| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (10/02/2008) MES Següent (2008-04-10)› ‹ Anterior (2008-03-04 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-06 - Israel - Palestina)› Jordan Amman (veure sobre mapa) 16/03/2008:
He passat una setmana desmotivat, mig deprimit, sense ganes de fer res, tot i que intentant de resoldre totes les incerteses. Amb l’ajuda de l’Alexandra i passant moltes hores connectat a Internet, s’han anat resolent les incògnites sobre com arribar a Turquia. Aquest nou horitzó ha diluït el pessimisme de la meva ànima, tot i que l’optimisme tampoc ha aparegut. A partir d’ara jo era una persona tacada, ja no era un europeu amb dret per a viatjar per tot el món, ara havia descendit un esglaó, i alguns països em tindrien vetada l’entrada, com Síria, Iran o altres països àrabs. En qualsevol cas, només havia descendit un esglaó, i encara tenia el dret i l’oportunitat de seguir el meu viatge, prenent el pols al món. D’altre banda, la meva història tampoc es podia comparar, ni molt menys, amb els problemes que sofreixen milions de persones per culpa dels visats. Com la història que em va explicar l’Akram (un palestí jordà que vaig contactar a través de couchsurfing), després d’agafar-me suficient confiança. Fa un any, l’Akram va conèixer una noia dels Estats Units, de la qual es va enamorar. Aprofitant unes vacances al treball i havent aconseguit un visat de 5 anys, va volar a Estats Units, on després de poques setmanes i de renunciar al seu treball de Jordània es va casar amb l’americana. Al cap de tres mesos van fer un viatge pel Nord dels Estats Units i dos dies per Canadà. Però al tornar del Canadà, la policia de la frontera li va denegar l’entrada i invalidar el visat, sense cap explicació, simplement per ser musulmà. La manera com explicava el drama que varen viure realment em va commoure. Va estar uns tres mesos malvivint al Canadà, trobant-se ocasionalment amb la seva dona que el visitava quan podia. I finalment ha tornat a Jordània, on no té possibilitat de tornar a l’anterior treball i s’ha d’esperar un any i mig que les autoritats americanes validin el seu matrimoni i li concedeixin la opció de tornar amb la seva dona. Però ja poques ganes li queden, actualment preferiria anar a viure a Egipte, un país islàmic on la vida és econòmica. Un altre dia que em vaig trobar amb l’Akram, vaig començar a parlar sobre Israel, però de seguida em va tallar, indicant-me que per a ell no existeix tal país, només Palestina ocupada. L’Akram és d’origen palestí, igual que molts dels seus amics, nascut d’uns pares que es van refugiar a Jordània després de la guerra del 1948. Al preguntar-li per la solució del conflicte, em va respondre que els Jueus haurien d’abandonar completament la terra ocupada (de nou solucions difícils d’acceptar per la part contrària). Llavors em va explicar la seva visió de la història, en la qual, a principis del segle XX, els àrabs van ser hospitalaris amb els Jueus que arribaven a Palestina, fins que aquest els van prendre la terra. A punt de complir els 30 anys, l’Akram es queixava que mai havia visitat la seva terra. Llavors vaig preguntar-li: - Però tu creus que un dia Palestina tornarà a ser pels àrabs, lliures de jueus? - Segur. Abans del dia del judici final. - Però on hauran d’anar els Israelians? - El jueus que ocupen Palestina tenen la seva terra d’origen, i allà hauran de tornar. Llavors la conversació va entrar en una fase difícil d’oblidar. Després d’explicar-me que detestava els atacs terroristes islàmics, que un musulmà mai mataria innocents, i que veritablement va plorar durant els atacs a les dues torres bessones de Nova York, vaig preguntar-li: - Llavors estàs en contra dels atacs terroristes contra els jueus d’Israel? - Això no és terrorisme – va respondre molt seriosament. - Els palestins tenim dret a lluitar i a matar tots els que ocupen la nostra terra per la força. Davant la meva expressió estupefacte, em va preguntar: - Tu creus que soc un terrorista? - No, però ho podries ser. En presència de l’Akram, un altre dia vaig conèixer en Hamin, un cristià. Em va sorprendre la seva religió a Jordània. Llavors em va explicar, que un 7% dels jordans són cristians, però que abans de res, es senten àrabs i que per exemple, quan els Estats Units ataquen un país àrab, s’indignen com els que més. Potser per això, la convivència amb els musulmans és molt pacífica, tot i que també han d’acatar algunes de les seves regles. Per exemple, un noi musulmà pot casar-se amb una noia cristiana, però un noi cristià no pot casar-se amb una noia musulmana, perquè la llei islàmica ho prohibeix, igual com també prohibeix que un musulmà pugui renegar de la seva religió. I un altre fet sorprenent, al preguntar a en Hamin si el seu Déu també s’anomenava Alà, em va respondre: - És clar, els cristians jordans parlem àrab. No m’hagués estat tants dies a Jordània, però semblava que totes les opcions per a arribar a Turquia, passin per a tornar a Egipte, però no podria entrar-hi amb el carnet de Passages del cotxe caducat. Per això, el primer dia després d’arribar a Amman vaig enviar el carnet de Passages antic a Espanya per missatgeria per tal de rebre el nou, si tot va bé, el proper diumenge, d’aquí una setmana. Durant aquests dies, també he renovat el meu visat d’estada a Jordània, he visitat diverses vegades l’ambaixada d’Espanya on el cònsol és molt amable i col•laborador, he renovat altres papers pel cotxe,... Tot i així, després de fer totes aquestes gestions, encara em queda una setmana per a poder marxar. Demà, potser tornaré a visitar uns dies les terres de Palestina i Israel. Malgrat tot, sento que no tinc ganes de visitar res. Tinc ganes d’arribar el més aviat possible a Istambul per a retrobar-me l’Alexandra. Tinc ganes de tornar a estar amb ella, relaxat, i deixar que els problemes passin pel nostre costat. Aquesta separació, de ja un mes, m’està demostrant que m’està essent difícil de viure sense ella. I ella m’explica que també li passa el mateix. Així doncs, ja ens hem comunicat que la proposta de matrimoni que vàrem fer, segueix en peu i que potser properament, en algun país exòtic, la portarem a la pràctica. ---- A Aman vaig entrevistar l’Aiman, un amic de l’Akram, el qual opinava que el principal problema del món és el petroli, el qual causa molta inestabilitat l’orient mitjà. El problema no es pot solucionar, però a més s’incrementarà degut a l’industria i als països emergents, i no sembla que ningú hi pugui fer res. L’Aiman, d’origen palestí, opinava que el principal problema del seu país era la inexistència de pau ni solució, si més no una solució acceptable pels polítics o líders de les dos bandes. La solució necessita nous líders pensant en el futur que pensin que hi ha terra suficient per a tothom. Potser actualment els àrabs estan més preparats per a la pau que els israelians. La solució també necessita que la gent de ambdós bandes es trobin. L’Aiman es considera feliç tot i que seria més feliç amb pau al mitjà Orient que li permetés assentar-s’hi i viure-hi. El secret de la felicitat es troba en el cor, pau a la ment. 18/03/2008:
Ahir em vaig dirigir de nou cap a la frontera de Jordània amb Palestina. Tenia ganes de tornar a visitar aquestes conflictives terres i trobar-me fins i tot amb algun palestí, però estava cagat de por, doncs temia que (igual que l’anterior vegada) les autoritats israelianes em tornessin a enganxar un adhesiu al passaport o fins i tot segellar-lo, complicant-me més la futura entrada a Iran. Per aquest motiu, quan les autoritats Jordanes em van comentar que el meu visat només em permetia visitar Israel una sola vegada, em vaig alegrar i a continuació relaxar. A continuació, aprofitant que seguia retingut a Jordània a l’espera del Carnet de Passages del cotxe, que si tot va bé ha d’arribar el pròxim diumenge, vaig decidir de provar de creuar una altre frontera, aquest cop la de Siria. Vaig escollir un altre pas de frontera, però les autoritats de seguida van veure que havia estat refusat una vegada, i després de verificar el meu nom als ordenadors em van informar molt amablement que el meu nom estava a la llista negra, i que encara que intentés subornar-los (com vaig fer amb 300$) ells no podien fer res per a canviar-ho. I així seguiria fins a la fi dels temps, o fins que Síria canviés la legislació. I avui he decidit visitar les ruïnes romanes de Jerash, la segona atracció turística de Jordània, la qual encara no havia visitat perquè no havia perdut del tot les esperances d’entrar a Síria, on pel que sembla, hi ha una antiga ciutat romana encara més interessant, la de Palmira. En qualsevol cas, Jerash m’ha sorprès i m’hauria considerat un pecador si m’hagués deixat endur per la passivitat dels últims dies i no l’hagués visitat. Jerash sorprèn pels centenars de columnes que encara es mantenen d’empeu, de formes estilitzades i capitells amb bonics gravats florals. També sorprèn, apart dels seus temples, avingudes, arcs i hipòdrom, per la conservació de dos grans teatres, que confirmen l’afició que els romans manifestaven per aquests espectacles, però sobretot, constaten el gran nombre d’habitants que devien poblar l’antiga ciutat. 22/03/2008: Han passat uns quants dies més esperant el carnet de passage del cotxe (que finalment ha arribat avui dissabte) i deixant passar les hores desganat i desmotivat. De totes maneres, les poques estones que aprofitava el temps, intentava aclarir quin era el meu pròxim destí, que per moments es complicava, perquè quan anava a confirmar l’oferta del vaixell d’Egipte a Turkia, vaig prendre mesures de l’autocaravana i em vaig adonar que aquesta no entraria al container, al ser 10 centímetres més alta que la porta del container. Vaig enviar un mail a l’empresa Egípcia per veure si hi havia alguna solució, però no em van respondre. Així doncs, l’única solució que queda sembla la d’Israel, des d’on tinc una oferta (bastant cara) per arribar amb vaixell a Atenes, Grècia. Demà començaré a fer camí de nou cap a Israel, a no ser que rebi alguna altre oferta d’Egipte mentrestant. D’altre banda, també m’he reunit alguns dies amb l’Akram i alguns dels seus amics i altres couchsurfers, tot i que en general he seguit sense massa interès les trobades. En tots aquests dies, només una conversa amb l’Akram em va cridar l’atenció suficientment com per apuntar-la al meu bloc de notes. L’Akram m’estava confirmant que a l’Islam, tant els homes com les dones, creuen firmament amb la virginitat i amb la prohibició del sexe fora del matrimoni. A continuació es va queixar que als països Occidentals molts homes (i dones) tenen sexe fora del matrimoni (i durant el matrimoni) amb deu, vint o fins i tot més persones diferents del sexe oposat. I segons ell, era una hipocresia que aquests mateixos que forniquen amb tantes dones com volen (fins i tot amb prostitutes) els critiquin a ells, els musulmans, perquè es poden casar fins amb quatre esposes, sempre i quan el marit les pugui mantenir i aquestes acceptin la situació. Vaig pensar que era un raonament força convincent per a explicar perquè a l’Islam els homes tenen aquesta possibilitat, tot i que tampoc vaig profunditzar qüestionant perquè les dones no es podien casar amb més d’un marit. 23/03/2008: Al intentar engegar el cotxe després de comprar vegetals, he descobert que l’estàrter no funcionava de nou, tot i així, he engegat el cotxe deixant-lo caure per un pendent i m’he acabat d’arribar a la frontera de Jordània amb Israel. He passat tots els tràmits Jordans sense aturar el cotxe i pagant per tercera vegada els 20 euros de taxes de sortida. Tal com em temia, al primer control abans d’entrar a les oficines de la frontera d’Israel m’han fet aturar el cotxe, de totes maneres, després d’inspeccionar superficialment el vehicle uns nois que esperaven i un israelià m’han ajudat a empènyer el cotxe fins a engegar-lo. Al següent control, malgrat avisar-los dels problemes de l’estàrter m’han tornat a exigir de parar el motor. Llavors han començat a fer-me les típiques preguntes i al descobrir que havia estat al Sudan, la cosa s’ha tornat a posar seriosa. De totes maneres, semblava que no hi hauria masses problemes apart de la típica espera i al cap d’una hora, s’han decidit a inspeccionar el cotxe. Jo volia estar-hi present, però han tancat el cotxe en un garatge i m’he hagut d’esperar a una sala davant d’un escàner de raigs X, a través del qual han anat passant diversos objectes de la meva autocaravana: la roda de recanvi, totes les bombones de gas butà i fins i tot el lavabo químic (això sí, fent cara de fàstic i rient). Durant el procés s’ha presentat un home carregant una gran bossa de plàstic amb tots els vegetals que havia comprat a Jordània a dins: Patates, cebes, tomàquets, plàtans, taronges, coliflors,... M’ha comunicat que no podia entrar verdures fresques a Israel (normes internacionals) i, després de demanar-li de poder-me menjar tres plàtans, s’ha emportat la bossa precintada. Temia que trencarien alguna cosa del cotxe, durant l’hora que han estat regirant-lo, però no, quant hi he pogut entrar de nou, totes les coses estaven ben desordenades però al seu lloc. Llavors he escoltat amb alegria que podria entrar a Israel després de fer l’assegurança del cotxe. M’he dirigit a l’oficina corresponent amb tots els papers, però al estudiar-los, la noia de l’asseguradora m’ha informat: - Tens els carnet de conduir internacional caducat – caducat de només 15 dies!! - No et puc fer l’assegurança. I evidentment, de seguida les autoritats Israelianes em van comunicar que no podria entrar el seu país i que havia de tornar a Jordània. Se’m va caure altre vegada el món els peus. Era la tercera vegada en vint dies que un país refusava i em retornava a Jordània. Semblava un malson i naturalment el meu mal humor anava dirigit en silenci cap als Israelians. L’únic consol que em va quedar, va ser que aquests van haver de suar una mica per a empènyer el cotxe i engegar-lo. D’altre banda, també he recuperat totes les verdures que m’havien robat anteriorment. De tornada a Amman he trucat el meu pare amb l’esperança que no hagués enviat el nou carnet de conduir renovat a una direcció de Turquia que li havia donat, però malauradament m’ha informat que l’havia enviat el dijous passat i que per error també havia enviat el meu carnet de conduir espanyol, fet que podria complicar la petició d’un nou carnet de conduir internacional. A més a més, en arribar a Amman m’he adonat que una protecció exterior de la nevera havia caigut i s’havia perdut molt probablement perquè a les duanes l’havien posat malament. En qualsevol cas, no m’he volgut desesperar. Tants entrebancs sembla que m’estan donant força paciència. Els pròxims dies els dedicaré a arreglar el cotxe (serà més econòmic a Jordània que a Israel), visitar l’ambaixada espanyola (potser a demanar-los feina a Jordània) i a negociar un preu més econòmic del vaixell que m’ha de portar fins a Grècia. 30/03/2008: Vaig passar una altre setmana a Amman, un altre parèntesis en el viatge del qual bàsicament destacaria l’alegria que vaig sentir quan ahir vaig rebre el carnet de conduir internacional des de Turquia. Anteriorment havia portat el cotxe a arreglar, però després de buscar la peça espatllada de l’estàrter per tot Amman, finalment em vaig convèncer de la seva inexistència i un mecànic va haver de fer la mateixa potineria que havia fet el noi d’Edfu, a Egipte. L’operació va anar bé per anar engegant el motor més o menys bé durant tota la setmana, i també avui al matí, quan he creuat de nou la frontera de Jordània i he tornat a passar els primers tràmits a la frontera d’Israel. Avui he tornat a demanar d’estar present a la inspecció del cotxe, però de nou m’han negat aquesta possibilitat i un noi ha pujat al cotxe per a conduir-lo dins d’un garatge tancat. Però el motor no s’ha engegat i el noi m’ha cridat perquè jo ho intentés. L’estàrter no semblava funcionar de nou, però de sobte el noi m’ha avisat que es sentia un fort olor de cremat (jo no sento olors). He sortit a fora, he obert el capó i horroritzat he vist que el motor estava en flames, bé, no tot el motor, però hi havia alguns cables cremant. Corrent he pujat a l’autocaravana, he arrancat l’extintor i he saltat davant del cotxe disparant-lo contra les flames. Les flames s’han apagat de seguida, sense que haguessin provocat a simple vista hagués cap dany greu, però els meus ànims tornaven a estar pel terra. De totes maneres, els oficials han seguit amb el procés i han empès l’autocaravana cap a dins el garatge i al cap de poca estona l’han tret informant-me que ja l’havien inspeccionat. He tramitat l’assegurança del cotxe, aquest cop sense problemes, i els amables oficials m’han ajudat a empènyer l’autocaravana altre cop que s’ha engegat sense problemes i poc més tard he arribat sense cap altre incident a Haifa. * Una altre nota negativa de les duanes d’Israel va estar la protecció exterior de la nevera que les duanes havien col•locat malament l’anterior vegada i s’havia perdut. La segona vegada em van comentar que l’assegurança d’aduanes d’Israel m’ho pagaria i un oficial anomenat Igal Malca em va confirmar que seria així, però una vegada vaig arribar a Grècia es van desentendre totalment. Israel - Palestina Haifa (veure sobre mapa) 06/04/2008:
Les primeres hores a Haifa, malgrat trobar-me amb gent interessant de couchsurfing, em vaig sentir totalment desganat, sense alegria i preocupat per l’autocaravana, la qual només podia aparcar en pendent per a poder-lo engegar sense problemes. Tot just arribar a Haifa havia localitzat un taller Fiat on en teoria em podrien arreglar l’estàrter, però el següent dia al matí no vaig poder engegar l’autocaravana perquè un cotxe havia aparcat al davant impedint-me de deixar-la caure pel pendent. Vaig estar esperant unes hores a veure si el cotxe marxava, però finalment vaig acceptar el suggeriment de la Sara, una noia de couchsurfing, i visitar amb tren una localitat propera anomenada Acre (o Akko en Hebraic). Les primeres mencions històriques d’Acre es remunten al 1500 BC la qual, ocupant una estratègica posició, està ben defensada pel mar i unes imponents muralles. Al llarg de la seva història ha sofert diversos setges i assalts, alguns dels quals fallits, com el de Napoleó que hi va perdre una batalla. Al endinsar-me pels carrerons dins de les muralles em va sorprendre l’ambient àrab que s’hi respirava, amb algunes esglésies i també mesquites que a determinades hores entonaven el cant dels muetzins. Estava començant a descobrir que Israel és un país molt més complex del què em pensava, el qual no només estava habitat per Jueus. La Sara, la noia israeliana de Haifa, em va explicar que Acre havia estat sota el domini de la palestina àrab segons la partició proposada per l’ONU el 1947, però va ser ocupada per Israel durant la guerra Àrab-Israelí del 1948. Llavors, tres quartes parts de la població van abandonar la ciutat, encara que al interior de les muralles els àrabs continuen essent majoritaris. Al tornar d’Acre, la Sara em va explicar una mica més sobre la multiculturalitat d’Israel, introduint-me els Druze, els quals tenen una religió escindida de l’Islam amb més d’un milió de fidels a tot el món, una majoria dels quals vivint a Síria i Líbia, però amb uns 100.000 vivint a Israel. Una de les peculiaritats de la seva religió és la elecció, al entrar a l’edat adulta, de pertànyer al grup dels anomenats “ignorants” (80%) o al grup dels “religiosos”, els quals són encarregats d’estudiar les ensenyances i de seguir una vida d’acord la seva fe. Tradicionalment, els Druze sempre han estat molt nacionalistes defensant país que els acull. És per aquest motiu, que els Druze a Israel estan completament implicats amb el seu Estat, complint els 3 anys servei militar durant el qual realitzen nombroses tasques d’espia al parlar l’àrab com a llengua materna. De totes maneres, tot i complir amb la pàtria, els Druze difícilment veuen igualats els seus drets amb la resta de jueus, i son tractats amb discriminació a locals públics, llocs de treball,... Israel també és el centre d’una altre religió, la fe Bahá’í, amb una magnífica tomba i jardins que destaquen a la falda de la muntanya de Haifa. També em vaig interessar per aquesta moderna religió (el seu principal profeta va morir a Acre el 1892) que compta amb uns 6 milions de seguidors a tot el món i em vaig sorprendre per les seves creences basades en la unitat de Déu, de les religions (totes són diferents etapes o revelacions més acurades de Déu) i de l’espècie humana (no creuen en nacionalismes, races, classes socials o qualsevol altre prejudici que classifiqui els humans). Els Bahá’ís busquen la pau al món, advoquen per l’eliminació dels extrems de riquesa o pobresa, defensen la investigació científica independent,... D’altre banda no tenen clergat, i no creuen en la vida monàstica, més aviat amb el creixement espiritual a través de la vida quotidiana. Una de les poques doctrines que no em permetrien ser Bahá’í és la creença amb Déu o en la vida després de la mort. La visita a Acre, els descobriments religiosos i les converses mantingudes amb la Sara i altres nois de couchsurfing em van tornar a omplir d’energia, amb ganes de seguir coneixent món, incloent Israel. Però també hi va col•laborar el fet de tenir l’autocaravana arreglada, amb un estàrter de segona mà pel qual vaig pagar una mica més del compte. El següent dia vaig visitar amb la Sara i una parella d’alemanys, la moderna capital Tel Aviv, amb alts edificis, grans avingudes i molts locals de copes. En un d’aquests locals, la parella alemanya va explicar que eren anarquistes i d’esquerres i que, contràriament a la resta de compatriotes ideològics d’Europa, eren pro-israelians. Al preguntar-los si el seu sentiment pro-isrealià es devia a la seva lluita anti-nazi o de l’extrema dreta a Alemanya, em van respondre que molt probablement era així. Aprofundint en la complexitat d’Israel, la Sara i altres jueus amb qui vaig parlar, em van explicar que els jueus d’Israel no acostumen a ser massa religiosos, a excepció dels que viuen a Jerusalem, tot i així, tots ells comparteixen la mateixa cultura, celebrant les mateixes tradicions, parlant el mateix idioma (modernitzat a principis del segle XX a partir dels antics textos sagrats), menjant aliments koshar, i sobretot mantenint un fort sentiment nacionalista o Sionista, el qual justifica la constitució d’un Estat Jueu. Nombroses vegades vaig preguntar quina era la justificació per a constituir un nou Estat Jueu en una terra ocupada majoritàriament per àrabs o palestins. Sense argumentar-me motius religiosos, les respostes em van recordar que feia 2000 anys els jueus ocupaven aquelles terres, que al llarg dels segles les seves pregaries sempre han acabat amb la frase: “el pròxim any a Jerusalem” i que d’altre banda tenien dret a un país propi després de sofrir tants segles de persecució per la seva religió i cultura a Europa i Orient Mitjà. Quan vaig opinar a la Sara que els arguments podien ser molt poc sòlids pels palestins, la conversació es va crispar una mica; però quan més endavant vaig opinar que els estereotips culturals, tot i que negatius, a vegades tenen un transfons real (els jueus a vegades són acusats d’avars o de controlar el món), la Sara em va acusar molt agrament de ser anti-sionista. Em vaig intentar defensar explicant que els catalans a Espanya també son vistos com a agarrats i els andalusos com a ganduls i, encara que en la majoria dels casos individuals no sigui així, sí que reflecteixen quelcom de la realitat. Un amic palestí present a la discussió també va opinar que els estereotips no reflectien cap realitat, tot i que més tard, al preguntar-li si els seus pares eren musulmans o cristians, em respondre utilitzant un estereotip: - Són musulmans, però no musulmans bum-bum – fent el gest d’explosió amb el cos. Tots vàrem riure. La Sara també tenia uns altres amics palestins vivint a un poble al nord d’Israel anomenat Béna, els quals vàrem visitar abans d’ahir. En Zaid i l’Alex varen ser els dos nois amb qui més vaig conversar. Primer em van explicar la història del seu poble, habitat sempre per palestins fins a la guerra del 48, durant la qual, els soldats israelians van matar a sang freda a 4 nois per a obligar a la resta de població a marxar cap al Líban. De totes maneres, al cap de poc temps, alguns pocs van tornar al poble des dels camps de refugiats i, al no tenir més problemes amb les autoritats, s’hi van quedar. Però hi va haver molts palestins que no van poder tornar, tractant als retornats de traïdors, perquè en general van passar de lluitar per la desocupació a lluitar per la igualtats dels seus drets amb els dels jueus. Per exemple, en Zaid i l’Alex m’explicaven que serien feliços vivint a Israel si aquest no fos un Estat Jueu, amb bandera jueva, himne jueu, amb llengua hebraica i amb lleis jueves, com el compliment obligatori del Yom Kipur, una festa en la que tots Israel es paralitza perquè els jueus demanin perdó a Déu pels seus pecats i – segons els nois – perquè la resta de l’any puguin seguir putejant sense remordiments als palestins. En qualsevol cas, aquesta situació potser no durarà per sempre, perquè encara que els palestins a Israel només siguin el 20%, aquests tenen un creixement molt més elevat que els jueus i en el futur potser podran elegir dirigents que retornin el govern als palestins. Malgrat la lluita quotidiana pels seus drets, en Zaid i l’Alex també estaven preocupats per la situació de la Palestina ocupada, o la Palestina darrera la línia verda dibuixada al 1967 per diferents resolucions de l’ONU. La Palestina ocupada (West Bank i Gaza) començava a gaudir d’una certa autonomia, ofegada econòmicament i amb l’exèrcit Israelià entrant sempre es considera oportú. D’altre banda, el mur que els Israelians han construït per a separar Israel de Palestina, no segueix fidelment la línia verda, deixant els pous d’aigua fora de l’abast dels palestins o donant sortida a nombrosos assentaments jueus en terres palestines. A mesura que avançava la nit, la Sara anava adquirint una actitud defensiva per les converses pro-palestines acabant enemistada amb tots, fins i tot amb mi. Malgrat tot, havia guanyat una nova amistat amb en Zaid i l’Alex, que va quedar segellada amb la promesa de visitar conjuntament West Bank en dos dies, avui. Ahir al vespre, vaig trobar-me amb una nova noia de couchsurfing i el seu company amb els quals vaig mantenir una interessant conversa. Al comentar-los que avui visitaria West Bank, el noi em va comentar indiferent: - Jo hi he estat moltes vegades, com a soldat. Després em van explicar que l’exèrcit Israelià és un dels més preparats i humanitaris del món, malgrat les difamacions dels seus enemics. I finalment em van explicar que a les escoles d’Israel, apart d’ensenyar assignatures com matemàtiques o literatura, també tenen una assignatura de pau, en canvi, els palestins bàsicament ensenyen a odiar. I avui, finalment, jo, l’Alex, en Zaid i una seva amiga jueva ens hem dirigit cap a West Bank passant per Tel Aviv i Jerusalem. Hem arribat molt tard, per tant només ens hem proposat de visitar Ramala, una de les ciutats palestines més importants, propera a Jerusalem. Hem creuat sense masses problemes els controls d’entrada i ens hem trobat dins la muralla que aïlla Ramala d’Israel. A dins, l’ambient era completament àrab o palestí, encara que es respirava tensió i la gent no semblava tant hospitalària com en els anteriors països; en canvi miraven sospitosament la matricula del cotxe i ens preguntaven recelosament d’on érem. Hem aparcat a prop del centre i hem començat a passejar, sense rumb fix i preguntar-nos on es trobava la diversió, però aquesta ha arribat per si sola, molt aviat. Sobtadament ens hem vist rodejats de joves armats que ens han començat a preguntar sobre els nostres orígens, sobretot el de la noia, doncs l’havien escoltat parlar hebraic amb en Zaid. Finalment ens han informat que eren de la policia palestina i que era molt perillós per la noia jueva caminar per Ramala, doncs si la població ho descobria la podien segrestar o linxar; i això no era desitjable, perquè l’exèrcit israelià tindria un nou motiu per a entrar. Ens han conduit molt amablement però ben escortats a la principal comissaria de la policia, i després de tenir-nos entretinguts durant una hora, ens han recomanat de sortir de Ramala el més aviat possible. Mentre esperàvem a la cua per a creuar de nou el mur i entrar Israel, un home m’ha tornat a preguntar amb mirada recelosa: - D’on ets? - D’Espanya. Al cap d’una estona: - De Madrid? - No, de Barcelona. I finalment ha comentat buscant complicitat. - A mi m’agrada molt ETA – El grup terrorista i independista del País Basc. Després d’una setmana escoltant opinions de jueus i palestins, no em puc estar de descriure el seu conflicte amb un exemple que ja vaig utilitzar a Jordània, tot i que amb menys coneixement. A principis del segle XX, els palestins vivien en una gran casa que era propietària d’un britànic. La casa tenia 10 habitacions, amb una habitació ocupada per un jueu i la resta ocupada per palestins. Hi havia jueus a altres cases o països que recordaven que el seu avi havia viscut a la primera, i degut als maltractes que els propietaris de les altres cases els propinaven, alguns es van dirigir a la primera casa, comprant dues habitacions als palestins. Els palestins no estaven massa contents amb els nous veïns, però estaven més preocupats pels abusos del propietari Britànic, el qual finalment va decidir dividir la casa i donar-ne la propietat als Palestins i Jueus. Però els Palestins no hi van estar d’acord i amb l’ajuda de veïns d’altres cases van començar a atacar els jueus. Però els jueus van contraatacar amb força i van ocupar 3 noves habitacions i les van buidar substancialment de palestins, els quals van haver de refugiar-se a altres habitacions o altres cases. Els palestins expulsats van conspirar per a recuperar les habitacions perdudes però en cada una de les dues posteriors batusses, els palestins van perdre una habitació, quedant-los només dues habitacions. I actualment, com que encara hi ha palestins disposats a lluitat per la llibertat, els jueus han tapat amb maons les portes de les dues habitacions, privant-los ocasionalment d’aigua i electricitat. L’ambient està enrarit, i els jueus que volen la pau no volen tornar a les 3 habitacions que tenien inicialment. I encara que la majoria dels palestins acceptin una solució intermèdia, també n’hi ha molts que no volen deixar de lluitar fins a expulsar els jueus de totes les habitacions. I pensant en aquest exemple, em pregunto quina podria ser la solució satisfactoria a aquest complicat conflicte, i sincerament, no la trobo. Si algú de vosaltres la té, que es posi en contacte amb les Nacions Unides. ---- A Béna vaig entrevistar l’Alex, el qual es va mostrar una mica difús, tot i així va opinar que el principal problema del món eren les fronteres. El principal problema al seu país és el fanatisme religiós i nacionalista, que justifiquen accions com l’ocupació de Palestina. La solució passaria per la comprensió i tractar de no tenir opinions manipulades. L’Alex es considera feliç tot i que no coneix el secret de la felicitat. Xipre Limassol (veure sobre mapa) 08/04/2008:
Les primeres hores en vaixell de Haifa cap a Athenes, em van donar motius suficients per a no donar mai la volta al món per mar i seguir viatjant per terra. El capità comentava que el mar no estava massa encrespat, però mirant la popa del vaixell podia observar com aquesta s’elevava uns tres metres sobre la línia de l’horitzó per a després descendir fins a tres metres sota la línia. Tenia l’estomac ben remogut, i si no vaig vomitar va ser perquè a estones, les onades semblaven tranquil•litzar-se, per a després tornar-hi amb força. Malgrat tot vaig ser capaç de dormir i avui al matí m’he alegrat de trobar-nos vorejant Xipre amb un mar calmat. El vaixell s’ha mantingut quatre hores estacionat al port de Limassol, el principal port de Xipre, durant les quals el capità ens ha donat permís, a mi i a un altre viatger americà, per a visitar el poble. A Israel m’havia emocionat de veure el Mediterrani després d’un any viatjant per Àfrica, i curiosament a Xipre vaig tornar a tenir el mateix sentiment de proximitat a casa al treure euros d’un caixer automàtic. Estranyament, recordava els bitllets de 20 més grans... Xipre és una illa que, tot i no tenir masses riqueses, ha estat intensament disputada al llarg de la història. Després d’esser conquistada per diferents cultures, al 1570, els turcs van envair l’illa invitant a les famílies dels soldats a quedar-s’hi permanentment per a crear un nou grup ètnic turc que desplacés els grec. L’enfrontament entre aquests dos grups va generar múltiples conflictes fins que les Nacions Unides va separar les ètnies per una línia verda, encara seguint pertanyent en un mateix país (només Turquia desitja un Xipre dividit). Últimament sembla que les dues comunitats s’estan aproximant, tot i que cap de les dues ètnies tenen un gran sentiment patriota: o es senten grecs vivint a Xipre o bé turcs vivint a la illa, però no xipriotes. Varem agafar un autobús cap al centre i el conductor de seguida ens va donar conversa, explicant-nos que tot i ser grec xipriota va estar vivint molt anys a Austràlia, però els seus amic li van recomanar de tornar perquè estava a punt de matar la seva dona (ho explicava amb gran ressentiment). Després va explicar que no li agradava Xipre, perquè hi ha molta corrupció de baix nivell (als hospitals, policia, al buscar treball,...) i també és un país molt car. D’altre banda, ell no creia amb la reconciliació amb la comunitat turca, doncs els grecs han sofert molt i la gent que ha perdut familiars difícilment podrà perdonar. Al centre hem passejat per un parc d’escultures i pel centre del poble, modern però amb un ambient mediterrani. M’ha sorprès que a les botigues, tots els textos estiguessin en anglès, amb els preus en euros i lliures angleses; i que la llibreria del port tingués llibres en anglès i rus (o això he deduït, perquè estaven impresos a Moscou). Greece Athens (veure sobre mapa) 10/04/2008:
Les 36 hores de viatge de Limassol fins al port de Pireus han estat molt més calmades. Al port he hagut de pagar les taxes d’emmagatzematge i a continuació he sortit direcció a Atenes, però en arribar-hi la companyia del vaixell m’ha trucat informant-me que m’havia saltat la duana, que era molt greu i que havia de tornar. M’he fet una mica el tonto i els he dit que hi aniria dilluns, tot i que tenint matricula espanyola no crec que sigui necessari. Abans de res, m’he dirigit a l’ambaixada espanyola a Atenes, on he sol•licitat de renovar el passaport per tal de no tenir cap evidència d’haver entrat a Israel i poder entrar sense problemes a Iran, però contràriament a totes les altres ambaixades visitades als anteriors països, a Grècia no s’han mostrat gens amigables ni col•laboradors i m’han dit que no em podrien renovar el passaport. En qualsevol cas, a Ankara m’espera el passaport expedit a Addis Abeba, amb el qual puc tenir alguns problemes per a entrar a Iran. Més tard he anat a una companyia d’assegurances i m’han donat una altre direcció comentant-me que ells no em podien assegurar el cotxe, potser només es possible des d’Espanya. Són petits problemes, però ja no tinc la mateixa energia i paciència que tenia fa uns mesos. Tot i que l’ultima setmana a Israel, molt interessant i energètica, em torno a trobar sense forces. Abans sempre afrontava els problemes amb optimisme, però ara sembla que els petits problemes es converteixin en una gran muntanya difícil de superar. Últimament m’he sorprès a vegades amb ganes de tornar a casa, i potser tornaria si no ho hagués apostat tot a aquest viatge. El meu futur es troba al final d’aquest viatge. Des de fa temps he descobert que vull ser escriptor. Però necessito finalitzar aquest viatge per a poder publicar les meves aventures i a partir d’aquí tenir les portes obertes a nous treballs i publicacions. Però els meus ànims em diuen que potser no podré complir completament tot el meu somni. Apart dels possibles problemes a Iran, possiblement no podrem entrar a Xina amb cotxe, doncs suposaria pagar uns 100$ al dia per un guia obligatori, tampoc sembla possible entrar a Birmània. Per tant, si arribem a l’Índia ens trobarem estancats. D’altre banda, serà difícil embarcar l’autorcaravana cap a Indoxina o Austràlia, doncs ara sé que l’autocaravana no pot entrar a cap container. La solució potser serà vendre l’autocaravana a l’Índia i seguir el viatge a peu, o tornar a Europa per alguna altre ruta. Estic desil•lusionat, però per sort demà arriba l’Alexandra. Després de casi dos eterns mesos sense estar junts, tinc ganes de tornar-la a tenir als meus braços i junts somniar i il•lusionar-nos altre cop per aquest llarg viatge. És cert que ella normalment representava el caràcter pessimista i jo l’optimista. Però espero que al tornar a estar junts, algú dels dos torni a aportar l’energia necessària per a seguir endavant. Hem estat massa temps separats. En teoria només havia d’haver passat un mes, però el problema amb Síria ho ha demorat tot. Et necessito Alexandra. Vine a mi, amor meu. ‹ Anterior (10/02/2008) MES Següent (2008-04-10)› ‹ Anterior (2008-03-04 - Israel - Palestina) PAÍS Següent (2008-04-06 - Israel - Palestina)› |
|
