| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (13/03/2007) MES Següent (2007-05-12)› ‹ Anterior (2007-03-10 - Morroco) PAÍS Següent (2007-04-14 - Mali)› Mauritania Moudjeria (veure sobre mapa) 12/04/2007:
Avui ha estat un dia molt intens: l'autocaravana encallada a la sorra, l'Alexandra amb un nou atac d'histèria amb els nens demanant "cado" (regals) i jo tornant-li a dir que si no es tranquil·litzava l'enviava de l'aeroport a Romania. D'altre banda, avui també hem experimentat altre cop la gran i desinteressada hospitalitat Mauritana. En canvi, ahir va ser un dia força tranquil, tot i que també vàrem encallar l'autocaravana a la sorra. Vàrem parar per dinar en un terraplè fora de la carretera que semblava de sorra compacte, però al voler-ne sortir em vaig adonar que les rodes patinaven i s'enfonsaven a la sorra, a cada intent, més i més. Finalment vaig treure la pala i vaig treure la sorra de davant les rodes i vaig situar al davant unes planxes de plàstic que havia comprat amb aquest objectiu. Però les planxes de plàstic es van desintegrar en el primer intent de sortir. Pel costat de la carretera vàrem trobar pneumàtics vells què vàrem utilitzar com a planxes però només vàrem aconseguir avançar una mica. Llavors van passar dos homes amb un tot-terreny que ens va demanar si necessitàvem ajuda i vaig assentir agraït. Ells van treure unes planxes de metall i després de posar-les correctament vaig aconseguir sortir per fi a l'asfalt. No semblava que parlessin francès (o no enteníem el que deien), però dirigint la ma dreta al cor vaig exclamar "shucram" (gràcies en Àrab) i van respondre alguna cosa agraïts pel compliment. Després de l'accident vàrem seguir circulant per la carretera ondulada, que pujava i baixava sense parar per unes grans dunes estabilitzades per brots d'herba, matolls i alguns arbres. Darrera casi cada duna hi havia un petit poble o simplement unes poques cases de fang i tendes. Ens vàrem fixar que pels voltants de la carretera hi havia molts animals morts: camells i vaques atropellats durant la nit. D'altre banda, les vaques vives pasturant entre les dunes semblaven fora de lloc, tot i que més cap a l'est, va aparèixer una gran extensió similar a una sabana àrida més adequada pels remugants. De totes maneres al fer-se fosc vàrem tornar a presenciar les dunes, aquest cop molt més menudes però estenent-se fins l'horitzó. Vàrem fer nit a la gasolinera d'un petit poble perquè volíem arribar a Moudjeria de dia per tal d'entregar un paquet que portàvem de CCONG per a l'escola del poble. Però aquest matí, al arribar al poble i demanar per l'escola ens han dit que n'hi havia dues. CCONG no ens havia donat el nom de cap persona - o bé nosaltres no el teníem escrit o no el recordàvem - així doncs, quan a la primera escola ens han dit que no coneixien a CCONG o en Rafa - el seu responsable - hem decidit d'anar a provar sort a l'altre escola. Però el director de l'altre escola tampoc semblava conèixer en Rafa tot i que finalment ha fet veure que el recordava lleugerament. Llavors li hem comentat que portàvem un paquet per a la seva escola i ens ha dit que aniria molt bé, perquè tenien poc material didàctic, no tenien taules o cadires, necessitarien quatre aules noves, també s'hauria de millorar el menjador,... De totes maneres, amb voluntat d'apagar les expectatives, li hem dit que el paquet era petit. L'hem a buscar a l'autocaravana que havíem aparcat davant l'escola (circulant per un camí de sorra), hem tornat amb el paquet i l'hem obert davant el director, que ha arquejat estranyament les celles quan hem extret una vintena de samarretes del barça i dos paquets d'ulleres de sol (productes regalats per dues empreses a CCONG). Després d'obrir el paquet sorpresa, el director ens ha ofert d'aparcar l'autocaravana davant de casa seu, però en intentar tirar marxa enrere les rodes del davant han patinat i s'han enfonsat profundament a la sorra. Abans d'engegar el motor ja s'havien congregat uns quants nens al voltant de l'autocaravana demanant "cados" (regals), però a partir de l'incident ens hem convertit en la curiositat del poble i han aparegut molts més nens manifestant que no sortiríem d'allà si no els donàvem "cados". Jo no els he fet cas i he començat a treure la sorra de les rodes amb la pala, però els nens seguien colpejant la finestra de l'Alexandra que no sabia suportar la pressió fins que ha explotat amb histèria, fet que l'ha convertit en el centre principal d'atracció generant-li successives crisis de nervis, cridant que no hi havia regals, que només repartiria regals si s'allunyaven, que estaven trencant l'autocaravana,... Mentrestant, jo i alguns altres nois que m'han ajudat hem aconseguit recopilar algunes planxes de metall que hem posat sota les rodes (però no ha estat suficient), hem desinflat els pneumàtics (tampoc ha estat suficient), hem aixecat la roda amb menys tracció amb el gat i hem posat a sota una de les planxes de metall (idem) i finalment, després de dos o tres hores suant sota les demandes de cados i els crits de l'Alexandra, s'ha aproximat un tot terreny de la gendarmeria que ha accedit a estirar-nos i a treure'ns del forat. Hem aparcat davant la botiga de comestibles del director, però els nens i nois ens han seguit demanant-nos "cados" a canvi de la seva ajuda. Al final he tret una caixa de 36 rotuladors i els nens s'han esbojarrat al voltant meu. Un dels nois ha vist que la meva integritat corria perill i s'ha ofert per repartir-los ell i li he passat la responsabilitat. Minuts més tard, he observat des de la botiga on m'estava relaxant amb un refresc com els nens es dispersaven entre baralles i plors per culpa del repartiment. El director m'ha ofert de dinar amb ells - arròs amb verdures - i he acceptat agraït perquè preferia no aproximar-me a l'autocaravana on l'Alexandra continuava amb la seva histèria, aquest cop netejant l'autocaravana de dalt a baix. Després de dinar, un noi que s'ha presentat com a guia turista ha començat a preparar un te a l'estil tradicional (d'un gust fort i amb molta espuma). Mentre preníem el te, el noi, que es deia Bilal, s'ha ofert de guiar-nos per alguns punts d'interès de la zona, però el preu que m'ha comentat m'ha semblat massa elevat i he deixat passar l'estona. Finalment el noi ha acceptat de guiar-nos a canvi de fer-li bona publicitat a Internet (Bidal Hamed - Tel: 7459480) i d'un regal. L'Alexandra ja s'havia tranquil·litzat una mica i en Bilal ha pujat a l'autocaravana per a guiar-nos per una carretereta que enfilava la muntanya de davant de Moudjeria. Des de dalt de la muntanya el paisatge era impressionant, amb la vila als peus i una extensió de dunes que desapareixia entre una tempesta de sorra que minvava. Una mica més amunt en Bilal ha fet aturar l'autocaravana i m'ha conduit a peu per entre algunes dunes i roques fins a les runes de l'antic poblat de Moudjeria habitat fins al 1900. I una mica més enllà m'ha mostrat una petita pintura rupestre que ell havia descobert. En tornar cap a l'autocaravana en Bilal m'ha preguntat perquè l'Alexandra no ens havia acompanyat i li he contestat: - És que les romaneses són una mica boges. - Sí, però també molt guapes - ha afegit en Bilal. Hem seguit la carretera fins al següent poble, enmig d'un gran oasis en el que es conreava de tot (segons el noi) i hem tornat per la mateixa carretereta aturant-nos abans d'entrar a Moudjeria, en una font oculta entre les roques d'una estreta vall. A Moudjeria en Bidad ens ha guiat una mica pel poble i m'ha invitat de jugar al seu típic joc, similar a les dames, que es juga a la sorra amb palets i cagallons de camell com a peces. En acabar la caminada, Bilal ens ha proposat d'anar a saludar la seva mare després de pregar a la mesquita. Hem acceptat i mentre l'esperàvem he aprofitat per dutxar-me, però alguns nens seguien cridant a fora demanant "cados" i, fins i tot un d'ells ha intentat obrir la porta. Llavors he obert la porta en pilotes i els he cridat que el cotxe era la nostra casa i que no ens podien molestar així. I aquest cop, les mares que hi havia a la vista deuen haver renyat els nens perquè no ens han tornat a importunar. Ens hem dirigit a casa d'en Bilal, que ens ha presentat la seva mare i ens ha començat a preparar molt parsimoniosament el te tradicional. S'ha anat fent fosc i hem acabat bevent el te sota la llum de les estrelles o de les llanternes - l'electricitat no arribarà al poble fins al 2008 -. A continuació en Bilal ens ha portat sopar, un gran plat de pasta amb mongetes que hem menjat àvidament amb les mans. Durant tota l'estona en Bilal ens preguntava sobre la millor manera d'obtenir el visat per a Europa o si nosaltres el podíem ajudar. De postres ens han portat llet de cabra, acabada de munyir, calenta i espumosa, que he degustat no del tot segur. I finalment, poc abans d'anar a dormir, en Bilal ha fet aparèixer de la foscor un bubu, un vestit masculí tradicional de Mauritània, que m'ha regalat - Al matí havien vist que l'Alexandra també portava el vel, el vestit típic que li havia regalat la família d'en Mohamed a Nouachott -. Ayoune (veure sobre mapa) 13/04/2007: Avui m'he adonat amb més realisme que serà complicat creuar tot Àfrica i Àsia amb una autocaravana i que hi ha forces possibilitats que apareguin problemes que ens ho impedeixin, tot i que sempre intentaré evitar el màxim de problemes i solucionar els que sorgeixin. El matí ha passat molt bé, avançant per una carretera excel·lent entre dunes, muntanyes i semi-sabanes, però a la tarda, a un centenar de quilometres de Ayoune, la carretera s'ha començat a esquerdar i a foradar davant nostre. He anat afluixant la marxa, esquivant els primers forats, però cada vegada apareixien més forats, profunds i plens de sorra. I malgrat els consells de l'Alexandra no he reduït suficientment la velocitat i al final m'ha estat impossible evitar uns grans forats que han aparegut davant nostre. La suspensió ha espetegat amb força i l'Alexandra m'ha fet parar. Hi havia un rajolinet d'aigua que sortia de no sabíem on. No hi he volgut donar importància i hem seguit la marxa, amb una precaució insuficient per a impedir que tornéssim a sacsejar-nos amb violència alguna vegada més. Llavors hem tornat a parar i hem descobert que rajava aigua a dojo per un tub de desguàs i en un minut s'ha buidat el dipòsit de les aigües netes de l'habitacle. Això significava no poder-nos dutxar al vespre, haver de buscar aigua l'endemà i trobar què havia causat el problema i solucionar-lo. Mentre encarava la situació amoïnat ha parat una gran moto al costat amb una parella al damunt. De seguida m'he fixat, pel logotip que tenien a la moto, que havia visitat el seu web abans d'iniciar el viatge: www.porelmundoenmoto.com. Ens hem presentat i ens han explicat que feia uns 5 anys que viatjaven per tot el món. Últimament havien estat viatjant per Àfrica de l'Oest però estaven tornant perquè se'ls acabaven els diners. Pensaven treballar uns mesos a Espanya i després seguir el viatge cap a Àsia. Hem comentat que potser ens retrobarem quan tornem d'Àfrica, però no hem conversat massa estona més, perquè ens trobaven enmig del no res, en una carretera dolentíssima, i les dues parts teníem ganes d'arribar al destí abans de la negra nit. Hem tornat a pujar a l'autocaravana i molt més lentament hem seguit la marxa per la sorra i entre els forats del paviment, que no ha millorat fins que s'ha fet de nit. Però per sort hem seguit posant molta atenció a la carretera, ja que per poc no som a temps a frenar davant de dues profundes esquerdes a l'asfalt que hem evitat circulant per la sorra del costat. En arribar a Ayoune he trobat el problema de l'aigua: s'havia destapat el tap del fons del dipòsit de l'aigua. Ens hem dutxat tirant-nos una mica d'aigua potable pel cap amb l'esperança que demà aconseguim carregar els cent litres i solucionem definitivament el problema, només un dels problemes, perquè demà segurament n'apareixeran molts més al creuar la frontera amb Mali. Mali Middle of nowhere (veure sobre mapa) 14/04/2007:
Al final no hem tingut problemes al sortir de Mauritània ni al entrar a Mali, simplement una mica de burocràcia i petites incidències, però suposo que això és normal. Uns 100 quilometres abans d'arribar a la frontera, un gendarme ens ha preguntat en un control si el podíem portar fins a la frontera. Suposo que era millor no negar-s'hi, de totes maneres ha anat bé, perquè durant el trajecte hem mantingut una conversa animada i ens ha comentat que no era necessari donar cap regal o "cado" per a creuar la frontera. Així doncs, quan un oficial de la policia m'ha demanat en una petita habitació llòbrega que li havia d'entregar un regal, jo m'hi he negat amb seguretat, informant-li que el gendarme que havíem portat ens havia comentat que seria innecessari. Ha semblat confós, però ha afegit que la gendarmeria y la policia eren cossos diferents. Finalment, després d'acompanyar-me fins al cotxe, s'ha convençut que no li entregaríem res i s'ha dirigit a uns senegalesos que havien arribat per l'altre costat. Hem seguit per la mateixa bona carretera sense estar convençuts d'haver creuat la frontera de Mali, ja que no havíem comprat cap visat tot i que un policia amb un uniforme d'un verd diferent ens havia donat la benvinguda a Mali. Hem continuat intrigats mentre ens creuàvem petits poblats de casetes rodones fetes de fang, ramats de vaques amb gepa i enormes banyes i estepes d'herba alta i arbres escampats, alguns dels quals he deduit que eren baobabs. Finalment, després d'un centenar de quilòmetres ens hem trobat la duana. Allà hem descanviat diners, comprat el visat, comprat l'assegurança del vehicle,... i en finalitzar al cap d'un parell hores hem seguit la marxa. A la carretera ens hem trobat seguint un camió tot-terreny francès amb qui ens havíem saludat a la frontera. Al proper poblat s'ha aturat i nosaltres ho hem fet al darrera. He sortit a conversar-hi i l'home ens ha comentat que estava viatjant sol per l'Àfrica de l'Oest. Nosaltres també li hem explicat els nostres plans i ha fet un gest de sana enveja. Després ens ha informat que segurament dormiria pel camí, abans d'arribar a Bamako, ja que no hi havia cap perill. Nosaltres li hem dit que segurament també ho faríem i així ho hem acabat fent, aparcats entre els arbustos de la sabana. Bamako (veure sobre mapa) 15/04/2007:
Avui hem començat a tastar la veritable Àfrica i una mica del que ens espera a partir d'ara. Estic escrivint aquestes línies a 40 graus a fora de l'autocaravana (ja són les 9 de la nit) i 35 a dins. L'Alexandra diu que s'està morint, però jo ho suporto bé, segurament perquè estic bevent molta més aigua que ella, que fa suar i refresca. D'altre banda, aquest matí, hem estat circulant per una pista de terra terrible perquè encara estaven construint la continuació de la pista asfaltada. Ja estàvem informats d'aquesta pista, per això l'hem encarat amb lentitud i paciència. Però això no ha evitat que l'autacaravana vibrés alarmantment amb les rugositats interminables de la carretera. Per evitar les vibracions, a vegades preníem camins paral·lels, amb grans forats però més llisos. De totes maneres, aquests camins a vegades s'acabaven sobtadament i les passàvem negres per no tocar al terra i tornar a la "carretera". Al cap d'uns quaranta quilometres de pista i una hora i mitja de conducció ens hem aturat per avaluar els danys: diverses ampolles d'aigua s'havien esquerdat per la vibració o el calor, el dipòsit del lavabo s'havia desplaçat, hi havia un calaix que no s'obria i l'Alexandra havia perdut els nervis assegurant que amb aquestes carreteres no arribaríem ni a Sud-àfrica. Per sort, al cap de tres hores i un total de 80 quilòmetres recorreguts s'ha acabat el turment de la carretera, hem dinat sufocats a l'ombra d'un arbre i hem seguit fins a Bamako. A Bamako hem començat a buscar on aparcar i passar la nit. Un home amb samarreta i pantalons esparracats ens ha volgut ajudar i ha anat corrent davant de l'autocaravana mostrant-nos diferents albergs i missions però tots els preus eren massa cars (propers als 10 euros). En un d'ells ens hem entretingut una bona estona esperant si arribava l'amo i podíem negociar el preu, però s'estava fent fosc i al final hem decidit buscar pel nostre compte o anar a dormir fora de la ciutat. Hem pagat l'home amb un dolar i unes ulleres de sol i, tot i mostrar-se descontent, ens ha informat que podíem aparcar a l'aparcament d'un luxós hotel. Ens hi hem dirigit per un dels carrers sense asfaltar i al girar a l'esquerra ens hem trobat de cara amb un policia que ens ha fet aturar molt severament. M'ha informat que estava circulant en direcció prohibida i m'ha demanat el passaport i documentació del cotxe. Evidentment volien cobrar alguna propina però jo no estava disposat i li he informat que no tenia diners i que em podia posar la multa. M'ha advertit que hauríem d'anar a la comissaria però jo li he demanat que abans volia veure el senyal de prohibició, perquè sincerament no l'havia vist. M'ha fet pujar al seu ciclomotor i hem enfilat el carrer per on havia sortit, però no s'ha aturat al carrer per on havia girat i s'ha parat al següent on sí que hi havia un senyal de prohibició. M'ha dit: - Veus? Està prohibit de circular pel carrer en la direcció que has conduit. - Sí, però en el carrer d'on jo venia no hi ha cap signe de prohibició. El policia segur que ja ho sabia, perquè no m'ha acompanyat a veure si realment no hi havia senyal. Finalment, després de discutir una estona més al post de control, l'oficial m'ha tornat els papers de mala gana. 19/04/2007:
No crec que l'Alexandra hagi conegut Bamako. Ha continuat bona part del temps tancada a l'autocaravana, suant - com jo - degut a les extenuants temperatures. Ha descobert un parell de vols a Europa des de Bamako, però tot i ser econòmics s'ha convençut que vol seguir el viatge amb mi. Espero que lentament es vagi enamorant d'Àfrica i sigui capaç de d'apagar aquest estrès que la tensa quan ha d'interactuar amb el continent. Jo, per la meva banda ja fa temps que m'estic deixant encisar per l'Àfrica i intento conèixer-la amb molt de respecte. He estat passejant pels carrers i mercats de Bamako, admirant el caos de colors, sorolls i suposo que d'olors (malauradament no tinc olfacte per a sentir-los). Encara que la ciutat posseeix un immens espai - una teranyina de carrers i passatges - dedicats a un constant mercat, la resta de la ciutat està repleta de venedors: de targetes de telèfon (igual que a Mauritània), de poques fruites, de cacauets, de pastes, de menjar cuinat a les aceres, de bossetes d'aigua potable - o no -, de tabac, de bosses de plàstic, de roba, de tovalloles, de draps, d'ulleres de sol, de cd o cintes de cassette, de diner dels canvistes, de tampons d'oficina, de diaris,... També s'hi veu força pobresa (Mali es el quart país més pobre del món): dones amb criatures demanant caritat, nens amb petites galledes fetes amb pots de llauna demanant regals, vells cecs guiats per pigalls,... Per l'asfalt i pels carrers de terra i roca hi circules moltes motocicletes, també cotxes atrotinats i d'altres de luxosos i unes rovellades furgonetes verdes que transporten amunt i avall asfixiats passatgers que intenten respirar traient el cap per les finestres sense vidres. D'altre banda, la ciutat, tot i que bruta, és interessant per la gran quantitat d'arbres fent ombra als cotxes i motos aparcats amb desordre i als venedors entre aquests. Al darrera dels arbres s'hi poden observar els edificis, alguns d'estil colonial però sense carisma, d'un o dos pisos i plens de cartells senzills anunciant els diferents negocis. En un d'aquests edificis vàrem pujar per una escala polsegosa i a continuació vàrem continuar caminant per un passadís de rajoles soltes. Ens vàrem aturar davant un cartell descolorit que indicava "Ambaixada del Níger a Mali" i vàrem empènyer una porta que va grinyolar. A dins, la frescor de l'aire condicionat i l'aigua de la ens va oferir una dona indecisa ens aportar una mica d'energia. Li vàrem manifestar la nostra intenció de tramitar el visat pel Níger i ens va entregar uns impresos perquè vàrem completar. Després vàrem haver d'esperar mitja hora que arribés el cònsol que ens havia d'enganxar el visat al passaport. L'Alexandra, que té poques pàgines blanques al passaport, li va demanar si podia posar el visat en una pàgina plena de segells de països Europeus i el cònsol, sense posar-hi cap objecció, va tapar els segells amb l'adhesiu del visat. Després vàrem preguntar-li si podríem tramitar el visat de Nigèria sense problemes des del Níger i va assentir amb seguretat. També ens va assegurar que a Bamako no hi havia ambaixada d'Angola (un país del qual pot ser complicat obtenir el visat). Per tant, ens vàrem trobar que en un sol matí havíem resolt tot el que pensàvem solucionar una setmana. Tot i així, vàrem decidir quedar-nos fins divendres o al fi de setmana, perquè jo volia acabar de descobrir la ciutat, havíem de treballar una mica amb Internet, havíem de comprar algunes coses (un ventilador per la calor, unes planxes per poder sortir de la sorra, fruita tropical, aigua,...), i també ens havíem de trobar amb una noia. Ens vàrem trobar amb la Melissa al Centre Cultural Francès, on vàrem sopar i assistir a un interessant concert. Mentre sopàvem en un pati d'arcades, amb un jardí central, grans ventiladors al sostre, confortables cadires i sofàs, clients blancs i cambrers negres; em vaig sentir transportat a l'època colonial, sobretot pel contrast que es respirava a fora. Durant el sopar, la Melissa, ens va explicar que era d'origen canadenc i que treballava de voluntària per l'organització Right to Play. L'Alexandra hi va intimar més que jo, conversant-hi més, perquè segurament, la seva presència occidental actuava com un bàlsam a les emocionats experiències que estàvem vivint. En acabar de sopar, vàrem acompanyar la Melissa fins a una sala abarrotada, on un grup haitià anomenant Bélo va aconseguir que les butaques on seiem es fessin incòmodes degut al ritme que t'induïa de ballar. Els propers dies vàrem retrobar-nos tres vegades més amb la Melissa, al seu barri. De fet vàrem moure l'autocaravana a prop d'on ella vivia, perquè apart de semblar segur, ens van fer fora de l'aparcament de l'hotel on ens havíem acomodat sense pagar. Ens vàrem retrobar en un restaurant econòmic i tradicional, en un modern local pintat a ratlles vermelles i blanques, i en una terrassa on vàrem conèixer alguns dels amics de la Melissa: uns tibats marines de l'ambaixada americana, unes noies americanes que coquetejaven amb qualsevol i uns treballadors Sud-africans blancs, amb un dels quals vàrem quedar de trobar-nos quan arribéssim al seu país en tres o quatre mesos. No ha estat fins aquest matí que he visitat a fons el mercat que s'escampava per un llarg carrer i els adjacents. Els dies anteriors m'havia acostumat a l'ambient caòtic de Bamako i això m'ha ajudat a moure'm amb confiança entre nois i homes corpulents i alts que vestien roba vella d'estil europeu, igual que les noies, voluptuoses i amb el cabell curt i trenat, molt més destapades que ens els països anteriors. Tots ells, juntament amb dones grans i grosses i homes vestint robes amples i lleugeres, compraven o venien en petites parades o botiguetes de tot tipus: verdures, fruites tropicals, carn arrebossada de mosques, peix sec, begudes, caixes, roba, matalassos, motocicletes, andròmines,... La gent era simpàtica i de tant en tant em paraven per intentar-me vendre quelcom o simplement per donar-me conversa, preguntant-me què buscava, sobre el meu origen o sobre la meva opinió de Mali. De totes maneres, algunes vegades, al parar-me a fer alguna foto enfocant sobre el mercat en general o sobre alguna escena en particular, alguna veu llunyana i forta semblava protestar. Així doncs, més tard, quan he alçat de nou la càmera i una veu al meu costat ha cridat "No!", m'he girat i he preguntat: - Perquè no? - Perquè llavors tornaràs al teu país mostrant que Mali és brut i pobre. - Que no, Mali és molt bonic, mira aquesta escena - he indicat a l'home atraient-lo cap a mi - es plena de colors, d'activitat i de cares somrients. L'home ha semblat convençut i després de prendre la foto, s'ha començat a interessar sobre mi i finalment m'ha deixat fer-li una foto amb la seva parada de roba de fons. Per la tarda ens hem dirigit a l'altre punt d'interès de la ciutat (el primer són els mercats): el punt G, enfilat en una muntanya des d'on es pot contemplar tota la ciutat als peus, coberta d'arbres i encalitjada per la contaminació, i al fons, el gran riu Niger que creua ignorat per la ciutat. Segou (veure sobre mapa) 21/04/2007:
Hem passat un dia molt agradable a Segou. Ahir al migdia vàrem sortir de Bamako i vàrem arribar a Segou quan ja fosquejava. Vàrem aparcar en una gran esplanada vora al riu Níger, on els dilluns es celebra el mercat, i aquest matí hem sortit a passejar pel poble que s'estén apaciblement al llarg del riu. A la riba del riu hi havia diverses dones i noies rentant roba, algunes d'elles amb el tors descobert; alguns nois pescant amb canya i xarxa; i al fons, algunes piragües amb més pescadors. Se'ns ha apropat un noi que ja havíem trobat ahir i ens ha demanat si volíem visitar l'altre riba del riu o altres indrets interessants de Mali. L'hi hem comentat que després en parlaríem i hem seguit la caminada sols. Hem tornat pel carrer principal del poble, saludant la gent tranquil·la ajaguda a l'ombra de grans arbres o d'antics edificis colonials. Al arribar a l'autocaravana se'ns ha tornat a apropar el mateix noi d'abans, i després de negociar una bona estona hem acordat que a la tarda ens portaria a l'altre riba amb una piragua i ens guiaria per dos pobles, tot per uns 8 euros. M'ha costat convèncer l'Alexandra, però al final també ha pujat a la piragua, amb cara d'espant, ja que no sap nedar i tenia pànic a naufragar. Al cap de poca estona hem arribat al "campament Bozo", un poble de pescadors nòmades. Segons ens ha explicat l'Abdoulaye, el nostre guia, el pescadors emigren del poble durant tres mesos l'any per pescar al llarg del riu Níger i vendre el peix a diferents poblats. Hem entrat al poble de cases de fang i altres de palla i un grup de nens ens ha sortit a rebre. De seguida han perdut la timidesa, ens han pres les mans - o dits, perquè no teníem prous mans per tots els nens -, han admirat encuriosits la nostra pell blanca i ens han començat a guiar pel poble, mentre saludàvem les dones que preparaven menjar pels peixos i els homes que arreglaven trampes per a peixos, xarxes o preparaven hams, clavant trossos de sabó com a esquer. A la sortida del poble m'he adonat que en comptes de dirigir-nos al segon poble que havíem negociat amb el preu, estàvem tornant a Segou. Li ho he fet notar al guia, aquest ha parlat amb el barquer i finalment ens ha comentat que aniríem a Segou a buscar uns altres turistes i després tornaríem. Però a Segou he perdut la pista de l'Abdoulaye i la piragua no ha tornat a salpar. M'he molestat. He anat a l'oficina de guies, que estava buida, i m'he començat a queixar davant d'alguns nois que reposaven sota un arbre proper que si no solucionava el problema amb l'Abdoulaye aniria a la policia a denunciar-ho, i per a que quedés més clar, he escrit totes les dades de l'oficina en una llibreta. Els nois que reposaven han enviat alguns missatgers a trobar que ha aparegut al cap de dues hores, mentre estàvem prenent el té amb uns altres nois que l'Alexandra s'havia trobat. He anat a l'oficina amb l'Abdoulaye i després de parlar-ne amb el secretari de l'organització hem acordat que em tornarien uns dos euros, tot i que han culpat al barquer del malentès. Al vespre, els nois que l'Alexandra havia trobat i l'Abdoulaye se'ns han disputat per acompanyar-nos a una discoteca, molt cara segons els preus als que estàvem acostumats però gratis per als nostres acompanyants (els nous amics de l'Alexandra). La música era africana, amb un ritme canviant que només es podia ballar d'una manera extravagant. Quan l'ambient s'ha animat hem sortit a ballar intentant moure el cos amb moviments amples i ràpids, com ho feien ells, de totes maneres ens hem cansat aviat i hem marxat. De tornada a l'autocaravana ens hem trobat l'Abdoulaye dormint sobre una manta al carrer: no havia trobat ningú a qui guiar fins a la discoteca. Djené (veure sobre mapa) 23/04/2007:
Al sortir de Segou ens vàrem trobar, enmig de la gent venent o deambulant pel costat de la carretera, un home blanc que ens va fer el signe d'autoestop. En aquests temes l'Alexandra sempre té l'última paraula i va accedir a parar. L'home es va mostrar molt agraït i encara més per la nostra destinació (Djené) ja que, segons ens va explicar, havia perdut uns amics a Bamako i esperava trobar-los a Djené o Mopti. L'home, proper als cinquanta anys, es deia Rijaard i era d'origen holandès, tot i que gràcies a alguna herència familiar havia passat casi tota la vida viatjant, principalment per Àfrica. Havent explicat això, el vaig col·lapsar a preguntes sobre els diferents països que pensàvem visitar, sobre l'estat de les carreteres, itineraris recomanats, situació política,... Més tard la conversa va derivar cap a la religió, ja que semblava un coneixedor profund del Islam, i la política. Vàrem deixar en Rijaard a l'encreuament cap a Djené perquè finalment va preferir dirigir-se cap a Mopti. A l'encreuament vàrem saludar uns francesos que havíem vist la nit anterior a Segou, ens els vàrem tornar a trobar al ferry que creuava un ramal del Níger, on vàrem quedar per sopar a la nit. Mentre sopàvem amb en Benjamin i la Marianne, dos joves i tímids professors que estaven gaudint de dues setmanes de vacances, ens vàrem anunciar que l'endemà dilluns no hi hauria mercat, un dels principals atractius del poble, perquè hi havia previst l'arribada del president de Mali a fer campanya electoral. Avui m'he despertat d'hora i he sortit a passejar per Djené mentre l'Alexandra encara dormia. Al sortir de l'autocaravana m'he trobat un noi de robes esparracades i somrient que m'ha començat a parlar en anglès. Mentre m'anava seguint o guiant, m'ha explicat que era de Ghana i que feia un any que estava a Mali, tot i que no n'he entès els motius. Hem passat per davant de la gran Mesquita, l'edifici de fang més gran del món que ha donat fama al poble i a continuació ens hem desviat cap a l'est, per carrerons amb el clavegueram excavat al centre, entre cases de fang senzilles i sense pintar i algunes escoles alcoràniques. Els nens s'asseien al voltant d'un mestre, recitant les seves taules alcoràniques, mentre el mestre escrivia nous versos pels nois que ja havien memoritzat els anteriors. En tornar, m'he trobat l'Alexandra ja desperta i els francesos i el seu guia a punt d'iniciar la seva caminada. Ens hem afegit a ells i hem visitat l'oest de la ciutat, on hi ha una tomba d'una jove noia sacrificada (ella es va oferir segons els locals) al segle nou, després que un líder religiós local decidís que el poble estava corrupte. En tornar al centre ens hem trobat una gentassa que estava esperant el president de Mali amb crits i eslògans. Ens hem aïllat una mica de la histèria col·lectiva bevent un refresc en un bar. Allà he preguntat al guia sobre la pobresa a Mali que segons els organismes internacionals és el quart país més pobre del món. Ell ha comentat que no es creu aquesta dada i que per exemple, des del 1993 no hi ha fam a Mali. D'altre banda, si es moren un de cada cinc nens abans d'arribar els cinc anys, és perquè les famílies no en tenen cura - segons ell. A fora, els crits de la multitud esperant el president pujaven de to, llavors el guia ha comentat que si ell fos president es compraria un ferrari 4x4 i s'ha mantingut una estona somiejant amb la idea. A la tarda, després de la visita llampec del president, Djené ha tornat a la tranquil·litat i s'han instal·lat les parades del mercat que no s'havia pogut celebrar al matí. Així doncs, he pogut gaudir d'una interessant passejada per la gran esplanada davant la mesquita atapeïda de dones i homes comprant i venent qualsevol cosa: ferro i cargols, ampolles de plàstic, olles, grans carbasses buidades, espècies, espaguetis cuinats a granel, mangos, vegetals, peix sec, animals,... Sevare (veure sobre mapa) 26/04/2007:
Hem aprofitat l'hospitalitat d'en Willem per a posar-nos malats. En Willem és un holandès de cabells blancs que fa uns pocs mesos s'ha traslladat a viure a Sevare, a prop de Mopti, perquè apart d'estar enamorat de Mali té dos fills adoptats al poble que ja són grans. La casa d'en Willem és senzilla, fresca y confortable, amb una terrassa amb un gran sostre de palla que destaca entre les cases veïnes. Vàrem arribar el dimarts al migdia provinents de Djené. Feia calor i com que no hi havia cap ombra pels voltants i el sol abrasava verticalment, en Willem ens va proposar d'aparcar en un hospital de la maternitat proper, construït per una empresa italiana en motiu del seu cinquantè aniversari. En tornar de l'hospital, vàrem conèixer dues invitades d'en Willem, l'Angelica i la Sana, provinents de New Mexico (USA) i Holanda respectivament. L'Angèlica, tot i manifestar que tenia mal de coll i no es trobava gaire bé, somreia tota l'estona. La Sana era molt més introvertida, però al qüestionar-la va començar a explicar que treballava amb les Nacions Unides al Darfur, Sudan. Em vaig interessar per la situació, que tot i semblar millorar en els últims anys, sembla molt complexa i de difícil solució. L'endemà, les dues noies van marxar cap al país Dogon i nosaltres ens vàrem quedar amb la intenció de relaxar-nos pel matí i visitar Mopti a la tarda. Però tot i que vàrem relaxar-nos, no va ser del tot plaent, perquè sentíem un mal estar general i falta d'energia. De totes maneres, a la tarda vàrem visitar Mopti, una ciutat costera al bulliciós riu Níger, amb una atractiva però nova mesquita i amb un gran mercat sense massa interès. Avui havíem planejat de dirigir-nos al país Dogon, però ahir el vespre vàrem anar dormir amb febre (l'Alexandra 39º) i hem decidit de continuar el dia d'avui estirats als llits de casa en Willem, que es preocupava que no tinguéssim malària. Però cap a la tarda les energies han tornat i al vespre ja ens hem sentit capaços de sortir l'endemà a descobrir el País Dogon. --- A casa d'en Willem vaig entrevistar un noi anomenat Hamidou. En Hamidou opinava que el principal problema del món era la sida. La solució estaria en l'educació de la gent per a prevenir-la. El tractament no és la solució ja que pocs al món el poden pagar. El principal problema a Mali és la pobresa i falta d'aigua. La solució seria fer més pous per a tothom. En Hamidou no és del tot feliç perquè no té els mitjans per a ser-ho. Si tingués més diners seria més feliç. Per tant, el secret de la felicitat són els diners: com es pot ser feliç si no hi ha diner per a menjar, salut i l'educació? Sanga ? País Dogon (veure sobre mapa) 28/04/2007:
- Po. - O, u sevo. - Sevo. - U mana sevo. - Sevo. - U gini sevo. - Sevo. - O. - U sevo. - Sevo. - U mana sevo. - Sevo. - U gini sevo. - Sevo. - O. (Bon dia, com estàs? I els teus pares? I la família?) Aquesta salutació-conversa extensa i repetitiva que el nostre guia, l'Aldiouma, entonava cada vegada que ens creuàvem amb algú demostra la tranquil·litat amb que viuen els Dogon, una tribu famosa per habitar una llarga falla de 250 quilometres i altures de fins a 400 metres. De totes maneres, l'Aldiouma ens ha explicat que els Dogon no sempre havien habitat aquestes terres. Uns mil anys enrere, una altre tribu caçadora-recolectora anomenada Telem ocupaven centenars de coves naturals entaforades als precipicis. La principal raó per a viure en les coves dels penya-segats era per a protegir-se dels lleons i altres animals salvatges. Però com ho feien els Telem per escalar fins a les coves i construir-hi les seves cases i també cementiris? Segons l'Aldiouma, els Telem coneixien una paraula màgica que els permetia d'escalar amb gran agilitat. Quan els Dogon van arribar, es van apropiar de les planes; tot i que, amb l'ajuda dels Telem i la seva paraula màgica, van començar a enterrar els morts a les coves, perquè així els animals salvatges no hi podien accedir. Però els Dogon eren una tribu que vivia del conreu i les pastures, així doncs, van talar el bosc i van allunyar els mitjans de subsistència dels Telem, veient-se obligats al cap d'uns tres segles de convivència a emigrar cap al sud, cap a l'actual Burkina Faso. Havíem arribat ahir el migdia a Sanga, després de circular durant dues hores i mitja per una terrible pista de 45 quilòmetres que partia de Bandiagara. A Sanga varem estar negociant una bona estona amb un guia recomanat per en Willem, però finalment ens vàrem posar d'acord en el preu i ens va guiar tot seguit cap a les afores de la vila on es celebrava un funeral, amb timbals, cants, balls, representacions guerreres, pólvora i màscares espectaculars. A continuació ens vàrem dirigir cap a la falla que es desplomava en un poble proper, Gogoli. Davant nostre teníem una vista fantàstica: unes cases amb parets de fang i sostre de palla que desafiaven el vertigen, diverses tombes i antigues cases (cases troglodites) enclavades al mig de la caiguda, i a baix, entre les roques i els pocs arbres, un altre poble de construccions fràgils (Banani) seguit d'una estepa infinita, travessada per una gran duna. Hem començat a descendir pel precipici, lentament, a través d'una esquerda que no haguéssim trobat per nosaltres mateixos. A baix, hem creuat el tranquil poble de Banani, passant pel costat d'un gruixut cobert de palla on es reuneixen els ancians, fins a deixar-nos caure en un senzill hotel que ens esperava al final. Mentre esperàvem el sopar hem començat a conversar amb el guia de diferents temes, però aquest ha semblat encendre's una mica quan li he preguntat si la gent a l'Àfrica o per exemple al país Dogon era feliç. - Com poden ser feliços si moltes vegades no tenen què menjar? Si no hi ha salut o aigua potable per beure? - va començar a respondre -, potser creus que viure en família és una font de felicitat, però no ho és quan és una obligació i tots hem de compartir una única habitació en una petita casa. Vosaltres, i molts altres Europeus podeu viatjar per tot el món i conèixer noves cultures, però nosaltres estem obligats a restar aquí i encara ens hem de considerar afortunats si podem treballar de guies. I vosaltres, els turistes, tot i conèixer totes aquestes dificultats encara ens discutiu les nostres tarifes... Hem dormit a la terrassa de l'hotel sota la llum de la lluna i després de les estrelles i ens hem despertat aquest matí amb els primers rajos del sol. Tan bon punt hem acabat d'esmorzar ens hem posat en marxa per l'estepa que s'estenia davant la falla inexpugnable, però plena de cases i tombes troglodites. Al cap d'uns pocs quilòmetres hem arribat a un altre poble anomenat Ireli, que s'enfilava per les roques fins al peu del penya-segat que ocultava noves tombes. Hem descansat darrera la casa de la vila, un cobert amb un gran sostre de palla i unes vistoses pintures d'animals. El sol s'apropava al centre del cel i el guia ens ha animat a seguir la marxa, pujant entre les roques del poble i després per una fissura oculta fins aleshores. Les grans roques semblaven ocultar el pas, però el guia sabia per on franquejar-les i nosaltres el seguíem temorosos de no caure al buit. Finalment hem arribat a l'altiplà rocós, sense arbres ni ombres, casi sense aigua i un sufocant sol vertical que amb prou penes ens deixava avançar. I per fi, hem arribat a l'hotel on havíem aparcat l'autocaravana arrastrant les botes per la sorra. Però havia valgut la pena. Douenza (veure sobre mapa) 29/04/2007: Havíem negociat que l'aparcament a l'hotel estigués inclòs amb el preu de caminada, a més a més, després d'aquesta havíem consumit algunes begudes cares de l'hotel mentre ens recuperàvem. Per això m'he indignat, quan aquest matí al despertar-nos d'hora el guardià ens ha comunicat que havíem de pagar uns 5€. M'hi he negat i llavors, el guàrdia ha tancat la porta metàl·lica de l'aparcament. Tot i així he engegat l'autocaravana i m'he plantat davant la porta exigint que l'obrís, però l'altre també cridava que el pagués. Finalment he vist que la porta no estava ben travada al terra i l'he començat a empènyer suament amb el vehicle fins que aquesta s'ha obert i ens hem pogut escapar. A Douenza teníem un altre contacte d'en Rafa de CCONG i a diferència del poble de Moudjeria a Mauritània, a Douenza en Rafa era conegut, per força, doncs l'Amidou (el contacte) conduïa un tot terreny cedit per CCONG. L'Amidou tenia un taller de pneumàtics a la carretera principal, així doncs, també va ser fàcil de trobar-lo. Tant bon punt ens vàrem saludar i presentar, li vàrem demanar si podíem aparcar l'autocaravana sota una ombra i molt amablement ens va conduir fins al pati de casa seva on hi havia dos grans arbres. Allà ens va presentar la seva família, que ens va acomodar en cadires de plàstic trenat i ens va convidar a algunes begudes d'una botiga propera. Poc més tard va arribar l'Amadou, el cap de l'ONG local que gestionava les donacions de CCONG. L'Amadou semblava una persona intel·ligent, responsable i honesta. Ens va començar a explicar totes les accions que CCONG portava a cap: la construcció d'una escola a Garmi, a prop de Hombori; la construcció d'un taller-centre d'educació per a joves a Hombori; la donació d'una ambulància i medicines a l'hospital d'Hombori;... A continuació ens va explicar les possibilitats de desenvolupament de Mali, que podia venir de la ma del turisme tot i que faltaria molta inversió en aquest sentit: per exemple era inconcebible que es tardessin deu hores de tot-terreny per a recórrer 200 quilòmetres fins a Timbuktu. Apart de la calor, aquest havia estat un dels principals motius que ens havien fet descartar la destinació. --- Vaig prendre el pols al món amb l'Amadou. Opinava que el principal problema del món i també a Mali és la falta de seguretat alimentària. Hi ha massa gent que depèn de pluges que no arriben. Tothom hauria de fer un petit esforç per a la solució del problema. La seva ONG ajuda ensenyant a cultivar millor i a incrementar la capacitat dels recursos. L'Amadou es considera feliç perquè té família i perquè pot treballar per a sostenir-la. Seria més feliç treballant més per a tenir més recursos. Per tant, el secret de la felicitat és el treball: si treballes pots aconseguir les coses que desitges. Hombori (veure sobre mapa) 01/05/2007:
- Quan en Rafa arriba a Hombori, la gent ho celebra talment com si arribés el president de Mali. - Va comentar en Tonton, el marit de la Fanta, la professora de l'escola que CCONG estava construint a Garmi. Al matí havíem visitat aquesta escola acompanyats per l'Amadou que en dirigia la construcció. L'escola, erigida amb gust, estava casi acabada però en aquell moment s'estaven endarrerint, perquè la bomba del pou proper s'havia espatllat i havien de portar bidons d'aigua d'un altre pou a 5 quilòmetres. A continuació vàrem visitar la petita vila de Garmi, amb cases de fang i pedra i unes poques famílies vivint en la misèria. A Hombori, en Tonton i la Fanta ens van acollir amb els braços oberts. "Els amics d'en Rafa sempre són benvinguts", ens van manifestar. En Tonton també ens va presentar una altra dona, amb qui s'havia casat feia dos anys, perquè la primera dona, la Fanta, només havia parit nenes i ell volia un nen (de moment la segona dona li havia proporcionat una altre nena). D'altre banda, des de que la Fanta havia començat a treballar de professora, necessitaven algú que cuidés les nenes al migdia i la segona dona podia fer aquesta feina. Semblava estrany, però encara que compartissin el marit una nit cada una, les dues dones semblaven mantenir una bona relació: rient, explicant-se històries, cuidant les filles de l'altra com a pròpies,... Ens van oferir arròs Africà, senzill però bo, i seguidament vàrem iniciar una conversació molt interessant. En Tonton treballa de conseller a la comuna d'Hombori i, com a tal, coneix al detall els problemes que afecten la zona. Va comentar que actualment, a Hombori i als pobles de l'interior, hi ha fam que provoca malnutrició, cansament, malalties i gran mortalitat infantil. Sembla que un dels problemes de la fam és el poc rendiment de la terra: si a Segou produeixen 3,5 tones de mill per hectàrea, a Hombori només en produeixen 0,5. Segons en Tonton, sembla que una de les causes és la poca aigua, però l'altre és la poca rotació dels cultius i els pocs compostos utilitzats. De totes maneres, la terra es treballa a l'època de pluja i aquests mesos que el sol crema sense parar, la gent es queda sense feina. N'hi ha que emigren durant l'època seca a la capital o a Costa d'Ivori però la solució a llarg termini seria entregar microcrèdits entre la població per a iniciar negocis d'artesania, ramaders o comerços (aquesta és una de les peticions que han fet a CCONG). Un altre problema afegit a la fam és la falta d'aigua, i no només per a conrear sinó també per al consum humà. Mentre conversàvem, en Tonton va comentar que feia més de quatre hores que havia enviat la seva filla a buscar aigua al pou del poble i encara no havia tornat. El pou casi no té aigua i aquest s'omple molt lentament, així doncs, les dones s'esperen o hi van de nit, perquè de nit el pou té una mica més d'aigua. Després de la seva exposició m'he quedat sense preguntes i m'he entristit. Fa mil·lennis i segles que el Sahel es va assecant, antigament era una zona pròspera en comerç i agricultura, però ara ja fa temps que només s'hi veu misèria. Al 2004 la zona va patir una mortífera plaga de llagostes i en Tonton va pensar que havia arribat la fi del món, però jo penso que la fi del Sahel serà una mica més llarga i dramàtica amb el canvi climàtic que ja s'està fent notar. Quan el sol va abandonar la seva posició dominant i l'aire es va fer més respirable vàrem sortir a passejar per Hombori, visitant la "casa dels joves" que CCONG estava construint i coneixent algunes personalitats del poble. Mentre reposàvem amb una beguda entre les mans es van apropar una parella de francesos, en Michele i la Michelle, segurament ja jubilats, que estaven recorrent Àfrica amb bicicleta (http://tandemichels.spaces.live.com). Pensaven restar una temporada a Gao on tenien uns amics per després seguir cap al sud, sense cap itinerari traçat de moment. - I com ho feu per l'aigua - Vaig preguntar-los després de fer tres o quatre glops a la meva beguda. - No la podem comprar, perquè aniríem massa carregats. Per tant la demanem a la gent i després la filtrem i purifiquem. - Però, per exemple al Sahara Occidental, com ho vareu fer? Varen somriure. - Cada 130 quilòmetres hi ha una antena de telefonia i a sota un vigilant. Era molt agradable després de cada etapa compartir aigua, te i menjar amb ells. Avui a la tarda ens hem tornat a trobar amb els Michels continuat la agradable conversa, després d'un dia calorós que hem passat reposant com gossos. Gao (veure sobre mapa) 02/05/2007:
Quan aquest matí ens hem trobat els Michels a la carretera, ells ja portaven uns 40 quilòmetres pedalats. Tot i així, ells no arribarien a Gao fins al cap de tres dies. Ens han donat records per la Famou i en Mahamane, una família de Gao que ells anaven a visitar (pedalant des de França!), i ens hem acomiadat. A Gao ens hem dirigit al Comandament Naval on treballava en Mahamane i al cap d'una estona, s'ha presentat la Famou, que ja havia estat avisada pels Michels que arribaríem. Ens hem acomodat a l'aparcament del Comandament Naval i hem quedat per retrobar-nos a la tarda. Així doncs hem aprofitat per a reposar a l'autocaravana, passejar pel mercat i tornar a reposar en un Bar. Més tard, tal com hem quedat, la Famou ens ha vingut a buscar i l'hem seguit fins a casa seva, una senzilla construcció de fang de dues plantes. Ens hem acomodat en dos cadires trenades amb plàstic i hem començat a conversar obertament. Hem parlat dels Michels, que segons ella estaven bojos de voler creuar el continent Africà amb bicicleta. Després ens ha comentat que ella és nascuda al Níger, i que actualment no hi ha problemes al seu país, tot i que potser sí els trobarem a Nigèria, on properament hi haurà eleccions. S'ha anat fent fosc i ens ha comentat que no tenien electricitat, perquè tenien diversos rebuts pendents de pagar i els l'havien tallat. A continuació, ens han invitat a sopar un deliciós Nyam, un tubercle d'un gust semblant a la patata, però més fibrós. I finalment, al acomiadar-nos, he exclamat agraït: - Després d'aquesta velada tant fantàstica, no m'estranya que els Michels vinguin de França amb bicicleta només per a veure-us. Niger Niamey (veure sobre mapa) 03/05/2007:
Avui ha estat el dia més calorós, i així ens ho han confirmat els oficials de la frontera, però com que hem estat casi tot al dia conduint amb l'aire condicionat només en hem sufocat amb els 45º les poques estones que hem hagut de sortir del cotxe per a tramitar els papers amb els oficials de les dues fronteres, que per cert, han estat molt eficients y ràpids, sense demanar-nos regals. L'única experiència negativa ha estat al matí, quan després de visitar la bonica tomba de fang de l'Askia, hem creuat un control de policia a la sortida de Gao lentament però sense parar, com en casi tot Mali, però aquest cop un policia ens ha fet senyals enèrgics d'aturar-nos. M'he dirigit a la caseta del policia amb tots els papers i després d'analitzar-los una estona l'oficial m'ha anunciat que li hauria de pagar uns 2 euros per no aturar-me al control. Jo m'he posat a riure, però després, mirant la cara de pomes agres del policia he comprés que no era broma. He intentat argumentar amb ell però aquest semblava molt enfadat, autoritari i dèspota. Fins i tot he pensat que em pegaria quan m'he quedat una bona estona aguantant-li la mirada mentre ell m'apuntava amb el nit a menys d'un centímetre de la meva cara. Poc després he marxat indignat cridant que no li donaria cap regal i que ja em tornaria els passaports quan volgués. M'ha cridat que m'aturés, però naturalment no aniria a disparar a un turista, i he seguit caminant. Al cap de poc, el policia també ha arribat a l'autocaravana però, quan ha vist com jo escopia aigua mentre bevia i l'amenaçava al mateix temps, ha decidit tornar-me els passaports. Podria dir que la carretera també ha estat una altre experiència negativa, però lentament i amb paciència hem anat circulant per 150 quilometres de pista arrugada sense que passés res, només perdent 5 hores. I gràcies a la extraordinària eficiència i simpatia dels oficials de la frontera, hem pogut arribar a Niamey la mateixa nit, havent de conduir només uns 40 quilòmetres en la absoluta foscor. 07/05/2007:
Una molt bona manera de combatre el calor i recuperar energies és restar uns quants dies en un hotel de luxe refrescant-nos de tant en tant a la seva piscina. La primera nit la vàrem passar en un càmping, una opció cara però segura, ja que havíem arribat de nit. Però el següent dia vàrem moure l'autocaravana a l'ombra en un aparcament d'un luxós hotel. Cada dia pagàvem per banyar-nos a la piscina, fet que indirectament en va donar el dret d'aparcar gratuïtament a l'hotel. Durant l'estada a la piscina vàrem conèixer diversa gent interessant que s'allotjaven a l'hotel: una noia canadenca que estava treballant de periodista a Ghana i es trobava al Níger visitant la seva mare, un senyor que estava encarregat d'iniciar els tràmits per obrir la nova ambaixada espanyola a Niamey i unes noies de Madrid que estaven treballant per una ONG analitzant si les ONGs locals i internacionals estaven treballant correctament. Les noies de Madrid ens van explicar que tot i que el Níger és el país amb l'índex de desenvolupament humà més baix del món, el govern no ho reconeix, provocant que les ONGs del primer món no hi destinin masses recursos. A Niamey També ens vàrem trobar amb en Roland d'hospitalityclub.org (un web d'Internet que utilitzàvem per a contactar gent durant el viatge), que ens va invitar a una festa d'expatriats, on hi havia música, abundant alcohol i jovent amb ganes d'evadir-se. En Roland ens va explicar que feia un any que treballava per la ONU al Níger però no estava massa content, perquè preferiria alguna altre destinació, a l'Àsia per exemple. Va explicar que el govern del Níger és molt corrupte, encara que potser està fent passos per a canviar-ho, per exemple empresonant a dos ministres, un d'ells el d'educació que s'embutxacava bona parts del diner que arribava al país per a construir escoles. Després de tres dies torrant-nos a la piscina, avui he sortit a conèixer una mica Niamey. He agafat un taxi compartit cap al petit mercat i després cap al gran mercat. La diferència bàsica dels dos és la mida, naturalment, però també la disposició, ja que en el mercat petit les diferents parades de carn, verdures, fruites, alimentació, neteja, roba,... estan barrejades, en canvi en el gran mercat es troben agrupades per tipus. L'ambient en els dos mercats era relaxat i sense aglomeracions, possiblement per ser un dilluns al matí. Havia llegit sobre possibles lladregots, però l'única precaució que he tingut és d'evitar que els nens mendicants no se m'apropessin massa. De tant en tant algun venedor captava la meva atenció cridant-me "patron" i si en algun cas els demanava permís per a fotografiar-los em deixaven fer amb la mirada perduda. A les afores del mercat, Niamey semblava una ciutat més desenvolupada que Bamako, més neta (però no gaire més), amb més carrers asfaltats i edificis més alts i moderns. En tornar de la passejada i després de nedar una estona, l'Alexandra m'ha comentat: - Mira el color del cel. He mirat el color vermellós de l'horitzó i he comentat: - Sembla que s'apropa pluja. Però tant bon punt he acabat la frase, ha arribat una forta ventada arrossegant fulles i pols. La visibilitat s'ha reduït a menys de cent metres i el cel s'ha tenyit d'un vermell encara més esfereïdor. Hem marxat corrents cap a l'autocaravana, amb els ulls mig closos per la pols, i al cap de poc s'ha posat a ploure. Però ha anat bé, perquè per una sola nit hem pogut dormir frescos. 08/05/2007:
Avui havíem d'haver marxat de Niamey. L'única cosa que ens hi reté és la obtenció del visat de Nigèria. Quan el tinguem seguirem recorrent el sud del Níger fins a l'última ciutat des de la qual és possible saltar a Nigèria. Llavors correrem els 500 quilòmetres que ens separaran del Camerun per no tenir cap problema amb les corruptes autoritats i perillosos habitants de Nigèria (segons informacions extraoficials). Avui al matí hem arribat a l'ambaixada de Nigèria, un dimarts a les 10, el dia i hora que oficialment s'expedeixen visats, però el vigilant ens ha informant que l'ambaixador era fora i que potser arribaria a les 12. Hem aprofitat per a tornar al centre. De camí ens hem aturat per a tirar dues bosses d'escombraries en un abocador que hi ha entre els edificis. Al baixar amb les bosses se m'ha apropat un noi amb una samarreta estripada i del color de la brutícia que m'ha pres les bosses de les mans i se les ha emportat en un racó, on les ha obert per aprofitar-ne alguna cosa, potser per a menjar. Al centre he aparcat al costat del Banc Central de l'Àfrica de l'Oest, on hi ha una colònia de grans ratapinyades fructíferes penjades dels arbres. Mentre els feia unes fotos, se m'ha apropat un vigilant informant-me que estava prohibit fer fotos sense permís. Jo ja havia acabat de fer les fotos que volia i l'he deixat amb un pam de nas quan li he demanat disculpes i li he dit que ja deixava de fer fotos, perquè no ha sabut com guanyar-se el suborn. Cap a les 12 hem tornat a l'ambaixada de Nigèria. Allà ens ha atès una dona que ens ha fet completar uns formularis, però en acabar ens ha informat que l'ambaixador no hi era i que hauríem de tornar l'endemà al matí a buscar els visats. Davant la impossibilitat d'abandonar Niamey com a mínim fins demà, hem anat a visitar el Museu Nacional del Níger, que realment valia la pena. Amb un petit zoològic amb els animals tristos i acalorats i uns pavellons que representaven la cultura al Níger i alguns descobriments paleontològics que s'han fet al país, destacant diverses ossaments de dinosaures i el crani d'un extingit cocodril que tenia una llargària de 15 metres! L'Alexandra s'ha impressionat més amb els hipopòtams que descansaven al costat d'una piscina suant sang (era normal segons el guardià). S'ha posat a xiular-los i a ballar, però aquests han seguit amb la seva llarga migdiada sense immutar-se. Koure (veure sobre mapa) 09/05/2007:
Al final hem pogut marxar de Niamey, tot i que en arribar a l'ambaixada de Nigèria la dona que ens va atendre ahir ens ha fet esperar una hora i mitja fins que una altre dona amb cara de pocs amics i autoritària ens ha rebut. Al llarg de la conversa la dona s'ha anat suavitzant i fins i tot ha resultat simpàtica, explicant que era la única cristiana a l'ambaixada i que era complicat fer-se respectar. Finalment, la dona ha aconseguit l'autorització del cònsol per al nostre visat i només ens ha calgut esperar una altre hora i mitja per a tenir-ho tot en ordre. La tarda ha estat molt més interessant. Ens hem arribat a Kouré, a pocs quilòmetres de Niamey, on hi una reserva de girafes, les últimes existents a l'Àfrica de l'Oest. Hem pagat les taxes per persona, vehicle i guia obligatori i ens hem començat a endinsar per una planícia àrida casi sense camins. Hem anat avançant entre la sorra, roques i matolls sense trobar cap girafa. El guia s'ha enfilat a una torre de vigilància i tampoc ha vist res. Hem seguit conduint mentre el guia rebia algunes trucades informant-lo que no se sabia on eren les girafes - segons ens ha comentat, érem els primers turistes de l'any al parc. Però finalment, molt abans que nosaltres les poguéssim visualitzar, el guia ens ha anunciat que les havia vist. Eren quatre, però més endavant hem trobat un altre grup d'unes deu o quinze. Al parc no hi ha animals salvatges, per tant ha estat una delícia poder baixar del cotxe i passejar-nos entre aquests altíssims mamífers, mentre reposaven, menjaven, ens observaven o s'allunyaven de nosaltres amb el seu caminar tranquil i elegant. Maradi (veure sobre mapa) 11/05/2007:
Ahir, el dia era gris, i també escriuria lleig si no fos perquè la boirina apagava la llum del sol i la seva insuportable calor. Vàrem començar a circular cap a Maradi per una carretera excel·lent que justificava el petit peatge que vàrem haver de pagar, però a mesura que anàvem deixant enrere terres àrides i petits poblats de fang i graners de palla, van començar a aparèixer forats que vàrem anar esquivant fent eslàlom. Ens vàrem aturar al costat d'un llac (o mar, com en diuen ells) per dinar. El indret era solitari, però de seguida va aparèixer un jove que sense dir res es va repenjar en un arbre observant-nos. En marxar, el jove va recollir la recompensa a l'espera, unes botelles buides i unes verdures mig podrides que havíem tirat a la sorra. A mesura que els forats a la carretera es feien més freqüents, i fins i tot ensopegava en algun d'ells, vaig començar a notar que el motor del cotxe perdia potència. Vaig pensar que el problema es podia deure a la mala qualitat del gasoil que havia carregat al matí, sobretot perquè semblava que perdia potència a intervals. D'altre banda, també vaig observar que el tub d'escapament emetia fums més aviat negres, fet que indicava una mala combustió, possiblement perquè no arribava suficient aire al motor. Ens vàrem parar un parell de vegades i vàrem obrir el capó sense observar res d'anormal, però en una petita pujada el cotxe va semblar que s'anava a aturar i de sobte es va encendre el llumet de la temperatura del motor. Vaig parar de seguida i al obrir el capó per tercera vegada, i va ser l'Alexandra la que va veure que el dipòsit del líquid refrigerant estava completament buit. El motor gotejava, però no vaig descobrir d'on, tot i així vaig carregar el dipòsit d'aigua i, per si de cas, vaig canviar el filtre de l'aire i vàrem seguir la marxa. Vàrem parar alguna altre vegada per a carregar més aigua, però a part d'això semblava que la potència del motor tornava a ser com abans. No volíem passar la nit en un petit poble ple de nens empipadors i vàrem decidir d'acampar al mig de la sabana, darrera uns arbres. Vaig estudiar diferents vies de sortida en el cas que ens volguessin atracar per la nit, però no ha passar res, a excepció de l'ensurt que ens hem donat aquesta matinada, quan abans de clarejar han passat dos camells amb dos homes al damunt parlant baixet. Al matí he obert el capó amb la intenció de solucionar el problema de l'aigua que gotejava. Hi havia restes d'aigua blava assecada per tot el motor, tot i així he pensat que el problema es podia trobar en una junta i per a comprovar-ho he desmuntat la caixa de fusibles per a accedir-hi. Però no hi ha hagut sort. He acabat descobrint que l'aigua s'escapava per sota el radiador i he acabat informant a l'Alexandra que hauríem de trobar un taller on l'arreglessin. L'Alexandra s'ha empipat com una mona, dient que tot era culpa meva, per voler veure les girafes amb el cotxe i per córrer massa per les males carreteres, i que si portàvem el cotxe en un taller ens cobrarien molt més que a Europa a canvi d'espatllar-lo més del que estava. Hem arribat a Maradi parant de tant en tant per omplir el dipòsit del líquid refrigerant. A la ciutat hem preguntat on podíem trobar un taller i de seguida un xicot s'ha ofert per a guiar-nos amb la seva moto fins a un taller a l'aire lliure. He situat l'autocaravana sobre un forat on un noi i jo hem baixat per observar millor el problema. M'ha costat acceptar-ho, però finalment m'he deixat convèncer pel noi que m'ha informat que haurien de treure el radiador i portar-lo a un altre taller a arreglar-lo. He preguntat quan em cobrarien per tot, i durant la negociació amb l'amo, he proposat de pagar uns 50€. Però el jefe no entenia el què li proposava, fins que he entès que li estava oferint massa. En qualsevol cas el preu ja havia estat fixat i de seguida s'han posat mans a l'obra, descargolant entre quatre tots els cargols que podien fins que han alliberat el radiador del motor. Jo anava controlant que no trenquessin o s'emportessin res i a continuació els he acompanyat a l'altre taller de reparació de radiadors. L'encarregat del taller dels radiadors s'ha estat estudiant el meu radiador fins que ha deduït on es hi havia l'escapament. Amb unes alicates, ha trencat pels dos extrems la petita canonada foradada i a continuació ha posat a escalfar un petit martell en unes brases. L'encarrega ha vist la meva cara estranyada i m'ha preguntat: - T'agrada com treballem a l'Àfrica? - Sí, és molt interessant, a Europa segurament m'haurien canviat tot el radiador. A continuació ha agafat una barra de plom i utilitzant el martell de les brases l'ha fos sobre els dos forats deixats per la canonada extreta. Amb el radiador arreglat hem tornat a l'autocaravana i el mateix equip de quatre persones l'han tornat a muntar en un tres i no res. Només havien passat quatre hores des que havia arribat al taller (incloent la mitja hora de negociació i els vint minuts de pregaria) i m'han demanat que engegués el motor. Ho he fet incrèdul i l'he deixat engegat esperant que s'incrementés la temperatura, però no, el radiador s'ha mantingut ferm i no ha deixat anar cap més gota d'aigua. Zinder (veure sobre mapa) 12/05/2007:
Ahir al vespre vàrem conèixer tres francesos cooperants que ens van invitar a sopar a casa seva. Llavors em vaig adonar que al Níger no havíem conegut cap persona local i és una llàstima, perquè semblen molt amables i amigables. Aquest matí, al marxar de Maradí ho hem estat comentant, amb l'Alexandra, per tot arreu ens donen benvingudes, ens saluden amb bon dies i com estàs, i si als nens els dius que no hi ha "cados" (regals) de seguida ho accepten amb un somriure, però per altre banda, potser són menys hospitalaris. De Maradí ens hem arribat a Zinder, una gran ciutat que hem trobat molt tranquil·la. Hem sortit a passejar a la tarda per un barri que recomanava la guia, però ens ha decebut una mica, tot i que hi havia algunes cases pintades de vius colors i uns simpàtics nens que ens han estat acompanyant tota l'estona. ‹ Anterior (13/03/2007) MES Següent (2007-05-12)› ‹ Anterior (2007-03-10 - Morroco) PAÍS Següent (2007-04-14 - Mali)› |
|
)
)
