| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (09/07/2010) MES Següent (2010-09-07)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Bellingham, WA (veure sobre mapa) 10/08/2010:
Vàrem arribar a Bellingham, l´última ciutat de la costa oest dels Estats Units abans d´arribar a Canadà, un dia de pluja. Però poc va importar, perquè no teníem intenció de visitar o conèixer la ciutat, simplement volíem retrobar una bona amiga, l´Amy, la noia provinent d´Alaska que ens havia allotjat feia un any a Xining a Xina. Tornant a fer mostra de la seva hospitalitat, l´Amy ens va deixar la seva habitació mentre ella prenia possessió del sofà de la casa compartida on vivia. De totes maneres, aquell vespre no vàrem anar a dormir d´hora perquè abans vàrem anar tots junts, incloent els sociables nois amb qui vivia, a una festa a una casa particular o house party. Segons ens van explicar, les house parties con molt populars entre el jovent als Estats Units, molt més que les discoteques o pubs. Un dels amics de l´Amy va fer de disjokey, seleccionant música molt bona, mentre la resta, uns 30 o 40, la meitat dels quals anaven disfressats de maneres divertidament ridícules, ballàvem animadament. Cadascú dels assistents a la festa havia portat les botelles o llaunes d´alcohol per al consum propi, una bona manera perquè ningú s´aprofités dels altres i portés alcohol dolent per a acabar consumint el alcohol bo dels altres, tot i que també es podria interpretar com una falta de confiança o voluntat de compartir. Jo, que no anava tant preparat, vaig preferir pagar uns pocs dòlars i beure del punch que havien barrejat a la casa. L´endemà em vaig sentir molt cansat i vaig passar bona part del diumenge dormint, definitivament ja no tinc l´energia que tenia de més jove, o la mateixa capacitat per a tolerar l´alcohol; mentrestant, l´Alexandra va passar bona part del diumenge, i també del dilluns de compres amb l´Amy. El dilluns vàrem poder gaudir d´un altre interessant aspecte de la cultura juvenil nord americana, quan l´Amy ens va invitar a un concert on ella tocava a una altra casa particular. L´Amy ens va explicar que feia 3 setmanes havia creat un grup de música amb dos altres nois i que ja havien composat 5 cançons i que aquell seria el segon concert que feien. Els altres companys de pis ens van explicar que als Estats Units es valora molt més el treball amateur i que per tant és molt més fàcil començar un grup de música, perquè hi ha moltes festes particulars on t´inviten a tocar i on pots començar a fer uns pocs diners venent els teus CDs o productes, quelcom molt diferent a Europa, on els grups es passen molt temps al garatge assajant abans de sortir a tocar. Aquella nit van tocar quatre grups de musica en una petita casa on hi havia embotides unes altres 30 o 40 persones. Sincerament no va ser la millor música que hagués escoltat mai, però sí vaig experimentar un dels ambients més estupends on hagi estat, en el qual els assistents animaven contínuament als amateurs compositors, musics i cantants. El segon grup de música eren tres noies de Oakland (a prop de San Francisco) que feien un tour per la costa oest dels Estats Units actuant a cases particulars on les invitaven. L´endemà l´Amy ens va comentar que també era aficionada a la poesia i que també era normal que els poetes fessin tours pel país, recitant els seus poemes a cases particulars i a continuació venent els seus CDs o llibres. Definitivament, als Estats Units hi havia coses que funcionaven millor que a Europa, com per exemple les universitats, les quals són bastant lliures (com a mínim la seva) on podia estudiar el que volguessis, fins i tot escollir els teus estudis particulars. El que no era tant positiu era els preus de les universitats públiques, la matrícula anual de les quals podien costar entre 8000$ i 20000$, motiu pel qual molts estudiants havien de demanar crèdit per a estudiar, tot i que també es concedien unes poques beques. També vàrem conversar sobre molts altres temes amb l´Amy i els seus amics, entre els quals el desastrós sistema penal dels Estats Units, on les presons eren privades, pagades pel govern. Segons l´Amy la justícia no actuava bé, produint-se mols errors, apart d´aplicar-se diferent segons comunitats, per exemple homosexuals, afroamericans,... El sistema provoca que les presons estiguin plenes de gent que ha fet infraccions al conduir o per possessió per marihuana, quelcom nefast perquè després de complir condemna és molt difícil trobar treball. A més a més hi ha les penes de mort, que després d´aplicar-se en molts casos es demostra mitjançant proves de DNA que els acusats eren innocents. Malgrat la realitat de les seves descripcions, inevitablement l´opinió de l´Amy estava afectada pel cas del seu cosí que -segons ens va explicar- a l´edat de 17 va dormir amb un noi de 10 any diverses vegades. Als 22 anys, un amic va llegir el diari del seu cosí on descrivia la seva experiència i el va presentar a la policia per a denunciar-lo. Aquesta prova va permetre a la justícia, influenciada pel pare del noi de 10 anys que era policia, condemnar al seu cosí a 20 anys de presó, quelcom excessiu per a Amy.
Després de passar 4 dies relaxats a Bellingham amb l´Amy, vàrem deixar enrere els dies ennuvolats de la costa i vàrem començar a fer camí cap a l´interior, on el sol va tornar a brillar i la temperatura a augmentar. La carretera estatal número 20, catalogada com la més bonica de Washington, va anar ascendint una vall suau, fins a entrar al Parc Nacional de Nord Cascades. Segurament, aquell Parc Nacional va ser el menys atractiu visitat fins al moment, doncs les muntanyes no eren tant espectaculars, però a més a més, bona part del trajecte vàrem estar acompanyats per línies i torres d´alta tensió i també es succeïren diversos grans preses que acumulaven grans extensions d´aigua sense massa atractiu. A la tarda vaig fer una petita caminada fins al llac Rainy i en tornar vàrem acabar de fer els pocs quilòmetres que faltaven per a arribar a Twisp, on ens esperava la Debbi. La Debbi, provinent de Portland feia dues setmanes que vivia a Twisp, un petit poble que la tenia enamorada. Al vespre, quan va refrescar una mica la temperatura, vàrem sortir a passejar pel carrer principal del poble, amb la majoria de les cases construïdes de fusta, algunes de les quals amb una estètica de les pel·lícules del salvatge oest. L´endemà vàrem descobrir una mica més del poble, passejant fins a la carnisseria i fins a un supermercat a sobre dels prestatges del qual hi havia diversos animals dissecats, incloent un lleó, doncs el propietari era un aficionat a la caça. Introduint-nos a les activitats d´estiu del poble, a la tarda, la Debbi ens va portar fins al riu, on ens vàrem banyar juntament amb altres joves que també es refrescaven a les seves gèlides aigües. Fins i tot vàrem anar al teatre al vespre, a veure una obra molt interessant que tractava sobre la mort. I a la nit, vàrem quedar amb una amiga de la Debbi per a anar a veure una fantàstica pluja d´estrelles fugaces estirats a la gespa amb les llums apagades. Va ser molt interessant viure la vida de poble on la gent deixa dels portes de casa sense tancar, encara que marxin fora, o deixin les bicicletes sense lligar. Igualment interessant va ser conversar amb la Debbi, una professora d´economia que creia que el sistema econòmic actual col·lapsarà, perquè està basat en el creixement continuo, però en un mon amb recursos limitats no es pot créixer eternament i per tant en un moment o altre petarà. Parlant sobre la cultura americana, la Debbi va aportar unes curioses reflexions, explicant que els americans eren com nens i que esperaven que l´estat actués com a pare. El govern de US es paternalista perquè vol evitar qualsevol possibilitat que la gent es faci mal, perquè no consideren a la gent responsable de la seva seguretat, al mateix temps que la gent considera que el govern és el veritable responsable. Segons deia la Debbi, a Europa la gent es feia més responsable dels seus actes i per exemple allà no creuen il·legalment les vies del tren, i si ho fan és sota la seva responsabilitat. En canvi, als Estats Units, el govern ha de prevenir de totes les maneres possibles que creuis les vies perquè sinó la gent creuarà les vies i després culparà al govern si algun accident succeeix. També les empreses han de vigilar per la seguretat dels seus treballadors o clients, i per exemple en els MDonalds es venen el cafè en envasos que avisen ´vigileu amb la beguda, està molt calenta´, perquè fa uns anys una dona es va cremar amb un cafè i va haver de ser indemnitzada amb molts diners perquè el got no advertia que el cafè podia cremar.
Des del principi del viatge per Amèrica estem tenint molta sort al ser allotjats gratuïtament per molta gent diversa i interessant. Sortosament, ja fa temps que jo i l´Alexandra estem a Couchsurfing (www.couchsurfing.org) i tenim moltes referències, incloent comentaris de gent que havíem allotjat abans d´iniciar el viatge, afavorint que les persones que contactem demanant-los allotjament es mostrin en general encantades. Des de la nostra arribada només havíem demanat allotjament a les ciutats, dormint en les altres ocasions a la furgoneta, però ja feia dies que havia proposat a l´Alexandra de començar a contactar gent de pobles petits o fins i tot que visquessin en ranxos o cases de pagès per tal de viure experiències diferents. Va ser així que vàrem ser allotjats per la Debbi al petit poble de Twisp i a continuació per l´Angie i la seva família que ens van rebre de meravella al seu ranxo del poble de Colville, encara a Washington però proper a Idaho. Quan vàrem arribar a casa seva guiats pel gps, l´Angie no hi era, però poc va importar, perquè la seva filla Clarissa ens va donar la benvinguda cordialment. Després de conversar una mica amb ella, la Clarissa ens va portar a visitar els animals de la granja, molts dels quals només tenien la funció d´animals de companyia o pets, entre els quals hi havia un parell de gossos, un gat, dos ponis, diversos cavalls, diferents tipus de conills d´índies o hàmsters, un porc, oques, ànecs, un paó real, un gran ocell similar a un estruç, i altres animals que de segur m´oblido. Mentre visitàvem els animals, l´Angie va trucar i ens va proposar d´anar a prendre una cervesa artesanal a una petita cerveseria de poble, on hi havia un ambient molt distès i acollidor. A continuació vàrem tornar a la granja amb l´Angie, qui ens va presentar els altres fills de la família: l´Elli (la germana bessona de la Clarissa), la Rachel i en Luc, i més tard en Denis, el seu marit. Segons va explicar l´Angie, en Denís sempre havia viscut al camp i es guanyava la vida cultivant diferents cereals i farratge, mentre que ella i les seves filles es cuidaven dels animals, dels quals només les vaques generaven algun benefici amb la venda de la llet. Com ja va ser costum entre la gent que ens ha anat allotjant als Estats Units, ens vàrem oferir de cuinar nosaltres, i aquella nit vàrem menjar una gran truita de patates, un plat típic espanyol que l´Alexandra sap cuinar molt bé. Va tenir sort l´Alexandra que la paella que tenia la família era antiadherent, quelcom difícil de trobar en altres cases americanes. D´altra banda, l´endemà al matí l´Angie va cuinar uns deliciosos pancake, que vàrem cobrir de gerds que creixien al seu jardí i nata artesanal separada de la llet munyida a les seves dues vaques. Després d´esmorzar vàrem anar a veure una exhibició d´avionetes al petit aeroport de Collville, un concurs de cowboys amateurs que atrapaven vedells amb llaços, i a la tarda vàrem assistir a la recepció de la boda d´uns seus amics, la qual era força senzilla. En comparació a les festes de casament a Espanya, hi havia molt menys menjar però per contra, els assistents no estaven obligats a portar regals d´un valor equivalent al cost del banquet. L´endemà diumenge, vàrem seguir gaudint-lo en companyia de la família, al matí descansant o recollint gerds, i a la tarda tornant a relaxar-nos a la riba del riu Columbia. Al vespre, igual com havíem fet la nit anterior, vàrem seguir mostrant fotos del nostre viatge. Mentre explicàvem el nostre viatge, l´Angie es va entristir al conèixer que en alguns països els americans hi tenien l´entrada vetada o complicada (Iran, Siria, Sudan,...) i que en molts altres països US tenia molt mala publicitat. Observant aquesta família i tota l´altra gent trobada durant el nostre viatge per Nord Amèrica, a mi també se´m feia difícil pensar que hi hagués països que no desitgessin rebre als nostres amics com a turistes o visitants. Ens trobàvem a la mateixa situació que ens havíem trobat a Iran, un país on la gent i la cultura també ens havia meravellat, malgrat les polítiques dels seus governants causessin enemistats arreu del món. Durant la nostra estada a Collville, també vàrem tenir forces estones per a conversar amb l´Angie i les seves filles. Entre moltes altres històries interessants, l´Angie ens va explicar el cas d´en Denis, que va tenir un greu accident mentre treballava a la granja. L´Angie se´l va trobar inconscient amb el cap totalment cobert de sang, essent necessari un transport urgent amb helicòpter fins a la propera ciutat de Spokane, on el van intervenir i mantenir ingressat durant una setmana, per a després seguir el tractament a casa. Malauradament, la família no tenia assegurança mèdica i al cap de poc els va arribar la factura de l´helicòpter i l´hospital que pujava uns 60.000$. No deixava de ser una altra infortuni afegit a l´accident d´en Denís. Sortosament, essent una família coneguda a Colville, la comunitat va reaccionar i un seu amic va organitzar una recol·lecta que va recaptar fins a 40.000$, al mateix temps que l´hospital s´avenia a rebaixar la factura. Un altre tema de conversa va ser la religió, tot i que aquest cop no vaig ser jo qui va encetar el tema; va ser l´Alexandra qui es va interessar-se per les creences de l´Angie, mentre jo les escoltava una mica apartat. Segons va explicar, l´Angie havia llegit una mica sobre totes les religions cristianes i havia acabat decidint no aferrar-se a cap secta i interpretar la bíblia seguint la seva intuïció i sense intentar imposar la seva visió a ningú. Així doncs, l´Angie es considerava una cristiana molt oberta i tolerant amb altres religions, tot i que últimament l´entristia que a US el govern i la justícia estiguessin restringint l´exhibició pública de símbols religiosos, per tal de no ofendre a altres comunitats. Així doncs, a l´actualitat no es poden exposar pessebres de Nadal en locals públics o s´estan desmantellant algunes creus que s´enlairaven en terrenys de l´administració.
Després d´un bon esmorzar a base de pancakes, beicon, hamburgueses, nata, fruites de bosc i cafè, vàrem tornar a la carretera direcció est, cap al Parc Nacional Glacier, on vàrem arribar al vespre. Vàrem acampar a les afores del parc, doncs en tots els parcs Nacionals de US estar prohibit dormir fora de les àrees d´acampada de pagament. L´endemà vàrem entrar al parc sense que aquest ens cridés massa l´atenció, però a mesura que la carretera ascendia per una vall, les muntanyes escarpades tacades amb clapes de neu ens van començar a encisar. I molt més em vaig enamorar del parc quan vaig fer una caminada al matí fins a les cascades de St. Mary i Virginia, i a la tarda fins a unes magnífiques vistes sobre el llac Hidden. L´endemà vaig fer una caminada molt més llarga i espectacular fins a la Glacera Grinnell, havent de caminar 10 quilòmetres i 500 metres de desnivell. Després de l´esforç, la majoria de la gent es quedava descansant a la riba del llac mirant la glacera al fons però jo vaig creuar un riu mig mullant-me les sabates i em vaig dirigir cap a la glacera. Animat per una altra parella que seguien els meus passos, vaig arribar-me fins al centre de la glacera, la qual oferia un espectacle de gel, roca i aigua impressionant. De totes maneres, al tornar vaig fer un salt per sobre una de les esquerdes tapades per roques i gel, però tot just apuntalar el peu a l´altre cantó vaig sentir un ´creck´ molt greu i profund que em van fer córrer fins a terra ferma intentant ser mes lleuger que un gat. Vaig tardar una bona estona a treure´m l´esglai, pensant que potser havia pres un risc massa gran per a gaudir d´una nova perspectiva dels paisatges i prendre´n una bona foto. Del que no em penedia era d´haver caminat els 10 quilometres de pujada, tot i que tornar-los a descendir va ser força esgotador. Per sort, al cap de 5 hores, l´Alexandra m´esperava a baix amb la taula parada, feliç també per haver tingut un matí relaxant llegint el final d´un llibre i el principi d´un altre asseguda a l´ombra d´un arbre. Parque Nacional Yellowstone (veure sobre mapa) 24/08/2010:
Tot i que a la costa oest dels Estats Units, hi havia molts indrets desèrtics de gent, no va estar fins a arribar a l´estat de Montana, creuant-lo de Nord a Sur, que vaig recordar les paraules d´un americà que una vegada em va dir: ´Si mai vols estar realment sol i assaborir la solitud, has d´anar a US´. I realment deu ser així, perquè aquesta terra a Europa (o a la resta del món) estaria superpoblada de petites granges i petits pobles des de feia moltes generacions. En canvi, a Estats Units, aquell paisatge ondulat, d´herba seca i de muntanyes llunyanes, només tenia marques de presència humana cada deu o vint quilòmetres, amb algun minúscul poblet, un ranxo, algunes segadores recollint cereals, o ocasionalment grans extensions de camps verds que es mantenien irrigats amb maquinària pesant. De totes maneres, on de segur ja no podies trobar la soledat era als parcs naturals dels Estats Units, alguns dels quals reben anualment fins a 2 milions de persones, o 3 milions en el cas de Yellowstone, tot i que en generals no ens hem sentit aclaparats en cap parc, a causa de les bones infraestructures (carreteres i places d´aparcament) i la gran diversitat d´indrets interessants a visitar o excursions a realitzar. Yellowstone va ser el primer parc natural creat a tot el món, a l´any 1872, i no és d´estranyar tenint en compte la bellesa, espectacularitat i fantasia del seu paisatge i punts d´interès. El parc de Yellowstone està situat sobre una gran caldera volcànica que fa calenta l´aigua subterrània fins a temperatures molt superiors al punt d´ebullició causant tal pressió que aquestes surten disparades amunt, per sobre la superfície, generant els guèisers, aigües termals, fumaroles i pots de fang. No hi ha altre lloc a la terra amb tal concentració de guèisers com a Yellowstone, alguns d´ells elevant-se periòdicament fins a 40 o 50 metres, tot i que el més impressionant eren els colors de les múltiples piscines i rius d´aigua bullent habitats per diferents espècies de bacteris que pintaven les aigües amb intensos blaus, vermells, grocs i verds. El indret realment era màgic, però no només les forces de la terra eren espectaculars, pel parc creuava el riu Yellowstone i molts altres rius, serpentejant profunds canyons i saltant impressionants cascades. També la fauna que habitava el parc era sorprenent, visualitzant en diverses ocasions extensos ramats de bisons pasturant apaciblement o amb els mascles disputant-se les femelles en zel, incloent un parell de cérvols, però no pas el temible ós grizlie. Unes quantes vegades vàrem aturar-nos al costat d´alguns cotxes amb els ocupants sostenint aparatosos telescopis que ens van comentar que havien vist puntualment un ós grizlie sortint de darrera uns matolls, per a nosaltres resultava una enorme pèrdua de temps, sobretot perquè unes setmanes enrere havíem vist fins a 8 ossos en un sol dia al Parc Nacional de les Sequoies. Vàrem necessitar tres dies complets per a visitar les principals atraccions de Yellowstone, de totes maneres, portàvem una setmana de viatge des de l´última aturada a la granja de Collville, i a meitat de la visita vàrem decidir de fer una altra aturada per a gaudir per un parell de dies de la hospitalitat d´en Dan a Jackson. En Dan va resultar ser un noi alegre i interessant, tot i que des del primer moment vàrem intuir que també podia ser bipolar i conflictiu. El següent dia, després que el sortís de festa mentre nosaltres dormíem a la furgoneta, en Dan ens va explicar que havia crescut en una secta cristiana que creia que l´univers s´havia creat feia 6500 anys, negaven l´evolució de les espècies i estaven convençuts que la fi del món era imminent i que només ells, si no pecaven, entrarien al paradís. Per sort, el predicador (qui disposava d´una televisió privada i havia finançat dues universitats) va morir, i el seu successor poc després, deixant la secta en mans del fill del successor, qui va decidir integrar la secta en una corrent cristiana més majoritària, causant un gran disgust entre els seus fidels. Va ser en aquest moment, que en Dan, quan tenia 18 anys, es va adonar que tots els dogmes que havia cregut des de la infància no tenien cap sentit i es va tornar ateu. Malgrat tot, en Dan no n´havia sortit completament alliberat, doncs en el passat havia sofert algunes experiències traumàtiques que no havia superat del tot. D´altre banda, era evident que en havia desenvolupat la seva interacció social d´adult, esdevenint una persona molt més sociable que la mitja, però al mateix temps sobrepassant sovint els límits socials establerts, per exemple fent comentaris sexuals dissonants. El segon dia per la tarda, en Dan ens va portar amb un telefèric fins al cim d´una muntanya, on al hivern es pot practicar l´esquí descendint pistes amb un desnivell de més de 1000 metres, convertint a Jackson en un poble increïblement turístic, gracies també a la seva proximitat als parcs nacionals de Teton i Yellowstone. Al vespre en Dan va tornar a sortir de festa mentre nosaltres descansàvem altre cop a la furgoneta. L´endemà al matí vàrem dedicar-lo a canviar l´oli del motor de la furgoneta i tot seguit vàrem tornar a casa en Dan, on aquest estava una mica estrany. Nosaltres ens vàrem posar a treballar amb els ordenadors, però mentrestant en Dan es va beure una botella sencera de rom i va començar a divagar i a tenir canvis d´humor sobtats. La veritat és que ens vàrem sentir força incomodats i quan en Dan va caure profundament adormit, vàrem decidir d´avançar una nit la nostra marxa. Vaig cridar-lo per a despertar-lo, però no va reaccionar i vàrem acabar deixant-li una nota on malgrat tot li agrairem els bons moments passats en comú. Tot seguit vàrem conduir uns quants quilometres fins a la riba del riu Snake, a 2000 metres d´altitud, davant les muntanyes de Teton, on ens vàrem relaxar el que restava de tarda. Les anteriors dues nits el termòmetre havia descendit fins als 5ºC i decidit a no passar més fred, la següent nit vaig dormir vestit, amb samarreta de màniga curta, samarreta de màniga llarga i jersei, sota el llençol i la lleugera manta i abraçat a l´Alexandra. Tot i així, aquella nit va ser gèlida i els dos vàrem passar un fred infernal. L´endemà al matí, abans de tornar a fer camí cap a Yellowstone vaig mirar el termòmetre i aquest marcava -3ºC. Definitivament ens haurem de comprar una manta, perquè la que ens havia regalat en Jordan de Holliwood resultaria insuficient a la tardor a la costa est. D´altre banda, comentant amb l´Alexandra vaig dir-li que preferia el calor de Dead Valley (50ºC) a passar una altra nit d´aquelles, mentre ella replicava que m´havia tornat boig (segurament era així).
Els dos dies posteriors al Parc de Yellowstone ens els vàrem prendre amb calma, conduint direcció a Rapid City i visitant pel camí, el canyó de Bighorn, espectacular però no massa fotogènic, i el següent dia Devils Tower (o torre del diable), una impressionant muntanya que s´alça verticalment, formada per columnes de roca formades durant el refredament d´una gran massa de magma y posterior contracció i fragmentació. Finalment, al mateix vespre vàrem arribar a casa la Carrie, que vivia amb el seu fill en un tràiler o gran caravana una mica deteriorada. A la nostra arribada també hi havia una altra noia de Couchsurfing allotjada per la Carrie, la Kaylene, de l´estat de Washington que havia iniciat un viatge amb una furgoneta amb la intenció d´establir-se i treballar en algun altre lloc d´Estats Units que l´atragués suficient. També hi havia en Robi company de feina de la Carrie a ´Americorps Vista´ o ´Voluntaeers of America´, una organització sense ànim de lucre amb base espiritual, segons la Carrie no únicament cristiana perquè llavors la comunitat india o nativa no hi voldria participar. La organització ajudava a famílies o persones pobres, les quals sumen uns 37 milions a tot US, ajudant en situacions d´emergència (per exemple oferint casa als sense sostre) o activant mecanismes perquè les famílies desafavorides puguin ser autosuficients. Vàrem comentar a la Carrie que des de que havíem abandonat la costa Oest, no havíem observat gent sense sostre o vivint al carrer, però la Carrie ens va comentar que també hi havia indigents al interior, a més a més, a South Dacota hi havia una gran comunitat de nadius Americans, tradicionalment molt més necessitats que la resta de la població. La Carrie ens va comentar que fins i tot ella era una beneficiaria, doncs estudiar a la universitat mentre mantenia un fill li va ocasionar grans deutes que l´haurien portat a la ruïna, a no ser que l´organització li hagués pagat els estudis a canvi d´ajudar a famílies o dones que haguessin passat per una situació similar a la seva. Durant les converses d´aquell primer encontre, en Robbie va comentar que el fi de setmana aniria a un pow-wow, una trobada de tribus d´indis que incloïa concursos de cant i ball, i ens va animar a assistir-hi. Tot i que havíem planejat estar-nos 3 o 4 dies visitant les atraccions properes a Rapid City, al final em vaig deixar atraure per l´atractiva proposta, deixant-nos només el següent dia, divendres, per a visitar unes poques de les atraccions. Naturalment no ens vàrem perdre el Mount Rushmore, el famós monument que resumeix els primers 150 anys de la història dels Estats Units amb les escultures de George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. Rushmore es va concebre i construir durant la dècada dels 30 per a atreure turistes i realment va funcionar, perquè tota la carretera que enllaça Rapid City amb Rushmore estava plena de parcs d´atraccions temàtics, pobles ambientats en el mid-west, parcs d´animals,... Entre aquests destacaven diverses escultures de grans dinosaures, recordant que a les muntanyes de black hills o Bad Lands (visitades l´endemà) s´havien trobat nombrosos fòssils d´aquests animals prehistòrics. El mateix mount Rushmore estava concebut com una gran atracció turística, amb un immens aparcament al seu peu que nosaltres ens vàrem negar a pagar. Així doncs, després de fer les fotos pertinents des de fora, a continuació vàrem dirigir-nos cap a una altra atracció de la zona, la cova de la joia (jewel cave), la segona cova més gran del món, de la qual s´han explorat 245km de passadissos i corredors, els quals suposen només el 2% del volum total de la cova, estimat a partir de la quantitat d´aire que la cova exhala quan la pressió exterior decau o que inhala quan la pressió exterior incrementa. Segons aquest càlcul, encara poden existir 10.000km de corredors per a explorar, motiu pel qual sempre hi ha espeleòlegs voluntaris que dia a dia van ampliant el coneixement de la cova. En qualsevol cas, la visita a una de les sales de la cova no va ser massa extraordinària, a part d´algunes poques vetes de cristalls que brillaven al sostre.
El dissabte d´hora al matí vàrem seguir conduint cap a l´Est, direcció a Rosebut, la reserva d´Indis on es celebrava el pow-wow. A mesura que anàvem conduint cap a orient, el paisatge ondulat s´anava aplanant i les carreteres s´anaven tornant recte, amb només dues direccions possibles: nord-sud, est-oest; i total absència de carreteres corbes o en diagonal dibuixades al mapa. De camí vàrem aturar-nos a Wall, un poble que des de feia temps atreia turistes oferint cafè a 5cèntims i aigua fresca gratuïta. A continuació ens vàrem desviar cap a Bad Lands, un altre parc natural que hauríem visitat amb molta més tranquil·litat si no fos per la nostra següent cita. En qualsevol cas va ser molt interessant recórrer la carretera que creuava la gran extensió de pujols i muntanyes extremadament erosionades per les puges i riades. Abans d´arribar al Pow-wow, em vaig canviar la samarreta que setmanes enrere m´havia comprat per 2$ en un supermercat, en la que hi havia representada una gran bandera dels Estats Units. Pensava que els nadius americans no estarien massa contents amb la nacionalitat que els havien imposat un o dos segles enrere, però sorprenentment, l´escenari circular on es van representar les diferents cerimònies i balls estava rodejat de banderes americanes que onejaven amb gran solemnitat. Al mateix temps, en diferents ocasions van honrar a diversos soldats nadius que havien servit a l´exèrcit i havien lluitat per la pàtria en les diverses guerres estrangeres en les que havia participat US. En qualsevol cas, també em va sorprendre que durant l´acte alguns soldats nadius elevessin amb orgull algunes banderes capturades al general Custer, un general dels Estats Units de finals del segle dinou detestat pels nadius, doncs aquest tenia la missió d´entrar als poblats indis matant, dones, nens i adults fins que els caps de les tribus entressin en raó i accedissin a emigrar fins a les minúscules reserves que els havien assignat. De totes maneres, abans que l´exèrcit dels Estats Units aconseguís aquest objectiu, diverses tribus d´indis havien aconseguit frenar i aniquilar la totalitat del batalló de Custer, matant a 268 soldats americans, incloent el general Custer. Les banderes capturades a Custer, enmig de les banderes americanes durant la cerimònia, no deixava de ser una manera de reivindicar l´orgull de pertànyer a la tribu, mostrant al mateix temps orgull de pertànyer al país. A part de les cerimònies d´enaltiment de les banderes i els soldats nadius, gran part del pow-wow va consistir en un concurs de dos dies tant de danses com d´antigues cançons acompanyades de tambor. Va ser fascinant veure´ns transportats a la antiguitat del continent americà, amb danses on els homes movien amb èxtasis el cos i els peus mentre les dones es saltaven o giravoltaven amb més sensualitat, emotius cants i ritmes de tambors ancestrals i la vestimenta d´alguns pocs nadius, idònia per a una bona pel·lícula d´indis a vaquers. Malauradament, la majoria dels indis portaven productes moderns que deslluïa les seves vestimentes: teixits amb colors massa vius (alguns fosforescents), miralls, cinta aïllant per a subjectar algunes parts, cascavells als peus, sabates fets de bits de colors, que no deixaven de tenir la seva gràcia. A part de gaudir del pow-wow, al vespre del dissabte vàrem tenir una aventura nocturna, similars a les africanes, però aquest cas ambientada a Amèrica. En Robbie coneixia una noia que treballava per AmeriCorps i que vivia en una habitació llogada en una missió Luterana, on teníem intenció de passar la nit. Però al arribar, la dona responsable de la missió ens va interceptar i ens va dir que no ens podíem quedar perquè l´amiga d´en Robbie no li havia anunciat la nostra arribada amb antelació. En aquell moment, obligats a marxar d´un entorn paradisíac amb una excusa barata, vaig recordar un acudit que el presentador del pow-wow havia explicat al migdia: ´Un home no massa honest es veu obligat a fer una estada al infern després de morir. L´home tenia molta por del sofriment i caos que trobaria al infern, però al arribar es troba que tot està en ordre, amb la gespa tallada, les cases recent pintades, els carrers arreglats,... Estranyat l´home pregunta a un dimoni: -Què passa aquí? No era el infern un lloc terrible?- -Sí, sí ho era, fins que van començar a arribar-hi els mormons-´. Però després de la nostra experiència, l´acudit també es podria aplicar als Luterans, perquè segons la seva fe, aquella dona mereixia anar al infern, on de segur seguiria tenint cura del seu jardí. Entretant, expulsats del paradís, nosaltres vàrem vagar de nit per una reserva considerada perillosa fins que vàrem trobar un aparcament al costat de la carretera on ens vàrem disposar a passar la nit. Però al cap de poc es va presentar un cotxe de la policia i molt amablement ens van explicar que no ens podíem quedar allà, perquè era molt perillós, i d´altre banda havíem aparcat al costat d´una penitenciaria. Finalment, vàrem trobar aparcament en un supermercat proper on no vàrem ser destorbats la resta de la nit. El diumenge abans de continuar amb el pow-wow, es va celebrar una cerimònia religiosa oberta a totes les esglésies cristianes, a la qual casi ningú va assistir, perquè segurament la comunitat nativa només assistia als serveis religiosos si a canvi rebien ajuda. Malgrat que, durant el sermó intentessin atreure al nadius americans fent-los veure el paral·lelisme entre la seva espiritualitat i el cristianisme, recordant que ells també creuen en un gran esperit (o únic Déu) i que anaven a les muntanyes a tenir visions (o a pregar). És a dir, Déu havia revelat una part de la veritat als nadius, però no tota, perquè encara no havien tingut oportunitat de conèixer l´arribada de Jesús ni la bíblia. Robbie ens va explicar que també havia crescut en una església sectària, però que n´havia sortit, malgrat seguís creient en quelcom suprem. En qualsevol cas, a causa de la mala experiència viscuda amb els Luterans, durant la cerimònia religiosa en Robbie es va burlar de tota la parafernàlia, manifestant que la resurrecció de Jesús tenia un gran paral·lelisme amb els zombies que es desperten de la tomba i viuen després de morir, i que l´eucaristia animava a beure i menjar la sang i cos de Jesús, amb l´objectiu d´encomanar-se i esdevenir nous zombies seguidors del seu messies.
L´anterior fi de setmana havíem viscut una fascinant introducció a la cultura india o nativa-americana, malauradament, els següents tres dies vàrem ser allotjats una altra dona de Couchsurfing que ens va mostrar l´altra cara de la moneda. La Pamela estava apuntada des de feia temps en un programa d´acollida de nens maltractats o provinents de famílies molt desestructurades o amb problemes d´alcohol. Fins al moment havia acollit en diferents ocasions fins a 100 nens, tots ells fills de famílies índies. L´última noia que havia acollit tenia 14 anys quan la va rebre, amb problemes d´alcohol i drogues a causa del consum habitual de la seva família. La Pamela la va cuidar com a filla pròpia, oferint-li amor, educació i estabilitat fins als 17 anys, quan la noia va estar preparada per entrar en un programa d´inserció social i laboral a la ciutat SiuxFalls. Però, al ser menor d´edat, la noia necessitava permís dels serveis socials de la reserva india, els quals van decidir de tornar-la a la reserva per a facilitar-li ells mateixos el programa d´inserció social i laboral. Havent cuidat a la noia els darrers 3 anys de la seva vida, la Pamela es va queixar que no li oferissin el millor futur, però els serveis socials de la reserva li van respondre que ella no era de la seva raça o tribu i que la noia havia de tornar amb els seus. La Pamela va explicar que aquest desenllaç havia succeït només feia dues setmanes, lamentant-se de no poder tenir contacte amb la noia acollida, qui molt probablement es veuria abocada altra vegada al cercle viciós de l´alcohol i les drogues a la reserva India. La Pamela treballava d´advocada fiscal pel county de Lake Andes, el desé county (similar a província) més pobre d´Estats Units (Rosebud es trobava en el segon) perquè en el seu interior alberguen una reserva india que fa disminuir significativament les estadístiques de riquesa (el 27% de la població vivia sota la línia de la pobresa). Segons ens va explicar, les reserves Indies gaudeixen d´una jurisdicció i independència similar als estats, captant els seus propis impostos, redactant les seves lleis, dirigint la seva pròpia policia,... De totes maneres, a diferència dels estats, el funcionament de les reserves índies en general és un fracàs, amb governs corruptes i nepotistes, i a vegades permissius amb negocis de drogues, que només la policia federal o FBI té potestat per a investigar. De totes maneres, la ineficàcia està força delimitada, perquè al llarg dels anys els indis havien venut nombroses terres als blancs que havien quedat fora de la jurisdicció de la reserva, malgrat actualment els nadius estan pressionant per a ampliar les fronteres de la reserva fins als seus límits originals, fent tremolar de por als propietaris afectats. El següent dia vàrem tenir oportunitat d´assistir com a espectadors a la cort o tribunal del county on la Pamela treballava de fiscal. Ens va sorprendre que tots imputats citats aquell matí fossin nadius, tots ells havent comés alguna falta fora de la reserva, en general relacionava amb problemes d´alcohol, baralles, incompliment de penes,... Després la Pamela i la seva secretària ens van contar que en general, un 85 o 90% dels imputats en els judicis són nadius americans, malgrat aquests només constitueixin menys del 50% de la població del county. Havent escoltat la història personal de la Pamela, vaig pensar que la pobresa no podia ser l´únic causant de l´alt grau de delinqüència, i que potser la cultura i l´educació també afectaven. La Pamela no va tenir una vida gens fàcil, perquè als 16 anys va quedar embarassada i es va veure obligada a abandonar els estudis i a començar a treballar. Durant molts anys va estar treballant de camionera, però finalment, als 40 anys va decidir de reprendre els estudis i es va llicenciar com a advocada. Segurament ella tenia una força de voluntat que mancava als imputats aquell matí al tribunal. Com a aspecte positiu, escoltant al jutge em va semblar que la justícia americana era força flexible i estava enfocada a castigar amb l´objectiu d´evitar que es repetís la falta. El jutge sempre reduïa la pena considerablement i insistia molt a l´acusat que si cometia alguna falta similar durant un període de temps determinat la reducció de la pena quedaria anul·lada automàticament. Intentaven fer a l´acusat responsable de la seva conducta imposant uns límits molt clars als seus futurs actes, així com les conseqüències de traspassar-los. Així doncs, en molts casos, el jutge només imposava una multa, que els acusats s´havien de comprometre a pagar abans d´un dia determinat. Si no podien pagar les multes, l´acusat les hauria de pagar amb presó (a raó de 60$/dia de reclusió) o treballs a la comunitat (a raó de 8$/hora). Vaig preguntar a la Pamela si considerava just aquest sistema en el que els pobres tenien més possibilitats objectives d´anar a la presó per una mateixa falta i em va respondre que no, però que d´altre banda la justícia s´assegura que tothom pagui les multes imposades. El següent dia, apart de seguir treballant escrivint el llibre d´Àfrica, d´ajudar a la Pamela a tallar la gespa del seu jardí (una activitat força típica entre els americans) i de passar una bona estona derrapant amb un quad, també vàrem tenir estona per a conversar sobre la seva feina. Entre altres qüestions li vaig preguntar si estava a favor de la pena de mort, la qual era legal a South Dakota, i molt segura em va respondre que sí. Fins i tot va assegurar que s´hauria d´aplicar més, perquè per a una família que, per exemple, li hagin torturat i matat un fill, resulta insuficient veure l´assassí entre reixes per vida. Vaig intentar rebatre la seva opinió amb un argument típic: que en el passat s´havia condemnat a mort a molts acusats que posteriorment s´havia demostrat amb proves d´ADN que eren innocents, però la Pamela va respondre que aquest argument afavoria l´aplicació de la pena de mort, doncs actualment la tecnologia està tant avançada que és pràcticament impossible condemnar un acusat erròniament.
Vaig tornar a preguntar la mateixa pregunta a en Tobi, el nostre següent hoste a Mankato, i de seguida va respondre que no estava d´acord amb la pena de mort (no era legal Minnesota) i va afegir que ell seria incapaç d´assumir la responsabilitat d´enviar algú a la cadira elèctrica pensant en la seva possible innocència. Deia que tindria malsons, tot i que també creia que poca gent no podria assumir la seva feina de professor d´anatomia, en la qual havia de matar i disseccionar diverses tortugues i granotes al semestre perquè els seus alumnes coneguessin correctament el funcionament de les diferents òrgans del cos i poguessin esdevenir en el futur uns bons infermers. Quan vàrem arribar a casa en Tobi, acabaven d´arribar les seves dues filles que tenia amb custòdia compartida amb les seva exdona, quelcom força típic als Estats Units, on els fills de les parelles separades passen exactament el mateix temps amb cada un dels pares. Vàrem passar dos bons dies amb ells, tot i que jo em vaig quedar bona part del temps tancat a la biblioteca i la casa per a seguir escrivint el llibre d´Àfrica. L´Alexandra va sortir una mica més que jo, aprofitant per a comprar-me una bona jaqueta i unes mantes pel fred de la tardor en una tenda de segona ma, força típiques a US, les quals reben els productes com a donacions per tal de destinar els seus beneficis per a causes socials o benèfiques. De totes maneres, en Toby ja va explicar que a Mankato no hi havia pràcticament res turístic a visitar, tot i que la ciutat era famosa per haver portat a terme la més gran execució en massa de la història d´Estats Units, penjant a 38 indis Dakota, per la seva participació en la guerra Dakota. Inicialment, el tribunal militar havia sentenciat a mort a 303 indis, encara que 265 van ser perdonats pel president Lincoln, guanyant-se forces enemistats a la regió. La guerra Dakota va ser provocada pel incompliment per part dels Estats Units de subministrar aliments i recursos als Dakota de les reserves, els quals, ofuscats per la fam van decidir d´expulsar als pobladors blancs de la regió, matant entre 400 i 800 persones. En els mesos posteriors, els Dakota van perdre la guerra amb l´exèrcit dels Estats Units qui, després de l´execució en massa, va enviar els Dakota cap a altres estats anul·lant les seves reserves a Minnesota. En Toby i les seves filles em van explicar que les nenes anaven a una escola catòlica la qual -segons em van descriure- era molt més retrògrada que les europees, amb classe de religió diària i de 5 a 10 pregàries cada dia. Davant d´aquest panorama, no em vaig atrevir a preguntar sobre la seva religió fins al final de la nostra estada, després de descobrir que en Toby era persona molt oberta. Llavors, ell i la seva novia, que l´havia vingut a visitar, em van explicar que pertanyien a l´església Universalista Unitària, de la qual ja n´havia sentit a parlar. Interessant-me en les seves creences, em van explicar que l´església Universalista Unitària no té ni ensenya credos ni dogmes, que està oberta a qualsevol creença, fins i tot ateus, i que simplement intenta reflexionar amb la pròpia experiència, consciència i raó per tal de millorar la nostra relació amb la societat, amb un bon comportament ètic per a una millor humanitat. Tant oberta era l´església, que fins i tot acceptaven gais i lesbianes, oficialitzant al mateix temps casaments per l´església si ho desitjaven. Em deuria haver mostrat tan interessat al preguntar-los sobre la seva església que em van oferir d´anar amb ells a l´ofici del diumenge al matí, i naturalment vaig acceptar, malgrat els temors de l´Alexandra a que em convertís a una nova religió. Em va sorprendre que l´estètica de l´església fos cristiana, amb bancs de fusta, un altar amb una flama cremant al cap de munt, cançons acompanyades de piano amb una musicalitat idèntica als cants espirituals,... Ho vaig trobar normal, quan després em van explicar que la majoria dels assistents venien d´una educació Luterana o Catòlica,les dues principals religions de l´estat de Minnesota. De totes maneres, no van mencionar Déu, Jesús, les escriptures, o la salvació, i per contra només parlaven sobre l´esperit, l´ànima (dues paraules que a mi també em sobraven), la pau, l´esperança, la justícia i l´amor. Vaig trobar interessant que durant una estona obrissin el micròfon a qualsevol de la trentena d´assistens que volgués compartir les seves joies i il·lusions o les seves preocupacions o tristeses, per tal de crear un sentiment més gran de comunitat. Em va donar la sensació que l´església Universalista Unitària simplement havia intentat extirpar les coses dolentes de les altres esglésies: dogma i opressió; per a deixar la resta igual. L´explicació potser me la va donar una dona, quan va contar que si no pertanys a una església als Estats Units corres el perill de ser marginat i exclòs de la societat. D´altre banda, potser l´església Universalista Unitària resultava un consol per a tots aquells que s´havien sentit desenganyats en les seves esglésies originals però recordaven com es sentien a gust durant els oficis o pertanyent a una comunitat. Al acabar l´ofici i mentre preníem un cafè, vaig comentar a algun d´ells que a Europa (o com a mínim a Espanya) l´església Universalista Unitària difícilment tindria èxit, perquè l´església té molta menys força que als Estats Units, i la gent que es sent desenganyada normalment renega per sempre de les esglésies tornant-se ateu o buscant l´espiritualitat en religions orientals. |
|
