| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (10/09/2008) MES Següent (2008-11-09)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› India Bikaner (veure sobre mapa) 12/10/2008:
L’Alexandra es va quedar passejant en solitari pel basar de Pushkar a fent-se passar per iraniana per tal d’aconseguir els millors preus, exclamant “a Iran aquest producte és més econòmic i prové de l’India”. Mentrestant, jo vaig dedicar el matí a descobrir els ghats de Pushkar que rodejaven un petit llac, on alguns sacerdots es mostraven reticents a deixar-m’hi passejar mentre observava com els fidels llençaven ofrenes i es banyaven i purificaven, tant homes com dones. En canvi, altres sacerdots es mostraven més receptius als turistes, invitant-los a fer ofrenes mentre et feien repetir un mantra que acabava dient “entregaré tres dòlars al sacerdot per la meva felicitat i la del món sencer”. Jo, naturalment ja havia avisat que no tenia diners per a entregar-li i al exigir-me que li donés quelcom, li vaig dir que li entregava molts bons desitjos. Tot i que també hi havia altres sacerdots més tranquil•litat i que no buscaven cap gratificació directe, com el que em van explicar la història de Pushkar, nom que significa “a partir d’una flor”. La llegenda explica que Pushkar i el seu sagrat llac es van crear a partir d’una flor de lotus que Brahma (el déu creador del univers) va deixar caure. Després de la creació del llac, Brahma va decidir de dedicar cinc dies de penitència per a acumular bon Karma, però contràriament a la tradició, la seva esposa Savitri (deïtat de l’aprenentatge) no va voler assistir, escollint Brahma de casar-se amb una altre dona durant la seva absència. Comprensiblement empipada, Savitri el va maleir de manera que Brahma no fos adorat enlloc més apart de a Pushkar, motiu pel qual Pushkar és un dels pocs indrets del món on hi ha un temple dedicat a Brahma. En qualsevol cas, a causa de l’absència de Savitri, Brahma també la va maleir de manera que el seu temple al cim d’un pujol no tingués accés a l’aigua sagrada del llac. D’aquesta manera, per tal de ser adorada, cada dia un sacerdot hi puja aigua provenint del llac. En qualsevol cas, seguint amb la llegenda, després d’aquests cinc dies de penitència, Brahma va acumular suficient bon karma per a poder crear el univers, gracies al qual devem la nostra existència. Després de visitar el temple de Brahma, em vaig reunir amb l’Alexandra que carregava una bossa plena de vestits i bruses cada una comprades amb menys de 50 cèntims d’euro, i vàrem començar a fer camí cap a Bikaner. A mig camí vàrem perdre més d’hora en un poble per a intentar comprar unes bombones de gas, doncs no semblava que a l’Índia pogués recarregar les meves comprades a Sud-àfrica. Però el preu que m’oferien per a una bombona de butà era exagerat, i empipat pels continus intents de ser enganyats vàrem marxar sense comprar la bombona, començant a plantejar-nos d’apagar la nevera per a tenir suficient gas per anar cuinant. En qualsevol cas, l’endemà al matí vàrem deixar el problema del gas de banda i ens vàrem aturar al temple Karni Mata Temple, conegut com el temple de les rates. Naturalment l’Alexandra es va quedar al cotxe i jo em vaig dirigir al temple, que tenia evidents signes d’alguna recent celebració hindú, amb diverses parades al voltant que s’estaven desmuntant i tones de gra acumulades a les entrades. D’altre banda, al interior, les rates semblaven mig mortes de tanta festa i no reaccionaven al peregrins que encara arribaven i els tiraven terrossos de sucre o galeta per sobre. De fet, la majoria de les rates deurien estar apagades als nombrosos forats que hi havia a les parets, i tanta deuria ser la massificació que en alguns forats hi havia 5 o 6 rates dormint amb els caps a dins i el cossos fora. Segurament per això, algunes de les rates que hi havia deambulant pel temple eren les més desgraciades, amb els cossos demacrats o amb els ulls menjats. Aquestes rates, juntament amb la merda escampada pel terra (per on s’havia de caminar descalç), no eren un espectacle gaire agradable, encara que la llegenda del temple tingués el seu interès. Al segle 14, Karni Mata, una encarnació de la deïtat Durga va demanar a Yama, la deïtat de la mort, de restaurar la vida del fill d’un desemparat rondallaire. Però Yama va refusar i enfadat, Karni Mata va reencarnar tots els rondallaires morts en rates, per tal de privar a Yama d’ànimes humanes (pobre vida la dels rondallaires). Després de tornar el cotxe i de netejar-me bé els peus, vàrem acabar de recórrer els pocs quilòmetres fins a Bikaner, on vàrem repetir el intent de comprar una bombona de butà. Ens varen dirigir a una adreça, però per a arribar-hi vàrem haver de preguntar múltiples vegades, moltes de les quals orientant-nos a direccions equivocades (aquest comportament també el vaig observar entre els indis, prefereixen respondre qualsevol cosa abans que dir “no ho sé”). En qualsevol cas, al final vàrem arribar a un distribuïdor de gas que no em va voler vendre una bombona i me’n venia una altre de més petita a un preu encara més desorbitat. Irritat, li vaig dir que amb aquests intents d’enganyar a turistes estaven acumulant molt mal karma, o que a Iran o Pakistan eren millors països que l’India perquè mai ens havien enganyat (això últim els semblava molestar més). Ja rendits varem tornar al carrer principal, tot i que vaig decidir de fer un últim intent al observar un camió on carregaven bombones de butà. Allà em van oferir un preu més raonable per a una bombona, però al mateix temps, vaig tenir la sort que aparegués un home, que per primera vegada a l’Índia semblava disposat a ajudar-nos desinteressadament i a trobar una solució al nostra problema. En Binod (així es deia l’home) em va comentar que aconseguiria recarregar una de les nostres bombones, així doncs, en vaig agafar una i vaig pujar a la seva moto per a dirigir-nos a un punt, després a un altre amb l’autocaravana, i finalment a un altre on finalment vàrem poder recarregar les bombones de campingaz que tinc a un preu raonable. Realment en Binod es va comportar meravellosament, acabant d’arrodonir la seva amabilitat invitant-nos a te i galetes a casa seva, on hi havia la seva dona i dos fills. Allà, en Binod ens va preguntar si ens havíem casat per amor i nosaltres varem respondre que sí, però ells van comentar que el seu matrimoni va ser arranjat, com tots els de l’Índia, encara que actualment s’estimen molt. En termes similars s’havia expressat una altre dona a l’Índia, explicant-nos que al seu país, primer et cases, després et desencises de la teva nova parella, i finalment comences a sentir amor. Jo vaig comentar que a Europa, primer comences a sentir amor, després et cases i finalment et desencises de la teva parella; posant-se la dona a riure i a exclamar “xoca-la!”, mentre estenia la ma. Amb tot el temps perdut cercant per gas, ahir només vàrem tenir temps per a visitar el magnífic palau de Junagarh, on vàrem descobrir l’opulència amb que vivien els maharajàs. Al vespre vàrem acampar al costat de Devi Kund, el bonic cementiri de petites cúpules i mausoleus on encara s’enterra la família dels antics Maharajàs. I avui al matí hem acabat de visitar Bikaner endinsant-nos pel casc antic amb un rickshaw fins a l’explèndid temple Jain de Bhandasar. El temple de Bhandasar és molt senzill per fora, en canvi, el seu interior està exquisidament decorat amb pintures i algunes escultures. Un monjo molt simpàtic ens va explicar que els jainistes creuen que la bellesa està a al interior dels éssers i no a l’exterior, representant-se de la mateixa manera als temples. D’altre banda també va explicar que en construir-se el temple al segle quinze es van utilitzar 40.000 kg de mantega (estrany i increïble, però cert), la qual, durant l’estiu encara engrassa i embruta el terra i provoca que les temperatures dins del temple siguin insuportables (no va ser massa bona idea la utilització de mantega). Després d’estar una bona estona connectats a Internet, a mitja tarda hem començat a dirigir-nos cap a Jaisalmer. En fosquejar, hem acampat - per primera vegada a l’Índia - sense preguntar en un indret descampat i deshabitat, similar a una sabana àrida. Però cap a les 10 de la nit, quan estava acabant d’editar fotos, s’ha aproximat una moto. Alertats hem apagats els ordenadors i he obert la finestra preguntant qui eren. Però l’home i el noi de la moto no parlaven gens d’anglès i amb gestos bruscos i agressius exigien que sortís del cotxe. A més a més, quan els he preguntat exaltat si eren de la policia, han començat a cridar en direcció a unes altres veus que semblaven aproximar-se. Mentrestant, ja havia engegat el motor del cotxe i els il•luminava amb els llums, enutjant-los encara més, doncs es trobaven davant del cotxe impedint-me el pas. Però jo no em volia quedar per a conèixer la trama ni el desenllaç d’aquest possible malson, i he tirat el cotxe endavant amb intenció de tombar la moto i l’home si no s’apartaven. Però s’han apartat i tot seguit he premut l’accelerador a fons, saltant per sobre la sorra, plantes i roques fins a arribar a la carretera asfaltada, on hem perdut de vista la moto que ens havia estat seguint per moments. Hem conduit alguns quilòmetres amb les coses saltant per dins l’autocaravana. Després ens hem parat uns segons per a vestir-me i ordenar els objectes no fixats de l’autocaravana i hem continuat una trentena de quilòmetres més, fins a una gasolinera, on hem fet nit; dormint mentre escoltàvem en somnis les proves de foc que l’exèrcit Indi feia prop de la frontera amb Pakistan. Jaisalmer (veure sobre mapa) 15/10/2008:
En David i la Maria ens havien comentat que Jaisalmer ens encantaria, i realment ens va encantar. El ciutat i el seu fort és van fundar al 1156, en una situació estratègica, dominant les rutes de camells que comerciaven entre India i Àsia central. Durant un llarg període de prosperitat, en el qual no van faltar guerres amb altres regnes rajputs, alguns comerciants i locals de Jaisalmer van construir-se cases i mansions (anomenades havelis) exquisidament decorades exteriorment amb pedra de sorra esculpida. Malgrat tot, la riquesa de Jaisalmer va declinar ràpidament al incrementar-se el comerç marítim realitzat a través del port de Mumbai (Bombay). Però la fortuna va tornar a la ciutat, prosperant altre cop al finalitzar-se el canal d’Indira Gandhi, que porta aigua creuant tot el desert de Thar (el mateix desert de Cholistan del Pakistan) fins a Jaisalmer; també, al confirmar-se la posició estratègica de la ciutat en l’etern conflicte entre Índia i Pakistan; però sobre tot amb l’arribada dels turistes, que han fet florir comerços per tot arreu. Vàrem destinar els tres dies a Jaisalmer entrant a tots els comerços del casc antic a la recerca de teixit per a fer un nou canvi d’estètica a l’autocaravana, una idea que m’estava rondant pel cap des de la decoració exterior a Pakistan. Ja fa dos anys i mig que l’autocaravana és la nostra casa, i si tot va bé, ho seguirà essent uns altres dos anys, així doncs, havia decidit que qualsevol inversió que la fes més confortable o bonica seria benvinguda. I a Jaisalmer vàrem fer el primer pas i vàrem canviar les cortines de l’autocaravana. Ja portàvem moltes opcions mirades i la decisió final va ser la de comprar fundes de coixí de diferents colors i plenes de mirallets per a desmuntar-les i tornar-les a unir (vàrem pagar un sastre) entre elles per a formar unes originals i boniques (segons el nostre gust) cortines. En qualsevol cas, entre comerç i comerç, també vàrem tenir temps per a visitar la ciutat, la qual conserva una atmosfera relaxada, malgrat la nombrosa presència de turistes i de venedors impacients per a vendre. Vàrem visitar la façana de diversos havelis, alguns d’ells encara habitats, altres convertits en botigues i la resta en museus. Varem enfilar-nos diverses vegades al immens fort, visible des de tota la ciutat, on els carrers són estrets i havíem d’anar esquivant vaques, turistes i venedors, mentre estàvem rodejat de bonics edificis i temples. Entre aquests vaig visitar un magnífic temple jainista, de nou, molt simple a l’exterior i meravellosament treballat al interior, amb columnes esculpides amb semi-deus, parets representant sensuals figures femenines i masculines, i diverses escultures de jinas en estat de meditació, els 24 mestres jainistes que van descobrir i ensenyar el camí de la salvació fa uns 3000 anys. Un dels principals principis del jainisme és la no violència, que implica el respecte per a tot els sers vius. Així doncs, apart de ser vegetarians estrictes, alguns jainistes es tapen la boca i el nas amb roba per tal de no inhalar accidentalment cap insecte, un comportament que vaig observar sorprès en un monjo d’aquest temple. Finalment, avui a la tarda hem visitat el que semblava un altre punt d’interès de la ciutat i els seus voltants, les dunes de sorra a Sam, però l’espectacle que hi hem trobat era sorprenentment grotesc. Només d’arribar a les proximitats de les dunes, ens hem trobat centenars de camells (no exagero) asseguts i esperant els autobusos de turistes que després ens hem creuat. Als voltants de les dunes hi havia desenes de campaments amb desenes de tendes cada un. Sense ni tant sols baixar del cotxe, desenes d’homes i nois ens cridaven contínuament per a vendre’ns una passejada en camell o una estada a un campament amb menjar i espectacle inclòs. He caminat breument per les dunes, les quals estaven completament trepitjades per camells, persones i tot terrenys. Però quan el desè guia m’ha cridat des d’un centenar de metres per a vendre’m quelcom, he decidit que aquest desert era l’antítesi de la tranquil•litat i romanticisme i he tornat al cotxe, on l’Alexandra estava intentant mantenir allunyats de l’autocaravana una altre desena de guies, hem pujat, i corrents marxat altre cop cap a Jaisalmer. Udaipur (veure sobre mapa) 19/10/2008:
La següent ciutat visitada va ser Jodhpur, l’anomenada ciutat blava que posseeix el més impressionant fort del Rajasthan, dominant les planures des d’un turó. Coneixent que el principal punt d’interès de Jodhpur, és el fort de Meherangarh, vàrem enfilar una carretereta que inicialment creuava alguns basars, i vàrem arribar a l’entrada del fort, on vàrem poder passar la nit amb tranquil•litat. L’endemà, em vaig despertar ben d’hora, abans de la sortida del sol i vaig sortir a fer algunes fotografies, rodejant el bonic mausoleu Jaswant Thada, de marbre blanc. A la tornada, ja satisfet per les magnifiques vistes gaudides, em vaig disposar a despertar l’Alexandra per a marxar cap a la següent destinació, doncs l’entrada al fort de Meherangarh era massa cara per als turistes (pels indis sempre és molt econòmic). Per sort, abans de pujar al cotxe se’m va apropar un austríac i, després d’interessar-se pel nostre viatge, em va comentar que podíem entrar al fort gratuïtament, sempre que no entréssim als palaus convertits en museus. Així doncs, després que l’Alexandra es despertés, vàrem visitar el inexpugnable fort, el qual no va haver de suportar mai cap setge gràcies a l’aliança del clan rajput amb els Mugals del nord de l’Índia, que van deixar que Jodhpur prosperés beneficiat per les rutes comercials que hi passaven. A dalt del fort, vàrem visitar uns interessants temples hindús, però sobretot vàrem fruir de les impressionants vistes, que dominaven la ciutat de Jodhpur, que semblava sofrir un meravellós encanteri per les nombroses cases pintades de blau. Tradicionalment, el color blau identificava la casa d’un Brahmin, una de les castes més elevades d’Índia, dedicada a l’estudi, ensenyança i prèdica; de totes maneres, actualment els membres d’altres castes també es pinten les cases de blau. A la tarda, després d’haver visitat els bonics jardins de Mandore, al nord de Jodhpur, vàrem començar a fer carretera cap a Udaipur. Però una hora abans de pondre’s el sol, diversos camioners i alguna àrea de servei, ens van informar que la carretera que seguíem no era bona, doncs més endavant hi havia bandits i segons vàrem entendre, la carretera no estava en massa bon estat. Així doncs, vàrem retrocedir una trentena de quilòmetres i l’endemà (ahir) vàrem començar a circular per una carretereta que primer ens va conduir fins als meravellós temple de Ranakpur. En arribar, el gran temple de Ranakpur estava obert només per als creients, per tant, vàrem esperar l’estona fins a l’obertura visitant alguns altres petits temples jainistes, també impressionants pels nombrosos relleus de prínceps i sensuals consorts a l’exterior dels temples. Però, increïblement, al entrar més tard al temple de Ranakpur, aquest ens va fer oblidar qualsevol altre meravella observada amb anterioritat. El temple de Ranakpur, dedicat a Adinath, el primer dels 24 tirthankaras o sants Jainistes, és un dels temples més grans i importants d’aquesta religió. Construït al segle 15, amb marbre blanc, conté diferents sales suportades per un bosc de 1444 pilars, cada un diferent dels altres en formes i relleus i figures esculpides. Personalment, no em va semblar que hi hagués tantes columnes com les mencionades, de totes maneres, hi ha una llegenda que diu que no es poden comptar tots els pilars. Del que no hi ha dubte, és la fascinació que produeix el temple, que alguns proposen com una de les set meravelles del món. Interessant-me més pel jainisme, vaig descobrir que sorprès que els Jainistes no creuen en l’existència de Déu, creador i sostenidor del univers, en canvi si creuen en un univers governat per lleis naturals i etern, el qual passa per successius cicles de creació i destrucció. En un nivell més pragmàtic, els jainistes practiquen la total no violència, que els fa refusar aliments obtinguts amb innecessària crueltat, així doncs, apart de no menjar animals, molts d’ells no mengen arrels de plantes (patates, all, ceba) perquè en fer-ho es mata la planta i a molts animalons que viuen a la terra. Naturalment, per a poder entrar al temple vaig haver de deixar el meu cinturó fet de pell de vaca al cotxe, tot i que irònicament, al interior del temple vaig descobrir un parell de tambors fets de pell de camell. Al sortir del temple en un estat casi místic, de seguida vàrem tornar al nivell terrenal al adonar-nos que durant la nostra absència, alguns indis ens havien arrencat tres o quatre adhesius del cotxe. L’Alexandra estava feta una fera i jo, encara que em mostrés més calmat, no deixava d’estar indignat amb els indis, els quals tenen una cultura que no acabo d’entendre. Per exemple, m’és completament sorprenent, que cada dia hi hagi algú (sobretot persones adultes i moltes d’elles de classe mitja) que intenta obrir la porta de l’autocaravana. Moltes vegades els sorprenem i al qüestionar-los sobre la seva actitud ens ignoren, com si no haguessin fet res malfet. Però, naturalment, el que ens molesta més és que nens i joves (i alguns adults també) ens intentin arrencar els adhesius plantats al Pakistan. No és estrany que l’Alexandra tingui malsons en els que mata a Indis (i també a musulmans o Indis musulmans). La veritat és que no entenc el seu comportament, ni quan aquest és positiu, per exemple algú ens va deixar feia uns dies 10 rupies (0,13€) a la finestra, segurament en senyal de vendició. Amb el sol ponent-se, vàrem arribar a Udaipur, una romàntica ciutat que ja havia visitat durant el meu anterior viatge a l’Índia. Malgrat tot, la nostra arribada va ser estressant, doncs tot i ser una bonica ciutat creixent al voltant d’uns llacs, Udaipur és una ciutat terrible per a entrar-hi amb autocaravana i sobretot per a trobar-hi aparcament durant la nit. Normalment, a les ciutats aparquem a la zona dels hotels de luxe, però a Udaipur, aquests hotels es troben al voltant del llac (o al centre) en una zona d’accés impossible per a l’autocaravana. Així doncs, ens vàrem posar a buscar i a buscar, fins que tirant marxa enrere en un fosc carreró sense sortida vaig xocar contra una moto aparcada. Al principi l’Alexandra va exclamar espantada: “has matat algú!” i va sortir disparada a mirar al darrera. També va sortir una família d’una casa del davant cridant per la moto caiguda, però quan van comprovar que la moto no tenia res i en canvi jo tenia tot el para-xocs caigut (fa riure però és cert) es van tranquil•litzar. Llavors ens van preguntar on anàvem, i al respondre que simplement estàvem buscant algun lloc on aparcar, aquesta família ens va mostrar el primer indici d’hospitalitat des de feia dies i ens van deixat aparcar al seu carrer (mitja hora abans una família ens havia fet fora del seu carrer on hi havia altres cotxes aparcats). Avui, hem mogut l’autocaravana una mica més al centre i hem anat a passejar direcció al llac Pichola i a la Ciutat Palau, però contràriament a la meva anterior visita, la ciutat m’ha desencisat, i a l’Alexandra també. El llac estava brut, el sol ens venia de cara (això també hi contribueix), molts comerços estaven tancats (era diumenge), hem dinat en un restaurant mediocre,... Segurament, els nostres sentiments serien molt diferents si haguéssim trobat un tranquil emplaçament vora al llac per a l’autocaravana, però sense ganes de donar una segona oportunitat a Udaipur, vàrem anular els plans de relaxar-nos-hi uns tres dies i vàrem fer destinació cap a la següent ciutat. Bundi (veure sobre mapa) 22/10/2008:
Encara que Chittorgarh quedi fora dels circuits turístics, aquest fabulós fort ben mereix una visita, i així mateix ho consideren desenes turistes locals que cada dia recorren el fort de Chittorgarh amb rickshaw. Nosaltres vàrem tenir la sort que els elefants poden tenir mides similars a l’autocaravana, perquè aquesta va poder passar molt just per totes les portes del fort, estalviant-nos així de fer una llarga caminada o d’estressar-nos negociant la visita amb rickshaw. El fort, ocupant una gran àrea sobre un pujol, conserva diversos palaus, monuments i temples. Per damunt de tots, destaca d’espectacular torre de la victòria, construïda al quinze i elevant-se 37 metres, essent possible d’ascendir fins al vuitè pis a través de les unes laberíntiques escales del seu interior. Malgrat tot, la història de Chittorgarh no és massa victoriosa, i així queda reflectit en nombroses cançons indies que relaten amb romanticisme els tres jauhars o suïcidis en massa de les dones i homes rajputs del fort, abans de caure derrotats per l’enemic. El primer jauhar, el qual va influenciar altres jauhars succeïts posteriorment en altres ciutats del Rajasthan, va succeir al 1303, quan al sultà de Delhi al front d’un poderós exèrcit va atacar Chittorgarh, amb l’objectiu (així conta la llegenda) de prendre la formosa esposa del rei rajput. Però abans de que això succeís, i preveient la imminent derrota, el rei i l’exèrcit rajput es van vestir robes de color safrà i es van llençar contra l’enemic a una mort segura, mentre la reina i les dones de la cort encenien una gran pira on es van llençar vives evitant així ser deshonrades pel sultà de Delhi. Contràriament a algunes llegendes, no tota la població de Chittorgarh deuria morir, ja que un parell de segles més tard, al 1535 i al 1568, els rajputs de Chittorgarh van tenir ocasió d’efectuar dues altres jauhars abans de caure en mans de dos altres poderosos enemics. Es conta que en el segon jahuar va ser efectuat per 13000 dones i 32000 guerrers rajputs, i el tercer per uns 8000 guerrers, unes xifres potser una mica inflades, però en qualsevol cas terrífiques, encara que es treguin un o dos zeros de les xifres. Entre els diversos temples visitats a Chittorgarh, n’hi havia un de jainista situat davant la torra de la fama (construïda per un mercader jainista). En aquest temple destacava, tant en algunes escultures, com en diverses fotografies del seu interior, diversos mestres o monjos completament nus, doncs segons la secta jainista Digambar, l’únic camí cap a la il•luminació és el desarrelament de qualsevol cosa material, fins i tot la roba. Així doncs, segons aquesta tradició, només els homes poden aconseguir la il•luminació, doncs a les dones no els és permès desprendre’s de les seves robes, perquè segurament dificultarien la il•luminació dels homes. Al sortir de Chittorgarh vàrem estar preguntant a molta gent sobre el millor camí per a arribar a Pundi, doncs en David i la Maria ens havien explicat que feia un mes havien fet el mateix recorregut i la carretera estava terrible, recorrent uns 200 quilometres en 6 hores. Finalment ens vàrem convèncer que les informacions que ens deien els indis eren correctes i que hi havia una nova carretera estrenada feia tot just una setmana. I així va ser, tot i que només es podia circular pels dos dels quatre carrils que estaven acabant de construir i vàrem haver de seguir afrontant-nos a bogeries de la carretera, doncs la conducció d’alguns indis (sobretot conductors de camions i autobusos) sembla suïcida, com si no tinguessin respecte per la seva pròpia vida ni la dels demès. L’Índia és un dels països més perillosos de conduir, on la possibilitat de tenir un accident depèn més dels altres que d’un mateix. Als costats de les carreteres hi ha molts camions amb signes evidents d’haver xocat frontalment, doncs aquest s’avancen sense importar-los que vinguin vehicles en sentit contrari. D’altre banda, en tot moment hem d’anar esquivant vaques sagrades que consideren l’asfalt més confortable que la gespa i persones, que creuen estar passejant pel seu jardí. La veritat és que no entenc la manera de ser india i els riscos que prenen, per exemple fa uns dies vàrem un autobús anant a 90km/h per una carretera, i de sobte, un home surt per una finestra lateral, i fent equilibris s’enfila a dalt de l’autobús juntament amb l’equipatge. Potser, al creure amb la reencarnació no donen tant valor a la vida, seria aquesta una prova que els cristians o musulmans no creuen amb la mateixa fe en el paradís? (*) L’endemà abans del migdia vàrem arribar a Pundi, un altre meravellós fort i palau, dominant una petita i simpàtica població. Malgrat tot, abans no vàrem trobar un tranquil aparcament dins d’una comissaria de la policia, pensàvem que no gaudiríem gens del poble, igual com havia passat a Udaipur. Vàrem anar a dinar en un restaurant (una excepció força econòmica a l’Índia) i després vàrem enfilar-nos cap al gran palau, on vàrem visitar les estances de les dones (les dels homes eren de pagament) les quals estaven formidablement pintades, a continuació vàrem caminar una mica pel basar, i finalment vàrem tornar a l’autocaravana, on vàrem relaxar-nos amb el permís del guardià. Però a les 9 del vespre, va venir un altre home que va obrir sense cap contemplació la persiana del cotxe i ens va dir que havíem de marxar. Em vaig indignar amb la poca hospitalitat india i amb la policia tant poc servicial (ni tant sols ens van voler proposar on aparcar), però no vàrem tenir més remei que arreplegar de nou les coses i aparcar a un centenar de metres de la comissaria, davant un bonic llac que refractava el palau i les muralles il•luminades. L’endemà, avui ben d’hora al matí, he sortit a passejar pel costat del palau fins al capdamunt de la muntanya, on hi havia una línia de muralles i alguns palaus descuidats. Igual que en molts altres forts del Rajasthan,, he observat una vegada més al cim de la muntanya grans piscines o dipòsits que acumulaven aigua verdosa. Em sorprèn aquesta prova de la quantitat de puja que cau durant els monsons, que són capaços d’acumular en una conca reduïda aigua per tot l’any. En tornar, hem començat a fer camí cap a Gwalior, la següent destinació, recorrent igual que l’anterior dia, una autopista en construcció. Però aquesta vegada, en dues ocasions, l’autopista creuava un riu per un pont molt elevat, al inici del qual hi havia un punt de peatge fet amb quatre fustes. Al primer peatge ens han anunciat que havia de pagar l’equivalent a uns 10 euros, i jo, rient-los la broma i comentant-los que sense tiquet no pagaria res, he anat avançant fins a saltar-me la barrera. Però en el segon peatge, els nois semblaven més seriosos, però també més exaltats. Ens han comunicat que havia de pagar un euro pel peatge, el mateix cost que un autobús. Llavors hem iniciat la mateixa discussió que en tots els peatges de l’Índia (són força freqüents i en qualsevol punt): que la nostra autocaravana no tenia la categoria de camió o autobús i que simplement era una furgoneta (les quals, normalment paguen menys d’un terç). Però en aquest peatge, els nois no semblaven seguir cap disciplina i la seva agressivitat m’ha fet creure que si no pagava tindria problemes. Però com que la barrera estava abaixada, els altres camions en sentit contrari no podien passar, així doncs, quan l’han alçar momentàniament per a deixar passar un camió, jo he arrancat fent apartar el noi del davant, mentre la resta colpejava amb violència l’autocaravana. Ens hem escapat però estàvem completament exaltats. Valia la pena tots aquells nervis només per un euro? Segurament no, però d’altre banda, si acceptàvem qualsevol intent d’engany, tampoc podríem fer el viatge, per falta de pressupost. En qualsevol cas, ens estem acostumant a aquestes freqüents fases de tensió i al cap de poc ja soc capaç de tornar a relaxar la meva ment i de gaudir del present. Prova d’això és el somni d’aquesta nit, en el que unes feres (representant els indis o la meva exaltació) em volien atacar, però amb paciència i sang freda, finalment les aconseguia amansar. (*) Dies més tard vaig llegir en un diari internacional que, segons dades oficials, el 10% dels accidents fatals de tràfic al planeta passen a Índia. Al 2006, va haver més de 460.000 accidents (quatre accidents cada cinc minuts), en els que van perdre la vida més de 100.000 persones, a les que s’hauria de sumar unes 500.000 persones que van resultar greument ferides. Gwalior (veure sobre mapa) 24/10/2008:
A Gwalior va canviar significativament la nostra experiència amb els indis. De totes maneres, abans de que això passés, ahir al matí vàrem aturar-nos abans d’entrar a la ciutat per a canviar els frens del darrera, els quals ja començaven a fer soroll i no podien aguantar fins al Nepal, on pensem fer diverses reparacions amb menys temor de ser enganyats. Vàrem parar en un taller força modern on, després de desmuntar una roda del darrera i extreure una pastilla de fre desgastada, em van comentar que possiblement no trobaríem el mateix tipus de recanvi en tota l’Índia. Jo vaig preguntar-los si podien fer el mateix que a Malawi on havien enganxat una nova pastilla de fre sobre el suport original. Però ells van insinuar-me que eren molt més civilitzats que els africans i que aquesta solució no era possible a l’Índia, però que en qualsevol cas en trobarien una altre. Al final van portar-me unes pastilles originals més grans, que van retallar perquè es poguessin adaptar a la meva roda. Però perquè la pastilla no toqués a l’eix van col•locar dos trossos de metall sense soldar que avui han caigut fent grinyolar la roda tota l’estona. En acabar la reparació, va començar de nou l’odissea de trobar aparcament a la ciutat. Al punt d’informació turística de nou se’ns van treure de sobre informant-nos que no sabien de cap possible aparcament, un hotel amb un gran aparcament tampoc ens va deixar aparcar argumentant que havia de deixar oberta la possibilitat d’omplir l’hotel en una sola nit, els carrers comercials de la ciutat semblaven caòtics i plens de gent com sempre,... Finalment vàrem trobar un carreró tranquil davant d’una gran casa on vaig preguntar a un noi que parlava anglès si podíem aparcar a l’altre banda del carrer. Casi sorprenentment em va respondre que sí. Però més sorprenent va ser més tard, al vespre, quan es va presentar amb un seu cosí per a proposar-nos d’aparcar a dins de casa seva per tal de no ser molestats durant la nit. Llavors vaig comentar-los que ells eren uns dels pocs indis que s’havien mostrat hospitalaris, responent-me que el problema no era d’hospitalitat, sinó que els indis hesiten o dubten a l’hora d’aproximar-se als estrangers, per culpa del llenguatge o potser pel nostre cotxe alienígen. De totes maneres no crec que sigui així, doncs els indis se’ns aproximen per molts altres motius sense hesitar: per a tocar el cotxe, intentar-ne obrir la porta, arrencar-ne adhesius, preguntar-nos els nostres noms i d’on som, demanar-nos de fer-nos fotos amb ells,... però mai per a invitar-nos o deixar-nos entrar una mica en la seva vida, com passava als països islàmics. Sembla que els indis són molt més pudorosos amb la seva privacitat, tot i que no es mostrin massa respectuosos amb la nostra privacitat. En qualsevol cas, tal com he escrit al principi, la nostra experiència amb els indis a Gwalior va ser completament diferent, perquè aquest matí, en despertar-nos, els dos nois (Ankur i Ankit) i els pares de l’Ankit ens han invitar a esmorzar, i mentre menjaven ens han proposat de visitar amb el seu cotxe la ciutat. Increïble, semblava que ens trobéssim a Iran o Pakistan! Per un moment he pensat que serien musulmans, però la decoració de la seva casa m’ha convençut que eren hindús, confirmat a la conversa posterior, en la qual em comentaven que eren vegetarians (mai havien provat la carn o ous), per motius religiosos, però també ètics, perquè no volen participar en el sofriment animal. Després d’esmorzar i de comprar-nos un diari en anglès, l’Ankur i l’Ankit ens han acompanyat amb cotxe fins al fort de Gwalior, el qual, segons ens han comentat ells mateixos no tenia massa interès turístic. I tenien força raó, com a principals atraccions posseint un palau decorat exteriorment amb ceràmiques blaves, un temple jainista i unes grandioses estàtues jainistes del segle quinze, potser el més destacable de Gwalior, malgrat que moltes de les estàtues tinguin les cares i els genitals destrossats pel l’exèrcit musulmà que va conquistar aquestes terres un segle més tard. Durant la caminada, he preguntat a l’Ankur, que tenia uns 18 anys, si preferia que els seus pares li arrangessin un matrimoni o volia casar-se per amor. Ell m’ha respòs, que contràriament a la majoria de famílies a l’Índia, els seus pares eren molt oberts i li havien manifestat que es podia casar amb qui volgués, encara que fos de casta diferent. Al tornar de la visita de Gwalior, la família de l’Ankit encara ens tenia una altre sorpresa preparada, doncs ens han invitat a dinar un àpat deliciós, tot i que quelcom del menjar era molt pesant o oliós, i ens ha estat complicat de digerir després. Finalment, sense que cap de les dues bandes sabes com acabar aquesta bonica experiència, ens vàrem fer una foto i ens hem acomiadat agraint-los molt la seva hospitalitat. I hem tornat a la carretera, dormint a prop d’uns bonics temples o palaus anomenats Veer Singh Mahal que no apareixien a la nostra guia. Khajuraho (veure sobre mapa) 26/10/2008:
Feia temps que no se’m penjava l’ordenador , m’havia confiat, no havia fet còpies de seguretat des de feia un més i mig i, ara, la meva única esperança és que com a mínim pugui recuperar el diari del darrer mes a l’Índia. Per sort, l’Alexandra m’havia robat les fotos del meu ordenador sense el meu permís i només he perdut les fotos de fa dos dies. En qualsevol cas, això no és el més important a contar. El més important és que el viatge continua, i que els darrers dos dies hem visitat dos interessants indrets i hem fet unes noves amistats. Ahir vàrem visitar Orcha, potser no tant recomanable de visitar si no es trobés de camí de Khajuraho (que hem visitat avui). En qualsevol cas, Orcha és interessant pels diversos temples i palaus casi abandonats als voltants d’un petit poble indi. Per meu gust, destacaria un gran temple hindú que semblava copiar les dimensions d’una catedral europea i un altre temple que es trobava ocupant les estances d’un palau, doncs la història conta que un marahajà hi va instal•lar temporalment una imatge de Rama que més tard va ser impossible de moure, senyal inequívoca que el Déu volia transformar el palau en temple, tot i que misteriosament, més tard la imatge de Rama va poder ser moguda fins a un altre temple proper. A migdia vàrem començar a fer camí cap a Khajuraho, transitant una carretera dolentíssima que ens feia témer per les futures carreteres, doncs Khajuraho és una de les principals atraccions de l’Índia, sobretot per les desenes de fotos que la majoria dels adults han vist de les estàtues dels seus temples, identificades normalment amb el kamasutra. Els magnífics temples de Khajuraho es van construir fa un mil•lenni, durant aproximadament un segle, en una remota àrea de l’Índia. Es desconeix perquè la dinastia Chandela va construir aquests 85 temples (dels quals només 22 han sobreviscut el pas del temps) ens una àrea tant allunyada de les grans poblacions i rutes comercials, ni com ho va fer per a reclutar tanta ma d’obra en una àrea tan despoblada. En qualsevol cas, aquesta estranya situació de Khajuraho va salvar els seus temples de la destrucció, doncs la invasió musulmana i domini Mugal de l’Índia no tenia cap interès a endinsar-se en una zona selvàtica, plena de tigres, on van quedar abandonats els temples. Però si ho haguessin fet, de ben segur que els musulmans haurien arrasat aquestes mostres d’heretgia més impura, on es mostren nombroses estàtues fornicant o participant en orgies de fins a quatres persones (normalment un home i tres dones). Malgrat que la majoria de les estàtues als temples només mostren situacions quotidianes de la vida a l’Índia de fa un mil•lenni i imatges dels seus déus, destaquen entre aquestes, davant els ulls occidentals, les estàtues sensuals o clarament eròtiques. Hi ha diferents teories sobre el perquè hi ha tanta exposició sexual als temples de Khajuraho, tot i que cap de definitiva. Alguns estudiosos opinen que les mencionades escultures només representen imatges tàntriques, una de les moltes disciplines del yoga (exercicis espirituals) per a aconseguir la il•luminació, que en aquest cas practica la satisfacció espiritual dels instints bàsics; tot i que no crec que la imatge d’un home penetrant un cavall (tal com es representa en un dels temples) es pugui considerar com a tàntrica. Altres teories parlen d’un manual obert del tipus kamasutra (antic llibre hindú que ensenya, entre d’altres aspectes, com iniciar i mantenir una unió sexual) on els joves brahmins podien aprendre com comportar-se en la seva vida adulta. En canvi, altres teories més innocents expliquen que tals imatges eròtiques protegien els temples contra la fúria del déu Indra, qui no dirigia els seus llamps contra els temples per tal de no danyar el seu plaer voyeur, tot i que aquesta teoria no deu ser valida avui en dia, perquè tots els temples incorporen parallamps. Després de passar tot un matí visitant i fotografiant els principals temples de Khajuraho, al migdia hem sortit dels temples mentre l’Alexandra em preguntava: - Has après alguna nova cosa? - Sí, però per a practicar-la necessitaria dues altres dones. I acte seguit m’ha clavat una merescuda clatellada. Casi al mateix moment, ha parat davant nostre una altra autocaravana que acabava d’arribar al poble. Eren els primers viatgers amb cotxe que vèiem a l’Índia i l’Alexandra s’ha posat molt contenta, anant-los a saludar de seguida. Eren un matrimoni francès que viatjaven amb tres filles i un gos (que lligat a fora evitava que els indis els colpegessin les portes durant la nit). Mentre dinàvem junts davant la seva autocaravana aparcada a les afores del poble, en Thierry i la Marie Pierre ens han comentat que havien estat viatjant un any i mig per tot Europa, Rússia, Mongòlia i, davant la impossibilitat de creuar Xina, havien tornat per les repúbliques “stan”, fins a Iran, Pakistan i actualment India, amb la intenció de creuar Burma fins a Tailàndia a finals de Gener. Aquesta possibilitat que havíem descartat (tothom deia que no es podia creuar Burma amb cotxe) ha afegit una nova opció als nostres plans que passaven per a embarcar l’autocaravana en un container fins a Malàisia (uns 1000€) o deixar l’autocaravana a Índia i viatjar sense casa per Xina i el sud-est Asiàtic. He estat molt interessat en els seus plans i amb la possibilitat de creuar Burma amb ells i amb uns altres francesos que arribaríem més tard. De totes maneres, seria una opció complicada, ja que ells tramitarien el visat de Burma des de Delhi al desembre, mentre nosaltres estaríem al Sud de l’Índia celebrant el Nadal amb en David, la Maria i les seves famílies. En qualsevol cas, mantindríem el contacte per a conservar oberta aquesta possibilitat. Nepal Kathmandu (veure sobre mapa) 28/10/2008:
Després d’acomiadar-nos dels nostres amics francesos i de connectar-nos a Internet (utilitzant només l’ordenador de l’Alexandra), vàrem començar a fer camí cap a Kathmandu, Nepal. Teníem previst de visitar Lucknow on ens havien respòs de Couchsurfing, però les bones carreteres semblaven anar direcció Vanarasi i vàrem prendre aquestes, sense intenció d’aturar-nos a visitar res pel camí, doncs estàvem una mica cansats de l’Índia i dels indis, esperant de recuperar la tranquil•litat perduda al Nepal. D’altre banda, tot i que intentava no preocupar-me pel meu ordenador espatllat, necessitava arreglar-lo el més aviat possible (o intentar-ho) i Kathmandu semblava el millor punt, ja que allà teníem un molt bon amic d’en David i la Maria que ens podria ajudar a trobar un bon informàtic. Un altre dels molts motius per a visitar Nepal, era per a realitzar una sèrie de reparacions al cotxe, perquè no confiàvem que a l’Índia podríem realitzar-les amb eficiència, quedant demostrat el primer d’aquests dies, que vàrem parar en un poblat per a arreglar els frens del darrera que grinyolaven. Només era necessari soldar una petita peça a les pastilles de frens per a alçar-los una mica i evitar així que toquessin l’eix de les rodes. Però després de 45 minuts intentant d’extreure una de les pastilles, van llimar-ne lleugerament un dels cantons, la van tornar a instal•lar i em van comentar que ja estava arreglat. Jo ja els havia intentat comunicar que la solució era una altre i que així no haurien arreglat res i, evidentment, la peça va tornar a grinyolar al engegar el motor. Així doncs, havent vist al desmuntar la roda que el fregament de la peça no era massa greu i que podria aguantar perfectament fins al Nepal, vaig comentar-los que no era necessari que ho intentessin més i vaig marxar sense pagar. Semblava ben bé que, com a mínim aquells indis mecànics, no tinguessin ganes d’arreglar el meu problema, o que tinguessin molt poc ingeni, o que simplement no volguessin ser enginyosos; si les coses no són fàcils, prefereixen refusar el treball. Malgrat intentar escollir les millors carreteres direcció al Nepal i Kathmandu, aquestes no van ser massa bones, amb nombrosos forats i bonys a l’asfalt, camions bojos que ens feien sortir de la carretera i poblats plens de gent que ens feien circular a pas de tortuga. L’Alexandra em preguntava: “Perquè les carreteres sempre passen pel mig dels basars? “, però jo suposava que era el revés, que els basars simplement s’instal•laven al voltant de les carreteres principals, dificultant el pas de la circulació. En qualsevol cas, vàrem tardar més dels dos dies de viatge que pensava que tindríem fins a Nepal, ja que de nou, vàrem fer registres que no fèiem des d’Africa, circulant a mitges inferiors als 40km/h. Al primer dia vàrem circular 200km, el segon 320km i el tercer, avui, 375km, quedant-nos a uns 150km de Kathmandu. Possiblement, l’únic motiu que m’hauria fet quedar uns dies més a l’Índia era el Diwali, una de les festes més importants que celebren es a l’Índia i que ja vàrem tenir oportunitat de gaudir entre la comunitat Índia de Mombassa, a Kenya. Aquests 5 dies de festa que començaven ahir dia 28, estan dedicats a diferents deïtats hindús, entre aquestes Rama, al qual es guia des del seu llarg exili cap a casa amb petites llanternes d’oli. Al mateix temps, el Diwali coincideix amb el fi d’any segons el calendari hindú, motiu de celebració amb coets i petards. En qualsevol cas, tot i no assistir a cap invitació de festejar el Diwali, vàrem tenir ocasió d’observar la seva celebració durant el trajecte. Per la carretera es venien moltes garlandes de flors taronges i grogues, que es penjaven als camions, cases i possiblement s’oferien a Déus. També hi havia moltes més tendes venent dolços i, les que només venien vegetals, ho feien al doble de car. D’altre banda, també era fàcil constatar que moltes cases estaven acabades de pintar amb colors vius, per a l’ocasió. Al vespre, els nens van començar a tirar petards i les cases van encendre els llums típics de Nadal (a Europa) i a situar espelmes enceses davant les portes. La Única sort de fer el recorregut durant el diwali era que potser (només potser) hi havia menys tràfic transitant per les carreteres. Finalment, avui al migdia hem arribat a la frontera del Nepal i amb facilitat hem pogut fer-nos un visat de 15 dies (hi havia diferents tarifes segons la duració desitjada del visat) i hem entrat en aquest nou país. Una de les primeres coses que criden l’atenció al entrar a Nepal és el canvi d’hora, quinze minuts per davant de Índia, una manera d’indicar que el país és diferent. Tot i que no és necessari explicitar-ho d’aquesta manera, perquè la majoria dels nepalesos tenen els ulls allargats; vesteixen més bé i nets i d’estil més europeu (potser perquè era diwali); sembla haver molts menys captaires (o són inexistents); i semblen molt més tranquils i afables. D’altre banda, les carreteres fins ara (ens trobem a uns 150 quilometres de Kathmandu) són excel•lents, amb l’herba dels marges recentment tallada (i mostrant forces restes d’escombraries que abans havien estat ocultades), la gent caminant pel costat de la carretera (no per sobre l’asfalt o pel mig) i els camioners i conductors d’autobús que semblen conduir amb molta més prudència. Tot i així, hi ha alguns trets en comú amb l’Índia, com les vaques ocupant l’asfalt de la carretera, juntament amb nombroses bicicletes i motos, algunes de les quals també porten 4 o 5 passatgers. Malgrat tot, no tot ha estat perfecte i no s’ha complert la meva profecia segons la qual, ahir seria l’últim dia en que seríem molestats durant la nit o que ens intentarien obrir la porta (en aquest cas pels mateixos treballadors de la gasolinera on havíem aparcat). A Nepal, la gent sembla molt més respectuosa amb les propietats dels altres, tot i que hem arribat en el pitjor moment per a comprovar-ho. Teníem opció d’aparcar al mig del bosc, però finalment hem decidit d’aparcar en una gasolinera al mig d’un poble. Al fosquejar, hem observat per la finestra com grups petits de nens es passejaven per davant de cases i botigues aturant-se per a cantar i ballar cançons típiques de Diwali a canvi de guanyar-se uns dolços o unes monedes. Més tard, els grups de joves s’han fet més nombrosos, de manera que per a cantar a la botiga del costat de la gasolinera, els joves passaven pel voltant del cotxe, tocant-lo, colpejant-lo i movent-lo. L’Alexandra s’ha posat histèrica, fent sonar l’alarma i cridant als joves per la finestra. Però la situació s’ha tornat irresistible quan la botiga ha instal•lat un potent equip de música i el jovent ha començat a ballar. Ens podíem haver afegit a la festa, però ja ens trobàvem al llit i l’endemà volíem arribar d’hora a Kathmandú, així doncs, per a no destorbar més la festa dels altres ni el nostre descans, hem decidit de moure l’autocaravana cap a un indret més tranquil. 03/11/2008:
Han transcorregut 6 bons dies a Kathmandu, en companyia d’en Jay Ram i la seva família. En Jay Ram és un molt bon amic de la família d’en David i la Maria, els quals han fet diversos trequings per les muntanyes de Nepal guiats per en Jay Ram i posteriorment l’han invitat a restar uns mesos a Espanya. Tanta bona amistat hi ha entre ells, que en Jay Ram ha nombrat a dos dels seus fills, Maria (5 anys) i David (2 mesos); entremig també tenen una altre energètica nena anomenada Asmita (3 anys). En Jay Ram i la seva família ens vàrem rebre amb garlandes de flors i uns llargs i fins teixits que ens van penjar al coll, després ens vàrem reunir a la petita habitació on vivien i on hi havia aplegats altres membres de la seva família celebrant l’últim dia del Diwali. Ens van oferir te, ens van pintar el front amb diferents punts de colors i vàrem estar conversant sobre els nostres amics en comú, en David i la Maria, i el seu viatge. Després en Jay Ram ens va acompanyar a caminar per la bonica ciutat de Kathmandu, explicant-nos que era temporada alta pel turisme (es notava als carrers) i que hi havia molta feina com a guia; de fet - ens va acabar explicant - havia rebutjat un trequing per a poder estar amb nosaltres. Em va saber greu, doncs només hi ha 6 mesos durant els quals en Jay Ram pot treballar guiant turistes per les muntanyes, essent la única font d’ingressos de la família. Per sort, al cap d’un parell de dies, en Jay Ram ens va comentar que tenindria un trequing de 20 dies, fins a una muntanya propera a l’everest, mantenint-lo força ocupat fins avui al vespre, quan ens ha cuinat l’últim sopar, com sempre deliciós. Finalment, després de beure’ns un parell de cerveses, ens hem acomiadat afectuosament d’ell desitjant-nos molta sort. Ha estat un plaer haver conegut en Jay Ram i la seva família, doncs ha estat un gran confort després d’un mes i mig transitant entre desconfiats indis. La seva hospitalitat era comparable a la Turca, Iraniana o Pakistana, tot i que la situació econòmica d’en Jay Ram no era comparable a les anteriors famílies amb les que havíem estat. Així doncs, vaig intentar pagar alguna dels nostres despeses durant la nostra estada, tot i que va ser complicat que en Jay Ram ho acceptés. També va ser interessant conèixer en Jay Ram per tal de conèixer de primera ma la situació del Nepal. Tot i que no era massa amant de parlar sobre política, un matí em va sorprendre explicant-me que des de el 1996, el Nepal havia estat un país en guerra, morint cada dia gent innocent com a conseqüència de l’enfrontament entre els grups maoistes i les forces reials. Pocs anys més tard, al 2001, hi va haver una massacre al palau reial, en la qual – segons fonts oficials – el príncep hereder va matar el seu pare rei, la reina i altres 10 membres de la família real perquè no acceptaven el seu matrimoni amb una aristòcrata. La mateixa nit, el príncep herader es va disparar, quedant successor del poder reial el germà del fallit rei, present a palau durant la tragèdia i considerat per a molts nepalesos com el veritable responsable de la matança (a la història reial nepalesa hi ha altres casos similars de massacres). El nou rei es va proposar de va governar amb més ma dura contra els maoistes, però diversos dies de manifestacions i vagues generals a Kathmandu van desencadenar una sèrie de reaccions polítiques que van acabar amb el rei destronat i unes eleccions democràtiques guanyades pels Maoistes. Aquests recents esdeveniments han acabat pacificant el país, incrementant-se substancialment el nombre de turistes aquesta temporada, motiu pel qual, en Jay Ram es mostrava confiat i optimista al mirar el futur. En realitat, Katmandu és la ciutat més turística que hem visitat en molt de temps. Hi ha el barri de Tamel on tot sembla estar enfocat als turistes: hotels, restaurants, agències de trèquing, botigues de material de muntanya, subvenirs,... Tot i així, l’ambient és tranquil i relaxat i és agradable de passejar pel barri de Tamel direcció sud, fins al barri antic de Katmandu, al centre del qual hi ha la plaça Durbar, atapeïda de bonics temples i alguns palaus. El temples hinduistes i budistes, estan tan junts uns dels altres, que és difícil de fer-ne una bona fotografia en perspectiva, en qualsevol cas, els detalls dels temples també són magnífics, com per exemple, els treballs en la fusta o les múltiples teulades que s’eleven unes sobre les altres. Un ambient similar, però amb menys turistes, es respirava a Patan, un poble al sud de Katmandu, amb una altra plaça Durbar (significa palau) i un casc antic amb molts altres fabulosos temples, en un dels quals es celebrava una interessant cerimònia hindú en la que es cremaven ofrenes. A Patan m’hi vaig dirigir amb un minibús amb els passatgers enllaunats com sardines i jo, i alguns altres, penjats a la part de fora de la porta. Per sort ningú va caure pel camí i en arribar, em vaig poder dirigir a l’ambaixada de Myanmar (Birmània), motiu principal de la meva visita a Patan. Els francesos de Khajuraho ens havien informat que era possible creuar Myanmar amb cotxe fins a Tailàndia, però el cònsol, tot i que amable, no es va mostrar massa optimista. En qualsevol cas, em va deixar aplicar els visats al mateix temps que em suggeria de contactar alguna agència de viatges a Myanmar. També vaig dedicar un parell de dies més a intentar solucionar un altre problema, el meu ordenador portàtil avariat; però he estat molt poc afortunat, perquè ni he pogut arreglar l’ordenador ni he pogut recuperar les dades del disc dur. Així doncs, avui he comprat un nou portàtil a través d’Internet que he enviat a casa dels pares d’en David, que arribaran al desembre al sud de l’Índia; i també hem modificat la ruta per a poder arribar-hi amb temps. Baixarem per la costa est, on no hi ha masses monuments a visitar, i aprofitarem per aturar-nos a Calcuta, on intentaré portar el disc dur a un laboratori de recuperació de dades i ens seguirem informant sobre la possibilitat de creuar Myanmar en cotxe. ‹ Anterior (10/09/2008) MES Següent (2008-11-09)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› |
|
