| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (05/05/2007) MES Següent (2007-07-04)› ‹ Anterior (2007-05-15 - Nigeria) PAÍS Següent (2007-06-14 - Gabon)› Cameroon Bafang (veure sobre mapa) 04/06/2007:
Només teníem el nom de Frederick Djouyep, que l'ONG Arsis de Catalunya ens havia proposat de visitar al poble Bafang, al nord de Yaundé. També sabíem que en Frederick treballava per a una ONG local, però en arribar a Bafang ens vàrem adonar que hi havia moltes ONGs locals (per exemple en 50 metres de carrers n'hi havia tres que s'anunciaven). Per sort a una de les ONGs coneixien en Frederick, i després d'informar-me que era capellà, em van fer un croquis per arribar a la seva missió, al capdamunt d'un tortuós camí. En Frederick, un home bromista i de caràcter fort, ens va donar la benvinguda i ens va explicar que havíem arribat en el millor moment, doncs l'endemà hi hauria una gran festa a la missió perquè el seu diaca celebrava la primera missa i perquè el dilluns tenia una reunió amb l'associació que havia creat en tres pobles: APROFER, Associació per a la Promoció de la Dona Rural. En fosquejar, vàrem sortir a comprar alcohol per a la festa de l'endemà, circulant pels carrers sense llum però plens de gent. En acabar de comprar la mercaderia, ens vàrem aturar a prendre una cervesa en una petita tenda plena de borratxos que volien que els invités a una caixa de cervesa. En tornar, ens vàrem dirigir cap a la gran església de la missió, on es celebrava un concert coral com a introducció a la festa de l'endemà. Les noies del cor cantaven amb ritme, ajuntant les mans en posició de pregaria mentre movien sensualment la cintura i els assistents les encoratjaven contínuament amb aplaudiments i aclamacions. Em va sorprendre, que la disbauxa finalitzés amb un silenci absolut mentre el pare Frederick dirigia una pregaria. L'endemà al matí, ens varen fer seure a la zona de les autoritats, al costat de l'altar i després d'esperar una bona estona, amb unes 200 persones abarrotant l'església, la missa va començar amb canvis de ritmes constants: balls africans, cants corals, lectura de l'evangeli, representacions, aclamacions al nou pare i més balls al portar la bíblia sobre una plataforma plena de flors cap al nou pare, que somreia i reia davant els aplaudiments. Després, el nou pare va exposar el seu missatge sobre la Santa Trinitat, amb la parròquia contestant al uníson que 1+1+1 era igual a 1. El nou pare en tenia l'explicació, era un misteri que no es podia comprendre ni pretendre comprendre. Més tard, van venir l'entrega de regals pel nou pare (o per l'església, ja que els regals s'havien de registrar), i després de molts més balls, cants, aclamacions i missatges la missa va acabar. Havien passat quatre hores, però en casi cap moment havia resultat avorrida, ben al contrari que a Europa. Al acabar la missa vàrem saludar diferents catalans cooperants que havien assistit a la missa per la seva amistat amb en Frederick. Un d'ells em va explicar que en Frederick era president d'una penya de l'Espanyol, un equip de futbol de Barcelona on juga el porter Kameni nascut prop de Bafang. Em va sorprendre la informació, doncs sembla que els Camerunesos, grans amants del futbol, només es vesteixin amb samarretes del Barça (on juga l'Etoo, un altre Camerunès) i de la selecció del Camerun. Una altre noia, la Mar, ens va explicar que s'estan enviant molts diners a l'Àfrica però falta un canvi de mentalitat per a canviar la situació del continent. La gent està desmotivada i no lluita davant els problemes, viuen per avui sense pensar en el demà. A continuació, la Mar es va queixar del govern del Camerun, que només està preocupat de mantenir el poder i no fa res per a millorar el model educatiu o l'actitud social. A vespre vàrem quedar a les vuit per anar a sopar amb la Mar, dues catalanes més, i altres africans. En Frederick ens va passar a buscar tard i borratxo, però tot i així, ens vàrem aturar a casa d'un jutge a fer una altre cervesa. Al sortir vàrem estar a punt d'atropellar un home que va cridar: - Ja em podries haver atropellat, així em pagaries i tindria de què menjar. Vàrem continuar el camí carregant dones grosses i vàrem arribar al restaurant a les nou, una hora tard, però les catalanes també feia poc que havien arribat i el menjar encara va tardar molt més a venir. El restaurant estava integrat dins el mobiliari d'una casa, per no pagar impostos, segons ens van explicar. Avui hem tornat a pujar al tot-terreny atrotinat d'en Frederick i ens hem dirigit acompanyats d'una infermera voluntària cap a Mbouassu, un poble extraviat entre les muntanyes i els camps de cafè (alguns dels quals estaven descuidats pel baix preu del cafè) i plataners i cultius de iuca i blat de moro. Vàrem ser rebuts a casa d'un ex-cap de brigada, segons la costum, amb whisky de 12 anys. En Frederick va obrir l'ampolla i va ruixar una mica el front de la casa, després ens va humitejar les mans amb l'alcohol i finalment vàrem brindar. Destacant sobre una taula hi havia dos ullals d'elefant i un peu de goril·la que, segons sembla, els locals cacen i mengen ocasionalment. Després de la rebuda ens vàrem dirigir cap a la reunió per un petit camí entre les cases amagades entre la vegetació i els camps de cafè. Caminava amb una dona de l'associació i la infermera i escoltava com la dona es queixava que no tenien pou ni font amb aigua potable i que havien d'agafar l'aigua del riu, on els mateixos vilatans feien les necessitats, agafant conseqüentment greus malalties. D'altre banda, també va comentar que la gent està molt cansada i la infermera va comentar que segurament es devia a la malnutrició. Encara que la terra fos molt productiva, els habitants no ingerien una alimentació variada que els aportessin els nutrients i vitamines necessàries. Finalment es va complànyer que tot i ser una vila d'uns 5000 habitants amb altres petites viles depenent d'ells, no tenien cap centre de salut. La reunió es celebrava en una petita casa de fusta que havien condicionat amb una taula i unes vint cadires al voltant, on hi havia assegudes dones vestides per l'ocasió i homes, tots ells concentrats i alguns escrivint. La reunió va iniciar-se amb una pregària i a continuació en Frederick es va dirigir a les dones amb les següents paraules: "les dones treballen molt i participen molt a la societat però haurien de decidir més". Però tot i els objectius de l'organització no es va tornar a parlar més de la promoció de la dona i va semblar que continuaven essent els homes els que seguien prenent les decisions importants. En Frederick va proposar d'aportar infermeres per a educar en salut i en nutrició i tècnics agrícoles per a millorar la producció dels cultius, però abans de res havien de restar units i organitzats per a millorar la seva situació però també per a rebre finançament d'alguna ONG. A continuació, es va informar als assistents de la possibilitat d'accedir a uns ajuts de la unió europea. I finalment en Frederick va lliurar a la presidenta, entre aplaudiments i aclamacions, un sac d'adob i 30 euros perquè l'associació pogués iniciar el cultiu d'un camp de blat de moro comunitari. Al finalitzar la reunió amb menjar i cerveses, en Frederick ens va mostrar dues fonts que agafaven l'aigua de les muntanyes i que havia finançat la ONG Mans Unides. Després d'explicar-nos tots els problemes que tenien al no tenir aigua potable, vaig preguntar estranyat: - Si hi ha aquestes fonts d'aigua potable, com és que les dones es queixen que han d'agafar l'aigua del riu? - Perquè hi ha una persona del poble que vol cobrar diners i els ha tancat l'aixeta. - I no es pot fer res per a solucionar-ho? Sense donar més explicacions, la seva mirada em va dir que no hi havia res a fer. Més tard el tard vaig tornar a interrogar, però no en vaig treure l'aigua clara. Vàrem tornar tard i cansats. En arribar a Bafang, la Infermera comentar que estava cansada i va demanar a en Frederick que la deixés al centre, però aquest va seguir conduint en silenci fins a la missió. 06/06/2007:
El diumenge, al saludar la Mar i les altres dues noies catalanes, ens vàrem adonar que el capellà que dirigia el seu projecte es deia Michel Djaba, un home que la ONG ARSIS també ens havia demanat de visitar. Vàrem quedar que ens vindria a buscar el dimarts a Bafang (o així ho vàrem creure), però al final va resultar que havíem quedat el dimecres. De totes maneres, va donar la casualitat que el dimarts al matí hi havia la festa de fi de curs de l'escola d'infantils de sota la missió i hi vaig assistir amb en Frederick. Com ja va essent costum, em van fer seure al millor sofà, al costat del pare Frederick que va inaugurar la festa amb una pregaria. Tot seguit, els nens i nenes, d'uns dos a quatre anys, van cantar l'himne Nacional, van seguir amb una representació teatral interpretant el pare Frederick dient missa, i van continuar ballant, recitant poemes, demostrant els seus coneixements d'anglès, teatralitzant un casament,... En la representació del casament, els dos esposos es feien una prova de la sida abans d'acceptar el matrimoni. Després els nens van recitar un poema en que es proposava la castedat per a lluitar contra la Sida, si la castedat no era possible, la fidelitat i sinó la utilització de preservatius. Més tard vaig qüestionar sobre el tema a en Frederick i contradient la doctrina del Vaticà va manifestar-me que donava suport al missatge recitat pels nens. La festa va acabar, com sempre, amb una altra pregaria i amb un menjar comunitari. L'Alexandra no havia menjat res en tot el dia, perquè segons ella no hi havia res per a menjar a l'autocaravana, així doncs, a la tarda, vaig haver de caminar fins al poble per a comprar els productes requerits. Bafang és un poble allargat al llarg d'un carrer principal amb tot tipus de botigues darrera les aceres enfangades, tot i així vaig haver de caminar fins al final del poble per a trobar tots els ingredients exigits. De totes maneres, vaig tornar carregat en una moto-taxi. Al vespre vàrem tornar junts al poble, amb en Frederick i la infermera, perquè la Mar ens havia invitat al despatx de l'associació Kentaja, que dirigeix en Michel Djaba. Vàrem comprar unes begudes al bar de sota i la Mar ens va començar a explicar el treball de l'Associació Kentaja, que té tres centres d'acollida de nens de 6 a 18 anys. A mitja explicació, va arribar en Frederick que havia anat a comprar menjar i ens va contar una mala notícia, s'havia mor un professor d'Espanyol que la Mar coneixia, deixant a la misèria la seva vídua i els seus quatre fills. La dona treballava venent cacauets al carrer, activitat totalment insuficient per a pagar el lloguer de la casa que ocupaven o l'alimentació dels nens. Algú va preguntar: - I com podran sobreviure? La Mar va respondre: - Segurament l'associació Kentaja s'haurà de fer càrrec de dos o tres nens perquè la mare pugui tirar endavant. Avui al matí ens ha vingut a recollir en Michel per a visitar el centres d'acollida que l'associació Kentaja ha creat i manté al poble Badzuidjong. Durant el camí, en Michel ens ha explicat amb paraules que ens commovien com abans de crear l'associació va començar a acollir nens orfes a la parròquia, després va crear l'associació Kentaja amb l'ajuda de dues entitats europees que suporten amb apadrinaments les despeses mensuals de salaris, alimentació, salut i escolarització dels 130 nens acollits als tres centres creats. De totes maneres, també reben ajudes puntuals molt beneficioses d'altres ONGs i entitats, per exemple, fa uns anys els bombers de Barcelona es van despullar en un calendari per a recollir diners per a construir un dispensari maternal al poble de Baku, una altre dona rica de Barcelona va finançar l'edificació d'un dels centres amb llits individuals per a 64 nens. De totes maneres, ara estan intentant engegar projectes d'autofinançament. El capdill del poble de Badzuidjong ha regalat tres hectàrees a l'associació, destinant-los al cultiu i a la producció de carn, amb dos objectius: alimentar els nens i ensenyar-los l'ofici del camp. En aquest punt m'he interessat sobre els cabdills dels pobles i en Michel m'ha explicat que gaudeixen d'un gran poder sobre el poble i sobre els recursos financers del govern destinats al poble. Llavors he explicat el cas de l'aigua potable de Mbouassu, on ens havia portat en Frederick, i després de l'exposició en Michel ha comentat. - Hi ha cabdills bons i interessats amb el progrés del poble, com el de Badzuidjong, però també n'hi ha de dolents i podria ser, que el cap de Mbouassu hagi tallat l'accés a l'aigua potable perquè en vulgui cobrar el seu ús i els habitants no s'atreveixin a denunciar-ho per por o respecte. El camí cap a Badzuidjong era en molt mal estat, intransitable per l'autocaravana, i poc abans d'arribar hem escoltat una espetegada sota una roda. Hem baixat i en Michel ha observat amb preocupació que s'havien trencat dues ballestes de la suspensió. Hem acabat d'arribar a Badzuidjong, però la suspensió danyada ens ha obligat a marxar just després de visitar les instal·lacions i els camps de blat de moro de l'associació, l'escola del poble i el riu d'on tornaven els nens de rentar la roba. De tornada a Bafang, en Michel ens ha explicat que recordava quan tenia 10 anys, fa uns 40 anys, que va haver de fugir del seu poble que van incendiar els francesos, en part pels aires d'independència que s'imposaven i pels de comunisme que s'infiltraven. Arribats a Bafang, he entrevistat en Michel i enmig de l'entrevista ha contat que era orfe des dels 10 anys, però no he caigut a preguntar si els seus pares van ser mors pels francesos. -- En Michel que opinava que el principal problema del món és l'ambició dels homes que a vegades els fa feliços i a vegades els fa xocar amb la llibertat dels altres. S'hauria de fomentar el diàleg per a solucionar aquests problemes. El principal problema del Camerun és la falta de desenvolupament, seria necessari un canvi de mentalitat, tot i que hauria de ser un interès i responsabilitat de cada individu. Ell intenta, a través de la fe o de l'acollida, que el jovent prengui iniciatives a favor del desenvolupament. En Michel és feliç perquè ha arribat a ser el que somiava (li ha tocat la loteria de ser sacerdot). El secret de la felicitat és ser amic de Déu i de l'home. Douala (veure sobre mapa) 08/06/2007:
En Michel ja ens havia informat que a Nkonbsamba tenien el centre d'acollida més gran i modern, finançat per la dona rica de Barcelona, però no sabíem que el poble estava en la direcció a Douala, per on circulàvem. Per això, quan l'Alexandra va observar el cartell de Kentaja al costat d'un edifici de la comunitat Europea, varem decidir de recular i visitar el centre. La majoria dels nens estaven a l'escola però hi havia dues educadores que estaven preparant el menjar. Em vaig presentar i els vaig demanar si em podien mostrar el centre d'acollida i fer alguna foto, però elles no estaven informades de la meva arribada i va ser necessària una trucada a en Michel. Després, les dues noies, molt amables, em varen mostrar el sòlid edifici de dues plantes amb habitacions i equipaments de luxe segons els estàndards rurals del Camerun. Des de la terrassa em varen sorprendre explicant-me que al costat s'estava construint un altre edifici finançat per una altre ONG per a poder acollir molts més nens. Al migdia vàrem arribar al centre de Douala, avançant per un carrer amb l'asfalt estripat i foradat i amb un trànsit que ens va tenir aturats una bona estona. Sembla mentida que Douala, essent una ciutat més gran que la capital Yaundé i el motor econòmic de Camerun, sigui una ciutat tant descuidada en infraestructures, tot i que també és veritat que s'estaven arreglant alguns carrers dirigits per asiàtics. Apart d'això, Douala és una ciutat sense cap gràcia i amb res per visitar. Per tant, hem aprofitat aquests dos dies a la ciutat per a relaxar-nos, fer compres al supermercat, treure diners i passejar entre els grans edificis i petits comerços. Kribi (veure sobre mapa) 11/06/2007:
Ahir va fer un any que jo i l'Alexandra ens vàrem conèixer a Romania, mentre jo estava realitzant la primera etapa europea del viatge. De seguida ens vàrem atraure i enamorar i sortosament, als pocs mesos, l'Alexandra va tenir la valentia d'abandonar els seus amics, família, feina i estudis per acompanyar-me en aquest viatge per tot el món. Bé, al principi no es va fer a la idea de viatjar tant, per això no va renovar amb temps el seu passaport i ara s'està quedant sense pàgines en blanc. Però ara diu que no m'abandonaria per res al món, perquè el seu objectiu - segons ella - és fer-me la vida més difícil. I a vegades ho aconsegueix, sobretot quan actua com una malcriada o quan es torna histèrica i paranoica. El problema és que Àfrica no és el seu continent: massa gent diferent encuriosida amb nosaltres, masses perills hipotètics, massa menjar indesxifrable, masses insectes de pel·lícules de terror, masses carreteres intransitables,... De totes maneres, sembla que es va acostumant a aquestes vicissituds i comença a fruir d'aquest fantàstic viatge, tot i que encara falta molt perquè s'enamori d'aquesta terra. En qualsevol cas, lo important és nosaltres seguim enamorats i gaudint de la nostra companyia. Kribi és un dels millors pobles al Camerun on celebrar un aniversari. És un poble que voreja la platja remullada pel tranquil oceà Atlàntic, i remullada també per les pluges. Kribi és un paradís, però no en aquesta època, en que comença a ploure a bots i a barrals. Però hem tingut sort que ha plogut durant la nit i durant el dia ha fet bones estones de sol, que m'han permès de submergir-me a l'oceà i degustar el deliciós marisc i peix que s'hi pesca - l'Alexandra, que no menja peix ni vol ser tocada per peixos, només ha gaudit observant com jo em delectava. De totes maneres, sí que varem meravellar-nos conjuntament amb les cabaloses cascades de Lobé, unes de les poques del món que salten directament sobre el mar. En qualsevol cas, no hem vingut a Kribi per a celebrar el nostre aniversari. La ONG Lanzarote Help ens havia invitat a visitar l'hospital que havien construït a prop de Kribi feia dos anys. El dissabte el migdia vàrem ser rebuts pel Dr. Samuel, originari de Guinea Equatorial, la voluntària cirurgiana Sílvia de Mèxic, i el també voluntari director Italià, en Luciano. Vàrem decidir d'aprofitar la bona companyia d'en Luciano i la Sílvia i compartir el fi de setmana amb ells i visitar l'hospital el dilluns al matí. En Luciano ens va explicar com està gestionant i controlant l'hospital, un treball que no pot ser assignat a una persona local, perquè segons ell es mouen massa per interessos econòmics i estan massa avesats a la corrupció. I avui al matí, el Dr. Samuel ens ha descrit el funcionament de l'hospital: els pacients paguen per les consultes, tractaments i operacions un 50% menys que en els hospitals públics. De totes maneres, els pacients arriben per temporades, perquè han de recopilar els diners, i només arriben els casos més greus, perquè la gent prefereix automedicar-se. En qualsevol cas, l'hospital té 20 llits que a vegades són insuficients per a tots els ingressats, per aquest motiu, Lanzarote Help està finançant la construcció d'un nou edifici que duplicarà els serveis i llits de l'actual hospital. L'hospital, apart d'oferir atenció al part, rep molts casos de malària, que normalment es cura a no ser que la malaltia es trobi en un estat molt avançat o bé el pacient hagi agafat resistències amb l'automedicació; també es tracten molts problemes gastrointestinals causats per l'aigua no potable o mala higiene; problemes respiratoris per culpa de la pols de l'estiu; i curiosament també problemes cardiovasculars, depressions, insomni, ansietat,... - "la globalització ha arribat a l'Àfrica", ha expressat en Samuel -. La sanitat pública ofereix casi gratuïtament els medicaments per a tractar la sida, tot i que a l'hospital també se'n diagnostiquen molts casos, de totes maneres, segons en Samuel, el gran problema sanitari l'Àfrica no és la Sida, és la malària. A la tarda, en Samuel s'ha presentat a casa en Luciano y la Sílvia i hem continuat la conversa del matí. Lentament en Samuel ha anat explicant la seva interessant vida: la sortida de Guinea Equatorial per anar a estudiar Medicina a l'antiga Unió Soviètica; el treball com a doctor al Berlín occidental, abans i després de la caiguda del mur; i el retorn a Àfrica, treballant a l'hospital de Kribi, a prop del seu país davant la impossibilitat de tornar-hi, ja que des de la seva sortida d'Àfrica ha estat un home clau a l'oposició del règim dictatorial de Guinea Equatorial, un règim suportat pels governs europeus gràcies als recursos petroliers però que té les mans brutes de sang, tots els seus 500.000 habitants controlats, els opositors a la presó i torturats. De totes maneres, en Samuel encara té esperances d'un canvi polític al seu país, des de l'hospital rep molts pacients guineans i espera que mica en mica els donarà la força per a cridar "ja n'hi ha prou". --- Vaig entrevistar en Samuel que opinava que un dels principals problemes del món és la falta de llibertat, per exemple en dictadures. La solució està en pensar que ens mereixem la llibertat. A nivell personal en Samuel és metge i ajuda que els seus pacients s'alliberin de les malalties i també lluita perquè el seu país s'alliberi. El principal problema a Guinea Ecuatorial és la falta de llibertat, "és una vergonya que en el segle XXI encara hi hagi dictadures", com al seu país. El canvi pot venir de dins el règim però amb la pressió exterior. En Samuel és feliç però seria més feliç tornant al seu país en pau i anar a pescar al riu del poble on havia nascut. El secret de la felicitat és l'esperança de tenir la felicitat total. Ambam (veure sobre mapa) 12/06/2007:
Avui al matí hem rebut una molt mala notícia per correu electrònic. Ens ha escrit en Ben, l'australià que havíem conegut a Yaunde. Ell i la Maria es trobaven al Congo i ens informaven que ni a LibreVille (capital del Gabon) ni a Cabinda (petit territori d'Angola entre els dos Congos) havien pogut tramitar el visat d'Angola, tot i que pensaven que des de Kinshasa (capital de la República Democràtica del Congo) es podia aconseguir. D'altre banda ens informaven que les carreteres del sud del Gabon i del Congo estaven sense asfaltar, plenes de fang i amb profunds forats i roderes creades pels camions. Ens explicaven que creien que ens seria impossible de transitar-hi amb la nostra autocaravana sense destrossar-la. Per acabar d'arreglar-ho, l'Alexandra ha llegit una altre notícia a Internet que relatava que ahir havien matat una Voluntària de Metges sense Fronteres a la República Centre Africana. Hem marxat de Kribi amb el pessimisme dibuixat als nostres rostres, circulant direcció al Nord, a continuació cap a l'Est direcció a Yaundé, per després tornar cap al sud, amb el Gabon com a destinació. Però a mesura que descendíem cap al sud per una bona carretera, ha aparegut un sol radiant i hem entrat al país dels pigmeus (homes i dones de proporcions normals però dos o tres pams més baixos que la resta, que ens miraven amb la mateixa curiositat que nosaltres a ells), i l'optimisme ha tornat a mi. En algun punt o altre hauríem de poder aconseguir el visat d'Angola, encara que sigui amb l'ajuda de l'ambaixada Espanyola. D'altre banda, ara comença l'època seca al Gabon i al Congo, i espero que aquestes 3 o 4 setmanes de retràs que nosaltres tenim sobre en Ben i la Maria siguin suficients per a que millorin les comunicacions, o potser podem trobar una ruta alternativa, o podem carregar l'autocaravana en un camió, o embarcar-la en un vaixell,... Cal ser positiu i pensar que si hem aconseguit arribar fins aquí, difícilment ens podrà aturar res. Gabon Libreville (veure sobre mapa) 14/06/2007:
Ahir vàrem creuar la frontera amb el Gabon sense problemes, hi hauríem estat menys d'una hora si no fos perquè en dos posts de control diferents el cap havia marxat (un al mercat i l'altre a casa) i vàrem haver-nos d'esperar una bona estona. Al Gabon la carretera va seguir en bon estat, millor que al Camerun. Vàrem pensar que era normal, al cap i a la fi Gabon és un país ric (finançat gràcies al petroli) on - segons la nostra guia de viatge - tothom té diners per a pagar-se com a mínim la cervesa. De totes maneres, avui al migdia, la carretera ha empitjorat moltíssim, amb uns cràters enormes al mig de l'asfalt o de la terra que a vegades eren impossibles de vorejar. Només els camions carregats amb pesats troncs de grans dimensions semblaven no immutar-se per l'estat de la carretera i seguien la seva marxa inescrutable, aixecant pols i augmentant encara més la mida dels cràters. Al ascendir per un d'aquests enormes forats, una roda davantera ha patinat i instantàniament s'ha escoltat un espetec i un fort xiulet. Hem parat una mica més enllà i hem observat com la roda s'acabava de desinflar. Era la primera punxada que teníem, però això no ha estat problema per a canviar la roda amb eficàcia (gràcies a la inestimable ajuda de l'Alexandra). De totes maneres, la punxada ha estat un avís. En Ben i la Maria no ens havien parlat d'aquesta carretera, per tant, és d'esperar que les carreteres a la sortida de Libreville siguin molt més dolentes i segons ells impracticables per a nosaltres. A veure si des de Libreville podem trobar-ne alguna solució... D'altre banda, avui hem creuat l'equador. Tothom pensa que a l'equador sempre hi fa molta calor, però no és així, ara que falta poc pel solstici d'estiu, el sol es troba més a prop de Barcelona que de l'equador. Per això no és d'estranyar que els Gabonesos utilitzin màniga llarga quan es pon el sol, per a aïllar-se de la fresca, i també dels mosquits. 17/06/2007:
El divendres al matí vàrem anar a l'ambaixada d'Angola, i tal com ens havien explicat en Ben i la Maria no era possible d'obtenir el visat des de Libreville, "no tenien els adhesius pel visat" em van donar com a excusa. El noi de recepció em va comunicar que des de Point-noire, al Congo, podríem tramitar els visats, però segons en Ben i la Maria que hi havien arribat no era possible des d'allà tampoc. Afegit al problema del visat hi havia el mal estat de les carreteres. Per això, després de l'ambaixada ens vàrem dirigir al port amb la intenció de cercar un vaixell en el qual embarcar l'autocaravana i nosaltres direcció a l'Àfrica del Sud. Al port vàrem trobar una Oficina del Transport Marítim on un parell de nois molt amables van fer algunes trucades i finalment ens varen informar que l'endemà sortia un vaixell. Varem estar tot el divendres a la tarda i el dissabte al matí pendents d'aquest vaixell, però al final va resultar que era massa petit i anava massa carregat i l'autocaravana no hi cabia de cap manera (demà dilluns seguirem cercant). Més tard, vàrem estudiar una altre alternativa. Vàrem anar a l'estació d'autobusos i vaig preguntar a un camioner sobre l'estat de les carreteres cap al Congo. La seva visió no era tant catastròfica com en Ben i la Maria, tot i que també ens va informar d'una via alternativa circulant un tram en tren (demà seguirem investigant). El dissabte a la tarda, després de l'estrès del divendres i del matí cercant i esperant un vaixell, vàrem anar a relaxar-nos a la platja, on hi havia altres blancs surfejant amb l'ajuda de grans estels. Avui diumenge hem tornat a anar a la platja. En comparació amb els dos dies anteriors, la ciutat estava deserta i tots els comerços tancats. Ha estat una sorpresa, doncs en tots els països anteriors el diumenge no es diferenciava massa dels altres dies de la setmana. Això confirmava un aspecte que ens havien explicat: els Gabonesos són mandrosos, segurament a causa de la riquesa del país. Al arribar a la platja ens hem trobat amb alguns dels habitants que havien buidat la ciutat: nois jugant a futbol, noies saltant davant les onades, parelles conversant sota les palmeres, homes blancs i joves negres asseguts als improvisats bars de la platja,... 20/06/2007:
El dilluns va seguir la gimcana per descobrir quina era la millor opció - si és que ni havia alguna - per a continuar el viatge fins a Sud-àfrica. Vàrem anar a l'ambaixada d'aquest país per conèixer si necessitàvem visats d'entrada en cas d'arribar-hi amb vaixell (l'Alexandra en necessitava), vàrem anar a l'estació de trens que a preguntar el cost per a carregar el cotxe fins a Franceville (uns 400€ incloent el bitllet per a nosaltres), vàrem recórrer totes les companyies navals amb un dels nois de l'Oficina del Transport Marítim (només hi havia una vaixell cap a Cape Town amb un cost superior als 3000€ per a carregar el cotxe). Davant la impossibilitat econòmica d'arribar a Sud-àfrica per via marítima només teníem la opció de continuar per terra passant per Congo i RDC (República Democràtica del Congo) i intentar aconseguir el visat d'Angola en un d'aquests dos països, si no l'aconseguíem ens trobaríem atrapats i només podríem seguir endavant recorrent tot el sud de RDC, que no semblava massa bona idea. De totes maneres, en Ben i la Maria ens van escriure un correu ahir i sortosament ens van comunicar que es podia aconseguir un visat de 5 dies per a Angola des de Matadi, a RDC. 5 dies era insuficient, perquè a l'Alexandra només li resta una pàgina en blanc al passaport, i a l'ambaixada de Romania a Lunada li van comentar que li podrien solucionar el problema, però no en 5 dies. De totes maneres tenim l'esperança d'aconseguir un visat de 30 dies o d'augmentar-ne els dies des de Luanda. Així doncs, seguiríem el trajecte per terra, però aquests dies l'Alexandra es trobava exhausta. Deia que no suportava més les terribles carreteres africanes, ni a la policia corrupte; que no volia passar pel Congo on la policia ens robaria i després ens mataria; que si no ens mataven no podríem entrar a Angola, a ella se li acabarien les pàgines del passaport i acabaria essent il·legal en algun país. Vàrem visitar algunes companyies aèries per a conèixer quins vols hi havia cap Europa i l'Alexandra semblava decidida a prendre'n un, però es passava tot el dia plorant que no em volia deixar sol. Al final, ahir a la platja, mentre meditava la situació es va trobar una moneda i es va dir "Quan un ha de prendre una decisió important i es troba una moneda, ha de confiar amb la sort i el destí" - em va explicar després. Va tirar la moneda dues vegades i les dues vegades li va sortir de quedar-se. Havent decidit de seguir el viatge per terra, només ens faltava conèixer quina era la millor ruta per arribar al Congo. Vaig preguntar als nois de l'Oficina del Transport Marítim si coneixien on era el Ministeri de Transport, on potser em podien informar de l'estat de les carreteres, però es van posar a riure de valent, "els del Ministeri serien els més desinformats de tots" van dir. Aquest matí hem anat a preguntar a l'ambaixada del Congo, i un cònsol molt amable ens ha recomanat d'anar cap a l'Est passant per Franceville, perquè després, al Congo les carreteres eren molt més bones. Després, l'Alexandra s'ha anat a connectar Internet i jo he aprofitat per anar a arreglar la roda que havíem punxat arribant a Libreville. Quan he anat a buscar l'Alexandra al cibercafé, un home ens ha aturat i ha començat a parlar amb l'Alexandra en romanès. L'home ens ha explicat que era arquitecte romanès que ja fa uns cinc anys que es troba al Gabon treballant tot i que per a ell són unes continues vacances, degut al pausat ritme de treball que hi ha. Hem estat conversant en un bar caríssim, després ens ha portat a visitar en centre d'artesania proper i finalment ens ha proposat de quedar per a sopar en un restaurant romanès. Però al vespre no s'ha presentat, tot i que el restaurant valia la pena. Jo he demanat un sarmale, uns canalons romanesos embolicats en col, però me'ls ha robat l'Alexandra perquè deia que estaven casi tant bons com els que cuina la seva àvia. Ha estat una bona manera de celebrar la partida de Libreville, una ciutat moderna i cara, amb alts edificis al llarg d'una gran avinguda que transcorre per davant del pacífic oceà Atlàntic; una ciutat amb molts blancs o expatriats que observaven la nostra caravana amb curiositat des dels seus potents tot-terrenys; una ciutat amb molt trànsit a les hores punta, o a tota hora, perquè els comerços tancaven al migdia amb els horaris més diversos; també una ciutat amb molts controls de policia que han fet explotar els nervis de l'Alexandra més d'una vegada, tot i que ja estàvem previnguts per altres viatgers que la policia del Gabon és de la més corrupte a l'Àfrica. Franceville (veure sobre mapa) 23/06/2007:
Vàrem iniciar el camí cap a Franceville retrocedint per la terrible carretera que havíem recorregut per arribar a Libreville, però quant a mitja tarda ens vàrem haver de desviar a ma dreta, els temors van començar a aparèixer. Davant nostra teníem una pista incògnita d'uns 500 quilòmetres, la qual algunes informacions definien com a intransitables per a la nostra autocaravana. Tot i així, semblava l'única opció per a arribar al Congo i per tant, estava disposat a arriscar la integritat de l'autocaravana i deixar-la destrossada a mig del camí a canvi de tenir l'oportunitat de poder seguir endavant amb el nostre viatge. La pista estreta semblava que s'havia d'acabar al mig de la selva. Vàrem trobar alguns passos difícils que vàrem passar circulant molt lentament i ens vàrem fer a la idea de recórrer els 500 quilometres en uns quatre dies. Al fer-se fosc vàrem trobar una casa al costat de la pista i els vaig demanar si podíem aparcar allà i passar-hi la nit. Em van donar permís sense cap mena de problema. Penjant d'un arbre tenien una espècie de rata gegant i un diminut cérvol que de segur volien vendre als inexistents conductors de la pista. Al cap de poc van arribar dos homes de la selva amb una escopeta cadascú. Un d'ells tenia un petit mono mort penjant d'una ma i l'altre carregava un gran paquet al darrera. Al passar pel meu costat em vaig adonar que el paquet era una boa apressada entre lianes. Van descarregar els animals morts davant la casa i van estendre la boa d'uns quatre metres. L'home que la portava va començar a relatar com l'havien caçat mentre els altres es petaven de riure al escoltar que el segon home havia fugit corrents només de veure-la. Però encara van riure més quan vaig cridar l'Alexandra perquè vingués a veure la boa. Es pensava que era una broma i caminava amb pas segur cap a la casa, però jo vaig avisar-la quan estava a punt de trepitjar la cua morta. Va anar de poc que no ressuscita la serp amb el crit i el salt que va fer l'Alexandra situant-se darrera meu. L'endemà vàrem seguir per la pista que continuava amb passos complicats, tocant al terra de tant en tant i en un d'aquests cops, perdent l'aixeta del dipòsit d'aigües brutes que havia reparat al Níger. En altres sectors, la pista arrugada sacsejava amb gran violència l'autocaravana si no circulàvem lentament, però tot i així, a mig camí vàrem ensumar un gas irrespirable que ens picava als ulls. Vàrem parar i sortir corrents de l'autocaravana i llavors vaig descobrir que un tub del gas refrigerant de la nevera tenia un escapament. L'Alexandra estava desesperada i deia que el cotxe es trencaria del tot si no reculàvem i que en cas contrari m'abandonaria a la mínima que pogués. Jo també pensava que la pista cap a Franceville encara empitjoraria més, però després de dinar la carretera es va tornar menys complicada, i a partir de les cinc ens varem trobar amb una pista nova, acabada de construir, sense que les pluges l'haguessin estrenat. No deixava de ser una gran sort que haguéssim arribat a l'hemisferi sud quan s'havien acabat les pluges i haguéssim baixat pel Camerun quan aquestes començaven i encara no eren gaire intenses. Avui hem seguit per la pista nova i, tot i que al cap d'uns vuitanta quilometres la pista ha empitjorat una mica (semblava tenir un any), hem pogut arribar a Franceville a mitja tarda. Aconseguir aquesta fita ha estat molt més senzill del que ens imaginàvem i per a celebrar-ho - i celebrar també el solstici d'estiu, el dia en que el sol està més allunyat de l'equador - hem sopat a l'hotel "Beverly Hills", un hotel que gestiona un Marroquí que ens hem trobat i que ens ha invitat d'acampar al seu aparcament. 24/06/2007:
Franceville és un poble molt desenvolupat, amb cases boniques i faroles als carrers que s'entrellacen pels turons. Pels voltants hi ha altres turons amb molta gespa i camps que no semblen cultivats. És un paisatge molt diferent de la típica selva impenetrable de bona part del Gabon, encara que per arribar a Franceville també vàrem creuar ecosistemes similars, en un dels quals hi havia un parc natural amb elefants que s'amagaven de nosaltres, només en vàrem veure les seves grans tifarades a la pista. Els tres dies anteriors havíem estat circulant per la pista amb les finestres obertes - no ho farem mai més - així doncs, avui al matí ens hem passat quatre hores netejant a fons l'autocaravana per a treure uns tres o quatre quilos de pols. A la tarda ens ha tocat d'anar a cercar la recompensa, circulant per una bonica pista - amb les finestres tancades - fins a un pont fet de lianes (unes de les poques atraccions turístiques del Gabon). És interessant perquè l'estructura d'uns vint o trenta metres de llarg sembla bastant ferma. De totes maneres, no hem pogut gaudir del tot el pont, perquè en creuar el pont ens han informat que havíem de pagar una tarifa ridículament elevada i ens hi hem negat, tornant enrere seguits pels crits del guardià. Congo Mbie (veure sobre mapa) 27/06/2007:
El guardià de la frontera del Gabon ens va informar: - Amb el vostre cotxe no podreu arribar al Congo, cap cotxe sense tracció a les quatre rodes s'aventura per aquesta una pista de sorra, i menys en temporada seca, quan la sorra està menys compacta. - Hem arribat d'Espanya a aquí i aquesta carretera és l'única que ens permet continuar. - I per dins vaig pensar: "50 o 100 quilòmetres de sorra no ens podran aturar en un viatge de 300.000 quilòmetres". Vàrem seguir la carretera asfaltada però vàrem arribar a una caserna militar. Allà ens varen tornar a informar que no podríem creuar al Congo, però que de totes maneres podríem intentar-ho per la nova carretera que estaven construint els xinesos. Vàrem seguir un cotxe que anava repartint menjar entre els reservats treballadors xinesos i vàrem arribar a la frontera del Congo on continuava una pista de sorra creuant una sabana d'herba baixa i seca. Vàrem començar a endinsar-nos en aquella la pista, que mica en mica s'anava complicant amb profunds passos de sorra, fins que vàrem encallar en un d'aquests forats. Vàrem tardar unes dues hores a sortir-ne, utilitzant les planxes que havia comprat a Mali i una pala que m'havia regalat la meva mare. Al sortir de la sorra tova vàrem adonar-nos que hi havia una protecció del motor que estava mig caiguda i que havia entrat força sorra entre les corretges de transmissió. Vaig fixar la protecció de plàstic amb un filferro i vàrem seguir la marxa amb una nova tàctica: per a no tornar a encallar havíem de lliscar a una velocitat elevada per sobre la sorra quan les roderes fossin profundes, fins que les rodes tornessin a tenir tracció. I així ho vàrem fer durant uns quants quilometres, derrapant per damunt la sorra i mentre l'Alexandra resava "pare nostres". Però finalment ens vàrem trobar una gran secció de roderes profundes i un soroll estrany al motor i vàrem aturar la marxa per avaluar la situació. La protecció del motor estava completament arrancada amb la estava sorra saltant entre les corretges de transmissió, una de les quals s'estava acabant de desintegrar, i casi al mateix moment, motor es va parar. Vaig intentar engegar sense èxit el motor i llavors vaig començar a ser conscient que necessitaríem ajuda per a reparar el cotxe i sortir d'allà. Estàvem al mig del no rés i no ens haguéssim creuat amb cap cotxe des de feia tres hores. Portàvem uns 10 o 20 quilòmetres circulant per la pista i a la frontera ens havien informat que el primer poble al Congo es trobava a uns 25 quilòmetres. L'Alexandra, en comptes de plorar que no sortiríem d'allà, igual que l'anterior vegada que havíem encallat, ara es mostrava força serena i abans que jo prengués cap decisió va proposar: - Hauries d'anar al primer poble del Congo a demanar ajuda. Tampoc tenia massa temps per a pensar la millor opció: eren les tres i mitja de la tarda i si no marxava ràpid potser no arribaria de dia al proper poble. Així doncs, vaig agafar una motxilla i la vàrem carregar amb aigua, menjar, un tros de la corretja desintegrada, un matxet, una llanterna, repel·lent de mosquits, diners i el passaport. Vaig començar a caminar pel camí desèrtic, intentant endevinar què hi havia més enllà de l'horitzó ondulat i estèril. Però darrera cada pujol el camí polsegós seguia infatigable davant meu. Al cap d'una hora vaig començar a pensar que potser el poble es trobava a més de 25 quilòmetres de la frontera, però llavors vaig començar a distingir petjades a la sorra pel camí i imaginar que potser estaria a prop. Malgrat tot, al cap d'una altre hora les petjades em seguien acompanyant i ja m'entretenia a posar-los noms: "la xancleta", "la ratllada", el peu nu", "la petjada de pantera",... Potser no era de pantera però semblava més gran que la petjada d'un gos i per si de cas vaig treure el matxet de la motxilla i vaig seguir caminant preparat per a donar un cop mortal en qualsevol moment. El sol es va començar a pondre i em vaig començar a neguitejar davant la perspectiva de passar la nit a la intempèrie. De sobte, en un petit bosc, les petjades van deixar de seguir la pista de sorra, allunyant-se per un petit caminet a ma dreta. Vaig estar una estona meditant i vaig decidir de continuar la marxa pel petit caminet on segurament hi hauria un poble on em podria arrecerar durant la nit. Vaig anar descendint pel caminet però aquest no arribava enlloc; estava fosquejant i casi era impossible de distingir les petjades. Tenir por dels animals salvatges i de les serps verinoses però no tenia més opció que seguir endavant o tornar a l'autocaravana. Finalment, quan ja faltava poc per a la negre nit, el caminet va desembocar novament a la pista de sorra. Estava decidit a tornar enrere per la pista de sorra però llavors vaig distingir el principi d'un poble a ma dreta. Davant meu hi havia una barrera de la duana i al seu costat un guàrdia de paisà que em va preguntar al apropar-m'hi: - Has tingut una averia al cotxe? - Sí - i a continuació li vaig explicar la situació, que havia caminat durant tres hores, que tenia la meva dona esperant-me al cotxe i que havia vingut al poble a cercar algun mecànic. Però no n'hi havia cap, en canvi em va comentar que al cap de poc passaria un tot-terreny direcció al Gabon que em podria tornar amb la meva dona i que l'endemà segurament passarien uns camions en direcció contraria que ens podrien arrastrar fins al poble o més endavant. Tal com va predir el guàrdia, va passar un tot-terreny que anava a comprar gasoil al Gabon i després de negociar el preu vaig pujar al darrera entre els bidons. Al primer sotrac per poc caic del tot-terreny, però agafant-me com vaig poder vàrem arribar per fi on hi havia l'autocaravana. L'Alexandra no semblava ser-hi, però quan la vaig cridar va aparèixer entre els matolls carregada amb dues motxilles i ens vàrem abraçar com si no ens haguéssim vist en molt de temps (mentre jo havia estat fora, havia agafat totes les coses de valor i se les havia emportat fora per si apareixien bandits). Per la nit ens vàrem despertar al mínim soroll, malgrat que el guàrdia de la frontera m'havia assegurat que no hi havia animals salvatges ni bandits per la zona. L'endemà (ahir), tal com m'havien predit, van passar uns camions direcció al Congo. Vàrem demanar-los que ens arrastressin i varen acceptar després de negociar el preu. Vaig treure i fermar entre els dos vehicles una corda especial però la primera vegada que vàrem entrar en un forat de sorra aquesta es va trencar per un extrem. La corda es va tornar a trencar unes cinc vegades més, però finalment vaig aconseguir entendre'm amb el conductor del camió perquè les estrebades fossin més suaus i vàrem poder arribar al següent poble. Ens varen deixar a Mbie, al poble fronterer, i el cap dels camioners ens va comentar que miraria de trobar la corretja que s'havia desintegrat i que ens la portaria l'endemà - però no va tornar a aparèixer. De totes maneres, mentre esperàvem, vaig desmuntar una roda i vaig afluixar l'altre corretja per a preparar la instal·lació de la nova corretja. També vaig tenir estona per a descobrir nous problemes: el sistema d'engegada del motor no funcionava i l'alternador estava bloquejat (segurament una de les causes que s'esmicolés la corretja). Avui he treballat una mica en el cotxe, he posat una protecció de roba al motor que segurament es trencarà la pròxima vegada que encallem, he picat suaument l'alternador amb un martell fent-ne sortir tota la sorra que hi havia entrat fins que s'ha desblocat, i he fet el mateix amb el sistema d'engegada, sense aconseguir el mateix resultat. Després ha passat un camió en direcció al Gabon que ens ha comentat que demà tornarà i ens podrà arrastrar fins a un poble més gran. I finalment ha passat un tot-terreny que m'ha venut una corretja, que tot i ser llarga es podrà retallar en cas de no trobar-ne cap altre. En qualsevol cas, l'Alexandra s'ha fiat que demà el camioner ens traurà d'aquest petit poblat i no m'ha deixat treballar més. Al migdia hem passat una bona estona amb l'Anton, el guàrdia de la frontera que es troba sol perquè és d'una altra zona del país i no parla la llengua del poble. Ens va explicar que els gabonesos busquen el prestigi i no volen treballar, per això, els congolesos de la frontera van a treballar esporàdicament al Gabon, després tornen i descansen fins que se'ls torna a acabar els diners. De totes maneres, les dones sí que treballen molt i tot el dia, a la casa i al camp. A continuació, l'Anton ens ha explicat que al Congo hi ha democràcia de paraula, si a l'exèrcit no li agrada el president electe en posen un altre. De totes maneres, actualment el president és un general que va organitzar les eleccions al seu gust i sembla que això dona estabilitat al país, tot i que també sembla ser un bon president i dialogant amb l'oposició. Finalment es va queixar del poble de Mbie on la gent viu com en els temps antics: es tenen rancor, són gelosos, no volen que els altres prosperin,... per tant, els homes que han anat a treballar al Gabon, no inverteix el diner per a prosperar, simplement l'amaguen o se'l gasten amb cerveses. De totes maneres, a les altres viles del Congo no passa el mateix, i potser quan la carretera dels xinesos estigui acabada al 2009 canviarà la mentalitat del poble, encara que seguirà essent un poble sense telèfon, llum, botigues ni mercat i vivint en la misèria. A la tarda cap al tard hem anat a passejar pel poble creuant-nos amb gent molt oberta i amable, direcció al riu on n'hi havia uns quants habitants que s'hi van a banyar casi cada dia. 30/06/2007:
Vàrem esperar el camió que havia de tornar del Gabon i ens havia d'arrastrar fora d'aquest petit, aïllat i incomunicat poble anomenat Mbie. Vàrem esperar-lo el dijous, el divendres i també avui dissabte. El dimecres, malgrat tenir esperances que arribés el camió, vaig demanar a un home del poble que adaptés la corretja que vaig comprar el dia anterior. Vaig prendre mides i vàrem retallar la corretja deixant una llengua i l'home la va cosir sobre l'altre extrem, unint-los amb gran fermesa. Varem muntar la corretja i vàrem engegar el cotxe empenyent-lo (el sistema d'engegada seguia sense funcionar). La corretja aguantava i la bateria es carregava. Semblava que el nostre purgatori a Mbie s'apropava a la fi, per això, a la tarda em vaig animar a intentar arreglar el sistema d'arrencada. Vaig descargolar el motor elèctric d'engegada i al situar-lo cap per avall en va sortir un munt de sorra que l'estava bloquejant. Al tornar-lo a muntar, el motor s'engegava correctament i vaig comunicar a l'escèptica Alexandra que l'endemà podríem marxar. De totes maneres, suposàvem que la continuació de la pista de sorra seria complicada i vàrem seguir esperant que passés un camió perquè ens arrastrés. Però no va passar cap camió en tota la nit - curiosament circulen més vehicles de nit (un de promig) que de dia - i l'endemà al matí vàrem endreçar l'autocaravana per a posar-nos en marxa. Vaig engegar el motor, vàrem recórrer cent metres i al accelerar una mica el llumet de la bateria es va encendre. La corretja s'havia trencat. Seguíem empresonats a Mbie. Desanimats però encara esperançats amb l'arribada del camió, vàrem passar la resta del divendres conversant amb l'Anton (el guàrdia de la frontera) i un camioner que es dirigia al Gabon. L'Anton ens va estar explicant gesticulant amb gran expressivitat com es produïen els combats entre lleons i elefants o entre panteres i senglars; també ens va contar que les boes passen molta gana i que poden estar un mes en un punt esperant que passi un antílop; en canvi, altres serps ho tenen més fàcil, perquè poden llençar verí a metres de distància. En qualsevol cas - va seguir explicant - els animals salvatges rarament ataquen l'home, que és sagrat perquè parla. Més tard l'Anton ens va relatar que el seu pare va morir quan tenia 112 anys i que va lluitar amb els francesos durant la segona guerra mundial. Quan el General de Gaulle va fugir al Congo, Brazaville (la capital de la França lliure), també ho va fer el seu pare. Anys més tard, el seu pare va tornar a agafar les armes, aquest cop per a lluitar en contra dels francesos i alliberar el seu país. Amb el camioner que es dirigia al Gabon vàrem estar conversant menys estona tot i que ens va dissertar una completa critica a la falta de desenvolupament de l'Àfrica Central causada pels governs corruptes que són suportats per França. Durant la nit vàrem estar més pendents que mai escoltant, entre els cants dels grills i de les cançons llunyanes dels nens, si passava un camió. Em sentia com un nàufrag esperant que un vaixell creués l'horitzó. Ens vàrem adormir, però a mitja nit vàrem escoltar el soroll d'un motor, d'un camió. Em vaig vestir a corre-cuita i em vaig dirigir cap al camió articulat que estava esperant a la frontera. Vaig demanar al camioner si ens podria estirar i em va respondre que estava carregant dos containers i que no podia arrossegar més pes. Avui hem estat tot el dia deixant escapar el temps, sense ganes d'aprofitar-lo o de voler-ne retenir cap segon. No tenia ganes de conversar amb l'Anton, ni de tornar a passejar ni de fer fotos entre la simpàtica gent del poble, tampoc d'estar pendent dels nens que sempre ens rodejaven encuriosits i ens portaven de tant en tant fruites per vendre'ns o per regalar-nos. He estat bona part del dia fent competicions de sudoko amb l'Alexandra. Només hi ha hagut un moment a la tarda que m'he convençut que no podia restar amb els braços plegats. He agafat la corretja trencada i he tornat a l'home que l'havia ajuntat per a demanar-li que provés d'unir-la d'una altre manera, però ell no ho ha vist clar i jo m'he tornat a desanimar. No teníem aigua potable i estàvem bevent del dipòsit de l'autocaravana i les reserves de menjar s'estaven esgotant, doncs al poble no hi havia cap botiga ni la gent cultiva res per a vendre, per això aquest matí hem decidit que jo agafaria el primer cotxe que passés per anar a cercar ajuda al següent poble, Leketi, on hi havia una companyia dirigida per un Italià amb diversos camions. Però no ha tornat a passar cap cotxe en tot el dia fins a la nit quan m'ha despertat el soroll d'un motor. M'he vestit amb pressa però endormiscat. M'he dirigit amb els ulls lleganyosos fins a un tot-terreny que esperava a la frontera i els he preguntat si em podrien portar fins a Leketi. M'han dit que sí, però que hauria d'anar al darrera, amb quatre persones més, fent equilibris sobre les caixes de begudes. Estava massa cansat per a tal aventura però sortosament, abans de partir he ajuntat les poques energies que tenia i m'he enfilat al tot-terreny. La pista de sorra estava en millor estat que la del Gabon a Mbie, tot i així em vaig haver d'agafar fort a les corretges que sostenien les caixes per a no caure. Quan vàrem arribar a Leketi eren dos quarts de dotze, no sabia on passaria la nit, potser al control de policia on hi havia un matalàs compartit per tres persones, però un dels nois que havia vingut amb el tot-terreny em va acompanyar fins a la companyia de l'Italià assegurant-me que podria dormir allà. El guardià del recinte va despertar en Mafi, l'Italià, que havia sentit veus sobre la nostra situació a Mbie. Em va comentar que aquella mateixa nit tenia previst de marxar cap a Brazaville, on s'estaria fins dimarts, i que per tant no em podia enviar cap camió a Mbie. De totes maneres, em va proposar de restar amb l'Alexandra a una habitació d'invitats de la companyia i mentrestant ell intentaria trobar-me la corretja a Brazaville. Leketi (veure sobre mapa) 03/07/2007:
L'Alexandra es va posar contenta quan vaig arribar el diumenge al matí amb un tot-terreny de la companyia d'en Mafi i li vaig comunicar que passaríem uns dies a Leketi esperant que arribés una nova corretja. Vàrem preparar les maletes i després d'esperar que el conductor acabés de beure dos cerveses a l'únic bar del poble, vàrem sortir de Mbie. També ens acompanyaven unes cinc dones que aprofitaven el viatge per a dirigir-se a uns cinc quilometres del poble des d'on tenien cobertura i podien trucar amb els telèfons mòbils. En Mafi ens havia assignat una habitació confortable i al saló de la companyia hi havia televisió amb canals per satèl·lit, però l'Alexandra de seguida va trobar els inconvenients: l'habitació estava entravessada per un camí de petites formigues i al poble de Leketi tampoc era possible d'obtenir menjar. Tot i que L'Stevy, el cuiner i responsable de la casa d'invitats, va intentar fer-nos la vida més fàcil, l'Alexandra ha restat els tres dies comportant-se com un neuròtic animal salvatge tancat entre reixes. Jo, tot i preferir seguir el viatge cap a nous destins, he intentat aprofitar l'estada a Leketi per a conèixer una mica el poble i la seva gent. L'Stevy em va mostrar el projecte de la companyia: la construcció d'un port al costat d'un cabalós riu. De totes maneres, el govern havia deixat de finançar el projecte i aquest estava morint lentament, igual que la construcció d'un petit hotel que un altre blanc havia projectat a la zona. Així doncs, Leketi estava igual d'incomunicat que Mbie, a excepció de l'antena de telefonia que donava cobertura als telèfons mòbils, fet que vàrem aprofitar per a telefonar als pares i comunicar-los que estàvem bé. La gent de Leketi també tenia un caràcter similar a la de Mbie, simpàtica i amable, i saludant amb efusivitat quan passejava amb l'Stevy. L'Stevy és un jove de tarannà tranquil i serè, però exaltat i bromista quan beu una mica de cervesa. Malgrat dependre de la seva hospitalitat, l'Stevy no s'aprofitava de la nostra situació i es comportava com un veritable amic, invitant la primera ronda de cervesa, oferint-se per mostrar-me el poble, aconseguint menjar quan era possible, proporcionant-nos ampolles d'aigua de la companyia i compartint interessants converses o relaxades estones de silenci. El mateix caràcter desinteressat semblava mantenir-lo amb els animals, tenint cura d'un cadell que alimentava amb pasta, arròs i plàtan i d'una jove àguila que alimentava quan trobava carn o peix cru. Però aquests dies no n'hi havia, per això avui al vespre, compungit per tres dies de cants llastimosos de l'ocell demanant menjar, he fet tots els possibles per a caçar un petit llangardaix que l'àguila s'ha menjat amb gran avidesa. Passejant pels plats d'herba alta que creixia sobre la sorra al voltant del poble, vaig preguntar a l'Stevy perquè no hi havia ramats de cabres pasturant-hi. L'Stevy va explicar-me que els homes de Leketi - de la tribu bateke, va insistir - no tenen ganes de treballar dur (les dones sí que treballen dur), ni tampoc volen que arribin forasters i aprofitin els recursos del poble per a enriquir-se. De la mateixa manera, tot i que no acostumin a caçar ni pescar, odien que els forasters vinguin a fer-ho. Per això, en Dany, un jardiner que vàrem visitar i a qui vaig comprar unes albergínies, no ho va tenir fàcil per a començar a cultivar un petit terreny i iniciar un negoci de venda de vegetals i llegums. D'altre banda, l'Stevy em va explicar que entre la gent del poble no hi ha robatoris perquè matarien al lladre utilitzant vudú o "cric-cric", en canvi si poden robar als forasters, perquè la seva màgia o "fetish" no pot afectar al poble. A Brazaville és diferent - va seguir contant -, perquè allà hi ha moltes armes des de la passada guerra civil i si volen matar algú prefereixen agafar l'escopeta o una granada. Avui, l'Stevy m'ha explicat que té una novia a Leketi i una altre a Brazaville, amb qui té previst casar-se un cop hagi reunit una dot per a donar als pares de la futura esposa. La dot és costosa però té la seva part positiva per a l'home, perquè en cas de divorci provocat per la dona, l'home recupera la dot, d'aquesta manera l'esposa és més dòcil per a no crear problemes als seus pares. ‹ Anterior (05/05/2007) MES Següent (2007-07-04)› ‹ Anterior (2007-05-15 - Nigeria) PAÍS Següent (2007-06-14 - Gabon)› |
|
