| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (06/03/2008) MES Següent (2008-05-05)› ‹ Anterior (2008-03-10 - Jordan) PAÍS Següent (2008-04-08 - Xipre)› Israel - Palestina Haifa (veure sobre mapa) 06/04/2008:
Les primeres hores a Haifa, malgrat trobar-me amb gent interessant de couchsurfing, em vaig sentir totalment desganat, sense alegria i preocupat per l’autocaravana, la qual només podia aparcar en pendent per a poder-lo engegar sense problemes. Tot just arribar a Haifa havia localitzat un taller Fiat on en teoria em podrien arreglar l’estàrter, però el següent dia al matí no vaig poder engegar l’autocaravana perquè un cotxe havia aparcat al davant impedint-me de deixar-la caure pel pendent. Vaig estar esperant unes hores a veure si el cotxe marxava, però finalment vaig acceptar el suggeriment de la Sara, una noia de couchsurfing, i visitar amb tren una localitat propera anomenada Acre (o Akko en Hebraic). Les primeres mencions històriques d’Acre es remunten al 1500 BC la qual, ocupant una estratègica posició, està ben defensada pel mar i unes imponents muralles. Al llarg de la seva història ha sofert diversos setges i assalts, alguns dels quals fallits, com el de Napoleó que hi va perdre una batalla. Al endinsar-me pels carrerons dins de les muralles em va sorprendre l’ambient àrab que s’hi respirava, amb algunes esglésies i també mesquites que a determinades hores entonaven el cant dels muetzins. Estava començant a descobrir que Israel és un país molt més complex del què em pensava, el qual no només estava habitat per Jueus. La Sara, la noia israeliana de Haifa, em va explicar que Acre havia estat sota el domini de la palestina àrab segons la partició proposada per l’ONU el 1947, però va ser ocupada per Israel durant la guerra Àrab-Israelí del 1948. Llavors, tres quartes parts de la població van abandonar la ciutat, encara que al interior de les muralles els àrabs continuen essent majoritaris. Al tornar d’Acre, la Sara em va explicar una mica més sobre la multiculturalitat d’Israel, introduint-me els Druze, els quals tenen una religió escindida de l’Islam amb més d’un milió de fidels a tot el món, una majoria dels quals vivint a Síria i Líbia, però amb uns 100.000 vivint a Israel. Una de les peculiaritats de la seva religió és la elecció, al entrar a l’edat adulta, de pertànyer al grup dels anomenats “ignorants” (80%) o al grup dels “religiosos”, els quals són encarregats d’estudiar les ensenyances i de seguir una vida d’acord la seva fe. Tradicionalment, els Druze sempre han estat molt nacionalistes defensant país que els acull. És per aquest motiu, que els Druze a Israel estan completament implicats amb el seu Estat, complint els 3 anys servei militar durant el qual realitzen nombroses tasques d’espia al parlar l’àrab com a llengua materna. De totes maneres, tot i complir amb la pàtria, els Druze difícilment veuen igualats els seus drets amb la resta de jueus, i son tractats amb discriminació a locals públics, llocs de treball,... Israel també és el centre d’una altre religió, la fe Bahá’í, amb una magnífica tomba i jardins que destaquen a la falda de la muntanya de Haifa. També em vaig interessar per aquesta moderna religió (el seu principal profeta va morir a Acre el 1892) que compta amb uns 6 milions de seguidors a tot el món i em vaig sorprendre per les seves creences basades en la unitat de Déu, de les religions (totes són diferents etapes o revelacions més acurades de Déu) i de l’espècie humana (no creuen en nacionalismes, races, classes socials o qualsevol altre prejudici que classifiqui els humans). Els Bahá’ís busquen la pau al món, advoquen per l’eliminació dels extrems de riquesa o pobresa, defensen la investigació científica independent,... D’altre banda no tenen clergat, i no creuen en la vida monàstica, més aviat amb el creixement espiritual a través de la vida quotidiana. Una de les poques doctrines que no em permetrien ser Bahá’í és la creença amb Déu o en la vida després de la mort. La visita a Acre, els descobriments religiosos i les converses mantingudes amb la Sara i altres nois de couchsurfing em van tornar a omplir d’energia, amb ganes de seguir coneixent món, incloent Israel. Però també hi va col•laborar el fet de tenir l’autocaravana arreglada, amb un estàrter de segona mà pel qual vaig pagar una mica més del compte. El següent dia vaig visitar amb la Sara i una parella d’alemanys, la moderna capital Tel Aviv, amb alts edificis, grans avingudes i molts locals de copes. En un d’aquests locals, la parella alemanya va explicar que eren anarquistes i d’esquerres i que, contràriament a la resta de compatriotes ideològics d’Europa, eren pro-israelians. Al preguntar-los si el seu sentiment pro-isrealià es devia a la seva lluita anti-nazi o de l’extrema dreta a Alemanya, em van respondre que molt probablement era així. Aprofundint en la complexitat d’Israel, la Sara i altres jueus amb qui vaig parlar, em van explicar que els jueus d’Israel no acostumen a ser massa religiosos, a excepció dels que viuen a Jerusalem, tot i així, tots ells comparteixen la mateixa cultura, celebrant les mateixes tradicions, parlant el mateix idioma (modernitzat a principis del segle XX a partir dels antics textos sagrats), menjant aliments koshar, i sobretot mantenint un fort sentiment nacionalista o Sionista, el qual justifica la constitució d’un Estat Jueu. Nombroses vegades vaig preguntar quina era la justificació per a constituir un nou Estat Jueu en una terra ocupada majoritàriament per àrabs o palestins. Sense argumentar-me motius religiosos, les respostes em van recordar que feia 2000 anys els jueus ocupaven aquelles terres, que al llarg dels segles les seves pregaries sempre han acabat amb la frase: “el pròxim any a Jerusalem” i que d’altre banda tenien dret a un país propi després de sofrir tants segles de persecució per la seva religió i cultura a Europa i Orient Mitjà. Quan vaig opinar a la Sara que els arguments podien ser molt poc sòlids pels palestins, la conversació es va crispar una mica; però quan més endavant vaig opinar que els estereotips culturals, tot i que negatius, a vegades tenen un transfons real (els jueus a vegades són acusats d’avars o de controlar el món), la Sara em va acusar molt agrament de ser anti-sionista. Em vaig intentar defensar explicant que els catalans a Espanya també son vistos com a agarrats i els andalusos com a ganduls i, encara que en la majoria dels casos individuals no sigui així, sí que reflecteixen quelcom de la realitat. Un amic palestí present a la discussió també va opinar que els estereotips no reflectien cap realitat, tot i que més tard, al preguntar-li si els seus pares eren musulmans o cristians, em respondre utilitzant un estereotip: - Són musulmans, però no musulmans bum-bum – fent el gest d’explosió amb el cos. Tots vàrem riure. La Sara també tenia uns altres amics palestins vivint a un poble al nord d’Israel anomenat Béna, els quals vàrem visitar abans d’ahir. En Zaid i l’Alex varen ser els dos nois amb qui més vaig conversar. Primer em van explicar la història del seu poble, habitat sempre per palestins fins a la guerra del 48, durant la qual, els soldats israelians van matar a sang freda a 4 nois per a obligar a la resta de població a marxar cap al Líban. De totes maneres, al cap de poc temps, alguns pocs van tornar al poble des dels camps de refugiats i, al no tenir més problemes amb les autoritats, s’hi van quedar. Però hi va haver molts palestins que no van poder tornar, tractant als retornats de traïdors, perquè en general van passar de lluitar per la desocupació a lluitar per la igualtats dels seus drets amb els dels jueus. Per exemple, en Zaid i l’Alex m’explicaven que serien feliços vivint a Israel si aquest no fos un Estat Jueu, amb bandera jueva, himne jueu, amb llengua hebraica i amb lleis jueves, com el compliment obligatori del Yom Kipur, una festa en la que tots Israel es paralitza perquè els jueus demanin perdó a Déu pels seus pecats i – segons els nois – perquè la resta de l’any puguin seguir putejant sense remordiments als palestins. En qualsevol cas, aquesta situació potser no durarà per sempre, perquè encara que els palestins a Israel només siguin el 20%, aquests tenen un creixement molt més elevat que els jueus i en el futur potser podran elegir dirigents que retornin el govern als palestins. Malgrat la lluita quotidiana pels seus drets, en Zaid i l’Alex també estaven preocupats per la situació de la Palestina ocupada, o la Palestina darrera la línia verda dibuixada al 1967 per diferents resolucions de l’ONU. La Palestina ocupada (West Bank i Gaza) començava a gaudir d’una certa autonomia, ofegada econòmicament i amb l’exèrcit Israelià entrant sempre es considera oportú. D’altre banda, el mur que els Israelians han construït per a separar Israel de Palestina, no segueix fidelment la línia verda, deixant els pous d’aigua fora de l’abast dels palestins o donant sortida a nombrosos assentaments jueus en terres palestines. A mesura que avançava la nit, la Sara anava adquirint una actitud defensiva per les converses pro-palestines acabant enemistada amb tots, fins i tot amb mi. Malgrat tot, havia guanyat una nova amistat amb en Zaid i l’Alex, que va quedar segellada amb la promesa de visitar conjuntament West Bank en dos dies, avui. Ahir al vespre, vaig trobar-me amb una nova noia de couchsurfing i el seu company amb els quals vaig mantenir una interessant conversa. Al comentar-los que avui visitaria West Bank, el noi em va comentar indiferent: - Jo hi he estat moltes vegades, com a soldat. Després em van explicar que l’exèrcit Israelià és un dels més preparats i humanitaris del món, malgrat les difamacions dels seus enemics. I finalment em van explicar que a les escoles d’Israel, apart d’ensenyar assignatures com matemàtiques o literatura, també tenen una assignatura de pau, en canvi, els palestins bàsicament ensenyen a odiar. I avui, finalment, jo, l’Alex, en Zaid i una seva amiga jueva ens hem dirigit cap a West Bank passant per Tel Aviv i Jerusalem. Hem arribat molt tard, per tant només ens hem proposat de visitar Ramala, una de les ciutats palestines més importants, propera a Jerusalem. Hem creuat sense masses problemes els controls d’entrada i ens hem trobat dins la muralla que aïlla Ramala d’Israel. A dins, l’ambient era completament àrab o palestí, encara que es respirava tensió i la gent no semblava tant hospitalària com en els anteriors països; en canvi miraven sospitosament la matricula del cotxe i ens preguntaven recelosament d’on érem. Hem aparcat a prop del centre i hem començat a passejar, sense rumb fix i preguntar-nos on es trobava la diversió, però aquesta ha arribat per si sola, molt aviat. Sobtadament ens hem vist rodejats de joves armats que ens han començat a preguntar sobre els nostres orígens, sobretot el de la noia, doncs l’havien escoltat parlar hebraic amb en Zaid. Finalment ens han informat que eren de la policia palestina i que era molt perillós per la noia jueva caminar per Ramala, doncs si la població ho descobria la podien segrestar o linxar; i això no era desitjable, perquè l’exèrcit israelià tindria un nou motiu per a entrar. Ens han conduit molt amablement però ben escortats a la principal comissaria de la policia, i després de tenir-nos entretinguts durant una hora, ens han recomanat de sortir de Ramala el més aviat possible. Mentre esperàvem a la cua per a creuar de nou el mur i entrar Israel, un home m’ha tornat a preguntar amb mirada recelosa: - D’on ets? - D’Espanya. Al cap d’una estona: - De Madrid? - No, de Barcelona. I finalment ha comentat buscant complicitat. - A mi m’agrada molt ETA – El grup terrorista i independista del País Basc. Després d’una setmana escoltant opinions de jueus i palestins, no em puc estar de descriure el seu conflicte amb un exemple que ja vaig utilitzar a Jordània, tot i que amb menys coneixement. A principis del segle XX, els palestins vivien en una gran casa que era propietària d’un britànic. La casa tenia 10 habitacions, amb una habitació ocupada per un jueu i la resta ocupada per palestins. Hi havia jueus a altres cases o països que recordaven que el seu avi havia viscut a la primera, i degut als maltractes que els propietaris de les altres cases els propinaven, alguns es van dirigir a la primera casa, comprant dues habitacions als palestins. Els palestins no estaven massa contents amb els nous veïns, però estaven més preocupats pels abusos del propietari Britànic, el qual finalment va decidir dividir la casa i donar-ne la propietat als Palestins i Jueus. Però els Palestins no hi van estar d’acord i amb l’ajuda de veïns d’altres cases van començar a atacar els jueus. Però els jueus van contraatacar amb força i van ocupar 3 noves habitacions i les van buidar substancialment de palestins, els quals van haver de refugiar-se a altres habitacions o altres cases. Els palestins expulsats van conspirar per a recuperar les habitacions perdudes però en cada una de les dues posteriors batusses, els palestins van perdre una habitació, quedant-los només dues habitacions. I actualment, com que encara hi ha palestins disposats a lluitat per la llibertat, els jueus han tapat amb maons les portes de les dues habitacions, privant-los ocasionalment d’aigua i electricitat. L’ambient està enrarit, i els jueus que volen la pau no volen tornar a les 3 habitacions que tenien inicialment. I encara que la majoria dels palestins acceptin una solució intermèdia, també n’hi ha molts que no volen deixar de lluitar fins a expulsar els jueus de totes les habitacions. I pensant en aquest exemple, em pregunto quina podria ser la solució satisfactoria a aquest complicat conflicte, i sincerament, no la trobo. Si algú de vosaltres la té, que es posi en contacte amb les Nacions Unides. ---- A Béna vaig entrevistar l’Alex, el qual es va mostrar una mica difús, tot i així va opinar que el principal problema del món eren les fronteres. El principal problema al seu país és el fanatisme religiós i nacionalista, que justifiquen accions com l’ocupació de Palestina. La solució passaria per la comprensió i tractar de no tenir opinions manipulades. L’Alex es considera feliç tot i que no coneix el secret de la felicitat. Xipre Limassol (veure sobre mapa) 08/04/2008:
Les primeres hores en vaixell de Haifa cap a Athenes, em van donar motius suficients per a no donar mai la volta al món per mar i seguir viatjant per terra. El capità comentava que el mar no estava massa encrespat, però mirant la popa del vaixell podia observar com aquesta s’elevava uns tres metres sobre la línia de l’horitzó per a després descendir fins a tres metres sota la línia. Tenia l’estomac ben remogut, i si no vaig vomitar va ser perquè a estones, les onades semblaven tranquil•litzar-se, per a després tornar-hi amb força. Malgrat tot vaig ser capaç de dormir i avui al matí m’he alegrat de trobar-nos vorejant Xipre amb un mar calmat. El vaixell s’ha mantingut quatre hores estacionat al port de Limassol, el principal port de Xipre, durant les quals el capità ens ha donat permís, a mi i a un altre viatger americà, per a visitar el poble. A Israel m’havia emocionat de veure el Mediterrani després d’un any viatjant per Àfrica, i curiosament a Xipre vaig tornar a tenir el mateix sentiment de proximitat a casa al treure euros d’un caixer automàtic. Estranyament, recordava els bitllets de 20 més grans... Xipre és una illa que, tot i no tenir masses riqueses, ha estat intensament disputada al llarg de la història. Després d’esser conquistada per diferents cultures, al 1570, els turcs van envair l’illa invitant a les famílies dels soldats a quedar-s’hi permanentment per a crear un nou grup ètnic turc que desplacés els grec. L’enfrontament entre aquests dos grups va generar múltiples conflictes fins que les Nacions Unides va separar les ètnies per una línia verda, encara seguint pertanyent en un mateix país (només Turquia desitja un Xipre dividit). Últimament sembla que les dues comunitats s’estan aproximant, tot i que cap de les dues ètnies tenen un gran sentiment patriota: o es senten grecs vivint a Xipre o bé turcs vivint a la illa, però no xipriotes. Varem agafar un autobús cap al centre i el conductor de seguida ens va donar conversa, explicant-nos que tot i ser grec xipriota va estar vivint molt anys a Austràlia, però els seus amic li van recomanar de tornar perquè estava a punt de matar la seva dona (ho explicava amb gran ressentiment). Després va explicar que no li agradava Xipre, perquè hi ha molta corrupció de baix nivell (als hospitals, policia, al buscar treball,...) i també és un país molt car. D’altre banda, ell no creia amb la reconciliació amb la comunitat turca, doncs els grecs han sofert molt i la gent que ha perdut familiars difícilment podrà perdonar. Al centre hem passejat per un parc d’escultures i pel centre del poble, modern però amb un ambient mediterrani. M’ha sorprès que a les botigues, tots els textos estiguessin en anglès, amb els preus en euros i lliures angleses; i que la llibreria del port tingués llibres en anglès i rus (o això he deduït, perquè estaven impresos a Moscou). Greece Athens (veure sobre mapa) 10/04/2008:
Les 36 hores de viatge de Limassol fins al port de Pireus han estat molt més calmades. Al port he hagut de pagar les taxes d’emmagatzematge i a continuació he sortit direcció a Atenes, però en arribar-hi la companyia del vaixell m’ha trucat informant-me que m’havia saltat la duana, que era molt greu i que havia de tornar. M’he fet una mica el tonto i els he dit que hi aniria dilluns, tot i que tenint matricula espanyola no crec que sigui necessari. Abans de res, m’he dirigit a l’ambaixada espanyola a Atenes, on he sol•licitat de renovar el passaport per tal de no tenir cap evidència d’haver entrat a Israel i poder entrar sense problemes a Iran, però contràriament a totes les altres ambaixades visitades als anteriors països, a Grècia no s’han mostrat gens amigables ni col•laboradors i m’han dit que no em podrien renovar el passaport. En qualsevol cas, a Ankara m’espera el passaport expedit a Addis Abeba, amb el qual puc tenir alguns problemes per a entrar a Iran. Més tard he anat a una companyia d’assegurances i m’han donat una altre direcció comentant-me que ells no em podien assegurar el cotxe, potser només es possible des d’Espanya. Són petits problemes, però ja no tinc la mateixa energia i paciència que tenia fa uns mesos. Tot i que l’ultima setmana a Israel, molt interessant i energètica, em torno a trobar sense forces. Abans sempre afrontava els problemes amb optimisme, però ara sembla que els petits problemes es converteixin en una gran muntanya difícil de superar. Últimament m’he sorprès a vegades amb ganes de tornar a casa, i potser tornaria si no ho hagués apostat tot a aquest viatge. El meu futur es troba al final d’aquest viatge. Des de fa temps he descobert que vull ser escriptor. Però necessito finalitzar aquest viatge per a poder publicar les meves aventures i a partir d’aquí tenir les portes obertes a nous treballs i publicacions. Però els meus ànims em diuen que potser no podré complir completament tot el meu somni. Apart dels possibles problemes a Iran, possiblement no podrem entrar a Xina amb cotxe, doncs suposaria pagar uns 100$ al dia per un guia obligatori, tampoc sembla possible entrar a Birmània. Per tant, si arribem a l’Índia ens trobarem estancats. D’altre banda, serà difícil embarcar l’autorcaravana cap a Indoxina o Austràlia, doncs ara sé que l’autocaravana no pot entrar a cap container. La solució potser serà vendre l’autocaravana a l’Índia i seguir el viatge a peu, o tornar a Europa per alguna altre ruta. Estic desil•lusionat, però per sort demà arriba l’Alexandra. Després de casi dos eterns mesos sense estar junts, tinc ganes de tornar-la a tenir als meus braços i junts somniar i il•lusionar-nos altre cop per aquest llarg viatge. És cert que ella normalment representava el caràcter pessimista i jo l’optimista. Però espero que al tornar a estar junts, algú dels dos torni a aportar l’energia necessària per a seguir endavant. Hem estat massa temps separats. En teoria només havia d’haver passat un mes, però el problema amb Síria ho ha demorat tot. Et necessito Alexandra. Vine a mi, amor meu. 21/04/2008:
Ja fa una setmana i mitja que ha arribat l’Alexandra. El primer fi de setmana el vàrem passar fora d’Atenes, en un poble costaner, passant les hores junts i en la intimitat. Tot i així, molt al principi, van aparèixer alguns conflictes, doncs l’Alexandra va arribar sense estar massa il•lusionada amb el viatge i preocupada pel seu futur després d’aquest, ja que contràriament als seus amics de Romania, ella no tindria els seus estudis finalitzats ni una bona feina o posició social. I la seva situació encara seria pitjor si en acabar el viatge, o abans d’acabar-lo, jo l’abandonava, perquè hauria perdut uns anys preciosos de la seva vida. Naturalment no estava considerant que molta gent estava somiant en realitzar un viatge com el que estàvem realitzant, ni en les enriquidores experiències que aquest aporta. Jo em vaig molestar pel seu plantejament contrari a l’aventura i al risc, tot i que també entenia les seves raons, segurament induïdes per la seva preocupada mare. D’altre banda, també notava que els petits conflictes que estaven apareixent des de l’arribada de l’Alexandra, no sempre estaven provocats per ella. M’estava apropant la data crítica per a les meves relacions, doncs cap de les anteriorment mantingudes havia superat mai els dos anys. Em sentia poc cuidat o estimat, perdia la paciència a la mínima i avorria qualsevol comentari o opinió que s’allunyés de la meva lògica. Al mateix temps, també havia d’admetre que l’Alexandra m’estava demostrant que malgrat tot, ella volia seguir al meu costat, i que preferia arriscar el seu futur i seguir viatjant amb mi, passés el que passés. Així doncs, vaig decidir seguir endavant i seguir-nos donant una oportunitat, tot i que durant alguns moments vaig estar a punt d’engegar-lo tot a fer punyetes. Aquests dies, no només han servit per a avaluar la nostra relació i les forces per a continuar junts el viatge, durant aquests dies també hem dedicat forces hores a posar a punt el viatge, després d’estar un any fora d’Europa. Primer i el més important, vaig tramitar una nova assegurança pel cotxe, vàlida per a Grècia, Turquia i Iran. Amb anterioritat havia anat a la companyia estatal d’assegurances grega i em van comentar que tots els cotxes que entraven a Grècia sense assegurança havien de pagar 180€ l’assegurança d’un mes. Vaig fer bé de saltar-me la duana del port, doncs per menys d’aquest import tindria una assegurança de tres mesos tramitada des d’Espanya. Paral•lelament a l’assegurança, també vàrem canviar els frens del cotxe, comprar uns filtres de recanvi per al proper canvi d’oli, arreglar de nou la planxa protectora del motor i comprar la protecció de la nevera que les duanes d’Israel em varen perdre durant la inspecció i que segons sembla no em pagaran malgrat comentar-me que tenien asseguradora. I entre discussió i discussió, i entre reparació i reparació, també hem tingut força temps per a trobar-nos amb força fent de Grècia, tots ells molt interessants, tot i que em vaig prendre aquestes coneixences com a un altre parèntesis en el viatge, doncs ja feia més d’un any que el viatge havia passat per Grècia i llavors ja m’havia interessat per la seva cultura, tradicions, política, opinions,... Admeto que no es una actitud massa positiva per la meva part, tot i que – repeteixo – no em va privar de gaudir amb aquests nous amics i mantenir-hi converses molt interessants. Moltes d’aquestes noves amistats em preguntaven sobre els meus recursos econòmics que em permetien viatjar. És una pregunta que no m’havien preguntat massa a Àfrica, doncs allà es tendeix a creure que qualsevol blanc té la possibilitat de viatjar sempre que ho desitgi. Acostumat ja a la pregunta, sempre repetia la mateixa resposta: un terç dels diners els obtinc escrivint per a mitjans de comunicació, un altre terç me’ls paga una empresa que tenia, i la resta me’ls deixa el banc i els hauré de tornar. Aquí, les amistats també em pregunten sovint sobre què faré quan torni, i si seré capaç d’estar-me quiet en un lloc. Jo sempre els responia que el viatge no deixa de ser un projecte dels molts que tinc, un projecte que espero que m’obri les portes del següent: ser escriptor i potser escriure llibres que aportin solucions als problemes del món. 27/04/2008:
Després de passar el dimarts a la platja i de dinar un deliciós borx (una sopa agre de vegetals típica de Romania que l’Alexandra va cuinar) varem tornar a Atenes per a retrobar-nos amb uns amics per assistir a un concert de música tradicional grega, amb dos llaüts, gran contrabaix, un melancòlic cantant i un excel•lent clarinetista. Al final del concert, l’Electra ens va proposar: - Voleu venir a celebrar la pasqua ortodoxa a l’illa de Lesbos? Hi havia dos altres nois invitats, en Natan, un holandès que estava estudiant de tocar la flauta a Atènes, i l’Hector, un espanyol de Cuenca que estava de vacances a Grècia. L’Alexandra feia dies que em demanava de celebrar la pasqua ortodoxa amb amics, doncs ella és Cristiana Ortodoxa, i naturalment vàrem acceptar. A més, qui deixaria passar l’oportunitat de veure un pilot de lesbianes i lesbians? Eps, no em refereixo a les dones que s’atrauen entre sí, em refereixo els naturals de l’illa de Lesbos. De totes maneres, és ben cert que les dones que s’atrauen entre sí, també s’anomenen lesbianes, degut a una antiga poetessa Grega nascuda a l’illa de Lesbos. Aquesta poetessa anomenada Sappho va escriure diversos poemes d’amor dirigits a altres dones, deixant el nom de lesbiana associat a aquest tipus d’amor per la posteritat. Els cinc hem gaudit de molts bons dies a Lesbos (la tercera illa més gran grega, o la vuitena del Mediterrani), passejant per Mitylene, la seva tranquil•la i comercial capital, i coneixent l’illa gràcies a uns amics d’Electra que tenien cotxe i també gracies a la generositat d’altres lesbians que ens van parar quan vàrem fer autoestop. Lesbos és famosa entre els grecs pel seu Uzo (beguda alcoholica) i pel seu oli d’oliva, prova d’això són els 11 milions d’oliveres que cobreixen bona part de l’illa. Lesbos també és coneguda per les seves nombroses fonts termals, que alimenten diferents banys de tipus turc i que nosaltres també vàrem gaudir dos dels dies. Però el més impressionant va ser observar les celebracions tradicionals de la pasqua ortodoxa. La pasqua ortodoxa es celebra normalment a diferents dates de la pasqua catòlica (o occidental), perquè els cristians ortodoxos utilitzaven tradicionalment el calendari julià, mentre que els catòlics utilitzaven el calendari gregorià. Apart d’aquestes diferències en les dates, també hi ha altres diferències en la celebració de la mort i resurrecció de Jesús, tot i que per a no allargar-me explicant-les, només descriuré la meva experiència d’aquests dies. Van ser unes celebracions interessant, al cap i a la fi, segons Wikipedia Grècia és el primer gran país amb més proporció de cristians, només 4 petits països tenen més proporció de cristians, entre ells el Vaticà, naturalment. El dijous, la nit en que mor Jesús, les esglésies s’omplen de fidels per a escoltar les santes escriptures, finalment, abans de mitja nit, totes les llums de les església s’apaguen i il•luminada per tènues espelmes es pot observar una gran creu que es transportada vacil•lant entre els creients plorosos i els nens espantats. L’endemà vàrem observar al poble de Agiassos la celebració de l’embalsamament de Jesús i el seu enterrament. Milers de fidels es van aplegar a l’església i els carrers per a observar l’epitafius, una caixa coberta de flors simbolitzant els sarcòfag de Jesus i que era transportat pels carrers del poble, seguit de cants fúnebres. I el dissabte el vespre és el gran dia de la resurrecció, de nou milers de fidels s’apleguen a les esglésies duent les millors robes i espelmes blanques adornades amb flors, o peluixos en el cas dels nens, i esperen l’hora de la resurrecció, en la que les llums de l’església s’apaguen i la llum vinguda de Déu encén les espelmes de tots els fidels, passant-se la flama els uns als altres. Aquesta també és la nit de la comilona i en que els joves competeixen amb els ous vermells que es van preparar el dijous, simbolitzant la sang de Jesús. Cada nen té un ou dur, i el fan xocar els uns contra els altres, resultant un ou guanyador que no s’ha trencat, mentre la resta dels nens gaudeixen menjant el seu ou trencat. Meteora (veure sobre mapa) 01/05/2008:
Durant el viatge hem estat allotjats per nombroses persones, però aquests dies ha estat al revés. Al tornar de Lesbos, vàrem invitar a l’Hector, un viatger Espanyol, a visitar amb nosaltres les muntanyes i monestirs de Meteora. I no només va viatjar i menjar amb nosaltres sinó que, a més, va dormir un dia dins l’autocaravana, acomodant la taula i seient com a llit. La segona nit, l’Hector va dormir al ras, no perquè ja no el volguéssim a dins, sinó perquè ell va preferir dormir sota les estrelles contemplant el impressionant paisatge de Meteora. Però tot i insistir en dormir al ras, sovint ens comentava lo afortunats que érem de poder viatjar amb una autocaravana i que en un futur, si la seva situació econòmica millorés, també intentaria fer-ho. De totes maneres, l’Hector tampoc es podia queixar del tot, ja que durant tot l’any passat va estar viatjant per l’Amèrica llatina. D’altre banda, l’Hector té l’avantatge de tenir un caràcter extravertit, afable i altruista que de seguida desperta la simpatia de la gent i la seva hospitalitat. De segur que en un futur proper també podrà realitzar el seu somni. Molta sort Hector! ‹ Anterior (06/03/2008) MES Següent (2008-05-05)› ‹ Anterior (2008-03-10 - Jordan) PAÍS Següent (2008-04-08 - Xipre)› |
|
