| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (07/05/2009) MES Següent (2009-07-06)› ‹ Anterior (2009-05-29 - Thailand) PAÍS Següent (2009-07-03 - Vietnam)› Malaysia Penang (veure sobre mapa) 08/06/2009:
Després de relaxar-nos uns 5 dies a la petita i tranquil•la illa de Ko Kradan, vàrem tornar a agafar diversos minibusos per a fer uns altres centenars de quilòmetres més cap al sud, per a visitar una altre illa, aquesta vegada dins de l’amigable Malàisia, un país en el qual vàrem entrar sense cap problema. L’illa visitada, anomenada Penang, és l’enclavament anglès més antic a Malàisia, adquirida al 1786 pel capità Francis Light a canvi de casar-se amb la filla del sultà de Kedah i a canvi d’una protecció militar que mai va proveir. El capità Francis va establir la ciutat Georgetown declarant-la un port lliure, atraient ràpidament xinesos i indis d’altres enclavaments anglesos. Aquestes diferents cultures, incloent la malaia, van prosperar a la ciutat, conservant cada comunitat la seva identitat i religió, essent aquest un dels motius de la fascinació que actualment produeix Georgetown. A Georgetown hi ha la major proporció de xinesos que Malaysia (40% xinesos, 40% malais i la resta majoritàriament indis). Això es nota en la gran quantitat de temples xinesos de la ciutat: taoistes i budistes, els quals són molt similars en disseny, amb una decoració carregada, malgrat que els temples taoistes tenen figuretes dels seus ídols i Déus i els budistes escultures de buda. D’altre banda també cal destacar la presència d’algunes antigues esglésies (una petita proporció de xinesos són cristians), temples hinduistes i un parell de boniques mesquites, a les quals accedeixen els malais, majoritàriament musulmans. A la mesquita del Kapitan Kelin, un malai em va donar conversa explicant-me que, contràriament als budistes i taoistes xinesos i als hinduistes indis, els quals veneren amb ofrenes, encens i pregaries les seves estàtues, els musulmans no tenen imatges a les mesquites perquè ells veneren directament a Déu. D’altre banda, no tot són temples, esglésies i mesquites a Penang. Georgetown té un interessant barri xines amb les seves botigues ocultades darrera porxades i persianes mig abaixades de fusta, i un barri indi on es ven música a tot volum i roba índia. En aquest barri, l’ambient és el d’una pel•lícula índia, on pots reconèixer als actors indis, i als seus temples i restaurants, però no en pots olorar les desagradables olors de l’índia o no en pots observar la omnipresent brutícia del carrer. Sorprenentment, el barri indi era una còpia d’índia immaculada, amb els seus restaurant nets i amples i servint bons àpats amb molta carn. A Georgetown ens vàrem trobar casualment un noi alemany de Couchsurfing, qui havia quedat amb la Kendra, una noia local de CS. La Kendra, ens va agafar amb el seu cotxe i tots quatre ens varem dirigir a visitar d’hipòdrom de Penang que obria les seves portes per uns dies, després vàrem menjar uns deliciosos noodles (fideus) amb marisc, i per la tarda vàrem visitar el jardí botànic de Penang que tenia una interessant exposició de bonsais, plantes carnívores i orquídies. Durant tota l’estona, la kendra, d’origen xinès, ens va oferir bona conversa i ens va explicar que cada una de les tres comunitats a Malàisia (xineses, indies i malai) parlen el seu idioma i tenen les seves tradicions, però es relacionen entre sí i no hi ha discriminacions. Per exemple, a l’escola estatal, les cultures estan mesclades i els joves tenen amics de totes les cultures. Malgrat tot, a vegades hi ha problemes amb el govern, perquè aquest aplica la llei Sharia o Islàmica. Per exemple, una noia xinesa es va casar amb un musulmà i per a fer-ho es va haver de convertir a l’Islam, però la relació no va anar bé i es van divorciar. Llavors, la noia va voler deixar de ser musulmana però la llei islàmica no ho permet (quan un s’ha convertit a musulmà, ho és per sempre, es vulgui o no) i ara no es pot casar amb un xinès de la seva cultura perquè ell també s’hauria de convertir al Islam. Avui ens hem relaxat i hem deixat passar les hores del dia amb tranquil•litat. En un moment donat, estava a la nostra petita habitació de l’hotel, mirant el ventilador de la paret que mitjanament em salvava de la xafogor del sud est asiàtic, i se m’ha fet estrany pensar que em sento molt feliç, malgrat haver abandonat des de fe temps la meva vida de confort a Europa. Em puc imaginar fàcilment vivint la resta de la meva vida en petites i caloroses habitacions d’hotel, a canvi de no tornar a tenir un treball estressant o a canvi de poder seguir descobrint cultures i nova gent al voltant de tot el món. Kuala Lumpur (veure sobre mapa) 12/06/2009:
La Zaikha i en Faizal van ser els primers couchsurfers que vaig allotjar a casa meva ara farà uns quatre anys. D’aquella trobada en va quedar un bon record, i des de l’acomiadament vàrem quedar que en el futur m’allotjarien ells, quan el meu viatge al voltant del món em portés a Kuala Lumpur (o KL segons l’anomenen els locals). La Zaikha i en Faizal havien viatjat per Europa amb la seva petita filla Aresha, però ara ja estava més crescuda, en canvi, hi havia un nou nadó a la família, la Zara. La família ens va donar l’habitació de l’Aresha i, aprofitant que tenien Internet, l’endemà de trobar-nos ens vàrem quedar a casa seva, reposant i conversant amb la Zaikha. El següent dia, jo i l’Alexandra celebràvem el tercer aniversari junts. Jo mai he estat tant de temps amb una noia, i molt menys compartint tantes hores i aventures. No sempre la convivència ha estat fàcil, però amb el temps, hem començat a aprendre a acceptar les nostres diferències i a comprendre les nostres personalitats. Segurament, una vegada acabat el viatge, la convivència serà molt més fàcil, tot i que no podem oblidar que encara ens queden uns dos o tres anys de viatge. Tot i així, seguim amb la idea de casar-nos una vegada arribats a Europa, perquè ens estimem i perquè en cas contrari seria difícil aconseguir el visat de USA per a l’Alexandra. La celebració en sí no va ser massa especial, o potser sí, perquè vàrem pujar al fins al pont que uneix les dues torres Petrones (amb 252m, un dels edificis més alts del món ) i vàrem fer una activitat que no fèiem des de que vàrem sortir d’Europa: anar al cinema (vàrem veure Àngels i dimonis). Ahir, l’endemà del nostra aniversari, vàrem quedar amb un altre noi de couchsurfin, en Yu Wei, d’origen xinès, i amb el seu cotxe ens vàrem dirigir cap a Melaka, una altre ciutat colonial que ens recordava a Penang. L’estat de Melaka és un dels sultanats malais més antics (actualment és un dels pocs estats que no té sultà) que va prosperar fins l’arribada dels portuguesos, que van conquistar la ciutat i hi van construir una fortalesa. Malgrat tot, el holandesos la van robar als portuguesos, cedint-la finalment als anglesos. No és d’estranyar que la ciutat tingui interessants vestigis d’aquest passat colonial, tot i que nosaltres els vàrem visitar sense entretenir-nos-hi massa, preferint d’assentar-nos en un bar per a conversar amb en Yu Wei i en Kirksman, un noi de Melaka d’origen xinès que s’entrenava per als jocs olímpics com a aixecador de peses. Una dels primers temes de converses van ser les races, les quals són un signe identitari per als Malasians i en canvi, són un signe de prejudici o racisme a Europa. En qualsevol cas, a Malaisia és normal parlar de races i anomenar algunes de les discriminacions que els xinesos o indis pateixen enfront els malais. Per exemple, les universitats tenen un cupó màxim pels xinesos, els quals es veuen obligats a estudiar a l’estranger (molts no tornen). D’altre banda, en Yu Wei i en Kirksman també es queixaven que malgrat les ajudes del govern, les comunitats més pobres eren les malais i indies, i que això es devia a la cultura xinesa, que sempre està centrada a treballar i a fer diners. Avui, per a acabar d’arrodonir la setmana, m’he trobat amb en Roman un amic suís amb qui havíem compartit algunes setmanes a la platja de Goa. En Roman acabava de rebre el seu Land Rober a KL provinent de Bangladesh (força més econòmic que enviar-lo des d’Índia). De totes maneres, amb el cotxe atrapat al sud est Asiàtic, en Roman encara no sabia quin seria el seu futur immediat, encara que seguia amb el somni de viatjar per tot el món (inclús al caríssim Japó) amb el seu 4x4. En Roman té un sentiment de lligadura pel seu 4x4 molt similars a la majoria de viatgers de cotxe; similars també als meus, encara que jo vaig aconseguir trencar-los abandonant el cotxe al Nepal, la qual ha estat una decisió molt encertada, perquè ens ha permès viatjar amb un pressupost molt més ajustat. D’altre banda, encara que en Roman portés menys temps viatjant que nosaltres, ja s’estava intoxicant amb l’esperit de viatger, i em va manifestar que començava a somniar de viatjar durant tota la seva vida, encara que fos sacrificant la relació amb la seva llunyana xicota, si aquesta no es decidia a seguir-lo. 14/06/2009:
Ahir va ser un dia alegre, tot i que a la nit vaig anar a dormir amb un sentiment de tristesa. El dia va ser alegre perquè vàrem ser invitats a la celebració del casament del germà d’en Faizal. Els casaments a Malaisia es celebren en dies diferents, un dia a casa de la família de la núvia i una altre dia a casa de la família del nuvi. Un dels motius d’aquestes celebracions en paral•lel és la gran quantitat d’invitats que es conviden, que en el cas del germà d’en Faizal es podien comptar per centenars (deien que esperaven unes mil persones). En qualsevol cas, això no espantava a l’Elma, la mare d’en Faizal i del nuvi, a casa de la qual es celebrava el casament; doncs l’Elma és una de les dones més hospitalàries del món, la qual ha allotjat a través de couchsurfing a més de 350 persones durant dos anys. Vàrem arribar a les onze del matí, quan encara s’estaven fent preparatius, tot i que no gaire més tard van començar a arribar convidats i es va començar a servir menjar deliciós. Poc més tard van arribar els nuvis, acompanyat pels soroll de diverses Harley Davidson i una banda de tambors. Els nuvis van ser rebuts i acomodats en un tro, on van ser fotografiats i beneits, i més tard a la taula nupcial, la qual tenia un menú especial i molt més deliciós que el de la resta d’invitats, perquè segons la tradició, els núvis s’han de sentir com uns reis per un dia. Entre els diversos convidats hi havia diversa gent de couchsurfing, amics de la Zaikha i l’Elma i invitats d’aquestes. Entre aquests hi havia un noi d’Iran que ens va mostrar la seva preocupació pels resultats de les eleccions d’Iran del dia anterior (a Malàisia hi ha molts iranians treballant i estudiant). Segons el comunicat oficial, Armadinejat havia guanyat les eleccions amb una majoria absoluta, però el líder de l’oposició i el noi iranià asseguraven que hi havia hagut un frau electoral. El noi volia anar a protestar davant de l’ambaixada d’Iran, tot i que també estava molt espantat per les conseqüències que li podien aportar. Al final vàrem decidir d’acompanyar-lo juntament amb un noi nord americà i una noia Malaia que conduïa el cotxe. A l’ambaixada d’Iran a KL no hi havia massa gent i la policia ens va dispersar amenaçant-nos de detenir-nos si no ho fèiem. Tot i així, la gent es va reunir al local des d’on s’havia organitzar la campanya de Mosabi (el líder opositor). El local sí que estava ple a rebentar, amb unes cent o dues-centes persones completament indignades i mirant la televisió per a rebre noves notícies del conflicte que estava esclatant pels carrers de diverses ciutats a Iran. Segons ens van explicar, observadors del partit de Mosabi havien assistit al recompte de paperetes a l’ambaixada d’Iran a KL i el resultat havia estat un 80% a favor de Mosabi, però al matí, l’ambaixada va anunciar oficialment que el resultat havia estat un 70% a favor de Armadinejat. Tothom estava convençut que el mateix frau s’havia produït a tot Iran, i més tenint en compte algunes declaracions d’Armadinejat segons les quals, mentir per a afavorir el país o el Islam no és pecat. Al final vàrem tornar a casa tristos, impotents i preocupats amb els nostres amics a Iran. No es tracta només del resultat d’unes eleccions, es tracta del futur de milions de persones que volen viure amb més llibertat. La gent està molt desencisada i es pot produir una revolució, i les revolucions poden acabar amb moltes morts, independent de la seva victòria o no. Cameron Highlands (veure sobre mapa) 18/06/2009:
Hem abandonat els nostres amics de KL per uns dies i ens hem dirigit cap a la zona muntanyosa anomenada Cameron Highlands, on el paisatge i les temperatures són excel•lents. L’Alexandra, cansada de suar en la calor, de seguida se’n va enamorar, i jo també. Malgrat passar moltes hores a l’hotel connectat a Internet i consultant en directe i amb preocupació els esdeveniments posteriors a les eleccions d’Iran, he dedicat cada un dels tres dies a fer una excursió pels voltants, mentre l’Alexandra es quedava relaxada passejant pel poble de Tanah Rata, a una altitud de 1380m. El primer dia vaig caminar fins al muntanya propera de Gunung Beremban (1812m), caminant entre diversos hivernaders on es cultivaven maduixes, i enfilant per un caminet que passava pel mig de la jungla. En alguns moments, el camí era veritablement costerut, i si no fos per les arrels dels arbres on em podia agafar, hauria estat impossible d’escalar-lo. De totes maneres, en tot moment, la màgia del camí era captivadora, caminant entre lianes; per sota arbres mig caiguts; per sobre d’arrels, molsa i fulles en descomposició; pel costat de boniques orquídies, bolets, insectes; i envoltat en tot moment pel soroll intens de les cigales. El camí estava bastant ben marcat, però no sempre, perquè al baixar vaig haver d’escollir entre un camí a la dreta i un altre a l’esquerra, i el de l’esquerra es va anar complicant lentament fins a convertir-se en un relliscós descendiment pel llit humit d’un riu. Al segon dia, vaig fer una caminada més senzilla fins a la muntanya de Junung Jasar (1670m), al cim de la qual em vaig trobar un home amb un gran caça papallones que estava completant una col•lecció (pels voltants de Cameron Highlands hi ha moltes granges de papallones i insectes on s’exposen, vives o mortes). Al baixar per l’altre costat de la muntanya, vaig decidir fer autoestop per a tornar a Tanah Rata i de seguida em van agafar (una bona notícia per en David i la Maria). I avui, he deixat la muntanya i la jungla, per a dirigir-me cap a una altre de les atraccions de Cameron Highlands. He agafat un autobús local i m’he dirigit a les plantacions de te de Boh o Sungai Palas, on les vistes dels petits arbustos (similars a bonsais) de les plantes de te cobrint les faldes de les muntanyes dels voltants eren impressionants. He estat caminant pel mig de la plantació, recorrent els laberíntics camins que creen les plantes fins a trobar-me diversos treballadors (tots ells semblaven d’origen indi) que tallaven les fulles tendres de les plantes del te omplint un gran sac que carregaven l’esquena. Al tornar vaig tornar a fer autoestop, parant-me una família de Singapur, i un conductor d’una furgoneta buida de passatgers que em va cobrar el preu local de l’autobús. Perhentian islands (veure sobre mapa) 23/06/2009: L’Alexandra es trobava massa bé a Cameron Highlands i va ser impossible de convèncer-la de visitar les illes Perhentians, tot i que ella tampoc va aconseguir convèncer-me de que em quedés. Així doncs, vàrem decidir de separar-nos per uns pocs dies i retrobar-nos a KL a casa dels nostres amics. I, encara que trobés a faltar l’Alexandra, va valdre la pena la visita a les illes, principalment per la fauna marina que vaig poder observar. Cada un dels quatre dies que vaig passar a la petita illa de Perhentian vaig llogar unes ulleres i uns peus d’anec i vaig nedar pels coralls de la costa, observant moltíssim peixos de colors, alguns dels quals d’una mida considerable, com diverses mantes (1 metre de diàmetre) i diverses famílies de peixos Napoleó amb exemplars d’un metre i mig, els quals feien respecte quan es mostraven curiosos amb mi i se m’apropaven. També vaig observar diversos taurons cada dia, alguns dels quals de 2 metres de llarg, però només espantaven amb el nom, doncs coneixia que aquests no atacaven als humans i d’altre banda no mostraven gaire interès amb la meva presència. Un dels dies també vaig contractar un tour per a visitar diverses zones coral•lines allunyades de la platja i per a veure una gran tortuga nedant a l’aigua, la qual casi vaig tocar. Apart dels peixos que vivien sota l’aigua, l’illa només era interessant per uns grans llangardaixos que de tant en tant es creuaven tranquil•lament pel camí, amb alguns exemplars mesurant casi dos metres. Però deixant de banda la fauna, l’illa no era massa interessant, a més a més de ser molt cara. Vaig trobar una habitació d’hotel compartida per 8 persones per 3euros el llit, facilitant-me la comunicació amb altres viatgers de l’illa, la majoria dels quals anglesos (i la resta de països anglo-saxons) i molts joves, amb els quals va ser difícil integrar-me, tot i que vaig mantenir algunes converses interessants sobre religions amb alguns d’ells. En general eren viatgers molt inexperimentats, molts dels quals havien estat robats a l’illa per no vigilar: s’havien deixat la porta de l’habitació oberta, es s’havien quedat dormint borratxos a la platja, havien anat a nedar deixant les possessions a la platja,... Així doncs, apart de mantenir algunes converses interessants, vaig passar-me forces hores suant al llit de l’hotel, seguint la correcció de la meva novel•la i seguint preocupat pels esdeveniments d’Iran, tot i que a l’illa estava completament incomunicat. Kuala Lumpur (veure sobre mapa) 29/06/2009:
Al tornar de les illes Perhentians i retrobar-me amb l’Alexandra a casa de la Zaikha i en Faizal, vaig recuperar la connexió d’Internet i em vaig tornar a obsessionar seguint el conflicte post-electoral d’Iran. Homes, dones, joves i vells (entre els quals podien haver els nostres amics) seguien morint a les manifestacions pacífiques d’Iran, matats per franctiradors, a cops de destral o colpejats sense pietat. Llegia compulsivament els testimonis de gent que havia estat detinguda i les tortures que havien patit, colpejant-los fins a trencar-los els ossos, tallant-los les gemmes dels dits, ofegant-los amb aigua o fins i tot violant-los (tant homes com dones). Em sentia impotent, sense poder ajudar unes de les poblacions que ens han tractat més bé durant el viatge, però que viuen sota aquest regim cruent. Era conscient que, paral•lelament a aquest conflicte, hi havia molts altres conflictes al món on molta altra gent sofria sota règims encara pitjors, però estava completament enganxat emocionalment amb Iran. Potser per això, al mateix dia que vaig arribar a Kuala Lumpur, vaig començar a sentir un dolor de cap que es va incrementar els següents dies amb intensitat. Vaig haver d’estirar-me al llit sense poder apagar de la meva ment les imatge de les manifestacions a Teheran i la gent que hi moria disparada pels basiji. Finalment, al tercer dia, el dolor de cap era tant insuportable que em vaig decidir de visitar un doctor, el qual em va receptar unes pastilles, indicant que la causa es podia trobar en les meves immersions a 3 o 4 metres sota l’aigua a les illes Perhentian. Realment, les pastilles que el doctor em va receptar van fer desaparèixer el mal de cap, i al següent dia vaig ser capaç de reconnectar-me a Malàisia per a assistir a l’últim encontre de Couchsurfing. Els anteriors tres dies s’havien estat produint diversos encontres, un dels quals la nit anterior que havia aconseguit reunir uns quaranta membres de couchsurfing que van estar parlant i bevent fins a la matinada. Potser per això, no es va presentar gaire gent a l’encontre d’ahir, tot i que suficient perquè fos agradable. Entre els assistents hi havia en Roman, el nostre amic suís amb qui esperem tornar a creuar camins, i un iranià amb qui vàrem intentar fer més suportable les noticies que arribaven del seu país bromejant sobre Armadinejat i els basiji. I avui al vespre, amb el bitllet d’avió cap a Vietnam a la butxaca, ens hem acomiadat de la Zaikha i en Faizal (i les seves filles Aresha i Zara) els quals ens han tractat molt bé durant els deu dies que ens han estat allotjant. Realment ens han fet sentir a casa nostra, i de nou ens ha entristit acomiadar-nos dels nostres amics. De totes maneres, tots quatre tenim esperances de retrobar-nos per tercera vegada, quan ells tornin a viatjar a Europa o quan nosaltres tornem a visitar Malàisia, que de segur farem, doncs el país i la seva gent ens han encantat. Vietnam Ho Chi Ming City (veure sobre mapa) 03/07/2009:
Se n’han fet tantes pel•lícules que, inevitablement, quan es nombra Vietnam un recorda la guerra que Estats Units va protagonitzar en contra del comunisme. Sembla una mica injust començar el nostre relat de Vietnam mencionant aquesta guerra, perquè el país sembla haver oblidat les lluites i el sofriment del passat, però no del tot. Vàrem arribar a Ho Shi Min City (HSMC), la ciutat més gran de Vietnam (casi 7 milions d’habitants), al sud, que jo identifico més amb el seu antic nom de Saigon. HSMC va ser el nom que va rebre la ciutat, quan Estats Units va abandonar la guerra, en honor al gran heroi Ho Shi Min; el revolucionari que va fundar i presidir el Vietnam comunista i va iniciar la guerra contra els Estats Units. Però no només els nom recorden les guerres passades, a HSMC hi ha el museu de la guerra que exposa el sofriment patit pel poble de Vietnam. Al museu, em va sorprendre observar tècniques de tortura i d’empresonar molt similars a les dels Yemers Rouges, qüestionant-me qui es copiava de qui, si els comunistes a la CIA o la CIA als comunistes. Malauradament, observant les fotografies i llegint les explicacions, també vaig recordar les tortures i repressió que recentment està patint el poble d’Iran, reforçant-me la creença que les guerres i repressions són inacceptables en qualsevol lloc i moment. Tot i així, també admeto que hi ha guerres més abominables que altres, i la de Vietnam podria ser un exemple, on es va utilitzar per part dels Americans l’agent taronja, un exfoliant que arrasava la jungla on s’amagaven les guerrilles del Vietcong però que també incorporava unes toxines que eren absorbides pels humans, provocant greus deformacions a les generacions posteriors. Aquestes conseqüències són un tabú a la societat actual de Vietnam, però segueixen existint segons ens va explicar la Laura (http://goodmorningsaigon.blog.free.fr/), una noia francesa que treballava algunes hores de voluntària cuidant nois i noies amb problemes mentals i físics causats per l’Agent taronja. La Laura i en Victor són una parella francesa de Couchsurfing que ens van allotjar a la seva magnifica casa de HSMC. La casa era un bonic edifici de 3 o 4 plantes, però de només 2.5 o 3 metres d’ample, una característica comuna a la majoria de cases de HSMC. També hi havia altres elements representatius de HSMC, com la gran quantitat de cables que hi havia penjats pel carrer, com en alguns indrets d’Índia, però més ordenats i nets (o igual com Bucarest, com em va recordar l’Alexandra). També era sorprenent la gran quantitat de motos que circulaven pels carrers, que havíem d’anar esquivant si volíem passar a l’altre banda. També era divertit observar la majoria del restaurants i bars disposant uns seients i taules minúsculs, iguals com els de nens petits, tot i que no deixaven de ser confortables. D’altre banda, Vietnam continua essent un país comunista tot i que sembla completament dominat pel capitalisme, de fet, l’únic que en resta és la inexistència de democràcia i d’algunes llibertats polítiques, individuals o d’associació. Durant els quatre dies que vàrem passar a HSMC, va estar plovent algunes estones, recordant-nos que estàvem en plena temporada de pluges, una temporada que sortosament hem anat evitant a la majoria de països visitats durant aquests 3 anys. Tot i així, la pluja no ens ha impedit de sortir amb la Laura i en Victor a menjar a diversos restaurants deliciosos i econòmics i a visitar alguns dels monuments de HSMC, que inclouen alguns edificis colonials i diverses Pagodes o temples xinesos. Visitant els temples vaig reflexionar en la fascinació que em produeixen per les religions, tot i que ja fa temps que hagi deixat de creure en Déu i en les veritats domàtiques, i potser és per això que em sorprenen que malgrat la seva falsedat continuïn essent una font d’inspiració per a milions de persones, que hi segueixen dedicant temps, diners i fe. Hoi An (veure sobre mapa) 05/07/2009:
De HSMC vàrem agafar un tren nocturn cap al Nord, dormint confortablement en dues lliteres en un compartiment compart amb una família que tenia dos fills molt sorollosos. L’endemà al migdia vàrem arribar a Danang des d’on vàrem agafar un autobús cap a Hoi An, un bonic poble a la riba del riu Thu Bo. Hoi An és un poble de carrers estrets i amb una arquitectura influenciada pels xinesos, japonesos i europeus, degut a la importància del poble com a port comercial durant els segles XVI i XVII. Aquest antic encant de Hoi An, s’ha esvaït una mica amb la gran quantitat de turistes que deambula pel poble i que han contribuït a canviar la seva fisonomia, doncs cada una de les cases que donen al carrer s’ha convertit en un restaurant, hotel, botiga de subvenir, sastreria o sala d’exhibicions. De totes maneres, encara es conserven unes quantes de les antigues pagodes, que com sempre són interessants a visitar. D’altre banda, també hi havia alguns comerços amb força encant, conservant antigues tradicions artesanals del poble: creant llums de roba, composant de pintures amb fil de diferents colors i cosint bonics vestits d’estil europeu i oriental. I va ser la gran quantitat de sastreries que va fer decidir a l’Alexandra de fer-se un vestit molt bonic de tonalitats apastelades que estrenarà a principis del proper any, quan tenim intenció de casar-nos. Avui, el segon dia de passejar pel poble, hem conegut casualment en David, un viatger espanyol que després d’uns pocs mesos també està agafant el gust de viatjar i es comença a estudiar com seguir amb aquest tipus de vida. Junts vàrem seguir deambulant pel poble i pel mercat, la part més autèntica, on casi totes les dones venedores i compradores portaven un barret de palla d’estil xinès al cap. Allà també vàrem observar com els locals menjaven ous bullits amb els polls a dins (just uns dies abans de néixer), un menjar també tradicional a Filipines segons en David. Malauradament, caminant pel mercat també ens vàrem adonar que diverses vegades ens venien menjar o begudes amb un preu dos o tres vegades més car que als locals, simplement per ser turistes. Tot i així, no ens vàrem empipar, perquè el preu continuava essent econòmic i l’engany no era tant exagerat com a l’Índia; o amb els vietnamites simplement era més suportable. ‹ Anterior (07/05/2009) MES Següent (2009-07-06)› ‹ Anterior (2009-05-29 - Thailand) PAÍS Següent (2009-07-03 - Vietnam)› |
|
