| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (07/04/2009) MES Següent (2009-06-06)› ‹ Anterior (2009-04-01 - Thailand) PAÍS Següent (2009-05-13 - Cambodja)› Laos Si Phan Don (veure sobre mapa) 10/05/2009:
A Laos, el transport públic sembla força car, per tant, inevitablement ens veiem obligats a copiar la resta de turistes i comprar els desplaçaments a través d’agències de turisme. Així mateix, ho vàrem fer per a desplaçar-nos de Vientiane a Si Phan Don, comprant un bitllet d’autobús de dormir (sleeping bus). Pensàvem que seria un autobús amb els seients reclinables, però en comptes d’això ens vàrem sorprendre al veure que era un autobús amb lliteres amb capacitat per a unes 30 persones. No cal dir que l’espai dels llits no era gens ample, tot i així el viatge va ser agradable, sobretot perquè les carreteres eren rectes i ben asfaltades. Molt pròxim a la frontera de Cambotja, Si Phan Don (traduït com a 4000 illes) és una meravella de la natura formada en el curs del riu Mekong, quan aquest es divergeix vorejant multitud d’illes, moltes d’elles existents només durant l’època seca, quan el Mekong està més baix. No sé si realment hi ha 4000 illes; el que sí hi ha és una illa anomenada Don Det, on van la majoria dels turistes. Malgrat tot, la illa conserva un aire rural i tradicional que encara no havia observat en cap altre punt turístic de Laos. Varem ocupar un bungalow gran i net (n’hi havia altres més bonics al costat del riu però l’Alexandra preferia aquest) i de seguida vàrem començar a fer amistat amb els altres turistes que habitaven altres bungalows propers. Mentre fèiem el viatge amb autocaravana, sovint pensava que sense el cotxe estaríem més a prop de les cultures i coneixent més gent local, però a Laos realment no és així: viatgem amb turistes i vivim amb turistes. Possiblement, no és culpa nostra, doncs sovint sentim a dir que les cultures asiàtiques acostumen a ser força tancades i hermètiques. De totes maneres, no deixa de ser agradable relacionar-nos amb altres viatgers o gent de la mateixa tribu que nosaltres. D’altre banda, viatjant sense autocaravana visitem menys llocs però ens entretenim més a cada indret, tenint més oportunitats de relaxar-nos i més temps per a escriure. I no cal dir que, viatjant amb autocaravana, possiblement no hauríem visitat Si Phan Don, o només ho hauríem fet durant un dia. Al mateix temps, ja fa setmanes que ens hem espolsat l’estrès de tenir una accident, de ser despertats durant la nit, de trobar-nos amb els adhesius arrancats,... Apart de la tranquil•litat de Don Det, un d’aquests dies hem fet una excursió amb bicicleta a l’illa veïna, anomenada Don Khon, on hi ha les atractives cascades de Somphamit a veure. Les dues illes estan connectades per antic pont de pedra construït pels francesos i per on hi passava un trenet que mantenia el comerç (i extracció de minerals) fluvial interromput per les cascades. Després de visitar les cascades, ens vàrem dirigir més al sud de l’illa, passant de llarg petits boscos tropicals, petits camps i algunes cases de fusta aïllades, fins a arribar a una platja on em vaig banyar i des d’on es podia agafar una barca per a observar uns dofins de riu, però el passatge era massa costós, i després del bany vàrem tornar cap a Don Det. Cambodja Phnom Phen (veure sobre mapa) 13/05/2009:
Al deixar Laos i entrar a Cambodja, de seguida es va fer evident que havíem entrat en un nou país i en un nou sistema polític. Ens varem fer el visat a la frontera, però a l’hora de pagar ens varen demanar dos dòlars extra per passaport. Els vaig demanar un rebut per a assegurar-me que eren dos dòlars de corrupció i efectivament, no ens volien fer cap mena de rebut i no ens pensaven entregar els passaports si no pagàvem. No em vaig posar dur, doncs estava en una cua amb molts altres turistes disposats a pagar, així doncs, vaig pagar i ja estar. La carretera del nord era molt bona, però molt aviat es va començar a espatllar i durant forces quilòmetres ens vàrem trobar circulant per pistes de terra. La carretera estava força deserta, però de tant en tant ens creuàvem amb algun cotxe de luxe (entre aquests un Hummer), una senyal de trobar-nos en un país corrupte. I efectivament, després, mirant a Internet he descobert que Cambodja és un dels 20 països més corruptes del món. Però els problemes polítics no s’acaben aquí, doncs encara que Cambodja es consideri democràtic, sembla força dictatorial, amb el mateix president governant des de la caiguda del règim de Pol Pot o dels Khmers rouges al 1979, i amb grans plaques metàl•liques al llarg de la carretera amb publicitat del Partit de les Persones de Cambodja. Phnom Phen, la capital de Cambodja sembla molt més desenvolupada que Vientiane, afavorit pel capitalisme enfront del comunisme, però inevitablement, també hi havia molta més misèria. L’autobús ens va deixar al costat del llac Boeng Kak, on hi ha diversos hotels relativament econòmics i restaurants relativament cars. A l’autobús havíem conegut una parella de catalans, en Jordi d’Olot i l’Anna de Girona, i tots junts vàrem escollir un hotel al costat del llac que de nit semblava bonic. De totes maneres, els següents dos dies ens hem convençut de la mala elecció, doncs la nostra habitació contínuament cruixia donant-nos la sensació que s’enfonsaria en el llac i posteriorment l’Alexandra ha descobert una rata al lavabo que avui s’ha menjat la pastilla de sabó acabada de comprar. Malauradament, aquest bonic indret potser deixarà d’existir perquè segons es queixaven alguns propietaris de la zona, una companyia estrangera ha comprat el llac i té previst assecar-lo per a construir-hi un hotel de luxe. Naturalment, el govern corrupte sembla disposat a ajudar l’arribada de capital i de moment ignora les queixes dels habitants del barri. En qualsevol cas, encara que el marronós llac no tingui casi cap atractiu, la zona era agradable, amb un carreró ple de botigues que oferien preus el doble o triple de cars que els d’una botigueta lateral, bars mig buits amb noies Cambodjanes joves que esperaven l’ocasió per a caçar un turista, diverses files de tuc-tucs (tricicles) o motos taxi que esperaven clients, i moltes noies i dones que vestien en pijama. En realitat, la imatge de les dones vestint pijama ja ens havia sorprès de camí a Phnom Phen. Jo ja havia assumit que el vestit tradicional de les dones era molt similar als pijames occidentals (tela fina, de colors clars i vius, i amb dibuixos infantils), però després, llegint un article em vaig assabentar que aquestes peces de roba realment eren pijames que es venien juntament amb la llenceria. De totes maneres, vestir pijama s’havia tornat popular a Cambodja perquè és una de les robes més fresques que es poden portar. En qualsevol cas, també he de dir que no hem observat cap home en pijama. Ahir, l’endemà d’arribar, vàrem sortir a passejar pel centre, arribant al mercat central, on venien de tot: roba, fruites, joieria, peix, carn, petxines, insectes i aranyes fregides,... Després vàrem anar tornant pel costat del riu Tonlé Sap, que a pesar que s’ajunti amb el riu Mekong davant de la ciutat no té massa atractiu. També ens vàrem enfilar al temple budista de Wat Sampao Meas, el qual contenia unes interessants pintures, i fora em vaig trobar una imatge repetitiva amb Laos: diversos homes venien petits ocells engabiats perquè els poguessis alliberar. No deixa de ser una ironia que es consideri una bona obra alliberar els ocells quan en realitat estàs fomentant que s’engabiïn més ocells perquè el negoci és rentable Finalment, avui dimecres al matí hem agafat una moto taxi i hem anat cap al sud de la ciutat fins a l’ambaixada Xina, on hem començat a tramitar-hi el visat (en teoria el tindrem dilluns). Després hem caminat fins a un museu proper que exposa un dels episodis més lamentables de la història de Cambodja i de la història recent del món. Antigament, els edificis del museu havien estat les aules d’una escola secundària, però durant el règim dels Khmers Rouges, l’edifici va ser convertit en una de les presons més infames del segle XX. Des del 1975 al 1979, entre 17000 i 20000 persones van passar per la presó de Tuol Sleng o S21, dels quals només 7 persones en van sortir en vida. La resta va sofrir interminables hores de sistemàtica tortura amb l’objectiu d’aconseguir les seves confessions i poder ser eliminats posteriorment desnucats i degollats a les afores, als infames camps de la mort (death fields). És curiós saber que alguns dels guardes de la presó, i diversos dirigents dels Khmers Rouges, també van acabar sofrint les tortures i la mort a la presó, perquè havien mostrat massa empatia amb les víctimes. El terror que Pol Pot (el líder dels Khmers Rouges) va aconseguir instaurar a Cambodja s’aguantava per si mateix perquè, si no aconseguies comportar-te amb suficient crueltat contra les víctimes, acabaves convertint-te en víctima. A més a més, mai et podies qüestionar sobre la innocència del les víctimes, doncs segons els Khemers Rouges, era millor empresonar a deu innocents que deixar a un culpable en llibertat. Però, qui eren inicialment les víctimes? Naturalment els dissidents polítics, però també qualsevol persona que mostrés signes de tenir educació (per exemple portar ulleres) o d’haver pertanyut a la classe social mitja o alta. Pol Pot era un líder comunista que creia que els camperols eren els únics representants de la classe treballadora i que les ciutats constituïen focus on era molt difícil eliminar les activitats de lliure mercat. Així doncs, quan Pol Pot va guanyar la seva revolució al 1975, va eliminar el sistema monetari i va obligar de buidar totes les ciutats (més de 2 milions de persones a Phnom Phen) i va enviar tota la gent a diferents regions a tallar la selva i a cultivar arròs, treballant amb condicions d’esclavitud. Molta gent va morir pel camí, i molta més en la destinació, doncs la producció d’arròs no va aconseguir els objectius ambicionats per Pol Pot i la fam es va estendre per tot el país. Al final, amb una industria casi paralitzada (una de les 7 persones que es van salvar de la presó Tuol Sleng era un mecànic que podia arreglar màquines) i una població terroritzada, va ser força senzill per als comunistes de Vietnam i desertors de Cambodja de conquerir al 1979 bona part del país, on van reinstaurar la figura simbòlica d’un rei i a una corrupta democràcia. Malauradament, aquests 4 anys de Pol Pot al poder van ser més dels suportables, doncs a causa del règim van morir 2 milions de cambodjans (un 20% de la població), unes de les xifres més esfereïdores de la història de la humanitat. Pol Pot va morir exiliat a les muntanyes al 1998 i des de llavors, s’han començat a detenir i a jutjar alguns líders del règim, com el director de la presó Tuol Sleng, tot i que aquests (i tots els altres repressors) es justifiquen argumentant si no haguessin actuat així s’haurien convertit en víctimes. Sihanoukville (veure sobre mapa) 17/05/2009:
Teníem ganes de platja i, havent escoltat que les platges de Tailàndia eren massa desenvolupades i plenes de turistes, ens vàrem decidir de provar l’única ciutat a Cambodja que viu mirant al mar, Sihanoukville, una ciutat que va començar a existir a partir del 1955 quan s’hi va construir l’únic port d’aigües profundes al país (abans tot el comerç es desenvolupava per terra o pels rius). Els catalans Jordi i Anna també venien amb nosaltres i junts vàrem dirigir-nos a la platja de Serendipity, la més popular i plena de turistes. Per sort, vàrem trobar un hotel bastant econòmic comparats amb els preus de la zona: cinc dòlars per una habitació força gran i neta, amb televisió i lavabo. No cal dir que l’Alexandra va estar encantada amb l’habitació, malgrat la visita que vàrem tenir una nit d’un insecte d’uns cinc centímetres de llarg que s’entossudia a enfilar-se a l’espatlla de l’Alexandra, mentre aquesta cridava com una histèrica que el matés. La veritat, em feia fàstic matar-lo i finalment vaig aconseguir fer-lo fora de l’habitació. Va ser un dia de sort per a l’insecte, perquè si hagués caigut en mans d’un Cambodjà de segur l’hauria capturat, fregit i menjat. En Jordi i l’Anna no van trobar habitació al nostre hotel i van haver d’agafar una habitació el doble de cara en un bonic bungalow sobre la platja. Es notava que ells no tenien les mateixes restriccions pressupostàries que nosaltres perquè, amb els mateixos diners que ells gastaven per a viatjar un any per tot el món, els nostres amics David i Maria podrien viatjar 4 o 5 anys. De totes maneres, la qualitat en la forma de viatjar es notava perquè, mentre nosaltres intentàvem imitar la manera de viatjar dels nostres amics, en Jordi i l’Anna no es restringien de menjar en els cars restaurants de la platja. El problema va ser que apart dels restaurants de la platja no hi havia casi res, a més a més, totes les botiguetes de la zona tenien els productes unes quatre vegades més cars que a Phnom Phen. L’Alexandra es va desesperar força de seguida, comentant-me en tot moment que s’estava morint de gana, doncs només vàrem trobar a les afores unes parades que venien sopes i uns entrepans bastant mediocres. Al segon dia a Sihanoukville, vaig sortir a caminar per sobre les roques a l’oest de la platja de Serendipity fins a la platja de Sokha, on hi havia un parell de grans hotels que ocupaven casi tota l’extensió de costa. Malgrat tot, la platja era bonica perquè al final d’aquesta es podia observar un poble de pescadors. M’hi vaig arribar i vaig caminar entre les seves cases de fusta, davant la sorpresa dels seus habitants que contínuament em saludaven amb simpatia. Allà vaig trobar un restaurant local i enganat del dia anterior vaig menjar-me un parell de sopes delicioses i vaig comprar unes fruites al preu local. Després vaig tornar sota el sol abrasador cap a l’hotel. A la tarda tenia pensat banyar-me, però ens varem trobar en Jordi i l’Anna i es va fer fosc mentre conversàvem. Però, tampoc em vaig banyar l’endemà, perquè el vespre em vaig començar a sentir malament i el següent dia el vaig passar casi tot al llit. Sentia ganes de vomitar, indicant-me que havia menjat quelcom nociu, encara que a estones pensava que podria ser malària o alguna rèplica de la que vaig tenir a Àfrica. També l’Alexandra es va trobar malament, amb uns sintomes diferents als meus. Així doncs, quan avui ja ens hem sentit una mica millor hem decidit saltar-nos el pressupost i fer un bon àpat a un restaurant de la platja, l’Alexandra menjant pollastre i jo peix, acompanyat d’una gerra de cervesa (la qual només costava 0,25 dòlars, una promoció per a captar turistes). Ha esset una vetllada agradable, observant com la llum s’apagava darrera uns núvols de turmenta i escoltant les demandes dels nens que demanaven caritat o venien polseres. Phnom Phen (veure sobre mapa) 19/05/2009:
El dilluns, un dia més tard del que havíem previst, vàrem tornar cap a Phnom Phen. Vàrem tornat a la zona d’hotels del llac Boeng Kak i vàrem tornar a parar al mateix hotel on ens havíem allotjat anteriorment. Per sort a la nova habitació no hi havia cap forat per on poguessin entrar les rates, encara que les corregudes que feien aquestes pel sostre eren esfereïdores. També era impressionant com trontollava tota la nostra habitació quan la noia estrangera de l’habitació del costat invitava al jove propietari cambodjà de l’hotel a compartir-la amb ella. Ens havíem d’esperar a avui dimarts al matí per a recollir el passaport a l’ambaixada Xina però encara estàvem una mica cansats i malalts i ahir a la tarda no vàrem fer res. Tampoc avui. Al matí hem recollit els passaports i hem pagat els visats xinesos (inexplicablement l’Alexandra havia de pagar 70$ i jo només 30$). Després, sense ni tant sols passar per la zona del mercat central, vàrem tornar a la zona del llac i vàrem passar la tarda entre l’hotel i el petit restaurant de carrer regentat per en Veasna. En Veasna era un home molt simpàtic que contràriament a tots els hotels de la zona té un establiment molt senzill però que fa els millors entrepans (David i Maria, quan estigueu per la zona proveu l’entrepà de truita). Ahir a la tarda li vaig preguntar com va viure la repressió del règim dels Khmers Rouges i sense cap mena de reticència ens va començar a explicar que de petit, la seva família vivia a Phnom Phen. Quan els Khemers Rouges van entrar a la ciutat, aquests van obligar a marxar cap al cap als dos milions de persones, incloent els deu membres de la seva família. Pel camí van matar el seu pare, que havia estat soldat i un cop arribat al destí van matar al seu germà, que havia estat policia militar. Després d’un mes van dividir totes les famílies desplaçades segons sexe i edats i en Veasna, que tenia 8 anys, va ser enviat a treballar a cavar canals, juntament amb un altre grup de 30 nois d’entre 6 i 15 anys. Durant els quatre anys que va estar treballant d’esclau pels Khmeres Rouges va passar molta gana, doncs només li donaven un bol d’arròs al dia. Tot i així, en Veasna comentava que tenia sort, perquè en altres zones el menjar encara era més escàs i la mortalitat per desnutrició molt elevada. D’altre banda, el grup d’en Veasna canviada de localització cada deu dies, un cop finalitzada una canalització per a portar aigua als nous camps d’arròs, i al passar pel bosc podien recollir d’amagat arrels o caçar insectes que menjaven amb delit. Quan finalment va acabar el règim de Pol Pot es va poder reunir amb els altres dos familiars sobrevivents (d’una família de 10 persones) i van tronar cap a Phnom Phen. La seva casa estava ocupada per militars vietnamesos, però aquests li van dir que podia la família podia ocupar qualsevol altra casa buida de la ciutat i quedar-se-la (la majoria de la gent morta durant el règim provenia de les ciutats). Van ocupar una bona casa per uns anys, però davant la falta de treball i de diners, al 1995 se la va vendre i se’n va comprar una de més humil a la vora del llac. Per sort, al 1999 van començar a aparèixer els primers turistes per la zona i va obrir el primer restaurant, amb força èxit, malgrat sempre l’ha mantingut amb un aspecte molt humil. Ara, en Veasna sembla un home feliç, tot i que miri amb preocupació el proper assecament del llac Boeng Kak i la possible repercussió en el turisme. Siem Reap (veure sobre mapa) 23/05/2009:
A pocs quilòmetres de Siem Reap es troba Angkor, la més gran meravella del sud-est asiàtic. Malgrat tot, després de 3 anys i mig de viatge i de les nombroses visites de monuments arreu del món, sembla que estigui perdent la capacitat d’impressionar-me. En qualsevol cas, vaig pagar l’entrada de 40 dòlars i durant tres dies vaig estar recorrent amb bicicleta la desena de temples que hi ha escampats en una immensa àrea. Sí, Angkor és fascinant, però personalment em vaig sentir més seduït durant la visita a alguns temples visitats a India i construïts també entre el segle 9 i 13. I és més, deixant de banda algun temple en concret, el que m’ha fascinat més a Angkor no han estat els temples, sinó la pacient i poderosa lluita de la natura per a reconquistar el terreny ocupat per les construccions humanes. Alguns temples conserven senyals d’aquesta ferotge batalla i encara conserven espectaculars arrels endinsant-se entre les pedres dels murs i sostenint arbres centenaris. Però en la majoria dels casos, els temples s’han tornat a conquerir a la natura i s’han restaurat en un llarg procés iniciat a finals del segle dinou per arqueòlegs francesos. De totes maneres, encara que s’hagi talat el bosc al voltant de molts temples, s’hagin reparat fundacions, s’hagin excavat canals per a protegir els monuments de l’erosió de l’aigua i fins i tot, en alguns casos s’hagin reconstruït pedra a pedra sobre unes noves fundacions; la natura encara es pot considera la vencedora a Angkor. Segons revelen imatges obtingudes per satèl•lit, Angkor va ser el centre urbà pre-industrial més extens del món, ocupant una àrea de 3000 quilòmetres quadrats (més gran que l’actual Nova York) i suportant una població d’un milió d’habitants; un espai que avui en dia continua ocupat per boscos i camps d’arròs. En qualsevol cas, l’Imperi Khemer va dominar la natura i les cultures veïnes entre el segle 9 i 13, quan va construir la grandiosa metròpolis d’Angkor i els seus temples, en general construïts amb pedra apilada en forma piramidal sobre uns fonaments de sorra. Els temples es van construir i consagrar primer a d’hinduisme, més tard al budisme i uns segles més tard altre cop al hinduisme, sota el patrocini d’un emperador que va fer destruir totes les estàtues de buda. Però, la religió finalment vencedora va ser la budista, encara que aquesta va ser la causa del declivi de l’imperi, influenciat també per la superioritat de l’imperi de Sukhothai, del quan en vàrem visitar les seves ruïnes fa unes setmanes a Tailàndia. L’Imperi Khemer es va convertir a una branca del budisme anomenada Theravada, la qual nega la divinitat. Aquesta negació del diví va restar poder als governadors, els quals van deixar de construir temples i van perdre la capacitat de mantenir els canals d’aigua que havien d’irrigar els camps d’arròs per a alimentar al milió de persones de la ciutat. Finalment, la ciutat va col•lapsar i es va haver de moure on actualment hi ha Phnom Phen. Thailand Bangkok (veure sobre mapa) 29/05/2009: Sortint de Cambodja, vàrem observar més que mai, trampes per a caçar insectes. Les trampes eren senzilles, constant d’un gran plàstic vertical, una llum a sobre per a atreure els insectes i un recinte amb aigua a sota per a atrapar els que queien. Malgrat ja haver observat múltiples parades d’insectes fregits a Thailàndia, Laos i Cambodja, encara em resultava increïble hi hagués tanta gent venent-ne. Però el que em resultava més estrany és que la gent es parés a les parades, escollís un tipus d’insectes, i després de pagar marxés contenta amb una bossa de plàstic plena d’insectes, els quals degustaven amb delit. Era extraordinari que ningú els coaccionés per a comprar-los i menjar-los, o que no estiguessin participant a cap concurs de televisió. Potser, al cap i a la fi, els insectes eren bons. De fet, vaig trobar-me un viatger que va provar les larves d’insectes en una parada i en va acabar comprant una bosseta perquè li van agradar. Potser nosaltres també els hauríem d’haver provat per a no passar gana a Cambodja, per sort, estàvem entrant a Tailàndia i ja no ens hauríem de sentir temptats de provar-los. L’Alexandra es va voler quedar com a mínim cinc dies a Bangkok, reposant però sobretot menjant. Quina gran diferència amb els dos anteriors països... Veritablement jo també tenia ganes d’arribar a Bangkok. Ens hem passat cinc dies menjant pollastre cruixent fins a rebentar, i dolços, cafès, cocacoles,... També hem aprofitat per a relaxar-nos amb la gent d’Overstay, la gent de Couch Surfing amb qui havíem estat l’anterior vegada. Hem estat conversant, llegint, escrivint i jugant diverses partides d’escacs o d’escrable. D’altre banda, també hi havia un altre motiu per a quedar-nos a Bangkok. Abans d’ahir al dimecres el FC Barcelona jugava la final de la Copa d’Europa de Futbol contra el Manchester. Al 2006, tot just iniciar el viatge també vaig fer tots els possibles per a veure la final de la Copa d’Europa des de Tirana, la capital d’Albània i el Barça va guanyar. Aquest any el Barça tornava a estar a la final i amb alguns altres nois de d’Overstay vàrem anar al centre turístic de Bangkok on la les dues de la matinada hi havia molts bar oberts oferint el partit de futbol. No cal dir que el partit va ser excel•lent i que el Barça va guanyar molt merescudament, però la celebració no va ser tant animada com el 2006 a Albània, potser era massa tard o potser hi havia una majoria d’aficionats del Manchester. Ko Kradan (veure sobre mapa) 03/06/2009:
Abans de sortir de Bangkok vaig buscar a través d’Internet gent de Couchsurfing que estigués disposada a allotjar-nos a les platges del sud Tailàndia. Em va respondre un noi molt interessant que vivia en una illa, però malauradament no tenia matalàs on poguéssim dormir, i ens vàrem acabar de decantar per una altra oferta en una altre illa, Ko Kradan, a l’oest de Tailàndia, on uns italians tenien un hotel (www.kalumekradan.com) que oferia petites cabanes gratuïtes als membres de couchsurfing. De Bangkok vàrem agafar un tren de nit amb un vago de segona classe força confortable i ample (un espai de 2 persones al tren de Tailàndia seria ocupat per 6 o 8 persones a l’Índia). L’endemà al matí vàrem arribar a Trang, des d’on vàrem agafar un minibus cap a un port de riu on ens esperava una barca per a portar-nos a l’illa de Ko Kradan. Però aquí ens vàrem donar el primer ensurt, doncs la barca costava 16euros i el mateix import per a tornar. Tot i així, jo estava disposat a passar uns dies de relax en una illa i vàrem embarcar. El segon ensurt el va tenir l’Alexandra, doncs al sortir de l’estuari del riu i deixar la protecció d’una illa propera, ens vàrem trobar en mig del mar obert amb unes onades que semblava que tombarien la petita barca de fusta a qualsevol moment. Va ser un viatge de casi una hora que a l’Alexandra se li va fer molt llarg, però per a mi va ser molt curt, doncs el paisatge de petites illes retallant la línia de l’horitzó era encisador. L’Illa de Ko Kradan és una illa molt petita, de més d’un quilòmetre de llarg i uns 200 metres d’ample. Tot i així, la llarga extensió de platja (protegida de les onades a l’est de l’illa) estava ocupada per uns 4 o 5 hotels de bungalows on només hi havia un total de dos turistes i nosaltres. Evidentment, havíem arribat en temporada baixa, però sortosament el temps ha aguantat i al llarg dels cinc dies ha fet força sol i només ha plogut una hora. De totes maneres, malgrat trobar-nos en un paradís de vacances, l’Alexandra estava completament insatisfeta, doncs a l’illa no hi havia botigues o parades de carrer on comprar menjar, els preus del restaurant de l’hotel de l’italià eren una mica cars. Evidentment, l’italià estava fent una mica de negoci allotjant gratuïtament a gent de couchsurfing doncs aquests es veien obligats a menjar al seu restaurant i a agafar la barca de la quan en tindria una comissió. De totes maneres, encara que l’italià no estigués a l’illa i no l’haguem trobat, també haig de mencionar la seva honestedat, perquè abans d’arribar a l’illa ens va recomanar per telèfon de portar-nos menjar i aigua de terra ferma. A l’illa no hi havia massa res a fer excepte relaxar-nos, llegir, escriure,... tot i així, els tres últims dies he estat dedicant un parell d’hores diàries a nedar per sobre els coralls propers a la platja, amb unes ulleres i peus d’ànec de l’hotel. La visibilitat de l’aigua no era massa bona (segurament per la temporada) però en contrapartida, la quantitat de peixos que hi havia era impressionant (sobretot als coralls del sud). En nombroses ocasions em vaig trobar nedant entre centenars de peixos de colors que nedaven a contracorrent menjant microorganismes de les aigües. En teoria, l’illa es trobava protegida en un parc natural, tot i així, una tarda no em vaig sorprendre massa d’observar una barca que llençava les seves xarxes molt a prop de la zona coral•lina. Ahir a la tarda també em vaig sortir de la meva rutina de treball a l’ordenador i vaig sortir a passejar per l’illa, enfilant un caminet marcat com a “escapatòria en cas de tsunami”. El caminet creuava un bosc o selva tropical, molt espès, fins a l’altre banda de l’illa, on espetegaven les onades amb força contra les roques. Sorprenentment, era un espectacle completament diferent a les tranquil•les platges de l’est de l’illa. ‹ Anterior (07/04/2009) MES Següent (2009-06-06)› ‹ Anterior (2009-04-01 - Thailand) PAÍS Següent (2009-05-13 - Cambodja)› |
|
