| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/03/2008) MES Següent (2008-05-07)› ‹ Anterior (2008-04-06 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-10 - Greece)› Xipre Limassol (veure sobre mapa) 08/04/2008:
Les primeres hores en vaixell de Haifa cap a Athenes, em van donar motius suficients per a no donar mai la volta al món per mar i seguir viatjant per terra. El capità comentava que el mar no estava massa encrespat, però mirant la popa del vaixell podia observar com aquesta s’elevava uns tres metres sobre la línia de l’horitzó per a després descendir fins a tres metres sota la línia. Tenia l’estomac ben remogut, i si no vaig vomitar va ser perquè a estones, les onades semblaven tranquil•litzar-se, per a després tornar-hi amb força. Malgrat tot vaig ser capaç de dormir i avui al matí m’he alegrat de trobar-nos vorejant Xipre amb un mar calmat. El vaixell s’ha mantingut quatre hores estacionat al port de Limassol, el principal port de Xipre, durant les quals el capità ens ha donat permís, a mi i a un altre viatger americà, per a visitar el poble. A Israel m’havia emocionat de veure el Mediterrani després d’un any viatjant per Àfrica, i curiosament a Xipre vaig tornar a tenir el mateix sentiment de proximitat a casa al treure euros d’un caixer automàtic. Estranyament, recordava els bitllets de 20 més grans... Xipre és una illa que, tot i no tenir masses riqueses, ha estat intensament disputada al llarg de la història. Després d’esser conquistada per diferents cultures, al 1570, els turcs van envair l’illa invitant a les famílies dels soldats a quedar-s’hi permanentment per a crear un nou grup ètnic turc que desplacés els grec. L’enfrontament entre aquests dos grups va generar múltiples conflictes fins que les Nacions Unides va separar les ètnies per una línia verda, encara seguint pertanyent en un mateix país (només Turquia desitja un Xipre dividit). Últimament sembla que les dues comunitats s’estan aproximant, tot i que cap de les dues ètnies tenen un gran sentiment patriota: o es senten grecs vivint a Xipre o bé turcs vivint a la illa, però no xipriotes. Varem agafar un autobús cap al centre i el conductor de seguida ens va donar conversa, explicant-nos que tot i ser grec xipriota va estar vivint molt anys a Austràlia, però els seus amic li van recomanar de tornar perquè estava a punt de matar la seva dona (ho explicava amb gran ressentiment). Després va explicar que no li agradava Xipre, perquè hi ha molta corrupció de baix nivell (als hospitals, policia, al buscar treball,...) i també és un país molt car. D’altre banda, ell no creia amb la reconciliació amb la comunitat turca, doncs els grecs han sofert molt i la gent que ha perdut familiars difícilment podrà perdonar. Al centre hem passejat per un parc d’escultures i pel centre del poble, modern però amb un ambient mediterrani. M’ha sorprès que a les botigues, tots els textos estiguessin en anglès, amb els preus en euros i lliures angleses; i que la llibreria del port tingués llibres en anglès i rus (o això he deduït, perquè estaven impresos a Moscou). Greece Athens (veure sobre mapa) 10/04/2008:
Les 36 hores de viatge de Limassol fins al port de Pireus han estat molt més calmades. Al port he hagut de pagar les taxes d’emmagatzematge i a continuació he sortit direcció a Atenes, però en arribar-hi la companyia del vaixell m’ha trucat informant-me que m’havia saltat la duana, que era molt greu i que havia de tornar. M’he fet una mica el tonto i els he dit que hi aniria dilluns, tot i que tenint matricula espanyola no crec que sigui necessari. Abans de res, m’he dirigit a l’ambaixada espanyola a Atenes, on he sol•licitat de renovar el passaport per tal de no tenir cap evidència d’haver entrat a Israel i poder entrar sense problemes a Iran, però contràriament a totes les altres ambaixades visitades als anteriors països, a Grècia no s’han mostrat gens amigables ni col•laboradors i m’han dit que no em podrien renovar el passaport. En qualsevol cas, a Ankara m’espera el passaport expedit a Addis Abeba, amb el qual puc tenir alguns problemes per a entrar a Iran. Més tard he anat a una companyia d’assegurances i m’han donat una altre direcció comentant-me que ells no em podien assegurar el cotxe, potser només es possible des d’Espanya. Són petits problemes, però ja no tinc la mateixa energia i paciència que tenia fa uns mesos. Tot i que l’ultima setmana a Israel, molt interessant i energètica, em torno a trobar sense forces. Abans sempre afrontava els problemes amb optimisme, però ara sembla que els petits problemes es converteixin en una gran muntanya difícil de superar. Últimament m’he sorprès a vegades amb ganes de tornar a casa, i potser tornaria si no ho hagués apostat tot a aquest viatge. El meu futur es troba al final d’aquest viatge. Des de fa temps he descobert que vull ser escriptor. Però necessito finalitzar aquest viatge per a poder publicar les meves aventures i a partir d’aquí tenir les portes obertes a nous treballs i publicacions. Però els meus ànims em diuen que potser no podré complir completament tot el meu somni. Apart dels possibles problemes a Iran, possiblement no podrem entrar a Xina amb cotxe, doncs suposaria pagar uns 100$ al dia per un guia obligatori, tampoc sembla possible entrar a Birmània. Per tant, si arribem a l’Índia ens trobarem estancats. D’altre banda, serà difícil embarcar l’autorcaravana cap a Indoxina o Austràlia, doncs ara sé que l’autocaravana no pot entrar a cap container. La solució potser serà vendre l’autocaravana a l’Índia i seguir el viatge a peu, o tornar a Europa per alguna altre ruta. Estic desil•lusionat, però per sort demà arriba l’Alexandra. Després de casi dos eterns mesos sense estar junts, tinc ganes de tornar-la a tenir als meus braços i junts somniar i il•lusionar-nos altre cop per aquest llarg viatge. És cert que ella normalment representava el caràcter pessimista i jo l’optimista. Però espero que al tornar a estar junts, algú dels dos torni a aportar l’energia necessària per a seguir endavant. Hem estat massa temps separats. En teoria només havia d’haver passat un mes, però el problema amb Síria ho ha demorat tot. Et necessito Alexandra. Vine a mi, amor meu. 21/04/2008:
Ja fa una setmana i mitja que ha arribat l’Alexandra. El primer fi de setmana el vàrem passar fora d’Atenes, en un poble costaner, passant les hores junts i en la intimitat. Tot i així, molt al principi, van aparèixer alguns conflictes, doncs l’Alexandra va arribar sense estar massa il•lusionada amb el viatge i preocupada pel seu futur després d’aquest, ja que contràriament als seus amics de Romania, ella no tindria els seus estudis finalitzats ni una bona feina o posició social. I la seva situació encara seria pitjor si en acabar el viatge, o abans d’acabar-lo, jo l’abandonava, perquè hauria perdut uns anys preciosos de la seva vida. Naturalment no estava considerant que molta gent estava somiant en realitzar un viatge com el que estàvem realitzant, ni en les enriquidores experiències que aquest aporta. Jo em vaig molestar pel seu plantejament contrari a l’aventura i al risc, tot i que també entenia les seves raons, segurament induïdes per la seva preocupada mare. D’altre banda, també notava que els petits conflictes que estaven apareixent des de l’arribada de l’Alexandra, no sempre estaven provocats per ella. M’estava apropant la data crítica per a les meves relacions, doncs cap de les anteriorment mantingudes havia superat mai els dos anys. Em sentia poc cuidat o estimat, perdia la paciència a la mínima i avorria qualsevol comentari o opinió que s’allunyés de la meva lògica. Al mateix temps, també havia d’admetre que l’Alexandra m’estava demostrant que malgrat tot, ella volia seguir al meu costat, i que preferia arriscar el seu futur i seguir viatjant amb mi, passés el que passés. Així doncs, vaig decidir seguir endavant i seguir-nos donant una oportunitat, tot i que durant alguns moments vaig estar a punt d’engegar-lo tot a fer punyetes. Aquests dies, no només han servit per a avaluar la nostra relació i les forces per a continuar junts el viatge, durant aquests dies també hem dedicat forces hores a posar a punt el viatge, després d’estar un any fora d’Europa. Primer i el més important, vaig tramitar una nova assegurança pel cotxe, vàlida per a Grècia, Turquia i Iran. Amb anterioritat havia anat a la companyia estatal d’assegurances grega i em van comentar que tots els cotxes que entraven a Grècia sense assegurança havien de pagar 180€ l’assegurança d’un mes. Vaig fer bé de saltar-me la duana del port, doncs per menys d’aquest import tindria una assegurança de tres mesos tramitada des d’Espanya. Paral•lelament a l’assegurança, també vàrem canviar els frens del cotxe, comprar uns filtres de recanvi per al proper canvi d’oli, arreglar de nou la planxa protectora del motor i comprar la protecció de la nevera que les duanes d’Israel em varen perdre durant la inspecció i que segons sembla no em pagaran malgrat comentar-me que tenien asseguradora. I entre discussió i discussió, i entre reparació i reparació, també hem tingut força temps per a trobar-nos amb força fent de Grècia, tots ells molt interessants, tot i que em vaig prendre aquestes coneixences com a un altre parèntesis en el viatge, doncs ja feia més d’un any que el viatge havia passat per Grècia i llavors ja m’havia interessat per la seva cultura, tradicions, política, opinions,... Admeto que no es una actitud massa positiva per la meva part, tot i que – repeteixo – no em va privar de gaudir amb aquests nous amics i mantenir-hi converses molt interessants. Moltes d’aquestes noves amistats em preguntaven sobre els meus recursos econòmics que em permetien viatjar. És una pregunta que no m’havien preguntat massa a Àfrica, doncs allà es tendeix a creure que qualsevol blanc té la possibilitat de viatjar sempre que ho desitgi. Acostumat ja a la pregunta, sempre repetia la mateixa resposta: un terç dels diners els obtinc escrivint per a mitjans de comunicació, un altre terç me’ls paga una empresa que tenia, i la resta me’ls deixa el banc i els hauré de tornar. Aquí, les amistats també em pregunten sovint sobre què faré quan torni, i si seré capaç d’estar-me quiet en un lloc. Jo sempre els responia que el viatge no deixa de ser un projecte dels molts que tinc, un projecte que espero que m’obri les portes del següent: ser escriptor i potser escriure llibres que aportin solucions als problemes del món. 27/04/2008:
Després de passar el dimarts a la platja i de dinar un deliciós borx (una sopa agre de vegetals típica de Romania que l’Alexandra va cuinar) varem tornar a Atenes per a retrobar-nos amb uns amics per assistir a un concert de música tradicional grega, amb dos llaüts, gran contrabaix, un melancòlic cantant i un excel•lent clarinetista. Al final del concert, l’Electra ens va proposar: - Voleu venir a celebrar la pasqua ortodoxa a l’illa de Lesbos? Hi havia dos altres nois invitats, en Natan, un holandès que estava estudiant de tocar la flauta a Atènes, i l’Hector, un espanyol de Cuenca que estava de vacances a Grècia. L’Alexandra feia dies que em demanava de celebrar la pasqua ortodoxa amb amics, doncs ella és Cristiana Ortodoxa, i naturalment vàrem acceptar. A més, qui deixaria passar l’oportunitat de veure un pilot de lesbianes i lesbians? Eps, no em refereixo a les dones que s’atrauen entre sí, em refereixo els naturals de l’illa de Lesbos. De totes maneres, és ben cert que les dones que s’atrauen entre sí, també s’anomenen lesbianes, degut a una antiga poetessa Grega nascuda a l’illa de Lesbos. Aquesta poetessa anomenada Sappho va escriure diversos poemes d’amor dirigits a altres dones, deixant el nom de lesbiana associat a aquest tipus d’amor per la posteritat. Els cinc hem gaudit de molts bons dies a Lesbos (la tercera illa més gran grega, o la vuitena del Mediterrani), passejant per Mitylene, la seva tranquil•la i comercial capital, i coneixent l’illa gràcies a uns amics d’Electra que tenien cotxe i també gracies a la generositat d’altres lesbians que ens van parar quan vàrem fer autoestop. Lesbos és famosa entre els grecs pel seu Uzo (beguda alcoholica) i pel seu oli d’oliva, prova d’això són els 11 milions d’oliveres que cobreixen bona part de l’illa. Lesbos també és coneguda per les seves nombroses fonts termals, que alimenten diferents banys de tipus turc i que nosaltres també vàrem gaudir dos dels dies. Però el més impressionant va ser observar les celebracions tradicionals de la pasqua ortodoxa. La pasqua ortodoxa es celebra normalment a diferents dates de la pasqua catòlica (o occidental), perquè els cristians ortodoxos utilitzaven tradicionalment el calendari julià, mentre que els catòlics utilitzaven el calendari gregorià. Apart d’aquestes diferències en les dates, també hi ha altres diferències en la celebració de la mort i resurrecció de Jesús, tot i que per a no allargar-me explicant-les, només descriuré la meva experiència d’aquests dies. Van ser unes celebracions interessant, al cap i a la fi, segons Wikipedia Grècia és el primer gran país amb més proporció de cristians, només 4 petits països tenen més proporció de cristians, entre ells el Vaticà, naturalment. El dijous, la nit en que mor Jesús, les esglésies s’omplen de fidels per a escoltar les santes escriptures, finalment, abans de mitja nit, totes les llums de les església s’apaguen i il•luminada per tènues espelmes es pot observar una gran creu que es transportada vacil•lant entre els creients plorosos i els nens espantats. L’endemà vàrem observar al poble de Agiassos la celebració de l’embalsamament de Jesús i el seu enterrament. Milers de fidels es van aplegar a l’església i els carrers per a observar l’epitafius, una caixa coberta de flors simbolitzant els sarcòfag de Jesus i que era transportat pels carrers del poble, seguit de cants fúnebres. I el dissabte el vespre és el gran dia de la resurrecció, de nou milers de fidels s’apleguen a les esglésies duent les millors robes i espelmes blanques adornades amb flors, o peluixos en el cas dels nens, i esperen l’hora de la resurrecció, en la que les llums de l’església s’apaguen i la llum vinguda de Déu encén les espelmes de tots els fidels, passant-se la flama els uns als altres. Aquesta també és la nit de la comilona i en que els joves competeixen amb els ous vermells que es van preparar el dijous, simbolitzant la sang de Jesús. Cada nen té un ou dur, i el fan xocar els uns contra els altres, resultant un ou guanyador que no s’ha trencat, mentre la resta dels nens gaudeixen menjant el seu ou trencat. Meteora (veure sobre mapa) 01/05/2008:
Durant el viatge hem estat allotjats per nombroses persones, però aquests dies ha estat al revés. Al tornar de Lesbos, vàrem invitar a l’Hector, un viatger Espanyol, a visitar amb nosaltres les muntanyes i monestirs de Meteora. I no només va viatjar i menjar amb nosaltres sinó que, a més, va dormir un dia dins l’autocaravana, acomodant la taula i seient com a llit. La segona nit, l’Hector va dormir al ras, no perquè ja no el volguéssim a dins, sinó perquè ell va preferir dormir sota les estrelles contemplant el impressionant paisatge de Meteora. Però tot i insistir en dormir al ras, sovint ens comentava lo afortunats que érem de poder viatjar amb una autocaravana i que en un futur, si la seva situació econòmica millorés, també intentaria fer-ho. De totes maneres, l’Hector tampoc es podia queixar del tot, ja que durant tot l’any passat va estar viatjant per l’Amèrica llatina. D’altre banda, l’Hector té l’avantatge de tenir un caràcter extravertit, afable i altruista que de seguida desperta la simpatia de la gent i la seva hospitalitat. De segur que en un futur proper també podrà realitzar el seu somni. Molta sort Hector! Tessaloniki (veure sobre mapa) 07/05/2008:
Seguint la mateixa ruta que 2 anys enrere, després de Meteora ens vàrem desplaçar fins a Tessaloniki on havia de rebre una carta des d’Espanya amb l’assegurança del cotxe que ens havia de permetre entrar a Turquia i Iran. Però el divendres la carta encara no havia arribat a correus, i en comptes de quedar amb gent de Tessaloniki que prèviament ja havíem contactat, vàrem preferir de passar el fi de setmana a la platja. L’Alexandra no volia trobar-se amb la Kiriaki, la noia de Tessaloniki amb qui havia tingut una petita aventura l’anterior vegada, i jo tampoc tenia ganes de trobar-me amb ningú en general. Encara em sentia sense il•lusió per a seguir viatjant, o com a mínim sense la mateixa il•lusió que tenia al principi, tot i que tampoc volia abandonar el viatge o tornar a casa. Aquesta desorientació suposo que part de la causa dels lleugers atacs d’ansietat que vaig patir durant el fi de setmana i els dos dies següents. Sumat a la desorientació o desil•lusió, també hi ha el cansament o angoixa pels possibles problemes que potser tindrem en el futur durant el viatge: les dificultats per entrar a Iran si descobreixen que he estat a Israel, la impossibilitat d’entrar a Xina amb cotxe, les complicacions si hem de vendre el cotxe a l’Índia o embarcar-lo a altres destinacions,… No tinc la mateixa energia d’abans per a afrontar els entrebancs, però tinc ganes de tornar-la a tenir. En qualsevol cas, confio que la il•lusió em tornarà quan entri a Turquia, passat Istambul, quan tot sigui nou per mi, i quan en certa manera s’hagi acabat l’odissea de no poder creuar Síria per a arribar a Turquia. El dimarts va arribar per fi la carta i una mica més animat per a poder seguir el viatge cap l’est, vaig començar a definir uns objectius que s’han anat afirmant a mesura que ens apropàvem a Istambul: • Em tornaré a entusiasmar amb el projecte prendre el pols al món i intentaré entrevistar a molta més gent, més d’una persones per país. • M’il•lusionaré per les noves gents, cultures, històries, paisatges,... que descobriré, enriquint-me cada vegada més com a persona. • Tornaré a convèncer-me que les dificultats del viatge són positives per a créixer com a persona i si més no, són positives per a explicar. ‹ Anterior (08/03/2008) MES Següent (2008-05-07)› ‹ Anterior (2008-04-06 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-10 - Greece)› |
|
