| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (03/06/2009) MES Següent (2009-08-02)› ‹ Anterior (2009-06-08 - Malaysia) PAÍS Següent (2009-07-21 - China)› Vietnam Ho Chi Ming City (veure sobre mapa) 03/07/2009:
Se n’han fet tantes pel•lícules que, inevitablement, quan es nombra Vietnam un recorda la guerra que Estats Units va protagonitzar en contra del comunisme. Sembla una mica injust començar el nostre relat de Vietnam mencionant aquesta guerra, perquè el país sembla haver oblidat les lluites i el sofriment del passat, però no del tot. Vàrem arribar a Ho Shi Min City (HSMC), la ciutat més gran de Vietnam (casi 7 milions d’habitants), al sud, que jo identifico més amb el seu antic nom de Saigon. HSMC va ser el nom que va rebre la ciutat, quan Estats Units va abandonar la guerra, en honor al gran heroi Ho Shi Min; el revolucionari que va fundar i presidir el Vietnam comunista i va iniciar la guerra contra els Estats Units. Però no només els nom recorden les guerres passades, a HSMC hi ha el museu de la guerra que exposa el sofriment patit pel poble de Vietnam. Al museu, em va sorprendre observar tècniques de tortura i d’empresonar molt similars a les dels Yemers Rouges, qüestionant-me qui es copiava de qui, si els comunistes a la CIA o la CIA als comunistes. Malauradament, observant les fotografies i llegint les explicacions, també vaig recordar les tortures i repressió que recentment està patint el poble d’Iran, reforçant-me la creença que les guerres i repressions són inacceptables en qualsevol lloc i moment. Tot i així, també admeto que hi ha guerres més abominables que altres, i la de Vietnam podria ser un exemple, on es va utilitzar per part dels Americans l’agent taronja, un exfoliant que arrasava la jungla on s’amagaven les guerrilles del Vietcong però que també incorporava unes toxines que eren absorbides pels humans, provocant greus deformacions a les generacions posteriors. Aquestes conseqüències són un tabú a la societat actual de Vietnam, però segueixen existint segons ens va explicar la Laura (http://goodmorningsaigon.blog.free.fr/), una noia francesa que treballava algunes hores de voluntària cuidant nois i noies amb problemes mentals i físics causats per l’Agent taronja. La Laura i en Victor són una parella francesa de Couchsurfing que ens van allotjar a la seva magnifica casa de HSMC. La casa era un bonic edifici de 3 o 4 plantes, però de només 2.5 o 3 metres d’ample, una característica comuna a la majoria de cases de HSMC. També hi havia altres elements representatius de HSMC, com la gran quantitat de cables que hi havia penjats pel carrer, com en alguns indrets d’Índia, però més ordenats i nets (o igual com Bucarest, com em va recordar l’Alexandra). També era sorprenent la gran quantitat de motos que circulaven pels carrers, que havíem d’anar esquivant si volíem passar a l’altre banda. També era divertit observar la majoria del restaurants i bars disposant uns seients i taules minúsculs, iguals com els de nens petits, tot i que no deixaven de ser confortables. D’altre banda, Vietnam continua essent un país comunista tot i que sembla completament dominat pel capitalisme, de fet, l’únic que en resta és la inexistència de democràcia i d’algunes llibertats polítiques, individuals o d’associació. Durant els quatre dies que vàrem passar a HSMC, va estar plovent algunes estones, recordant-nos que estàvem en plena temporada de pluges, una temporada que sortosament hem anat evitant a la majoria de països visitats durant aquests 3 anys. Tot i així, la pluja no ens ha impedit de sortir amb la Laura i en Victor a menjar a diversos restaurants deliciosos i econòmics i a visitar alguns dels monuments de HSMC, que inclouen alguns edificis colonials i diverses Pagodes o temples xinesos. Visitant els temples vaig reflexionar en la fascinació que em produeixen per les religions, tot i que ja fa temps que hagi deixat de creure en Déu i en les veritats domàtiques, i potser és per això que em sorprenen que malgrat la seva falsedat continuïn essent una font d’inspiració per a milions de persones, que hi segueixen dedicant temps, diners i fe. Hoi An (veure sobre mapa) 05/07/2009:
De HSMC vàrem agafar un tren nocturn cap al Nord, dormint confortablement en dues lliteres en un compartiment compart amb una família que tenia dos fills molt sorollosos. L’endemà al migdia vàrem arribar a Danang des d’on vàrem agafar un autobús cap a Hoi An, un bonic poble a la riba del riu Thu Bo. Hoi An és un poble de carrers estrets i amb una arquitectura influenciada pels xinesos, japonesos i europeus, degut a la importància del poble com a port comercial durant els segles XVI i XVII. Aquest antic encant de Hoi An, s’ha esvaït una mica amb la gran quantitat de turistes que deambula pel poble i que han contribuït a canviar la seva fisonomia, doncs cada una de les cases que donen al carrer s’ha convertit en un restaurant, hotel, botiga de subvenir, sastreria o sala d’exhibicions. De totes maneres, encara es conserven unes quantes de les antigues pagodes, que com sempre són interessants a visitar. D’altre banda, també hi havia alguns comerços amb força encant, conservant antigues tradicions artesanals del poble: creant llums de roba, composant de pintures amb fil de diferents colors i cosint bonics vestits d’estil europeu i oriental. I va ser la gran quantitat de sastreries que va fer decidir a l’Alexandra de fer-se un vestit molt bonic de tonalitats apastelades que estrenarà a principis del proper any, quan tenim intenció de casar-nos. Avui, el segon dia de passejar pel poble, hem conegut casualment en David, un viatger espanyol que després d’uns pocs mesos també està agafant el gust de viatjar i es comença a estudiar com seguir amb aquest tipus de vida. Junts vàrem seguir deambulant pel poble i pel mercat, la part més autèntica, on casi totes les dones venedores i compradores portaven un barret de palla d’estil xinès al cap. Allà també vàrem observar com els locals menjaven ous bullits amb els polls a dins (just uns dies abans de néixer), un menjar també tradicional a Filipines segons en David. Malauradament, caminant pel mercat també ens vàrem adonar que diverses vegades ens venien menjar o begudes amb un preu dos o tres vegades més car que als locals, simplement per ser turistes. Tot i així, no ens vàrem empipar, perquè el preu continuava essent econòmic i l’engany no era tant exagerat com a l’Índia; o amb els vietnamites simplement era més suportable. Hue (veure sobre mapa) 08/07/2009:
El trajecte amb tren des de Danang a Hue va ser molt bonic, amb la línia flanquejant la costa retallada per diverses muntanyes frondoses i altives. El paisatge era encisador, però em va sorprendre molt més la fascinació que els vietnamesos del tren mostraven, aixecant-se dels seus seients per contemplar les meravelles del seu país. Moltes vegades, el paisatge resultava afavorit per la inexistència d’arbres que permetien unes vistes excel•lents. Malauradament, intuïa que les plantes baixes, algunes de les quals semblaven embolicar antics troncs d’arbre, no eren originàries de la zona i que només van prosperar quan el bosc va desaparèixer sota els efectes del nefast agent taronja. Els hotels a Hue estan allunyats una mica de l’estació de trens i ens vàrem deixar convèncer per un taxista que ens hi portava gratuïtament. Naturalment vàrem anar a l’hotel que el taxista ens recomanava, però la recepcionista ens va ensenyar una habitació increïble per només 120.000dongs (7$) i ens vàrem decidir de quedar-nos. L’habitació era gran, amb balcó i finestres a dues parets, amb aire condicionat, nevera,... Era la millor habitació d’hotel on mai havíem estat i l’Alexandra va decidir de quedar-s’hi reposant els següents dos dies mentre jo visitava la ciutat. Però avui al vespre, al anar a pagar les tres nits la noia de recepció m’ha recordat el preu de 12$ que jo havia entès com a 120.000 dongs i el conflicte ha esclatat. Sincerament, no sé si la noia em va enganyar amb el preu o jo em vaig confondre, en qualsevol cas, els de l’hotel tenien les de guanyar perquè tenien els nostres passaports. Finalment, després de força discutir, hem decidit de pagar les dues nits passades a 12$ i marxar a buscar una altra habitació d’hotel per aquesta nit, la qual hem trobat per 5$, un preu massa car tenint en compte que era una de les pitjors habitacions on havíem dormit. En qualsevol cas, deixant de banda les aventures d’hotel, Hue es una ciutat molt interessant, que va ser capital de Vietnam del 1802 al 1945. Entre les diverses atraccions de la ciutat hi ha un gran recinte imperial que fa ser fortament bombardejat pels americans però que encara conserva interessants pavellons i temples. Hue també compta amb diverses tombes reials (que no vaig visitar), diverses Pagodes i un pont cobert que he visitat avui pedalejant amb bicicleta entre diverses plantacions d’arròs. Durant la visita matutina d’una de les pagodes o temples Budistes, vaig tenir la casualitat d’assistir a una llarga cerimònia celebrada abans de menjar, amb cants, tocs de gong i pedra, veneració dels bols d’arròs, silencis,... Els monjos estaven asseguts a la taula vestint túniques grogues, els més joves estaven de peu vestint túniques grises, i paral•lelament a la celebració, diverses dones grans vestides de gris feien genuflexions. Ningú em va recriminar amb la mirada per la meva presència, simplement em somreien mentre seguien amb aquella cerimònia tant especial que segurament celebraven cada dia. Va ser en un altre temple que vaig tenir oportunitat de conversar amb un monjo jove, vestit de gris i amb el cap afaitat a excepció d’una llarga melena que li queia pel front. El noi es deia Dat i tenia 14 anys, explicant-me que feia dos anys que estava al monestir, juntament amb 30 nois més de la seva edat. Semblava que s’hi trobava molt bé, tocant el gong quan els turistes entraven al temple o quan els fidels pregaven i adoraven les imatges de Buda. Ha Noi (veure sobre mapa) 17/07/2009:
Varem arribar a Hanoi el dijous el vespre, després d’un llarg viatge amb tren des de Hue. De l’estació de trens, vàrem agafar un taxi cap a casa d’una parella de romanesos de Couchsurfing que l’Alexandra coneixia, on vàrem arribar després que el taxista fes una gran volta per a cobrar-nos més del doble del preu normal. Però el mal humor se’m va passar de seguida quan ens vàrem trobar amb en Sebas i la Mona, els quals ens van tractar amb una hospitalitat digne d’entrar al llibre Guinness de la bona hospitalitat –igual que les anteriors parelles que ens han anat allotjant-, malgrat que ells comentessin que simplement ens havien obert la porta de casa seva. Però la van deixar ben oberta, perquè de seguida ens vàrem tornar a sentir com a casa, sobretot l’Alexandra que s’hi va quedar tancada casi tota la setmana; a excepció del divendres passat, l’endemà d’arribar, que vàrem anar junts a l’ambaixada de l’Índia per a fer-nos el visat. Els següents dies que havíem de tornar a l’ambaixada (per a pagar i per a recollir el visat) hi vaig haver d’anar sol, una gran sort per a l’Alexandra, doncs els dos dies va estar plovent a bots i a barrals. El pitjor dia va ser dilluns, quan sense massa temps estava pressionat per a trobar algun lloc on em venguessin dòlars (a l’ambaixada India no accepten moneda vietnamesa, la qual és difícil canviar per dòlars) i l’impermeable que portava era insuficient per a aïllar-me de la pluja. Plovia tant, que molts carrers pels quals vaig haver de caminar es van inundar un o dos pams, deixant al tràfic col•lapsat i a mi més xop que un ànec. L’Alexandra es va ben espantar quan vaig arribar a casa amb l’autobús. Evidentment, estàvem creuant Vietnam un dels pitjors mesos, en plena època de pluges; en qualsevol cas, tal com havia escrit a HCMC no ens podem queixar, perquè fins ara havíem viatjat per la meitat del món esquivant sempre les pluges. D’altre banda, tampoc em podia queixar, perquè malgrat ploure casi tots els dies, vaig poder descobrir la ciutat de Hanoi durant uns dos o tres dies sense mullar-me massa. Hanoi és la segona ciutat més poblada de Vietnam, després de Ho Chi Min City, capital del Vietnam des del segle X, a excepció del segle IX que va quedar eclipsada temporalment per Hue, abans que els francesos li tornessin la capitalitat, que va ser conservada pels comunistes. El primer dia de visita a Hanoi vaig començar a caminar des del mercat de Dong Xuan que principalment venia teixits. Després vaig anar caminant cap al sud per carrerons estrets amb pagodes resguardades per edificis d’arquitectura francesa, fins a la catedral de Sant Josep, d’estil gòtic, una visió completament europea si no fos pels vietnamesos cristians que la visitaven. A continuació vaig passejar pel costat del llac Hoan Kiem, on hi ha una altre pagoda al mig i fins al parc de Lenin, on hi ha un gran llac al mig i centenars de vietnamesos fent esport: corrent, jugant a bàdminton, a voleibol amb els peus i aeròbic, una costum similar a tots els altres països del sud-est asiàtic, on les noies i dones no semblen tenir cap vergonya de mostrar els seus moviments davant els transeünts que les admiren. El segon dia vaig visitar el temple de la literatura (entrant per una porta lateral sense pagar...), la primera universitat de Vietnam establerta al 1070 i composada de diversos temples, aules i diverses files de tortugues gegants de pedra que carreguen una làpida amb els noms de tots els alumnes que van passar per la universitat i rebre doctorat. A continuació vaig caminar cap al Nord fins al mausoleu de Ho Chi Ming que estava tancat i la pagoda d’un pilar que, com el seu nom indica està suportada per un únic pilar erigit al costat d’un petit llac. També vaig tenir molta sort que no plogués durant el tour d’un dia cap a Halong Bay, una de les icones de Vietnam, un indret protegit per la Unesco que està nominada com una de les 7 meravelles naturals del món. I segurament ho val la pena, tot i que jo només en vaig tenir un molt petit tast, visitant un parell de coves i rodejant només un parell de les 775 illes que formen la badia del dragó descendent (la traducció de Halong Bay). De totes maneres, malgrat la meva curta visita a bord d’un dels 500 vaixells destinats a carregar turistes, vaig gaudir molt imaginant-me navegant en solitari entre aquests centenars d’illetes de roques escarpades i cobertes de vegetació, les quals van tenir la seva importància històrica en algunes batalles navals que van mantenir protegida Vietnam de Xina. Apart visitar diversos monuments, mullar-me, relaxar-me i celebrar el meu aniversari (37 anys, el meu tercer aniversari fora de casa), també vàrem aprofitar la nostra estada a Hanoi a casa d’en Sebas i la Mona per a jugar algunes partides d’un interessant joc de taula i per a mantenir interessants converses, sobre Vietnam, Romania i la vida en general. En Sebas i la Mona ens van comentar que a Vietnam, quan un propietari lloga un pis a un estranger, aquest ho ha de declarar a la policia i ha de pagar unes taxes més elevades. També els costos de l’aigua i l’electricitat són més cares pels estrangers. Aquesta és la raó que els costos dels pisos de lloguer a Vietnam pels estrangers molt més cars que per als locals i a uns preu que s’apropen als d’Europa. A partir d’aquesta informació, ja no em va estranyar més que els vietnamesos ens vulguin cobrar el menjar sempre a un preu especial d’estranger i que sovint ens intentin enganyar. Un altre dia, també vàrem anar amb en Sebas i la Mona a una festa d’acomiadament d’una noia suïssa que tornava a casa després de dos anys treballant a Vietnam. A la festa vaig conversar amb un francès que feia 2 anys que treballava a Vietnam. Li vaig preguntar si al Vietnam hi havia comunisme i em va respondre que l’economia de Vietnam està totalment basada en el capitalisme, en canvi, el control de la societat està basat en el comunisme (hi ha espies, denuncies,...). Per exemple, ell va rebre un llibre per correu i quan va anar a recollir-lo, la policia li va requisar i posar una multa perquè el llibre estava prohibit a Vietnam per anti-comunisme. Sapa (veure sobre mapa) 19/07/2009:
Sapa és un indret perdut entre les muntanyes del nord de Vietnam recomanat en totes les guies de viatges (i recomanat per tots els viatgers que ens hem creuat). Malgrat no ho sembli, Sapa no és un indret descobert recentment, perquè els francesos ja s’hi van començar a establir a partir del principi del segle XX, pel clima temperat que té amb comparació a la resta de Vietnam. De totes maneres, els casi 200 edificis colonials que els francesos van construir al voltant de Sapa van ser derruïts durant la guerra entre els francesos i els comunistes vietnamites. Des de llavors, Sapa va quedar oblidat fins al 1993, quan el govern vietnamita en va obrir les portes al turisme, tant local com internacional. De fet, un 80 o 90 per cent del turisme que vàrem observar a Sapa era vietnamita i això ens va suposar un problema, perquè amb dificultats vàrem trobar tiquet de tren pel divendres al vespre, de Hanoi a Lao Cai (a prop de Sapa i de la frontera Xina). L’únic bitllet disponible era de seient dur, i realment era dur, perquè els seients eren fets de fusta amb un respatller completament vertical. L’Alexandra va fer un escàndol, però no va poder fer res més que acceptar la situació i intentar dormir mínimament, molt mínimament. Vàrem arribar al matí a molt cansats, però a Sapa ens vàrem trobar un altre problema causat per la gran quantitat de vietnamites que visiten la població el fi de setmana: no hi havia habitacions d’hotel lliures i les que hi havia eren molt cares. Finalment en vàrem trobar una per 12 euros i ens hi vàrem tancar per a fer una bona migdiada. De totes maneres, jo em vaig posar el despertador a mitja tarda i amb molts esforços em vaig despertar per anar a fer una caminada pels voltants de Sapa, descendint per un camí rodejat de camps d’arròs i alguns de blat de moro. Més descansat, avui al matí he tornat a fer una altre caminada, aquesta molt més salvatge, descendint per marges, camps d’arròs i canals per tal d’evitar-me de pagar el tiquet d’un euro que cobren per a caminar pels camins. Però l’aventura ha valgut la pena i, encara que a estones estava enfangat fins als turmells i amb el cul ben brut, no em deixava de repetir que hi havia gent que pagava molts diners per a trobar-se en situacions crítiques com la meva. En qualsevol cas, la diversió no es trobava en el fang, sinó en el paisatge que em rodejava: desenes de terrasses d’arròs que descendien una sota l’altre els pendents de les muntanyes, com si es tractés d’un màgic mapa en relleu que mostrava les seves corbes de nivell. D’altre banda, durant el meu descens em vaig trobar diferents cases habitades per gossos lladradors i nois i noies de la tribu de H’mong, els quals eren molt més tímid que els altres que deambulaven pel poble de Sapa intentant de vendre subvenirs. Després d’ascendir per un camí més decent, em vaig dutxar a l’hotel i ens vàrem disposar a marxar. Realment Sapa es mereixia una estada molt més llarga, però feia dies havia decidit de fer els següents dos mil quilometres molt més ràpidament per tal de poder visualitzar una eclipse total de sol que en breu creuaria el Nord de l’Índia i el centre de Xina. Evidentment ens perdríem alguns indrets d’interès pel camí, però a canvi tindríem oportunitat d’experimentar aquests estranys quatre minuts de foscor sota la llum del sol. Potser és un sacrifici una mica absurd, però després de conèixer que molts turistes europeus visitaran Xina simplement per a observar l’eclipse, he pensat que jo també tinc dret a una mica d’absurditat. China Kunming (veure sobre mapa) 21/07/2009:
Antigament havia un tren de Hanoi a Kunming (Xina) construït pels Francesos a principis del segle XX, però la línia es va espatllar fa uns anys i les autoritats xineses no l’han tornat a arreglar. Així doncs, després de creuar la frontera xina (vàrem tardar mitja hora a creuar-la perquè feia molta calor i els oficials deien que teníem febre i que podíem tenir la grip) vàrem haver de comprar un bitllet d’autobús de lliteres. L’endemà al matí vàrem arribar mig descansats a Kunming on ens vàrem trobar amb en George i on ens havíem de trobar també amb un altre noi de Couchsufing que ens havia d’allotjar, però aquest noi no ens enviava la direcció de casa seva i cansats de carregar les bosses finalment vàrem decidir d’agafar una habitació d’hotel. Quan finalment el noi ens va enviar la seva direcció al cap de tres hores li vàrem respondre que ja no era necessari i el noi ens va tornar a escriure empipat un missatge ple d’insults. Potser vàrem tenir sort de no ser allotjats per ell... En canvi, vàrem tenir molta sort de trobar-nos amb en George, un xinès de casi 50 anys però d’esperit molt jove que es va oferir a mostrar-nos la ciutat. Tot i que plovia, en George ens va porta a passejar per un parc, on hi havia resguardats sota diversos coberts alguns grups d’homes i dones de mitjana edat que cantaven i ballaven alegrament davant la vista dels fascinats transeünts. Al final del parc hi havia una bonica casa de te on ens vàrem aturar. El te simple no era massa econòmic, tot i que hi havia altres tes (d’un any, dos, tres,...) encara més cars. Respecte aquests tes més cars, en George ens va comentar que hi ha gent que nota la diferència del gust del te, i altres que només noten la diferència en el preu. En qualsevol cas, el nostre te estava molt bo, amb un gust molt durador, perquè cada vegada que es buidava una mica d’aigua una noia s’encarregava de tornar a omplir la tassa, de manera que vàrem acabar anant dues vegades al lavabo. I aquesta va ser una altre experiència memorable, perquè aquests eren totalment oberts, podent observar fins i tot el cul dels homes que hi havia cagant. Quan vaig tornar i ho vaig comentar amb en George, aquest ho va trobar normal, explicant que de petits, al no haver aigua calenta comunal, tot el poble es banyava junt i despullats (separat per gènere), desapareixent el pudor que puguem tenir els occidentals. Durant la conversa amb en George, aquest ens va explicar que Kunming es la capital de la província de Yunnan, una província amb moltes minories, i la que té més gran diversitat de plantes de la Xina, essent anomenada el regne de la diversitat o de les plantes. De la mateixa manera, Kunming també té un mot assignat, essent anomenada la “ciutat de la primavera eterna”, pel seu clima temperat afavorit pels 1900metres sobre el nivell del mar de la ciutat. A nivell personal, en George ens va explicar que s’havia convertit al cristianisme quan es trobava treballant a Estats Units, on havia estat durant 20 anys. Ens va explicar que a Xina hi ha esglésies del govern controlades per aquest, i esglésies familiars, en teoria prohibides tot i que el govern ja no les persegueix. Ens va explicar que a Xina molta gent es converteix al cristianisme, una religió molt nova, perquè Xina és un país continental que sempre s’ha mantingut aïllat culturalment. D’altre banda, també ens va contar que actualment a Xina hi ha més llibertat i que el govern és menys opressiu; també els mitjans de comunicació són més oberts, amb menys diferència entre les notícies que arriben de fora de Xina i les produïdes al país. Parlant sobre l’economia, en George va explicar que els xinesos son molt treballadors, sempre volent guanyar més diners; aquesta característica juntament amb un sistema polític fort, ha permès que l’economia de xina hagi crescut tant. En realitat, econòmicament, Xina és més capitalista que Estats Units i això aporta nous problemes, doncs el increment de riquesa provoca un increment del preu de la ma d’obra, amb moltes fàbriques xines que es mouen a Vietnam on és més econòmic de produir. Mentrestant, a Xina, la gent s’ha d’acostumar a buscar treball si un no vol engronsar les llistes d’atur (abans l’estat aportava treball per a tothom). D’altre banda, l’escola secundària, la universitat i la sanitat, han deixat de ser gratuïtes per a tothom, resultant-me molt curiós que Europa tingui millor estat del benestar que els països comunistes. Chengdu (veure sobre mapa) 22/07/2009:
Hem arribat a Chendu a les 5 del matí, jo mig descansat i l’Alexandra sense dormir. A les 5:45 hem agafat el primer autobús cap al centre i hem enviat un sms a la You, una jove noia xinesa que s’havia ofert d’allotjar-nos. La You ens ha mostrat que se seria la nostra habitació i mentre l’Alexandra s’hi quedava per a dormir, jo he pujat a la terrassa del bloc de pisos de la You (trenta nivells) sense masses esperances de poder observar l’eclipsa total de sol. El cel estava completament cobert de núvols que havien deixat escapar unes gotes tot just feia uns moments. Segurament, havia estat massa innocent de creure que podria veure l’eclipsa total des de Chengdu, doncs fins i tot a googlemaps la ciutat està permanentment coberta de núvols. Malgrat tot, uns quants minuts abans de l’eclipsa total he tingut uns minuts màgics, doncs la llum del sol ha pogut travessar els núvols, mostrant la seva silueta casi tota ocultada per la lluna. Ha estat interessant poder observar l’evolució de l’eclipsa amb els ulls nus, perquè poc més tard, els núvols s’han apartat més i la llum ha estat tan intensa que era impossible mirar directament el sol. Malauradament, el sol s’ha tornat a ocultar darrera els núvols, moments previs a que s’ocultés totalment darrera la lluna, enfosquint tota la ciutat. La gent que hi havia acompanyant-me al terrat i a molts altres terrats de la ciutat s’han posat a udolar i a cridar mentre jo feia fotos de la ciutat de Chengdu amb els llums encesos, com si ens trobéssim de nit. Després, la llum ha tornat a aparèixer lentament darrera els núvols, podent observar durant uns altres moments màgics la silueta del sol, igualment en forma d’ungla, però aquest cop orientada al revés, demostrant que realment quelcom estava passant per davant del sol. Finalment s’ha posat a ploure a bots i a barrals. Mentre em refugiava a l’entrada de l’edifici, he pensat que malgrat els núvols, ha valgut la pena haver arribat amb presses a Chengdu per a presenciar l’esdeveniment, perquè a més a més, Chengdu és una ciutat en teoria més interessant que Kunming i per a demostrar-m’ho he anat a visitar el monestir budista de Wenshu una vegada ha acabat la pluja. El monestir de Wenshu fou construït durant la dinastia Tang (619 – 907 AC), constant de diversos temples plens de gent oferint encens a les estàtues de buda, tocant amb esperança el símbol de la felicitat o acariciant un dragó de metall. Inevitablement vaig recordar un comentari d’en George de Kunming, qui explicava que la majoria de budistes no saben qui és buda ni què predicava, que només segueixen uns rituals per a ser beneficiats pel destí (i potser passa el mateix amb la majoria de cristians o de qualsevol religió). Casualment, al temple em vaig trobar un noi original d’un poble al sud de Chengdu que em va explicar que la gent oferia cacauets (símbol del nen) a les estàtues per a tenir fills mascles. Després em va explicar que el budisme va arribar de l’Índia, però que Xina és un país bàsicament continental, on les tradicions i religions són més difícils de canviar als països que tenen mar, motiu pel qual no han entrat altres religions a Xina fins a l’actualitat. Finalment, el noi em va explicar que havia acabat d’estudiar una enginyeria, però que ara li seria difícil trobar treball, perquè Xina és el país més poblat del món i les ofertes de treball són limitades. 26/07/2009:
La You, una noia xinesa de 18 anys que somnia a anar a estudiar a França, i els seus pares ens han allotjat fenomenalment a casa seva. Fins i tot, la mare de la You ens va fer una excel•lent sopar un dels primers dies que també tenien allotjats a uns francesos de Couchsurfing. Llàstima que els seus pares no parlin casi gens d’anglès, tot i que la You supleix de sobres aquesta mancança amb bona conversació i informació sobre la seva cultura i el món en general. Per exemple, un dia la You ens va explicar que la majoria de famílies xineses estan composades d’un únic fill, degut a la política del fill únic que castiga amb fortes multes les famílies que tenen més d’un fill (poden arribar a costar 10.000 euros) veient-se obligades, a més a més, a pagar l’educació del segon fill. Segons el govern xinès, aquesta política ha restat entre 300 i 400 milions de persones al creixement de la població i ha facilitat l’èxit econòmic del país, tot i que també ha provocat problemes socials amb esterilitzacions i avortaments forçosos, infanticidis i amb un 120% de nois en proporció a noies nascudes. La You va comentar que degut a la política de l’únic fill a Xina, els cosins s’anomenen germans i la relació que tenen acostuma a ser tant pròxima que és com si realment ho fossin. D’altre banda també va explicar que la política del fill únic no s’aplica a les minories, les quals es veuen afavorides per un increment de la població en el conjunt de la Xina (un punt a favor del govern xinès, normalment acusat de maltractar les minories). La You ens va ajudar a fer-nos la targeta Panda per a entrar gratuïtament a molts monuments, una iniciativa del govern per a ajudar al turisme després del terratrèmol de Sichuan del 2008, que va provocar casi 70.000 morts confirmats i casi 20.000 desapareguts, deixant a uns 5 milions de persones sense casa. Malgrat aquest succés, Chengdu es coneguda com la ciutat de l’abundància, essent també la capital de la província de Sichuan, coneguda amb el sobrenom del reialme del paradís. Aquests sobrenoms s’adapten a la modernitat de Chengdu, la qual podria ser una ciutat europea si no fos pels incomprensibles caràcters xinesos que omplen cartells i anuncis i els seus vianants amb els ulls allargats. Una altre similitud és la gran quantitat de carrils bici que té la ciutat, tot i que en el cas xinès son ocupats per desenes de motos elèctriques (les úniques que poden circular pel centre de la ciutat). Gràcies a aquesta limitació, les ciutats (també era així Kunming) són molt silencioses, tot i que això pot ser perillós, perquè més d’una vegada vaig estar a punt de ser atropellat per una moto, al creuar un carrer sense mirar, encara programat amb la costum de l’índia d’escoltar els vehicles en comptes de veure’ls. Chengdu també podria comparar-se amb una ciutat europea pels seus parcs (potser menys abundosos que a Vietnam), tot i que l’ambient en aquests era completament diferent a qualsevol parc visitat amb anterioritat. En múltiples punts del parc hi havia artistes que cantaven deliciosament o ballaven, superposant amb els altaveus les seves músiques i cants. Els artistes exposaven les seves arts a canvi de res, només amb ganes de compartir l’alegria de viure amb els altres presents. Veritablement em va sorprendre aquesta extraversió als parcs, sobretot perquè imaginava els xinesos tímids per naturalesa, però la You ens va explicar que era normal, doncs als xinesos els agrada fer coses en grup i reunir-se per parlar sobre la vida o filosofia, o per a jugar. Aquesta última era una altre característica que em va sorprendre, en diversos punts de la ciutat vaig observar grups de xinesos jugant a diferents jocs de taula, els quals son completament diferents als que es juguen a occident. Gràcies a la targeta Panda que ens va fer la You vàrem poder entrar sense pagar al Centre de Recerca i Cria de Pandes, els quals tenen diversos àrees protegides a la província de Sichuan. Vàrem arribar que la majoria de pandes estaven endormiscats, però després els van donar de menjar i vàrem observar com jugaven els petits pandes vermells o com es barallaven a càmera lenta dos pandes joves per a ocupar una incòmode branca en un arbre. També va ser curiós observar en una incubadora una cria de 10 dies que només mesurava uns cinc centímetres. Ajudats de la targeta Panda també vàrem visitar altres monuments de Chengdu, tot i que aquesta no ens ha evitat de pagar avui per la visita de Leshan, tot i que hem aconseguit confondre’ls i pagar la meitat, com a estudiants, presentant els nostres carnets d’identitat. A Leshan es troba el buda assegut més gran del món (de 71 metres), excavat a la pendent d’una muntanya de cara a un cabalós riu. Encara que estigués plovent tot el dia i que haguéssim de suportar una cua d’una hora, vàrem gaudir de la visita, la qual incloïa diverses coves excavades i altres grans estàtues en altres pendents de la muntanya. És curiós la diferència d’art religiós entre occident i orient, doncs mentre a Europa es construïen esglésies de pedra a múltiples punts d’orient s’excavaven grans escultures i temples a les parets rocoses. 30/07/2009:
Després d’haver-nos acomiadat fa uns quatre dels nostres inseparables amics de viatge, ens hem tornat a trobar amb ells: en David, la Maria i els pares d’en David, en José i la Mariam que tornaven a viatjar amb ells per una temporada. En David i la Maria havien seguit el seu viatge pel nord de l’Índia, Karakorum i oest de Xina, mentre nosaltres veníem del sud visitant Indoxina. Ells s’havien ofert d’esperar-nos a Xian, però al final vàrem decidir d’esperar-los nosaltres i aprofitar de visitar junts la muntanya d’Emei el següent dia de la seva arribada. El primer dia de rencontre vàrem dedicar-lo a passejar per Chengdu, mentre ens explicàvem totes les anècdotes de viatge que hem anat acumulant els darrers mesos. Va ser un bon dia, climàticament també, perquè per primera vegada des de que hem arribat a Chengdu els núvols es van obrir i vàrem observar el cel blau. Malauradament, l’endemà tornava a estar núvol. Tot i així vàrem comprar un bitllet d’autobús cap a Emei i a continuació un altre fins a una de les entrades a la muntanya d’Emei. Ens havien explicat que des d’allà podíem agafar un telefèric sense pagar l’entrada a la muntanya (13euros), però vàrem descobrir tard la manera de fer-ho i vàrem haver de pagar l’entrada. De totes maneres, tots excepte els pares d’en David vàrem pagar la meitat, com a estudiants, tot i que jo no tenia cap document per a mostrar i vaig acabar mostrant el DNI d’en David, fent-me passar per ell i per estudiant. Passada aquesta petita aventura, varem pujar al telefèric fins al monestir de Wannian (1020m) des d’on vàrem començar a caminar un petit sender asfaltat i empedrat amb centenars o milers d’escales que enfilava la muntanya, entre un eixordador soroll de cigales, un bosc espès i verd i una boirina que no ens deixava veure més enllà de 100 o 200 metres. Malgrat tot, després de l’esgotador esforç per a ascendir 900 metres fins al monestir de Huayan (1914m) vàrem tenir el premi de poder observar el pic del Color Daurat entre els núvols. Però aquest premi va durar poc, perquè l’endemà al matí, després de dormir en una habitació humida del monestir ens vàrem trobar que plovisquejava, i així va seguir a mesura que seguíem ascendint pel camí d’escales. I va ser la pluja la que potser ens va despistar, doncs en comptes de desviar-nos a l’esquerra per a descendir per una altre carena de la muntanya més interessant paisatgísticament, vàrem seguir pujant amunt i amunt, fins que va ser massa tard tornar enrere. Així doncs varem decidir seguir ascendint fins a arribar al peu del segon telefèric (2540m) fins al cim (3077m), però el temps estava tant dolent que després de fer un te vàrem descendir amb autobús cap a Emei, davant la impossibilitat de veure res entre la boira. A Emei vàrem trobar un hotel mig decent on ens vàrem relaxar fins l’endemà al matí que vàrem tornar cap a Chendu, mentre els nostres amics visitaven el gran buda de Leshan. Durant aquestes moltes hores compartides a la muntanya varem estar comentant sobre les impressions que ens estaven provocant els xinesos, en general molt amables i ocasionalment simpàtics, però molt sorollosos i poc amigables, preferint de relacionar-se o socialitzar entre ells. De totes maneres, la impressió era molt més bona a la rebuda per diversos viatgers, que no ens havien parlat massa bé de Xina o dels xinesos. De totes maneres, els viatgers que pitjor ens n’havien parlat eren els que havien estat treballant a Xina, explicant-nos que els xinesos eren odiosos per la seves ganes d’aconseguir dels seus treballadors fins a l’última gota de suor. D’altre banda, també vàrem comentar la nostra sorpresa de trobar-nos amb un país molt car, incloent els productes made in China però sobretot en els transports, hotels i entrades a atraccions turistiques, preus que també paguen els xinesos sense queixar-se. Finalment, també vàrem riure molt comentant sobre els gestos a Xina, els quals són completament diferents a occident. Per exemple, el gest de fumar (amb dos dits a la boca) a Xina significa menjar; o el gest de prendre el te a Xina s’assembla al gest de ... (amb el puny tancat allunyant-se i apropant-se a la boca). Aquesta diferència de gestos pot ser frustrant, quan per exemple no t’entenen que demanes la compte en un restaurant, fent el gest d’escriure a l’aire. Però encara resulta més frustrant la diferència de gestos per a indicar números, els quals són iguals fins al número 4, però que són diferents per a quantitats majors (per exemple, el 10 es fa creuant dos dits, un de cada ma; o el 7 es fa posant la ma en forma de pistola) de manera que al demanar un preu és casi impossible entendre’s amb gestos, fins que agafen una calculadora. Quan al migdia hem arribat a casa la You, la seva mare ens ha obert la porta sense casi mirar-nos. La impossibilitat de comunicar-nos en anglès ens ha preocupat, però més tard, quan ha arribat la You ens ha explicat el problema. Al matí, la seva mare havia rebut una trucada de la policia preguntant perquè estaven allotjant tants estrangers, preguntant qui eren, perquè no es registraven a un hotel, demanant totes les dades de la seva filla,... En resum, la mare de la You s’ha ben espantat i ja ha decidit de no allotjar a ningú més. És una llàstima, que alguns governs i la policia estiguin en contra de l’amistat entre cultures, doncs això mateix va passar amb l’Ullas, el noi de Queta a Pakistan, que des de que va ser visitat per la policia secreta va deixar d’allotjar a gent de Couchsufing. ‹ Anterior (03/06/2009) MES Següent (2009-08-02)› ‹ Anterior (2009-06-08 - Malaysia) PAÍS Següent (2009-07-21 - China)› |
|
