos) vàrem arribar a Tartu.

M’he quedat amb els portuguesos que prenien possessió de la seva petita habitació d’hotel. Jo he aprofitat la connexió d’Internet de l’hotel i després he entrevistat a un d’ells, en Marcelino.

En Marcelino opinava que el principal problema del món es troba actualment l’orient mitjà, la solució tardarà a presentar-se i serà complicada. Però Portugal i Espanya també havien estat en conflicte fa molt temps i actualment són països molts amics. A Portugal el principal problema són els polítics que tenen que sembla que només es preocupen per ells mateixos. Haurien de treballar més per la gent, ja que per això cobren. Hi ha massa burocràcia. En Marcelino es sent feliç però seria feliç si no hagués de treballar, encara que això és impossible.

Després ens hem tornat a trobar amb la Verònica i l’Anna i uns amics de la Verònica. He estat parlant amb un noi que havia estat viatjant quatre mesos per Àsia. M’ha comentat que viatjava sol i que finalment l’enyorança el va fer tornar. Ara començarà a treballar de nou d’administrador de sistemes. També he parlat amb una Ornitòloga. Li he comentat els accidents amb ocells a Escandinàvia però no m’ha sabut explicar la causa, apart de comentar-me que a Estònia és un dels països d’Europa amb un nombre més elevat d’ocells. Llavors m’ha explicat que les cigonyes mengen granotes, d’aquesta manera he entès que ahir les cigonyes caminessin pels camps en un dia de pluja. Finalment m’ha comentat que també a Estònia, igual que a molts altres països d’Europa, es diu que les cigonyes porten nens. Però no es diu que venen de París, tal com es comenta a Espanya.

En el pup on ens trobàvem he entrevistat a l’Anna, en Coliu, el noi que havia estat viatjant per Àsia, i la Verònica.

L’Anna opinava que el principal problema del món és la hipocresia. Els rics intenten agafar avantatge i aprofitar-se dels pobres i després els ajuden fent veure que son altruistes. (Ho sento molt, a partir d’aquí l’entrevista no es va gravar correctament)....

En Coliu opinava que el principal problema del món són els governs en general, de fet apostaria per l’anarquia i viure en harmonia. Llegir més història és part de la solució. No creia que Estònia tingués cap gran problema. En Coliu es considerava feliç perquè després de viatjar torna a estar a Estònia, no podria ser més feliç. El secret de la felicitat és trobar el que vols fer i fer-ho. En Coliu gaudeix viatjant perquè viatjant és una manera de conèixer-se un mateix.

La Verònica opinava que el principal problema del món és la ràpida destrucció del medi ambient, la solució es trobaria en els governs i en intentar que el món no estigui tant dominat per l’economia. La Verònia fa temps que viu a París, allà creu que el principal problema és l’increment del racisme i divisió de la societat. La solució requeria acció a diferents nivells: governs, NGOs,... Individualment simplement s’ha de ser tolerant. La Verònica és feliç perquè està fent el que li agrada. En cert moment serà més feliç quant formi una família. El secret de la felicitat és acceptar el que tens i el que et ve i no el que no tens o el que voldries. La Verònica gaudeix molt viatjant, de petita volia descobrir el món i veure com les diferents cultures prenen el te, per exemple.

Més tard hem anat a un club i els portuguesos s’han escampat a veure si caçaven alguna de les atractives noies, que a simple vista semblaven força a tiro. Però la nit ha transcorregut sense èxit i finalment m’han comentat que en això de lligar els italians tenen molta més experiència. Cap a les quatre ens hem acomiadat, de la Verònica i l’Anna amb una forta abraçada, i amb els Portuguesos amb una forta encaixada i amb l’esperança de retrobar-nos l’endemà a Riga, per tornar a compartir una nit de festa.

Latvia

Riga (veure sobre mapa)

05/08/2006:

Tant bon punt m’he despertat, tard, m’he posat a treballar aprofitant la connexió d’Internet de l’hotel. Bàsicament he estat escrivint el diari i fent una agenda amb tots els contactes que m’havien contestat a través del portal Couchsurfing de Riga, Vilnius, i Warszava. Aquesta vegada m’havia escrit força gent perquè havia escrit amb temps. Tenia l’agenda plena per a trobar-me amb tots. De totes maneres em podré trobar amb pocs d’ells perquè l’Alexandra m’ha escrit poc abans de plegar preguntant-me què si era possible trobar-nos aquest dissabte dia 12 a Krakov en comptes del dia 16. Naturalment l’hi he dit que sí, que quan abans ens trobéssim millor.

Abans de sortir cap a Riga, la meva pròxima destinació he donat un petit tomb pel casc antic de Tartú. Ahir havia vist una bonica plaça amb una interessant estàtua al mig d’una font i l’hi volia fer una foto, de totes maneres la llum no era massa bona.

He creuat la frontera amb Latvia sense problemes. El mateix paisatge i la carretera han seguit sense interrupció. He parat a una gasolinera i he vist que venien gas. Mentre esperava s’ha parat un tot-terreny i ha carregat el dipòsit de gas. Després he preguntat si podien carregar les meves bombones de campingaz i el noi s’ha ofert amablement, però no tenia cap adaptador per a carregar-les. En Victor Lapenko ja m’havia comentat que havia sigut complicat trobar un adaptador per a omplir-les.

Des de Stockolm que intentava gastar el mínim de gas, bàsicament em dutxava amb aigua freda i tenia la nevera casi buida i al mínim. A Stockolm havia mirat a Internet convençut que campingaz hi tindria un distribuïdor però no n’hi havia. El pròxim distribuïdor seguint la meva ruta es trobava a Warszava. De totes maneres tenia l’esperança de poder omplir abans les bombones en algun país de l’ex Unió Soviètica, tal com havia fet en Víctor. Però he anat parant a totes les gasolineres que he anat trobant pel camí i cap tenia un adaptador que hi pogués anar bé.

He entrat a Riga i m’he sorprès circulant durant vuit quilometres per un carrer fins a arribar al centre de la ciutat. De totes maneres, després he llegit que la població de Riga no arriba al milió d’habitants. M’ha sorprès també, a diferència de Tallin, creuar-me amb forces cotxes de luxe. S’hi veu més riquesa, o més diferència entre rics i pobres.

He aparcat davant l’ambaixada francesa. Era tard, les onze, massa tard per a trobar-me amb els portuguesos, de totes maneres he anat a passejar una estona per Riga i a fer la cervesa. M’ha donat la sensació que la nit estava molt orientada al turisme sexual. Similar a Budapest i a Sofia, amb diversos bars de striptise, però aquí semblava més concentrat. Després he entrat a un pub a fer la cervesa i m’ha semblat que les noies intentaven caçar algun noi de profit (estranger o amb diners) d’una manera força directe, cosa que no havia observat a Budapest ni a Sofia. De totes maneres no he fet cap pas per a conèixer-ne alguna i m’he quedat amb les ganes de saber si eren prostitutes o simplement caçadores de fortunes.

He tornat d’hora a la Hymer. Pel carrer hi havia molts comiats de solters (nois i noies), molts italians (o d’aspecte similar) i la gent molt contenta. L’Anna d’Estonia m’havia comentat que els Lituans eren com els llatins o italians i els Latvians un entre mig, ja veuré si els Lituans són encara més oberts...

06/08/2006:

Aquest matí he estat visitant la ciutat, tranquil·la i neta. El centre històric és molt bonic i interessant, protegit per la Unesco. Està ple d’edificis medievals, de diferents estils, colors alegres, teulades inclinades, grans xemeneies, grans finestres amb múltiples divisions, sostenint els vidres de mida més petita. També hi ha vàries esglésies i catedrals de diverses confessions. He parat en una de catòlica on estaven celebrant una missa, en aquell moment el capellà estava passejant entre els fidels ruixant-los literalment amb una petita escombra impregnada d’aigua beneïda.

Abans de tornar a la Hymer he entrat al museu de l’ocupació de Latvia que mostrava tots els sofriments dels Latvians (i també Estonians i Lituans) durant la primera ocupació soviètica (1940-1941), l’ocupació Alemana (1941-1945/45) i la segona ocupació soviètica (1944/45-1991). Descrivia la primera deportació al 1941 als camps de treballs escampats per tota la Unió Soviètica, 15000 persones, dels quals 1200 eren nens de menys de 7 anys. Després van patir l’ocupació Alemana amb l’exterminació dels jueus i la repressió de la població en general. Al 1949 van patir la segona deportació, amb 43000 persones, 10000 dels quals nens menors de 16 anys, i també alguns pocs que havien aconseguit tornar de la primera deportació. Veient l’exposició m’he arribat a preguntar si la Unió Soviètica hagués sobreviscut tants anys sense els camps de concentració, sense aquests esclaus dels temps moderns. Treballaven sense parar, excepte els dies que la temperatura era inferior a 41ºC.

L’exposició també mostrava la resistència que hi havia hagut durant tot aquell temps i les manifestacions prèvies a la independència, per exemple la cadena humana al 1989 de dos milions d’habitants unint els 650km de Vilnius a Tallin passant per Riga. Aquesta exposició m’ha contradit l’Anna i el Vladimir de Tallin que deien que la independència els havia estat donada, que no l’havien aconseguit.

Al migdia havia quedat amb la Kristine i uns seus amics a Jurmala, un poble prop de Riga, amb molts balnearis i amb una platja molt llarga (32km) de sorra blanca i fina. Definitivament un dels principals punts d’estiueig del bàltic. Però la Kristine i els seus amics hi eren per un motiu ben diferent. A Jurmala hi ha una casa anomenada Undine, punt d’encontre de hipies, artistes, músics i alternatius en general. En hem reunit allà. La casa semblava encantada, plena d’espelmes, escultures (moltes de dracs), llibres vells, instruments de música, molts artesanals, parets pintades per l’artista del moment, calendaris de vuit mesos pintats al terra (es veu que també hi ha un misteriós novè mes),... A fora hi havia un concert amb diversos grups de música folklòrica i alternativa.

Hi havia força gent i el motiu de l’encontre i la festa era celebrar l’últim dia de l’encesa del foc. Es veu que tradicionalment, a partir d’aquesta data i durant 27 dies no es podia encendre foc, ni tant sols les espelmes. El motiu? No me l’han sabut explicar bé, però sembla que no es necessita el foc quan fa calor i la claror tarda a desaparèixer a la nit.

Ens hem arribat a la platja a través d’un bosc que també semblava encantat. Allà la Kristine m’ha comentat que la platja és per a ella un santuari, una església. De petita creia que Déu es trobava darrera l’horitzó. Mentre ens remullàvem els peus li he preguntat si els Latvians eren gaire nacionalistes. M’ha contestat que no, de totes maneres el seu amic Joanis s’ha encarregat de contradir-la després. També li he preguntat si Riga s’havia convertit en un destí de turisme sexual i m’ha tornat a respondre que creia no, tot i que el darrer any es comentava estava essent així.

Després del concert estàvem estirats a la gespa. Semblaven avorrir-se, preguntant-se què fer a continuació i llavors els he proposat d’entrevistar-los. No semblaven massa entusiastes a deixar-se filmar però al final han acceptat. De totes maneres m’he quedat amb el sentiment de que potser no hauria de apretar tant per a fer les entrevistes, encara que llavors en faria moltes menys...

La Kristine opinava que el principal problema del món és la crueltat ja que és la causa de la majoria de problemes. El problema es podria solucionar si la gent tingués més cor. Personalment, actuant amb amor creu que podria inspirar a altres de manera que hi hagués menys crueltat. El principal problema de Làtvia son els polítics. Creu que els actuals no son massa bons. Si els polítics fossin més joves no hi hauria aquest problema, de totes maneres ella mai entraria en la política. La Kristine és feliç, perquè viu al lloc correcte i les coses que li succeeixen son bones. Seria més feliç si acceptés més les coses que li succeeixen, fins i tot les que voldria canviar i no es poden canviar. El secret de la felicitat és ser positiu i oberta. No li agrada massa viatjar perquè tot i conèixer cultures no li agrada la incomoditat.

En Joanis opina que el principal problema del món són els polítics. De fet no està interessat en política. l principal problema a Làtvia son les relacions entre els russos i els làtvians, que es volen matar entre ells. Estaria millor si els russos visquessin a Rússia i els làtvians a Làtvia. Al preguntar-li si ell podia fer quelcom per ajudar en la solució ha comentat que no, perquè ell no tenia a l’abast armament nuclear. En Joanis es considera feliç perquè té tot el que necessita i no podria ser més feliç. El secret de la felicitat és la música.

Després de les entrevistes els he proposat de portar-los a Riga amb cotxe. Després he tornar a aparcar a prop del centre, he sopat i m’he estirat una estona abans de treballar una mica. Però no m’he despertat fins a les deu, al cap de dos hores. Però em seguia trobant cansat i he decidit seguir la dormida fins l’endemà.

Lithuania

Vilnius (veure sobre mapa)

07/08/2006:
Quant m’he despertat em sentia dèbil, malalt, amb el coll adolorit. M’he pres un ibuprofeno i he seguit dormint fins a les deu. Llavors ja m’he sentit perfectament bé i m’he llevat per a començar a treballar. A les dues i mitja ja havia acabat d’escriure el diari, un article per al 9nou i de connectar-me a Internet a un bar per a enviar el diari d’Escandinàvia.

Tot seguit m’he posat en camí cap a Vilnius on a mitja tarda hi havia una trobada de gent de couchsurfing i hospitalityclub. He tardat més temps del compte, ja que igual que a Estònia, a Latvia i Lituània hi havia unes quantes carreteres amb obres. En algunes d’aquestes carreteres hi havia desviacions per a carreteres secundàries, d’altres tenien semàfors que alternaven la circulació en ambdós sentits, i la resta simplement eren lentes.

En una de les carreteres secundàries de Latvia m’ha parat la policia per excés de velocitat creuant una població. El policia en cap moment ha donat senyals de ser corrupte. M’ha informat que em posaria una multa i que hauria d’esperar quinze minuts.
- Quinze minuts? És molt!
- És el protocol.
Suposo que fer esperar quinze minuts a un conductor que va més ràpid del compte és una bona mesura dissuasòria, més que no pas els 30€ de multa que m’ha posat. M’ha dit que podia pagar la multa a Espanya si volia.

He creuat la frontera amb Lituània sense problemes. Les fronteres entre els tres països Bàltics només tenen un control de policia a diferència de la majoria de fronteres que he creuat fins ara, que tenen un control del país de sortida i un control diferent del país d’entrada. Les tres repúbliques Bàltiques semblen ben coordinades en aquest sentit.

He arribat a les 8 a la trobada. Hi havia força gent, uns quants Lituans (bàsicament noies) i uns quants estrangers (només nois, uns quants d’Anglaterra). Hem estat conversant de viatges, de Lituania i una mica de tot. Després hem anat tots a casa de l’Orea, d’una noia que allotja dos nois a continuar la trobada i converses.

Allà he parlat amb una noia que havia estat al País Basc a Espanya i explicava que no entenia que alguns Bascos volguessin ser un estat independent. Sense voler crear polèmica li vaig respondre.
- No entenc com pots pensar així vivint a Lituània, un país que després de molts anys d’ocupació és independent.
- Però Lituània fa alguns segles ja era un estat independent.
- També el País Basc era un estat independent fa molts segles.
De totes maneres, també li vaig comentar que no creia que els sentiments nacionalistes fossin massa bons en general, ja que provoquen moltes guerres.

Més tard vaig preguntar a un anglès si a Vilnius hi havia molt turisme sexual. Em va comentar que no, perquè segons ell el turisme sexual era anar a Tailàndia per estar amb nenes de 15 anys. Però després va començar a explicar que hi havia molts bars de striptese i que en algunes discoteques només hi anaven nois estrangers perquè només hi havia noies Lituanes, molt atractives, disposades a sexe per una nit. No vaig aprofundir massa més en el tema però em vaig quedar amb la sensació que la història era similar a la que vaig viure fa uns anys a Kènia. Als clubs de Kènia hi ha moltes noies disposades a compartir la nit amb tu, algunes se’t presenten directament com a prostitutes, altres no mencionen els diners fins el pròxim dia al matí que et demanen algunes monedes per a poder menjar, i la resta simplement estan obertes al sexe amb l’esperança d’enamorar-te i així poder accedir al món desenvolupat.

Tot i ser dilluns, alguns dels nois van anar a Brodway, el club més odiat per les noies que no estan disposades a oferir el seu cos per una nit. Jo em vaig quedar a dormir a l’Autocaravana. Amb breu ja estaria la meva estimada Alexandra, a més, l’endemà volia treballar i visitar la ciutat.

08/08/2006:

Aquesta nit, un home borratxo m’ha despertat. Estava picant la porta. He obert la finestra i li he preguntat què passava. L’home no semblava parlar anglès, amb cara de pena i de sofriment s’anava colpejant la vena del coll mentre balbucejava quelcom. Finalment li he dit que no el podia ajudar i he tancat la finestra. Però ha seguit picant la porta, llavors li he dit que marxés, primer tranquil·lament, després cridant, i per últim, cridant amb l’alarma posada. Ha tornat més tard, ha colpejat més la porta, s’ha posat a moure l’autocaravana i fins i tot ha intentat deslligar la bicicleta,... mentre jo deixava sonar l’alarma. Ha tardat a marxar, però finalment he pogut tornar a dormir.

Al matí m’he tornat a despertar amb mal de coll i m’he pres un altre ibuprofeno. Ha estat plovent i he aprofitat per a escriure. Després ha parat de ploure i m’he reunit amb alguns dels uns nois d’ahir, un espanyol (de Madrid) que ha marxat al cap de poc, un alemany (en Florian) i un Australià (en Brett). Hem anat a visitar la ciutat en companyia de dues noies de la trobada d’ahir que ens han fet de guies.

La ciutat és interessant tot i que el dia gris no ha acompanyat. Té un gran casc antic, medieval. Al sud d’Europa, l’arquitectura medieval és fosca, tosca, basada en la pedra vista. Però aquí, igual com a la resta de ciutats del centre i nord d’Europa que he visitat fins ara, l’arquitectura medieval és lluminosa, amb grans finestres, parets pintades,...

Una de les noies que ens ha acompanyat era historiadora i he aprofitat per preguntar-li si a Lituania hi havia conflictes amb els russos. M’ha explicat que no, en part perquè a Lituania els russos només són una petita minoria, a diferència de Estònia i Latvia. D’altre banda s’han integrat perfectament a la societat i no hi ha l’odi que he observat en alguna altre part. M’ha sorprès fins i tot veure per la ciutat un noi que portava sense problemes la típica samarreta amb les inicials de la Unió Soviètica (CCCP). Bé, m’ha sorprès perquè Lituania també va ser fortament reprimida durant la ocupació Soviètica.

La mateixa noia ha explicat que a Lituania hi ha molta tradició pagana, i pel que vaig observar també a Làtvia. Ha explicat que antigament hi havia una tradició matar una verge abans de construir un edifici, per a donar sort. També hi havia algunes sectes que mataven nens a les seves cerimònies misterioses. I sembla ser realment així, perquè en una de les esglésies que vàrem visitar hi havia una antiga inscripció en memòria d’aquests nens assassinats.

Hem visitat un castells al capdamunt d’un turó, des d’on hi havia una molt bona vista sobre la catedral i la resta de la ciutat. Al baixar en Florian ha explicat perquè les escales de cargol descendeixen en sentit contrari a les agulles del rellotge. La raó és simple, si has de defensar l’escala des de dalt amb una espasa podràs colpejar millor en el cas de ser dretà.

Hem anat a fer la cervesa i a menjar una mica de formatge a la República Independent de Uzupis, un barri a l’altre cantó del riu, ple d’artistes i de gent alternativa que ha proclamat la independència de Lituània. Fins i tot tenen la seva pròpia constitució penjada en una de les parets amb articles de l’estil: “Tothom té el dret d’estimar i de tenir cura del seu gat”; “tothom té el dret de ser feliç”; “tothom té el dret d’estar trist”; “tothom té el dret de celebrar, o no, el seu aniversari”;...

En Florian és molt còmic, a vegades, fins i tot, et feia petar de riure. En Brett l’acompanyava de tant en tant. Tenien un humor una mica extravagant, a vegades utilitzant jocs de paraules als que jo no arribava. D’altre banda, de tant en tant també guardaven la compostura i mantenien converses interessants.

Cap al vespre m’he acomiadat d’ells un moment per anar a connectar-me a Internet i més tard els he tornat a buscar amb la intenció de sortir a fer unes copes per la ciutat. He portat a una ampolla de vodka de Rússia i un tetrabric de taronja i l’hem anat bevent durant el camí, bàsicament entre jo i en Florian. Passava bé però al cap de pocs minuts bona part de l’alcohol ja m’havia passat a la sang. Hem entrat a Brodway (el famós club) quant jo ja començava a tenir els símptomes de la pitjor borratxera de la meva vida. M’he instal·lat prop dels lavabos, però no m’he preocupat d’anar a vomitar a dins. Finalment un noi de seguretat m’ha agafat i m’ha tret a fora. He descansat una estona. Després m’he posat en marxa cap a l’autocaravana on sortosament he arribat sense més problemes.

No he tingut ocasió de fixar-me massa bé amb la fauna humana del club, però l’ambient m’ha semblat similar al de Riga. Hi havia moltes noies locals i molts nois estrangers. De totes maneres no em va semblar que les noies anessin tant desesperades com a la descripció que vaig fer de Kènia, aquí estan molt menys necessitades.

Poland

Warszava (veure sobre mapa)

09/08/2006:
No sé a quina hora vaig anar a dormir, però tampoc m’he despertat tant tard. Tampoc tenia ressaca, bona sort la meva, mai n’he tingut. Sí que estava una mica cansat i em tornava a fer mal el coll. Iboprofeno avall. M’he dutxat i he començat a fer camí cap a Warszava.

A la sortida de Vilnius he vist un noi que feia autostop i l’he parat. El noi anava cap al sud de Lituania, en una altre direcció a la meva, però l’he portat una estona fins a la desviació. No hi ha hagut massa temps per a parlar però m’ha comentat que estudiava disseny gràfic.

A mitja tarda he arribat a la frontera amb Polònia que he creuat sense problemes. A la sortida hi havia dues noies fent autostop i he parat. Els he dit que anava cap a Warszava i han dit que ja els anava bé. Un cop a dalt de la Hymer m’han explicat que eren de Vilnius i havien sortit el mateix dia amb la intenció d’arribar en pocs dies a Portugal on volien beure’s una ampolla de vi.

Al principi no han ofert gaire conversació i jo tampoc l’he forçada, semblaven cansades. Una d’elles ha estat dormint força estona. Al cap d’un parell d’hores ja s’han espavilat una mica i han començat a xerrar, es deien Ona i Milda. L’Ona parlava anglès i però la Milda no gaire. M’han explicat que volien estudiar art i interpretació respectivament.

Avançàvem lentament per les carreteres Poloneses. Les carreteres Poloneses tenen molta fama de ser terribles, però jo no les he trobades tant, això sí, igual que a les tres repúbliques Bàltiques hi havia molts trams en obres que enlentia la marxa.

Cap a les 9 m’ha agafat gana i he parat. Els he ofert macarrons i han acceptat. No tenia res mes per a cuinar perquè encara no he solucionat el tema del gas i tinc la nevera al mínim de temperatura i casi buida del tot. És increïble però ja fa un parell de setmanes que aguanta la mateixa bombona. Espero trobar un distribuïdor de Campingaz a Warszava. Després ja pararé a un supermercat i compraré de tot.

He afegit un pot de salsa de tomàquet i dues llaunes de tonyina als macarrons. He estat a punt de preguntar si els agradava la tonyina abans d’afegir-la, però la tonyina no feia bona cara tot i que ja l’havia tastat i era bona, i no he preguntat. Però abans de començar a servir l’ona ha preguntat si els macarrons tenien peix. He contestat que sí i llavors m’ha informat que era al·lèrgica a tot tipus de peix. M’ha sabut greu però no he pogut oferir-li res més. Ens hem menjat tots els macarrons entre jo i la Milda, que deia que estaven deliciosos, tot i que no ho estaven tant.

Ens hem tornat a posar en marxa i llavors la Ola s’ha obert una mica més, no massa. De fet ha comentat que no li agrada obrir-se. Jo li he comentat que si no li agrada obrir-se era perquè tenia por i que les pors no eren bones. Ella m’ha preguntat:
- Què tenen de dolent les pors?
- Et respondré amb una altre pregunta, consideres que la llibertat és bona? Les pors no et deixen ser lliure.
- La llibertat completa seria insuportable.
- Perquè? Jo he guanyat molts graus de llibertat iniciant aquest viatge i així em sento més feliç. D’altre banda no podria haver iniciat aquest viatge si abans no hagués perdut moltes de les por que tenia.
De bon principi ja m’havia fixat que la Ola tenia alguna malaltia o al·lèrgia que li afectava la pell de les mans. Intentava amagar-se-les sota les cuixes, plegant els braços, dins del jersei,... Una signe comprensible però evident de les seves pors.

M’han explicat que tenien intenció de dormir als prats, dins d’un sac de dormir i sota un plàstic si plovia, sense tenda, –és massa cara- havien dit. Els he proposat de parar en algun prat abans d’entrar a Warszava, elles dormirien a fora segons els seus plans, i jo dins la Hymer. L’endemà les portaria a la sortida de Warszava direcció a Berlín. Ho han trobat molt bona idea i així ho hem fet.

10/08/2006:

Les he hagut de despertar però tampoc volia començar el dia massa tard. En silenci, sembla que seguien mig adormides, hem creuat Warszava i els he deixat a l’altre sortida. A continuació he tornat cap al centre on he aparcat al costat de dos autocaravanes amb matrícula d’Itàlia. He estat escrivint una estona i després he sortit a passejar.

Durant la segona guerra mundial Warszava va ser devastada, un 85% dels seus edificis van ser reduïts a runes i la meitat de la seva població va morir. Així doncs, pot semblar estrany que Warszava tingui un bonic casc antic, medieval, protegit per la Unesco. El cas és que el barri antic va ser reconstruït tal com era abans de la segona guerra mundial i la resta de la ciutat també, però amb edificis d’estil comunista, tot i que ara també s’alcen grans edificis moderns, d’oficines i hotels.

El barri antic sembla més vell del que realment és, ja que no deu haver estat rehabilitat des de la seva reconstrucció. Està ple de turistes, molts catalans i espanyols. He demanat de consultar el mapa a uns turistes que eren de Sabadell. Després, mentre em preparava per fer una foto, he sentit el comentari en català: “vigileu que aquest noi no us agafi dins la foto”. Suposo que és normal essent agost, però pot ser que els catalans tinguem tendència a visitar Polònia després de dècades amb el sobrenom de Polacs? (un sobrenom que a la resta d’Espanya ens diuen afectuosament).

A la tarda he agafat la bicicleta i he visitat l’únic edifici que encara està en ruïnes després de la segona guerra mundial. A 200 metres hi ha un impressionant Monument a l’Alçament de Warszava, un monument que no es va poder alçar fins al final de l’ocupació soviètica de Polònia, ja que no deixa de ser una vergonya que durant l’alçament de Warszava les tropes russes es trobessin a poca distància i en comptes d’ajudar a la població simplement van esperar que la rebel·lió fos sufocada per l’exèrcit alemany.

He anat cap al sud de la ciutat hi he visitat la galeria d’art contemporani Zacheta, ja que els dijous hi ha entrada gratuïta. No hi ha hagut res que m’hagi cridat l’atenció fora de lo normal. Només m’ha impressionat un aspecte tècnic que utilitzaven per a la il·luminació d’alguns quadres. En una habitació fosca dirigien un feix de llum rectangular sobre el quadre que exposaven, coincidint exactament amb el marc d’aquest, de manera que el quadre semblava tenir llum pròpia. Suposo que és una tècnica que aniré veient a altres exposicions arreu del món.

Al vespre havia quedat amb una noia, però no s’ha presentat a la cita. Llavors he anat a passejar pel centre comercial de la ciutat, plena de restaurants, bars, jovent, algun club d’estriptise i una sola discoteca, orientada a estudiants (oferien descompte amb carnet d’estudiant!), però no hi he entrat perquè ja estava ben cansat de caminar i de pedalar.

Krakow (veure sobre mapa)

11/08/2006:
Demà arriba l’Alexandra a Krakov, ja en tinc ganes, la trobo a faltar, tot i que segurament ella m’ha enyorat més. Jo cada dia veia coses interessants, feia nous amics, en canvi ella havia tornat a la rutina diària, a un treball que no l’omplia i que la mantenia allunyada de mi. Però fa dues setmanes es va decidir a demanar la baixa de la feina i avui era el seu últim dia de treball. Plegava amb el temps just per agafar un autobús cap a Bucarest i després un altre fins a Krakov, on ens trobarem, on s’afegirà al meu viatge, espero que fins al final, tot i que segur que apareixeran molts problemes que confio que sabrem solucionar amb amor, comunicació i paciència.

Tenia intenció d’arribar a Krakov aquesta tarda o vespre, de totes maneres, en comptes d’encarar direcció sud m’he dirigit cap al nord-oest, cap un poble a 70 quilometres anomenat Plonsk. Igual que a Làtvia i a Lituània, a Polònia també m’havia parat a gasolineres per veure si podien carregar les bombones de campingaz amb gas. Però en cap tenien adaptador, la rosca de la bombona es de 1,6cm i els adaptadors que tenien eren de 1 o 2 centímetres de rosca. Així m’he trobat a tot arreu i he arribat a pensar que en Victor Lapenko de Kiev es va fabricar un adaptador per a carregar-les, em va comentar que li havia sigut complicat carregar-les, però no m’havia explicat quin tipus de complicació havia tingut. De totes maneres, al web de campingaz informaven que tenien un distribuïdor a Warszava, bé, a Warszava no, a Plonsk.

He arribat a Plonsk i he mostrat la direcció a dues gasolineres, a uns treballadors, a un conductor i a un vigilant. Cadascú m’ha enviat a un indret diferent del poble. Però al final, he anat a parar davant l’empresa buscada. He preguntat a unes noies de recepció i m’han dit que anés més al fons, a unes naus que feien de magatzem. He preguntat a un noi i m’ha dit que no tenien recanvis. La meva decepció ha sigut immensa, però he intentat exagerar-la encara més en la meva cara.
- Segur que no en teniu? En el web de campingaz informaven que en tindrieu.
- No, no en tenim.
- No teniu cap adaptador per a carregar les bombones?
- No, només tenim unes bombones més petites.
He demanat que me les ensenyés, per si de cas. L’he seguit al magatzem. Magatzem de què? No ho sé. De trastos! En una gran nau hi havia d’un a tres metres de plàstics, sacs, caixes, aparells (nous),... També alguns prestatges, casi buits. El noi s’ha enfilat per sobre els plàstics, sacs i caixes i s’ha dirigit cap a un prestatge. Jo l’he seguit intentant no relliscar. Al prestatge hi havia 5 o 6 productes de campingaz, no més. Cap que em pogués servir.

He parat la nevera, el pròxim distribuïdor és a Praga i com a mínim espero poder cuinar de tant en tant abans d’arribar-hi. Ara sí, he començat a fer camí cap a Krakov, per carreteres secundàries. Moltes de les carreteres de Polònia tenen una característica curiosa, l’asfalt té roderes, segurament deformat pel pes dels camions i per la mala qualitat de l’asfalt. Has de vigilar al circular-hi, perquè segons com, aquestes roderes t’expulsen fora del carril o de la carretera. De totes maneres les estan arreglant en molts trams i això ha sigut un problema per a arribar a Krakov.

Suposo que els divendres a la tarda molta gent surt de la ciutat per a gaudir del fi de setmana i les carreteres estan més complicades, però si afegim les obres que en molts trams reduïen de dos carrils a un de sol obtenim com a resultat grans cues. Ha arribat un moment que per a recorrer uns dos quilometres he tardat mitja hora. Llavors he decidit parar en una àrea de servei i he començat a ordenar l’autocaravana i a fer espai per l’equipatge i la roba que l’Alexandra portarà. Al vespre, els cotxes encara estaven parats. He sopat. A la nit seguia igual.

Finalment, a les onze de la nit he decidit tornar a la cua, al cap i a la fi, demà segurament també hi haurà cues. Mentre estava aturat han passat udolant unes 30 o 40 furgonetes de la policia. Pensava que desencallarien la cua, però ells també han quedat atrapats. I quan he aconseguit sortir al cap d’una hora i tres quilometres de marxa no hi havia rastre de la policia.

12/08/2006:
He fet nit a un hipermercat, a uns 120km de Krakov. M’he despertat sense haver dormit les vuit hores i m’he organitzat el matí abans de trobar-me a les dues amb l’Alexandra. Abans de res he decidit anar a comprar perquè des de que havia posat la nevera al mínim que no ho feia i ja m’havia menjat totes les reserves. En comptes d’una hora he tardat dues hores i mitja i tota l’organització del dia s’ha anat en orris.

He sortit a tota pastilla cap a Krakv però poc després de passar de llarg Katowice he rebut un missatge de l’Alexandra. Em deia que es trobava a Bratislava (se li havia escapat l’autobús directe cap a Krakov), que li havien robat l’ordenador portàtil i que estava desesperada. He parat en una àrea de servei i he intentat tranquil·litzar-la amb un missatge al mòbil. Després li he preguntat si preferia l’esperés a Katowice, ja que he suposat que hi hauria més trens en aquesta direcció, ja que la ciutat és més gran, encara que menys interessant des del punt de vista turístic.

Mentre esperava la seva resposta he netejat a fons la Hymer i he fet més espai per a l’arribada i l’equipatge de l’Alexandra. També he dinat, però quan estava a mig coure un tall de carn s’ha acabat el gas. He recordat que a la sortida de França, fa uns mesos, havia deixat mig buida una de les bombones estàndards espanyoles. He canviat el regulador i també la bombona amb l’esperança que aguanti fins a Praga. Finalment l’Alexadra m’ha contestat que l’esperés a Katowice i m’hi he començat a dirigir.

Al no aparèixer a la meva guia, no tenia cap mapa de Katowice. Per tant, per a arribar a l’estació de trens he hagut de preguntar a tres persones, un d’ells policia. Però cap d’ell sabia parlar anglès, així que no tenia més remei que fer el soroll del xiulet del tren i de la màquina amb marxa. Llavors m’indicaven amb gestos i paraules com arribar-hi, paraules que ja em van sonant d’altres idiomes: “pravo” recte, “levo” dreta.

A l’estació m’han informat que el tren provenint d’Eslovaquia encara tardaria dues hores. He acabat de netejar i ordenar i m’he dutxat, amb el temps just de rebre l’Alexandra a la sortida del tren. Ens hem abraçat amb força i he intentat consolar-la per la pèrdua de l’ordenador i pel viatge esgotador. M’ha demanat de prendre una dutxa d’aigua calenta i per suposat he engegat el calentador, tot i que anés amb la reserva de gas.

13/08/2006:

Ens hem posat en camí cap a Krakov. Abans però he parat a una gasolinera i he “robat” una mica d’aigua. L’aigua s’havia de pagar amb monedes però hi havia un rentacotxes sense vigilar i una manguera a la vista, connectada a una aixeta. Sense preguntar he carregat l’autocaravana i després hem seguit la marxa.

Teníem la opció de l’autopista, de pagament, però ens hem decidit per la carretera normal. Però al entrar a la següent població ens hem trobat amb el carrer principal en obres. Hem intentat anar seguint les indicacions però al cap de quinze minuts l’Alexandra ha exclamant:
- Ja hem passat per aquí.
- No, no pot ser.
Però sí, ja havíem passat per allà. Llavors he connectat el gps, per a utilitzar-lo com a brúixola, i utilitzant la intuïció hem pogut creuar finalment la població. De totes maneres, al sortir hem anat a buscar l’autopista, per si de cas.

A Krakov hem enviat un missatge a en Krzysztof, un dels nois que havia parat fent autostop a Sèrbia. Viu a Krakov i ja feia dies que havíem quedar per a trobar-nos, una mica de casualitat ja que per problemes en aconseguir el visat no encara no havia pogut iniciar un viatge a Rússia.

Hem quedat a les escales de l’ajuntament, al mig de la plaça medieval més gran d’Europa. Quan hi hem arribat estaven celebrant combats amb espases (no eren simulats tot i que no circulava sang) i danses medievals. Hem trobat en Krzysztof més tard. Amb ell també hi havia una parella d’Italians i una noia d’Ucraïna que pensava allotjar els pròxims dies. Hem anat a fer una cervesa a un local una mica fosc i hem començat una conversa interessant.

M’han preguntat pel viatge i l’italià s’ha fet un panxó de riure quan he comentat que un sponsor m’havia deixat una autocaravana sense cap cost. Però després li he explicat que no havia estat tant senzill, que abans havia aconseguit que tres revistes d’autocaravaning, un setmanari espanyol i un diari local es comprometessin a publicar la meva aventura.

M’ha sorprès quan l’Alexandra ha explicat com recordava la revolució que va derrocar el dictador Txeuxescu a Romania. Ella només tenia sis anys i recorda que tota la família havia de caminar ajupida pel pis per por que no entrés una bala perduda per la finestra. Més tard els Italians han comentat que demà visitarien Auswich. Llavors en Krzysztof ha comentat que ell mai l’ha visitat ja que a l’escola ja l’havien estudiat més que suficient i per altre banda, també el desanima veure els turistes que en tornen moixos i sense ganes de festa. Finalment ha comentat que d’altre banda, els camps de treball russos havien matat a més gent que els camps d’extermini nazis.

Hem anat a sopar a casa en Krzysztof. Els italians naturalment han cuinat, espaguetis i un deliciós pa escalfat al forn, amanit amb oli i cobert de tomàquet, pebrot i ceba. Per suposat hem estat parlant de menjar amb els italians i amb el noi també de la fama que tenen de seductors, ben merescuda ja que no s’avergonyia d’afirmar que si es creuava amb una atractiva noia pel carrer, girava cua per intentar-se-la lligar.

15/08/2006:

Ahir vàrem anar a un gran hipermercat per a comprar una bicicleta per a l’Alexandra, una de molt econòmica però que a ella ja li agradava. També vàrem estar mirant ordenadors portàtils i vàrem estar a punt de comprar-ne un, però vàrem decidir no fer una compra impulsiva i demanar la opinió a altre gent.

A la tarda vaig estar treballant a casa del Krzysztof mentre ell i l’Alexandra feien una excursió amb bicicleta. També vaig aprofitar per a rentar roba utilitzant la seva màquina de rentar.

Al cap d’unes tres hores en Krzysztof i l’Alexandra van tornar, ella amb un gran morat a al genoll, ja que havia caigut degut a unes obres que estaven fent a la línia del tramvia. Poc després van tornar els italians i la Ucraïna de Auswich. Potser estaven una mica més apagats que el dia anterior, però l’italià de seguida va recuperar l’humor tocant la guitarra i cantant cançons d’esquerra i anarquistes italianes. Jo vaig seguir treballant una mica mentre l’Alexandra cuinava un deliciós puré de patates amb all (cru).

Després de sopar vaig entrevistar en Janpaul, l’Italià. En Janpaul opinava que el principal problema del món era la incomprensió entre la gent. La solució es trobaria en l’educació i el respecte, si tens respecte per a tu mateix tindràs respecte per als altres. A Itàlia el principal problema la mentalitat Italiana, la picaresca, que per un cantó és positiu però per altre no deixa de ser dramàtic, ja que la picaresca genera la màfia. Les solucions es trobarien de nou en l’educació i també en la unió Europea, que els farà ser més seriosos tot i que esperant no perdre la identitat nacional. En Janpaul es sent feliç tot i que no ho era fa dos mesos, abans d’iniciar el viatge que està fent. Tot i que la felicitat no s’ha de planejar sinó viure, en Janpaul creia que el secret de la felicitat es escoltar-nos i sentir-nos una mica més. En Janpaul gaudeix viatjant perquè pot descobrir noves coses, gent,... però també descobrir-se ell mateix.

Avui hem sortit per Krakov amb bicicleta. En Krzysztof ens ha acompanyat. L’Alexandra anava molt amb compte amb la bicicleta, perquè apart de la caiguda d’ahir, la ferida li feia força mal.

Krakov és una ciutat encantadora, plena de botigues amb imatges i escultures religioses. Per una banda el Papa Joan Pau II va viure forces anys a Krakov, però per altre banda la societat ja fa temps que és molt catòlica. Durant el comunisme ser catòlic era una forma de ser revolucionari i de fet, va ser en bona part la força de la religió la que va fer fora el comunisme de Polònia. Ahir em va sorprendre que en Krzysztof utilitzés l’expressió: “com a tota casa catòlica...” per a referir-se a una casa normal.

Hem tornat a passejar per la immensa plaça medieval. Al centre hi ha un bonic edifici, Cloth hall, plena de botigues de souvenirs. Al costat hi ha l’església gòtica de Santa Maria. De totes maneres, el seu interior sembla barroca, ja que malgrat conservar tota l’estructura gòtica està tota pintada amb acolorides imatges. A fora hi havia força gent esperant. Llavors en Krzysztof ha explicat que en breu sortiria un trompetista a tocar des de la torre del campanar. I efectivament el trompetista ha tocat amb força una tonada curta que s’ha acabat sobtadament. Es veu que en temps de les invasions tàrtars també hi tocava un trompetista, però un dia enmig de la tonada una fletxa tàrtar el va matar i des de llavors que toquen la tonada inacabada. Sempre hi ha algú tocant cada hora del dia, increïble! En Krzysztof també ha explicat que fa poc temps hi havia un noi que anava als turistes i feia una recol·lecta explicant que a canvi ell tocaria una trompeta des de dalt del campanar. Els turistes estaven contents perquè efectivament algú tocava la trompeta i el noi també perquè ja hi havia algú altre pagat per l’ajuntament que tocava per ell.

Després de dinar en un restaurant vegetarià molt bo i econòmic (5€ entre dos) hem visitat el castell de Wawel, enfilat en un turó. Les vistes són força interessants igual que la catedral gòtica que hi ha al seu interior, amb moltes tombes d’antics reis. Però el que m’ha cridat més l’atenció és una plaça arcada que no apareix a la meva guia però que en Krzysztof ens ha mostrat. Per un error d’arquitectura o de construcció, l’últim pis de l’edifici té les columnes dobles, una a sobre l’altre. L’altura de l’últim pis també és doble de manera que s’endevina perfectament que es van descuidar de construir-hi un pis entremig.

Encara ens faltava visitar el barri jueu, un barri d’on els nazis van evacuar-ne i després matar a tots els jueus. Però en Krzysztof havia de marxar i nosaltres l’hem acompanyat fins a casa amb la intenció de visitar el barri a la nit. Durant el recorregut de tornada en Krzysztof ens ha mostrat un edifici que ell anomenava “esqueletor”, un edifici d’unes vint o trenta plantes començat a construir durant el comunisme que es va quedar a mig construir per falta de diners. Ara es troba massa deteriorat per a seguir-lo construint i resulta massa car enderrocar-lo.

Però al vespre l’Alexandra es sentia força malament i la ferida de la cama se li havia infectat. Hem anat a una farmàcia a comprar antibiotics en crema i després ens relaxat mirant una pel·lícula que havia portat l’Alexandra.

Oswiecim (veure sobre mapa)

16/08/2006:

Des de que ha arribat l’Alexandra que estem mirant a hipermercats i a altres centres comercials ordenadors portàtils. Perquè l’Alexandra pugui treballar i ajudar-me en el projecte de prendre el pols al món. Però aquest matí encara no n’hem trobat cap que valgués la pena.

Al migdia ens hem arribat a Oswiecim, un petit poble conegut pel terrible nom en alemany: Auschwitz. Durant la segona guerra mundial, Auschwitz va ser el centre del genocidi internacional més gran a la història de la humanitat. Aquí, juntament amb els proper camp de Birkenau hi van matar de 1,5 a 2 milions de persones, la majoria jueus.

L’Alexandra no es trobava massa bé per a caminar per culpa de la ferida, per altre banda ella ja havia visitat el camp feia poc temps. Així doncs l’he anat visitar sol mentre ella descansava mirant una pel·lícula.

M’ha sorprès la quantitat d’autocars que hi havia a l’aparcament. Realment Auschwitz s’ha convertit en una atracció turística, i segurament és positiu, potser més gent l’hauria de visitar. Ara recordo una antiga amiga que dubtava del genocidi jueu. No hi creia perquè havia estat influenciada per un marroquí que negava l’holocaust. És una llàstima que alguns àrabs neguin evidències simplement per anar en contra d’Israel. Dic evidències perquè el mateix camp és una evidència, les barraques, els filats, les històries contades, les fotografies, les dos tones de cabell, les piles de sabates, maletes, ulleres,... Però sobretot, el que més m’ha cridat l’atenció són els pots oberts de Cyclone B utilitzats a les cambres de gas i les proves científiques que han trobat restes d’aquest verí en molt del cabell.

Molts dels barracons d’Auschwitz estan utilitzats com a museu, fet que dues hores ha estat insuficient per a visitar-lo tot. Però encara és més impressionant visitar el camp de Birkenau, ocupant una exenció de 175 hectàries, amb 300 barraques presó, moltes d’elles encara en peu, els filats elèctrics separant les diferents parts del camp i les 4 cambres de gas i crematoris, dinamitades abans de la fugida dels alemanys. Per a qui no entengui que aquí s’hi matessin casi dos milions de persones, només cal saber que cada cambra de gas tenia espai per a 2000 persones. Només caldrien 250 dies utilitzant cada cambra una vegada al dia.

He tornat a l’Autocaravana amb imatges punyents de diferents pel·lícules que expliquen l’holocaust. I tal com va predir en Krzysztof la resta de dia l’he passat una mica ensopit.

Wroclaw (veure sobre mapa)

17/08/2006:

Viatjar és una manera de conèixer-se un mateix, però conviure en parella també. Avui he tingut una petita enganxada amb l’Alexandra hi he acabat descobrint que soc una persona amb un gran ego, m’agrada sentir-me important. A vegades és positiu, ja que potser aquest és un dels motius pel qual he iniciat aquest gran viatge, però moltes altres vegades pot ser negatiu i això és el que hauré d’intentar vigilar.

Al migdia, després de comprar al supermercat (com que no tenim nevera intentem comprar cada matí una mica de verdura, fruita i carn) i d’escriure el diari hem començat a fer camí cap a Wroclaw. Hi hem arribat a mitja tarda i hem aparcat al sud de la ciutat.

Mentre estàvem baixant les bicicletes se’ns ha apropat una dona que parlava espanyol. Era de Madrid i veient la matrícula espanyola m’ha començat a donar conversa. Però no gaire interessant. He agut de donar-li una mala excusa per acabar preparar las bicicletes sense que em continués donant la tabarra.

Wroclaw també va ser devastada durant la segona guerra mundial, un 70% dels edificis van ser fets mica. Malgrat tot el casc antic és magnífic, i és que igual que a Warszava tot el barri antic ha estat restaurat. Té una de les places més grans d’Europa, tot i que això és relatiu perquè al centre hi ha uns quants edificis. Els edificis del voltant estan pintats de diferents colors, amb les teulades inclinades, mostrant una alta façana, triangular al cap damunt, a vegades adornades amb escultures o interessants formes.

Ens hem relaxat una estona a la plaça principal, contemplant els edificis, la gent, els turistes, i uns nois que feien bombolles de sabó gegants ajudats d’unes cordes lligades a l’extrem d’uns pals. Després hem seguit el recorregut amb bicicleta per un barri molt més tranquil, més al nord i a l’altre cantó d’un riu. Està ple d’esglésies i antigues cases, només d’una o dos plantes. S’ha començat a fer fosc i allà hem observat com començaven a encendre els llums, a la manera antiga, utilitzant una entorxa. Els llums eren de gas.

Czech Republic

Kutn? Hora (veure sobre mapa)

18/08/2006:

Aquest matí, desprès d’estar visitant diversos hipermercats i centres comercials, per fi hem comprat un ordenador portàtil. L’ordenador anava sense sistema operatiu (windows), però la oferta era prou bona i l’hem aprofitat. Tot seguit ens hem posat en marxa cap a Kutna Hora, a la República Txeca.

Tot just sortir de Wroclaw hem parat a uns autostopistes. Eren dos nois polonesos que anaven a veure el gran premi de motos GP a Brno, abans però pensaven sortir de festa per Praga. Aquests nois tampoc portaven tenda, també tenien la intenció de dormir a l’aire lliure. No han parlat gaire, de fet no parlaven gaire anglès. De totes maneres s’han interessat pel nostre viatge, tot i que no sé si s’han acabat de creure que estàvem fent la volta al món.

Hem deixat els nois a la frontera, ja que nosaltres, tot just creuar-la ens hem dirigit uns 35km direcció nort-oest cap a un indret que la guia de viatges recomanava: les roques de Adrspash i Teplice. L’Alexandra era una mica pessimista de trobar quelcom interessant, però després de donar algunes voltes i preguntar hem arribat a una vall on hi havia algunes grans roques aïllades entre els arbres.

Hem dinat i després hem sortit a explorar un petit camí amb bicicleta. I quan aquest s’ha fet intransitable hem seguit a peu. Hem caminat una estona per dins el bosc, però en una clariana hem pogut admirar unes grans roques alçant-se per sobre la muntanya. Ni molt menys tenien l’espectacularitat de les roques de Meteora (Grècia) o de Montserrat (Catalunya), però s’ha fet tard i m’he quedat amb les ganes de seguir pel camí, d’on han aparegut dos escaladors carregats de motxilles i cordes.

A la tarda hem seguit les carreteres cap a Kutna Hora, però una d’aquestes estava en obres i ens hem hagut de desviar, segurament molts més quilometres dels necessaris. Al final ens hem quedat a dormir a Kolin, a pocs quilometres del destí.

19/08/2006:

Jo i l’Alexandra seguim amb el procés d’adaptació, tot i que ella no m’ho vulgui admetre crec que ella també té un gran ego. Els darrers dies he observat una lluita soterrada per part dels dos per a rebaixar-nos l’ego. Sentim una estranya necessitat de sentir-nos millor que l’altre. Però com he dit, ens estem adaptant i espero que amb el temps aprendrem a situar-nos al mateix nivell i a no criticar-nos, satiritzar-nos, ignorar-nos,...

Aquest matí he estat treballant força estona, per una banda ho necessitava ja que tenia molta feina pendent, però per altre banda treballar era una manera d’ignorar l’Alexandra que m’havia criticat anteriorment. Al migdia tornàvem a estar bé i ens hem acabat d’arribar a Kutna Hora.

L’Alexandra ja havia estat a Kutna Hora i m’ha estat fent de guia. És curiós que durant el segle XIV, Kutna Hora hagués rivalitzat amb importància amb Praga. Ara és un bonic poble de poc més de 20.000 habitants, però amb interessants cases, esglésies i carrers medievals i una gran catedral gòtica.

En un extrem del poble hi ha una sorprenent capella cripta, que conté els ossos (i calaveres) de més 40.000 persones apilats en forma de piràmides o adornant la cripta en forma de creus, canelobres, escuts,... He preguntat al centre d’informació turística d’on havien tret tants ossos, però no m’han sabut respondre. Llavors l’Alexandra m’ha explicat una història que al entrar a la cripta me l’han confirmat amb un fulletó.

A l’any 1278 un frare va escampar terra del calvari pel cementiri del poble. Llavors es va començar a escampar per tot arreu que la terra del cementiri era santa. Gent de tot el país i de l’estranger es volia enterrar allà. I vet aquí al cap d’un parell de segles en el cementiri hi deuria haver més ossos que terra i d’aquí deuria sortir la idea d’utilitzar-los com a adorn de la cripta. Una mica macabre.

Abans de pondre’s el sol hem fet els pocs quilometres que separen Kutna Hora de Praga, hem sopat, i després l’Alexandra m’ha tornat a fer de guia per la ciutat, una ciutat que la té enamorada, i no m’estranya perquè Praga sembla magnífica.

Praha (veure sobre mapa)

26/08/2006:

Hem estat una setmana a Praga. Praga és una ciutat encantadora, que enamora. Potser per això la convivència amb l’Alexandra ha sigut més positiva cada dia. Ens hem deixat espai i en alguns moments hem fet activitats per separat, però també hem après a estar junts. Per exemple, l’Alexandra està aprenent a tenir paciència amb les meves interminables seqüències de fotos davant d’algun edifici. També jo estic acceptant de malcriar-la una mica, al capdavall es troba lluny de casa i alguns dies s’ha enyorat una mica.

Praga és una de les tres ciutats del món on l’Alexandra es podria quedar a viure per sempre (les dos altres encara no les coneix). Es coneix força bé la ciutat i per aquest motiu m’ha estat fent de guia la majoria de dies. De totes maneres, un dels primers punts que vàrem visitar va ser el local alternatiu Roxi, un local ple de pintades a les parets que oferia connexió gratuïta a Internet. El local també te un bar, però no és indispensable de consumir per a estar-s’hi. Així doncs, aquest local es va convertir en el punt més visitat durant aquesta setmana, sobretot per l’Alexandra que tenia necessitats boges de connectar-se a Internet.

De totes maneres, el primer dia, diumenge, també hi va haver temps per a recórrer la ciutat amb bicicleta. Praga té molts carrers empedrats i molts tramvies, fet que dificulta la circulació amb bicicleta, ja que no hi ha carrils bici. Però val la pena pedelar-hi. Al centre del barri antic hi ha la gran plaça de Staromestske nán, dominada per dos torres gòtiques, amb unes teulades de contes de fada, inclinades i amb petites torres al voltant amb teulades punxegudes. La plaça també és visitada pel famós rellotge astronòmic, que tot i entretenir-m’hi al davant no vaig acabar d’entendre. Des de la plaça i en direcció al riu pots deambular pels transitats (de turistes) carrers estrets, de cases barroques, art noveau, gòtiques,... totes elles encisadores. En arribar al riu et trobes una altre gran torre de conte de fades (Praga és coneguda com la ciutat de les mil torres) i passada la torre el gran pont de Charles, a rebentar de gent tant de dia com de nit, amb pintors i múltiples paradetes sota la llum del sol que son reemplaçats per diversos grups de música quan s’encenen els fanals. A l’altre cantó del riu es pot observar enfilat a un turó el castell de Praga que vàrem visitar altres dies.

Al primer dia, l’Alexandra també em va portar a un indret apartat dels turistes i em va mostrar la muralla de la fam. Em va explicar que moltes altres ciutats europees també tenien una muralla de la fam. A l’edat mitjana a vegades la gent patia fam, llavors els reis, en comptes de donar menjar a canvi de res, feia construir una nova muralla.

De totes maneres, no tot és esplendor a Praga, passejant pel barri antic es pot observar a molts indigents, de genolls, amb el cap acotat, amb les mans esteses endavant i demanant caritat amb un vas de plàstic.

El dilluns ens vàrem trobar amb en Michal que havíem contactat a través d’hospitalityclub. Tal com li havíem demanat, portava una copia dels cds d’instal·lació de windows. L’Alexandra es va posar a instal·lar-los de seguida al seu ordenador mentre jo anava a dinar amb ell a un restaurant xinès. Em va comentar que ell era d’origen Eslovac. Vaig treure el tema de la separació de la República Txeca i Eslovàquia. Em va explicar que aviat farà 15 anys que es van separar. Ja ningú desitjaria tornar enrera, però llavors la decisió va ser política, sense que el poble hi intervingués. De totes maneres, els Txecs i els Eslovacs tenen cultures i llengües diferents. En Michal va comentar que els Eslovacs són molt tradicionals i religiosos, en canvi els Txecs són dels més ateus d'Europa. Per altre banda, abans de la separació, els Eslovacs desconfiaven de la gestió dels impostos centralista que es realitzava des de Praga, i tot i que eren més pobres preferien gestionar-los ells mateixos.

Després de dinar vàrem anar a fer un cafè i una cervesa a un bar a prop d’on tenia aparcada l’autocaravana. Allà el vaig entrevistar.

En Michal em va sorprendre, creia que el principal problema del món eren les malalties perquè et limiten físicament i mentalment robant-te part de la humanitat. La solució es trobaria en la medicina i medicina alternativa. El principal problema de la República Txeca és la falta de treball. La solució es trobaria en crear noves indústries. Actualment en Michal està buscant feina i poc pot fer per a solucionar el problema a nivell personal. En Michal es considera feliç perquè no dona importància a les coses que no ho són i gaudeix ajudant als amics. Seria més feliç tenint treball, tot i que després va reflexionar i va afegir que tenint treball també tindria menys temps per estar amb amics i escriure. Considerava que no hi havia cap secret per a la felicitat, tot i que després va mostrar una gran alegria al explicar un viatge que iniciaria molt aviat.

En acabar de l’entrevista em va mencionar una frase molt interessant: “val més prevenir els problemes que solucionar-los”. Vàrem seguir parlant de la felicitat i dels problemes que comporten les malalties. Vaig aprofundir en les seves respostes de l’entrevista. Llavors em va explicar que als 14 anys se li va morir el pare i que més tard ell va tenir problemes de salut, que el limitaven. De totes maneres, gràcies a la medicina xinesa i a infusions de plantes i altres elements (entre ells pedres), va aconseguir curar-se.

Per les expressions que feia vaig deduir que era molt creient. Catòlic em va afirmar. Llavors vaig preguntar-li si considerava que la medicina xinesa i la religió catòlica tenien relació i em va respondre que sí, ja que ambdues creuen amb l’ànima. Vaig aprofundir més i em explicar que de fet creia en la reencarnació i també en el dia del judici final, que es produirà en algun dia futur. Vaig recordar l’alcorà que vaig llegir fa poc on es dona molta importància al dia del judici final, els dia en que tots els morts s’alçaran i seran cridats davant de Déu.

El dimarts la tarda vàrem anar a casa d’una noia que ens havia invitat a sopar, la Daniela. L’Alexandra no es va quedar a sopar perquè tenia ansietat per a tornar-se a connectar a Internet, tot i que va tornar més tard. Al sopar també hi havia altres amics de la Daniela, tots ells coneguts a través de tallers i cursos de dansa i percussió. El sopar va ser agradable i vàrem estar parlant bastant dels seus tallers de dansa. Mentrestant, els anava preguntant mig en broma si després de sopar farien una demostració de les seves arts i per sorpresa meva així ho van fer. Van enretirar la taula, un noi va agafar un tam-tam, a mi me’n van donar un altre i a ballar. Eren uns balls sensuals, amb moviments molt amples, que l’Alexandra comentava que eren molt típics als casaments de Romania. Ens varen invitar al cap de dos dies a una funció de dansa, però malauradament no hi vàrem poder assistir. No ens vàrem trobar amb ningú més aquests dies i no negaré que al final de la setmana m’he sentit una mica desconnectat de la realitat Txeca, sense saber què escriure en els meus articles per a la premsa.

Aquesta setmana hem estat movent l’autocaravana de lloc forces vegades. El primer dia, la policia va venir a la tarda informant-nos que estàvem aparcats en una zona reservada. Els següents dies vàrem estar aparcats a diferents llocs, també reservats, però vaig estar movent la Hymer per intentar obtenir bombones de gas. El dia del sopar a casa la Daniela pensàvem que ja no hauríem de moure més l’autocaravana perquè havíem aparcat en una àrea lliure, no reservada, i força cèntrica, però per la nit la policia ens va despertar informant-nos que no podíem aparcar allà, ni en tota la ciutat, on està prohibit acampar. Tot i així ens varen deixar passar la nit allà i l’endemà vàrem canviar l’autocaravana de lloc, prop del local on teniem accés a Internet, al centre de la ciutat, naturalment en una zona reservada. De totes maneres, el penúltim dia al matí estàvem treballant dins la Hymer amb els ordenadors quan algú va colpejar unes poques vegades la porta. Ens vàrem mantenir amb silenci cinc minuts i després vàrem mirar per entre les persianes. No hi havia ningú al carrer però al vidre del conductor hi havia una multa en escrita en un petit tros de paper. No vàrem moure l’autocaravana tot i que després vàrem veure diversos cotxes en altres zones reservades amb les rodes bloquejades per la policia. Però no les teníem totes, i l’últim dia vàrem deixar escrita una nota al vidre, per si a cas: “En una hora marxarem, si us plau, no ens poseu cap multa. Gràcies”.

El dimecres vaig solucionar parcialment el tema del gas. Els dies anteriors vaig recórrer els 5 punts on campingaz deia tenir distribuïdors, però cap d’ell tenia recanvis per a les meves bombones. Vaig estar preguntant a diverses gasolineres que venien gas si podien recarregar les meves bombones, però cap tenia adaptadors per a omplir-les. Més tard vaig descobrir que les bombones de gas Txeques tenen la mateixa rosca de sortida que les bombones espanyoles i per tant podia utilitzar-les. El problema és que les bombones Txeques només les podria canviar a la República Txecoslovaca i en principi no les podria recarregar, per altre banda havia de comprar la bombona. El dimecres vaig estar comparant preus de bombones Txeques a diferents gasolineres, però en una vaig mostrar casualment una bombona de campingaz. Sense dir res el noi me la va agafar i em va mostrar que me la podia canviar per una altre de campingaz. La bombona que em va mostrar deuria fer anys que la tenia allà, en comptes de ser blava era negre, amb un mil·límetre o dos de brutícia incrustada. Sense intentar netejar-la la vaig canviar per un preu molt econòmic. Tot i tenir gas suficient per uns quants dies, no vàrem engegar la nevera fins a no parar a una gran superficie i fer una forta comprada, ja que aquests dies la nevera ha seguit casi buida i cada dia hem comprat les verdures, fruites i carn que necessitàvem.

El castell de Praga, que vàrem visitar a partir de dimarts és fabulós. No és el típic castell medieval de tosques muralles. És un castell envoltat de jardins de d’edificis ampul·losos, relativament moderns. Al centre del castell hi ha la gran catedral de St. Vitus, que sembla que l’hagin posat allà amb calçador de poc espai que hi ha. Al darrera de la catedral hi ha un petit carreró, de petites antigues cases alineades i ocupades per botigues de souvenirs. Estava ple de turistes però hi vàrem tornar una altre nit per a tirar-hi una fotografia molt més tranquil·lament. Els Jardins del voltant del castell són molt tranquils, molt ben cuidats, alguns d’ells formant diverses terrasses amb impressionants vistes sobre la ciutat. També vàrem visitar el barri al voltant del castell, Mala Strana, de cases barroques, carrers empinats, empedrats.

Igual que a Warszava, a Praga també hi havia molts turistes catalans conversant i passejant pel carrer. No vaig parlar amb cap d’ells, però el comentari més divertit que vaig sentir en català va ser en un moment en que vàrem desmuntar les bicicletes per a baixar unes escales força empinades. Llavors un nen va preguntar al seu germà més gran:
- Perquè no baixen les escales muntats a la bicicleta?
- Perquè deuen tenir por.
- Tu les baixaries muntat?
- Es clar, si em deixen una bicicleta les baixaré.
Vaig estar a punt d’oferir-li la meva bicicleta però vaig preferir no posar-lo en evidència davant el seu germà més petit.

Karlovy Vary (veure sobre mapa)

27/08/2006:

Al migdia, després d’estar treballant una bona estona des d’un bar que oferia connexió a Internet (Roxi estava tancat) vàrem començar a fer camí cap a Karlovy Vary, un poble on l’Alexandra ja havia estat i que també m’havia recomanat fermament de visitar.

Karlovy Vary és un poble ple de balnearis que aprofiten les aigües termals que sorgeixen d’una vall a l’oest de la República Txeca. El poble, elegant, s’assenta al voltant d’un riu. Les mansions, els hotels i els balnearis són luxosos, d’estil antic, barroc. Hi ha moltes joieries i botigues de roba, de marques cares i desconegudes. És curiós, però molts cartells estan en rus i pel carrer també es pot escoltar aquest idioma en algunes converses. Molts dels carrers estan prohibits al trànsit, fins i tot a les bicicletes, només hi poden circular uns pocs carruatges tirats per cavalls, parsimoniosos, deambulant entre la gent tranquil·la, adinerada, de mitjana edat. La gent passeja, conversa, es relaxa. Molts porten una tassa de ceràmica, de formes treballades i amb orifici a través del qual fan petites xarrupades. M’he fixat que omplien aquestes tasses en una font sota unes columnates. He intentat beure una mica d’aquesta font i l’aigua estava bullint. Després he preguntat a una dona que portava una d’aquestes tasses. La dona era d’origen rus i molt amablement ens ha explicat que les aigües eren medicinals i que s’han de beure molt lentament, una tassa en durant uns cinquanta minuts.

Hem caminat fins al final del poble on hi ha un dels hotels més luxosos, amb casino, més botigues de luxe. Després l’Alexandra m’ha guiat per un camí que s’enfilava muntanya amunt, enmig d’un bosc d’arbres de fulla perenne. Em volia portar a una torre des de qual es gaudeix d’una impressionant vista sobre Karlovy Vary. Però el caminet semblava no arribar mai a destí i quan per fi he entrevist una torre entre les fulles verdes dels arbres he comentat a l’Alexandra: “Mira què et deia, em sembla que hem arribat a Praga, ja veig una de les seves torres”.

La vista era efectivament impressionant. Al llarg del camí de baixada (n’hem agafat un altre de més directe) ens hem creuat amb un banc on s’acostumava a relaxar Chopin, més enllà hi havia un monument a un altre compositor, i és que en el passat, aquest petit poble havia atret a grans compositors i personalitats com Beethoven, Liszt, Tolstoy, Freud, Karl Marx,...

Litomerice (veure sobre mapa)

28/08/2006:
Normalment no pago quan aparco als aparcaments públics de pagament, les típiques zones blaves. Com a màxim m’exposo a una multa que segurament no arribarà a casa. Però quan a mig matí ens hem despertat a Karlovy Vary ha vingut un home reclamant-nos el pagament. Jo li he intentat explicar que havíem arribat de nit i que no ens havíem adonat que fos una àrea de pagament (i realment era així), però que de fet ja marxàvem. I hem marxat. Hem aparcat uns cent metres més enllà, davant d’un supermercat per a fer la compra de la setmana. Però en sortir ens hem tornat a trobar l’home reclamant-nos el tiquet de l’aparcament amenaçant-nos d’avisar la policia. Ja sé que està mal fet, però en aquest aspecte soc una mica massa llatí o mediterrani i si puc evitar de pagar no pago. I en aquest cas no he pagat, ja que quan li he comentat que podia avisar a la policia no ho ha fet.

Després de comprar ens hem dirigit cap a Litomerice, un poble poc abans d’arribar a Alemanya que segons la guia semblava interessant. Quan hem arribat a mitja tarda estava plovent. Hem aparcat al centre i ens hem quedat dormint una estona al cotxe però no ens hem despertat fins al cap de dues hores. Llavors en comptes de visitar el poble (encara plovia) hem anat a aparcar a davant d’un centre comercial (més tranquil per a dormir) i ens hem posat a treballar. Jo he estat escrivint un article per al 9nou i cambio16. Els dies anteriors estava una mica angoixat perquè no sabia sobre què escriure, ja que l’última setmana a Txèquia no m’havia trobat amb masses persones com per a escriure sobre la gent i els seus sentiments i pensaments. Però aquesta tarda ha començat a quallar la idea d’escriure un article resumint i fent un anàlisis de totes les entrevistes realitzades fins ara.

Germany

Dresden (veure sobre mapa)

29/08/2006:

Al matí he acabat d’escriure l’article sobre l’anàlisi de les entrevistes realitzades fins ara: quins són els problemes del món i les possibles solucions. Després hem anat a visitar una mica Litomerice. És un poble petit, sense masses punts d’interès, però té una bonica plaça i un interessant passeig amb boniques vistes. Cap al migdia ens hem arribat a Terezín, a 4 quilometres de Litomerice. Terezín és una fortalesa del segle divuit que va ser utilitzat pels nazis com a camp de concentració. Actualment, els edificis que abans eren centres de reclusió s’han convertit en cases, escoles, botigues i algun museu, al que no hem entrat perquè s’havia de pagar i ja havíem esgotat casi totes les corones Txeques.

En acabar de la curta visita hem començat a fer camí cap a Dresden, Alemanya, a no masses quilòmetres d’on ens trobàvem. L’Alexandra m’ha fet notar que el nord de la República Txecoslovaca està molt industrialitzat, amb moltes fàbriques fumejant. Hem deduït que la proximitat amb Alemanya hi ha atret molta inversió. Més a prop de la frontera ens hem trobat amb una altre conseqüència de la proximitat amb un país més ric. Els costats de la carretera, per on hi circulaven molts camions, estaven plens de prostitutes. Però el més sorprenent és que algunes es trobessin dins d’uns barracons de fusta amb uns aparadors de vidre encarats a la carretera on s’exhibien amb roba interior.

L’Alexandra estava nerviosa arribant-nos a la frontera. Creuar la frontera significava el compte enrera de l’Alexandra a l’espai Chenguen. Al tenir passaport Romanès, l’Alexandra tenia un màxim de 90 dies cada 6 mesos per a viatjar en els països de l’espai Chenguen. Ja havia gastat 14 dies viatjant per Escandinàvia, per tant només n’hi quedaven 76. Si l’Alexandra volia seguir viatjant fins a finals d’anys per Europa hauria de viatjar com a il·legal. Ja havíem consultat altres opcions i semblaven complicades o impossibles. Per altre banda, també havíem intentat obtenir un visat per a accedir al Regne Unit, però la obtenció també era difícil, o impossible ja que hauria de tornar a Romania per a sol·licitar-lo. Així doncs, el Regne Unit i Irlanda quedaran descartats de l’itinerari.

Hem creuat la frontera sense problemes i ens hem acabat d’arribar a Dresden per unes carreteres en obres i plenes de semàfors. Hem aparcat al centre de la ciutat i hem sortit a passejar. No hem passejat massa perquè l’Alexandra estava obsessionada per a trobar un punt d’accés a Internet. De totes maneres hem pogut passejar entre alguns palaus, esglésies i edificis exquisits. Però el punt d’accés a Internet no l’hem trobat. Quan ja estàvem a punt de tornar hem rebut dos missatges casi simultanis al mòbil, un de la Sophia i l’altre d’en Martin, ambdós contactats a través d’Internet. La Sophia ens invitava a sopar i en Martin a trobar-nos. Ens hem decantat per trobar-nos amb la Sophia tot i que més tard també s’ha presentat en Martin.

La Sophia viu en un pis compartit a l’anomenada nova ciutat, encara que fos casi igual d’antiga de l’anomenada vella. Després, ella i la Regine, una seva amiga que s’ha presentat més tard, ens han explicat que la ciutat vella era on vivien els reis, la part que havíem recorregut moments abans, i la ciutat nova, a l’altre cantó del riu, era on hi havia els mercats i on vivien els proletaris.

Després s’ha presentat en Martin i hem seguit conversant sobre Dresden, que havia sigut fortament bombardejada per els Americans poc abans de finalitzar la segona guerra mundial, segons en Martin perquè era la ciutat amb més afiliats nazis. Al acabar la guerra Dresden va quedar englobada a l’Alemanya de l’Est, i els comunistes van deixar algunes esglésies sense reconstruir com a monuments a les barbaritats realitzades pels americans. Però després de la reunificació d’Alemanya, es van posar a reconstruir aquestes esglésies, una d’elles inaugurada recentment i l’altre encara en reconstrucció.

No deixa de ser curiós que tot i no haver-se esborrat del tot el record de la guerra torni a ressorgir al nazisme amb força, sobretot a l’Alemanya de l’Est. Segons explicaven, la causa és que l’Alemanya de l’Est no estava acostumada a la immigració durant el comunisme i de sobte van començar a rebre molts immigrants que va generar racisme degut a la por que sempre provoca.

Al final de la conversa em va sorprendre molt un comentari que va fer en Martin. Els alemanys acostumen a ser ben rebuts als països àrabs amb comentaris del tipus: “Hitler sí que tenia bones idees”, degut a l’odi que tenen amb comú envers els jueus. El que no semblen saber aquests àrabs és que els seus gens tampoc son aris, i de triomfar el nazisme a tot el món, ells serien els següents a passar pels crematoris.

Vàrem estar parlant de molts altres temes. Entre mig vaig entrevistar a la Regine i en Martin.

En Martin pensava que el principal problema del món és l’egoisme perquè provoca conflictes i destrueix les relacions. Potser es podria solucionar amb manipulació genètica, tot i que l’egoisme també té la seva part positiva, ja que intervé en l’evolució. Personalment podria treballar com a voluntari per a ajudar a la solució del problema. El problema més gran d’Alemanya és el sistema polític. Hi ha masses partits polítics de l’escola antiga. La unió europea podria ajudar a canviar la mentalitat i ell podria col·laborar apuntant-se a un partit polític. En Martin es considera feliç, té salut, família, amics,... però seria més feliç vivint en un apartament amb la seva xicota. El secret de la felicitat és descobrir que les males coses que et passen al final no ho son tant.

La Regina creia que el principal problema del món és l’escalfament global i canvi climàtic. La solució es trobaria en aturar totes les emanacions de diòxit de carboni. Ella podria ajudar no conduint cotxe, gastant menys aigua,... El principal problema d’Alemanya és la falta de treball. Els polítics haurien d’aportar la solució, però no sembla que vulguin trobar o aportar. La Regina no es sent feliç, com a mínim fins que acabi els estudis. Seria més feliç si a la biblioteca on estudia hi toqués el sol. El secret de la felicitat és la xocolata. A ella li agrada viatjar perquè pot comprar diferents tipus de xocolata allà on va.

31/08/2006:

Ahir al matí vàrem aprofitar per a solucionar parcialment el problema del gas i també de la calefacció de l’autocaravana. Feia unes tres setmanes que havia rebut un correu electrònic de Hymer d’Espanya en el que m’informaven que hi havia una sèrie d’autocaravanes que tenien un defecte en la caldera de calefacció que s’havia canviar urgentment. La meva autocaravana estava inclosa dins d’aquesta remesa. Vaig anar al distribuïdor de la Hymer a Praga i em van comentar que per a solucionar el problema havia d’anar a un altre poble a uns 80 quilòmetres al sud. Tot i que també em van informar que si no es solucionava el problema la caldera podia començar a cremar, vaig decidir esperar a Dresden.

Donava la casualitat que el distribuïdor de Hymer a Dresden també era distribuïdor de Campingaz. De totes maneres només tenien dues bombones plenes. Però tampoc era del tot greu, perquè la bombona de gas espanyol encara durava. Després de canviar les dues bombones vàrem haver d’esperar una estona que un tècnic acabés de dinar i a continuació va canviar la carcassa de la caldera.

Vàrem aparcar al centre i ens hi vàrem estar tota la tarda esperant que acabés de ploure i treballant. Finalment, ens vàrem decidir a sortir en un moment que va parar de ploure, i vàrem estar de sort perquè no va tornar a ploure fins que no vàrem tornar a la Hymer al cap de dues hores. La llum també era molt interessant per a fer fotografies, i em vaig aturar múltiples vegades per a fer desenes de diferents enquadraments davant de cada edifici, fet que va minar completament la paciència de l’Alexandra.

Al vespre la Sophia ens va enviar un missatge en el que ens invitava a esmorzar l’endemà. I així ho hem fet aquest matí. Hem comprat una mica de pa i la Sophia ha posat la melmelada feta per la seva mare. He trobat curiós que al obrir el pot tota la melmelada es trobés a dalt amb una capa d’aire al cul. La Sophia ha explicat que per a conservar-se llarg temps, la seva mare gira de cap avall els pots. L’Alexandra ha comentat que la seva mare posa una Aspirina dins el pot i el conserva amb calor durant una setmana. Jo he explicat que la meva mare crec que només posava els pots en bany maria.

Hem aprofitat que la Sophia tenia internet per a treballar una bona estona amb la connexió i per a enviar el diari d’Eslovènia. En acabar i just abans d’acomiadar-nos he entrevistat a la Sophia que pensava que el principal problema del món era l’odi i la violència. La solució passaria per entendre’ns uns als altres, per després acceptar-nos. A Alemanya el principal problema és l’edat de les persones, de totes maneres la immigració fa que la mitjana d’edat disminueixi. La Sophia es sent feliç perquè la seva vida és plena de sorpreses. Ella seria més feliç si la seva vida anés en bon camí. A ella li agrada viatjar perquè quan viatges entres en una nova dimensió, la del nou país, i aprens noves coses.

Hem començat a fer camí cap a Kloden, un poble insignificant, que no apareixia al mapa, a mig camí de Dresden i Berlín. A Kloden hi havia una gran trobada d’hospitalityclub. De totes maneres, quan hi hem arribat al vespre només hi havia unes vint persones de les 150 apuntades, ja que el dia d’inauguració és l’endemà. Hem estat conversant, menjant, bevent, escoltant música, deixant-nos picar pels mosquits i passant una mica de fred. Ha estat una vetllada agradable. Un noi d’Holanda m’ha ensenyat un llibre després d’explicar-li el meu viatge que he trobat molt interessant. El llibre escrit en forma de diari i amb moltes imatges narra les aventures d’una parella de polonesos que van estar viatjant cinc anys per tot el món fent autostop. M’he apuntat el títol: “Led by Destiny”, l’autor: “Kinga Freespirit” i l’Isbn: 83-7380-205-3, amb la intenció de comprar-lo. Fullejant-lo m’ha animat a seguir escrivint aquest diari amb l’esperança de publicar-ne una versió reduïda al acabar el viatge.

‹ Anterior (03/07/2006)  MES   Següent (2006-09-01)›                     ‹ Anterior (2006-07-24 - Sweden)  PAÍS   Següent (2006-08-05 - Latvia)›

Documento sin título

Descargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.