Globetour - Diari

Documento sin título

Qui som

>> Diari <<

Diari
Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:

País:

‹ Anterior (05/04/2006)  MES   Següent (2006-06-04)›                     ‹ Anterior (2006-04-26 - Hungary)  PAÍS   Següent (2006-05-06 - Serbia)›

Yuguslavia

Beograd (veure sobre mapa)

05/05/2006:

M’he despertat d’hora per anar a l’ambaixada. Allà m’ha atès un noi molt simpàtic que m’ha comentat que per a tenir el Visat Rus, bàsicament necessitava una reserva d’hotel o una invitació oficial. M’ha recomanat una agència a Belgrad i m’hi he dirigit. A l’agència, una noia m’ha comentat que els hotels que ells podien reservar no baixaven dels 50€ per nit. Hem estat comentant diverses possibilitats i al final m’he decidit de deixar-ho per a Sofia.

He anat al cibercafè dels dies anteriors i he consultat tot els temes dels visats russos. He descobert una agència que té oficina a Sofia que tramita invitacions oficials a un preu força econòmic. He posat totes les esperances en aquesta possibilitat, la setmana vinent ho veuré.

A migdia he començat a fer camí cap a Sofia. Sortint de Belgrad he agafat l’autopista, de dos carrils per sentit, amb el temor que em resultaria molt cara. Per aquest motiu he sortit en una de les primeres sortides per tal d’agafar una carretera secundària que m’havia de portar a una de les viles que volia visitar. Però al sortir, la noia que cobrava m’ha comunicat un preu d’uns 6 euros (només per uns 30 quilòmetres). Però jo no tenia suficients monedes locals i he pagat meitat amb euros i meitat amb dinars.

Uns quilòmetres més enllà m’he parat a l’entrada d’un poble, en una esplanada, a estudiar el mapa. Mentre estava estudiant els monuments a visitar, un home vestit amb un mono blau i les mans ennegrides m’ha picat la porta. He abaixat la finestra i m’ha saludat somrient. M’ha comentat amb un anglès força acceptable que ell vivia a la casa del davant. Li he comentat que era molt bonica i llavors m’ha invitat a visitar-la. I perquè no?

L’he acompanyat acabant-me de menjar una pera vermella que estava degustant. M’ha ensenyat alguns quadres que havia pintat ell o amics seus, bàsicament paisatges i retrats d’en Mickel Jacson. Després m’ha comentat que ell havia estat molt temps treballant a diversos països de l’Europa de l’oest i que properament hi volia tornar a anar. M’ha comentat a explicar que la situació a Serbia no està massa bé des del final de la guerra i llavors li he demanat de fer-li una entrevista. M’ha preguntat si sortiria per la televisió i al comentar-li que sí ha acceptat gustosament.

En Stevanavik (així es deia) ha comentat que el principal problema del món es trobava a Iran i amb el seu president. Però de seguida ha volgut passar als problemes de Serbia. Ha explicat que a Serbia hi ha molt atur, que les infrastructures estan molt malament, que no pot viatjar ni a Croacia, que no podran entrar a la unió europea fins molt més endavant,... i tot això, segons ell, per culpa d’una sola persona, i també dels Estats Units.

Durant tota l’estona que he estat amb ell, he vist que hauria volgut que em quedés a dormir allà, però li he indicat que preferia anar tirant. També em preguntava què volia dir “Araguela Paraguela”, una inscripció que hi havia a la tomba de la seva mare que havia mort anys enrera a Palma de Mallorca. No li he sabut respondre i finalment he accedit a acompanyar-lo al cementiri.

En Stevanavik ha pujat a la Hymer i també una dona, que no se qui era ni m’ha presentat. Ens hem parat a mig camí a comprar unes espelmes i finalment hem arribat a un cementiri enmig del camp amb moltes tombes de granit negre. Ha repartit les tres espelmes, una per a mi, les hem encès i les hem dipositat en una petita caixa darrera la tomba. Després hem marxat sense que insistís sobre la inscripció “Araguela Paraguela”, que he deduït que era el poble o la platja on va morir.

Abans d’acomiadar-me he demanat a en Stevanavik que m’escrivís el seu nom. També m’ha escrit la seva direcció i m’ha sorprès que després de Serbija escrivís Yugoslavija.

He seguit endavant. Ja amb la intenció de fer nit a prop d’un monestir que visitaré demà. He parat en una gasolinera per a preguntar pel camí, i al veure que tot just se m’havia encès el llum de la reserva he decidit carregar el gas-oil. Li he pagat amb Visa però no he entès massa bé l’import que m’havia carregat. He preguntat però cap dels dos nois sabien parlar anglès. I quan finalment estava a punt d’entendre el que m’havien cobrat, un dels nois m’ha donat 10€. No ho he entès, però llavors he deduït que potser sí que m’havien cobrat malament.

El paisatge al sud de Serbia m’ha recordat molt al de Slovenia (amb perdó pels amics Slovens que em llegeixen). Muntanyes ondulades, de color verd, amb cases escampades per tot arreu i pocs nuclis urbans. La diferència es trobava en les carreteres, que molts trossos no estaven arreglats des de la guerra. Hi ha una gran diferència econòmica entre la capital Belgrad i la resta del país.

Serbia

Nis (veure sobre mapa)

06/05/2006:

He passat la nit en una àrea de servei, al costat d’un Motel, Markovac. En despertar-me, i després d’escriure una mica, m’he dirigit cap a Despotovac i d’allà cap a Manasija, un bonic monestir enmig de les muntanyes i rodejat per unes muralles. L’interior del monestir tenia uns frescos molt interessants. Quan anava a fer-hi unes fotos amb el trípode, una monja m’ha dit que no podia fer fotos, però al veure que altres visitants en feien, després les he fet discretament.

De Manasija m’he dirigit cap a Ravanica, un altre monestir. De camí he vist una gasolinera que tenien una aixeta d’aigua a la vista i he donat la volta per a demanar-los si podia carregar la Hymer d’aigua. No m’hi ha posat cap inconvenient. A la gasolinera d’ahir, al demanar de carregar l’autocaravana amb aigua, el noi em va aparèixer amb una ampolla de 2 litres. No em va entendre quan li vaig dir que necessitava 100 litres.

Ravanica també està al servei d’unes monges. Les muralles del monestir estan mig derruïdes però el monestir està molt ben conservat i a l’interior també hi ha unes pintures molt ben treballades.

Des de que he entrat a Serbia que m’ha cridat l’atenció el ritu ortodox. Les esglésies acostumen a tenir una única cúpula al centre de la qual hi ha les imatges d’un sant, als laterals també. La gent s’hi aproxima, s’hi santigua, fa reverències i finalment hi fa un petó. A vegades deixen unes monedes o un bitllet sobre una d’aquestes imatges.

Al sortir de Ravanica he demanat ajuda a un home perquè m’orientés per a arribar a Zajecar, un poble a l’est per el que havia de passar si volia estalviar-me de passar per l’autopista. L’home, que semblava haver viscut la guerra, m’ha dit que li hauria de pagar per la seva ajuda però jo m’hi he negat. Llavors s’ha ofert a ajudar-me igualment. Abans però m’ha preguntat d’on era, quan li he dit que era d’Espanya m’ha dit: “Solana, molt dolent, ens va bombardejar de valent”. No he tingut més remei que assentir.

Per arribar a Zajecar, he hagut de fer 10 quilometres per l’autopista i només per això he hagut de pagar 3 euros. Em dona la sensació que aquesta és l’autopista més cara del món, a no ser que la meva autocaravana la facin entrar en un tipus de vehicle diferent.

A Zajecar he parat a comprar a un supermercat. He sortit sense comprovar si havia tancat tots els armaris amb el tancament de seguretat. Alguna altre vegada ja m’havia passat, però aquest cop, en comptes caure una llauna, ha caigut un pot de vidre amb salsa bolonyesa. Evidentment s’ha trencat i ha escampat els 500 grams de salsa per sobre les meves xancletes i el terra.

Finalment he arribat a Nis, on faré nit. Des la sortida d’ahir al migdia a avui al vespre he fet 464 quilometres circulant per diferents carreteretes Serbies. Si hagués anat per autopista només hauria fet 240 quilometres, però no hauria pogut visitar els dos monestirs ni tampoc hauria gaudit del paisatge i les carreteretes. Frueixo molt conduint per petites carreteres, encara que estiguin plenes de sotracs. De tant en tant m’aturo a una gasolinera, botiga i parada d’autobús i pregunto per la bona direcció. La gent és molt simpàtica i encara que no acostumin a parlar anglès amb quatre gestos em saben orientar molt bé. Després d’aquests dos dies penso que ja em puc enfrontar a qualsevol carretera, per tortuosa que sigui, perquè no deixaré de gaudir-la.

Bulgaria

Sofia (veure sobre mapa)

07/05/2006:

(Serbia) Al matí he visitat una petita església perduda a la muntanya anomenada Latinska Crkva. És el monument més antic Nis i m’ha recordat les antigues esglésies romàniques escampades per les muntanyes de Catalunya, simplement que aquesta era d’estil ortodox. No cal dir que per a arribar-hi he hagut de preguntar unes quantes vegades, però com sempre, la gent ha sigut molt simpàtica i m’ha guiat perfectament.
Al mig dia he començat a fer camí cap a Sofia. En aquest tram ja no hi havia autopista, però les carreteres semblaven les mateixes per les que havia circulat els dies anteriors, o pitjors, ja que estaven fent obres i han desviat tot el trànsit durant varis quilometres per una pista polsegosa.
A la frontera s’ha format una llarga cua de cotxes durant més d’una hora, que he aprofitat per a netejar l’autocaravana. Amb tanta espera, males carreteres i el canvi d’hora que m’he adonat que s’havia de fer a Bulgària, estava fent molt tard a la cita que tenia amb una noia a Sofia, l’Ivana. Li he enviat un missatge per atraçar-la dues hores i mitja.
No m’ha costat massa trobar el centre, però allà estava plegat de senyals de prohibit aparcar durant el dia. He aparcat darrera una senyal que no entenia massa bé, m’he dutxat i he sortit a trobar la Ivana.
Mentre m’esperava m’he entretingut a llegir cartells escrits en caràcters cirílics. En Hogar de Belgrad, i també en Szymon i en Krzysiek, m’havien escrit en un paper la correspondència entre caràcters llatins i caràcters cirílics. Ara estava fent el procés dels nens petits: buscava una paraula, en desxifrava les lletres, les unia, llegia la paraula i a vegades en comprenia el significat, cosa que em posava molt content.
La Ivana és una noia senzilla, simpàtica i molt sociable. Hem anat a mirar l’aparcament de la Hymer i m’ha comentat que segurament se me l’endurien l’endemà. Llavors m’ha proposat de dormir a casa la seva àvia, que està buida. L’hem anat a veure i era molt acollidora, però estava força allunyada del centre i li he comentat que preferia dormir més a prop del centre. Finalment hem aparcat en una zona blava a prop de casa seva i els seus pares.
M’ha proposat d’anar a prendre un te i li he ofert de fer-lo a la mateixa autocaravana, i així ho hem fet. Hem estat conversant molt distesament sobre viatges, projectes, temes personals,... Mentre, parlàvem li anava ensenyant fotos del viatge a l’ordenador. Feia estona que m’havia parlat d’un amic seu, l’Hugo, que l’havia visitat feia un parell de setmanes. Quan de sobte, mentre li mostrava les fotos de Budapest ha exclamat:
- És en Bruno !
M’ha mirat incrèdula i jo també a ella. Ha tornat a repetir:
- És en Bruno! el coneixes?
- No, és una foto que vaig fer al carrer, simplement volia fotografiar aquesta parella que estava esperant el tramvia.
Quines casualitats, no? Només dec haver fotografiat unes 10 o 20 persones en tot Budapest, una ciutat de 2 milions de ciutadans, i resulta que una d’aquestes 10 persones que fotografio és el seu amic! Li ha costat acceptar que no li estava fent cap broma i que en realitat no coneixia el seu amic.
Ja cap al tard. li he proposat d’entrevistar-la per prendre amb ella el pols del món. Ha acceptat tot i que al principi una mica cohibida. La Ivana creia que el principal problema del món era que la gent i nacions no s’entenen i no es respecten els uns els altres. Un dels problemes d’Hongria és que són massa nacionalistes i no es poden alliberar del passat (abans de les guerres mundials Hongria era molt més gran). La Ivana es considera feliç tot i que no era dolent sentir-se trista a vegades per valorar la felicitat. Seria més feliç amb coses que no son possibles. El secret de la felicitat és fer petites coses bones cada dia.

08/05/2006:

Aquest matí, mentre estava escrivint, m’han picat la porta. Primer pensava que deuria ser el cobrador de la zona blava i no he obert. Però després he sentit el meu nom. Llavors he obert la porta i era la Ivana. M’ha comentat que m’estaven posant una multa i que si no treia la Hymer d’allà se me l’endurien amb una grua. A continuació m’ha indicat un nou emplaçament on la podia aparcar. Hem quedat que em passarà a buscar aquest vespre al nou aparcament.
Al matí he anat al centre d’informació turística. He demanat el mapa de rigor i he demanat on podria trobar cibercafès, una bugaderia (no n’hi ha), l’ambaixada russa i m’ensenyessin en un mapa la direcció que tenia de l’agència de Sofia que tramita visats.
He anat i tornat passejant. Sofia és una ciutat tranquil·la, molt. No hi ha gaire trànsit per centre. La gent sembla relaxada, vesteix de manera senzilla, sense ostentar. Els parcs, com a tot arreu hi ha gent descansant, però aquí hi he trobat gent jugant a escacs. He estat observant una mica com jugaven, en sabien força i hi apostaven diners, no masses. He demanat si podia jugar alguna partida i primer s’han mostrat una mica renitents. Però quan els he comentat que no en sabia pas més que ells m’han deixat entrar. He jugat tres partides apostant-hi mig euro a cada una. Les he perdut totes tres. En sabien força i jo feia molt temps que no hi jugava. Crec que algun dels sobrevivia a base de fer partides.
A la tarda he anat caminant a la direcció que havia trobat per Internet de l’agència que tramita visats (www.visatorussia.com). Era un barri residencial i la direcció concordava en un bloc de pisos. En un dels botons de l’interfono hi havia escrit amb llapis: “Ekmo”. Jo tenia que el nom de l’empresa era “Ekmoex”. He picat allà i m’han obert. He pujat i m’ha atès un home d’uns seixanta anys. No parlava res d’anglès però m’ha entès que volia un visat per Rússia. He entès que ell no tramitava visats, però llavors m’ha lliurat una carta que venia de Finlàndia amb un Visat a dins. Evidentment el visat no era per a mi i li he fet entendre que el visat no anava al meu nom i que jo en necessitava un al meu nom. Llavors m’ha dit que el seu fill se n’encarregava. Li he preguntat quan arribaria, però no vivia allà. Finalment l’home ha trucat al seu fill i m’ha passat el telèfon. A partir d’aquí s’ha solucionat tot. L’Emil (així es deia el noi) parlava en anglès i m’ha comentat que tramitava Visats, em costaria 100$ tot inclòs i el tindria divendres al matí. M’ha indicat la documentació que necessitaria. Llavors només ha sigut qüestió d’anar a la Hymer, aquest cop amb autobús, tornar, lliurar el passaport, fotos i informació i tornar cap al centre. Abans de tancar-me a l’autocaravana he anat a comprar a un petit supermercat.
Tal com havíem quedat, la Ivana s’ha presentat i hem anat a sopar. M’ha proposat d’anar a un restaurant-pizzeria molt acollidor a prop de la seva feina. El sopar, que hem acompanyat amb una ampolla de vi bulgar, ha transcorregut molt plàcidament parlant sobre les nostres vides d’una manera molt transparent. Passejant després del sopar, li he explicat l’argument de la novel·la que vaig escriure l’any passat i que no vaig aconseguir publicar. I mentre li explicava he pres una decisió molt important, d’aquí uns anys, quan acabi el viatge, i suposant que aconsegueixi publicar les experiències del viatge i del projecte, tornaré a re-escriure la novel·la des de zero, m’agradaria millorar-la en molts aspectes.
M’agrada la Ivana, m’hi sento molt bé amb ella. Sap escoltar, també sap mostrar-se tal com és. Té ganes d’il·lusionar-se, de tornar-se a sentir lliure. S’il·lusiona pel que li explico. És sensible, a vegades reservada. Necessita sentir-se estimada, com tothom potser.
Demà a la tarda anirem amb el seu cotxe a visitar un poble a uns 100 quilometres de Sofia.

11/05/2006:

He passat tres dies fantàstics a Sofia (i una tarda a Plovdiv), llàstima que el temps no hagi acompanyat tots els dies. He passat força estona amb la Ivana, una bona amiga que tornaré a deixar enrera. Però, qui sap, potser ens tornem a veure en algun altre lloc.
La tarda del dimarts la vaig passar a Plovdiv amb la Ivana. Hi vàrem anar amb el seu cotxe. Plovdiv és la segona ciutat més importància de Bulgària, amb certa rivalitat amb Sofia, ja que els habitants de Plovdiv consideren que és una ciutat amb molt més encant. El que és ben cert és que l’ambient de Plovdiv és molt diferent de Sofia. Té un casc antic enfilat entre cinc turons, amb els carrers empedrats, algunes esglésies, un teatre romà, cases amb els pisos superiors suspesos sobre el carrer. Plovdiv, a diferència de Sofia també té un llarg carrer restringit al trànsit, amb botigues comercials, bars, i la gent que passeja tranquil·lament.
Ahir al matí em vaig anar a connectar a Internet a un Pub Irlandès que oferia connexió gratuita. Després de dinar vaig aprofitar per rentar a mà part de la roba bruta que tenia. Va ser una mica laboriós, però m’hi hauré d’anar acostumant però no masses ciutats de l’est (i després de l’Àfrica i Àsia) tindran bugaderies automàtiques. Mentre rentava roba la Ivana m’ha enviat un missatge que el vespre no podia quedar amb mi i em proposava d’anar a prendre un cafè, immediatament després m’ha la Rositsa m’ha enviat un missatge per a quedar.
La Rositsa és una amiga que fa temps que conec a través d’Internet, tot i que mai ens hem vist en persona. És búlgara però viu i treballa a Madrid. Donava la casualitat que aquesta setmana es trobava a Sofia, ja que el divendres havien d’operar el seu pare d’una greu malaltia.
El dimarts ja vaig respondre a la Rositsa que no podia quedar amb ella perquè anava a Plovdiv, però aquest cop no volia perdre l’ocasió de conèixer-la en persona, per tant, amb la Ivana només vàrem poder passejar una petita estona.
La Rositsa és una noia molt guapa, se la veu molt segura de sí mateixa i realment ho deu ser a nivell professional, però a mesura que la coneixes descobreixes que és una noia senzilla i insegura com tothom, amb ganes de trobar l’amor de la seva vida, un amor que no troba entre els molts homes que li van al darrera. Al llarg de la nit també es va fer patent la seva preocupació per la salut del seu pare tot i que al mateix temps té una gran esperança que millori. Ella és cristiana ortodoxa, per tant, desitjo de tot cor que Déu accedeixi a les seves pregaries.
Hem estat parlant de moltes coses però m’ha sorprès l’explicació de perquè a Sofia hi ha locals que obren tota la nit i pots trobar festa cada dia de la setmana. Per una banda ha comentat que els preus dels bars i restaurants són molt econòmics -i realment és així- i per l’altre banda, els búlgars no acostumen a invertir en la pròpia casa on viuen, encara que caigui a trossos. Per tant, encara que no cobrin massa, tenen recursos per sortir sovint de festa o de copes. També afegiria que els búlgars no gasten massa en roba, vesteixen bé però no vesteixen per lluir.
Encara que Sofia sembli una ciutat segura, sempre porto una navalla a sobre, com a la majoria de ciutats. No crec que fos capaç d’utilitzar-la contra ningú, però si em trobés en una situació critica pot ser força útil per a intimidar. De totes maneres, la millor manera de no ser atracat mai és anar amb relaxat, mostrant seguretat, però al mateix temps anar controlant discretament el teu voltant. Si hi ha persones sospitoses que et segueixen o et controlen, llavors parar-te en un aparador i deixar-los passar. Si això no funciona, posar-te les mans a la butxaca fent veure que portes una arma, o fins i tot mostrar discretament la navalla. I si veus que et pots trobar en un carreró sense sortida posar-te a córrer. Si estàs en bona forma física, ningú t’empaitarà per a robar-te. Bé, aquesta és la meva teoria, ja veurem si funciona durant tot el viatge.
Aquest matí he anat l’ambaixada russa amb una col·lega de l’Emil que em tramita el visat rus. En arribar m’he adonat que havia de passar per un detector de metalls. He pensat que podia tenir alguns problemes si em trobaven la navalla que normalment porto a sobre i discretament me l’he posat a la jaqueta. Llavors m’he tret la jaqueta i l’he deixat al costat del detector. L’he deixat de manera que mostrés que a la jaqueta hi portava un paraigües. Llavors he passat i he agafat la jaqueta sense que el guarda de seguretat em digués res. Podria haver portat una bomba i haver-la entrat igualment. No sé llavors perquè inverteixen tant en aparells i guardes.
Feia dos dies, l’Emil em va enviar un missatge comentant-me que l’ambaixada russa no obria tots els dies d’aquesta setmana i que havien d’optar per un procediment d’urgència que costava 140$ en comptes de 100$. Vaig respondre que seguís amb el procés, però vaig demanar a la Ivana que truqués a l’ambaixada i es va informar que en realitat no tancaven. L’Emil s’ha presentat una estona a l’ambaixada i he intentat negociar amb ell els 140$, però al veure si no m’hi avenia aturava el procés he acceptat el preu fixat.
A l’ambaixada russa m’havia d’entrevistar amb el cònsol. Curiosament el cònsol parlava espanyol i només d’entrar m’ha informat molt amablement que no em podria tramitar el visat. M’ha comentat que, tot i tenir una invitació correcte (la que m’havia proporcionat l’Emil), l’ambaixada russa a Bulgària tenia la regla de tramitar només visats de residents a Bulgària. Li he preguntat si era qüestió de diners i al comentar-me que no ho he deixat per impossible. De totes maneres, la invitació era correcte i em podia ser molt útil per a aconseguir el visat des d’un altre país. He demanat a l’Emil què li hauria de pagar per la invitació i m’ha sorprès quan, tot disculpant-se per no haver-me pogut tramitar la visa, me l’ha lliurat sense cap cost. Una gran ganga, perquè tot i haver perdut tot un matí, em podré tramitar jo mateix el visat des d’un altre país i em sortirà molt més econòmic.
He dinat amb la Ivana en un restaurant típic Búlgar. Naturalment hem menjat una amanida com a entrant. És el típic plat Búlgar i en tenen de molts tipus, normalment mitja carta està dedicada a les amanides. I pel que m’han explicat, no només en mengen a l’estiu, que ve més de gust, sinó també a l’hivern.
A la tarda hem una gran caminada per Sofia visitant parcs, mercats, centres comercials, esglésies, una sinagoga, una mesquita, . Continuo pensant que Sofia és una ciutat molt tranquil·la amb la gent relaxada. Hi ha cotxes aparcats per tot arreu, però el trànsit és molt inferior a altres ciutats. També hi ha forces indigents que simplement reposen i viuen en el seu racó, sense demanar caritat, igual que a la resta de ciutats de l’Europa de l’Est.
Tots aquests dies m’ha costat orientar-me a Sofia, saber on era el nord i el sud. Crec que les muntanyes nevades que hi ha al sud en són la causa, ja que al meu país les muntanyes es troben al nord. Aquestes muntanyes tenen pistes d’esquí a menys d’una hora de la ciutat. A l’hivern molta gent de Sofia hi va a esquiar a la tarda, després de treballar, ja que per la nit il·luminen les pistes.
Al vespre, m’he anat a connectar a Internet al pub irlandès, ja que demà ja marxo cap a Macedònia i segurament estaré uns dies sense connectar-me. Mentre enviava el diari de fa dues setmanes he rebut uns correus electrònics molt bonics de la Ivana. Segurament, si em pogués quedar definitivament a Sofia o ella pogués deixar-ho tot, hagués succeït alguna cosa entre nosaltres. Però ja vaig acceptant que difícilment trobaré companya de viatge, ni tant sols un amor temporal. Ho accepto i això m’allibera, perquè puc estar amb una noia, encara que sigui molt atractiva i interessant, i simplement observar-la com a una amiga.

Macedonia

Skopje (veure sobre mapa)

12/05/2006:

Aquest matí, mentre m’estava pensant si anar a fer un volt amb bicicleta per la ciutat o marxar, han picat suaument la porta. He obert la persiana i era la Ivana. Ha passat una estona abans d’anar a treballar. Ens hem tornat a acomiadar amb una forta abraçada i m’ha donat un pot de confitura de tomàquet típic de Bulgària. Es diu Lutenica, i els ingredients bàsics son tomàquet, pebrot i all o ceba. Es veu que tots els nens creien menjant-ne, sovint untada sobre el pa.
Finalment he decidit marxar. He sortit de Sofia orientant-me amb la brúixola. Havia d’anar en direcció Sud-oest, direcció a Macedònia. Primer la carretera era de doble carril però amb molt mal estat, en canvi, a mig camí ha sigut d’un sol carril però en bon estat.
A Kjustendil, poc abans de la frontera, he preguntat per on seguia la carretera cap a Macedònia a un home que atenia una parada al peu del carrer. L’home m’ha contestat en espanyol “No entenc, només parlo una mica d’espanyol”. Llavors jo li he comentat que era d’Espanya i s’ha posat molt content. M’ha indicat la continuació i després m’ha explicat que fa poc va estar tres mesos a Múrcia recollint llimones.
A la frontera he pogut gravar el pas amb la camera espia que www.mtvtelevigilancia.com em va deixar. Llàstima que no hagi connectat correctament un cable i no s’hagi gravat el so. A la duana de Macedònia, un policia ha volgut comprovar que no portés res per declarar. Ha mirat el lavabo, la nevera, el congelador, la cuina, la pica, un armari,... Em sembla que només ha xafardejat en comptes de buscar.
La carretera a Macedònia ha seguit amb el mateix bon estat. El paisatge ha canviat una mica, ha seguit ondulat com a la resta dels Balcans, però el verd era una mica més sec. Es nota que Macedònia està més al Sud, tocant a Grècia.
Poc abans d’arribar a Skopje he hagut d’agafar l’autopista, ja que segons el meu mapa no hi havia altres carreteres. Al primer peatge no podia pagar amb targeta i al preguntar el preu m’ha dit 2€. Li he donat 5€ i m’ha tornat 150 denars i un tiquet de 50 denars. Malfiant m’he parat just després del peatge i he mirat el canvi euro/denar a la guia que porto. He calculat que aproximadament 5€ eren 300 denars, per tant el noi del peatge m’havia enganyat. M’hi he dirigit enmig dels cotxes i li he reclamat que m’havia donat el canvi malament i que m’havia de tornar 100 denars. Primer m’ha donat 50 denars, però he tornat a repetir que eren 100, després he vist que estava comptant 90 denars, però a sobre el mostrador he vist un billet de 100 denars i li he agafat. M’ha mirat molt malament però no m’ha dit res. Uns quilometres més enllà m’he trobat un altre peatge, al preguntar el preu en anglès, el noi m’ha contestat “2€”, però he vist que el preu amb denars era força més baix amb denars i he pagat amb els denars que tenia. Novament m’he emportat una mala mirada.
M’ha sorprès en arribar a Skopje que en comptes de esglésies hi havia mesquites (més tard he vist que també hi havia esglésies, però més baixes, perquè antigament no les deixaven construir més altres que les mesquites). He intentat aparcar on creia que era el centre, a prop del punt d’informació, a la ciutat antiga. Però gent que deambulava per allà no m’ha semblat massa de fiar i he mogut l’autocaravana cap a l’altre cantó del riu. He aparcat a sobre l’acera, com la resta de cotxes, i he sortit a passejar. Aquesta àrea, el sud de la ciutat és molt més comercial, amb molt jovent passejant, carrers restringits al trànsit, molts bars i terrasses,...
Al vespre, després de treballar una mica amb l’ordenador he sortit de festa. He trobat un cafè molt interessant on tocava un grup amb música rock-jazz. He preguntat on seguia la festa i m’han indicat un club, però en arribar-hi estava massa ple. A fora he conegut una parella que m’han acompanyat a un altre club amb música electrònica. He estat força estona parlant amb aquesta parella, la noia estudiava arquitectura i el noi havia estudiat art, havia passat 6 anys a New York. Potser aquest fet el feia més obert, perquè he trobat que la resta de jovent a Skopje era força tancat.

13/05/2006:

Avui he dedicat bona part del dia a passejar per Skopje, una ciutat amb dos àrees ben diferenciades. Al sud, on he passat la nit, no té masses punts d’interès però està ple de comerços, bars, terrasses,... La gent passeja tranquil·lament pels carrers restringits al trànsit, vora el riu i una gran plaça. Des de la plaça es pot caminar per sobre un pont que creua el riu. Just a l’altre banda l’ambient canvia dràsticament. Els carrers restringits al trànsit continuen però en comptes de moderns bars i comerços estan plens de botigues i bars d’estil àrab. En aquesta àrea s’estén el mencionat bazar turc. En aquest cantó de la ciutat també es pot visitar uns banys turcs convertits ara en museu, una església excavada en part sota terra (perquè abans no podien alçar una església més alta que una mesquita), diverses mesquites, un gran mercat amb tot tipus de productes, una fortalesa,...
Just entrant a la ciutat àrab hi ha un punt d’informació turística. Hi he entrat, tot i que a la guia Lonely Planet indicava que el tracte que dispensaven no era gaire bo. M’ha atès un noi de complexions turques. Contràriament al que explicava la guia ha estat el lloc on m’han informat millor. El noi ha estat increïblement simpàtic, i fins hi tot m’ha proposat un itinerari molt bonic per a arribar a Ohrid, la pròxima ciutat que visitaré. Li he comentat el que hi havia escrit a la guia i llavors m’ha explicat que a vegades hi ha una altre noia que és terriblement antipàtica, però ell no hi pot fer res.
Quan anava a visitar l’església de Sveti Spas, m’he trobat un anglès amb el qual he iniciat conversa. Estava treballant uns mesos a Skopje amb una ONG. Hem anat a dinar junts un kebab i abans que marxés li he proposat de prendre el pols al món amb ell.
En Marc, així es deia, opinava que el principal problema del món era la pobresa. La solució estaria en crear o impulsar empreses locals a les àrees on hi hagi pobresa. Individualment la solució estaria en comprar marques locals i no internacionals. El principal problema de Londres també era la pobresa, tot i que la seguretat social també alleugera el problema. En Marc és molt feliç, sense raó. Seria més feliç si tingués la seva xicota amb ell. El secret de la felicitat és apreciar el que tenim.
Quan ja estava tornant de la passejada, he rebut un missatge al mòbil d’una noia que havia contactat feia només dos dies a traves d’Internet. M’ha proposat de quedar a les 9:30 del vespre davant l’estàtua de la Mare Teresa. Després de treballar una mica amb l’ordenador i de connectar-me a Internet, m’hi he dirigit.
La Lily és una noia molt simpàtica i dolça que està estudiant informàtica. Hem anat a beure una cervesa en un bar apartat del centre. M’ha estat explicant els dos mesos que va està a Espanya, les ciutats que va visitar, les festes,... També m’ha estat explicant que a la majoria dels macedonis (ella inclosa) no els agrada els Albanesos, normalment musulmans i menys educats (segons ella). Hem estat parlant de sentiments i nacionalitats. Hem comentat que els Serbis no tenen sentiments adversos amb Macedònia, en canvi Macedònia sí amb Serbia. En canvi, Serbia i Croàcia es tenen sentiments adversos mútuament. Ella ho ha comparat amb Catalunya i Espanya, que es tenen certs sentiments adversos, i Catalunya i València, amb sentiments adversos només per part dels valencians.
S’ha fet tard i la Lily ha perdut el seu autobús. Llavors hem anat a ballar a un club on tocaven música en directe i més tard l’he portat a casa seva.

Ohrid (veure sobre mapa)

14/05/2006:

He passat la nit al davant de la casa de la Lily, que viu cap als afores de Skopje. Preguntant diverses vegades he trobat la carretera que portava cap a Ohrid, la meva pròxima destinació, un poble al costat d’un llac que feia frontera amb Albània. La carretera s’ha convertit en autopista durant uns quants quilometres, però aquest cop, en cap dels tres peatges que he passat m’han intentat enganyar.
Passat Gostivar he trencat a la dreta, tal com em va indicar el noi de l’oficina de turisme, i he anat enfilant una petita carretera a estones amb molt bon estat i a estones amb grans forats al paviment. La carretera transcorria pel costat d’unes muntanyes nevades, entre boscos esplendorosos i pel costat de tres llacs o preses dispersats al llarg del camí.
Després del primer llac m’he parat al monestir de St. Joan Baptista, un monestir amb uns retaules de fusta exquisits. En el segon llac, mentre feia una foto d’un forat que hi havia al mig de l’aigua, un home que hi havia esperant al costat de la carretera ha iniciat una conversa amb mi amb un anglès casi nul. Llavors m’ha preguntat si el podia portar uns deu quilometres més enllà. L’home semblava de fiar i l’he portat. Durant el camí m’ha explicat en signes que estava casat i que tenia dos fills i una filla, també que tenia un germà treballant a Estats Units. Llavors m’ha preguntat si estava casat, i per no allargar-me massa en la resposta, li he indicat amb signes que estava separat.
He arribat a Ohrid sense tenir ni dea d’on podia estar el centre. Però utilitzant la intuïció i preguntat hi he arribat. He aparcat al costat d’un passeig que voreja el llac. Mentre baixava de la Hymer un home guenyo se m’ha apropat i m’ha informat que no podia acampar allà, llavors m’ha comentat que em podia oferir una plaça d’aparcament. Li he agraït la informació però li he explicat que ja m’espavilaria.
He passejat una mica pel costat del llac i pel carrer principal de la vil·la, un carrer restringit al trànsit amb uns quants bars, terrasses i botigues que m’ha recordat els carrers turístics d’alguns pobles de la Costa Brava. He fet una cervesa i he tornat a l’autocaravana, on per primer cop en el viatge he visualitzat una pel·lícula que tenia gravada a l’ordenador: “Samaritan Girl”, una pel·lícula Coreana força interessant.

15/05/2006:

He estat treballant bona part del matí, escrivint l’article del 9nou, seleccionant talls de veu de les entrevistes per a Catalunya Radio, editant imatges,... Cap al mig dia he sortit a passejar per Ohrid, he preguntat a algunes persones locals on era el punt d’informació turística, però ningú m’ha sabut informar. De totes maneres, preguntant he anat trobant la majoria de punts d’interès de la vila.
Ohrid seguia amb l’aire de vila turística, però al ser dilluns, hi havia més treballadors a les botigues i carrers que turistes. La part antiga del poble conserva carrers empedrats que es van enfilant tranquil·lament muntanya amunt. Els principals punts d’interès del municipi son tres esglésies ortodoxes medievals, molt boniques. La primera està a dins del poble, la segona solitària sobre el llac i la tercera enfilada a la muntanya. El poble també té una ciutadella que estava tancada.
Abans de tornar cap a la Hymer, m’he comprat una calzone per només un euro. Després, tal com havia planejat, m’he connectat a Internet per enviar els articles que havia escrit al matí, he anat a una botiga de queviures a gastar-me tots els denars que tenia i he seguit fent camí cap al sud, vorejant el llac de Ohrid.
A l’oficina de turisme de Skopje m’havien recomanat de creuar la frontera amb Albania pel sud del llac de Ohrid, ja que just a la frontera, hi ha un interessant monestir de St. Naum. L’església era preciosa, la llàstima era que la resta de dependències del monestir s’havien convertit en un hotel. Normalment no deixen fer fotos a les esglésies, però allà, he deixat discretament la camera sobre un púlpit i he deixat que fes una foto automàticament que ha sortit prou bé.
Després de visitar el monestir de St. Naum m’he dirigit cap a la frontera, a tocar. He creuat la frontera de Macedònia sense problemes, però quan he arribat a la frontera d’Albània m’han informat que amb el tipus de vehicle que tenia hauria de creuar la frontera pel nord del llac, on hi havia la carretera principal. He intentat argumentar una bona estona amb ells que això no era bo pel turisme però al veure que les normes estaven establertes, he girat cua. He tornat amb la frontera amb Macedònia i tot i que l’acabava de creuar en sentit contrari m’han posat problemes per a tornar a creuar-la. Durant una bona estona pensava que m’hauria de quedar a viure per sempre entre la frontera d’Albània i Macedònia. El problema era que la documentació del vehicle estava a nom de “Autosuministros Motor”, l’empresa que juntament amb Hymer m’han deixat l’autocaravana. Jo tenia un document en espanyol on especificava aquest acord. Però el noi de la frontera m’argumentava que aquest document havia de passar per notari. Finalment m’ha deixat passar.
He tornat a fer en sentit contrari els 80 quilometres fins a l’altre pas de frontera. He tornat a creuar la frontera de Macedònia sense problemes, però a Albània s’han tornat a adonar que el vehicle no anava a nom meu. Han estat més d’una hora analitzant el contracte escrit en castellà entre “Autosuministros Motor” i jo. Però finalment m’han deixat passar després de pagar una taxa de 3 euros pel vehicle i 10 euros pel visat.
Al creuar la frontera ja era de nit. He parat a cap de poc en un coll per a sopar i he seguit després una estona més fins a trobar l’inici d’un poble. He aparcat l’autocaravana en un descampat, a l’altre costat d’un parell de bars. La meva intenció és dormir sempre en zones habitades, d’aquesta manera, si mai m’intenten robar per la nit puc activar l’alarma i generar un escàndol que de segur foragitaria els bandits.
M’he posat a respondre missatges de correu a les fosques, quan de sobte algú ha picat a la porta. He apagat d’ordenador i he obert la persiana de la finestra. S’ha apropat un noi que m’ha saludat i m’ha començat a fer preguntes: “Viatjava amb dona i nens?”, jo “Sí”, “Cap on anava?”, jo “Tirana”,... Finalment m’ha dit que ell era del bar del davant i que si volia podia anar a fer-hi un cafè. També m’ha comentat alguna cosa de pagar l’aparcament però li he dit que no calia. Des de la finestra he vist com s’allunyava fins al bar i hi entrava. Si el noi era del bar no seria perillós.
De totes maneres, quan ja estava intentant agafar el son, han tornat a picar la porta. He tornat a obrir la finestra ja una mica molest. Hi havia el mateix noi d’abans m’ha preguntat si preferia pagar-li l’aparcament avui o demà. Li he contestat fent notar el meu empipament que no pensava pagar cap aparcament i he tancat la finestra i la persiana sorollosament.

Albania

Tirana (veure sobre mapa)

16/05/2006:

Aquesta nit, no sé quina hora deuria ser, han tornat a pica la porta. No m’he molestat a aixecar-me ni a respondre. Però han seguit picant la porta. Llavors he deixat sonar l’alarma mig segon. Han tornat a picar la porta. Però després de tres segons més d’alarma ja m’han deixat en pau.
A les sis del matí m’han tornat a despertar. Aquest cop no estaven picant la porta, però estaven ruixant l’autocaravana amb aigua a pressió. He pensat que poc mal podien fer així i he tornat a conciliar el son.
Cap a les vuit, mentre m’estava tornant a despertar han tornat a engegar la manguera contra la Hymer. M’he aixecat i m’he adonat que la nevera no funcionava, probablement perquè havien tirat aigua a pressió per dins de la reixeta de ventilació del gas. M’he començat a posar de força mal humor, i més quan he vist que regalimava una mica d’aigua per sota la nevera. He començat a esmorzar però com que he vist que encara seguien ruixant la Hymer a tota pressió he decidit marxar de seguida.
He obert les persianes i llavors he vist que dos nois d’uns divuit anys estaven ensabonant i ruixant l’autocaravana. La veritat és que abans la tenia força bruta i més d’una vegada havia pensat que l’havia de rentar. M’han saludat somrients i m’ha sabut greu haver-los maleït amb les persianes abaixades. He donat dos dòlars als nois, que s’han posat molt contents, i he marxat amb la Hymer ben lluent.
En marxar he vist que l’àrea on havia aparcat estava plena de mangueres ruixant en totes direccions. Havia aparcat al centre d’un rentacotxes.
He parat uns quilòmetres una mica més enllà i he acabat d’esmorzar, m’he dutxat i he netejat l’autocaravana per dins.
He seguit la marxa cap a Tirana per unes molt bones carreteres. Però a mig camí, a Elbasan, la carretera s’ha començat a enfilar per la muntanya i s’ha tornat més tortuosa. En canvi, el paisatge s’ha tornat molt interessant i bonic. Al principi d’aquesta nova carretera hi havia molts camperols venent trenes de cireres per menys de 10 cèntims d’euro. Tot i que no tenia moneda local per comprar-los, quan em parava per prendre alguna foto del paisatge, em saludaven molt cordialment. Els Albanesos de les muntanyes semblen gent molt hospitalària.
Durant tot el viatge, m’ha sorprès la gran quantitat de Mercedes que circulaven, nous o vells, és igual. No exagero si afirmo que casi el 50% dels cotxes que m’anava creuant, m’avançaven o avançava eren de la marca Mercedes.
Seguint la carretera principal he arribat al centre de Tirana sense masses problemes. He donat algunes voltes per la caòtica ciutat i finalment he aparcat en un dels carrers principals, amb un gran cartell de prohibit aparcar però tot ple de cotxes aparcats.
He sortit a passejar i m’ha sorprès la modernitat de la ciutat. Aquí, apart de Mercedes, també circulaven alguns Humers, aquests grans tot terrenys Nord-americans. Les noies vestien per fer-se veure i els nois caminaven amb xuleria. Malgrat tot, la majoria d’edificis eren decaients i els carrers polsegosos, però potser per poc temps, perquè molts estaven amb obres.
En el mapa de la ciutat hi havia dibuixat un riu. Quan l’he creuat he dubtat si realment aquell rajolí d’aigua era el riu del mapa. Però realment l’era, perquè tal com indicava el mapa, uns metres més enllà s’obria la gran plaça de Skenderbeg, amb quatre dels principals monuments d’interès de Tirana: una estàtua d’un heroi nacional, un mural a la façana del Museu Nacional d’Història, una mesquita i una torre rellotge.
He entrat a la mesquita, demanant permís als nois barbuts de l’entrada i descalçant-me. M’he assegut i m’he relaxat a l’interior, mentre admirava les centenàries pintures de la cúpula i observava alguns creients inclinant-se direcció a la Meca.
Havent visitat els principals monuments de la ciutat, he seguit passejant sense una direcció fixada. Hi havia gran nombre de bars i terrasses, la majoria plens de jovent conversant relaxament. He fet la cervesa en un d’ells. La gent, o potser el jovent, m’ha semblat una mica tancada i al vespre m’han confirmat aquesta sensació.
Volia preguntar on podia trobar un bon local amb bona música i he preguntat a unes noies si parlaven anglès. S’han apartat de mi sense ni tant sols respondre. He pensat que les noies de Tirana deurien ser tímides i he fet la mateixa pregunta a un noi, però m’ha mirat mig espantat i m’ha contestat “no” (m’havia entès!). Finalment he escoltat que algú darrera meu parlava anglès i els he preguntat. Dos anglesos m’han recomanat molt amablement un local envoltat d’un jardí.
Allà he fet una cervesa al costat d’unes noies. Tement la pitjor de les respostes he intentat iniciar conversa amb unes noies que hi havia al costat de la barra, però contràriament al que m’esperava, s’han mostrat molt amigables.
He estat tota la nit conversant amb la Glejda i l’Ana, dues estudiants d’economia i enginyeria tèxtil respectivament. M’han confirmat que la gent de Tirara acostuma a ser molt tancada, com de poble. També són molt tradicionals. Parlant d’Albània m’han explicat que l’economia no està massa bé, tot i que està millorant lentament. S’han queixat que no hi havia massa feina (em sembla que és un problema mundial). D’altre banda, Albània té grans desigualtats econòmiques entre rics i pobres. I un fet recorrent a l’Europa no comunitària: no poden sortir del país sense visat, és molt difícil aconseguir-lo i per tant es senten presoners al seu propi país.
Si us soc sincer, Albània era el país d’Europa que més respecte em feia de visitar, potser perquè ha sigut l’últim d’abandonar el règim comunista, perquè s’ha dit que és molt pobre o més aviat perquè no en sabia casi res. Però després d’un dia entre Albanesos, us diré que m’hi sento molt segur i acollit.

17/05/2006:
Aquest matí he rebut una trucada de Catalunya Ràdio. Sabia que rebre la trucada em seria molt cara des d’Albània i els he demanat de trucar-los jo a cobro revertit. Però no he pogut des de les cabines ni tampoc he trobat cap punt des d’on poder telefonar més econòmicament. Finalment hem acordat amb Catalunya Ràdio de trucar-nos divendres.
A les onze del matí he quedat amb la Glejda i l’Ana al mateix bar d’ahir al vespre. Animosament, hem estat seguint els fils de la conversa d’ahir. M’ha estranyat que cap al mig dia, el local s’hagi omplert de gom a gom. L’explicació que m’han donat és que era la pausa del treball i la gent, en comptes de dinar, va al bar a fer el cafè o la cervesa.
Més tard hem anat caminant cap al sud de la ciutat on hi ha un parc i al bell mig un petit llac. Allà ens hem relaxat a la l’ombra d’un arbre i hem seguit conversant. M’han explicat que ja casi ningú s’hi banya perquè l’aigua està molt bruta, i perquè a la passada dècada el govern hi va llençar cadàvers d’opositors. De totes maneres ja no hi deurien ser, ja que també m’han explicat que fa pocs anys, una nit el vigilant del llac va agafar una borratxera i va obrir les comportes. El llac es va buidar completament i la ciutat va quedar ben inundada.
Cap a les tres ens hem acomiadat fins al vespre. He tornat a la Hymer. Mentre estava engolint el dinar, algú la picat amb insistència la porta. Era un policia que m’ha dit que havia d’aparcar a un altre lloc. Li he demanat si podia acabar de dinar i no m’ha posat cap impediment. Però poc més tard ha sigut un taxista qui ha picat la porta, m’ha explicat molt amablement que l’autocaravana estava ben aparcada, el problema era que era massa gran i la gent no veia els taxis que hi havia aparcats just al darrera. Després de rentar els plats he mogut la Hymer fins a l’altre cantonada.
He estat treballant tota la tarda, escrivint el diari (ja haureu llegit que tenia moltes coses que explicar d’ahir), editant fotos, traduint el diari de Serbia a l’anglès,... Finalment he anat a un cibercafe a connectar-me. He llegit els correus, i en un d’aquests, en Marc, un dels millors amics que tinc, m’escrivia “recorda que demà hi ha el partit de la champions”.
Era avui! Me n’havia oblidat completament i m’havia proposat mil i una vegades no perdre’m aquest partit. Eren les 8:30, encara tenia 15 minuts. He sortit a fora i he començat a córrer per tots els carrers dels voltants fins que he trobat un bar que al matí havia vist. El bar es deia “FC Barcelona”. De totes maneres, si no l’hagués trobat no hagués passat res, perquè tots els bars del centre tenien pantalles gegants amb el partit sintonitzat i totes les taules plenes de gent preparada per mirar-lo.
El bar “FC Barcelona” era petit, amb la majoria d’espectadors musulmans, molt hospitalaris. La majoria animaven el barça, però també n’hi havia uns pocs que animaven a l’Arsenal i intentaven crear polèmica. Quan el Barça ha marcat el gol definitiu hem celebrat amb abraçades l’imminent triomf. Finalment he marxat cantant l’himne del barça pels carrers.
M’he dirigit al local d’ahir al vespre per tornar-me a trobar amb la Glejda i l’Ana. L’Ana estava amb el seu xicot i he estat tota l’estona parlant amb la Glejda, una noia encisadora. Entre moltes coses, hem parlat de la felicitat. Es preguntava qui era més feliç: la gent que viu tancada en el seu món o la gent que descobreix que pot ser lliure. Jo opinava que si aprens a fer us de la teva llibertat acabes essent més feliç. Quan li he preguntat sobre el secret de la felicitat m’ha contestat quelcom curiós. M’ha explicat que guardar secrets la feia feliç. També hem parlat de relacions i de com mica en mica la parella va exigint més de tu. Respecte aquest últim tema, després d’acomiadar-nos amb una forta abraçada, se m’ha acudit la següent història.
Un home coneix una dona i passa la nit amb ella. La primera nit, a l’home no li importa si la dona se’n va al llit amb qualsevol o no. A la segona nit, l’home podria acceptar que la dona tingués parella i que ell fos el seu amant. Però al cap d’una setmana, l’home només accepta que la dona comparteixi les nits amb ell. Al cap d’un més, l’home reclama a la dona que també comparteixi els dies amb ell. Passats tres mesos, l’home només accepta seguir amb la relació si la dona trenca amb les altres amistats masculines. Al cap de mig any, tampoc accepta que la dona miri els homes que es creuen pel carrer. I passat un any, l’home exigeix a la dona que es quedi tancada a casa.

18/05/2006:

Torno a mirar la foto que he pres aquest matí i se’m torna a partir el cor... Serà una imatge que es repetirà en molts dels països que visitaré, una imatge que ja he vist altres vegades, però no per això deixa de colpir. Al mig del carrer. Els vianants intenten ignorar l’escena. Ells dos dormen, molt profundament. Segurament el pot de cola ajuda a dormir en ple dia. I el nen... impressiona molt més observar aquesta cara de pau, despreocupació i potser felicitat. La mateixa felicitat que la resta dels nens.
Al marxar els he deixat unes monedes, però quan he tornat a passar per davant seu, les monedes havien desaparegut.

Gjirokastra (veure sobre mapa)

19/05/2006:

Ahir al matí, vaig tenir una agradable sorpresa. Tenia la radio posada, albanesa per suposat, i de sobte començo a escoltar una cançó que la lletra semblava catalana. Vaig posar atenció no fos cas que fos italiana, però no, realment era catalana, amb una tonada força animada i una lletra que deia “jugarem a estimar-nos, fins que surti el sol”.
Mes tard, després de dos intents fracassats de connectar-me a Internet (les connexions fallaven a tot Tirana) vaig començat a tirar cap al sud, amb la intenció de visitar alguns pobles pel camí abans d’entrar a Grècia.
Primer em vaig parar a Durres, un poble a la Costa, que en pocs anys es convertirà en un bon destí turístic pels europeus occidentals: fa sol 300 dies de 365 dies, és econòmic, hi estan construint a marxes forçades, la gent és simpàtica,...
De Durres he començat a baixar per la costa d’allà he començat a baixar per la costa i després cap a l’interior.
Les carreteres al principi eren excel·lents, alguns trossos amb doble carril i la resta d’un sol carril però amples, fet que permetia als cotxes fer avançaments encara que en vinguessin altres de cara. Pocs quilometres després de Durres les carreteres han empitjorat molt. Així com a Sèrbia les carreteres estaven plenes de forats, aquí estaven plenes de bonys, com si l’asfalt s’hagués amollat sobre les pedres i arrels.
Durant tot el camí m’he anat passant molts controls de velocitat i simplement de policia (cap m’ha parat). M’he creuat amb centenars de bolets de formigó, unes defenses que el dictador Enver Hoxha va fer construir per por a una invasió estrangera. Per assegurar-se que les defenses funcionessin va ordenar que fos bombardejat un d’aquests bolets amb el principal enginyer a dins, per sort o per desgracia en va sortir viu. També m’he creuat molts pous de petroli, amb torres de metall rovellades al cap de munt, aturades des de feia temps, excepte un parell que encara bombejaven. Als voltants de la carretera els camperols seguien amb seu treball interminable: vigilant ramats d’ovelles, cabres o baques, llaurant, apilonant palla,... Inevitablement també m’he trobat amb un accident de cotxe, de la manera que condueixen els Albanesos no m’estranya. Cap al final del viatge, m’he trobat un parell de tortugues que creuaven la carretera sense mirar.
Ahir se’m va fer fosc abans d’arribar a Gjirokastra, un poble que havia planejat visitar avui. Vaig parar a una gasolinera en un petit poble de quatre cases perdut enmig de les muntanyes. Vaig demanar si em podia quedar a dormir allà, i tot i que ningú dels presents parlava anglès, em van comunicar que hi podia dormir tranquil. Llavors els vaig demanar un altre favor molt més complicat d’explicar.
Avui havia m’havia de trucar Catalunya Ràdio per mantenir una conversa d’uns quinze o vint minuts. Rebre aquesta trucada al meu telèfon mòbil em resultava un ull a la cara i vaig proposar a Catalunya Ràdio que em truqués a un telèfon albanès. A la gasolinera vaig començar a demanar amb gestos que necessitava un número de telèfon. Els cinc o sis nois que hi havia feien tot el possible per interpretar el que els demanava. Llavors va arribar l’amo de la benzinera que tampoc em va entendre, però em va suggerir que el seguís. Vàrem pujar per un carrer de terra a les fosques fins a una casa i allà es va posar a cridar un nom, fins que va sortir una noia. Després de parlar entre ells una estona, la noia em va demanar amb un anglès molt bo què desitjava. Li vaig explicar i al traduir-li a l’amo, aquest em va dir que em donaria el seu número de mòbil. Avui a les nou de matí estaria a la gasolinera i em convidaria a un cafè. I així ha sigut, m’ha convidat a un cafè i he parlat uns vint minuts amb el seu mòbil. Per a compensar, he carregat la Hymer amb gas-oil. He pagat amb euros i no m’ha fet un canvi massa bo, però naturalment no li he discutit.
Avui a mig matí he arribat a Gjirokastra. És un poble construït de pedres: els carrers, les parets, les teulades,... Ha sigut agradable de passejar-hi, tot i que feia una calor de mil dimonis. Al cap de munt hi ha un gran castell, també molt interessant de visitar i amb molt bona vista.
Després de visitar Gjirokastra he dinat i llavors he decidit que creuaria la frontera en comptes de visitar un altre poble que tenia previst. A la frontera d’Albània, els policies s’han mostrat molt interessats en el meu viatge i fotos. Una noia policia molt atractiva m’ha donat el seu correu electrònic perquè li enviés el diari.
A Grècia he el paisatge ha canviat completament, no m’ho esperava. Pensava que el paisatge de Grècia seria més sec, però en comptes d’això era ben verd. No en sé la raó, potser Albània té un microclima o potser fa temps van talar els boscos (o es van cremar) i això fa que sembli o sigui més sec.
He circulat uns cent cinquanta quilometres per Grècia fins que he trobat la primera platja, he estat nedant una estona, m’he dutxat, he sopat, m’he pres una copa de conyac i m’he posat a treballar una mica.

Greece

Nafplio (veure sobre mapa)

22/05/2006:

He fet masses quilòmetres només en tres dies. N’he fet poc més de mil circulant per petites carreteres i alguna autopista de la península de Peloponnese. El principal motiu és que volia està a Atenes el dimarts. Per una banda, havia d’enviar l’article del 9nou per Internet (ho he fer com a màxim el dimarts de cada setmana). Per altre banda, volia trobar una bugaderia aviat, per què em comença a escassejar tot tipus de roba i em fa mandra rentar-la a ma.
De totes maneres he gaudit molt d’aquests tres dies. El Poloponnese és una terra molt bonica, feréstega, rocosa i fèrtil, plena d’oliveres. És sorprenent, que amb la calor que feia, la península tingués algunes muntanyes al centre amb clapes de neu. O no, per què alguna d’aquestes muntanyes s’apropa als 2500 metres d’altura. En canvi, altres parts de la península eren ben planes.
El dissabte vaig tornar a nedar una mica abans de dutxar-me i esmorzar. És un luxe. Després vaig començar a fer quilòmetres direcció al Peleponnese. Segons el meu mapa de carretera, hi havia en projecte la construcció d’un pont que enllacés amb Patra, la principal ciutat del Peleponnese, situada a l’Oest. Però, quan hi vaig arribar ja estava construït i l’estaven amortitzant a marxes forçades. El cost per a creuar-lo era de 16,2€ per a les autocaravanes.
A Patra vaig trobar un cibercafe, molt lent, lentíssim, però finalment vaig poder enviar el diari del viatge i alguns mails. Després vaig anar tirant cap al Sud, amb la intenció de fer nit en alguna platja a prop d’Olympia. Vaig escollir al mapa un poble que es deia Katakolo i que tenia un far. Però arribar-hi va ser una mica complicat. Les carreteres eren estretes i sense indicacions. Vaig entrar en un poble enfilat en un turó i vaig anar tirant per un petit carrer. I quan em vaig adonar que estava totalment equivocat ja era massa tard, tirar marxa enrera era força complicat i vaig seguir endavant, entre els rosers i les branques dels arbres que la Hymer anava apartant. Vaig seguir el caminet, muntanya amunt, ja fora del poble, amb l’esperança de trobar un espai on poder girar. Però en comptes d’això em vaig trobar amb el final del camí. Per sort, al costat hi havia un camp d’arbres fruiters i una dona que hi estava treballant. El camp tenia una porta força ample i li vaig demanar a la dona si podria utilitzar el seu camp per a donar mitja volta. La dona em va donar permís una mica incrèdula. I finalment, després de forces maniobres vaig aconseguir sortir d’aquell camí sense sortida.
Vaig trobar el poble i hi vaig fer nit. L’endemà, després de nedar una altre estona, vaig arribar-me a Olympia (7278km). Antigament, Olympia era la zona sagrada, plena de temples i monuments, i per suposat, amb un estadi i grans edificis per entrenar els atletes que participaven a les Olimpíades. Actualment només en queden un munt de pedres, columnes abatudes i algunes poques dempeus. Però és molt interessant agafar mentalment aquestes columnes caigudes i posar-les dempeus, després posar-hi a sobre un pesant sostre de pedra i fusta i acabar-te imaginant la magnificència de la vida i dels edificis de fa casi tres mil anys.
Vaig seguir cap al sud, primer per carreteres traçades amb tiralínies i després per carreteres traçades amb compàs, amb un pilot de corbes enfilant-se i descendint pels precipicis de la costa. Em vaig aturar en un petit i bonic poble anomenat Kardamili, i vaig acabar fent nit en una altra encantadora vila anomenada Dirou.
Aquest matí he anat a fer unes fotos per Dirou. Estava fent una foto d’una petita església quan se m’ha apropat un home que només parlava grec i m’ha fet entendre que em convidava a un cafè. Tot i que feia tard, sempre estic obert a conèixer gent del país i he acceptat. L’he seguit per dins de casa seva, fins a un balcó a l’ombra d’una parra. Mentre em preparava el cafè (en un fogonet, escalfant aigua barrejada amb cafè mòlt i sucre) m’ha preguntat l’edat i m’ha indicat que ell en tenia 65, dibuixant números sobre la taula. Dibuixant un 100 li he indicat que ell arribaria a aquesta edat. M’ha preguntat si viatjava sol. Ell també vivia sol i sembla que mai havia estat casat. M’ha preguntat on dormia, i al dir-li que al cotxe, m’ha invitat a dormir a casa seva la pròxima nit. Li he agraït però l’hi he dit que no. De totes maneres m’ha ensenyat la casa, gran i neta, però plena d’andròmines per tot arreu. A sobre la taula del menjador he vist que hi tenia algunes revistes pornogràfiques homosexuals. Ho sento, però llavors he mirat l’home diferent. M’ha demanat que em quedes a dinar i li novament li he dit que no. Llavors m’ha invitat a veure la televisió. Li he dit que no en tenia ganes però anava dient, “sex, sex”. M’he quedat una estona per veure quin tipus de dvd tenia posat. Era la típica pel·lícula pornogràfica heterosexual. Em deia que aquestes pel·lícules van molt bé per a dormir. M’invitava a seure i a relaxar-me, però jo estava de peu rient. Finalment li he agraït el cafè i l’estona i he marxat encara rient per les anècdotes que em succeeixen.
De Dirou he anat a Githio, un poble que semblava interessant. Però només m’hi he parat per nedar una estona i dinar. Després he anat cap a Mistras, un poble que té unes ruïnes bizantines molt interessants. No les he visitat, perquè m’hi hagués estat tota la tarda, però les he contemplat des de fora. Muralles, esglésies, pedres, i més pedres, enfilant-se muntanya amunt, i al cap d’amunt un castell.
On sí que relaxat unes poques horetes ha estat a Nafplio. La meva guia tenia escrit “una de les viles més boniques de Grècia” i realment n’era de bonica. Els carrers eren estrets i empedrats. Hi havia moltes plantes que s’enfilaven per les parets amb flors de color vermell. De tant en tant passava de llarg petites botigues i restaurants. A la part de muntanya, pujant per unes escales de pedra pintades de color blanc, s’hi respirava encara més tranquil·litat. Al fons, pujat en un turó hi ha un impressionant castell, a sobre la vil·la un altre, i al mig del mar, en una petita illa, un altre. M’han quedat moltes coses per a contemplar, però com sempre: “estic coneixent molt poc de moltes coses”.
Després de sopar m’he dirigit per l’autopista cap a Atenes. M’ha estranyat que dos peatges estaven oberts, i només en un tercer m’han cobrat 3,3€. I un altre fet sorprenent, al llarg dels 150 quilòmetres d’autopista, només hi havia una sola àrea de servei i de descans, per sort, allà hi havia un lavabo públic a la vista on he pogut buidar el meu lavabo químic.
Ha estat una bona idea entrar a Atenes de nit, perquè no m’he trobat gens de trànsit i ha estat força senzill trobar aparcament al centre.

Atenas (veure sobre mapa)

24/05/2006:

Fa molta calor, és terrible, però ja tinc el visat per entrar a Rússia!
Tot i que ja he passat dos dies a Atenes, encara no he tingut temps de visitar a fons la ciutat. Tot i que ja m’he anat impregnant de la vida tranquil·la de la ciutat. Sí, la gent sembla agafar-se la vida amb molta calma. Per exemple, tinc l’autocaravana aparcada en un carrer estret, ben aparcada, però quan ha de passar un camió o furgoneta gran, han d’anar molt a poc a poc o fer alguna maniobra per a no tocar-la. Però ningú se m’ha queixat, ni els policies que m’han vist sortir o entrar a la Hymer. Un altre exemple. Avui a la tarda volia visitar l’Acròpolis. Hi he arribat suat sota aquest sol abrasador i sorpresa, un cartell a la porta anunciava que avui a la tarda l’Acropolis estaria tancada perquè els treballador tenien una reunió sindical. Tercer exemple, després de l’intent fallit de visitar l’Acròpolis i de passejar una estona amb una altre turista que s’havia trobat amb la mateixa situació que jo, he anat a fer un café frape (beguda nacional). M’he fixat que totes les botigues estaven tancades i he preguntat a la cambrera el motiu. M’ha dit: “perquè és dimecres, el botiguers necessiten descansar”. En resum, les botigues tanquen tots els dimecres a la tarda.
No he tingut temps de visitar a fons la ciutat però he fet força feina. Ahir al matí vaig anar a l’oficina d’informació turística que indicava la meva guia i es veu que ja no es trobava allà. N’hi havia una altre que estava força allunyada del centre i després de connectar-me una estona a Internet m’hi vaig dirigir amb bicicleta. Allà van ser realment amables. Van estar buscant-me informació sobre bugaderies a Atenes i sobre el consolat rus. Van trucar per preguntar horaris, em van imprimir mapes, em van indicar quins autobusos o metro agafar,...
A la tarda vaig anar a la bugaderia i em van rentar els deu quilos de roba que tenia acumulats. Quan vaig anar a buscar la roba, la dona se’m va queixar una mica per la gran quantitat de roba que hi havia, però la vaig estar ajudant a plegar la roba i em va fer un bon preu.
Tard a la tarda, just abans de pondre’s el sol em vaig dirigir cap a l’Acròpolis amb la intenció de fer algunes fotos amb la llum del cap vespre. A la muntanya de Filopapou, enfront l’Acròpolis, hi vaig conèixer tres americans que també estaven fent fotos. Vàrem baixar junts i els vaig proposar d’anar a fer una cervesa mentre ens explicàvem els nostres viatges. Els tres estaven fent un curs de sis setmanes de cultura i història grega, una bona excusa per a conèixer Grècia.
Al bar on vàrem anar a fer la cervesa (en realitat vàrem beure vi) ens vàrem trobar amb una altre americana. Parlant del meu projecte em va comentar que la política exterior dels Estats Units era nefasta. Això feia que en molts països la miressin malament per ser americana, tot i que ella (i la majoria de viatgers americans) no defensés la política americana. Llavors li vaig preguntar si malgrat tot es sentia orgullosa de ser americana i em va dir que no.
Aquest matí he anat al consolat rus. M’ha atès una senyora molt simpàtica. De seguida m’ha fet veure que no tenia cap problema per a tenir el visat perquè tenia tots els papers necessaris (bàsicament la invitació que em va proporcionar la agència Búlgara). He omplert alguns papers i demanat de tenir el visat per avui mateix, per no arriscar-me a cap entrebanc. He pagat 150 euros (incloent l’assegurança obligatòria) i m’han lliurat el visat. M’ha semblat massa senzill després dels problemes que he tingut. Tot i així, he pagat una mica més del que em feia pagar l’agència búlgara, no entenc aquests russos.
Al capvespre, després de passejar amb la turista que havia trobat a l’Acròpolis, estava a la Hymer treballant amb el motor engegat, perquè una de les bateries estava força descarregada. De sobte algú ha picat la porta amb decisió. M’he posat la samarreta i he obert la finestra. Hi havia uns quants policies que m’han preguntat què hi feia allà. Els he comentat que era turista. Llavors m’han demanat el passaport, i mentre verificaven les meves dades a la central, m’han comentat que estava ben aparcat però que a la zona hi havia forces edificis oficials i simplement volien assegurar-se que no fos sospitós. Finalment han marxat demanant-me disculpes.
Al vespre, he quedat amb els americans que vaig conèixer ahir. Avui eren ells tres i forces noies del seu grup. Hem anat a prendre unes copes i després a ballar. Al grup hi havia un americà d’origen grec. Estava molt orgullós dels seus orígens grec, de la seva religió greco-ortodoxa, del menjar, les begudes,... També he parlat amb altres del grup que m’han explicat que Estats Units té dues zones ben diferenciades culturalment: les costes amb gent molt oberta i l’interior amb gent molt més tradicional.

25/05/2006:

Tot i que vaig anar a dormir una mica tard, m’he llevat relativament d’hora perquè aquest matí volia acabar de traduir el diari a anglès, seleccionar imatges pel diari i enviar-lo finalment. Estava treballant despullat, perquè amb aquesta calor és inevitable. Per altre banda, ja m’he acostumat a la idea d’estar en pilotes al mig del carrer, encara que sigui dintre d’un petit habitacle. Doncs bé, estava treballant i han tornat a picar amb contundència la Hymer. M’he posat una samarreta i uns pantalons i he obert la finestra. Hi havia un policia que m’ha dit que havia de treure l’autocaravana d’allà. Li he preguntat que ahir uns altres policies em van comentar que estava ben aparcada. Però ell m’ha assenyalat un autobús que hi havia parat darrera l’autocaravana i m’ha comentat que si no la treia no podia passar. A diferència dels altres dies, a l’altre cantó del carrer hi havia aparcat un cotxe en comptes de motos. Uns metres davant de la Hymer hi havia un camió grua, pel que es veu havien provat d’emportar-se l’autocaravana, però tal com estava aparcada era impossible. En resum, he tret l’autocaravana del centre i m’he posat entre el terrible trànsit d’Atenes a buscar un nou aparcament, que no he trobat fins al cap d’una bona estona en una zona residencial.
A la tarda, després de fer tota la feina que tenia pendent, he anat cap a l’Acròpolis. Pensava que tindria dues hores per a visitar-la però he arribat una mica tard i allà m’han informat que tancaven mitja hora abans del que em pensava. Per altre banda el preu de 12€ que ja coneixia, també incloïa la visita a altres monuments. Així doncs, al final he decidit visitar una altre àrea i deixar l’Acropolis per a demà al matí.
He visitat la zona del Agora, amb més ruïnes i algun temple en peu. En certa manera no deixa de ser una proesa construir un edifici que aguanti tants anys de peu. Mig en equilibri, perquè a vegades les pedres que formen les columnes estan desplaçades de la vertical. Potser un terratrèmol les va desplaçar? Potser el mateix terratrèmol va derruir altres temples?
Al vespre he tornat a quedar amb els Americans. Hem anat cap al centre a buscar algun club que estigués bé. Ens hem ficat per algun carrer estret i poc il·luminat que ha espantat els americans però finalment hem arribat a un club molt acollidor on hem passat tota la nit. He estat conversant i ballant força estona amb una noia molt simpàtica, l’Anna. M’ha convidat a passar-la a veure quan viatgi cap a Amèrica.

Meteora (veure sobre mapa)

26/05/2006:

He anat a visitar l’Acròpolis a la pitjor hora, de dotze a una del migdia. La calor era terrible, la llum per a les fotografies era massa forta amb les ombres verticals i estava ple de turistes (això últim potser a tota hora). De totes maneres, no he dormit les meves vuit hores. Ahir vaig anar a dormir força tard.

Us he de dir que el Parthenon m’ha sorprès per la seva grandiositat? No, no us ho diré. Aquest sentiment el vaig tenir fa uns quinze anys, l’anterior vegada que vaig visitar Grècia. El que m’ha sorprès és que estiguin intentant reconstruir el Parthenon aprofitant antigues columnes i nous fragments de pedra. També m’ha sorprès una tonteria, les pedres per on els turistes deambulen i els antics visitants deurien deambular estan ben llises i si no vigiles pots relliscar i caure de cul. Amb el pas del temps, les sabates de la gent actuen com l’aigua del riu o del mar, modelant les dures pedres.

Un temple que sí que m’ha sorprès per la seva grandiositat és el de Olympian Zeus que he visitat després. Només s’aguanten unes poques columnes de peu, però si observes la seva altura i mires tota l’esplanada que ocupava l’edifici et pots fer una bona idea de com petits es deurien sentir els Atenenses quan hi entraven.

He menjat una mica i he començat a fer camí cap a Meteora on he arribat a la tarda, cap al tard. També havia estat a Meteora feia quinze anys. Hi havia estat uns quants dies i me n’havia enamorat. Al tornar a visitar aquestes màgiques muntanyes he tornat a recuperar aquest fantàstic sentiment de pau i admiració.

Meteora son unes muntanyes que recorden a Montserrat. Grans blocs que pedra arrodonits que s’alcen enmig del no res o en la pendent de la muntanya. Al cap d’amunt d’algunes d’aquestes pedres o muntanyes hi ha uns monestirs construïts a finals del segle catorze. Alguns l’aquest monestirs tenen precipici a quatre vents i només s’hi pot accedir a través d’un pont o d’una cabina suspesa en un cable. El que no m’explico és com van començar a construir-los. En aquella època no hi havia el material ni la tècnica d’escalada que utilitzen els escaladors que grimpen avui en dia per les mateixes roques.

He dormit en una petita esplanada enmig de les muntanyes. Ha sigut la primera vegada que he acampat en un indret completament aïllat i abans d’adormir-me he repassat mentalment tots els sistemes de seguretat que tenia i accions a emprendre si algun bandit intentava forçar la porta i entrar a l’autocaravana.

Macedonia

Thessaloniki (veure sobre mapa)

28/05/2006:

Ahir al matí vaig estar caminant un parell d’hores per les muntanyes de Meteora, deixant-me perdre per senders que baixaven la muntanya i la pujaven per altres cares. Repeteixo, el mateix que abans d’ahir, les muntanyes de Meteora són màgiques. La vegetació és feréstega però s’arrela a qualsevol indret que trobi una mica de terra. Algunes d’aquestes immenses roques de pedra tenen baumes i a l’interior d’algunes d’aquestes hi ha restes d’antics monestirs que les ocupaven.

M’hagués agradat agafar-me un o dos dies per a recórrer tots els camins d’aquestes muntanyes, però com sempre, he escollit un tipus de viatge que em permet visitar molts indrets però amb poc temps per a reposar a cada un. De totes maneres, és l’única manera de viatjar si vols conèixer una mica de tot arreu, de tot el mon, i tot i així estaré 4 o 5 anys a completar-lo.

Vaig descendir les muntanyes amb la Hymer lentament, admirant per última vegada aquests impressionant paisatge. Després vaig dinar i vaig començar a fer camí cap a Tessaloniki, a uns tres-cents Kilòmetres.

Al principi les carreteres eren bones, després vaig agafar una autopista sense peatges, però a mig camí l’autopista s’acabava i no seguia fins al cap d’uns cinquanta quilometres, entre els quals vaig haver de circular per una petita carretera tortuosa plena de camions que s’enfilaven lentament cap a un port de muntanya.

Amb qualsevol cas, vaig arribar amb temps a Tessaloniki per a arreglar i netejar una mica l’autocaravana i sortir a trobar-me amb la Kiriaki, una noia que em va respondre a través de d’Internet. És curiós, però a Athens ningú d’Internet es va mostrar interessat o va poder trobar-me.

La Kiriaki es va presentar amb un amic, en Dimitris. La Kiriaki és una noia que acaba d’obrir una botiga de moda femenina i en Dimitris està estudiant física. Vàrem anar a menjar una mica i després ens vàrem dirigir cap a una festa que hi havia a casa d’uns seus amics. En Dimitris hi va anar amb la seva moto i jo i la Kiriaki vàrem agafar un taxi.

Suposo que és inevitable, però el primer que em vaig fixar quan vaig conèixer la Kiriaki és la profunda cremada que té a la part superior del braç i espatlla dreta. Però em va agradar que no tingués cap complex i anés amb una camisa de tirans. Avui li he preguntat què li va passar i m’ha explicat que es va cremar amb aigua bullent quan tenia sis anys. Tant mateix, de seguida la sensualitat del seu somriure, dels moviments i del seu cos t’atrapen i acabes creient que la cremada no és més que un bonic tatuatge dibuixat a la pell.

La festa a casa de la Nastra va ser fantàstica, molt tranquil·la. Vaig estar conversant molt agradablement i profundament amb molts dels amics que hi havia allà. Vaig conversar força estona amb en Paris, un interessant noi que està acabant el guió per una pel·lícula en projecte de filmar. La pel·lícula tracta sobre un noi que viatge amb tren per molts països. En Paris estava molt interessat a que participés d’alguna manera o altre en el seu film. Potser les experiències que li vagi enviant del meu viatge serà una manera indirecte de participar-hi.

Ahir al vespre vaig tornar a prendre una mica el pols al món sense filmar. Vaig comentar-los algunes inquietuds que m’havia plantejat la Lily de Skopje, Macedonia. Ella m’havia comentat que als grecs no els agradava que el seu país es digués Macedònia i així m’ho van confirmar ahir a la festa. Em van comentar que per a ells Macedonia és una regió de Grècia. Si hi havia un país que es deia Macedònia, aquest país podria tenir aspiracions sobre el territori grec. En resum, un altre problema de nacionalitats i territori, un problema que m’estic trobant a casi tot arreu. Llavors no sé perquè els catalans i els espanyols ens prenem tant seriosament els sentiments nacionalistes. És un problema que es repeteix a tot el món. Potser és hora que aprenguem a conviure sense pensar si abans el nostre país era així o aixà, o ens han robat una part del territori, o estem discriminats, o estem ocupats, o es volen independitzar,...

Un altre fet curiós que em van fer notar els grecs. És força conegut que Grècia escrit en grec es llegeix “Elas”, ells mateixos s’anomenen república helènica, fins i tot detesten el nom de Grècia però poc poden fer perquè la resta del món canviï la mentalitat i els anomenin helènics. Grècia havia estat ocupat durant molt temps pels turcs o imperi Otomà i en aquell temps els van donar el nom de grecs que en turc significa esclau. Per tant, Grècia significa terra d’esclaus. Vet aquí el motiu perquè detesten el nom.

Avui he estat casi tot el dia amb la Kiriaki, una noia molt interessant, agradable i intel·ligent. Hem estat passejant per Tessaloniki, una ciutat sense masses punts d’interès però agradable. Hem estat passejant pel passeig marítim, fins a la torre blanca, un dels punts d’interès. Després hem caminat per alguns dels amples carrers restringits al trànsit. I he acabat en un restaurant típic grec on hem demanat diversos plats deliciosos: una amanida, puré fred de llenties verdes, unes potes de pop a la graella (excel·lents), uns musclos en una sopa de formatge (idem) i unes albergínies (?) fregides.

A la tarda hem seguit conversant i profunditzant en els temes d’ahir i en nous temes, sobre la felicitat, sobre els viatges, sobre els projectes, el seu negoci, els seus somnis,...

29/05/2006:
Ahir al vespre la Kiriaki em va deixar connectar a Internet amb la seva adsl i aquest matí he tornat a fer el mateix després d’escriure el diari i l’article pel nou9. Poc abans de marxar la Kiriaki s’ha presentat amb una gran caixa amb un típic dolç de Tessaloniki anomenat Tsoureki, i me l’ha regalat. Al vespre n’he començat a menjar i estava molt bo. M’haureu de disculpar que no sàpiga descriure’l bé, però és una massa de pa dolça coberta d’una crema blanca.

Després he entrevistat a la Kiriaki prenent el pols al món. Segons ella el problema és que la gent ha oblidat que lo que ens diferència dels animals és que nosaltres podem comunicar-nos amb lògica els nostres pensaments. La solució es trobaria en la frase d’en Gandhi: “sigues el canvi que vulguis pels altres” i també en acceptar que el món pertany a tothom. El principal problema de Grècia és que la gent critica el país però no actua per millorar-lo. La solució estaria en l’educació. La Kiriaki es considera feliç, simplement perquè era dilluns. No considerava important pensar sobre ser més feliç. El secret és gaudir el moment, acontentar-se amb el que tens, i fixar-se amb les coses bones de la vida.

Finalment, cap al migdia m’he acomiadat de la Kiriaki amb una forta abraçada i desitjant-li que el negoci que està iniciant sigui tot un èxit.

He tornat a les bones carreteres i autopistes gregues, circulant cap a l’est en direcció a Istanbul. Tenia més de 600 quilometres per endavant i he accelerat una mica més el motor. Simplement he augmentat la mitja de 80 a 90 Km/h a 90 o 100.

Al cap d’una hora de conducció he parat a una platja que estava ocupada per una petita població. He nedat una mica i he dinat. Durant tot el camí fins a la frontera he anat observant els quilometres i quilometres de platges i costa que estaven sense urbanitzar. Un paisatge molt bonic, però no crec que aguanti masses anys així.

Durant aquest trajecte he seguit observant de tant en tant, algun cotxe que circulava sense matrícula. Ja m’hi havia fixat abans d’arribar a Tessaloniki i en vaig preguntar la causa als amics d’allà. Llavors em van explicar que els ajuntaments tenen potestat de retirar-te la matricula del cotxe si aparques molt malament: en una pas de zebra, en un espai per a minusvàlid, en una cantonada,... Et retiren la matrícula durant quaranta dies i no te la tornen fins que han transcorregut o has pagat el triple de la multa. De totes maneres, es veu que alguns conductors no els importa de seguir conduint encara que sigui sense matrícula.

He arribat a la frontera amb Turquia. He creuat la frontera grega sense cap problema. Després he creuat un pont on hi havia militars de les dues nacionalitats separats per una línia pintada al terra. I he acabat arribant a les oficines turques, on he hagut de comprar el visat de 10€. Però a l’hora de comprovar els papers del cotxe he tornat a tenir el mateix problema que en algunes altres fronteres: el nom del propietari del cotxe no coincideix amb meu.

Els he mostrat tots els documents (escrits en espanyol) que proven que l’empresa del cotxe em deixa el vehicle. M’han fet anar amb el director i ell m’ha dit que no entenia l’espanyol i si volia passar amb el vehicle havia d’anar a peu (o amb autobús) a un poble a 6 quilometres dins de Turquia i demanar a algú que em traduís el document a Turc (no a anglès). Li he comentat que tenia la opció de rebre un fax de la companyia en anglès confirmant la cessió de la Hymer. Però m’ha reiterat que la seva solució era la única viable. He marxat de l’oficina ben empipat indicant-li que allò no era gens positiu per el turisme i ell assentint. Potser si li hagués ofert alguna propina hagués passat sense problemes, però no he sabut com operar.

He aparcat la Hymer en un aparcament abans de les oficines i he decidit passar la nit allà i intentar creuar la frontera l’endemà al matí amb uns altres policies. També, he estat remenant entre tots els meus papers per si trobava algun altre document i he trobat l’assegurança original del vehicle on hi ha escrit el meu nom com a conductor habitual.
I per si de cas, he trucat a Espanya i he parlat amb Autosuministros, l’empresa de la Hymer, i hem acordat que em prepararien un document en anglès per si de cas l’endemà el necessito.

Turkey

Istanbul (veure sobre mapa)

30/05/2006:
M’he despertat i m’he dirigit altre cop cap al control de passaports. Em temia que podia tenir problemes per tenir el visat d’ahir i efectivament, el policia m’ha dit que havia d’obtenir un altre visat. Però a després de la llarga cua dels visats, l’home d’allà m’ha comentat que el visat d’ahir era vàlid per tres mesos. He tornat al primer policia i m’ha fet veure que el segell que m’havien estampat ahir tenia la data de l’any 2004 i que per tant necessitava un altre visat. He tornat a l’altre edifici i l’home, després de parlar per telèfon amb el primer m’ha fet comprar un altre visat. Però quan he arribat altre cop al policia m’ha dit que li hauria de pagar 5ˆ. Jo li he dit que no, perquè ahir no vaig haver de pagar res per passar aquest control. Però ell, tossut, m’ha dit que no era ahir, que el segell el tenia de feia dos anys. Jo també, tossut, li he dit que no havia de pagar res. Llavors m’ha dit que jo no viatjava com a turista i que hauria de pagar 25ˆ. Jo he insistit que sí i finalment he demanat de parlar amb el seu superior. Però de sobte s’ha arreglat i m’ha posat el segell.

En el segon control, tement el problema de la documentació del cotxe, he posat un bitllet de 10ˆ entre els papers, però quan ha caigut sobre la taula del policia, m’ha demanat que el recollís. Ha mirat amb atenció el document de l’assegurança que vaig trobar ahir, on aparec com a conductor, i s’ha convençut que tot estava correcte. En el tercer control ni m’han mirat l’autocaravana i he entrat per fi a Turkia.

Les carreteres de Turkia per les quals he circulat estaven en molt bon estat, de dos carrils per sentit, excepte en alguns trams que l’estaven arreglant. El paisatge seguia essent igual que el de Grècia. Muntanyes pelades, plenes d’arbustos i alguns arbres de tant en tant. A la dreta hi tenia el mar, amb la majoria de les platges oblidades i alguna poble de tant en tant.

He parat en un poble al costat del mar per a nedar una mica i tal com em temia, l’aigua estava força bruta, o així m’ho ha semblat. Aquesta zona de Turquia està entre dos estrets entre el Mediterrani i el Mar Negre, hi circulen molts vaixells i l’aigua deu estar força estancada. Tot i així he nedat una mica i en algunes zones l’aigua estava gelada. Bé, potser l’aigua no estava tant estancada com pensava.

He arribat a la gran Istanbul, una ciutat de 12 milions d’habitants. Per sí sola és molt més habitada que molts països Europeus. Ja m’ho esperava però tot i així, Istanbul m’ha sorprès per la seva modernitat i riquesa. Grans Edificis, grans avingudes, cotxes nous i la gent vestint exactament com a la resta d’Europa. Preguntant he aconseguit arribar al centre. Bé, una ciutat de 12 milions d’habitants no pot tenir centre, però he arribat al punt on havia quedat per trobar-me amb la Sinem, una noia que havia contactat a través d’Internet. Quan he arribat a la Plaça de Taksim m’he adonat que apart de les grans avingudes, la resta de la zona eren petits carrerons per on no podia entrar la Hymer. He donat algunes voltes i he trobat un forat en un dels pocs llocs on es podia aparcar de les avingudes. M’ha vingut un home i m’ha dit que li havia de pagar per l’aparcament. Hem estat negociant el preu i li he pagat uns 10ˆ. Després m’he adonat que li he donat massa però demà ja m’hi discutiré.

M’he trobat amb la Sinem i una seva amiga i hem anat a passejar per un passeig que sortia de la plaça Taksim. Un passeig similar al Portal de l’Angel de Barcelona, ple de centres comercials i gent, però molt més llarg. L’amiga de la Sinem es volia comprar una faldilla i mentrestant he intentat mantenir una conversació fluida amb la Sinem, que li costava força expressar-se en Anglès.

La Sinem és una noia senzilla i amigable. Treballa d’Enginyera, tot i que no he sabut entendre en quina especialitat. Es considera musulmana, malgrat tot hem anat a beure una cervesa. Llavors li he comentat que a Espanya, els pocs musulmans que hi ha no beuen alcohol. Ella m’ha comentat que hi ha gent que opinarà que ella no actua com a musulmana, però ella s’hi sent. M’ha explicat que a l’est de Turkia la gent és molt més tradicional que a l’oest i a Istambul. M ‘ha comentat que Istanbul està dividit per en tres parts, per tres mars o canals, tot i així la gent es mou d’una banda a l’altre sense problemes. Per exemple, ens trobàvem a la part Europea d’Istanbul però ella vivia a la part Asiàtica.

31/05/2006:

Aquest matí he agafat la bicicleta i m’he dirigit cap a l’anomenat vell Istanbul. Ha estat una passejada molt interessant. Com ja va essent costum a Istanbul m’ha tornat a sorprendre l’aire de modernitat del barri antic, tot i que la vida seguia essent tradicional en molts aspectes: Pescadors sobre el pont de Ataturk, venedors ambulants, els bazars, els cants de les mesquites,...

Mentre estava visitant la Mesquita blava, un meravellós edifici construït fa 400 anys, he conegut un noi molt interessant d’Azerbajdzan. En Farid treballava al departament presidencial d’Azerbajdzan i es trobava en trànsit a Istanbul dirigint-se cap a Romania, on havia d’organitzar una visita que el seu president havia de fer allà. En Farid només tenia quatre hores per a visitar Istanbul però em va ser molt amable conversant amb mi una bona estona.

Em va explicar que Azerbajdzan té molts problemes amb Armènia perquè segons ells Armènia posseeix part del seu territori. Em va comentar que si no s’arreglen les coses pròximament podia tornar a esclatar el conflicte. Després vàrem parlar de religió. Em va explicar que després de visitar la Meca es va sentir reclamat per Déu i ara seguia més estrictament els dictats de l’Alcorà. Li vaig comentar que estava llegint l’Alcorà per què m’agradava conèixer sobre religions i li vaig expressar les impressions que havia tingut. L’inici de l’Alcorà és molt radical i si el llegeixes al peu de la lletra invita directament a la guerra santa. Però el Farid em va explicar que l’Alcorà necessita un mestre que t’expliqui el context de cada capítol. Em va comentar que el capítol que mencionava va ser inspirat a Mahoma en una època de gran conflicte amb Jueus i Cristians.

Entre mig de la conversa, vaig prendre el pols al món amb ell. En Farid opinava que el principal problema del món és que la gent es mata entre ella, és a dir, les guerres. Si la gent fos més bondadosa i amable entre ella es solucionaria el problema. La religió podria ajudar a que hi hagués bondat. La solució individual seria començar ser bondadós amb la família. A Azerbajdzan tenen un problema amb polític amb Armènia que pot desembocar amb guerra. Segons Azerbajdzan, Armènia té ocupat part del seu territori. En Farid es considera feliç perquè viu, somriu, viatge,... És més feliç quan al seu voltant la gent també somriu. El secret de la secret és personal i difícil d’explicar.

Després vaig anar a passejar entre les petites botigues de l’immens bazar de kapali Carsi, ocupant un pulcre edifici pintat de tonalitats blaves. Allà vaig presenciar amb una curiosa subhasta de diners (dolars, euros,...) amb tot de gent cridant i parlant amb tres o quatre telèfons al mateix temps. Després vaig ensopegar amb una celebració radical de la independència d’Istanbul (o quelcom similar) amb música, banderes i consignes.

Quan he arribat a la Hymer, cap a les cinc, l’amo del bar que tenia al costat de l’autocaravana m’ha comentat que el vehicle era massa gran i li molestava. Li he intentat fer entendre que a mitja nit marxaria perquè em seria més fàcil trobar aparcament. Llavors ha aparegut el cobrador d’ahir i m’ha dit que li havia de tornar a pagar el mateix preu pactat ahir, però jo li he dit que com que marxaria a mitja nit i ell no tenia potestat per a cobrar-me no li pensava pagar. Llavors m’ha dit que si no li pagava em trencaria la bicicleta. I jo que li trencaria el cap. Llavors ha vingut un traductor que ha posat pau. Finalment hem acordat un preu de 3ˆ fins a mitja nit. Però l’home del bar havia avisat la policia mentrestant i he hagut de marxar. Les noies d’ahir ja m’havien explicat que hi havia una màfia d’aparcaments a Istanbul, pots aparcar a zones prohibides si pagues a la màfia que al mateix temps deu pagar a la policia.

He donat unes voltes més per la moderna Istanbul i he trobat un aparcament de pagament on hem estat negociant una bona estona el preu i finalment m’hi he quedat.

Al vespre m’he trobat amb la Esra (que havia contactat per Internet) i una seva amiga. Els he explicat el problema de l’aparcament i m’han proposat d’aparcar la Hymer en un aparcament gratuït de la ciutat amb vistes al mar. Ens hi hem dirigit i realment el lloc estava molt bé, però a uns 10 quilometres del centre i a uns 200 metres sobre el nivell del mar. He deixat l’autocaravana allà i hem anat amb el cotxe de l’Esra a beure una cerveses a una terrassa a prop del mar.

La Esra i la Ceilan son dues cosines molt agradables, ambicioses i ben situades en el món laboral. Primer s’han interessat pel meu país, després m’han explicat que Turkia està dividida en dues parts ben diferenciades. L’Oest, és modern, pròsper i molt similar a la resta d’Europa. En canvi, l’Est és tradicional, arrelat al passat i molt similar a l’Iran i la resta de països del mig orient. Em comentaven que és injust que per a causa de l’Oest estiguin tenint tants problemes per entrar a la Comunitat Europea.

Després vaig prendre el pols al món amb elles. Les dues consideraven que el principal problema del món era la falta de treball i d’oportunitats en molts països, fet que provoca gana, no accés a la sanitat,... La falta de treball es podria solucionar políticament, però també amb educació. Apart, la Ceilan opinava que un altre problema global és que el món ric no ajuda suficientment al pobre. El principal problema a Turquia és que falta molta educació, sobre tot a l’est de Turquia i amb la gent que ve d’allà. La solució seria política, destinant-hi més diners, però personalment també participant com a voluntari en organitzacions. L’Ersa es considera feliç perquè les ambicions que tenia s’han compliert i perquè té noves ambicions que espera que es compleixin, de totes maneres seria més feliç amb un xicot o marit. La Ceilan no es considera feliç perquè està molt avorrida de la rutina laboral de cada dia, tot i que té una bona feina. Seria feliç si no necessités guanyar diners, de totes maneres, amb el temps lliure intenta fer coses que la facin feliç. El secret de la felicitat és just mirar les coses pel cantó positiu i estar satisfet de la pròpia vida.

Quan ens vàrem acomiadar davant de la Hymer vaig decidir de tornar a moure-la i tornar d’intentar d’aparcar més cap al centre. Vaig fer els 10 quilometres per dins de la ciutat, vorejant el mar, diferents discoteques de luxe, gratacels,... Finalment vaig aparcar en un carreró de la ciutat antiga on hi havia altres cotxes aparcats.

01/06/2006:

Aquest matí, mentre estava escrivint el diari, han picat diverses vegades l’autocaravana. He obert la finestra i hi havia l’home d’una agència del costat molt empipat que m’ha dit que havia de marxar en seguida. Li he proposat de moure la Hymer una mica més endarrera, perquè no molestés el seu negoci, però m’ha dit que no, que havia de marxar. No li he fet cas i he seguit treballant. Llavors ha tornat a venir encara més enfadat dient el carrer era seu que avisaria la policia. No he entès perquè deia que era seu i he trobat correcte que avisés la policia. Però finalment ha vingut un home terriblement simpàtic que m’ha explicat en un anglès perfecte que l’agencia del costat era de lloguer de cotxes i que pagaven a l’ajuntament pel dret d’aparcar en tot el tros de carrer, malgrat que no hi hagués cap senyal que ho indiqués.

He engegat de nou amb la intenció de tornar a l’aparcament de pagament del dia anterior. Però a mig camí he preguntat el preu a un altre aparcament de pagament i l’he trobat molt econòmic i he aparcat a l’ombra d’un arbre.

Abans d’entrar a l’aparcament se m’ha creuat un ciclista carregat de motxilles que m’ha cridat “Espanya!!” en una pronunciació perfecte. Potser era espanyol, o no. En qualsevol cas, ja fa temps que m’adono que el meu viatge no té res d’especial, que hi ha molta altre gent que viatja, amb condicions molt més complicades, i de segur amb moltes experiències molt més interessants d’explicar que les meves.

He estat treballant fins tard, fins a les sis de la tarda, bàsicament traduint el diari a l’anglès. Després m’he anat a connectar a Internet per enviar-lo. I finalment m’he relaxat tirant fotos a la mesquita blava al capvespre. Mentre estava enfocant un minaret al costat de la lluna se m’ha apropat un home i m’ha començat a explicar la història de la mesquita. La mesquita té sis minarets, tota una provocació dels Otomans envers els àrabs, ja que fins llavors només la mesquita de la Meca tenia sis minarets. En qualsevol cas, els van construir, tot i que no van alçar un setè que també estava en el projecte.

Em vaig voler acomiadar de l’home lliurant-li unes poques monedes però me les va rebutjar i va seguir parlant i parlant. I com que era interessant m’hi vaig quedar. Llavors li vaig proposar de fer-li una entrevista per a prendre el pols al món amb ell. No tenia la camera de filmar però en vaig prendre notes.

L’home opinava que el principal problema del món era la falta de treball. Aquest problema a Turquia es solucionaria entrant a la Unió Europea. Creia que el radicalisme i el fundamentalisme era el principal problema de Turquia i potser del món islàmic. Es preocupava que els sunites i els chiites estiguessin enfrontats, que tinguessin diferents mesquites per a pregar, diferents “cafe houses” on relaxar-se,... Llavors li vaig comentar que segon l’Alcorà (que estic llegint) l’Islam era una religió unida, a diferència del cristianisme. La seva resposta em va sorprendre ja que em va respondre que l’Alcorà estava escrit per un home (en comptes de ser inspirada per Déu) i que també es podia equivocar. Ell no es considerava feliç, tot i que quan tenia oportunitat d’explicar el seu coneixement als turistes per a canvi poder ajudar la seva família es sentia realitzat. De totes maneres, seria més feliç si no hi haguessin guerres i el món fos més net. Per exemple, ell, en comptes de tirar les burilles dels cigars al carrer se les guardava o les deixava amagades en una cantonada. Per finalitzar, em va explicar que tothom té el secret de la felicitat amagat al seu cor, si tenim cura del nostre cor descobrirem aquest secret.

02/06/2006:

Havia enviat forces mails a gent (noies) d’Istanbut a través del portal couchsurfing.com. Els havia enviat des d’Atenes, una ciutat on no m’havia pogut trobar amb ningú d’Internet. Així doncs, aquest matí tenia una altre cita, amb la Eylem, i la seva amiga Duygu, que s’ha presentat més tard.

La Eylem és una noia esbojarrada, riallera, dolça, feliç i plena d’amor. És com el dia. Llueix uns quants tatuatges i piercings i té un passat una mica marcat per les drogues. Ara només fuma marihuana i menja bolets de tant en tant, per a trobar-se a sí mateixa. Es defineix a sí mateixa com a una fada gat o com a un àngel amb ales de plàstic.

La Duygu és una noia molt més tranquil•la, necessitada d’amor, romàntica, receptiva, responsable però també somiadora. És com la nit. No utilitza els bolets o altres drogues però està connectada amb la mare naturalesa. Li costa més expressar-se amb anglès, tant mateix té una gran voluntat per a comunicar-se i expressar les seves idees. Encara que els silencis amb ella no resulten gens incòmodes.

La Eylem es va presentar amb una recipient amb menjar típic turk preparat per ella i la seva tieta. No sé si va llegir al diari que últimament tothom em regala menjar típic del país, però és un detall molt bonic. Eren unes croquetes d’arròs amb aroma de llimona embolicades en una fulla verd fosc i un postre molt melós i alguns fruits secs.

Hem anat a l’anomenat Sultanahmet (o barri antic) on hem comprat unes cerveses i ens les hem begut estirats a la gespa a l’ombra d’arbre. Abans però, la Eylem i la Duygu han invocat els esperits de la naturalesa perquè beneïssin les begudes. Després de conversar sobre fades, somnis, coincidències, els he proposat d’entrevistar-les per a prendre el pols al món.

Segons la Eylem, el principal problema del món és que la gent no s’estima i no es respecte. Si la gent tingués amor dins seu faria coses millor i s’acabarien molts dels problemes del món. Personalment elles intenten respectar a tothom i estimar el màxim possible. El principal problema de Turquia és l’Educació, que no és accessible per a tothom, apart de que la universitat pública no és del tot bona. La solució estaria en tenir més universitats i voluntaris. La Eylem és feliç simplement perquè viu, encara que a vegades hi hagi problemes. Hem de ser feliços de les petites coses i agrair el que tenim, per tant no vol expectar ser més feliç aconseguint quelcom.

La Duygu creia que el principal problema del món és el diner i les guerres provocades per aquest i el poder. Pensant en els altres els solucionaria part del problema. Personalment ella pot intentar explicar al seu voltant que hem d’intentar estimar més i ser menys egoistes. També considerava que el principal de Turquia era l’Educació, i la falta d’educació entre dones a l’Est de Turquia. Explicava que el seu avi no entenia que ella com a dona estudiés, ja que quan es casés no ho necessitaria. Ella intenta explicar que això és un problema. La Duygu es considera feliç perquè viu i perquè estima la natura i la gent. Ella i la Eylem son felices quan abracen la gent, però els altres no ho entenen. La Duygu seria més feliç ajudant al món i també coneixent més gent interessant. El secret de la felicitat és l’amor, si hi ha amor hi ha felicitat. Els vaig comentar que la gent quan s’enamora a vegades es sent infeliç, em vam respondre que si l’amor fos incondicional ningú es sentiria infeliç.

Cap al vespre hem mogut altre cop la Hymer cap a Taksim. Aquest cop hem aparcat a un altre lloc, també de pagament.

Hem begut unes altres cerveses en unes escales, mentre la Eylem i la Duygu es feien passar per turistes amb els nois que les abordaven. Després hem anat a ballar i beure més en un parell de discoteques o clubs que es trobaven a l’àtic d’un parell d’edificis. Un d’ells estava a l’aire lliure i m’ha sorprès escoltar entre la música tecno la crida a la pregaria des dels altaveus d’una mesquita del costat. Ningú s’ha immutat i tothom ha seguit ballant.

03/06/2006:
He deixat Istanbut enrera. Enrera he deixat altre vegada unes altres molt bones amigues. Amigues inoblidables. No només a Istanbul. Les darreres setmanes he deixat molt bones amigues i amics en altres ciutats que també han quedat enrera. Hi ha molts moments que m’agradaria repetir, allargar-los. Però no em sento trist. Em sento lliure. Em sento ple d’amor que vaig escampant per tot el món. Em sento estimat. Em pregunten: “quan tornaràs?” i potser no tornaré mai. O potser tornaré a repetir el mateix viatge per a tornar a saludar els vells i bons amics que hauré deixat a cada ciutat.

M’he acomiadat de la Duygu com si m’acomiadés d’un amor d’estiu. Jo pujat a un furgoneta groga que m’havia de portar al centre i ella al carrer. Ens hem anat dient-nos adéu amb les mans fins que hem desaparegut darrera el trànsit. Un parell d’hores abans m’havia acomiadat de la Eylem amb una forta abraçada. I de la Denise, amb un parell de petons.

La Denise l’altra seva amiga. Les tres son inseparables però diferents. Així com la Eylem és com el sol i la Duygu com la lluna, la Denise és com la terra. Sembla material, pràctica, autosuficient. Sol i la lluna es persegueixen i donen voltes al voltant de la terra. O era el revés? La terra juntament amb la lluna donen voltes al voltant del sol?

Aquest migdia, les tres amigues m’han enviat un missatge perquè em reunís amb elles a l’altre cantó de la ciutat, a l’altre banda del mar (sempre em confonc i l’anomeno riu), a Àsia. Tal com m’han suggerit he agafat una furgoneta groga que en seguida s’ha omplert amb vuit persones i hem marxat. Creuar al mar (no més ample que el riu Danubi), lentament (a causa del trànsit) des d’un dels dos ponts (només n’hi ha dos) és tot espectacle. Els vaixells navegant per sota, les mesquites que destaquen gràcies als seus minarets, els gratacels a la part Europea, les blocs d’habitatges a la part Asiàtica. La part Asiàtica segueix essent moderna i Europea (en molts moments podia imaginar-me estar a Barcelona o altres ciutats Mediterrànies). De totes maneres, la part Asiàtica és més residencial, sense gratacels i edificis de despatxos, amb més supermercats i botigues de barri i menys bars, restaurants, hotels i botigues de moda.

Hem estat tota la tarda conversant mig adormits per la calor i per la marxa del dia anterior. Després m’he quedat un parell d’hores estirat en un parc a la vora del mar conversant amb la Duygu. Entre moltes coses, m’ha explicat la relació que havia tingut amb el seu ex-xicot, amb el que havia trencar feia dues setmanes.

El seu ex-xicot és una mica esquizofrènic i molt mentider. Durant dos anys havia estat mentint a la Duygu, segons ell per a fer-la feliç. A la Duygu li agrada somiar i ell la feia somiar dient-li que tenia una casa a Ankara, amb un equip de gravació i molts instruments, que ella podria tocar i cantar al seu grup,... I moltes altres invencions. Però es clar, les mentides no s’aguanten per sempre d’empeu i els somnis de la Duygu es van enfonsar.

Ara estic escrivint aquestes paraules, uns 50 o 100 quilometres lluny d’ella, d’elles. Demà en seran moltes més. Però no estic trist. En certa manera estic content. He arribat a Istanbul i he conegut una ciutat que em tenia encuriosit, que desconeixia. I ara el meu viatge seguirà cap al nord, cap a noves ciutats que em reclamen, que m’intriguen, que també vull descobrir: Bucarest, Kiev, Moscu,...

Edirne (veure sobre mapa)

04/06/2006:

Havent dinat he arribat a Edirne, una ciutat a molt propera a la frontera amb Bulgària i Grècia. La ciutat no apareix a la guia Europera que utilitzo, però apareix com a localitat de gran interès a l’atlas que també utilitzo. Simplement seguint la carretera principal he arribat al centre. Si més no, a mi m’ha semblat que em trobava al centre.

El centre d’Edirne està ple de boniques mesquites. N’hi ha una d’immensa més elevada del resta de la ciutat, rodejada per un parc ple de gent ajaguda i de nens corrent darrera d’alguna pilota. Hi ha una altre mesquita amb dos minarets ben curiosos, l’un és enorme i està adornat amb una sanefa en forma de zig-zag. L’altre és molt més petit, tot i que sembla del mateixa mida des d’alguna perspectiva, i està adornat amb una sanefa amb relleu en forma helicoidal. La gent passejava tranquil•lament, segurament perquè era diumenge. Algunes botigues estaven obertes, en canvi, el que semblava un bazar estava tancat.

M’he descalçat i he entrat a la mesquita que es troba més elevada. M’he assegut en un racó i m’he relaxat admirant les pintures simètriques de les cúpules i les parets i contemplant la gent que es conversava o pregava en solitari. Al cap d’una estona de contemplació ha sonat pels altaveus la crida a la pregaria. No m’he mogut d’on estava assegut, però han començat a entrar creient que s’han dispersat per tota la mesquita. Han estat pregant, de peu, de genolls i postrant-se en senyal d’adoració, cadascú des del seu lloc i al seu ritme. Però en un moment determinat, s’ha escoltat un cant i tots, uns cinquanta, s’han encaminat cap al davant de l’ermita, ocupant cadascú una cel•la d’estora, l’un al costat de l’altre. Llavors, mentre el cant seguia la seva crida, s’han posat fer les adoracions coordinats i en grup. Finalment el cant s’ha acabat, cadascú ha tornat al lloc que ocupava abans i ha seguit la pregaria en solitari. Tot el procés ha durat uns deu o quinze minuts. En acabar, els creients han marxat o s’han quedat seguint amb la lectura o les conversacions d’abans.

Cap al vespre he creuat la frontera amb Bulgària sense cap problema (després de pagar una taxa de desinfecció del vehicle i de circulació per les carreteres búlgares) i he fet nit en un poble no masses quilometres enllà.

‹ Anterior (05/04/2006)  MES   Següent (2006-06-04)›                     ‹ Anterior (2006-04-26 - Hungary)  PAÍS   Següent (2006-05-06 - Serbia)›

Documento sin título

Descargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.