| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (03/09/2006) MES Següent (2006-11-02)› ‹ Anterior (2006-11-11 - Luxemburg) PAÍS Següent (2006-11-17 - France)› Germany Bremen (veure sobre mapa) 03/10/2006: Ahir al vespre vàrem estar treballant al cafè d’internet del primer dia. Avui al mati també ens hi hem dirigit per acabar de treballar, però ens ha sorprès que estigués tancat, també un supermercat del costat. Hem entrat a una botiga asiàtica que semblava oberta, però el dependent ens ha informat que avui la botiga era tancada. Llavors ens ha explicat que era festa a tot Alemanya per a celebrar que 16 anys enrera s’haguessin reunificat. Llavors hem entès que la ciutat semblés morta, però el que ens ha estranyat és que a casi enlloc hi hagués banderes alemanyes onejant. Semblava que ningú estigués per celebracions nacionalistes, que ningú es sentís orgullós de la seva pàtria. Així doncs ens hem posat en marxa cap a Bremen, ciutat famosa per la història cantors de Bremen. Un ase, un gos, un gat i un gall que segons la faula es van fer amics i van fer camí cap a la ciutat a provar sort com a cantants. Però de camí es van aturar a una casa i decidir demanar allotjament cantant. Però cantaven tant malament que uns bandits que vivien allà es van espantar i van fugir cames ajudeu-me. Llavors els quatre cantors van decidir de quedar-se a viure allà per sempre. 04/10/2006:
Bremen és una ciutat molt bonica, que es desenvolupa al voltant d’un riu. En teoria, igual que Hamburg, Bremen disposa d’un gran port, però el riu semblava ben mort de trànsit de vaixells. D’altre banda, Bremen té molt més atractiu arquitectònic que Hamburg. Ahir al vespre i avui hem estat passejant pels seus captivadors carrers d’edificis medievals, gòtics. Per l’encisadora plaça de l’ajuntament i la catedral, també d’estil gòtic i naturalment, com a tot el nord d’Europa, de maons vermells. A moltes cantonades o botigues de la ciutat et topes amb la típica icona de Bremen, un ase a sobre del qual hi ha enfilat un gos, sobre del gos un gat i a dalt de tot un gall. Les estàtues, totes iguals, estan pintades dels colors més diversos: dels colors de l’equip de futbol de la ciutat, dibuixos abstractes, colors originals dels personatges,... Aquestes estàtues son interessants i divertides. Cada ciutat alemanya sembla tenir el seu propi símbol. Berlín estava plena d’estàtues d’ossos (també, totes idèntiques) pintades de les formes més diverses. I Hamburg estava plegada d’estàtues d’un vell portador d’aigua. Malgrat, recórrer una mica tota la ciutat, no ha fet massa bon dia i ha estat plovent a estones. Cosa que hem aprofitat per anar a la biblioteca a connectar-nos a Internet i a treballar una mica. He estat repassant totes les despeses del viatge, fins ara, i m’he alarmat una mica. Per la següent part de l’itinerari: Àfrica i Àsia hauré de trobar més esponsors i mitjans de comunicació que em donin suport perquè sinó serà complicat complir la següent part del somni. 05/10/2006: Aquests dies he estat trucant al número de telèfon que m’havia donat el distribuïdor de Hymer per a solucionar el problema amb la nevera, que no refreda funcionant a gas. Després de marcar el número sortia un contestador amb alemany que no vaig aconseguir saltar-me. Finalment ahir vaig mirar a internet i vaig descobrir que el fabricant de la nevera tenia un taller a Bremen. Avui ens hi hem dirigit i ha valgut la pena, perquè en un moment han canviat una petita peça i la nevera ha tornat a funcionar. Després ens hem començat a dirigir cap a Holanda, però sense presses. Netherlands Leeuwarden (veure sobre mapa) 06/10/2006:
Ahir al vespre, al entrar a Holanda, l’Alexandra va comentar: “mira, les finestres de les cases son molt més grans”. I efectivament, la majoria de les cases dels pobles tenien uns grans finestrals que il·luminaven amb la llum que provenia dels menjadors, cuines o habitacions. Passava el mateix que a Dinamarca, molta gent vivia ignorant que els veïns poguessin observar la seva vida des de fora, o potser els veïns no tafanejaven. Ens vàrem aturar a la ciutat de Groningen i aquest matí l’hem sortit a visitar, tot i que igual que els dies anteriors, ha estat plovisquejant una mica. Groningen és una ciutat universitària amb força encant. Es desenvolupa al voltant de diversos canals, on hi ha diverses barcasses on la gent sembla viure, ja que tenen les seves plantes a coberta, el timbre a la porta,... La ciutat recorda les ciutats escandinaves, potser pels canals, o per l’arquitectura de les cases o simplement per la tranquil·litat, tot i que sigui força comercial, amb diverses galeries d’art, botigues de formatges, ‘cafeshops’,... Ens vàrem desviar del centre i vàrem ensopegar per casualitat amb el districte vermell de Groningen: un carrer de 100 metres de llarg, amb aparadors cada 3 o 4 metres, cada un amb una porta mig oberta o tancada, segons la disponibilitat de la inquilina. Algunes de les noies també tenien les cortines obertes, exposant les seves carns mentre miraven el carrer somrient als homes solitaris. Tot i que esperada a Amsterdam, ha sigut una visió sorprenent en aquesta petita ciutat. A la tarda, després de dinar i de connectar-nos una estona a Internet, hem fet camí cap a Leeuwarden. Hi hem arribat ja de nit. Ens hem dirigit cap al centre i hem aparcat al costat d’un canal. 07/10/2006:
Aquest matí hem visitat el tranquil poble de Leeuwarden, del mateix estil que Groningen: diferents canals rodejant el casc antic, carrers de maons vermells, cases baixes, algunes àrees comercials però menys transitades,... De totes maneres, aquí no hem ensopegat amb cap districte vermell. Desprès de visitar casi tots els racons de Leeuwarden hem començat a fer camí cap a Amsterdam. Hem circulat per l'autopista A7 que circula per sobre un dic d'uns trenta quilometres de llarg que separa el mar obert d'una immensa llacuna, amb les aigües per sota el nivell del mar, fet que ha permès guanyar moltes terres que abans estaven sota l'aigua. Per exemple, en un punt proper al dic hem trobat un cartell que anunciava que aquell punt es trobava a 4,8m sota el nivell del mar. Encara que es trobin a diferents nivells, existeix trànsit de vaixells i barques entre la llacuna i el mar obert, utilitzant un sistema de comportes. Ens hem parat a dinar en a mig recórrer el dic, en un aparcament que dominava tota la seva extensió. El vent bufava molt fort, igual que al llarg de tota la costa. No és d’estranyar, doncs Holanda sempre ha estat identificada amb els molins de vent. Al llarg del camí n'hem vist algun d'antic, però la majoria eren nous, encara que tampoc semblava haver-n’hi més que a Alemanya del Nord o Dinamarca. Desprès de creuar el dic i arribant a Amsterdam m'he fixat que molts camps on pasturaven baques, cavalls o bens, estaven delimitats per canals. Cada cent o dos-cents metres n'hi havia un. Però no semblaven per a navegar-hi, simplement semblaven haver-los creat per a treure l'aigua dels camps. Després he llegit al mapa que la zona s’anomenava “Water Land” Hem entrat a Amsterdam a mitja tarda. Ens hem perdut una mica per a trobar el centre però finalment ens hem situat sobre el mapa i hem aconseguit aparcar en un carreró molt tranquil al costat d'un canal. Sortosament, des de la Hymer hem pogut caçar la connexió d'internet d'algun veí. Mentre l'Alexandra utilitzava la connexió he sortit a passejar una estona pels canals del voltant sota la llum del capvespre. Amsterdam (veure sobre mapa) 08/10/2006:
Aquest matí no ha estat massa entranyable. Quan descarregava les bicicletes de la Hymer una dona s’ha parat i m’ha començat a preguntar per l’autocaravana i els països que havia recorregut. Després m’ha preguntat: - L’autocaravana també l’has pintat tu? He contestat afirmativament, pensant-me que es referia als logos dels sponsors. Però després he vist al lateral que algun malànima havia pintat un grafiti durant la nit. No molt gran però era suficient per a posar-te de mal humor. Després he descobert una multa al parabrisa. Apart de la multa, un paper traduït a diferents idiomes informava que estava aparcat en una zona de pagament (3€/hora!) i que si no pagava la multa o seguia allà, m’arriscava a quedar-me amb la Hymer bloquejada amb un cepo. Per acabar he anat a un punt d’informació que hi havia bastant a prop i m’ha atès una noia molt antipàtica que m’ha informat que els mapes de la ciutat valien un mínim de 2€. Per sort, i encara que no ho pogués semblar, la resta del dia no ha sigut tan dolent. Ens hem trobat amb la meva ex, l’Eva, que des de fa dos anys viu a Holanda. Pensava que podria haver algun recel entre l’Alexandra i l’Eva, però s’han entès molt bé. Hem estat passejant força per la ciutat, casi sense cotxes però amb moltes bicicletes (no em sorprèn tenint en compte el cost de l’aparcament). Potser hi ha 50 bicicletes circulant o aparcades per cada cotxe. També hi ha molta gent que passeja a peu, com nosaltres. I alguns turistes amb barcasses que recorrien els diferents canals. Hem anat a menjar unes patates fregides i un gelat. Més tard unes creppes holandeses, bones però no gaire econòmiques. L’Eva ha estat explicant que els holandesos són una gent que es queixa molt, i que de fet, és senzill iniciar una conversació queixant-te del mal temps o del transport públic. D’altre banda, comparat amb els Alemanys son gent que trenquen més les regles, per exemple creuant el carrer amb el semàfor vermell si no venen cotxes. Després hem parlat de les drogues toves que son legals a Holanda. A Amsterdam hi ha molts Coffeshops, locals amb aspecte de bar on en comptes d’alcohol et serveixen drogues toves. Hem llegit en una revista que un gram marihuana costa uns 7€. Jo no n’he comprat mai, per tant no puc comparar i saber si el fet de ser legal n’abarateix el cost o el fet de pagar impostos l’apuja. D’altre banda, pel que ha explicat l’Eva, el consum és legal, però la producció no està legalitzada. D’on provenen les drogues? No ho sé, em sento com un infant preguntant d’on venen els nens. Després ens hem endinsat una mica al districte vermell. M’ha sorprès la gran quantitat d’aparadors que hi havia, amb noies amb roba interior intentant atreure homes a qualsevol hora. Igual que les drogues toves, a Holanda la prostitució està legalitzada i les prostitutes paguen els seus impostos per a exercir. Més tard hem llegit en un article que el lloguer d’un aparador costa uns 100 o 150€ per 8 hores i que una prostituta popular pot arribar a guanyar uns 500 o 750€ al dia. L’article seguia explicant que les menys populars ofereixen mamada i fullada per 50€. També descrivia altres serveis curiosos, com un número de telèfon on trucaves i et proporcionaven una dona en menys de 30 minuts, igual de ràpid que una pizza. La legalització de la prostitució la fa més visible, però no diria que n’hi hagi més que a la resta d’Europa. Al cap i a la fi, apostaria que nombre d’homes disposats a pagar una prostituta és el mateix que a tot arreu. Bé, més a l’Europa de l’Oest, ja que el nivell adquisitiu és més alt. Per això a l’Europa de l’Est em va semblar que hi havia menys prostitució, perquè les dones disposades a vendre el seu cos sempre es guanyaran millor la vida a l’Oest, encara que sigui treballant il·legalment. De totes maneres, en ciutats com Budapest i Sofia hi havia molts locals d’estriptise i molts anuncis de cases de relax. 13/10/2006:
Hem passat 5 dies més a Amsterdam, aparcats molt prop del centre però en una zona lliure de pagament. El diumenge al vespre, després d’aprofitar una mica més internet des de la Hymer, vàrem moure el cotxe per por de nous grafitis i multes. Volíem aparcar a prop del centre però fins casi a les afores de la ciutat no van deixar d’existir les zones de pagament per aparcar. Vàrem aparcar a l’altre cantó del gran canal que divideix la ciutat, deixant el centre al sud. Però l’endemà ens vàrem adonar que érem massa lluny i que per arribar al centre necessitàvem 45 minuts de bicicleta. Llavors vàrem descobrir que molt a prop del centre, però igualment a l’altre cantó del canal, també hi havia aparcament lliure de pagament. L’únic problema és que no hi havia cap pont per a creuar el canal, però el problema no era tal, ja que hi havia diverses línies de barques que cada 15 minuts creuaven gratuïtament el canal. De totes maneres, un dels dies ens varen posar una multa, ja que tot i ser una àrea d’aparcament lliure, no hi pots estacionar més de dues hores i mitja a no ser que siguis resident. També un altre dia que sortíem de la Hymer, una dona es va aproximar i ens va dir que no podíem acampar allà i que si ens hi quedàvem avisaria la policia. L’Alexandra, cada dia està més desenganyada dels Holandesos. La veritat és que en general semblen molt tibats, no massa simpàtics. Aquests dies hem estat treballant força des de la Hymer, aprofitant la connexió a Internet d’alguns veïns i des d’una biblioteca, aprofitant la connexió gratuïta d’allà. He començat a enviar correus electrònics a diferents mitjans de comunicació per a ampliar les col·laboracions per tenir totes les despeses cobertes durant la segona etapa del viatge: Àfrica i Àsia. També vàrem deixar escapar unes quantes hores més passejant per la tranquil·la Amsterdam; pel costat dels canals, amb les seves cases flotants; els carrers lliures de cotxes encara que plens de bicicletes; les cases de grans finestrals, oberts a la curiositat dels transeünts; gent relaxant-se sobre els ponts o llegint el diari als seus portal; També ens vàrem endinsar alguna altre vegada al barri vermell, amb un ambient completament diferent; evidentment ple de llums vermelles, il·luminant les finestres on s’exhibien les prostitutes, els sexshops, els locals d’estriptise; a les cantonades grups de negres et cantaven o xiuxiuejaven les drogues a disposició; grups de japonesos passejaven cohibits, nois solitaris o en grup que miraven la pròxima peça a comprar; parelles, com nosaltres, que observaven amb curiositat i reprovant; individus excèntrics, personatges escapats del manicomi, baralles;... El dimarts a la nit vàrem tenir una llarga discussió amb l’Alexandra sobre legalitzar o no la prostitució. Jo hi estava a favor sempre que s’afavorís la seguretat i voluntat de les noies, però l’Alexandra hi estava encontre perquè èticament no era acceptable. De totes maneres, al final vàrem concloure que, malgrat tot, la prostitució s’havia d’ocultar. Segurament no era correcte mostrar a qualsevol transeünt o menors d’edat, aquells cossos descoberts, insinuant-se; ni les caràtules de vídeo i els estrambòtics artefactes dels sexshops. El dimecres va ser un dia més social. Al migdia ens vàrem trobar amb en Ramon davant de l’estació de trens. Es va presentar amb una bicicleta amb la roda de davant decorada amb flors de gira-sol i amb unes sabates que hi feien joc, grogues i amb uns gira-sols pintats. Era tota una atracció circular amb bicicleta a prop d'ell, totes les mirades es dirigien cap a nosaltres. Ens va proposar de comprar quelcom a un supermercat i anar a menjar a algun parc. Vàrem acceptar, perquè igual que la seva, la nostra economia no estava per masses despeses. Vàrem pedalar fins a Vodelpark, un gran parc al sud de la ciutat, ple de llacs, gespa, algun ocell salvatge i força gent reposant. Allà vàrem començar a conversar sobre el caràcter dels habitants d'Amsterdam. En Ramon va començar a explicar que la gent a Amsterdam te molt poca paciència i s’expressa amb força violència. Després ens va parlar de la indiferència i del gran creixement de la intolerància a Holanda. De totes maneres, en Ramon creia que el nivell de racisme continuava estant per sota de la majoria de països. Llavors va explicar que els assassinats del cineasta Theo Van Gogh i el polític Pin Fortuyn, ambdós amb un discurs xenòfob, van empènyer la societat cap a posicions mes intolerants. Per això al final concloïa que la imatge de llibertat d'Holanda no era real. A continuació vàrem treure el tema de les drogues suaus, que son legals a Amsterdam. Explicava que la venda (sempre quantitats inferiors a 30 grams) i el consum era legal, però la producció (major a 8 plantes de marihuana) no era legal, ni tampoc emmagatzemar-la, per això, cada dia els diaris reservaven alguna columna a les confiscacions de drogues o descobertes de plantacions per part de la policia. Finalment expressava que les drogues i la prostitució son els principals reclams turístics d’Holanda. En el cas de la prostitució comentava que el 95% dels clients del districte vermell eren turistes, i d'aquests la majoria eren anglesos i americans. Vaig prendre el pols al món amb en Ramon que va opinar que el principal problema al món és que la gent només pensa en si mateixa i en el seu entorn proper ignorant grans problemes com la pol·lució i la pobresa. La solució al problema seria actuant, tot i que la humanitat no actua sobre problemes que poden ser greus en un futur llunyà. A ell també l’afecta el problema de pensar en si mateix i no sap com sortir-ne. El principal problema a Holanda és la intolerància, tot i que vist des d’altres països no sembla així. Holanda s’està convertint en un país políticament de dretes. Ell només pot ajudar en la solució del problema parlant-ne. En Ramon no es sent feliç ja que encara està afectat per les conseqüències d’esdeveniments que succeïren quan era un nen. Està treballant per ser més feliç, per exemple fent teràpia de grup. El secret de la felicitat és acceptar la teva situació i gaudir de les petites coses. Al vespre vàrem seguir la conversació amb en Juan, originari d'Argentina, i la Susana, d'Espanya, que ens van invitar a sopar a casa seva. Ens va sorprendre al entrar al seu bloc de pisos la inclinació de les escales, amb esglaons de menys d'un pam d'ample i mes d'un pam d'altura. En arribar a dalt, casi marejats del vertigen en van explicar que la majoria d'escales de cases del centre eren iguals. Durant el sopar ens van explicar que la legalització de les drogues i la prostitució a Holanda ha causat que el centre d'operacions a Europa del tràfic de dones i de drogues s'hagi situat a Amsterdam. D'altre banda explicaven que la major part de la prostitució a Holanda continua essent il·legal, igual com la majoria del comerç de drogues, que incloïa moltes drogues dures. Segons el que explicaven, l'actual govern de dretes no veia amb bons ulls la legalització de les drogues i la prostitució, igual que la majoria de la societat, però molts pocs volen tornar enrera en altres drets com l’eutanàsia, l’avortament i els matrimonis homosexuals. Finalment explicaven que tot el moviment social dels anys seixanta, que va donar a Holanda una imatge de país lliure, havia desaparegut completament. Vàrem seguir parlant de la situació a Argentina, d'un viatge que havien fet recentment a Àfrica i finalment els vaig entrevistar per a prendre el pols al món. En Juan va comentar que al món hi ha molts problemes, de totes maneres el principal problema del món és l’increment de desigualtats, la Susana apuntava a la indiferència. La solució, potser utòpica, és la participació. Ells personalment intenten reflexionar, comunicar i participar en organitzacions, com Arquitectes Sense Fronteres. En parlar d’Holanda, la Susana creia que el principal problema és l’individualisme, la falta d’interès i de participació i en Juan assenyalava la farsa holandesa que de cara en fora mostren un país que en realitat no és. Veuen molt difícil canviar la cultura d’un país. En Juan i la Susana es consideren molt feliços, perquè estan junts i fan moltes coses que els omplen i tenen molts projectes per a realitzar. Serien més feliços anant a viure en un país més càlid. El secret de la felicitat és tenir projectes i realitzant-los per després tenir nous projectes a realitzar. Des de que vaig arribar a Amsterdam que tenia curiositat per a demostrar una teoria que no havia llegit abans. Amsterdam està al peu de la immensa llacuna que està separada del mar pel dic que havíem creuat dies abans. No sé la data de construcció del dic, en qualsevol cas s’havia d’haver fundat més tard que Amsterdam. Per tant, antigament Amsterdam amb els seus canals estaven al nivell del mar, però en construir el dic, sembla que les aigües del mar (o de la llacuna) es van abaixar quatre metres i mig, . Així doncs, a no ser que construïssin altres dic o comportes, els canals d’Amsterdam s’haurien buidat. Vaig preguntar a en Ramon i em va comentar que no era cert, que Amsterdam estava igualment a 4,5 metres sota el nivell del mar. Però després vaig investigar i vaig descobrir de lluny que hi havia uns grans sistemes comportes per als vaixells que separaven el gran canal de la llacuna. Més tard també vaig observar que en un altre petit canal que semblava que comunicava amb la llacuna hi havia un sistema de comportes on les aigües d’Amsterdam estaven uns dos metres per sobre de les de sortida. Avui hem estat de força mala sort. Al matí hem anat amb la Hymer a buscar bombones de campingaz a una botiga a prop d’on estàvem aparcats. Allà, apart del gas, també hem comprat dos bidons de gas-oil, de 20 litres cada un, pensant ja en Àfrica. He sortit de l’aparcament tirant marxa enrera sense adonar-me que darrera hi havia una farola, fora del meu camp de visió, amb la mala fortuna que hi hem xocat amb la roda de la meva bicicleta i el para-xocs. Tots els llums del lateral de la Hymer s’han trencat i la roda de la meva bicicleta ha quedat ben abonyegada. De totes maneres ens hem apanyat per creuar el canal amb les bicicletes i arribar-nos a diverses botigues de bicicletes, que no tenien cap roda de recanvi fins que al final ens n’han ofert una per 70€, casi tant cara com tota la bicicleta. Hem decidit provar sort en alguna altre ciutat i hem tornat a la Hymer desanimats i amb ganes de marxar de la ciutat. Llavors hem decidit aprofitar que era divendres i sortir de festa per animar-nos i marxar just l’endemà. Ens hem deixat anar i hem comprat una petita caixa de bolets màgics, que sense menjar-nos-els tots, ens han proporcionat una vetllada d’imaginació visual desbordant i descontrolada. Den Haag (veure sobre mapa) 17/10/2006:
El dissabte ens vàrem despertar tard, amb els efectes al·lucinògens dels bolets diluïts. Tal com havíem decidit el dia anterior, ens vàrem posar en marxa per sortir d’Amsterdam, però abans vàrem parar als grans sistemes de comportes que separaven Amsterdam de la llacuna. És interessant perquè s’hi pot passejar per sobre, però allà la meva teoria explicada anteriorment va caure per terra. L’aigua de la llacuna semblava uns centímetres per sobre de les aigües d’Amsterdam. Davant d’aquesta visió insòlita ahir vaig estar investigant a Internet i vaig obtenir unes respostes interessants. Per exemple, Holanda té uns 3500 km de defenses o dics, vorejant els rius, llacs, mar,... Un 26% del país es troba sota el mar. Sense els dics, un 66% del país seria inundat periòdicament, de fet, en el passat, Holanda va patir diverses inundacions amb milers de morts. Segons sembla, la llacuna – en realitat anomenat llac Ijssel- es troba al mateix nivell del mar, per tant és d’estranyar que els canals d’Amsterdam es trobin al mateix nivell que el llac Ijssel. L’explicació a les comportes que estaven uns 2 metres per sota els canals d’Amsterdam estaria relacionada amb el 26% de terreny que està sota el nivell del mar. Per altre banda, el dic de 32 quilòmetres finalitzat al 1932 es va construir per a poder construir altres dics encerclant trossos del llac per a poder drenar-los durant diversos mesos per finalment assecar-los i utilitzar-los com a terra útil. El dissabte, després d’observar les comportes i de dinar, ens vàrem dirigir cap a Hoevelaken, el poble on viu la meva ex, l’Eva. No és que tingués fixació amb ella o tingués ganes de tornar-la a veure. El cas és que des de feia setmanes m’havia caducat la targeta de crèdit. El meu pare havia rebut la nova targeta i la direcció més senzilla on me la podia enviar era a casa de l’Eva. El diumenge anterior ella encara no havia rebut la carta del meu pare, així doncs, havíem tornat a quedar en una setmana. Vàrem dormir a un aparcament del petit poble de Hoevelaken i l’endemà vàrem visitar l’Eva. Vàrem dinar amb ella i vàrem passar una tarda força agradable conversant i jugant amb els seus gats. Després vàrem començar a fer camí cap a Leiden, un poble entre Amsterdam i Den Haag. El dilluns vàrem visitar Leiden, al qual no vàrem trobar gaire atractiu turístic, apart dels típics canals, que semblen repetir-se a molts pobles Holandesos, i un gran molí de vent. Mentre passejàvem ens vàrem aturar a mirar unes postals, molt útil per a veure els punts d’interès de la zona i per a observar les tècniques utilitzades en les fotos. En unes postals hi havia unes imatges molt boniques d’uns molins. Vaig mirar al darrera i em vaig apuntar els seus noms a la mà amb un bolígraf per a buscar després la seva posició a Internet. A la tarda ens vàrem dirigir cap a Zoetermeer, el poble on vivia l’Ewout, un noi que havíem conegut al camp de Klöden. L’havíem escrit feia uns dies comentant-li que estàvem a Holanda i ens va invitar a visitar-lo. Vàrem aprofitar la visita per a connectar-nos a la seva wifi i per a copiar-nos unes quinze pel·lícules dels seus cds a l’ordenador. Però també vàrem tenir temps de conversar força, de consultar tota la informació dels dics a Internet i d’anar a beure unes cerveses al centre de la ciutat amb uns seus amics. L’Ewout és regidor de l’ajuntament de Zoetermeer. Un dels seus amics que es va presentar també és regidor i vàrem estar força estona parlant de política. Més tard també es va incorporar un noi d’origen nord irlandès. Li vaig estar preguntant força per la situació a Irlanda del Nord i em va comentar que malgrat el procés de pau, la situació encara és molt tensa i amb molt odi acumulat entre catòlics i protestants. Va comentar que calia invertir en educació per ensenyar a conviure. En qualsevol cas les ferides tardaran temps a cicatritzar. Degut a la seva situació familiar ell sempre es va trobar entre les dues comunitats i això va fer que en comptes de tenir més amics tingués més enemics, fet que el va fer fugir del país quan en va tenir la oportunitat. Ara, explicava, es troba molt bé a Holanda, un país amb molta llibertat però masses regles. Avui al matí m’he despertat d’hora i he conduït fins al petit mercat de Zoetermeer, l’Alexandra ha seguit dormint al darrera. L’Ewout m’havia explicat que al mercat hi havia un home que arreglava bicicletes. M’hi he dirigit amb la meva que encara tenia la roda del darrera força doblegada però l’home m’ha dit que no tenia cap roda de recanvi que m’hi anés bé. Després he anat a una altre botiga que m’havia indicat l’Ewout i allà sí que en tenien. M’ha costat 40€ i me l’he tingut que instal·lar jo mateix. Més tard hem anat a visitar els molins que havíem observat a les postals de Leiden, els molins de Leidschemdam, construïts a mitjans del mil sis-cents. Son tres grans i bonics molins antigament utilitzats per a drenar unes terres, per a treure’n l’aigua cap a un canal més elevat que encara existeix. Actualment son utilitzats com a habitatge, com a atractiu turístic i com a imatge de les postals. Després del passeig màgic entre els molins ens hem dirigit cap a Den Haag amb la intenció de visitar la ciutat l’endemà. Roterdam (veure sobre mapa) 19/10/2006:
A Den Haag hi ha la seu del govern d’Holanda i la residència de la família reial. Sí, Holanda, igual que a Dinamarca també és un reialme, en concret tenen una reina, però aquí no en parlen gaire i no la mostren a les postals. L’Alexandra ja es temia que Den Haag seria una ciutat sense massa atractiu, i com que feia mal dia, es va quedar a la Hymer fent ganxet mentre jo anava a fer un tomb a bicicleta. I efectivament, no hi ha massa que comentar. Al migdia ens vàrem dirigir cap a Rotterdam, però no cap al centre, més aviat al sud de la ciutat. Allà hi havia un distribuïdor de la Hymer. Tenia intenció d’arreglar el llum l’esquerra del darrera que no funcionava des del petit accident a Amsterdam. Però vàrem arribar una mica més tard de la cinc i ens van dir que fins l’endemà no s’ho podrien mirar. Vàrem aparcar en un descampat i em vaig posar a treballar mentre l’Alexandra acabava de confeccionar una bonica bufanda que l’havia mantingut ocupada durant tres o quatre dies. Canviar el llum de la Hymer no ha sigut tant car com m’esperava, però tampoc gaire econòmic. A continuació ens hem dirigit cap a Rotterdam, a un barri a les afores, on havíem quedat amb en Walter. En Walter és un informàtic que viu en un pis força gran amb un gat. Ens havia invitat a sopar amb un seu amic, en José Luís, d’Espanya, Malaga, que estava fent un post grau d’intel·ligència artificial a Rotterdam. En Walter va cuinar un senzill plat holandès: puré de patates amb vegetables i salsitxes. Vàrem estar conversant de viatges, Àfrica, malària,... No va ser gaire bon tema de conversa per l’Alexandra que, tot i que s’ha decidit a acompanyar-me al següent continent, no deixa d’estar espantada. Després vàrem parlar de projectes i de com executar-los. En José Luís va comentar que a vegades, alguns somnis només s’aconsegueixen quan no els desitges. També vaig entrevistar els dos. En Walter pensava que el principal problema del món és la intolerància. Hospitalityclub pot ser part de la solució, ja que et permet conèixer gent de molts països diferents i t’ajuda ser més tolerant. A Holanda la intolerància també és el principal problema, la intolerància dels extremistes de qualsevol religió. No creu que problema pugui desaparèixer en les pròximes dècades, s’hi hauran d’acostumar. Tampoc creu que ell pugui col·laborar a canviar-ho, apart de parlar-ne. En Walter és feliç, perquè últimament ha pres les decisions correctes, entre elles la de fer un viatge per tot el món. No creu que pugui ser més feliç, i si tingués xicota seria igual de feliç. El secret de la felicitat és no ser egocèntric i conèixer opinions i gent diferent. En José Luís opinava que el principal problema del món és el poder i el diner, perquè la majoria de problemes del món tenen la causa en el sistema econòmic actual i en la distribució de diner i de poder. No hi ha solució, però una solució utòpica seria la revolució. Ell personalment només pot fer petits passos, que potser son millors que grans passos. El principal problema a Espanya son els immigrants que arrisquen la vida per arribar a Espanya i després Europa. La solució potser seria esborrant fronteres. Ell personalment intenta tenir la ment oberta. En José Luís és feliç. Abans no era feliç perquè no estava content amb el sistema, fins que es va adonar que el sistema també li estava robant la felicitat i va decidir simplement ser feliç. Seria més feliç tenint més confiança. El secret de la felicitat potser és oblidar el concepte de felicitat. El pis d’en Walter es troba en una segona planta que dona a un parc. Al marxar en Walter va comentar que si no hi haguessin dics a Holanda podria arribar al seu pis amb barca, ja que ens trobàvem a un dels punts més baixos del país, a 6,5 metres sota el nivell del mar. Belgium Antwerpen (veure sobre mapa) 23/10/2006:
Hem passat 4 dies a Antwerp molt agradables i amb molt bona companyia. A Rotterdam havíem escrit a diverses persones de Couchsurfing a Antwerp i tres ens havien contestat. Dues noies i un noi. El noi ens proposava un sopar vegetarià per tres euros a un local d’ocupes o squatters. Ens va semblar interessant i vàrem enviar un missatge a les altres dues noies perquè es posessin en contacte amb el noi i també vinguessin. En Remco viu en un pis força cèntric, una mica atrotinat però molt acollidor. Només d’arribar ens va oferir la seva connexió d’Internet, tot i que no per gaire estona, ja que al cap de poc va arribar el seu amic Denís i ens vàrem dirigir cap al local ocupa, força arreglat i polit. Vàrem arribar d’hora i estava una mica buit, però poc abans de les vuit es va emplenar de gom a gom. També es van presentar les dues noies que havíem contactat: la Elise i la Ellen. A les vuit en punt es va formar una cua davant la cuina i nosaltres ens hi vàrem afegir i al cap d’una bona estona en vàrem sortir amb un deliciós plat amb arròs, patates rostides, tofu, vegetals,... Vàrem menjar sense parlar gaire, assaborint aquell bé de Deu. Després, amb l’apetit satisfet, vàrem començar a conversar de la mentalitat Belga en comparació a la Holandesa. Els Belgues donen més importància a la privacitat, per exemple les cases no acostumen a tenir grans finestrals sempre oberts, per tant, tampoc es poden controlar tant. Després van comentar que els belgues no tenen un sentit nacional gaire fort, de fet, el sentiment flamenc al nord i el sentiment walonès al sud son casi tant forts com el sentiment belga, encara que sembla que molts pocs parlen de divisió. Malgrat tot, quan en un comentari vaig mencionar que al nord de Bèlgica es parla holandès (Duch) van posar el crit al cel i em van rectificar explicant-me que parlaven flamenc, encara que només es diferenciava del Duch per l’accent i unes poques paraules. En una altre conversa, la Elise va comentar que havia estat vivint dos anys a Madrid, tot i que la roba i el menjar eren més econòmics que a Bèlgica, la festa i els lloguers eren més econòmics a Antwerp, i els salaris molt millors. Finalment varen comentar que a Bèlgica hi ha molta immigració – i realment els següents dies ho vàrem poder constatar –. La conseqüència d’això és un augment del racisme i dels vots del partit d’extrema dreta a Antwerp, amb un suport d’un terç dels votants. Al tornar del local ens vàrem perdre i vàrem aparcar a un carrer qualsevol. A mitja nit ens vàrem despertar per un cop al darrera de la Hymer. Vàrem obrir les persianes però no vàrem veure res d’estrany. De totes maneres, l’endemà al matí vaig examinar què havia passar per fora i la sorpresa va ser considerable: la roda posterior de la meva bicicleta estava ben abonyegada, i només feia quatre dies que l’havia canviat. Al migdia ens vàrem tornar a trobar amb en Remco i li vàrem explicar la mala sort que havíem tingut. Es va mirar la roda i va comentar que potser la podia arreglar, sense necessitat de canviar-la. I efectivament, vaig estar tota la tarda fent pressió amb el peu, tibant i destibant tiges i finalment vaig tornar a muntar la roda talment com si fos nova. Al vespre vàrem fer una barbacoa a casa en Remco, amb en Denis. Els postres van ser exquisits: plàtan amb sucre i ron, embolicat amb paper de l’alumini cogut les brases. Durant el sopar ens varen comentar que l’endemà diumenge podríem anar a visitar el poble de Lillo, un antic poble de pescadors que s’ha conservat enmig de l’immens port d’Antwerp. I efectivament, el poble tenia cert encant encara que lo més sorprenent eren els quilòmetres i quilòmetres de molls, comportes, refineries i fabriques que vàrem haver de creuar per a arribar-hi. Diumenge, apart de passejar per Antwerp, l’Alexandra va acabar de configurar i reservar tot l’itinerari d’avions i autocars per arribar a casa seva Transilvània i tornar al cap de dues setmanes. Feia dies que estava preocupada per la salut de la seva àvia. D’altre banda, si no fa el viatge ara, després tindria problemes per a tornar a entrar a l’espai chengen, ja que hauria esgotat els 90 dies de permanència que té disponibles cada 6 mesos. Per sort, Romania entrarà al 2007 a Europa i l’Alexandra ja no necessitarà més visats ni permisos per a viatjar per Europa. Al vespre vàrem tornar a sopar a casa en Remco, però aquest cop vàrem cuinar nosaltres, bé, en realitat l’Alexandra: la seva deliciosa especialitat de puré de patates amb all cru trossejat. També hi havia altres amics, tots nois, vaig trobar curiós que entre ells es saludessin amb un petó a la galta i em vaig atrevir a tocar el tema. No crec que els agradés parlar-ne però em van comentar que a Bèlgica era comú saludar-se amb els amics d’aquesta manera, igual que a Catalunya també ho era entre familiars. Abans de marxar a Dormir en Remco i en Denis ens varen voler mostrar el barri vermell de Antwerp. Només son un parell de carrers però només d’entrar-hi vàrem quedar al·lucinats. En només dos carrers semblava haver-hi més prostitutes i llibertinatge que a Amsterdam. Aquí també es mostraven darrera finestres amb neons vermells, llavors quina era la diferència entre legalitzar i no legalitzar? Avui, hem tornat a passejar pel bonic casc antic de Antwerp i ens hem fixat amb l’estàtua al centre de la plaça de Grote Markt: un noi llençant la ma d’un gegant que es recargolava de dolor al terra. En Remco ens va explicar la història del nom de la ciutat, que prové de la frase “llençar la ma”. Es veu que antigament hi havia un gegant que per a travessar el riu cobrava abusivament els habitants fins que un dia, un eixerit jove va aconseguir tallar-li una ma i la va llençar al riu. A la tarda, abans de marxar cap a Gent vaig entrevistar en Remco. En Remco opinava que la gent del món viu encegada per les coses materials, en part degut a la publicitat. La solució hauria de partir de l’individu essent més obert i tolerant. Ell també pot ajudar en la solució iniciant aquest canvi i compartint. El principal problema de Bèlgica és el creixement dels partits d’extrema dreta. Si es crea un front encontre aquests partits racistes pot ser contraproduent. El temps potser ho solucionarà i si mai aquests partits pugen al poder potser llavors la gent s’adonarà de lo poc que convenen. El personalment intenta ajudar en la solució simplement vivint amb harmonia amb la seva manera de pensar. En Remco es considera raonablement feliç: té bona salut, bons amics i família. Seria més feliç tenint una parella. El secret de la felicitat és sentir-se bé un mateix i acceptar les coses tal com són. Gent (veure sobre mapa) 27/10/2006:
Hem tingut una setmana una mica crispada. Ja fa setmanes que sento que Europa se m’està quedant petita. Però degut als esponsors i mitjans de comunicació no puc iniciar la segona fase del viatge, Àfrica, sense tancar abans nous acords que estic intentant renegociar actualment a través d’internet. L’Alexandra també es sent una mica desorientada o desmotivada, perquè tot i que m’ajuda bastant, encara no s’ha implicat al 100% amb el viatge o projecte i disposa de força temps sense omplir. Aquests últims dies n’hem parlat i sembla que finalment hem trobat una idea que sembla que la motivarà. D’altre banda, aquests dies hem estat bàsicament a Gent, però no del tot. Vàrem arribar dilluns a la tarda a Gent, però plovia i ens vàrem quedar a dins la Hymer. Al vespre va empitjorar un problema que tenia amb el carregador del meu portàtil, podia connectar l’ordenador a l’electricitat però no carregava la bateria. Dimarts al matí, vàrem mirar de trobar un carregador a través d’Internet però al final vàrem decidir d’anar a mirar a les oficines del fabricant a Brussel·les. Al mateix temps intentaríem solucionar un problema amb la nevera, que no refredava prou. Ens hi vàrem dirigir el mateix dia, doncs Brussel·les només es troba a 50 quilòmetres de Gent. Però a les oficines del fabricant em van informar que només podia adquirir el carregador a través d’internet i el servei tècnic de la nevera estava tancat perquè vàrem arribar-hi una mica més tard de les cinc. Ens vàrem quedar treballant davant unes oficines que no tenien la internet sense cables protegida i ens la oferien gratuïtament. Vaig encarregar el carregador del portàtil a través d’Internet i el vaig fer enviar a casa en Remco, de Antwerp. Cap a les nou i mitja, després de treballar tots dos casi sense interrupció amb l’ordenador i Internet, el transformador del cotxe va emetre un xiulet indicant que la bateria estava baixa. Seguint el procediment de sempre vaig engegar el cotxe, bé, aquest cop només ho vaig intentar. El motor no es va engegar, doncs la bateria estava massa baixa. Pel que sembla, l’avaria amb del carregador del portàtil ho havia provocat. Vàrem deixar reposar la bateria durant mitja hora, amb l’esperança que miraculosament es recarregués, però naturalment no va ser així. Per sort tenia el servei d’assistència en carretera proporcionat per Zalba Caldú. Però em feia recança trucar-los perquè a Itàlia m’havia passat exactament el mateix. Vàrem intentar engegar el cotxe aprofitant la poca pendent del carrer. Però malgrat empènyer els dos amb força, la Hymer es va quedar clavada al mig del carrer. Llavors sí que vaig telefonar el servei d’assistència, que va arribar no gaire més tard de la mitja nit. Per sort, dimecres al matí vàrem solucionar el problema amb la nevera i tot seguit ens vàrem dirigir altre cop cap a Gent. Vàrem aparcar en una plaça des d’on captàvem internet gratuïtament. No feia massa bon dia, plovia, però a mitja tarda va deixar de ploure i jo vaig sortir a visitar una mica la ciutat mentre l’Alexandra seguia treballant amb Internet. L’endemà, dijous, va fer sol i vàrem sortir els dos a visitar Gent, que té un casc antic encantador, net i elegant, amb diversos canals vorejant-lo, amb molts locals prenent el sol a prop de l’aigua. Diversos edificis i esglésies gòtiques, una catedral i un castell s’alcen majestuosament. Sincerament, mai m’havia sentit atret per Bèlgica però ara descobreixo que només era causat per la meva ignorància. Després de la visita vàrem decidir moure la Hymer perquè la internet que havia estat funcionant durant tota la tarda anterior va deixar de funcionar. Ja havia passat altres vegades a Bèlgica, de totes, en el nou emplaçament vàrem poder estar connectats i treballant tota la resta de la tarda i tot l’endemà al matí. Realment vàrem avançar força feina, enviant el diari i contactant diversos mitjans de comunicació demanant-los col·laboració per Àfrica. A la tarda ens vàrem dirigir cap a Bruges. Brugge (veure sobre mapa) 30/10/2006:
Bruges és una altre ciutat belga que enamora, rivalitzant estretament amb Gent. Gent potser té un casc antic més elegant y compacte, però apart d’això no té massa més atractiu. Bruges és una ciutat que ha sabut mantenir en conjunt un aire medieval i romàntic. La llàstima és que potser per això i perquè era dissabte, la ciutat estava a rebentar de turistes. Vàrem fer un recorregut d’unes tres o quatre hores amb bicicleta, passejant entre parcs tranquils, pel costat dels canals, creuant ponts de pedra, visitant un monestir, diverses esglésies, molins de vent, places, botigues de xocolata,... Al vespre estàvem invitats per una noia de Bruges, la Griet, que estava hostatjant una noia d’Itàlia i el seu xicot d’Estats Units. Per suposat la noia Italiana va cuinar, pasta amb una deliciosa salsa a base de pebrot, beicon i formatge. Mentre ens delectàvem amb cervesa belga vàrem iniciar la conversa amb el noi, que havia estat tres anys a l’exèrcit americà, servint a Iraq i Afganistan. S’havia allistat per idealisme, però ara pensava sortir-ne en dues setmanes perquè molts dels seus superiors eren idiotes, les regles eren incomprensibles (per exemple no podien beure alcohol quan els militars d’altres països sí que ho podien fer) i per acabar no trobava cap explicació per a la intervenció a l’Iraq. De totes maneres, deia que si trobés un motiu per a la guerra seguiria a l’exèrcit, malgrat que molts dels seus amics hi haguessin mort. També vàrem parlar de viatges, supersticions, psicologia,... però poc sobre Bèlgica. En canvi, l’endemà a la tarda, Bèlgica va ser un dels principals temes de conversació. Ens vàrem reunir amb en Wim, que tenia una bonica casa als afores de Bruges. També hi havia la Vamke, una amiga d’en Wim. En Wim era percusionista en un grup de punk-rock que s’intentava obrir camí a Bèlgica. De totes maneres, encara no havien conegut a la gent correcte en el precís moment. Després que mostrar-nos diversos videoclips que havien gravat, vàrem començar a parlar del rei belga, que segons ells mantenia unit el país. De totes maneres, creien que el rei es sentia més Walló que Flamenc, ja que parlava millor el francès que el flamenc (o holandès). Això no és estrany a la Wallonia, on la gent sap parlar francès però no flamenc. En canvi, a Flandes, explicaven que la gent sabia parlar perfectament el flamenc, francès, anglès,... Es notava que no es tenien massa simpatia, però després, comparant amb el nacionalisme basc, català i espanyol, varen acabar admetent que a Bèlgica s’entenien molt millor. També vàrem parlar de la immigració i això va quedar reflectit a les entrevistes que els vaig fer. En Wim opinava que el principal problema del món és la pol·lució, perquè degut a la pol·lució la natura s’està començant a venjar i la natura guanyarà. Actualment potser és massa tard per a una solució global. Ell personalment intenta ajudar utilitzant més el tren que el cotxe, reciclant escombraries,... El principal problema a Bèlgica és la immigració que no s’integra. La solució es trobaria en la tolerància i en l’adaptació dels immigrants als costums locals. Ell personalment simplement intenta ser tolerant. En Wim es considera molt feliç, perquè té molt més del que molta altre gent vol tenir. Hi ha coses que potser el farien més feliç però si les tingués potser ho seria menys. El secret de la felicitat és no expectar res de ningú, acceptar el que tens i no queixar-te del que no tens. La Vanke opinava que el principal problema del món és la criminalitat: robatoris, assassinats, violacions,... No creu que les lleis aportin la solució. De totes maneres ella intenta viure d’acord amb la llei. El principal problema a Bèlgica és la immigració i la criminalitat. La solució seria tenir més policia al carrer i enviar els immigrants al seu país d’origen. Ella personalment simplement pot votar pels partits que aposten per aquestes polítiques. La Vanke és feliç perquè té un bon treball, bons amics,... Seria més feliç tenint xicot i més amor, té molts amics però a vegades es sent sola. El secret de la felicitat és estimar-se un mateix i no tenir enveja del que tenen els altres. En fer-se fosc ens vàrem acomiadar i vàrem començar el camí cap al poble de Yepres. Durant la segona guerra mundial, Yepres va ser l’últim bastió del territori Belga no ocupat pels Alemanys. Aquest racó de terra enclavat al sud-oest del país representava la barrera pels Alemanys per ocupar els ports francesos al voltant de Calais. Durant quatre anys hi van morir més de 300.000 soldats aliats, i molts més d’Alemanys. Durant la ofensiva Britànica de 1917, es van sumar un total de 500.000 víctimes en 100 dies de combat, només per a guanyar 5 milles de territori. La primera guerra mundial va ésser anomenada la gran guerra, va ser la guerra de les trinxeres, el fang, el gas,... Yepres, apart de tenir un bonic casc antic (naturalment reconstruït), disposa de diversos museus i memorials. Avui hem estat visitant diversos dels memorials, un dels més tristos és la porta de Menin. És un gran monument amb casi 55.000 noms de soldats sense tomba, Britànics i de la commonwealth, que van morir i es van perdre en el fang de les trinxeres. Entre els milers de noms en vàrem descobrir uns quants Indis. Un altre impressionant memorial és el cementiri de Tyne Cot, el cementiri britànic més gran del món, amb casi 12.000 soldats enterrats i casi 35.000 noms més, gravats a les parets però sense tomba. Bruxelles (veure sobre mapa) 02/11/2006: Avui al vespre, l’Alexandra ha agafat un avió cap a Romania. La seva àvia es troba malalta i l’ha volgut visitar, potser per darrera vegada abans d’iniciar l’aventura africana. Estaré dotze dies sense ella, intentant aprofitar el temps i també pensant amb ella. Avui, mentre tornava de l’aeroport de Charleroi cap a Brussel·les hi he estat pensant, he reflexionat sobre l’amor. Fins fa poc, creia que sense dolor no hi ha amor. Pensava que era normal sentir-se trist al separar-te d’algú estimat. Però després de vuit mesos viatjant i preguntant sobre la felicitat, estic aprenent que no necessàriament és així. La Eylem i la Duygu d’Istanbul creien que el secret de la felicitat era l’amor. I quan els vaig comentar que la gent que s’enamora a vegades es sent infeliç, em vam respondre que si l’amor fos incondicional ningú es sentiria infeliç. També recordo una altres respostes: el secret de la felicitat és estimar i no esperar res a canvi (de la teva parella). Al separar-nos les llàgrimes han aigualit els ulls de l’Alexandra, però jo simplement he somrigut amb complicitat. Potser el viatge m’està canviant més ràpidament del que em pensava. Estimo l’Alexandra, però no l’enyoraré, si més no amb dolor o malenconia. Preferiria estar amb ella, però accepto que el destí em doni l’oportunitat de descobrir una part més de l’itinerari en solitari. Seguiré essent feliç intentant viure al present i conservant el record càlid de l’Alexandra. El mateix dilluns al vespre, després de visitar els memorials de Yepres, vàrem començar a fer camí cap a Brussel·les. L’Alexandra volia celebrar el Halloween (dimarts) a la capital, d’aquesta manera també estaria més a prop de l’aeroport. De totes maneres vàrem fer nit a Tournai, a mig camí. La guia recomanava de visitar la petita ciutat i l’endemà vaig sortir a descobrir-la mentre l’Alexandra es quedava a la Hymer connectada a Internet i preparant el dinar. Vaig estar una hora passejant per Tournai, una de les ciutats més antigues de Bèlgica, amb una bonica catedral (però en reconstrucció) i diversos edificis medievals. A la tarda vàrem seguir el camí cap a Brussel·les. Havíem intentat contactar algú amb qui celebrar el Halloween al vespre. Però ningú havia contestat, per tant vàrem decidir festejar el Halloween sopant en un restaurant i celebrar un correu electrònic que havia rebut d’una revista que s’oferia a pagar-me molt bé de preu els articles que els enviés des d’Àfrica. De totes maneres, no ens vàrem disfressar ni pintar, perquè l’Alexandra estava una mica preocupada pel proper viatge i la salut de la seva àvia. Vàrem sopar en un restaurant que recomanava la guia, cèntric i molt be de preu. Després de sopar vàrem aparcar en un barri que semblava tranquil, tot i que hi vàrem observar forces immigrants, alguns dels quals disfressats. Vàrem estar veient una pel·lícula a l’ordenador i quan ja ens disposàvem a dormir, un fort cop seguit pel soroll d’un vidre esberlant-se ens va desvetllar. Em vaig aixecar, a fora es sentien veus. Llavors vaig posar l’alarma i les veus van fugir. Vaig sortir a fora amb el bat de beisvol i ja no hi havia ningú. El vidre petit del lateral de la porta estava ben esmicolat, però encara s’aguantava. Algú l’havia trencat amb la intenció d’obrir la porta, entrar i robar. Per sort estàvem a dins. Per altre banda la Hymer té alarma i doble pany. Hem subjectat el vidre que encara s’aguantava amb cinta adhesiva i hem anat a aparcar a una altre zona de la ciutat, més residencial. Ens hem quedat fins avui al migdia, simplement gaudint de la nostra companyia i contant les hores que faltaven per a separar-nos. El vidre, vaig decidir d’arreglar-lo després de deixar l’Alexandra a l’aeroport. Demà miraré què haig de fer. ‹ Anterior (03/09/2006) MES Següent (2006-11-02)› ‹ Anterior (2006-11-11 - Luxemburg) PAÍS Següent (2006-11-17 - France)› |
|
