| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (04/02/2006) MES Següent (2006-04-05)› ‹ Anterior (2006-11-15 - Germany) PAÍS Següent (2006-11-28 - Spain)› France Narbonne (veure sobre mapa) 06/03/2006:
He esmorzat amb en Jordi i l’Elisenda un bon pa amb tomàquet i embotits. Després en Jordi m’ha deixat utilitzar la seva connexió d’Internet i he estat rectificant alguns temes de la pàgina globetour.org i descarregant mails. M’he posat content per què ahir diumenge es van connectar casi 500 usuaris únics a la pàgina i també he rebut moltes respostes a l’entrevista. Al matí cap al tard ja he marxat cap a França. Feia molta tramuntana però poc a poc he anat tirant. He decidit deixar de llarg Perpignan i fer nit a Narbonne. A mig dia he parat a l’Aire de Chateau des Salses per a dinar-hi. Un cop aparcat he observat que força a prop s’hi alçava un castell força interessant. Després de dinar m’hi he dirigit amb la camera de filmar i de fotografiar, tot i que no he fet cap fotografia per que un cop allà m’he adonat que m’havia descuidat la camera encesa. Val la pena visitar el Chateau des Salses, si més no des de fora. Les seves foses i murs son imponents. A mitja tarda he seguit cap a Narbonne però abans d’entrar-hi m’he dirigit cap a Gruissan, al peu d’una llacuna, on he estat tirant algunes fotos. Mentre enfocava ha aparegut un gos, pastor alemany. Semblava sense amo i no deixava de seguir-me per tot arreu tot. Però quan m’he enfilat a la Hymer també m’ha volgut seguir i al no deixar-lo s’ha posat a bordar-me per la finestra del conductor. M’ha sabut greu, però no podia endur-me’l. M’he posat en marxa, lentament, però el pastor alemany no s’apartava del davant de l’autocaravana i quan per fi s’ha apartat he accelerat. Pel retrovisor he vist com em perseguia. Però finalment, pobre, s’ha cansat. A Narbonne he aparcat en un aparcament públic prop del centre on hi havia altres autocaravanes. Ja havia fosquejat, però he descarregat la bicicleta i he començat a padalar cap al centre, però de seguida ha començat a ploure. Mala sort, a veure si demà fa sol. Mont-Pellier (veure sobre mapa) 07/03/2006:
En despertar-me, després d’esmorzar i dutxar-me, he estat treballant amb l’ordenador preparant missatges per enviar, editant imatges, escrivint el diari,... Després he tornat a descarregar la bicicleta i he anat a fer un tomb amb les dues cameres. Narbonna és una vila interessant, llàstima que no fes massa sol per a fer bones fotos. He trobat un cybercafe, però era molt car (5€/hora). N’he estat buscant i preguntant per altres, però es veu que no n’hi havia més. Narbonna sembla no tenir massa immigració i he pensat que aquest en podia ser el motiu. A la tarda m’he dirigit cap a Montpellier. Amb l’ajuda del GPS he trobat la casa d’en Bruno un amic que havia fet a través del portal couchsurfing.com. Però m’ha enviat un missatge que estava a casa la seva xicota i que avui no hi seria. He anat a menjar un kebab i després he pagat entrada en un bar per veure el partit Barcelona-Chessea en una pantalla gegant. La majoria eren del Barça i tots hem celebrat el pas de l’eliminatòria. Estic content, crec que m’estic adaptant al viatge força ràpid. Ara començaré a contactar gent a través d’Internet a les ciutats per les que vagi passant i començaré a activar el projecte de prendre el pols al món. 08/03/2006:
Pensava que m’hauria costat més dormir. Ahir vaig aparcar l’autocaravana en un carrer amb força pendent –encara que a prop de casa en Bruno- i pràcticament he dormit amb el cap un parell de pams més avall que els peus. Però dec haver dormit bé, perquè no m’he despertat fins al cap de 9 hores. Demà em tornaré a posar el despertador, crec que ja he recuperat la son perduda els dies anteriors. He sortit a passejar una estona al matí però feia força vent i no m’havia abrigat gaire i he tornat a la meva petita casa. Després de dinar he tornat a encaminar-me fins al centre fent forces fotos i filmant. He rebut un missatge d’en Bruno per quedar a les 8h al Pub le Abreuvoir, però abans he anat a un cybercafe amb el portàtil. Però el noi del local no m’ha sabut ajudar a configurar la connexió. He provat de connectar-me amb els seus ordenadors però ha sigut horrorós. Moltes de les lletres del teclat estaven canviades: la a per la q, la ñ per la n, el punt pel punt i coma,... M’he desconnectat de seguida però no sense llegir un mail d’una noia de Montpellier que em responia des de Couchsurfing. Em donava el seu número de mòbil i li he enviat un missatge proposant-li de trobar-nos al mateix pub que en Bruno. Al pub, en Bruno estava amb la seva colla. Hem estat conversant tranquil·lament i jugant a un joc de cartes. Un parell d’hores més tard ha arribat la Sophia, una noia molt maca. Hem parlat una mica de tot. M’ha explicat que era grega i que estava a Montpellier estudiant un Erasmus d’idiomes. Semblava que s’estava produint una màgia especial entre nosaltres quan de sobte ha arribat el seu xicot. Mala sort... 09/03/2006: Aquesta nit he dormit al revés, amb el cap per sobre els peus, i crec que he dormit millor. He estat seleccionant fotos mentre esmorzava, m’he dutxat, he escrit,... La veritat és que ja em sento a casa meva. Aquesta autocaravana és una meravella, té tot el que pugui necessitar: un llit, una taula, una cuina, una pica, nevera, congelador, bany, WC, dutxa, calefacció i un pilot d’armaris on m’hi cap casi tot. Tot això en uns 11m2. I hi ha qui es queixa pels pisos de 30m2... Poc abans del migdia he tornat al mateix cybercafe d’ahir. Hi havia l’amo i m’ha pogut configurar el meu portàtil per a connectar-se a Internet. Només he pogut descarregar els correus i respondre’n un o dos, perquè en Bruno m’ha enviat un missatge al mòbil que ja estava a casa seva (havíem quedat per dinar). Ha cuinat una mica d’arròs congelat i hamburgueses també congelades. L’he disculpat perquè jo a vegades també cuino el mateix. A principi em trobava neguitós, perquè tenia ànsia de tornar-me a connectar a Internet i realitzar el munt de tasques que tenia per fer. Però mica en mica m’he tranquil·litzat i hem pogut mantenir una conversa ben relaxada. Al cap d’una hora en Bruno havia d’anar a treballar i ens hem acomiadat qui sap si per sempre. M’he tornat a connectar a Internet i hi he estat 3 hores. Responent mails, traduint el diari amb el software de translendium, editant la revista, consultant estadístiques,... He tornat a la Hymer esgotat però content per la feina feta. M’he estirat una estona, he menjat unes torrades d’arròs amb formatge i he sortit de Montpellier, això sí, molt lentament degut al trànsit. A les afores m’he parat a un supermercat i he comprat una mica. Volia comprar una manguera per carregar l’autocaravana d’aigua, però no n’he trobat. M’he dirigit cap a Nimes per l’autopista, però he parat a mig camí a una àrea de servei. He preguntat als encarregats on podia carregar aigua i m’han indicat una aixeta, però no tenien manguera. He preguntat a un noi que sortia d’una autocaravana si en tenia i m’ha respost que no. Finalment he aparcat al costat d’una altre autocaravana i he picat la seva porta. Han sortit una parella d’uns cinquanta anys i els he preguntat si tenien “une lance” (abans havia mirat al diccionari). I ells no m’entenien. Fins que al cap d’un pilot d’estona fent gestos i expressions ha exclamat “Ah! Une lance!!” i m’han deixat una manguera que tenien... He carregat la Hymer d’aigua a la gasolinera i he tornat a aparcar al mateix lloc, on he sopat i fet nit. Nimes (veure sobre mapa) 10/03/2006:
Aquest matí m’he arribat finalment a Nimes, he donat una volta pel centre amb la Hymer i al veure que era impossible aparcar-hi he tornat per on he vingut i he aparcat en una artèria de la ciutat, al costat d’unes atraccions que estaven muntant (amb l’esperança que a la nit no les tinguessin a punt, pel soroll... o amb l’esperança que ja funcionessin, per l’ambient...). No he sortit de l’autocaravana fins després de dinar. De fet he dinat d’hora. He descarregat la bicicleta i he anat pedalejant cap al centre. M’he parat a un temple romà hi he estat tirant forces fotos (de les quals només s’han salvat dos). Després he anat al centre d’informació turística a buscar un mapa i en sortir se m’ha acudit una idea mediàtica de les meves... He pujat a la bicicleta amb la camera de filmar penjada al coll i agafant el manillar amb una ma i la camera amb l’altre he començat a recórrer tots els carrers peatonals del centre i a visitar els principals monuments de la ciutat. Unes tres hores més tard he tornat a l’autocaravana esgotat. He sopat, tot i que hi ha qui dina a aquesta hora. I en acabar he tornat a sortir amb l’ordenador penjat a l’esquena. He anat a un cybercafe que no m’han deixat connectar el portàtil. Després he anat a un altre que tampoc m’han deixat!! I al recórrer tota la ciutat sense trobar-ne cap més he tornat al primer. He comprovat que el teclat era igual que el de Narbonna, amb totes les lletres canviades, però m’han dit que em configurarien el teclat americà. Però el teclat americà no acaba de coincidir amb el teclat català, el de tota la vida!! I no he pogut treballar gens. He tornat a l’autocaravana i ja m’hi he estat fins l’hora de dormir, fent un ressopó, prenent infusió, escoltant música, escrivint, tornant a menjar (dec haver cremant molt amb la bici) i per primera vegada en el viatge, mirant una pel·lícula que tenia gravada a l’ordenador. Avignon (veure sobre mapa) 11/03/2006:
Aquest matí m’he dirigit cap a Avignon, la ciutat dels papes, però abans m’he parat al pont du Gard, un immens aqüeducte romà. Ha estat interessant però personalment, no té res a envejar amb el pont del diable, de Tarragona. Per tant, he trobat estrany i molest que tot just entrar hi hagués un gran aparcament de pagament. I nosaltres tenim el pont del diable casi abandonat... Després de fer algunes fotos jugant amb el sol, que amb prou feines treia el cap entre els núvols, he tornat a la Hymer i he acabat d’arribar-me a Avignon. He aparcat sense problemes al davant de les muralles i aprofitant que ja eren la una i que tenia gana m’he cuinat un saltejat de pollastre, xampinyons gegants, que vaig comprar l’altre dia al supermercat, i patates. He fet una mica de migdiada... el cansament d’ahir encara em durava. Després he tornat a descarregar la bicicleta i he fet un tomb per Avignon. No feia sol, i he decidit que demà al matí tornaré a visitar la ciutat a veure si puc fer alguna foto interessant. A mitja tarda he anat a un cybercafe a connectar-me a Internet i aquesta vegada no he tingut problemes. M’he descarregat el correu electrònic (més de 3500 missatges, la majoria que havien rebotat de l’anterior revista que vaig enviar), he contestat a unes noies de Lyon que m’han invitat a trobar-les i he fet més contactes per quan arribi a Geneva. Ja tenia previst que en sortir del cybercafe aniria a fer unes fotos de nit. Havia portat la camera i el trípode però a l’hora d’acoblar-los m’he adonat que la peça que va roscada a la camera la tenia a l’autocaravana amb la camera de vídeo. Tot i així, repenjant-me en els arbres, parets i papereres he aconseguit fer unes quantes fotos, de les quals no he aprofitat casi cap. Finalment he tornat a la meva caseta. He sopat, he seleccionat fotos, he escrit, he passat vídeo a l’ordenador, he contestat correus (la veritat és que em fa sentir acompanyat que tothom estigui pendent de la meva aventura) i m’he dutxat, em sentia brut per les anades i vingudes amb bicicleta i no he volgut esperar a demà al matí. Aquesta nit, mentre dormi ja farà una setmana que he començat el viatge... Orange (veure sobre mapa) 12/03/2006:
M’he posat en marxa aviat i a tres quarts de deu ja enfilava el carrer principal d’Avignon amb la bicicleta. Feia un vent gelat que pelava. Volia fer unes quantes fotos aprofitant el sol del matí. He anat cap al palau dels Papes però el sol venia de darrera l’edifici i no he fet cap foto, després he pujat a peu el turó de darrera des d’on es pot baixar cap al famós pont d’Avignon. Allà si que hi bufava fort el vent... He fet alguna foto no massa aprofitable, també des de baix al riu. He tornat a la bicicleta i he anat cap al cibercafe d’ahir, però estava tancat, era massa d’hora i he decidit marxar ja cap Orange, al cap i a la fi no em podia està allà amb aquell vent. A l’autopista el vent agitava l’autocaravana amb ganes. He parat a una àrea de servei a buidar el WC, que tot i ser un sistema molt net no deixa de ser fastigós. Després ja he seguit fins a Orange. Després de dinar he sortit ben abrigat, amb guants i tot, encara que no han evitat que se’m congelessin els dits. He estat passejant per un poble mort. Totes les botigues estaven tancades per ser diumenge i el vent deuria tenir reclòs a tothom a casa seva. Tot i així, el poble, amb forces vestigis romans, era interessant. Els carrers restringits al trànsit deurien estar ben animats entre setmana. Com que a les cinc ja tornava a ser a la Hymer i no havia trobat cap cybercafe he decidit tornar a fer camí i arribar-me a Lyon, tot i que no hi he entrat i he fet nit en una àrea de servei a l’entrada. Les àrees de servei a França són una meravella, encara que aquesta última ja no tant, segurament perquè no pertanyia a l’autopista. Abans d’adormir-me he començat a llegir la el llibre “El Zahir” de Paolo Coello. No sé perquè, però últimament només em cauen a les mans llibres d’ell, i això que “L’alquimista” i “onze minuts” no em van agradar en excés. Però aquest m’ha enganxat de valent, m’identifica amb el protagonista, o sigui amb el Paolo... Les ganes d’escriure, de triomfar, de ser estimat... Al principi del llibre explica lo molt que la seva dona l’ha arribat a estimar. A mi també m’agradaria ser estimat així, però abans potser hauré d’aprendre a estimar de la mateixa manera. Lyon (veure sobre mapa) 13/03/2006:
Dec haver parat el despertador inconscientment i he acabat dormint deu hores. He intentat no sentir-me culpable, al cap i a la fi tinc llibertat per a llevar-me a l’hora que vulgui. I per a acabar-m’ho de demostrar, he dedicat part del matí a vaguejar. Després m’he dirigit amb la Hymer cap al centre de Lyon. He estat buscant força estona un forat per aparcar-la i quan n’he trobat un semblava massa just, o potser no... He deixat l’autocaravana en doble fila amb els quatre intermitents. He sortit a fora i he comptat les passes que mesurava l’autocaravana: 6, i després i forat, 6 i una miqueta més. He estat fent passes més llargues, més curtes, i finalment he decidit intentar-ho. M’hi he anat ficant de cul, sortint de tant en tant per mirar que no toqués a darrera amb el portabicis. Em deia: “un pam més” i finalment l’he entrat. I és clar, m’he fet la foto de rigor. La plaça era de pagament, i perquè no sigui dit, hi he posat 1,70€. Tot i que demà ja em trobaré la multa. He sortit a passejar sense cameres, doncs a Lyon tinc previst estar-m’hi alguns dies. Això sí, he agafat el portàtil. M’he dirigit al centre d’Informació turística i m’han indicat on hi havia cibercafes. Però cap m’ha deixat connectar l’ordenador, encara que un, molt amablement m’ha indicat que als McDonald’s et podies connectar gratuïtament per wifi. Jo que pensava que en tot el viatge no posaria el peu a cap McDonald’s... Al cap i a la fi, per menjar econòmic me’l faig a la Hymer i menjo millor... Però ja em veus, després de dinar hi he anat a fer un cafè i un gelat i he aprofitat per estar-m’hi tota la tarda, consultant mails i mirant nenes boniques. També m’he intercanviat missatges de telèfon mòbil amb una noia per veure’ns demà a la tarda. Quan he sortit del McDonald’s ja era ben fosc i feia un fred que pelava. He parat a un supermercat a comprar una mica (tot és més car aquí...) i travessant un pont cap a l’autocaravana m’he trobat un captaire que m’ha desitjat bona nit. Em deuria picar la vena caritativa perquè m’he parat i li he donat dues de les tres peres que havia comprat. Ell les ha acceptat encantat. I ja arribant a l’autocaravana, davant d’un estanc, m’he trobat una nova parella de joves que també demanaven. Però no els he donat res tot i que també m’han desitjat bona nit. Després de sopar he sortit a fer unes fotografies acompanyat del trípode. En tornar he vist que la parella encara hi era i els he preguntat: “que passareu la nit aquí amb aquest fred?” i m’han contestat que no, que en un alberg. M’han caigut bé i he anat a la Hymer i n’he tornat amb un termo amb te que em tenia preparat i els n’he servit dos gots. M’han explicat que venien de Lituania i que feia quatre mesos que estaven aquí intentant treballar. Els he demanat si els importaria que els entrevistés pel meu projecte de prendre el pols al mon i m’han donat permís. Però quan m’han vist tornant amb la camera de filmar m’han dit que per qüestions d’immigració no es podien deixar filmar. Llavors hem acordat de fer l’entrevista només filmant-me a mi. Però tot just començar, uns nois de per allà s’han posat a barallar-se i ens hem disposat a marxar. Els he invitat a pujar a l’autocaravana i ells han acceptat tímidament. Els he preparat un altre te i els he pogut fer l’entrevista amb tranquil·litat, la primera del viatge. Ha estat interessant, el noi es considerava feliç perquè estava amb la noia a qui estimava i perquè esperaven un fill, de totes maneres seria més feliç si tingués una casa i feina. Mentre m’estaven recomanant ciutats per visitar a Lituania han picat a la porta de l’autocaravana. M’he disculpat, he tancat els llums, agafat una navalla i he obert uns dits la cortina de la finestra que dona a la porta. Hi havia un noi i he cridat: “Què vols?”, però el noi de dins ha comentat “és el meu amic”. Han estat parlant uns segons a la porta i ha marxat. I ells dos també han marxat al cap de poc, perquè havien de seguir demanant davant l’estanc. Potser el te que els he ofert els ha fet perdre masses diners... He estat llegint tota la nit, fins les tres. El Zahir m’està enganxant. Em venen ganes de ser un Paolo Coello, a la meva manera. No és per això que estic realitzant aquest somni? Però perquè tinc aquest somni? 14/03/2006: Naturalment m’he tornat a llevar tard. Com que em penso quedar alguns dies a Lyon m’ho he pres amb calma i bàsicament aquest matí l’he dedicat a rentar roba a una bugaderia. A la tarda m’he trobat amb la Marion, que havia conegut a través d’Internet, i la seva amiga Poline. Han estat molt simpàtiques i s’han ofert per fer-me una mica de guies turístiques per la ciutat. Hem visitat la catedral de St-Jean, la basílica de Notre-Dame de Fourviere des d’on es pot contemplar tota la ciutat, els teatres romans, la plaça des Terraux, l’òpera,... La Marion i la Poline es coneixen de l’escola, en un poble a una hora i mitja de Lyon. Estudien ciències polítiques i ciències cognitives respectivament. Hem estat conversant amb un anglès poc ortodox sobre el meu viatge, la universitat, la ciutat, les festes,... i una mica de tot. Després, tal com estava previst, m’han portat a casa seva on s’ha arribat una altre amiga i m’han invitat a sopar. Ha cuinat la Poline, unes patates gratinades molt bones, acompanyades d’un vi francès, naturalment. Després han tret els típics formatges francesos i hem acabat amb una espècie de pastís de plàtan, pera, xocolata i farina. Deliciós. El temps ha passat ràpid i animat i després d’algunes fotos els he demanat de fer-los una entrevista pel meu projecte de prendre el pols al mon i han acceptat encantades. He fet una entrevista en grup. Ha estat molt interessant. Entre totes han acordat que un dels principals problemes del mon i de la seva regió és la incomprensió i incomunicació cultural. Han proposat que la solució passaria per conèixer personalment les altres cultures i/o viatjar. Sense adonar-nos-en s’ha anat fent tard i per no haver de tornar a l’autocaravana que es trobava a uns quinze minuts m’han ofert de dormir al sofà llit del menjador. I com que m’hi trobava molt confortable he acceptat gustosament. 15/03/2006:
Aquest matí hem tornat a quedar per al vespre i aquest cop m’he ofert jo de cuinar quelcom típic català, una fideuà, i de portar una de les tres ampolles de Rioja que tenia a l’autocaravana. He anat a un centre comercial a comprar peix, perquè a Lyon es veu que no hi ha peixateries (o no ningú m’ha sabut informar on en puc trobar), i també he aprofitat per a comprar altres coses. Al migdia m’he quedat a l’autocaravana plegant la roba d’ahir, escrivint, corregint el diari en castellà i anglès, dutxant-me i fent el manta. Més tard he anat al McDonald’s a connectar-me a Internet, fer algunes fotos i m’he arribat a casa la Marion i la Poline. La Marion estava estudiant i per no molestar-les m’he connectat una estona a Internet utilitzant la seva adsl ja que des del MacDonald’s no podia accedir al ftp i algunes altres parts d’Internet. De totes maneres m’he posat a fer el sopar de seguida ja que la Poline havia de marxar, encara que no ha sigut a temps de tastar-lo. La fideuà no ha sortit tal com em surt normalment, suposo que li faltava el caldo de peix que no he trobat aquí França. En qualsevol cas, la Marion i una altre amiga que també s’ha afegit al sopar m’han felicitat. Ha estat un sopar i una vetllada ben agradable, en la qual també han participat el vi espumós Italià que ha portat l’amiga i del meu Rioja. A mitja nit l’amiga ha marxat i jo he demanat a la Marion i la Poline si em podia tornar a quedar a dormir al seu sofà ja que demà volia utilitzar la seva connexió d’Internet. Elles m’han contestat que per suposat que em podia quedar. 16/03/2006:
Tant bon punt m’he llevat he començat a editar el diari per enviar-lo avui mateix i a modificar el disseny del programa que s’encarrega de l’enviament. De tot plegat he acabat a mig matí. Llavors m’he acomiadat de la Poline i he sortit a passejar una hora i mitja per tot Lyon mentre tirava fotos. En arribar a la Hymer he dinat ràpid, doncs a les dues havia quedat amb la Marion a la plaça Bellecour, on s’havien de concentrar els estudiants per iniciar una manifestació contra la CPE, una llei que vol aprovar el govern francès en la qual els estudiants que finalitzin una carrera no podran tenir un contracte indefinit fins al cap de dos anys. La plaça, que és immensa, estava molt plena. La majoria era jovent amb pancartes i banderes vermelles, que corejaven les consignes que els cridaven des de diversos cotxes plens d’altaveus. Passada una estona, la concentració s’ha posat en marxa pels carrers de la ciutat, ha continuat travessat un pont del Rhone i ha acabat força més tard a una plaça on hi havia un mural dedicat als treballadors. Ha sigut una manifestació molt divertida, de fet, he coincidit amb la Marion que les manifestacions acostumen a ser sempre divertides. Li he parlat la manifestació de Barcelona anti-guerra... Hi havia un milió de persones!!! Al arribar a la plaça, la Marion ha hagut de marxar, perquè algunes tardes fa de mainadera. Ens hem acomiadat amb una forta abraçada i acordant que potser ens veurem a l’Àfrica l’any vinent. Jo m’he quedat per allà observant la gent que anava marxant, uns percusionistes que animaven els que es quedaven i uns descontrolats que s’han posat a saltar a sobre d’un Porche descapotable que passava. He tornat cap a la Hymer on després de seleccionar fotos, he sopat i he escrit una mica de diari. I en acabar de rentar els pocs plats que embruto en cada àpat, he sortit cap al MacDonald’s per tornar-me a connectar i a baixar-me un pilot de correus que em donaven ànims amb el viatge. Ho agraeixo molt encara que no els puc respondre tots... He tornat cap a l’autocaravana. No fa tant de fred avui. Lyon és una ciutat bonica, metropolitana però tranquil·la. Els dos rius que la travessen li donen molta vida i personalitat. Demà al matí ja marxaré cap a Geneve, Suïssa, potser amb una mica de tristesa, doncs m’ho he passat molt bé aquests dies. No sé si es bona idea això de viatjar tant ràpid i no aprofundir en el coneixement de les ciutats i llocs pels que passi... En qualsevol cas un ha d’escollir entre conèixer molt de poc o conèixer poc de molt. Jo he triat la segona opció, però intentaré anar amb tots els sentits ben oberts per acabar coneixent molt de molt. Switzerland Geneve (veure sobre mapa) 17/03/2006:
He marxat de Lyon en direcció a Genéve amb la fixació de trobar recanvis de les bombones de butà Repsol que porta l’autocaravana. Abans de sortir he trucat a la Repsol a Espanya i no m’han sabut respondre on podria trobar recanvis de bombones a França, tot i que m’han assegurat que n’hi havia a moltes gasolineres. En canvi, a Suissa ja segur que no en trobaria. A la Hymer també porto bombones de Campingaz, que en teoria tenen recanvis a casi tots els països del món. El problema del Campingaz és que a 5ºC de temperatura es comença a liquar el gas i deixa de tirar. Per tant, si només anés amb Campingaz, no podria engegar la calefacció els dies de fred. Encara em queda una bombona Repsol mig plena que tinc posada. Suposo que em duraria per Suïssa i després crec que ja podria funcionar només amb Campingaz doncs ja viatjaré durant la primavera, estiu i tardor. En qualsevol cas, val més està previngut i tenir les bombones plenes. Sortint de Lyon he parat a tres gasolineres i tenien tot tipus de bombones menys de Repsol. Després, en comptes de circular per l’autopista he circulat per la Nacional amb l’esperança de trobar més gasolineres i que alguna tingués les desitjades bombones. He passat per unes dotze gasolineres i cap en tenia. Arribant a Genéve he entrat a l’autopista no fos cas que aquestes bombones es trobessin a la via ràpida però tampoc hi ha hagut sort. Finalment he arribat a la frontera. He engegat la camera de filmar per anunciar el pas d’un país a un altre i he creuat la línia invisible. A l’altre cantó un guàrdia m’ha fet parar i amb una enganxina a la ma m’ha dit que li havia de pagar 30€. Jo li he preguntat “por qua?” i ell m’ha contestat que era la taxa per passar per les autopistes. Llavors jo li he dit que no volia passar per autopistes i ell m’ha indicat que havia de tornar a entrar a França i entrar a Suïssa per la carretera. Així doncs, he tornat a entrar a França i casualment he trobat la carretera cap a Genéva. Però creuant altre vegada la Frontera de França a Suïssa, el guàrdia ha vist la camera de filmar que tenia anclada al trípode darrera meu i m’ha parat. “Està engegada?”. “No”, he mentit –Si hagués dit la veritat potser m’hauria buscat més problemes-. Llavors m’ha demanat el passaport i li he dit que el tenia darrera. Mentre l’agafava he apagat discretament la camera. M’ha preguntat on em dirigia i finalment m’ha deixat passar. M’havia parat a mig camí a dinar, per tant he arribat a Genéve a la tarda. He intentat buscar el centre en una ciutat sense indicacions d’aquest tipus i amb tots els carrers amb senyals pintades de groc que jo no entenia. Però hi he arribat i he aparcat en un carrer amb els espais marcats de color blau. Després he interpretat que no era de pagament però que no t’hi podies estar més d’una hora i mitja. Per si de cas he escrit en una targeta que he deixat al vidre de davant: “heur d’arrivé: 17:30”. He sortit a passejar amb la camera i la guia d’Europa i he buscat, com sempre, l’oficina d’informació turística a per demanar un mapa i la situació dels cybercafes. Genéve sembla una ciutat tranquil·la però amb força moguda comercial, més aviat d’alt nivell adquisitiu. Pensant-ho bé, potser tots els suïssos tenen un alt nivell adquisitiu. En qualsevol cas, passejant per Genéve em sento pobre en el sentit econòmic. Però no hi fa res, si em desagradés aquest sentiment no estaria fent aquest viatge. Lausanne (veure sobre mapa) 18/03/2006:
Ahir, després de preguntar a dos cybercafes vaig trobar-ne un que em va deixar connectar l’ordenador. Vaig instal·lar-me i vaig començar a descarregar el correu però a l’hora de connectar-lo a la corrent em vaig adonar que els Suïssos utilitzen pel que sembla uns endolls diferents. Vaig demanar un adaptador a l’amo i al no tenir-ne li vaig dir que ja em connectaria a Internet l’endemà (això sí, ja m’havia baixat tot el correu). De totes maneres, avui hi he tornat i he enviat els missatges que ja havia preparat ahir a la nit. Després he anat a passejar pel centre històric, tot i ser un dia molt gris i fer força fred. Com que tenia alguns francs suissos d’haver pagat la connexió a Internet he decidit pujar a la torre de la catedral des d’on hi havia una vista força interessant però apagada. I casualment, tornant m’he ensopegat amb una manifestació. Era molt menys numerosa que la dels estudiants de Lyon però semblava molt ben organitzada. Es manifestaven contra l’abús de poder dels Estats Units, en qualsevol sentit, a l’Iraq, Cuba, Àfrica,... He suposat que Geneve deu ser una ciutat que deu viure forces manifestacions ja que és aquí on hi ha la seu internacional de les Nacions Unides, de la Creu Roja i de més de 200 organitzacions més. Havent dinat he anat tirant cap a Lausanne, per la carretera que passa per a prop del llac Leman. Tenia la intenció d’aparcar la Hymer a la vora del llac i fer-li unes quantes fotos però només l’intent ja ha sigut una proesa. Al meu país, hi hauria un caminet que vorejaria tot el llac però a Suïssa no deuen conèixer això de la titularitat pública ja que casi tots els 60 quilometres de riba que separen les dues ciutats estaven ocupats per grans mansions i ports privats. Malgrat tot m’he sortit amb la meva i he pogut aparcar en un port que no estava ballat. De camí, una altre cosa que m’ha sorprès és el pilot de Porches, de Ferraris i de no sé quines marques més de cotxes espectaculars. Aquests Suïssos estan forrats i no se’n amaguen, ho ostenten tant com poden. A Lausanne he aparcat amb facilitat prop del port, on hi ha un punt d’informació. Però ja havien tancat. Havia quedat allà amb una noia a través d’Internet tot i que ella no m’havia pogut confirmar si podria venir. I tal com em pensava no s’ha presentat. Com que el port està allunyat del centre, després de sopar m’hi he dirigit amb l’autocaravana amb l’esperança de trobar aparcament. Però quan he vist que tots els carrers tenien una inclinació de 45º (en realitat he vist un cartell de perill que indicava 12,5%) he tornat a baixar al port, això ja és massa per a poder dormir mínimament relaxat. D’altre banda, tot i ser dissabte tampoc hi he vist massa festa com per a escapar-m’hi. No entenc com antigament van assentar Lausanne en aquest pendent, els pobres pescadors deurien suar més pujant el peix a casa que pescant-lo... 19/03/2006:
Aquest matí he tingut un petit baixon que de seguida he reconduït, o potser, simplement m’he enfadat. He anat a preguntar a l’oficina de turisme per un mapa i els cibercafes i la noia no ha sigut massa simpàtica, tot i que m’ha indicat que des de la plaça del costat hi havia connexió wifi que oferia l’ajuntament. M’he assegut en un banc, he obert l’ordenador i he intentat connectar-me, però ha estat impossible. L’ordenador també em detectava una altre wifi de pagament. Al final hi he introduït el meu número de targeta i he pagat 5,75€ per mitja hora de connexió. M’he pogut baixar els correus i respondre’n un, però de seguida la connexió s’ha penjat i no hi ha hagut manera de reiniciar-la. D’altre banda, només he rebut una resposta dels contactes que havia intentat fer per Milano i Parma. He tancat l’ordenador i he tornat a la Hymer una mica molest. He decidit: 1.- No dependre tant d’Internet i només connectar-me cada 2 o 3 dies. 2.- Ampliar el ventall de gent que contacti a través de couchsurfing.com i no limitar-me a noies guapes. He estat escrivint un article per a Cambio16 i després de dinar he sortit a visitar la ciutat. He agafat un autobús que m’ha deixat al centre, al cap de munt, i he caminat per aquesta ciutat a la que no he trobat cap gràcia, potser perquè era diumenge o perquè el dia era molt gris. A la tarda he començat a tirar cap a Milà. Tenia uns 350 quilometres per fer però m’ho he pres amb calma. He anat parant per fer fotos que creia interessants al llac, que continuava estant encalitjat. I no ha sigut fins a mitja tarda que m’he adonat que estava envoltat de muntanyes nevades. He anat seguint endavant, volia arribar amb el sol ponent al pas de Simplonpass, a 2000 metres d’altitud, i fer algunes fotos interessants des d’allà. Malgrat tot, s’ha fet fosc abans. Podia haver parat i seguir l’endemà per observar el magnífic paisatge alpí. Però he pensat que faria lluna plena, ja que a Lyon n’hi havia hagut al capvespre. Ara, espero saber per sempre que la lluna s’avança una mica cada dia. Tot i estar tot nevat, la nit era fosquíssima. He parat just passat Simplonpass i m’he preparat el sopar. Tots els pots que obria semblava que explotaven per la poca pressió que hi havia a fora. Havent menjat he sortit a fora i he tirat algunes fotos amb el trípode. He enfocat la camera a la muntanya i al cel i l’he deixat captant llum durant 60 segons i ni així ha pogut captar la poca claror de la neu, només les traces de les estrelles. He creuat la frontera Suïssa-Italiana sense problemes i he decidit fer nit a la riba del Lago Maggiore, en un poblet anomenat Baveno. Italy Lago Maggiore (veure sobre mapa) 20/03/2006: M’he despertat d’hora, tot i així el sol ja estava alt. No sé si a Itàlia he d’avançar l’hora... Ho he consultat al windows i sí... no m’he despertat tant d’hora... He decidit no entrar a Milà fins a la tarda i estar-me el matí pel Lago Maggiore tirant algunes fotos i editant algunes cintes de video. No em pensava que seria tan laboriós això i he decidit que a partir d’ara intentaré editar la cinta de cada dia al vespre o just l’endemà. Just abans de dinar he rebut un missatge al mòbil d’una noia de Milano que havia contactat a través de couchsurfing.com, l’Anna. Em proposava de veure’ns a les 8pm. Naturalment li he contestat que perfecte i m’he començat a organitzar la resta de dia. Després de netejar l’autocaravana (ja ho tenia previst fer), he marxat cap a Milano. He parat a una gasolinera per a carregar aigua i no m’han deixat... això no és com a França. A la segona he vist una aixeta a prop dels sortidors i sense preguntar-ho he carregat els 100 litres d’aigua. Volia aprofitar alguna d’aquestes gasolineres per a buidar el dipòsit del WC, ja que em penso quedar alguns dies a Milano i allà ha de ser més complicat buidar-lo. Però amb la complicació de l’aigua i al veure que els lavabos estaven a dins de les botigues, no m’he atrevit a demanar-ho. Espero que no necessiti buidar-ho fins que surti de Milano... He entrat amb presses a Milano, no volia arribar tard a la cita. Però just entrar he vist un rellotge ben gros que marcava una hora menys que la del meu rellotge. He aparcat en un forat que he trobat i he preguntat l’hora a una noia que passava. M’ha confirmat que era una hora menys que la que em pensava i també m’ha comentat que em trobava força lluny del centre. Com que ara tenia temps, he decidit aprofitar per a carregar la cartografia d’Itàlia al GPS. Però no me n’he sortit i finalment m’he arribat al centre preguntant. Com sempre he trobat un bon lloc per aparcar, una zona blava que aquí em sembla que és de pagament. Demà potser hi posaré un tiquet perquè no sigui dit... M’he dirigit a la cita i m’he trobat amb l’Anna. Al principi, la trobada ha sigut una mica freda, però entre la cervesa que ens hem pres i els viatges que ens hem anat explicant ens hem anat animant, tot i que ella ha hagut de marxar d’hora perquè tenia un sopar. De totes maneres, hem quedat que demà jo l’invitaré a dinar a l’autocaravana i ella a sopar a casa seva. Milano (veure sobre mapa) 21/03/2006:
M’he despertat d’hora, encara que he estat ronsejant una mica. Quan finalment m’he llevat he vist que plovia. En certa manera m’he alegrat, ja que tenia molta feina editant vídeo i m’hi he posat. De totes maneres, a mig matí he sortit de l’autocaravana, he mirat si hi havia alguna màquina per a pagar el tiquet i no n’he vist cap. Però quan marxava, un home amb una armilla taronja fosforescent m’ha cridat i m’ha preguntat si el cotxe era meu. Li he contestat que sí i llavors m’ha informat que li havia de pagar 6€ per l’aparcament (he mentit que només em quedaria fins al migdia). Li he pagat i ell m’ha lliurat uns quants tiquets que on ha marcat el dia i hora rascant unes caselles amb l’ungla. Després del tràmit he anat cap al centre d’informació a buscar un mapa de la ciutat, a preguntar pels cafès d’Internet i després a comprar una mica de menjar per preparar el dinar que tenia amb l’Anna a la Hymer. Entre una cosa i l’altre se m’ha fet tard i just sortir del supermercat ja m’he dirigit directament al punt de trobada. Hem anat cap a l’autocaravana sota la pluja i un cop a dins ha quedat sorpresa per lo ben distribuïda que estava l’autocaravana. He començat a preparar el dinar, una fideuà, el meu plat estrella, tot i que els ingredients no eren exactament igual que a Catalunya, per exemple he comprat pasta fresca en comptes de seca. S’ha escandalitzat quan ha vist que tallava els fideus amb unes tisores, després s’ha interessat que rosegués els fideus i finalment s’ha estranyat que cogués els fideus a la mateixa paella. M’ha sortit prou bé el dinar. Ella ha hagut de tornar a treballar just havent dinat i jo m’he quedat a l’autocaravana treballant i editant vídeo. A mig renderitzar un vídeo, el transformador de 220V s’ha començat a queixar, a xiular, però jo no li he fet cas. Però al cap d’una bona estona he pensat que seria millor engegar el motor del cotxe perquè la bateria no es descarregués més del compte. Tot i que la decisió l’he pres massa tard i el motor no s’ha pogut engegar. He decidit esperar una mica per veure si la bateria recuperava força. Però res... He pensat a deixar-li més temps i m’he anat a connectar a un cibercafé doncs necessitava enviar alguns missatges. Després he tornat i he començat a remoure la paperassa a veure si trobava el telèfon d’assistència de la corredora d’assegurances Zalba-Caldu que m’esponsoritza. L’he trobat poc abans de les 8, l’hora en que havia tornat a quedar amb l’Anna per anar a sopar a casa seva. He trucat just per confirmar que demà no tindria cap problema per tenir l’assistència i m’he presentat a la cita. Hem anat amb tramvia a casa seva. Allà també hi havia en Ruggero, el seu company de pis. Hem sopat un rissoto molt bo que ha preparat l’Anna i una amanida molt estranya però bona: taronja tallada fina, all triturat, tapares, una verdura semblant a l’api, oli, vinagre, sal i pebre. Després de sopar els hi fet l’entrevista individualment. Primer al Ruggero mentre l’Anna atenia una trucada i després a l’Anna. Ha sigut molt curiós perquè han donat la mateixa resposta a la primera pregunta sense haver-se escoltat un a l’altre. Els dos han coincidit que el principal problema del món era la manca de comunicació o d’enteniment entre les cultures i idees. De totes maneres han proposat solucions lleugerament diferents: el Ruggero ha cregut que s’havien de prendre decisions polítiques i potser més publicitat en aquest sentit i l’Anna ha proposat que s’hauria de solucionar amb educació. Respecte als problemes regionals l’Anna ha destacat que l’estrès afecta a molta gent i ha proposat que els clubs de futbol que mouen tants diners haurien de pagar unes vacances a tota la població. S’ha fet tard i molt amablement m’han ofert el seu sofà per a dormir. 22/03/2006:
M’he dutxat a casa l’Anna com feia temps, amb aigua a dojo... a l’autocaravana no em puc permetre aquest luxe, sempre intento estalviar tanta aigua com puc. Hem agafat un tramvia cap al centre i allà m’ha proposat d’anar a prendre un cafè. He trobat el econòmic el preu del cafè, 0,80€ i l’hi he comentat. La seva resposta m’ha sorprès: el govern italià prohibeix que el preu del cafè pugi per sobre els 0,85€, a no ser que seguis en una taula i et cobrin el servei. L’Anna ha entrat a treballar i jo m’he dirigit a la Hymer. Mentre caminava he trucat al servei d’assistència de Zalba-Caldú i m’han comentat que en poc més d’hora es presentaria la grua. Ha tardat força més però quan ha arribat ha endollat una nova bateria a l’autocaravana i hem engegat el motor en un obrir i tancar d’ulls. Havia quedat amb la revista italiana Caravan e Camper que es troba a Milano i amb la qual col·laboraré que els passaria a veure aquest matí. Amb el problema de la bateria he arribat una mica tard però l’Antonio, el seu director, m’ha rebut estupendament i hem tingut temps de parlar sobre els articles que escriuré, comentar la possibilitat de col·laborar també amb vídeos del viatge, fer algunes fotos, filmar una entrevista i dinar. També m’ha explicat que a Itàlia hi ha zones especials per a autocaravanes on es pot carregar aigua neta i buidar les aigües brutes. Fins i tot m’ha regalat un mapa amb totes aquestes zones marcades. He tornat al centre amb la Hymer però he intentat aparcar-la a un altre lloc, ja que aquest matí, mentre esperava la grua, el senyor que cobra la zona blava se m’ha queixat que no havia pagat l’aparcament en tota la tarda d’ahir i al matí. Aquest cop ha sigut més complicat aparcar, però naturalment ho he aconseguit. He dedicat part de la tarda a recórrer el centre de Milano amb bicicleta. És una ciutat que segurament no té massa atractiu turístic, sense masses zones per a passejar però té algun encant que atrau. Jo diria que són els tramvies, n’hi ha molts i alguns d’ells són realment peces de museu, això fa que la ciutat tingui un agradable aire reconciliació amb el pas del temps. El vespre he tornat a quedar amb l’Anna. Havíem quedat per anar a sopar amb uns amics per després anar a veure una pel·lícula, en italià, és clar. Els amics de l’Anna han estat molt interessants i divertits, he quedat amb un d’ells per demà, en Roberto, per fer-li una entrevista. Fidenza (veure sobre mapa) 23/03/2006: Aquest matí m’he quedat a l’autocaravana vaguejant i editant vídeo. Tant mateix no he pogut avançar massa. Vista la feinada que em porta editar el vídeo ara estic gravant força menys, o si més no, no repeteixo les tomes. A l’hora de dinar he quedat amb l’Anna i el Roberto. Li he fet l’entrevista i com sempre ha estat interessant. Ha contestat que el principal problema del món és la falta de consciència que el món té realment dels problemes, per exemple ecològics. A nivell regional ha comentat que la majoria de polítics a Itàlia són una merda i que se n’haurien d’elegir uns altres. Molts italians em parlen aquests dies de política ja que pròximament tindran eleccions. A nivell personal m’ha comentat que serà més feliç quan acabi una sèrie de canvis que està fent a la seva vida, tot i que ahir, va afirmar “off de record” que seria més feliç si pogués tenir més sexe. M’he acomiadat del Roberto i l’Anna. Qui sap quan els tornaré a veure... L’Anna s’ha portant molt bé aquests dies amb mi, dedicant-me bona part del seu temps lliure. Hem tingut converses molt interessants i profundes. M’he sentit molt confortable amb ella i els seus amics. Serà una altre bona amiga que deixaré enrera perquè el viatge m’obliga a seguir endavant. A mitja tarda he marxat cap a Fidenza, un poble abans d’arribar a Parma, on havia quedat amb uns amics que vaig fer a través de couchsurfing.com. Em van dir que es reunien cada dijous per parlar de viatges, que estaven molt interessats de conèixer-me i que m’invitaven a sopar. Ja m’esperaven quan he arribat. Hem començat a parlar dels meus viatges i ha estat curiós, en Lorenzo es coneixia millor el meu itinerari programat que jo mateix. La mare del Lorenzo ha servit el sopar mentre esperàvem que arribessin altres amics. Hem menjat pasta, per suposat, després pollastre i un gelat artesanal molt bo. De mica en mica han anat arribant la resta dels amics: Simone, Leonardo, Michele i altres dels quals no recordo el nom. Aquest grup d’amics m’ha fet recordar els meus amics de tota la vida, una colla molt ben avinguda, heterogènia, divertida i despreocupada. Hem estat tota la nit fent broma, rient, entenent-nos amb anglès, italià i espanyol i parlant de noies, dels seus viatges per Europa, Canadà, Cuba, Rússia,... Hem estat mirant si el meu itinerari coincidia amb algun dels seus viatges programats i al comprovar que no, en Lorenzo s’ha mostrat molt interessat d’acompanyar-me alguna part del viatge que faci per Estats Units. Li he comentat que com que encara falta molt temps, ja tindrem temps d’anar-ho parlant. A la nit cap al tard m’he acomiadat d’ells perquè em moria de son i he anat a dormir a la Hymer que tenia ben aparcada al carrer. Cinque Terre (veure sobre mapa) 24/03/2006:
Quan ja sortia amb l’autocaravana cap a Reggio Emilia en Lorenzo m’ha vingut a trobar aixoplugant-se sota un paraigües, doncs plovia. Ha pujat a la Hymer i hem estat parlant una mica. M’ha comentat que s’oferia per acompanyar-me l’endemà a Cinque Terre on jo tenia previst anar. També m’ha recordat que si volia, aquest vespre podia sortir amb ells de festa. Li he contestat que en aquest moment encara no sabia què faria, però que li enviaria un missatge a la tarda. Ens hem acomiadat recordant-me també la possibilitat d’acompanyar-me per Estats Units. M’he dirigit cap a Reggio Emilia on m’esperava en Marco de l’empresa CTE internacional, socis del meu sponsor Alan. A CTE m’havien de solucionar uns petits problemes que tenia a l’emissora de ràdio i al GPS. En Marco ha estat molt atent i de seguida ens hem posat mans a l’obra. Després d’arreglar el GPS i mentre uns altres tècnics estudiaven les interferències que hi havia a l’autocaravana en Marco m’ha deixat connectar a Internet des de l’oficina. Paral·lelament he iniciat conversa amb en Denis, un noi de Croacia que ja feia 14 anys que vivia a Itàlia. Li ha sabut greu que el meu itinerari no passés per Croacia, doncs es veu que és molt bonic. Llavors m’ha explicat que al principi de la guerra dels Balcans ell estava fent el servei militar a Belgrad. Per sort no el van cridar a la guerra per què no hagués sabut què fer si l’haguessin fet anar a lluitar contra el seu propi poble. M’he acomiadat d’ells afablement i amb unes quantes fotos i he començat a fer camí cap a Cinque Terre, cinc poblets de costa protegits per la Unesco i pel que diuen, molt bonics. Em Marco i el pare d’en Lorenzo m’havien recomanat fermament de recular 30 quilometres cap a Parma i després anar cap a Cinque Terre per autopista. Però jo he vist una carretereta en el mapa que passava per un coll de 1261 metres i prometia ser interessant. I naturalment m’hi he llançat. Tal com ja em pensava, les corbes han aparegut de seguida i el paisatge s’ha anat tornat interessant. Però a mitja pujada, la conspiració que evita que pugui observar els paisatges de muntanya des de la Hymer s’ha tornat a manifestar. Una boira misteriosa ha fet presència i no ha desaparegut fins arribar al coll, que estava tot nevat i malencònic. Ha estat bonic, però no sé si lo suficient per les no sé quantes hores de conducció i el quart de dipòsit de gas-oil. Finalment he arribat, ja de nit, a Cinque Terre. Primer he aparcat a Riomaggiore, tot i saber que estava prohibit a les autocaravanes. Però he meditat una bona estona que estava al país de “Carevan e Camper”, una de les revistes de caravaning amb les que col·laboro, i que aparcar allà no seria massa bona publicitat per a ells. I he acabat dirigint-me al poble del costat, Manorola on hi havia un aparcament per a caravanes. Abans d’anar a dormir he enviat un missatge al telèfon d’en Lorenzo demanant-li disculpes perquè ja em trobava a Cinque Terre. En realitat tenia ganes d’estar sol uns quants dies. 25/03/2006:
Avui he fet una bona excursió, molt interessant. He sortit cap a les deu, amb l’idea de fer algunes fotos al poble de Manorola i després agafar el tren cap al següent poble de Cinque Terre: Corniglia. Però he començat a tirar per un caminet per fer fotos del poble amb perspectiva. El camí vorejava la costa direcció Corniglia enfilant-se per damunt dels precipicis i creuant un parc natural (ho he sabut després) de boscos feréstecs . Realment resultava molt agradable fer aquesta passejada i he seguit caminant durant una hora i mitja (fent les parades necessàries per a fer fotos) fins que, tal com em pensava, he arribat a Corniglia. Corniglia tenia el mateix encant que Manorola i que (segons he descobert després) els següents dos pobles de Cinque Terre. Són pobles de pescadors i pagesos, de ports petits i barques sobre la platja asfaltada que fa de plaça principal. Els pocs carrers són tortuosos i les escales empinades, ja que les cases pintades de diferents colors de tonalitats càlides s’enfilen cap a la muntanya i per sobre els penya-segats. Els seus habitants, envoltats de turistes, semblen seguir amb les seves tasques quotidianes: alguna dona estenent roba a la finestra, uns altres homes arreglant les barques, d’altres treballant una terra que s’ha conquerit al pendent de la muntanya. A Corniglia he preguntat a unes noies si el camí seguia cap a Vernazza, el següent poble i m’han indicat que sí, però que era un pelet més llarg que el primer. Aquesta segona part s’enfilava molt més amunt que la primera, per penya-segats que t’acceleraven el cor si t’hi acostaves massa. He estat caminant unes dues hores, bé, caminant i fent fotos. És curiós, de tant en tant hi havia una taula i uns bancs de fusta on podies parar a descansar que sempre estaven ocupades per dos o tres gats molt amigables que suposo que s’alimentaven amb les sobres dels excursionistes. A Vernazza he pensat que amb un petit esforç més m’arribaria al darrer poble: Monterosso. I així ha sigut, amb una hora i mitja més i he fet peu. D’allà he tornat amb tren cap a Manorolo, on el sol ponent li donava una tonalitat de colors molt atractiva. Després de aquesta llarga caminada, m’he dirigit cap a Portovenere, un poble al costat de Cinque Terre, on he sopat i m’he dutxat. De lo cansat que estava, a les 9 ja dormia. Pisa (veure sobre mapa) 26/03/2006:
Aquest matí m’he despertat a les sis (amb el despertador). Ja que vaig anar a dormir d’hora he pensat que podria fer algunes fotos a la sortida del sol. I he tingut bona sort perquè he vist sortir el sol, tot i que les sortides no son mai tant espectaculars com les postes, i he pogut anar a fer unes fotos per un Portovenere encara mig adormit. Portovenere segueix l’estil dels pobles de Cinque Terre però es nota que aquí és més accessible, perquè està més contaminat pel turisme, tot i que també té un castell imponent que el distingeix dels altres. Després de la caminadeta al voltant del castell he tornat a l’autocaravana on m’he posat a treballar fins que casi s’ha fet fosc. Com ja fa dies que escric, tenia força feina a fer i al cap d’avall, el dia tampoc invitava a fer res més ja que s’ha ennuvolat i ha plovisquejat una mica. M’ha anat bé, perquè ara només em queden dues cintes de vídeo, de vuit, per editar. També he estat seleccionant fotos d’ahir; en tenia moltíssimes, havia arribat a omplir les dues targetes de 1Gb i de 0,5Gb. Com cada dia he escrit el diari i per ser diumenge, he començat a escriure l’article del 9 nou. I perquè no sigui dit, he escombrat i fregat la meva petita casa. Després d’aquest diumenge laborable (tampoc em queixaré) m’he dirigit cap a Pisa. Anava amb el GPS arreglat i no m’ha costat massa arribar al centre, però la torre no l’he vist per enlloc. He aparcat al costat del riu i després de sopar he sortit amb la bicicleta a recórrer els carrers de vianants de la ciutat però tampoc he vist la torre. Tot i que he pogut observar que la ciutat té bastants més monuments interessants, apart de la torre, per exemple una muralla força ben conservada que apareix aquí i desapareix allà. He hagut de preguntar on es trobava i finalment hi he arribat. Tenia una lluminària tènue però interessant per a fer-hi una foto. Llavors m’ha vingut a la ment el repte que tenia abans de marxar de viatge, fer una foto de la Hymer davant dels principals monuments del món: la torre de Pisa, la Plaça Roja de Moscou, la Torre Eiffel, les piràmides d’Egipte,... I dit i fet, com que he vist que es podia mig aparcar davant d’un hotel des d’on es veia la torre, he anat a buscar l’autocaravana i he fet unes quantes fotos provant d’evitar reflexes i graduant la potència del flash. Després he tornat a l’aparcament inicial i he seleccionat la millor foto, tot i que encara m’he quedat despert unes tres hores editant-la perquè hi havia el cul d’un cotxe que sobresortia per davant de la Hymer i la roda d’una bicicleta per sota. 27/03/2006:
No he sortit fins després de dinar, això sí, finalment puc dir que ja he editat totes les cintes de vídeo que tenia fins al moment. He tornat a agafar la bicicleta, doncs en realitat no em trobava tant a prop del centre com havia estat en altres ciutats, i m’he dirigit cap a la famosa torre de Pisa, la icona d’Itàlia. Pensava fer-li algunes fotos amb la llum de la tarda i potser fer-me la típica foto aguantant la torre. Però quan he vist la munió de turistes que deambulaven per tot arreu, he desistit. En canvi m’he començat a fixar en les còmiques postures que feien tots ells davant de les cameres de fotografiar i m’he decidit a immortalitzar aquest moments. benvinguts al circ de Pisa! La majoria feien veure que sostenien la torre perquè no caigués; altres més maliciosos feien el revés i l’empenyien, fins i tot li donaven cops de peu a l’aire, o simplement amb el dit; alguns l’aguantaven sobre la mà; altres l’aixafaven; una noia l’abraçava i li feia un petó; un grup de pagerols empenyien en grup;... Quan ja he tingut suficient d’aquesta interminable sessió còmica m’he dirigit cap al centre d’informació de la ciutat i he demanat un mapa i he preguntat pels cibercafes (com sempre). M’he connectat més tard, després de tornar a l’autocaravana i tornar amb l’ordenador. Feia tres dies que no em connectava i tenia alguns missatges d’amics que es preocupaven. També tenia unes quantes respostes de contactes que em volien veure a Roma. Finalment també hi havia algú que es queixava que feia dies que no enviava el diari, de fet més d’una setmana. Amb raó es queixava i avui mateix he començat a preparar l’enviament per a demà. Firenze (veure sobre mapa) 28/03/2006:
M’he fet aquest programa: avui al matí em quedaré a Pisa per rentar roba i connectar-me a Internet per a enviar una part del diari; a la tarda aniré tirant cap a Florencia; tindré tot el dimecres per a visitar Florencia i el dijous al matí sortiré cap a Siena, visitant San Gimignano entremig; el divendres... uf, em falten dies perquè divendres volia quedar amb una de les noies de Roma que ahir em van escriure. En qualsevol cas, he fet mantingut el programa del matí, això sí, amb presses. Primer he arribat a la bugaderia i m’he adonat que m’havia descuidat el sabó i suavitzant a l’autocaravana. Si ho hagués sabut hagués tornat a buscar-ho perquè m’he passat mitja hora per a trobar un supermercat més el temps de buscar el producte i pagar... Després m’he anat a connectar a Internet mentre es rentava la roba, de manera que al cap de mitja hora m’he hagut de desconnectar, fer cinc minuts de bicicleta fins a la bugaderia, posar la roba a la assecadora, tornar al cibercafe, tornar a buscar la roba, tornar al cibercafé,... Però ho he pogut fer tot i a primera hora de la tarda marxat cap a Florència. Aquest cop he tornat a aparcar al centre, però aquest cop em fa més mala espina, perquè és una zona on només poden aparcar els que tenen un permís especial. A la senyal hi ha una icona d’una grua emportant-se un cotxe, però no crec que una grua normal i corrent es pugui endur l’autocaravana... Mentre anava cap a Florència m’ha escrit una noia del couchsurfing al mòbil i hem quedat per demà al migdia. Al final no tindré temps d’arribar a Roma el divendres a la tarda... De totes maneres, tampoc és imperatiu que em trobi amb la noia del divendres. També he quedat amb una altre el dissabte i el dilluns. He sortit a passejar amb la camera de fer fotos i me les he hagut d’enginyar per no fer les típiques fotos que tothom fa, però al final sembla que me n’he sortit. Quan tornava he vist que en un bar davant la catedral retransmetien un partit i llavors m’he recordat que avui jugava el Barça a la Champions. He tornat al mateix bar i he demanat una cervesa mentre mirava el partit del Barça, només una perquè m’han clavat 10euros. El bar no tenia gens d’ambient, només era jo mirant el partit, si descomptem al cambrer . El resultat ha estat pobre pel bon partit que ha fet el Barça, però bé, segur que al Camp Nou guanyarem. San Gimignano (veure sobre mapa) 29/03/2006:
Aquest matí, com ja s’està tornant en costum a cada ciutat important, he sortit a passejar amb bicicleta i a filmar amb la camera de vídeo. Florència és una ciutat que val la pena de visitar, tot i que jo hi prohibiria l’entrada als turistes, n’hi ha masses. La catedral (o Duomo, no sé perquè els italians en diuen així), el palau Vecchio, el pont Vecchio (sí, tot és vell en aquesta ciutat) són construccions exquisides. Al migdia, abans de dinar m’he trobat amb la Daniela i la Priscila. Son dues germanes nascudes a Brasil però d’arrels italianes, on hi han vingut per estudiar a Relacions Internacionals. Les dues han estat molt simpàtiques i interessades pel meu viatge. Hem anat a dinar a un Kebab a prop d’on tenia aparcada la Hymer i després les he convidat a visitar el meu piset. Els ha agradat molt la meva Sweat Home. Llavors els hi proposat de fer-los l’entrevista de prendre el pols al món. Els hi he explicat de què anava el projecte i finalment han accedit amb la condició de no ser filmades. Com sempre han estat unes entrevistes interessants. La Daniela creia que el principal problema al món era el Capitalisme. A nivell regional creia que el principal problema del Brasil era el diner i la importància que hi dona la gent. Ambdós problemes opinava que es podrien solucionar amb educació i canviant els polítics. La Daniela es considerava feliç perquè de moment tenia tot el que volia, però seria més feliç si a més d’estudiar pogués treballar en alguna ONG. El secret de la felicitat és fer el que vulguis fer sempre que respectis als altres. La seva germana Priscila, opinava que el principal problema del món és que la gent no té respecte pels altres, la solució es trobaria a nivell familiar i en l’educació. A nivell regional la Priscila opinava el mateix que la seva germana, que la gent és capaç de fer qualsevol cosa per diners, a nivell personal creia que simplement ajudant a canvi de res ja es fa un petit pas per a solucionar el problema. La Priscila també es considerava feliç i no necessitava sentir-me més feliç. El secret de la felicitat: ser el que tu vulguis ser i no el que l’altre gent vulgui. Acabada l’entrevista hem sortit a passejar i hem seguit parlant dels problemes del món i les seves solucions. La majoria de les vegades que faig les entrevistes del projecte a posteriori s’inicien conversacions molt interessants. Hem anat a prendre un capucchino i després m’han proposat de pujar a la plaça Michaelangelo, un mirador que desconeixia des d’on es gaudeix d’una vista impressionant sobre la ciutat. A mitja tarda m’han hagut de deixar perquè s’havien de reunir amb uns veïns i ens hem acomiadat prometent-nos d’escriure’ns i jo agraint-los tot el temps que m’han dedicat. Veient que si marxava tot seguit podria arribar a San Gimignano de dia m’he posat en marxa. I efectivament, hi he arribat quan s’estava ponent el sol. Després d’aparcar en un terraplè al costat de la carretera juntament amb altres vehicles i caravanes he sortit a passejar per aquesta interessant vil·la medieval caracteritzada per unes torres altíssimes que si les mires de contrallum pots arribar a imaginar-te que et trobes a Manhatan. 30/03/2006:
Avui m’he sentit estressat. Sí, us semblarà estrany que viatjant i complint el somni de la meva vida em pugui sentir estressat. Jo també ho he trobat estrany i he pensat que potser he dormit malament aquesta nit, ja que l’autocaravana estava ben inclinada; o bé m’hauria de tornar a prendre les vitamines que fa dies que no prenc; o que abans de dutxar-me s’ha acabat el gas; o feia masses dies que no em connectava a Internet (només dos); o treballava massa escrivint el diari, traduint-lo, editant fotos, vídeos, escrivint articles,...; o... La conclusió a la que he arribat durant el dia és que encara no tinc el temps organitzat i això fa que m’estressi i que em doni la sensació que no acabo la feina i que no arribo als llocs. De moment he arribat a tot arreu i he visitat tot el que m’havia proposat i la feina, ho he mig comptat i no son més de tres o quatre hores al dia, a més és una feina (si es pot dir així) en la que hi gaudeixo. Així doncs, només es tracta d’organitzar-me el temps i anar-me acostumant a aquesta nova manera de viure. Per començar m’he planejat d’escriure el diari i editar les fotos cada nit i d’escriure els articles i editar vídeo durant el dia, ja que en realitat casi mai estic tot el dia fora de l’autocaravana. Apart d’estressar-me, també he tornat a visitar el poble de Gimignano on avui hi havia mercat. També hi havia molts més turistes que ahir al vespre i els bars i botiguetes estaven oberts, però es respirava un ambient tranquil, potser el paisatge verd de la Toscana hi ajudava. Al migdia he anat cap a un supermercat on he començat a canviar el sistema de gas Repsol a Campingaz. Però necessitava una altre clau anglesa de la que tenia i l’he hagut d’anar a comprar al supermercat per a poder-ho solucionar finalment. Al supermercat també he comprat pasta fresca. L’Anna de Milà m’havia responent a l’entrevista que el secret de la felicitat era la pasta. Com que avui em sentia estressat he comprat força pasta italiana i formatge. A mitja tarda, he sortit cap a Siena, a mitja hora de camí. Quan he aparcat he pensat que ho havia fet a prop del centre, doncs tenia una porta de la muralla just a tocar. Però quant hi he anat a passejar he tardat uns tres quarts d’hora a arribar a l’altre punta, o més ben dit al centre. En qualsevol cas ha valgut la pena, ja que tota l’estona he estat caminant per carrers restringits al trànsit, tranquils, amb alguna església aquí i una botiga allà. I al final de tot, la Plaça de Il Campo i més endavant el Duomo, que com molts dels monuments que he visitat en aquest viatge, l’estaven restaurant. Siena (veure sobre mapa) 31/03/2006:
Avui, contràriament a ahir, m’he sentit ple d’energia. Potser s’ha degut a que aquesta nit he dormit molt millor; o que al matí m’he pres les vitamines; o que m’he pogut connectar a Internet més de dos hores pagant només 4€; o que per dinar m’he cuinat pasta; o que em sentia més organitzat o amb temps de fer bé la feina que m’havia proposat. Després d’esmorzar i dutxar-me, he sortit a passejar amb la bicicleta per Siena que ja es començava a omplir de turistes. M’he perdut per altres carrers apart del principal, i des d’aquests he pogut observar millor la quotidianiatat que evoluciona molt lentament des de fa segles. Al cap d’un parell d’hores de pedalar carrers empedrats, alguns dels quals, ben costeruts. M’he connectat un parell d’hores a Internet per fer una mica de tot, però principalment per enviar el diari a tots els meus lectors, que no s’havia enviat des de Pisa i feia dies que me’l reclamaven. A la tarda he començat a tirar cap a Roma, però m’he parat a un poble anomenat Montefiascone, des d’on es gaudia d’una vista impressionant sobre una vall de vinyes, oliveres i arbres fruiters i al fons el llac de Boisena. He aparcat la Hymer en un caminet i he sortit a fer algunes fotos. En tornar, he decidit de quedar-me treballant allà fins que es pongués el sol, moment en que aprofitaria per a fer més fotos. I així ho he fet. Després de la posta de sol tenia molta gana, però com que l’autocaravana no estava massa ben aparcada i no volia molestar més als veïns, he decidit tirar una mica més i parar-me a sopar i a dormir a la riba d’algun altre llac que hi havia més a tocar de Roma. M’he decidit pel llac de Vico i que en teoria es troba a mig camí anant per una petita carretera direcció a la vila Ronciglione. Però he arribat a la vila sense veure el llac. De totes maneres, no m’he preocupat més del compte i m’he fet el sopar, he editat fotos i m’he posat a dormir. Roma (veure sobre mapa) 01/04/2006:
Quan a mig matí he obert les cortines de la Hymer i he observat la vila de Ronciglione m’ha semblat prou interessant com per a anar-hi a fer un tomb petit i fer algunes fotografies. Hi ha una església i un castell que sobresurten per sobre la vida quotidiana del típic poble italià. Respecte al llac Vico, no l’he vist per enlloc. M’he dirigit cap a Roma que només es trobava a uns 30 quilòmetres però hi havia força trànsit i avançava molt lentament. He imaginat que deuria ser per l’hora, eren la una i com que tenia gana, he aturat la Hymer al costat de la carretera i m’he fet el dinar i he dinat. Just abans de rentar els plats, m’ha vingut un home ben enfadat dient-me que havia aparcat en una propietat privada i que no podia aparcar allà. No he entès el seu empipament, però després he suposat que li tapava el cartell d’un restaurant que hi havia una mica més endavant. En qualsevol cas, he rentat els plats i m’he tornat a posar en marxa. Ha sigut molt senzill entrar a Roma i també aparcar en una zona força cèntrica, i sense ser de pagament. Segurament ha sigut per l’hora i perquè al fi de setmana molts Romans deuen sortir de la ciutat, igual com passa a Barcelona. A mitja tarda he sortit a passejar cap a la plaça Navonna, on havia quedat amb una noia Romana. La Sabrina m’ha semblat una noia una mica tancada en el seu món tot i que amb mi ha estat ben oberta i simpàtica. Hem estat passejant i conversant mentre m’anava ensenyant els principals punts d’interès de la zona: Fontana de Trevi, la plaça Espanya, els carrers comercials,... Tot estava a rebentar de gent: turistes i locals. Hi hauré de tornar un cap vespre entre setmana. Després de fer un gelat m’ha proposat de sortir a prendre alguna cosa amb els seus amics aquest vespre. M’ha semblat perfecte. Ens hi hem dirigit amb el seu cotxe. M’ha sorprès i divertit la seva manera agressiva de conduir, segons ella igual que tots els romans: amb accelerades brusques, canvis de carrils casi sense mirar, amb algun insult de tant en tant i algunes frenades. Al pub hi hem menjat una mica i hem començat a jugar a un joc de taula mentre arribaven els seus amics. Un grup també molt heterogeni però divertit, un dels quals era un grec amb el que hem quedat de fer la cervesa a Atenes. Hem estat conversant mig en italià i mig en anglès, mentre jo mirava de reüll el partit Barça-Madrid que feien per la televisió del pub. Finalment, cap a la una hem marxat perquè la Sabrina s’havia de llevar d’hora l’endemà. He arribat a l’autocaravana amb ganes de festa, ja que feia més d’un mes que no sortia a ballar. He mirat a la guia i he vist que a prop hi havia un pub que semblava interessant. M’hi he dirigit i realment hi havia un ambient força desinhibit. Després d’un parell de cerveses he intentat conversació amb italià amb una noia. Però la noia no m’entenia gens. Finalment m’ha dit: “es que no hablo italiano”. En resum, que la noia era de Jaen. Eren un grup de noies amb viatge de fi de curs, amb un professor molt enrotllat que les mig controlava, o eren elles que el controlaven... La festa es va acabar quan elles van aconseguir parar un autobús que les havia d’apropar a l’hotel. 02/04/2006:
Avui m’he dedicat el dia. Avui realment ha sigut un diumenge per a mi i no he treballat, si es que puc diferenciar quan treballo i quan no... M’he despertat tard, naturalment. Després de dinar he agafat la bicicleta i he sortit a conèixer la ciutat sota un sol esplèndid. La gent que m’he anat creuant també s’havia agafat el dia com un diumenge: passejava en calma, prenia el sol, llegia, vigilava els nens que jugaven a pilota, menjaven gelat, es feien fotos o simplement observaven als altres, com jo. He anat pedalant pel costat del fòrum romà amb múltiples columnes que ja no sostenen res i parets mig derruïdes pel pas del temps. He arribat a l’enorme Colosseo que sembla depreciar l’arc de triomf que hi ha al fons. D’allà m’he dirigit a l’estació on hi ha un centre d’informació turística. He tornat cap al Colosseo creuant uns jardins i he seguit cap al sud vorejant per l’altre banda el fòrum romà. A sota hi ha el Circo Massimo una llarga extensió de gespa on la gent semblava diluir l’estrès acumulat durant la setmana. Des de dalt el Campidoglio he observat que en poca estona es produiria una bonica posta de sol amb les característiques cúpules romanes retallant el cel. He anat a buscar el trípode a la Hymer que tenia aparcat a prop i he tornat a esperar l’esdeveniment. Després he anat cap a la Fontana de Trevi i a la Plaça d’Espanya a tirar algunes fotos però hi havia massa gent. He pensat que seria bona idea fer unes fotos a la Plaça san Petro del Vaticano. Imaginava que estaria força buida a aquesta hora del cap vespre però en arribar m’ha sorprès la gran quantitat de gent que hi havia i hi arribava. Llavors he sabut que el papa hi celebraria una missa. M’he quedat fent fotos amb el trípode i haig d’admetre, que tot i no sentir-me catòlic m’he emocionat una mica al veure tanta gent devota amb els seus fanalets, els cants, els sermons i l’esperat Papa a la típica finestra il·luminada. Al cap d’una bona estona, sense esperar a que acabés la multitudinària missa he anat cap a la Hymer on he sopat i he editat fotos. Després, per acabar d’arrodonir el diumenge, he decidit tornar al pub d’ahir i fer una cervesa amb calma, poca estona ja que l’endemà sí que volia treballar. Però m’hi he estat fins les dues perquè m’he tornat a trobar el grup d’estudiants de Jaen i m’han entretingut conversant i ballant. 03/04/2006:
Avui ha sigut un dia de treball, així doncs, després de preparar un article, fotos i mails per enviar a través d’Internet he iniciat l’odissea de trobar un cafè d’Internet a Roma que em deixés connectar el meu portàtil. Ha sigut molt més complicat del que em pensava. Primer he anat al parc de Borghese on un centre d’informació m’havia informat que hi havia wifi gratuïta. Però tot i trobar un cartell que indicava que en aquella zona hi havia wifi, el meu ordenador no l’ha sabut trobar. Amb això no vull pas donar la culpa a l’ajuntament de Roma, perquè al despatx a Javajan, on treballava abans, també tenia problemes per trobar la wifi de l’empresa. Després he anat pels voltants de la Fontana di Trevi on m’havien comentat que hi havia un cybercafe. Però res. Llavors he anat a preguntar al punt d’Informació de Piazza Navona i m’han indicats uns punts, un dels quals no em deixava connectar l’ordenador i l’últim que sí, però em cobrava 10€ l’hora. Com que ja eren passades les dues i sabia que la revista de caravaning italiana estava esperant amb urgència un missatge meu, he acceptat l’abús i m’he connectat. He dinat tard, però amb temps suficient per quedar amb una noia, la Rosanna, a les cinc davant el castell de Sant Angelo. Havíem quedat que li enviaria un missatge i que sortiria un moment de la feina per anar a fer un cafè. I així ho hem fet. Estava molt interessada en el meu viatge i en com havia aconseguit iniciar-lo. Llavors li he parlat del meu projecte i li he demanat de fer-li una entrevista. Però ella havia d’entrar altre cop per treballar i hem quedat que després es passaria per la Hymer i que en principi aniríem sopar. He aprofitat l’estona que tenia per visitar el castell de Sant Angelo, ja que abans havia observat que hi havia entrada gratuïta. Es un castell una mica tosc, suposo que degut al pas del temps, ja que a l’època romana ja existia com a fortalesa. De totes maneres, del capdamunt hi ha una bona vista sobre la ciutat. Llàstima que no portava la camera de fotografiar a sobre. He tornat cap a l’autocaravana per la vora del riu Tevere que creua la ciutat i un cop a dins m’he posat a traduir a l’anglès l’article per a la revista Italiana. A mig treballar la Rosanna m’ha enviat un missatge que plegaria força més tard i que no sabia segur si es passaria. He menjat una mica i he sortit a veure si trobava un contenidor a la vora on tirar les dues bosses de deixalles que tenia acumulades, però no n’he trobat cap. En comptes d’això he vist que en alguns pocs portals hi havia unes quantes bosses amuntegades. M’ha fet cosa anar-hi a deixar les meves bosses i he decidit tirar-les demà en alguna àrea de servei quan surti de Roma. La Rosanna s’ha presentat amb una amiga, la Susanna, simplement per acomiadar-se. De totes maneres les he convençut que pugessin a l’autocaravana i després de mostrar-los algunes fotos que havia fet durant el viatge els hi he fet una entrevista conjunta pel projecte de prendre el pols al món. La Rosanna opinava que el principal problema del món era la injustícia, en qualsevol sentit, i la Susanna creia que el món aniria millor si la gent posés les prioritats correctes a la vida. Creien que es començaria solucionar canviant els líders mundials actuals. A nivell personal, un primer pas seria anar a votar la setmana vinent i un altre seria aprendre a col·laborar i no a competir. El principal problema a Itàlia creien que és la falta de treball i d’oportunitats laborals tot i que no han sabut proposar cap solució. Les dues creien que no hi havia raons per a ser infeliç tot i que sempre hi ha somnis per aconseguir. Respecte al secret de la felicitat la Susanna creia s’ha de buscar el cantó positiu de totes les coses i la Rosanna tenia el pressentiment que s’ha de viure sense preocupar-te de millorar, simplement viure. Perugia (veure sobre mapa) 04/04/2006: Ahir em vaig posar a dormir d’hora amb la intenció d’aixecar-me aviat per tal de recórrer la ciutat i fer algunes fotos mentre els turistes encara estaven dormint. En realiat no m’he despertat tant d’hora, però els turistes encara deurien estar esmorzant quan he sortit. Només quan he arribat al Vaticà s’ha començat a notar la seva presència. Havia estat a Roma i al Vaticà feia quinze anys amb un viatge de fi de curs i recordava l’església de Sant Pere molt més gran. Però tot i així m’ha tornat a meravellar aquesta exquisida obra arquitectònica i la seva decoració. M’ha sorprès que em deixessin entrar a dins amb el trípode. De totes maneres, a dins m’han cridat l’atenció que no el podia usar. Llavors només l’he utilitzat per recolzar-hi la camera. Però al final, quan els turistes han cobert com una moqueta tota l’església, he fet algunes fotos d’amagat utilitzant-lo. A la tarda, després de connectar-me des d’un altre cybercafe molt més econòmic que he trobat, he marxat cap a Perugia. Hi havia quedat amb una parella que m’havia escrit a través d’Internet. La noia, la Denise, que és de Indonèsia, curiosament està estudiant català i tenia ganes de practicar-lo amb algun català. Vaig arribar al vespre ajudat pel GPS i em varen rebre estupendament bé. En Jean François, un dissenyador francés, em va ajudar a trobar un millor aparcament per a la Hymer i després, tots tres vàrem anar a fer un tomb per la vila. Varen ser uns guies turistes excel·lents explicant-me bona part de la història de la ciutat. Perugia va ser fundada pels Etrusc, i encara ara es conserva una part de la muralla original i una impressionant porta. Després, a l’època medieval, Perugia era una ciutat independent que pagava els impostos de la sal al papa. Però el papa de l’època va voler cobrar-los més del compte i ells van començar a comprar la sal a Siena. Però ja sabem com les gastaven els papes de l’època, doncs aquest va conquerir Perugia amb el seu exèrcit, va executar a bona part de la població i va construir un castell a sobre les cases i carrers de la ciutat. És absolutament interessant, pots passejar per els carrers coberts per les bòbedes a sobre les quals es va construir el castell. Cap al 1800, quan es va reunificar Itàlia, Perugia va poder alliberar-se dels papes i va derruir el castell. Em comentava en Jean François que a Perugia hi ha moltes expressions i blasfemes anticlericals degudes a la seva història. Actualment, Perugia és una ciutat universitària. La plaça de la vila, tot i ser un vespre d’un dimarts una mica fred, estava a rebentar d’estudiants que feien la cervesa asseguts a unes escalinates o de peu. Em varen presentar varis estudiants i al explicar-los el viatge que estava fent se’m van voler sortejar per allotjar-me la pròxima nit. Aquesta l’he passat a casa la Denise i el Jean François. ‹ Anterior (04/02/2006) MES Següent (2006-04-05)› ‹ Anterior (2006-11-15 - Germany) PAÍS Següent (2006-11-28 - Spain)› |
|
