| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (11/08/2007) MES Següent (2007-10-10)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› South Africa Bloemfontein (veure sobre mapa) 12/09/2007:
Demanava aventura i potser n'hem tingut massa. D'altre banda, el dilluns em vaig enfadar amb l'Alexandra perquè no volia agafar autoestopistes, encara que fossin dones soles. Però ahir dimarts i avui he hagut de ser jo qui ha hagut de fer autoestop. Per a acabar-ho d'arreglar, el transformador del meu ordenador no carrega. Però anem per passos. El dilluns vàrem sortir tard de East London, on vàrem fer bugada i ens vàrem connectar a Internet. Vàrem dirigir-nos cap el nord per la N6 (la ruta amigable!) però vaig equivocar la carretera i vàrem recórrer uns seixanta quilòmetres de més. El dimarts vàrem començar a tenir els veritables problemes. El cotxe va tardar en engegar-se, però al fer-ho, semblava que la bateria no carregava suficientment. Tot i així vàrem seguir la marxa fins a Queenstown, on vàrem parar per treure diners, però al intentar engegar de nou el motor, la bateria no tenia suficient força. El centre que Queenstown estava plena de negres però ningú semblava interessat a ajudar-me, ni la policia ni els conductors als quals feia senyal. Finalment un home blanc va fer una trucada a un taller d'on van portar amb una bateria amb la qual vàrem engegar el motor. Altre cop vàrem seguir la marxa, amb la intenció de parar a mig camí per a canviar la corretja, que semblava la causa que la bateria no es carregués. Volia parar en una baixada, però al cap de pocs quilòmetres, el cotxe va començar a perdre potència en una pujada i es va parar. La bateria estava completament esgotada. Vaig treure la corretja vella que havíem instal·lat al Congo i estava ben encartonada. Des de Cape Town la corretja xerricava i feia pocs dies em van dir que per a evitar-ho hi havia de posar una mica de cera. Però això va semblar empitjorar-ho. Vaig anar per a instal·lar l'altre corretja que tenia també des del Congo, però em vaig acabar adonant que era massa curta i que no podria fer res per a entrar-la. No em va quedar més remei que fer autoestop cap a Queenstown a comprar una nova corretja. El primer cotxe que em va parar el conduïa un policia que investigava casos de violació infantil, que segons em va explicar és un delicte molt estès a Sud-Africa, generalment comesos per algú de l'entorn familiar. Em va explicar que durant l'Apartheid la gent no denunciava aquests crims però ara confien més amb la policia i està sortint a la llum tota aquesta immundícia. Segons el policia, les poques ofertes de treball provoquen que alguns homes es dediquin a matar el temps violant infants. Finalment, al preguntar-li sobre la situació del país em va comentar que ara està molt millor que durant l'Apartheid tot i que el govern corrupte no compleix amb les promeses, no es fan noves cases, noves escoles, hospitals,... De tornada, em van parar dos treballadors que explicaven que hi havia poc treball per la zona i molt mal pagat. També opinaven que hi havia molt crim i que la situació no havia millorat massa des de l'apartheid. Vaig poder muntar la nova corretja, però llavors no hi havia bateria. Vaig intentar engegar l'autocaravana deixant-la caure marxa enrere però tampoc va funcionar. Finalment, varem poder parar un tot-terreny amb la bateria del qual vàrem poder engegar el nostre motor. Però amb la nova corretja semblava que la bateria tampoc carregava suficient, i en algun moment gens ni mica. Vaig deduir que la cera que havia posar a l'anterior corretja feia que aquesta patinés. Vaig tensar més la corretja però el problema seguia igual. Aquest matí he tornat a desmuntar la corretja, he netejat amb desengreixant les politges i he tornat a muntar la corretja ben tensada (massa). Hem engegat el cotxe amb l'ajuda d'un altre tot-terreny i hem seguit la marxa, comprovant que la bateria es carregava normalment. Però als pocs quilòmetres, la nova corretja s'ha trencat, segurament per l'excessiva pressió amb la que l'havia tensat. He tornat a fer autoestop per a comprar una nova corretja. El primer cop m'ha parat un indi hindú que treballava a les obres de la carretera. Vivia a Natal, terra de zulus i amb una gran comunitat india. Ell segueix les tradicions hindús tot i que mai hagi estat a la Índia. Finalment em va explicar que durant l'apartheid ho van passar malament, però que ara toca perdonar i oblidar. De tornada m'ha parat un mini-bus ple de passatgers que no m'ha volgut cobrar. En tots els casos m'han parat relativament ràpid, segurament perquè soc blanc i pensen que difícilment seré un criminal. He instal·lat la nova corretja, no excessivament tensa, i l'he ruixat amb un líquid especial que també he comprat. Hem engegat el motor amb la carga de la bateria que encara quedava i aquest cop, la corretja semblava no patinar i la bateria carregar-se correctament. De totes maneres, al següent poble he anat a un parell de tallers per assegurar-me que tot estava bé. I finalment hem seguit el camí fins a Bloemfontein. 13/09/2007: Bloemfontein no té res d'interessant segons els estàndards europeus, però hi hem estat aturats tot el matí reunits amb en Christo i una seva amiga, parlant de viatges i una mica de política. En Christo i la seva amiga treballen per a una organització depenent de l'estat. Comentaven que durant l'apartheid només treballaven blancs a l'organització. Després de les primeres eleccions lliures molt blancs varen tenir por que la situació empitjoraria i que serien acomiadats i van emigrar cap a països anglosaxons. D'altre banda, la discriminació positiva posterior, també va afavorir que només una minoria dels funcionaris actuals siguin blancs. De totes maneres, avui en dia es dona menys importància al color de la pell i es contracta a la gent segons les seves capacitats. Pretoria (veure sobre mapa) 21/09/2007:
Hem passat una setmana entre Johanesburg i Pretòria, bàsicament finalitzant els preparatius per a la continuació del viatge: tramitant el visat d'entrada per a Botswana de l'Alexandra (els espanyols no el necessiten), tramitant el meu visat d'entrada per a Zàmbia (l'Alexandra es va posar molt contenta quan va saber que els Romanesos no necessitaven visat), canviant els pneumàtics davanters del cotxe, encarregant un nou carregador pel meu portàtil, i fent petites compres. També hem tingut temps de trobar-nos amb diversa gent però no massa per a fer el turisme, perquè ni Johanesburg ni Pretòria tenen les atraccions ni l'encant de Cape Town. Johanesburg és la ciutat més gran de Sud-àfrica i segons les informacions que teníem, una de les més perilloses. Només d'entrar, vàrem veure un cartell a la carretera que anunciava "perill robatoris de cotxes amb armes en els pròxims 7 km". Al passar de llarg Johanesburg direcció Pretòria vàrem observar un noi blanc conduint una moto amb una pistola al cinturó. No és d'estranyar doncs, que moltes converses en aquesta zona girin entorn la inseguretat. Ens vàrem trobar uns argentins que venien armes en un mercat a Pretòria i que vivien a Sud-àfrica des de feia 25 anys. Van explicar que els primers cinc anys després de l'apartheid hi havia odi cap als blancs, però després, l'odi es va diluir, quedant només criminalitat i violència. L'Antonette, una noia de Johanesburg amb qui ens vàrem reunir un parell de dies, també estava força preocupada. En els darrers 10 anys havien entrat 6 vegades a casa seva, buidant-la d'electrodomèstics. Per sort, ella no estava a casa, perquè als lladres no els importa entrar si hi ha els propietaris i torturar-los per treure'ls tots els diners. I aquest és els principals problemes de la criminalitat: Sud-àfrica és un dels països amb els crims més violents del món. Ens va sorprendre que al centre de Johanesburg i Pretòria només hi haguessin negres comprant i passejant. També ens va sorprendre observar blancs realitzant feines poc qualificades: vigilant aparcaments, cuinant menjar al carrer,... Però el que més ens va sorprendre va ser observar blancs indigents demanant caritat als negres al centre de Johanesburg i Pretòria. L'Antonette ens va explicar que després de l'apartheid es va afavorir, amb la discriminació positiva, el treball pels negres de manera que alguns blancs van perdre les seves feines. D'altre banda, durant l'Apartheid, el centre de Johanesburg i Pretòria pertanyien als blancs, però després, aquests es van anar movent cap a barriades riques a les afores. A Pretòria ens vàrem reunir diversos dies amb una altre noia de Couchsurfing (www.couchsurfing.com), la Riana, que anava acompanyada de la seva amiga Maski, d'origen Etiòpic. La primera nit ens varen portar a un cercle de tam-tams, a les afores de la ciutat, on esperàvem trobar-nos una munió de negres tocant tambors al mig d'un descampat. Però ens vàrem trobar en un recinte tancat amb una cinquantena de persones tocant tam-tams, on tothom era blanc excepte la Maski. Nosaltres també vàrem llogar uns tam-tams i ens vàrem afegir al cercle. La teràpia va ser excel·lent, però al sortir vaig preguntar a la Riana: - Perquè tothom era blanc? Ella va tardar una mica a respondre però després va comentar: - Suposo que per la segregació. Encara que s'hagi acabat l'apartheid, la cultura blanca i la negre encara són massa diferents com per a compartir la majoria d'espais. Suposo que era així. Els negres també deuen tocar els tam-tams, però d'una altre manera, segurament cridant i ballant extasiats, no com a allí que tot i el foc i el ritme era un ambient bastant fred. El diumenge passat també el vàrem gaudir de la companyia de la Riana, la Maski i la seva mare, fent un pícnic als jardins botànics de Pretòria. I ahir vàrem tornar a quedar amb elles i altre gent de Couchsurfing. Hi havia un noi d'origen ric i afrikaner que va explicar que durant les eleccions del 94 (just després de l'apartheid) els seus pares tenien tots els diners transferits a Europa i tenien un cotxe preparat per a arribar a un aeroport privat on els esperava una avioneta. Tenien por de represàlies, però la realitat va ser molt diferent, els negres van perdonar i fins i tot ara es sorprèn de lo ben rebuts que són els blancs entre els negres. Jo em pensava que la raó de la simpatia dels negres envers nosaltres era perquè érem turistes, però segons aquest noi afrikaner, els negres a Sud-àfrica eren amables amb tothom. Una de les poques atraccions turístiques que vàrem visitar aquests dies va ser el Museu de l'Apartheid a Johanesburg. Em va sorprendre les dues entrades que tenien al museu: "només blancs" i "no blancs" amb l'originalitat que els blancs han d'entrar per la porta de "no blancs". A dins hi ha molta informació i en certa manera et fa comprendre el perquè actualment les dues comunitats: blanca i negre, encara estan tant separades culturalment. Per exemple, ens vàrem trobar amb una amiga de l'Antonette que treballava per el departament d'esports de la televisió i em va confirmar una observació: l'afició i jugadors del futbol a Sud-àfrica acostumen a ser negres, i blancs en el cas del rugbi i criquet. Kruger National Park (veure sobre mapa) 23/09/2007:
Només tinc 15€ al meu compte corrent. No és una situació desesperant, perquè aviat m'han d'ingressar els honoraris d'uns articles escrits i perquè puc augmentar el crèdit de la meva targeta visa, però tampoc és una situació agradable. Sud-àfrica és el país on més hem gastat: arreglant el cotxe, comprant reserves de menjar i gaudint de la gran varietat d'ofertes en productes i serveis. De totes maneres, malgrat la situació financera, hem decidit visitar el Parc Nacional de Kruger, ja que els parcs naturals de Sud-àfrica són els més econòmics del continent, a més a més, Kruger és un dels més importants. De camí a Kruger, hem aprofitat per a visitar uns bonics paratges naturals propers al Parc: el canyó del riu Blyde i dues cascades impressionants. Però per mala sort, aquests paratges també han rebut una altre visita indesitjada: el foc, segurament provocat accidentalment pels grangers que cremen l'herba seca dels camps perquè neixi la verda a sota. Al migdia hem visitat el petit poble de Pilgrim's Rest, un antic poble miner que actualment està abarrotat de turistes. A Pilgrim's Rest hem tingut la fortuna d'observar un concurs de buscadors d'or, que remenaven amb un plat a l'aigua sorra de la zona a la recerca de pepides d'or. I en trobaven! Alguns 16, altres 14,... tot i que el temps de recerca també comptava per a designar el guanyador. 25/09/2007:
Ahir al matí, el primer dia al Parc Nacional de Kruger, vàrem tenir molta sort. Ens vàrem trobar un grup de cotxes aturats amb els passatgers observant amb binocles un petit estany aparentment buit (apart d'unes tortugues). A través de les finestres obertes, vàrem preguntar què estaven observant i ens van respondre que hi havia un lleona entre els matolls. Després d'una bona estona mirant vàrem poder desxifrar una enorme cara de la lleona entre les branques. Al cap de poca estona, es van apropar uns antílops per a beure de l'aigua de l'estany. Però estaven intranquils, ensumant el perill - potser no els agradava sentir-se tant observats - i a la mínima saltaven espantats. Però mica en mica es van anar apropant a l'aigua i alguns van començar a beure. Jo creia que la lleona esperaria que hi haguessin més antílops bevent, però de sobte va saltar de l'amagatall i es va abraonar contra els antílops, amb la mala sort per un d'ells que va relliscar a l'aigua, perdent un temps preciós, infinitament valuós, perquè amb quatre passes la lleona se li va llençar a sobre matant-lo al mig d'un estany escumós. La resta del ramat d'antílops, es van aturar a un centenar de metres, observant el seu company caigut i segurament intentant recordar aquell instant per sempre per a no deixar-se atrapar altre cop en una emboscada similar (però de ben segur que la història es repetirà). Observar un lleó caçant i matant - i fotografiar-ho - havia estat el súmmum, per això la resta de la visita al Parc Nacional de Kruger, tant ahir com avui, ens va semblar més aviat ensopida. De totes maneres, ahir al capvespre, just abans d'arribar a la sortida, vàrem observar un guepard cercant alguna presa i un gran rinoceront amb la seva cria. Ahir també vàrem observar molts altres animals, però igual que avui no tant interessants com un lleó caçant i matant. Potser el més interessant d'avui, un dia gris i plujós, han estat els hipopòtams i una hiena que s'estava morint al costat de la carretera. I per acabar d'arreglar-ho els últims 100 kilòmetres, abans d'arribar una sortida, no hem vist ni antílops. A prop de la sortida ens hem trobat un tot-terreny ple de turistes i el seu conductor i guia, que ens ha parat per preguntar-nos. - Heu vist cap animal? - No - hem respòs. El guia ha fet cara de preocupat i els turistes de resignació. Al sortir del Parc m'he adonat de la fatiga causada per les 10 hores de conducció diàries amb la vista posada als costats de la carretera, però ha anat bé, perquè ens han tret bona part de les ganes de visitar altres parcs més costosos als propers països. Botswana Serowe (veure sobre mapa) 28/09/2007:
A Barcelona hi ha la frase feta: "Barcelona és bona si la bossa sona", i de Botswana podria dir el mateix, tot i que els dos indrets no es poden comparar en casi res. Les grans atraccions turístiques de Botswana són els Parcs Naturals, però segurament no en visitarem cap, perquè el seu preu no és massa accessible. D'altre banda, a primera vista, Botswana no es diferència massa de Namíbia, amb bones carreteres, tancats al llarg de la carretera, un paisatge molt àrid i pla, i poblats també aplanats: molt extensos però poc densos. Les diferències principals amb Namíbia era la presència esporàdica de petits poblats rústics de cases de fang i teulades de palla i els nombrosos controls veterinaris que hi havia a la carretera. Vàrem entrar a Botswana evitant la capital Gaborone al sud, per tal d'estalviar-nos algun centenar de quilòmetres de carretera. Així doncs, la primera parada ha estat Serowe, un poble sense cap interès (com tots els altres que hem creuat), però que conté un museu amb entrada gratuïta. El museu, molt simple, exposa diferents objectes i fotografies de l'anterior dinastia real Botswana, que tenia una forta influència britànica tot i que era molt pobra segons els estàndards reials europeus. Al museu vaig conèixer un noi rasta de cabells llargs, anomenat Scobie, que em va confirmar que, com tot rasta-man, es vegetarià i fuma marihuana. Desprès em vaig interessar pel seu país i em va explicar que Botswana té una extensió superior a França però només compte amb uns 1.6 milions d'habitants. Botswana seria un país pobre si no fos per les excel·lents mines de diamants (i d'altres minerals i metalls) que posseeix, que sortosament el govern inverteix en benefici de tota la població, amb bones carreteres, escoles, hospitals,... De totes maneres, la falta de treball també afecta a Botswana, i segons en Scobie, el govern podria fer-hi més. Després en Scobie em va explicar que els pobles conserven la tradició de la "kjotla", un lloc on els vilatans es reuneixen i poden expressar sense restriccions les seves opinions. Segons sembla, el govern manté contacte amb les "kjotles" dels diferents poblats per tal de definir les polítiques i estratègies pel futur del país. Kasane (veure sobre mapa) 30/09/2007:
Em pensava que no gaudiríem massa de les atraccions naturals de Botswana, però no ha estat així. Ahir, seguint el nostre camí cap al nord, ens vàrem desviar cap al petit poble de Sowa amb la intensió de visitar Sua Pan, una immensa planícia de sal. Vàrem travessar el poble i vàrem continuar per un camí que tenia un gran cartell: "camí privat". Al final del camí hi havia una gran fàbrica de sal sense accés a la salina. Vaig preguntar al vigilant si hi havia algun camí per a visitar Sua Pan i em va indicar un altre camí amb un altre cartell de "prohibit entrar" que vaig tornar ignorar malgrat les queixes de l'Alexandra. Per sort el camí ens va portar a la planícia (no completament de sal), per on pasturaven alguns nyus. Avui, hem arribat a Kasane, el poble al costat de la frontera amb Namíbia, Zimbabwe i Zàmbia. Deu ser l'únic indret del món on conflueixen 4 països i a més a més hi ha un pas de frontera en el qual pots decidir a quin dels altres tres països dirigir-te (com a mínim des de Botswana). A prop de Kasane hi ha el Parc Nacional de Chobe, i amb l'excusa d'anar al pas de frontera de Namíbia, l'hem creuat per una carretera de transit. La carretera no passa massa a prop del riu Chobe, on als animals van a beure, però tot i així hem pogut observar forces elefants i alguns antílops, porcs, zebres, búfals i babuins. Zambia Livingstone (veure sobre mapa) 01/10/2007:
Tot i que només hàgim gaudit Botswana durant 5 dies, avui al matí hem creuat la frontera cap a Zàmbia, sense problemes però sí amb molts costos: 20€ per creuar el riu amb el ferri; 30€ de taxes per entrar el cotxe a Zàmbia; 50€ de l'assegurança obligatòria a tercers; 10€ pels peatges fins a Livingstone. En arribar a Livingstone (sense trobar-nos cap peatge) hem tret 1 milió de Kwachas (200 euros), hem comprat una nova targeta SIM pel telèfon i ens hem connectat a Internet. En Ben i la Maria ens havien escrit un missatge en el qual ens explicaven que havien rescindit el contracte amb l'alberg de Zàmbia per problemes amb els propietaris. Ha estat molt mala sort que no els haguem pogut visitar a al Parc Natural on treballaven i ni que ens haguem trobat pel camí, doncs avui mateix pensaven creuar la frontera cap a Botswana i de segur que ja ens hem creuat sense trobar-nos. El principal motiu per a visitar Livingstone és la seva proximitat a les cascades de Victòria. Al 1855 David Livingstone va arribar a unes meravelloses cascades que va anomenar Victòria en honor a la reina d'Anglaterra (que esponsoritzava el seu viatge i molts altres). David Livingstone va establir contacte amb els indígenes d'un poble anomenat Mukundi i que la nostra guia recomanava de visitar. Ens hi hem dirigit circulant per un camí de terra que estaven arreglant, però en un moment donat hem encallat perquè la protecció que vaig instal·lar als baixos del motor era massa baixa. L'Alexandra s'ha posat histèrica, cridant i plorant altre cop i jo amenaçant-la que aniríem immediatament a Lusaka perquè prengués un avió cap a casa seva. Per sort, només han estat necessaris uns 15 minuts de treballs amb la pala (que ha realitzat un treballador de la carretera) per a desencallar l'autocaravana. Llavors hem seguit per la carretera de sorra a una velocitat elevada per a no tornar encallar però tranquil amb la protecció (l'Alexandra seguia somicant que tornaríem a encallar). La visita al poble no ha estat massa diferent de les caminades per altres pobles d'Àfrica, però ha estat agradable tenir una guia que m'expliqués que la casa del cap del poble s'anomena la casa del lleó dormint, que em mostrés l'arbre on David Livingston es va reunir amb el cap del poble, o que m'assenyalés la petita presó del poble on els borratxos violents hi son relluïts 2 o 3 dies. El poble té 7000 habitants i al preguntar-li a la guia de què vivien m'ha explicat que bàsicament del turisme, així doncs, les activitats i l'estructura del poble han de ser força diferent a les observades per David Livigstone fa 150 anys. 02/10/2007:
En arribar a les cascades de Victòria ens hem emportat una desagradable sorpresa que no ens esperàvem: era època seca i el caudal del riu Zambezi deuria estar a un 5% del seu màxim. Només a la part de Zimbawe les cascades mantenien un caudal important aixecant una boirina blanca. L'avantatge - si és que es pot dir així - és que hem pogut caminar per sobre la cascada creuant descalços petits segments de riu que desenrocaven al precipici. En qualsevol cas, malgrat la poca aigua, l'entorn és espectacular i imaginar la cascada amb tota la seva força encara ho és més. Imagineu un riu cabalós de 1,7 kilòmetres d'amplada que flueix per una gran planura, però de cop i volta, al mig de la planura i davant del riu apareix una esquerda de 108 metres d'altura i l'aigua del Zambezi s'hi precipita, seguit el seu recorregut, a partir d'aquí, a través d'un estret canyó. També us podeu imaginar l'espectacle a partir de les paraules de Livingstone: "Només els àngels són capaços de crear paratges tant meravellosos com aquest". Lusaka (veure sobre mapa) 03/10/2007:
Ahir vàrem fer nit en un caminet apartat de la carretera a les afores de Livingstone, direcció Lusaka. Al vespre va passar un home vell d'una granja propera i ens va comentar que podíem dormir allà sense problema. Aquest matí el vell ha tornat a passar i m'ha demanat si li podia pagar quelcom per l'aparcament, però jo li he explicat que no podia pagar-li res (o casi res), ja que el nostre pressupost en un viatge tant llarg era tant baix que no ens permetia ni dormir en càmpings. L'home ha entès les meves explicacions i sense enfadar-se m'ha començat a donar conversa, explicant-me posseeix un ramat de 50 vaques, tot i que fa 3 anys en tenia 200 més que es van morir en una pesta. Desprès de tornar a la carretera i recórrer un centenars de kilòmetres, ens hem parat en un poble que tenia un petit mercat. He sortit a fer fotos i a comprar pa i m'ha sorprès l'amabilitat de la gent, que somrient em preguntaven pel meu país i després s'alegraven més si els fotografiava. A mitja tarda hem trobat un cartell que indicava "fort Monze, monument nacional, 17 km". La meva guia no tenia cap informació sobre el fort, però al mapa de carreteres hi era marcat. Així doncs, a desgrat de l'Alexandra, hem entrat per un caminet de terra que creuava diferents petits poblats de cases de fang i palla, en els que he anat preguntant per la direcció del fort. La gent sempre em responia molt amablement indicant la direcció, però això no ha estat suficient, perquè ens hem perdut. Finalment un home s'ha ofert per acompanyar-nos, de totes maneres, com que ja sé que l'Alexandra no vol que ningú pugi a l'autocaravana, li he dit que ja ho trobaríem sols. Però després d'unes quantes voltes més hem abandonat la recerca, tot i que aquesta ha estat una bona excusa per a descobrir els bonics paratges i la tranquil·la vida de la Zàmbia profunda. En tornar de l'excursió, he explotat amb l'Alexandra i li he manifestat que ja estic cansat de la seva falta d'optimisme i d'interès per a conèixer nous indrets i nova gent. Estava decidit a trencar la relació una vegada arribats a Lusaka i a comprar-li un bitllet a Europa. Però més tard, la tensió s'ha suavitzat i hem decidit de donar-nos una nova oportunitat. 05/10/2007:
Arribant a Lusaka vàrem veure un grup de dones esmicolant pedres, vaig parar per fer-los una foto i per preguntar-los quan valia un munt de pedres que havien esmicolat - només 10€. Al tornar al cotxe l'Alexandra em va demanar perquè no els havia preguntat si els seus marits també treballaven. Bona pregunta. A la resta de països pels quals havíem passat eren els homes els que esmicolaven pedres. Potser aquest es un dels motius que a Zàmbia les dones intenten desesperadament casar-se amb un blanc per sortir de la pobresa. En qualsevol cas, aquesta situació potser també es produïa a altres països, però a Zàmbia vàrem descobrir-ho gracies a en Mick i l'Isaac, dos jueus que tenen diversos negocis a Zàmbia. L'Isaac, tot i ser blanc, és originari de Botswana. Em va explicar que la seva família era amiga de l'anterior dinastia real de Botswana i del primer president del país i per tant em podia assegurar que Botswana és un dels pocs països d'Àfrica sense corrupció. D'altre banda, l'Isaac havia treballat durant molt temps com a caçador professional, contractat per Europeus i Americans que volien disparar sobre qualsevol tipus d'animal, incloent lleons o elefants. Tot i que deia que mai tornaria a fer el mateix, defensava la caça controlada d'animals per tal de crear un equilibri mediambiental. No vaig voler argumentar massa durament amb ell, al cap i a la fi a Europa havíem exterminat casi tota la fauna salvatge. Ara l'Isaac té una empresa d'extracció de material de mines obertes. Aquests dies estava esperant que es firmés un contracte pels pròxims cinc anys i per tant, ha passat forces estones amb nosaltres mirant la televisió o mostrant-nos el caòtic tràfic de la ciutat. Al entrar a la ciutat havíem posat diesel a l'autocaravana (més d'un euro per litre), però avui hi havia moltes cues a les gasolineres, doncs s'estava acabant el combustible a tot Zámbia perquè el govern feia dos mesos que no pagava el combustible que importava a través de Tanzània (la raó oficial era que la refinaria tenia una averia). En Mick prové d'Israel i abans d'arribar a Zàmbia ha recorregut mig món creant negocis. Tant en Mick com l'Isaac ens van explicar que Àfrica encara és una terra verge amb moltes oportunitats de negoci. De totes maneres, els xinesos s'estan quedant amb una bona part del mercat. Les empreses xineses arriben amb els seus directius però també amb els seus treballadors que treballen a un preu hora més baix que el dels africans (1$ per dia) i molt més eficientment. Alguns africans creuen que els treballadors xinesos són convictes, i potser ho són. Avui al vespre hem sortit de festa amb en Mick i l'Isaac. Hem passat a buscar una de les novies de l'Isaac, una noia negre molt atractiva i simpàtica. Per altre banda, en Mick deia que aquesta nit no aniria al llit amb ninguna, doncs tot i que està casat amb una noia que viu a Uganda, demà al matí arribarà una de les seves xicotes de Zàmbia. De totes maneres, realment, si l'Isaac hagués volgut s'hauria pogut endur les noies que volgués al llit, perquè se li tiraven a sobre, i també se m'haurien tirat a sobre meu si no fos perquè l'Alexandra em tenia agafat tota l'estona del braç i llençava mirades ferotges a qualsevol noia que gosés mirar-me. 07/10/2007:
Ha estat un fi de setmana interessant. El dissabte vàrem carregar els tot-terrenys d'en Mick i l'Isaac i, acompanyats de les seves xicotes, ens vàrem dirigir per camins de terra fins a un càmping a la riba del cabalós riu Zambezi, el mateix riu de les cascades de Victòria, tot i que a les cascades semblava casi sec. Ens hem ben relaxat nedant a la piscina, pescant al riu, cuinant barbacoes,... Al tornar avui a la tarda, l'Isaac ha mostrat el seu caràcter més aspre amb els africans, insultant-los com a "micos" al més petit contratemps que ens causaven. En alguns moments, en Mick intentava suavitzar la agressivitat de l'Isaac amb humor, tot i que el regust amarg a la boca no era tant fàcil d'eliminar. Semblava impossible que l'Isaac pogués tenir un caràcter tant afable i col·laborador algunes vegades i ser tant repulsiu algunes altres. Potser, si jo hagués nascut a Àfrica rodejat de negres i amb una educació que fomentés la meva superioritat blanca, segurament tindria el mateix caràcter. De totes maneres, no deixa d'estranyar que tingui tanta antipatia amb els negres però no pugui viure fora d'Àfrica. ‹ Anterior (11/08/2007) MES Següent (2007-10-10)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› |
|
