| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/04/2011) MES Següent (2011-06-07)› ‹ Anterior (2011-04-23 - Nicaragua) PAÍS Costa Rica San José (veure sobre mapa) 11/05/2011:
El dissabte a la nit vaig estirar-me al llit, al costat de l´Alexandra, i em vaig començar a regirar sense poder dormir. Feia un dia que havíem arribat a Costa Rica i que havíem estat allotjats per dos nois i una noia molt hospitalaris i simpàtics. Malgrat tot, havien tornat a aparèixer dubtes a la meva ment. No podia deixar de preguntar-me si no era ja hora d´abandonar el viatge i tornar a casa. No era la primera vegada que tenia aquests pensaments, però amb anterioritat sempre m´havia convençut que només faltava un altre any d´aventures. Només ens faltava recórrer el continent sud-americà abans de finalitzar el projecte inicial de conèixer les diverses cultures del món durant sis anys. Ja havíem recorregut bona part d´Europa, Àfrica, Orient Mitjà, Asia i Amèrica del Nord i Central; vivint intensos moments, fent amics inoblidables, descobrint tradicions fascinants, visitant paratges captivadors... I només ens faltava un altre any. En realitat, a tots dos (a l´Alexandra i a mi) ens feia il·lusió visitar Sud Amèrica, sabíem que el continent ens meravellaria, però al mateix temps ens sentíem molt cansats. Durant els primers anys de viatge no havíem tingut aquest problema, però ja feia setmanes o potser mesos que ens esgotava canviar cada pocs dies de destinació, dormir en llits diferents, a vegades en habitacions inconfortables i sense intimitat. Seguíem descobrint indrets encisadors, però a mi em costava més deixar-me seduir per la seva màgia. Seguíem coneixent a gent molt interessant, però jo estava menys ansiós per a absorbir els seus coneixements. Només ens faltava un any i aquest era precisament el problema. Pràcticament des del principi del viatge per Amèrica, l´Alexandra i jo havíem mantingut una part del nostre pensament ancorat a casa, fent plans pel nostre retorn. Faltava relativament poc temps per a tornar i no podíem deixar els plans de futur per a l´últim moment. L´Alexandra volia vendre productes comprats a India i jo volia escriure llibres, un projecte que ja tenia fins i tot abans de començar el viatge. Estàvem massa il·lusionats amb el retorn i sovint havia de refrenar a l´Alexandra que, per exemple, es posava a imaginar maneres sobre com podríem decorar el pis que actualment tenim llogat. També hi havia un altre problema. Després de publicar el llibre d´aventures d´Àfrica havia començat a escriure un llibre que inicialment tenia intenció de començar a escriure un cop arribéssim a Catalunya. De tant imaginar el futur m´havia avançat als plans. Serà un llibre de filosofia que m´apassiona, titulat ´Com viure feliç sense lliure albir´, el primer llibre d´una sèrie que planejo d´escriure. El llibre m´havia mantingut tancat moltes hores a diverses habitacions d´hotel, consultant a Internet, llegint i escrivint. Tot i així em forçava a sortir a descobrir les diferents ciutats on estiguéssim. Però el llibre seguia ocupant una bona part de la meva ment, fent-me perdre el interès per les converses amb altres viatgers o amics locals i pels indrets visitats, els quals ja només em resultaven atractius per a fotografiar. Inevitablement em preguntava, si el meu somni era esdevenir un escriptor, quin sentit tenia finalitzar el viatge? Durant els primers anys, el viatge m´havia aportat un coneixement molt valuós per a la meva desitjada carrera, però recentment havia deixat d´absorbir informació. Em sentia preparat per a començar a escriure algunes de les meves conclusions. Només ens faltava un any de viatge, però ja feia temps que havia decidit de no considerar un fracàs la finalització anticipada d´aquell llarg projecte. Tenia molt clar que havia de seguir el camí que em fes més feliç, però quin era? Donava voltes i més voltes al llit pensant la resposta adequada, despertant a l´Alexandra que sovint cridava que deixés de moure´m. Vaig arribar a la conclusió que seria més feliç tornant a casa. Però també vaig pensar que podia posposar la meva decisió fins després d´arribar a Colòmbia, a on teníem bitllet d´avió en dues setmanes des de Panamà. Amb tot, si a Colòmbia havia de prendre la mateixa decisió, potser no era necessari esperar tant. Tenia ganes de comentar els meus dubtes a l´Alexandra i discutir-ho entre els dos, però no ho podia fer. Sabia que, si obria la possibilitat de tornar a casa anticipadament, l´Alexandra no em deixaria tancar tan fàcilment aquesta porta. Vaig donar una altre volta al llit i l´Alexandra es va tornar a queixar. Dubtant vaig alçar la veu: ´Alex, t´he de comentar algu´. ´Calla i deixa´m dormir´. Vaig pensar ´ella s´ho perd´ i vaig seguir rumiant una estona més què havia de fer. Vaig imaginar com seria la nostra tornada i la imatge va ser prou positiva. Vaig tornar a despertar a l´Alexandra ´T´he de dir algu´. ´Calla´. ´Estic pensant de tornar a casa aviat´. Això la va despertar enseguida: ´Quan?´ em va preguntar. ´Aviat, el més aviat possible, què en penses?´ No calia que li ho preguntés, l´Alexandra es va posar ben contenta: ´Sí, tornem a casa. Més endavant podrem tornar a Amèrica i acabar aquesta part del viatge´. L´Alexandra tenia raó. Tampoc era necessari de donar per acabat aquest viatge, més endavant, potser d´aquí uns anys, podríem tornar a Sud Amèrica i visitar tots els seus països que de segur ens encisarien. Mentrestant descansarem i iniciarem altres projectes que de moment ens aportaran més felicitat. Gracies per a seguir el nostre viatge. En un futur tornareu a saber de nosaltres. Una abraçada per a tots!
Quan vaig conèixer Jan mai vaig pensar que aquest projecte es portaria a terme en tant de temps, però em vaig unir a ell i vaig tenir els millors anys de la meva vida. Hem viscut experiències increïbles de contar per a tota la vida. Vaig aprendre molt sobre el món i sobre mi mateixa. Però el viatge no és tot el que som i sentim que necessitem començar a fer altres coses en les nostres vides i tenir més perspectives. Els últims mesos han estat bastant agradables, el viatge va resultar molt més fàcil, però al mateix temps el pes de tots els anys de viatge, 5 més exactament, pesaven profundament sobre les nostres esquenes. Ens cansàvem cada vegada que havíem de canviar d´un lloc a un altre, cada vegada que havíem de dir adéu als bons amics de la carretera, cada vegada que havíem de creuar una nova frontera. Pensàvem que era hora de tornar, però ens vam mantenir en silenci per molts mesos admirant les noves cultures i llocs que es desenvolupaven a través dels nostres ulls. Manteníem un gran silenci entre nosaltres sobre el tema de tornar a casa perquè en Jan sabia que jo volia i ho necessitava, però poc a poc ell va començar a sentir el mateix. El projecte Globetour no està en el seu final, seguirém d´una manera diferent, amb nous camins, contribuint a nous projectes i segur viatjarem de nou en algun moment. Les nostres vides van canviar gràcies a aquest viatge, hem trobat tants bons amics i el viatge ens ha dibuixat el nostre futur. Gràcies a tots i esperem que podem veure de nou a Catalunya, la nostra casa, o en algun lloc d´Europa. |
|
