| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (12/08/2008) MES Següent (2008-10-11)› ‹ Anterior (2009-09-03 - India) PAÍS Següent (2009-09-26 - Iran)› Pakistan Karimabat (veure sobre mapa) 14/09/2008:
Els últims dies a Lahore vaig decidir amb l’Alexandra (qui sorprenentment també va entusiasmar la idea) de recórrer l’autopista del Karakorum, fet que ens separaria d’en David i la Maria, amb qui pensàvem trobar-nos per Nadal al sud de l’Índia. D’altre banda, aquesta visita a les altures ens permetria fugir de la calor i curar-nos d’algunes irritacions de la pell que la suor ens estava provocant als dos. Vàrem començar a fer camí cap a Islamabad amb cert temor, doncs feia menys de 48 hores que els talibans havien intentat d’assassinar al president del país, disparant-lo des de la carretera a pocs quilòmetres de la capital. A més a més, la nostra autocaravana ara era molt més vistosa, tot i que també esperava que si ens creuàvem amb algun talibà ens confongués amb un camió pakistanès (bastant improbable). De totes maneres, el principal perill a que vàrem haver d’afrontar-nos va ser una tempesta de pluja i vent d’una intensitat que no havíem presenciat des del Camerun. Al vespre vàrem arribar a Manshera, després d’haver creuat diferents pobles que antigament havien estat dominats per Sikhs però actualment estaven ocupats per Pashtuns, una tribu que el seu estricte codi de conducte islàmic els apropa ocasionalment a posicions radicals o talibanes. Segurament per aquest motiu, a Manshera no ens van deixar dormir aparcats a una gasolinera ni a l’aparcament d’un hotel sense vigilància i ens van suggerir d’aparcar al costat d’un control policial. L’endemà, amb el dia més assolellat, vàrem seguir el viatge cap al nord, enfilant una carretera entre terrasses d’arròs i de blat de moro fins un pas de 1670m, que tot i la relativa poca altura, ens va ben marejar i ens va fer aturar una hora per a fer una migdiada. Seguin la corbada carretera sense presses, vàrem arribar a mitja tarda a Thakot a la riba del cabalós riu Indus, on pensàvem pujar carretereta fins a un petit poble de muntanya, però les darreres pluges havien causat un despreniment de terra i la carretera estava temporalment tallada. Així doncs, cansats, ens vàrem acabar d’arribar a Besham on vàrem dormir a l’aparcament tancat d’un hostal. El tercer dia de viatge es podria dia que ens vàrem començar a endinsar a la veritable autopista del Karakorum, resseguint en tot moment el ràpid riu Indus i mantenint l’equilibri a la paret d’escarpats precipicis rocosos. Poc després de sortir de Besham, el color de la roca va canviar de colors agrisats a verdosos, relatant als geòlegs una interessant història iniciada fa uns 50 milions d’anys. Fa 130 milions d’anys, el continent Indi es va desenganxar del supercontinent Gondwanaland, viatjant a la deriva uns 80 milions d’anys fins a xocar amb el continent Asiàtic, atrapant al mig de la col•lisió un grup d’illes volcàniques que tenien un color de roca més verdós i ple de minerals relluents. Els massissos muntanyosos més alts de la terra: l’Himalaya i el Karakorum, es van formar gracies a aquesta col•lisió, la qual no s’ha acabat, doncs el plató Índi segueix avançant uns 5cm anuals cap el continent asiàtic, provocant el continuo creixement de les seves muntanyes (7 mil•límetres anuals per al K2) i nombrosos terratrèmols (al 1974, milers de persones van morir en un dels pitjors dels recents temps). A mesura que la carretera ascendia, la vegetació (entre aquesta la marihuana creixent lliurement al marge de l’asfalt) desapareixia i el terreny s’anava tornant més estèril, a excepció de petites àrees verdes on la terra deuria ser diferent i eren cultivades extensivament. Mentrestant l’Alexandra no parava de comentar que els habitants del Karakorum vivien en el paradís, com en el seu país, envoltats de muntanyes i congregats en petits pobles. Al vespre vàrem dormir en un aquarterament de la policia a Chilas i l’endemà, al seguir el camí, vàrem començar a poder observar els grans tresors de l’autopista del Karakorum, les seves altes muntanyes i els petroglif. A partir de Chilas, en multitud de punts propers al riu Indus es poden observar petroglifs, dibuixos i inscripcions gravades a grans roques alguns de les quals daten del primer segle, representant estopes budistes i imatges de buda. Tot i l’altitud de les muntanyes de l’àrea, el Karakorum era (i és) una ruta natural que connectava Xina amb India i l’Orient Mitjà, essent creuada des dels primers segles per caravanes comercials que van establir els orígens de la ruta de la seda i que van escampar per les valls les religions dominants, primer el budisme i segles més tard l’Islam, el qual engloba la totalitat de la població actual. També, a mesura que avançàvem cap al Nord Est, algunes de les més altes muntanyes del Karakorum van començar a aparèixer davant els nostres meravellats ulls. Primer va ser a la nostra dreta el Nanga Parbat (8125m), la novena muntanya més alta de la terra i coneguda com la muntanya assassina, perquè durant la segona guerra mundial va matar fins a 31 membres de 4 diferents expedicions alemanyes. La majestuositat del Nanga Parbat queda magnificada per la seva verticalitat, una de les elevacions més agudes de la terra, que en només 27 quilometres s’alça 7000 metres (des del riu Indus fins al cim). També el pic Rakaposhi (7788m), que vàrem començar a observar al nord, era impressionant pel seu creixement vertical, el qual en només 16,5km horitzontals s’eleva 6000 metres (dels del riu Hunza fins al cim). Però no tot l’espectacle va ser plaent, ja que en nombroses vegades, la carretera asfaltada es corrugava o es desfeia amb senyals evidents de passades despreniments de roques, però aquests complicats passos de la carretera no van ser el pitjor, perquè en un moment donat vàrem observar una gran polseguera caient per un pendent muntanyós. Ens vàrem aturar indecisos, però de seguida ens va avançar un camió que es seguia la carretera, circulant pel núvol de pols i sortint-ne a l’altre banda al cap de poca estona. Així doncs, més convençuts vàrem seguir la marxa cap a la cascada de pols que seguia caient, però al ficar-nos hi vàrem descobrir horroritzats que a més de pots també queien petites pedretes que rebotaven al sostre de l’autocaravana, i atemorits que no en caigués cap de més gran, vaig prémer l’accelerador a fons fins a sortir a l’altre costat de la polseguera amb només un ensurt com a únic infortuni. Poc més tard d’aquest ensurt, a la tarda del quart dia, vàrem arribar a Gilgit, la població més gran del Nord del Pakistan, la qual havia de pertànyer a l’Índia durant la partició del 1947, evitat per una revolta que va revocar la decisió del maharajà local. A Gilgit ens hi vàrem estar dos dies, la primera tarda fent compres pel bazar, el següent matí visitant un relleu de buda esculpit a una paret rocosa a l’oest de Gilgit i estenent la meva visa del Pakistan, a la tarda arreglant la protecció del cotxe que vibrava i l’endemà canviant un tub de l’oli de la direcció assistida, el qual ja m’havien arreglat a Lahore però encara gotejava. Sorprenentment, després de dues hores de feina, el taller no em va voler cobrar res, érem els seus invitats ens van dir. A la tarda vàrem sortir de Gilgit creuant un insegur pont suspès, doncs el principal pont de l’autopista del Karakorum havia caigut, i ens vàrem dirigir cap al nord, deixant enrere el riu Indus que anava a buscar les aigües als cims més alts del Himalaya i endinsant-nos a la vall del riu Hunza, la qual ens reservava magnifiques vistes del pic Rakaposhi i d’altres muntanyes nevades més al nord. Després de passar la nit a un aparcament d’una escola, l’endemà al matí vàrem arribar a Karimabad, la principal atracció turística del Karakorum, doncs posseeix un interessant fort dominant una vila plena de petis comerços i hotels davant la majestuosa muntanya de Ultar II. Karimabat havia estat la capital del regne de Hunza, un regne que des del segle quinze havia rivalitzat sagnantment amb el proper regne de Nagyr, degut a una herència poc satisfactòria que havia dividit l’anterior regne entre dos bessons, fills de l’anterior rei. De totes maneres, sembla que el regne de Hunza va ser més victoriós, i prova d’això és el fort de Altit, més al nord i en reconstrucció, i els fort de Baltit que vàrem visitar tant bon punt vàrem arribar a Karimabad. Un guia es va encarregar de mostrar-nos les tres plantes del fort, comentant-nos que l’estètica tibetana es devia a un casament al segle disset d’un príncep amb la filla del governador de la vall de Baltistan (més propera al Himalaya), la qual va portar artesans per a millorar la construcció. Gràcies a aquestes millores, sorprèn la planta superior, amb sorprenents vistes sobre la vall des de bonics balcons i habitacions treballades amb fusta. Al baixar del fort, l’Alexandra va voler entrar a cada una de les botiguetes que hi havia al carrer principal, tot i que els dependents les obrien especialment per a ella, perquè nosaltres érem casi uns dels únics turistes. Un d’aquests dependents ens va explicar que cada vegada hi ha menys turistes, per la inestable situació del Pakistan, però sobretot des de l’11 de setembre (de quin any? Als occidentals ens agrada celebrar aniversaris, però acabem recordant el dia però no l’any). De totes maneres, els turistes no s’haurien de preocupar dels possible presència de talibans a partir de Gilgit, doncs els habitants de la vall del riu Hunza són musulmans ismaelites, una escissió dels shiites creada pel desacord sobre quin fill havia de succeir el sisè imam. Contràriament als Shiites, els ismaïlites han seguit amb la línia successòria d’imams fins al present dia, el Aga Khan IV, el qual viu a Ginebra, i és posseïdor d’una gran fortuna, la qual destina en part a realitzar diferents projectes socials per la zona. Els ismaelites tenen una fe més personal i menys reglamentada, és per això que són més oberts de ment (expressió utilitzada per un d’ells) i amb les noves cultures. I per exemple em van explicar que el dejuni durant el ramadà és una opció personal i que molts mengen i beuen a casa, fora de la vista dels que puguin dejunar. De totes maneres, malgrat els pocs turistes, ens vàrem fer amics dels australians Brendan i Caroline, amb qui vàrem quedar per sopar. Mentre sopàvem ens van explicar que quan eren joves (ara tenien uns 50 o 60 anys) van estar recorrent durant uns 10 anys, per terra i per mar, tot el món. I al explicar-nos els seus records de l’Índia i Pakistan ens van comentar que eren els dos únics països del món que no havien canviat en els darrers 30 anys, amb la mateixa pudor i brutícia, excepte pels mòbils. L’endemà vaig fer una excursió amb en Brendan, la Caroline i uns japonesos que ens vàrem trobar pel camí fins a sota la glacera del pic Ultar II, una bona caminada a través de diversos precipicis, doncs Karimabat es troba a uns 2500 metres i la glacera es trenca a uns 3250 metres. L’endemà vàrem seguir el nostre recorregut riu amunt, visitant abans unes boniques mesquites exquisidament decorades amb fusta tallada al poble de Ganish, sota Karimabad. Vàrem tornar a fer parada (i també nit) al poble de Gulmit on hi havia nombroses pomeres amb pomes tant bones com les de Romania (segons l’Alexandra). Així doncs, mentre l’Alexandra robava pomes (en alguns casos amb permís dels propietaris), jo vaig fer una altra caminada fins un altre poble més amunt i les ruïnes d’un castell mentre m’anava creuant amb camperols molt curiosos i simpàtics. I finalment, avui he fet les darreres excursions. Primer ens hem dirigit amb el cotxe una mica més amunt de Passu, on en teoria haviem d’observar una gran glacera arribant fins a la carretera, però en comptes d’això només hem vist la carretera espatllada. Després he fet una caminada des de Passu fins a un llac proper sota una gran glacera que alimentava un riu (de fet, el Karakorum es la part del mon amb més glaceres apart de les regions polars), i més tard, una petita caminada fins a un pont penjant sobre el riu Hunza el qual era horrible de creuar, doncs només hi havia una travessera de fusta cada mig metre, insuficients per a impedien que els ulls clavessin la mirada a les tèrboles aigües de sota. Rawalpindi (veure sobre mapa) 18/09/2008:
Vàrem sortir de Karimabad tard però amb presses, doncs l’Alexandra havia decidit estendre el seu visat a Gilgit, no fos cas que ens quedéssim curts de dies. Anàvem amb temps per a arribar abans de les dues, l’hora que les oficines de la policia tancaven, però en comptes de la petita carretereta per la qual havíem passat al sortir de Gilgit, vàrem seguir per la carretera normal, però al cap d’uns quinze quilometres, sense cap mena d’indicació, ens vàrem trobar que la carretera s’acabava en un pont caigut. Llavors vàrem entendre perquè ens havien desviat per la petita carretereta al sortir de Gilgit, i malgrat que havíem malparlat d’aquesta carretereta, vàrem haver de recular els quinze quilometres per a prendre-la. I de la mateixa manera que l’anterior vegada, vàrem haver de creuar un pont penjant acoquinava una mica, perquè amb el pes de l’autocaravana es ben deformava. Amb tot, vàrem arribar tard i vàrem decidir que quedar-nos fins l’endemà, mentre jo aprofitava la tarda per a enganxar els casi últims adhesius a l’autocaravana. El següent dia vàrem arribar a les deu a les oficines de la policia, però tal com ens temíem, ens van anar fent tornar cada hora perquè el responsable encara no havia arribat, fins la una, què l’Alexandra va poder recollir el passaport amb l’extensió de visat. Vàrem sortir ja dinats i amb ganes de fer quilometres direcció al sud, però els imprevistos encara no s’havien acabat. Una hora després de sortir de Gilgit ens vàrem trobar una fila de camions i cotxes parats a carretera, en un punt en que aquesta retallava un precipici rocós per la meitat. Vàrem parar darrera la cua i vaig sortir a preguntar perquè estaven parats, però ningú dels presents semblava parlar anglès, així doncs, vaig seguir caminant uns cinquanta metres per la carretera fins a una corba des de la qual vaig poder observar la causa de la retenció: una gran roca d’uns 4 o 5 metres de diàmetre s’havia desprès de la muntanya bloquejant la carretera juntament amb moltes altres roques de mides considerables. Quan vaig arribar ja deuria fer uns 20 minuts que la pedra havia caigut, i ja hi havia un grup d’homes intentant apartar pedres d’un o dos metres de diàmetre per a buidar un corredor entre la paret i la gran roca, però al comprovar que no podrien moure una gran pedra del mig, van decidir de començar a amuntonar rocs per crear un abrupte camí per sobre la gran pedra horitzontal i pel costat de la roca de 4 o 5 metres. Al cap de poca estona una moto va passar desequilibrant-se cada mig metre, després ho va provar un tractor, quedant-se amb el remolc encallat, però alçant-lo a pes entre diverses persones aquest va poder seguir. I de la mateixa manera ho van seguir intentant tot-terrenys, els quals acostumaven a rascar un costat amb la roca gran, i fins i tot turismes, els quals acostumaven a quedar pendolant sobre la roca horitzontal rascant conseqüentment els baixos. Una hora i mitja més tard, va arribar una gran excavadora amb la intenció de tirar avall la gran roca, però aquesta va guanyar el pols a la màquina i van haver d’anar a avisar els xinesos que treballaven carretera més amunt per a dinamitar-la. Mentrestant, els tot-terrenys, cotxes, tractors, minibusos i petits camions d’ambdós costats es van seguir barallant per a decidir qui s’encallava primer sobre les roques i després en sortia gracies a la força bruta dels voluntaris. I naturalment, entre la gent que miraven amunt que no caiguessin més pedres, i la resta que deambulava de d’un costat a l’altre, es van produir els primers embussos de cotxes causats per la impaciència dels conductors que si veien un forat lliure s’hi posaven, sense pensar que els cotxes en sentit contrari no tindrien espai per a passar. I finalment, al cap d’unes dues hores i mitja, van arribar els xinesos amb una gran foradadora i els explosius, i com per art de màgia, els cotxes i la gent es van anar apartant del voltant de la roca fins a deixar uns 50 metres a banda i banda deserts, moment que van aprofitar els tècnics per a detonar les 3 càrregues col•locades, però aquestes no van ser suficients perquè l’excavadora pogués amb la tossuda roca, i els xinesos van haver d’endinsar dos explosius més a la roca perquè aquesta s’esmicolés considerablement. Content perquè en breu sortiríem de l’embotellament, vaig esperar que l’excavadora comencés a apartar les roques de mida més manejables, però sorprenentment l’excavadora no es va posar en marxa. En la foscor, vaig preguntar uns homes que hi havia fumant què passava i on era la gent, i em van dir que el conductor de l’excavadora i la resta de la gent estaven menjant, doncs ja s’havien acabat les hores de dejuni del ramadà. Així doncs, vàrem haver d’esperar uns quinze minuts que l’excavadora es posés en marxa i una altre mitja hora que tragués les roques suficients per a alliberar un carril, moment en que tots els motors van encendre’s per a seguir veloçment amb el trajecte previst. Eren les vuit i, entre clàxons, nosaltres també ens vàrem afegir a la rua fins al proper poble, on vàrem aparcar en una espècie de magatzem que tenien momentàniament les portes del pati obertes. L’endemà ens vàrem despertar d’hora per a seguir el viatge seguint les aigües del riu Indus. Vàrem fer força via i només al final de la tarda, arribant a Besham, vàrem tenir algun petit ensurt, quan, enmig d’una tempesta d’aigua, en dues ocasions diferents, van rebotar sobre l’asfalt a menys de dos metres davant nostre una pedra de la mida d’un puny. Per sort no en va caure cap sobre nostra i vàrem poder arribar sense cap incidència a Beshan, on hem passat la nit. I avui també hem fet força via, arribant casi a Islamabat, tot i que al matí hem destinat unes quatre hores per a visitar al vall de Alai, on no vàrem poder anar quan pujàvem per culpa d’una esllavissada. L’estreta carretereta cap a Alai puja un quilòmetre vertical des ta Thakot (propera a Beshan), obsequiant en tot moment amb meravelloses vistes sobre la vall del riu Indus, del qual es poden observar uns 20 quilometres d’una tirada des del cim d’un coll. Des del coll he fet una petita caminada fins a una muntanya que gaudia d’encara millors vistes, però des d’allà he observat que en des d’un turó una mica més avall, l’espectacle ja seria insuperable i he començat a descendir un caminet. Però un noi des de dalt m’ha avisat que el camí era perillós (només sabia dir la paraula problema). He tornat a pujar, però com que no m’oferia cap altre alternativa que desfer tot el camí fet per agafar-ne un altre a sota, he tornat a baixar un tros de caminet. Però els crits de “problema, problema” m’han fet aturar i mirar enrere. Llavors, fent gestos per intentar fer-se entendre, ha representat la postura d’estar disparant. Llavors he entès i he preguntat “taliban?”, i el noi, content d’haver-se fet entendre ha exclamat: “sí, taliban!, mentre m’assenyalava una casa de sota per on passava el caminet. I naturalment he tornat enrere i m’he decidit de no fer la foto de concurs, a canvi de no arriscar-me a rebre cap bala al cap. 20/09/2008:
Rawalpindi és una ciutat més antiga, important i gran que la propera Islamabat, tot i que aquesta última sigui més coneguda per ser la nova capital, construïda a partir del 1960. De totes maneres, poc monuments d’interès queden a Rawalpindi, degut a la seva turbulenta història, propiciada per la seva situació estratègica. En qualsevol cas, no vàrem venir a Rawalpindi per a visitar la ciutat, sinó per a veure com decoraven els camions pakistanesos i escriure un article que m’havien demanat sobre aquest tema. De totes maneres, quan vàrem arribar al centre de Rawalpindi ens van comentar que era divendres i que tots els tallers estarien tancats. Així doncs, vàrem anar a buscar un tranquil indret on aparcar proper al centre comercial per on vàrem passejar una estona. Després de dues setmanes sense trepitjar cap gran ciutat, vàrem decidir de sortir a sopar, però al sortir del cotxe cap a les 7 de la tarda l’Alexandra es va alarmar per la possible explosió d’una bomba o la decretació de l’estat de setge, doncs juntament amb el soroll d’alguna sirena llunyana, els carrers estaven casi totalment deserts de cotxes i persones. Però al arribar al restaurant (un fastfood americà), aquest estava ple a rebentar i de seguida vàrem conèixer que era l’hora en què acabava el dejuni del ramadà i tothom estava tancat a casa o als restaurants. I mentre sopàvem en una taula enmig de famílies alegres de seguir al peu de la lletra la seva tradició religiosa, va estar el millor moment per a aprendre de l’Alexandra el significat de la paraula Pakistan, un nom suggerit pocs anys abans de la partició per un estudiant de Cambridge amb el significat: “terra dels espirituals nets i purs”. Avui, al matí he agafat un taxi amb un simpàtic taxista que després d’estar preguntant una bona estona a diferents punts de la ciutat, m’ha pogut deixar al indret on arreglaven i decoraven camions, un descampat amb diversos tallers i multitud de camions nous i atrotinats pels voltants. He estat un parell d’hores deambulant pels tallers, fent fotos i intercanviant somriures amb propietaris de camions i artistes que casi no parlaven anglés. Després he tornat a l’autocaravana i poc més tard ens hem anat a connectar a internet, on he estat buscant informació sobre aquest increïble fenòmen de la decoració de camions al Pakistan, els quals són transformats en veritables obres d’art ambulants. Es diu, que molts conductors de camions, incapaços de casar-se per la falta de temps o insuficients diners, inverteixen tots el seus estalvis, amor i inspiració en els seus vehicles. Tot i que aquesta explicació no deu ser del tot certa, perquè un conductor de camió acostuma a pagar de $3,000 a $5,000 per a decorar el seu camió, externament i internament. La veritable història té les seves arrels en el temps de l’imperi Mughal, on molts artesants tenien treball pintant frescos a mesquites, palaus, cases,... però quan els temps van canviar, els artesans es van adaptar a la nova situació, primer embellint carretes estirades per caballs, i a l’any 1920 decorant els primers autobusos de la companyia Kohistan Bus, començant així el fervor pels camions (i alguns autobusos) altament adornats. Aquests ornaments acostumen a incloure canvis estructurals dels camions, com la introducció d’un gran paraxocs frontal, sobresortint fins a un metre i amb la capacitat de sostenir diverses persones amb el camió en marxa. També s’acostuma a instal•lar una coberta que s’alça en diagonal sobre la cabina que s’utilitza per a carregar extra pes o a eventuals passatgers. Però la part més espectacular, és la decoració en sí, que pot estar treballada en fusta (si els artistes provenen de Balochistan o Peshawar), en plastic (Rawalpindi i Islamabad), en adhesius reflectants (a tot arreu, però especialment a Karachi) i fins i tot ossos de camell (per artistes provinents de les àrees rurals de Sindh). Els camions també acostumen a tenir diverses parts pintades, sobretot la part posterior, amb boniques pintures d’animals, profetes, artístes de cine, o membres de la família; i també caligrafies adorant a Alà, o d’altres més personals del típus: “romàntic sense esperànça” o “estimada, acompanya’m al meu poble”. * Al matí hem sortit de Rawalpundi direcció a Lahore, per a creuar a l’Índia demà al matí. Poc més tard, sense assabentar-nos-en, un atemptat d’Alquaeda ha destrossat un luxós hotel de la propera ciutat de Islamabat, matant a més de 60 persones. No ens n’hem assabentat del succés fins al cap d’un parell de dies, però en conèixer-lo ens ha deixat un sentiment d’amargura, per haver conegut a gent tant interessant i hospitalària en un país que ja està caient pel precipici de la radicalitat i violència. India Amristar (veure sobre mapa) 23/09/2008:
La primera pregunta que un venedor ens va fer just creuar la frontera amb India, va ser “voleu cervesa?”. Evidentment havíem canviat de país i també de cultura. S’havien acabat les prohibicions islàmiques i aquestes ja només eren voluntàries o econòmiques, com en el nostre cas, que després de comprovar diverses vegades el desorbitat preu d’una cervesa, no ha estat fins avui a la tarda que n’hem comprat una per a beure’ns-la al vespre, a la salut d’aquest tolerant país. Malgrat els casi infinits conflictes interns i inter-religiosos que ha sofert el país, diria que Índia, és un dels països més tolerants del món, i prova d’això és la multitud de religions i creients que mostren els seus símbols identitaris sense que això els impedeixi de viure pacíficament i en comunitat. Aquesta tolerància religiosa queda reflectida a Amritsar, a pocs quilòmetres de la frontera del Pakistan, amb una majoria hinduista que comparteixen espai amb els Sikhs, els quals consideren la ciutat el seu centre cultural i espiritual. De fet, la ciutat va ser fundada pel tercer guru Sikh a l’any 1574, un segle abans que la religió Sikh quedés ben definida i establerta amb el novè i últim guru Sikh, el qual va deixar la base per a la posterior nació Sikh, dominant un gran territori del 1716 fins al 1849, quan van perdre el poder a mans del britànics. Durant aquest període de poder i prosperitat es va construir a la ciutat d’Amristar un dels temples més bonics de l’Índia i el més venerat per la religió Sikh, el temple daurat que vàrem visitar ahir. Igual que tots els visitants d’un temple Sikh, abans d’entrar al temple daurat, ens vàrem treure les sabates, ens vàrem rentar els peus i ens vàrem cobrir el cabell (jo amb un mocador taronja extret d’un cofre a la porta). Vàrem creuar el portal d’estil colonialista i ens vàrem trobar al capdamunt d’unes escales davant un llac quadrat, al centre del qual hi havia el resplendent temple daurat (cobert amb 750 quilograms d’or). Els peregrins Sikhs passejaven o reposaven en estat meditatiu, les dones cobertes amb shari i els homes duent elegants turbants que amagaven el cabell sense tallar, llargues barbes i armes blanques exaltant el seu passat guerrer. Els homes i nens es banyaven a les aigües del sagrat nèctar (Amrit Sarovar), mentre les dones es banyaven en un recinte tancat; i els més fervents creients fins i tot en bevien l’aigua, confiant que la força de la fe fos més poderosa que la dels microbis que ingerien. En tot moment s’escoltava música espiritual, provenint d’uns cantants i músics del temple al mig del llac, on els fidels s’hi dirigien creuant el pont dels gurus i s’hi recloïen hipnotitzats pels cants o llegint a la segona planta del temple. Tant ens va fascinar el misticisme que s’hi respirava, que vàrem tornar-hi al vespre, on vàrem coincidir amb una gran cerimònia amb els fidels escoltant, recitant i pregant a Déu, doncs els Sikhs creuen en un sol Déu (influència Islàmica), malgrat creure en la reencarnació (influència hinduista). Malgrat tot, els Sikhs no són majoria a Amritsar, i de fet, malgrat dominar una gran nació durant més d’un segle, la seva religió va ser sempre minoritària (10% Sikh, 10% hindú i 80% musulmans). Així doncs, després de la partició entre Pakistan i Índia, els musulmans van abandonar la ciutat i els hindús es van convertir en la població majoritària, posseint dos interessants temples que també vàrem visitar, el temple de Shri Durgiana (amb una estructura similar al temple daurat) i el temple de Mata, ambdós farcit d’estàtues i pintures de diferents deïtats hinduistes. L’hinduisme és la religió vivent més antiga del món i també la més diversa, ja que a manca d’un únic líder espiritual que unifiqui tota les creences i pràctiques, aquestes s’han anat diversificant en múltiples tradicions i maneres d’interpretar la religió, que en qualsevol cas, segueixen mantenint uns principis comuns. Malgrat tenir fins a 330 milions de deïtats (segons les escriptures), la majoria d’hinduistes creuen en un sol Déu, anomenat Brahaman, el qual només es pot manifestar, representar o encarnar a través de les tres deïtats principals (Brahma, Vishnu i Shiva), que al mateix temps s’encarnen en les moltes altres Deïtats hinduistes. Així doncs, segons la tradició, la veneració de qualsevol deïtat es considera la veneració directe de Brahaman, una filosofia no tant oposada a les religions monoteistes. De totes maneres, tal devoció per a estàtues de formes estrafolàries o còmiques, no deixa de ser sota una visió occidental, una religió infantil o extravagant, tal com em va semblar al visitar avui al matí el temple de Mata, dedicat a una santa del segle vint i famós per a procurar els desitjos d’aquelles dones que volen quedar embarassades. En aquest cas, les dones (i tothom que vulgui participar d’aquesta gimcana religiosa) han de recórrer múltiples passadissos, alguns dels quals s’endinsen per estretes grutes o transcorren sobre petits canals d’aigua, però en general coberts amb mosaics de miralls i escortat per deïtats diferents a les que fan ofrenes de flors i diners, Al migdia, després de visitar el temple de Mata, hem posat destí cap a un altre important centre d’una altre religió present a l’Índia: el budisme tibetà. I mentre esquivàvem els perills constants d’aquestes carreteres asiàtiques, l’Alexandra ha comentat una interessant i certa reflexió: al Pakistan tots els conductors volen ser els primers a la carretera (incloent carretes tirades de burros, bicicletes, rickshaws,…), a diferència de l’Índia tothom circula més tranquil però per la part central de la carretera (incloent carretes tirades de burros, bicicletes, rickshaws,…), produint-se en ambdós casos nombrosos perills d’accidents que t’obliguen a utilitzar el clàxon en tot moment. Mcleod Ganj (veure sobre mapa) 25/09/2008:
Degut al pressupost ajustat que tenim (a causa de la crisis econòmica mundial una revista que em pagava molt bé ha deixat de publicar-me), a Mcleod Ganj vàrem tenir un desafortunat conflicte, que d’altre banda podíem haver evitat. També va contribuir al conflicte el fet d’estar acostumats a viatjar tants mesos per països Islàmics, on rarament intentaven enganyar-nos, invitant-nos moltes vegades a no pagar els aparcaments. En canvi, a India ens hem trobat els primers intents d’enganyar-nos i la nostra reacció en arribar a Mcleod va ser sobremesurada. L’únic aparcament que hi havia a l’entrada del poble ens volia cobrar el doble de lo establert per a passar-hi la nit, i nosaltres, indignats, vàrem deixar-hi el cotxe fins el vespre sense pagar, generant grans tensions, amb el propietari de l’aparcament intentant de desinflar-nos les rodes i l’Alexandra amenaçant-lo de trencar-li tots els seus ossos. Va ser un desafortunat conflicte, perquè podíem haver aparcat un centenar de metres més avall (on vàrem passar la nit) i evitar-nos així l’estrés en aquest paradís de pau. Mcleod Ganj és un paradís de pau, perquè malgrat la multitud de turistes que visiten aquesta barriada de Dharamsala, a Mcleod Ganj es troba la residència del Dalai Lama a l’exili, i l’ambient budista del poble invita a la contemplació i asserenament de sentiments i emocions extremes. El Dalai Lama és conegut per a ser la figura espiritual i política representant del Tibet ocupat per Xina, però la seva història comença molt abans, doncs el Dalai Lama s’ha anat reencarnant al llarg dels segles, posseint sempre el mateix rol i poder. El primer títol de Dalai Lama es va donar al segle setze, amb el tercer Dalai Lama (els dos primers van a títol pòstum). Amb l’ajuda i supervisió dels mongols, el cinquè Dalai Lama va unificar el Tibet, però el poder dels successius Dalai Lamas, va provocar que cap de les reencarnacions entre la vuitena a la dotzena (incloses) sobrevisqués la majoria d’edat, facilitant que els seus regents (possiblement influenciats per Xina) poguessin governar amb comoditat. De totes maneres, el tretzè Dalai Lama va sobreviure el pas a la vida adulta i al 1912 declarar la independència de Xina, deportant els xinesos i els residents imperials. Però quan el catorzè Dalai Lama Tenzin Gyatso (el present) només tenia 14 anys, Xina va envair el Tibet, veient-se obligat a fugir a Índia deu anys més tard. Degut a la situació actual, el Dalai Lama Tenzin Gyatso va comentar en una entrevista recent que potser ell seria la última reencarnació del Dalai Lama, causant un gran furor entre els tibetans, qui creuen que la decisió de reencarnar-se només depèn del poble tibetà. En qualsevol cas, la decisió de no reencarnar-se pot ser una de les poques opcions d’evitar que el govern ocupant de Xina esculli un Dalai Lama successor afí als seus interessos regionals, de la mateixa manera que ja han seleccionat successors d’importants Lames al Tibet ocupat. Al mateix dia que vàrem arribar, l’Alexandra es va trobar amb dos romanesos, la Ramona i en Marcel, l’últim dels quals pensava quedar-se diversos anys a l’Índia amb l’objectiu d’il•luminar-se espiritualment, doncs segons ell, l’Índia és un país on pots trobar-te a tu mateix, perquè no necessites diners per a viure i pots tenir temps per a cercar i meditar, sense que la societat et jutgi pels teus actes, encara que desenvolupis la teva part més irracional. En qualsevol cas, els dos havien vingut a Mcleod Ganj per a assistir a unes xerrades de tres dies del Dalai Lama, igual que molts altres turistes, multitud de monjos (homes i dones, alguns d’ells de fisonomia europea) que passejaven pel poble amb túniques vermelles i els caps afaitats i també alguns tibetans refugiats que vestien tradicionalment, les dones amb vestits foscos coberts amb un davantal de colors. Al següent dia, ahir, mentre la Ramona i en Marcel assistien a les xerrades del Dalai Lama, nosaltres vàrem visitar un museu que explicava la invasió del Tibet, la resistència, la destrucció durant la revolució cultural xina, les tortures i l’exili (uns 100.000 Tibetans han emigrat després de l’ocupació). Un tibetà escrivia en un mural: “som una minoria discriminada en el nostre propi país”. Després d’entristir-me per les fotos i informacions exposades, vaig pensar que aquestes ocupacions i opressions imperialistes s’han anat succeint al llarg de tota la historia de la humanitat. I és una llàstima, pensar que només surten a la llum pública unes poques d’aquestes, i que moltes altres opressions continuïn en la foscor perquè no interessin políticament. Després de la visita del museu proper al temple principal, el qual no podíem accedir degut a les xerrades, vàrem fer una caminada descendint per un empinat camí, fins a una biblioteca que contenia un bonic museu amb escultures fetes amb mantega i mandales fets amb sorra, fusta o fil. En un altre museu de medicina tibetana, s’exposaven diferents plantes medicinals i diversos murals antics, un dels quals descrivia d’on venien els nens. A continuació vàrem tornar a pujar el camí a peu (els taxis ens volien cobrar massa per ser turistes) i ens vàrem desviar per un caminet que rodejava la residència del Dalai Lama, recorregut per diversos peregrins que recitaven versos mentre passaven de llarg les nombroses banderoles de colors i roques gravades amb pregaries, fins a sota uns temples que contenien moltíssim molinets de pregaries que els peregrins feien girar a mode de recitació. I avui al migdia, després que l’Alexandra i la Ramona es perdessin tot el matí per les turístiques i tradicionals botiguetes de Mcleod Ganj, hem començat a descendir els 2000 metres d’altura on ens trobàvem, altre cop cap a les caloroses planures. Chandigarh (veure sobre mapa) 28/09/2008:
Chandigarh, una moderna ciutat dissenyada al 1950, no sembla trobar-se a l’India, és massa quadriculada, ordenada, neta i verda, convertint-la en una bona ciutat on relaxar-te al mig d’un llarg viatge, tot i que nosaltres només ens hi vàrem aturar per a visitar el famós jardí de la Roca i per a trobar-nos amb un nou amic. El jardí de la roca és una meravella del reciclatge. Al 1958, un inspector de carreteres va començar a recopilar en secret material rebutjat – ceràmiques trencades, cables elèctrics i aïllants, plàstics,... – per a crear una amalgama d’escultures fantàstiques. Tement el ridícul, el inspector Nek Chand, va establir el seu estudi en una petita cabana en el bosc, lluny de les sospitoses mirades de d’embrionària ciutat. Així va començar la rutina de rastreig de la ciutat en busca de materials durant el dia i la transformació d’aquests en art sota la llum de pneumàtics cremant durant la nit. Però al 1972, lo inevitable va succeir, i els treballadors que netejaven el bosc per a la creixent ciutat van descobrir el secret de Nek Chand, a qui es va comunicar la immediata destrucció del seu fantàstic jardí per ocupar un terreny governamental. Però el descobriment va entusiasmar la ciutat, fent canviar el parer dels polítics, qui finalment van acabar facilitant un salari i treballadors a Nek Chand perquè continués estenent el seu surrealista jardí. I aquest hem visitat avui, recorrent-lo entre passadissos recoberts amb materials reciclats de tot tipus i vigilats per exèrcits de diferents figures humanes, animals o estrambòtiques. Després de la visita la jardí de la roca, al migdia ens hem trobat amb un amic que ens havia contactat a través de couchsurfing, en Manu Khan, un home que havia estudiat a Rússia i que mostrava obertament les seves simpaties pel comunisme, generant algun conflicte ideològic amb l’Alexandra, qui detesta el comunisme per haver-lo sofert de petita a Romania. En qualsevol cas, en Manu ens ha parlat de l’India, un país que té una constitució socialista, tot i que des de fa uns anys s’està convertint en país lliberal. El país també està deixant de ser secular i, contràriament al passat, els partits estan deixant de ser mixtes religiosament, començant a governar només els hindús, creant conflictes entre religions, que el govern aprofita per a aplicar reformes de mercat. Com les recents bombes que han explotat a India, uns atemptats terroristes que facilitaran reformes lliberals a l’Índia, les polítiques desitjades pel govern, qui – segons en Manu – potser estaven darrera els atemptats. Però potser les coses canviaran perquè, segons ens explicava, recentment els treballadors d’una fàbrica a l’Índia havien linxat el seu gerent perquè aquest no escoltava les seves justes demandes. Està passant el mateix a tot el món (a excepció de l’actual Llatina Amèrica) on els veritables governants són els gerents (CEO) de les grans empreses i corporacions, els quals només busquen benefici propi i no els importa les politiques socials. Inevitablement, el món canviarà i la classe mitja sofrirà més, i en el moment en que la classe mitja nord americana estigui suficientment tocada, es produirà una revolució mundial, lligada amb els problemes ecològics i manca de matèries primes. En qualsevol cas, malgrat aquesta possible futura revolució mundial, en Manu no es considerava optimista i només pensava en poder sobreviure, tant ell com la seva filla. A part d’opinions ideològiques, en Manu també ens va explicar que – contràriament al que jo pensava – a l’Índia no hi havia masses conflictes entre hindús i musulmans, i més aviat entre hindús i cristians, els quals, amb les seves missions (especialment catòliques) busquen la conversió dels indis i a vegades ho aconsegueixen en pobles rurals sencers. D’altre banda, les millors escoles a l’Índia són cristianes, les quals intenten netejar el cervell dels nens per a apropar-los a valors occidentals. Per aquest motiu, i també degut a la dolenta situació política i econòmica del país (uns 700 milions de persones a l’Índia viuen amb menys d’1$ al dia, en un país d’un bilió d’habitants), els hindús s’han començat a tornar més agressius religiosament i nacionalment, començant a aparèixer hindús facistes o radicals. Finalment, vaig preguntar sobre el sistema de les castes, les quals encara són molt importants a l’Índia, segons en Manú, explicant que el 90% dels matrimonis són entre membres de la mateixa casta. I encara que en molts casos sigui difícil classificar externament una persona, el cognom sempre acaba classificant la teva família. A les zones rurals, les castes també juguen un fort rol a l’hora de definir el treball d’una persona. D’altre banda, una altre tradició nefasta per a la societat és l’obligació que tenen els pares de noies de pagar pel seu casament i futura manutenció, motiu pel qual a l’Índia es maten moltes nenes (abans de néixer i fins i tot després, incloent també les famílies riques). En Manu ens va comentar que haurà de pagar una fortuna per a casar la seva filla, tot i que quan arribi el dia, d’aquí uns anys, possiblement la proporció serà de 5 nois per a cada noia. I encara que s’arribi a aquestes proporcions exagerades, no creu que les coses canviïn, perquè si no manté la família del seu gendre contenta, amb regals constants, s’arriscaria a que la seva filla fos maltractada o inclús assassinada. Ell escollirà la millor família per a la filla, considerant la que hagi de pagar menys diners i on la seva filla sigui més feliç o menys maltractada. D’altre banda, encara que molts joves practiquin sexe als parcs i es mostrin bojament enamorats, els casaments sempre són decidits per la família i molts poques decisions són desafiades, perquè en Manú ens va acabar explicant multitud d’històries que mostraven que el trencament de les tradicions es pagava amb la mort. I malgrat que ens haguéssim quedat un altre dia gaudint de la companyia d’en Manu i les seves històries, vàrem deixar amb presses Chandigarh amb la intenció d’arribar a Delhi de nit i retrobar-nos amb en David i la Maria l’endemà. Pensàvem que les carreteres estarien més buides durant el vespre, però no va ser massa així, perquè multitud de camions van començar a circular durant la nit. D’altre banda, també ens vàrem perdre una mica al entrar a la grandiosa ciutat de Delhi (casi 14 milions d’habitants), no arribant el nostre previst aparcament al costat del tranquil parc de Nerhú fins a les 12 de la nit. Delhi (veure sobre mapa) 03/10/2008:
El primer dia a Delhi, vàrem trobar-nos amb en David i la Maria, unes hores abans que ells agafessin un tren amb destinació sud. De nou ens vàrem explicar la nostra història recent, les primeres experiències a l’Índia i els intents d’engany econòmic, o de sobre tarifar-nos, als que havíem estat sotmesos. Vàrem comentar les nostres impressions sobre l’Índia en general, on tant jo com la Maria i en David havíem estat feia uns sis o set anys. En general vàrem comentar que s’observa menys pobresa i que potser India està més desenvolupada que Pakistan a nivell d’infraestructures. També vaig comentar amb en David, la quantitat de noies atractives que hi havia pel carrer, vestint amb colors llampants i realitzant tasques inimaginables als països Islàmics anteriors, com la de conduir motocicletes o pedalar bicicletes. D’altre banda, també ens sorprenia grotescament, les multitud de dones de mitjana edat que vestien vestint saris, deixant al descobert les seves panxes voluminoses i caigudes. En canvi, de noies joves que mostressin la panxa no n’hi havia. Segurament seria massa atrevit pel comportament infantil i apassionat dels nois indis. En acomiadar-nos d’en David i la Maria i creuar-nos amb més captaires, molts dels quals es preparaven per a dormir al carrer, vaig reflexionar que tot i la disminució de la pobresa a Delhi, hi havia molts més indigents que al Pakistan, o altres països Islàmics, on per religió la caritat és obligatòria (a través d’organitzacions o entregant directament al pobre). Tenint en compte aquests països anteriors, semblaria que la caritat és positiva per a eliminar la pobresa, però segons el dilema del samarità, quan entregues diners o menjar ajudes al indigent a sobreviure, però al mateix temps incentives que depengi de la caritat i no necessiti treballar, impedint-lo de sortir del cercle viciós. Per això penso que és millor donar diners a aquelles ONGs que distribueixin millor als diners i, apart d’alimentar l’estomac, també alimentin el cervell ajudant als indigents a sortir de la pobresa. De no actuar així, el resultat sembla evident a les zones musulmanes de l’Índia, on els captaires s’amunteguen per a rebre caritat dels fidels, o fins i tot es mutilen (o als seus fills) per a rebre més proporció de la caritat entregada. Jo, personalment, davant el dilema del samarità escullo de no entregar caritat, esperant de col•laborar després del viatge amb alguna ONG, igual com feia amb anterioritat. En qualsevol cas, la meva consigna actual, és entregar unes monedes a les persones necessitades, sempre que me n’aprofiti fent-los una foto. El següent dia d’aquestes reflexions i de trobar-nos amb en David i la Maria, vàrem començar a visitar els principals punts d’interès de la ciutat, alguns dels quals ja havia visitat i altres que no. Els principals indrets d’interès a Delhi, són punts religiosos d’algunes de les principals religions presents a l’Índia, com un gran temple hinduista dedicada a Lakshmi, la Deessa del benestar; un temple Sikh on uns músics entonaven místics cants i una gran piscina on els fidels es purificaven; un modern temple de la fe Bahai, la mateixa religió universalista que em vaig trobar a Israel; i diverses mesquites i mausoleus, els monuments més presents a Delhi, doncs el nord de l’Índia va ser governada durant més de quatre segles per musulmans, gràcies a successives invasions i massacres (en el cas de Delhi diverses vegades saquejada i aniquilada de població). Es diu que Delhi ha tingut al llarg de la seva llarga història fins a 8 emplaçaments diferents, les primeres dues ciutats construïdes per regnes hindús i actualment desaparegudes, les cinc següents construïdes durant el domini musulmà, i la última ciutat, New Delhi, construïda durant el domini Britànic. Apart de visitar diversos basars, els punts d’interès més importants segons l’Alexandra, també vàrem tenir temps per a canviar els dos amortidors de darrera de l’autocaravana, els quals havien començat a liquar al completar les carreteres africanes. En qualsevol cas, no ens vàrem quedar masses dies a Delhi, perquè no vàrem considerar que fos una bona ciutat on relaxar-nos i per altre banda volíem visitar molts indrets diferents a l’Índia i al mateix temps, volíem coincidir per Nadal al sud de l’Índia amb en David i la Maria i els seus pares i passar junts aquestes entranyables festes. Malauradament, malgrat les presses que teníem i el itinerari en zig-zag planejat, érem conscients que l’Índia era inabastable i que ens perdríem bona part de les seves meravelles. Agra (veure sobre mapa) 04/10/2008:
De camí a Agra, on es troba el Taj Mahal, la icona de l’Índia, vàrem aturar-nos a Mathura, on els experts hinduistes afirmen que va néixer Krishna, a l’any 3228BC (segons les escriptures i complicats càlculs astrològics), visitant primer el proper poble de Vrindavan, on es creu que Krishna va créixer amagat del poder del seu oncle que el volia matar. Anys més tard, Krishna va matar el seu oncle, retornant el poder del regne al seu pare i convertint-se en un important conseller, gran amant i heroi diví. Els hinduistes creuen que Krishna, representat casi sempre amb la pell blava, és una reencarnació del deïtat Vishnú, però és tal la veneració que rep Krishna, que alguns hinduistes afirmen que Krishna és el Déu únic, a partir de qui totes les altres deïtats s’han reencarnat. Al entrar a Vrindavan, ens vàrem trobar multitud de cartells anunciant gurus (vells i joves) possiblement líders de diferents sectes religioses. De fet, el primer temple visitat, va ser el bonic temple de la Internacional Societat per la Consciència de Krishna, una secta coneguda a occident com els Hare Krishna. A dins em varen rebre diferents fidels, molts d’ells europeus i americans i convençuts que la recitació del mantra “Hare Krishna” els netejava els pecats i que veneració de Krishna era l’únic camí cap a la il•luminació. En qualsevol cas, aquesta secta no es diferenciaria de moltes altres sectes hinduistes si no fos que la seva expansió per occident durant l’època hippie li va aportar mala publicitat com a organització netejadora de cervells (brain washing) i degut a diversos escandalosos casos de sexual abús infantil. En qualsevol cas, encara que a Vrindavan i a Mathura hi hagi infinitat de temples hinduistes, alguns d’ells datant algun segle d’antiguitat, Mathura havia estat un important centre budista, amb 20 monestirs i 3000 monjos. Des de l’any 500BC fins a mitjans del primer mil•lenni, el budisme va ser la religió dominant de l’Índia, qüestionant les escriptures i el sistema de castes hinduistes, però amb el temps, l’hinduisme va tornar a prendre força, incorporant a Buda en el seu panteó de deïtats reencarnades de Vishnu. Segons la meva opinió molt personal, no deixa de ser estrany, que una religió més mística o introspectiva com el budisme, sigui superada per una altre religió més primària, on les històries de Déus (o il•luminats) i les supersticions són més importants que el treball individual (mitjançant la meditació) d’aproximació a la perfecció. Possiblement, la cultura (o genètica) dels indis els manté atrets a creences que exalten les seves passions emocionals i devotes; o potser el Hinduisme es una religió que manté les masses més controlades i classificades, resultant més útil pels governants. 05/10/2008:
Després d’haver pagat uns 4€/persona per a entrar al fort de Delhi (els indis només pagaven 25 cèntims d’euro) i el mateix preu pel meravellós Qutub Minar (un antic minaret de 72 metres d’altura a Delhi), vàrem decidir d’intentar colar-nos al Taj Mahal com a nacionals Indis, però naturalment, a l’entrada no s’han empassat que fóssim del sud de l’Índia (tal com intentava explicar-los) hem acabat pagat l’entrada de 12€/persona (els indis paguen igualment 25 cèntims d’euro). En qualsevol cas, malgrat la despesa fora de pressupost, el Taj Mahal era una visita obligatòria, al ser la construcció més bonica i perfecte de l’Índia i al estar present a nombroses llistes de les 7 meravelles del món. Es diu que el Taj Mahal és el més bell edifici construït per amor. Al 1631 es va morir l’esposa més estimada de l’emperador Shah Jahan, i tal va ser la tristesa per la mort de la seva tercera esposa que esperava el seu catorzè fill, que el seu cabell es va tornar gris en una sola nit. Així doncs, amb el cor desolat per la pèrdua de tant valuosa dona, Shah Jahan va decidir del construir el més bell mausoleu mai edificat, el qual va finalitzar tretze anys més tard. Però la fatalitat de Shah Jahan no es va acabar aquí, doncs al 1658, el seu fill el va destronar i el va tancar a palau fins a la seva mort, moment en que va retornar al costat de la seva estimada, essent enterrat sense massa honors sota el Taj Mahal. Realment vàrem gaudir amb la visita del Taj Mahal, passejant pels seus jardins i meravellant-nos per la simetries del mausoleu blanc i de les seves mesquites adjacents. De totes maneres, l’Alexandra va passar alguns mals moments, doncs estava estrenant un vestit molt sexy que s’havia comprat a Delhi, i les peticions de ser fotografiats per nois indis es van multiplicar per deu, i van seguir així encara que l’Alexandra es tapés el tors amb un vel i encara que els respongués amb “no” casi histèrics. Al migdia, després d’haver visitat durant unes hores el Taj Mahal, vàrem fugir d’Agra i de tots els seus estafadors i dels preus especials per a turistes, i ens vàrem començar a dirigir cap al Rajastant, parant a mitja tarda a Fatehpur Sikri, les ruïnes de la capital del imperi Mugal entre els anys 1571 i 1585, moment en que es va abandonar per escassesa d’aigua (problema també existent en aquells temps). En arribar, vàrem haver d’escapolir-nos de diversos de multitud de guies i de diversos guardians de pàrking que ens volien fer pagar fins a 6€. Finalment, l’Alexandra es va quedar al cotxe i jo vaig pujar a peu el tossal des del cim del qual es podia observar les ruïnes de diversos palaus i antigues cases, un recinte tancat de pagament i una gran mesquita al fons d’entrada gratuïta. Sorprenentment, la gran mesquita (Jama Masjid) estava plena de tendes oferint menjar i records i de musulmans acampant en el seu terreny emmurallat, doncs segons em van explicar, estaven celebrant festivitat d’una setmana posterior a la fi del ramadà. Jaipur (veure sobre mapa) 08/10/2008:
Un centenar de quilòmetres abans d’arribar a Jaipur vàrem rebentar una altre roda del darrera, en les mateixes circumstàncies que la roda rebentada a l’Iran, circulant per una carretera nova i completament llisa. Les dues rodes havien estat comprades a Etiòpia, de la marca xinesa Goodride, i el pes que suportaven segurament era més del que podien. Així doncs, va ser una bona manera de comprar dos nous pneumàtics a Jaipur, en teoria millor que els originals i més econòmics. Amb tot, malgrat aquest imprevist, vàrem tenir temps suficient per a passejar per la ciutat i els seus basars i conèixer la seva història. Durant més de 1000 anys, el Rajastan va estar dominat pels Rajputs, un grup de clans guerrers, originalment de religió hindú però alguns d’ells convertits al islam, i amb un codi d’honor similar als cavallers de l’època medieval europea, els quals preferien guerrejar entre ells abans d’afrontar enemics comuns, com era el poder central dels Mugals. En qualsevol cas, el poder dels Rajputs va incrementar-se amb el decaïment dels Mugals, moment en que el maharaja Jai Singh II va decidir construir una nova ciutat a les planures, abandonant el fort de les muntanyes. La nova ciutat, anomenada Jaipur, es va començar a construir al 1727 dissenyada a partir d’un antic tractat d’arquitectura hindú, amb blocs d’edificis rectangulars, grans avingudes i unes poderoses muralles al seu voltant. Anys més tard, el poder dels Rajputs, momentàniament es va incrementar més amb l’arribada del poder britànic, amb els quals van pactar la independència dels seus reialmes. I una bona prova d’aquesta excel•lent relació és la ciutat de Jaipur, la qual va canviar la seva fisonomia al 1853, pintant tots seus edificis de color rosa, com a mostra de benvinguda al príncep de Gales que va visitar la ciutat. En qualsevol cas, la relació amb els britànics va provocar la fi dels maharajas, doncs aquests, en comptes de governar es van dedicar a viatjar pel món gastant grans recursos i deixant a la població del Rajastan amb les pitjors tasses d’esperança de vida i d’educació de l’Índia en el moment de la independència. Actualment, Jaipur és una de les ciutats més turístiques de l’Índia, inclosa en un triangle d’or juntament amb Delhi i Agra, i no és estrany de creuar-te pel carrer amb diversos turistes que parlen espanyol. Al mateix temps, Jaipur és una ciutat amb un immens basar, ocupant casi tots els carrers de la ciutat antiga, amb extenses àrees dedicades a tèxtil i artesania per on l’Alexandra es va perdre (seguida per mi) a la recerca de gangues. En qualsevol cas, encara que hagués dedicat una setmana recorrent tot el basar, l’Alexandra no hauria tingut suficient temps per a saciar les seves ànsies de remoure vestits i teles. Així doncs, avui a la tarda l’he aconseguit apartar de la seva bogeria i hem agafat el cotxe per a visitar alguns indrets d’interès propers a la ciutat, com el palau de Jal Mahal al mig d’un llac i dos castells a les muntanyes, des d’un dels quals es gaudia d’una magnífica vista sobre la ciutat de Jaipur, la qual s’estenia per una gran planura, convencent-me dels seus 3 milions d’habitants. Ajmer (veure sobre mapa) 09/10/2008:
En arribar a Ajmer al migdia, vàrem començar passejat per un parc al final del qual hi havia un passeig vorejant un llac amb uns bonics pavellons de marbre sota els quals hi havia diverses famílies descansant. Des d’allà, dirigint la mirada cap a la melodia d’una música llunyana, hem descobert a uns dos cents metres a la riba del llac, unes escales (o ghats) que s’endinsaven al llac i una acolorida munió de gent que hi estaven celebrant alguna festivitat. Ens hi hem dirigit, avançant algun grup de joves que ballaven al ritme de tambors i es llençaven pols vermella o rosa, i hem arribat al ghats on ens hem escapolit entre la festiva multitud per a contemplar com tiraven ofrenes al llac i baixaven diferents deus escales avall endinsant-los a l’aigua i deixant que aquestes els engolissin desapareixent per sempre. L’ambient era alegre i místic, i seria romàntic si no fos pels inconscients indis, que tiraven les ofrenes de flors amb les bosses incloses, sense ni tant sols obrir-les, deixant una llarga estela de plàstics a l’aigua, sota la qual reposaven els deus. Hem preguntat a la simpàtica gent que no paraven de demanar-nos fotos (potser masses) què estaven celebrant, i amb poc anglès ens han aconseguit explicar que celebraven les festivitats de Navratri, dedicades a la deïtat Durga, la qual valentament va decapitar un terrible dimoni que amenaçava la humanitat, prevalent una vegada més la bondat sobre la maldat. Quan se m’ha acabat una de les targetes de fotos i m’he adonat que l’altre la tenia al cotxe, hem tornat, i jo m’he dirigit a un altre escenari, mentre l’Alexandra m’esperava a casa. De camí cap a la mesquita de Dargah, la qual conté tomba d’un sant sufí venerada per centenars de peregrins musulmans vinguts de tota l’Índia, he creuat un basar on venien de productes islàmics. Estirats al carrer hi havia diversos invàlids demanant caritat i entre aquests alguns porcs, bastant presents a l’Índia tot i que casi mai estan inclosos als menús dels restaurants (potser els tenen només com a insult als musulmans). Després de deixar la bossa en una taquilla, passar per un detector de metall i ser escorcollat, he entrat a la gran mesquita mausoleu, on l’ambient festiu era molt diferent al dels pulcres mausoleus d’Iran. El marbre era brut, hi havia cordills de colors penjats de portes i finestres, i al terra hi havia restes d’encens cremat i flors d’ofrenes, les quals es venien en diverses de tendes. Les dones vestint acolorides i els homes amb el cap cobert pregaven, passejaven o escoltaven un grup que cantava al ritme d’un tambor i un petit orgue. Entrant per una petita porta, m’he trobat dins l’abarrotat mausoleu on desenes de peregrins entraven ofrenes de flors. Eren tantes les flors que es tiraven sobre la tomba i queien sobre el terra per a ser aixafades per centenars de peus que per primer cop en molts dies he sentit un olor (normalment no sento olors), de rodes. Al sortir de la mesquita m’he trobat una altre sorpresa. L’entrada estava molt més custodiada de policies que quan he entrat i al davant hi havia diverses carrosses tirades per vaques o cavalls carregant nois disfressat de deus hindús o personatges mitològics. Les carrosses estaven envoltades per diferents bandes de música amb un orgue molt estrident empalmat a uns potents altaveus que feien trontollar els fonaments de la mesquita. Semblava ben bé una provocació, tot i que ben estudiada, perquè durans uns deu segons, la música ha parat perquè es pogués escoltar el cant del muetzí de la mesquita, per a després seguir amb força. La processó s’ha posat en marxa, i jo també, observant davant de les carrosses, danses amb espases en les que hi participava un dimoni amb cara negre i llengua penjant que portava un collar de caps tallats. En arribar a l’autocaravana, ens hem posat en marxa cap al proper poble de Pushkar, parant de camí una altre vegada als ghats, on he baixat a fer unes altres fotos als alegres joves que portaven a banyar els seus deus. Naturalment, al final he quedat completament cobert de pols vermella (incloent la càmera), quan en un atac d’histèria una multitud de nois m’ha rodejat tirant-me la pintura fins que he cridat “stop!”. ‹ Anterior (12/08/2008) MES Següent (2008-10-11)› ‹ Anterior (2009-09-03 - India) PAÍS Següent (2009-09-26 - Iran)› |
|
)
)
