| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/04/2008) MES Següent (2008-06-07)› ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran) PAÍS Següent (2009-11-18 - Romania)› Turkey Istambul (veure sobre mapa) 12/05/2008:
Els dies a Istambul han estat molt intensos, tot i que ara estic escrivint aquestes paraules escoltant les onades del Mar Negre de fons i la importància d’aquests dies passats sembla més relativa. En qualsevol cas, començaré a relatar els esdeveniments més irrellevants, que en realitat no ho són. Des de Tessaloniki vàrem arribar a Istambul en dos dies. La última nit la varem passar al costat de la platja del Mar de Marmara, en un poble costaner proper a Istambul. Al matí, quan ens disposàvem a seguir el viatge, un home anomenat Mustafà se’ns va apropar i ens va demostrar el significat de l’hospitalitat turca. Sense parlar gent d’anglès ens va invitar a un cafè i un cop a casa seva va intentar mantenir una conversa amb nosaltres utilitzant un diccionari i un llibre d’anglès del seu fill. Finalment, sense que nosaltres ho insinuéssim en cap moment, es va oferir per a carregar aigua a l’autocaravana, que en realitat ho necessitava. Abans d’acomiadar-nos, vaig mirar la traducció de gràcies al seu diccionari i vaig exclamar amb sentiment “Tesekkür”. Al entrar de nou a Istambul, tot i que ja m’havia sorprès la primera vegada, em vaig tornar a sorprendre per la modernitat i l’enormitat de la ciutat i els seus suburbis, en la qual viuen uns 12 milions de persones. Mentrestant, l’Alexandra em descrivia els sentiments d’endinsar-se a un país que va estar ocupant i intentant conquerir nombroses vegades Romania, el seu país. D’altre banda, l’estada a Istambul i la visita als seus monuments, mercats, àrees comercials, em va tornar part de l’energia perduda i necessària per a continuar el viatge, però sobretot al observar la il•lusió amb que l’Alexandra descobria aquesta nova ciutat. També em va tornar una altre part de l’energia trobar-me amb dues noves persones a Istambul, els quals vaig entrevistar pel projecte de prendre el pols al món i amb els que vaig mantenir converses molt interessants sobre religió, esoterisme, moralitat, Déu,... D’altre banda, amb l’Alp, el primer noi que ens vàrem trobar, també vàrem parlar sobre la llibertat d’expressió a Turquia. Al demanar-li d’entrevistar-lo ens va presentar la llei turca 301, segons la qual qualsevol turc que manifesti quelcom encontre de Turquia, dels seus governants o la seva història s’enfrontarà a una pena de presó. Aquesta llei també era una de les causes que des de Turquia no pogués accedir al web Youtube d’internet, perquè allà hi havia exposat un vídeo on s’atacava Ataturk, l’heroi Nacional i pare de la Turquia actual. En qualsevol cas, l’estada a Istambul va ser molt més transcendent que aquestes visites i encontres, perquè en realitat a Istambul vaig definir la continuació del viatge. Al mirar per Internet si a India podria vendre l’autocaravana vaig descobrir que no, perquè (entre molts altres motius) les autoritats no deixen importar vehicles amb el volant a l’esquerra. Aquest descobriment, i el coneixement que a Austràlia tampoc podria vendre l’autocaravana amb facilitat, per poc em va fer abandonar la idea de continuar el viatge per Àsia, per a seguir-lo per Amèrica amb un nou vehicle. Però després de meditar múltiples opcions, finalment em vaig decantar pel següent pla: Seguirem viatjant amb l’autocaravana per Turquia, Iran (si no em deixen entrar hauré de reconsiderar tot el pla), Pakistan i Índia, on intentaré vendre l’autocaravana a un Europeu que la retorni a Europa o la deixaré aparcada mentre visiti els següents països: Nepal, Xina, Japó, Vietnam, Malàisia i Tailàndia. A continuació desfaria camí cap a Europa amb l’autocaravana si no l’hagués venut amb anterioritat. Però encara hi ha una altre decisió de gran importància que va tenir lloc a Istambul. Feia dies que m’adonava que amb les meves accions estava intentant dinamitar la relació amb l’Alexandra. És un defecte que fa més de 10 anys que no m’abandona. Amb les meves anteriors parelles, després d’uns dos anys de convivència, m’acabava aclaparant i no acceptant més els defectes de la meva companya em posava a dinamitar la relació perquè no tenia el valor de trencar-la unilateralment (o d’acceptar-la tal com era). Això m’estava passant amb l’Alexandra, perdia molt fàcilment la paciència amb els seves freqüents fases de mal humor i estava començant a desitjar que tornés a Romania per a seguir el viatge sol, tot i que pensava que ella m’estimava massa com perquè m’abandonés sense problemes. De fet, – l’Alexandra m’ho recordava sovint – ningú m’arribaria a estimar tant com ella, i m’ho creia: ella havia canviat molt per mi, encara que ho cregués insuficient. En qualsevol cas, no pensava que l’Alexandra m’acabés donant amb tanta facilitat la opció de trencar la relació, doncs suposo ella també estava cansada que li digués que ja no l’estimava. En realitat, l’Alexandra no volia trencar la relació, però perfaria estar a Romania cuidant la seva àvia malalta mentre jo creuava Iran i Pakistan, per a després tornar-se a reunir amb mi a la Índia. Però jo sabia que si continuava sol no l’esperaria. Tenia a les meves mans l’oportunitat de trencar la relació d’una manera molt poc traumàtica. Però llavors, com sempre, vaig començar a valorar els molts bons moments viscuts amb l’Alexandra i a valorar tots els canvis realitzats per ella, per exemple l’absència de crisis de nervis des d’Etiòpia. Vàrem passar tota una tarda abraçats al llit, l’Alexandra plorant per la nostra imminent separació mentre jo estava prenent una de les decisions més importants de la meva vida. Finalment vaig exclamar amb sentiment: • No vull que marxis, si marxessis no t’esperaria. Vull continuar el viatge amb tu – I poc més tard vaig aconseguir expressar. – T’estimo, perdona’m per tot el mal que t’he fet. .... A prendre el pols al món amb l’Alp, aquest va respondre que el principal problema del món és la ignorància i la poca compartició d’informació. El problema es solucionaria amb l’educació, ensenyant filosofia i ètica. Ell pot col•laborar com a escriptor introduint sutilment morals en els seus escrits. El principal problema de Turquia és l’educació, la qual es basada en clixés que la gent no es qüestiona si són certs o no. La solució seria la mateixa que en el cas mundial. L’Alp es considera feliç gracies a les seves creences esotèriques que li permeten ser optimista. L’Alp seria més feliç si la gent fos més tolerant i altruista. El secret de la felicitat és seguir les pròpies virtuts. En Ferhan opinava que el principal problema del món és el coneixement, al qual difícilment es pot accedir. Només uns nou vinguts extraterrestres podrien solucionar el problema. A Turquia, l’educació també és el principal problema, el qual no deixa pensar més enllà de les ensenyances. No era optimista amb la solució del problema, tot i que intenta influenciar els seus amics. En Ferhan es considera feliç, amb els llibres, amics, musica, humor,... En Ferhan seria més feliç amb la bona companyia d’una noia. El secret de la felicitat és el coneixement, per exemple coneixement de què vols o què t’agrada. Ankara (veure sobre mapa) 14/05/2008:
Vàrem estar pocs dies a Istambul perquè havíem de solucionar diverses coses a Ankara, la capital. Tot i així, vàrem donar una mica de volta i vàrem estar-nos un dia gaudint del tranquil i poc explotat Mar Negre, el mateix mar que refresca Romania, el país de l’Alexandra, un mar que jo encara no havia vist. Tot i que el mar és blau, com la resta de mars, es creu que el nom és degut a la poca visibilitat del Mar Negre, la qual només és de 5 metres (25 metres en el Mar Mediterrani), provocat per la rica concentració de microalgues degut a la molt poca salinitat del mar. Avui a mig matí hem arribat a Ankara, una ciutat sorprenent moderna (l’Alexandra sovint em comenta que Turquia és molt més moderna i desenvolupada que Romania), i ens hem dirigit directament a l’ambaixada d’Espanya on m’estaven guardant el passaport que havia tramitat a Etiòpia (l’ambaixada d’Etiòpia l’havia enviat a Kenya en comptes d’Egipte i al no poder-lo recollir a Egipte el van enviar a Turquia). L’ambaixada m’ha entregat el nou passaport i m’ha informat que hauria d’anar a la policia per a estampar el visat de Turquia al nou passaport. Però això suposava un problema, perquè tenint l’experiència de la renovació del passaport a Egipte, sabia que en el nou visat farien referència a l’antic passaport, en el qual tenia evidències d’haver entrat a Israel, impossibilitant-me la opció d’entrar a Iran. Vaig estar discutint el problema amb l’ambaixada i finalment vàrem trobar la solució. Els Espanyols poden viatjar a Turquia utilitzant només el carnet d’Identitat, així doncs, declararia com a perdut l’antic passaport, sortiria de Turquia utilitzant el DNI i tornaria a entrar utilitzant el nou passaport, el qual només tindria visat d’entrada sense cap referència a antics passaports. D’altre banda, aquesta opció no ens suposava fer molts més quilometres de carretera, ja que teníem previst de visitar la costa del mar Mediterrani i Egeu el qual ens aproximava a Grècia. No tenint opció de començar a tramitar els visats d’Iran i Pakistan fins que no haguéssim sortit abans de Turquia, vàrem decidir de començar a fer camí, la mateixa tarda, cap a la costa sud de Turquia, abans però, ens vàrem reunir una hora amb en Özgür, el noi de Couchsurfing que havia rebut desinteressadament uns mapes d’Àsia i el carnet de conduir internacional i m’ho havia enviat a Jordània, i el qual també havia rebut més recentment dos llibres de Lonelyplanet els quals em va entregar. Va ser una trobava curta, però vàrem quedar de retrobar-nos en tornar a Ankara, ja que en Özgür té previst de fer un viatge similar al nostre amb moto i estava ansiós d’informacions. Antalya (veure sobre mapa) 18/05/2008:
Dirigint-nos cap a la costa sud des d’Ankara, ens vàrem desviar un o dos centenars de quilòmetres per a visitar una veritable meravella: Pamukale, que traduït del turc significa castell de cotó. Pamukale ocupa una gran extensió de muntanya sobre la qual ha precipitat un blanquíssim carbonat calci provinent de les fonts termals de la zona, donant la sensació d’estar nevada i creant formidables terrasses sobre les quals s’escola l’aigua. Les fonts termals brollen amb 250 (o 500 segons un tríptic) litres d’aigua calenta per segon, la qual conté una gran concentració de minerals (1,4 gr/litre) i curiosament una gran radioactivitat. Malgrat aquesta última, es diu que les aigües tenen poders curatius i medicinals i així també ho deurien considerar els antics romans, els quals van construir uns banys d’aigües termals i un temple al voltant dels quals es va expandir una ciutat anomenada Hierapolis. La ciutat, famosa pels seus banys curatius, va créixer fins als 100.000 habitants, però va decaure amb el pas dels segles degut a successives conquestes i terratrèmols. La visita a Pamukale inclou les ruïnes de Hierapolis, de la qual es conserva el carrer principal empedrat, diverses columnes i arcs en peu, un magnífic teatre i una necròpolis amb múltiples tombes entre les quals jo i l’Alexandra vàrem jugar a ser zombis. La següent destinació va ser Antalya, una turística ciutat a la costa del mar Mediterrani amb casi 800.000 habitants. Tot i la massificació, les feréstegues muntanyes que envolten la ciutat i els precipicis sobre els quals s’estén la ciutat antiga li confereixen un cert encant, encara que no coincidiria amb Atatürk que va manifestar “sense dubte, Antalya és el lloc més bonic del món”. En qualsevol cas, si vàrem gaudir de la ciutat, va ser gracies a la bona companyia que hi vàrem trobar. La Tijen és una simpàtica escriptora de llibres de cuina que ens va mostrar encantada la seva ciutat i un mercat de productes orgànics que s’organitza cada diumenge. A més d’intercanviar algunes receptes de cuina amb l’Alexandra, vàrem tenir algunes converses interessants amb la Tijen. Per exemple, després de comentar els problemes soferts amb Síria després d’entrar a Israel, la Tijen va explicar-me que als turcs que entren a Xipre del Nord també els passa el mateix, perquè Grècia no accepta Xipre del Nord com a país i veta l’entrada a Europa de qualsevol ciutadà que en tingui algun segell d’entrada al passaport. De la mateixa manera que els anteriors turcs trobats, la Tijen també es queixava de l’actual govern de transfons islàmic, perquè en comptes de fer passos cap a la Unió Europea sembla fer-los cap al món àrab. Això comença a provocar que moltes dones es comencin a cobrir el cabell per motius polítics, no pas religiosos, perquè si fos per motius religiosos no es vestirien tant seductores. És cert que abans d’Ataturk, l’heroi nacional, el país era musulmà, però Ataturk el va convertir en un país secular donant les mateixes oportunitats als homes i a les dones, però passat casi un segle, sembla que una part de la societat preferiria tornar als temps antics. A Antalya també hem trobat avui a la tarda amb en Murat, el qual ha aprofundit una mica més en el tema. Durant els anys 80, hi va haver tants conflictes entre dretes i esquerres que els militars van prendre el control del país amb el suport dels Estats Units. A partir de llavors, es va obligar la ensenyança de religió islàmica a les escoles per tal d’oblidar el conflicte d’ideologies, tot i que molt segur, aquesta norma està començant a provocar un altre tipus de conflicte d’ideologies. En Murat també ens ha parlat dels problemes amb els Kurds a Turquia, als quals es va prohibir el seu idioma després dels 80 i també es va reduir sensiblement la inversió de l’estat a la seva regió i a l’est del país en general. Des d’una posició nacionalista turca, també ens ha explicat la seva visió de la història en referència als armenis. Durant la primera guerra mundial, terroristes entre els armenis, suportats per Rússia, atacaven l’imperi Otomà mentre l’exèrcit lluitava a l’oest, fent decidir a les autoritats de deportar a tots els Armenis més al sud, durant el hivern i sense mitjans de transport. De totes maneres, en Murant no creia que hagués estat un genocidi o que haguessin mort els centenars de milers que alguns mitjans calculen. Poc després d’acomiadar-nos, he vist pel carrer d’Antalya un cartell propagandístic en el què es negava molt taxativament sobre el genocidi d’Armènia. --- Vaig prendre el pols al món amb la Tijen, la qual opinava que el principal problema del món és la gent, la qual es creu superior a la natura però no ho és, creant grans problemes mediambientals. La solució és canviar un mateix, essent més responsable (no té cotxe, menja ecològicament, no contamina,...), per tal d’influir el seu entorn de la mateixa manera. El principal problema de Turquia és la dependència i importació de productes primaris, que abans produïa el mateix país al camp. La solució es trobaria subvencionant els agricultors perquè cultivin els aliments tradicionals. Ella com a escriptora intenta crear consciència. La Tijen es considera feliç a vegades, sobretot quan es troba a la natura, o quan publica un llibre, o ajuda a gent,... Quan fa yoga és sent més feliç. El secret de la felicitat és no estar trist pel passat no preocupat pel futur. Fethiye (veure sobre mapa) 22/05/2008:
Hem estat uns quatre dies recorrent la turística costa antigament habitada pels Lycians, entre les badies d’Antalya i de Fethiye. Els Lycians, coneguts des del temps dels faraons, estaven organitzats com una federació de ciutats, la qual era admirada pels antics grecs, sempre en conflicte entre les diferents ciutats. Més tard, la federació Lyciana es va incorporar a l’imperi romà, però conservant significativa independència. Malgrat tot, al llarg de la seva història, els Lycians van haver de combatre molts intents de conquesta, escollint en dues ocasions de suïcidar-se en massa abans de ser conquerits. En qualsevol cas, durant l’assimilació del cristianisme, terratrèmols, plagues i els atacs pirates van provocar la desaparició de la federació. El mateix vespre després de sortir d’Antalia, vàrem arribar a Chimera, un indret màgic proper a l’antiga ciutat Lyciana d’Olympos. Chimera era una bèstia mitològica amb la part frontal amb forma de lleó, la final de serp i la central de cabra (difícil de representar) que tenia com a característica principal l’habilitat de llençar flames, i és aquesta característica la que va donar el nom al indret que vàrem visitar. Després de pujar amb la llum del crepuscle durant una mitja hora per un camí costerut, vàrem arribar a una pendent rocosa il•luminada per una desena de fogates que cremaven sense llenya. Des de l’antiguitat la muntanya no ha deixat d’escopir gas metà per diferents forats, els quals s’encen de forma natural i espontània. Antigament les flames servien per a fomentar mites i per guiar els vaixells durant la foscor, però actualment les flames serveixen per a escalfar el te o cremar la carn dels de turistes que visiten la muntanya, durant el dia i sobretot els vespres de lluna plena. L’endemà vàrem visitar les properes ruïnes d’Olympos, de les quals només es conserven unes quantes pedres amuntonades entre els arbustos i una gran porta d’un dels antics temples dedicats als Déus romans, passant la resta del dia prenent el sol a la preciosa platja d’enfront les ruïnes. El següent dia ens vàrem aturar breument a Demre, el poble on va viure Sant Nicolau, llegendari pels seus regals i donacions, convertint-lo en el mitològic Santa Claus. Vàrem seguir fins a Kas, un bonic poble coster, amb petits carrerons plens de tendes turístiques, algunes antigues tombes Lycianes a visitar, i un petit amfiteatre romà amb unes fenomenals vistes cap al mar. De totes maneres, el poble era massa turístic com per a quedar-nos-hi per la nit i vàrem tornar a la carretera fins a Patara. A Patara s’hi troben les ruïnes d’una altre ciutat Lyciana, situades properes a una llarga i excel•lent platja de sorra on a l’estiu niden les tortugues marines. Per aquest motiu, està prohibit passejar darrera els vint metres posteriors a la platja i també visitar la platja durant nit. En qualsevol cas, vàrem acampar a l’aparcament proper a la platja i l’endemà vàrem gaudir d’un tranquil dia de sol, mar i visita cultural a les ruïnes, entre les quals destacaven un gran amfiteatre i un passeig de columnes mig inundat per l’aigua de la pluja. I avui, ens hem dirigit cap al canyó de Saklikent, no massa convençuts, doncs aquest no apareixia a la nostra guia de viatges, i és imperdonable, perquè la visita hauria de ser obligatoria. En arribar, he llegit en una informació local que el canyó de Saklikent és la segona gorja més llarga d’Europa (14km), afirmació estranya doncs el canyó es troba a la part asiàtica de Turquia. En qualsevol cas, de segur que és un dels més bonics del mon, i també més divertits de recórrer, doncs es pot fer amb relativa facilitat però amb l’aigua arribant a estones fins als genolls. Tot i així, al cap de mitja hora de caminar per l’estret i profund canyó, hem tornat enrere, perquè han començat a aparèixer petites cascades a les quals podia relliscar i submergir la càmera. I finalment, per la tarda hem arribat a la atractiva però massificada platja de Oludeniz, propera a Fethiye. Hi ha ciutats que semblen conquistades pels alemanys, però aquesta ho semblava pels anglesos, i per nombrosos joves que volaven amb parapent saltant de muntanyes properes. És massa tard per a marxar, però demà al matí a primera hora, sortirem a buscar un indret més tranquil. Bodrum (veure sobre mapa) 27/05/2008:
Koycegiz, a la riba d’un llac proper al mar, va ser el tranquil indret que cercàvem per a relaxar-nos. Ens hi vàrem una tarda i tot l’endemà, encara que també hi va contribuir el fet que tinguéssim Internet sense cables des de l’autocaravana. Vaig estar cercant molta informació sobre filosofia, que és un tema que m’està començant a entusiasmar, i sobre el qual m’agradaria escriure un llibre, en acabar el viatge, tot i que per moments pensava abandonar-ho tot per aquesta nova il•lusió. En qualsevol cas, també vaig seguir estudiant la possibilitat de seguir el viatge cap a Àsia creuant les repúbliques “stan” (Armenia, Georgia, Azerbaijan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kyrkyzstan) per després creuar molt breument Xina fins al Pakistan. Aquesta nova ruta ens permetria evitar Iran els mesos de calor, el qual visitaríem al hivern, quan tornéssim del viatge per l’Àsia. Tenia un pressupost assumible per a creuar Xina (500€), però m’estava adonant que tindríem problemes per a obtenir un visat per a Turkmenistan si no contractàvem un paquet turístic (mínim 300€), a més a més, havia de comptar el cost del vaixell per a creuar el mar Caspi des Azerbaijan a Turkmenistan (mínim 200€). Per això, quan l’agència Xina ens va canviar el preu de 500 a 800€ varem decidir que seguiríem amb el pla inicial de creuar Iran d’anada i de tornada. Des del tranquil i tradicional poble de Koycegiz ens vàrem dirigir cap a l’animat i turístic poble de Bodrum, que s’estén davant d’una badia dominada per un castell construït pels creuats. Bodrum va ser famós a l’antiguitat per posseir una de les set meravelles del món antic, el Mausuleum de Halicarnasus, del qual actualment només es conserven algunes restes al museu d’història de Londres. A Bodrum vàrem tenir la sort de trobar-nos primer amb la Carine, una noia belga que feia dos anys que treballava a Turquia organitzant vacances de cirúrgiques (per exemple turistes que s’operen els pits mentre visiten un altre país). La Carine ens va explicar que a Bodrum els turcs acostumen a ser molt esnobs, rics i tancats en ells mateixos, complicant-li el negoci a vegades, o fins i tot, obligant-li a mig ocultar el seu xicot kurd, anomenat Nazli. Vaig preguntar al Nazli sobre la situació al Kurdistan, però aquest no es va voler mullar gens, i després d’aclarir-me que no existia tal país o regió, em va comentar que la situació estava molt millor ara que anys enrere. A Bodrum també ens vàrem trobar amb en Zafel, un turc que regentava un hotel molt bonic i recomanat a moltes guies (Su Otel) i que no quadrava amb la definició d’esnob amb que la Carine definia molts dels turcs de Bodrum. En Zafel ens va convidar a passar dos dies (ahir i avui) relaxats a les instal•lacions del seu hotel, gaudint de piscina, Internet i uns deliciosos esmorzars. En Zafel em va comentar que l’illa que hi ha davant de Bodrum, a pocs quilòmetres, pertany a Grècia, igual que moltes altres illes que hem anat discernint properes a la costa turca. En qualsevol cas, tot i la relació recelosa entre turcs i grecs, els grecs de les illes i els turcs de la costa s’acostumen a visitar mútuament, establint una bona relació i comerç. D’altre banda, al preguntar-li si els turcs es senten pertanyent al continent europeu o asiàtic, em va respondre que a la costa els turcs es senten més pròxims a Europa, en canvi, al interior es senten més propers a Àsia o a l’orient mitjà. Efes (veure sobre mapa) 29/05/2008:
Efes (o Ephesus) és un altre indret de visita obligatòria, bé no sé si obligatòria per a tot al món, perquè el indret ja estava prou massificat de turistes, però al menys hauria estat imperdonable si nosaltres no l’haguéssim visitat. Ephesus va ser una antiga ciutat de la costa d’Anatolia, que va estar governada per ionians (una tribu similar als lycians), perses, grecs, breument pels faraons d’Egipte, els romans i els bizantins. Durant la dominació romana, la ciutat va arribar a tal esplendor que va arribar a tenir entre 400 i 500 mil habitants, essent la ciutat romana d’Àsia més gran, i potser la segona de l’imperi romà. Durant l’imperi roma i el bizantí, coincidint amb els inicis del cristianisme, la ciutat també va esdevenir un important centre religiós. Segons el nou testament, l’apòstol Pau va utilitzar la ciutat com a base de les seves missions, també es creu que l’apòstol Joan va ser enterrat a les afores ciutat, sobre la tomba del qual es va aixecar una església. La ciutat va decaure quan aquesta va perdre el port, degut a l’acumulació de sediments (actualment es troba 5 km terra endins) i finalment degut diversos atacs de pirates àrabs. La principal atracció de Efes és la magnífica façana (de tres pisos) de l’antiga biblioteca de Celsus, construïda al 135 en honor a un governador romà i amb capacitat per a 12.000 rotlles de papir. També destaca el grandiós teatre, que amb una capacitat de 25000 espectadors es creu que era el teatre obert més gran del món antic. Al teatre es va utilitzar per a representar drama, però més endavant batalles entre gladiadors, dels quals recentment s’ha descobert un cementiri. I segurament encara falta molt més per a descobrir, doncs només s’ha excavat un 15% de l’àrea que ocupava la ciutat. Apartat de l’antiga ciutat, a la tarda hem visitat el temple d’Artèmis, una de les set meravelles del món antic però del qual actualment només es conserva una altíssima columna en peu. El temple d’Artèmis, originalment més gran que el Parthenon d’Atenes, va ser cremat al 356BC (abans de crist) per un llunàtic anomenat Herostratus que volia ser recordat pels segles dels segles. Curiosament va cremar la mateixa nit que va néixer Alexandre el Gran, el qual va reconstruir el temple més tard, finalment destruït pels Goths. Izmir (veure sobre mapa) 30/05/2008:
Izmir, a la costa del mar Egeu, és la tercera ciutat més poblada de Turquia amb uns 2,5 milions d’habitants, i posseeix segon port més important després del d’Istambul. Malgrat tot, Izmir no és una ciutat amb massa atractiu turístic, a excepció del seu ambient cosmopolita lliberal i modern, i segurament no l’haguéssim visitat si no ens haguéssim trobat breument amb un contacte que hi teníem, en Mustafà, el qual ens ha invitat a sopar a casa seva i després a assistir a un concert de música Jazz a la seva universitat. En Mustafà ens ha fet notar la modernitat d’Izmir, mostrant-nos que cap noia pel carrer duia vel, i ha acabat comentant: “Si Turquia no pot entrar a la Unió Europea, com a mínim haurien de deixar-hi entrar la ciutat d’Izmir”. I segurament tenia raó, a simple vista, la principal diferència de la ciutat respecte Barcelona era l’existència de mesquites en comptes d’esglésies, de les quals, contràriament a altres ciutats, no n’hem sentit els muetzins cantant a través dels altaveus. Assos (veure sobre mapa) 02/06/2008:
Ja amb més presses, doncs a l’Alexadra se li estava acabant el visat d’un mes de Turquia, hem seguit recorrent la costa del mar Egeu direcció nord. Després d’Izmir ens vàrem dirigir cap a Pergamon, on hi ha unes altres ruïnes d’una antiga ciutat grega i romana. Però devíem estar encara cansats de la visita a les extenses ruïnes d’Ephesus, perquè quan vàrem arribar a mitja tarda a Pergamon i ens van comentar que tancaven en mitja hora, vàrem decidir de saltar-nos aquella visita i seguir el viatge, cap a Ayvalic. Ayvalic és un tranquil poble de pescadors situat just davant de l’illa grega de Lesbos. El port sembla molt freqüentat per turistes, però el interior de la vila havia conservat l’essència de la vida immutable amb el pas del temps. I és per això que, passejant pels carrers estrets del centre, ens vàrem sorprendre per la sensació d’estar caminant per un poble grec, doncs la majoria de les cases eren d’estil hel•lènic, i fins i tot les mesquites semblaven esglésies ortodoxes, les quals tenien una mitja lluna en comptes d’una creu a la cúpula, i al costat s’hi alçava un minaret. La raó era evident, fins a principis del segle XX, el poble havia estat habitat per grecs, igual que molts altres poblats de la costa turca. Però després de la guerra greco-turca, ambdós països van pactar al 1923 de realitzar un intercanvi de població, de manera que tots els ciutadans turcs de religió grec-ortodoxa serien desplaçats a Grècia i tots els musulmans establerts al territori grec serien desplaçats a la nova Turquia. Aquest intercanvi de població va implicar el moviment d’uns 2 milions de persones i la finalització dels 3000 anys de la presència grega a les costes de l’Àsia menor. Avui hem seguit més al nord, vorejant la costa des de la qual sempre podíem observar la gran illa de Lesbos. És curiós lo a prop que es trobava la illa i lo lluny que semblaven trobar-se els dies que hi havíem passat. No podíem evitar de mirar l’illa amb certa malenconia mentre ens apropàvem al nou destí, Assos, les últimes ruïnes greges que pensàvem visitar a la costa turca (no pensem visitar Troia, ja que malgrat la popularitat mitològica, sembla que les seves ruïnes no són massa interessants). Assos es troba al cim d’un turó rodejat per un petit poble rural i tradicional de cases de pedra, anomenat Behramkale. En realitat, no hi ha masses runes a visitar, però les columnes d’un antic temple dedicat a Atena elevant-se sense presumptuositat davant un blavíssim mar i l’illa de Lesbos, era una romàntica vista que valia la pena. D’altre banda, amagat darrera la falda de la muntanya, hem descobert el tranquil i petit port de Behramkale, on els propietaris de les antigues cases dels pescadors convertides en restaurants esperaven resignats uns turistes que no arribaven. Galipoli (veure sobre mapa) 04/06/2008:
Des de Assos, ens vàrem dirigir cap a Çanacale, des d’on vàrem agafar un econòmic ferri que creuava l’estrat de Dardanelles fins a la península de Galipoli. Aquesta península potser no despertarà cap memòria a un català, tot i que per aquestes terres va campar la companyia catalana o els almogàvers. Però Galipoli està gravada a la memòria col•lectiva dels australians i neozelandesos doncs en aquesta península va tenir lloc una sagnant batalla durant la primera guerra mundial, en la qual els seus països van participar, juntament amb els britànics i francesos. La península de Galipoli es troba al sud d’Istambul, a la part europea de Turquia, separada del continent asiàtic per l’estret de Dardanelles, un estret de vital importància durant la primera guerra mundial, doncs estava dominat per l’imperi Otomà i era la única via marítima possible que els aliats tenien per a ajudar Rússia, la qual estava assetjada pels exèrcits centre-europeus. Amb la intenció de prendre Constantinople, l’actual Istambul, i assegurar una via marítima de subministrament amb Rússia, el 25 d’abril del 1915 les tropes britàniques van desembarcar al cap de Helles i les tropes australianes i neozelandeses, més al nord, a la que seria anomenada platja Anzac, però l’exèrcit Otomà estava preparat i molts soldats van morir durant aquestes primeres hores. La batalla es va allargar durant 8 mesos, amb moltes pèrdues a ambdós bàndols, i amb una retirada final de l’exèrcit aliat que va preferir destinar les forces restants a altres fronts. Va ser una derrota dolorosa, però per als australians i neozelandesos aquesta batalla va significar el naixement de la seva identitat nacional o el que seria anomenat esperit d’Anzac. Per part otomana, la batalla és recordada com la victòria de Ataturc, l’heroi nacional que anys més tard va fundar l’actual Turquia. En qualsevol cas, no es va tractar d’una victòria dolça, a causa dels 58.000 soldats otomans que van morir i els 140.000 ferits, comparats amb els 44.000 soldats morts pel bàndol aliat i casi 100.000 ferits. Mentre filmava per a un pilot d’un programa de televisió, els milers de tombes dels diferents cementiris, tant turcs i aliats, no podia deixar d’imaginar-me la fatalitat i absurditat de la batalla, transcorrent a les petites platges, sota els precipicis, entre els boscos de pins,... És trits observar tantes morts de joves per una missió tan inútil, però encara és més trist que les guerres continuïn succeint i que hi hagi persones que continuïn morint a causa d’aquestes bogeries col•lectives. Greece Alexandroupolis (veure sobre mapa) 07/06/2008: Contràriament al que ens esperàvem, vàrem poder sortir de Turquia sense problemes, jo utilitzant només el meu carnet d’identitat i una fotocopia del visat d’entrada (tenia el passaport antic anul•lat i el nou passaport el volia utilitzar només per entrar, per tal de no tenir cap referència al passaport antic, que havia viatjat per països indesitjables). De totes maneres, el principal motiu per a sortir de Turquia, era permetre a l’Alexandra de tornar a entrar-hi gaudint una altre vegada d’un visat de 30 dies. I apart d’aprofitar un parell de dies per a relaxar-nos a aquesta petita ciutat d’Alexandroupolis, també hem aprofitat per a comprar alguns productes que són més econòmics a Grècia que a Turquia: aigua, panses (a l’Alexandra li agrada menjar-les amb iogurt), xiclets i diesel. Turquia és un dels països del món amb els carburants més cars, a més a més, en els últims trenta dies, el diesel s’havia encarit un 10%, arribant a costar 1,7€/litre. No és que fos molt més econòmic a Grècia (1,4€/litre), però omplint tot el dipòsit i els tres bidons de 20 litres m’estalvio uns 40€. En qualsevol cas, no m’he estalviat de pagar casi 200€ en diesel. Estic començant a pensar que seré un dels últims viatgers pel món utilitzant cotxe propi. A aquest pas, només hi podrà haver viatgers utilitzant transport públic o bicicleta, i de ben segur que serà molt millor pel medi ambient. Sí, soc culpable i admeto que és positiva aquesta escalada sense fi dels preus dels carburants. ‹ Anterior (08/04/2008) MES Següent (2008-06-07)› ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran) PAÍS Següent (2009-11-18 - Romania)› |
|
