| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (13/06/2006) MES Següent (2006-08-12)› ‹ Anterior (2006-07-08 - Finland) PAÍS Següent (2006-07-24 - Sweden)› Norway Nordkapp (veure sobre mapa) 19/07/2006:
Després d’una setmana circulant direcció nord per una Finlàndia plana i plena de llacs hem arribat a Nord Cap. La “fi de la civilització”, utilitzant paraules de l’Alexandra. Arribar-hi és una fita, un destí, com pujar al cim d’una muntanya, però si no gaudeixes del camí no val la pena realitzar l’esforç. El dijous, encara amb la fixació de trobar una platja deserta vàrem començar a fer camí cap a Tampere, on divendres ens havíem de trobar amb uns amics, una festa de hospitalityclub. Segons el mapa, a mig camí hi havia uns llacs, i efectivament n’hi havia un de molt gran. Ens vàrem aturar al costat d’un mapa on indicava tots els caminets de la zona i les poques platges amb una icona. Vaig començar a fer un croquis del mapa, però l’Alexandra em va suggerir de fer una foto del mapa i anar consultant el mapa des la camera digital a mesura que circulàvem pel costat dels llacs. Al final, després de provar un parell de camins sense sortida vàrem trobar la desitjada platja tranquil·la i solitària. Hi vàrem passar tot el dia, passejant, contemplant el paisatge, treballant mentre l’Alexandra anava amb bicicleta, nedant mentre l’Alexandra treballava, i sobretot estimant-nos. Bé, nedar tampoc vaig nedar gaire, no perquè l’aigua estigués bruta o freda, era força transparent i calenta, però estava plena minúsculs corpuscles translúcids, de color verd, que vaig identificar com a ous d’algun peix o d’algun altre animal. En qualsevol cas, veient que en alguna casa del costat hi havia uns nens nedant, vaig fer el cor fort i m’hi vaig llençar, però quan em vaig endinsar més cap al fons i vaig començar a notar unes algues que em rascaven la panxa vaig tornar amb angúnia. Vàrem arribar a Tampere a mitja tarda del divendres. Al principi ens vàrem perdre una mica, perquè de cop, vàrem perdre les indicacions de Tampere i només teníem les de “Keskusta”, un nom que no apareixia al mapa. Per sort, finalment vàrem deduir que “Keskusta” significa centre. Més tard, vàrem trobar-nos amb les mateixes indicacions a altres poblacions i en broma vàrem comentar: “tots els camins porten a Keskusta”. A Tampere vàrem aprofitar que l’oficina de turisme tenia connexió d’Internet per a consultar correu electrònic i posar-nos en contacte amb la gent de hospitalityclub que havíem de trobar més tard. Després d’utilitzar Internet vàrem passejar una mica per la ciutat, a cavall entre dos llacs units per un riu. El llac del nord està més elevat que el del sud, fet que provoca un fort corrent de l’aigua que des del segle dinou s’utilitza com a energia, als seus inicis per a la indústria tèxtil. La festa d’hospitalityclub va està molt bé, tot i que no va deixar de ser curiosa. Quan vàrem arribar ja estava casi tothom reunit en una gran habitació, cadascú amb una un adhesiu indicant el nom i l’origen. Les presentacions han estat força formals i fredes. En total érem uns trenta, la majoria finesos, però també forces estrangers. Vàrem estar parlant amb força gent. Una noia em va comentar que Finlàndia té una economia pròspera per l’ètica que imposa l’església Luterana: treballar molt i poca diversió. Un altre em va comentar que a Finlàndia paguen uns dels impostos més alts d’Europa, tot i així, temen per l’estat del benestar. Actualment tenen una dona com a presidenta i això es nota, ja que per exemple tenen molts parcs per a nens. Una noia polonesa va explicar en grup que a l’hivern va estar estudiant a Tampere i va arribar a creure que tots els habitants havien mort. Va haver de tornar aquest estiu per adonar-se que no era pas així. Amb un altre noi vàrem treure el tema del suec, que és llengua oficial juntament amb el finès, per tant s’estudia a l’escola. Llavors vaig recordar que a Helsinki i a Turku, els noms dels carrers estaven escrits en Finès i a sota en petit en Suec. Vàrem comentar amb l’Alexandra que la majoria dels finesos semblen tímids. Molts pocs t’aguanten la mirada, o senzillament et parlen com si tinguessis un fantasma al teu costat. De fet, un dia passejant l’Alexandra em va comentar: - Els finesos no es giren per mirar les noies, contràriament als llatins. Jo vaig respondre maliciosament: - Tampoc les miren quan hi parlen. De fet, crec que tradicionalment, després d’anys de casats l’home mira la dona i diu “no m’havia adonat que fossis tan bonica”, o potser no, perquè quan la mira ja han passat masses anys. A la trobada d’hospitalityclub hi havia un italià. Abans de que parlés vaig deduir que era espanyol o Italià per la manera com mirava les noies, directe i seductorament. Després es va convertir amb el centre d’atenció amb les seves bromes i comentaris simpàtics. Vaig parlar amb ell i li vaig preguntar per la seva opinió dels finesos. Em va comentar que al Mediterrani, la gent és molt calorosa i afable, però quan els demanes ajuda tothom es tira enrera. Tens molts amics però en realitat no estan interessats en tu. En canvi, a Finlàndia semblen molt freds, però si algú et parla és que realment està interessat amb tu i sobretot, si els demanes ajuda, s’hi bolquen. Després de compartir un sopar amb menjar i begudes aportats per tothom i passades les llargues presentacions, van oferir la possibilitat de fer una sauna, i la gent (nois) es va començar a passejar molla i embolicats en tovalloles per la sala. Jo i l’Alexandra vàrem marxar llavors. L’endemà vàrem quedar amb el mateix grup per anar amb vaixell a una petita illa al mig del llac del sud. L’illa tenia platges, àrees de joc, àrees de descans, boscos... Ens vàrem assentar a una platja, on vaig nedar una bona estona. L’aigua era molt neta encara que una mica fresca. Després vàrem dinar i seguir les converses del dia anterior i finalment vàrem jugar una bona estona a un partit de voleibol. A la illa vaig prendre el pols al món a un grec i a l’italià del dia anterior, de totes maneres, per un problema tècnic amb la camera de filmar, només he pogut tornar a visualitzar i per tant recordar un tros de l’entrevista amb l’italià. En Claudio opinava que el principal problema del món son les guerres. Els Estats Units és un dels principals causants d’aquest problema degut a la visió unificadora que volen crear. Per exemple et volen fer creure que la llibertat és poder escollir entre Pepsi i Cocacola quan en realitat hi ha moltíssimes altres possibilitats. La solució es trobaria en llegir història per a conèixer els altres punts de vista, llegir més i veure menys televisió. El principal problema d’Itàlia és el Papa i la religió que els manté a l’època Medieval. La tradició els resta molta llibertat individual. Potser no hi haurà solució, simplement Itàlia canviarà perquè en poc temps hi haurà més xinesos a Itàlia que italians. Ell va intentar canviar els seus amics, per exemple mostrant que es pot viure sol a Itàlia, fora de les comoditats de la família. En Claudio es considera feliç i amb molt bona sort, ja que els seus pares sempre l’han deixat actuar amb llibertat. Seria més feliç tenint una família. El secret de la felicitat és la Pizza. Li he comentat que una altre noia italiana, l’Anna de Milano, havia contestat la mateixa pregunta responent “la pasta”. És curiós la importància que els italians donen al menjar, sobretot com a font de felicitat. Al vespre, o al final de la tarda (encara feia sol) vàrem anar amb uns quants del grup a escoltar uns concerts a l’aire lliure, doncs aquell fi de setmana hi havia un festival de música a Tampere. El concert era de música heavy, extremista, la gent que deambulava per allà era força rara, molts tatuatges, piercings, moltes noies vestides de gòtic. Recordo que l’Alexandra em va comentar: “em sembla que soc l’única noia amb el cabell negre que no vaig vestida de gòtica o negre”. Durant el concert vaig entrevistar a dos finesos, sense filmar, només prenent nota. El Jari, de 28 anys i venedor de música comentava que les religions havien oblidat la seva essència. Si recuperessin la seva essència, per exemple l’amistat es solucionarien molts problemes. Per a exemple, Israel i Palestina, “perquè no poden ser amics?”, deia. La solució estaria en perdonar, que també es troba en les essències de les religions. Ell personalment, intenta no fer el que no voldria que altres fessin, i viceversa. A Finlàndia creu que el principal problema es deu a la globalització: els rics són cada vegada més rics i els pobres més pobres, també les empreses marxen cap a països més econòmics. En Jari es considera feliç perquè no s’agafa els coses seriosament i creu que els seus petits somnis es faran realitat. No es preocupa per ser més feliç, demà potser ho serà més. El secret de la felicitat és viure la vida com la vols viure i tenir amics que t’acceptin d’aquesta manera. També vaig entrevista a la Johanna, de 21 anys i estudiant d’educació. La Johanna creia que el principal problema del món eren els seus desequilibris que provoquen guerres, fam,... La solidaritat seria una solució i per exemple hospitalityclub pot ser una bona eina per a la solidaritat. Ella intenta viatjar i conèixer i també ajudant econòmicament. A Finlàndia la gent no es preocupa suficientment dels altres, volen posseir moltes coses materials. La seva solució estaria en valorar les petites coses. Ella intenta veure món per entendre’l, estar desperta. Ella és feliç perquè ha tingut un any molt bo, està passant un fi de setmana molt bonic, amb bons amics, és estiu,... (a l’hivern també és feliç). Però seria més feliç si ara pogués viatjar. El secret de la felicitat és apreciar més el que tens que el que no tens i viure al moment. El diumenge al matí vàrem començar a fer camí cap a Oulu. Vàrem escollir el camí de la costa, més curt, de totes maneres no vàrem poder veure el mar massa estona, la major part de l’itinerari transcorria entre boscos i prats. La majoria de les cases i graners eren de fusta i generalment estaven pintades de vermell, suposo que per a reconèixer-les entre la neu a l’hivern. Al costat de la carretera hi havia molts trossos amb carrils bici, amb gent passejant amb bicicleta, i molts amb patins i patins amb pals, imitant els moviments de l’esquí de fons, com si volguessin mantenir els esports d’hivern. Després de dinar vaig posar gas-oil, em va sorprendre que em pogués servir jo mateix sense pagar per anticipat ni deixar cap documentació, totalment impensable a l’Europa de l’Est. De fet, sembla que a Finlàndia hi ha molts pocs delictes. Tothom es porta molt bé, ho pots observar perfectament a la carretera, no he vist cap policia en tot Finlàndia però ningú que sobrepassés els límits de velocitat o fes un avançament no permès. Per altre banda, les cases que hem observat al costat de les platges, estan casi obertes, només protegides pels vidres de les finestres. El dilluns va ser el meu aniversari (34a!). Si no hagués sigut per l’Alexandra potser no l’hagués celebrat, estic molt desarrelat de les costums del meu país. Estàvem a Oulu, un bonic poble de costa edificat davant de diverses illes. Al matí, mentre l’Alexandra treballava amb el meu ordenador, vaig passejar per un petit mercat al carrer on venien llibres antics, roba, artesania i menjar. Vaig comprar verdura i salmó, era car, però el meu aniversari s’ho mereixia. Després vaig passejar amb la bicicleta per alguns parcs de les illes davant del poble. Després de dinar i menjar un tros de pastís, vaig atendre una trucada de Barcelona televisió, vaig treballar una mica mentre l’Alexandra passejava en bicicleta i després vàrem anar a trobar una noia d’hospitalityclub que estava jugant a voleibol amb uns amics. Només vàrem estar conversant una estona amb ella. Va comentar que a l’hivern també es troba amb els amics, però no tant. També juguen a diferents esports dins de polisportius. De totes maneres per ella l’hivern és una mica depressiu, encara que tampoc hi ha foscor total, tal com m’imaginava, ja que la neu és molt clara i també il·lumina. Llavors va comentar que les aurores boreals són molt boniques, però no son freqüents, només a dies molt freds. El dimarts, després de treballar una mica més, vàrem marxar al migdia de Oulu cap a Rovaniemi. A la sortida del poble ens vàrem trobar una parella que feien autostop i vàrem decidir d’agafar-los. Anaven cap a Suècia, per tant els vàrem portar durant uns quants quilòmetres. La parella era russa, d’una ciutat dels Urals. Curiosament també viatjaven utilitzant hospitalityclub, la nit anterior havien dormit en una granja i segons em va comentar l’Alexandra després, es notava per l’olor. Els vàrem comentar el nostre itinerari i ens van recomanar de no aturar-nos massa en els pobles, que no tenen massa d’interès i gaudir més del paisatge i la naturalesa. Feia setze anys també havia visitat Escandinàvia amb els meus pares, amb cotxe. Recordo que llavors el meu pare es va trobar amb el dilema d’arribar a Nord Cap o simplement creuar el Bàltic pel Nord, ja que eren molts quilòmetres i el viatge només el fèiem en dos setmanes. Llavors no ens vàrem arribar a Nord Cap, tot i que estic segur que al meu pare l’hi hauria fet molta il·lusió. Ara, mentre ens dirigíem a Rovaniemi, tenia els mateixos dubtes que havia tingut el meu pare. L’Alexandra havia d’estar el dia 25 a Stockholm i arribar-nos a Nord Cap significava fer molts quilòmetres en pocs dies. Però l’Alexandra tenia il·lusió d’arribar-hi i també jo. De totes maneres, va ser el comentari dels Russos que ens va decidir a intentar-ho, ja que no importava fer molts quilometres, ja que fent-los també estaríem gaudint del paisatge i la naturalesa. El camí cap al nord va transcorre sota uns núvols baixos, de molts tipus diferents, que es repetien de dies anteriors. L’Alexandra ja havia dit: “A Finlàndia el cel és molt més baix”, seria un mal país per a l’Asterix i l’Obelix. Al final no vàrem parar a Rovaniemi i vàrem decidir seguir fent camí cap al Nord i fins a mitja nit no vàrem parar per dormir al costat d’un llac. L’última hora abans de parar, el sol es va estar ponent lentament, rogent, brillant a l’horitzó, proper al nord. Vàrem riure de valent quan a prop de la mitja nit ens vàrem haver de posar les ulleres de sol per a poder seguir distingint la carretera. Quan vàrem parar, el sol ja s’havia post casi del tot. Vaig sortir a fer unes fotos i vaig trobar curiós que una abella encara estigues treballant a aquelles hores. Imagino que mentre dormíem el cel va estar tenyit de vermell fins que el sol va tornar a treure el cap. Avui hem seguit el camí cap a Nord Cap. Ahir havíem creuat el cercle polar àrtic. Ara els arbres eren més baixos i els boscos més espessos. Per tot arreu creixien unes característiques flors de color violeta. La carretera transcorria pel costat d’un riu, molt ample i tranquil. Hem començat a creuar-nos amb moltes autocaravanes i caravanes, potser una de les poques maneres en que es pot viatjar per aquestes latituds. També ens hem començat a trobar els primers rens, al principi amb molta il·lusió. Al veure els primers tres, l’Alexandra ha sortit corrents i saltant de l’autocaravana i els ha ben espantat. L’Alexandra ha estat conduint una estona, una mica insegura però ha anat bé per poder descansar i per acabar-nos de decidir d’arribar-nos avui mateix al cap Nord. Al matí el sol havia desaparegut darrere els núvols però hem seguit amb la intenció de dirigir-nos al Cap Nord amb l’esperança d’observar el sol de mitja nit. A mesura que augmentàvem la latitud els boscos han anat desapareixent. Al arribar al mar de Noruega, encara 200 quilometres per sota el Cap Nord, les roques han començat a aparèixer estratificades, com si fossin milions de llibres premsats. Entre els roques, herbes baixes, molsa, i de tant en tant, alguna cascada. Al no existir boscos, els rens s’han deixat veure sense timidesa. Només el sol s’ha resistit a aparèixer, encara que a vegades il·luminés en algun punt llunyà de l’horitzó, com si intentés provocar-nos. Contràriament al que caldria esperar per al punt més allunyat del continent Europeu, el Cap Nord es troba en una illa. Per a arribar-hi s’ha de passar per dins d’un túnel claustrofòbic de casi 7 quilometres i 212 metres sota el nivell del mar. El pendent del túnel és increïble, tant de baixada com de pujada. A l’altre cantó hi ha un peatge, amb un cost per cotxe i per persona. En total hem pagat uns 20 euros. Per acabar-ho d’adobar, el dia, o la nit (eren prop de les dotze) estava més ennuvolat que mai. Hem arribat a l’esperat Cap Nord: un gran aparcament de terra i roca (uns 15 euros per persona), sobre uns acantilats, on estaven estacionats desenes d’autocaravanes i autocars. Hem sortit de la Hymer, encarant un vent polar i ens hem dirigit al globus terraqui de metall. Molt lluny, a l’horitzó s’entreveien uns raigs de llum que volien demostrar-nos les afirmacions de científics i altres turistes: malgrat ser mitja nit el sol encara il·luminava en aquelles latituds. Hi havia alguns turistes dels autocars que brindaven amb xampany. Nosaltres vàrem tornar a refugiar-nos a l’autocaravana i vàrem celebrar a la nostra manera aquesta fita. Sweden Stockholm (veure sobre mapa) 24/07/2006:
L’endemà al matí, quan ens vàrem despertar, ja no hi havia cap autocar. Interessant, hores i hores de viatge per a descansar dues hores en un punt que ens diuen que és interessant per a després tornar cap avall. Bé, nosaltres també érem un d’aquests, encara que haguéssim passat la nit allà. Si el dia anterior hi havia núvols al Cap Nord, el dia següent hi havia una boira gelada que invitava a marxar el més aviat possible. De totes maneres, vàrem dedicar una estona a visitar les instal·lacions turístiques del Cap Nord: un parell de bars, una botiga de sovenirs, una oficina de correus (per a enviar postals amb matasegells de l’indret), unes interessants maquetes dels primers exploradors i el mirador del rei, una terrassa que donava al buit, al no res, a la boira. S’endevinava que molt més avall hi havia el mar perquè aquest rugia. Innocents! Pensàvem que el peatge només era d’entrada a la illa, però no, de sortida vàrem haver de tornar a pagar els 20 euros. Vàrem recular per la mateixa carretera uns 200 quilometres i després ens vàrem desviar cap a l’oest, cap a noves terres noruegues (el Nord Cap es troba a Noruega), direcció els fiords. Va està casi tot el dia plovent, gris. Si no hagués estat per l’Alexandra hagués pogut ser un dia ben trist, aquell. A la tarda vàrem veure una imatge poc comuna al meu país: una guineu amb la seva cria corrent pel costat de la carretera. Va estar corrent una bona estona davant nostra autocaravana fins que no es va decidir a saltar per un marge. Durant tot el dia ens vàrem estar creuant ciclistes carregats de paquets dirigint-se en parella o en solitari cap al Cap Nord. Amb l’Alexandra vàrem comentar que ja no hi ha res que puguis fer d’original i extraordinari en aquest món. En certa manera, ara començava el meu viatge cap al Cap de Bona Esperança, a Sudàfrica (o el cap Agulhas, més al Sud encara). Hi arribaré en un any i mig. He comentat que hauria de fer aquest itinerari de genolls i no viatjant en autocaravana, això sí que seria digne de ser considerat una proesa. El paisatge de Noruega sembla d’alta muntanya, amb petites glaceres sota els pics, valls profundes, en forma de U, provocat per antigues gegantesques glaceres, boscos frondosos. La diferència d’altres paisatges de muntanya és que aquest està mig engolit pel mar. D’aquesta manera, l’aigua d’endinsa quilòmetres i quilòmetres per les fondes i allargades valls, creant els anomenats fiords. La nit del dijous al divendres vàrem dormir a l’entrada d’un fiord. Vaig posar el despertador per a despertar-nos l’endemà, al cap i a la fi dormir més no significava tenir menys son durant el dia. Fa setmanes que durant el dia m’agafa són. Potser és un problema de respiració causat per l’alèrgia que arrossego que a temporades em causa força rinitis. Aquell divendres tenia el nas força malament i cansat d’aquesta situació em vaig prendre una pastilla d’antistaminics. Sabia que aquesta pastilla provocava somnolència, per tant vaig intentar conduir més en compte. Tot i així vaig tenir un petit accident. És curiós, no recordo tenir son en aquell moment, però sí que vaig tardar a reaccionar, com si estigués despistat. Vaig xocar lleugerament per darrera amb un cotxe que volia girar a l’esquerra. Només vaig produir una petita rescada, però vàrem fer papers, perquè les noies del cotxe eren Suïsses i havien llogat el cotxe a Finlàndia. Valia més que no tinguessin problemes al tornar-lo. Tot i el petit accident vàrem seguir el camí descendint de latitud. No en sé el motiu, però és sorprenent que més al sud, les muntanyes estiguin més nevades o conservin més clapes de gel. Potser que al brillar menys el sol de mitja nit es mantingui més el fred a la cara nord de les muntanyes? A la tarda hem vist un tros de l’arc de Sant Martí en un cel totalment serè i sense núvols, sorprenent. Després vaig tenir una enganxada amb l’Alexandra. L’Alexandra estava preocupada de no arribar a temps a Stockholm on tenia el vol de tornada cap a Romania, el dia 25. Però jo estava cansat de conduir i conduir i no parar-nos a cap indret d’interès, tot i que el paisatge fos meravellós. Ens trobàvem a l’altura de les illes Lofoten i vaig proposar-li de desviar-nos una mica i relaxar-nos aquella tarda allà. Segons la meva guia de viatges les Illes Lofoten són un indret de visita indispensable (també segons els russos que vàrem agafar fent autostop a Finlàndia) però l’Alexandra deia que allà no hi hauria res d’interessant, que seria una pèrdua de temps. El seu pessimisme i el meu cansament em va fer decidir de contradir-la i és clar, vàrem tenir l’enganxada que amb algunes dosis amor es va solucionar. De totes maneres, no vàrem arribar a les Illes Lofoten. Per arribar-hi havíem de conduir uns 250 km i després recórrer-los en sentit invers. Però ens vàrem quedar a una illa propera a les Lofoten. A l’oficina de turisme de la zona ens van recomanar fer nit al nord d’aquesta illa ja que d’aquesta manera podríem observar el sol de mitja nit. I evidentment, com que al Cap Nord no vàrem poder observar el fenomen astronòmic vàrem fer nit prop del mar al nord de l’illa. Vàrem sopar i vàrem passejar per les roques. El sol encara es mantenia molt alt. Després vàrem mirar una pel·lícula amb les persianes obertes. A mitja nit vàrem observar com el sol es mantenia vermell, proper a l’horitzó, però sense arribar a desaparèixer. El dissabte vàrem seguir la marxa cap a Stockholm, teníem 1400km per recórrer en tres dies, no masses, però ens vàrem proposar de conduir-ne uns 600 els dos primers dies, per si de cas. De l’illa vàrem agafar un ferri que ens va deixar a l’altre banda d’un fiord. No m’ho esperava, però era un ferri força gran i anava carregat de forces cotxes, autocaravanes i algun autocar. El ferri atracava a l’inici d’una carretera, una de les principals, així doncs, durant molts quilometres vàrem estar circulant seguint la cua de vehicles que havia abandonat el vaixell. A la tarda vàrem creuar la frontera amb Suècia i vàrem seguir circulant una mica més al vespre, pel costat d’uns llacs molt bonic sota la llum del sol ponent. El mateix dia vàrem comentar que potser havia sigut un error arribar-nos al Cap Nord. El cap és una fita ineludible, però per altre banda, això significava no gaudir intensament de la resta del viatge, ja que vàrem passar moltes hores a la carretera sense temps a reposar i a visitar el país. No és d’estranyar doncs, que també comentéssim que Finlàndia ens havia agradat molt més de Noruega i Suècia. En realitat l’havíem gaudit amb tranquil·litat. L’endemà vàrem circular els següents 600 quilometres, per una carretera propera a la costa, en molt bon estat però molt avorrida, ja que casi en tot moment només vàrem tenir boscos i petits pobles com a paisatges. Només un sobresalt ens va despertar de la monotonia. Vaig matar una gavina! Sí, estava circulant a uns 90km/h quan de sobte es va creuar una gavina amb l’autocaravana i va xocar frontalment. Vaig maleir l’incident perquè era la segona vegada que matava un ocell, tot just feia dos dies, poc abans de l’accident amb les Suïsses. No cal dir que vaig circular amb més prudència si cal, no fos cas que es tractés d’un nou avís. Em va estranyar molt aquest succés, mai havia sentit a parlar que algú hagués atropellat cap ocell. De totes, després vàrem començar a observar que al costat de la carretera també hi havia altres ocells morts molt de tant en tant. Potser els ocells escandinaus no tenen el gen que permet esquivar els cotxes... Al vespre, coincidint amb la posta de sol, la carretera s’ha tornat molt més interessant, ja que s’ha endinsat per un paratge, proper al mar i comprenent diverses illes, declarat com a Patrimoni de la Humanitat. Avui hem acabat d’arribar-nos a Stockholm. Durant el camí he deduït perquè servien contenidors de sorra que ens hem anat trobant al llarg de tot Escandinàvia. Normalment estan al costat de la carretera i en aparcaments. He deduït que s’utilitzen en cas d’incendi, per apagar el foc. De totes maneres, he fet la deducció massa tard, perquè més d’un cop havia tirat les escombraries en aquests contenidors ben estranyat d’aquesta costum d’omplir-los de sorra. Hem arribat a Stockholm a la tarda i hem tingut una mica de temps per passejar pel centre de la ciutat. No ha sigut massa estona, però com a mínim l’Alexandra ha tingut oportunitat de conèixer la ciutat una mica. Jo ja la visitaré amb més calma els propers dies. Ha estat fent calor. Ens ha sorprès la possibilitat de passejar amb màniga curta. També he tornat a recordar que aquí es fa de nit, com a mínim es fa fosc, a diferència dels dies anteriors. 25/07/2006:
Aquest matí he deixat a l’Alexandra a l’aeroport. Ens hem acomiadat amb tristesa, perquè hem passat molt bons dies junts i ens trobarem a faltar, molt. Però no han caigut llàgrimes, perquè molt aviat ens tornarem a trobar. Ens estimem i fa dies que ens hem compromès a viatjar junts. D’aquí un mes, ens retrobarem a Polònia i seguirem junts el viatge per Europa i després Àfrica, Àsia i Amèrica. Sabem que junts haurem de superar forces entrebancs, alguns de convivència. No deixa de ser complicat conviure en un habitacle tant petit. A més, jo soc un home que amb el temps s’ha tornat exigent tot i que el temps també li ha ensenyat que això no és bo. Per altre banda, l’Alexandra, amb només 22 anys, és una noia fins ara una mica malcriada. Crec que la resta del viatge per Europa serà prou relaxat com per acabar-nos de conèixer i d’adaptar-nos suficientment, de manera que les dificultats que de segur apareixeran a la resta dels continents es puguin superar amb facilitat. L’Alexandra sacrificarà molts projectes per a acompanyar-me, tot i que de moment intentarà seguir els seus estudis de dret i de criminologia a distància. Deixarà la feina, encara que ja ho havia pensat fer per acceptar una oferta de treball a Praga. Refusarà aquesta oferta i molts altres projectes que tenien la seva il·lusió entretinguda. De totes maneres confio que es deixarà apassionar pel meu projecte (s’ha compromès a ajudar-me) i per molts altres que segur se li apareixeran. Tinc moltes ganes de descobrir la resta del món amb ella. Aquests dies hem estat viatjant amb presses, sense massa temps de gaudir del país, de la gent, el paisatge. Tot i que ens hem agafat el temps necessari per gaudir de la nostra companyia. La resta del viatge per Europa serà més tranquil, no hi haurà pressa, només el compromís amb la família i els sponsors de ser a casa per Nadal. 26/07/2006:
Ahir vaig aparcar l’autocaravana vora el mar, en una de les illes de Stockholm, davant d’altres illes, creant la sensació de trobar-te enfront d’un riu i no del el mar. Vaig estar fent el ronsa, llegint, pensant amb l’Alexandra, enyorant-la. Després, en comptes de treballar, tal com m’havia proposat unes hores abans, vaig sortir a caminar i a fer fotos pel passeig a la vora del mar. Ahir vaig observar, i avui també, molts homes corrent, fent esport, en canvi vaig veure moltes menys dones. Després em vaig fixar-me que pel carrer podies trobar-te amb bastants homes musculats, suposo que de bon veure (no m’hi entenc), en canvi, les dones no semblaven preocupar-se tant la figura, normalment amb algun quilet de més. És una imatge ben diferent d’Ucraïna i Rússia. A Stockholm, sembla que la llibertat i el feminisme hagin provocat que la responsabilitat de ser atractiu hagi passat de la dona a l’home. Segons m’he fixat, culte pel cos també es veu en molts tatuatges en homes, i menys en dones. Amb tot això no vull dir que les sueques no siguin atractives, també n’hi ha que es fan veure. També vaig observar, tal com descrivia la meva guia, que Stockholm és una ciutat amb molts immigrants, la majoria de pell molt fosca, però pocs amb fisonomia africana. Sembla ser que han acollit molts refugiats iraquians. És curiós pensar que d’aquí pocs segles ja no quedaran masses Suecs rossos. Pel carrer ja es veuen moltes parelles mixtes. Aquest matí he estat treballant, escrivint diari, repassant feina a fer aquests dies, apuntant costos de gasolina i quilometres a l’ordenador... Mentre feia aquesta darrera feina m’he adonat de la bestiesa que vaig fer amb l’Alexandra: conduir 5000 kilometres en només dues setmanes. Molts quilòmetres tenien en compte que fins llavors només n’havia recorregut 15000 en quatre mesos. Realment havia planejat malament aquesta part de l’itinerari amb l’Alexandra, però teníem ganes d’arribar al cap nord. A partir d’ara el viatge serà molt més tranquil. A la tarda he trobat un hamburgueseria local que oferia connexió a Internet gratuïta. He estat connectat força estona a canvi de degustar un gelat. Després he tornat amb la bicicleta anant fent fotos amb la llum del cap vespre. Realment Stockholm és una ciutat molt bonica, una de les capitals més boniques del món segons la meva guia de viatges, segons ells “la capital d’Escandinàvia”, així ho vaig veure anunciat a l’entrada de la ciutat. Bona part de la vida de la ciutat es desenvolupa en el mar, tranquil entre les diverses illes poblades i enllaçades entre si. Al llarg de casi qualsevol riba de la ciutat et trobes vaixells en fila de un o de dos. Molts d’aquests vaixells són antics, del segle passat o del XIX,... En la majoria hi viu gent que fan la seva vida reposada com si es trobessin al seu piset, però davant la mirada dels transeünts. Estava fent fotos per una d’aquestes ribes quan vaig veure que podia ser interessant fer una foto des d’una plataforma al costat de la qual hi havia ancorats dos vaixells de luxe. La plataforma tenia una porta d’entrada, tancada, però a dins hi havia uns nois fent la cervesa. Els vaig preguntar si podia entrar a fer unes fotos i molt amablement em van obrir la porta. Mentre obria el trípode se’m va apropar un noi que em va començar a donar conversa. Vaig fer les primeres fotos amb el trípode però em vaig adonar que la plataforma es movia, que flotava com un vaixell. El noi em va comentar que realment era així. També em va comentar que a dins la plataforma, a sota, hi tenien l’oficina, una empresa de programació. Explicava que al principi li va costar una mica d’acostumar-se a treballar amb aquest lleuger moviment constant. Responent una meva pregunta em va comentar que no és estrany tenir una oficina flotant. De fet hi ha molts bars i discoteques ancorats al costat de la riba, però també restaurants, algun hotel, alguna residència d’estudiants,... El noi també em va explicar que Stockholm té dues parts ben diferenciades, la que es desenvolupa el voltant de la terra ferma i la de les illes. D’aquí l’origen del nom de la ciutat (segons ell), “Stock” significa tronc, fent referència a la terra, i “holm” significa illes (en Suec). 30/07/2006:
Aquests tres dies m’he intentat adaptar a la nova situació temporal, la de viatger solitari. Però només m’hi he volgut adaptar d’una manera provisional, ja que en aproximadament un mes tornaré a viatjar amb l’Alexandra. En realitat m’he trobat una mica perdut i sense masses ganes de trobar-me amb gent. De totes maneres vaig escriure a diversa gent de hospitalityclub. Només em va respondre un noi que al final no va poder quedar. També vaig contactar a un espanyol de Couchsurfing (definitivament el portal torna a funcionar correctament, tot i que ara utilitzo més hospitalityclub) que havia escrit en un missatge en un forum comentant que aquests dies visitaria Stockholm. També em va respondre però al final no es va presentar a la cita. El dijous vaig dedicar tot el matí a dormir i a treballar. A la tarda vaig sortir a fer diverses gestions: buscar on estava la bugaderia que la meva guia mencionava, comprar un protector per a l’objectiu de la camera de fotografiar (l’havia perdut a Oulu, Finlandia), comprar unes pinces perquè els pantalons llargs no s’enganxin amb els pedals de la bicicleta (les que havia comprat a Espanya, de plàstic, s’havien trencat), preguntar preus pel ferry de Stockholm a Tallin, comprar un medicament per al meu nas a la farmàcia,... Després em vaig connectar a Internet i finalment vaig recórrer una mica la ciutat. Stockholm és una ciutat amb molts carrils per a bicicleta. N’hi ha moltes circulant i pocs cotxes. De fet, crec que actualment s’ha de pagar per entrar al centre de la ciutat, però jo no he pagat, es clar, tot està en suec i jo no l’entenc. Vaig recórrer amb bicicleta les illes de Skeppsholmen, amb alguns parcs i un museu d’art contemporani, i Gamlastan, on hi ha el barri antic de la ciutat, amb carrers estrets, empedrats i cases que em recordaven l’estil germànic. El divendres al matí vaig anar a la bugaderia, mentre esperava treballant amb l’ordenador (vaig poder-me connectar a Internet gratuïtament utilitzant la connexió d’algun veí), van entrar dos homes i una dona que parlaven espanyol. Els vaig preguntar d’on eren i em van comentar que de Múrcia. Els vaig preguntar si estaven a Suècia treballant. - Clar – em van respondre – El que va a una bugaderia és perquè treballa, no hi van pas els que estan de vacances. Segur que tu també treballes. - Bé, sí, estic fent un treball que m’agrada molt, tant que es podrien considerar vacances. Els vaig comentar que estava fent la volta al món però no els va interessar gens, potser no em van creure. Ells em van comentar que eren conductors d’autobusos i la noia guia. Vaig seguir treballant i ells amb la seva conversa però de sobte vaig sentir que parlaven que havien matat algun ocell i els vaig preguntar sobre el tema. Em van respondre: - Sí, aquí es maten molts ocells amb l’autobús. Un dia en un sol trajecte en vaig matar sis – i va fer el soroll “plas”, “plas”, “plas”,... i el gest de com els va anar esclafant -. A España també se’n maten, però molts menys, es veu que aquí estan menys espavilats. Després de la bugaderia vaig parar-me a comprar verdura i fruita en una parada en una plaça. Estava molt cara. El venedor veient-me estranger em va preguntar d’on era. Li vaig dir que d’Espanya i em va començar a parlar mig en espanyol mig en portuguès. Ell era de pell fosca i també li vaig preguntar els seus orígens, em va dir que era iranià. Hagués volgut conèixer-lo una mica més, doncs semblava simpàtic, però vaig desistir després que intentés enganyar-me dues vegades, primer amb el pes i després amb el canvi. Això sí, mils de disculpes després de cada error. A la tarda vaig estar força estona connectat a Internet des de l’hamburgueseria. l’Alexandra necessitava parlar amb mi i vàrem estar conversant força estona utilitzant el messenger. Ella està prenent una de les decisions més importants de la vida, deixar-ho tot per amor. Naturalment necessitava suport, saber que realment l’estimava, que la volia amb mi, que tot aniria bé. Després de parlar amb ella vaig seguir una estona més connectat a Internet, doncs a fora plovia. Vaig rebre un correu d’una noia que m’insinuava que jo estava viatjant perquè estava buscant alguna cosa, quelcom que potser també podria trobar en el meu país. Com a la novel·la “L’alquimista”, de Paolo Coello. Li vaig respondre: “No crec que busqui res viatjant, no sento que em falti res a la vida, simplement sento que aquesta és la meva vida, el viatge”. Al vespre vaig estar pensant-me si sortir a veure l’ambient nocturn de la ciutat, doncs era divendres, però l’Alexandra estava massa present en el meu pensament i al final vaig quedar-me veient una pel·lícula. El dissabte al matí va estar plovent. De nou el vaig aprofitar per a treballar, escriure una mica més el diari, escriure un article per al 9nou,... Després vaig anar a comprar el bitllet cap a Tallin. El dia anterior no tenien connexió a Internet i no podien consultar les reserves. Però llavors ja no hi havia places pel mateix dia, per tant vaig conformar-me amb una plaça pel diumenge. 175€, una barbaritat! Carregar el cotxe és car, però per altre banda no hi ha butaques i t’obliguen a reservar una cabina, compartida, això sí. A continuació em vaig connectar a Internet per enviar el diari de Rússia, també traduït a l’anglès, perquè l’Alexandra s’ha compromès a ajudar-me en el projecte mentre viatgi amb mi i ja ha començat a col·laborar-hi amb ganes. També vaig enviar forces missatges de telèfon mòbil a gent del portal hospitalityclub, amb l’esperança de trobar-me amb algun Suec abans de 24 hores. A la tarda vaig estar llegint. Més tard vaig anar a comprar a un supermercat, tenia les reserves de menjar casi a zero ja que estava esperant a Estonia per a comprar. I efectivament, tal com em pensava el menjar era caríssim. També vaig amb reserva de gasolina amb l’esperança de trobar una gasolinera tot just desembarcar del vaixell. Després de la compra vaig anar a fer un llarg tomb amb bicicleta pel barri de Sodermalm, amb forces bars i ambient nocturn (com vaig comprovar després), els jardins de Djurgarden i el barri de Ostermalm, aquest molt tranquil. No m’havien contestat cap missatge dels que havia enviat al matí. Així doncs em vaig decidir de sortir una mica, encara que fos sol. Vaig anar a un club que recomanava la meva guia. El local mig modern mig casual. La musica sonava baix i hi havia força llum però la gent ballava força, al soterrani, a dalt només hi havia gent conversant. La fauna humana era molt similar l’observada els dies anteriors pel carrer: noies més aviat grasses i nois de tot tipus: musculats, grossos, iraquians, negres, gais (o no),... Sí, els nois es tocaven entre sí per agradar les noies, és el món al revés, al meu poble les noies es toquen entre sí per atraure els nois. No sé si estic massa enamorat de l’Alexandra però no hi havia cap noia que valgués la pena. Un noi em va donar una mica de conversa i em va comentar el mateix: “Stockholm és com una petita Amèrica”. A l’entrada hi havia dues cues, una que estava barrada, encerclada per una corda, a l’altre cua hi havia la gent que volia entrar. Al sortir, la cua que estava encerclada per la corda encara existia, plena de gent fumant. És clar, llavors me n’he adonat: era l’àrea de fumadors, els tenien allà fora fumant, tancats com en un corral de vaques. Avui m’he connectat una estona més a Internet i he estat fent una mica el ronsa, finalment m’he dirigit cap al moll d’on sortia el ferry cap a Tallin. De camí m’he creuat amb una petita manifestació on onejaven banderes del Líban i cridaven consignes en contra d’Israel. Ja fa dies que llegeixo els titulars d’aquestes noticies gens encoratjadores per a la pau mundial i del Mig Orient. El ferry amb el que havia de fer la travessia pel mar Baltic era molt gran, així doncs, hi havia molts cotxes fent cua per entrar a les seves bodegues. Mentre esperava s’ha parat al meu costat un ciclista carregat de paquets. L’hi he preguntat d’on era i m’ha dit que era d’Estònia. A continuació m’ha comentat que havia estat fent una petit viatge per Helsinki, Turku i Stockholm. Al vaixell m’han assignat una cabina amb un rus, bé, ho suposo perquè només arribar ha posat un canal de la televisió en rus i s’ha posat a dormir. També hi havia un altre noi tatuat que ha arribat força mes tard. De totes maneres, no m’he quedat tancat a l’habitació, he anat a veure la sortida del vaixell. Stockholm és ben bé una gran ciutat portuària i plena de turisme, durant la primera mitja hora he pogut observar 4 grans ferrys més, de diferents companyies, que entraven o sortien del port. Després ens hem endinsat en un laberint d’illes, navegant-hi durant forces hores abans de sortir a mar obert. Totes les illes, les que tenien una mida considerable, estaven habitades. Algunes amb cases senzilles i altres que s’aproximaven a palaus. Al vaixell hi havia connexió a Internet wireless, i ho he aprofitat per a conversar una estona amb l’Alexandra. Després, veient que el rus continuava dormint amb la televisió a tot volum he anat a recepció per demanar una nova habitació, amb l’esperança que me n’assignessin una de buida. Simplement he comentat que un dels companys d’habitació roncava molt. M’han assignat una habitació on m’han dit que hi havia un noi normal. Però en entrar-hi m’he trobat amb una parella, un noi i una noia, mirant la televisió, cadascú dels del seu llit. Tots tres ens hem quedat mirant sorpresos i llavors he exclamat: “Crec que buscaré una nova habitació”. He tornat a recepció i he demanat si em podien assignar una altre habitació. M’han preguntat el motiu i els hi he explicat. Els hi he demanat de no actuar en contra d’ells, però el noi de la recepció m’ha dit que estava prohibit compartir la habitació amb una noia i hi ha enviat un macarra de seguretat. A mi m’ha assignat una nova habitació, aquest cop per a mi sol. Però no hi he anat, he esperat que la parella pugés a recepció i que en sortissin amb noves habitacions assignades. Llavors m’hi he dirigit i els he demanat disculpes oferint-los la meva habitació (amb l’esperança que al noi no li haguessin assignat la meva habitació d’abans). Però es veu que a la noia li havien assignat una altre habitació buida i tot solucionat. Estonia Tallinn (veure sobre mapa) 01/08/2006:
Després de quinze hores de travessia, a les 10 del matí el ferry va arribar a Tallin. El control de passaports a la frontera d’Estònia va ser molt ràpid, el més ràpid de tots els països de fora de la communwealth. De totes maneres, és normal tenint en compte la gran columna de cotxes que estava esperant a la sortida del vaixell. Vaig aparcar al costat d’una església, a prop del centre. No tenia pressa per a visitar la ciutat, doncs de la molta gent que havia escrit a través de hospitalityclub només m’havia contestat una noia que no podia quedar i una altre que viu a les afores per quedar a partir del dia 2. Aquesta vegada també havia escrit a uns quants nois però cap d’ell semblava interessat a trobar-me. Així doncs, el matí el vaig dedicar a llegir i a comprar alguna cosa per dinar a un supermercat. A la tarda vaig sortir a visitar la ciutat, a peu i tranquil·lament. Vaig pujar a la part alta de la ciutat, emmurallada i anomenada Toompea. Allà hi ha un castell o fortalesa, seu del govern. M’ha fet gràcia el nacionalisme que es respirava en la descripció turística del castell: “La fortalesa sempre va pertànyer als estrangers fins que al 24 de febrer de 1918 Estònia va esdevenir un estat independent”, sense mencionar després la posterior integració a la Unió Soviètica. La ciutat ofereix molta informació turística, amb mapes i informació davant els principals monuments. Al davant del castell hi ha la catedral ortodoxa Alexander Nevsky. Em vaig fixar en el símbol de la creu sobre les cúpules. Recentment havia llegit que en moltes creus ortodoxes hi figura una mitja lluna al peu signe de victòria sobre l’islam. I efectivament, aquelles l’hi tenien. El castell i catedral es trobaven l’inici de la ciutat antiga, amb carrers empedrats, noves esglésies, cases medievals, amb grans ventanals, teulades inclinades, colors clars,... Des d’alguns indrets es podia gaudir d’una molt bona vista sobre la resta de la ciutat. Just al peu seguia la mateixa ciutat antiga, també emmurallada i més al fons començava la ciutat nova amb uns quants edificis i xemeneies de fàbriques que es disputaven l’altura. A baix, la ciutat antiga seguia la mateixa línia. Al centre hi havia una gran plaça dominada per bonica una casa de la vila gòtica. Cansat de caminar vaig entrar a una església on estaven a punt de fer un concert amb orgue i veu soprano. M’hi vaig estar una estona, la dona cantava molt bé, però l’orgue semblava desafinat o l’organista no el tocava massa bé. Al vespre, després de dutxar-me i sopar vaig anar a fer una cervesa al cas antic. Em vaig emportar un llibre i vaig seguir llegint. Estic llegint un llibre sobre salut del viatger, molt útil per a viatjar a zones subdesenvolupades amb més seguretat, tot i que mai amb una seguretat del 100%, fet que pot tornar-te una mica paranoic. Aquest matí he anat a fer un llarg tomb amb bicicleta, cap al nord de la ciutat, per costat del mar i fins a un port esportiu. Davant del port hi havia unes interessants ruïnes d’un convent i més cap a l’interior un jardí botànic. No tenia cap referència del jardí botànic, però com que estava mencionat en el mapa de Tallin que vaig agafar del vaixell m’hi he dirigit. El jardí era bonic, en tenien molta cura, però tenia molt poca informació dels arbres i plantes que hi havia. A la tarda he estat llegint una mica, reposant de l’esforç del matí, quan de sobte, pensant en què fer després he decidit de sortir de la ciutat (al cap i a la fi ja l’havia recorregut casi tota) i visitar un parc natural a uns 60km a l’est de la ciutat que segons la meva guia era molt interessant. Abans he parat a posar gas-oil i a comprar en un supermercat i a continuació he conduït aquests quilometres fins al punt d’informació del parc on he aparcat i he passat la nit. Primil (veure sobre mapa) 02/08/2006:
Al punt d’informació del parc nacional de Lahemaa m’han recomanat un parell d’itineraris que transcorrien a prop de la costa, un es podia fer en bicicleta i l’altre a peu. Al final m’he decantat per la caminada. El camí s’endinsava per un bosc de pins, a pocs metres del mar. El mar, i també el bosc, estava plegat de roques, algunes de molt grans a les quals posen noms. La noia del punt d’informació m’havia comentat que aquestes roques eres originàries de Finlàndia i que havien “rodolat” fins aquí empeses per les grans glaceres durant l’era glaciar. He dedicat bona part de l’excursió a aguditzar el meu sentit auditiu, a intentar captar tots els sorolls que m’envoltaven: els meus passos sobre la sorra, sobre els còdols, sobre branquillons, sobre la molsa, sobre la terra ferma; el soroll de les onades; el vent entre les fulles i els arbres; alguns ocells; el grinyolar d’alguns troncs mig abatuts,... Després d’un parell d’hores i mitja caminant he arribat altre cop a la Hymer. Llavors m’he dirigit amb l’autocaravana a un altre punt del parc on hi havia dibuixat una gran roca en el mapa. Després de contemplar-la he dinat, he treballat una mica, he netejat la casa i he marxat cap a Primiläe, un petit poble al sud de Tallin on m’esperaven l’Anna, en Vladimir, el seu marit, i l’Eric, el seu fill de quatre mesos. L’Anna és d’origen rus, només fa cinc anys va conèixer en Vladimir a través d’Internet i ara viu a Estònia. Tot i la independència d’Estònia de Rússia no sent que hi hagi discriminació al carrer cap als Russos, de fet un alt percentatge de la població és d’origen rus. A les ciutats i a l’oest del país es parla força estonià, però a l’est es parla força el rus, encara que hagi deixat de ser oficial. L’Anna i en Vladimir també m’han comentat que la gent no es sent massa nacionalista, que més aviat és un sentiment que intenten fomentar els polítics. De fet, diuen que la independència no la van obtenir ells, més aviat els va ser donada. Durant el col·lapse de la Unió Soviètica en Ieltsin va declarar la independència de Rússia de la unió Soviètica (irònic, no?) i a partir d’aquí la resta de repúbliques s’hi van afegir. Els he demanat per les altres repúbliques Bàltiques i m’han comentat que els Lituans són gent molt oberta, semblants als italians; els estonians són més propers als finesos i els de Làvia són un entremig. En Vladimir és enginyer i treballa en per a l’estat controlant el proveïment d’energia elèctrica. L’han trucat mentre s’estava queixant de la poca indústria que qui ha a Estònia, perquè les empreses occidentals prefereixen invertir a Àsia encara que a Estònia els salaris també siguin molt baixos. Ha hagut de marxar a Tallin per a solucionar un problema de proveïment. Segons la seva dona és una mala feina pel poc que cobra. L’esperança la tenen dipositada en una entrevista laboral que properament tindran a Londres. L’Anna ha preparat sopar mentre em deixava utilitzar la seva connexió d’Internet després hem seguit la conversa mentre intentava adormir el seu nen, que s’ha resistit durant un parell d’hores. Finalment ha tornat en Vladimir. M’he acomiadat d’ell perquè demà marxaré al migdia, segurament abans que ell torni, i he anat a dormir a la Hymer tot i que molt amablement m’han ofert una habitació. Parnu (veure sobre mapa) 03/08/2006: Quan m’he despertat he estat treballant una mica. Després ha anat a casa de l’Anna. M’he connectat a Internet mentre ella tenia cura de l’Eric. Hem estat parlant una mica de la feinada que suposa tenir un fill. Tenia uns quadres esbossats i mig pintats amb pintura al oli. Vaig entendre que havia fer un curs de pintura durant l’embaràs amb l’esperança de poder pintar durant els primers mesos de tenir la criatura. Però l’Eric l’absorbeix molt més del que es pensava. A mig matí he pres el pols al món amb l’Anna. L’Anna estava convençuda que el principal problema del món són les emocions, les negatives. La gent hauria de saber controlar les aquestes males emocions. Ella intenta acceptar a tothom i no s’imagina fent res dolent a ningú. El principal problema a Estònia també són les emocions que els polítics utilitzen per a actuar en contra dels russos que comparteixen la mateixa terra. La solució seria en conèixer i tenir amics a les dues bandes. Ella no podria fer res per a solucionar el problema perquè està massa implicada amb el sentiment rus i millor no actuar. Ella és feliç perquè té una família encantadora i això és suficient per a ella de moment, però més endavant voldria desenvolupar-se com a sociòloga. El secret de la felicitat és sentir-se segur, acceptar els errors del passat ja que aquests també t’han format com a persona i mirar el futur amb un somriure. A mig dia ha vingut en Vladimir perquè avui estava treballant a prop del poble. Hem dinat junts i hem estat conversant de viatges, Rússia, el temps,... M’ha sorprès que comentessin que a Estònia fa molt més fred que a Moscú, sembla ser pel fet de tenir el mar més a prop. Preguntant-los per la Salut Pública a Estònia m’han comentat que les llistes d’espera als Hospitals son molt llargues però que si pagues et passen al primer de la llista. Ho he trobat injust però per altre banda eviten la corrupció, ja que aquests diners els cobra l’estat, i es fa menys necessària la salut privada. A la tarda he començat a fer camí cap a Parnu, a no masses quilometres. Ha estat plovent tot el camí. El paisatge era ondulat, amb els camps segats, boscos, pobles,... Una imatge similar a Rússia, però molt més habitat. He observat unes quantes cigonyes caminant pels camps i caçant, suposo que insectes o petits animalons. Durant el camí he intentat cercar una gasolinera amb lavabo públic, per buidar el meu lavabo químic, però no hi ha hagut sort. Al centre d’informació del parc natural hi havia uns lavabos públics, però la noia que atenia no els va voler obrir quan li vaig comentar que era per buidar el meu WC. Em va indicar un altre punt on no vaig trobar res. A l’entrada de Parnú he trobat uns altres lavabos públics. Hi he entrat amb el bidó del meu WC però la dona que en tenia cura s’ha negat que el buidés allà, argumentant que faria massa pudor. Li he demanat on podia abocar-ho i m’ha contestat que on volgués però allà no. Li he dit que si ho abocava a fora estaria contaminant però m’ha girat l’esquena. M’he dirigit cap a la Platja de Parnú amb l’esperança de trobar uns altres lavabos. I n’he trobat però estaven tots tancats amb clau. Necessitava buidar el WC amb urgència i observant la sorra de la platja, abundant, blanca i fina he decidit de cavar-hi un forat aquesta nit, lluny del mar, i buidar-lo allà. La meva mare m’havia regalat una pala plegable abans de marxar, pensava que mai l’utilitzaria, però aquest seria el primer cop. Parnu és la capital de l’estiu, però la petita ciutat semblava una mica apagat. Estava plovisquejant, feia fresca i no hi havia massa gent. He decidit de visitar-lo l’endemà al matí tot i que he fet un tomb per la platja, gran i amb unes quantes instal·lacions per als turistes. M’he tancat a l’autocaravana i m’he posat a llegir. Al vespre he mirat una pel·lícula. Cap a mitja nit he sortit a fer un riu i a inspeccionar el terreny per a l’operació “buidar el WC”. Però els voltants no estaven massa deserts. S’escoltava música en un local proper. M’hi he apropat. La música era interessant, rock, i l’interior del local semblava força animat. Anava vestit de qualsevol manera i sense afaitar des de feia dies però he decidit pagar l’entrada i esbargir-me una estona. El grup tocava molt bé. M’han comentat que cantaven en estonià i que eren uns dels més populars d’Estònia. La gent ballava i les nenes cridaven. A la mitja part m’he posat a admirar el local mentre m’acabava la cervesa. Llavors unes noies d’una taula m’han fet senyals perquè m’hi apropés. Havien vist d’una hora lluny el meu aspecte d’estranger perdut. Les noies semblaven simpàtiques i he segut amb elles. Després he vist que també eren molt interessants. Les dues treballaven a la Creu Roja i acabaven de tornar després de vuit mesos ajudant a les víctimes del terratrèmol que hi va haver al Cachmir, a Paquistan. Va ser a finals d’octubre i hi havia hagut 80.000 víctimes mortals. La Veronica era d’Estònia i d’aquí poc anava a treballar a Txetxènia durant un any, també enviada per la Creu Roja. L’Anna era de Belgrad, Serbia, i bàsicament treballava a l’oficina. Li he comentat que havia estat a Serbia i que m’havia agradat molt Belgrad i s’ha posat molt contenta. Hem estat parlant molta estona de la seva feina i experiència al Cachmir, molt gratificant a nivell humà, però força dura. Treballaven des de que es llevaven fins que anaven a dormir, però no els importava tenint en compte la urgència que requeria la seva feina. D’altra banda, malgrat que intentaven ser professionals a vegades no podien reprimir les llàgrimes al escoltar els relats d’alguns supervivents que ho havien perdut tot, incloent la família. He comentat a la Verònica, que jo també havia volgut treballar i viatjar amb una ONG després dels meus estudis, però que m’havia preocupat no trobar feina després d’uns anys treballant de cooperant a l’estranger. Ella m’ha comentat que no es preocupa per això, ja que després de treballar unes quants anys sobre el terreny creu que podrà desenvolupar una feina més burocràtica a la mateixa Creu Roja o en una altre ONG. Després hem seguit parlat de l’Islam al Cachmir i al Paquistan. L’Anna comentava que treballava amb texans, tot i que a sobre havia de portar un vestit que la cobrís tota. De totes maneres, ella sempre es va negar a cobrir-se el cabell. Per l’altre banda explicaven a de cara enfora tots són molt religiosos i puritans però que després, a casa també existeix la homosexualitat, la prostitució i que també beuen molt d’alcohol, encara que sigui difícil de trobar. Després del concert m’han convençut d’anar una estona a un club a ballar i també d’acompanyar-les demà a Tartú, la segona ciutat del país, universitària. Tartu (veure sobre mapa) 04/08/2006:
M’he despertat a les deu. He anat a inspeccionar un dels lavabos que ahir estaven tancats i estaven oberts. Sense preguntar hi he buidat el meu WC i assumpte solucionat. Una mica més tard la Veronica i l’Anna m’han passat a buscar. M’han comentat que volien anar a fer un tomb amb bicicleta per la ciutat i com que jo encara no l’havia visitat m’hi he afegit. També s’hi han afegit un grup de quatre portuguesos que la Veronica i l’Anna havien conegut a Tallin feia dos dies i que ara havien retrobat casualment. Hem estat recorrent Parnú, amb un bonic casc antic, mentre la Verònica anava comentant tots els punts d’interès. Ha explicat que després de la Unió Soviètica Parnú està més renovada i colorada, abans no es preocupaven per l’estètica. Després, passejant pel costat de la platja ha comentat que a l’hivern el mar es glaça i que llavors es pot conduir amb cotxe fins a algunes illes, a través de carreteres provisionals, tot i que es recomana circular amb les portes obertes per si de cas el gel es trenca. He preguntat a la Verònica sobre el nacionalisme a Estònia i m’ha contradit l’Anna de Primiläe. M’ha comentat que els estonians son molt nacionalista. A Estònia viuen un milió d’estonians i mig milió d’origen rus. Son dues societats en un mateix país, que no es barregen, cada una amb els seus bars, la seva manera de vestir, la seva llengua,... De totes maneres no hi ha conflictes. A mig dia hem començat a anar cap a Tartu. Els portuguesos també s’han animat a venir. Jo n’he portat dos en el meu cotxe i la Verònica i l’Anna els altres dos. Els Portuguesos són molt simpàtics. Tots ells estaven treballant però eren amics de la universitat, estudiant empresarials i direcció d’empreses. Estaven compartint quinze dies de vacances visitant els paisos Bàltics i intentant conèixer les seves noies. Els he preguntat per la situació a Portugal i m’han comentat que econòmicament no estan massa bé, que hi ha molta desocupació agreujada per la deslocalització d’empreses, que se’n van cap a països més econòmics. Durant el camí, la Verònica ens ha volgut ensenyar una gran casa o castell germànic, ja que durant molts segles van estar sota el seu domini. També ens ha volgut mostrar uns aiguamolls que no hem trobat i per acabar ens hem perdut per carreteres polsegoses. Però finalment, després d’ajudar a un accidentat i al cap de quatre o cinc hores (en comptes de dos) vàrem arribar a Tartu. M’he quedat amb els portuguesos que prenien possessió de la seva petita habitació d’hotel. Jo he aprofitat la connexió d’Internet de l’hotel i després he entrevistat a un d’ells, en Marcelino. En Marcelino opinava que el principal problema del món es troba actualment l’orient mitjà, la solució tardarà a presentar-se i serà complicada. Però Portugal i Espanya també havien estat en conflicte fa molt temps i actualment són països molts amics. A Portugal el principal problema són els polítics que tenen que sembla que només es preocupen per ells mateixos. Haurien de treballar més per la gent, ja que per això cobren. Hi ha massa burocràcia. En Marcelino es sent feliç però seria feliç si no hagués de treballar, encara que això és impossible. Després ens hem tornat a trobar amb la Verònica i l’Anna i uns amics de la Verònica. He estat parlant amb un noi que havia estat viatjant quatre mesos per Àsia. M’ha comentat que viatjava sol i que finalment l’enyorança el va fer tornar. Ara començarà a treballar de nou d’administrador de sistemes. També he parlat amb una Ornitòloga. Li he comentat els accidents amb ocells a Escandinàvia però no m’ha sabut explicar la causa, apart de comentar-me que a Estònia és un dels països d’Europa amb un nombre més elevat d’ocells. Llavors m’ha explicat que les cigonyes mengen granotes, d’aquesta manera he entès que ahir les cigonyes caminessin pels camps en un dia de pluja. Finalment m’ha comentat que també a Estònia, igual que a molts altres països d’Europa, es diu que les cigonyes porten nens. Però no es diu que venen de París, tal com es comenta a Espanya. En el pup on ens trobàvem he entrevistat a l’Anna, en Coliu, el noi que havia estat viatjant per Àsia, i la Verònica. L’Anna opinava que el principal problema del món és la hipocresia. Els rics intenten agafar avantatge i aprofitar-se dels pobres i després els ajuden fent veure que son altruistes. (Ho sento molt, a partir d’aquí l’entrevista no es va gravar correctament).... En Coliu opinava que el principal problema del món són els governs en general, de fet apostaria per l’anarquia i viure en harmonia. Llegir més història és part de la solució. No creia que Estònia tingués cap gran problema. En Coliu es considerava feliç perquè després de viatjar torna a estar a Estònia, no podria ser més feliç. El secret de la felicitat és trobar el que vols fer i fer-ho. En Coliu gaudeix viatjant perquè viatjant és una manera de conèixer-se un mateix. La Verònica opinava que el principal problema del món és la ràpida destrucció del medi ambient, la solució es trobaria en els governs i en intentar que el món no estigui tant dominat per l’economia. La Verònia fa temps que viu a París, allà creu que el principal problema és l’increment del racisme i divisió de la societat. La solució requeria acció a diferents nivells: governs, NGOs,... Individualment simplement s’ha de ser tolerant. La Verònica és feliç perquè està fent el que li agrada. En cert moment serà més feliç quant formi una família. El secret de la felicitat és acceptar el que tens i el que et ve i no el que no tens o el que voldries. La Verònica gaudeix molt viatjant, de petita volia descobrir el món i veure com les diferents cultures prenen el te, per exemple. Més tard hem anat a un club i els portuguesos s’han escampat a veure si caçaven alguna de les atractives noies, que a simple vista semblaven força a tiro. Però la nit ha transcorregut sense èxit i finalment m’han comentat que en això de lligar els italians tenen molta més experiència. Cap a les quatre ens hem acomiadat, de la Verònica i l’Anna amb una forta abraçada, i amb els Portuguesos amb una forta encaixada i amb l’esperança de retrobar-nos l’endemà a Riga, per tornar a compartir una nit de festa. Latvia Riga (veure sobre mapa) 05/08/2006:
Tant bon punt m’he despertat, tard, m’he posat a treballar aprofitant la connexió d’Internet de l’hotel. Bàsicament he estat escrivint el diari i fent una agenda amb tots els contactes que m’havien contestat a través del portal Couchsurfing de Riga, Vilnius, i Warszava. Aquesta vegada m’havia escrit força gent perquè havia escrit amb temps. Tenia l’agenda plena per a trobar-me amb tots. De totes maneres em podré trobar amb pocs d’ells perquè l’Alexandra m’ha escrit poc abans de plegar preguntant-me què si era possible trobar-nos aquest dissabte dia 12 a Krakov en comptes del dia 16. Naturalment l’hi he dit que sí, que quan abans ens trobéssim millor. Abans de sortir cap a Riga, la meva pròxima destinació he donat un petit tomb pel casc antic de Tartú. Ahir havia vist una bonica plaça amb una interessant estàtua al mig d’una font i l’hi volia fer una foto, de totes maneres la llum no era massa bona. He creuat la frontera amb Latvia sense problemes. El mateix paisatge i la carretera han seguit sense interrupció. He parat a una gasolinera i he vist que venien gas. Mentre esperava s’ha parat un tot-terreny i ha carregat el dipòsit de gas. Després he preguntat si podien carregar les meves bombones de campingaz i el noi s’ha ofert amablement, però no tenia cap adaptador per a carregar-les. En Victor Lapenko ja m’havia comentat que havia sigut complicat trobar un adaptador per a omplir-les. Des de Stockolm que intentava gastar el mínim de gas, bàsicament em dutxava amb aigua freda i tenia la nevera casi buida i al mínim. A Stockolm havia mirat a Internet convençut que campingaz hi tindria un distribuïdor però no n’hi havia. El pròxim distribuïdor seguint la meva ruta es trobava a Warszava. De totes maneres tenia l’esperança de poder omplir abans les bombones en algun país de l’ex Unió Soviètica, tal com havia fet en Víctor. Però he anat parant a totes les gasolineres que he anat trobant pel camí i cap tenia un adaptador que hi pogués anar bé. He entrat a Riga i m’he sorprès circulant durant vuit quilometres per un carrer fins a arribar al centre de la ciutat. De totes maneres, després he llegit que la població de Riga no arriba al milió d’habitants. M’ha sorprès també, a diferència de Tallin, creuar-me amb forces cotxes de luxe. S’hi veu més riquesa, o més diferència entre rics i pobres. He aparcat davant l’ambaixada francesa. Era tard, les onze, massa tard per a trobar-me amb els portuguesos, de totes maneres he anat a passejar una estona per Riga i a fer la cervesa. M’ha donat la sensació que la nit estava molt orientada al turisme sexual. Similar a Budapest i a Sofia, amb diversos bars de striptise, però aquí semblava més concentrat. Després he entrat a un pub a fer la cervesa i m’ha semblat que les noies intentaven caçar algun noi de profit (estranger o amb diners) d’una manera força directe, cosa que no havia observat a Budapest ni a Sofia. De totes maneres no he fet cap pas per a conèixer-ne alguna i m’he quedat amb les ganes de saber si eren prostitutes o simplement caçadores de fortunes. He tornat d’hora a la Hymer. Pel carrer hi havia molts comiats de solters (nois i noies), molts italians (o d’aspecte similar) i la gent molt contenta. L’Anna d’Estonia m’havia comentat que els Lituans eren com els llatins o italians i els Latvians un entre mig, ja veuré si els Lituans són encara més oberts... 06/08/2006:
Aquest matí he estat visitant la ciutat, tranquil·la i neta. El centre històric és molt bonic i interessant, protegit per la Unesco. Està ple d’edificis medievals, de diferents estils, colors alegres, teulades inclinades, grans xemeneies, grans finestres amb múltiples divisions, sostenint els vidres de mida més petita. També hi ha vàries esglésies i catedrals de diverses confessions. He parat en una de catòlica on estaven celebrant una missa, en aquell moment el capellà estava passejant entre els fidels ruixant-los literalment amb una petita escombra impregnada d’aigua beneïda. Abans de tornar a la Hymer he entrat al museu de l’ocupació de Latvia que mostrava tots els sofriments dels Latvians (i també Estonians i Lituans) durant la primera ocupació soviètica (1940-1941), l’ocupació Alemana (1941-1945/45) i la segona ocupació soviètica (1944/45-1991). Descrivia la primera deportació al 1941 als camps de treballs escampats per tota la Unió Soviètica, 15000 persones, dels quals 1200 eren nens de menys de 7 anys. Després van patir l’ocupació Alemana amb l’exterminació dels jueus i la repressió de la població en general. Al 1949 van patir la segona deportació, amb 43000 persones, 10000 dels quals nens menors de 16 anys, i també alguns pocs que havien aconseguit tornar de la primera deportació. Veient l’exposició m’he arribat a preguntar si la Unió Soviètica hagués sobreviscut tants anys sense els camps de concentració, sense aquests esclaus dels temps moderns. Treballaven sense parar, excepte els dies que la temperatura era inferior a 41ºC. L’exposició també mostrava la resistència que hi havia hagut durant tot aquell temps i les manifestacions prèvies a la independència, per exemple la cadena humana al 1989 de dos milions d’habitants unint els 650km de Vilnius a Tallin passant per Riga. Aquesta exposició m’ha contradit l’Anna i el Vladimir de Tallin que deien que la independència els havia estat donada, que no l’havien aconseguit. Al migdia havia quedat amb la Kristine i uns seus amics a Jurmala, un poble prop de Riga, amb molts balnearis i amb una platja molt llarga (32km) de sorra blanca i fina. Definitivament un dels principals punts d’estiueig del bàltic. Però la Kristine i els seus amics hi eren per un motiu ben diferent. A Jurmala hi ha una casa anomenada Undine, punt d’encontre de hipies, artistes, músics i alternatius en general. En hem reunit allà. La casa semblava encantada, plena d’espelmes, escultures (moltes de dracs), llibres vells, instruments de música, molts artesanals, parets pintades per l’artista del moment, calendaris de vuit mesos pintats al terra (es veu que també hi ha un misteriós novè mes),... A fora hi havia un concert amb diversos grups de música folklòrica i alternativa. Hi havia força gent i el motiu de l’encontre i la festa era celebrar l’últim dia de l’encesa del foc. Es veu que tradicionalment, a partir d’aquesta data i durant 27 dies no es podia encendre foc, ni tant sols les espelmes. El motiu? No me l’han sabut explicar bé, però sembla que no es necessita el foc quan fa calor i la claror tarda a desaparèixer a la nit. Ens hem arribat a la platja a través d’un bosc que també semblava encantat. Allà la Kristine m’ha comentat que la platja és per a ella un santuari, una església. De petita creia que Déu es trobava darrera l’horitzó. Mentre ens remullàvem els peus li he preguntat si els Latvians eren gaire nacionalistes. M’ha contestat que no, de totes maneres el seu amic Joanis s’ha encarregat de contradir-la després. També li he preguntat si Riga s’havia convertit en un destí de turisme sexual i m’ha tornat a respondre que creia no, tot i que el darrer any es comentava estava essent així. Després del concert estàvem estirats a la gespa. Semblaven avorrir-se, preguntant-se què fer a continuació i llavors els he proposat d’entrevistar-los. No semblaven massa entusiastes a deixar-se filmar però al final han acceptat. De totes maneres m’he quedat amb el sentiment de que potser no hauria de apretar tant per a fer les entrevistes, encara que llavors en faria moltes menys... La Kristine opinava que el principal problema del món és la crueltat ja que és la causa de la majoria de problemes. El problema es podria solucionar si la gent tingués més cor. Personalment, actuant amb amor creu que podria inspirar a altres de manera que hi hagués menys crueltat. El principal problema de Làtvia son els polítics. Creu que els actuals no son massa bons. Si els polítics fossin més joves no hi hauria aquest problema, de totes maneres ella mai entraria en la política. La Kristine és feliç, perquè viu al lloc correcte i les coses que li succeeixen son bones. Seria més feliç si acceptés més les coses que li succeeixen, fins i tot les que voldria canviar i no es poden canviar. El secret de la felicitat és ser positiu i oberta. No li agrada massa viatjar perquè tot i conèixer cultures no li agrada la incomoditat. En Joanis opina que el principal problema del món són els polítics. De fet no està interessat en política. l principal problema a Làtvia son les relacions entre els russos i els làtvians, que es volen matar entre ells. Estaria millor si els russos visquessin a Rússia i els làtvians a Làtvia. Al preguntar-li si ell podia fer quelcom per ajudar en la solució ha comentat que no, perquè ell no tenia a l’abast armament nuclear. En Joanis es considera feliç perquè té tot el que necessita i no podria ser més feliç. El secret de la felicitat és la música. Després de les entrevistes els he proposat de portar-los a Riga amb cotxe. Després he tornar a aparcar a prop del centre, he sopat i m’he estirat una estona abans de treballar una mica. Però no m’he despertat fins a les deu, al cap de dos hores. Però em seguia trobant cansat i he decidit seguir la dormida fins l’endemà. Lithuania Vilnius (veure sobre mapa) 07/08/2006: Quant m’he despertat em sentia dèbil, malalt, amb el coll adolorit. M’he pres un ibuprofeno i he seguit dormint fins a les deu. Llavors ja m’he sentit perfectament bé i m’he llevat per a començar a treballar. A les dues i mitja ja havia acabat d’escriure el diari, un article per al 9nou i de connectar-me a Internet a un bar per a enviar el diari d’Escandinàvia. Tot seguit m’he posat en camí cap a Vilnius on a mitja tarda hi havia una trobada de gent de couchsurfing i hospitalityclub. He tardat més temps del compte, ja que igual que a Estònia, a Latvia i Lituània hi havia unes quantes carreteres amb obres. En algunes d’aquestes carreteres hi havia desviacions per a carreteres secundàries, d’altres tenien semàfors que alternaven la circulació en ambdós sentits, i la resta simplement eren lentes. En una de les carreteres secundàries de Latvia m’ha parat la policia per excés de velocitat creuant una població. El policia en cap moment ha donat senyals de ser corrupte. M’ha informat que em posaria una multa i que hauria d’esperar quinze minuts. - Quinze minuts? És molt! - És el protocol. Suposo que fer esperar quinze minuts a un conductor que va més ràpid del compte és una bona mesura dissuasòria, més que no pas els 30€ de multa que m’ha posat. M’ha dit que podia pagar la multa a Espanya si volia. He creuat la frontera amb Lituània sense problemes. Les fronteres entre els tres països Bàltics només tenen un control de policia a diferència de la majoria de fronteres que he creuat fins ara, que tenen un control del país de sortida i un control diferent del país d’entrada. Les tres repúbliques Bàltiques semblen ben coordinades en aquest sentit. He arribat a les 8 a la trobada. Hi havia força gent, uns quants Lituans (bàsicament noies) i uns quants estrangers (només nois, uns quants d’Anglaterra). Hem estat conversant de viatges, de Lituania i una mica de tot. Després hem anat tots a casa de l’Orea, d’una noia que allotja dos nois a continuar la trobada i converses. Allà he parlat amb una noia que havia estat al País Basc a Espanya i explicava que no entenia que alguns Bascos volguessin ser un estat independent. Sense voler crear polèmica li vaig respondre. - No entenc com pots pensar així vivint a Lituània, un país que després de molts anys d’ocupació és independent. - Però Lituània fa alguns segles ja era un estat independent. - També el País Basc era un estat independent fa molts segles. De totes maneres, també li vaig comentar que no creia que els sentiments nacionalistes fossin massa bons en general, ja que provoquen moltes guerres. Més tard vaig preguntar a un anglès si a Vilnius hi havia molt turisme sexual. Em va comentar que no, perquè segons ell el turisme sexual era anar a Tailàndia per estar amb nenes de 15 anys. Però després va començar a explicar que hi havia molts bars de striptese i que en algunes discoteques només hi anaven nois estrangers perquè només hi havia noies Lituanes, molt atractives, disposades a sexe per una nit. No vaig aprofundir massa més en el tema però em vaig quedar amb la sensació que la història era similar a la que vaig viure fa uns anys a Kènia. Als clubs de Kènia hi ha moltes noies disposades a compartir la nit amb tu, algunes se’t presenten directament com a prostitutes, altres no mencionen els diners fins el pròxim dia al matí que et demanen algunes monedes per a poder menjar, i la resta simplement estan obertes al sexe amb l’esperança d’enamorar-te i així poder accedir al món desenvolupat. Tot i ser dilluns, alguns dels nois van anar a Brodway, el club més odiat per les noies que no estan disposades a oferir el seu cos per una nit. Jo em vaig quedar a dormir a l’Autocaravana. Amb breu ja estaria la meva estimada Alexandra, a més, l’endemà volia treballar i visitar la ciutat. 08/08/2006:
Aquesta nit, un home borratxo m’ha despertat. Estava picant la porta. He obert la finestra i li he preguntat què passava. L’home no semblava parlar anglès, amb cara de pena i de sofriment s’anava colpejant la vena del coll mentre balbucejava quelcom. Finalment li he dit que no el podia ajudar i he tancat la finestra. Però ha seguit picant la porta, llavors li he dit que marxés, primer tranquil·lament, després cridant, i per últim, cridant amb l’alarma posada. Ha tornat més tard, ha colpejat més la porta, s’ha posat a moure l’autocaravana i fins i tot ha intentat deslligar la bicicleta,... mentre jo deixava sonar l’alarma. Ha tardat a marxar, però finalment he pogut tornar a dormir. Al matí m’he tornat a despertar amb mal de coll i m’he pres un altre ibuprofeno. Ha estat plovent i he aprofitat per a escriure. Després ha parat de ploure i m’he reunit amb alguns dels uns nois d’ahir, un espanyol (de Madrid) que ha marxat al cap de poc, un alemany (en Florian) i un Australià (en Brett). Hem anat a visitar la ciutat en companyia de dues noies de la trobada d’ahir que ens han fet de guies. La ciutat és interessant tot i que el dia gris no ha acompanyat. Té un gran casc antic, medieval. Al sud d’Europa, l’arquitectura medieval és fosca, tosca, basada en la pedra vista. Però aquí, igual com a la resta de ciutats del centre i nord d’Europa que he visitat fins ara, l’arquitectura medieval és lluminosa, amb grans finestres, parets pintades,... Una de les noies que ens ha acompanyat era historiadora i he aprofitat per preguntar-li si a Lituania hi havia conflictes amb els russos. M’ha explicat que no, en part perquè a Lituania els russos només són una petita minoria, a diferència de Estònia i Latvia. D’altre banda s’han integrat perfectament a la societat i no hi ha l’odi que he observat en alguna altre part. M’ha sorprès fins i tot veure per la ciutat un noi que portava sense problemes la típica samarreta amb les inicials de la Unió Soviètica (CCCP). Bé, m’ha sorprès perquè Lituania també va ser fortament reprimida durant la ocupació Soviètica. La mateixa noia ha explicat que a Lituania hi ha molta tradició pagana, i pel que vaig observar també a Làtvia. Ha explicat que antigament hi havia una tradició matar una verge abans de construir un edifici, per a donar sort. També hi havia algunes sectes que mataven nens a les seves cerimònies misterioses. I sembla ser realment així, perquè en una de les esglésies que vàrem visitar hi havia una antiga inscripció en memòria d’aquests nens assassinats. Hem visitat un castells al capdamunt d’un turó, des d’on hi havia una molt bona vista sobre la catedral i la resta de la ciutat. Al baixar en Florian ha explicat perquè les escales de cargol descendeixen en sentit contrari a les agulles del rellotge. La raó és simple, si has de defensar l’escala des de dalt amb una espasa podràs colpejar millor en el cas de ser dretà. Hem anat a fer la cervesa i a menjar una mica de formatge a la República Independent de Uzupis, un barri a l’altre cantó del riu, ple d’artistes i de gent alternativa que ha proclamat la independència de Lituània. Fins i tot tenen la seva pròpia constitució penjada en una de les parets amb articles de l’estil: “Tothom té el dret d’estimar i de tenir cura del seu gat”; “tothom té el dret de ser feliç”; “tothom té el dret d’estar trist”; “tothom té el dret de celebrar, o no, el seu aniversari”;... En Florian és molt còmic, a vegades, fins i tot, et feia petar de riure. En Brett l’acompanyava de tant en tant. Tenien un humor una mica extravagant, a vegades utilitzant jocs de paraules als que jo no arribava. D’altre banda, de tant en tant també guardaven la compostura i mantenien converses interessants. Cap al vespre m’he acomiadat d’ells un moment per anar a connectar-me a Internet i més tard els he tornat a buscar amb la intenció de sortir a fer unes copes per la ciutat. He portat a una ampolla de vodka de Rússia i un tetrabric de taronja i l’hem anat bevent durant el camí, bàsicament entre jo i en Florian. Passava bé però al cap de pocs minuts bona part de l’alcohol ja m’havia passat a la sang. Hem entrat a Brodway (el famós club) quant jo ja començava a tenir els símptomes de la pitjor borratxera de la meva vida. M’he instal·lat prop dels lavabos, però no m’he preocupat d’anar a vomitar a dins. Finalment un noi de seguretat m’ha agafat i m’ha tret a fora. He descansat una estona. Després m’he posat en marxa cap a l’autocaravana on sortosament he arribat sense més problemes. No he tingut ocasió de fixar-me massa bé amb la fauna humana del club, però l’ambient m’ha semblat similar al de Riga. Hi havia moltes noies locals i molts nois estrangers. De totes maneres no em va semblar que les noies anessin tant desesperades com a la descripció que vaig fer de Kènia, aquí estan molt menys necessitades. Poland Warszava (veure sobre mapa) 09/08/2006: No sé a quina hora vaig anar a dormir, però tampoc m’he despertat tant tard. Tampoc tenia ressaca, bona sort la meva, mai n’he tingut. Sí que estava una mica cansat i em tornava a fer mal el coll. Iboprofeno avall. M’he dutxat i he començat a fer camí cap a Warszava. A la sortida de Vilnius he vist un noi que feia autostop i l’he parat. El noi anava cap al sud de Lituania, en una altre direcció a la meva, però l’he portat una estona fins a la desviació. No hi ha hagut massa temps per a parlar però m’ha comentat que estudiava disseny gràfic. A mitja tarda he arribat a la frontera amb Polònia que he creuat sense problemes. A la sortida hi havia dues noies fent autostop i he parat. Els he dit que anava cap a Warszava i han dit que ja els anava bé. Un cop a dalt de la Hymer m’han explicat que eren de Vilnius i havien sortit el mateix dia amb la intenció d’arribar en pocs dies a Portugal on volien beure’s una ampolla de vi. Al principi no han ofert gaire conversació i jo tampoc l’he forçada, semblaven cansades. Una d’elles ha estat dormint força estona. Al cap d’un parell d’hores ja s’han espavilat una mica i han començat a xerrar, es deien Ona i Milda. L’Ona parlava anglès i però la Milda no gaire. M’han explicat que volien estudiar art i interpretació respectivament. Avançàvem lentament per les carreteres Poloneses. Les carreteres Poloneses tenen molta fama de ser terribles, però jo no les he trobades tant, això sí, igual que a les tres repúbliques Bàltiques hi havia molts trams en obres que enlentia la marxa. Cap a les 9 m’ha agafat gana i he parat. Els he ofert macarrons i han acceptat. No tenia res mes per a cuinar perquè encara no he solucionat el tema del gas i tinc la nevera al mínim de temperatura i casi buida del tot. És increïble però ja fa un parell de setmanes que aguanta la mateixa bombona. Espero trobar un distribuïdor de Campingaz a Warszava. Després ja pararé a un supermercat i compraré de tot. He afegit un pot de salsa de tomàquet i dues llaunes de tonyina als macarrons. He estat a punt de preguntar si els agradava la tonyina abans d’afegir-la, però la tonyina no feia bona cara tot i que ja l’havia tastat i era bona, i no he preguntat. Però abans de començar a servir l’ona ha preguntat si els macarrons tenien peix. He contestat que sí i llavors m’ha informat que era al·lèrgica a tot tipus de peix. M’ha sabut greu però no he pogut oferir-li res més. Ens hem menjat tots els macarrons entre jo i la Milda, que deia que estaven deliciosos, tot i que no ho estaven tant. Ens hem tornat a posar en marxa i llavors la Ola s’ha obert una mica més, no massa. De fet ha comentat que no li agrada obrir-se. Jo li he comentat que si no li agrada obrir-se era perquè tenia por i que les pors no eren bones. Ella m’ha preguntat: - Què tenen de dolent les pors? - Et respondré amb una altre pregunta, consideres que la llibertat és bona? Les pors no et deixen ser lliure. - La llibertat completa seria insuportable. - Perquè? Jo he guanyat molts graus de llibertat iniciant aquest viatge i així em sento més feliç. D’altre banda no podria haver iniciat aquest viatge si abans no hagués perdut moltes de les por que tenia. De bon principi ja m’havia fixat que la Ola tenia alguna malaltia o al·lèrgia que li afectava la pell de les mans. Intentava amagar-se-les sota les cuixes, plegant els braços, dins del jersei,... Una signe comprensible però evident de les seves pors. M’han explicat que tenien intenció de dormir als prats, dins d’un sac de dormir i sota un plàstic si plovia, sense tenda, –és massa cara- havien dit. Els he proposat de parar en algun prat abans d’entrar a Warszava, elles dormirien a fora segons els seus plans, i jo dins la Hymer. L’endemà les portaria a la sortida de Warszava direcció a Berlín. Ho han trobat molt bona idea i així ho hem fet. 10/08/2006:
Les he hagut de despertar però tampoc volia començar el dia massa tard. En silenci, sembla que seguien mig adormides, hem creuat Warszava i els he deixat a l’altre sortida. A continuació he tornat cap al centre on he aparcat al costat de dos autocaravanes amb matrícula d’Itàlia. He estat escrivint una estona i després he sortit a passejar. Durant la segona guerra mundial Warszava va ser devastada, un 85% dels seus edificis van ser reduïts a runes i la meitat de la seva població va morir. Així doncs, pot semblar estrany que Warszava tingui un bonic casc antic, medieval, protegit per la Unesco. El cas és que el barri antic va ser reconstruït tal com era abans de la segona guerra mundial i la resta de la ciutat també, però amb edificis d’estil comunista, tot i que ara també s’alcen grans edificis moderns, d’oficines i hotels. El barri antic sembla més vell del que realment és, ja que no deu haver estat rehabilitat des de la seva reconstrucció. Està ple de turistes, molts catalans i espanyols. He demanat de consultar el mapa a uns turistes que eren de Sabadell. Després, mentre em preparava per fer una foto, he sentit el comentari en català: “vigileu que aquest noi no us agafi dins la foto”. Suposo que és normal essent agost, però pot ser que els catalans tinguem tendència a visitar Polònia després de dècades amb el sobrenom de Polacs? (un sobrenom que a la resta d’Espanya ens diuen afectuosament). A la tarda he agafat la bicicleta i he visitat l’únic edifici que encara està en ruïnes després de la segona guerra mundial. A 200 metres hi ha un impressionant Monument a l’Alçament de Warszava, un monument que no es va poder alçar fins al final de l’ocupació soviètica de Polònia, ja que no deixa de ser una vergonya que durant l’alçament de Warszava les tropes russes es trobessin a poca distància i en comptes d’ajudar a la població simplement van esperar que la rebel·lió fos sufocada per l’exèrcit alemany. He anat cap al sud de la ciutat hi he visitat la galeria d’art contemporani Zacheta, ja que els dijous hi ha entrada gratuïta. No hi ha hagut res que m’hagi cridat l’atenció fora de lo normal. Només m’ha impressionat un aspecte tècnic que utilitzaven per a la il·luminació d’alguns quadres. En una habitació fosca dirigien un feix de llum rectangular sobre el quadre que exposaven, coincidint exactament amb el marc d’aquest, de manera que el quadre semblava tenir llum pròpia. Suposo que és una tècnica que aniré veient a altres exposicions arreu del món. Al vespre havia quedat amb una noia, però no s’ha presentat a la cita. Llavors he anat a passejar pel centre comercial de la ciutat, plena de restaurants, bars, jovent, algun club d’estriptise i una sola discoteca, orientada a estudiants (oferien descompte amb carnet d’estudiant!), però no hi he entrat perquè ja estava ben cansat de caminar i de pedalar. Krakow (veure sobre mapa) 11/08/2006: Demà arriba l’Alexandra a Krakov, ja en tinc ganes, la trobo a faltar, tot i que segurament ella m’ha enyorat més. Jo cada dia veia coses interessants, feia nous amics, en canvi ella havia tornat a la rutina diària, a un treball que no l’omplia i que la mantenia allunyada de mi. Però fa dues setmanes es va decidir a demanar la baixa de la feina i avui era el seu últim dia de treball. Plegava amb el temps just per agafar un autobús cap a Bucarest i després un altre fins a Krakov, on ens trobarem, on s’afegirà al meu viatge, espero que fins al final, tot i que segur que apareixeran molts problemes que confio que sabrem solucionar amb amor, comunicació i paciència. Tenia intenció d’arribar a Krakov aquesta tarda o vespre, de totes maneres, en comptes d’encarar direcció sud m’he dirigit cap al nord-oest, cap un poble a 70 quilometres anomenat Plonsk. Igual que a Làtvia i a Lituània, a Polònia també m’havia parat a gasolineres per veure si podien carregar les bombones de campingaz amb gas. Però en cap tenien adaptador, la rosca de la bombona es de 1,6cm i els adaptadors que tenien eren de 1 o 2 centímetres de rosca. Així m’he trobat a tot arreu i he arribat a pensar que en Victor Lapenko de Kiev es va fabricar un adaptador per a carregar-les, em va comentar que li havia sigut complicat carregar-les, però no m’havia explicat quin tipus de complicació havia tingut. De totes maneres, al web de campingaz informaven que tenien un distribuïdor a Warszava, bé, a Warszava no, a Plonsk. He arribat a Plonsk i he mostrat la direcció a dues gasolineres, a uns treballadors, a un conductor i a un vigilant. Cadascú m’ha enviat a un indret diferent del poble. Però al final, he anat a parar davant l’empresa buscada. He preguntat a unes noies de recepció i m’han dit que anés més al fons, a unes naus que feien de magatzem. He preguntat a un noi i m’ha dit que no tenien recanvis. La meva decepció ha sigut immensa, però he intentat exagerar-la encara més en la meva cara. - Segur que no en teniu? En el web de campingaz informaven que en tindrieu. - No, no en tenim. - No teniu cap adaptador per a carregar les bombones? - No, només tenim unes bombones més petites. He demanat que me les ensenyés, per si de cas. L’he seguit al magatzem. Magatzem de què? No ho sé. De trastos! En una gran nau hi havia d’un a tres metres de plàstics, sacs, caixes, aparells (nous),... També alguns prestatges, casi buits. El noi s’ha enfilat per sobre els plàstics, sacs i caixes i s’ha dirigit cap a un prestatge. Jo l’he seguit intentant no relliscar. Al prestatge hi havia 5 o 6 productes de campingaz, no més. Cap que em pogués servir. He parat la nevera, el pròxim distribuïdor és a Praga i com a mínim espero poder cuinar de tant en tant abans d’arribar-hi. Ara sí, he començat a fer camí cap a Krakov, per carreteres secundàries. Moltes de les carreteres de Polònia tenen una característica curiosa, l’asfalt té roderes, segurament deformat pel pes dels camions i per la mala qualitat de l’asfalt. Has de vigilar al circular-hi, perquè segons com, aquestes roderes t’expulsen fora del carril o de la carretera. De totes maneres les estan arreglant en molts trams i això ha sigut un problema per a arribar a Krakov. Suposo que els divendres a la tarda molta gent surt de la ciutat per a gaudir del fi de setmana i les carreteres estan més complicades, però si afegim les obres que en molts trams reduïen de dos carrils a un de sol obtenim com a resultat grans cues. Ha arribat un moment que per a recorrer uns dos quilometres he tardat mitja hora. Llavors he decidit parar en una àrea de servei i he començat a ordenar l’autocaravana i a fer espai per l’equipatge i la roba que l’Alexandra portarà. Al vespre, els cotxes encara estaven parats. He sopat. A la nit seguia igual. Finalment, a les onze de la nit he decidit tornar a la cua, al cap i a la fi, demà segurament també hi haurà cues. Mentre estava aturat han passat udolant unes 30 o 40 furgonetes de la policia. Pensava que desencallarien la cua, però ells també han quedat atrapats. I quan he aconseguit sortir al cap d’una hora i tres quilometres de marxa no hi havia rastre de la policia. 12/08/2006: He fet nit a un hipermercat, a uns 120km de Krakov. M’he despertat sense haver dormit les vuit hores i m’he organitzat el matí abans de trobar-me a les dues amb l’Alexandra. Abans de res he decidit anar a comprar perquè des de que havia posat la nevera al mínim que no ho feia i ja m’havia menjat totes les reserves. En comptes d’una hora he tardat dues hores i mitja i tota l’organització del dia s’ha anat en orris. He sortit a tota pastilla cap a Krakv però poc després de passar de llarg Katowice he rebut un missatge de l’Alexandra. Em deia que es trobava a Bratislava (se li havia escapat l’autobús directe cap a Krakov), que li havien robat l’ordenador portàtil i que estava desesperada. He parat en una àrea de servei i he intentat tranquil·litzar-la amb un missatge al mòbil. Després li he preguntat si preferia l’esperés a Katowice, ja que he suposat que hi hauria més trens en aquesta direcció, ja que la ciutat és més gran, encara que menys interessant des del punt de vista turístic. Mentre esperava la seva resposta he netejat a fons la Hymer i he fet més espai per a l’arribada i l’equipatge de l’Alexandra. També he dinat, però quan estava a mig coure un tall de carn s’ha acabat el gas. He recordat que a la sortida de França, fa uns mesos, havia deixat mig buida una de les bombones estàndards espanyoles. He canviat el regulador i també la bombona amb l’esperança que aguanti fins a Praga. Finalment l’Alexadra m’ha contestat que l’esperés a Katowice i m’hi he començat a dirigir. Al no aparèixer a la meva guia, no tenia cap mapa de Katowice. Per tant, per a arribar a l’estació de trens he hagut de preguntar a tres persones, un d’ells policia. Però cap d’ell sabia parlar anglès, així que no tenia més remei que fer el soroll del xiulet del tren i de la màquina amb marxa. Llavors m’indicaven amb gestos i paraules com arribar-hi, paraules que ja em van sonant d’altres idiomes: “pravo” recte, “levo” dreta. A l’estació m’han informat que el tren provenint d’Eslovaquia encara tardaria dues hores. He acabat de netejar i ordenar i m’he dutxat, amb el temps just de rebre l’Alexandra a la sortida del tren. Ens hem abraçat amb força i he intentat consolar-la per la pèrdua de l’ordenador i pel viatge esgotador. M’ha demanat de prendre una dutxa d’aigua calenta i per suposat he engegat el calentador, tot i que anés amb la reserva de gas. ‹ Anterior (13/06/2006) MES Següent (2006-08-12)› ‹ Anterior (2006-07-08 - Finland) PAÍS Següent (2006-07-24 - Sweden)› |
|
