| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (05/02/2008) MES Següent (2008-04-05)› ‹ Anterior (2008-03-04 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-06 - Israel - Palestina)› Jordan Frontera amb S?ria (veure sobre mapa) 10/03/2008:
Havia eliminat qualsevol evidència que delatés la meva anterior presència a Israel, havia esborrat arxius de l’ordenador i ocultat carpetes, i havia ben amagat un petit mapa de Jerusalem, un bloc de notes descrivint la meva estada allà i el paper amb el segell d’entrada i sortida. Tot i així, encara pensava que podria tenir problemes per a entrar a Síria (un país amb una part del territori encara ocupat per Israel), sobretot perquè darrera el passaport i havia restes evidents que hi havia hagut un adhesiu (que m’havien enganxat els israelians). En qualsevol cas, havia ben repassat una història molt bona: en un club de busseig a Egipte m’havien enganxat un adhesiu darrera el passaport al alquilar un vestit de neoprè. Vaig creuar sense problemes Jordània però a frontera amb Síria, després d’observar, la marca de l’adhesiu darrera el passaport em van comentar, sense mostrar gravetat, que haurien de rebre una confirmació des de Damasc. Vaig esperar les dues hores que em van sol•licitat i a les 6 em van comunicar la notícia que em fer caure el món als peus. No podia entrar a Síria perquè estaven convençuts que havia entrat a Israel. Vaig intentar demanar explicacions, argumentar amb ells, parlar amb el cap,... Però la resposta sempre va ser la mateixa, estaven convençuts que havia entrat a Israel i això em privava d’entrar al seu país. Un jove policia em va acompanyar a fora, però sense fer-li cas, em vaig dirigir a un hotel de la mateixa frontera per a fer una trucada a l’ambaixada d’Espanya a Síria, el cònsol de la qual em va comentar que l’endemà miraria de trobar una solució. Vaig tornar al cotxe desconsolat però encara no rendit. Si no aconseguia entrar a Síria, molt probablement, tampoc podria entrar a Iran, doncs aquest país tampoc deixa entrar a ningú que hagi visitat Israel. D’altre banda, l’única manera d’arribar a Turquia per terra era a través de Síria, i en aquell moment no considerava viable cap altre opció. El jove policia de Síria, em va acompanyar al cotxe fins a la frontera de Jordània, però va quedar ben descol•locat quan li vaig informar que no volia entrar a Jordània i em vaig aturar a la meitat dels 100 metres que separen les dues fronteres. Nous funcionaris de Síria em van fer aparcar més enllà, i desprès van ser els de Jordània que van venir a preguntar-me què feia aparcat allà. Però quan els vaig anunciar que no podia entrar a Síria però no volia entrar de nou a Jordània i em van deixar estar acampat allà sense masses problemes. Recordava una petita revolució que havia manifestat pocs anys enrere, quan abans de fer un viatge a Kenya i Tanzània, vaig anar al centre de vacunació que m’havien assignat feia algunes setmanes. Admeto que vaig arribar 5 minuts tard a la consulta, però per culpa d’aquest retard, la infermera que estava vacunant a molts altres viatgers, es va negar a punxar-me. Jo sabia que si no em vacunava aquell dia, em tornarien a donar hora al cap de tres o quatre setmanes, després de la sortida de l’avió, i que si no tenia el carnet de vacunacions en regla m’arriscava a no poder entrar a Kenya. Davant tal situació, vaig agafar un paper d’un mostrador, vaig escriure “em vull vacunar!” i em vaig asseure davant les escales en senyal de protesta. Al cap de dues hores, després de fins i tot forcejar amb els guardes de seguretat, em va vacunar una altre infermera. En qualsevol cas, sabia que aquesta lluita amb les autoritats i la llei Siriana seria molt més complicada i llarga. L’endemà al matí, els policies de Jordània em van deixar anar a comprar una targeta SIM jordana pel telèfon mòbil, amb la qual vaig enviar un missatge a l’Alexandra i vaig trucar a l’ambaixada Espanyola a Jordània i Síria, les quals em van comentar unes hores més tard que no podien fer res que em pogués permetre una entrada a Síria i em recomanaven de tornar enrere. Estava cabrejat amb les autoritats d’Israel per a enganxar adhesius darrera al passaport quan de segur que sabien que això privava l’entrada a Síria, també estava cabrejat amb les autoritats Jordanes per que probablement tenien un top a la seva frontera que estava informant de qui entrava a Israel o qui no, i per suposat estava cabrejat amb les autoritats Sirianes, tot i que comprenia que estaven complint la seva llei, segurament amb la informació rebuda pel seu espia a Jordània. De totes maneres, encara no pensava rendir-me. Vaig començar a enganxar cartells al parabrises i a la porta amb el missatge en anglès “Vull creuar Síria per entrar a Turquia”. Mentrestant, l’Alexandra intentava crear consciència a través d’Internet per a defensar la meva causa, però segurament hi ha problemes molt més importants al món i només vaig rebre un parell de trucades de Sirians comentant-me que no podien fer res per a ajudar-me. Tot i així, encara pensava que m’estaria molts més dies o setmanes entre les dues fronteres fins a trobar una solució. Tenia força menjar a la casa, a més a més,de segur que els camioners me’n podrien oferir més endavant, perquè tot i que no parlessin anglès, aquests semblaven tenir simpatia per la meva situació, i alguns d’ells ja m’havien ofert aigua per a carregar l’autocaravana. Malgrat tot, a mesura que passaven les hores i els pocs dies, també m’adonava que realment m’hauria d’estar setmanes, mesos o anys entre les dues fronteres, sense tenir assegurada la victòria. D’altre banda, encara que considerés completament injust no poder transitar per un territori, aquesta tampoc era la meva guerra, i pensava que més endavant trobaria altres guerres més importants a les que dedicar el meu temps i energia, i que ara em tocava seguir viatjant per a conèixer món i segurament descobrir quines seran les futures batalles en les que realment voldré lluitar. De totes maneres, rendir-me m’omplia de pessimisme. Les opcions per embarcar el cotxe cap a Turquia eren Israel on difícilment em deixarien entrar el cotxe; Egipte, on segurament tindria els mateixos problemes per entrar-lo; creuar Iraq, casi completament descartat; o oblidar-me de Turquia i intentar creuar Aràbia Saudita, Emirats Àrabs i agafar vaixell cap a Iran, on tampoc em deixarien entrar si descobrien que havia estat a Israel. En qualsevol cas, abans d’abandonar, vaig decidir passar una altre nit entre les dos fronteres, durant la qual vaig enviar un SMS al cònsol espanyol de Síria preguntant-li si hi havia la opció que un conductor conduís el meu cotxe per terres sirianes fins a la frontera amb Turquia, mentre jo agafava l’avió. I l’endemà al matí em va tornar l’optimisme altre cop quan vaig rebre un SMS del cònsol comentant-me que miraria de trobar-me un conductor. Animat, també vaig contactar un senyor Sirià que feia dos dies s’havia parat al costat de l’autocaravana per oferir-me ajuda. Al cap de poc el sirià em va telefonar per comunicar-me que havia trobat un conductor per 300$. Però una hora més tard va ser el cònsol que va trucar comentant-me que havia trobat una empresa que em cobrarien només 100$. Davant aquesta nova perspectiva, vaig arrencar els cartells del cotxe per a suavitzar qualsevol tensió que pogués haver amb els duaners sirians. I encara més, vaig decidir d’abandonar la terra de ningú, l’espai entre les dues fronteres per a tornar a entrar a les instal•lacions de la frontera. Però aquest retorn, que pensava que seria positiu per als duaners jordans i siris, va originar un altre problema. Els policies Jordans em van comunicar que podia deixar el cotxe aparcat allà, però jo no podia passar la nit a les instal•lacions frontera. Però jo no volia anar a Amman, ni tampoc treure el cotxe de la frontera, doncs les taxes d’entrada a Jordània eren elevades. D’altre banda tampoc em deixaven tornar entre les dues fronteres on havia estat acampant les últimes tres nits. Llavors vaig plantejar-los, que deixaria el cotxe dins, però jo agafaria la tenda i acamparia just a fora la frontera, i davant d’aquesta proposta tant ridícula, finalment el cap d’immigració em va deixar viure al cotxe de manera excepcional. I en aquest moment no vaig ser capaç de reprimir les llàgrimes ni de plorar en silenci. El cap d’immigració em va preguntar què em passava, però no vaig ser capaç d’explicar-me. Aquests dies els havia viscut amb massa tensió, però apart, les llàgrimes semblaven l’única manera d’expressar el immens sentiment d’agraïment que sentia per totes aquelles persones (l’Alexandra, el cònsol, el cap d’immigració, amics a Catalunya, i altres) s’estaven preocupant per mi, implicant-se més enllà de les seves responsabilitats per a trobar-me una solució. Ara només faltava que el meu amic Marc, gerent de l’empresa Serveis d’Internet Javajan i propietària de l’autocaravana, firmés un document atorgant el poder de conducció al xofer trobat per l’ambaixada. Però al trucar a en Marc, aquest em va comentar que estaven celebrant en una altre població la festa d’acomiadament de soler d’un altre bon amic, i que la festa seguiria l’endemà, per tant (sense ganes d’espatllar aquestes entranyables disbauxes) m’havia d’esperar dues nits més, fins dilluns. Avui dilluns al matí, en Marc m’ha confirmat que havia enviat el fax amb els poders a l’ambaixada d’Espanya a Síria. Llavors he trucat al director de l’empresa del xofer, comunicant-li que aquest podia passar a buscar el fax a l’ambaixada i després venir a buscar el cotxe a la frontera. Però quan el conductor s’ha presentat al migdia, aquest s’havia descuidat el fax, però d’altre banda, al pujar a l’autocaravana i començar a ensenyar-li totes les coses que posseïa la seva cara somrient s’ha apagat de seguida. I immediatament m’he donat compte d’un problema amb el que no havia comptat. A mi no em deixaven entrar a la duana Síria, per tant el conductor hauria de mostrar tot el contingut, però ell no podria explicar totes les coses que portava l’autocaravana (per exemple medicaments), i potser les autoritats retindrien el cotxe fins que algú - que no podia entrar – ho pogués fer. El conductor ha tornat cap a Damasc amb la promesa que l’endemà tornaria amb el fax. De totes maneres, la idea del xofer ja no em semblava tant bona. Al parlar-ne amb el cònsol, aquest va suggerir-me una vegada més de tornar a Jordània. I finalment, al no poder parlar amb el director de l’empresa del xofer, i després d’estar 6 dies retingut a la frontera, sense Internet, sense interactuar amb casi ningú, afrontant problemes diaris, avorrit, cansat, desesperat,... he decidit d’abandonar, sense ni tant sols esperar a demà, i al cap vespre he tornat a pagar les tasses d’entrada a Jordània pel cotxe i m’he dirigit cap a Amman. Amman (veure sobre mapa) 16/03/2008:
He passat una setmana desmotivat, mig deprimit, sense ganes de fer res, tot i que intentant de resoldre totes les incerteses. Amb l’ajuda de l’Alexandra i passant moltes hores connectat a Internet, s’han anat resolent les incògnites sobre com arribar a Turquia. Aquest nou horitzó ha diluït el pessimisme de la meva ànima, tot i que l’optimisme tampoc ha aparegut. A partir d’ara jo era una persona tacada, ja no era un europeu amb dret per a viatjar per tot el món, ara havia descendit un esglaó, i alguns països em tindrien vetada l’entrada, com Síria, Iran o altres països àrabs. En qualsevol cas, només havia descendit un esglaó, i encara tenia el dret i l’oportunitat de seguir el meu viatge, prenent el pols al món. D’altre banda, la meva història tampoc es podia comparar, ni molt menys, amb els problemes que sofreixen milions de persones per culpa dels visats. Com la història que em va explicar l’Akram (un palestí jordà que vaig contactar a través de couchsurfing), després d’agafar-me suficient confiança. Fa un any, l’Akram va conèixer una noia dels Estats Units, de la qual es va enamorar. Aprofitant unes vacances al treball i havent aconseguit un visat de 5 anys, va volar a Estats Units, on després de poques setmanes i de renunciar al seu treball de Jordània es va casar amb l’americana. Al cap de tres mesos van fer un viatge pel Nord dels Estats Units i dos dies per Canadà. Però al tornar del Canadà, la policia de la frontera li va denegar l’entrada i invalidar el visat, sense cap explicació, simplement per ser musulmà. La manera com explicava el drama que varen viure realment em va commoure. Va estar uns tres mesos malvivint al Canadà, trobant-se ocasionalment amb la seva dona que el visitava quan podia. I finalment ha tornat a Jordània, on no té possibilitat de tornar a l’anterior treball i s’ha d’esperar un any i mig que les autoritats americanes validin el seu matrimoni i li concedeixin la opció de tornar amb la seva dona. Però ja poques ganes li queden, actualment preferiria anar a viure a Egipte, un país islàmic on la vida és econòmica. Un altre dia que em vaig trobar amb l’Akram, vaig començar a parlar sobre Israel, però de seguida em va tallar, indicant-me que per a ell no existeix tal país, només Palestina ocupada. L’Akram és d’origen palestí, igual que molts dels seus amics, nascut d’uns pares que es van refugiar a Jordània després de la guerra del 1948. Al preguntar-li per la solució del conflicte, em va respondre que els Jueus haurien d’abandonar completament la terra ocupada (de nou solucions difícils d’acceptar per la part contrària). Llavors em va explicar la seva visió de la història, en la qual, a principis del segle XX, els àrabs van ser hospitalaris amb els Jueus que arribaven a Palestina, fins que aquest els van prendre la terra. A punt de complir els 30 anys, l’Akram es queixava que mai havia visitat la seva terra. Llavors vaig preguntar-li: - Però tu creus que un dia Palestina tornarà a ser pels àrabs, lliures de jueus? - Segur. Abans del dia del judici final. - Però on hauran d’anar els Israelians? - El jueus que ocupen Palestina tenen la seva terra d’origen, i allà hauran de tornar. Llavors la conversació va entrar en una fase difícil d’oblidar. Després d’explicar-me que detestava els atacs terroristes islàmics, que un musulmà mai mataria innocents, i que veritablement va plorar durant els atacs a les dues torres bessones de Nova York, vaig preguntar-li: - Llavors estàs en contra dels atacs terroristes contra els jueus d’Israel? - Això no és terrorisme – va respondre molt seriosament. - Els palestins tenim dret a lluitar i a matar tots els que ocupen la nostra terra per la força. Davant la meva expressió estupefacte, em va preguntar: - Tu creus que soc un terrorista? - No, però ho podries ser. En presència de l’Akram, un altre dia vaig conèixer en Hamin, un cristià. Em va sorprendre la seva religió a Jordània. Llavors em va explicar, que un 7% dels jordans són cristians, però que abans de res, es senten àrabs i que per exemple, quan els Estats Units ataquen un país àrab, s’indignen com els que més. Potser per això, la convivència amb els musulmans és molt pacífica, tot i que també han d’acatar algunes de les seves regles. Per exemple, un noi musulmà pot casar-se amb una noia cristiana, però un noi cristià no pot casar-se amb una noia musulmana, perquè la llei islàmica ho prohibeix, igual com també prohibeix que un musulmà pugui renegar de la seva religió. I un altre fet sorprenent, al preguntar a en Hamin si el seu Déu també s’anomenava Alà, em va respondre: - És clar, els cristians jordans parlem àrab. No m’hagués estat tants dies a Jordània, però semblava que totes les opcions per a arribar a Turquia, passin per a tornar a Egipte, però no podria entrar-hi amb el carnet de Passages del cotxe caducat. Per això, el primer dia després d’arribar a Amman vaig enviar el carnet de Passages antic a Espanya per missatgeria per tal de rebre el nou, si tot va bé, el proper diumenge, d’aquí una setmana. Durant aquests dies, també he renovat el meu visat d’estada a Jordània, he visitat diverses vegades l’ambaixada d’Espanya on el cònsol és molt amable i col•laborador, he renovat altres papers pel cotxe,... Tot i així, després de fer totes aquestes gestions, encara em queda una setmana per a poder marxar. Demà, potser tornaré a visitar uns dies les terres de Palestina i Israel. Malgrat tot, sento que no tinc ganes de visitar res. Tinc ganes d’arribar el més aviat possible a Istambul per a retrobar-me l’Alexandra. Tinc ganes de tornar a estar amb ella, relaxat, i deixar que els problemes passin pel nostre costat. Aquesta separació, de ja un mes, m’està demostrant que m’està essent difícil de viure sense ella. I ella m’explica que també li passa el mateix. Així doncs, ja ens hem comunicat que la proposta de matrimoni que vàrem fer, segueix en peu i que potser properament, en algun país exòtic, la portarem a la pràctica. ---- A Aman vaig entrevistar l’Aiman, un amic de l’Akram, el qual opinava que el principal problema del món és el petroli, el qual causa molta inestabilitat l’orient mitjà. El problema no es pot solucionar, però a més s’incrementarà degut a l’industria i als països emergents, i no sembla que ningú hi pugui fer res. L’Aiman, d’origen palestí, opinava que el principal problema del seu país era la inexistència de pau ni solució, si més no una solució acceptable pels polítics o líders de les dos bandes. La solució necessita nous líders pensant en el futur que pensin que hi ha terra suficient per a tothom. Potser actualment els àrabs estan més preparats per a la pau que els israelians. La solució també necessita que la gent de ambdós bandes es trobin. L’Aiman es considera feliç tot i que seria més feliç amb pau al mitjà Orient que li permetés assentar-s’hi i viure-hi. El secret de la felicitat es troba en el cor, pau a la ment. 18/03/2008:
Ahir em vaig dirigir de nou cap a la frontera de Jordània amb Palestina. Tenia ganes de tornar a visitar aquestes conflictives terres i trobar-me fins i tot amb algun palestí, però estava cagat de por, doncs temia que (igual que l’anterior vegada) les autoritats israelianes em tornessin a enganxar un adhesiu al passaport o fins i tot segellar-lo, complicant-me més la futura entrada a Iran. Per aquest motiu, quan les autoritats Jordanes em van comentar que el meu visat només em permetia visitar Israel una sola vegada, em vaig alegrar i a continuació relaxar. A continuació, aprofitant que seguia retingut a Jordània a l’espera del Carnet de Passages del cotxe, que si tot va bé ha d’arribar el pròxim diumenge, vaig decidir de provar de creuar una altre frontera, aquest cop la de Siria. Vaig escollir un altre pas de frontera, però les autoritats de seguida van veure que havia estat refusat una vegada, i després de verificar el meu nom als ordenadors em van informar molt amablement que el meu nom estava a la llista negra, i que encara que intentés subornar-los (com vaig fer amb 300$) ells no podien fer res per a canviar-ho. I així seguiria fins a la fi dels temps, o fins que Síria canviés la legislació. I avui he decidit visitar les ruïnes romanes de Jerash, la segona atracció turística de Jordània, la qual encara no havia visitat perquè no havia perdut del tot les esperances d’entrar a Síria, on pel que sembla, hi ha una antiga ciutat romana encara més interessant, la de Palmira. En qualsevol cas, Jerash m’ha sorprès i m’hauria considerat un pecador si m’hagués deixat endur per la passivitat dels últims dies i no l’hagués visitat. Jerash sorprèn pels centenars de columnes que encara es mantenen d’empeu, de formes estilitzades i capitells amb bonics gravats florals. També sorprèn, apart dels seus temples, avingudes, arcs i hipòdrom, per la conservació de dos grans teatres, que confirmen l’afició que els romans manifestaven per aquests espectacles, però sobretot, constaten el gran nombre d’habitants que devien poblar l’antiga ciutat. 22/03/2008: Han passat uns quants dies més esperant el carnet de passage del cotxe (que finalment ha arribat avui dissabte) i deixant passar les hores desganat i desmotivat. De totes maneres, les poques estones que aprofitava el temps, intentava aclarir quin era el meu pròxim destí, que per moments es complicava, perquè quan anava a confirmar l’oferta del vaixell d’Egipte a Turkia, vaig prendre mesures de l’autocaravana i em vaig adonar que aquesta no entraria al container, al ser 10 centímetres més alta que la porta del container. Vaig enviar un mail a l’empresa Egípcia per veure si hi havia alguna solució, però no em van respondre. Així doncs, l’única solució que queda sembla la d’Israel, des d’on tinc una oferta (bastant cara) per arribar amb vaixell a Atenes, Grècia. Demà començaré a fer camí de nou cap a Israel, a no ser que rebi alguna altre oferta d’Egipte mentrestant. D’altre banda, també m’he reunit alguns dies amb l’Akram i alguns dels seus amics i altres couchsurfers, tot i que en general he seguit sense massa interès les trobades. En tots aquests dies, només una conversa amb l’Akram em va cridar l’atenció suficientment com per apuntar-la al meu bloc de notes. L’Akram m’estava confirmant que a l’Islam, tant els homes com les dones, creuen firmament amb la virginitat i amb la prohibició del sexe fora del matrimoni. A continuació es va queixar que als països Occidentals molts homes (i dones) tenen sexe fora del matrimoni (i durant el matrimoni) amb deu, vint o fins i tot més persones diferents del sexe oposat. I segons ell, era una hipocresia que aquests mateixos que forniquen amb tantes dones com volen (fins i tot amb prostitutes) els critiquin a ells, els musulmans, perquè es poden casar fins amb quatre esposes, sempre i quan el marit les pugui mantenir i aquestes acceptin la situació. Vaig pensar que era un raonament força convincent per a explicar perquè a l’Islam els homes tenen aquesta possibilitat, tot i que tampoc vaig profunditzar qüestionant perquè les dones no es podien casar amb més d’un marit. 23/03/2008: Al intentar engegar el cotxe després de comprar vegetals, he descobert que l’estàrter no funcionava de nou, tot i així, he engegat el cotxe deixant-lo caure per un pendent i m’he acabat d’arribar a la frontera de Jordània amb Israel. He passat tots els tràmits Jordans sense aturar el cotxe i pagant per tercera vegada els 20 euros de taxes de sortida. Tal com em temia, al primer control abans d’entrar a les oficines de la frontera d’Israel m’han fet aturar el cotxe, de totes maneres, després d’inspeccionar superficialment el vehicle uns nois que esperaven i un israelià m’han ajudat a empènyer el cotxe fins a engegar-lo. Al següent control, malgrat avisar-los dels problemes de l’estàrter m’han tornat a exigir de parar el motor. Llavors han començat a fer-me les típiques preguntes i al descobrir que havia estat al Sudan, la cosa s’ha tornat a posar seriosa. De totes maneres, semblava que no hi hauria masses problemes apart de la típica espera i al cap d’una hora, s’han decidit a inspeccionar el cotxe. Jo volia estar-hi present, però han tancat el cotxe en un garatge i m’he hagut d’esperar a una sala davant d’un escàner de raigs X, a través del qual han anat passant diversos objectes de la meva autocaravana: la roda de recanvi, totes les bombones de gas butà i fins i tot el lavabo químic (això sí, fent cara de fàstic i rient). Durant el procés s’ha presentat un home carregant una gran bossa de plàstic amb tots els vegetals que havia comprat a Jordània a dins: Patates, cebes, tomàquets, plàtans, taronges, coliflors,... M’ha comunicat que no podia entrar verdures fresques a Israel (normes internacionals) i, després de demanar-li de poder-me menjar tres plàtans, s’ha emportat la bossa precintada. Temia que trencarien alguna cosa del cotxe, durant l’hora que han estat regirant-lo, però no, quant hi he pogut entrar de nou, totes les coses estaven ben desordenades però al seu lloc. Llavors he escoltat amb alegria que podria entrar a Israel després de fer l’assegurança del cotxe. M’he dirigit a l’oficina corresponent amb tots els papers, però al estudiar-los, la noia de l’asseguradora m’ha informat: - Tens els carnet de conduir internacional caducat – caducat de només 15 dies!! - No et puc fer l’assegurança. I evidentment, de seguida les autoritats Israelianes em van comunicar que no podria entrar el seu país i que havia de tornar a Jordània. Se’m va caure altre vegada el món els peus. Era la tercera vegada en vint dies que un país refusava i em retornava a Jordània. Semblava un malson i naturalment el meu mal humor anava dirigit en silenci cap als Israelians. L’únic consol que em va quedar, va ser que aquests van haver de suar una mica per a empènyer el cotxe i engegar-lo. D’altre banda, també he recuperat totes les verdures que m’havien robat anteriorment. De tornada a Amman he trucat el meu pare amb l’esperança que no hagués enviat el nou carnet de conduir renovat a una direcció de Turquia que li havia donat, però malauradament m’ha informat que l’havia enviat el dijous passat i que per error també havia enviat el meu carnet de conduir espanyol, fet que podria complicar la petició d’un nou carnet de conduir internacional. A més a més, en arribar a Amman m’he adonat que una protecció exterior de la nevera havia caigut i s’havia perdut molt probablement perquè a les duanes l’havien posat malament. En qualsevol cas, no m’he volgut desesperar. Tants entrebancs sembla que m’estan donant força paciència. Els pròxims dies els dedicaré a arreglar el cotxe (serà més econòmic a Jordània que a Israel), visitar l’ambaixada espanyola (potser a demanar-los feina a Jordània) i a negociar un preu més econòmic del vaixell que m’ha de portar fins a Grècia. 30/03/2008: Vaig passar una altre setmana a Amman, un altre parèntesis en el viatge del qual bàsicament destacaria l’alegria que vaig sentir quan ahir vaig rebre el carnet de conduir internacional des de Turquia. Anteriorment havia portat el cotxe a arreglar, però després de buscar la peça espatllada de l’estàrter per tot Amman, finalment em vaig convèncer de la seva inexistència i un mecànic va haver de fer la mateixa potineria que havia fet el noi d’Edfu, a Egipte. L’operació va anar bé per anar engegant el motor més o menys bé durant tota la setmana, i també avui al matí, quan he creuat de nou la frontera de Jordània i he tornat a passar els primers tràmits a la frontera d’Israel. Avui he tornat a demanar d’estar present a la inspecció del cotxe, però de nou m’han negat aquesta possibilitat i un noi ha pujat al cotxe per a conduir-lo dins d’un garatge tancat. Però el motor no s’ha engegat i el noi m’ha cridat perquè jo ho intentés. L’estàrter no semblava funcionar de nou, però de sobte el noi m’ha avisat que es sentia un fort olor de cremat (jo no sento olors). He sortit a fora, he obert el capó i horroritzat he vist que el motor estava en flames, bé, no tot el motor, però hi havia alguns cables cremant. Corrent he pujat a l’autocaravana, he arrancat l’extintor i he saltat davant del cotxe disparant-lo contra les flames. Les flames s’han apagat de seguida, sense que haguessin provocat a simple vista hagués cap dany greu, però els meus ànims tornaven a estar pel terra. De totes maneres, els oficials han seguit amb el procés i han empès l’autocaravana cap a dins el garatge i al cap de poca estona l’han tret informant-me que ja l’havien inspeccionat. He tramitat l’assegurança del cotxe, aquest cop sense problemes, i els amables oficials m’han ajudat a empènyer l’autocaravana altre cop que s’ha engegat sense problemes i poc més tard he arribat sense cap altre incident a Haifa. * Una altre nota negativa de les duanes d’Israel va estar la protecció exterior de la nevera que les duanes havien col•locat malament l’anterior vegada i s’havia perdut. La segona vegada em van comentar que l’assegurança d’aduanes d’Israel m’ho pagaria i un oficial anomenat Igal Malca em va confirmar que seria així, però una vegada vaig arribar a Grècia es van desentendre totalment. ‹ Anterior (05/02/2008) MES Següent (2008-04-05)› ‹ Anterior (2008-03-04 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-06 - Israel - Palestina)› |
|
