| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/01/2011) MES Següent (2011-03-09)› ‹ Anterior (2011-03-03 - Cuba) PAÍS Següent (2011-03-24 - Belize)› Mexico Oaxaca (veure sobre mapa) 07/02/2011:
A Oaxaca no hi havia ningú de Couchsurfing que ens pogués allotjar i ja ens havíem fet a la idea de començar a dormir en hostals en les següents destinacions. Però un parell de dies abans de marxar, vam ser convidats per a dinar a Oaxaca per la Zoe, una dona nord-americana que feia alguns anys que vivia a cavall de Tailàndia i Mèxic, qui al final decidí d´allotjar-nos, i de nou gaudírem d´una altra bona mostra d´hospitalitat. En part, la dificultat de trobar allotjament a través de Couchsurfing a Oaxaca es deu a la gran quantitat de turistes que rep la ciutat, gracies al seu bonic centre o zócalo y a les interessants atraccions dels voltants, entre aquestes les ruïnes zapotecas de Monte Alban. Els antics temples i ciutat de Monte Alban es va construir al cim d´una muntanya que prèviament es va aplanar, de manera que poguérem gaudir d´una bona vista de les antigues construccions i de les valls dels voltants. Durant la visita vaig tornar a concloure que el coneixement necessari per a construir tals meravelles no podia haver sigut transportat pels primers pobladors d´Amèrica al creuar l´estret de Bering ara farà unes 10.000 anys. I encara em vaig reafirmar més després de visualitzar una maqueta de com era una casa prehispànica: parets de pedra i maons de fang recoberts per estucat de cal viva i sorra, porta rectangular, bigues sostenint el sostre de palla recobert amb una capa de fang, i un pati descobert al centre. Vaig tornar a pensar que l´arquitectura era massa similar a ambdós cantons de l´oceà Pacífic i que era massa casual que s´hagués desenvolupat al mateix temps, sense transmissió d´informació entre un continent i l´altre. Per això vaig tornar buscar a Internet i em vaig sorprendre de trobar nombrosa informació sobre teories, i fins i tot evidències, sobre viatges realitzats per diferents cultures asiàtiques, com podrien ser els polinesis, xinesos, japonesos, indis,... que podrien haver transmès el coneixement necessari per a construir aquells temples i cases o per a treballar metalls. A part de la visita al zócalo de Oaxaca, al mercat de Tlacolula i a Monte Alban, la Zoe ens va presentar a diversos amics molt interessants, entre ells en Charlie, un altre nord-americà que als anys setanta havia viatjat a Mèxic sense un duro i s´havia enamorat d´una noia que vivia en un remot poble indígena. Amb la intenció de casar-se amb la noia, va estar treballant durant un any per a la seva família sense cobrar i posteriorment va tornar als Estats Units per a guanyar alguns diners per a pagar la boda, però la família de la noia no semblava disposada a canviar les tradicions i a permetre la boda, i una tia es va encarregar de cremar totes les cartes que ell havia enviat a la promesa des dels Estats Units. Al no rebre resposta de la seva estimada, en Charlie va creure que aquesta l´havia oblidat i un parell d´anys més tard es va casar amb una canadenca. Malgrat tot, en Charlie havia deixat bons amics a Mèxic i anys més tard hi va tornar, passant pel poble, on algú de la família li va contà que la noia l´havia estat esperant durant molts anys perquè una tia no li havia fet arribar les seves cartes. En la mateixa conversa en Charlie explicà que visitant a un altre amic en un remot poble indígena, la mare d´un seu amic va ser disparada a l´estomac i va morir. Els veïns del poble van pensar que en Charlie havia estat l´autor del tret i estigueren forces hores discutint si l´havien de matar-lo disparant-li a l´estomac o penjant-lo. Però finalment, un testimoni va assegurar que en Charlie estava lluny de la zona del crim durant el crim. Després, la gent del poble li va explicar que històricament hi havia moltes discussions amb un poble veí i que ocasionalment es cometen crims d´un poble a l´altre per a satisfer venjances que sempre generen noves ànsies de represàlia. En Charlie també contà que en aquests remots pobles, on es pot tardar més d´un dia a arribar-hi, també s´acostuma a plantar molta droga (marihuana, rosella i fulles de coca) que només enriqueix a una minoria del poble. Al principi vaig pensar que era estrany que la policia no pogués descobrir on cultivava la droga, però un parell de dies més tard, quan em dirigia a visitar una cascada petrificada a Hierbe el Agua, transitant amb un bus per un inacabable camí de carro, vaig entendre la isolació de molts pobles a Mèxic i la possibilitat de cultivar-hi droga sense ser descobert. La Zoe també ens va presentar a la Genevieve, una antropòloga mexicana, que ens va parlar dels problemes de les comunitats indígenes, les quals -segons ella- s´haurien han d´adaptar la cultura occidental si volen prosperar, seguint la llei de Darwin, sense perdre la cultura però sí canviant-la. També ens va explicar que les comunitats de Mèxic es regeixen per ´usos i costums´, unes lleis locals que per exemple estableixen que al construir una casa s´ha de donar treball al poble, que al complir 18 anys els nois han de fer serveis socials al poble, que s´ha de col·laborar amb l´església,... Posteriorment vaig prendre el pols al món amb la Genevieve, qui opinava que la falta de treballs i les malalties als països en desenvolupament eren els principals problemes del món, que es podrien solucionar amb menys població, educació i governs més honestos. A Mèxic, els principals problemes són L´església catòlica que amb la religió controla el país, el narcotrafic provocat pel consum dels veïns del nord i la corrupció; els dos últims uns problemes que es podrien solucionar amb una rigidesa punitiva similar a la del dictador Porfilio Diaz. A nivell personal la Genevieve era feliç perquè tenia les necessitats bàsiques cobertes i tenia educació. El secret de la felicitat és portar la felicitat a dins i no esperar que els altres et facin feliços. Finalment va expressar un sentiment comú al país: ´A Mèxic estem fotuts però estem contents´.
En Fidel i la sibil.lina*, mexicà i europea respectivament, foren els nostres següents amfitrions a Tuxla Gutierrez, la capital de l´estat de Chiapes, una ciutat força comercial i sense massa interès. Molt aviat, en Fideli la sibil.lina ens van fer partícips de les seves ideologies revolucionaries, expressant el seu rebuig a les multinacionals, en especial les americanes com la Cocacola, una companyia que havia estat presidida pel president Fox, qui n´havia impulsat el consum entre les comunitats indígenes provocant-los noves malalties com la diabetis. Focalitzant l´atenció en les comunitats indígenes, la sibil.lina comentà que hi havia molta misèria humana, més que econòmica, amb molts indígenes emborratxant-se i esdevenint violents. També van descriure totes les pressions que reben per al control de la seva terra, de part dels narcotraficants per a plantar-hi drogues o de les multinacionals per a cultivar-hi transgènics. Encara que els indígenes segueixin essent innocents i mantinguin el seu somriure tímid, les comunitats estan perdent la seva cultura, les famílies es desestructuren, moltes dones són maltractades, hi ha molts suïcidis entre els joves,... Encara que Tuxla Gutierrez no tingui massa interès, a prop de la ciutat hi ha una atracció natural molt visitada, el canyó del Sumidero, una falla geològica està parcialment coberta per l´aigua d´una presa, però que encara conserva desnivells verticals de més d´un quilòmetre d´altura. Allà, mentre esperàvem una barca que ens portés a veure el canyó, vaig començar a conversar amb un guia turístic, qui em va confirmar una teoria personal, que el turisme nacional acostuma a gastar més que els turismes estrangers. Després va explicar que el turisme espanyol i l´americà ha baixat molt a causa de les notícies que es publiquen sobre Mèxic als seus mitjans de comunicació, a diferència dels altres països occidentals que segueixen mantenint la quota de turistes. Realment, aquí a Mèxic no ens assabentaríem de les morts diàries a Mèxic a causa del narcotràfic si no fos per les lectures que fem a través d´internet dels diaris espanyols i catalans. Finalment, el guia va afegir que la grip aviar també havia influït molt el flux del turisme, perquè havia situat a Mèxic en el centre de l´epidèmia. L´últim dia a la tarda, quan ens disposàvem a visitar la plaça de la Marimba per a escoltar musica en viu, vaig mantenir una de les converses més fascinants del viatge. La sibil.lina i jo estàvem confrontant amigablement les nostres opinions sobre les medicines alternatives, ella manifestant la seva fe en la homeopatia i jo opinant que aquesta ´curava´ gracies a l´efecte placebo. Però de sobte la sibil.lina em va deixar bocabadat amb el seu nou manifest: que el virus de la Sida no existia, que la malaltia no es transmetia sexualment i que només es desenvolupava a causa de la misèria humana. En aquest moment vaig confessar-li que no podíem seguir parlant perquè les nostres conviccions estaven massa allunyades, les meves basades en la ciència i les seves en les supersticions, i no disposàvem d´una base comuna sobre la qual construir i exposar idees. Tanmateix, després vaig buscar a Internet i vaig tornar a sorprendre´m que hi hagués més gent que opinava el mateix que la Sibil.lina, incloent l´anterior president sud-africà Thabo Mbeki, qui amb la seva negació de la Sida va provocar un increment dels infectats al seu país. És quelcom important que estic aprenent en aquest viatge: lo fàcilment que és enganyada la gent en general i el poc criteri que tenen per a contrastar les informacions que reben. Curiosament, possiblement la Sibil.lina també estaria d´acord amb el meu darrer manifest, perquè més tard ens va parlar sobre el dany que les religions cristianes feien entre els indígenes, els quals eren convençuts fàcilment de totes les supersticions que els predicaven els missioners. *Fidel i Sibil.lina no són els noms veritables dels nostres amfitrions. Tot i haver passat un bon dia amb ells, després de llegir el meu diari, els nostres amfitrions es van molestar moltíssim, acusant d'haver-los gravat les converses i d'haver tergiversat les seves opinions (les del primer paràgraf, no les referents a la Sida). El que relat aquí, i en tot el diari, és la meva interpretació dels fets que em sorprenen, tal com aquests es van gravar en el meu cervell i en el meu bloc de notes. No pretenc jutjar persones, però de vegades si m'agrada ponderar les seves opinions per contrastar-les amb les meves. Els nostres amfitrions em van demanar que esborrés tot el que expliqués sobre ells, però jo no vull desprendre'm dels records que marquen la meva existència i les meves opinions. El que sí que he fet per respecte a ells, és modificar els seus noms.
San Cristobal de las Casas és una ciutat molt turística on tinguérem sort de ser acollits per una de les úniques persones que allotja gratuïtament a través de Couchsurfing. En José Luís és un home d´uns 55 anys que estava allotjant a una altre mitja dotzena de viatgers, mantenint-nos entretinguts amb diverses festes i interessants converses. A mi em va contar que als anys 70, just després de la dictadura franquista, en José Luís va passar un any a Barcelona, i explicava que els productes en aquell temps eren fins a 3 vegades més econòmics que a Mèxic. A partir d´aquest comentari, vaig preguntar-li perquè passats 40 anys l´economia espanyola havia millorat tant i a Mèxic no, arribant a invertir-se la situació. En José Luís va opinar que Espanya havia sabut adaptar-se i evolucionar per a entrar a la Unió Europea, a diferència de Mèxic, que no ha pogut obrir les portes dels Estats Units a causa de la corrupció que pudreix tots els estaments estatals. A una de les festes organitzades per en José Luís, hi havia una parella que havia vingut amb el seu fill d´un any, encantador, i vaig preguntar-los si era veritat el que havia escoltat en alguna altra part de Mèxic, que si mires fixament a un nen li pots donar un mal d´ull. El noi de seguida digué que era veritat i em començà a argumentar que si un nen és mirat fixament rep les vibracions negatives de l´observador i és molt possible que emmalalteixi. Em va sorprendre la seva superstició, sobretot perquè el noi tenia un aspecte molt europeu, al contrari de la seva dona, que era indígena i se´l mirava força incrèdula durant l´exposició, potser perquè havia anat a la universitat i era veterinària de professió. A part de visitar diversos dies el centre de San Cristobal de las Casas, també vaig visitar les properes comunitats indígenes de San Juan Chamula i Zinacantan, on els seus habitants semblaven molt supersticiosos, amb algunes esglésies plenes d´espelmes davant les quals es desenvolupaven rituals estranys. A Zinacantan hi vaig anar amb una parella de Francesos que estaven fent un itinerari per Amèrica similar al nostre i durant el trajecte em van explicar una anècdota que em va deixar astorat. Dos dies abans havien tingut un accident d´autobús durant la nit, xocant amb un vehicle, el conductor del qual va morir durant el impacte. Segons les marques deixades sobre l´asfalt, els francesos van deduir que el cotxe petit era el culpable de l´accident, al envair el carril contrari. Però els dos conductors de l´autobús no deurien confiar a que les autoritats els consideressin innocents i en pocs minuts van desaparèixer de la zona de l´escena, segurament per a començar una nova vida fora de la llei. No hauria donat importància a l´anècdota si no fos que aquests dies els mitjans de comunicació publicaven que el govern francès denunciava al govern mexicà que tenia empresonat a una ciutadana francesa acusada de segrest amb proves fabricades. També hi havia hagut altres amics que ens havien explicat històries similars, provocant una mancança total de confiança en la justícia Mexicana, una llàstima en un país on el crim és tant instaurat.
De camí a la costa, vam allotjar-nos un parell de nits a un hostal de Palenque, on hi ha unes ruïnes maies entre la selva tropical, al peu de les muntanyes de Chiapes, fent frontera amb la planícia del Yucatan. Potser eren les ruïnes pre-hispàniques visitades més captivadores, per l´entorn natural exuberant on estaven situades, però també per la seva arquitectura sofisticada, amb diversos passadissos endinsant-se per dins de les piràmides o el palau cobert amb arcades primitives de forma triangular. Al visitar el museu em va sorprendre de sobre manera la còpia del sarcòfag del governant Pakal, trobat a l´interior d´una de les piràmides de Palenque. El sarcòfag de pedra era decorat amb gran bellesa, amb certa similitud amb els sarcòfags Egipcis. Inspeccionant aquest sarcòfag vaig modificar lleugerament les meves teories sobre contacte cultural entre asiàtics i pre-hispànics i vaig començar a pensar que moltes tecnologies s´havien d´haver desenvolupat independentment, sense contacte cultural, com si per exemple estigués codificat en els nostres gens la necessitat de construir sarcòfags profusament decorats per a enterrar-hi a les persones estimades. Campeche, Cm (veure sobre mapa) 19/02/2011:
Campeche és una ciutat costera molt tranquil·la i bonica, amb cases baixes pintades de diferents tonalitats càlides, un agradable zócalo i unes muralles que envolten bona part de la vila, les quals van ser construïdes pels espanyols al 1686 per a protegir el port dels anteriors atacs pirates que anhelaven les riqueses dels vaixells que marxaven carregats d´or i plata cap a Espanya. Només havíem previst de quedar-nos hi una nit, però al final decidírem quedar-nos hi un altre dia, relaxant-nos a l´hostal i recorrent bona part dels carrerons de la ciutat. Merida (veure sobre mapa) 22/02/2011:
Havíem sospesat la possibilitat de celebrar el nostre primer any de casats a Campeche, que bé s´ho hauria merescut, però al final decidírem anar a Mèrida i la fortuna ens somrigué, perquè arribàrem en diumenge, el dia de la setmana en que la ciutat es reuneix sota l´ombra dels arbres i les arcades del zócalo per a observar balls tradicionals, escoltar concerts o ballar música llatina. Vam estar-nos bona part de la tarda impregnant-nos de l´acolorida cultura de Mèrida i a la nit anàrem a sopar en un bon restaurant on tenien un guitarrista cantant boniques velades. Fou una bona manera de celebrar aquest primer any compartit com a matrimoni, quelcom no massa diferent dels anys anteriors compartits com a parella, tot i que també era veritat que cada vegada més ens sentíem més units, potser perquè ja feia molt temps, des de l´Orient Mitjà, que s´havien acabat les crisis de nervis de l´Alexandra davant les situacions estressants del viatge. Durant la nostra estada a Mèrida teníem previst de visitar Chichen Itza, les principals ruïnes maies de la península del Yucatán, però aquestes eren força cares i diversos amics ens havien advertit que no eren tan impressionants com les ruïnes de Palenque. Així doncs, vaig descartar aquesta visita i per contra em vaig decidir d´acceptar una recomanació d´en Jan de Mèxic DF i visitar un magnífic cenote, un tipus de cova amb llac subterrani força comuns al Yucatan. D´hora al matí, em vaig dirigir al carrer 67, entre els carrers 52 i 50 de Mèrida (a prop de la terminal d´autobusos de segona) i vaig agafar un minibus (anomenats col·lectius) directe a Homún per 18 pesos. Al cap d´una hora de viatge, el col·lectiu va entrar a Homún i vaig demanar al conductor que em deixés davant de la botiga de Doroteo Hau Kuuk (cap al final del poble), el propietari del cenote BAL-MIL, per a assegurar-me que l´home no es trobés a casa seva. Des de la seva tenda vaig agafar una moto tricicle taxi fins al cenote BAL-MIL, a uns 2 o 3 quilòmetres (20 pesos anar i tornar més una propina per a esperar), on em vaig trobar en Doroteo Hau, un home molt amable que per 10 pesos em deixà baixar fins al fons del cenote, descendint per una escala paral·lela a les arrels d´un arbre que arribaven al fons de la foscor per a buscar aigua. En Doroteo em va fer un recorregut pel cenote mostrant-me unes mans maies pintades a les parets, ratpenats, orenetes, un esquelet de serp a l´aigua, tres calaveres maies, estalactites i estalagmites i un entorn completament natural. Finalment em deixà banyar a les aigües calentes i cristal·lines, malgrat no pogués treure´m del cap la possibilitat que en algun moment o altre apareixeria alguna criatura prehistòrica de les profunditats per a devorar-me. Per tercera vegada, a Mèrida ens vam tornar a veure obligats a allotjar-nos en un hostal, el cost dels quals no disminueix dels 5euros per persona, on ens resultava més difícil comunicar-nos amb la gent del país i altres viatgers, quelcom que trobàvem a faltar. Tanmateix, a l´hostal d´en Rafa de Mèrida hi havia bon ambient, però no vaig interactuar gaire amb els seus hostes perquè estava capficat amb una discussió que havia mantingut a través d´Internet amb la parella de Tuxla que ens havia allotjat. El mexicà i la francesa havien llegit el meu diari, on descrivia algunes de les seves opinions, i m´havien acusat de ser racista, d´haver gravat les conversacions mantingudes amb ells i de tergiversar algunes els seus comentaris. En certa manera entenia la seva reacció, perquè jo els havia descrit com a supersticiosos quan havia narrat la meva sorpresa quan van opinar que el virus de la Sida no existia i que la malaltia s´originava en la misèria humana. Però al mateix temps jo no volia deixar de captar opinions de la gent i analitzar-ne algunes sota la meva perspectiva per tal de manifestar també la meva opinió als lectors del meu bloc. Era un sentiment de frustració només momentani, perquè una noia de Playa del Carmen ens havia escrit que estava encantada d´allotjar-nos i ja tornava a il·lusionar-me d´interactuar amb mexicans i viatgers per tal de conèixer una mica més el món on vivim.
Arribant a Playa del Carmen per la costa, ens vam sorprendre de veure nombrosos complexos turístics estenent-se al llarg de la platja, que de seguida vaig pensar que rebien la major part de turistes, més que la ciutat on ens dirigíem. Però a l´arribar a Playa del Carmen em vaig tornar a sorprendre, perquè aquesta era la ciutat més plena de turistes que havíem visitat a Mèxic fins al moment, però ni molt menys es podia comparar amb la ciutat que visitàrem un altre dia més al nord: Cancún, creuada per una avinguda de 25 quilòmetres que tota l´estona estava flanquejada per grans hotels. A Playa del Carmen ens va rebre i allotjar la Ivette, una mexicana estupenda, que també estava allotjant a un divertit francès i a una parella d´argentins que estaven a punt de tornar al seu país després d´haver passat 6 mesos treballant a la ciutat. Ens ho vam passar molt bé amb tots ells, sortint a prendre algunes copes als concorreguts locals nocturns de Playa del Carmen, prenent el sol a la platja, nedant entre tortugues a la platja de Akumal, o visitant les properes ruïnes maies de Tulum, que meravellen per la seva privilegiada situació sobre un turó rocós a sobre una platja. Com no, també vaig tenir força temps per a seguir treballant amb el llibre d´Àfrica, el qual vaig deixar-lo a punt per a imprimir. Va ser llavors que em començar a preocupar de que faria amb tot el temps lliure que disposaria fins ara, perquè durant els darrers mesos havia estat dedicant un promig de 2 hores diàries al llibre. M´estava començant a plantejar de dedicar més temps a la lectura, però de moment m´havia decidit de dedicar algunes hores més a seguir uns cursos molt complerts sobre ciència i filosofia en format àudio i vídeo. Tanmateix, de moment no m´havia sobrat tant temps, perquè sobtadament els nostres plans van canviar. El noi francès tenia previst de marxar a Cuba pocs dies després de la nostra arribada i ens va explicar que només havia pagat 15dòlars pel bitllet d´avió. Interessant-nos per aquesta oferta, ens va informar que hi havia uns cubans a Mèxic que organitzaven viatges a Cuba per només 15$ amb l´única condició que portessis una maleta de roba a Cuba i en tornessis amb una caixa de puros havans. Naturalment ens vam interessar per aquesta oferta i el vam acompanyar el dia que havia d´agafar el vol, però nosaltres començàrem a sospitar bastant quan la dona cubana va entregar una maleta completament precintada al francès, qui havia de confiar que només estava entrant roba a Cuba. A nosaltres ens interessava la oferta del vol a 15$, però no amb aquestes condicions tant surrealistes, per això vaig proposar a la dona cubana que si ens trobava dos bitllets a Cuba pel dijous li portaríem dues maletes més i que li pagaríem 20dòlars en comptes de 15, però que a canvi ens havia de deixar veure el contingut de les maletes abans de marxar. Sortosament la dona va acceptar de seguida vam haver de començar a organitzar-nos per a passar els següents 10 dies a Cuba. Habana (veure sobre mapa) 03/03/2011: La Ivette ens va deixar a l´aeroport de Cancún al matí i poc més tard ens vam trobar a la Lídia, a qui finalment vam pagar 15$/persona canvi d´un bitllet d´avió d´anada i tornada de Cuba, amb la condició de carregar quatre grans maletes a rebentar de roba (unes 19kg cada una) i entregar-les a una persona que ens esperaria a l´aeroport de l´Habana. Sospitant del contingut de les maletes vaig palpar-les una mica per dins, tocant alguna sabata i diversos perfums entre tot el munt de roba, i em vaig encomanar a Déu que a dins de les maletes no hi hagués droga o algun altre producte il·legal. A continuació vam tancar les maletes i les vam facturar mentre la Lídia ens instruïa que a la duana de Cuba havíem de manifestar que la roba era nostra i que teníem intenció de regalar-la. Finalment ens dirigírem a la porta d´embarcament però l´avió, en comptes de sortir a les 12:30 del migdia, va sortir vuit hores més tard. L´avió que ens esperava a la pista de l´aeroport de Cancún era un vel Yak-42, el mateix tipus d´avió soviètic que es va estavellar al 2003 a Turquia matant a les 75 persones a bord, entre ells 62 militars espanyols. L´Alexandra no sabia aquesta informació, tot i així tenia por a causa de l´evident antiguitat de l´avió, i també per les planxes que es desenganxaven del sostre, per l´estrident soroll del motor, per l´olor a kerozé i pel fum que va començar a sortir de sota els nostres peus tot just enlairar-nos, un fum que sortosament era de l´aire condicionat. Jo intentava calmant-la dient: Naturalment les meves paraules no van calmar a l´Alexandra, però una hora més tard vam arribar sans i estalvis a l´aeroport José Martí de l´Habana. A les 11 de la nit vam recollir les quatre grans maletes i vam passar tots els tràmits burocràtics fent veure que l´Alexandra i jo no ens coneixíem. Però just després que l´Alexandra creués la porta de la sortida, l´últim policia em va aturar i va avisar a un altre oficial perquè inspeccionessin les meves dues grans maletes. Sense perdre els nervis vaig situar una de les maletes sobre una de les taules de la duana i a continuació em demanaren que la buidés. Sense saber què en sortiria vaig començar a treure samarretes i pantalons de noia, calces, sabates, perfums, pastes de dents i uns quants calçotets. El policia que anava classificant i apilant la rova no parava de preguntar-me incrèdul: Finalment el policia em va abaixar la taxa d´importació fins a 200CUC mentre jo li anunciava que m´havia de pensar si em convenia pagar aquell import o no. No vaig voler arriscar-me a pagar els 200CUC (155€) sense saber si l´home que havia de rebre la roba me´ls abonaria després, així doncs vaig permetre que la policia de la duana em requisés momentàniament la mercaderia i vaig sortir a fora. De seguida em va interceptar l´home a qui havia d´entregar les maletes (l´Alexandra ja ho havia fet 2 hores abans) i li vaig explicar el problema. L´home va maleir unes quantes vegades i a continuació em va entregar 200CUC perquè tornés a entrar a la duana per a recuperar les maletes. No en vaig sortir fins al cap d´una altre hora, però a partir d´aquí la sort ja ens somrigué: vam trobar un taxi econòmic cap al centre de la ciutat i una casa hostal de l´Habana ens va obrir les portes per a allotjar-nos a les 3 de la matinada.
El primer impacte visual a l´Habana són els automòbils, la majoria models americans dels anys 50 amb la planxa desgastada o pintats en vius colors, pels quals el temps no sembla haver passat. El segon impacte són els edificis, d´una estètica hispànica de principis del segle XX, amb nombroses arcades protegint les aceres, tots ells antic i -exceptuant el centre- la majoria sense arreglar, decadents o fins i tot ensorrats. Semblaria que haguéssim viatjat en el passat si no fos per alguns automòbils més moderns i els edificis ruïnosos pels quals era evident el pas dels anys. Sens dubte havíem arribat a un país diferent, que durant molt temps s´havia mostrat orgullós defensant el comunisme (o socialisme), però ja no, segons ens van manifestar TOTES les persones amb qui vam tenir ocasió de conversar. L´home a qui vam donar la roba a l´aeroport va explicar a l´Alexandra que Cuba no sobreviuria sense les divises que els familiars extrapatriats envien des dels Estats Units. Tampoc el taxista que ens havia portat a la casa hostal semblava massa convençut amb el sistema polític, explicant que els taxistes del govern cobraven molt poc, amb independència del treball que fessin. Per això ell preferia treballar pel seu compte, per a guanyar més dinars, malgrat hagués de treballà més dur (unes 6 hores al dia va dir). A part de la feina de taxista, el govern cubà també havia permès mínimament la iniciativa privada deixant que algunes famílies poguessin allotjar a turistes a les seves cases particulars per un preu no inferior als 15CUC (11,5€) l´habitació. Però aquesta nova política no semblava satisfer al noi de la casa on estàvem allotjats, mi manifestava que els joves volien un canvi de govern, però no els vells que havien lluitat per la revolució. Potser, els cubans hauran d´esperar una nova generació, quan tothom serà conscient dels problemes del comunisme i podran demanar amb força el canvi desitjat. Caminant per la Universitat de la Habana que hi havia darrera la casa on estàvem allotjats, un parell de nois em van interceptar i em van explicar il·lusionats algunes anècdotes de la revolució però tot seguit van manifestar que era una vergonya que no tinguessin Internet a la Universitat, ni a tot el país, i que haguessin de comprar llibres cars per a fer les consultes necessàries. Sincerament, Cuba era l´únic país visitat durant els 5 anys de viatge on pràcticament no hi havia cibercafés i ens va ser impossible connectar-nos a Internet, pel preu (6CUC o 4,5€/hora) i per la pèssima velocitat que ens anunciaven. Em va sorprendre fins i tot, que un dels nois de la universitat mencionés que amb l´anterior dictador Batista es vivia millor. Un altre noi que ens vam trobar al segon dia ens va confirmar una informació que ens havia donat el fill de la família que ens allotjava: que el salari mig a Cuba era d´uns 12CUC o 300 pesos nacionals (9,5€) al mes. Aquest noi en concret cobrava uns 470 pesos nacionals (15€) al mes treballant com a enginyer hidràulic. A causa d´aquests baixos preus no hi havia disciplina al treball, hi havia moltes absències laborals i molta gent decidia deixar de treballar, perquè es guanyava millor la vida al carrer. Això sí, amb treball o sense treball, a Cuba tothom gaudia dels mateixos beneficis: sanitat i educació gratuïta i una llibreta de racionament que proporcionava gratuïtament alguns productes bàsics però insuficients per a viure (recentment havien tret el sabó i la pasta de dents de la cartilla de racionament). Però naturalment, aquest sistema comunista no es pot aguantar amb una productivitat tant baixa entre els treballadors i tanta gent sense treballar gaudint dels mateixos beneficis socials. Per això el govern cubà havia decidit d´eliminar 10.000 llocs de treball no productius i havia decidit d´augmentar l´edat de la jubilació dels 55 als 60 anys en el cas de les dones i dels 60 als 65 anys en el cas dels homes, sense que ningú protestés al carrer, a diferència de França, va afegir el noi. De totes maneres, la meva impressió d´aquests primers dies era que el problema persistiria, perquè era un problema inherent a la ideologia comunista que no incentiva el treball ni la producció. No crec que sigui suficient posar pancartes als carrers i carreteres amb eslògans del tipus: ¨Por grandes que sean las dificultades SEGUIREMOS ADELANTE¨ o ¨Para tener más hay que producir más¨ o ¨Vigilar la revolución es tarea de todos¨. L´estat cubà sembla proper al col·lapse i prova d´això és el trencament d´un mite que jo m´havia cregut fins abans d´arribar a Cuba: que a Cuba no es passava gana. A Cuba es passa gana. Em va semblar divertit que un noi assegut davant d´un portal amb el cartell ¨Comité de defensa de la revolución¨ em demanés 1CUC perquè deia que tenia gana. Però menys divertit va ser el que una dona va dir a l´Alexandra quan estava fent una foto: ¨Mira, aquesta noia vol mostrar a l´estranger la gana que passem a Cuba¨. La dona de la casa hostal que ens allotjava m´havia comentat en referència a les cases que cauen a l´Habana: ¨com les poden arreglar si no hi ha diners ni per a menjar¨. Però el més sorprenent va ser veure indigents remenant entre les escombraries o dormint desemparats al carrers, segons ens digueren, perquè s´havien venut la cartilla de racionament, potser per a comprar-se alcohol. En qualsevol cas, contràriament al que està passant a alguns països àrabs, no crec que una nova revolució a Cuba estigui propera. Un dels problemes és que a Cuba no hi ha Internet per a redirigir la frustració dels joves, tot i que algunes poques cases tinguin antenes parabòliques il·legals (com a Iran) i rebin d´amagat la televisió de Florida. Però el que potser salvarà al règim cubà és el ¨respecte¨ dels drets humans. La gent està insatisfeta amb la situació econòmica i la perpetuació dels dirigents al poder, però no està indignada amb injustícies flagrants. I potser també el salva l´opi del poble, que en el cas de Cuba és el beisbol, un esport que aixeca passions, tal com vam poder comprovar al visitar l´estadio Latinoamericano al diumenge a la tarda. Davant l´absència d´il·lusions de cara al futur, alguns joves intenten adaptar-se al sistema i miren de guanyar-se la vida intentant d´aconseguir algunes monedes dels turistes, per exemple portant-los a restaurants cars o a concerts per a després treure´n una comissió. Era quelcom que desagradava a l´Alexandra, afegit a la tristesa que -segons deia- el comunisme l´afligia, recordant-me constantment que Romania era igual en el passat: tendes sense productes, cues per a comprar aliments, edificis demacrats i una actitud desmotivada de la gent. Possiblement els seus sentiments tenien una causa real, però també era veritat que els dos estàvem una mica nostàlgics i desorientats sobre com aprofitar el temps que teníem, perquè havíem deixat els nostres ordenadors portàtils a Mèxic i perquè no teníem Internet. Ben diferent era el centre de l´Habana, cuidat i net, que ens va meravellar als dos, tot i que aquest no va aplacar les seves queixes: que no li agradaven les illes i encara menys si eren comunistes.
Diversa gent a l´Habana ens havien explicat que al camp o a les províncies es vivia en condicions més bones i així mateix ens ho va semblar de camí cap al poble de Trinidad a 370 quilòmetres de l´Habana, creuant forces àrees cultivades amb canya de sucre o pasturades per vaques. També ens havien comentat que abans, als primers anys de la revolució es vivia molt millor, i durant el viatge vaig pensar que al principi del comunisme, igual que havia passat a Rússia i a China, la societat i la gent en general estaven il·lusionats amb el nou sistema econòmic i la majoria s´esforçava per a produir amb eficiència, però amb el pas del temps, quan la gent es va començar a adonar que la diferència entre treballar eficientment, treballar amb desgana o simplement no treballar, era mínima per la falta d´estímuls econòmics suficients, la gent va deixar de treballar eficientment i l´economia va començar a col·lapsar. El governa cubà semblava haver-se adonat del fracàs del comunisme i estava començant a permetre la iniciativa privada, que d´altre banda semblava que feia temps que funcionava a través de l´economia submergida. Però en aquells moments dubtava que el govern estigués a temps de capgirar la situació per a evitar el col·lapse total. Trinidad és un poble molt turístic gràcies als seus carrers empedrats i a les cases colonials ben cuidades i pintades de colors càlids. A Trinidad es respirava una relativa prosperitat, sobretot pels centenars o milers de turistes que visitaven el poble cada dia, però també per la múltiples cases que oferien deliciosos cafès, sucs de fruita i menjars a preus locals. Segons ens van explicar, tot just feia tres mesos, el govern havia donat permisos als habitants de Trinidad (a l´Habana ja feia més temps) perquè poguessin obrir petites cafeteries a través de les finestres o portes de les seves cases i molts ho havien fet. I encara que oferissin els productes a uns preus tant ridículament econòmics que difícilment aconseguirien guanyar 30CUC (23€) mensuals, les perspectives de guanyar el doble del salari normal semblava mantenir-los treballant feliços, somniant en un futur millor. Malgrat el bonic poble on ens trobàvem i la bona música cubana que ocasionalment podíem escoltar, i encara que poguéssim menjar algun entrepà o pizza en aquestes petites cafeteries, en els restaurants turístics els preus del menjar i beure eren tant cars que ens van mantenir amb l´anhel d´arribar a Mèxic per a fer un bon àpat; i no podíem evitar de mirar amb enveja als turistes que viatjaven per un temps acotat i es podien permetre preus desorbitats segons el nostre pressupost. Igualment, el transport per als turistes era molt car, amb l´agreujant que els estrangers no poden agafar els autobusos on van els cubans. Per això, per tal d´evitar de pagar 6CUC (4,5€)/persona per a un trajecte de 80km fins a Cienfuegos, al tercer dia a Trinidad vam sortir ben d´hora al matí i vam caminar fins a la sortida del poble on hi havia alguns altres cubans que estaven esperant algun mitjà de transport. Vam esperar una hora, però finalment es va aturar un cotxe dels anys 40 que ens va carregar juntament amb 9 persones més, per 20 pesos nacionals (0,65€) per persona, fins a Cienfuegos. A l´Alexandra no li va agradar el trajecte perquè -segons deia- va quedar empapada de l´olor del tub d´escapament, però jo sí vaig gaudir, sentint-me per moments completament integrat a la cultura cubana. |
|
