| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (01/01/2011) MES Següent (2011-03-02)› ‹ Anterior (2011-03-03 - Cuba) PAÍS Següent (2011-03-24 - Belize)› Mexico Puebla (veure sobre mapa) 01/02/2011:
Puebla es una ciutat de 3 milions d´habitants al sud-est de la ciutat de Mexic. Tanmateix, malgrat l´elevat nombre d´habitants, el centre de Puebla sembla pertànyer simplement a una població mitjana, amb una plaça de boniques arcades, carrers empedrats, nets i ben arreglats, i boniques esglésies (segons la tradició n´hi ha 360, una per a cada dia de l´any). Puebla és una ciutat rica i snob (o fressa, segons la terminologia local) que posseeix una bona universitat privada on -segons el nostre amfitrió- hi estudien els fills dels narcos, motiu pel qual els narcotraficants mantenen la seva guerra contra l´autoritat lluny de la ciutat. Es conta que fins i tot, algú es va comprar un Ferrari per a moure´s per la ciutat, però aquests vehicles són massa baixos i no estan adaptats a Mèxic, i es va quedar balancejant-se a sobre el primer limitador de velocitat de la carretera que es va topar. A Puebla ens va allotjar en Mario, un noi mexicà molt hospitalari i obert que es va oferir per a portar-nos en cotxe i guiar-nos pels diferents punts d´interès de la zona, a més d´invitar-nos a diverses festes amb els seus amics. Durant una conversa, d´ells va comentar que Mèxic té un sistema força socialista i per exemple la universitat pública només costa 20 centaus l´any. Per contra, molts dels serveis de Mèxic són molt cars, per exemple la telefonia o les autopistes, perquè estan en mans de monopolis i el govern no els vol alliberar. En relació a l´economia, també em van comentar que la principal font de riquesa de Mèxic són les remeses o diners que envien els 15 milions de Mexicans que viuen a Estats Units. D´altre banda, en Mario va opinar que segons la seva experiència, a Europa es viu per a treballar, mentre que a Mèxic es treballa per a viure. En Mario, el seu amic Manolo i en Javier Stalin, un jove equatorià que en Mario va estar allotjant durant uns dies, ens van acompanyar a visitar diverses atraccions turístiques al voltant de Puebla, com el volcà més petit del món (de 13 metres d´altura); les boniques esglésies de Tonantzintla i Acatepec; la ex hacienda de Chiautla on vam fer un picnic; una muntanya propera des d´on es llençaren diversos parapentistes al capvespre; i el bonic poble de Cholula, que destaca per posseir la més gran piràmide o monument més voluminós construït mai pels humans. De totes maneres, la piràmide de Cholula està pràcticament tota coberta de terra i destaca més per la bonica església al cap de munt, que es va construir com a signe de conquesta i domini sobre els Déus pagans. El segon dia que visitàrem Cholula vam tenir l´oportunitat de veure com a dos voladors de papantla que es deixaven caure d´un pòster de 20 metres d´altura, descendint circularment amb cordes lligades de la cintura. Va ser impressionant però encara ho va ser més al fi de setmana, quan vam conduir unes 3 hores fins al poble de Cuetzalan. Poc després d´arribar vam començar a observar com 5 voladors de papantla es preparaven amb una dansa per a enfilar-se fins al cap de munt d´un tronc de pi de 35 metres d´altura. Igual com ho deurien haver fet les cultures pre-hispàniques, els cinc voladors es van enfilar a dalt de tot del tronc i després d´una nova cerimònia vertiginosa sobre un tronc que no parava de balancejar-se, els cinc es deixaren caure mentre les corda que els lligava s´anava desenroscant fins a dipositar-los sans i estalvis al terra. Els voladors de papantla ens van fascinar tot i que el motiu principal de la nostra visitar a Cuetzalan va ser el bonic i acolorit mercat del diumenge, freqüentat per nombrosos indígenes i camperols vestint robes tradicionals, i també les properes cascades de San Andrés. Havíem tingut molta sort de ser allotjats durant aquests darrers mesos a Estats Units i a Mèxic per persones tant hospitalàries que ens havien mostrat una part de la seva cultura i ens havien fet estalviar forces diners en hotels. A Cuetzalan vam haver de llogar una habitació per 85 pesos per persona (6 euros), però a la següent destinació aquests costos probablement s´incrementarien, perquè a Oaxaca fou impossible trobar a algú de Couchsurfing que ens allotgés. Es per aquest motiu, que ens vam quedar un dia més a Puebla tancats a casa d´en Mario, editant fotos, escrivint el diari, escrivint el llibre d´Àfrica,... per tal de realitzar la visita a Oaxaca el més ràpidament possible.
A Oaxaca no hi havia ningú de Couchsurfing que ens pogués allotjar i ja ens havíem fet a la idea de començar a dormir en hostals en les següents destinacions. Però un parell de dies abans de marxar, vam ser convidats per a dinar a Oaxaca per la Zoe, una dona nord-americana que feia alguns anys que vivia a cavall de Tailàndia i Mèxic, qui al final decidí d´allotjar-nos, i de nou gaudírem d´una altra bona mostra d´hospitalitat. En part, la dificultat de trobar allotjament a través de Couchsurfing a Oaxaca es deu a la gran quantitat de turistes que rep la ciutat, gracies al seu bonic centre o zócalo y a les interessants atraccions dels voltants, entre aquestes les ruïnes zapotecas de Monte Alban. Els antics temples i ciutat de Monte Alban es va construir al cim d´una muntanya que prèviament es va aplanar, de manera que poguérem gaudir d´una bona vista de les antigues construccions i de les valls dels voltants. Durant la visita vaig tornar a concloure que el coneixement necessari per a construir tals meravelles no podia haver sigut transportat pels primers pobladors d´Amèrica al creuar l´estret de Bering ara farà unes 10.000 anys. I encara em vaig reafirmar més després de visualitzar una maqueta de com era una casa prehispànica: parets de pedra i maons de fang recoberts per estucat de cal viva i sorra, porta rectangular, bigues sostenint el sostre de palla recobert amb una capa de fang, i un pati descobert al centre. Vaig tornar a pensar que l´arquitectura era massa similar a ambdós cantons de l´oceà Pacífic i que era massa casual que s´hagués desenvolupat al mateix temps, sense transmissió d´informació entre un continent i l´altre. Per això vaig tornar buscar a Internet i em vaig sorprendre de trobar nombrosa informació sobre teories, i fins i tot evidències, sobre viatges realitzats per diferents cultures asiàtiques, com podrien ser els polinesis, xinesos, japonesos, indis,... que podrien haver transmès el coneixement necessari per a construir aquells temples i cases o per a treballar metalls. A part de la visita al zócalo de Oaxaca, al mercat de Tlacolula i a Monte Alban, la Zoe ens va presentar a diversos amics molt interessants, entre ells en Charlie, un altre nord-americà que als anys setanta havia viatjat a Mèxic sense un duro i s´havia enamorat d´una noia que vivia en un remot poble indígena. Amb la intenció de casar-se amb la noia, va estar treballant durant un any per a la seva família sense cobrar i posteriorment va tornar als Estats Units per a guanyar alguns diners per a pagar la boda, però la família de la noia no semblava disposada a canviar les tradicions i a permetre la boda, i una tia es va encarregar de cremar totes les cartes que ell havia enviat a la promesa des dels Estats Units. Al no rebre resposta de la seva estimada, en Charlie va creure que aquesta l´havia oblidat i un parell d´anys més tard es va casar amb una canadenca. Malgrat tot, en Charlie havia deixat bons amics a Mèxic i anys més tard hi va tornar, passant pel poble, on algú de la família li va contà que la noia l´havia estat esperant durant molts anys perquè una tia no li havia fet arribar les seves cartes. En la mateixa conversa en Charlie explicà que visitant a un altre amic en un remot poble indígena, la mare d´un seu amic va ser disparada a l´estomac i va morir. Els veïns del poble van pensar que en Charlie havia estat l´autor del tret i estigueren forces hores discutint si l´havien de matar-lo disparant-li a l´estomac o penjant-lo. Però finalment, un testimoni va assegurar que en Charlie estava lluny de la zona del crim durant el crim. Després, la gent del poble li va explicar que històricament hi havia moltes discussions amb un poble veí i que ocasionalment es cometen crims d´un poble a l´altre per a satisfer venjances que sempre generen noves ànsies de represàlia. En Charlie també contà que en aquests remots pobles, on es pot tardar més d´un dia a arribar-hi, també s´acostuma a plantar molta droga (marihuana, rosella i fulles de coca) que només enriqueix a una minoria del poble. Al principi vaig pensar que era estrany que la policia no pogués descobrir on cultivava la droga, però un parell de dies més tard, quan em dirigia a visitar una cascada petrificada a Hierbe el Agua, transitant amb un bus per un inacabable camí de carro, vaig entendre la isolació de molts pobles a Mèxic i la possibilitat de cultivar-hi droga sense ser descobert. La Zoe també ens va presentar a la Genevieve, una antropòloga mexicana, que ens va parlar dels problemes de les comunitats indígenes, les quals -segons ella- s´haurien han d´adaptar la cultura occidental si volen prosperar, seguint la llei de Darwin, sense perdre la cultura però sí canviant-la. També ens va explicar que les comunitats de Mèxic es regeixen per ´usos i costums´, unes lleis locals que per exemple estableixen que al construir una casa s´ha de donar treball al poble, que al complir 18 anys els nois han de fer serveis socials al poble, que s´ha de col·laborar amb l´església,... Posteriorment vaig prendre el pols al món amb la Genevieve, qui opinava que la falta de treballs i les malalties als països en desenvolupament eren els principals problemes del món, que es podrien solucionar amb menys població, educació i governs més honestos. A Mèxic, els principals problemes són L´església catòlica que amb la religió controla el país, el narcotrafic provocat pel consum dels veïns del nord i la corrupció; els dos últims uns problemes que es podrien solucionar amb una rigidesa punitiva similar a la del dictador Porfilio Diaz. A nivell personal la Genevieve era feliç perquè tenia les necessitats bàsiques cobertes i tenia educació. El secret de la felicitat és portar la felicitat a dins i no esperar que els altres et facin feliços. Finalment va expressar un sentiment comú al país: ´A Mèxic estem fotuts però estem contents´.
En Fidel i la sibil.lina*, mexicà i europea respectivament, foren els nostres següents amfitrions a Tuxla Gutierrez, la capital de l´estat de Chiapes, una ciutat força comercial i sense massa interès. Molt aviat, en Fideli la sibil.lina ens van fer partícips de les seves ideologies revolucionaries, expressant el seu rebuig a les multinacionals, en especial les americanes com la Cocacola, una companyia que havia estat presidida pel president Fox, qui n´havia impulsat el consum entre les comunitats indígenes provocant-los noves malalties com la diabetis. Focalitzant l´atenció en les comunitats indígenes, la sibil.lina comentà que hi havia molta misèria humana, més que econòmica, amb molts indígenes emborratxant-se i esdevenint violents. També van descriure totes les pressions que reben per al control de la seva terra, de part dels narcotraficants per a plantar-hi drogues o de les multinacionals per a cultivar-hi transgènics. Encara que els indígenes segueixin essent innocents i mantinguin el seu somriure tímid, les comunitats estan perdent la seva cultura, les famílies es desestructuren, moltes dones són maltractades, hi ha molts suïcidis entre els joves,... Encara que Tuxla Gutierrez no tingui massa interès, a prop de la ciutat hi ha una atracció natural molt visitada, el canyó del Sumidero, una falla geològica està parcialment coberta per l´aigua d´una presa, però que encara conserva desnivells verticals de més d´un quilòmetre d´altura. Allà, mentre esperàvem una barca que ens portés a veure el canyó, vaig començar a conversar amb un guia turístic, qui em va confirmar una teoria personal, que el turisme nacional acostuma a gastar més que els turismes estrangers. Després va explicar que el turisme espanyol i l´americà ha baixat molt a causa de les notícies que es publiquen sobre Mèxic als seus mitjans de comunicació, a diferència dels altres països occidentals que segueixen mantenint la quota de turistes. Realment, aquí a Mèxic no ens assabentaríem de les morts diàries a Mèxic a causa del narcotràfic si no fos per les lectures que fem a través d´internet dels diaris espanyols i catalans. Finalment, el guia va afegir que la grip aviar també havia influït molt el flux del turisme, perquè havia situat a Mèxic en el centre de l´epidèmia. L´últim dia a la tarda, quan ens disposàvem a visitar la plaça de la Marimba per a escoltar musica en viu, vaig mantenir una de les converses més fascinants del viatge. La sibil.lina i jo estàvem confrontant amigablement les nostres opinions sobre les medicines alternatives, ella manifestant la seva fe en la homeopatia i jo opinant que aquesta ´curava´ gracies a l´efecte placebo. Però de sobte la sibil.lina em va deixar bocabadat amb el seu nou manifest: que el virus de la Sida no existia, que la malaltia no es transmetia sexualment i que només es desenvolupava a causa de la misèria humana. En aquest moment vaig confessar-li que no podíem seguir parlant perquè les nostres conviccions estaven massa allunyades, les meves basades en la ciència i les seves en les supersticions, i no disposàvem d´una base comuna sobre la qual construir i exposar idees. Tanmateix, després vaig buscar a Internet i vaig tornar a sorprendre´m que hi hagués més gent que opinava el mateix que la Sibil.lina, incloent l´anterior president sud-africà Thabo Mbeki, qui amb la seva negació de la Sida va provocar un increment dels infectats al seu país. És quelcom important que estic aprenent en aquest viatge: lo fàcilment que és enganyada la gent en general i el poc criteri que tenen per a contrastar les informacions que reben. Curiosament, possiblement la Sibil.lina també estaria d´acord amb el meu darrer manifest, perquè més tard ens va parlar sobre el dany que les religions cristianes feien entre els indígenes, els quals eren convençuts fàcilment de totes les supersticions que els predicaven els missioners. *Fidel i Sibil.lina no són els noms veritables dels nostres amfitrions. Tot i haver passat un bon dia amb ells, després de llegir el meu diari, els nostres amfitrions es van molestar moltíssim, acusant d'haver-los gravat les converses i d'haver tergiversat les seves opinions (les del primer paràgraf, no les referents a la Sida). El que relat aquí, i en tot el diari, és la meva interpretació dels fets que em sorprenen, tal com aquests es van gravar en el meu cervell i en el meu bloc de notes. No pretenc jutjar persones, però de vegades si m'agrada ponderar les seves opinions per contrastar-les amb les meves. Els nostres amfitrions em van demanar que esborrés tot el que expliqués sobre ells, però jo no vull desprendre'm dels records que marquen la meva existència i les meves opinions. El que sí que he fet per respecte a ells, és modificar els seus noms.
San Cristobal de las Casas és una ciutat molt turística on tinguérem sort de ser acollits per una de les úniques persones que allotja gratuïtament a través de Couchsurfing. En José Luís és un home d´uns 55 anys que estava allotjant a una altre mitja dotzena de viatgers, mantenint-nos entretinguts amb diverses festes i interessants converses. A mi em va contar que als anys 70, just després de la dictadura franquista, en José Luís va passar un any a Barcelona, i explicava que els productes en aquell temps eren fins a 3 vegades més econòmics que a Mèxic. A partir d´aquest comentari, vaig preguntar-li perquè passats 40 anys l´economia espanyola havia millorat tant i a Mèxic no, arribant a invertir-se la situació. En José Luís va opinar que Espanya havia sabut adaptar-se i evolucionar per a entrar a la Unió Europea, a diferència de Mèxic, que no ha pogut obrir les portes dels Estats Units a causa de la corrupció que pudreix tots els estaments estatals. A una de les festes organitzades per en José Luís, hi havia una parella que havia vingut amb el seu fill d´un any, encantador, i vaig preguntar-los si era veritat el que havia escoltat en alguna altra part de Mèxic, que si mires fixament a un nen li pots donar un mal d´ull. El noi de seguida digué que era veritat i em començà a argumentar que si un nen és mirat fixament rep les vibracions negatives de l´observador i és molt possible que emmalalteixi. Em va sorprendre la seva superstició, sobretot perquè el noi tenia un aspecte molt europeu, al contrari de la seva dona, que era indígena i se´l mirava força incrèdula durant l´exposició, potser perquè havia anat a la universitat i era veterinària de professió. A part de visitar diversos dies el centre de San Cristobal de las Casas, també vaig visitar les properes comunitats indígenes de San Juan Chamula i Zinacantan, on els seus habitants semblaven molt supersticiosos, amb algunes esglésies plenes d´espelmes davant les quals es desenvolupaven rituals estranys. A Zinacantan hi vaig anar amb una parella de Francesos que estaven fent un itinerari per Amèrica similar al nostre i durant el trajecte em van explicar una anècdota que em va deixar astorat. Dos dies abans havien tingut un accident d´autobús durant la nit, xocant amb un vehicle, el conductor del qual va morir durant el impacte. Segons les marques deixades sobre l´asfalt, els francesos van deduir que el cotxe petit era el culpable de l´accident, al envair el carril contrari. Però els dos conductors de l´autobús no deurien confiar a que les autoritats els consideressin innocents i en pocs minuts van desaparèixer de la zona de l´escena, segurament per a començar una nova vida fora de la llei. No hauria donat importància a l´anècdota si no fos que aquests dies els mitjans de comunicació publicaven que el govern francès denunciava al govern mexicà que tenia empresonat a una ciutadana francesa acusada de segrest amb proves fabricades. També hi havia hagut altres amics que ens havien explicat històries similars, provocant una mancança total de confiança en la justícia Mexicana, una llàstima en un país on el crim és tant instaurat.
De camí a la costa, vam allotjar-nos un parell de nits a un hostal de Palenque, on hi ha unes ruïnes maies entre la selva tropical, al peu de les muntanyes de Chiapes, fent frontera amb la planícia del Yucatan. Potser eren les ruïnes pre-hispàniques visitades més captivadores, per l´entorn natural exuberant on estaven situades, però també per la seva arquitectura sofisticada, amb diversos passadissos endinsant-se per dins de les piràmides o el palau cobert amb arcades primitives de forma triangular. Al visitar el museu em va sorprendre de sobre manera la còpia del sarcòfag del governant Pakal, trobat a l´interior d´una de les piràmides de Palenque. El sarcòfag de pedra era decorat amb gran bellesa, amb certa similitud amb els sarcòfags Egipcis. Inspeccionant aquest sarcòfag vaig modificar lleugerament les meves teories sobre contacte cultural entre asiàtics i pre-hispànics i vaig començar a pensar que moltes tecnologies s´havien d´haver desenvolupat independentment, sense contacte cultural, com si per exemple estigués codificat en els nostres gens la necessitat de construir sarcòfags profusament decorats per a enterrar-hi a les persones estimades. Campeche, Cm (veure sobre mapa) 19/02/2011:
Campeche és una ciutat costera molt tranquil·la i bonica, amb cases baixes pintades de diferents tonalitats càlides, un agradable zócalo i unes muralles que envolten bona part de la vila, les quals van ser construïdes pels espanyols al 1686 per a protegir el port dels anteriors atacs pirates que anhelaven les riqueses dels vaixells que marxaven carregats d´or i plata cap a Espanya. Només havíem previst de quedar-nos hi una nit, però al final decidírem quedar-nos hi un altre dia, relaxant-nos a l´hostal i recorrent bona part dels carrerons de la ciutat. Merida (veure sobre mapa) 22/02/2011:
Havíem sospesat la possibilitat de celebrar el nostre primer any de casats a Campeche, que bé s´ho hauria merescut, però al final decidírem anar a Mèrida i la fortuna ens somrigué, perquè arribàrem en diumenge, el dia de la setmana en que la ciutat es reuneix sota l´ombra dels arbres i les arcades del zócalo per a observar balls tradicionals, escoltar concerts o ballar música llatina. Vam estar-nos bona part de la tarda impregnant-nos de l´acolorida cultura de Mèrida i a la nit anàrem a sopar en un bon restaurant on tenien un guitarrista cantant boniques velades. Fou una bona manera de celebrar aquest primer any compartit com a matrimoni, quelcom no massa diferent dels anys anteriors compartits com a parella, tot i que també era veritat que cada vegada més ens sentíem més units, potser perquè ja feia molt temps, des de l´Orient Mitjà, que s´havien acabat les crisis de nervis de l´Alexandra davant les situacions estressants del viatge. Durant la nostra estada a Mèrida teníem previst de visitar Chichen Itza, les principals ruïnes maies de la península del Yucatán, però aquestes eren força cares i diversos amics ens havien advertit que no eren tan impressionants com les ruïnes de Palenque. Així doncs, vaig descartar aquesta visita i per contra em vaig decidir d´acceptar una recomanació d´en Jan de Mèxic DF i visitar un magnífic cenote, un tipus de cova amb llac subterrani força comuns al Yucatan. D´hora al matí, em vaig dirigir al carrer 67, entre els carrers 52 i 50 de Mèrida (a prop de la terminal d´autobusos de segona) i vaig agafar un minibus (anomenats col·lectius) directe a Homún per 18 pesos. Al cap d´una hora de viatge, el col·lectiu va entrar a Homún i vaig demanar al conductor que em deixés davant de la botiga de Doroteo Hau Kuuk (cap al final del poble), el propietari del cenote BAL-MIL, per a assegurar-me que l´home no es trobés a casa seva. Des de la seva tenda vaig agafar una moto tricicle taxi fins al cenote BAL-MIL, a uns 2 o 3 quilòmetres (20 pesos anar i tornar més una propina per a esperar), on em vaig trobar en Doroteo Hau, un home molt amable que per 10 pesos em deixà baixar fins al fons del cenote, descendint per una escala paral·lela a les arrels d´un arbre que arribaven al fons de la foscor per a buscar aigua. En Doroteo em va fer un recorregut pel cenote mostrant-me unes mans maies pintades a les parets, ratpenats, orenetes, un esquelet de serp a l´aigua, tres calaveres maies, estalactites i estalagmites i un entorn completament natural. Finalment em deixà banyar a les aigües calentes i cristal·lines, malgrat no pogués treure´m del cap la possibilitat que en algun moment o altre apareixeria alguna criatura prehistòrica de les profunditats per a devorar-me. Per tercera vegada, a Mèrida ens vam tornar a veure obligats a allotjar-nos en un hostal, el cost dels quals no disminueix dels 5euros per persona, on ens resultava més difícil comunicar-nos amb la gent del país i altres viatgers, quelcom que trobàvem a faltar. Tanmateix, a l´hostal d´en Rafa de Mèrida hi havia bon ambient, però no vaig interactuar gaire amb els seus hostes perquè estava capficat amb una discussió que havia mantingut a través d´Internet amb la parella de Tuxla que ens havia allotjat. El mexicà i la francesa havien llegit el meu diari, on descrivia algunes de les seves opinions, i m´havien acusat de ser racista, d´haver gravat les conversacions mantingudes amb ells i de tergiversar algunes els seus comentaris. En certa manera entenia la seva reacció, perquè jo els havia descrit com a supersticiosos quan havia narrat la meva sorpresa quan van opinar que el virus de la Sida no existia i que la malaltia s´originava en la misèria humana. Però al mateix temps jo no volia deixar de captar opinions de la gent i analitzar-ne algunes sota la meva perspectiva per tal de manifestar també la meva opinió als lectors del meu bloc. Era un sentiment de frustració només momentani, perquè una noia de Playa del Carmen ens havia escrit que estava encantada d´allotjar-nos i ja tornava a il·lusionar-me d´interactuar amb mexicans i viatgers per tal de conèixer una mica més el món on vivim.
Arribant a Playa del Carmen per la costa, ens vam sorprendre de veure nombrosos complexos turístics estenent-se al llarg de la platja, que de seguida vaig pensar que rebien la major part de turistes, més que la ciutat on ens dirigíem. Però a l´arribar a Playa del Carmen em vaig tornar a sorprendre, perquè aquesta era la ciutat més plena de turistes que havíem visitat a Mèxic fins al moment, però ni molt menys es podia comparar amb la ciutat que visitàrem un altre dia més al nord: Cancún, creuada per una avinguda de 25 quilòmetres que tota l´estona estava flanquejada per grans hotels. A Playa del Carmen ens va rebre i allotjar la Ivette, una mexicana estupenda, que també estava allotjant a un divertit francès i a una parella d´argentins que estaven a punt de tornar al seu país després d´haver passat 6 mesos treballant a la ciutat. Ens ho vam passar molt bé amb tots ells, sortint a prendre algunes copes als concorreguts locals nocturns de Playa del Carmen, prenent el sol a la platja, nedant entre tortugues a la platja de Akumal, o visitant les properes ruïnes maies de Tulum, que meravellen per la seva privilegiada situació sobre un turó rocós a sobre una platja. Com no, també vaig tenir força temps per a seguir treballant amb el llibre d´Àfrica, el qual vaig deixar-lo a punt per a imprimir. Va ser llavors que em començar a preocupar de que faria amb tot el temps lliure que disposaria fins ara, perquè durant els darrers mesos havia estat dedicant un promig de 2 hores diàries al llibre. M´estava començant a plantejar de dedicar més temps a la lectura, però de moment m´havia decidit de dedicar algunes hores més a seguir uns cursos molt complerts sobre ciència i filosofia en format àudio i vídeo. Tanmateix, de moment no m´havia sobrat tant temps, perquè sobtadament els nostres plans van canviar. El noi francès tenia previst de marxar a Cuba pocs dies després de la nostra arribada i ens va explicar que només havia pagat 15dòlars pel bitllet d´avió. Interessant-nos per aquesta oferta, ens va informar que hi havia uns cubans a Mèxic que organitzaven viatges a Cuba per només 15$ amb l´única condició que portessis una maleta de roba a Cuba i en tornessis amb una caixa de puros havans. Naturalment ens vam interessar per aquesta oferta i el vam acompanyar el dia que havia d´agafar el vol, però nosaltres començàrem a sospitar bastant quan la dona cubana va entregar una maleta completament precintada al francès, qui havia de confiar que només estava entrant roba a Cuba. A nosaltres ens interessava la oferta del vol a 15$, però no amb aquestes condicions tant surrealistes, per això vaig proposar a la dona cubana que si ens trobava dos bitllets a Cuba pel dijous li portaríem dues maletes més i que li pagaríem 20dòlars en comptes de 15, però que a canvi ens havia de deixar veure el contingut de les maletes abans de marxar. Sortosament la dona va acceptar de seguida vam haver de començar a organitzar-nos per a passar els següents 10 dies a Cuba. |
|
