| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (02/10/2006) MES Següent (2006-12-01)› ‹ Anterior (2006-10-06 - Netherlands) PAÍS Següent (2006-11-11 - Luxemburg)› Belgium Bruxelles (veure sobre mapa) 02/11/2006: Avui al vespre, l’Alexandra ha agafat un avió cap a Romania. La seva àvia es troba malalta i l’ha volgut visitar, potser per darrera vegada abans d’iniciar l’aventura africana. Estaré dotze dies sense ella, intentant aprofitar el temps i també pensant amb ella. Avui, mentre tornava de l’aeroport de Charleroi cap a Brussel·les hi he estat pensant, he reflexionat sobre l’amor. Fins fa poc, creia que sense dolor no hi ha amor. Pensava que era normal sentir-se trist al separar-te d’algú estimat. Però després de vuit mesos viatjant i preguntant sobre la felicitat, estic aprenent que no necessàriament és així. La Eylem i la Duygu d’Istanbul creien que el secret de la felicitat era l’amor. I quan els vaig comentar que la gent que s’enamora a vegades es sent infeliç, em vam respondre que si l’amor fos incondicional ningú es sentiria infeliç. També recordo una altres respostes: el secret de la felicitat és estimar i no esperar res a canvi (de la teva parella). Al separar-nos les llàgrimes han aigualit els ulls de l’Alexandra, però jo simplement he somrigut amb complicitat. Potser el viatge m’està canviant més ràpidament del que em pensava. Estimo l’Alexandra, però no l’enyoraré, si més no amb dolor o malenconia. Preferiria estar amb ella, però accepto que el destí em doni l’oportunitat de descobrir una part més de l’itinerari en solitari. Seguiré essent feliç intentant viure al present i conservant el record càlid de l’Alexandra. El mateix dilluns al vespre, després de visitar els memorials de Yepres, vàrem començar a fer camí cap a Brussel·les. L’Alexandra volia celebrar el Halloween (dimarts) a la capital, d’aquesta manera també estaria més a prop de l’aeroport. De totes maneres vàrem fer nit a Tournai, a mig camí. La guia recomanava de visitar la petita ciutat i l’endemà vaig sortir a descobrir-la mentre l’Alexandra es quedava a la Hymer connectada a Internet i preparant el dinar. Vaig estar una hora passejant per Tournai, una de les ciutats més antigues de Bèlgica, amb una bonica catedral (però en reconstrucció) i diversos edificis medievals. A la tarda vàrem seguir el camí cap a Brussel·les. Havíem intentat contactar algú amb qui celebrar el Halloween al vespre. Però ningú havia contestat, per tant vàrem decidir festejar el Halloween sopant en un restaurant i celebrar un correu electrònic que havia rebut d’una revista que s’oferia a pagar-me molt bé de preu els articles que els enviés des d’Àfrica. De totes maneres, no ens vàrem disfressar ni pintar, perquè l’Alexandra estava una mica preocupada pel proper viatge i la salut de la seva àvia. Vàrem sopar en un restaurant que recomanava la guia, cèntric i molt be de preu. Després de sopar vàrem aparcar en un barri que semblava tranquil, tot i que hi vàrem observar forces immigrants, alguns dels quals disfressats. Vàrem estar veient una pel·lícula a l’ordenador i quan ja ens disposàvem a dormir, un fort cop seguit pel soroll d’un vidre esberlant-se ens va desvetllar. Em vaig aixecar, a fora es sentien veus. Llavors vaig posar l’alarma i les veus van fugir. Vaig sortir a fora amb el bat de beisvol i ja no hi havia ningú. El vidre petit del lateral de la porta estava ben esmicolat, però encara s’aguantava. Algú l’havia trencat amb la intenció d’obrir la porta, entrar i robar. Per sort estàvem a dins. Per altre banda la Hymer té alarma i doble pany. Hem subjectat el vidre que encara s’aguantava amb cinta adhesiva i hem anat a aparcar a una altre zona de la ciutat, més residencial. Ens hem quedat fins avui al migdia, simplement gaudint de la nostra companyia i contant les hores que faltaven per a separar-nos. El vidre, vaig decidir d’arreglar-lo després de deixar l’Alexandra a l’aeroport. Demà miraré què haig de fer. 08/11/2006:
El divendres, l’endemà de deixar l’Alexandra a l’aeroport vaig anar a mirar de canviar el vidre trencat de la Hymer. Vaig trobar un petit taller que em van dir que m’hauria d’esperar fins dimarts. Vaig acceptar, al cap i a la fi també m’havia d’esperar pel carregador de l’ordenador que en Remco de Antwerpen encara havia de rebre. Així doncs, vaig enviar uns quants missatges a gent d’hospitalityclub i couchsurfing a Brussel·les, per trobar-me amb algú durant el fi de setmana. I també em vaig posar a treballar per aprofitar el temps: vaig rentar roba, vaig estar escrivint correus electrònics, uns articles,... El dissabte el vaig dedicar a visitar la ciutat. Primer em vaig dirigir amb la Hymer al nord de la ciutat, a l’Atonium, símbol de l’exposició universal de 1958. És un edifici (o monument) sorprenent, amb esferes de 8 metres de diàmetre subjectades per tubs transitables. La seva forma està basada en un cristall de metall augmentat 150 bilions vegades. De totes maneres, observat entre els arbres del parc del costat, mes aviat sembla una nau extraterrestre. Després de dinar em vaig dirigir cap al centre de la ciutat. Em va sorprendre que es fes fosc tant aviat, cap a les cinc i mitja. Per tant, apart de la camera també vaig agafar el trípode. El centre de Brussel·les estava molt transitat de vianants i turistes, segurament per ser fi de setmana. La Gran Plaça és interessant, igual que les antigues Galeries de St. Hubert. De totes maneres no em va resultar tant atractiva com Gent o Brujes. Finalment vaig caminar fins a l’altre símbol de la ciutat: la Manneken Pis Fountain, un nen de metall que sembla cansat de pixar davant de les mirades somrients i els flashos dels turistes. El mateix dissabte vaig rebre un missatge de la Kat i l’Andrea invitant-me a sopar. Vaig buscar la seva direcció en un mapa d’Internet i m’hi vaig dirigir amb la Hymer. La Kat és una alegra noia de Bèlgica i l’Andrea és el seu xicot italià, que treballa en el món del teatre. Naturalment, com a bon Italià, va cuinar l’Andrea, col-i-flor gratinada i un deliciós tiramisú. Un noi francès i la seva xicota finesa van cuinar pasta. També hi havia altre gent, doncs la casa on vivien era gran i era compartida per diversos joves. Durant el sopar vaig està parlant força estona amb l’Andreas. Em va explicar que a Itàlia la política està molt crispada (com a Espanya), amb molt odi i ressentiment entre els polítics. Afegit a tot això, les diferències entre rics i pobres cada vegada son més grans, la corrupció no sembla disminuir, la inversió en cultura s’ha reduït en un 50%,... Segons ell el canvi polític de dretes a esquerres a Itàlia no es nota al carrer, perquè en Berlusconi havia buidat totes les arques. Finalment va comentar que la situació política a Bèlgica era molt avorrida però en canvi s’hi vivia millor. Realment s’hi viu molt millor. Durant el sopar, un altre noi va explicar que a partir del gener s’agafarà un any de vacances pagat pel govern: 400€/mes. Es veu que qualsevol treballador contractat més d’un any a una empresa privada té dret a un màxim de 5 anys al llarg de la vida de vacances pagades pel govern. De totes maneres, sembla que el govern ho vol canviar i només permetre-ho a futurs pares, investigadors, futurs empresaris,... Algú altre m’havia explicat que a Bèlgica és un dels països d’Europa on es paguen més impostos, no m’estranya. Després de sopar vaig entrevistar l’Andreas i la Kat. Segons l’Andreas el principal problema del món són els polítics que estan massa distanciats de la gent i no poden veure els problemes reals. Els polítics potser haurien de cobrar menys i potser així estarien més a prop de la gent. El que pot fer ell personalment és parlar i implicar la gent en política. El principal problema a Itàlia és la corrupció entre polítics i empreses. La corrupció desapareixeria amb transparència i mostrant com el diner és invertit. Per la solució ell pot parlar-ne amb altre gent. L’Andreas no es sent feliç, més aviat es sent confús i amb por de cara al futur. L’Andreas és artista i mai pot planejar com serà la seva vida en un futur. Seria més feliç en breu quan presentarà al públic l’obra de teatre que ha estat treballant els últims mesos. El secret de la felicitat és conèixer-se i entendre’s un mateix. La Kat opinava que el principal problema del món és l’individualisme i la injustícia. Segons ella el món animal a vegades és cruel però just en comparació amb els humans. De totes maneres, ella té molta esperança dipositada en el món perquè encara existeix la solidaritat en moltes persones. El principal problema de Bèlgica la falta de comunicació entre el nord i el sud de Bèlgica, les dues comunitats estan molt separades. Per exemple els artistes del sud no tenen entrada als mitjans de comunicació del nord i a la inversa. Un altre problema a Bèlgica és el creixement dels partits d’extrema dreta. La Kat és molt feliç, però també passa per moments de profunda tristesa, és una noia d’extrems. Seria més feliç si pogués organitzar millor la seva vida i ser més disciplinada. El secret de la felicitat és arriscar i oblidar la por. El diumenge, vaig estar casi tot el dia connectat a Internet des de casa la Kat i l’Andreas. Vaig estar estudiant les possibilitats de connexió a Internet a Àfrica, a través de satèl·lit o utilitzant telèfons i connexions locals. També vaig editar imatges, escriure diari,... A mig matí vaig parlar amb poeta que també vivia a la casa. Em va mostrar un web on estava publicant els poemes dels darrers deu anys i em va explicar “amb el temps he millorat i tinc un estil més personal però tinc tota la vida per a seguir progressant”. L’endemà vaig seguir treballant amb internet, però a mig matí em vaig dirigir cap al centre de la ciutat amb metro, ja que havia quedat per dinar amb en Sven, un noi contactat a través de couchsurfing. Durant el curt viatge em vaig donar compte de la curiosa normalització lingüística al metro: l’idioma dels noms de les estacions estan intercalats, en una l’idioma és en francès i a sota en flamenc, i en la següent el nom en flamenc apareix a sobre del francès, això sí, el nom en flamenc sempre apareix en cursiva. Després em vaig fixar que els noms dels carrers semblen estar tots escrits en francès i a sota en flamenc. D’altre banda, escoltant les converses asseguraria que a Brussel·les es parla més el francès que el flamenc. Va ser interessant trobar-me amb en Sven. Em va ensenyar noves parts de la ciutat que jo no havia visitat, una ciutat plena d’institucions i seus governamentals. Al passejar per davant del palau reial em va comentar que Bèlgica també té rei, amb un poder significant, ja que ha de ratificar totes les lleis. Després em va explicar un fet curiós, fa uns quinze anys, el rei no va voler signar una llei que legalitzava l’avortament, llavors el govern va constituir una república durant 24 hores, per tal de poder aprovar la llei, i seguidament van restablir la monarquia. Vàrem dinar en un típic restaurant Belga, un menjar lleuger, ja que els Belgues acostumen a menjar el plat fort o calent al vespre. Per acompanyar la sopa de ceba que vaig demanar, vaig beure’m una cervesa tradicional belga, deliciosa: molt amarga i un pel dolça. Vaig entrevistar en Sven que va opinar que els principals dificultats del món eren el manteniment del medi ambient i de la pau al món. La solució dels problemes serà a nivell local, parlant amb la gent i treballant conjuntament. A nivell individual només pot actuar en àrees molt petites. El principal problema a Bèlgica és la por a lo desconegut que s’està convertint en pànic, generant violència en molts casos. Aquest problema es podrà solucionar en petits projectes locals, per exemple couchsurfing. Ell intenta no tenir por i mostrar als altres a no tenir-ne. En Sven és feliç tot i que necessita fixar-se un objectiu a la vida. Seria més feliç tenint la motivació per a fixar-se aquest objectiu i dirigir-s’hi. Encara està buscant el secret de la felicitat. El diumenge a la tarda i el dilluns vaig seguir treballant connectat a Internet. Vaig estar llegint molt sobre Àfrica i els seus conflictes, molts dels quals es desenvolupaven en països pels quals havia traçat l’itinerari: Sudan i la regió del Darfur, la República Central Africana, el Txat,... No semblava massa recomanable aventurar-s’hi, però semblava la única opció de creuar Àfrica, perquè segons tenia entès l’itinerari a través de la costa de l’Atlàntic (Nigèria, Congo, Angola,...) també era molt conflictiva. Però vaig estar estudiant aquests països que havia descartat i em vaig alegrar de saber que la situació política aquesta regió havia millorat molt (dins els paràmetres africans). De totes maneres, mirant els itineraris d’altres viatges africans vaig observar que pocs agafen la ruta est. Em llegiré amb detall les aventures d’aquests viatgers de l’est i segurament acabaré plantejant la mateixa ruta, probablement més segura avui en dia. El dilluns al vespre en Remco, em va enviar un missatge que ja li havia arribat el carregador. Era una bona notícia, perquè el dimarts al matí solucionaria el vidre trencat, després aniria a buscar el carregador i ja podria començar a fer camí cap a Frankfurt, on haig de recollir l’Alexandra el dia 15. De totes maneres, no vaig tenir tant bona sort, perquè el dimarts al matí vaig anar al taller del vidre, em van arrencar el vidre trencat i després es van adonar que el vidre havien demanat no era el mateix model que necessitava. Em van dir que m’hauria d’esperar a l’endemà. Així doncs amb un aire gèlid entrant per l’espai buit i amb la calefacció a tot drap em vaig dirigir cap a Antwerpen, on em va rebre en Remco. Vàrem conversar una estona, em va lliurar el carregador i em vaig tornar a dirigir cap a Brussel·les. Però de camí em van trucar del taller que el vidre no el tindrien fins divendres. Cansat d’estar retingut a Brussel·les, avui a matí he anat a un gran taller de vidre i m’han solucionat el problema en dues hores. Per sort també, l’altre taller m’ha retornat els diners que havia deixat a canvi. Així, amb el problema solucionat i alliberat de Brussel·les he començat a fer camí cap a Luxemburg, tot i que he parat a mig camí, a Dinant, un poble que visitaré demà. Luxemburg Luxemburg (veure sobre mapa) 11/11/2006:
Dinant és un petit poble amb una gran catedral just sota d’un impressionant penya-segat, coronat per un castell al qual no he visitat perquè l’entrada era massa cara per l’economia del viatger. Cada dia podria visitar museus i indrets preciosos pagant, però per sort també tinc la possibilitat de visitar cada dia nous pobles i indrets preciosos sense pagar. Al principi Dinant no em va semblar un poble massa interessant, però al marxar amb la Hymer vaig descobrir alguns racons atractius. El camí cap a Luxemburg va seguir entre un terreny era verd i ondulat, formant els primers indicis de muntanyes. Vaig entrar a la ciutat a mitja tarda. Vaig aparcar fora del centre, en un barri on vivia en Tristan, un amic d’en Remco de Antwerpen que m’havia recomanat de visitar-lo. Havia quedat amb en Tristan que el visitaria el dijous a la tarda, però al picar el timbre de casa seva, un home (que vaig imaginar que seria el seu pare) em va informar que en Tristan no havia arribat. Al cap de dues hores em va dir el mateix i em va oferir entrar. Però vaig preferir tornar a la Hymer i seguir treballant i sopar. Finalment, a dos quarts de nou va ser en Tristan mateix que em va obrir. En Tristan és un noi d’orígens francesos que fa anys que viu a Luxemburg. Viu en una gran casa en la qual sempre hi té algú o altre allotjat. Tan és així que fa poc va comprar un llibre de dedicatòries i ja el té mig ple. En aquell moment tenia allotjat l’home que m’havia obert i que no vaig tornar a veure i en Nathank, un noi de Nova Zelanda. Em vaig interessar per Luxemburg i en Tristan em va oferir diverses informacions interessants i curioses. Luxemburg, en comptes de ser un reialme, és un ducat, amb un duc exercint com a rei. El sistema polític és molt estable, amb els partits de dretes i d’esquerres sempre col·laborant (increïble!). D’altre banda, a Luxemburg tenen idioma propi, parlat per la meitat de la població. De totes maneres, l’idioma va començar a existir a partir dels anys 80, abans només era considerat un dialecte de l’alemany amb paraules franceses i accent holandès. Em va comentar que Luxemburg era un país multicultural amb una gran economia. “En què estar basada la seva economia?” li vaig preguntar. “En els bancs” em va respondre. Després em va explicar que a Luxemburg, juntament amb Suïssa i altres paradisos fiscals, el secret bancari és legal. No sembla massa lògic que hi hagi secret bancari al cor de la Unió Europea, però si no el permetessin molt diner marxaria cap a altres països. Finalment em va mostrar a Internet una gràfica sobre el Producte interior brut per càpita. Luxemburg és el país del món amb més riquesa per càpita, un 20% més que el segon, Noruega. D’altre banda, apart del secret bancari les empreses paguen molts pocs impostos i moltes s’instal·len en aquest país encara que produeixin en d’altres. De totes maneres, aquesta riquesa no sembla difondre’s entre la població, que tot i ser rica no ostenten amb Ferraris, com a Suïssa. El divendres vaig sortir a visitar la ciutat de Luxemburg amb en Nathank, el noi de Nova Zelanda. Luxemburg sembla un poble, no hi ha grans edificis, casi totes les cases son baixes. A més a més, l’habiten menys de 100.000 persones. Però apart de l’extensió, el que més em va sorprendre de Luxemburg va ser el seu encant. És una ciutat enclavada en un promontori rodejat per una profunda vall, una defensa natural contra els antics invasors. En diversos punts es poden observar les impressionants muralles cobrint les parets de la vall. Algunes boniques esglésies i catedrals retallen el cel. La ciutat és força verda (o marró a la tardor), amb bastants parcs i jardins. La ciutat també té molts túnels i galeries medievals excavades en la roca, en una de les quals hi ha una interessant exposició de fotografia que vàrem visitar. Avui dissabte m’he posat en camí cap a Alemanya, Frankfurt, on he de recollir l’Alexandra el dimecres. Però abans m’he parat en petit poble abans de creuar la frontera. Vianden és un poble al fons d’una vall dominada per un impressionant castell que està essent reconstruït. He fet una caminada entre les muralles i els bonics carrers i seguidament he creuat la frontera. Abans però, he carregat la Hymer de gas-oil perquè a Luxemburg és molt més econòmic: 0,861€/l (el preu està fixat pel govern). Vaig dirigir-me cap a la vall del Rin, creuant muntanyes i valls. Però vaig parar abans d’arribar-hi, perquè es va fer fosc i preferia seguir de dia, gaudint del paisatge. Germany Frankfurt (veure sobre mapa) 15/11/2006:
El diumenge i el dilluns els vaig invertir visitant una encisador segment de la vall del Rin. Vaig entrar pel poble de Boppard, on vaig fer una petita passejada, i vaig seguir cap al sud-est, cap a St. Goar. Encara que el temps no era perfecte, em vaig anar parant pel camí admirant diversos castells, enfilats en turons, que em transportaven als temps medievals. En arribar a St. Goar em vaig meravellar del grandiós castell de Rheinfels, enclavat en un puig dominant tota la vil·la. El castell de Rheinfels va ser construït al 1245 per a protegir el peatge de vaixells que circulaven pel Rin. Això no va agradar massa a la lliga de ciutats del Rin i just deu anys després de la construcció del castell van posar-li setge durant 15 mesos. Però no se’n van sortir i van acabar anomenant al castell de Rheinfels com la “fortalesa inconquerible”. Un segle més tard, la mateixa família va edificar un altre castell a l’altre cantó del riu i van establir el doble peatge, tant de pujada com de baixada. Naturalment es van fer d’or ja que el trànsit de mercaderies pel riu havia de ser molt important, igual com ho és avui en dia, amb desenes de grans vaixells circulant amunt i avall del riu. Vaig aparcar a la falda de la muntanya i vaig començar a ascendir per un camí cap al castell de Rheinfels, vorejant les inexpugnables muralles durant molta estona. Finalment vaig arribar a la porta principal, on vaig pagar 3€ d’entrada i vaig començar a passejar entre les majestuoses runes. Em vaig enfilar a una torreta amb una vista excel·lent sobre el Rin. Llavors es va posar a ploure. Em vaig aixoplugar en unes galeries i em vaig situar en el mapa que m’havien lliurat a l’entrada. Em vaig adonar que seguint les galeries podria seguir l’itinerari “2”. Així doncs vaig seguir endavant, entre capelles, noves muralles, més galeries amb petites escletxes pels arquers,... Però a la meitat de l’itinerari les escletxes pels arquers van desaparèixer i a les galeries es van enfosquir completament. Fiant-me del mapa vaig seguir avançant a palpentes, ensopegant amb roques, posant els peus en bassals de fang i renegant. Es van succeir tres o quatre galeries més de la mateixa manera i finalment vaig arribar altre vegada a un terreny conegut i d’aquí a la porta principal. Vaig preguntar a la noia de l’entrada si era normal que les galeries no tinguessin llum. Es va posar a riure i mig disculpant-se em va mostrar un petit cartell on es recomanava portar llums o espelmes per a visitar les galeries forques. Després de dinar vaig seguir ascendint lentament el Rin, parant-me de tant en tant, fins que vaig trobar un encisador poble medieval anomenat Bacharach. He aparcat la Hymer i vaig estar passejant entre les antigues cases i torres medievals fins que s’ha fet fosc. Vaig decidir acampar a un gran aparcament a l’entrada del poble per a poder tornar-lo a visitar l’endemà. Però el dilluns al matí va està ben ennuvolat i em vaig saltar la passejada. A mig mati del dilluns em vaig parar a Bingen, el poble més important de la vall. Vaig visitar-lo, però ni molt menys tenia l’encant dels anteriors pobles. Al migdia el dia es va destapar una mica i llavors vaig aprofitar per creuar el riu amb una barcassa (4,5€) i visitar el bonic poble de Rudesheim i les vinyes dels seus voltants. Abans de sortir de Luxemburg vaig intentar contactar algú a Frankfurt, bàsicament per a poder utilitzar Internet, ja que Alemanya hi ha molt poques connexions lliures de password. El mateix dilluns em va respondre una noia que vivia a prop de Frankfurt, en un poble perdut en les muntanyes de Taunus. Em va enviar unes poques indicacions per SMS però em vaig perdre unes quantes vegades abans no hi vaig arribar. La Silke viu amb els seus pares. Els seus pares viatgen freqüentment a Sud Àfrica i aprofitar per preguntar per la situació del país. Van comentar que tot i la desaparició del Apartheid, els blancs encara són molt racistes. Després, al explicar el meu viatge amb l’Alexandra, la Silke va comentar que ella també tenia el somni de creuar el continent americà, en concret amb una furgoneta Wolsvaguen. Al vespre em va invitar a visitar un amic. L’amic va obrir una ampolla d’un producte típic de la regió: vi de poma. Era similar a la sidra però menys dolç i sense gas. Durant la conversa em van explicar que a Alemanya de l’est estan descontents amb la reunificació, alguns creuen que estaven millor abans. Però ells no entenien, perquè consideraven que Alemanya de l’Oest els havien alliberat del comunisme i a sobre estava pagant la seva recuperació econòmica. Potser per aquest motiu, a Alemanya apujaran l’IVA (VAT) del 16 al 19% a partir de l’any vinent. Finalment va sortir el tema del nacionalisme Alemany. La Silke va explicar que de petits han estat educats a no estar orgullosos del seu país, degut a les barbaritats que havien fet en el passat. Finalment van començar a explicar acudits sobre alemanys de l’est i del nord. L’endemà vaig estar tot el dia treballant, aprofitant la connexió d’internet que podia caçar des de dins la Hymer. També avui, tot i que a mig matí m’he dirigit cap a Frankfut. He aparcat molt a prop de l’estació i he sortit a visitar la ciutat, molt moderna i amb uns quants petits gratacels que s’eleven per sobre dels habitatges i de la bonica i antiga plaça de Romerberg, restaurada dels bombardejos de la segona guerra mundial. Després m’he tornat a tancar la Hymer per a netejar-la a fons i per a seguir treballant i per esperar la matinada, ben d’hora al matí, que arribarà l’Alexandra. 16/11/2006: M’he despertat d’hora, a les 5:15 del matí. Badallant i amb els ulls mig closos de la son m’he dirigit a la parada d’autobús. L’autobús ha arribat puntual, però a una altre parada propera. Quan me n’he adonat i hi he anat corrents i m’he trobat a l’Alexandra mig perduda. Ens hem abraçat contents, però també cansats. Ens hem dirigit cap a la Hymer i hem decidit moure-la fora de la ciutat per a seguir dormint en un indret més tranquil. En despertar-nos l’Alexandra m’ha proposat de visitar Wiesbaden i Mainz, dues ciutats on havia viscut durant dos mesos visitant una seva amiga. Ambdues ciutats, separades per Rin, es troben a molts pocs quilometres de Frankfurt. De camí ens hem plantejat quines altres ciutats visitar els propers dies i en parlar-ne he descobert que l’Alexandra tenia ganes de visitar aviat Catalunya i Barcelona, la meva terra i ciutat. Llavors per primera vegada en tot el viatge m’ha inundat un sentiment de ganes d’arribar a casa després de casi nou mesos de viatge. Al cap i a la fi, bona part de la feina que estem fent (escriure articles, escriure a sponsors, preparar la continuació a Àfrica,...) la podem fer tranquil·lament des de casa. I d’altre banda, França és l’últim país que ens queda per visitar a Europa. Al matí vàrem visitar un bonic castell de Wiesbaden i els seus jardins i a la tarda tot el casc antic de Mainz, interessant però gens envejable als altres pobles que havia visitat anteriorment a la vall del Rin. Al vespre hem tornat a la carretera i ens hem dirigit cap a Strasbourg, una ciutat francesa propera a la frontera alemanya. France Strasbourg (veure sobre mapa) 17/11/2006:
Strasbourg és una ciutat encantadora. El casc antic es troba en una illa rodejada pel riu Ill i alguns canals. Moltes de les cases son medievals, amb feixugues estructures de fusta a la vista, pintades de colors foscos, contrastant amb les parets clares. Durant la passejada ens hem sorprès de la quantitat d’indigents que hi havia pels carrers. Recordo que a l’inici del viatge a França també em vaig sorprendre del mateix. A la tarda ens hem connectat una estona a Internet, hem escrit a diversa gent de París i més tard ens hi hem començat a dirigir. Hem agafat l’autopista i per primera vegada en molt temps hem pagat un peatge (crec que Grècia va ser l’últim país on en vaig pagar). Era caríssim. De totes maneres, les autopistes franceses estan molt bé i amb moltes àrees de descans, en una de les quals ens hi hem parat per dormir. Paris (veure sobre mapa) 18/11/2006:
Dissabte vàrem arribar a París que ja era fosc. El tràfic era terrible. Vàrem arribar al centre on teníem intenció d’aparcar, però enlloc no hi havia espai ni per a un Mini. Vàrem decidir anar cap a les afores, però la situació era igual. Finalment, tot i que estàvem a l’altre punta de París, vàrem decidir aparcar cap al Bosc de Boulogne. Al principi totes les carreteres del bosc seguien plenes de cotxes i impossibles d’aparcar, segurament perquè hi havia algun esdeveniment esportiu a prop. Però després les carreteres es van buidar i en comptes de cotxes aparcats va aparèixer la prostitució. Malgrat tot, vàrem decidir aparcar en un indret força tranquil a la sortida del bosc. No va estar del tot malament, perquè algun vespre ens vàrem entretenir observant com les protitutes es barallaven entre elles, com els clients passejaven dissimuladament fins que es decidien per una, com s’endinsaven a la foscor del bosc o es tancaven a algun cotxe per a realitzar el servei,... Diumenge vàrem agafar les bicicletes i ens vàrem dirigir a l’Arc de Triumf que estava força proper. L’arc de Triumf és una gran porta àmpliament coneguda, començada a construir per Napoleó per commemorar les seves victòries. De totes maneres, l’obra es va aturar quan Napeleó va començar a perdre batalles i no es va finalitzar fins al cap de trenta anys. A les seves parets hi ha inscripcions de moltes ciutats conquerides, entre elles molts noms catalans i espanyols. També els distants punts de Moscow i Les Piramides. Després de visitar l’arc de Triumf vàrem continuar la visita a peu, passejant pels rics i elegants Champs Elysees i finalment pel Champ de Mars admirant la omniponent Tour Eiffel. El dilluns em va trucar la meva mare informant-me que el meu avi s’havia mor. Feia mesos que el meu avi es trobava malament. Abans d’emmalaltir sempre havia sigut un home amb molta energia i coneixement. Havia viatjat molt i les històries que sempre explicava segurament a mi també em van animar a viatjar. Vaig parlar amb la meva mare la necessitat de tornar, però finalment vàrem decidir no era calia, al cap i a la fi en breu tornaria a estar a casa. En qualsevol cas, els següents dies vaig posar una espelma en record del meu avi a la catedral de Notre Dame i a l’església del Sacré Coeur. El dilluns va estar plovent tot el dia. Al vespre vàrem anar a comprar a la futurista zona de la Defense, amb desenes de gratacels de diferents formes, tots de vidre, il·luminats,... Ens vàrem perdre una mica però finalment vàrem trobar aparcament i vàrem trobar un supermercat. De tornada vàrem trobar un punt amb una connexió a Internet sense protegir i vàrem aprofitar per a descarregar-nos el correu. A França és més complicat que a Holanda i Bèlgica trobar zones lliures d’internet. El dimarts i dimecres vàrem seguir passejant per Paris. Comparat amb altres ciutats nord o est europees, Paris em recorda molt a Barcelona: el trànsit, els carrers comercials, els edificis,... Tot i que naturalment hi ha diferències, per exemple les xemeneies de les cases son típicament franceses: totes senzilles i en línia al capdamunt dels edificis. El dimarts vàrem agafar el metro (en realitat era un tren de dos pisos). Comparat amb el transport públic del nord d’Europa, aquí és impossible entrar al metro sense pagar. Ens vàrem dirigir cap a la delicada Catedral de Notre Dame. D’allà vàrem tornar passejant per davant de l’Hotel de la Ville (ajuntament), el modern centre Pompidou (construït al 1977 actualment ja no és tant modern), el Louvre i els seus jardins i de nou els Champs Elises i l’Arc de Triumf. Vàrem arribar a la Hymer esgotats. Mentre ens descansàvem algú va colpejar la porta. Vaig obrir la finestra i a fora hi havia un home amb bicicleta. Em va preguntar pel viatge que estàvem realitzant. Vaig sortir a fora i vàrem estar conversant una estona, finalment ens va invitar al vespre a sopar a casa seva, prop de l’arc de Triumf. En Frederic viu en un humil pis al centre d’un barri ric de Paris. No hi estava còmode i deia que volia marxar de la ciutat a viure a la Bretanya. Ens va explicar que la gent de París és massa ostentosa i que només estan preocupats de tenir una bona feina i vestir sempre elegants. Ens va explicar que aquesta fixació pel treball provoca que un 30% de la gent a París visqui sola, igual que ell. Després ens va parlar de la situació dels Ghetos de París i la crema de cotxes de fa un any com a mostra de protesta. Es va queixar que en comptes d’ajudar i invertir als ghetos el govern francès només aposta per la repressió, amb 6000 noves places de policies. Finalment vaig entrevistar en Frederic. Opinava que el principal problema del món és la destrucció del medi ambient i de la pol·lució, hi ha masses cotxes, molts països no tenen accés a aigua neta,... Part de la solució es trobaria ajudant els països pobres i també reconsiderant tot el que necessitem. Per exemple ell no té cotxe i en canvi utilitza la bicicleta o camina. També col·labora seleccionant les escombraries,... El principal problema a França són els gethos que s’han creat al voltant de París on la gent viu amb molt males condicions i sense futur. La solució l’hauria d’aportar el govern amb inversió i facilitat millores en els habitatges d’aquestes zones i educació. Ell pot ajudar-los intentant mostrar un futur per a ells, parlant amb ells. En Frederic no pot ser feliç coneixent que hi ha gent que ho passa molt malament. De totes maneres, properament, quan pugui viure al camp serà més feliç. El secret de la felicitat és compartir la vida amb una parella. Al acabar l’entrevista vaig preguntar-li com era que no tenia parella tenint en compte la seva opinió sobre el secret de la felicitat. Em va comentar que la causa era la societat francesa, que és massa individualista com per a trobar-ne una. Avui hem tornat a agafar les bicicletes i hem anat a passejar pel tranquil barri de Montmartre i l’església de Sacre Coeur. Durant la passejada hem decidit de marxar l’endemà de París tot i que encara no havíem visitat el Barri llatí. Sembla que tots dos tenim en ment que el viatge s’acaba i ja ens hem fet a la idea de passar un hivern tranquil a casa dels meus pares, preparant el viatge a Àfrica. De totes maneres, el fet d’estar finalitzant aquesta etapa del viatge també em desorienta i em té intranquil. Apareixen preocupacions econòmiques i logístiques, m’inquieta sentir-me empresonat a casa, i m’entristeix estar finalitzant una part del somni. Versailles (veure sobre mapa) 23/11/2006:
El dijous al matí plovisquejava i feia vent, malgrat tot hem sortit a admirar el palau i els jardins de Versalles. Hi havia moltes parts en obres, lògicament aprofitant que hi ha pocs turistes a l’hivern. Malgrat tot, els japonesos no hi faltaven. Després ens hem dirigit cap a Rouen, que hem visitat a la tarda. És una ciutat preciosa, amb carrers empedrats, cases amb estructures de fusta a la vista, galeries, botigues d’antiguitats, boniques esglésies, una magnífica catedral que em recordava la de Barcelona i molta història. Rouen és la ciutat on la heroïna de 19 anys anomenada Joana d’Arc va morir cremada al 1431, acusada d’heretgia durant la guerra dels cent anys. St. Malo (veure sobre mapa) 25/11/2006:
Ahir vàrem arribar a la costa nord de Normandia, a les platges on les tropes aliades van desembarcar el dia 6 de juny de 1944, el famós dia D. En concret vàrem visitar el petit poble d’Arromanches, on durant el desembarcament aliat van construir un immens port artificial flotant. Durant els tres mesos posteriors al dia D, 2,5 milions d’homes, 500,000 vehicles i 4 milions de tones d’equipament van desembarcar en aquest port artificial. Actualment encara queden alguns immensos blocs de ciment i metall flotant a la llunyania i alguns altres barats a la platja. Al voltant del poble hi cingles escarpats defensats per antics bunquers que recorden lo complicat que va ser el desembarcament i el gran nombre de baixes que van suportar els aliats. A la tarda vàrem visitar el bonic poble de Bayeux, el primer poble que va ser alliberat per les tropes aliades. Hem passat la nit en una àrea de descans de l’autopista. L’àrea es trobava en una elevació on el vent bufava molt fort, tan que en alguns moments pensàvem que s’enduria la Hymer amb nosaltres a dins. En despertar-nos hem seguit la marxa cap al Mont St. Michel. Hem parat en un petit poble per fer unes fotos de lluny al Mont St. Michel. Mentre enfocava he sentits els miols d’un gatet desesperat. He buscat entre les herbes i he trobat un gatet, que en veure’m ha fugit corrents. S’ha amagat en una canonada on ha seguit miolant. Però finalment, incitat per l’Alexandra, he aconseguit caçar-lo. El gatet estava moll i tremolava de fred. També ha demostrat tenir molta gana quan li hem donat una mica de llet amb pa. Ens hem entendrit. Ens l’haguéssim emportat, però ha de ser força complicat viatjar amb un animal. D’altre banda, els meus pares tenen masses gats a la masia on viuen. L’hem deixat menjant el pa sucat amb llet amb l’esperança que trobés la seva mare més tard. De lluny, el Mont St. Michel ofereix una visió màgica. Sobre una immensa planícia que periòdicament queda parcialment inundada per la marea s’enlaira un bonic poble i una abadia emmurallats. L’única manera d’arribar al Mont St. Michel és a través d’una carretera elevada sobre la planícia, al final de la qual hi ha un immens aparcament de pagament. Hem passejat per sobre les muralles enclavades a la roca que sobresurt de la sorra, i pels carrers del poble plens de botigues i restaurants molt cars, i plens de turistes malgrat ser hivern. A la tarda hem anat cap a St. Maló a través d’una petita carretera que creuava diversos pobles amb cases de pedra. Hem arribat a la població al fosquejar, avançant per un carrer molt llarg sense cap atractiu. Però finalment hem descobert perquè St. Maló és un de les principals destinacions turístiques a la Bretanya. Al final d’una bonica platja reposa una petita fortificació, un poble envoltat per unes poderoses muralles i un gran port d’embarcacions esportives. La marea estava baixa i hem pogut caminar fins a la fortificació. Després hem caminat pel bonic poble d’estil britànic i per les seves muralles. Spain San Sebastian (veure sobre mapa) 28/11/2006:
Diumenge vàrem fer molts pocs quilometres i no vàrem visitar cap poble o ciutat. Vàrem estar tot el matí conversant sobre alguns canvis que havíem d’afrontar abans d’iniciar el viatge a l’Àfrica. A la tarda vàrem estar conduint direcció La Rochelle, però no hi vàrem arribar perquè l’Alexandra va començar a tenir un fort mal de cap i va preferir que ens aturéssim a un petit poble. Dilluns vàrem visitar La Rochelle, un antic port que antigament estava defensat per una gran cadena que privava l’entrada de vaixells enemics. Actualment resten les dues torres a l’entrada del port entre les quals es subjectava la cadena. La resta del poble és interessant, amb moltes arcades de pedra, cases també de pedra o pintades de blanc,... L’arquitectura cada vegada és més similar a la de la meva terra. A la tarda vàrem seguir el camí cap el sud. Teníem planejat d’aturar-nos a Bordeaux per a visitar la ciutat, però finalment vàrem decidir seguir el viatge. Ja feia alguns dies que visitàvem pobles i ciutats sense tenir-hi cap contacte i es començava a fer una mica avorrit. Els nous indrets visitats no ens aportaven massa res de nou. D’altre banda, després de visitar els bonics paratges del Mont de Sant Michel i St. Maló la resta de pobles semblen perdre tot l’encant. Avui teníem també teníem pensat d’aturar-nos a Bayonne però al final no ho hem fet, amb la intenció d’entrar aviat a Espanya per a trucar als meus pares i amics que ja estava arribant. I també per a visitar amb més calma San Sebastian (o Donostia en Euskera). Ja havia estat a San Sebastian. L’anterior vegada era un dia assolellat que va coincidir amb una manifestació de suport a la banda terrorista ETA. Avui, el dia estava ennuvolat i San Sebastian més tranquil. Només el mar semblava trencar la tranquil·litat amb onades d’un o dos metres que alguns surfistes intentaven aprofitar. De totes maneres, el mar a la famosa platja de la Concha estava molt calmat, ja que està tancat en una gran badia. Apart de passejar pel passeig marítim també vàrem passejar pel bonic casc antic al peu del mont Urgull. Mentre estava fent unes fotos de la plaça de la constitució se’m va apropar un home d’entre un grup de sense-sostre i em va començar a donar conversa. Em va explicar que havia viatjat una mica per tot Europa i que ara tornava a estar a la seva terra natal. Li vaig preguntar si era complicat viure al carrer i em va comentar que depenia del temps. Finalment em va demanar que li fes una foto i que en arribar a casa li enviés a la seva filla que es deia Ainhoa. Em vaig acomiadar d’ell lliurant-li unes monedes i tornant a l’Alexandra que feia minuts que m’estava reclamant. Vic (veure sobre mapa) 29/11/2006:
Avui hem visitat l’empresa Zalba Caldú a Saragossa que ens ha estat esponsoritzant tot aquest temps i s’han ofert de seguir-nos esporitzant durant la travessa Africana. Ha estat una reunió molt cordial. Ens han presentat totes les assegurances i assistència (entre ella sanitària) que ens podien oferir. Després de dinar amb ells hem seguit el camí cap a casa, Vic. Està bé viatjar pel teu propi país amb algú estranger perquè et fa notar aspectes que fins llavors no havia donat importància, com les moltíssimes pintades a la carretera: “viva ETA”, “ETA asesinos” , “viva cuba comunista”, “no votes VCT” (no sé qui són), i un tot seguit de símbols nazis i anarquistes. Finalment, quan estàvem creuant els Monegros, una regió casi desèrtica, l’Alexandra m’ha fet fixar en la gran quantitat de camions que circulaven. En pocs minuts n’hem comptat cent i només deu cotxes. Deu cotxes circulant, perquè carregats als camions n’hi havia molts mes. Hem sigut circulant unes hores més, per carreteres més conegudes, fins que finalment hem arribat a casa els meus pares. Amb una forta abraçada hem finalitzat aquesta primera part del viatge. Ara deixaré el diari en blanc fins a la següent etapa, molt més emocionant: Àfrica! ‹ Anterior (02/10/2006) MES Següent (2006-12-01)› ‹ Anterior (2006-10-06 - Netherlands) PAÍS Següent (2006-11-11 - Luxemburg)› |
|
