| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (02/10/2008) MES Següent (2008-12-01)› ‹ Anterior (2009-08-13 - Tibet) PAÍS Següent (2009-09-03 - India)› Nepal Kathmandu (veure sobre mapa) 03/11/2008:
Han transcorregut 6 bons dies a Kathmandu, en companyia d’en Jay Ram i la seva família. En Jay Ram és un molt bon amic de la família d’en David i la Maria, els quals han fet diversos trequings per les muntanyes de Nepal guiats per en Jay Ram i posteriorment l’han invitat a restar uns mesos a Espanya. Tanta bona amistat hi ha entre ells, que en Jay Ram ha nombrat a dos dels seus fills, Maria (5 anys) i David (2 mesos); entremig també tenen una altre energètica nena anomenada Asmita (3 anys). En Jay Ram i la seva família ens vàrem rebre amb garlandes de flors i uns llargs i fins teixits que ens van penjar al coll, després ens vàrem reunir a la petita habitació on vivien i on hi havia aplegats altres membres de la seva família celebrant l’últim dia del Diwali. Ens van oferir te, ens van pintar el front amb diferents punts de colors i vàrem estar conversant sobre els nostres amics en comú, en David i la Maria, i el seu viatge. Després en Jay Ram ens va acompanyar a caminar per la bonica ciutat de Kathmandu, explicant-nos que era temporada alta pel turisme (es notava als carrers) i que hi havia molta feina com a guia; de fet - ens va acabar explicant - havia rebutjat un trequing per a poder estar amb nosaltres. Em va saber greu, doncs només hi ha 6 mesos durant els quals en Jay Ram pot treballar guiant turistes per les muntanyes, essent la única font d’ingressos de la família. Per sort, al cap d’un parell de dies, en Jay Ram ens va comentar que tenindria un trequing de 20 dies, fins a una muntanya propera a l’everest, mantenint-lo força ocupat fins avui al vespre, quan ens ha cuinat l’últim sopar, com sempre deliciós. Finalment, després de beure’ns un parell de cerveses, ens hem acomiadat afectuosament d’ell desitjant-nos molta sort. Ha estat un plaer haver conegut en Jay Ram i la seva família, doncs ha estat un gran confort després d’un mes i mig transitant entre desconfiats indis. La seva hospitalitat era comparable a la Turca, Iraniana o Pakistana, tot i que la situació econòmica d’en Jay Ram no era comparable a les anteriors famílies amb les que havíem estat. Així doncs, vaig intentar pagar alguna dels nostres despeses durant la nostra estada, tot i que va ser complicat que en Jay Ram ho acceptés. També va ser interessant conèixer en Jay Ram per tal de conèixer de primera ma la situació del Nepal. Tot i que no era massa amant de parlar sobre política, un matí em va sorprendre explicant-me que des de el 1996, el Nepal havia estat un país en guerra, morint cada dia gent innocent com a conseqüència de l’enfrontament entre els grups maoistes i les forces reials. Pocs anys més tard, al 2001, hi va haver una massacre al palau reial, en la qual – segons fonts oficials – el príncep hereder va matar el seu pare rei, la reina i altres 10 membres de la família real perquè no acceptaven el seu matrimoni amb una aristòcrata. La mateixa nit, el príncep herader es va disparar, quedant successor del poder reial el germà del fallit rei, present a palau durant la tragèdia i considerat per a molts nepalesos com el veritable responsable de la matança (a la història reial nepalesa hi ha altres casos similars de massacres). El nou rei es va proposar de va governar amb més ma dura contra els maoistes, però diversos dies de manifestacions i vagues generals a Kathmandu van desencadenar una sèrie de reaccions polítiques que van acabar amb el rei destronat i unes eleccions democràtiques guanyades pels Maoistes. Aquests recents esdeveniments han acabat pacificant el país, incrementant-se substancialment el nombre de turistes aquesta temporada, motiu pel qual, en Jay Ram es mostrava confiat i optimista al mirar el futur. En realitat, Katmandu és la ciutat més turística que hem visitat en molt de temps. Hi ha el barri de Tamel on tot sembla estar enfocat als turistes: hotels, restaurants, agències de trèquing, botigues de material de muntanya, subvenirs,... Tot i així, l’ambient és tranquil i relaxat i és agradable de passejar pel barri de Tamel direcció sud, fins al barri antic de Katmandu, al centre del qual hi ha la plaça Durbar, atapeïda de bonics temples i alguns palaus. El temples hinduistes i budistes, estan tan junts uns dels altres, que és difícil de fer-ne una bona fotografia en perspectiva, en qualsevol cas, els detalls dels temples també són magnífics, com per exemple, els treballs en la fusta o les múltiples teulades que s’eleven unes sobre les altres. Un ambient similar, però amb menys turistes, es respirava a Patan, un poble al sud de Katmandu, amb una altra plaça Durbar (significa palau) i un casc antic amb molts altres fabulosos temples, en un dels quals es celebrava una interessant cerimònia hindú en la que es cremaven ofrenes. A Patan m’hi vaig dirigir amb un minibús amb els passatgers enllaunats com sardines i jo, i alguns altres, penjats a la part de fora de la porta. Per sort ningú va caure pel camí i en arribar, em vaig poder dirigir a l’ambaixada de Myanmar (Birmània), motiu principal de la meva visita a Patan. Els francesos de Khajuraho ens havien informat que era possible creuar Myanmar amb cotxe fins a Tailàndia, però el cònsol, tot i que amable, no es va mostrar massa optimista. En qualsevol cas, em va deixar aplicar els visats al mateix temps que em suggeria de contactar alguna agència de viatges a Myanmar. També vaig dedicar un parell de dies més a intentar solucionar un altre problema, el meu ordenador portàtil avariat; però he estat molt poc afortunat, perquè ni he pogut arreglar l’ordenador ni he pogut recuperar les dades del disc dur. Així doncs, avui he comprat un nou portàtil a través d’Internet que he enviat a casa dels pares d’en David, que arribaran al desembre al sud de l’Índia; i també hem modificat la ruta per a poder arribar-hi amb temps. Baixarem per la costa est, on no hi ha masses monuments a visitar, i aprofitarem per aturar-nos a Calcuta, on intentaré portar el disc dur a un laboratori de recuperació de dades i ens seguirem informant sobre la possibilitat de creuar Myanmar en cotxe. 12/11/2008:
L’endemà d’acomiadar-nos d’en Jay Ram, vàrem anar d’hora al matí a l’ambaixada Índia per a renovar el visat d’entrada. Però no vàrem arribar suficient d’hora, doncs ja hi havia desenes d’estrangers esperant que fossin atesos a una finestra, on anaven cridant segons el número d’arribada. El funcionament, tot i que automatitzat, era una mica caòtic i massa lent, i no va ser fins al cap de quatre hores que vàrem poder entregar els formularis. Un procés similar vàrem sofrir al cap de tres dies, quan després d’una altre jornada d’esperes desesperants, ja de nit vàrem poder recollir els nostres passaports amb un nou visat per a l’Índia de sis mesos amb doble entrada. L’endemà de la nostra primera visita a l’ambaixada Índia, vàrem seguir amb els nostres plans de treball i vàrem fer la nostra primera visita a un taller del Nepal per a fer reparacions al cotxe. Primer vàrem arreglar les noves pastilles de frens que encara grinyolaven des de l’Índia i vàrem soldar una petita peça. L’endemà vàrem fer una caixa nova per a les bombones de butà, molt més reforçada que l’original i més elevada del terra (en nombroses ocasions havia rascat les carreteres d’Àfrica). Els següents dos dies ens vàrem donar una mica de descans per a visitar la interessant la vall de Katmandú i ahir dilluns, vàrem dirigir-nos a un altre taller que ens van recomanar uns viatgers. Allà vàrem arreglar una peça que ballava i que feia soroll des d’Iran, avui hem reforçat el para-xocs del darrera del cotxe que a l’Índia s’havien desmuntat al xocar lleugerament amb una moto, i demà arreglarem l’escala de l’autocaravana i la farem més curta, perquè no torni a tocar més al terra. I tots aquests cinc dies de treball per només per 70€, tota ganga considerant que finalment tindrem una autocaravana capaç d’afrontar qualsevol camí. En qualsevol cas, mai se m’acudiria de tornar-la a testar per les carreteres d’Àfrica, tot i que, qui sap quines carreteres ens esperen en el futur a India, sud-est Asiàtic, o Amèrica? De segur que millors que a Àfrica, però, qui sap? En qualsevol cas, molt més preparats per a les males carreteres estaven uns alemanys que estaven viatjant amb una autocaravana muntada sobre un camió de l’exèrcit danès. Ens els vàrem trobar acampant en un descampat força cèntric de Kathmandu, juntament amb una parella suissa-alemana que viatjava amb una vella furgoneta Mercedes. Va ser agradable de coincidir amb ells i acampar al mateix espai els següents dies mentre ens explicàvem les nostres experiències i filosofies de viatge. La parella suissa-alemana viatjaven amb un nen de 5 anys i feien molts poc quilometres al mes i relaxant-se llargs períodes a indrets concrets, planejant de tornar a Alemanya en uns dos anys i establir-s’hi perquè el fill pogués estudiar. En canvi, la parella alemana amb el camió conduïen més ràpid que nosaltres (i gastant el doble de combustible per 100 kilòmetres) tenint el pla de tornar a Alemanya en menys d’un any per a continuar realitzant altres viatges d’una durada inferior a l’any. En qualsevol cas, cap de les dues parelles estrangeres semblava tant interessada com nosaltres – o jo – per a conèixer nous indrets, monuments, cultura i gent. Així doncs, entre les anades i vingudes dels tallers i l’ambaixada India, vaig deixar a l’Alexandra esgotada amb un programa de visites a diversos indrets d’interès propers a Katmandú, principalment temples budistes i hinduistes, les dues religions dominants al Nepal. Recordo que en Jay Ram ens havia contat que el budisme es practica majoritàriament a les muntanyes del Nepal, considerant que el hinduisme era una religió importada des de l’Índia. De totes maneres, la realitat és que,tot i que Buddha va néixer a l’actual Nepal cap a l’any 550BC, el budisme no es va estendre pel Nepal fins passats uns 300 anys, gràcies a l’emperador Indi budista Ashoka, produint-se posteriorment diferents renaixements d’ambdues religions. De les nostres visites ens van sorprendre les impressionants estopes budistes de Swayambhunath i de Bodhnath, les quals representen la filosofia budista, amb un nivell quadrat sobre una blanca cúpula que conté pintat als quatre vents els dos ulls de buda i el nombre 1 escrit en nepalés com a tercer ull, simbolitzant la unitat de totes les vides. També vàrem visitar un parell de temples hinduistes, entrant primer al temple de Budhanikantha on pel matí hi havia llargues cues per a adorar i fer ofrenes a una enorme estàtua de vishnu reposant al mig d’un estany. Fa un parell de dies també vàrem visitar el temple de Pashupatinath, el temple hinduista més important del Nepal, que s’eleva al costat del sagrat riu de Bagmati, on cremaven diverses pires. Vàrem tenir ocasió de presenciar com al costat d’unes altres pires casi del tot consumides, un home vestit de blanc apilava diversos troncs formant una estructura rectangular de casi metre d’altura. Poc més tard, diverses persones van arribar carregant una camilla amb el cos d’una dona vella morta, embolicada amb teixit groc, a la qual van destapar la cara un cop reposada sobre l’estructura de troncs. Acte seguit, dos dels seus fills, un home i una dona, van donar diverses voltes a la pira plorant, cridant de dolor i casi desmaiant-se; al temps que feien diverses ofrenes ajudats per altres persones. A continuació, van cobrir el cos de la morta amb palla per a ocultar la morbositat de la carn consumint-se i el fill fa encendre la pira per sota. Després la família es va retirar, i l’Alexandra també, assecant-se les llàgrimes d’empatia. En canvi, jo em vaig quedar amb un sentiment fragilitat davant la vida, observant com les flames prenien la fusta i com després s’elevaven i cruixien amb força al ser alimentades per la grassa del cos que començava a consumir-se. Jo no en vaig poder sentir la olor de carn cremada, però l’Alexandra la considerava insuportable i en retrobar-nos, vàrem haver de marxar doncs s’estava marejant. Més agradables que la visita al temple de Pashupatinath , va ser la nostra estada al poble de Bhaktapur, el qual conserva un cert aire medieval, doncs els cotxes hi tenen prohibida la circulació; i el poble de Nagarkot, des d’on es gaudia d’una impressionant vista de les muntanyes del Himalaya, incloent el mític Everest, que en teoria es podia observar com un punt a l’horitzó. Finalment, la nostra estada a Katmandú va ser completa amb la trobada d’un nepalès hinduista, amic d’un amic d’en Manu Kant de Chandigarh, anomenat CM Yogi. En CM Yogi em va invitar un vespre a l’escola que havia creat i en la qual intentava transmetre un missatge de no violència i una base espiritual entre els nens. Responent a les meves preguntes, en CM Yogi em va explicar que al Nepal es practica el hinduisme i el budisme, els quals estaven molt mesclats tradicionalment, tot i que recentment s’han començat a separar degut al Dalai Lama que ha agafat la veu de la comunitat budista. De totes maneres, fins i tot avui en dia, molts festivals, temples, pregaries, cerimònies,... són compartides al mateix temps per hinduistes i budistes. En qualsevol cas, es notava que en CM Yogi tenia una clara preferència pel hinduisme, afirmant que, a diferència de totes les altres religions que s’havien creat en un moment de la història, els hinduistes creuen que la seva religió havia nascut en el mateix moment de la creació. En qualsevol cas, en CM Yogi acabava comentant que per a créixer espiritualment no es necessita religió i que un ha de desenganxar-se d’aquestes per a il•luminar-se. Per exemple, l’escola, el institut i la universitat són institucions necessàries per a adquirir coneixement, tot i que després un les ha d’abandonar per a aplicar el coneixement adquirit. Igualment ha de passar amb les religions, si un no s’allibera d’aquestes, sempre serà una persona religiosa sense espiritualitat o enteniment. Així doncs, per a aconseguir la il•luminació, un s’ha de lliurar de tots els lligams físics, emocionals i intel•lectuals. Després en CM Yogi em va comentar que el cristianisme és fàcil d’explicar, perquè només hi ha un Déu i un llibre; en canvi, en el hinduisme hi ha molts Déus, diferents llibres, diversos tipus de temples,... De totes maneres, conservant un paral•lelisme amb les religions monoteistes, tots els Déus hindús no deixen de ser la manifestació d’un únic Déu, de la mateixa manera que una persona té diferents noms segons el context en el que es troba (família, treball, amics, religió,...). Així doncs, els creients no s’haurien de lligar als noms: Déu, Alà o vishnú,... De fet, un no s’haurien de lligar a res de res. Però llavor jo vaig preguntar: “Si ens hem de lliurar de tots els nostres lligams, perquè no deslligar-nos del mateix concepte de Déu”. Primer no em va entendre la pregunta, però poc després, em va comentar que un també s’hauria de deslligar de Déu, sense deixar d’estimar-lo infinitament. --- A Kathmandu vaig prendre el pols al món amb en CM Yogi, el qual opinava que el principal problema del món és la falta d’educació (a nivell formal) i de consciencia (a nivell informal), ambdós problemes creen problemes i conflictes, tot i que la falta de consciencia a un nivell més global. S’hauria de d’ensenyar filosofia espiritual a un nivell formal, deslligat de les religions, una proposta que esta intentant desenvolupar amb la seva organització actuant a nivell local. El principal problema a Nepal és la guerra dels rebels Maoistes, els quals actualment governen sense haver abandonat les armes. CM Yogi es considera feliç perquè treballa en un projecte a les comunitats més necessitades. La felicitat depèn de la ment, joia depèn del cor. La felicitat és pot assolir materialment, però la joia només amb consciència. veure vídeo 1 veure vídeo 2 India Bodhgaya (veure sobre mapa) 14/11/2008: Després d’un matí i tarda escurçant l’escala del cotxe en el taller de Katmandú (la feina es va allargar més del compte), vàrem sortir de la ciutat amb la intensió d’apropar-nos el màxim possible a la frontera, doncs ens caducava el visat al mateix dia. En qualsevol cas, encara que haguéssim volgut, hauria estat impossible de creuar la frontera aquella mateixa nit, perquè poc després de sortir de Kathmandu vàrem aturar-nos davant d’una moto i motociclista que tot just havia sofert un accident, caient degut al despreniment d’unes roques (o així ho vaig creure). En realitat no vaig aconseguir veure al motociclista, perquè multitud de gent sortida dels autobusos i les cases properes es van aplegar al voltant d’aquest. Sense possibilitat de poder ajudar l’accidentat ni amb ganes de participar de l’espectacle segurament morbós, vaig començar a treure les roques que havien caigut sobre l’asfalt. Però sorprenentment, es van apropar dos nois que semblaven indignats amb la meva feina: - Perquè estàs fent això? No veus que hi ha hagut un accident? – Em van preguntar amb un anglès elemental. - Tard o d’hora hauran de passar els cotxes, no? – i vaig seguir llençant roques fora de la carretera. La meva resposta no els va convèncer gens, perquè al cap d’un minut van tornar més agressius exigint-me d’acabar el meu treball. I jo, enfadat amb la seva incomprensible actitud – segons la meva cultura – vaig agafar un parell de pedres que havia tret de la carretera i les vaig tornar a llençar sobre l’asfalt, tancant-me a continuació dins el cotxe. Tot i que pocs minuts després altres joves van acabar d’apartar la resta de pedres de la carretera, la situació no deixava de ser molt estranya. Els Nepalesos són molt impacients conduint, creant nombrosos embussos al voler ocupar cada espai lliure de la carretera, encara que es trobi en el carril contrari; però aquí, tothom es mostrava tranquil i ni els autobusos ni camions pressionaven per a passar. Nosaltres, al trobar-nos casi al davant de tot, podíem haver passat entre la multitud, pel costat de la moto caiguda i l’accidentat, però no volia posar en perill els vidres de l’autocaravana davant l’actitud agressiva que alguns d’ells m’havien mostrat feia uns moments. Vàrem esperar que algun camió prengués la iniciativa, però en comptes d’això, dos camions es van entravessar a la carretera perquè deixessin de passar les motos que de tant en tant es colaven. En aquest cas, la cultura nepalesa era ben diferent a la Europea, on si hi ha un accident els cotxes continuen circulant pel costat del cadàver o ferit, encara que per passar hagin de trepitjar-li les cames. En qualsevol cas, al cap d’una hora d’esperar va arribar la policia, però la situació no va millorar gens; ni al cap d’una altre mitja hora , quan va arribar l’ambulància i es va emportar el ferit. No entenia res, i al cap d’una altre mitja hora vaig sortir a preguntar entre la gent. Només em va saber respondre un musulmà nepalès que parlava una mica d’anglès: - Hi ha hagut un accident. - Sí, però el motorista es troba a l’hospital, no? perquè seguim retinguts? L’home semblava una mica desorientat amb la meva pregunta, però finalment, cercant les paraules angleses adequades em va respondre. - Pel que sembla, algú ha colpejat el motociclista. Ara, la policia està esperant que el motociclista prengui la consciència a l’hospital perquè pugui identificar el cotxe culpable. - Però, que passa si l’accidentat no es recupera fins demà? - Haurem de dormir aquí, als autobusos o a la carretera. - I si no es desperta fins al cap de dos dies? L’home va semblar divertit per la meva ocurrència i va apujar les espatlles amb senyal de desconeixença. Així doncs, després de contrastar les anteriors informacions amb un altre Nepalès, vaig tornar al cotxe on l’Alexandra s’estava exaltant per moments i vàrem esperar una altre hora, i una altre, i una altre. Un total de cinc hores. De sobte, mentre m’estava menjant un plat de fideus que m’havia cuinat feia pocs minuts. Tota la gent va corre cap els autobusos i camions i la llarga rua de vehicles es va posar en marxa; en el nostre cas, sense saber si l’accidentat havia recuperat la consciència o no. (*) Vàrem dormir en una gasolinera i al clarejar l’endemà vàrem seguir cap a la frontera, arribant-hi a mig matí. Vàrem completar els impresos de sortida i poc abans que ens estampessin els passaports, l’oficial es va adonar que teníem el visat caducat per un dia. Amb un posat greu va comentar que teníem un problema, i que només el podria solucionar si l’ajudàvem econòmicament. De poc va servir que li expliquéssim la història de l’accident, tot i que al deixar passar uns minuts vaig comprendre que no ens demanaven un gran suborn. Finalment vaig demanar a l’Alexandra que anés a buscar tres ulleres de sol que encara ens quedaven del viatge a Àfrica i es va mostrar molt contents amb el regal. Al mateix moment que s’estaven provant una de les ulleres, van entrar en Uwa i la Dani, els alemanys que ens havíem trobat a Kathmandú i que viatjaven amb camió. Junts vàrem acabar de fer els tràmits de sortida nepalesos i vàrem entrar a l’Índia, aturant-nos davant de les duanes indies, on ens van tractar amb una gran hospitalitat, comprant-nos begudes i obsequiant-nos amb fuites, doncs segons ens van explicar després, només creuen aquella frontera uns 7 o 8 cotxes estrangers al mes. A les duanes hi havia un home molt simpàtic que ens va explicar que practicava yoga per a mantenir-se en forma intel•lectualment i físicament. De fet - ens va comentar – degut a l’estrès creixent a l’Índia, molta gent a les àrees urbanes està redescobrint els mil•lenaris beneficis del yoga, el qual purifica l’ànima i el cos mitjançant exercicis de gimnàstica, respiració, concentració i meditació. Al sortir de la frontera, vàrem començar a circular per una terrible carretera (la pitjor de l’Índia) fins a una gasolinera, on també van parar la parella d’alemanys que ens seguien amb facilitat amb el camió tot-terreny. Allà ens vàrem relaxar amb un bon sopar (ells van aportar sangria) i ens vàrem explicar les darreres experiències de Nepal. Al descriure-los la història de l’accident del motociclista, ens van comentar que la ocasional paciència dels nepalesos a la carretera es deu als deu anys de conflicte armat al país, el qual va provocar massives vagues generals que bloquejaven per dies, o fins i tot setmanes, les carreteres. De fet, ells van coincidir amb una manifestació a una carretera nepalesa. Ells van poder passar al ser estrangers, però altres autobusos que ho havien intentat estaven aparcats al costat de la carretera amb els vidres trencats. * Sorprenentment, al cap d’un parell de mesos, vaig llegir un blog a Internet d’un altre viatger a Internet amb una experiència casi calcada a la nostra. En aquell cas, una família havia tallat la carretera diversos dies a l’espera d’una compensació econòmica per la mort d’una parella de motoristes de la família. 16/11/2008:
Després d’un altre dia i mig circulant per les terribles carreteres del nord de l’Índia, ahir al migdia vàrem arribar a Bodhgaya, el indret on el príncep Siddhartha es va asseure a meditar fins a aconseguir la il•luminació a l’edat de 35 anys, essent anomenat a partir de llavors Buddha (el que està despert). A partir d’aquest punt, Buddha va iniciar un llarg viatge pel nord de l’Índia ensenyant la seva nova filosofia de vida, convertint-se en una nova religió que es va escampar per tot l’est asiàtic. No és d’estranyar doncs, que Bodhgaya sigui el principal indret de peregrinació budista del mon. A mitjans del segle 3BC, l’emperador Ashoka va visitar Bodhgaya i va fundar-hi el temple Mahadodhi al peu de l’arbre on uns 250 anys abans Buddha havia aconseguit la il•luminació. Més tard, la filla de l’emperador Ashoka, va agafar tres branques de l’arbre de la il•luminació (o arbre Bodhi) i les va plantar a Sri Lanka, creixent tres arbres dels quals segles més tard es va obtenir un altre esqueix per a plantar-lo a Bodhagaya, un cop l’arbre Bodhi original va morir. Actualment, Bodhgaya sembla un interessant parc d’atraccions budistes, amb temples moderns de diferents estils que comprenen els principals països budistes: Thailàndia, India, Bhutan, Japó, Nepal, Bangladesh, Taiwan, Xina, Tibet,... D’altre banda, al indret on l’emperador Ashoka va fundar el temple Mahadodhi s’alça actualment un altre temple modern i sense carisma al voltant del qual deambulen peregrins de múltiples països asiàtics. En qualsevol cas, no deixa de ser una experiència captivadora, observar sota l’arbre de Bodhi i al seu voltant desenes de persones completament abstretes i meditant en silenci, com si l’ADN de l’arbre bodhi tingués propietats màgiques i facilités la il•luminació (o com a mínim la meditació). Al mateix temps, també em va sorprendre observar – malgrat les ensenyances budistes – tanta superstició entre el peregrins, els quals pregaven besant el recinte que encerclava l’arbre de bodhi, s’estiraven davant les imatges de Buddha, i corrien a caçar qualsevol fulla que caigués de l’arbre de bodhi. Mentre descansàvem a l’ombra de l’arbre de Bodhi observant els peregrins i les seves pregàries i meditacions, l’Alexandra em comentava burlona que ella no estava aconseguint la il•luminació i al no fer-li massa cas, després em preguntava sobre el budisme, doncs havia estat una de les religions que més m’havia influint de jove. Jo li responia que el budisme creu que les lligadures i desitjos d’una persona generen sofriment (principalment quan aquests no són satisfets), així doncs, un dels objectius principals del budisme és alliberar-se de qualsevol desig i lligadura intel•lectual o emocional, apropar-te així a la il•luminació. Per a aconseguir-ho un ha de prendre el camí del mig, allunyant-se dels extrems i de les creences dogmàtiques; mantenir un comportament èticament correcte; i meditar, amb l’objectiu d’apagar els pensaments de la ment i ser completament conscient (mindfullness). I què és la il•luminació? – Em va tornar a preguntar la Alexandra –, i jo no la vaig saber respondre en el precís moment, però més tard vaig pensar que probablement la il•luminació s’ha mitificat massa i que la il•luminació no deixa de ser un estat natural al qual les persones accedeixen quan aconsegueixen viure sense desitjos ni lligadures i amb plena consciència (mindfullness), un estat que no dona accés a poders sobrenaturals ni a veritats absolutes (excepte la veritat de que tot és relatiu). Kolkata (veure sobre mapa) 22/11/2008:
Després d’unes 8 hores de conducció des de Bodhgaya, ens vàrem aturar en una gasolinera i ens vàrem posar a dormir ben d’hora amb la intenció de seguir el viatge a partir de les quatre del matí. I encara que va ser difícil no ignorar el despertador, el premi pels matiners va ser doble, doncs tal com ens esperàvem vàrem poder circular el centenar de quilòmetres que ens faltaven fins a Kolkata sense tràfic i entrar a la ciutat a les sis del matí amb els carrers deserts; però a més a més, vàrem poder aparcar en un tranquil i cèntric carrer, que un parell d’hores més tard es va abarrotar de cotxes que també hi volien aparcar. Havent descansat una mica més al llit de l’autocaravana, cap a les deu del matí vàrem sortir a fer les gestions a què havíem vingut a Kolkata: Intentar recuperar les dades del meu ordenador portàtil espatllat (principalment el diari escrit des de l’entrada a India fins a Gwalior) i informar-nos sobre els permisos per a creuar l’estat indi de Manipur (en permanent conflicte) i així poder entrar a Myanmar (Birmània). I, tot i que vàrem haver d’esperar-nos quatre dies, al final, avui una eficient empresa m’ha entregat tres DVDs amb la informació perduda i abans d’ahir una oficina del govern ens va informar dels requeriments per a visitar Manipur, bàsicament estar casats o ser un grup de mínim quatre persones. Així doncs, ens van sobrar un parell de dies per a visitar Kolkata (anomenada Calcuta durant la colonització anglesa), una ciutat sense massa interès turístic en comparació a les altres ciutats visitades a l’Índia, tot i que força moderna i ben cuidada. Sorprenentment, Kolkata no és la estereotipada ciutat que esperàvem veure, els edificis colonials que vàrem veure no estaven tant decadents com en les antigues cròniques, i en general tenien força arreglades les plantes baixes, ocupades per botigues i restaurants; i tampoc és excessivament present la pobresa que la catòlica mare Teresa de Calcuta combatia, doncs sembla que les polítiques marxistes de West Bengala han afavorit la vida rural enfront la urbana, evitant les gran hordes de refugiats que en passades famines es dirigien a la ciutat. En qualsevol cas, Kolkata ens va mostrar tres típiques imatges que no havíem observat a les altres ciutats índies que havíem visitat. La primera imatge (repetida dues vegades) va ser un antic camió de bombers que intentava obrir-se pas entre el caòtic tràfic de Kalkota a toc de campana; més tard, uns amics fets a Kolkata ens van explicar, que els camions de bombers tenen campana en comptes de sirena perquè els conductors els puguin diferenciar dels cotxes de policia o ambulància (no sé si per donar-los més o menys preferència). La segona imatge, present en múltiples carrers de Kolkata, eren els restaurants que es muntaven a les aceres, protegits sota un plàstic i oferint gran diversitat de menús els transeünts que normalment feien l’àpat de peu. Finalment, la nostra atenció es va fixar inevitablement amb els nombrosos rickshaws, els quals en comptes de ser arrastrats a motor o bicicleta, son arrastrats per la força bruta dels estiradors, els quals porten un gínjol a la mà per a avisar de la seva marxa. A Kolkata resten els últims riskshaws tirats per homes, i tot i que el govern els vol fer desaparèixer aquests mostren una gran resistència, ja que del treball de cada un d’ells en depèn una família, comptant al mateix temps amb la simpatia de bona part de la població. A més a més, segons els nostres amics de Kolkata, fins i tot el governador de West Bengala utilitza els rickshaws quan els carrers estan inundats durant els monsons i la resta del tràfic està aturat. Havent estat mencionats sense honor, acabaré d’escriure el relat de Kolkata destacant la gran hospitalitat rebuda per en Rudredab i la seva dona, els quals ens van deixar aparcar al seu espaiós jardí i ens van invitar a un deliciós sopar. En Rundredab és advocat, i la seva dona col•labora en una ONG que ajuda a dones afectades per la violència, però ara estava de baixa perquè feia dos mesos havia tingut dos fills bessons. Durant el sopar ens van parlar sobre la Kolkata cultural que ha vist créixer a nombrosos artistes, pensadors i escriptors, com el poeta Rabindranth Tagore. També vàrem parlar – apart de rickshaws i camions de bombers – sobre els casaments, explicant-nos que ells s’havien casat per amor (sense ser un matrimoni arranjat) i segons el ritual hindú, en el qual s’escull la millor data i hora del casament en funció d’afinitats astrològiques. Finalment, avui al matí ens hem acomiadat apuntant que molt possiblement ens tornarem a veure abans de visitar el sud-est Asiàtic, i hem començat a fer carretera direcció sud. ---- Aprofitant que en Rudredab es va mostrar obert a ser entrevistat, vaig prendre el pols al món amb ell (tot i que l’entrevista es va gravar malament). En Rudredab opinava que el principal problema al món són referents al medi ambient; els països occidentals haurien de fer més per a eliminar la contaminació i ja que comparativament Índia té poca contaminació per càpita. En qualsevol cas, tots els països hauran de fer sacrificis i incrementar el cost de producció per a no contaminar. Tot i que ell no fa massa a nivell personal, tothom pot col•laborar a reduir la contaminació. El principal problema a l’Índia és la falta d’educació i la corrupció, que es troba a tot arreu (per exemple, has de pagar una propina perquè els treballadors de la companyia elèctrica t’acceptin el pagament mensual i no et tallin després la llum). El problema es solucionaria si ningú acceptés pagar corrupció, apart d’apujar els salaris en el sector públic. A nivell personal en Rudredab és feliç, ni tant sols sap com pot ser més feliç. El secret de la felicitat és ser feliç amb el que tens. Puducherry (veure sobre mapa) 29/11/2008:
Hem estat conduint durant vuit dies uns 2200km per la costa est, per tal d’arribar-nos al sud de l’Índia, on celebrarem l’aniversari de l’Alexandra d’aquí uns quatre dies i on ens trobarem amb en David, la Maria i els pares d’aquests uns dies més tard. Si la memòria no em falla, aquesta etapa haurà estat la distància més llarga recorreguda amb menys temps de tot el viatge; i naturalment, hi ha diversos factors que la poden justificar. Per una banda, hem estat circulant per una de les millors carreteres de l’Índia, poc transitada per camions i de dos carrils tota l’estona, a excepció d’algun centenar de quilòmetres a l’estat d’Orissa, on la carretera estava a mig construir des de feia alguns anys, com si els diners per a seguir construint la carretera s’haguessin evaporat, probablement a causa de la corrupció. També ha contribuït a aquesta marató de quilòmetres, el fet que a la costa Est de l’Índia no hi ha masses monuments a visitar (en comparació al Nord, Oest i sud de l’Índia), potser, perquè els regnes que van governar la costa del Mar de Bengala eren poc poderosos; o perquè les baixes planures de l’est tenien menys canteres d’on extreure roques i construir monuments que aguantessin el pas del temps; o perquè molts dels temples que malgrat tot es van elevar, van ser derruïts pels exercits musulmans que al segle setze van arribar a la costa est, poc abans del seu decaïment. En qualsevol cas, seria inimaginable que en 2000 quilòmetres no hi hagués cap punt d’interès a visitar, i en realitat n’hi ha uns quants, tot i que nosaltres només en vàrem visitar tres, tots ells a l’estat d’Orissa. Primer vàrem visitar Kornak, un tranquil poble on hi ha el impressionant temple del sol, construït al segle 13 per un rei d’Orissa, probablement per a celebrar una victòria militar sobre els musulmans. Després de visitar el temple, ens vàrem dirigir cap a la llarga platja que s’estén davant de Kornak, i on per primera vegada des de Turquia vàrem poder tornar a observar la captivadora immensitat del mar blau. Naturalment no em vaig poder resistir de fer-hi un bany, però en vaig sortir tant arrebossat de minúsculs granets de sorra que se’m van passar les ganes de tornar-ho a intentar de moment. L’endemà de Kornak vàrem visitar Puri, a pocs quilòmetres de Kornak, però amb un ambient completament diferent, doncs Puri és un dels centres de peregrinatge hindú més importants de l’Índia, essent el temple de Jagannath Mandir la principal atracció, el qual té l’entrada barrada als no hinduistes. En qualsevol cas, va merèixer la pena passejar per l’ample avinguda plena de petits comerços que durant les celebracions hinduistes deuen estar a rebentar de peregrins. D’altre banda, Puri va ser un dels punts de l’Índia on em vaig sentir més intimidat per la religió hinduista. Tenia la sensació que els peregrins o gent del poble es dirigien a mi amb agressivitat i intolerància pel fet de no ser hinduista, com si m’estiguessin manifestant que el nostre lloc no era allà. Així doncs, havent interpretat aquest missatge que em semblava rebre, ens vàrem dirigir a continuació cap a la ciutat de Bhubaneswar, capital d’Orissa. De totes maneres, tot i ser la capital (o potser per això), només em vaig perdre una tarda pel sud de la ciutat, on hi ha escampats diversos temples hinduistes construïts durant els segles 9 i 10. Entre aquests bonics temples, vaig tenir l’ocasió d’assistir a diverses cerimònies hinduistes, que posteriorment, durant el viatge em van fer pensar força. Mentre passàvem de llarg en diverses ocasions grans estàtues (d’uns 10 metres d’alt) del Déu Hanuman, o Déu mono, em convencia que el hinduisme és una de les religions més supersticioses del món. En ocasions també ens creuàvem amb grans cartells al llarg de la carretera anunciant Gurus, com qui anuncia un negoci, amb frases hindús que jo interpreto com a: creu en mi, paga i tindràs el paradís. De fet, la majoria de temples a l’Índia són privats i són finançats amb les donacions particulars, en alguns casos recopilant milions de rupies, quan es creu que un temple ajuda a complir els teus desitjos. Però un dels aspectes que més em sorprèn, apart d’observar mil i una maneres diferents d’adorar els Deus hinduistes, són les cerimònies en les que un guru fa repetir diversos mantres a una persona, mentre la beneeix i li fa tirar flors, aliments i aigua per sobre de formes dibuixades al terra, o sobre flames o figures de deus. De segur que amb aquestes hipnòtiques cerimònies, el fidel acaba creient qualsevol missatge positiu que li digui el gurú, acabant la sessió amb una personalitat completament reforçada i capaç d’afrontar qualsevol repte que la vida li destini, encara que sigui curar una infermetat. De fet, estic convençut que els hinduistes són tantsupersticiosos i tenen tanta fe amb la seva religió que poden arribar a curar algunes infermetats que tinguin, de la mateixa manera que les pastilles innòcues poden curar si tenen associades un efecte placebo, i igual que qualsevol altre tècnica basada en la fe posada en els resultats de la tècnica: homeopatia, acupuntura,... (amb perdó per a expressar aquesta opinió tan personal). De totes maneres, no vaig passar-me tot el viatge meditant, també vàrem estar forces estones conversant i la resta de temps gaudint del paisatge, en general infinites planures de color verd, conreades en petites parcel•les, i separades per files de palmeres o altres arbres tropicals. També, vàrem anar observant com a mesura que avançàvem cap al sud, el cel s’anava ennuvolant, fins que dos dies abans d’arribar al destí va començar a ploure a bots i barrals. Tenia ganes que plogués, de fet feia uns quants mesos que no havíem vist la pluja i l’autocaravana necessitava una bona rentada, però d’altre banda, ens va preocupar que no haguéssim escollit un mal indret per a celebrar l’aniversari de l’Alexandra, ja que estàvem arribant al sud de la costa del Mar de Bengala sense que la temporada dels monsons en aquesta regió hagués finalitzat. A més a més, poc després que comencés a diluviar, vàrem entrar de ple en un profund bassal d’aigua i en sortir-ne vaig descobrir horroritzat que el clàxon del cotxe s’havia mullat i no sonava. Era impossible de conduir sense clàxon, és el instrument més important per a conduir a l’índia, per exemple, com podíem avisar als camions que arribàvem i que deixessin de conduir en zig-zag pel mig de la carretera o que no es canviessin de carril inesperadament? Realment era suïcida conduir sense clàxon, així doncs, aprofitant que ja fosquejava, vàrem aparcar a una gasolinera per a poder seguir l’endemà amb el clàxon assecat. El següent dia i avui hem seguit avançant cap al sud sota la pluja, observant pels costats de la carretera moltes àrees inundades i força gent mirant les aigües acumulades des de ponts o posicions elevades de la carretera. De fet, impressionava més veure tanta gent impressionada que simplement observar les aigües marronoses, perquè nosaltres no sabíem si les àrees inundades abans formaven part d’una llacuna o riu. De fet, només podíem valorar la excepcionalitat de la situació quan teníem referències clares de lo anormal, com els carrers inundats, les cases amb l’aigua entrant per la porta, o l’autopista coberta d’aigua (sempre els carrils contraris). ‹ Anterior (02/10/2008) MES Següent (2008-12-01)› ‹ Anterior (2009-08-13 - Tibet) PAÍS Següent (2009-09-03 - India)› |
|
