| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (10/10/2007) MES Següent (2007-12-09)› ‹ Anterior (2007-10-29 - Tanzania) PAÍS Següent (2007-11-24 - Ethiopia)› Kenya Mombasa (veure sobre mapa) 09/11/2007:
Hem arribat a mig matí a Diani Beach, una turística platja al Sud de Mombasa amb Bancs (on hem extret diner), comerços (on hem comprat alguns queviures, tot i ser força cars) i molts hotels de luxe ocupant tota la llargària de la costa. Diani Beach és una destinació preferida pels tour operadors europeus, però no ho ha estat per a nosaltres (i menys per l’Alexandra). A Diani Beach no hi havia cap bar o petit hotel a prop de la platja on relaxar-nos. Només hem trobat un petit caminet entre dos hotels on hem pogut aparcar, i mentre jo anava a nedar l’Alexandra s’ha quedat al cotxe plorant i cridant que no li agradava el lloc i que no podia relaxar-se, ni caminar per la platja, ni res. Malgrat el mal humor de l’Alexandra, jo he pogut gaudir de la meva submergida observant alguns peixos de colors molt interessants, tot i que no he pogut arribar als corrals, perquè la marea m’empenyia cap a la costa i perquè en un moment donat m’he vist rodejat per petites meduses transparents que m’han espantat, fent-me tornar a la platja. Al cotxe, l’Alexandra seguia de mal humor i adonant-me que difícilment podríem fruir més la platja de Diani hem decidit d’acabar-nos d’arribar a Mombasa. Mombasa és una ciutat assentada en una illa, connectada a terra per dos ponts a l’Oest i al Nord i per ferry al Sud, d’on veníem. Al arribar al ferry hem vist els llistats de preus en un gran mural i entre ells el preu de “cotxes de fins a 6 metres: 0,60€”. Al arribar a la taquilla he entregat la quantitat marcada però el cobrador m’ha dit que el preu era el doble. I aquí ha començat una agre discussió, perquè el cobrador em volia taxar com a camió i jo li deia que l’autocaravana no era cap camió. Jo no volia baixar del burro i ser “enganyat” per ser blanc (encara que només fos per 0,60€), però els responsables del ferry tampoc estaven disposats a cedir, i entre tant, ha arribat la policia perquè estava bloquejant el pas dels altres vehicles. Al final, després de mitja hora d’arguments i de crits, un policia m’ha agafat i m’ha explicat: “Mira, tu no entens Swahili, però la gent d’aquí – estàvem rodejats de gent – estan parlant molt malament de vosaltres, diuen que no voleu acatar les nostres lleis i que us comporteu com a uns nous colonitzadors”. Després el mateix policia m’ha mostrat que altres vehicles més petits que el meu (pick-ups, furgonetes, tot-terrenys,...) també estaven pagant imports similars al que em volien cobrar. I amb aquests dos arguments m’he convençut que m’estava equivocant, que si en el mural tinguessin la tipificació d’autocaravana pagaria el mateix que un camió o més. Així doncs, encara enfadat però acatant la raó he pagat el import reclamant i he tornat al cotxe on l’Alexandra seguia insultant els negres acusant-los de ser els únics responsables del seu subdesenvolupament. El humor de l’Alexandra ha canviat radicalment quan a Mombasa ens hem trobat amb en Sebastian, un noi polonès que des de fa tres mesos dirigeix una empresa a Kenya i que té una bonica casa amb piscina on hem pogut aparcar l’autocaravana. L’Alexandra estava eufòrica de retrobar un tros d’Europa o de desenvolupament on poder relaxar-se. I aprofitant l’alegria i energia de l’Alexandra, per la nit hem sortir a prendre unes cerveses a dos locals de Mombasa amb en Sebastian, el qual ens ha confirmat que a Kenya es lliga molt, i que si volgués, cada nit podria anar amb una negra diferent. Jo ja havia experimentat el mateix quatre anys enrere, quan a Mombasa vaig estar amb tres noies diferents, sense demanar-me diners a canvi, només demanant-me l’oportunitat de robar-me el meu cor per a fugir cap a Europa. Però això no passa només amb els homes blancs, pels carrers i locals també es veuen dones blanques sobrades edat o de quilos, acompanyades de nois joves del país. El que no sé, és per què les noies de Kenya tenen aquesta predisposició al sexe amb blancs (potser més que a Zàmbia) i a altres països com Tanzània, el comportament és radicalment diferent. Després que una atractiva noia negra ens demanés de seure amb nosaltres tres (li hem dit que no) he pensat que si l’Alexandra no estigués amb mi, el meu comportament a Kenya seria molt diferent. Després he tornat a valorar si la nostra relació tenia futur, sobretot pensant amb els problemes que té l’Alexandra per a adaptar-se als països que visitem (o per a adaptar-se a la meva manera de viatjar). Però Finalment he tornat a concloure que, difícilment trobaria una noia amb qui tingués menys problemes que amb l’Alexandra (o que s’adaptés millor a mi); i que si superem aquest viatge, molt probablement no tornaran a existir moments tant crítics com els que hem passat; i que en el fons l’estimo i que no em costa imaginar-me un futur amb ella. 14/11/2007:
Mombasa és una ciutat multicultural, amb influència swahili, àrab, índia i europea. Aquesta diversitat cultural es nota en els temples religiosos, en les escoles (algunes de les quals, alcoràniques), en els diferents matisos arquitectònics dels edificis, en els comerços, però sobretot en la manera de vestir de la gent, dominant l’estil europeu entre musulmanes completament tapades amb xilaves negres o índies cobertes amb acolorits vels. També hi havia diferències en el transport: matatus (petits autobusos o furgonetes) que es repetien a tot l’Àfrica o els tuc-tuc (tricicles motoritzats) que em recordaven l’Índia. Naturalment, durant aquests cinc dies a Mombasa hem (o he) tingut oportunitat de conèixer a diversos integrants de les diferents cultures. Un dels primers homes amb el qual vaig mantenir una conversa, era un Somali que em va invitar a prendre un cafè quan estava passejant pel casc antic de Mombasa. L’home, que es deia Giovani, em va explicar que era refugiat somali (igual que molts altres a Kenya). Em vaig interessar per la situació de Somàlia i em va relatar que encara era molt dolenta, que després de 18 anys de guerra, molts nens han crescut amb una arma a les mans, i alguns d’ells no deixaran mai de ser assassins. Llavor em va explicar que a Somàlia són una sola tribu, amb una sola religió i una sola llengua, però tot i així hi ha guerra, per culpa de les faccions o clans i els seus senyors de la guerra que volen dominar el país i les seves riqueses (petroli i peix). Al preguntar-li pel futur de Somàlia em va recordar que actualment hi ha soldats etíops mantenint la pau, però ell hi estava completament en contra, perquè segons ell els etíops eren enemics a la pròpia casa. Després, mentre estàvem bevent una cervesa (malgrat que es considerés musulmà) em va explicar una cosa que em va fer molta gràcia. S’estava queixant que avui en dia ja res és com abans i per a il•lustrar-ho va comentar “abans, quan era jove, recordo que el xili picava, en menjaves una mica i de seguida havies de beure aigua, però avui en dia ja no pica, en pots menjar dos o tres sense que sentis res”. Us asseguro que a Kenya el xili encara pica, i molt, però el pobre somali s’havia acostumat al picant i es menjava els xilis menjava de tres en tres, pensant-se que aquests havien perdut les seves propietats ardents. L’endemà del cap d’any indi (any 2064), durant el qual els nens indis tiraven petards i coets, vàrem conèixer una família índia que ens va invitar (a nosaltres dos i a en Sebastian, el polonès) a visitar a dos temples hindús on hi havia unes magnífiques exposicions de pintures al terra realitzats amb pols de colors, alguns dels quals estaven increïblement ben fets. És una llàstima (o no) que ens pocs dies les obres d’art s’escombrin, demostrant la subtilesa de la bellesa i la vida. La família índia ens va explicar que mai havien anat a la Índia, tot i que seguien conservant les tradicions i costums dels seus avantpassats que van emigrar a Kenya a finals del segle XIX per a la construcció del ferrocarril que enllaça Nairobi amb Mombasa. En tot moment, l’Alexandra es va mostrar fascinada amb la cultura hindú, fent preguntes i interessant-se sobre la seva cultura, tradicions, religió,... Vaig pensar que potser més endavant el caràcter de l’Alexandra canviarà i tornarà a apassionar-se amb el viatge, les cultures, els països, els seus habitants,... Al cap i a la fi, també és veritat que ella sempre ha manifestat (fins i tot abans d’iniciar aquesta segona etapa) que en general Àfrica li desagrada. Ahir em vaig trobar, en un bar construït amb quatre fustes i quatre planxes, amb en Onyango, un noi de la tribu de luo (vestia com qualsevol altre noi negre) que es va començar a queixar del govern explicant que el president era de la tribu kikuyu i que tots els càrrecs d’importància estaven ocupats també per kikuyus. Però el principal problema no era aquest, sinó la corrupció, la falta de treball, la inseguretat del país, i la pobresa (fins a un 50% dels Kenyans viuen sota del llindar de la pobresa). De totes maneres, en poques setmanes hi haurà eleccions a Kenya i espera que el seu candidat (de la seva tribu) guanyi i aporti solucions als problemes del país. D’altre banda, al preguntar-li per les tribus a Kenya m’ha explicat que n’hi ha 42, amb forces diferències culturals entre elles, però totes amigues. Finalment vàrem parlar sobre salut i Onyango em va explicar que a Kenya hi ha molta sida i que per exemple ell coneix a més de 50 persones que son portadores del HIV o han desenvolupat la malaltia. Ahir havíem decidit que avui a mig matí començaríem a fer camí cap a Nairobi, però aquest matí, un home que viu al mateix bloc d’apartaments que en Sebastian, s’ha presentat com a professor d’universitat i s’ha començat a interessar pel nostre viatge. Li hem començat a descriure el nostre projecte, però ens han interromput i ens ha dit que avisaria a dos periodistes perquè ens fessin una entrevista. Mentre esperàvem els periodistes hem seguit parlant del nostre viatge i després sobre Kenya i Àfrica en general. En Francis (així s’anomenava) creia que el subdesenvolupament d’Àfrica era causat per Europa, degut als aranzels o barreres comercials. De totes maneres, va continuar explicant que per a evitar Europa, actualment Àfrica està obrint nous mercats entre els mateixos països africans i amb Àsia. En Francis, també opinava que el subdesenvolupament era degut a la falta de lideratge i que en general els governants africans eren líders mediocres o realment dolents. Però jo m’he preguntat si la falta de lideratge realment era suficient per a mantenir els països atraçats o també hi havia un problema de mentalitat general. Malgrat tot, en Francis es considerava molt optimista amb Àfrica, confiant que estava evolucionant en la bona direcció. Poc més tard, mentre en Francis m’explicava que els africans continuen somrient tot i els problemes que afronten, han arribat dos fotògrafs i dos periodistes de “Daily Nation” i “The standard” i ens han estat entrevistant una bona estona. L’Alexandra ha estat contenta que no marxem cap a Nairobi fins demà, perquè es troba molt bé a Mombasa i perquè aquest vespre hi havia programades “danses massais” en un bar on acostumàvem a anar amb en Sebastian. D’altre banda, l’Alexandra també s’ha sentit molt a gust amb en Sebastian. De fet, l’Alexandra sempre ha acostumat a intimar més amb els Europeus (i blancs sud-africans) que ens hem trobat pel camí, en canvi jo em sento més aviat avorrit quan no m’aporten res de nou culturalment. L’Alexandra també s’ha sentit molt feliç d’haver pogut treballar dos dies a l’empresa d’en Sebastian classificant roba importada, i emportant-se com a premi unes quinze peces que havia classificat apart. M’ha manifestat que li hauria agradat estar un mes treballant a l’empresa per a guanyar-se uns diners, en canvi jo no ho hauria suportat. Malgrat tot, jo també m’he sentit a gust amb en Sebastian. En Sebastian és un noi de 24 anys que s’ha anat obrint al llarg d’aquests dies i que ens ha sabut explicar molt bé els emocionants moments que està vivint. Fa pocs mesos en Sebastian fumava freqüentment marihuana amb els seus amics, sense preocupar-se de res, però un bon dia, tot just fa tres mesos, un amic el va trucar i li presentar un empresari polonès que necessitava algú que parlés anglès per a dirigir una nova empresa d’importació de roba a Kenya, i ara es troba aquí, en un país completament diferent, intentant d’arrencar una empresa que no desencalla, i manejant quantitats de diners inimaginables fins fa poc. Avui al vespre hem anat al bar on hi havia les danses massais, un local ple de turistes blancs, de totes edats, aparellats o solters (tant homes com dones); i moltes noies joves i atractives esperant caçar algun d’aquests homes i alguns massais també petonejant alguna d’aquestes dones. A l’hora indicada, tots els massai s’han agrupat a una cantonada del local i han començat a entonar cants ritmis i hipnòtics mentre iniciaven una dansa conjunta de petits salts. Poc més tard, quan la tonada ha augmentat d’intensitat, els massais han començat a saltar amb energia, enlairant-se dos o tres pams del terra casi sense doblegar el cos, bàsicament amb la força dels turmells. L’Alexandra estava encisada i m’ha obligat a estar tota l’estona fent fotos, tot i que les llums i l’entorn del bar no eren gaire propicis. Després els massais han tret a ballar algunes turistes, i entre elles l’Alexandra, que també ha saltat alegre entre els engalanats cossos negres. Hem tornat al cotxe cap al tard, després de conversar superficialment amb alguns massais i comprar-los algunes polseres. Durant la tornada hem estat contrastant punts de vista, jo opinant que la dansa massai al bar havia estat una obra de teatre, i que hauria preferit la dansa en el seu entorn natural; i l’Alexandra i en Sebastian opinant que era positiu que els massais vinguessin a la ciutat perquè podien guanyar diners. ---- A Mombasa vaig prendre el pols al món amb en Francis, el professor periodista. En Francis opinava que el principal problema del món és l’avarícia, els rics volen més tot i que els pobres pateixin, provocant també corrupció i altres problemes. L’avarícia es pot eliminar fent un canvi personal i sensibilitzant la població. El principal problema de Kenya és el mal lideratge, que els manté subdesenvolupats. L’esperança està posada en les properes eleccions; la solució només depèn del país. En Francis és feliç perquè ha decidit no està enfadat. Seria més feliç si tots els Kenyians tinguessin les necessitats bàsiques cobertes. El secret de la felicitat depèn de tu, has decidir ser feliç, tenir l’actitud. Nairobi (veure sobre mapa) 15/11/2007:
Avui dijous hem fet camí cap a Nairobi, creuant el Parc Nacional de Tsavo on només hem pogut observar un grup de zebres des de la carretera. En teoria també hem passat a poc més de 100 quilòmetres del mont Kilimanjaro, però el dia era mig ennuvolat i no l’hem vist. Si no l’hagués vist 4 anys enrere, segurament hauríem arribat a Nairobi passant per la falda del Kilimanjaro a Tanzània en comptes de Mombassa. Però veure el Kilimanjaro només és una fita i un cop acomplerta ja perd la seva importància, i per altre banda, l’Alexandra no està interessada a acomplir aquestes fites. Al capvespre ens hem aturat a una església en construcció per a passar-hi la nit. Se m’ha apropat un capellà que m’ha explicant que eren de la IAC (Inland African Church), una escissió de l’església Baptista. Jo he comentat que era catòlic i que la meva dona romana era protestant (m’he equivocat, en realitat a romania són ortodoxos, però com que l’Alexandra sempre protesta a vegades em confonc). Jo he tingut una educació catòlica, però en realitat no crec en la església ni tampoc en Déu (com a mínim de la mateixa manera que hi creuen els cristians), però això pot ser mortalment herètic per a un musulmà o alguns cristians, per això a vegades dic que soc catòlic per a facilitar les relacions. De totes maneres, si observo que el meu interlocutor està obert a escoltar les meves opinions, llavors explico les meves conviccions i suposicions. 18/11/2007:
El divendres a les dotze del migdia l’Alexandra va comentar: “l’entrada a Nairobi és la pitjor de totes les ciutats africanes, pitjor que Luanda”. Feia quatre hores que havíem avançat 80 quilometres per una pista de roques i fang (sí, era la carretera principal de Mombassa a Nairobi) i ens trobàvem atrapats a l’entrada de la ciutat enmig d’un tràfic terrible. Però encara vàrem tardar més d’una hora i mitja a arribar a l’ambaixada d’Etiòpia, que estava tancada, ja fins dilluns. Teníem dos contactes a Nairobi que ens havien ofert una plaça d’aparcament, però els dos contactes vivien cap a les afores de la ciutat i vist com estava el trànsit vàrem decidir d’aparcar a prop del centre, en algun hotel. Després d’estacionar a l’aparcament d’un hotel luxós vàrem sortir a passejar pel centre de Nairobi, una ciutat moderna, semblant a Johanesburg – comentava l’Alexandra –, amb grans edificis, grans avingudes, amb parcs molt verds i cuidats, papereres a cada cantonada... D’altre banda, no hi havia nens pidolant pel carrer i la seguretat semblava molt millor que quatre anys enrere, quan la ciutat tenia el nom de Nairrobery (en anglès: Nairobi + robatori). L’endemà dissabte al matí vàrem tornar a passejar pel centre de la ciutat i al migdia ens vàrem trobar amb els dos contactes amb els que no ens no havíem pogut reunir el divendres. En Ken era acròbata i en Steve era rasta i artista. En Ken s’acabava de trobar amb el seu grup d’acròbates perquè a la tarda tenien una actuació en un local esnob, on l’entrada valia 3 euros. Tot així ens hi vàrem dirigir amb un Matatu (l’Alexandra estava ben espantada amb aquests petits autobusos) i vàrem pagar la nostra entrada i la d’en Steve, que no tenia diners. Mentre esperàvem l’actuació d’en Ken i el seu grup (va ser molt curta però bona) en Steve em va convèncer de moure l’autocaravana fins al seu barri a les afores de Nairobi, on l’endemà (avui) podríem visitar la comunitat i els projectes que desenvolupaven. Però l’Alexandra no es va mostrar gens conforme amb el pla i el seu mal humor es va anar incrementant a mesura que passava la tarda. Quan vàrem tornar a l’autocaravana amb en Steve, l’Alexandra ja sobrepassava el límit de la meva paciència, protestant amb males maneres que no volia aparcar l’autocaravana en un suburbi on de segur ens atacarien i robarien. Tant va sobrepassar el meu límit que, quan ja estàvem els tres asseguts a l’autocaravana, em vaig haver de disculpar amb en Steve dient: “ho sento Steve, no anirem a casa teva, prefereixo anar a l’aeroport per enviar l’Alexandra a Europa”. Llavors l’Alexandra va semblar asserenar-se i, després d’estar respirant unes quantes vegades profundament, vaig revocar la decisió i vàrem començar a circular cap Kayole, al barri d’en Steve. Però el trànsit de Nairobi va tornar a jugar-nos una mala passada i vàrem estar-nos dues hores embussats, aguantant els desagradables comentaris de l’Alexandra que fins i tot dirigia contra en Steve. Un dels comentaris que l’Alexandra em va dirigir va ser que em quedés a dormir a casa d’en Steve, així doncs, en estacionar a l’aparcament de la policia de Kayole, vàrem deixar l’Alexandra a l’autocaravana i no vaig tornar fins l’endemà. En Steve viu amb dos altres nois, en Shakespear, un home que treballa desenvolupant projectes per la comunitat, i en Derik, un noi electricista que també ajuda en Shakespear. En Shakespear em va començar a explicar curiositats de les 43 tribus (en Onyango de Mombassa havia dit que eren 42) que habiten Kenya. Per exemple, en Shakespear és de la tribu Luo i explicava que antigament, els nois que passaven a l’edat adulta s’havien d’arrancar les sis dents de baix (en altres tribus els nois es circumcidaven o es feien marques a la pell). També va explicar que si un home Luo mor, la comunitat elegeix irrevocablement algú de la família de l’home per a casar-se amb la vídua (encara que aquesta sigui molt lletja). Si és la dona la que mor, la família de la dona té la responsabilitat de subministrar una altre dona (de la família) a l’home. En Steve, de la tribu Kamba, va explicar que hi ha un lloc al seu poble on no hi ha gravetat, on l’aigua s’escola pendent amunt en comptes de cap avall (segurament és un efecte visual). També explicava que hi ha un altre indret on hi ha una gran pedra que només es pot rodejar durant 7 dies de marxa, i quan un home hi dóna dos voltes en torna convertit en una dona. Els tres amfitrions, em van comentar que degut a la proximitat de les eleccions, les diferències entre les tribus es fan més evidents, amb els Kikuyo defensant l’actual president de la seva tribu, i la resta de les tribus advocant a favor del canvi, recolzant majoritàriament el candidat de la tribu Luo. Avui al matí, després d’haver estat ballant bona part de la nit a una discoteca del barri amb en Steve, en Shakespear i en Derik i de dormir a casa seva, els nois m’han convençut d’anar a buscar l’Alexandra per a esmorzar conjuntament. L’Alexandra no havia dormit en tota la nit i estava cansada, però estava ben penedida de la seva actuació d’ahir a la tarda. Ens hem abraçat i hem anat a esmorzar a casa dels nois, però després l’Alexandra ha tornat al cotxe a descansar mentre jo feia una caminada pel barri amb els nois. Primer ens vàrem aturar al despatx de l’organització Zindua (tel. 0734610019 mail: zindua_afrika @ yahoo.com), per la qual tots ells treballen. Allà em varen començar a explicar tots problemes que afecten al barri de Kayole i als seus 300.000 habitants, i els projectes que estan desenvolupant o que volen desenvolupar. Era evident que l’organització necessitava més fons i també era evident que confiàvem plenament amb mi per a aconseguir-los. L’únic que els vaig poder assegurar és que unes 5000 persones llegirien el meu diari i que potser alguna d’elles em contactaria per a ajudar-los. L’organització Zindua ofereix informació contra el Sida i distribueix condons, ajudats per les esglésies (excepte la catòlica, l’única que encara s’hi mostra encontra). Em van explicar que el govern Kenyà realitza tests gratuïts, obliga a les dones embarassades a fer-se tests per a no passar el HIV als fills (utilitzant fàrmacs) i subministra gratuïtament antiretrovirals als afectats. Zindua està arrancant un altre projecte que vol potenciar el cultiu i consum del cereal amarant, un cereal amb molts nutrients, que creix en 42 dies i amb poca aigua però que encara és desconegut per la població (també per mi). Zindua també és la organització que recull les escombraries del barri (ajudant-se de nens del carrer als quals paga alguns diners) i les aboca fora del poble. També em van parlar de molts altres projectes per a desenvolupar el barri (equipaments esportius, educació, turisme,...) però, com he escrit abans, tenien molts pocs fons, encara que moltes energies. Al despatx de Zindua també hi havia una noia Somali, que abans de marxar va desmitificar la guerra de Somàlia explicant que només hi ha conflicte a la capital Mogadisho i que a la resta del país es viu en pau (fins i tot em va invitar a visitar el país). Del despatx de Zindua ens vàrem dirigir cap al riu, creuant el barri de gent humil i amable i cases altes amb la majoria dels balcons acolorits amb moltíssima roba estesa. Els nois em van explicar que l’aigua només arriba al barri al fi de setmana, moment en què aprofiten per fer bugada. En arribar al riu, l’ànima se’m va caure als peus. L’organització Zindua estava recollint totes les escombraries del poble i les estaven abocant al marge del riu, sobre les aigües que en sortien filtrades de color negre. Ells estaven completament conscienciats que aquella no era una bona solució, però encara seria pitjor si no hi hagués recollida d’escombraries i tot el barri hagués de viure sobre les deixalles, tal com passa en alguns suburbis de barraques. La solució seria disposar d’un camió per a portar les escombraries a l’abocador oficial, alguns quilometres a les afores del barri, però de nou: no tenien mitjans i ni el govern ni les ONGs (de moment) els en subministraven. De totes maneres, aquest no era un problema únic del barri Kayole, només un 25% de les deixalles a Kenya s’aboquen controladament, la resta s’aboca a les afores dels barris o s’amuntega a les cantonades de les cases. Les famílies de Kayole paguen mig euro al mes per a la recollida d’escombraries, diners que es destinen a pagar les bosses i a pagar els nens del carrer que realitzen la feina bruta. Vàrem anar a visitar el cau on viuen alguns d’aquests nens i la imatge tampoc va ser massa agradable. Sota una barraca construïda amb fustes i plàstics, hi havia quatre matalassos ronyosos i podrits on dormien fins a 15 nens. El tuguri no tenia aigua potable ni menjar tot i que amb els diners de la organització, els nens potser ho tenien més fàcil per a viure, sense que els fos necessari pidolar o robar. En qualsevol cas, els nens del carrer tenien la opció d’escollir una vida molt millor, però la refusaven perquè els restava llibertat. Així em va quedar demostrat amb la visita d’un orfenat governamental que no estava al 100% de la seva capacitat. Molts dels nens que acullen no són realment orfes, molts d’ells simplement han fugit de casa degut a la violència familiar. --- Per la tarda vàrem visitar la família d’en Steve i en tornar a casa seva vaig entrevistar els tres nois. En Derik opinava que el principal problema del món és la inestabilitat que provoquen guerres, fam, pobresa,... En Shakespear opinava que el problema era la actitud passiva i pessimista de la gent per a afrontar els reptes de la vida. La solució, segons en Derik, és la comprensió entre els humans independentment de la cultura. En Shakespear advocava per un canvi d’actitud de la humanitat en general. El principal problema a Kenya és l’administració i els líders locals que no solucionen la causa i l’arrel dels problemes. La solució seria votar correctament a les properes eleccions; la gent hauria de manifestar les seves necessitats i no esperar les decisions dels polítics; el lideratge hauria de venir de baix, de la comunitat. Els dos intenten mobilitzar la comunitat per a que actuï per a solucionar els seus problemes. En Derik no es considerava feliç perquè els canvis pels que lluita no són immediats. La situació de Kenya entristeix en Shakespear, però és feliç perquè lluita per canviar-ho. El secret de la felicitat segons en Derik és acomplir els propis somnis, segons en Shakespear és treballar per la comunitat. Moyale (veure sobre mapa) 22/11/2007:
Després de perdre mig matí per a obtenir el visat d’Etiopia, d’anar a l’ambaixada d’Espanya perquè m’informessin dels passos a fer per a renovar el passaport i de connectar-nos una hora a Internet, vàrem començar a fer camí cap al nord, cap a Etiòpia. De totes maneres, vàrem estar mitja tarda retinguts al tràfic de Nairobi i vàrem haver de dormir amagats de la carretera a no masses quilometres de la capital. L’endemà vàrem seguir la marxa per una bona carretera fins a Nyeri, un poble on Baden Powel va passar els seus últims tres anys de la seva vida. A Nyeri hi ha un petit museu dedicat a l’escoltisme (boys and girls scouts), moviment mundial fundat per Baden Powel. Jo havia format part d’una associació d’escoltes al meu poble i em feia gràcia visitar el museu, que en una petita sala il•lustrava l’abast mundial de l’escoltisme, present a tots els continents. Observant les fotografies del museu vaig reconèixer la importància del moviment pel creixement i desenvolupament juvenil, tot i que en els seus temps no m’agradessin massa alguns dels seus dogmes, com l’obediència o la fe. Més al nord ens vàrem tornar a aturar al poble de Nanyuki, per on passa l’equador. Contràriament al pas de l’equador al Gabon, aquí hi havia un gran “xiringuito” muntat, amb moltes parades d’artesania davant la falda del mont Kenya (el pic estava tapat per núvols) i demostracions del poder de les forces de Corioli. Un home amb una galleda amb aigua i una palangana amb un petit forat, ensenyava que 20 metres al nord de l’equador l’aigua s’escolava pel forat en el sentit de les agulles del rellotge i al sud en sentit contrari. Mentre l’home mostrava el moviment circular de l’aigua al sud de l’equador, jo m’hi vaig atansar i amb el dit vaig fer moure l’aigua en sentit contrari i aquesta es va començar a escolar en sentit de les agulles del rellotge. Vaig pensar que a l’equador les forces de Corioli havien de ser molt febles i que el moviment circular de l’aigua depenia bàsicament del seu moviment inicial (causat intencionadament per l’home), però quan l’home va mostrar que a l’equador l’aigua s’escolava sense moviment circular, vaig pensar que potser m’havia equivocat. A la tarda del mateix dia vàrem arribar a Isiolo, l’últim poble de la carretera asfaltada a poc més de 500 quilometres de la frontera. Vàrem dormir aparcats a una estació de policia després d’haver recorregut uns 30 quilometres en una hora i mitja. L’endemà al matí (ahir), vàrem continuar conduint per la terrible pista a la mateixa mitja de 20km/h. Si abans d’arribar a Isiolo ens havíem trobat un paisatge d’altura amb grans extensions cultivades, després d’Isiolo el paisatge es va tornar àrid i rocós, amb pocs pobles de cases de palla o de planxa i els seus habitants (molts d’ells massais duent colorits adorns i robes) vigilant ramats de cabres, baques o camells i els nens demanant-nos caritat bastant agressivament. De totes maneres, a mitja tarda, a mesura que la pista millorava, vàrem entrar a una regió volcànica de terra vermellosa i vegetació verda. De totes maneres, els habitants massais continuaven amb els seus costums ramaders i hi havia molt poca terra cultivada. Ahir havíem recorregut 240 quilòmetres en 9 hores de conducció; i avui, amb la idea de recórrer els restants 250 quilòmetres fins a la frontera, ens hem despertat molt d’hora. Ben aviat, el paisatge humit i volcànic ha tornat a desaparèixer i ens hem tornat a trobar en un paisatge encara més àrid i desèrtic que el dia anterior, sense vegetació i cobert fins a l’horitzó per roques volcàniques foradades. La pista també transcorria pel mig de les roques, pel que la conducció es feia realment complicada, amb el cotxe trontollant entre les pedres. En una de les múltiples ocasions que l’autocaravana va rascar el terra, l’Alexandra em va preguntar: - No et parteix el cor sentir com pateix el cotxe? - No, perquè estar en aquesta carretera és part del viatge – vaig respondre sense pensar. - Però no preferiries que la carretera fos asfaltada? - Potser sí. Però llavors tindríem massa poca aventura, el viatge seria massa pla. De totes maneres, la carretera no millorava i en una altre conversa la vàrem qualificar la pista com la tercera més complicada d’Àfrica, després de la del Congo i la d’Angola, no només per la dificultat sinó també per la extensió. Poc més tard vàrem rebentar (literalment) una roda. Però aquests no eren els únics danys, la nevera tornava a estar espatllada per les vibracions i la planxa protectora del motor estava aixafada conta aquest fent que tot el vehicle vibrés. L’Alexandra no només estava preocupada per l’estat de la carretera, havíem llegit que la aïllada i solitària carretera estava freqüentada per bandits del Sudan, Somàlia i també Etiòpia. A uns 120 quilometres de la frontera ens hem trobat un control militar on ens han recomanat (o exigit) de ser escortats per dos soldats armats fins a la frontera. Això, en comptes de tranquil•litzar a l’Alexandra encara l’ha alarmat més, perquè pensava que ja no només els bandits ens podien atracar, sinó també els soldats. De totes maneres he convençut a l’Alexandra que els soldats no ens podien atracar i que ens protegirien en qualsevol cas, i després de negociar el preu de l’escorta (10$ per cap) hem continuat la pista que miraculosament ha anat millorant fins a la frontera, on hem arribat amb el sol ponent-se. Ethiopia Awasa (veure sobre mapa) 24/11/2007:
Després de recórrer 500 quilòmetres de pista impracticable, Etiòpia ens ha semblat el paradís. No hem hagut de pagar res a la frontera; s’ha acabat la penitència de 4 mesos i casi 20.000 quilòmetres de conducció per l’esquerra (ara torno a trobar-me com a casa i ja no necessito la col•laboració de l’Alexandra per a avançar els cotxes); tota la carretera és asfaltada (amb alguns forats); diesel només costa 0,35€/l, meravellós! Apart d’aquestes alegries, Etiòpia s’ha tornat més verda i muntanyosa, amb grans termiters entre els arbres. Hi ha poc tràfic, per això, als pobles la gent ocupa tota la calçada per a passejar, pasturar les vaques i cabres i fins i tot conversar. També ens vàrem trobar les primeres runes: un castell no marcat al mapa que per la inscripció en una tomba semblava portuguès. Ahir vàrem dormir en un bosc amagats de la carretera malgrat haver observat amb anterioritat alguns pastors carregant kalasnikovs a l’espatlla (no crec que sigui la millor arma per a matar animals). Però hem dormit ben tranquils i aquest matí hem seguit la marxa cap al Nord, aturant-nos a visitar unes roques arqueològiques anomenades Tutu Fella: en un petit descampat rocós s’alçaven uns 80 menhirs o dolmens prims i esculpits amb cares o formes geomètriques. La veritat és que no sé de quin segle eren les roques ni el seu objectiu, tot i que podrien ser indicacions de tombes, en qualsevol cas, el indret era interessant i suggerent. A continuació hem continuat el camí cap a Awasa, creuant poblats que s’enllaçaven al llarg de la carretera, amb les cases de palla o de maons ben cuidades i amb la gespa tallada arran de terra (gràcies a les vaques i les cabres), i sobrevolats casi sempre per àguiles que de tant en tant es deixaven caure per caçar algun animaló. Ens ha sorprès no observar gaire presència policial; tampoc semblava que hi haguessin masses comerços; però el que en cap moment ha deixat d’existir era la presència de nens al costat de la carretera que ens saludaven agitant les mans i cridant “yu yu yu yu...”. Jo em sentia com el rei d’algun país, saludant en tot moment i també rebent alguna pedrada. Ens havien explicat que els ciclistes que travessen Etiòpia a vegades són atacats amb pedres per la canalla, però no per això ha deixat de sorprendre’m observar pel retrovisor que un nen d’uns dos o tres anys ens llançava una pedra amb no massa punteria. 25/11/2007: Awasa és un gran poble descansant a la riba d’un llac que només vàrem veure de passada malgrat ser un dels principals atractius. De totes maneres, a Awasa ens hi hem quedat dues nits, bàsicament per l’econòmic càmping que hem localitzat (Adenium Campsite) en el qual també estaven allotjats diversos viatgers: una parella belga que feia 14 anys que voltaven pel món, últimament amb un 4x4; un motorista de Canadà que feia quatre anys que havia sortit de casa; una parella Suïssa que volien creuar Àfrica amb una motxilla a l’esquena; i un altre rodamón Suïs que volia viatjar durant cinc anys. Hem passat molts bons moment amb els viatgers que, d’altra banda, ens han advertit sobre les dificultats d’obtenir el visat pel Sudan; ens han informat sobre l’estat de les carreteres més al Nord (sembla que ja no tornaran a ser tant dolentes com les de Kenya); ens han comunicat els costos desorbitats per a creuar amb barcassa de Sudan a Egipte (de 300€ a 1000€); ens han recomanat de casar-nos per a poder seguir el viatge per Aràbia Saudí; ens han explicat que totes les carreteres a partir d’Egipte fins India són en bon estat i asfaltades (hurra!); ens han avisat que entrar amb cotxe a Xina suposa pagar 100$ diaris, i que si no entrem a Xina difícilment podrem continuar el viatge cap a Indoxina i després Austràlia,... En definitiva, tant ahir a la tarda i com tot el dia d’avui, han estat molt profitosos per la continuació del viatge i també ha estat molt gratificants per l’Alexandra que ha pogut comunicar-se i interactuar altre cop amb viatgers de la seva tribu – expressió utilitzada per un d’ells. 26/11/2007:
Avui al matí hem arribat al cap de poc temps a Wondo Genet, un poble on hi ha una font d’aigües termals, a les que s’atorguen poders terapèutics. L’entrada era molt econòmica i de seguida m’he llençat a la piscina calenta, però l’Alexandra s’ha quedat a fora, perquè la piscina era força profunda i l’aigua no estava massa neta. Després he caminat muntanya amunt buscant el naixement de les aigües termals, però aquestes sortien bullint entre unes pedres sense oferir massa espectacle. A la sortida de les termes, ens hem dirigit cap a la terra promesa dels Rastafaris o Rastes. Els Rastafaris, majoritàriament provinents de les classes baixes de Jamaica, van considerar que la coronació al 1930 del rei Haile Selassie d’Etiòpia, l’únic reialme negre a l’Àfrica, era el compliment de diverses profecies bíbliques i van començar a considerar al rei Etíop com a un Déu reencarnat. Lligat amb el sentiment panafricà (unitat dels descendents africans oprimits) va néixer una nova religió amb forts components de reivindicació social però també moltes doctrines entre les quals la dieta vegetariana i el sagrament de la marihuana. Segons sembla, el rei Haile Selassie es sentia incòmode de ser considerat una divinitat, tot i que poc abans de ser destronat va regalar a la comunitat Rastafària la terra promesa, també profetitzada a la bíblia. I aquí és on hem arribat aquest migdia. L’Alexandra s’ha quedat al cotxe mentre dos nois mig rastes (només un d’ells tenia els cabells una mica llargs i grenyosos) però força fumats m’han rebut a l’entrada de l’església dels Rastafaris. He manifestat als nois que tenia ganes de conèixer com vivien els Rastafaris, però els nois semblaven molt hermètics (o massa fumats) i només semblaven interessats a saber quan els podria pagar. Jo m’he mostrat ambigu i els he començat a preguntar sobre la comunitat, però les seves respostes també eren ambigües, tot i que m’ha semblat entendre que hi havia uns 500 Rastafaris vivint a la terra promesa. Veient que la conversa no avançava m’han conduit a veure els tres vells (o líders espirituals) de la comunitat, amb barbes blanques i mirades perdudes (un d’ells davant de la televisió). Tampoc hi ha hagut cap mena d’interacció i, al final, observant l’hermetisme del què em començava a semblar una secta, he sortit del recinte de colors vermells, grocs i verds (bandera d’Etiòpia) i retrats de Haile Selassie i Bob Marley i he tornat al cotxe, on he pagat els nois amb l’equivalent d’un dolar: - Només això? – han preguntat. - Doncs heu tingut sort que no he trobat un bitllet més petit – he respòs. Hem seguit circulant direcció Addis Abeba on tenim intenció d’entrar demà al matí i a mitja tarda hem acampat sobre un precipici que es desplomava sobre el llac Langano, d’aigües marronoses. Tot i que el indret era bonic, l’Alexandra no estava massa convençuda i creia que de seguida estaríem rodejats de canalla. I tenia raó. Els nens d’Etiòpia són dels més curiosos (i potser empipadors) del continent, però veient com s’apropaven a l’autocaravana des de diferents punts, he sortit a fora i m’he assegut a una roca mirant l’horitzó del llac. Els nens m’han rodejat per darrera, sense dir res, fins que al final, l’únic que semblava parlar una mica anglès s’ha començat a interessar per mi i pel nostre viatge. El idioma era una barrera important, tot i així, el noi m’ha explicat que a l’escola aprenen la llengua de la seva tribu (oromic), la llengua del país (Amaric, que utilitza uns caràcters únics i indesxifrables) i també l’anglès. Quan el sol s’ha post, he anunciat als nens que tornava al cotxe i, havent satisfet la seva curiositat, ells han tornat a les seves cases i ens han deixat tranquils durant tota la nit. Adis ababa (veure sobre mapa) 30/11/2007:
Today in the morning we have arrived to Wondo Genet, some town where there is a fountain of thermal waters, to whom therapeutic powers are granted. The entry was very economic and immediately i have thrown myself into the hot pool, but Alexandra remained outside, because the pool was quite deep and the water was not clean. Afterwards I have walked the mountain above looking for the birth of the thermal waters, but these went out boiling among some stones without offering too much show. On the exit of the springs, we have gone towards the promised land of the Rastafaris or Rastas. The Rastafaris, mostly original from the lower classes of Jamaica, considered that the coronation in 1930 of the king Haile Selassie of Ethiopia - the only black kingdom in Africa - was the acomplishment of different biblical prophecies and they started to consider the Ethiopian king as the reincarnated God. Tied up with the bread-African feeling (united by the oppressed African descendants) a new religion was born with strong components of social claim but also many doctrines among which the vegetarian diet and the sacradeness of marihuana. As it seems, the king Haile Selassie felt uncomfortable of being considered a deity, although little before being dethroned he gave to the Rastafàrian community the promised land, also prophesied in the Bible. And here it is where we have arrived this midday. Alexandra has stayed in the car while two rasta boys (only one of them had the a little long and dirty hair) but too smoked have received me on the entry of the church of the Rastafaris. I have told the boys that i felt like knowing how the Rastafaris lived, but the boys seemed very hermetic (or too high) and they only seemed interested in knowing what i could pay them. I have played ambiguous and started to ask them about the community, but their answers were also ambiguous, although i understood that there were about 500 Rastafaris living on the promised land. Seeing that the conversation did not advance they have driven me to see the three old men (or spiritual leaders) of the community, with white beards and distant looks (one of them in front of the television). Neither there has been any type of interaction and, in the end, observing the hermetism of what started to seem a sect, I have gone out of the enclosure that was painted red, yellow and green (flag of Ethiopia) and with portraits of Haile Selassie and Bob Marley and I have returned to the car, where I have paid the boys the equivalent of a dollar: - Only that? - they have asked. - Then you have had luck that I have not found a smaller note - I have answered. We have kept circulating towards Addis Ababa, where we had the intention of entering in the morning, and mid-afternoon we have camped on a precipice from where we had a view on lake Langano, full of brown waters. Although the place was pretty, Alexandra was not too convinced and thought that immediately we would be surrounded by children. And she was right. The children of Ethiopia are the most curious (and maybe anoying) of the continent, but seeing how they approached the selfcaravan from different points, I have gone out outside and sat on a rock looking at the horizon of the lake. The children have surrounded me from the back, without saying anything, until in the end, the only one who spoke a little English has started to show interest in me and in our journey. The language was an important barrier, even so, the boy has explained to me that at school they learn the language of his tribe (oromic), the language of the country (Amharic, which uses unique and indecipherable characters) and also English. When the sun has set, I have announced to the children that i return to the car and, having satisfied their curiosity, they have returned to their homes and they have left us calm during all the night. 01/12/2007:
Des de que hem iniciat aquest viatge per Àfrica, moltes vegades he estat a punt d’enviar l’Alexandra a casa seva. Al llarg d’aquest diari he descrit casi tots aquests moments crítics, però molt poques vegades he descrit els molts bons moments que hem passat junts. És veritat que algunes vegades he pensat que era millor viatjar sol a modificar el meu somni, el meu viatge. Però també sóc conscient, que difícilment trobaria algú que s’adaptés a mi tal com ho ha fet l’Alexandra i que suportés el meu ocasional mal humor. Tot i l’Alexandra també perdi moltes vegades la paciència, difícilment trobaria una noia tant pacient amb mi. Fins ara, l’Alexandra s’ha sacrificat per mi, però encara somia de seguir al meu costat acompanyant els meus passos. I és per tot això (i també perquè l’estimo) que avui he fet una cosa que no havia fet durant els 35 anys de la meva vida, malgrat conviure anteriorment amb tres noies diferents dos anys cada una. He comprat un anell d’or amb la intenció de demanar matrimoni a l’Alexandra. El dilluns és l’aniversari de l’Alexandra, en fa 24, però l’Alexandra ho volia celebrar avui dissabte. Hem anat a dinar a un bon restaurant i després hem compartit la tarda amb en Claudio i els seus amics. A la nit, hem sortit al bar dels anteriors dies, on ens esperaven amb un pastel que també havia comprat al matí. L’Alexandra ha bufat emocionada les espelmes i llavors li he donat un telèfon on el seu elefant de peluix Tuki li havia gravat un missatge de vídeo: “Mami, t’hem comprat un regal perquè volem ser la teva família. Et vols casar amb mi i en papi?”. Mentre escoltava el missatge he situat davant seu una caixeta, en descobrir-la l’ha obert emocionada i en veure l’anell m’ha abraçat feliç. Feia temps que m’insinuava directa o indirectament que volia un anell i, algunes vegades, que li demanés de casar-me amb ella. 04/12/2007:
Després d’un diumenge ressacós, el dilluns vàrem anar a canviar l’anell de l’Alexandra que li venia massa petit i ella me’n va comprar un per a mi perquè a partir d’ara totes les noies sàpiguen a primera vista que també estic compromès. A continuació, aprofitant que ja no teníem més feina amb el visat del Sudan o el cotxe, vàrem fer una mica de turisme per Addis Abeba, una ciutat temperada a uns 2500 metres sobre el nivell del mar, que tot i ser la quarta ciutat més gran del continent amb casi 3 milions d’habitants, no deixa de ser acollidora, amb edificis moderns, comerços de tot tipus, monuments, grans avingudes i, això sí, un tràfic caòtic. Un dels atractius de Addis Abeba són els museus. Nosaltres vàrem visitar el Museu Nacional on hi ha exposat l’esquelet de Lucy, una femella de 1,1m, va viure fa uns 3.2 milions d’anys. Quan es va descobrir al 1974, es va creure que Lucy era una avantpassada de la humanitat, una espècia d’àvia, però avui es creu que Lucy era més aviat era una tieta. Passa el mateix amb 4 altres esquelets trobats més recentment a Est Àfrica, Sud-àfrica i Chat, de diferents antiguitats (un d’ells de 4 milions) però sense ser avantpassats directes de la humanitat. El museu també mostra altres fòssils d’animals desapareguts, trons i corones de l’antiga monarquia i una exposició de quadres i escultures d’artistes locals magnífiques, que contrasta amb l’absència d’artesania a Etiòpia. Un altre atractiu d’Addis Abeba són les esglésies i catedrals ortodoxes però, quan ens van comunicar que havíem de pagar uns 3,5$/persona per a visitar-ne una vàrem descartar-les. Així doncs, mentre esperàvem la tramitació del visat pel Sudan hem tingut força temps per a treballar i per estar amb en Claudio i els seus amics. Avui dimarts, en Claudio m’ha explicat que els Etíops son molt orgullosos i fins i tot racistes amb els altres africans negres. De fet, fins a la ocupació Italiana, a Etiòpia hi havia mercats d’esclaus negres per a consum intern i per a l’Orient Mitjà. Part de l’orgull Etíop es deu a la breu colonització que van patir (5 anys), que per altre banda els manté conscients que els problemes del país són propis i no causats pels Europeus colonitzadors. En Claudio també em va contar que com els Etíops, els expatriats Italians també són molt orgullosos i que són molt més racistes que els Europeus no nascuts a Etiòpia. Això ho va comprovar ell mateix quan va decidir casar-se amb una noia Etíop, costant-li l’amistat d’alguns amics Italians i fortes discussions familiars. Tots li deien: “folla’t els africans, però no t’hi casis”. En una altre conversa, en Claudio em va explicar que paga 40$/mes al guarda de casa seva. Em va semblar poquíssim, però després em va seguir explicant que amb aquesta quantitat alimenta la seva dona i fill, paga el lloguer de la casa, l’educació del fill i encara li sobren 5$/mes per a pagar un treballador que ajuda la seva dona. Pot semblar completament exagerat, però parlant amb altre gent m’he informat que un cambrer cobra uns 12$/mes (+ propines) o que un guarda no acostuma a cobrar més de 20$ al mes. No és d’estranyar - també comentava en Claudio -, que amb aquests salaris hi hagi tanta gent pidolant pel carrer, ja que, poc o molt, no els deu faltar gaire per a acumular els mateixos diners mensualment. D’entre moltes altres anècdotes, en Claudio en va explicar una que em va deixar al•lucinat. Va explicar que un seu amic va ser contractat per a l’ambaixada Italiana a Kenya. Allà es va comprar un tot-terreny nou de trinca i car, però als pocs mesos li van robar. Tenia el tot-terreny assegurat a tot risc, així doncs se’n va comprar un altre idèntic, però tot i tenir-lo aparcat en un lloc segur, al cap de tres mesos li van tornar a robar. Ja molest, es va comprar el tercer tot-terreny, però aquest cop va posar una botelleta de whisky bo amb verí a la nevera del cotxe i va esperar que li tornessin a robar (aquest cop sense vigilar tant). Al cap de 20 dies exactes li van tornar a robar el cotxe i... – aquí falta una mica de tensió, qui era el lladre? Va morir? – l’endemà la policia el va a buscar i li comuniquen que té 24 hores per abandonar el país, doncs el cap de la policia del barri i el seu ajudant han mort enverinats. I segurament el passaport diplomàtic el va salvar d’una mort o revenja segura... Podia està content d’haver d’abandonar un país tant corrupte. Harar (veure sobre mapa) 09/12/2007:
Al dimarts a la tarda vàrem trucar a l’Ambaixada del Sudan i ens van comunicar que encara no havien rebut la confirmació des de Khartum per a poder tramitar els nostres visats. Veien que la confirmació podia tardar una setmana o més, vàrem decidir de descobrir l’Est d’Etiòpia fins a Harar i el dimecres al matí vàrem començar a fer-ne camí. Vàrem aturar-nos al cap de poc a Debre Zeyit, un poble on hi ha diversos llac volcànics. Nosaltres vàrem visitar el llac Hora, al Nord de la ciutat, on hi havia una àrea recreativa per on vàrem passejar i contemplar alguns dels pocs ocells que poblaven la riba. Poc després vàrem seguir la conducció cap a l’Est, arribant-nos a mitja tarda al Parc Nacional d’Awash, on es poden observar ocells i alguns antílops. El preu d’entrada i d’acampada eren accessibles i teníem previst de passar la nit vora el riu observant els animals. Però a l’entrada ens varen comunicar que al Parc Natural es podien produir assalts armats i que era obligatori pagar una escorta durant tota l’estada. L’Alexandra es va negar de tenir algú al costat de l’autocaravana durant tota la nit i vàrem decidir de seguir el trajecte (creuant el Parc i observant alguns òrixs) i descansar unes poques desenes de kilòmetres més endavant. El dimecres vàrem començar a enfilar les muntanyes de Chereher que s’estenen al llarg dels últims 200 quilòmetres abans d’arribar a Harar. La carretera passa pel capdamunt de les carenes, on hi ha els poblats i els cultius gràcies a les temperatures més temperades. Les vistes durant aquesta part del trajecte eren esplèndides, amb horitzons llunyans, amples valls, ocasionals boscos, camps daurats o segats, cases de fang i teulades de planxa, gent molt simpàtica,... Finalment, a mitja tarda vàrem arribar a Harar, una ciutat musulmana emmurallada que havia estat el mercat més important del Corn d’Àfrica. El dijous al matí, vàrem sortir a descobrir en profunditat la ciutat de Harar, tot i que en alguns moments vaig haver d’arrastrar l’Alexandra perquè em seguís. El carrer principal de la ciutat emmurallada no tenia massa interès, hi havia alguns comerços i petites mercats, però el que més ens va sorprendre va ser la gran quantitat de misèria que hi havia, amb homes i dones dormint al carrer o bé demanant caritat. Al final del carrer ens vàrem desviar per petits carrerons laberíntics amb les cases pintades de blanc i algunes de colors vius: verd, vermell o blau. Cap al centre de la vila vàrem trobar una plaça d’arcades amb unes quinze àligues descansant sobre el mur, quan vàrem arribar un home va començar a llençar trossos de carn perquè les àligues els cacessin al vol. De totes maneres, la principal atracció turística a Harar són els homes hiena que cada nit alimenten aquests animals amb carn. L’Alexandra es va quedar a l’autocaravana i jo m’hi vaig arribar amb tuc-tuc. En una explanada tocant al poble hi havia una desena de hienes esperant que un home amb un cove ple de carn els donés de menjar. Sembla ser que, la tradició d’alimentar les hienes ve de lluny, però actualment sembla més aviat una representació pels turistes, aquests als voltants mig esporuguits i els homes hiena cobrant uns 5$/turista per l’espectacle. Ahir dissabte vàrem decidir de començar a fer camí cap a Addis Abeba, però abans vàrem visitar el mercat d’una altre ciutat a pocs quilòmetres al Nord de Harar, Dire Dawa, que ha prosperar molt més que l’anterior gràcies al tren que hi passa connectant Addis Abeba amb Djibouti. El mercat ocupava un recinte emmurallat, amb els venedors venent els seus productes pel terra. En un extrem vaig descobrir uns nois que jugaven al “bingo” (així em van dir que s’anomenava el joc), apostant petites quantitats per veure qui entrava més peces de fusta a través d’unes petites portes en un gran tauler. Després d’entretenir-me una bona estona amb els nois del “bingo”, vaig tornar al cotxe i vàrem seguir el camí cap a Addis Abeba, tornant a creuar les muntanyes de Chereher i a meravellar-nos de les seves vistes. Avui diumenge ens hem parat a Nazret, a uns cent quilometres de Addis Abeba. Allà ens hem trobat amb en Hibre, que ens ha invitat a casa seva per a prendre cafè i observar la cerimònia de la seva preparació. La mare d’en Hibre ha començat a torrar unes llavors de cafè en una petita plata sobre un braser, mentrestant ha cremat una mica d’encens, després ha triturat les llavors de cafè enagrides i les ha abocat en una tetera de fang que havia posat a escalfar a les brases i al cap d’una bona estona, ens han servit el cafè d’un gust fort i deliciós. Mentre preníem el cafè, en Hibre ha sorprès a l’Alexandra explicant que estava escoltant Radio Romania Internacional des de feia més de 5 anys, i per a demostrar-ho ens ha mostrat tres diplomes que tenia. Després, en Hibre ens ha explicat que Etiòpia funciona com una federació de tribus o ètnies. A ell no li agradava el sistema, perquè ell era Mhara però es troba vivint a la regió Oromo i no pot aconseguir treball al govern si no parla la llengua Oromo. Jo vaig explicar que a la regió que vist, a Catalunya, a la gent preferiria una federació “ètnica” per a Espanya, tot i que aquesta federació també provocaria injustícies com la que viu ell. En Hibre preferia el Nacionalisme Etíop, defensat pel partit de l’oposició, que difícilment podrà accedir al govern, perquè el govern actual està suportat pels Estats Units. A més a més – ha acabat comentant – a Etiòpia no hi ha llibertat de premsa ni d’expressió, i molts dels que intenten desafiar el govern ho paguen amb presó. ‹ Anterior (10/10/2007) MES Següent (2007-12-09)› ‹ Anterior (2007-10-29 - Tanzania) PAÍS Següent (2007-11-24 - Ethiopia)› |
|
