| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/11/2007) MES Següent (2008-01-07)› ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya) PAÍS Següent (2008-01-14 - Sudan)› Ethiopia Harar (veure sobre mapa) 09/12/2007:
Al dimarts a la tarda vàrem trucar a l’Ambaixada del Sudan i ens van comunicar que encara no havien rebut la confirmació des de Khartum per a poder tramitar els nostres visats. Veien que la confirmació podia tardar una setmana o més, vàrem decidir de descobrir l’Est d’Etiòpia fins a Harar i el dimecres al matí vàrem començar a fer-ne camí. Vàrem aturar-nos al cap de poc a Debre Zeyit, un poble on hi ha diversos llac volcànics. Nosaltres vàrem visitar el llac Hora, al Nord de la ciutat, on hi havia una àrea recreativa per on vàrem passejar i contemplar alguns dels pocs ocells que poblaven la riba. Poc després vàrem seguir la conducció cap a l’Est, arribant-nos a mitja tarda al Parc Nacional d’Awash, on es poden observar ocells i alguns antílops. El preu d’entrada i d’acampada eren accessibles i teníem previst de passar la nit vora el riu observant els animals. Però a l’entrada ens varen comunicar que al Parc Natural es podien produir assalts armats i que era obligatori pagar una escorta durant tota l’estada. L’Alexandra es va negar de tenir algú al costat de l’autocaravana durant tota la nit i vàrem decidir de seguir el trajecte (creuant el Parc i observant alguns òrixs) i descansar unes poques desenes de kilòmetres més endavant. El dimecres vàrem començar a enfilar les muntanyes de Chereher que s’estenen al llarg dels últims 200 quilòmetres abans d’arribar a Harar. La carretera passa pel capdamunt de les carenes, on hi ha els poblats i els cultius gràcies a les temperatures més temperades. Les vistes durant aquesta part del trajecte eren esplèndides, amb horitzons llunyans, amples valls, ocasionals boscos, camps daurats o segats, cases de fang i teulades de planxa, gent molt simpàtica,... Finalment, a mitja tarda vàrem arribar a Harar, una ciutat musulmana emmurallada que havia estat el mercat més important del Corn d’Àfrica. El dijous al matí, vàrem sortir a descobrir en profunditat la ciutat de Harar, tot i que en alguns moments vaig haver d’arrastrar l’Alexandra perquè em seguís. El carrer principal de la ciutat emmurallada no tenia massa interès, hi havia alguns comerços i petites mercats, però el que més ens va sorprendre va ser la gran quantitat de misèria que hi havia, amb homes i dones dormint al carrer o bé demanant caritat. Al final del carrer ens vàrem desviar per petits carrerons laberíntics amb les cases pintades de blanc i algunes de colors vius: verd, vermell o blau. Cap al centre de la vila vàrem trobar una plaça d’arcades amb unes quinze àligues descansant sobre el mur, quan vàrem arribar un home va començar a llençar trossos de carn perquè les àligues els cacessin al vol. De totes maneres, la principal atracció turística a Harar són els homes hiena que cada nit alimenten aquests animals amb carn. L’Alexandra es va quedar a l’autocaravana i jo m’hi vaig arribar amb tuc-tuc. En una explanada tocant al poble hi havia una desena de hienes esperant que un home amb un cove ple de carn els donés de menjar. Sembla ser que, la tradició d’alimentar les hienes ve de lluny, però actualment sembla més aviat una representació pels turistes, aquests als voltants mig esporuguits i els homes hiena cobrant uns 5$/turista per l’espectacle. Ahir dissabte vàrem decidir de començar a fer camí cap a Addis Abeba, però abans vàrem visitar el mercat d’una altre ciutat a pocs quilòmetres al Nord de Harar, Dire Dawa, que ha prosperar molt més que l’anterior gràcies al tren que hi passa connectant Addis Abeba amb Djibouti. El mercat ocupava un recinte emmurallat, amb els venedors venent els seus productes pel terra. En un extrem vaig descobrir uns nois que jugaven al “bingo” (així em van dir que s’anomenava el joc), apostant petites quantitats per veure qui entrava més peces de fusta a través d’unes petites portes en un gran tauler. Després d’entretenir-me una bona estona amb els nois del “bingo”, vaig tornar al cotxe i vàrem seguir el camí cap a Addis Abeba, tornant a creuar les muntanyes de Chereher i a meravellar-nos de les seves vistes. Avui diumenge ens hem parat a Nazret, a uns cent quilometres de Addis Abeba. Allà ens hem trobat amb en Hibre, que ens ha invitat a casa seva per a prendre cafè i observar la cerimònia de la seva preparació. La mare d’en Hibre ha començat a torrar unes llavors de cafè en una petita plata sobre un braser, mentrestant ha cremat una mica d’encens, després ha triturat les llavors de cafè enagrides i les ha abocat en una tetera de fang que havia posat a escalfar a les brases i al cap d’una bona estona, ens han servit el cafè d’un gust fort i deliciós. Mentre preníem el cafè, en Hibre ha sorprès a l’Alexandra explicant que estava escoltant Radio Romania Internacional des de feia més de 5 anys, i per a demostrar-ho ens ha mostrat tres diplomes que tenia. Després, en Hibre ens ha explicat que Etiòpia funciona com una federació de tribus o ètnies. A ell no li agradava el sistema, perquè ell era Mhara però es troba vivint a la regió Oromo i no pot aconseguir treball al govern si no parla la llengua Oromo. Jo vaig explicar que a la regió que vist, a Catalunya, a la gent preferiria una federació “ètnica” per a Espanya, tot i que aquesta federació també provocaria injustícies com la que viu ell. En Hibre preferia el Nacionalisme Etíop, defensat pel partit de l’oposició, que difícilment podrà accedir al govern, perquè el govern actual està suportat pels Estats Units. A més a més – ha acabat comentant – a Etiòpia no hi ha llibertat de premsa ni d’expressió, i molts dels que intenten desafiar el govern ho paguen amb presó. Adis ababa (veure sobre mapa) 17/12/2007:
Hem romàs una altre setmana a Addis Abeba amb l’esperança d’aconseguir el visat pel Sudan, però avui dilluns, després d’haver estat telefonant i visitant l’ambaixada cada un dels anteriors dies, ens han tornat a comunicar que no havien rebut cap resposta des de Khartum. Amb més insistència, avui he preguntat si hi havia cap manera per a accelerar l’obtenció del visat i llavors, un dels caps ens ha informat que si tramitàvem el visat d’Egipte avui, ens podrien tramitar un visat de trànsit de 15 dies. I ha segut explicant que si no obteníem el visat avui, hauríem d’esperar més d’una setmana perquè l’ambaixada tanca fins al 27 de desembre per les festes musulmanes de Nadal. Hem corregut cap a l’ambaixada d’Egipte on ens han comunicat que a les tres tindríem el visat. Hem pagat una mica més del preu oficial establert en un paper penjat a la paret, però no m’he queixat, perquè a les tres ja teníem el visat. A continuació hem corregut cap a l’ambaixada del Sudan i ens hem presentat davant el cap que ens havia proposat de tramitar un visat de trànsit. Però aquest ens ha enviat a un altre departament i allà ens han comunicat que no ens podrien tramitar el visat perquè tenien massa feina. En la mateixa situació es trobaven una parella austríaca, un home d’Irlanda i una dona sudanesa amb passaport francès que s’ha quedat sense poder visitar la seva família al Sudan per Nadal. Tots els blancs que érem a l’ambaixada hem sortit amb la intenció de tornar-nos a presentar el 27 de desembre a primera hora i dos dies abans, celebrar el Nadal conjuntament. Al conèixer la resposta de l’ambaixada del Sudan hem decidit de visitar el Nord d’Etiòpia aquesta setmana, per tal de no amargar-nos a Addis Abeba. De totes maneres, l’anterior setmana a la capital casi no hem tingut temps ni per a descansar. Al arribar de Harar ens vàrem adonar que la bateria es descarregava massa ràpid i vàrem estar mitja setmana comprovant l’acidesa dels líquids i cercant una nova bateria que s’adaptés al cotxe. L’altre mitja setmana la vàrem dedicar a buscar una roda de recanvi per a una que estava a punt de rebentar. I per acabar-ho d’arreglar, al fi de setmana se m’ha penjat l’ordenador portàtil i he hagut de portar-lo a una petita oficina d’informàtica on m’han recuperat les dades i m’han reinstal•lat el windows i la majoria de programes. De totes maneres, també ens va sobrar una mica de temps per a conèixer una mica més Addis Abeba, contemplant la seva immensitat des de les muntanyes de Entoto i visitant la catedral de Sant Jordi (o St George) dedicada al mateix patró de Catalunya, el sant a cavall matant el drac. Al entrar a la catedral octogonal vaig haver-me de descalçar per a poder caminar per sobre les catifes. En algun racó hi havia un grup d’homes entonant un cant ininterromput, rítmic i hipnòtic. Vaig anar apartant les cortines que separaven cada octau fins a trobar-me amb un grup d’uns 15 o 20 homes coberts amb un mantell blanc, alguns amb turbant, repenjant-se en un bastó i fent espetegar rítmicament un instrument de metall. Dos homes acompanyaven la melodia asseguts i picant dos grans tambors amb les mans. Vaig quedar-me una bona estona observant i escoltant els cants, encisat pel què semblava una cerimònia hindú o musulmana en una església cristiana. Lalibela (veure sobre mapa) 23/12/2007:
Si a un cantó de la balança poséssim la visita a Lalibela i a l’altre els 20$ de l’entrada, els 1400 terribles kilòmetres recorreguts en 4 dies de conducció (40 hores al volant), els 70$ de dièsel i les averies del cotxe (quatre punxades que hem anat arreglant pel camí, el gat per a canviar les rodes espatllat, la protecció tocant altre vegada el motor, la nevera altre vegada sense funcionar, dos fusibles canviats i possible averia elèctrica), jo em decantaria definitivament per la visita a Lalibela, però l’Alexandra hagués preferit indubtablement quedar-se a Addis Abeba. Però jo sí les vaig visitar i en vaig sortir encisat. Les esglésies de Lalibela, van ser tallades a la roca a l’any 1200 representant la Terra Santa com a resposta a la captura de Jerusalem pels musulmans. Quatre de la desena d’esglésies estan completament descobertes pels quatre costats, excavades dins d’una massa rocosa, amb gruixudes parets i grans columnes suportant el pes del sostre que es troba nivell de la roca original. L’espectacle arquitectònic és meravellós, és impressionant la quantitat de metres cúbics de roca que van haver buidar per a deixar al descobert les esglésies. Vaig sentir a un guia comentar que hi havien treballant uns 40.000 obrers, i aquest nombre em va confirmar el pensament que l’obra havia d’haver estat una feina de formigues. La primera Església que vaig visitar va ser la meravellosa Bet Giyorgis (Església de Sant Jordi), que es diu que va ser construïda després de la visita que el Sant va fer a Lalibela muntant el seu cavall blanc. Bet Giyorgis és la peça mestra de Lalibela, la icona d’Etiòpia; està apartada de la resta d’esglésies, excavada en una pendent rocosa des de la qual es pot apreciar perfectament el seu origen de la roca. Vaig baixar per un passadís de roca tallada i vaig creuar dos porxades fins al pati que rodejava l’església. Havia arribat una mica massa d’hora, perquè l’església estava tancada, però em vaig esperar repenjat a un passadís de pedra, al final del qual hi havia un grup d’homes i dones reunits i darrera una cortina una dutxa. Les dones en sortien tremolant i amb el cabell mullat i un capellà les beneïa refregant-los una creu de fusta per la cara i l’espatlla. Tot i trobar-nos en una església cristiana ortodoxa, tots ells es saludaven amb un “salam”, com si en una mesquita a Catalunya els creients s’acomiadessin amb un “adéu”. Quan els homes es van començar a dutxar a mi també em van oferir jovialment de dutxar-me, però jo vaig refusar rient. Quan van acabar vaig fer una ullada darrera la cortina, esperant observar un rajolí d’aigua caient per algun canal excavat a la roca, però hi havia una simple aixeta que va trencar tot el misticisme del moment. Més tard vaig poder visitar la meravellosa església i totes les altres, convencent-me que el viatge a Lalibela havia valgut la pena. A més a més, tots els problemes mecànics patits durant el viatge a Lalibela tampoc han estat del tot negatius, ja que hauria estat molt pitjor sofrir-los de camí al Sudan. A Addis Abeba tenim l’Andrea Rossetto, un amic d’en Claudio, que té un taller on treballen molt professionalment i econòmicament. Hauré de preguntar a l’Andrea què pot haver passat amb les quatre punxades, a dues rodes diferents, una de les quals era nova. D’altre banda, penso demanar a l’esponsor Ultraseal que m’envií el seu producte anti-punxades, perquè des de que hem canviat les rodes hem patit sis punxades, i en l’anterior part del viatge per l’Àfrica de l’Oest i Central només n’haviem patit una. Finalment, un altre punt a favor a la visita de Lalibela ha estat el paisatge, que malgrat que en molts moments la carretera no ens el deixava gaudir, sempre era esplèndid. Vàrem creuar serralades, altiplans, valls,... amb els camps segats i la palla amuntonada, i petits poblats de cases de pedra, algunes de forma rectangular (a prop de Addis Abeba), i d’altres de circulars (a prop de Lalibela). En tot moment també apareixien nens corrents dels camps saludant-nos i demanant-nos diners, i alguns adults també. No crec que ningú dels que ens demanen diners hagi rebut mai quelcom d’un blanc, tot i així tenen la convicció o creença que els blancs regalen diners o coses gratuïtament. Alguns demanen diners bastant agressivament o corrent llargues distàncies darrera l’autocaravana, i quan els encarava i els deia que “no” es quedaven ben sorpresos. Nosaltres casi mai hem regalat res, tampoc la majoria dels blancs que hem conegut a Àfrica, així doncs, d’on han tret aquesta creença? Suposo que hi deu haver turistes rics que ocasionalment venen a Àfrica carregats de bolígrafs per a regalar als nens (o fins i tot diners) i la història d’un nen rebent un bolígraf o 10 cèntims de dòlar deu córrer com la pólvora per la comunitat i els diferents pobles, igual que la història del que li ha tocat la loteria que anima a la resta a seguir apostant, o demanant. En qualsevol cas, també crec que les ONGs tenen part de responsabilitat, perquè al regalar diners per a realitzar un projecte en una comunitat o poble genera la idea que els blancs regalen diners gratis. També és possible que les donacions dels països blancs durant la fam que va patir Etiòpia a principis del 70 també hagi contribuït a aquesta idea. M’he quedat amb ganes de contrastar aquestes idees amb alguna ONG, doncs teníem oportunitat per a visitar-ne una a uns 600 quilòmetres de Lalibela, però vist l’estat de les carreteres, hem descartat la visita. Mentrestant, nosaltres seguirem desil•lusionant el nens, sense regalar diners ni bolígrafs, tot i que ocasionalment seguirem regalant les botelles d’aigua buides o menjar a punt de fer-se malbé. Adis ababa (veure sobre mapa) 31/12/2007:
L’Alexandra tenia ganes de celebrar el Nadal a Addis Abeba i per aquest motiu havíem estat corrent per arribar a Lalibela, vaig visitar les esglésies en 24 hores i vàrem tornar també escopetejats cap a Addis. Vàrem arribar a Addis el dilluns 24 al matí i ens vàrem reunir amb en Michael, la Stephania, i la seva petita filla Maria (la parella d’austríacs que ens havíem trobat a l’ambaixada del Sudan feia uns dies). Amb ells vàrem visitar un altre grup de viatgers a un hotel d’Addis per a organitzar algun sopar o dinar de Nadal conjuntament, però aquests ja havien comprat menjar pel seu sopar. Malgrat tot, ens van invitar després de sopar per a fer unes copes, però al vespre l’Alexandra es va trobar malament (hi ha una passa de grip per Addis) i ens vàrem quedar a casa d’en Claudio mirant pel•lícules a l’ordenador. En qualsevol cas, l’endemà dia 25 sí vàrem fer un dinar de Nadal a una pizzeria amb en Michael, la Stephania, i la Maria. Tot i que el Nadal fos una tradició casi sagrada per a l’Alexandra, crec que ella també està sofrint el típic desarrelament dels viatgers, ens el qual els esdeveniments emotius de la terra d’origen (festes, tradicions, conflictes polítics, partits de futbol,...) perden importància. A mi ja fa temps que em passa el mateix, navegant entre dues cultures sense identificar-me en cap d’elles. El dimecres 26 vàrem passar tot el dia al taller de l’Andrea Rossetto, arreglant els desperfectes del cotxe causats pel viatge a Lalibela. Al mateix dia, tota la meva família estava reunida a Barcelona celebrant el Nadal. És curiós però, tot i haver rebut una trucada dels meus pares feia dos dies desitjant-nos un bon Nadal, no vaig pensar en la meva família reunida fins ara que escric el diari (més conseqüències del desarrelament). Vàrem haver de passar la nit al taller, perquè havien enviat l’estàrter del cotxe a netejar i no estaria llest fins l’endemà al matí (en realitat l’estàrter tenia un problema més greu, però vaig decidir de solucionar-lo més endavant). El dijous 27 al matí, vàrem agafar un taxi cap a l’ambaixada del Sudan. Era el primer dia que obrien després de 10 dies de festa. Abans de tancar el dia 17, ens havien comunicat que el dia 27 podríem tramitar el visat de transit i que el podríem recollir l’endemà. Però només el vàrem poder tramitar, perquè a la tarda ens varen comunicar que tot i que els nostres visats estaven acceptats, no el podríem pagar fins al dia 31 i passar-los a buscar al dia 1 de gener del proper any. Així doncs, ens van sobrat uns altres 3 dies a Addis Abeba, sense cap altre desperfecte a reparar ni cap altre atracció a visitar. En la mateixa situació es trobaven en Michael, la Stephania i la seva petita filla, així doncs vàrem compartir l’espera amb ells, decidits també a compartir el cap d’any. Vàrem seguir acampant a casa en Claudio, però cada matí vàrem moure l’autocaravana fins a l’hotel on s’allotjaven els austríacs i passàvem l’estona amb ells, conversant o jugant a bàdminton amb unes raquetes seves. En Michael és un noi que aviat complirà els 30 anys, molt treballador i apanyat, i pel que sembla molt requerit a Àustria per a solucionar o construir qualsevol cosa. La Stephania és noia de 20 anys, senzilla i vegetariana, que poc després de conèixer en Michael es va quedar embarassada. Tot i així, pocs mesos després de tenir la nena van fer un llarg viatge per la Índia, i després de treballar una mica més a Àustria, es van embarcar a un viatge per terra fins a Etiòpia (no més lluny perquè el motor de la seva autocaravana amb prou feines aguanta). La seva filla Maria és una nena de 20 mesos alegre i extravertida que sempre encisa el cor dels Etíops. De moment la Maria està força mimada, perquè amb els seus ullets i somriure aconsegueix qualsevol cosa que demani, encara que sigui un caramel d’un nen pobre que en vengui pel carrer o una banana d’una fruiteria. Avui dia 31, l’últim dia de l’any, era el dia d’anar a pagar el visat pel Sudan. Hem arribat a l’ambaixada al matí, 30 minuts més tard de l’hora oficial d’obertura. A fora hi havia uns 500 etíops (els vaig comptar aproximadament) també esperant per a entrar. Els guardes ens han deixat esperar a prop de la porta d’entrada (els blancs tenen prioritat), tot i així, hem hagut d’esperar unes dues hores sota d’ardent sol. Juntament amb nosaltres i els austríacs hi havia altres blancs de diferents nacionalitats: alemanys, belgues, holandesos, anglesos,... també una xinesa i dues coreanes que es van conèixer a l’ambaixada. Definitivament, l’ambaixada de Sudan és el meeting point (punt de trobada) dels estrangers a Addis Abeba. L’espera de les 500 persones davant l’ambaixada em m’ha semblat una vergonya denunciable, però després he recordat haver vist cues similars enfront d’ambaixades europees, per tant, no em podia queixar. Al obrir-se la porta, l’Alexandra i els austríacs s’han pogut colar, però degut a la caòtica aglomeració posterior, l’oficial no ha deixat entrar a ningú més i jo m’he quedat a fora. Els guardes han començar a aclarir l’entrada a cops de bastó i han aconseguit formar dues cues a banda i banda de la porta, la majoria dels quals de ben segur no entrarien avui. L’ambaixada del Sudan havia estat tancada pels etíops durant 15 dies i aquesta era la raó de les excepcionals aglomeracions. D’altre banda, la gran quantitat d’etíops que demanen el visat del Sudan sembla ser un dels principals motius de la dificultat d’aconseguir el visat sudanès des d’Addis. Tots els estrangers, incloent els etíops, necessiten l’aprovació de Khartum per a tenir el visat de turisme. En canvi, des d’Egipte, en 24 hores t’entreguen el visat. Hi ha viatgers que volen a Egipte des d’Addis per a aconseguir el visat i després poder seguir el viatge per terra des de Etiòpia. Al cap de mitja hora observant els policies posant ordre a les cues, l’oficial de la porta m’ha deixat entrar. Tots els blancs estaven esperant per a pagar davant una taquilla que estava tancada. Finalment hem pogut pagar i a última hora hem pogut entregar els passaports perquè al dimecres dia 2 (en comptes del dimarts) ens retornin els passaports amb el visat. Desprès de comprar menjar i begudes hem anat a l’hotel on s’hostatjaven els austríacs, per a celebrar amb ells el fi d’any. Tot i que havíem anunciat la nostra arribada a l’hotel, l’aparcament que havíem reservat al costat de l’autocaravana d’en Michael i la Stephania estava ocupat per dos cotxes. L’Alexandra ja estava una mica de mal humor, però aquest contratemps l’ha enfadat de sobre manera. La tarda ha anat passant però els cotxes no marxaven, i la fúria de l’Alexandra ha seguit en augment, insultant els treballadors de l’hotel i sense parlar-me a mi perquè jo acceptava la realitat i no la defensava. L’Alexandra estava de tant mal humor que en un moment que he anat a comprar cerveses amb en Michael, aquest m’ha preguntat innocentment “seguiràs el viatge sol quan no aguantis més l’Alexandra?”. Finalment ha aparegut un dels conductors i ha aparcat el seu cotxe fora de la nostra plaça assignada, però l’altre cotxe, un taxi, ha seguit al mateix lloc. Observant que el taxista no arribava i que l’enfadament de l’Alexandra no disminuïa, els treballadors de l’hotel han obert el taxi amb unes pinces i han pogut apartar el cotxe. Així doncs, finalment he pogut aparcar l’autocaravana al costat dels austríacs. Tot i així, l’Alexandra no s’ha calmat i ha seguit empipada i cridant histèricament als treballadors de l’hotel, tant, que aquests m’han demanat de marxar de l’hotel. Però jo els he demanat un moment per a arreglar les coses, i mentre en Michael els invitava a un whisky jo he complert una de les amenaces que mes terroritzaven l’Alexandra i he tallat la cua d’en Tuki, el seu elefant de peluix. Això ha tranquil•litzat l’Alexandra, tot i així no hem tingut un dels fi d’anys més feliços, amb unes tres cerveses i mitja botella de whisky. 02/01/2008:
Després de la malaurada nit de cap d’any, vaig comunicar molt seriosament a l’Alexandra que si tenia una altre crisis de nervis ens ho deixaríem. Des de Zàmbia ja havia tingut 5 crisis de nervis en diferents situacions i jo no em veia en cor de suportar-ne cap més. L’Alexandra és com una nena malcriada que quan les coses no són com ella vol es posa a cridar o plorar: quan hem no pogut aparcar al costat dels Austríacs, quan no va voler moure l’autocaravana per a visitar un amic a les afores de Nairobi, quan ens vàrem trobar a la platja de Diani Beach sense poder aparcar en un lloc tranquil, descansar, quan vaig encallar el cotxe anant cap el poble de Livingstònia a Malawi, quan em vaig desviar abans de Lusaka per a visitar un fort que apareixia al mapa,... En qualsevol cas, la tensió sembla que s’ha anat suavitzant avui, quan per fi hem pogut recollir l’esperat visat del Sudan (feia més d’un més que l’havíem sol•licitat) i hem començat a fer camí cap a Bahir Dar, on esperem relaxar-nos amb els austríacs. Hem anat deixant Addis Abeba enrere amb un estrany sentiment de culpa, durant el mes que havíem passat a la capital, no havia realitzat cap entrevista per a prendre el pols al món, tot i que havia tingut forces oportunitats, sobretot amb els amics d’en Claudio. M’he proposat a partir d’ara de prendre’m més seriosament el projecte. ‹ Anterior (08/11/2007) MES Següent (2008-01-07)› ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya) PAÍS Següent (2008-01-14 - Sudan)› |
|
