| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/05/2010) MES Següent (2010-07-07)› ‹ Anterior (2010-06-01 - US) PAÍS Següent (2010-06-15 - US)› Spain Orís (veure sobre mapa) 10/06/2010:
Després d’estar recorrent casi sense parar, durant 4 anys, bona part d’Europa, Àfrica, Orient Mitjà i Àsia, amb l’Alexandra, hem estat 6 mesos retinguts a casa, massa temps per a un cul inquiet que volia seguir prenent el pols al món. De totes maneres, això era el més sensat, perquè l’Alexandra, amb passaport romanès, tenia problemes per a obtenir el visat d’Estats Units, el país on volíem iniciar la nostra travessia americana. Així doncs, el primer pas va ser casar-nos, quelcom no tant senzill entre dues persones de nacionalitats diferents. Finalment, vàrem obtenir els permisos pertinents i el dia 20 de febrer ens vàrem casar envoltats d’amics i familiars. Unes setmanes més tard l’Alexandra va haver de volar a Romania per a registrar el casament i a continuació demanar un nou passaport on constés la seva residència a Espanya. Va ser així que, un cop rebut el passaport tres setmanes més tard, finalment vàrem poder demanar hora a l’ambaixada nord-americana a Madrid. Vàrem arribar-hi a mitjans de maig, l’Alexandra carregada de nervis i jo de papers, els quals van ser inútils, perquè sense verificar res ens van anunciar que ens concedirien un visat turístic vàlid per a 10 anys. Ens va costar de reprimir l’alegria, tot i que tampoc ens vàrem entretenir a celebrar-ho, perquè de seguida ens vàrem posar a buscar un bitllet d’avió cap a Califòrnia pel dia 10 de juny, just l’endemà de la data que tenia previst presentar el meu primer llibre del viatge. Hauria preferit haver iniciat abans els darrers dos anys de viatge per Amèrica, però també ha anat bé disposar d’aquests sis mesos sedentaris per a fer un altre tipus de viatge, un viatge interior per la memòria que m’ha permès d’escriure sense presses el “Relat del primer any d’un llarg viatge prenent el pols al món. Europa”. Recent editat en català, aquest llibre narra amb transparència els pensaments i sentiments d’un viatger principiant; els successos divertits o irritants que el fan madurar; els contrasts entre els diferents països i regions visitats a Europa; els somnis i il•lusions de les persones que coneix pel camí i les seves interessants opinions polítiques i filosòfiques que queden reflectides a les entrevistes del projecte: “Prenent el pols al món”. Aquest llibre, amb un pròleg de Toni Argonès i il•lustrat amb 20 pàgines de fotografies, serà presentat el dimecres dia 9 de juny a les 8 del vespre a la llibreria “la Tralla” de Vic. Durant la presentació, també faré una valoració dels 4 darrers anys de viatge per Europa, Àfrica, Orient mitjà i Àsia, projectant al mateix temps fotografies de l’Aventura. Finalment, introduiré la darrera etapa del viatge per Amèrica, que recorreré amb la meva dona Alexandra durant dos anys de nord a Sud, sense autocaravana, la qual vàrem vendre poc després d’arribar a Catalunya. A continuació anirem a sopar a Vic tots els que s’hagin apuntat amb antelació. Podeu comprar per 18euros el llibre a les llibreries catalanes o a la nostra botiga de Globetour: ”Relat del primer any d’un llarg viatge prenent el pols al món. Europa” US Los Ángeles, CA (veure sobre mapa) 15/06/2010:
- Hola, em dic Clarissa - Vàrem apartar la mirada de la finestra de l’avió i una noia amb un somriure jovial va seguir la seva presentació. – Volo a Los Angeles, vosaltres també? La passatgera anònima va fer el gest de seure al seient lliure del costat de l’Alexandra, mentre els dos responíem – Sí – encara sorpresos per la seva introducció. Després la noia es va adonar que s’havia equivocat de fila, però poc va importar, perquè de seguida va fer amistat amb una altra dona amb qui va estar parlant durant tot el viatge. En canvi, jo i l’Alexandra vàrem intentar dormir durant tot el trajecte, per a tenir el mínim jetlag possible, tot i que entre somnis em també em vaig estar preguntant “serà la societat americana tan oberta com aquesta noia?”. A jutjar pels pocs dies transcorreguts en aquest nou país, diria que els americans són bastant oberts, tanmateix, el que més ens ha sorprès fins al moment ha estat la gran diversitat de la societat. Aquests primers cinc dies hem estat allotjats per una família argentina que ens ha tractat fenomenal, apart d’ajudar-nos a buscar una furgoneta de segona mà que volíem comprar per a moure’ns pel continent. Una de les furgonetes que vàrem mirar va resultar ser d’un noi que provenia d’Iran, a qui vàrem posar molt content quan li vàrem explicar que havíem visitat el seu país i que ens havia meravellat la seva gent. Després el noi ens va explicar que a Estats Units mai s’havia sentit discriminat, a diferència d’Europa on havia viscut durant 9 mesos a França. Escoltant aquell comentari vaig pensar que els Estats Units havien hagut d’afrontar el problema de la multi-culturalitat i multi-racialitat feia molt temps, mentre que a Europa, el problema era molt més recent amb la immigració dels darrers anys. Descartant la furgoneta de l’iranià, al següent dia vaig decidir d’anar a mirar una altra furgoneta d’un home Mexicà, que vivia a un altre sector de la ciutat. Vaig tardar 3 hores per a arribar-hi, havent d’agafar un autobús, un metro i un tren que em van seguir meravellant amb la diversitat de la població: un asiàtic introvertit que compartia seient amb un negre que no deixava de parlar amb una cantarella que semblava imitar una cançó de rap, una noia amb mini faldilla al costat d’un home decorós llegint un llibre de caràcters àrabs, o una grossa dona embolicada en un sari de la India ocupant part del seient d’un escanyolit llatí de bigoti perfilat. Eren unes imatges molt similars a les de l’oficina de registre de vehicles, on vaig haver d’anar a registrar la furgoneta Chevy Astro comprada al mexicà per 2000dòlars. Allà, mentre esperava assegut la cua de 3 hores, una dona velleta de pell i cabells molt blancs em va donar conversa i va aportar un punt de vista ben diferent a la diversitat, manifestant la seva preocupació del creixent nombre d’immigrants, als quals l’estat destinava masses recursos. En qualsevol cas, al cap de poc, la meva preocupació va ser una altra, perquè l’home mulat de darrera el mostrador em va informar que havia de pagar 400dòlars per a posar la furgoneta al meu nom, perquè el mexicà a qui l’hi havia comprat havia deixat de pagar la registració del vehicle els últims dos anys. Per fi teníem la desitjada furgoneta que ens permetria moure’ns amb llibertat per Estats Units i Canadà i tenir un lloc on dormir en cas de necessitat. La llàstima va ser que la recerca de l’auto no em va permetre gaudir amb suficient tranquil•litat de la meravellosa hospitalitat d’en Sebastian, qui acabava de tornar d’un viatge amb moto de sis mesos per tot Sudamèrica. En Sebastián i la seva família vivien a la vall de San Fernando, un extensíssim barri de cases unifamiliars habitat per una tercera part de la població de Los Angeles. Era una característica que es repetia a tota la ciutat: casi totes les cases eren d’una sola planta (potser per la por latent als terratrèmols) i envoltades per un jardí de gespa ben tallada que desemboca sense murs als tranquils carrers, per on no passeja casi ningú. En realitat, davant tal ocupació del terreny horitzontal, l’única manera de moure’s per Los Angeles i les rodalies és amb cotxe privat (el transport públic era escàs i lent amb distàncies tant llargues). Així doncs, vàrem haver de dependre de l’entrega d’en Sebastian, qui ens va portar a Downtown una nit, una de les poques zones de Los Angeles on s’alcen diversos petits gratacels. I un altre dia ens va portar a la platja de Malibú, on nosaltres ens vàrem trobar a en David, un amic d’una amiga de la plana de Vic, qui ens va invitar a una festa d’aniversari a una bonica casa ancorada davant d’una bonica platja privada. La festa va estar bé, tot i que ens vàrem sentir una mica fora de lloc, amb els invitats disgregats amb petits grups oberts però no mostraven massa interès amb la nostra presència. 21/06/2010:
Coneixent que ens hauríem de quedar més d’una setmana a Los Angeles, buscant i comprant un auto i posteriorment visitant la ciutat, vàrem decidir buscar un altre hoste per no abusar de l’hospitalitat d’en Sebastian i la seva família, els quals ens havien ajudat molt. Va ser així que, sis dies després vàrem carregar la bonica Chevy Astro Van amb les nostres motxilles i ens vàrem dirigir cap al famós barri de Hollywood, on ens esperava en Jordan, qui va resultar ser un altre fabulós amfitrió. En Jordan regentava el restaurant més antic del bulevard de Hollywood, Musso & Frank Grill, on ens va invitar nombrosos vespres a menjar algun deliciós plat o a beure exquisits martinis mentre conversàvem amb ell. En Jordan estava molt interessat a conèixer la nostra experiència viatgera, perquè molt aviat ell tenia planejat traspassar el restaurant a un seu cosí per a poder viatjar la resta de la seva vida. No cal dir que totes les històries i anècdotes que li vàrem explicar li van incendiar la passió per a viatjar, sobretot a Àfrica, on va decidir estar-se potser un any, en comptes d’uns pocs mesos. La situació de la casa d’en Jordan, era immillorable, a dos carrers del bulevard de Hollywood, per on vàrem passejar diversos vespres, amb la mirada acotada per tal de caçar el nom daurat d’alguna celebritat coneguda al centre d’una de les nombroses estrelles a les aceres. Encara que el bulevard de Hollywood tingués un ambient no excessivament fastuós, era divertit (sobretot per l’Alexandra) passejar per indrets amb noms ja famosos, com el Teatre Kodac, o el proper Sunset boulevard que travessava Beverly Hills i Bell Air, fins a Malibu beach o Mulholland drive. I aprofitant que teníem cotxe i que ens havíem comprat un GPS, també vàrem conduir fins a les platges de Santa Monica, Venice, Palos Verdes y Long Beach. Dels quatre, l’ambient de Venice va ser el que més ens va encantar, ple de negres (o afro-americans segons la terminologia actualment acceptada), llatins i caucàsics que passejaven lleugers de roba, prenien el sol a la platja o suaven jugant a bàsquet. Més d’una vegada ens va fer somriure el comportament dels afro-americans, amb una expressivitat, alegria i desinhibició que semblaven copiats d’una pel•lícula còmica americana. Mentre l’Alexandra anava de compres amb unes amigues, una altra tarda vaig gaudir de les bones vistes de la ciutat des de l’observatori Griffit i al dia següent dels gratacels del Downtown. Entre les moltes atraccions, vaig entrar a la moderna catedral catòlica on un guia ens va explicar a un grup que la catedral era la més gran d’Estats Units, superant per dos peus la llargària de Sant Patrick de Nova York. De la catedral em va sorprendre el mausoleu que ocupa tot el soterrani, on qualsevol cristià s’hi pot enterrar previ pagament d’una milionada que de segur ajudaria a pagar tots els litigis d’abusos sexuals en els que estava immersa l’església catòlica americana (el guia va mencionar que un petit nínxol d’un pam quadrat valia 300.000 dòlars). Un dels vespres que vàrem visitar en Jordan al seu restaurant, ens va invitar a seure a una taula on hi havia uns amics seus, entre els quals un guionista a qui li estaven produint una pel•lícula, un guitarrista de la banda de John Fogerty i una cantant d’un grup californià. La velada va ser molt entretinguda, nosaltres interessant-nos per les seves vides celebres i ells apassionant-se amb el nostre viatge. Més tard, mentre detallàvem el nostre itinerari previst de 9 mesos pels Estats Units i Canadà, en Jordan va comentar que possiblement hi volíem dedicar massa temps, perquè les diferències dins del seu país no eren tant accentuades i que un road trip era el més apropiat a Amèrica, coneixent el continent a través de la finestra d’un vehicle. Jo li vaig comentar que possiblement tenia raó, que potser eren masses mesos, però que d’altra banda, no únicament volíem conèixer bonics paisatges sinó que també desitjàvem submergir-nos en les cultures més important del món. Fins ara havíem conegut les diverses cultures europees, africanes, islàmiques i asiàtiques però encara ens faltava immergir-nos en la cultura anglosaxona, en part perquè no havíem pogut arribar a Austràlia. A més a més, l’experiència i les amistats als Estats Units estaven resultant fabuloses, i els 8 o 9 mesos no semblaven excessius per a seguir descobrint el país. Desprès de sopar, en Jordan es va quedar al restaurant mentre nosaltres tornàvem a casa acompanyats per un amic seu, qui ens va explicar que era conseller en hospitals (ajudava als familiars d’un difunt), un treball en el qual era important tenir creences religioses. A continuació va desfermar la meva fascinació per les religions, explicant que era un cristià obert de ment i que fins i tot li agradava conèixer altres creences i que havia fet un curs de meditació zen. Li vaig preguntar perquè creia en Déu i ell em va intentar mostrar que era una conseqüència del meravellós món en que vivíem, però jo li responia que també considerava que l’univers era apassionant i no necessitava situar-hi un Déu al darrera perquè ho seguís essent. L’endemà en Jordan es va interessar per les opinions religioses del seu amic, les quals mai havien intercanviat. Desprès en Jordan va explicar que feia temps havia observat que els viatgers acostumen a ser més ateus, segons ell perquè els ateus no creuen en un altre tipus de vida després de la mort i necessiten experimentar més aquesta, prenent més riscos per a ser feliços. Jo vaig estar completament d’acord amb la seva opinió, afegint també que viatjar et fa obrir la ment, et fa descobrir noves religions i creences i et fa adonar que és absurd lligar-te a uns dogmes que simplement són culturals. El darrer vespre en Jordan ens va portar de picnic a un bosc al costat del Hollywood bowl, un impressionant amfiteatre modern amb capacitat per a 18.000 espectadors, on aquella nit tocaven diversos grups africans. Després de beure’ns una ampolla de vi i de començar a fosquejar, vàrem recollir les restes de l’àpat i ens vàrem endinsar pel bosc mig ajupits fins a arribar a prop d’uns lavabos del teatre, a on vàrem córrer per sentir-nos totalment protegits entre els altres espectadors. A continuació vàrem seure en un dels bancs i vàrem gaudir d’un apassionant espectacle de música mentre buidàvem una altre mitja botella de vi. En un moment donat, observant la gent del voltant ballant o bevent vaig imaginar que em trobava a Europa o fins i tot Àfrica, però les banderes al costat de l’escenari em van tornar a la realitat: la típica americana i una altre amb un ós dibuixat a sobre el text “República de Califòrnia”. Vaig preguntar a en Jordan perquè consideraven el seu Estat una república però només va arronsar les espatlles i tot seguit va explicar que Califòrnia és el millor Estat del país, per la seva gent simpàtica, perquè té mar i platja, neu a les muntanyes, deserts, boscos,... Encara no podíem comparar-lo amb cap altre Estat, però el que sí era cert era que de moment nosaltres ens hi sentíem meravellosament bé. San Diego, CA (veure sobre mapa) 24/06/2010:
Vàrem marxar de Los Angeles després de dinar amb en Jordan. Vàrem programar el GPS cap a San Diego, encara que no tinguéssim intensió d'arribar-hi aquella mateixa tarda o nit. Abans vàrem visitar l'anomenada catedral de cristall, una enorme església moderna coberta totalment de vidre que havia alçat una de les nombroses religions protestants d'Estats Units. A continuació, fugint d'aquella monstruositat, ens vàrem aturar a l'extensa platja de Huntington, la qual tenia un moll o passarel·la que s'endinsava un o dos cents metres cap al mig del mar, a sota de la qual diversos surfistes intentaven enfilar-se en alguna onada. Vàrem deixar passar una bona estona observant els experimentats surfistes, arribant tard al tranquil poble de Laguna Beach, on vàrem haver de buscar un carreró desert on aparcar el cotxe i passar-hi la nit. No va ser una nit del tot relaxada, perquè l'Alexandra estava una mica paranoia manifestant que vindria la policia i ens empresonaria als dos per dormir al carrer, i cada dos per tres em deia que no em mogués massa perquè s'engegaria l'alarma del cotxe que no havíem aconseguit desactivar. Tanmateix, vàrem dormir i l'endemà vàrem visitar el bonic poble de Laguna Beach, amb alguna platja aïllada entre espadats. A continuació ens vàrem dirigir a la Missió de San Juan Campistrano, la qual no vàrem visitar per la seva entrada excessiva (9$/persona), tot i que semblava valer la pena, igual que la seva basílica on sí vàrem poder entrar. Finalment vàrem arribar a San Diego, on ens esperaven en Pep (el germà del meu cunyat) i la seva dona Ana. La rebuda va ser meravellosa i de nou ens vàrem sentir com a casa uns quans dies més, els quals vàrem aprofitar per a relaxar-nos però també per a visitar la ciutat durant un intens dia. Sens dubte, el més interessant va ser la costa del barri de la Jolla, delimitat per mansions i cases a la banda de terra, però ben feréstec a la banda de mar, amb nombroses foques que nedaven graciosament o descansaven en nombroses colònies. També em va agradar la ciutat vella de San Diego, un petit grupuscle de cases antigues que intentaven imitar el poble de San Diego, poc temps després que arribessin els primers exploradors. Observant algunes fotografies i pintures antigues dels seus museus gratuïts, em va fascinar l'aïllament dels primers pobladors i la buidor d'aquella vall que avui en dia estava sobresaturada d'habitants. Finalment, amb menys energies i temps vaig visitar el parc Balboa i l'animat barri de Gaslamp. També va ser agradable compartir els vespres amb en Pep i l'Ana, quan ell tornava de la universitat on estava fent un doctorat en lingüística i ella d'uns cursos per a ser professora de ioga. En Pep i l'Ana ens van explicar la seva experiència d'un any als Estats Units i les petites diferències que hi havia amb Europa, per exemple les llargues distàncies que havien de recórrer per anar a comprar, al gimnàs, a la universitat, o a qualsevol lloc. Amb tan sols dues setmanes nosaltres també havíem detectat moltes petites diferències en les cultures, però cap de substancial. Em donava la impressió que els Estats Units i Europa es podien comparar culturalment a dos germans bessons que havien estat separats i aïllats durant molt temps: la base de la seva cultura i educació era la mateixa, però els detalls com la manifesten podien ser molt diferents. Per exemple, a Estats Units es pot conduir a partir de 16 anys (18 a Europa), no es pot comprar alcohol fins als 21 anys (18 a Europa), a casi tots els Estats està completament prohibida la prostitució (alegal a Europa), la gran majoria de cotxes funciona amb canvi de marxa automàtic (m'està agradant força aquest nou sistema de conducció), les companyies de telèfon cobren per a rebre trucades i sms al mòbil (a Espanya això seria inimaginable). Totes aquestes havien estat petites diferències que havíem detectat en només 14 dies, però de segur n'hi havia moltes més que descobriríem al llarg del viatge, però cap que confrontés els recents orígens comuns de les dues cultures.
Després de passar dues setmanes a dues grans metròpolis de la costa oest dels Estats Units, les següents dues o tres setmanes les volíem passar visitant Parcs Naturals de Califòrnia, Arizona i Utah. És per aquest motiu, que vàrem situar la cèntrica ciutat de las Vegas com a `camp base` de les nostres exploracions. Segurament vàrem fer ben fet, perquè després d'estar dos dies conduint amb temperatures properes i superiors als 40ºC (a la costa mai superàvem els 30ºC) necessitàvem una nit i matí per a recarregar les piles, incloent les dels nostres ordenadors i càmeres de fotos. Tanmateix, els Parcs Naturals que vàrem visitar pel camí es van merèixer de sobres el nostre sufocament. Sortint de San Diego, varem creuar el Cuyamaca Rancho State Parc, una zona muntanyosa que semblava haver cremat anys enrere, encara que conservava força atractiu. Tot seguit vàrem creuar el l'àrid desert d'Anza Borrego, el qual estava habitat en algunes parts per petites pobles i cases mòbils que hi semblaven instal·lades des de feia anys. Ens va fascinar que hi hagués gent vivint en aquell forn, tot i que les condicions amb les que semblaven viure eren molt millors a les dels habitants de l'Àfrica Subsahariana. Els africans vivien una situació realment desesperada, perquè havien de subsistir amb els recursos proporcionats pel desert, a diferència d'aquells americans que, refrescats amb l'aire acondicionat, ho deurien importar tot, incloent l'aigua, de les ciutats. Cap al final de la tarda vàrem entrar al Parc Nacional de Joshua Tree i acampàrem en un aparcament davant d'unes frondoses palmeres que segles enrere havien habitat indígenes i més tard buscadors d'or. L'endemà, tot just despertar-nos a la sortida del sol, vàrem fer una caminada d'una hora i mitja pel desert de darrera el palmerar, seguint un camí entre la sorra, roques i plantes de desert fins a una mina d'or abandonada, la qual estava excavada a la roca ferma. En tornar vàrem aturar-nos al centre d'Informació del parc, on vàrem pagar 80$ entre els dos per una targeta que ens permetria entrar durant un any a tots els parcs naturals dels Estats Units sense pagar res més. I finalment, enfilant la carretera del parc, trobarem el primer arbre de Joshua, amb branques sense direcció prefixades i acabades amb un manyoc de fulles punxegudes. Pensàvem que seria l'únic arbre Joshua del parc i per poc l'Alexandra em va convèncer de parar per a fotografiar aquell solitari exemplar, però al cap de pocs quilòmetres en vàrem començar a trobar més, tants que en algunes zones els arbres de Joshua pràcticament formaven un bosc. Però l'espectacle visual no va acabar aquí, doncs el parc també ens tenia reservades grans extensions de cactus, interessants pujols rocosos, embassaments d'aigua naturals, pics amb grans vistes,... M'hauria quedat tot el dia recorrent a peu i amb cotxe els diferents camins i carreteretes del parc, però havíem d'arribar a les Vegas abans que fosquegés i a mitja tarda vàrem marxar.
De camí a les Vegas ens va sorprendre trobar-nos un gran salar i, a la històrica carretera 66, un arbre ressec i tombat ple de sabates penjant de les seves branques. Vaig comentar aquesta imatge a en Justin, en el magnífic amfitrió que ens va allotjar aquella nit, i ell em va dir que aquell arbre era famós i que era anomenat el shoes tree (l'arbre de les sabates), però al buscar-ne informació a internet ens vàrem trobar que hi havia molts altres shoes tree arreu del món, una afició molt curiosa de la gent. En Justin ens va explicar la història de Las Vegas, una gran ciutat situada al bell mig del desert, però també en un indret on des de sempre hi havia hagut aigua, on antigament ja hi havia hagut nadius o indis vivint. Des de l'arribada dels colonitzadors, Las Vegas va esdevenir un obligat punt de parada entre les caravanes que anaven de l'Est a Oest. Però la importància de la ciutat va créixer a partir del 1930, quan la construcció de la presa de Hobber propera va portar-hi molts treballadors, als quals es va incentivar la seva arribada amb baixos impostos i apostes legals. I l'última gran transformació es va iniciar al 1950, quan el gàngster Bugsy Malone va construir un casino de luxe a la ciutat, una aposta que tothom considerava perdedora, però que va acabar triomfant. Va ser així que la ciutat es va anar convertint en el centre de les apostes, l'espectacle i la diversió en general de tot Estats Units. Li vaig preguntar a en Justin si la seva adolescència havia estat especial pel fet d'haver crescut a Las Vegas i em va contestar que no massa, però que estava massa acostumat a que res tanca als fins de setmana o a les nits i que a les Vegas podies anar a menjar o a comprar a qualsevol hora. Després va afegir que li costava acostumar-se a acceptar que a altres ciutats els bars tanquen a una hora prefixada, malgrat que tu encara tinguis set i diners a la butxaca. Parlant sobre viatges, en Justin va comentar que els americans són en general molt innocents i que fàcilment poden generar malentesos culturals, perquè estan acostumats a viatjar pel seu país, gran però sense canvis culturals significatius, a diferència de la resta del món que és molt divers i amb múltiples fronteres cada pocs quilòmetres. Finalment, en Justin va mencionar que Els Estats Units no tenen la història d'Europa i que el més interessant a visitar són els parcs Naturals i no pas les ciutats, les quals no tenen tant atractiu com a Europa. Va ser així, tal com teníem planejat i aconsellat per en Justin que la següent setmana vàrem estar coneixent alguns dels interessants Parcs Naturals de Utah i Arizona. I realment, quina raó tenia en Justin, els Parcs visitats ens van fascinar. Vàrem visitar nombrosos indrets, dormint a la carretera, dutxant-nos amb botelles d'aigua amagats als boscos, passant calor a estones (finalment ens vàrem veure obligats a posar gas a l'aire acondicionat de la Chevy Van comprada), altres estones gaudint de les fresques temperatures dels parcs elevats,... Ha estat una intensa setmana, però jo l'hauria allargat molt més, visitant indrets secundaris que han quedat apuntats al paper o visitant punts més remots dels Parcs Naturals, amb cotxe o a peu. Però a l'Alexandra li va costar acostumar-se a la calor o a les incomoditats de dormir al cotxe, menjar aliments no cuinats o dutxar-nos amb botelles d'aigua i em va estar pressionant per a anar més ràpid. D'altre banda, no em volia deixar perdre les celebracions del tradicional 4 de juliol en alguna ciutat important, com les Vegas. Així doncs, el dissabte 3 al vespre, després d'haver gaudit visualment d'alguns dels indrets més fantàstics de la terra, vàrem tornar a fer camí cap a Las Vegas on teníem intenció de tornar a recarregar les piles per a les properes visites.
Ens va sorprendre les temperades temperatures d'aquest parc natural, que en mig del desert s'elevava sobre un massís rocós, formant paisatges que ens podien recordar a Suïssa. Bryce Canyon National Park (veure sobre mapa) 29/06/2010:
Un dels parcs naturals que més ens va fascinar, sobretot la caminada que vaig fer per sota les agulles rocoses que poblaven com un bosc el canyò. Grand Canyon National Park, North Rim (veure sobre mapa) 30/06/2010:
Visitant aquestes fantàstiques vistes em vaig preguntar quina podia ser la causa evolutiva biològica o cultural que havia provocat en els humans tal fascinació per les grans obres o monuments de la naturalesa. Coyote Buttes, the wave (veure sobre mapa) 02/07/2010:
Definitivament un dels llocs més fascinants visitats. Una petita joia oculta entre muntanyes rogenques que ens va transportar a un somni psicotròpic geològic. Un autèntic paradís per als fotògrafs. Grand Canyon National Park, South Rim (veure sobre mapa) 03/07/2010:
Ja cansats de tanta visita, el South Rim del Gran Canyó ens va sorprendre menys que el north Rim, sobretot perquè aquell dia era dissabte i hi havia tanta gent que no vàrem poder agafar cap dels autobusos públics cap a les zones més aïllades del parc. ‹ Anterior (08/05/2010) MES Següent (2010-07-07)› ‹ Anterior (2010-06-01 - US) PAÍS Següent (2010-06-15 - US)› |
|
)
