| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (07/01/2008) MES Següent (2008-03-07)› ‹ Anterior (2008-01-14 - Sudan) PAÍS Següent (2008-02-23 - Jordan)› Egypt Aswan (veure sobre mapa) 06/02/2008:
Ahir realment va ser un dia d’absolut relax, mentre l’Alexandra netejava l’autocaravana, jo em vaig estirar sota una palmera per a somiejar i recordar-me que per fi s’havien acabat els 13 dies de turment sense el cotxe. Al vespre, quan ja m’estava mig desvetllant, es va apropar un vaixell de carga i va ancorar molt a prop d’on havíem aparcat. Ens várem presentar i després de conversar una estona amigablement ens van invitar a sopar un deliciós gulaix dins al vaixell, asseguts dins l’oliosa sala de màquines. Avui, m’he decidit de desmuntar l’estàrter per a veure si aconseguia arreglar-lo. Amb l’ajuda d’en Michael, l’he netejat, hem fixat els imans que ballaven (utilitzant una genial idea d’en Michael) i l’hem tornat a muntar. Però seguia sense funcionar. L’hem desmuntat i muntat dos o tres vegades més, tot i que amb idèntic resultat. Finalment ha arribat un altre vaixell de carrega, el mecànic del qual s’ha aproximat, ha escoltat el soroll que feia l’estàrter una bona estona, ha netejat l’entrada de l’estàrter amb gasolina i l’ha tornat a muntar. M’ha demanat d’engegar el cotxe i sorprenentment ha funcionat. Sembla ser que el principal problema era la brutícia que no el feia anar fi. A la tarda m’he tornat a relaxar conversant amb en Michael i també amb en Mafi i Omar, el capità i el mecànic del vaixell de càrrega que havia ancorat ahir al vespre. Al final, ja de nit, conversant al voltant d’un petit foc, en Mafi ha preguntat si li seria fàcil de viatjar a Europa, i desprès de comentar-li que difícilment podria entrar-hi, m’he adonat que totes les dificultats que havíem tingut per a entrar a Egipte, en realitat són poques comparades amb totes les dificultats que els Egipcis tenen per a entrar a Europa. De totes maneres, en teoria Egipte hauria d’estar interessada a rebre turistes i hauria de facilitar més les coses, en canvi Europa no està gaire interessada a rebre més immigrants. 07/02/2008:
Los problemas del coche han continuado. Pensaba que con la operación de ayer el estárter funcionaría, pero esta mañana el motor no ha querido arrancar y Michael me ha tenido de arrastrar para ponerlo en marcha. Así pues, hemos seguido la marcha hacia el norte, sin estárter, sin alternador y con la batería descargándose. Y al final, al cabo de unos cien kilómetros y justo en medio del pueblo Edfu, mi motor se ha parado. Por suerte, Michael todavía seguía con nosotros para ayudarnos si era necesario y ha vuelto para arrastrar la autocaravana con la suya hasta un taller. El taller no parecía un taller, pero un chico muy eficiente ha desmontado el estárter, ha reventado una pieza con un destornillador, lo ha ensuciado por dentro de en vez de limpiar, ha soldado la pieza reventada, ha montado el estárter y me ha pedido de probarlo. Y sorprendentemente, el motor se ha puesto en marcha. El proceso para el alternador ha estado más o menos similar. Y al cabo de unas cuatro horas y de unos 15 euros pagados hemos reanudado el camino. Por la noche, sin embargo, ha llegado el turno del coche de Michael. Hemos salido de la carretera principal y hemos aparcado en un caminito para pasar la noche. Pero un grupo de chicos y hombres nos ha informado de que no podíamos dormir allí, porque por el camino pasaban coches. Entonces Michael ha intentado poner en marcha su coche pero algún problema eléctrico se lo ha impedido. Los chicos y hombres presionaban para que nos apartáramos del camino y al final Michael ha accedido a que empujaran su coche unos 50 metros hasta una explanada. Yo he ido a buscar una linterna a mi coche para hacerle luz por el camino, pero al volver corriendo por el lado de la furgoneta de Michael me he caído por un agujero. Parecía que el final de la caída no se acababa nunca pero finalmente el barro y el agua llegándome a los tobillos me ha parado. Me había caído en un canal de 3 o 4 metros de profundidad, de paredes casi verticales. Por suerte, los egipcios me han podido alargar una mano y me han estirado hasta la cima. Entonces he vuelto delante del coche de Michael, iluminando el camino hasta la explanada. Mientras Michael descubría dónde se encontraba el problema eléctrico, yo me he limpiado las piernas y me he cambiado los pantalones. Hemos cenado en su coche y a continuación hemos sido invitados a tomar el té y a comer unas galletas en una de las casas de delante la explanada, demostrando una vez más que la hospitalidad egipcia no tiene nada a ver con los vendedores de las callejuelas turísticas o con la burocracia del país. Luxor (veure sobre mapa) 08/02/2008:
Avui al matí ens hem acomiadat d’en Michael, la Stephanie i la petita Maria, que ja fa algunes setmanes que ha après a dir el meu nom i sempre em crida quan em veu. Ells es dirigien cap el Cairo circulant pel desert Blanc i nosaltres ens hem arribat fins a Luxor, una de les grans destinacions turístiques d’Egipte, perquè aquí s’hi troba la vall dels reis (on havien estat enterrades molts dels faraons) i molts temples, entre aquests, el grandiós temple de Karnak. Hem iniciat el nostre recorregut visitant els colossos de Nemnon, unes grandioses estàtues de 18 metres d’altura, però força erosionades. A continuació hem visitat per fora el temple de Deir Al-Medina i l’inici de la rocosa Val dels Reis. A mig matí hem creuat a la riba Est, on s’estén el poble de Luxor, al mig del qual s’alça el temple del mateix nom, amb una mesquita al seu cap de munt. I finalment, al migdia hem comprat el tiquet i hem entrat a l’immens complex de temples de Karnak, construïts al llarg d’un mil•lenni. Aquí hauria de tornar a escriure nombrosos "m’ha sorprès", sobretot descrivint les colossals i nombroses columnes de la sala Hypostyle, tot i que després de la visita a Abu Simbel sembla que res se li pot comparar. 09/02/2008: Ahir al capvespre volíem començar a fer camí cap a Cairo, però un control policial ens va aturar i ens va comunicar que ens hauríem d’esperar l’endemà al matí, perquè no podríem passar sense escorta. Empipats vàrem tornar a l’altre riba, recorrent uns 20 quilòmetres, per a emprendre la carretera Oest, però un altre control policial ens impedir el pas. Finalment vàrem decidir d’acampar al costat del control, tot i que a mitja nit, un educat oficial de la policia turística ens va venir a molestar informant-nos que l’endemà podríem afegir-nos al comboi de les 8 del matí a l’altre riba. I així ho hem fet. Desprès d’esperar uns interminables vint minuts, ha arribat una fila d’autobusos, mini-busos i taxis amb turistes, escortats al davant i cada 30 o 40 vehicles per un pick-up de la policia carregat de personal armat. Nosaltres ens hem afegit al mig de la rua, però tots els bojos del conductors Egipcis ens han anat avançant fins que ens hem quedat al final, comptant en total uns 200 vehicles formant el comboi. Tots els cotxes en sentit contrari estaven aturats per més policies. A cada intersecció, hi havia paisans armats vigilant que cap transeünt o cotxe entrés a la calçada. Els camps de canya de sucre des dels quals es podia disparar contra els turistes amb relativa seguritat, no estaven plantats fins a una distància de 50 o 100 metres de la carretera. Naturalment ens hem preguntat si tanta seguretat era necessària, i hem estat llegint que als anys 90 s’havien produït disturbis entre la policia i els islamistes radicals que poblen la zona, amb el resultat de diversos turistes morts. Des de llavors, no han deixat d’existir els combois, tot i la relativa calma a la carretera, encara que també és veritat que l’últim atemptat mortal contra una instal•lació turística es va produir fa només dos anys. En qualsevol cas, la policia semblava prendre’s la seva feina molt seriosament. Al cap d’uns 70 quilometres avançant a tota pastilla, el grup s’ha dividit i nosaltres ens hem afegit al petit grup que seguia cap al nord, però al cap d’un centenar més de quilometres, el comboi ha enfilat una carretera secundària i finalment ens hem trobat davant d’un temple que no volíem visitar. Ens hem quedat a l’entrada informant als policies que volíem anar al Cairo, però aquests ens han demanat paciència per a organitzar una escorta per a nosaltres sols. Però com que el temps passava i l’escorta no arribava i hem marxat amb els policies cridant al darrera, tot i que al següent control policial a pocs quilometres ens han aturat i finalment la nostra escorta ha arribat. El pick-up cobert de la policia ens ha anat seguint al darrera, fent sonar les sirenes quan algun camió no ens deixava avançar amb suficient comoditat. Però al cap de vint quilometres hem arribat a un nou control policial on ens han retingut explicant-nos que la nova escorta encara no havia arribat. Els hem explicat que volíem arribar avui mateix a Cairo i al cap de pocs minuts ens hem tornat a saltar el control. De totes maneres, un altre pick-up de la policia ens ha atrapat i ens ha seguit fins al següent control policial, on hem inicial una nova discussió i de nou ens hem saltat el control. Finalment, les autoritats policials han comprès que teníem pressa, i al següent control ja ens esperaven dos limusines de la policia, una dels quals s’ha situat al darrera i l’altra davant nostre fent sonar les sirenes tota l’estona per a obrir-nos pas entre el tràfic de la gran ciutat d’Asyut (sembla ser, la més perillosa de les ciutats islàmiques). La gent ens mirava al•lucinant, i nosaltres ens sentíem en certa manera uns presidents, tot i que també una mica incomodats per aquest servei no sol•licitat, un servei que de segur era molt més costós que els 250€ pagats per entrar a Egipte amb cotxe. Passats uns 50 quilometres, amb diferents limusines de la policia intercalant-se, ens han tornat a escortar els pick-ups, ens hem tornat a saltar algun control policial perquè l’escorta no arribava, i finalment, a l’altura de El Minya les escortes han desaparegut i hem pogut creuar els següents controls sense masses problemes. De totes maneres, s’ha fet fosc a uns 250 quilometres d’arribar al Cairo i hem fet nit a l’aparcament d’una petita ciutat. Cairo (veure sobre mapa) 13/02/2008:
Avui al matí, en Michael, la Stephania i la simpàtica petita Maria s’han acomiadat de nosaltres. Havíem compartit casi dos mesos amb ells i s’havíen convertit en uns veritables companys de viatge, ajudant-nos mútuament quan feia falta, mantenint interessants converses, coneixent conjuntament països i habitants,... És una llàstima que no tornarem a establir-nos a Europa fins després de viatjar per tot Àsia i Amèrica i que no els podrem visitar fins llavors. Els trobarem a faltar. En Michael i la Stephania havien arribat al Cairo feia dos dies provinent de la carretera del desert Blanc. Al matí em van contactar i els vaig donar les coordenades GPS de la casa d’en Tarek, l’egipci que m’havia allotjat la primera vegada al Cairo i que ens tornava a oferir la seva grandiosa hospitalitat. De totes maneres, no van arribar fins al vespre degut a problemes per a unificar la nomenclatura de les coordenades. Estaven cansats del viatge i de la recerca i van quedar completament desconcertats quan en Tarek els va oferir la mateixa hospitalitat que a nosaltres, oferint-nos un deliciós sopar a casa seva. Al tornar als cotxes en Michael em va preguntar amb interès: - Com funciona Couchsurfing? Jo li vaig respondre que a couchsurfing no tothom era tant hospitalari com en Tarek i que això depenia més aviat de la cultura egípcia o Àrab, però que en qualsevol cas, era molt interessat de estar-hi apuntat per a conèixer gent i altres viatgers. En realitat, al llarg del nostre viatge, molt poca gent s’ha mostrat tant hospitalària amb nosaltres com en Tarek i la seva segona esposa Acer. Havíem trobat famílies que tot i la seva absoluta pobresa ens oferien tot el que tenien. Però en Tarek gaudeix d’una molt bona situació econòmica i paradoxalment la seva hospitalitat em resulta encara més sorprenent, perquè fins ara no m’havia trobat cap "ric" que a través de couchsurfing allotgés a tants viatgers a casa seva i insistís de pagar sempre qualsevol beguda o menjar que consumeixin fora de casa seva. Realment, al cap de quatre dies de gaudir de la seva hospitalitat em sento que n’estem abusant, però quan en parlem amb ell, es mostra tant agraït amb la nostra presència que ens fa sentir part dels seus amics més apreciats i que es sentiria defraudat si no acceptéssim tot el que ens pot oferir. Un exemple de la magnífica hospitalitat d’en Tarek ja ens la vàrem trobar tant bon punt vàrem arribar al Cairo. Aquella nit, Egipte jugava la final de la copa d’Africa de futbol contra Camerun, i juntament amb dues altres parelles d’americans que en Tarek també estava allotjant ens va invitar a una cafeteria a veure el partit. Secretament, jo animava el Camerun, doncs l’Etoo juga al Barça, l’equip que suporto, tot i així va ser una gran sort que Egipte guanyés, doncs després la festa va ser magnífica. En Tarek va carregar els nois al seu cotxe i l’Asser les noies al seu cotxe i tot seguit ens vàrem afegir a la rua de centenars de cotxes que es dirigien cap al centre de la ciutat per a celebrar la victòria. Els conductors feien sonar les botzines (més que mai), hi havia nois esbojarrats que llençaven flamarades utilitzant esprais, també hi havia noies cantant consignes, alguns motociclistes que mostraven les seves habilitats, i tot aquest espectacle sense que es begués casi gens d’alcohol. De totes maneres, en Tarek va trencar les regles i ens va comprar unes quantes cerveses i per acabar-ho d’arrodonir ens va invitar a sopar unes quantes delícies de la cuina egípcia. La veritat és que trobarem a faltar en Tarek i l’Asser quan ens acomiadem d’ells, igual que en Michael, la Estephania i la Maria, i de la mateixa manera que jo trobaré a faltar l’Alexandra, perquè aquest vespre mateix, finalment s’ha decidit de comprar un bitllet d’avió per a visitar la seva família a Itàlia i Romania. L’esperaré a Turquia, amb ganes de retrobar-la, doncs tot i que a vegades els seus atacs de nervis em treguin de polleguera, últimament l’Alexandra està molt més calmada. L’Alexandra sempre havia dit que Àfrica no l’agradava i potser a partir d’ara s’interessarà més pels països que visitem i la gent que coneixem. En qualsevol cas, aprofitant que aviat marxarà i que demà és Sant Valentí, aquest vespre m’he tornat a posar l’anell d’or que l’Alexandra m’havia regalat i que m’havia tret durant la seva última crisis de nervis durant el cap d’any a Addis Abeba. En concret, al Cairo, l’Alexandra s’ha mostrat interessada de visitar conjuntament el comercial barri de downtown, el barri islàmic i el seu turístic mercat de Khan Al-Khalili, i el barri Coptic, on s’alcen diverses esglésies que daten dels inicis del Cristianisme, una de les quals, es diu que està construïda sobre la cripta on Maria, Josep i l’Infant Jesús es van refugiar fugint de la matança de nadons que va ordenar el rei Herodes. Visitant les esglésies m’ha sorprès observar les nombroses inscripcions en grec, però després encara m’ha sorprès més observar al cementiri inscripcions en àrab sobre creus cristianes. Allà, mentre l’Alexandra feia la foto d’una tomba he exclamat amb naturalitat: - Alex, vigila amb el mort! Per poc no es desmaia de l’ensurt, i és que els romanesos són increïblement supersticiosos. 16/02/2008:
Abans d’ahir, el vent havia netejat la pol•lució de Cairo i des del barri on viu en Tarek vàrem poder observar il•lusionats les enormes piràmides que s’alçaven a l’altre punta de l’extensa ciutat, sobre el rocós plató de Giza. I per fi, després d’un parell de dies mig enfebrat, avui les hem anat a visitar. En apropar-nos la grandesa de les piràmides apareixent altives entre els edificis del barri de Giza ens ha tornat a sorprendre. I un cop dins el recinte, m’ha continuat sorprenent la dificultat de la seva construcció, que en el cas de la piràmide de Cheops (la més gran) va suposar apilonar uns 2,3 milions de blocs de pedra d’unes 2,5 tonelades fins a una altura de 146 metres. No és d’estranyar que hi ha qui cregui que les piràmides van ser construïdes per extraterrestres, àngels o fins i tot, dimonis. En qualsevol cas, també m’ha sorprès la dificultat que deuria suposar espoliar de pedres les piràmides per a construir algunes parts de Cairo, de manera que l’actual altura de la piràmide de Cheops ja no és de 146 metres, sinó 9 metres menys. Després de visitar l’Esfinx per fora d’un ballat, que m’ha desil•lusionat una mica, potser perquè me l’imaginava més gran, hem anat caminant per la sorra del desert, observant com les piràmides s’anaven allunyant darrera nostre, retallant l’enorme metròpolis de Cairo, mentre davant nostre, a prop de l’horitzó, es distingien altres piràmides construïdes també fa uns 4 o 5 mil•lennis, però més petites i no tant visitades. 19/02/2008:
El mateix dissabte tornant de la visita de les piràmides vaig observar amb desesperació que el llumet de càrrega de la bateria es tornava a encendre. L’alternador havia deixat de funcionar altre cop. Aquesta vegada, el vaig desmuntar amb la intenció d’arreglar-lo jo mateix. Però el problema era més greu que les anteriors vegades i em vaig veure obligat a portar-lo a un especialista. Però a Egipte, els mecànics fan festa el diumenge en comptes dels divendres, i malgrat que jo i el xofer d’en Tarek cerquéssim per tot Cairo algun taller obert, vàrem haver d’esperar al dilluns. Però el dilluns al matí, l’Alexandra tenia el vol cap a Itàlia, així doncs, en comptes de portar-la jo cap a l’aeroport, va ser el xofer d’en Tarek que la va portar. De totes maneres, mentre anàvem cap a l’aeroport, vàrem rebre una trucada informant-nos que el vol s’atraçava dos dies per culpa d’unes fortes nevades a Grècia (on el vol feia escala). Així doncs, els dos ens vàrem seguint gaudint de l’hospitalitat d’en Tarek, retinguts dos dies més al Cairo, doncs en el meu cas, fins dilluns al vespre no vaig tenir arreglat l’alternador amb una peça nova i al muntar-lo avui dimarts al matí el motor no s’ha volgut engegar. He esperat tot el dia a que arribés un mecànic, que en un moment ha descobert que un cable de darrera el motor s’havia desconnectat. Apart d’intentar resoldre els problemes mecànics, aquests dies hem continuat tancats a casa en Tarek, sense masses ganes de seguir descobrint l’interessant ciutat, i simplement deixant passar l’estona connectats a Internet (a vegades treballant), jugant on-line al poker amb l’Asser, o jugant a la Xbox amb en Tarek, sobretot a uns jocs de carreres de cotxes, els quals són molt reals, doncs en Tarek disposa de pedals i volant. De totes maneres, als vespres també vàrem seguir disposant d’estones per a conversar amb en Tarek o l’Asser, els quals eren musulmans molt oberts, tot i que l’Asser intentés múltiples vegades de convèncer indirectament l’Alexandra de convertir-se. D’altre banda, en Tarek havia passat tot l’anterior fi de setmana a la seva primera dona, amb la qual també te fills (l’Asser té dues filles). En tornar el dilluns, en Tarek em va comentar que les seves dues dones no es porten gaire bé, però que tenen d’acceptar la situació perquè la legislació i la religió musulmana ho permeten. De totes maneres, passa més temps amb la seva segona dona, principalment perquè casi sempre està allotjant a gent de couchsurfing i l’Asser és més oberta per a acollir-los. --- Avui al vespre he entrevistat en Tarek que opinava que el principal problema del món és l’actual política Americana que està causant un impacte molt negatiu al món. Espera que a les properes eleccions guanyin els demòcrates, tot i que hauria de canviar la societat per a canviar profundament les polítiques. En Tarek intenta ajudar a propiciar aquest canvi allotjant persones de diferents cultures i intercanviant realitats. El principal repte d’Egipte serà la retirada de l’actual president que ha estat al poder els últims 24 anys i els canvis que comportarà. La solució seria la democràcia, tot i que el país potser no està preparada per aquesta. En Tarek intenta col•laborar individualment ajudant a fer créixer l’economia Egípcia. En Tarek es considera feliç perquè es troba amb gent de tot el món i per la família que té. Seria més feliç perdent 10kg i essent més saludable. El secret de la felicitat és la connexió amb Déu. Dahab (veure sobre mapa) 22/02/2008:
Després de deixar l’Alexandra a l’aeroport, vaig començar a fer camí cap al canal de Suez, amb la intenció d’aprofitar al màxim els últims dies disponibles de visat al Sinaí, doncs sentia que no havia gaudit prou d’Egipte, amb masses problemes burocràtics i mecànics. Tenia ganes de veure el canal de Suez, però en arribar-hi em vaig desil•lusionar, doncs hi havia desenes d’aquarteraments militars que protegien els accessos al canal, a més a més, el canal es creuava amb un túnel en comptes d’un pont. Tot i així, després de buscar una estona per la riba est, finalment vaig trobar un caminet que s’hi dirigia i llavors vaig començar a gaudir de l’espectacle, observant desenes de vaixells de gran tonatge que semblaven navegar pel mig del desert. Al arribar a la riba del canal em vaig sorprendre de la gran amplada d’aquest, tot i que segurament no prou perquè hi circulin dos vaixells de costat, perquè en tot moment van circular els vaixells en un sol sentit (de Nord a Sud). Després de la visita al canal, vaig començar a vorejar el golf de Suez (al Mar Vermell) amb intenció d’arribar al monestir de Santa Caterina i potser ascendir de matinada al mont Sinaí. Però em va venir són, degut a passar tantes nits conversant (o jugant a la Xbox) amb en Tarek els seus altres hostes, i a les vuit ja em vaig posar al llit per a no despertar-me fins l’endemà al cap d’onze hores. El monestir de Santa Caterina, al peu del mont Sinaí, ha estat un lloc de peregrinatge des del segle 4, quan una emperadriu romana va construir una capella al costat d’un arbust cremat que es va creure que era l’arbust a través del qual Déu havia parlat a Moisés. El mont Sinaí també es venerat tant per Jueus, Cristians com Musulmans, perquè la tradició diu que Moisés va rebre les taules amb els deu Manaments al cim de la muntanya. Enllaçant el monestir de Santa Caterina amb el cim del mont Sinaí, hi ha els 3750 esglaons de l’escala del penediment, tallats a la roca per un monjo com a forma de penitència. Tal monjo havia d’haver fet un pecat molt gran (ningú sap quin), en qualsevol cas, de segur que Déu el va perdonar. Tot i que no tenia intenció de pujar al mont Sinaí, perquè en dos dies m’expirava el visat d’Egipte i volia arribar d’hora a Dahab per a canviar diners, vaig començar a pujar les escales del penediment, des de les qual es gaudia d’un magnífic espectacle, amb el monestir al fons de la vall envoltat de muntanyes rocoses. Vaig seguir pujant sense haver agafat aigua ni diners, tot i així, quan em vaig trobar a mig camí del cim vaig pensar "què carai, acabo de pujar!". Però a dalt, apart d’un paisatge encara molt més espectacular, em vaig trobar una set de mil dimonis, per sort, em vaig trobar en Moisés que em va oferir aigua. Al voltant del cim hi ha diverses paradetes per a turistes, però al demanar aigua a un venedor, només em va voler oferir una botella precintada que no podia pagar. Empipat vaig exclamar en veu alta: - Aquesta és l’hospitalitat Egípcia? Llavors va aparèixer un altre home (de la tenda número 2) i em va oferir un vas d’aigua deliciosa d’una font de la muntanya i a continuació un té calent. Mentre em recuperava a la seva tenda es va presentar amb el nom de Mussa (Moisés en àrab), explicant-me que era beduí, en concret de la família Jabaliyya, una de les 7 que poblen el Sinaí. Tot i que també em va seguir explicant que hi ha unes altre 7 famílies de beduins escampades per Jordània i Aràbia Saudí. Havent-me fixat que pels voltants hi havia diverses clapes de neu, vaig preguntar-li si nevava gaire i em va respondre que últimament no i que l’última gran nevada havia estat al 86, quan es va acumular un metre de neu. Conseqüentment, la muntanya té molt poques reserves d’aigua, insuficients per a regar els xipresos de 500 anys d’antiguitat que marquen el punt on el profeta Elias va escoltar la veu de Déu. Per acabar, em va comentar que havia tingut sort d’arribar al cim a mig matí, perquè normalment, cada nit es reuneixen centenars de turistes al cim per a veure la sortida del sol. I realment deuria ser així, perquè quan vaig arribar a la una del migdia de nou al monestir amb la intenció de visitar-lo, aquest (a diferència del matí) estava completament desert i un vigilant em va comunicar que ja estava tancat. A Dahab, un turístic poble a la costa del golf d’Acaba (també al Mar Vermell), els bancs ja estaven tancats. Tot i així vaig anar cap al centre per a fer algunes compres, però en aparcar, se’m va apropar un noi i em va comentar ben estirat: - Aquí no pots aparcar. Estava a punt d’iniciar una nova discussió quan de sobte, el mateix noi va exclamar en espanyol: - Que no, que és broma! Era l’Antonio i la seva companya Ana que havien fet un recorregut per Àfrica en un 4x4 molt similar al nostre. A Addis Abeba, una parella d’holandesos que havíem trobat a l’ambaixada del Sudan els havien explicat sobre el nostre viatge, comentant "no sé com han pogut de recórrer Àfrica amb una autocaravana". També coneixien l’Arancha, una altre espanyola que havíem trobat a Aswan i que després de 9 anys viatjant tornava per a estabilitzar-se a Espanya. I durant el posterior sopar que vàrem fer, també em van comentar que havien conegut en Tim, el motorista anglès que ens havíem trobat a Angola. Avui, mentre l’Antonio i l’Ana anaven a fer submarinisme per a descobrir nous tresors coral•lins que creixen al voltant de Dahab i de tot el Nord del Mar Vermell, jo he agafat el meu peus d’ànec i les meves ulleres i m’he submergit a la platja de davant del poble, des d’on es pot accedir a un magnífic espadat ple de corals, plantes de formes inimaginables, peixos de múltiples colors, pops mig camuflats,... Era un espectacle increïble, però per mala sort, l’aigua era molt freda i abans d’una hora he hagut de sortir-ne tremolant. Al vespre he tornat a Sopar amb l’Antonio i l’Ana, conversant sobre les nostres aventures i sobre com la sempre difícil economia del viatger ens fa viure situacions límit: quan no volem pagar la policia corrupte, o busquem llocs gratuïts on dormir, o econòmics on menjar,... a diferència del turista, que al tenir les vacances acotades pot solucionar qualsevol entrebanc amb uns pocs $ o €. Jordan Aqaba (veure sobre mapa) 23/02/2008: A l’hora d’agafar el vaixell cap a Jordània he tornat a viure una altre d’aquestes situacions límits per culpa dels diners. Al matí d’hora he pagat 192$ pel bitllet del vaixell de Nuweiba a Aqaba, però a l’hora d’embarcar, després d’haver-me estat 4 hores per dins del port corrent per arreglar paperassa, els controladors m’han comentat que havia de pagar 50$ extra, perquè m’havien venut el bitllet per cotxe petit i el meu era gran. Després de discutir una bona estona, finalment m’han mostrat que altres tot-terreny també pagaven el import que em demanaven. De totes maneres, tot i que no tenia la raó, no volia pagar i he decidit seguir tensant la corda. Els he comentat que ja m’havia gastat tots els diners i que no podia sortir del port per a treure’n amb la targeta visa perquè ja tenia el segell de sortida d’Egipte. Això els ha descol•locat, però després de mitja hora de trucades, preguntant-me si podia pagar el bitllet a Aqaba, finalment m’han comentat que podria anar a treure diners a Nuweiba mateix escortat per un policia. Naturalment he hagut de seguir la corrent i fer veure que treia diners i després pagar el import sol•licitat amb els diners que ja tenia. Amb tot això, el vaixell ha sortit uns quinze minuts tard per culpa meva, però poc ha importat, perquè al arribar a Aqaba al cap d’unes tres hores, ens hem hagut d’estar una altre hora tancats al vaixell esperant que acabessin de televisar un partit de futbol. Petra (veure sobre mapa) 24/02/2008: Avui no ha estat un bon dia. Ahir al vespre vaig conèixer una simpàtica parella belga que viatjaven amb una autocaravana pel Mitjà Orient i em van donar algunes bones recomanacions. Apart d’això, avui em dirigia cap a Petra, per una carretera perfectament asfaltada de tres carrils, acompanyat per dos joves d’Austràlia que havia conegut ahir al vaixell. De totes maneres, avui no ha estat un bon dia, doncs ahir el meu ordenador es va tornar a espatllar i avui, en comptes de visitar Petra, m’he hagut de quedar al cotxe reinstal•lant tot el Windows perdent molt treball i alguna informació important. Per sort, havia fet copies de seguretat des de casa en Tarek al Cairo, i la situació tampoc era tant crítica. En qualsevol car, al vespre, una vegada reinstal•lats tots els programes m’he posat a escriure altre cop, tots els diaris perduts. 26/02/2008:
Sense dubte, Petra és lo més extraordinari que he vist fins ara, després de dos anys recorrent Europa i Àfrica, i després de viatges esporàdics a Índia i Amèrica Llatina. Actualment Petra està inclosa com una de les 7 grans meravelles del món, de totes maneres, jo la situaria al davant de totes elles per la seva grandesa, per la bellesa dels seus edificis, geologia i paisatges, i per la seva història i antiguitat. Els inicis de la història de Petra (significa pedra en grec) i dels Nabataeans, els seus habitants originals, està plena de misteris i llacunes. De totes maneres, alguns estudis situen els inicis d’aquesta gran ciutat al segle 6 BC. En qualsevol cas, la ciutat va florir en un altiplà rocós i muntanyós gràcies al control de diverses rutes comercials, però també gràcies al control que tenien de l’aigua, mitjançant preses i canals, que els permetia cultivar la terra. Durant aquests pròspers segles, els Nabataeans i posteriorment els grecs i romans, van esculpir meravelloses tombes, similars a temples, a les parets de roca de les muntanyes. De totes maneres, poc temps després Petra va sofrir un dràstic declini, en part provocat per les noves rutes comercials proposades pels romans, però sobretot, pel terratrèmol de l’any 363 que va derruir molts edificis i va danyar el vital sistema de gestió de l’aigua. Tot i que els Nabataeans creien amb Déus pre-islàmics, coincidint amb el seu declini algunes precioses tombes es van començar a utilitzar com a esglésies. En David i la Maria que ens havíem trobat a Aswan m’havien informat d’una manera per entrar sense pagar els 26€ de l’entrada valida per dos dies, però el dia anterior no vaig trobar les pistes que m’havien deixat. En qualsevol cas, tot i que un cop a dins vaig observar que és molt senzill entrar per altres bandes sense pagar, vaig abonar el bitllet sense resentiment, perquè realment valia la pena. Ahir vaig entrar a Petra per l’entrada principal, endinsant-me pel Siq, un canyó produït per forces tectòniques que van separar 1207 metres de muntanya entre 3 a 12 metres entre sí. Durant aquest recorregut he observat alguns gravats interessants a les parets que he començat a fotografiar, tot i que el més sorprenent ha estat la visió al final del canyó, la magnífica i gegantina tomba esculpida a la paret d’enfront anomenada el tresor. Però seguint el recorregut per la vall que s’obria davant meu apareixien més tombes, i cada vegada més sorprenents, amb impressionants dibuixos naturals causats pels diferents colors de la roca. Hi havia tantes coses interessants a observar i fotografiar, que al primer dia a les 11 del matí ja em vaig haver de començar a preocupar dels només 2Gb que tenia per a emmagatzemar fotos i la bateria que s’estava descarregant. Vaig seguir caminant per la muntanya, sense deixar d’admirar noves tombes, o el grandiós amfiteatre també excavat a la roca pels romans. Més enllà les tombes (o potser cases) excavades a les parets rocoses es tornaven més senzilles, però vaig començar a observar escampats pels prats, fragments de ceràmica, confirmant-me que la ciutat havia de ser realment gran, tot i que actualment se’n conservin principalment les tombes. Cap al migdia va començar a ploure, i al cap de poc refugiar-me en una tomba, va començar a pedregar de valent. Enmig de la tempesta va arribar un home barbut i grenyut, completament xop i tremolant de fred, i muntant un burro (tot i que ell insistia que era un cavall). La cara de l’home no em mereixia confiança, i menys quan em va preguntar sobre l’anell d’or que duia al dit, mentre es descordava diversos cinturons. Jo el fitava amb tensió, vigilant que no dugués cap punyal, però tot i que no en duia cap, tant bon punt va minvar la tempesta, vaig fúmer al camp. Vaig tornar a l’esplanada principal, on hi ha les ruïnes de diversos temples grecs i romans, i tot i que encara plovia, em vaig afegir darrera un grup que s’enfilava per la muntanya. Però veient que el camí no era massa evident i que s’allunyaven bastant de la zona central, vaig preguntar al guia francès si em podia afegir al seu grup, el qual, molt amablement em va dir que sí. I va ser una gran sort, perquè vàrem pujar amunt per unes escales de pedra, gaudint de més tombes i impressionants vistes, fins al cim d’una muntanya on hi havia tota infraestructura per a sacrificar animals als Déus, amb piscina per a purificar-los i altar amb forma d’embut per a recollir-ne la sang. Va seguir plovisquejant tota l’estona, però mitja hora abans d’arribar al poble, va començar a ploure de valent, arribant a l’autocaravana completament xop. Avui he tornat a visitar Petra, però abans m’he dirigit amb el cotxe a uns 5 quilòmetres on hi ha la Petita Petra, un enclavament naturalment protegit per les muntanyes on hi havia dipositat els diners de la ciutat i on hi ha també algunes tombes interessants. Després, he caminat fins al capdamunt d’una altre muntanya on hi ha l’edifici excavat a la roca més gran de tot Petra, el monestir, davant del qual les persones semblen increïblement petites. Pujant cap al monestir, una noia beduïna que venia penjolls i pedres m’ha demanat un tros de paper. Sense haver oblidat del tot els pesats venedors d’Egipte he respòs automàticament "no", però ella m’ha replicat que era per a encendre un foc. Llavors, més comprensiu, he tret el meu bloc de notes i n’he arrencat una fulla. I tot seguit, la noia, m’ha llençar un compliment o agraïment que se’m m’ha quedat gravat a la memòria: - Gràcies, espero compensar-t’ho a la teva boda. Al tornar a baixar, la noia m’ha ofert un te, i sense que sortís de nou el tema del casament, m’ha explicat que no havia anat mai a l’escola i que el casi perfecte anglès que parlava només l’havia aprés a partir dels turistes. Malauradament, a mitja tarda, després d’alguns ocasionals rajos de sol ha començat a plovisquejar altre vegada i cansat de mullar-me he tornat al cotxe. I ha estat una bona decisió, perquè poc abans d’arribar ha tornat a ploure de valent. Amman (veure sobre mapa) 28/02/2008:
Al migdia, després d’haver estat tot el matí treballant i escrivint, m’he posat en marxa per una carretera que creuava per sobre les carenes de les muntanyes, a vegades amb clapes de neu al costat de la carretera. De tant en tant creuava petits pobles, força moderns, amb totes les dones cobertes amb vel i algunes fins i tot amb burca, alguns homes duien elegants turbants de quadradets vermells i blancs. M’ha sorprès els pocs controls de policia a la carretera i la tranquil•litat i simpatia de la gent, i no tant pel contrast dels anteriors països, sinó perquè Jordània es troba enmig de d’alguns països molt conflictius: Irak i Palestina i Israel. De totes maneres, el que realment més m’ha sorprès, és la gran presència de contenidors d’escombraries, els quals són completament inexistents a bona part d’Àfrica. Al capvespre he arribat a Karak, on hi ha un impressionant castell dominant la vila, encara que, coneixent que a Síria hi ha castells de l’època de les creuades molt més interessants no tenia intenció de visitar-lo. De totes maneres, al apropar-me a l’entrada, el guardià m’ha deixat entrar sense pagar aprofitant els últims minuts abans de tancar. I avui, al sortir de Karak amb la intenció de circular per l’autopista del rei que travessa un fantàstic canyó (segons la guia), he equivocat el camí recorrent 50 quilòmetres en va, però al tornar-ho a provar m’he trobat descendint cap al Mar Mort i ja no m’he vist en cor de recular. El Mar Mort o Mar de Sal (si es tradueix de l’hebreu) es troba a 420 metres sota el nivell del mar i es el punt terrestre sec més baix del món. El mar també és un dels més salats del món, amb un 30% de salinitat que és 9 vegades la salinitat el mar Mediterrani. Curiosament, la vall on es troba el Mar Mort també forma part de la mateixa vall del Rift, que nosaltres hem creuat diverses vegades durant el nostre trajecte Africà. D’altre banda, el mar no és massa gran, amb un màxim de 18 quilòmetres d’ample, que permet veure tota l’estona Palestina tot i la boirina. Al sud del Mar hi ha una gran planícia a grans salines i grans extensions cultivades, però més al nord la terra es torna àrida i muntanyosa. A prop del final del llac, hi ha uns grans complex turístics i jo he decidit aparcar al costat d’un d’ells per experimentar un terapèutic bany al Mar Mort. Al voltant meu hi havia grans terrossos de sal i minerals. Lentament m’he anat introduint a l’aigua calenta i espessa. A mesura que avançava, l’aigua anava creant visibles i curiosos filaments de corrent. I finalment m’he introduït a l’aigua i sorpresa! Tot i que ja ho sabia, la sensació de flotar casi per sobre la superfície era increïble. He nedat una mica, i sense massa esforç he avançat a gran velocitat, casi volant per sobre les aigües. És fascinant, i l’explicació també, perquè un litre de l’aigua del Mar Mort, en comptes de pesar 1kg, en pesa 1,24kg. 01/03/2008:
A Amman m’havia de trobar amb un noi de couchsurfing.com però el meu telèfon no em deixava fer trucades i a través d’Internet no el vaig poder localitzar. Per tant, després de situar-me sobre el mapa de la ciutat, vaig anar a aparcar al cim d’un dels turons entre els quals estén Amman. Des del cim, a prop de la ciutadella i amb fenomenals vistes sobre part de la ciutat i sobre el proper amfiteatre romà, tenia connexió Internet wireless gratuïta (no em passava des d’Europa), així doncs em vaig quedat tancat tota la tarda després d’arribar del Mar Mort i també el següent dia (ahir). I sorprenentment, després d’un any viatjant per Àfrica, estava aparcat al carrer, amb la finestra oberta, amb gent passejant pel costat i sense que ningú em molestés en cap moment; repeteixo: sorprenent. Vaig estar treballant i també llegint el diari, escoltant la radio i mirant televisió del meu país. Però també vaig estar pensant si anava a visitar per un parell de dies Jerusalem a Israel. Tenia el seu risc, un risc molt gran, perquè si a la frontera amb Jordània o Israel m’estampaven algun segell al passaport, tindria impossible d’entrar a Síria. I sense poder creuar Síria (ni lògicament Iraq), pràcticament ja podria dir adéu a continuar el viatge cap a Àsia. Síria no accepta l’entrada a ningú que hagi visitat Israel, i per exemple vaig llegir la història d’un noi que no tenia segell d’Israel al passaport, però al seu alberg de Damascus van descobrir que el seu carnet d’alberguista estava segellat per un alberg a Jerusalem, ho van comunicar a la policia i immediatament el van expulsar. De totes maneres, l’Antonio i l’Ana que m’havia trobat a Dahab m’havien assegurat que, si viatjava sense cotxe, a les fronteres entre Israel i Jordània no segellaven el passaport. Era una decisió important, d’altre banda, sense l’Alexandra sembla que em costi més de decidir-me. L’Alexandra acostuma a veure només els aspectes negatius dels reptes i jo el positius, però sense ella haig d’analitzar els dos aspectes, fent encara més difícil la decisió. De totes maneres, avui al matí he anat a una agència d’autobusos que organitza un viatge diari a Jerusalem des d’Amman i m’ho han dibuixat tant senzill que m’he decidit d’intentar-ho demà. A més a més, tenia gent de couchsurfing que em podia acollir a Jerusalem. I finalment, també havia pogut contactar el noi de couchsurfing d’Amman a casa del qual podria deixar aparcada l’autocaravana sense problema. He quedat amb en Thomas d’origen francès (el noi de couchsufing) i la seva dona d’origen xinés a una llibreria – bar força modern, amb gent relativament snob. L’amo del local, amic d’en Thomas, és homosexual i segons sembla va tenir molts problemes per obrir el negoci en la Jordana societat islàmica. En Thomas estava molt interessat en temes polítics i de seguida em va explicar que la riquesa de Jordània, malgrat no tenir masses recursos petrolers, està fomentada en l’estabilitat del país, atraient riquesa i empreses dels altres països Àrabs. El rei de Jordània manté un difícil equilibri entre Israel i el món àrab, amb una forta policia secreta que controlen tot el que passa al país. I no és una tasca fàcil, perquè entre un 40 o 50% dels actuals habitants de Jordània són d’origen palestí, emigrats durant la creació de l’estat d’Israel. Aprofitant que la dona d’en Thomas era d’origen xinès i que tenia una filla d’un anterior matrimoni, li vaig preguntar sobre la política del fill únic a la Xina. Després d’explicar-me que no li agradava gens, va comentar que el govern xinès ajuda econòmicament al tenir un fill, però si tens un segon fill has de pagar una multa de 5000€ (més hospital privat,...). De totes maneres, si per sort tens bessons a la primera, l’estat t’ajuda encara més. Al vespre, després d’aparcar davant la casa d’en Thomas, he anat a un modern cafè del barri a connectar-me a Internet, el qual estava ple de jovent vestint de manera moderna, les noies fins i tot atractives, conversant animadament al voltant de taules, celebrant alguns aniversaris,... L’única diferència amb Europa, era el fum que hi havia a l’ambient, provocat per les desenes de pipes d’aigua que estaven fumant tant nois com noies. Israel - Palestina Jerusalem (veure sobre mapa) 04/03/2008:
A les 5:30 vaig deixar l’autocaravana tancada al carrer, davant la casa d’en Thomas, i em vaig dirigir amb taxi cap a la parada d’autobús, on després d’esperar una hora vaig pujar a un gran bus on només hi havia un altre passatger dirigir-se també a Israel. Tot i que després es van afegir més passatgers, això em va confirmar el comentari d’en Thomas que m’havia assegurat que entre Israel i els països àrabs hi havia molt poc negoci i intercanvi, tot i la proximitat. En arribar a la part Israel de la frontera del Pont Hussein, joves militars amb metralletes a punt de disparar i noies amb protecció antibales van aturar l’autobús. Mentre jo estava prenent notes d’aquestes observacions, un oficial molt sever va pujar a l’autobús i em va fer baixar deixant la resta de passatgers a dalt. Després de passar diversos detectors de metall i per una estranya màquina que em va ventar la roba, l’oficial em va metrallar a preguntes: per què anava a Israel, a qui coneixia, què havia fet al Sudan, què estava escrivint a l’autobús,... Superat el interrogatori em vaig afegir a la resta dels estrangers no palestins (aquests tenien una altre cua) i vaig entregar el meu passaport a una noia d’origen Etíop insistint que no m’estampessin cap segell, per a poder entrar després a Síria. La majoria dels treballadors de la frontera eren nois i noies molt joves (molt probablement fent el servei militar) i multiracials. Vaig observar que el meu passaport anava passant per diferents mans i sempre que podia em dirigia a la persona que el tingués i em feia pesat demanant: - No m’estampareu cap segell, no? Tot i així, em van enganxar un adhesiu al darrera al passaport que després vaig tenir problemes per a arrencar-lo. Mentre esperava, vaig conversar amb un anglès que treballava per a una ONG ajudant al poble palestí i em va explicar molt enfadat que, Israel i els governs que el suporten són els únics responsables del conflicte entre Israel i palestins. Una part de la solució seria que els milions de refugiats palestins poguessin tornar a les seves terres i també fossin compensats econòmicament. Molt probablement una proposta inacceptable pels Israelians, i per tant, sembla que el conflicte seguirà per molts anys més. Més tard he conversat amb una altre cooperant també molt crítica amb el govern Israel. I finalment he parlat amb una Colombiana que anava a visitar un amic i a qui finalment han denegat l’entrada. Mentrestant, les hores anaven passant i, observant que la resta d’estrangers anava passant, jo preguntava: - Què passa amb el meu passaport? I sempre em responien: - Un moment, encara estem processant la teva informació. Però finalment, em van cridar per a una segona entrevista. Vaig haver de buidar totes les meves butxaques i em van tancar a una habitació amb un corpulent noi a les meves espatlles i una entrevistadora al davant, que em van començar a metrallar altre cop a preguntes. Tenien por que em volgués reunir amb palestins o que portés algun missatge d’algú del Sudan. Finalment em van fer esperar una bona estona més, durant la qual segurament van seguir rastrejant tota la informació que constava juntament al meu nom a Internet, i passades un total de 5 hores esperant, em van estampar el segell d’entrada a Israel en un paper separat del passaport. Tanta seguretat a la frontera segurament es devia a la nova escalada del conflicte palestí – israelià, en la qual, terroristes havien llençat nombrosos coets casolans des del territori de Gaza contra diverses ciutats frontereres d’Israel, arribant a matar alguna persona, i en resposta els Israelians havien bombardejat i matat a desenes de persones, entre elles nens i dones. I a conseqüència també d’aquesta escalada en el conflicte, a Jerusalem, passejant per la ciutat antiga, tota ella emmurallada, em vaig trobar que la majoria de comerços estaven tancats, com a protesta dels comerciants palestins per les matances d’Israel. Jerusalem és considerada una ciutat santa per les tres grans religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islam, i àmpliament disputada al llarg de la història, amb creuades, guerres, intifada,... tot i que tradicionalment la ciutat sempre ha estat dividida en quatre àrees o barris: jueva, cristiana, musulmana i armènia. Vaig entrar pel barri musulmà i a continuació vaig entrar al jueu, després de creuar un detector de metalls. Allà em vaig trobar de cara amb la paret de les lamentacions, una paret de pedra que formava part d’un antic sagrat temple jueu que fou destruït, i curiosament ara forma part de la muralla que rodeja la bonica mesquita de la cúpula de la roca, la qual ocupa la situació original del santuari jueu. De totes maneres, el judaisme considera que Déu va moure la seva presència de l’antic santuari a la paret de les lamentacions o anomenada també Paret Oest. I en arribar-hi jo, desenes de jueus vestits de negre i amb casquets cobrint-se la coroneta (simbolitzant l’aura, segons un amic Israelià) o barrets d’ala o de formes estrambòtiques, llegien llibres gemegant en veu alta de cara al mur mentre es balancejaven endavant i enrere, alguns amb rítmics i violents cop de cap. Al vespre, l’Eli, un noi de couchsurfing em va rebre i vaig tenir oportunitat de conviure amb una feliç família Israeliana. Des de casa seu, em vaig comentar a Internet i casualment vaig llegir al diari que el mateix dia que s’estava acabant, Israel havia fet una petita incursió militar a Gaza matant unes 60 persones, incloent dones i 8 nens. Vaig comentar la notícia a l’Eli, però ell no se la va creure, i és natural, perquè als diaris d’Israel només informaven en una sola línia, que va costar de trobar, que l’exèrcit havia matat el mateix nombre de persones, però indicant que el 90% anava armat. Al preguntar-li a l’Eli si creia normal la desproporció entre els morts palestins i israelians em va comentar que sí, simplement perquè Israel és més eficient militarment. I va afegir que els terroristes palestins ataquen directament la població, en canvi, els soldats israelians busquen matar els terroristes, tot i que en l’acció puguin matar nens del voltant. No em van semblar unes opinions molt convincents sota el concepte de justícia humana o pau i vaig acabar pensant que altres milions d’opinions com aquesta feien més complicat d’acabar amb el conflicte. De la mateixa manera que el conformisme i consumisme de milions de famílies del món desenvolupat, incloent-me a mi, segurament estan col•laborant amb la misèria de la resta del món. Malgrat que sempre hi hagi algunes bones accions. Per exemple, l’Eli lamentava que segons la llei israeliana, la terra que no es cultiva perd el propietari si algú altre la cultiva, permetent que alguns israelians guanyin la terra de molts palestins refugiats que no poden tornar. L’Eli, en col•laboració d’algunes ONGs i altres palestins ajuda a plantar arbres en aquestes terres perquè no perdin els seus propietaris actualment refugiats. D’altre banda, puc semblar molt crític amb L’Eli i altres milions d’Israelians, però això no va impedir que considerés l’Eli un noi fenomenal a qui podria tenir com un veritable amic. El següent dia vaig tornar a la ciutat antiga i vaig fer una llarga caminada per sobre les muralles, sense massa interès, i a continuació em vaig dirigir fins la mesquita de la Cúpula de la Roca, un altre lloc sagrat, aquest cop pels musulmans, perquè consideren que aquest és el punt on el profeta Mohamed va ascendir al cel, després que el seu cos hi fos transportat miraculosament des de la Meca. De fet, la mesquita de la Cúpula de la Roca és la tercera més santa, després de les de la Meca i la Medina, i fins i tot, originalment les pregaries musulmanes es feien en aquesta direcció en comptes de a la Meca. No és d’estranyar doncs que exteriorment (no és permès d’entrar als no musulmans) la mesquita sigui estupenda, amb uns detalls d’art islàmic com sempre sorprenents, igual que la seva gran cúpula daurada, que és visible des de bona part de la ciutat. A continuació, caminant per petits carrerons empedrats i costeruts, alguns desèrtics i altres bullint de comerç, generalment destinat als turistes o peregrins, vaig arribar-me a l’església del Sant Sepulcre, una església venerada per totes les confessions cristianes al creure que va estar erigida sobre el pujol on va ser crucificat Jesús i on també va ser enterrat. A l’entrada de l’església hi havia una gran llosa de marbre on es creu que el cos de Jesús va ser amortallat i on desenes de creients s’hi ajupien per a besar-la, tocar-la i estirar-s’hi devotament i apassionadament. Pujant unes escales hi havia una capella situada en el punt on es creia que Jesús va ser crucificat, i de nou, llargues cues s’esperaven per a acotar-se sota l’altar on hi ha el forat que sostenia la creu. I en un altre extrem de l’església hi havia encara més cues per a entrar a la petita capella on va estar enterrat Jesús (massa a prop un punt de l’altre). Preguntant, un monjo em va comentar que l’església estava al càrrec de la confessió greco-ortodoxa, però desprès he llegit que la custodia està al càrrec de diverses confessions, amb no pocs conflictes entre elles al llarg de la seva història. A la tarda em vaig tornar a reunir amb l’Eli, conversant animadament i intentant-me convèncer de l’existència de la telepatia i al vespre varem anar a veure un partit de basquet a casa d’un seu amic, que d’aquí poc farà un llarg viatge per llatino-amèrica. I avui al matí he deixat Jerusalem, he creuat sense cap problema la frontera Israeliana i Jordana i he arribat a Amman on l’autocaravana encara estava el mateix lloc sense que ningú l’hagués tocat. --- Vaig aprofitar la meva estada a Israel per a prendre el pols al món amb l’Eli, el qual opinava que el principal problema del món són els humans que són massa egocentristes. La solució seria la consciencia, la pau comença pel interior. A Israel el principal problema és la interminable guerra. La solució tardarà molt a aparèixer. Ell intenta mantenir amistat amb totes les parts. L’Eli es considera molt feliç. No necessita preocupar-se per ser més feliç. El secret de la felicitat és estar content amb el que tens. ‹ Anterior (07/01/2008) MES Següent (2008-03-07)› ‹ Anterior (2008-01-14 - Sudan) PAÍS Següent (2008-02-23 - Jordan)› |
|
