| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (01/02/2009) MES Següent (2009-04-02)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› India Delhi (veure sobre mapa) 04/03/2009:
Després de visitar les magnífiques coves d’Ajanta i Ellora, vàrem començar a fer quilòmetres cap a Delhi, on havíem de tramitar el visat de l’Alexandra per a Tailàndia (ella necessita visat i jo no) i per a trobar-nos amb el possible comprador de l’autocaravana, tot i que cada dia que passa sembla més impossible la compra per problemes de papers. Teníem dues rutes per a arribar a Delhi: una anant a buscar l’autopista a Mombay i fer molts més quilòmetres; i l’altre, seguint per l’interior i fer menys quilòmetres. Al final vàrem decidir anar per l’interior on les carreteres estaven força bones malgrat l’alta presència de camions. En qualsevol cas, la decisió de no agafar l’autopista no es va deure als passats conflictes amb els passatges, doncs a Goa, uns viatgers ens havien explicat que podien passar els peatges sense pagar, mostrant un document del cotxe que els indis no entenien. I realment va funcionar en casi tots els peatges, fins i tot en un peatge clandestí on ens volien enganyar i cobrar 3,5euros. D’altre banda, aquest viatge cap al nord ens ha apropat a temperatures menys calentes (no massa) i a antics records de la realitat del nord de l’Índia. Realment el sud de l’Índia és un contrast amb el nord de l’Índia, on tot és molt més caòtic, polsegós, brut i descuidat; les infraestructures són més dolentes; hi ha molta més pobresa; amb molta gent i bicicletes rickshaw per tot arreu, sobretot en els pobles per on la carretera passava... A més a més, en general, els indis del nord són més impertinents, són curiosos sense respecte, traspassant els límits de la teva intimitat, per exemple intentant obrir les portes del cotxe en tot moment. Després de dos dies de conducció, avui pensàvem que faríem molta via, i que no arribaríem gaire tard a Delhi, doncs només ens faltava recórrer 300 quilòmetres marcats com a autopista en el mapa: de Gwalior a Agra i d’Agra a Delhi. De totes maneres, no comptàvem que el primer tros carretera estigués tant malament, amb nombrosos trams de pista de terra abonyegada que apareixien de sobte al mig de l’autopista. Però el pitjor de tot estava per a arribar. Abans d’arribar a Agra hem vist un cartell que indicava una desviació cap a Delhi, que ens havia d’evitar de creuar la ciutat. Observant que els camions es desviaven, nosaltres també ho vàrem fer, malgrat que la carretera només tenia asfaltat un carril i els marges estaven perillosament foradats. Naturalment no podíem avançar els camions i nombroses vegades ens vàrem quedar bloquejats quan dos camions es trobaven de cara. Però tampoc havia arribat el pitjor de tot, perquè en arribar a un creuament d’una via de tren, dos camions de cara es van entossudir a no deixar-se passar i ens vàrem haver d’esperar una hora a que es desfés l’embolic. Finalment, al cap de dues hores i mitja de transitar per aquests camins de carro, vàrem arribar a l’autopista de Delhi amb els nervis a flor de pell i ben discutits entre nosaltres. Però l’autopista tampoc va millorar la nostra marxa perquè aquesta passa pel bell mig de diverses poblacions plenes de gent, bicicletes i vaques instal•lades al mig de l’asfalt. D’altre banda hi havia infinitat de lentíssims camions impossibles d’avançar sense arriscar-nos. Al final, cansats, vàrem decidir de buscar alguna wireless o Internet amb l’ordenador, i quan en vàrem atrapar una ens vàrem aturar un parell d’hores per a treballar. Per sort, al tornar a posar-nos en marxa, els camions s’havien aturat, i malgrat que l’autopista estava plena de cotxes, bicicletes i tractors, vàrem avançar una mica més ràpid, arribant al parc Neru de Delhi passades les 10 del vespre. Allà vàrem tenir la primera alegria del dia, doncs hi havia altres autocaravanes aparcades, algunes de les quals pertanyents a viatgers que coneixíem. De totes maneres, a pesar d’aquests terrífics últims quilòmetres, al llarg del nostre viatge vaig estar pensant que Índia està invertint molt en carreteres i infraestructures en general, en moderns barris de ciutats, en bones universitats i industries i fins i tot llençant coets a la lluna. Índia s’està convertint en una potencia econòmica mundial, malgrat que la major part de la població segueixi vivint en àrees rurals o barris marginals i no participi d’aquest desenvolupament. L’Índia és una potència econòmica, però només gràcies a un percentatge molt petit de la població. La resta de la població tenen economies de subsistència no incrementen la riquesa nacional, de totes maneres, el país no inverteix en aquesta gent, de manera que tampoc generen despesa pel país. 10/03/2009:
Hem estat casi una setmana reposant a Delhi, aparcats al costat del bonic Park de Neru. Bàsicament hem estat esperant que donessin el visat de Tailandia per a l’Alexandra. Un d’aquests dies vàrem rebre el possible comprador de l’autocaravana, qui estava més interessat en detalls tècnics que a comprar-la (l’home és un constructor d’autocaravanes). D’altre banda, també hem passat forces estones parlant amb amics que havíem fet durant el viatge i que també tenien l’autocaravana aparcada a Neru Park: una parella d’alemanys que havíem conegut al Nepal i que s’estaven preparant per a tornar a Europa, i una família francesa que havíem conegut a Kajuraho. La família francesa estava amb un amic francès, en Tierrie, que tenia contactes per a poder creuar Myanmar amb cotxe, un país normalment impossible de creuar. A més a més, en Tierrie tenia molt bones informacions que a seguir el viatge pel Sud est asiàtic; després per a Indonèsia i Est Timor des d’on es podia agafar un ferri cap a Austràlia; i d’Austràlia a Amèrica del sud carregant el seu tot terreny en un vaixell bananer buit. En Tierrie tenia traçat un itinerari molt similar al que m’havia traçat jo abans d’iniciar el viatge, i estava força gelós que ell ho pogués fer i jo hagués de variar els plans. Tan era així, que al tercer dia vaig demanar seriosament a en Tierrie d’acompanyar-lo a ell i a la família de francesos creuant Myanmar. De totes maneres, en Tierrie és una persona molt hermètica, era difícil d’obtenir informació d’ell o un sí o un no. Abans de saber si em podria afegir a ells, hauria d’esperar per a veure si ells aconseguien el permís per a entrar a Myanmar i creuar certs estats Índis (si no l’aconseguien amb els contactes que tenien pensaven volar a Myanmar per a trobar nous contactes). En realitat tenia pensat esperar i arriscar el bitllet d’avió comprat i nous plans fets últimament, però avui al matí m’he despertat d’hora i he començat a fer números. Fins ara havia anat molt bé viatjar amb autocaravana perquè he hagut d’agafar pocs vaixells, perquè he estat esponsoritzat (havia comprat l’autocaravana amb 14000 euros de descompte) i perquè havia col•laborat amb algunes revistes d’autocaravaning que m’aportaven ingressos extra. Però ara, si volia continuar el viatge havia de pensar amb les despeses dels vaixells, que podien arribar als 6000 o 8000 euros (Singapure, East Timor a Austràlia, Austràlia Amèrica del Sud, Colòmbia a Panamà, Nord Amèrica a Europa). A més a més, hauria d’afegir uns 9000 euros de devaluació de l’autocaravana (els tres primers anys havia pagat molt poca devaluació perquè havia comprat l’autocaravana amb el gran descompte). Així doncs, viatjar amb autocaravana els següents tres anys em suposaria una despesa extra de 15000euros (calculo que viatjar amb motxilla tindrem despeses similars a viatjar amb autocaravana). Realment és una diferència important i he pensat que és millor estalviar aquests diners per al futur. M’he dirigit cap als francesos i els he explicat que finalment no esperaria la seva resposta i que no aniríem amb ells. En Tierrie s’ha mostrat molt sorprès, però després, conversant han entès els motius. Jo tinc una diferència important al seu plantejament de viatge, doncs jo penso tornar a Europa després de visitar Amèrica, però ells es plantegen viatjar tota la vida, potser trobant alguna feina o muntant algun negoci en algun país perdut. En aquest casos, viatjar amb autocaravana és el millor, doncs el viatge amb autocaravana és més econòmic si es viatge molt lentament: no has de pagar hotel, pots cuinar-te tu mateix i, encara que el viatge amb tren o autobús és més econòmic que el diesel gastat per una autocaravana, queda compensat si es fan pocs quilòmetres mensualment. En el nostre cas, recórrer el sud est asiàtic, Austràlia i Amèrica durant tres anys és massa poc temps perquè surti a compte utilitzar una autocaravana. En breu començarem a avaluar els costos de viatjar amb motxilla i sense. Nepal Pokara (veure sobre mapa) 15/03/2009:
Dimecres al matí vàrem començar a fer camí cap a Nepal, on teníem planejat deixar aparcada l’autocaravana durant cinc mesos per a viatjar amb motxilla pel sud est asiàtic. Havíem comprat un bitllet d’avió de Kolcatta a Bangkod pel 31 març a la matinada, i un bitllet de tren de Patna a Kolcatta pel 27 de març a la nit. Teníem previst deixar Nepal el 27 de març, però per tal de no sobrepassar el visat de 15 dies, havíem d’entrar a Nepal el dia 13 de març, el divendres. Així doncs, vàrem transitar bastant tranquil•lament de Delhi a Nepal, i molt més perquè el dimecres era la festivitat Holly i les carreteres estaven absolutament desertes de cotxes i només hi havia alguns quants joves que es tiraven pols de color per sobre. A la nit ens va sorprendre trobar un policia molt amigable que ens va oferir d’aparcar al seu post de control. De totes maneres, l’endemà vàrem tenir dues petites males experiències per a acomiadar-nos d’Índia: a una gasolinera ens van intentar posar menys diesel del pagat; i en un altre punt, vaig comprar un pollastre sencer que em van matar al davant, però al anar a cuinar-lo ens vàrem adonar que li faltava com a mínim una pota (a la foto que vaig fer es pot veure que el pollastre no era mutilat). A Nepal ens vàrem trobar un altre tipus de problemes que semblen ser força freqüents: hi havia una vaga a tot l’oest del país. La principal tribu que habita aquestes terres, els Thary tenien totes les carreteres tallades des de feia 13 dies perquè el govern maoista no reconeixia legalment a la tribu. Sembla que la població es manifesta freqüentment contra els maoistes de la mateixa manera que els maoistes es manifestaven anys enrere contra els monàrquics. En qualsevol cas, a la frontera ens van comunicar que els manifestants només tenien bloquejat el trànsit local i que als turistes ens deixarien passar, en teoria sense problemes. I en principi així va ser. A la primera ciutat hi havia molts restes de pneumàtics cremats i a la sortida vàrem començar a trobar-nos les primeres barricades fetes amb pedres, troncs, bicicletes o gent de peu. Era una mica angoixant apropar-nos a aquestes barricades, però l’Alexandra es mostrava més simpàtica que mai saludant i somrient (mig tremolosa) a tothom i ens van anar deixant passar sense problemes. El tràfic estava completament aturat a excepció d’un autobús de turistes indis que ens vàrem creuar i algunes ambulàncies que semblaven actuar com a taxi. En qualsevol cas, just després de creuar-nos amb l’autobús de turistes indis i de creuar una barricada que anteriorment havia cremat, ens vàrem trobar dos autobusos completament calcinats. Però no van ser els únics, al llarg de tot el dia vàrem comptar fins a uns 6 autobusos i camions cremats i unes altres 6 motos. No era d’estranyar que les carreteres estiguessin desertes de trànsit, en canvi estaven ocupades per desenes de grups de persones que caminaven carregats de bosses o que anaven amb bicicleta. Era una mica trist veure caminar a tanta gent llargues distancies i carregant grans bosses, però no els podíem ajudar, perquè per una banda eren masses i per altre banda, els manifestants ens podien acusar d’actuar com a transport públic. De fet, en un control policial, un oficial ens va demanar de portar-lo fins al proper poble i va ser més perillós de creuar les barricades. En qualsevol cas, no sempre hi havia gent vigilant les barricades i moltes vegades l’Alexandra havia de sortir a fora per a apartar algunes roques o branques, doncs a les zones despoblades, havien tallat multitud d’arbres per a bloquejar la carretera, tot i que la policia ja n’havia tallat i apartat les branques principals. Al segon dia, l’aventura va seguir exactament igual, però en un moment donat, un control de la policia ens va aturar indicant-nos que el proper poble estava amb toc de queda, perquè la policia havia matat a dues persones de matinada (en els anteriors dies havien mort dos altres civils i un policia). La policia ens va dir que el toc de queda era indefinit i que no podíem passar, però nosaltres vàrem insistir que érem turistes, que no teníem res a veure amb el conflicte i que no ens podíem quedar allà. Finalment, després de molt insistir i de passar dos controls més vàrem arribar al poble on ens esperava un cotxe de policia per a escortar-nos fins a la sortida. Va ser una experiència una mica dantesca, observar tota la policia als carrers i els habitants observant-nos passar des dels balcons i finestres. Però molt més esgarrifosa va ser la visió a un parell de quilometres del poble. Vàrem veure venir caminant uns mil o dos mil manifestants, desfilant en dues files i cridant consignes i alçant bastons. Nosaltres vàrem aparcar al costat de la carretera i vàrem deixar passar tota la multitud, la qual ens somreia o ens preguntava d’on érem. Finalment vàrem passar de llarg, cap al que nosaltres crèiem que podia ser un terrible confrontament amb la policia. En qualsevol cas, vàrem seguir sense notícies fins a l’endemà, quan força d’hora al matí vàrem veure arribar en direcció contrària un cotxe de la policia seguit per una llarga fila de camions i autocars. Pensàvem que es dirigien cap a un altre confrontament amb els manifestants, però poc més tard ens van comunicar que la vaga s’havia acabat, perquè el govern havia accedit a totes les peticions de la tribu Thary. 17/03/2009:
No hem gaudit gaire del poble de Pokhara, la segona destinació turística al Nepal, al peu del massís muntanyós de l’Anapurna (8091m) i vorejant un tranquil llac. L’aire s’ha mantingut encalitjat, amb prou feines podíem observar l’altre riba del llac i les muntanyes nevades s’han mantingut ocultes en tot moment. Mancats de paisatge no m’he dignat ni a contemplar de fer alguna famosa excursió fins a algun turó proper. Tot i així hem aprofitat per a fer algunes compres necessàries pel proper viatge amb motxilla i sense autocaravana, i també hem aprofitat per a conversar amb alguns altres viatgers que havien aparcat els seus vehicles a en un descampat al peu del llac. En qualsevol cas, si no hem gaudit de Pokhara no ha estat pel temps, bàsicament ha estat per la mala experiència que vàrem tenir només arribar. Al primer dia vàrem deixar el cotxe aparcat i vàrem sortir a passejar, però al tornar al cap d’un parell d’hores, l’Alexandra va descobrir amb horror que ens havien arrancat 40 adhesius pakistanesos de l’autocaravana. Altres vegades ens havien arrancat un o dos adhesius a l’Índia, però 40 eren masses, semblava que haguessin estripat el vestit que porta l’autocaravana. La indignació de l’Alexandra era terrible, i també la meva, encara que jo la vaig intentar mantenir controlada. Vaig sortir a caminar pels voltants per veure si veia alguns dels nens que havia vist amb anterioritat rondant l’autocaravana, fins que vaig descobrir a un restaurant un nen i una nena d’uns 4 o 5 anys que estaven jugant amb una desena dels adhesius arrancats de l’autocaravana. Satisfet per la troballa, vaig agafar els dos nens per l’orella i vaig cridar ‘ara anireu a la policia’. Al mateix moment van aparèixer els pares dels menuts i vaig haver de deixar-los les orelles. Vaig explicar als pares la malifeta que el seus fills havien fet i que pensava anar a la policia si no em pagaven una compensació econòmica. A l’Índia, mai havíem atrapat els infractors que ens havien arrancat adhesius, però aquí els vaig enxampar amb el botí i tenia ganes d’aplicar alguna mena de càstig o multa. Però els pares no volien sentir a parlar de diners, doncs no creien que els seus fills fossin capaços de fer la malifeta i estaven indignats que jo hagués estirat les orelles dels seus fills. Al final va venir la policia del barri, enxampant pel camí alguns altres nois més grans que també semblaven haver participat en l’orgia de desenganxar adhesius (encara que ells, igual que els menuts, ho neguessin). Al final, després de dues hores de discussió, tot va acabar en una solució salomònica, jo demanaria perdó als menuts per haver-los estirat les orelles, els pares em pagarien un 1euro com a compensació econòmica i els altres nens més adults (que semblaven els instigadors dels petits) es quedarien sense càstig o multa perquè vivien al carrer i no tenien casa. Els dos dies següents, vàrem plantar nous adhesius que encara ens quedàvem i ens vàrem tornar paranoics vigilant que cap altre nen s’apropés a l’autocaravana. Potser aquesta experiència va ser un nou senyal per a deixar aparcada l’autocaravana una temporada i viatjar sense l’estrès de tenir un accident de cotxe i destrossar la nostra casa, de que els indi-nepalesos intentin amb freqüència obrir-nos la porta o arrancar-nos adhesius. Kathmandu (veure sobre mapa) 27/03/2009:
Contrariament a Pokhara, hem gaudit força de Kathmandu, com si volguéssim que els últims dies que hem viscut a l’autocaravana fossin inoblidables. Vàrem aparcar en un descampat proper al centre de Kathmandu on hi havia unes altres 5 caravanes més, demostrant-nos que aquests últims mesos hem coincidit amb les rutes de caravanistes que es guien pel temps: mentre al centra de l’Índia la calor és terrible, les temperatures a Kathmandu són molt més fresques o fredes. Entre els diversos interessants autocaravanistes, hi havia una parella d’alemanys jubilats que feia 14 anys seguits que viatjaven amb una gran furgoneta atrotinada entre Nepal, Índia i Pakistan (Karakorum). De totes maneres, no vàrem fer massa vida social amb els autocaravanistes, doncs estàvem massa concentrats a preparar el viatge amb les motxilles, a fer les últimes compres i a compartir el màxim temps possible amb els nostres retrobats amics: en Jay Ram i la seva família, i en David i la Maria, que des de la nostra separació de Nadal havien estat viatjant per Bangladesh i el Nord Est de l’Índia. En qualsevol cas, em vaig reservar una tarda per a visitar una ONG que no vàrem visitar l’anterior vegada i que 2 persones diferents ens havien recomanat de visitar. Em vaig perdre 45 minuts per barris marginals fins que vaig trobar l’edifici de la ONG TDHF que el català Toni Aguilar va crear fa uns 7 anys. En Toni està casat amb una Nepalí i entre els dos estan gestionant una casa on acullen nenes orfes. De totes maneres, segons em va confessar, un dels motius per a abandonar la professió d’informàtic i d’anar a viure al Nepal va ser per a descobrir les causes de la pobresa i trobar-ne una solució. Però després de 7 anys encara no havia trobat una resposta satisfactòria, per això, poc més tard de saludar-nos en Toni em va preguntar: ‘Quina creus que és la causa de la pobresa?’. Vaig estar una bona estona pensant, doncs amb el projecte de prendre el pols al món estic més acostumat a preguntar que a respondre, tot i així, finalment vaig donar la meva opinió molt particular que vaig anar contrastant amb la seva. Per una banda varem concloure que sempre hi haurà pobresa perquè difícilment les societats poden ser igualitàries i sempre hi haurà persones que posseeixen menys que les altres i que seran anomenats pobres. De totes maneres, les condicions de vida dels pobres poden anar millorant amb el temps, encara que no desaparegui l’estatus de pobre: en línies molt generals, la situació dels pobres ha anat millorant al llarg dels segles, per exemple, ara es pot definir com a pobre una família nombrosa que viu en una única habitació de parets massisses, tot i que a l’edat mitjana aquest luxe només estava reservat per a les famílies acomodades. En qualsevol cas, malgrat el increment de qualitat de vida, actualment hi ha moltíssimes persones al món que viuen amb unes condicions de vida inacceptables per a l’ètica occidental, per tant és lògic que part de la societat és proposi d’ajudar-les. Segons sembla, hi ha dues maneres bàsiques d’ajudar: la caritat (donar diners, menjar o productes a canvi de res) o la inclusió dels pobres en el món productiu (contractant el seu treball o ajudant-los en projectes empresarials). Segons alguns estudis, la caritat pot incrementar el nombre de pobres, doncs resulta senzill tenir les necessitats bàsiques cobertes sense treballar, per aquest motiu, moltes ONGs es centren a ajudar als pobres integrant-los al món productiu o capitalista. De totes maneres, per a mi, aquesta opció no deixa de ser una mica irònica, doncs la pobresa està causada pel capitalisme, que accentua les diferències entre rics i pobres. Per a solucionar aquest problema o contradicció, en Toni intenta que les viudes empresàries que la ONG forma i ajuda retornin part dels seus beneficis a la ONG o societat, un objectiu que es complica a mesura que les dones guanyen més diners i es tornen més egoistes. L’endemà de trobar-me amb en Toni, en David i la Maria van celebrar 2 anys de viatge. Nosaltres havíem sortit en unes dates similars cap a Àfrica feia també uns dos anys, i un any abans jo havia iniciat el viatge per Europa (o el viatge de 5 o 6 anys per tot el món), així doncs també ens vàrem afegir a la celebració, sopant uns deliciosos espaguetis a la bolonyesa que vàrem cuinar entre tots a casa en Jay Ram. Hem passat alguns altres bons moments amb els nostres amics, però finalment avui hem ben netejat i ordenat l’autocaravana i hem anat a aparcar-la al sud de Kathmandu, a un garatge de confiança on altres caravanistes deixen aparcades les seves caravanes durant llargues temporades. Després hem tornat a l’hotel on s’allotgen en David i la Maria carregant les pesants motxilles i hem agafat una habitació - doncs el nostre autobús cap a l’Índia surt d’hora al matí -, disposant-nos a passar les últimes hores amb en David i la Maria i en Jay Ram (amb qui tornarem a coincidir d’aquí cinc mesos, quan tornem del nostre viatge amb motxilla pel sud est asiàtic). Durant les últimes converses, hem recordat que va ser a principis de l’any passat que vàrem conèixer en David i la Maria a Egipte. Des de llavors ens hem acomiadat nombroses vegades, pensant que no ens tornaríem a veure fins a Espanya, encara que ens hem retrobat i viatjat junts un total de 5 vegades més: a Iran, Pakistan, India i Nepal. Avui a la nit també ens hem hagut d’acomiadar altre cop, encara que aquesta vegada ho hem fet convençuts que els nostres viatges ens tornaran a creuar abans d’Espanya, potser a Xina o a Sud Amèrica. India Kolkata (veure sobre mapa) 30/03/2009: Teníem comprat un bitllet de tren direcció a Kolkatta des de Patna, però un viatger em va informar que Pana era perillós i que era millor agafar el tren des de Gorakpur. Tot i que el viatge amb tren des de Gorakpur era més llarg (24hores), ens vàrem informar que era molt més senzill arribar a aquesta ciutat des de Kathmandu que a Patna. Així doncs, finalment vàrem comprar un altre bitllet de tren des de Gorakpur amb la intenció de recuperar els diners del bitllet de tren de Patna (és força senzill tot i que les autoritats es queden un percentatge depenent dels dies o hores que falten perquè surti el tren). Paral•lelament, també havíem comprat un bitllet d’autobús cap a la frontera amb una companyia local. Vàrem sortir a les 7:30 en un autobús amb uns quants turistes i forces nepalesos. El trajecte va anar transcorrent força bé, però després del migdia, quan ja havíem arribat a les planures del sud del Nepal, ens vàrem trobar retinguts darrera una columna d’autobusos i camions: havíem ensopegat amb una altre de les temibles vagues del Nepal. Segons sembla, el dirigent d’un partit polític de l’oposició havia estat assassinat la nit anterior i la gent del poble on havia nascut l’home havia bloquejat el tràfic des de la matinada. Igual que a les anteriors vegades, els nepalesos es van mostrar molt resignats i pacients, en comparació a la histèria dels turistes, sobre tot una noia portuguesa que tenia un bitllet de tren de Gorakpur a Varanasi a les 10:30 de la nit. De totes maneres, al cap d’una hora d’esperar la columna de camions i autobusos es va posar en marxa, creuant algunes barricades i avançant algunes desenes de quilòmetres fins a l’entrada una ciutat important propera a la frontera, on vàrem quedar retinguts un total de 4 hores. Al final vàrem arribar a la frontera a les 9 de la nit. Per sort, l’Alexandra es va accelerar i vàrem creuar la frontera els primers de tots i vàrem poder agafar l’últim autobús cap a Gorakpur juntament amb una altre parella de turistes. La portuguesa no va poder agafar l’autobús, perdent així el tren; de totes maneres, també l’hagués perdut, perquè l’autobús va arribar a Gorakpur a les 11 de la nit. Vàrem trobar un hotel relativament econòmic i l’endemà a les 1 del migdia vàrem agafar el nostre tren. El viatge amb tren va ser força relaxant. Malgrat les 24 hores de viatge, havíem comprat un bitllet per la tercera classe AC i estava força tranquil•la. Per segona vegada ens trobàvem a l’Índia després de sortir del Nepal i el contrast dels dos països i la seva gent ens va fer valorar encara més el caràcter afable i pacífic dels indis, amb comparació amb els nepalesos que tenen un caràcter en general més crispat. Llavors em vaig recordar de les memòries que en Toni Aguilar del Nepal em va explicar. Feia uns vint anys, havia viatjat a Índia i s’havia trobat un país molt hospitalari, amb la gent molt interessada pels orígens i cultura d’en Toni (també li havia passat viatjant per Espanya i Marroc). De totes maneres, ell mateix també explicava que l’Índia (igual que Espanya i Marroc) ha canviat força, possiblement corrompuda pel turisme. En Toni havia estat incapaç d’oblidar una imatge del seu viatge de feia vint anys: un autobús d’europeus que llençaven caramels mentre creuaven un poble i els nens corrent darrera la seva estela per a recollir-los. Evidentment, l’Índia que ens hem trobat no és la mateixa que es va trobar en Toni, però d’altre banda, no em costa imaginar que la majoria de la gent es mostraria molt més hospitalària amb nosaltres si ens trobéssim en una altre època. De tota aquesta reflexió només m’entristeix pensar que algun dia, la meravellosa gent d’Iran o el Sudan (no em refereixo als seus governs) deixaran de ser hospitalaris integrant l’egoisme i individualisme mundial en les seves societats. Un cop a Kolkatta vàrem agafar un taxi de pre-pagat en una taquilla fins al carrer Suder, on s’allotgen tots els turistes. Vàrem estar preguntant preus i mirant forces habitacions i finalment en vàrem agafar una per uns quatre euros, que no era la més econòmica tot i que l’Alexandra estava descontenta per la qualitat. No hi havia bitxos, però potser era normal: potser se’ls havia menjat un gat que l’Alexandra havia vist saltant del llit a la finestra la primera vegada que havíem obert la porta. En realitat, l’Alexandra sembla força descontenta amb aquesta nova etapa del viatge sense autocaravana, està força nerviosa i temorosa, queixant-se per qualsevol cosa. Però jo intento ignorar-la, per a no encomanar-me del seu pessimisme, ja que en el meu cas m’estic adaptant perfectament. M’agrada poder-me dutxar-me amb aigua abundant, encara que ens els tres hotels que hem estat allotjats fins ara hem hagut d’utilitzar una galleda i un pot per a tirar-nos l’aigua per sobre. D’altre banda també m’agrada viatjar amb transports públics: tenim molt més contacte amb la gent local, tinc molt més temps per a llegir o escriure i no he d’estar pendent tota l’estona de no xocar el cotxe contra un camioner boig. Al mateix temps, em sento confortable amb totes les poques coses carregades a la motxilla: l’ordenador, la càmera, el flash, dos parells de mudes de cada cosa, un jersei, un impermeable i altres petites coses que semblen indispensables. Amb totes aquestes possessions que carrego em sento capaç de sentir-me a casa quan arribo i ens instal•lem a un hotel, o fins i tot quan estic aquí assentat en una cadira de l’aeroport. L’aeroport... Aquesta ha estat una bona aventura... El nostre avió cap a Bangkok surt demà a les 6:50 del matí. Si tenim en compte que hem d’estar a l’aeroport 3 o 4 hores amb antelació, hauríem de presentar-nos a les 3 de la matinada i despertar-nos de l’hotel a les 2. Una tonteria, no? Així doncs, hem decidit presentar-nos a l’aeroport a mitja tarda, per a passar-hi la nit mig dormint (o no). Però sorprenentment, quan hem intentat entrar a l’aeroport un militar ens ha demanat de veure el bitllet d’avió i a continuació ens ha negat l’entrada, indicant-nos que només podíem entrar quatre hores abans. Indignat m’he dirigit, a petició del militar, al manager de l’aeroport, qui també m’ha dit que no podíem entrar a l’aeroport fins a les 3. Quan li he preguntat si suposadament havíem de quedar-nos a l’habitació del nostra hotel fins a les 2 ell m’ha respòs que sí. Encara més indignat, m’he dirigit a la porta principal i m’he assegut al davant, primer sobre la motxilla i desprès estirat al terra i amb el cap sobre la motxilla, per a expressar millor la meva protesta. Evidentment, aquesta segona postura ha tingut resposta i al cap de poc s’ha presentat un militar exigint-me de sortir del mig del pas (la gent passava perfectament, però naturalment se’m quedaven mirant ben estranyats). Però jo, enrabiat amb els militars i experimentat amb algunes protestes similar d’alguns anys enrere, m’he negat a moure’m. Finalment s’ha presentat un superior i un altre més superior, exigint-me tots que sortís d’allà. Però els responia que només sortiria quan em deixessin entrar a dins. Finalment, sota les ordres del més superior de tots, m’han apartat la motxilla i després m’han estirat pels braços i cames fora del camí. Però tant punt han marxat els militar m’he tornat a estirar davant de la porta, aquesta vegada sense motxilla, que s’havia quedat una mica més enllà, vigilada per la meva mirada. L’Alexandra s’ha presentat diverses vegades pregant-me de sortir d’allà i d’assentar-nos a uns seients a fora l’aeroport, però com que també estava empipat amb ella des del matí, l’he ignorat. Davant la meva nova postura, completament estirat davant la porta, molta més gent s’ha aproximat a mi, alguns mostrant-me simpatia i altres burlant-se (com el militar que m’ha negat l’entrada i després m’ha estirat). De totes maneres, m’he guanyat molts somriures i afecció quan he respòs a un curiós que jo era un activista gandhià que estava protestant. Llavors la gent m’ha dit que l’aeroport tenia unes normes i que jo les havia d’acceptar. Però jo els he respòs que Gandhi va canviar les normes imposades per l’Imperi Britànic i va aconseguir la independència de l’Índia, jo lluitava per a canviar les normes de l’aeroport que considerava injustes. Passada una altre mitja hora, s’han presentat encara més militars, i arriscant-me d’anar a la presó o de perdre l’avió (en realitat m’importava tot un pito) m’he negat altre cop a moure’m explicant-los que m’estava manifestant en contra d’un dret que creia tenir. Finalment, una mica de males maneres m’han tornat a arrastrar fora del camí per les potes i braços però veient que no estaven aconseguint res (em pensava situar altre cop davant la porta) o avergonyits per la seva actitud, una dona que semblava manar ha comentat: ‘deixeu-lo entrar’. I de cop i volta m’he trobat dempeus, amb la motxilla a l’espatlla i la desorientada Alexandra al costat, entrant per la porta principal cap a dins l’aeroport. Poc més tard, ens hem trobat casualment un espanyol, en Didac, que també agafava el mateix vol que nosaltres i un japonès. Els dos havien arribat a l’aeroport poc més tard que nosaltres, i malgrat notar algunes reticències per part dels militars de la porta, havien pogut entrar a dins sense masses problemes. M’he sentit satisfet que, com a mínim, dues persones s’hagin beneficiat de la meva lluita, encara que potser no va valgut la pena, perquè l’aire condicionat a dins l’aeroport era tant intens que amb prou feines hem dormit una hora en tota la nit. Thailand Bangkok (veure sobre mapa) 01/04/2009:
Thailàndia és un paradís. Després d’estar 6 mesos viatjant pels caòtics països d’Índia i Nepal, costa assumir que països com Thailàndia puguin existir. Sobrevolant les afores de Bangkok amb l’avió aterrant ja em vaig sorprendre amb els camps verds, la multitud de cases unifamiliars i les autopistes de diversos carrils que s’entrecreuaven en ponts de múltiples nivells. Però molt més ens vàrem meravellar quan l’avió va tocar terra i es va apropar a l’ultramodern aeroport. Tot era immaculat, grandiós i tecnològic. Però la categorització de paradís no es deu únicament a la renta per càpita de Thailàndia, superior als anteriors països visitats. Després de pocs minuts circulant amb un luxós bus cap al centre de Bangkok, l’Alexandra em va comentar ‘t’has fixat que no s’escolta cap clàxon?’. Era veritat i increïble! Circular per la ciutat era tranquil i silenciós, cadascú avançant pel seu carril. Però abans d’arribar al centre ens vàrem trobar amb el principal problema de Bangkok: els embussos; però a diferència de l’Índia (també té aquest problema entre molts altres de més greus) tots els cotxes es van mantenir aturats al seu carril esperant pacientment, i sense fer sonar ni un sol clàxon! Però les meravelles de Thailàndia no s’acaben aquí, doncs els tailandesos són una de la gent que es mostra més interessada a ajudar del món. Quan vàrem arribar al centre i vàrem preguntar per un autobús que ens portés al barri on teníem allotjament, la gent va començar a preguntar entre ells fins que ens van recomanar el millor autobús, que malgrat tot no ens va dirigir al punt buscat. Però, al tornar a preguntar a una noia a l’autobús, aquesta es va mostrar tant interessada a ajudar-nos que fins i tot va baixar de l’autobús expressament per a nosaltres per a preguntar a més gent com podíem arribar al nostre destí. Aquesta era una altre diferència important en comparació als països visitat des de Turquia : les noies thailandeses no tenen cap timidesa ni pudor de parlar amb persones desconegudes. A més a més, també sorprèn que vesteixin tant destapades, vestint amb pantalons o minifaldes, mostrant totes les cuixes. No és d’estranyar dons que ja m’hagi emportat alguna clatellada de l’Alexandra, perquè a més a més, les Thailandeses són de les noies més atractives del planeta segons els gustos occidentals, malgrat en general ser baixetes i tenir el nas massa enfonsat o la cara massa plana si les mires de perfil (m’ha fet notar l’Alexandra). Finalment varem trobar el local d’uns joves de couchsurfing que llogaven habitacions per 2euros o deixaven dormir gratuïtament a una sala compartida. Al principi, l’Alexandra es va mostrar molt disgustada amb l’habitació que ens van assignar, doncs ella preferia una habitació amb bany. Però a mi em va disgustar enormement la seva actitud, perquè a part de pagar-li tot el viatge fins ara se’m queixava de les condicions amb què viatjàvem. Però després vaig decidir canviar de tàctica amb ella i vaig comentar a partir d’ara ens assignaríem un pressupost individual que inclouria dormir, menjar i desplaçaments; d’aquesta manera, si volia dormir en hotels millors o moure’s amb taxi per la ciutat hauria de renunciar a menjar millor. El pressupost assignat ha estat de 5€ diaris per persona, el mateix pressupost que tenen en David i la Maria des de fa 2 anys que viatgen. Aquest pressupost és menys de la meitat del que teníem viatjant amb autocaravana, així doncs, en realitat ens podríem permetre un pressupost més elevat, però tenia ganes d’ajustar-me al mateix pressupost dels nostres amics, per a estalviar i per a demostrar-me que realment dues persones poden viatjar per tot el món amb 300€/mes. De totes maneres, Thailàndia sembla ser un país força econòmic de viatjar i el pressupost de 10€ diaris entre els dos sembla més que suficient. A més a més, la diversitat de menjar que es ven pel carrer a menys de 0,5euros el plat és increïble. De fet, aquesta gran diversitat alimentària és una altre de les sorpreses de Thailàndia. Exposats a parades instal•lades a les aceres hi ha diversos tipus de carn (jo he provat els pinxos de pollastre, una botifarra amb arròs, i diversos plats d’arròs amb pollastre, vedella o porc), diversos tipus de visceres cuinades (no les he provat), peixos, marisc (incloent uns animalons que semblaven tritons), sopes (algunes d’elles cobertes per una capa de chilis flotant), fregits (l’oli era net i transparent a diferència dels foscos olis de l’Índia), sushi, fideus, fruites pelades, entrepans de gelat, crepes, pastisseria, i moltíssims altres productes que no sabria descriure o anomenar. ‹ Anterior (01/02/2009) MES Següent (2009-04-02)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› |
|
