| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/03/2006) MES Següent (2006-05-07)› ‹ Anterior (2009-11-18 - Romania) PAÍS Següent (2009-11-28 - Spain)› Italy Ravenna (veure sobre mapa) 07/04/2006:
Aquest matí m’he posat amb marxa cap a Ravena, doncs havia quedat per dinar amb el meu amic Christian. L’havia conegut feia uns sis mesos durant la preparació del viatge, quan jo havia estat una setmana a Rimini en una fira de caravaning. Donava la casualitat que en Christian era molt bon amic de l’Anna de Milano. En Christian es un xaval que val la pena conèixer. És un entusiasta de la física quàntica i la relativitat i regenta una botiga de jocs de taula. L’anterior vegada que havia quedat amb ell havíem tingut unes conversacions molt interessants i profundes sobre física i filosofia. I aquesta vegada no ha estat menys. Hem anat a dinar al port de Ravena en un restaurant de pescadors un peix fregit deliciós. Hem estat conversant d’idiomes, jocs de taula (escacs i go), però en especial del meu viatge i de com el somni que era feia sis mesos quan ens havíem conegut s’havia convertit en realitat. Li explicava que apart de no rendir-se i buscar nous camins per arribar al destí quan alguns camins es bloquegen, també es necessari reajustar el destí o objectius per trobar nous camins per a arribar-hi. A la tarda li he fet l’entrevista i coneixent la seva profunditat de pensament, he intentat anar més lluny amb les seves respostes i ha acabat resultant una entrevista interessantíssima. En Christian no es considerava amb suficient coneixement per aïllar cap problema, de totes maneres, també creia que els problemes únicament existien sota el punt de vista humà, per tant, potser en realitat no existien problemes. A nivell regional, creia que un dels problemes a Itàlia era que molta gent té la ment tancada. El coneixement és camí per ampliar el camp de visió de tothom. Personalment, cadascú ha de trobar el seu camí per ajudar el món, per exemple, ell utilitza la física per ampliar el coneixement del seu entorn en canvi altres aniran al Brasil a aconseguir menjar per la gent que passa gana. A nivell personal es considerava feliç. Creia que els diners ajuden a aconseguir coses que volem però no ajuden a ser feliç, el secret de la felicitat es troba en mantenir una bona relació amb els altres i amb tu mateix. A la tarda l’he acompanyat a la seva botiga i com que tenia feina he anat a donar un tomb per Ravena, una ciutat molt tranquil·la i poc turística però amb alguns carrers comercials i places agradables de passejar-hi. He m’he posat a dormir d’hora a l’autocaravana per a recuperar el son dels dies anteriors. Bologna (veure sobre mapa) 08/04/2006: Aquest matí en Christian m’ha passat a buscar per la Hymer per anar a esmorzar i després anar a la seva botiga des d’on m’ha deixat treballar i connectar a Internet amb el meu ordenador. M’he interessat pel joc de cartes Magic The Gathering que en Christian venia a la botiga i m’ha explicat tot un món que desconeixia. Es veu que es un joc de més de 12 anys, amb grans torneigs internacionals en els que es juguen molts diners. Les cartes s’imprimeixen un nombre limitat de vegades, cosa que fa que algunes cartes es revalorin i se n’acabin pagant més de 100€. Cada jugador juga amb una baralla de cartes que ell mateix confecciona segons l’estratègia que utilitzi. A partir es desenvolupa el joc en el que un treu punts a l’altre fins que l’elimina. Més tard m’ha ampliat els meus coneixements sobre els jocs de Rol. Hem anat a dinar una pizza a un restaurant a tocar de la seva botiga. Allà he menjat la millor pizza de la meva vida, o equiparable a una pizza de Steak Tàrtar que havia degustat fa uns mesos a França. Es veu que l’amo del restaurant “La Mia Patria” (Via G. Rasponi – Ravena) ha guanyat diversos premis gastronòmics i es dedica a crear pizzeries i a fer-les créixer durant un parell d’anys per després vendre-les quan funcionen perfectament. Al restaurant ens hem trobat un grup de jugadors de Rol que havien comprat anteriorment a la botiga i hem estat ben entretinguts amb el seu humor i ocurrències “Freakies”. A la tarda m’he acomiadat d’en Christian amb la certesa que tornarem a coincidir en algun altre moment de les nostres vides i m’he tancat a l’autocaravana a treballar una mica. Després he anat al supermercat i finalment m’he dirigit cap a Bologna mentre un gran sol rogent es ponia davant meu. Demà m’he de trobar amb l’Ester i altres compatriotes a Bologna. L’Ester és una molt bona amiga i, al mateix temps, la dona d’un molt bon amic. Està treballant a empresa Pahi que fabrica mobiliari per a perruqueries i coincideix que aquest fi de setmana hi ha una fira d’estètica a Bologna i ells hi exposen. En el meu itinerari no hi havia inclòs Bologna, però val la pena desviar-se uns pocs quilometres per a saludar una bona amiga i mirar unes quantes models (això últim ho va suggerir ella). Reggio Emilia (veure sobre mapa) 09/04/2006:
Sí, és veritat, a Reggio Emilia ja hi vaig estar... Bé, ja us explicaré què faig aquesta nit escrivint des d’aquí. Abans però, us diré que avui he passat un dia fantàstic amb la gent de Pahi a la fira d’estètica de Bologna. Cap a mig matí m’he dirigit cap a la fira. He enviat un missatge al mòbil de l’Ester i ha sortit a rebre’m ben contenta. M’ha explicat que tots els meus amics de la plana es troben perfectament bé i que ja hi ha 3 noves criatures al món. Sembla ser que tres parelles de la colla es van posar d’acord fa nou mesos. Hem entrat a dins de la immensa fira, en un dels pavellons, i m’ha presentat els seus companys de feina, tots ells encantadors. La veritat és que m’he trobat molt ben acollit. M’ha deixat asseure en un dels seus sillons rentacaps que fa massatges mentre al davant tenia una bonica panoràmica de nenes desfilant en una passarel·la de pentinats. Alguns moment que hi havia poca feina l’Ester m’ha acompanyat a donar un volt per la fira, m’he fet un massatge de cames i malucs amb una màquina que vibrava i a la tarda m’he tallat el cabell amb uns sud-americans que feien anar les estisores a la velocitat de la llum. Tot això sense pagar ni un duro. Durant tot el dia l’Ester i els altres companys de Pahi m’han estat insistint d’anar a sopar amb ells a Reggio Emilia. Al principi no em decidia perquè es trobava a uns 70 quilometres que l’endemà havia de recórrer en sentit contrari i perquè ja hi havia estat. Però al final m’he deixat convèncer. I ha valgut la pena, perquè el sopar ha estat molt cordial i divertit. De totes maneres, no ha sigut tan senzill com això presentar-me al sopar, ja que un cop arribat a Reggio Emilia ha anat de ben poc que em perdo. Venezia (veure sobre mapa) 10/04/2006:
Aquest mig dia he arribat a Venčcia. Sabia que seria impossible aparcar al centre, a no ser que em comprés un equip de submarinista. Per tant he aparcat en un dels immensos aparcaments que té la ciutat. Però només d’entrar he estat apunt de tirar-me enrera. El preu diari de l’aparcament era de 37€, increïble... De totes maneres he entrat amb l’esperança d’empescar-me’n alguna per no haver de pagar aquesta barbaritat. A Venècia havia quedat a mitja tarda amb la Dea, que segons el seu perfil al portal Couchsurfing és una noia sense lligams i viatgera. Tenia ganes de cončixer-la perň mentre em preparava el dinar m’ha enviat un missatge que avui no podria quedar i que li aniria millor demŕ al matí abans de treballar. He estat treballant un parell d’hores a la Hymer i quan finalment m’he decidit a fer un tomb per Venčcia s’ha posat a ploure. De totes maneres m’he dit que apart de mullar, la pluja també és bonica. Així doncs, he agafat un paraigües i he anat a buscar l’autobús que m’ha apropat fins a la Plaça de Roma, l’últim reducte on poden arribar els cotxes. D’allŕ he començat la meva caminada pel laberint de carrerons i canals fins que he aconseguit arribar a l’espaiosa plaça de San Marco. La ciutat semblava més humida que de costum, despintada, trista, amb torres i edificis inclinats, com a Pisa,... De totes maneres, també hi havia algun gondolero que intentava animar els canals amb els seus cants i rialles. Al tornar cap a la plaça de Roma, m’he adonat realment de lo gran que és la ciutat. Volia arribar-hi abans d’un quart de deu per agafar l’últim autobús cap l’aparcament de la Hymer, perň per poc el perdo. He estat caminant amb presses més de mitja hora. El que no puc assegurar és que no ho fes amb cercles, perquč a Venčcia és molt fŕcil perdre-hi la orientació i les referčncies. 11/04/2006:
Avui he agafat la bicicleta per arribar-me a la plaça de Roma. No he anat més enllŕ perquč tots els ponts que creuen els canals tenen escales i els fa força impracticables per la bicicleta. A partir de la plaça de Roma m’he guiat amb el GPS fins el pont de Rialto on havia quedat amb la Dea, i la veritat és que m’ha anat molt bé, perquč hi he arribat en un moment. La Dea ha arribat al cap d’una estona. No estava segur que fos ella, ja que com acostuma a passar, tenia una expressió diferent a la foto d’Internet. L’hi he preguntat i era ella. Ens hem saludat i hem anat a fer un cafč. M’ha explicat que va créixer a Canadŕ, tot i que els seus orígens son Servis. Ara estŕ treballant a Itŕlia amb la Unesco, perň el seu somni és viatjar i segurament, després d’acabar el projecte que estŕ realitzant demanarŕ una altre destinació a l’organització. Possiblement a l’Ŕsia. No hem pogut conversar massa ja que ha hagut d’entrar a treballar, llavors jo he tornat a fer un tomb, a connectar-me a Internet, a tirar fotos i a buscar una bugaderia, que no he trobat fins a la tarda. Mentre tirava una foto del parc aquŕtic dels bombers, se m’ha apropat un home amb una nena pujada al coll, i després de conversar una estona m’ha comentat que Venčcia ja no és la que era, que ha decaigut molt i que aixň era degut al turisme de baixa qualitat que actualment la visitava. No m’he atrevit a comentar-li jo formava part d’aquests turistes, dels de més baixa qualitat. A la tarda he tornat a fer un tomb, bé, més que un tomb ha sigut una excursió perquč he estat caminant més de quatre hores, recorrent tant sols una petita part de Venčcia. El sol ha il·luminat sense vergonya i els turistes han tornat a sortir dels hotels animant la majoria de carrers, les gňndoles han omplert els canals i la humitat i la tristesa de la tarda anterior ha esfumat. Durant la passejada m’he trobat casualment la Dea, m’ha comentat que m’enviaria un missatge per quedar més tard, perň no ha sigut fins a la nit que me l’ha enviat, disculpant-se perquč havia hagut de quedar-se a l’oficina fins tard. Slovenia Ljubljana (veure sobre mapa) 12/04/2006: (Venice) Avui, quan m’he despertat i he obert la persiana que dona al mar m’ha sorprès veure les muntanyes de fons, suposo que els Alps, nevats. Potser per això no he pogut encendre l’escalfador que funciona amb campingaz. De totes maneres, a mig matí, quan el sol ha escalfat la Hymer m’he pogut dutxar sempre problemes. Després he anat a rentar roba a una bugaderia que vaig localitzar ahir. Hi he anat amb la bicicleta, amb les alforges ben carregades. Sempre utilitzo aquest sistema per a portar la roba a rentar, però aquest cop ha sigut una mica més laboriós perquè he hagut de creuar 4 ponts amb unes quantes escales. Abans de dinar he tret l’autocaravana del costós aparcament i començat a tirar cap a Ljubljana. Està a poc menys de 300 quilometres però no hi he arribat fins al vespre. Primer he parat per dinar i després he anat parant per anat passant vídeo a l’ordenador i renderitzant-lo. Fa dies que aprofito els trajectes per a connectar tots els aparells electrònics que puc a la corrent i a fer-los treballar, així no es descarrega la bateria, i al mateix temps, si haig de parar de tant en tant també em distrec i encara se’m fa més lleugera la conducció. He creuat la frontera de Slovenia, després de mitja hora de cua, amb il·lusió. Em dona la sensació que creuant aquesta frontera inicio una nova etapa del viatge. Començaré a circular per països i a conèixer cultures que em son més diferents. Tot i que força gent m’ha insistit que Slovenia està més a cavall de l’Europa de l’oest que la de l’est. I efectivament, una cosa que m’ha sorprès és l’excel·lent estat de l’autopista, de la tangencial que rodeja Ljubljana i dels pocs carrers per on he circulat. Les infrastructures estan molt millor que a Itàlia. De totes maneres, el paisatge verd i ondulat m’anuncia que potser sí que he entrat a un nou territori. I també hi ha les paraules dels cartells, que sembla que els falti lletres o els en sobrin... Per exemple, cada vegada que he d’escriure Ljubljana he de fer un copiar i enganxar amb el word, perquè teclejant encara no me’n surto. He aparcat a prop d’un immens centre comercial, on m’he de trobar d’aquí un dia i mig amb la Lea, una amiga eslovena que vaig fer fa un any i mig en el meu viatge d’Àfrica. Durant aquest temps hem estat mantenint el contacte a través d’Internet i no cal dir que ens fa molta il·lusió retrobar-nos. Al fi de setmana anirem al seu poble i passarem la pasqua amb la seva família. No sé quina rebuda m’hi espera, perquè en un dels seus correus electrònics em deia: “He explicat als meus companys i estudiants tot sobre el teu viatge i estan molt interessats a conèixer-te, casi ets una celebritat aquí”. 13/04/2006:
Aquest matí he sortit a comprar al supermercat que hi tinc a tocar de la Hymer. Només d’entrar m’ha sorprès que els prestatges de productes que es trobessin en diagonal i el gran espai entre ells. Llavors, tal com em temia només sabia què comprava pels dibuixos o les fotos dels paquets, excepte la llet, que he suposat que eren uns cartrons blancs amb unes flors dibuixades. Per sort, els preus estaven en euros, tot i que anteriorment ja havia buscat el canvi Euro/Tolar. Tot seguit he anat a passejat pel centre comercial del costat que no es diferenciava massa dels espanyols, i he localitzat els cinemes Colosej on m’he de trobar demà amb la Lea. També he tret diners amb la targeta de crèdit, com que rebo un missatge al mòbil cada vegada que pago o trec diners he vist que no m’han carregat gaire comissió. A la tarda, després de dinar i de netejar l’autocaravana, m’he dirigit amb la bicicleta cap al centre de Ljubljana. Feia bon dia i els bars del costat del riu estaven ben animats. M’he permès el luxe d’asseure’m en una taula al sol i prendre’m una beguda perquè abans que ja havia fet l’esforç de pujar al castell des d’on es té una interessant vista de la ciutat. Després he passejat per l’altre riba fins al triple pont, realment no sé perquè els hi van construir, però hi ha 3 ponts ben de costat, casi enganxats. Quan he arribat a l’autocaravana m’he sentint cansat. No pas per l’esforç realitzat perquè ha sigut molt menor a altres dies. Més aviat crec que és per l’al·lèrgia que fa anys que arrossego, aquest mati he tornat a prendre anti-histamínics des de feia temps i aquests deixen una mica atontat. Aquesta al·lèrgia que encara no tinc detectat a què és exactament, potser és a mi mateix, em provoca ocasionalment rinitis i això fa que casi mai senti les olors. Sempre he pensat que millor perdre aquest sentit que altres, tot i que no deixa de ser molest. En qualsevol cas, us ho explico perquè no us estranyeu si mai us parlo de les olors o perfums dels països o ciutats que visiti o vagi visitant. 14/04/2006:
Aquest matí he anat a trobar la Lea i ens hem saludat amb una forta abraçada. M’ha demanat què volia fer però jo li he comentat que em trobava al seu país i que ella em podria suggerir molt millor què podíem fer. Llavors m’ha plantejat tot el que podríem fer en un sol dia: primer aniríem amb el seu cotxe al llac de Bled, a la tarda havíem quedat amb uns amics que ens ensenyarien Ljubljana i al vespre aniríem cap a Novo Mesto, on viu el seu xicot. El llac de Bled és petit però entranyable. Al vell mig hi ha una església barroca molt pintoresca, a l’altre riba, sobre un penya-segat reposava un castell i al fons, els Alps nevats acabaven d’adornar el paisatge. Hem caminat fins al cap de munt d’una pista d’esquí enmig d’un bonic bosc que es despertava de l’hivern. La llàstima ha sigut que a dalt no tinguéssim una vista completa del llac. Després ens hem dirigit amb el cotxe cap a l’altre extrem del llaç on es comença a formar una estreta vall anomenada Vintgar. Hem caminat pel costat d’un sorollós riu fins que hem trobat un cartell que en eslovè posava: “No passar, perill de mort”. Però amb la Lea hem comentat que ens faríem els estrangers i que passaríem, ja que volíem visitar unes cascades que hi havia un quilòmetre enllà. Però uns quants metres després ens hem trobat una barrera just abans d’un pont de fusta amb uns senyals més explícits, però també en eslovè. Hem creuat el pont amb precaució i hem seguit endavant, però finalment uns homes que estaven tallant un arbre ens han cridat l’atenció i hem reculat. Tornant cap a Ljubljana ens hem trobat retencions, en bona part causades per cotxes estrangers: alemanys, austríacs, txecs,... que es dirigien a la costa de Croacia a passar la setmana Santa. A Ljubljana ens hem trobat amb els dos amics de la Lea, dels quals no recordo els noms. Han estat molt simpàtics. Ens han fet una mica de guies de la ciutat i hem visitat altres parts que no havia visitat el dia anterior: l’ajuntament, l’església, el mercat,... Finalment hem reposat a menjar un tall de pastel en un bar, que he menjat amb gran delit perquè ja érem la tarda i no havíem dinat. Més tard ens hem dirigit cap a Novo Mesto, el poble on viu el xicot de la Lea. Jo anava amb la Hymer seguint el cotxe de la Lea, però a mig camí ens hem quedat ben retinguts, ja que en aquest punt encara no hi havia construïda la nova autopista. Llavors, he baixat de la caravana i he lliurat a la Lea un dels walkytalkies que l’esposor Alan m’havia deixat. D’aquesta manera, hem pogut continuar conversant més d’una hora mentre circulàvem a pas de tortuga. A Novo Mesto, la Lea m’ha presentat l’Igor, el seu xicot, un noi apassionat per la música. Ha preparat una mica de sopar i hem estat conversant una mica de política. A Slovenia van viure una convivència i separació de Yuguslavia una mica complicada i aquí molta gent em pregunta si a Catalunya els habitants també volen la independència. 15/04/2006:
Cap a les 10 la Lea i l’Igor m’han vingut a buscar a la Hymer per anar a fer un tomb per Novo Mesto. Novo Mesto és la cinquena ciutat de Slovenia en nombre d’habitants però no gaire més gran que Vic, la petita ciutat de Catalunya on visc. És una ciutat que està creixent ja que moltes indústries europees hi estan portant la producció. Estan contents amb els nous llocs de treball però tenen por que això amb la propera entrada a la zona euro provoqui un augment dels preus, sobretot dels pisos. Més tard l’Igor m’ha preguntat si volia veure escurçons i al comentar-li que podia ser interessant hem anat cap un castell que estaven reconstruint on en una de les parets hem pogut observar un escurçó força més gran que els ibèrics que prenia el sol. Després hem visitat un bonic castell, o una gran mansió, en una petita illa d’un riu i allà he fet l’entrevista a l’Igor per a prendre una mica més el pols al món. Opinava que el principal problema del món era la sobrepoblació i el ràpid creixement. No era gaire optimista amb la solució del problema i no tenia clar que la solució que s’aplica a Xina per evitar la sobrepoblació sigui la correcta solució perquè va encontre dels drets humans. L’Igor es considerava feliç. El secret de la felicitat és ser optimista i gaudir amb les petites coses. A la tarda ens hem dirigit cap a un gran monestir on ens havíem de trobar amb unes cosines de la Lea, la Petra, la Tina i en Julien, francès i xicot de la Tina. Junts hem visitat una part de monestir ja que a la resta hi vivien monjos, hem visitat un poble antic on podies fer-te la idea de com vivien fa un o dos segles, hem visitat un altre monestir on hi havia unes grans escultures de fusta producte d’un concurs que feien no tots els anys (m’ha sorprès una casa amb llar de foc però sense xemeneia perquè així el fum fumava la carn que posaven al pis superior), i finalment ens hem relaxat fent un cafè i una cervesa en un poble que anomenaven la Venècia eslovena perquè es trobava en una illa al mig d’un riu. Allà he fet una entrevista a la Tina. La Tina opinava que el major problema del món és que la gent no s’entén entre ells i difícilment es pot solucionar perquè la gent s’avorreix si no crea problemes. Ella pot ajudar a canviar el seu voltant però no més. El problema més gran de Slovenia és que són un país molt petit amb molt poca influència, no creia que fos un complex sinó una realitat. La Tina es considerava bastant feliç perquè no considerava que existís un estat de felicitat absoluta. No hi hauria res que la fes més feliç. El secret de la felicitat és simplement gaudir de cada moment. Durant tot el dia he pogut anar observant per tot arreu on passàvem o que visitàvem una de les típiques tradicions eslovenes de pasqua. És tradició fer un àpat especial el dissabte de pasqua però abans de menjar-lo s’ha de portar a beneir a l’església. D’aquesta manera, a llarg de tots els trajectes que fèiem podíem observar dones, noies i nenes amb cistells de vímet coberts amb un tovalló que anaven cap a l’església a beneir el menjar. Aquest àpat podia ser per dinar o per sopar, però a casa la Lea han menjat a mitja tarda. Jo i la Lea hem arribat una mica tard, però els seus pares i la seva germana han tornat a menjar una mica per acompanyar-nos. El sopar era a base de llom de porc fumat, botifarra, un pa casolà molt bo i d’una arrel que he identificat amb un nap. Aquesta arrel en comptes de bullir-la, en fan saltar petites guspires amb un ganivet i la mengen crua acompanyant l’embotit, el seu sabor és amarg però agradable. Ha sigut un sopar molt tranquil i entranyable, amb una conversa mig en anglès i mig en eslovè que la Lea s’encarregava de traduir. Bukosek (Brezice) (veure sobre mapa) 17/04/2006:
He passat un parell de dies magnífics a Bukosek. En principi tenia previst marxar aquest matí, però encara hi soc. Si el motiu del viatge fos trobar un meravellós lloc en el món on viure aquest seria un d’ells. La gent que he trobat i els amics que he fet han estat encantadors. I no us enganyo si us dic que a Bukosek hi deixaré un tros del meu cor. Aquests dos dies he dormit a la caravana però cada matí m’he dutxat amb abundant aigua a casa la Lea i els seus pares. També he estat esmorzant amb ells, capuccino, pa amb melmelada i potica (potitsa), un deliciós pastel que es crea enrotllant la massa sobre sí mateix. Quan estava a Ljubjana, els amics de la Lea em van dir que era una obligació que m’agradés el potica, però no cal que sigui obligat perquè és impossible que no t’agradi. Ahir al matí el vaig dedicar a treballar, ja que la Lea em va deixar connectar a Internet amb la seva adsl. Vàrem dinar en família força d’hora, a les dotze. Vaig pujar una ampolla de vi que vaig comprar a Itàlia i els va agradar molt, tot i que tenia una graduació molt més alta que els vins eslovens, que només tenen vuit graus d’alcohol. I després de dinar partit de futbol. Des de fa més de 45 anys que els homes de la família i alguns veïns es reuneixen per a jugar cada diumenge a les dues un partit de futbol en una clariana enmig del bosc. Tan es que plogui, nevi o faci sol, perquè mai han deixat de jugar-hi. Ahir, al participar jo i el francès Julien van venir més homes a jugar. Érem 12 i vàrem fer tres equips. Va ser molt divertit jugar entre els arbres i mirant de no ensopegar amb les arrels. I entre partit i partit, una mica de vi o de cervesa t’ajudava a recuperar les energies. Vaig tenir l’honor de fer el primer gol, després de tres partits de 10 minuts amb un resultat de 0-0, però tot seguit en van arribar molts més. En acabar el partit i després de la dutxa, la Lea, els seus pares, la seva germana Janja i el seu xicot vàrem anar a visitar una cova excavada a la sorra en un petit poble a uns quants quilometres de Bukosek. Aquesta profunda cova que havia estat reoberta recentment, havia estat utilitzada antigament per a conservar els aliments i el vi en un espai fresc. Al vespre, després de sopar altre cop en família, vàrem anar a fer una copa a Brezice. Érem forces, la Lea, la seva germana, les seves cosines, xicots,... Va ser molt divertit, les quatre germanes i cosines van estar parlant de tots els jocs que de petites feien pel bosc, les obres de teatre que havien representat, les anècdotes de l’escola. Després vàrem estar parlant del meu viatge i finalment em van donar les seves adreces de correu electrònic perquè els enviés el diari. Els vaig comentar que anava una mica enrederit amb l’enviament i que per tant, quan rebessin el diari de l’estada de Slovenia jo ja seria força lluny d’allà. Però després d’una mica de broma, els he tranquil·litzat dient-los que no tenia absolutament res de dolent per explicar. Em va agafar una mica a contra peu un comentari de la Tina, en el que em preguntava si després del projecte de prendre el pols al món sabria la veritat sobre tots aquests temes que em preocupen. De totes maneres li vaig respondre que tenia l’esperança d’obtenir les meves pròpies conclusions, però que en qualsevol cas no deixarien de ser unes altres opinions tant vàlides com la resta que hagi captat durant el viatge. Aquest matí he tornat a treballar una mica, però a mig matí he anat a la casa del davant, on viuen les cosines de la Lea, i he fet una entrevista a la Petra una noia amb un somriure que enamora. El principal problema del món segons la Petra és que el món està dividit diferents grups que es busquen problemes entre ells. La solució estaria en viatjar, conèixer gent de diferents cultures i ser amigable. A nivell regional la Petra opinava com la seva germana, que Slovenia és un país massa petit i que la gent al món no està interessada en el seu país. A nivell personal la Petra es trobava una mica perduda perquè no sabia quin objectiu donar a la seva vida, si trobés aquest motiu per viure seria més feliç. Seguint la mateixa línia, el secret de la felicitat es troba en trobar el sentit de la vida. Després de l’entrevista la Petra ha proposat d’anar a fer un tomb amb bicicleta i jo he acceptat amb la condició de ser a casa abans de les dotze, l’hora de dinar a casa la Lea. També han vingut la Tina i el Julien. Hem estat pedalant per la vora una riera. El dia era esplèndid, feia sol però no calor. La Tina i el Julien s’han atraçat i he estat mantenint una conversa molt interessant amb la Petra seguint el fil de l’entrevista. Després de dinar hi ha hagut una altre vegada futbol. Aquesta vegada ha sigut més esgotador ja que només érem vuit i només hem fet dos equips, per tant no hi ha hagut els descans de l’altre vegada. De totes maneres, he gaudit com mai. Després del partit, el pare de la Petra i la Tina m’ha demanat un DVD amb el tros de partit de futbol que ahir va filmar la Lea amb la meva càmera. Al final he decidit quedar-me fins l’endemà al matí així podria editar la cinta de vídeo que tenia gravada. Al vespre m’he acomiadat de tothom, ja que l’endemà tothom entrava a treballar d’hora. Els he donat moltíssimes gràcies per aquests fantàstics dies entre ells i ells m’han desitjat molt bon viatge. Aprofitant un moment que m’he quedat sol amb la Petra li he demanat si em voldria acompanyar l’endemà a visitar Zagreb que es troba a pocs quilometres de Brezice i per sorpresa meva ha acceptat. Croatia Zagreb (veure sobre mapa) 18/04/2006:
M’he quedat tot el matí amb l’autocaravana aparcada a Brezice esperant que la Petra acabés de treballar i a primera hora de la tarda ens hem dirigit junts cap a Zagreb, una ciutat agradable de passejar-hi, amb molts parcs, carrers tranquils, d’altres de comercials, i la gent molt simpàtica. La Petra és una noia molt dolça, tranquil·la, riallera, bromista, intel·ligent,... terriblement encantadora. Si m’hagués quedat més dies a Bukosek possiblement m’hagués enamorat perdudament i no hagués pogut continuar el meu viatge o li hagués implorat que m’acompanyés per sempre. He passat una tarda inoblidable amb ella, simplement passejant i conversant. Però aquesta és una de les meravelloses lliçons que estic aprenent en aquest viatge, a viure el present i a gaudir-lo. No importa si fa sol o plou, si arribes a dalt de la muntanya o t’atures a mig camí per a contemplar el paisatge. Lo important és aprendre a valorar cada instant: una mirada, un somriure, el tacte,... Gaudir de cada moment sense preocupar-te si aquests s’acabaran o continuaran. Perquè si s’acaben, tard o d’hora tornaran a arribar nous moments que tornaran a omplir el teu cor. I mentre aquests no arribin podràs gaudir de l’enyorança, del què podria ser però no ha sigut, del record d’haver-te sentit estimat per uns instants. Austria Graz (veure sobre mapa) 19/04/2006:
Ahir al vespre em vaig acomiadar de la Petra i em vaig quedar a dormir a l’autocaravana davant de casa seva. Aquest matí, acabava d’esmorzar quan ha tornat a venir per acomiadar-se per ultima vegada, al fons, la seva mare també m’ha dit adéu. Estava plovent. Després d’esmorzar i dutxar-me he començat a fer camí cap a Graz, Àustria. El camí més curt m’ha portat a creuar tres fronteres: Slovenia-Croacia; Croacia-Slovenia; Slovenia-Austria. A cada una he hagut d’ensenyar el passaport i en alguna m’han estampat el segell. A Venècia, la Dea m’havia explicat que estava treballant en un projecte per a la Unesco que s’havia de desenvolupar als Balcans i estava tenint forces problemes que Slovenia acceptés el projecte perquè ells no es consideraven els Balcans i deien pertànyer a Europa central. A Slovenia, la gent a qui vaig preguntar em va confirmar aquesta opinió. De totes maneres, haig de dir que creuant les tres fronteres no em vaig trobar cap accident geogràfic significatiu ni canvi de paisatge o cultural destacable. Els tres països estan immensos en color verd dels boscos i dels prats ondulats. Les cases rurals estan escampades per arreu i les esglésies blanques o groguenques sobresurten de darrera casi cada turó. Des de casa la Lea havia buscat a Internet on trobaria recanvis per a les bombones de campingaz a Graz, doncs se m’estaven acabant. En arribar a Graz m’hi he dirigit. Era un gran magatzem de productes de construcció i decoració. M’he estat passejant amb un carro carregat amb les 6 bombones preguntant a tots els empleats que només parlaven alemany i que em feien anar d’una punta a l’altre. Finalment he trobat l’encarregat i he obtingut els recanvis. I per lo que m’han costat, m’he estat pensant de dutxar-me amb aigua freda a partir d’ara i d’utilitzar el gas només per a la cuina i la nevera. Graz m’ha encisat, m’hi he passat una tarda molt agradable. Sembla una ciutat molt pausada, els seus carrers comercials tenen un dinamisme relaxat i els bars de les places estan plens de gent conversant tranquil·lament. La ciutat té uns quants parcs, una torre amb un rellotge enfilada en un turó i un parell d’estructures futuristes que contrasten amb les cases antigues de teulades empinades: el centre d’exposicions anomenat col·loquialment “the friendly alien” i una illa artificial al mig del riu. Wien (veure sobre mapa) 20/04/2006:
He sortit a mig matí direcció Wien. Al mapa de carreteres que utilitzo tenia una creu marcada amb llapis en un poble a mig camí anomenat Pölau. Segurament ho havia marcat durant la preparació d’un anterior viatge que al final va seguir un altre itinerari. La guia d’Europa que utilitzo ara no en deia res, de totes maneres he decidit passar-hi. Pölau no m’ha semblat massa diferent a la resta de petits pobles que he anat creuant, a no ser per una bonica església barroca que hi ha al bell mig. Només d’entrar-hi amb la camera de fotos he reculat cap a la Hymer a buscar el trípode i la camera de filmar, ja que valia la pena conservar alguna imatge de les fantàstiques pintures que omplien cada centímetre quadrat de l’esglesia. Al sortir m’he fixat que sortia força gent menjant gelat d’un bar de davant on tenia la Hymer aparcada i suposant que serien bons he fet el mateix. De totes maneres, no tenien res a veure amb els gelats Italians. Wien m’ha sorprès pel seu esplendor, elegants edificis, grans parcs, avingudes amples,.... He aparcat al costat del Rathaus, que consultant al diccionari he deduït que es l’ajuntament. M’he dirigit creuant tres parcs cap al centre d’informació. Era mitja tarda i la gent es relaxava amb els últims moments de sol, o jugaven a futbol, o estudiaven apunts, o fumaven en grup,... A Wien, a diferència de moltes altres ciutats que últimament he visitat, hi ha un ambient molt alternatiu: punks, hipies, indefinits,... Estava fent fotos en un parc, quant uns nois que fumaven una pipa àrab m’han cridat l’atenció i m’han preguntat perquè feia fotos a la gent. Però jo els hi he comentat que estava fent art i els he mostrat algunes de les fotos que havia pres. Finalment s’han convençut que era inofensiu i he seguit prenent fotos. 21/04/2006:
He estat el mati treballant, seleccionant fotos i traduint el diari que he enviat després des d’un cibercafe. A la capçalera del diari he demanat ajuda per a les traduccions del diari del català al castellà i anglès i abans de desconnectar-me ja he rebut alguns mails oferint-me aquesta ajuda. Estic molt content dels lectors que tinc. Alguns son amics i familiars, però la majoria son desconeguts. A l’empresa de serveis d’Internet que dirigia abans del viatge (Javajan, www.javajan.com), tenim una revista electrònica que enviem a uns sis mil correus electrònics de persones i empreses. Abans de deixar l’empresa vaig anunciar a la revista que iniciaria aquest viatge i que també els enviaria el diari però molts no ho deurien llegir, perquè contínuament rebo missatges del tipus: “Qui ets? No et conec i no sé perquè m’envies el teu diari, però m’agrada molt, no deixis d’enviar-me’l”. Altres lectors m’animen a seguir endavant amb el viatge, altres em donen consells per a millorar el diari, altres em feliciten per les fotos, altres em passen contactes pels pròxims països a visitar i n’hi ha un que fins i tot m’escriu poemes. De tant en tant també rebo algun missatge del tipus: “Estic treballant i no m’interessen gens les teves vacances, esborra’m de la teva llista o et denuncio”. També ho entenc... Rebre aquests mails com el meu també distreu de la feina que un ha de realitzar cada dia... En qualsevol cas, escriure el diari i rebre tot aquest feedback m’anima a seguir escrivint, viatjant i prenent el pols al món. A la tarda he descarregat la bicicleta de la Hymer i he anat a fer un tomb per la ciutat firmant bona part del recorregut amb la camera de vídeo. He recorregut tot el centre amb els seus esplendorosos edificis, els parcs, la catedral i els turistes que no falten enlloc. Després he anat tirant cap a l’immens Danubi on hi ha diverses llargues illes al mig parcs. De camí la ciutat ha anat perdent l’elegància i s’ha tornat més residencial i obrera, però les grans avingudes no han desaparegut. Quan he arribat al Danubi he tingut un problema al manillar de la bicicleta i per no arriscar-me a quedar-me penjat a qualsevol lloc he anat tornant cap a l’autocaravana. Abans d’arribar m’he parat a un bar que oferien Internet als clients i hi he fet una cervesa. La cervesa m’ha animat, i després de sopar amb una altre cervesa m’he decidit a sortir de festa. He mirat a la guia a quins llocs hi havia la marxa i m’hi he dirigit, però el primer lloc on he arribat estava tancat. Llavors he preguntat a uns nois que molt amablement m’han indicat la zona on hi havia la festa. M’hi he dirigit amb metro que pel que he vist casi ningú paga. A prop de Morzin-platz hi ha molts pups amb força ambient. M’he decidit per un Pub on un trompetista tocava música house. Allà, he conegut casualment uns nois d’Slovenia que m’havien robat la cervesa. Primer em van intentar convèncer que m’estava confonent, però després van admetre que me l’havien pres i me la van tornar dient que a Slovenia era típic fer això. Em van caure bé i vaig està força estona bromejant amb ells que també intentaven lligar amb les nenes del local. Vaig acabar la nit en un altre pub ballant molta estona amb una noia molt sensual que simplement volia posar gelós el seu xicot. Jo ja sabia que tenia xicot, però vaig gaudir molt seduint i deixant-me seduir per una noia que podia marxar en qualsevol moment. 22/04/2006:
M’he despertat a migdia, encara que si no hagués sigut pel despertador hagués dormit més estona. M’he dutxat i he fet un esmorzar-dinar mentre de fons sentia uns altaveus que comentaven una exhibició de bici-cross. L’exhibició era al davant del Rathaus, a tocar de l’autocaravana i hi he anat una estona a meravellar-me de les cabrioles que feien i a fer algunes fotos. A les 3 he anat cap a la plaça Schottentor, també a tocar de l’autocaravana on havia quedat amb una noia. Des de l’inici del viatge utilitzo el web couchsurfing.com per a conèixer gent a cada gran ciutat que visito. En aquest web la gent ofereix casa seva als viatgers que visiten la seva ciutat, per tant, la gent que hi ha apuntada acostuma a ser gent molt oberta i interessant. Com que jo no requereixo d’allotjament i estic realitzant un viatge molt interessant per a molta gent, em resulta força senzill quedar amb algú a cada ciutat important per anar a fer un tomb, prendre un cafè i aprofitar per a fer-los una entrevista per a prendre el pols al món. És evident pels diaris que he escrit fins, ara que sempre intento contactar amb noies, perquè us he d’enganyar? Per a mi, viatjant sol com viatjo, el contacte femení és important, encara que només sigui per a mantenir una conversa i adonar-me el meu “charm”, que analitzava la Denise de Perugia, encara està latent. D’altre banda, sempre he cregut que en algun moment o altre trobaré alguna noia que em robarà el cor i que m’acompanyarà durant una part o tot meu gran viatge. Qui sap, potser és una de les meves lectores ;-) M’he presentat a la cita sense tenir clar que la Katherina es presentaria, ja que no m’ho havia confirmat i tampoc sabia quina cara feia, perquè en el seu perfil del couchsurfing no hi tenia foto. Però després d’esperar una estona se m’ha presentat una noia molt simpàtica. La Katherina està estudiant una branca d’arquitectura i sempre ha estat vivint a Viena. Té la il·lusió d’anar a treballar l’any vinent a Sud Amèrica i per això ha començat a estudiar espanyol. Hem estat passejant pel centre conversant del meu viatge i els seus estudis i finalment m’ha proposat d’anar a fer una copa de vi a les afores de la ciutat. Hem agafat el tramvia “D” i hem parat a l’última parada. En aquella zona hi havia diversos locals de tast de vins austríacs, entre les cases amb els seus jardins i horts. Però hem anat caminant un camí amunt deixant enrera el barri residencial i endinsant-nos entre camps de vinyes, des dels quals es podia contemplar una bonica panoràmica de Wien, fins que hem arribat al cap d’amunt d’una muntanya on ella i la seva mare havien estat alguna altre vegada. Allà hi havia un local de tast de vins, però com que estàvem ben assedegats simplement hem demanat el típic vi blanc amb aigua mineral. En tornar he pujat una estona a casa seva on li he fet l’entrevista de prendre al pols al món i m’ha deixat connectar una estona a Internet. Després, com que els dos estàvem força cansats he tornat cap a l’autocaravana. La Katerina tenia les idees molt clares. Opinava que el principal problema del món era que la gent no tenia respecte per la vida, tant de les plantes, com els animals, com les persones. Creia que si la gent aprengués a respectar la vida de les plantes i els petits animals també tindria respecte per la vida de les persones. Ella col·laborarà en la solució si es converteix en un exemple pel seu entorn. Creia que un dels problemes a Àustria era el racisme, un problema difícil de resoldre perquè és inherent a la humanitat encasellar a les persones. La Katerina es considerava més feliç que feia dos anys però creia que podria ser més feliç si conegués què volia fer amb la seva vida i no només el que l’altre gent vol d’ella. Un dels requisits per a ser feliç és agradar-se un mateix. Slovakia Bratislava (veure sobre mapa) 25/04/2006:
He passat dos dies fantàstics a casa en Radovan i la Veronic. He aprofitat per descansar, rentar roba amb la seva rentadora, connectar-me a Internet amb el seu ordenador i visitar la ciutat. El dilluns a la tarda vaig dirigir-me amb la bicicleta cap al centre de Bratislava. Des de dalt el castell, un palau construït per Napoleó, es gaudeix d’una vista sobre tota la ciutat. La ciutat està dividida pel Danubi, en una banda hi ha el centre històric i a l’altre banda hi ha centenars de blocs de pisos clons construïts a l’època comunista. M’ha impactat aquesta imatge de les llarguíssimes files de blocs de pisos construïts de la manera més senzilla per tal d’aconseguir l’eficiència. Més tard, la Veronic em va explicar que ella s’ha perdut més d’una vegada a la ciutat nova, ja que si no et trobes a la teva zona, de seguida perds les referències perquè tots els edificis et semblen iguals. El centre de la ciutat és acollidor. Té un gran passeig paral·lel al Danubi i més endins els carrers i les places tranquil·les t’animen a relaxar-te. De tant en tant, et trobes una escultura interessant que no vaig tenir temps a fotografiar: un treballador sortint d’una claveguera, un Napoleó arrapenjat en un banc,... Ahir m’hagués quedat més temps passejant, però vaig deixar una nota al pis que tornaria per fer el sopar i se’m feia tard. Al matí havia anat a un centre comercial a comprar i havia comprat una mica de peix congelat i fideus per fer la meva típica fideuà. Però no sé si la pasta dels fideus era diferent o potser hi vaig tirar massa aigua, però el menjar va quedar una mica pastós. Però com que en Radovan i la Veronic no sabien la textura que havia de tenir la fideuà van comentar que estava molt bona, ja que de gust si ho estava. De totes maneres, crec que el pròxim àpat que prepari hauré d’intentar la truita de patates, tot i que si us soc sincer, les poques vegades que ho he intentat no m’ha sortit. Després de sopar vaig prendre el pols al món primer amb la Veronic i després amb en Radovan. La Veronic opinava que el principal problema del món era ecològic però al no tenir coneixements de biologia comentava un altre problema, la poca empatia entre la gent, per exemple amb la gent pobre. No creia que el problema es pogués solucionar, tot i que a vegades algun llibre o pel·lícula t’ajuda a comprendre altres situacions. El problema de Slovakia és el complex que té la gent de ser molt pobre i la poca energia que dediquen a canviar la situació. El problema simplement necessita temps per a solucionar-se. Ella, a vegades intenta canviar la opinió dels altres en aquest sentit. La Veronic es considerava feliç, tenia tot el que desitjava en aquell moment per tant no hi havia manera de ser més feliç. El secret de la felicitat no està en les coses que et passen sinó en la manera com les mires, d’una manera positiva. En Radovan comentava que un dels principals problemes del món era el terrorisme islàmic i la por que provoca. La mateixa por que hi ha entre les cultures també provoca el terrorisme. Creia el temps solucionaria el problema, de la mateixa manera que les atrocitats del cristianisme també es van acabar. El principal problema de Slovakia és el xoc cultural que ha provocat el canvi del comunisme al capitalisme. Actualment la gent vol tenir el mateix que la gent d’altres països i s’adonen que son pobres. La solució estaria en el pas del temps però també en ajudar l’economia del país. En Radovan no es considerava feliç en aquell moment perquè treball que tenia no el realitzava i es sentiria més feliç si pogués canviar de feina. El secret de la felicitat és voler el que tens, però ell no estava disposat a acceptar la seva feina, llavors comentava que potser només pots ser feliç si aconsegueixes tenir el que vols. Aquest matí l’he passat treballant mentre la Veronic, que avui no treballava ni tenia classe estudiava. Al migdia la Veronic ha preparat un típic plat centre-europeu a base de patates i pasta amb una mica de ceba i carn fregida. També ha acompanyat el plat d’una amanida verda que quan l’he tastat m’he pensat que s’havia equivocat al utilitzar la sal, ja que l’amanida era dolça. Però es veu que a Slovakia, en comptes de sal hi posen sucre i en comptes d’oli i vinagre deixen l’amanida flotant sobre dos dits d’aigua. Durant el dinar hem estat parlant de moltes coses, i entre elles l’atracció que els diners provoquen a les persones i de com poden influir en l’amor. Ha estat una conversa interessant. A la tarda he acompanyat la Veronic a sota el castell de Bratislava on en Radovan l’esperava per a fer una mica d’escalada a les parets rocoses que hi ha allà. He grimpat una estona amb ells, descalç perquè la sabates que duia no s’arrapaven gens. Però es clar, m’he cansat de seguida. Llavors els he deixat i m’he dirigit cap al centre a acabar de visitar la ciutat i a fer fotos. He arribat a l’església principal on al llarg de la seva història s’han celebrat molts casaments reals. La Veronic m’havia comentat que casi sempre estava tancada, però avui estava oberta i en entrar-hi m’he adonat que al cap de molt poca estona s’hi celebrava un concert. El Rèquiem de Mozart, que a mi m’agrada molt. Seguint els meus impulsos he pagat l’entrada i m’he quedat, i no cal dir que he gaudit com un camell. El cor, del nord d’Anglaterra, s’apropava a la perfecció i els solistes, que cantaven des de la part de darrera l’església, ja eren immillorables. Quan he sortit de l’església ja era fosc, i després de comprar-me un gelat de tres boles que no valia ni un euro, he tornat a peu fins a casa dels meus hostes. Hungary Budapest (veure sobre mapa) 26/04/2006:
Aquest matí m’he llevat d’hora, igual que en Radovan i la Veronic. He recollit la roba i les coses que tenia escampades pel seu pis i m’he acomiadat d’ells. Em sobraven unes quantes korunas (moneda Slovaka) i les he anat a gastar comprant a un supermercat. És sorprenent, però a Slovakia el supermercats obren a les 6 de matí. Després he començat a tirar cap a Budapest amb la idea fixe de solucionar el tema de l’aigua. Primer he parat en un gasolinera. Després d’uns quants símbols l’home de l’àrea ha entès que volia aigua per l’autocaravana, però ha aparegut amb una galleda. Però quan li he dit que en necessitaria molta més m’ha dit que no em podia ajudar. Llavors he aparcat en un aparcament al costat de l’autopista on hi havia una font d’on no rajava aigua i finalment, just després de creuar la frontera amb Hungria he vist uns lavabos públics on he pogut connectar la manguera en una aixeta. Una mica més enllà he buidat les aigües brutes en una claveguera. I per acabar, uns quilometres més enllà he buidat el lavabo químic en un lavabo d’un aparcament de l’autopista. Mentre pugui faré tots els possibles per a no contaminar el medi ambient, ara bé, no sé si serà tan senzill quan arribi a l’Àfrica o a l’Àsia. A mig camí de Bratislava a Budapest he parat a Pannonhalma. Pannonhalma es trobava marcat en el meu atlas com un monument protegit per la Unesco però no apareixia en la meva guia d’Europa. Pannonhalma ha resultat ser un gran monestí de monjos benedictins enfilat en un turó. Al voler visitar el monestí m’han advertit que només ho podia fer amb una visita guiada que sortia al cap d’una hora. Llavors he anat a passejar pels voltants i he vist un grup de turistes que estava apunt d’entrar al monestí per una porta lateral i m’hi he afegit. La visita ha estat interessant, tot i que no he entès res del que deien. Hem visitat un parell de capelles i un claustre. Després m’he apartat del grup perquè no em sentia del tot confortable. Al treure el cotxe de l’aparcament del monestí, una dona m’ha reclamat que li havia de pagar l’aparcament, ben poca cosa, però jo li he dit que només tenia Euros i targeta de crèdit. Finalment m’ha deixat marxar sense pagar. Budapest és una gran ciutat, hi viuen cap a dos milions de persones. Tot i així, ajudat pel mapa de la guia i el mapa de carreteres he pogut arribar fàcilment al centre i aparcar-hi després d’unes voltes. M’ha sorprès a l’entrada de la ciutat veure les cares cansades i introspectives de molts homes que anaven en els cotxes, tramvies i autobusos que circulaven a prop meu, com si haguessin tingut un dia esgotador. Més tard la Dora m’ha confirmat que aquesta visió és típica a Budapest. He estat un parell d’hores molt agradables prenent un te amb la Dora, una estudiant d’economia. Hem estat parlant dels nostres viatges, projectes, estudis,... De totes maneres, ella estava cansada i hem quedat que demà m’enviaria un missatge per anar a ballar a alguna discoteca el divendres. 27/04/2006:
Ahir al vespre vaig descobrir que des de Hymer podia connectar-me a una Internet wireless d’algun veí. Aquest matí l’he estat aprofitant per traduir sis dies del diari a Anglès i a enviar-lo. A la tarda, quan volia sortir a passejar s’ha posat a ploure, però he sortit igualment. A estones no plovia i altres plovia a bots i a barrals. He anat al centre d’informació turística a buscar el mapa de la ciutat i després he passejat fins al Danubi. Però he tornat aviat a l’autocaravana ja que a les 6 havia quedat amb la Aniko. Normalment, si en una ciutat no hi tinc cap contacte, envio uns 5 o 6 mails a través del portal coucsufing.com a gent (o noies) que em semblen interessants de la ciutat. Fins ara donava la casualitat que només m’havien contestat un contacte per ciutat. Però a Budapest, la Dora m’havia contestat el missatge tot just feia dos dies i amb la Aniko ja feia més dies que parlàvem. La Aniko m’havia dit per mail que no era una noia gaire interessant, però jo l’hi he trobat força. A més de maca, és una noia amb la que és molt senzill mantenir una conversa. La Aniko és una economista que ja fa uns anys que treballa al departament financer de la Nokia, empresa que té una gran fàbrica a Hungria. Hem estat passejant força estona per la ciutat, visitant els indrets més interessants de Pest (Buda és la part oriental de la ciutat que es troba a l’altre banda del Danubi): la Basílica, el carrer Andrassy que s’assembla als de l’Eixample de Barcelona, la zona de Oktogon amb locals oberts 24 hores, el pont Margit des d’on es pot contemplar una bonica vista de la ciutat, el parlament amb els seus bonics edificis del voltant. Es veu que per a construir el parlament a finals del segle dinou van convocar un concurs i va guanyar l’actual construcció que van tardar catorze anys mes del que tenien previst a construir-lo. De totes maneres, van decidir construir la segona i tercera opció als voltants del parlament. Un d’aquests edificis ara és el museu etnogràfic. Després de la passejada vàrem anar a sopar a un restaurant típic hongarès. La Aniko va triar els dos plats que vàrem compartir: una espècie de canaló enrotllat en pasta de crep i una carn de vedella amb una salsa de bolets molt bona. Tot això acompanyat d’un bon vi hongarès. En acabar de sopar, vàrem passejar una bona estona més seguint conversant sobre de les nostres vides. Va bé parlar d’una manera oberta i sincera amb persones desconegudes (o no) perquè t’ajuden a descobrir-te nous aspectes de tu mateix. Per exemple, responent una pregunta de la Aniko vaig poder-me respondre perquè estic disposat a viatjar amb una noia però amb un noi. Li vaig dir: “Jo gaudeixo molt de la meva llibertat i només estaria disposat a compartir-la completament amb una noia o en parella”. 28/04/2006:
Aquest matí ha estat plovent. De totes maneres, després de treballar una mica amb Internet, cap al migdia he sortit amb la intenció d’aprofitar la pluja per anar-me a relaxar en una de les típiques termes de Budapest. Però just sortir ha parat de ploure. He agafat el metro per anar a les termes de Szechenyi. La línia groga del metro és la més antiga del continent Europeu i passa a pocs metres sota el carrer, per tant, només baixar les escales ja et trobes a l’andana. I si t’equivoques d’andana has de tornar a sortir al carrer per tornar a baixar per l’altre cantó. No he pagat el bitllet tot i que una de les poques coses que recordo de Budapest quan hi vaig estar fa més de 10 anys és que un revisor no massa simpàtic ens va descobrir viatjant així. Les termes de Szechenyi estan molt bé, potser no son tan elegants con les de Gellert però són més econòmiques. Hi ha diferents piscines interiors i exteriors emmarcades en un estil neoclàssic. Tenen diverses temperatures i aigua a pressió en alguns racons. He nedat una mica més de 1000 metres en una piscina on es podia nedar i després m’he ficat uns segons en una sauna irresistible, la temperatura era de 75graus. He marxat abans de finalitzar les dues hores, d’aquesta manera m’han reembossat part de l’entrada. De totes maneres ja tenia la pell ben arrugada. A la tarda he fet una gran caminada per Budapest. He pujat per una riba del Danubi i he baixat per l’altre. Volia pujar al castell i les esglésies que hi ha als turons de Buda però les sabates em feien mal i feia tard a la cita amb la Aniko i he tornat a la Hymer. Fa dies que observo que a Budapest hi ha molts indigents vivint al carrer, dormint en cantonades tapats amb mantes i passant el dia als parcs bevent i conversant. Però una cosa que m’ha sorprès, comparat a altres ciutats, és que casi ningú demana almoina pel carrer. Potser el govern ja ajuda suficientment als indigents o potser la gent no està acostumada a la caritat. Havia invitat a la Aniko a sopar a la Hymer. Ha quedat molt sorpresa de l’autocaravana, doncs a Hongria no n’hi ha i no es podia fer la idea de com eren. He obert l’última ampolla Reserva de Rioja que tenia, perquè sabia que la Aniko apreciava el bon vi. Aquest cop no he cuinat fideuà. He fet uns cigrons amb espinacs, amb uns talls de carn de porc fumada, que han quedat força acceptables. Hem estat conversant molt obertament de les nostres experiències passades, xicots, xicotes,... Després de sopar hem anat a ballar una mica en un pub subterrani. Però la Aniko estava molt cansada i ha anat a dormir al cap d’una estona. 29/04/2006:
Aquesta tarda m’he sentit una mica sol, faltat de companyia, femenina per ser exacte. Tot i que estigui viatjant sol, jo soc un home de parella. Quan vivia a Catalunya no acostumava a passar massa temps entre una relació que acabava a una nova que començava. Vaig començar el viatge sol perquè les dos o tres relacions anteriors en les que les xicotes m’haguessin acompanyat, no van tirar endavant. Però en el meu interior tenia l’esperança que durant aquest viatge també trobaria parella, potser no per sempre, però com a mínim algú que m’acompanyés alguna temporada. En canvi ara, m’adono que els pocs dies que estic a cada ciutat no soc suficients per a intimar amb les noies que conec. Necessitaria més temps per intimar suficient i poder plantejar: “Perquè no t’agafes un llarg fi de setmana i ens trobem en alguna altre ciutat del meu itinerari?”. En qualsevol cas, en el passat, aquest sentiment de soledat era un pas indispensable per a obrir-me més i trobar parella. Ja ho veurem... De totes maneres, també és veritat que vaig iniciar el viatge essent molt conscient que seria complicat aconseguir companyia i que potser estaria tres anys sense parella. Era un sacrifici que estava i estic disposat a fer. Sentiments apart (espero que no us molesti que us vagi explicant el meu estat anímic al llarg del viatge), avui m’he despertat tard. He esmorzat, he escrit una mica i cap a la una he sortit amb bicicleta a fer una llarga excursió per la ciutat, ja que no he tornat a la Hymer fins al cap de cinc hores, amb l’engonal una mica adolorida del seient. He creuat el Danubi pel pont de Szabadsag i m’he aturat a la bonica església de Sant Gellert que es troba a l’interior d’una cova amb diverses naus. Després he pujat a la Ciutadella, una ciutadella que es troba al cap d’amunt d’un turó. He hagut de treure la llengua per a pujar-lo amb bicicleta, però un cop descansat he continuat cap al castell reial de Buda. Des del primer i segon emplaçament es gaudeix d’una vista molt interessant de la ciutat. Després he seguit pedalant per Buda, una ciutat molt més burgesa que Pest. Moltes de les cases de Buda estan enfilades per les muntanyes i estan rodejades d’arbres, jardins. Es respira un ambient molt calmat. A continuació he tornat a creuar el riu pels ponts de Margit i Arpad i entre mig he passejat pels tranquils parcs de l’illa Margit. I he acabat l’excursió al parc Varsoliget. Durant aquest recorregut he identificat més fàcilment els indrets havia visitat uns deu anys enrera. Entre mig del recorregut m’havia parat a agafar energia menjant una hamburguesa, però he arribat a la Hymer amb una gana del diable. Després de dinar o sopar, m’he posat a treballar una mica o a entretenir-me amb la connexió a Internet que tenia gratuïta. Llavors m’he dutxat i he sortit de festa. Contràriament al sentiment de la tarda em sentia molt animat. Sentia que era la meva última nit a Budapest i que en el futur m’esperaven moltes noves i interessants aventures. Tenia ganes de passar-m’ho molt bé simplement ballant i escoltant bona música i he trobat el local perfecte per a això, amb una sala de música funk i una altre de rock i heavy. He estat ballant com un posseït, ple d’energia, es notava que últimament estic fent molt esport amb les caminades o amb la bicicleta. 30/04/2006:
M’he despertat tard però abans de sortir cap a Serbia, he acabat d’aprofitar una bona estona la connexió d’Internet que tenia gratuïta. Just abans de marxar m’he adonat que la connexió d’Internet era del Bar que tenia al costat de la Hymer, ja que tenia el mateix nom que el nom de la Wifi. Deurien ser les sis de la tarda quan he sortit. He anat avançant creuant la verda planícia Hungara per una excel·lent l’autopista que creia que era de no pagament. Poc abans d’arribar a la frontera he parat a dos autostopistes. Eren dos nois de Polònia: en Szymon (Simon) i en Krzysiek (Cristofer). Els dos anaven cap a Belgrad. Els he comentat que tenia intenció de parar a Novi Sad a Dormir, però no els ha importat. En Szymon i en Krzysiek m’han explicat que eren dos joves estudiants de Cracòvia, la ciutat més bonica de Polònia! Parlaven una mica d’espanyol, però ens hem comunicat la major part del viatge en anglès. Estaven viatjant durant nou dies fent autostop, un sistema de viatjar que els anava prou bé, ja que ja havien viatjat així per tot Europa. Portaven una tenda però acostumaven a dormir a casa de gent que coneixien a través d’un portal molt similar a Couchsurfing: Hospitality Club. A la frontera Hungaresa, un policia m’ha informat que per a circular per les autopistes del país havia d’haver comprat un adhesiu. De totes maneres, després de fer-me el despistat ens ha deixat passat sense problemes. En canvi, a la frontera Servia han sigut més estrictes. Primer s’han anat passant els nostres passaports entre uns quants policies, després m’han demanat l’assegurança del vehicle que he hagut de rebuscar entre els papers i finalment hem hagut de respondre unes quantes preguntes abans no ens han deixat passar. A l’altre cantó de la frontera, seguia la mateixa planícia, casi sense pobles i amb algunes poques cases escampades entre els camps. S’ha anat fent fosc i finalment hem parat en una àrea de servei a prop de Novi Sad. Els polonesos han plantat la tenda al costat de la Hymer mentre jo preparava una sopa amb ingredients seus i meus. Es veu que a Polònia mengen sopa cada dia. He tret una ampolla de vi Hongarès que ha resultat ser prou bo i hem sopat alegrament. M’ha sorprès que amb naturalitat els dos em comentessin que les seves habitacions a casa dels seus pares no feien més de 3 o 4 metres quadrats, potser no han trobat la meva casa tant petita... Després de sopar he pres el pols al món amb ells. En Krzysiek opinava que el principal problema del món és l’avarícia de la gent i no creia que hi hagués solució i que a vegades era millor no actuar perquè “fer guerra per la pau és com follar per la virginitat”. El principal problema de Polonia és la pobresa i les poques oportunitats de sortir-ne, no creia que la caritat fos la solució. En Krzysiek és feliç quan viatge, coneix gent, llegeix,... El secret de la felicitat és trobar el camí del mig. En Szymon creia que el principal problema del món era que la gent no era autèntica, que només es copien un als altres i no són ells mateixos. L’única cosa que ell pot fer és compartir la seva experiència amb amics. El major problema de Polònia seria el mateix però relacionat amb la religió i les tradicions. En Szymon normalment és feliç perquè no desitja més del que té, però seria més feliç viatjant i coneixent més gent. El secret de la felicitat és trobar el teu propi camí. En desitjar-nos bona nit, s’ha posat a ploure. M’he preocupat que no tinguessin la tenda mal plantada, però en tota la nit no s’han queixat pas. Yuguslavia Beograd (veure sobre mapa) 01/05/2006:
Aquest matí he esmorzat juntament amb en Szymon i en Krzysiek i ens hem posat en camí cap a Belgrad. Circulàvem per una bona carretera d’únicament dos carrils, un en cada sentit, per això ens ha sorprès que al cap de pocs quilòmetres de sortir ens trobéssim una senyal de peatge. I efectivament, més enllà ens hem trobat al peatge. El noi de la cabina ha comentat que havíem de pagar no sé quants Dinars en metàl·lic, però li hem comentat que encara no havíem canviat moneda. Llavors ens ha informat que hauríem de pagar 18€. Quan els Polonesos han preguntat el preu amb moneda polonesa resultava que eren uns 10€. Li hem intentat fer entendre que no érem idiotes i que no estàvem disposats a pagar aquestes quantitats per una simple carretera però en no baixar del burro li hem indicat que recularíem. Ens ha comentat que llavors hauríem de recular 45 quilometres. Hem canviat de sentit, però la propera sortida a menys d’un quilòmetre no tenia barrera i ens hem estalviat de pagar. Llavors ens hem adonat de la diferència entre una autopista i una carretera a Servia. Les carreteres són ben boterudes i estretes, com les poloneses, segons m’han comentat els polonesos. Amb l’ajuda d’una brúixola i preguntant a la gent hem anat seguint diverses petites carreteres, avançant forces tractors atrotinats i deixant-nos avançar per altres cotxes no gaire més moderns. Els pobles que creuàvem es veien molt més pobres que als països anteriors pels que havia passat, cases despintades, ferros rovellats, brutícia,... De totes maneres, la gent a la que preguntàvem, contràriament als policies de la frontera i al cobrador de l’autopista eren molt amables. Finalment hem arribat a Belgrad després creuar un gran pont. Ens hem situat en el mapa i hem aparcat bastant a prop del centre, davant l’ambaixada de Macedonia, un dels pocs lloc que no hi havia símbols d’aparcament de pagament. Belgrad semblava molt més rica i prospera que la resta del país. M’he acomiadat dels Polonesos i ens hem desitjat de tornar-nos a veure, potser avui mateix a vespre per anar a prendre alguna copa. M’enviarien un missatge o em vindrien a buscar a la Hymer. Però poc després que marxessin, un policia que vigilava l’ambaixada ha picat a la porta. He obert i m’ha dit en anglès: - No es pot aparcar aquí. - Perquè? - Perquè no es pot fer acampada a la ciutat. - Però és simplement un cotxe, jo dormo a casa d’uns amics. - No pots aparcar aquí. - A on doncs? - Fora de la ciutat. - Tu ets policia o vigilant de l’ambaixada? I finalment ha exclamat: - Go away! No he volgut buscar més problemes del compte amb les autoritats Serbies i anat a aparcar en una zona de pagament. Avui és festa però demà ja compraré algun tiquet. He dinat, m’he dutxat i m’he presentat a una cita que estava convençut que no es presentaria. I així ha sigut. Llavors he anat al centre d’informació a demanar un mapa i m’he assegut en una terrassa a fer una cervesa. Estudiant el mapa una bona estona he aconseguit entendre on estava i a on tenia aparcada l’autocaravana, ja que el mapa estava amb lletres llatines i els carrers amb lletres ciríliques. Per exemple, he deduït que la N que s’escriu al revés és una I, en canvi la H és una N. S’ha ennuvolat força hi he decidit arribar-me a l’autocaravana i descansar una mica. He tingut sort, perquè tot just arribar s’ha posat a ploure. Després de dormir una estona i d’escriure el diari he sortit a passejar sota la fina pluja. A la plaça de la República estaven fent un concert. Eren un grup Servi però tocaven amb un ritme molt llatí que animava a la gent a ballar sota els paraigües i les capalines. Jo també m’he anat animant, però al cap d’una estona he rebut un missatge del Szymon comentant-me que estaven celebrant una festa a casa del Hogar, el noi que els allotjava. M’han donat algunes indicacions per a arribar-hi i m’hi he dirigit amb la Hymer. Al pis del Hogar hi havia una dotzena de persones, nois i noies de Belgrad i també estrangers. Hi ha hagut molt bona sintonia amb tots ells. El Hogar m’ha obert una ampolla d’un vi Francés del 2003 molt bo. Crec que només n’he begut jo i me l’he acabat bevent tota. A mitja ampolla he conegut la Jasmine, una noia molt dolça i sensual. M’ha començat a parlar de temes personals i profunds, de la felicitat, del seu home, dels somnis,... Jo li he parlat dels meus somnis i finalment li he plantejat de somiar junts per un moment i li he preguntat si en somnis m’acompanyaria al meu viatge. M’ha dit que sí, que li agradaria molt i a mi també... Però al cap d’una bona estona recreant-nos amb el somni s’ha posat seriosa i m’ha confessat que no podia acompanyar-me, que s’havia de quedar a ajudar la seva família. L’he comprés i li he agraït que s’hagués pres seriosament la proposició, m’ha agradat. Després hem començat a somiar un altre somni potser realitzable: trobar-nos a Istanbul, una ciutat que li agradaria visitar. 02/05/2006: A migmatí, en Szymon i en Krzysiek m’han picat la porta, jo estava apunt de dirigir-me cap al centre i m’he ofert per a portar-los. De totes maneres, abans ens hem aturat a comprar a un supermercat. Jo havia quedat amb unes noies i ells amb unes altres. Belgrad ha sigut la ciutat on he tingut més resposta del portal Couchsurfing d’Internet. A la una m’havia de trobar amb la Senka, que s’ha presentat amb la seva amiga Marjana, i a les sis i mitja amb la Sanja, però després del migdia m’ha enviat un missatge per quedar demà en comptes d’avui. La Senka i la Marjana m’han fet de guies per la ciutat. Hem estat caminant pel carrer Prince Mihailo, restringit al trànsit i ple de botigues. Després hem passejat pel parc Kalemegdan i la fortalesa de Belgrad, conquerida i reconquerida moltes vegades al llarg de la seva història. I finalment hem passejat pel carrer Strahinjica Bana que elles anomenaven Silicon Valley, perquè és un carrer amb molts bars on les dones van a lligar amb els homes rics, i certament, hi hem vist un Ferrari aparcat. I curiosament la meva autocaravana també la tenia aparcada allà. He proposat a la Senka i la Marjana d’entrevistar-les, però no els agradat massa la idea. De totes maneres, hem anat a prendre un cafè i durant la conversa han anat sortint molts punts interessants que hagués sigut bo gravar-los. Quan les he conegut els he comentat els sentiments que tenia abans d’arribar a Belgrad (i així mateix ho he fet amb altre gent que he trobat). Els havia comentat que a Espanya s’havia rebut una idea força negativa dels Serbis durant la guerra dels Balcans. Primer han bromejat bastant sobre la idea que els Serbis son assessins, però finalment han comentat que durant la guerra la propaganda els va donar aquesta imatge però no és real. La Senka, s’ha obert molt i ha explicat que ells també havien patit molt durant els bombardejos, que tenia buits de memòria però que se li posava la pell de gallina quan escoltava sirenes. Després d’acomiadar-me d’elles m’he trobat casualment en en Szymon i en Krzysiek. Hem estat passejant una estona i finalment m’he dirigit a la Hymer. Em disposava a fer una becaina quan m’han picat la porta. Per la finestra he vist que eren dos nois i una noia que estaven ahir a la festa. Casualment havien vist la meva autocaravana. M’han proposat d’anar a passejar amb ells i he acceptat. A mig camí se’ns ha afegit una altre noia i hem anat a fer un té al “Silicon Valley”. Allà he entrevistat en Cris, un americà, i la Irene. En Cris creia que el principal problema del món era la distribució de la salut i de la riquesa, creia que el problema és inherent a la humanitat i no sabia com es podria solucionar. Ell només pot ajudar a persones individualment però no en la solució del problema global. El principal problema d’Estats Units és la falta de feina perquè en altres països es produeix més econòmicament. En Cris es considerava feliç, en bona part perquè estava viatjant. El secret de la felicitat està en fer coses que t’agradin i que t’estimulin. La Irene creia que el principal problema del món era el govern americà. A Serbia el principal problema son les males relacions que té amb els veïns i la falta de treball. La Irene es considerava feliç, seria més feliç si tingués un xicot. El secret de la felicitat està dins teu: descobrir què et fa feliç i dirigir-hi. La Edita, una noia que semblava molt introvertida no ha acceptat ser entrevistada. Després del té ens hem trobat en Hogar, en Szymon, en Krzysiek i altre gent. Hem anat a fer una cervesa. Algú ha proposat de fer democràcia i elegir què fer després, però abans havíem parlat de les desavantatges de la democràcia i jo he proposat que la persona més intel·ligent hauria de decidir per tots. Llavors, mig en broma m’han mig proposat que escollís. Primer hem anat a buscar un lloc per a ballar. Es veu que a Belgrad hi ha molta festa i molt ambient, però essent dimarts els locals estaven força buits. Finalment hem anat a casa el Hogar on hem preparat una sangria hem tornat a obrir els nostres cors. He conversat força estona amb la Edita. M’ha comentat que la seva mare és de Serbia i el seu pare és d’Albània. Quan era petita ella vivia a Croàcia i la tractaven d’estrangera per culpa de la seva mare i ara a Belgrad també sent el mateix tracte a causa seu pare. Durant tot el dia he preguntat a força gent sobre el referèndum que hi haurà a Montenegro en dues setmanes sobre la independència de Serbia. Els Serbis comenten que la independència de Montenegro els beneficiaria econòmicament, ja que Montenegro és molt més pobre, però al mateix temps els entristeix. 04/05/2006:
Si no hi ha res de nou, demà marxaré de Belgrad. Hi hauré estat més temps del que tenia planejat. Per una banda hi he trobat bon amics i m’ho he passat molt bé. Per l’altre banda el dilluns vinent em trobaré amb una amiga a Sofia, per tant estic atraçant una mica la meva arribada a Sofia. Belgrad és una gran ciutat, de més de dos milions d’habitants, potser massa gran per a ser la capital d’un país que s’ha tornat petit. Al centre de Belgrad es respira modernitat. Les noies vesteixen els últims models i passegen ignorant els nois que de tant en tant es giren per admirar una silueta. Els bars i terrasses estan sempre plens a partir del migdia. I el vespre, les moltíssimes discoteques o clubs de la ciutat s’omplen de festa, encara que sigui entre setmana. Ahir vaig anar a l’ambaixada de Rússia, estava tancada, però a través de l’interfono em van comentar que hi podia anar el divendres. No em van saber dir què necessitava per un Visat per a Rússia, però com a mínim el passaport, una foto, documents i potser una carta de recomanació. Demà hi tornaré a anar a veure si hi ha sort i puc anar preparant els documents per tal de tenir el Visat properament. Segurament hagués estat molt millor obtenir el visat abans d’haver iniciat el viatge, però les setmanes anteriors vaig estar molt enfeinat acabant de lligar acords amb els esponsors, buidant el pis, organitzant l’autocaravana, atenent mitjans de comunicació,... Vaig enviar un missatge a la Sanja per quedar avui en comptes d’ahir, ja que ahir el vaig dedicat bastant a treballar. De totes maneres, avui la Sanja m’ha enviat un missatge que no li anava bé. Mala sort. Al vespre em vaig trobar amb la Edita i dos amics més, però estaven força cansats i van anar a dormir aviat. Jo també, després de fer una cervesa en un local força animat on posaven música salsa. Llàstima que a mi no m’agradi la salsa, soc un “free styler” i no m’agrada quan s’ha de seguir coordinació concreta. Avui he seguit treballant, connectant-me a Internet, anant a fer fotos,... M’he començat a aclaparar de seguir a la mateixa ciutat sense fer massa res de nou i he decidit marxar l’endemà. En Hogar m’havia regalat una guia de Serbia i aprofitaré el fi de setmana per a visitar petites viles entre Belgrad i Sofia. De totes maneres, també em sabia greu marxar, perquè sabia que el divendres al vespre hi hauria festa grossa. Però he decidit sortir avui una estona per a acomiadar-me. He sortit només amb l’equivalent a 6 euros a la butxaca, és una sensació rara saber que amb tant poc en tindràs suficient tota la nit, ja que Belgrad és força econòmic. Primer he anat a parar a un bar on tocaven diversos grups locals de música heavy. Sonaven força bé. Allà he conegut dos nois i una noia que acompanyaven un dels bateries. Han estat molt simpàtics i molt interessats a que fes molt bona publicitat de Belgrad. No he anat a dormir massa tard, tot i que abans he passat per un altre local on uns músics tocaven música africo-latina. 05/05/2006:
M’he despertat d’hora per anar a l’ambaixada. Allà m’ha atès un noi molt simpàtic que m’ha comentat que per a tenir el Visat Rus, bàsicament necessitava una reserva d’hotel o una invitació oficial. M’ha recomanat una agència a Belgrad i m’hi he dirigit. A l’agència, una noia m’ha comentat que els hotels que ells podien reservar no baixaven dels 50€ per nit. Hem estat comentant diverses possibilitats i al final m’he decidit de deixar-ho per a Sofia. He anat al cibercafè dels dies anteriors i he consultat tot els temes dels visats russos. He descobert una agència que té oficina a Sofia que tramita invitacions oficials a un preu força econòmic. He posat totes les esperances en aquesta possibilitat, la setmana vinent ho veuré. A migdia he començat a fer camí cap a Sofia. Sortint de Belgrad he agafat l’autopista, de dos carrils per sentit, amb el temor que em resultaria molt cara. Per aquest motiu he sortit en una de les primeres sortides per tal d’agafar una carretera secundària que m’havia de portar a una de les viles que volia visitar. Però al sortir, la noia que cobrava m’ha comunicat un preu d’uns 6 euros (només per uns 30 quilòmetres). Però jo no tenia suficients monedes locals i he pagat meitat amb euros i meitat amb dinars. Uns quilòmetres més enllà m’he parat a l’entrada d’un poble, en una esplanada, a estudiar el mapa. Mentre estava estudiant els monuments a visitar, un home vestit amb un mono blau i les mans ennegrides m’ha picat la porta. He abaixat la finestra i m’ha saludat somrient. M’ha comentat amb un anglès força acceptable que ell vivia a la casa del davant. Li he comentat que era molt bonica i llavors m’ha invitat a visitar-la. I perquè no? L’he acompanyat acabant-me de menjar una pera vermella que estava degustant. M’ha ensenyat alguns quadres que havia pintat ell o amics seus, bàsicament paisatges i retrats d’en Mickel Jacson. Després m’ha comentat que ell havia estat molt temps treballant a diversos països de l’Europa de l’oest i que properament hi volia tornar a anar. M’ha comentat a explicar que la situació a Serbia no està massa bé des del final de la guerra i llavors li he demanat de fer-li una entrevista. M’ha preguntat si sortiria per la televisió i al comentar-li que sí ha acceptat gustosament. En Stevanavik (així es deia) ha comentat que el principal problema del món es trobava a Iran i amb el seu president. Però de seguida ha volgut passar als problemes de Serbia. Ha explicat que a Serbia hi ha molt atur, que les infrastructures estan molt malament, que no pot viatjar ni a Croacia, que no podran entrar a la unió europea fins molt més endavant,... i tot això, segons ell, per culpa d’una sola persona, i també dels Estats Units. Durant tota l’estona que he estat amb ell, he vist que hauria volgut que em quedés a dormir allà, però li he indicat que preferia anar tirant. També em preguntava què volia dir “Araguela Paraguela”, una inscripció que hi havia a la tomba de la seva mare que havia mort anys enrera a Palma de Mallorca. No li he sabut respondre i finalment he accedit a acompanyar-lo al cementiri. En Stevanavik ha pujat a la Hymer i també una dona, que no se qui era ni m’ha presentat. Ens hem parat a mig camí a comprar unes espelmes i finalment hem arribat a un cementiri enmig del camp amb moltes tombes de granit negre. Ha repartit les tres espelmes, una per a mi, les hem encès i les hem dipositat en una petita caixa darrera la tomba. Després hem marxat sense que insistís sobre la inscripció “Araguela Paraguela”, que he deduït que era el poble o la platja on va morir. Abans d’acomiadar-me he demanat a en Stevanavik que m’escrivís el seu nom. També m’ha escrit la seva direcció i m’ha sorprès que després de Serbija escrivís Yugoslavija. He seguit endavant. Ja amb la intenció de fer nit a prop d’un monestir que visitaré demà. He parat en una gasolinera per a preguntar pel camí, i al veure que tot just se m’havia encès el llum de la reserva he decidit carregar el gas-oil. Li he pagat amb Visa però no he entès massa bé l’import que m’havia carregat. He preguntat però cap dels dos nois sabien parlar anglès. I quan finalment estava a punt d’entendre el que m’havien cobrat, un dels nois m’ha donat 10€. No ho he entès, però llavors he deduït que potser sí que m’havien cobrat malament. El paisatge al sud de Serbia m’ha recordat molt al de Slovenia (amb perdó pels amics Slovens que em llegeixen). Muntanyes ondulades, de color verd, amb cases escampades per tot arreu i pocs nuclis urbans. La diferència es trobava en les carreteres, que molts trossos no estaven arreglats des de la guerra. Hi ha una gran diferència econòmica entre la capital Belgrad i la resta del país. Serbia Nis (veure sobre mapa) 06/05/2006:
He passat la nit en una àrea de servei, al costat d’un Motel, Markovac. En despertar-me, i després d’escriure una mica, m’he dirigit cap a Despotovac i d’allà cap a Manasija, un bonic monestir enmig de les muntanyes i rodejat per unes muralles. L’interior del monestir tenia uns frescos molt interessants. Quan anava a fer-hi unes fotos amb el trípode, una monja m’ha dit que no podia fer fotos, però al veure que altres visitants en feien, després les he fet discretament. De Manasija m’he dirigit cap a Ravanica, un altre monestir. De camí he vist una gasolinera que tenien una aixeta d’aigua a la vista i he donat la volta per a demanar-los si podia carregar la Hymer d’aigua. No m’hi ha posat cap inconvenient. A la gasolinera d’ahir, al demanar de carregar l’autocaravana amb aigua, el noi em va aparèixer amb una ampolla de 2 litres. No em va entendre quan li vaig dir que necessitava 100 litres. Ravanica també està al servei d’unes monges. Les muralles del monestir estan mig derruïdes però el monestir està molt ben conservat i a l’interior també hi ha unes pintures molt ben treballades. Des de que he entrat a Serbia que m’ha cridat l’atenció el ritu ortodox. Les esglésies acostumen a tenir una única cúpula al centre de la qual hi ha les imatges d’un sant, als laterals també. La gent s’hi aproxima, s’hi santigua, fa reverències i finalment hi fa un petó. A vegades deixen unes monedes o un bitllet sobre una d’aquestes imatges. Al sortir de Ravanica he demanat ajuda a un home perquè m’orientés per a arribar a Zajecar, un poble a l’est per el que havia de passar si volia estalviar-me de passar per l’autopista. L’home, que semblava haver viscut la guerra, m’ha dit que li hauria de pagar per la seva ajuda però jo m’hi he negat. Llavors s’ha ofert a ajudar-me igualment. Abans però m’ha preguntat d’on era, quan li he dit que era d’Espanya m’ha dit: “Solana, molt dolent, ens va bombardejar de valent”. No he tingut més remei que assentir. Per arribar a Zajecar, he hagut de fer 10 quilometres per l’autopista i només per això he hagut de pagar 3 euros. Em dona la sensació que aquesta és l’autopista més cara del món, a no ser que la meva autocaravana la facin entrar en un tipus de vehicle diferent. A Zajecar he parat a comprar a un supermercat. He sortit sense comprovar si havia tancat tots els armaris amb el tancament de seguretat. Alguna altre vegada ja m’havia passat, però aquest cop, en comptes caure una llauna, ha caigut un pot de vidre amb salsa bolonyesa. Evidentment s’ha trencat i ha escampat els 500 grams de salsa per sobre les meves xancletes i el terra. Finalment he arribat a Nis, on faré nit. Des la sortida d’ahir al migdia a avui al vespre he fet 464 quilometres circulant per diferents carreteretes Serbies. Si hagués anat per autopista només hauria fet 240 quilometres, però no hauria pogut visitar els dos monestirs ni tampoc hauria gaudit del paisatge i les carreteretes. Frueixo molt conduint per petites carreteres, encara que estiguin plenes de sotracs. De tant en tant m’aturo a una gasolinera, botiga i parada d’autobús i pregunto per la bona direcció. La gent és molt simpàtica i encara que no acostumin a parlar anglès amb quatre gestos em saben orientar molt bé. Després d’aquests dos dies penso que ja em puc enfrontar a qualsevol carretera, per tortuosa que sigui, perquè no deixaré de gaudir-la. Bulgaria Sofia (veure sobre mapa) 07/05/2006:
(Serbia) Al matí he visitat una petita església perduda a la muntanya anomenada Latinska Crkva. És el monument més antic Nis i m’ha recordat les antigues esglésies romàniques escampades per les muntanyes de Catalunya, simplement que aquesta era d’estil ortodox. No cal dir que per a arribar-hi he hagut de preguntar unes quantes vegades, però com sempre, la gent ha sigut molt simpàtica i m’ha guiat perfectament. Al mig dia he començat a fer camí cap a Sofia. En aquest tram ja no hi havia autopista, però les carreteres semblaven les mateixes per les que havia circulat els dies anteriors, o pitjors, ja que estaven fent obres i han desviat tot el trànsit durant varis quilometres per una pista polsegosa. A la frontera s’ha format una llarga cua de cotxes durant més d’una hora, que he aprofitat per a netejar l’autocaravana. Amb tanta espera, males carreteres i el canvi d’hora que m’he adonat que s’havia de fer a Bulgària, estava fent molt tard a la cita que tenia amb una noia a Sofia, l’Ivana. Li he enviat un missatge per atraçar-la dues hores i mitja. No m’ha costat massa trobar el centre, però allà estava plegat de senyals de prohibit aparcar durant el dia. He aparcat darrera una senyal que no entenia massa bé, m’he dutxat i he sortit a trobar la Ivana. Mentre m’esperava m’he entretingut a llegir cartells escrits en caràcters cirílics. En Hogar de Belgrad, i també en Szymon i en Krzysiek, m’havien escrit en un paper la correspondència entre caràcters llatins i caràcters cirílics. Ara estava fent el procés dels nens petits: buscava una paraula, en desxifrava les lletres, les unia, llegia la paraula i a vegades en comprenia el significat, cosa que em posava molt content. La Ivana és una noia senzilla, simpàtica i molt sociable. Hem anat a mirar l’aparcament de la Hymer i m’ha comentat que segurament se me l’endurien l’endemà. Llavors m’ha proposat de dormir a casa la seva àvia, que està buida. L’hem anat a veure i era molt acollidora, però estava força allunyada del centre i li he comentat que preferia dormir més a prop del centre. Finalment hem aparcat en una zona blava a prop de casa seva i els seus pares. M’ha proposat d’anar a prendre un te i li he ofert de fer-lo a la mateixa autocaravana, i així ho hem fet. Hem estat conversant molt distesament sobre viatges, projectes, temes personals,... Mentre, parlàvem li anava ensenyant fotos del viatge a l’ordenador. Feia estona que m’havia parlat d’un amic seu, l’Hugo, que l’havia visitat feia un parell de setmanes. Quan de sobte, mentre li mostrava les fotos de Budapest ha exclamat: - És en Bruno ! M’ha mirat incrèdula i jo també a ella. Ha tornat a repetir: - És en Bruno! el coneixes? - No, és una foto que vaig fer al carrer, simplement volia fotografiar aquesta parella que estava esperant el tramvia. Quines casualitats, no? Només dec haver fotografiat unes 10 o 20 persones en tot Budapest, una ciutat de 2 milions de ciutadans, i resulta que una d’aquestes 10 persones que fotografio és el seu amic! Li ha costat acceptar que no li estava fent cap broma i que en realitat no coneixia el seu amic. Ja cap al tard. li he proposat d’entrevistar-la per prendre amb ella el pols del món. Ha acceptat tot i que al principi una mica cohibida. La Ivana creia que el principal problema del món era que la gent i nacions no s’entenen i no es respecten els uns els altres. Un dels problemes d’Hongria és que són massa nacionalistes i no es poden alliberar del passat (abans de les guerres mundials Hongria era molt més gran). La Ivana es considera feliç tot i que no era dolent sentir-se trista a vegades per valorar la felicitat. Seria més feliç amb coses que no son possibles. El secret de la felicitat és fer petites coses bones cada dia. ‹ Anterior (08/03/2006) MES Següent (2006-05-07)› ‹ Anterior (2009-11-18 - Romania) PAÍS Següent (2009-11-28 - Spain)› |
|
