| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (04/02/2007) MES Següent (2007-04-05)› ‹ Anterior (2010-06-01 - US) PAÍS Següent (2010-06-15 - US)› Spain Alhambra (veure sobre mapa) 09/03/2007:
(Antic proverbi xinès: tot gran viatge comença amb un sol pas). Ja fa tres dies que hem iniciat aquesta nova aventura, jo i l'Alexandra. Hem estat tres mesos a casa els meus pares, a Vic, descansant de la primera etapa: Europa, i preparant aquesta segona etapa, que de segur serà molt més emocionant: Àfrica, Àsia i Austràlia, que recorrerem en 2 o 3 anys amb una autocaravana. Ens hem estat dirigint cap al sud de la península Ibèrica, l'Alexandra bastant emocionada i jo no tant, com si això de viatjar s'estigués convertint en una rutina o ja hagués assumit que aquesta és la meva vida; una vida que transcorre tranquil·lament plena d'anècdotes al llarg de molts països; una vida que he escollit i que em fa feliç, molt feliç. Hem arribat a Granada en dos dies, sense presses i aturant-nos algunes vegades: a Sant Sadurní d'Anoia, on vàrem carregar roba de la ONG CC que distribuirem a dues escoles de Mauritània; al Vendrell, on ens vàrem acomiadar d'una amiga; i a Calp, on un espònsor va inserir un líquid a les rodes de l'autocaravana que evita les punxades. No havia tornat a visitar l'Alhambra des de que tenia la meitat d'anys que tinc ara (34). Llavors m'havia impressionat i ara m'ha tornat a meravellar, a l'Alexandra també. La visita ha estat una bona manera per anar prenent contacte amb la cultura musulmana. De totes maneres, no crec que aquests increïbles detalls de l'art islàmic els tornem a veure sovint al Marroc o a l'Àfrica negre. Morroco Tetouan (veure sobre mapa) 10/03/2007: És sorprenent la quantitat d'agències que venen bitllets de vaixell d'Aljeciras a Ceuta o a Tanger. N'hi ha al llarg de molts kilòmetres a l'autopista abans d'arribar a Aljeciras, i també a la terminal d'embarcament. També és sorprenent els preus tan dispars entre les diferents agències. De totes maneres, totes elles tenien ofertes que en general incloïen el bitllet de tornada: - Jo no necessito bitllet de tornada - Els deia. - Oh! No et preocupis, el bitllet de tornada té una validesa d'un any. - D'acord, però és que en realitat no torno pel Marroc, torno per Egipte. Llavors em giraven la cara, ignorant-me, com si els hagués ofès amb una excusa barata. Finalment, després de comparar tots els preus, he comprat el bitllet més econòmic, direcció a Tanger, que costava 72€ per a dos persones i l'autocaravana. De totes maneres, quan ens hem trobat navegant les aigües de l'estret, ens hem adonat del perquè d'aquell preu, econòmic en comparació a les altres ofertes: el vaixell era força vell, tot i que l'hi estaven donant una nova capa de pintura; i el viatge en comptes de ser d'una hora, tal com anunciaven les altres agències, n'ha durat tres hores. Al desembarcar hem hagut de creuar la frontera, on ens han retingut una mica comprovant tots els papers i discutint sobre política. Sí, sobre política. Succeeix que als laterals de l'autocaravana, juntament amb els logos dels espònsors, hi tinc enganxat un mapa de tot el món amb el recorregut aproximat que estem realitzant. Aquest mapa l'havia descarregat feia un any i mig d'Internet i llavors m'havia semblat curiós que hi hagués dibuixada una frontera separant el Marroc del Sàhara Occidental. Me n'havia oblidat completament, per això m'ha estranyat que un oficial m'hagi fet baixar de l'autocaravana i m'hagi situat davant del mapa. N'hi havia dos més que se l'estaven mirant. Un d'ells m'ha preguntat: - Què és això? - És l'itinerari que tenim previst fer. - I això? - Ha tornat a preguntar posant el dit exactament sobre la línia que separava el Marroc en dos. - Això... Ostres, em sap greu, sé que això és una ofensa però no m'hi havia fixat, havia baixat el mapa d'Internet feia temps... Les disculpes han estat acceptades però llavors ha vingut la feina de la rectificació. Han rascat l'adhesiu amb l'ungla, fins a arrengar la frontera negre que segons ells no existia i després han pintat amb "tipex" blanc la rascada perquè el país quedés sense cap divisió visible. A l'altre banda de l'autocaravana hi tinc un altre mapa idèntic, però m'ha fet mandra comentar-los que l'hi tenia i repetir tot el procés. Hem fet nit a Tetouan, al costat d'una gasolinera. Hem mirat una pel·lícula a l'ordenador i mentre la veiem hem escoltat un parell de vegades els crits de gol d'una multitud. En acabar la pel·lícula he sortit i m'he trobat a dins d'un bar amb un centenar d'homes asseguts enfront d'un televisor preparats per veure la segona part del Barcelona - Madrid. Estaven 2 a 2, a mitja segona part ha marcat el Madrid i pocs minuts abans del final ha empatat el Barcelona, moment en que tothom s'ha alçat cridant i celebrant-lo. Jo també, és clar. El que m'ha sorprès, és que estiguessin tan animats sense haver begut cap cervesa. Chefchaouen (veure sobre mapa) 11/03/2007:
Chefchaouen és un encantador poble enclavat en el pendent d'una de les muntanyes dels Atles. És un poble molt visitat, tant per turistes locals com estrangers, i realment val la pena. La medina (o casc antic) és molt bonica. Els carrers serpentegen entre les cases de color blanc, blau cel o, en alguns casos, blau intens. El terra és empedrat, net i a vegades pintat també dels mateixos colors clars, de manera que al caminar-hi et dóna la sensació d'estar flotant pel cel. Hi ha botiguetes per tot arreu, molt polides, i a la part baixa una petita plaça allargada amb uns quants restaurants i moltes més botiguetes. Hi havia força gent passejant, segurament perquè era diumenge, i molta més al vespre, quan els carrers casi s'han desbordat de la gentada. Ja sabia que a Chefchaoen s'hi ven molta marihuana, per això ha estat senzill esquivar amb un "no, gracies" els nois que de tant en tant se m'acostaven xiuxiuejant-me la droga que tenien disponible. Fez (veure sobre mapa) 14/03/2007:
Ahir al matí ens vàrem despertar d'hora, encara amb l'hora espanyola (una més) i vàrem anar a passejar pels carrers deserts de la medina de Chefchaoen amb l'esperança de trobar un zoco (mercat) de verdures que en teoria hi havia els dilluns. Tot i que la passejada va ser agradable, no vàrem trobar el zoco per enlloc de la medina ni pels voltants. En qualsevol cas, vàrem acabar descobrint el mercat en una barriada una mica apartada, quan ja estàvem sortint amb l'autocaravana per dirigir-nos cap a Fez. El viatge cap a Fez va ser màgic, amb la llum fantàstica del matí il·luminant els prats verds. És curiós que al Nord de l'estret de Gibraltar la terra estigui seca fins casi passat València i en canvi al Sud no semblin patir problemes d'aigua. D'altre banda, als costats de la carretera sempre hi havia nens saludant, homes pasturant patits ramats d'ovelles o cabres o gent simplement esperant que s'aturés un taxi, tots ells de la marca Mercedes, antics i plens a rebentar. Arribant a Fez el paisatge es va tornar més àrid i van començar a aparèixer carretes o burros carregats amb bidons d'aigua i nens que els guiaven. Fez està situat en una gran planura davant dels Atlas nevats. Té una gran medina que vàrem visitar ahir i avui, amb carrers de suau pendent tots ells plens de botiguetes, artesans treballant la pell, el llautó o altres materials, alguna mesquita i madrassa (allà on educaven els joves segons les costums i lleis islàmiques). Vàrem visitar la madrassa de Bou Inania que en un sol pati conté un art tan exquisit i detallista que podria ser l'envejar de l'Alhambra. Els carrers de la medina no estaven tan nets com a Chefchaoen, tot i que vàrem observar algun burro carregat d'escombraries dirigint-se cap a les afores. D'altre banda, a les entrades de la medina també hi ha guies no oficials que es fan pesats per intentar vendre't una visita guiada però, amb una mica de paciència, te'ls poden treure de sobre educadament. Avui també hem visitat l'altre medina de Fez, anomenada semi antiga, on hem pres el tradicional te a la menta mentre ens intentaven vendre unes catifes; i hem anat a dinar a la ciutat nova, bulliciosa i atrafegada com una ciutat europea, tot i que en un entorn àrab. Per menjar m'he demanat una tagine de pollastre amb prunes, deliciosa. L'Alexandra, que és bastant llepafils, l'ha provat i també l'ha trobat bona, de manera que s'ha atrevit a demanar-se una tagine de verdures. A la tarda hem anat a caminar per les afores de la muralla on hem conegut uns simpàtics argentins que curiosament vivien a Barcelona, on regentaven un Bar. Al vespre, els nostres veïns de l'aparcament (una autocaravana amb matrícula de suïssa) han copejat la nostre porta. Han resultat ser un Alemany i una Filipina que s'han alegrat molt de conèixer l'Alexandra, ja que Romania (d'on ella és originària) és un país que havien visitat tres vegades i del qual estaven enamorats. A la matinada, l'Alexandra ha tornat a maleir, per tercera nit consecutiva, les pregaries de les mesquites que puntualment ressonen a les cinc i deu minuts per tota la ciutat sobreposant-se les melodies entre sí. Jo ja m'hi havia acostumat en altres viatges (al Marroc, Tanzània i Índia) i m'acaben molestant més els renecs de l'Alexandra que les eixordadores recitacions. Meknes (veure sobre mapa) 15/03/2007:
Al sortir de Fez direcció a Meknes, hem parat a una gasolinera a demanar aigua per l'autocaravana i el propietari de la gasolinera ens n'ha ofert a canvi de carregar diesel. Mentre esperàvem hem iniciat una conversa sobre la situació del Marroc. Li he comentat que el país sembla segur i que els habitants semblen preocupats pels turistes: tinc la impressió que si algun lladregot s'atreveix a robar un estranger en una medina, els comerciants i transeünts l'intentaran caçar per tots els medis. M'ha preguntat sobre el nostre viatge i llavors li he explicat el projecte de prendre el pol al món que realitzem durant el viatge i li he proposat d'entrevistar-lo pel projecte. En Yusef opinava que el principal problema del món era el terrorisme. Els estats n'haurien de trobar la solució, de totes maneres ell podria col·laborar donant feina a la gent. Hi ha gent que no té res que pensa que el suïcidi per la religió és la millor opció enfront la vida. El principal problema del Marroc és social, tot i que estan millorant gracies al govern. De totes maneres s'hauria d'invertir més en educació. En Yusef es considera feliç perquè viu en un país estable. Si tothom fos més feliç ell també ho seria. El secret de la felicitat és estimar la gent del teu voltant. En arribar a Meknes, hem aparcat a una gran plaça i després de dinar hem sortit a passejar, cap al sud, per carrers sense cap mena de d'interès, amb les botigues tancades i la gent estranyada de la nostra presència. Finalment ens hem adonat que estàvem mal posicionats en el mapa i que la medina i monuments interessants estaven situats al nord. Apart de la transcorreguda medina, no més interessant que la de Fez, hem visitat el mausoleu de Moulay Ismail, un impressionant recinte amb exquisit i finíssim art comparable al de la madrassa de Bou Inania o del mateix Alhambra. Tot i que ja havia estat al Marroc uns deu anys enrere, no recordava aquests monuments amb aquestes meravelloses sanefes, gravats i pintures geomètriques, que omplien cada centímetre quadrat de les parets i sostre. Rabat (veure sobre mapa) 19/03/2007:
Rabat és la capital política del Marroc, i com la majoria de capitals té forces indrets d'interès, tot i que altres ciutats la guanyin en atractiu. Destaca el mausoleu de Mohammed V, monument contemporani tot i que també d'un art impressionant, al mateix nivell dels anteriors monuments visitats. A prop del mausoleu s'alça la bonica torre de Hassan, enmig d'un bosc de columnes d'una mesquita inacabada del segle XII. La medina de Rabat té alguns carrers coberts interessants que desemboquen a la Kasba dels Oudaia, un petit poble fortificat que fa front a les onades de l'oceà. Els carrerons blaus de la Kasba recorden Chefchaoen, tot i que no tenen res d'envejar. Cap a les afores de la ciutat, enmig de grans avingudes, verdes i netes, hi ha la necròpolis de Chellah, les ruïnes d'una antigua ciutat que em van sorprendre per la gran quantitat d'ocells (cigonyes i una altre espècie) que nidaven tots junts a les copes dels arbres d'un petit bosc. Rabat és una gran ciutat, per tant, també és aquí on vàrem poder contactar a força gent a través d'Internet, amb la qual ens vàrem reunir el dissabte a diferents hores. Primer ens vàrem trobar amb en Hamid, un noi de mirada profunda que parlava molt bé l'anglès, i en Nizar, el seu amic que portava la veu cantant, tot i que pràcticament només parlava francès i no el podíem seguir tan bé. Els dos eren petits empresaris. Com casi sempre, vaig ser bastant directe i vaig començar a preguntar-los per la situació del país, interessant-me primer per la situació del Sàhara Occidental, una regió del Marroc amb un fort sentiment d'independència liderat pel Front Polisari. Em van explicar que el Front Polisari està format per algerians, perquè - segons ells - Algèria sempre ha volgut tenir una sortida al Pacífic. Malgrat tot, tot i creure fermament que el territori pertany al Marroc, estaven d'acord a donar-los una certa autonomia. D'altre banda en Nizar va comentar: - Per què hem de dividir el país si a tot el món els països s'estan unint? El que hauríem de fer és desenterrar el vell somni d'unir tots els països del Magreb: Marroc, Mauritània, Líbia, Algèria i Tunísia. També vaig preguntar-los per la llibertat d'expressió i em van manifestar que n'hi havia, tot i que era lògic que no es pugui criticar al rei, perquè és l'únic que pot mantenir la cohesió del Marroc. A continuació vàrem encetar el tema de la religió. Em van explicar que el islam és una religió de pau, per això, al llarg de la història hi ha hagut més cristians que s'han convertit al Islam que al revés. A continuació en Hamid em va explicar que l'Alcorà és un llibre sagrat dictat per Déu, ja que en Aquest es descriuen països que Mahoma mai havia visitat. Vaig intentar argumentar que en aquell temps ja hi havia viatgers que podien haver-li descrit tals països, però tot i que m'escoltés amb molt interès no va semblar que el convencés gens ni mica. Finalment varem parlar del dret dels homes a estar casats fins amb quatre dones al mateix temps. Em va explicar que aquest és un dret que Alà va donar als homes perquè no haguessin de buscar el sexe fora del matrimoni. Ja que, d'altre banda, el sexe fora del matrimoni està totalment prohibit, per tant - va concloure - al Marroc (ni a cap altre país Islàmic) el jovent no festeja, simplement estan compromesos per després casar-se. A la tarda, em vaig trobar amb en Yassime (l'Alexandra es va quedar a l'autocaravana dormint). En Yassime anava amb muletes perquè tres anys enrere s'havia trencat la cama en un accident de moto. Em va explicar que el van haver d'operar en un hospital públic i que a causa de la inadequada esterilització del material quirúrgic a posteriori la cama se li va infectar fins a l'os, perdent 8 centímetres d'aquest. Actualment ja està molt millor, tot i que no estigui recuperat del tot. Potser per aquest motiu, en Yassime era més crític amb el sistema que en Hamid i en Nizar. Va comentar que al Marroc hi ha molta corrupció, tant a la classe baixa (policia, metges,...), com a la classe alta, fet que explica la presència del grans iots a la costa de Marbella que pertanyen a empresaris o polítics marroquins. També em va explicar el cas d'una infermera, que només cobrava 250€ al mes, dels quals havia de destinar 100€ al lloguer d'un pis i 2€ al dia per al transport. Aquesta infermera no treballava a gust a no ser que algun pacient l'ajudés amb alguna propina. I segons ell, aquesta falta de motivació és el principal problema al món laboral. Vaig canviar de tema i el vaig qüestionar sobre Sàhara Occidental, per contrastar les opinions del matí, però em va dir que no en sabia massa res. Només sabia que a l'hospital militar on estava ingressat hi havia diversos militars i oficials atesos a causa de les ferides d'alguna mina, ja que el desert del Sàhara Occidental n'està infestat. Varem seguir la conversació amb el terrorisme islàmic, i em va comentar que tot i haver hagut un atemptat fallit a Casablanca recentment, el terrorisme difícilment arrelarà entre els musulmans, primer perquè el islam està fonamentat en la pau i comprensió i perquè els diferents mitjans de comunicació estan educant molt en contra del terrorisme. Varem tornar a parlar del matrimonis múltiples i em va argumentar que una segona dona és millor perquè així l'home pot cobrir les seves necessitats si la primera es posa malalta. De totes maneres no em va saber respondre quan li vaig preguntar perquè les dones no tenen el dret de poder casar més d'una vegada. Respecte a la prohibició del sexe fora del matrimoni i em va contar que en alguns pobles a les muntanyes, al casar-se una parella, aquesta ha de mostrar un mocador tacat de sang després de la primera nit de noces per a demostrar que la noia era verge. Sense que aquesta vegada jo tragués el tema, curiosament la conversa va tornar a derivar cap al raonament de l'origen diví de l'Alcorà. En Yassime va explicar. - A l'alcorà s'explica que per a netejar un plat sense sabó s'ha de passar fins a set vegades sota l'aigua. Fins fa poc no s'ha pogut demostrar científicament que si el plat brut només es submergeix sis vegades, encara hi resten bacteris, però a la setena ja no. Com ho podien saber en aquells temps? L'explicació només pot venir d'Alà. Havíem mantingut la conversa a la terrassa d'un cafè, estrets en unes cadires situades en línia. Durant la conversa en Yassime em tocava les mans o espatlles per expressar-se millor. No em resultava ofensiu, perquè sabia per als musulmans l'homosexualitat és inimaginable, però no per això em resultava estrany. Al aixecar-nos em vaig oferir de pagar, però igual com havia passat al matí, en Yassime va insistir en invitar-me. Després de pagar, va fer una trucada amb el mòbil i una amiga el va passar a buscar. Em van proposar d'anar a prendre alguna altre beguda en un algun altre indret, i vaig acceptar a condició d'anar passar a buscar l'Alexandra, que ja s'havia despertat. Vàrem anar a un bar modern, on ens esperava un altre noi que també havíem contactat per Internet, en Salim, que estava acompanyat d'una noia Francesa. En Salim havia estat vivint 15 anys a França i feia pocs mesos que havia tornat per a quedar-se al Marroc. Treballava en una gran discoteca, on va explicar que hi corria força alcohol, tot i que la majoria de musulmans consideressin que l'alcohol no era necessari per a divertir-se. No vaig tenir massa estona per parlar amb ells perquè havien de marxar, de totes maneres, abans que marxessin vaig preguntar al Salim si era musulmà. Ell em va respondre que era musulmà no practicant. Al marxar, en Yassime i la seva amiga van reprovar aquesta resposta, dient-me que no es pot ser musulmà no practicant i que amb aquesta resposta es podria trobar amb forces problemes. El dilluns, abans de marxar de Rabat cap a Casablanca vàrem tornar a anar a l'ambaixada d'Angola al Marroc (el divendres ja hi havíem anat però no hi havia la persona que ens podia informar). Vàrem preguntar sobre la possibilitat d'obtenir el visat d'Angola però ens van respondre que per a nosaltres seria impossible ja que el primer requisit era tenir la residència al Marroc. Jo tenia la possibilitat d'obtenir el visat d'Angola des d'Espanya, tot i que era força laboriós. Però l'Alexandra l'havia d'obtenir des d'algun país veí a Romania (on resideix), perquè a Romania no hi havia ambaixada Angolina. Havíem estat avisats per altres viatgers africans que obtenir el visat d'Angola durant el camí era pràcticament impossible, però ens havíem arriscat degut a les complicacions de tramitar-lo en origen. Ara, davant la primera negativa (només la primera), ja em començava a plantejar altres alternatives a l'itinerari traçat. Àfrica és un immens laberint, amb fronteres tancades, països perillosos, carreteres intransitables,... Si no podem passar per Angola, que actualment sembla un país relativament segur, inevitablement haurem de creuar-ne altres d'inestables, com República Centre Africana o la República Democràtica del Congo (antic Zaire). -- El dissabte també vaig prendre el pols al món amb els nous amics de Rabat i els vaig entrevistar: En Hamid i en Nizar opinaven que el principal problema del món és la guerra provocada per les desigualtats de poder i riquesa. La solució es trobaria en la comprensió, acceptació i ajuda dels altres, independentment del color de la pell i la religió. El principal problema del Marroc és la falta de treball, tot i que sembla que està millorant. La solució es trobaria invertint en el país creant més seguretat, de manera que es creessin nous llocs de treball amb el creixement del turisme. Els dos ajuden a la solució amb la creació de les seves respectives empreses. Els dos eren feliços perquè es sentien orgullosos de ser musulmans i marroquins. En Nazir seria més feliç complint els seus somnis, per exemple tenint una família. El secret de la felicitat és creure més en Alà i esforçar-se més per ser un bon musulmà. En Yassine opinava que els principals problemes al món són els problemes econòmics que generes terrorisme, problemes amb petroli, crisis nuclears,... Ell no en sabria trobar cap solució perquè altres amb més coneixement tampoc l'han trobat. Però ell pot fer quelcom per a millorar el món, per exemple fent boicot a la Cocacola perquè salva vides (explicava que el preu d'una Cocacola és el preu d'una bala que manta nens a Palestina). El principal problema al Marroc és la falta de treball i la pobre qualitat de l'educació. De totes maneres, sembla que el país està millorant en aquest sentit. Per col·laborar en la solució, ell necessitaria més estudis per revertir el coneixement al país. En Yassine es considera molt feliç, ja que està viu i té família, amics,... tot i també té alguns problemes. Seria més feliç amb una millor educació. El secret de la felicitat és la pau: si vius en pau, encara que siguis pobre, seràs feliç. Casablanca (veure sobre mapa) 21/03/2007:
Casablanca, pocs quilometres més al Sud de Rabat, és una ciutat enorme amb un cert aire europeu, tot i que també té la seva medina antiga (sense cap interès), una medina nova (molt més interessant) i les seves mesquites, entre les quals l'enorme i majestuosa Mesquita de Hassan II. Vàrem aparcar i passar dues nits al parc de la lliga Àrab, que està travessat per un sorollós carrer. De totes maneres el parc és tranquil, amb un romàntic passeig amb palmeres alineades, al final del qual comença un barri construït a principis del segle XX, amb un cert encant però també una mica decaient. Creuant el barri hi ha un carrer per a vianants amb petits comerços no molt concorreguts i al final d'aquest carrer, a mà dreta, un mercat cobert on venien flors, verdures, cistells,... Al centre del mercat, hi ha diverses parades de peix i marisc, i als voltants diversos restaurants on cuinen els productes del mercat. Al passar passejant entre els restaurants, els propietaris es van començar a barallant entre ells per veure qui ens obtenia com a clients. De totes maneres, abans, vàrem dirigir-nos a una pizzeria on l'Alexandra va poder engolir un àpat europeu i després em vaig deixar seduir per un dels restaurants on em van oferir un deliciós (i econòmic) plat de peix fregit. Casablanca ens va sorprendre per la quantitat de jovent vestint de manera moderna, algunes noies fins i tot amb vestits provocatius. De totes maneres, també és veritat que les xilaves i els vels cobrint el cabell continuaven essent els dominants. D'altre banda, a Casablanca també sembla haver-hi més pobresa que en les anteriors ciutats del Marroc. Els més incapacitats es dediquen a mendicar i la resta a la venda ambulant, o bé enllustren sabates, netegen cotxes, els vigilen,... A Casablanca vàrem tornar a contactar amb gent a través d'Internet, aquest cop només noies, per tal d'analitzar la societat marroquina des d'un altre punt de vista. Avui a la tarda ens hem reunit amb la Ayache, una noia musulmana de mirada trista que no duia vel, tot i que considerava que l'hauria de dur. Tant bon punt ens hem assegut en un bonic cafè, l'Ayache ens ha sorprès demanant-nos consell en un tema delicat. Li agradaria anar a viure a Europa perquè, tot i que ha estudiat filologia Anglesa, veu difícil trobar feina al Marroc. Llavors ens ha explicat que un marroquí que viu a Alemanya li ha proposat matrimoni, tot i que el marroquí ja està casat amb una altre dona. Es casarien en una mesquita, i encara que el matrimoni no quedaria registrat pel civil, quan ella tingués un fill tindria l'estança a Europa assegurada. Al demanar-nos què faríem nosaltres, li hem preguntat si ella l'estimava però ella ha respòs que ni tan sols l'havia vist mai i que en qualsevol cas, tampoc no creu en l'amor - de més jove havia tingut un desengany -. D'altre banda considerava normal que un home estigués casat dues vegades si podia mantenir les dues dones. Davant d'aquest plantejament, l'Ayache ens ha tornat a sorprendre explicant-nos que segons l'alcorà l'home i la dona estan en una mateixa posició, encara que a simple vista no sembli així. I a continuació ens ha explicat la lògica d'algunes diferències, per exemple que l'home pugui demanar el divorci però no una dona: "l'home té més seny i en canvi la dona és més emocional, si l'home s'equivoqués en una petita cosa la dona correria a demanar el divorci, en canvi l'home s'ho repensaria abans d'actuar així". Al interrogar-la més ens hem adonat que no hi havia escletxes en la seva manera de raonar, per exemple ens ha explicat que li agradaria viure a l'Aràbia Saudí, perquè allà els marits protegeixen més a les dones, sempre van tapades i no les deixen sortir de casa sense que vagin acompanyades d'un familiar. Això no seria possible al Marroc - deia - perquè aquí les dones han de treballar. Respecte a cobrir-se tot el cos, fins i tot la cara, ho trobava normal perquè la naturalesa també actua igual, protegint totes les coses belles, com per exemple les perles. Explicava que hi ha noies tant maques que elles mateixes (o l'home) es cobreixen completament per tal de no atraure o provocar als altres homes. De totes maneres, amb un aire de nostàlgia l'Ayache ha acabat concloent que tot canvia i que les tradicions estan començant a desaparèixer. I encara que l'aparença no pot canviar l'essència de la religió, l'Ayache sentia enyorança del passat, quan el temps no tenia tanta importància. Ens hem acomiadat de l'Ayache comprometent-nos a acceptar la seva invitació a menjar cuscús demà a casa seva. Moments més tard ens hem reunit amb la Verònica, una noia de Veneçuela que fa quatre mesos que viu al Marroc enamorada d'un marroquí. Al preguntar-li sobre la religió, la Verònica ens ha comentat que el seu xicot és musulmà no practicant i que si fos practicant, ella no podria sortir amb ell, tot i que després els musulmans fan el que volen. A Casablanca el jovent té molta influència Europea i el jovent està canviant molt ràpid de mentalitat. Ens explicava que a les discoteques s'hi beu força alcohol, a més d'haver-hi molta prostitució (i per suposat els turistes no en són els únics consumidors). Al preguntar-li sobre Veneçuela, ens ha explicat que la situació està molt enrarida i que al Marroc s'hi viu molt millor i amb més seguretat. Més tard ens hem trobat amb l'Anis, el seu xicot i tots quatre hem anat a sopar uns tagines. L'Anis i la Verònica es van conèixer a París, on estudiaven, per tant era lògic que l'Anis demostrés una manera de pensar més oberta i crítica que els anteriors nois que ens havíem trobat. Per exemple, parlant amb l'Alexandra sobre advocats (l'Alexandra ha estudiat dret), l'Anis manifestava que els advocats al Marroc estaven molt mal pagats, perquè quan una persona rica vol guanyar un judici, en comptes de pagar un bon advocat paga directament al jutge. De totes maneres, igual que tots els Marroquins, defensava el Rei, de qui comentava que havia aportat obertura i estabilitat econòmica. I al preguntar-li per la democràcia, l'Anis explicava que al Marroc encara no estan preparats per un govern completament democràtic. Finalment m'he interessat sobre la religió al Marroc - sempre trec aquest tema - i l'Anis ha resumit el seu pensament comentant que al Marroc ser musulmà és una manera de pertànyer a la societat. 22/03/2007:
Abans de trobar-nos amb l'Ayache hem visitat l'enorme Mesquita de Hassan II, la tercera més gran del món, construïda a finals dels anys 80. També deu ser una de les més costoses perquè - segons el guia - va costar 700 milions de dòlars. En qualsevol cas, amb un minaret de 200 metres d'altura, la mesquita és l'edifici religiós més alt del món. En el seu interior i a l'esplanada del davant hi caben fins a casi 200.000 persones, que realment s'omplen durant les pregàries del mes del ramadà. L'impressionant interior de la mesquita és luxós per tot arreu, treballat per 10.000 artesans d'arreu del Marroc. Llàstima que el guia no ens hagi deixat gaudir els detalls, perquè la següent visita entrava en una hora, abans no s'obrís la mesquita als creients. La visita ha seguit per la sala d'ablucions, sota la mesquita, i els banys, que no s'han utilitzat mai per qüestions de seguretat. Al migdia ens hem trobat amb l'Ayache al centre. Ha pujat a l'autocaravana i ens ha guiat fins a casa seva, en una barriada bastant allunyada del centre. Durant el camí hem travessat barris de cases riques i barris de barraques, encara que en ambdós casos, les antenes parabòliques mai faltaven a les teulades. L'Ayache i la seva mare viuen en un apartament de només dues habitacions, perquè quan el seu pare va morir, els fills de l'altre dona del pare es van quedar la part més gran de la casa original. Ens vàrem descalçar a la cuina i vàrem passar al menjador, que de nit es converteix en habitació. Al menjador, sobre una gran estora de tonalitats blaves, hi havia tres sofàs vermells al voltant d'una petita taula rodona. Al seure al sofà, ens vàrem fixar en el sostre, exquisidament decorat amb flors i figures geomètriques tallades amb relleu. A les parets hi havia flors de plàstic penjades i a l'altre extrem del menjador un gran armari amb alguns ossos de peluix i uns llibres a sobre. La mare, amb la cara cansada - l'Ayache ha explicat que estava malalta - i un tatuatge a la barbeta (senyal que havia estat casada), ha portat una cassola immensa de cuscús que ha deixat al centre de la tauleta. Sobre el cuscús hi havia una pila de vegetals bullits i algun tall de carn que sobresortien de sota. L'Ayache ja ens havia advertit que el cuscús es menja amb la ma - la dreta - i així hem començat a fer-ho, tot i que les dues amfitriones aconseguien aprestar el cuscús amb els dits creant una bola que a continuació menjaven i, en canvi, jo i l'Alexandra havíem d'aspirar el cuscús que ens queia de les mans per a poder-lo assaborir, que per cert, estava deliciós (la prova és que l'Alexandra n'ha menjat amb ganes). L'altre petit problema de menjar el cuscús amb les mans era que aquest cremava i mentre nosaltres deixàvem escapar algun crit o aconseguíem controlar el dolor, les amfitriones l'engolien sense notar la temperatura. En qualsevol cas, l'experiència ha estat inoblidable i la repetiríem si tornéssim a estar invitats per una família tan amable. -- Hem pres el pols al món amb l'Ayache que ha opinat que el principal problema del món és la guerra, la solució seria entendre'ns els uns i els altres, i no fabricar més armes. Ella pot aportar pau ajudant el seu entorn i pregant a Déu que aturi la guerra. El principal problema al Marroc és el terrorisme que està arrelant entre alguns joves pobres. Ella hi està totalment en contra i creu que els terroristes no es poden considerar musulmans perquè el Islam és pau. S'haurien de crear associacions per a educar aquest jovent. L'Ayache es considera feliç perquè pot dormir i perquè ella és una persona bona i pura, amb una bona relació amb Déu. Ella és més feliç quan asseca les llàgrimes d'un nen o ajuda als altres. Així doncs, el secret de la felicitat és ajudar als altres, perquè no pots ser feliç si veus el teu entorn sofrint. Marrakech (veure sobre mapa) 24/03/2007:
Una vegada més - però aquest cop d'una manera especial - hem estat rebuts amb gran hospitalitat al Marroc. En Yassime de Rabat ens havia donat el contacte d'una seva amiga a Marrakech, la Hafsa, on regenta un riad, un hotel tradicional. Li vàrem enviar un missatge al mòbil en arribar a la ciutat i de seguida ens va trucar. La Hafsa ens va donar la benvinguda a Marrakech i ens va convidar a passar els dies que volguéssim al seu riad, malgrat que ella no arribaria a Marrakech fins el diumenge (en dos dies). Ens va dir que el seu pare, en Miloud, ens hi esperaria i que estaria molt contenta si acceptàvem la seva invitació. Naturalment varem acceptar agraïts i ens vàrem dirigir cap al riad, amagat en un carreró pròxim a una de les grans artèries de la ciutat. En Miloud ens va obrir la porta i ens va oferir un te tradicional mentre nosaltres ens passejàvem meravellats per la sala principal del riad. Tota la sala estava decorada exquisidament, talment con en una turística madrassa o mesquita. El terra estava engalanat amb catifes; als voltants de la sala hi havia confortables sofàs amb petites taules al davant, de fusta ricament gravada i amb trossos d'os incrustats; la paret s'alçava coberta de rajoles de figures arabesques i a mitja altura començava la veritable obra mestre: la paret restant i el sostre estaven esplèndidament esculpits amb les formes geomètriques i dibuixos més variats, cobrint cada centímetre quadrat on la vista es dirigís. Després de prendre el te dubtant de si realment havíem estat invitats, en Miloud ens va mostrar la que seria la nostra habitació, al primer pis, des del qual es podia contemplar la sala principal darrera d'unes boniques baranes fusta. L'habitació era més senzilla, però no per això menys confortable i de seguida ens vàrem sentir com a casa. Avui al matí, després de passar la primera nit al riad, en Miloud ens ha ofert un deliciós esmorzar, incloent te, cafè, llet, croissant, creps, pa, melmelada, mel, mantega,... Davant d'aquesta meravella de taula, hem tornat a xiuxiuejar entre nosaltres si realment estàvem invitats o això formava part d'algun truc marroquí, per a atraure turistes al riad i després fer-los pagar. Finalment ens hem convençut que realment estàvem convidats i que simplement estàvem sabotejant la famosa hospitalitat magrebí. Apart de gaudir d'aquest esplèndid allotjament, aquests dos dies també els hem aprofitat per a visitar aquesta bella ciutat marró ataronjada. Només de sortir al carrer t'adones que Marrakech és diferent a les altres ciutats marroquines, i així mateix ho deuen considerar els altres milers de turistes que omplen els carrers. Marrakech és una gran ciutat espaiosa, neta, amb palmeres alçant-se per sobre els terrats i amb unes altives muralles encerclant una enorme medina, de la qual fins ara només hem visitat la part més comercial, els zocos i la famosa plaça Jemma el Fna. Els zocos de Marrakech són els més elegants dels visitats fins ara, potser massa turístics (pel meu gust) i menys tradicionals que els de Fez, però definitivament atractius, tant que difícilment podia treure l'Alexandra fora d'aquests. Al final, avui hem decidit que jo l'esperava a la terrassa d'un cafè que dominava la plaça Jemma el Fna mentre ella seguia la passejada pels zocos a la recerca d'unes sabates. La plaça Jemma el Fna és considera un dels espectacles més fascinants de món, a tota hora hi ha moviment i música (estrident de trompetes dels encantadors de serp i rítmica dels tambors dels balladors). La multitud deambula amunt i avall, entre les parades que venen sucs de cítrics, els restaurants que cuinen carn a la brasa o bullida, les parades dels ungüents miraculosos, les bruixes que endevinen el futur, les berebers que pinten les mans amb henna, els xarlatans o veritables actors de teatre, els vistosos venedors d'aigua, i les altres parades de roba i objectes tradicionals o turístics que t'endinsen als zocos. En tot aquest batibull, la música només ha parat de sobte uns moments, just abans que sonessin les primeres notes de la pregaria d'una mesquita propera, però transcorreguts aquests instants de tranquil·litat, el caos ha tornat a governar l'ambient. 26/03/2007:
La Hafsa no va poder venir diumenge ni tampoc avui dilluns, de totes maneres, aquest vespre, al comentar a en Miloud que demà al matí marxaríem, m'he assegurat que realment havíem estat invitats - encara ens costava d'entendre que poguéssim haver estat convidats en un hotel tan exquisit. El fill d'en Miloud, en Tarik, també hi era i com que ell parlava millor anglès que el seu pare m'he interessat pel riad. En Tarik m'ha explicat que el riad va ser construït fa uns 40 anys pel seu avi. Durant aquests anys, el riad ha estat la seva casa: dormien al primer pis i cuinaven i menjaven al segon. La sala de la planta baixa (la que té la decoració més exquisida) només l'utilitzaven per a reunir la família i els amics. El pare, en Miloud, era inspector de policia a la secció d'estupefaents - ara circula menys droga que abans, m'ha contestat a una meva pregunta - però fa un parell d'anys es va retirar i van decidir de convertir la seva casa, el riad, en un hotel. Coneixent la historia m'ha estat més fàcil acceptar la invitació, al cap i a la fi havíem estat allotjats a casa seva. De totes maneres, sentint-me amb deure amb la família Sraidi publicaré les seves dades de contacte per si algun dels lectors del diari hi està interessat en allotjar-se al Riad Kenza ( Rue Yougoslavie, 84 - Gueliz - Marrakesh; Tel: +21224448686 Fax: +21276754716; Mail: ryadkenza@hotmail.com) Avui ha bufat força vent, un vent que aixecava una pols fina que t'encegava - hem creuat els dits per no trobar-nos amb cap tempesta de sorra al desert -, així doncs no hem tingut oportunitat de passejar gaire, en canvi ahir vàrem recórrer una part de la medina que encara no havíem visitat, al sud dels zocos i de la plaça Jemma el Fna. En aquesta zona hi ha diversos palaus que es poden visitar. Nosaltres vàrem visitar el palau de la Bahia (o de la bella segons la traducció), i aquí hauria de tornar a escriure per enèsima vegada que el palau tenia una bellesa comparable a l'Alhambra o als altres fabulosos monuments visitats a posteriori. El palau de la Bahia és un edifici enorme amb esplèndides sales repletes de relleus cal·ligràfics i geomètrics cobrint les parets i vistoses pintures cobrint la fusta del sostre, per tant, que quedi escrit d'una vegada per totes que em vaig equivocar quan al visitar l'Alhambra vaig escriure: "no crec que aquests increïbles detalls de l'art islàmic els tornem a veure sovint al Marroc o a l'Àfrica negre". Telouet (veure sobre mapa) 27/03/2007:
Hem sortit de Marrakech en direcció als Atlas, amb la intenció de creuar-los i arribar a Ouarzazate, una ciutat del desert. A mesura que ens apropàvem als Atlas, els hem començat a discernir, força nevats. La carretera ha abandonat la rectitud de la plana i ha començat a corbant-se enfilant una vall, verda a prop de les aigües del riu i àrida a més altitud. La temperatura a fora de l'autocaravana ha anat descendint mentre nosaltres seguíem ascendint, travessant petits pobles i més amunt, passant de llarg els venedors de pedres que ens feien senyals per que paréssim. Ens hem aturat en un replà per fer algunes fotos i llavors se'ns han apropat uns venedors de pedres que ens han mostrat el seu material, pedres volcàniques que havien tallat per la meitat mostrant el seu interior cristal·lí de colors intensos i brillants: verd, vermell, gris,... Mentre pujava al cotxe, els venedors m'anaven cantant els preus de les pedres a la baixa, com en una subhasta, fins que al final ens han demanat si teníem alguna cosa per canviar. Els he ofert unes ulleres de sol, que la ONG CCONG ens havia regalat, i després de negociar una estona hem acabat canviant cinc ulleres per una bonica pedra negre amb uns lluents cristalls grisosos a l'interior. Forces corbes més tard, hem arribat al port de Tizi N'Tichka, de 2260 metres d'altura, amb grans clapes de neu a les muntanyes dels voltants. Hem seguit la carretereta de baixada i pocs quilometres més tard ens hem desviat a l'esquerra, per un camí asfaltat, que es dirigia cap a Telouet. Al creuar el primer poble m'he parat a fer una foto i un grup de nens s'han apropat tímidament demanant qualsevol cosa, signe que el camí es freqüentat per turistes i que els nens estan acostumats - si ho demanen insistentment - a rebre caramels o altres regals insignificants. Nosaltres no hem volgut ser menys i hem tret una caixa de rotuladors que CCONG ens havia donat per regalar pel camí. He entregat la caixa de rotuladors al nen més gran explicant-li que els havia de repartir entre els deu nens aplegats. Però l'Alexandra no se n'ha fiat i preferia que els repartíssim nosaltres mateixos. Llavors he cridat el noi i li he reclamat que em retornés la caixa, que ha fet de mala gana. Llavors hem obert la caixa i hem tret els 30 rotuladors que hi havia, moment en que tots els nens s'han apilonat a les dues finestres alçant les mans per aconseguir algun dels rotuladors. Hem intentat repartir-los amb equitat, però quan ha acabat la caòtica distribució i els nens s'han agrupat per avaluar els guanys, ens hem adonat que alguns nens n'havien aconseguit uns deu i d'altres cap, alguns dels quals ploraven. Massa tard. Hem intentat explicar a la nena que en tenia més que els hauria de repartir i ha semblat adquirir el compromís. De totes maneres hem marxat abans de que s'arreglessin les coses. Espero que la sang no arribés al riu, perquè aquest sembla un cas perfecte per a explicar que la bona fe sense intel·ligència pot empitjorar les coses. Finalment hem arribat a Telouet, un petit poble on hi ha un gran palau que va ser habitat per "l'últim senyor de l'Atlas" territori independent abans de la constitució del Marroc, no és d'estranyar doncs, que l'actual dinastia del país tingui en l'oblit aquest palau que de totes maneres encara es conserva prou bé. Hem aparcat l'autocaravana al poble en una plaça al costat d'una altre autocaravana francesa, i m'he dirigit a peu cap al palau, travessant camps i un petit riu. He creuat uns arcs mig derruïts i en una plaça interior m'he trobat el guardià, a qui he comentat les meves intencions de visitar el palau. M'ha fitat per endevinar quanta propina li donaria i llavors, amb els gestos cansats ha agafat una clau enorme, d'un pam i mig, i hi ha obert la porta principal del palau. M'ha explicat breument l'antiga utilització de les diferents estances que anàvem creuant, fins que hem arribat a les increïbles estances que mostraven l'esplendor amb que vivia el patxà. El guardià simplement m'ha comentat que hi havien treballat fins a 300 artesans i s'ha assegut en un racó esperant que jo acabés la meva secció fotogràfica. Ouarzazate (veure sobre mapa) 29/03/2007:
El sol es va despertar radiant i jo també, amb ganes de caminar els voltants de Teuloet per fer algunes fotos. De tornada em vaig trobar un petit mercat de bestiar i algunes parades de vegetals, on vaig comprar unes verdures molt econòmiques, tot i que m'intentessin enredar amb la suma. En arribar a l'autocaravana vaig despertar a l'Alexandra i després d'esmorzar i d'escriure una mica vàrem sortir cap a Aït Benhaddou, un magnífic Ksar situat a pocs quilòmetres al nord de Ouarzazate. Vàrem aparcar en un mirador abans d'entrar al poble, des del qual es gaudia d'una privilegiada vista sobre les terrenques muralles i habitatges del Ksar, amb la intenció de dinar. Però a mig menjar va començar a bufar un fort vent que aixecava gran quantitat de pols i vàrem optar de visitar el Ksar passats dos dies, a la sortida de Ouazazate. Els pocs quilometres que separen Aït Benhaddou de Ouarzazate varen ser fantasmagòrics, la pols que aixecava el vent tapava tot l'horitzó i fins i tot la llum del sol. A fora, l'aire era irrespirable, deixant-te en pocs segons la boca pastosa de terra. Per tant vàrem decidir postergar la visita a Ouarzazate i avançar la trobada amb l'Omar, que havíem contactat a través d'Internet. L'Omar ens havia enviat la direcció de casa seva a través d'Internet, però aquesta direcció només constava d'una línia: un nom de carrer sense cap número o altre indicació. Vàrem donar diverses voltes per Ouarzazate preguntant la situació del carrer fins que finalment el vàrem localitzar. Llavors vàrem preguntar a un home davant d'una botiga si sabia on vivia l'Omar. Aquest es va pensar una estona a quin Omar ens deuríem referir i a continuació ens va acompanyar a una casa, on una dona - la seva mare - ens va comentar que l'Omar es trobava al Cibercafè. L'home ens hi va acompanyar i allà vàrem conèixer l'Omar, un noi molt rialler i afable. L'Omar viu en una casa senzilla però gran, amb el seu pare i la mare. No treballa perquè no troba feina de lo que voldria i per això es passa tot el dia connectat a Internet, fent amics i fins i tot rebent proposicions de matrimoni. Mentre preníem un te deliciós, ens va explicar que una dona suïssa de 44 anys li va oferir de casar-se amb ella, però ell, tot i l'avantatge dels papers, ho va refusar perquè prefereix casar-se amb una noia ben jove. També vàrem parlar d'altres temes, una mica de tot, però sense entrar en profunditat en cap punt, com si l'Omar no volgués comprometre la seva opinió. Passada una bona estona vàrem agrair la conversa i ens vàrem disposar a marxar, però l'Omar ens va comunicar que la seva mare estava cuinant cuscús i ens va suplicar que ens quedéssim a sopar. El pare de l'Omar es va asseure amb nosaltres. L'Omar va venir de la cuina amb una palangana de metall i una gran tetera de la qual va deixar caure aigua calenta sobre les mans del seu pare. Després ens les vàrem rentar les nostres mans de la mateixa manera. En acabar, l'Omar va tornar a la cuina i en va tornar amb una gran plata de cuscús i verdures i tres culleres. El pare va començar a menjar-ne amb la mà dreta, jo el vaig imitar, però l'Alexandra i l'Omar van preferir utilitzar la cullera. Aquesta vegada, movent els dits amb més destresa vaig aconseguir crear boles de cuscús més compactes que em posava a la boca sense casi deixar caure engrunes. Ens vàrem ben atipar, perquè el cuscús estava deliciós, i en acabar sí que ens vàrem acomiadar fins l'endemà. Aquest matí hem visitat la Kasba de Taourit, una altre sumptuosa residència del mateix patxà del palau de Teulouet. L'edifici, construït a base de terra, pedra, palla i fusta, s'alça unes quatre plantes, amb sales senzilles i d'altres que recorden els anteriors palaus visitats. Al voltant de la residència hi ha un bonic barri construït també a base de terra vermellosa pel qual també hem passejat guiats per un noi una mica atraçat que s'ha entossudit a acompanyar-nos. A la tarda ens hem anat a connectar a Internet i allà ens hem trobat l'Omar. Hem estat treballant una bona estona on-line i després l'Omar ens ha tornat a invitar a casa seva, però hem refusat agraïts, explicant-li que volíem anar a dormir a Aït Benhaddou per visitar-lo demà al matí i marxar d'hora cap a la següent destinació: els Anti-atlas. Tots els indrets visitats fins ara al Marroc els havia visitat feia uns deu anys, però a partir de demà començaré a endinsar-me en terres inescrutables. I és curiós, si als primers dies escrivia que iniciava l'aventura sense massa emoció, com si això de viatjar s'estigués convertint en una rutina, aquest vespre, dirigint-nos cap a Aït Benhaddou s'ha apoderat de mi, per primera vegada en aquesta segona etapa, l'emoció d'estar a punt de creuar una porta cap al desconegut. Tata (veure sobre mapa) 30/03/2007:
M'he tornat a aixecar d'hora i amb energia, i he sortit a fer fotos amb la llum del sol matiner, amb el poble encara despertant-se (l'Alexandra ha preferit seguir dormint). Al enfocar la càmera cap al gran Ksar de Aït Benhaddou que s'enfila a un turó, un nen se m'ha apropat i m'ha començat a parlar amb un francès pobre com el meu. No s'ha ofert per guiar-me, però m'ha anat acompanyat tota l'estona i fins i tot m'ha recomanat algun itinerari millor al que jo escollia, com per exemple entrar per darrera el Ksar per tal de no pagar l'entrada. Hem anat pujant per petits carrerons, envoltats de cases de terra vermelloses, la majoria en runes i unes poques habitades. Al baixar del cim del turó, el nen m'ha guiat fins a una terrassa que, com la resta, era construïda amb fang assecat sobre canyes entravessades sobre bigues de fusta. Per si de cas, hi he intentat levitar mentre caminava per la inestable terrassa admirant la vista. Al tornar al poble a l'altre cantó del riu he donat unes poques monedes al nen que de seguida ha desaparegut, segurament a la recerca de nous turistes. Hem marxat cap al nou destí (Tazenakht, Foum-Zguid i Tata), que no ha resultat ser tant aïllat com em pensava, mentre fèiem el camí, envoltats de precioses muntanyes de pedres de les més diverses tonalitats vermelloses i de verds oasis de palmeres escampats pel llit d'un riu sec, ens hem creuat amb desenes de motos i cotxes de ratlli i altres autocaravanes i cotxes locals. Al arribar a Tata hem preguntat sobre el ratlli a dos belgues que estaven reparant la suspensió del seu tot terreny cobert d'adhesius i ens han explicat que estaven participant a la versió no professional o econòmica del París-Dakar. Tata és un poble de cases pintades de color rosa amarronat i portes i finestres de blau cel, totes elles amb porxades de columnes enrajolades i petits arcs amb forma de pica. Totes les noies duien vel, però vestien amb robes més diverses i amb colors més vius que al nord, algunes fins i tot vestien amb pantalons i jaqueta de xandall. Mentre preníem un te sota una porxada m'ha sorprès l'efusivitat amb que es saludaven dues noies, tant que per moment he arribat a creure que eren lesbianes, però no, després m'he tornat a convèncer que l'homosexualitat és inimaginable entre els musulmans. Guelmim (veure sobre mapa) 31/03/2007:
Com va ja essent costum, avui m'he tornat a despertar d'hora per a fer un passeig matinal, aquest cop acompanyat d'un gos, que m'ha anat seguint tota l'estona a certa distància i parant-se de tant en tant a gratar-se les puces. He passejat pel llit sec del riu, pel costat de les palmeres i pel poble de Tata que començava a recobrar la vida. Finalitzada la caminada, he pagat el càmping on hem fet nit - el primer en tot el viatge - hi hem seguit fent camí. Hem arribat a Akka a pocs quilometres i allà ha començat la peripècia de trobar una noia americana que treballava de voluntària al poble. L'havíem contactat a través d'Internet i, malgrat que no havia contestat, hem anat preguntant i preguntant fins a arribar a la porta casa seva, però allà ens han informat que l'americana havia anat a passar el fi de setmana a Tata. Mala sort, tot i que aquesta recerca ha estat una bona excusa per a visitar Tagadirt, un oasis a prop d'Akka. L'Alexandra s'ha tornat a quedar a l'autocaravana, perquè encara que sigui una entusiasta viatgera, també és una noia molt casolana, i moltes vegades prefereix restar relaxada a la nostra petita i confortable casa amb el seu elefant de peluix, en Tuki. A Tagadirt uns nois m'han seguit encuriosits i m'han acabat acompanyant i guiant per l'immens palmerar - el jardí, que en deien ells - i pel poble que s'enfilava per un turó, amb cases de pedra i fang, moltes de les quals velles i en runes. Els nens, amb un francès una mica més ric que el meu m'anaven nomenant peculiaritats que ens anàvem creuant i que podien ser del meu interès: "el gat", "les dones", "la casa", "el jardí de la casa","la pilota", "els nens petits",... Quan ens creuàvem un altre grup d'infants, aquests em miraven sorpresos i tot seguit exclamaven: "Bon jour, bon jour!!". Cap al migdia hem seguit la marxa i hem parat poc més tard a dinar a l'ombra d'una palmera, en un dels pocs oasis, cada vegada més dispersos en aquestes àrides terres. Mentre pelàvem les patates, mongetes i pastanagues a cuinar, s'han apropat uns nois que miraven l'autocaravana com si fos una nau espacial. Ens han saludat amb un "Bon jour" i s'han quedat observant-nos a certa distància a través de la finestra. Llavors s'ha apropat un noi més gran que ens ha explicat que volia anar a França per estudiar Dret i que estava intentant que una ONG l'ajudés en aquest sentit. El noi gran ha marxat i hem començat a menjar mentre els altres nois s'asseien al terra llegint en veu alta els logotips dels sponsors de l'autocaravana. Quan encara no havíem acabat de dinar els nois han perdut la timidesa i ens han començat a demanar bolígrafs, caramels, pilotes, fruita,... Al final, l'Alexandra ha repartit uns caramels. Mala idea, perquè de seguida han arribat nous nens demanant més caramels, però nosaltres ens hi hem negat ja una mica molestos. De totes maneres, entre els nois n'hi havia un, que semblava el més comprensiu, que se m'ha apropat i m'ha preguntat si volia pastanagues. He assentit i content ha marxat amb la bicicleta i n'ha tornat en un moment amb un grapat de pastanagues terroses sota la camiseta. A canvi, i sense que s'ho esperés, li he regalat unes ulleres de sol que s'ha guardat al·lucinant. A la tarda hem posat la directe i amb el sol ponent hem arribat a Guelmim, una ciutat amb un centre bullint d'activitat com no havíem vist des de Marrakesh. Hem aparcat en una gasolinera on retransmetien un partit de lliga del Barcelona - sembla mentida que sigui el futbol, un dels pocs lligams que encara m'uneixen a la meva terra - i tot seguit ens hem posat a dormir. Laayoune (veure sobre mapa) 02/04/2007:
Vàrem sortir d'hora de Guelmim en direcció al sud-oest, per la carretera principal del Sud del Marroc que es dirigeix cap a Mauritània creuant el Sàhara Occidental. Les muntanyes de l'Anti-Atles que els dies anteriors retallaven l'horitzó varen desaparèixer i ens vàrem trobar al mig d'una àrida planícia, amb matolls creixent entre les roques i molt esporàdicament un minúscul camp verd conreat o algun ramat de cabres o camells pasturant entre els matolls. A mesura que avançàvem paral·lels a una línia d'alta tensió que es dirigia en la mateixa direcció, vàrem començar a creuar-nos amb unes quantes dunes clares; remolins de vent que aixecaven circularment qualsevol granet de sorra que trobessin; un parell de blanquíssims mars de sal; uns pocs pobles rosats; uns més freqüents controls de policia i militars que per norma ens saludaven i ens deixaven passar; i també forces autocaravanes, casi sempre de francesos. Teníem intenció d'entrar al Sàhara Occidental i d'arribar a la nit a Laayoune, on havíem contactat un amic. Però al matí, al parar-nos a fer un riu, ens vàrem adonar que una petita canonada de l'aigua de l'autocaravana s'havia trencat i vaig tardar força estona reparant-la d'una manera enginyosa. Així doncs, al reprendre el camí ho vàrem fer amb unes tres hores de retard, fent-se fosc poc abans d'arribar a un petit poble anomenat Tarfaya, on vàrem fer nit. Avui hem arribat a Laayoune i he trucat a en Fadel des d'una cabina de telèfon a una moderna i espaiosa plaça i al cap de poc s'ha presentat amb en Nordin, el seu millor amic. Hem anat a prendre un cafè amb llet en un bar proper i allà hem començat a parlar de la situació del Sàhara Occidental. En Fadel és sahrauí, es a dir, descendent dels nòmades que antigament habitaven a la regió, i ens ha explicat que les principals fons de riquesa són la pesca i els fosfats que s'extreuen d'una mina a prop de Laayoune. De totes maneres, al preguntar-li si el Sàhara Occidental podria subsistir com a país si aconseguissin la independència va explicar que potser serien més pobres, però conservarien millor la cultura. En qualsevol cas, tot i que en Fadel advoqués per la independència, aquesta no semblava possible, perquè actualment la regió està habitada per 200.000 marroquins nou vinguts enfront de 40.000 sahrauís, als que s'hauria de sumar 60.000 que estan refugiats a Algèria i que pertanyen al Front Polisari. En Fadel va seguir explicant que les Nacions Unides fa 16 anys que estan presents a la zona - i efectivament se'n veuen forces tot-terrenys per la ciutat - però encara no s'ha trobat la solució al conflicte. Al cap d'una estona, en Nordin va fer un discret comentari en àrab a en Fadel i abaixant la veu, en Fadel ens va exposar que seria millor canviar de tema, perquè estàvem en un local públic i si la policia l'enxampés parlant d'independència podia haver d'enfrontar-se a una pena de presó. Al sortir del local vaig interessar-me per en Nordin, que em va explicar que era fill d'un Marroquí que va participar a la "marxa verda" en la que el Marroc es va apropiar del Sàhara Occidental pacíficament. De totes maneres les seves opinions eren molt obertes i no mostraven preferència per cap bàndol. D'altre banda, també va comentar, que tal i com demostrava la seva amistat, les dues estan comunitats convivint pacíficament. En Fadel i en Nordin ens van portar a conèixer per la ciutat, antigament erigida pels Espanyols, tal com ho mostra una església de parets rosades que es conserva magníficament. La vàrem visitar per dins i allà ens va rebre un capellà que ens va mantenir entretinguts una bona estona amb la seva història. Vàrem seguir la visita per carrerons delimitats per antigues barraques de l'exèrcit actualment convertides en habitacles i finalment els dos ens van invitar a dinar en un senzill restaurant. Vàrem acceptar agraïts, però a la tarda ens va saber greu haver acceptat, en conèixer el salari que guanyava en Fadel: uns 2,5 euros al dia treballant deu hores en un cibercafé. En Fadel i en Nordin van compartir un estofat de camell, jo el vaig provar i la carn estava molt tendre i bona. A continuació en Fadel va explicar que el seu germà estava cuidant un ramat de 120 camells de la família i que de tant en tant rep els beneficis de la venda d'un camell, que val uns 500 euros. Ha estat l'Alexandra qui ha fet la pregunta pertinent i en Fadel ha contestat que efectivament, antigament es regalaven dos o tres camells per a adquirir una dona. A la tarda hem passat una bona estona connectats a Internet des del cibercafé on treballava en Fadel. Jo m'he desconnectat abans i he tornat a passejar pel barri que hem visitat al matí amb la intenció de fer algunes fotos. La gent que em creuava em mirava estranyada, sobretot mirant-me les espardenyes que m'havia comprat a Casablanca. Al tornar al cibercafé he preguntat a en Fadel què podia haver passat i rient m'ha explicat que segons els gustos locals les meses espardenyes eren molt lletges, perquè provenien del Marroc. --- Vaig entrevistar en Fadel que va manifestar que el principal problema del món és la guerra. Ens hauríem d'entendre millor entre religions i cultures i crear associacions internacionals que treballin per la convivència i la pau. Ell personalment no pot fer res per a la solució, però sí tota la humanitat en conjunt. El principal problema del Marroc és la falta de treball. Els polítics haurien d'intentar de crear més possibilitats de treball, potser millorant les relacions internacionals. El Fadel es considera feliç perquè treballa, té diners per a viure i viu en pau. Seria més feliç si hi hagués més pau al món perquè el secret de la felicitat és compartir-la amb els altres. En Nordin va manifestar que al principal problema al món és el conflicte palestí-israelí que és la font de molts altres problemes. S'hauria d'ajudar als dos països a solucionar els seus problemes. Al Marroc no hi veu cap gran problema, tampoc al Sàhara que d'altre banda potser només necessita una mica més de desenvolupament. En Nordin és feliç bàsicament perquè treballa, tot i que en el seu entorn hi ha molta gent que no ho pot ser perquè no troba treball. Seria més feliç si tingués família amb qui gaudir de la vida i d'aquest bonic país que és Marroc. El secret de la felicitat és la dona: si tens una bona dona i família seràs feliç. Mauritania Nouadhibou (veure sobre mapa) 04/04/2007:
Hem estat dos dies a la carretera, deixant passar el paisatge monòton i pla, tant pla que difícilment es podria definir on començava l'horitzó. Únicament els penya-segats a ma dreta que es deixaven caure a l'oceà donaven certa diversitat a la vista. La temperatura s'ha mantingut invariable en uns vint-i-pocs graus i amb un vent constant que el sortir donava una sensació més aviat de fred. Els matolls i plantes mig seques han seguit durant tot el camí, segurament beneficiats de la humitat i estabilitat que aporta l'oceà. També s'han anat repetint els controls de policia, però aquest cop ens han començat a parar i a demanar tota la documentació. De seguida ens hem adonat que simplement requerien d'un paper amb totes les nostres dades apuntades i l'Alexandra n'ha escrit uns quants que hem anat repartint ens els següents controls. D'altre banda, els ramats de cabres i camells han desaparegut de la nostra vista, molt probablement perquè a banda i banda de la carretera hem començat a discernir cartells que avisaven del perill de mines fora del vial. Finalment, avui al migdia hem arribat a la frontera del Marroc amb Mauritània. Hem completat tots els tràmits sense haver de donar cap propina, això sí, tot amb força lentitud. Quan he preguntat a un policia si hi havia algun problema amb els nostres passaports que s'havien emportat, el policia m'ha respòs que no hi havia cap problema, simplement eren molt professionals i tot requeria el seu temps. A continuació ens hem endinsat al territori de Kandahar (denominació utilitzada per en Fadel i en Nordin), l'espai entre Marroc i Mauritània. La carretera asfaltada havia desaparegut i davant nostre teníem uns tres quilometres d'un camí de roques i sorra del qual es desviaven altres falsos camins dels quals ja havíem estat advertits. El camí - si en realitat ho era - transcorria entre diverses piles de cotxes desballestats i alguns habitants misteriosos que semblaven tenir-ne cura. A la sortida d'una corba hem descobert al cim d'un turó una construcció de fusta que hem identificat amb el cau d'algun bandit. Però al camí s'hi dirigia i al arribar-hi, hem descobert sorpresos que aquella era la primera d'una sèrie de ruïnoses edificacions que constituïen la duana de Mauritània. He entrat en el primer edifici on hi havia tres homes preparant un te. M'he assegut a esperar en una cadira que miraculosament no s'ha trencat, i al cap d'una estona un dels tres homes s'ha aixecat i ha apuntat en una gran llibreta totes les dades dels nostres passaports. A continuació m'ha sorprès demanant-me què tenia per regalar-li. M'he tret un paquet de tabac que havia comprat per l'ocasió, però ell ha negat amb el cap i m'ha demanat alguna altra cosa: un telèfon, una radio,... Finalment ha acceptat dues de les ulleres de sol que CCONG m'havia facilitat amb aquest objectiu. En les següents dos barraques s'ha repetit un procés similar, però aquest cop sense entregar cap regal a canvi. He pagat els 10 euros de cada visa i els 10 més del permís del cotxe i hem seguit el camí recorrent els pocs quilometres que faltaven fins a Nouadhibou, una petita ciutat que a simple vista ha espantat a l'Alexandra. ‹ Anterior (04/02/2007) MES Següent (2007-04-05)› ‹ Anterior (2010-06-01 - US) PAÍS Següent (2010-06-15 - US)› |
|
