| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (14/07/2007) MES Següent (2007-09-12)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› South Africa Cap town (veure sobre mapa) 14/08/2007:
Ja fa més d'una setmana que vàrem arribar a Cape Town i encara ens hi estarem una altre setmana o més. Des de feia temps, Cape Town estava marcat en el mapa com una parada tècnica. D'una banda l'Alexandra havia de renovar el passaport; vàrem anar a la seva ambaixada, va completar els formularis necessaris, els va enviar per missatgeria a Romania i avui ha telefonat el seu germà dient que a la policia no accepten un formulari perquè està mal segellat per l'ambaixada, és a dir, haurem de repetir el procés. D'altre banda, el cotxe necessitava unes quantes reparacions per a poder seguir el viatge sense problemes (o amb menys problemes): arreglar l'estàrter; afegir un tros del tub d'escapament; subjectar una part del radiador que estava mig caiguda; desmuntar i treure la nevera de l'autocaravana perquè la reparessin; i algunes altres petites reparacions que segurament deixarem per més endavant. De totes maneres, Cape Town també es mereixia una llarga estada, i entre gestió i reparació també hem tingut temps de relaxar-nos i gaudir d'aquesta encisadora ciutat i la seva gent. Vàrem arribar el diumenge passat, un dia assolellat que magnificava la panoràmica de la ciutat de gratacels davant el mar i petites cases estenent-se fins la falda d'una impressionant muntanya escarpada i plana pel capdamunt (table mountain). Vàrem passejar per un gran centre comercial i recreatiu davant el port, on hi havia alguns espectacles de carrer interpretats per negres (o acolorits) davant una majoria d'espectadors blancs. A la tarda vàrem pujar amb el cotxe fins a View Point on hi ha una bona vista sobre la ciutat rodejada per l'oceà. Al baixar del cotxe, un home amb dues nenes es va quedar mirant el mapa imprès a l'autocaravana i es va començar a interessar pel nostre viatge. Vàrem respondre algunes preguntes i desprès li vàrem preguntar si sabia algun lloc segur on aparcar l'autocaravana durant la nit. Ens va proposar d'aparcar-la davant de casa seu, una mica a les afores i així ho vàrem fer. Hem passat uns dies molt agradables amb en Johan i Maryna Botha i les seves filles Nina i Nicola. Durant el dia hem estat corrent amunt i avall per la ciutat, però cada vespre hem tornat a aparcar davant de casa seva i hem passat unes bones vetllades amb ells mantenint algunes converses molt interessants. Em vaig interessar sobre l'apartheid, no sense abans preguntar-los si era un tema tabú, i em van respondre molt obertament les meves preguntes produint-se alguns desacords familiars, entre en Johan i la mare de la Maryna, la Saarah. En Johan opinava que el govern durant l'apartheid no va fer res de bo i que si no hagués perdut tantes energies mantenint separades les comunitats negres i blanques actualment Sud-àfrica es trobaria al nivell d'Austràlia. La Saarah opinava en canvi, que el govern durant l'apartheid havia fet coses molt positives que el govern actual pot destruir i que d'altre banda la segregació racial ja havia estat iniciada pels anglesos amb cartells del tipus "only whites". El que sí va acceptar la Saarah és que el govern durant l'apartheid hauria d'haver potenciat més l'educació de la comunitat no blanca perquè actualment, la comunitat negre reclama les mateixes oportunitats educatives i de treball però no tenen la mateixa base (un 45% dels sud-africans són analfabets). La Saarah treballa com a professora de música en una bona escola. Al acabar la segregació racial l'escola va obrir les portes als alumnes no blancs, però aquests - segons la Saarah - no tenien la base educativa dels blancs i el nivell de tota la classe va baixar. No em van sorprendre les explicacions de la Saarah, perquè molts professors a Europa es queixen de problemes similars deguts a la immigració. Vaig pensar que Sud-àfrica està sortint d'un fosc període de racisme, però potser Europa hi està entrant... La família Botha em van seguir explicant la situació del país després de la finalització de l'apartheid. Hi ha negres no tenen preparació per a ocupar determinats llocs de treball però hi ha lleis de discriminació positiva i accedeixen a bones posicions per davant d'altres blancs més ben preparats. Passa el mateix a la universitat, on la nota de tall d'entrada pels blancs és més alta que pels que no ho són. En Johan opinava que tot i ser una mesura dràstica potser era una bona acció que equiparar una mica més les dues comunitats i crear una classe mitja negre productiva pel país. De totes maneres, encara falta molt per a fer, el govern (negre) segueix polítiques liberals que beneficien els rics (generalment blancs) i mantenen a la pobresa moltes barriades marginals, amb una educació i serveis sanitaris molt deficients. Aquestes barriades marginals, l'únic consol que tenen després de l'apartheid és d'haver guanyat la llibertat tot i seguir en la misèria. La família Botha descrivia la Sud-àfrica actual com una petita Europa dins d'Àfrica, on pots trobar zones molt desenvolupades (com Cape Town) pròximes a pobles tribals que segueixen ancorats al passat, vivint amb les seves tradicions, rituals, iniciacions,... Aquesta Àfrica i Europa estan obligats a entendre's i a evolucionar conjuntament, tot i que no serà tasca fàcil. Abans el govern només s'havia de preocupar de mantenir una infraestructura per a 6 milions de blancs, però actualment, amb els mateixos ingressos, s'han de preocupar d'un país de 45 milions habitants. No ens hem tancat amb la família Botha, també ens hem trobat amb altres persones que hem contactat a través de Couchsurfing (www.couchsurfing.com). Vàrem quedar amb la Mandi, una jove estudiant d'arts gràfiques, colorada, nascuda a Springbok i emigrada a Paarl un cop finalitzada l'Apartheid. A Paarl, la Mandi es va sentir una mica fora de lloc, doncs vivia al mig del barri blanc, tot i que, amb el temps va fer amics i ara s'hi sent a gust; d'altre banda tampoc observa racisme, doncs actualment està molt mal vist. La Mandi també ens va explicar què significava ser colorada. Segons el registre de la població durant l'Apartheid es definien tres grans grups racials: "blancs", "colorats" i "natius". Els "colorats" eren classificats en diferents grups segons els seus orígens xinesos, indis, mulats,... Els "natius" també estaven classificats en uns altres 8 grups segons la tribu de la qual provenien. En qualsevol cas, els "colorats" i els "nadius" eren considerats una classe inferior - els "nadius" encara més inferiors que els "colorats" - i se'ls tancava automàticament algunes portes, com per exemple la bona educació o les bones oportunitats de treball. D'altre banda, s'intentava mantenir separats o segregats tots els grups socials entre ells (els colorats també separats dels nadius). Una altre noia de Couchsurfing que vivia a prop d'una platja al sud de Cape Town (des d'on vàrem poder observar algunes balenes i foques) ens va invitar a una festa a casa seva. Allà vaig parlar amb la Jessica, una noia de Johanesburg que em va explicar les diferències entre la capital (materialista, competitiva, racialment conflictiva) i Cape Town (relaxada, lenta, integrada). La Jessica - blanca - també opinava que durant l'apartheid el govern tenia més diners i que per tant els negres menjaven millor, tenien casa, millor sanitat,... La Fikiswa, una noia negre que treballava per a una ONG als barris pobres, em va confirmar que actualment hi ha molta pobresa i inseguretat, però que abans també, amb la diferència que com a mínim ara el govern no et mata. De totes maneres, encara que sigui lent i complicat, l'estat està fent passos i accions per a millorar la vida d'aquestes persones, amb més neteja, millors escoles, millors centres mèdics,... 26/08/2007:
En total, hem gaudit de tres meravelloses setmanes a Cape Town, ja que el passaport de l'Alexandra no ha arribat fins aquest divendres. La primera setmana a la ciutat va ser força tècnica i centrada a renovar el passaport i a solucionar els problemes que arrastrava el cotxe, però els següents dies els hem pogut fruir coneixent aquesta encantadora ciutat i els seus entorns. I potser són els seus voltants, exuberants de natura, els que donen a Cape Town aquest aire fresc, tranquil i recreatiu. Vàrem visitar Hermanus, un poble famós per la presència de balenes, de totes maneres, va ser abans d'arribar-hi on les vàrem tenir més a prop: ana parella de balenes jugava amorosament a prop de la costa mostrant les ales per sobre les onades i deixant escapar l'aire per l'orifici a la seva espatlla amb un soroll greu similar al d'una flauta. Un altre dia també vàrem recórrer la costa del Sud-est, fins a l'espectacular Cap de Bona Esperança, el cap més al sud-oest d'Àfrica (el més sureny és el cap Agulhas), on vàrem poder observar estruços, zebres i babuins, i una colònia de petits i graciosos pingüins al poble de Simon, poc abans d'arribar al Cap. Al Sud-oest de Cape Town, hi ha un altre poble anomenat Hout Bay amb un bonic port de pescadors on vàrem menjar el típic "Fish & Chips" i haguéssim seguit costa avall pels famosos penya-segats del pic Chapman, però la carretera estava tallada per un despreniment de roques. Tampoc vàrem pujar a la visitada Muntanya Taula o Table Mountain, perquè durant forces dies s'havia mantingut ennuvolada i perquè més endavant vàrem llegir a la premsa que s'hi estaven produint molts robatoris. Però sí que vàrem visitar l'encisador Parc Natural de la Costa Oest acompanyats de la família Botha, on vàrem poder observar estruços, elands i búfals pasturant immensos camps absolutament coberts de flors blanques, grogues, taronges i altres colors minoritaris. Més a prop de Cape Town vàrem visitar els immaculats jardins botànics de Kirstenbosch i els suburbis de Guguletu, on la Mandi ens va invitar el passat diumenge a una moguda festa al carrer, amb menjar, música i gent ballant (negres, colorats i turistes blancs). També vàrem recórrer el centre de la ciutat, rodejats de gratacels i centres comercials però també de parcs i museus. La majoria dels museus tenien l'entrada lliure al dissabte, així doncs varem visitar-ne la majoria, entre ells l'exquisida Galeria Nacional, l'impressionant Museu de Sud-àfrica, el Museu del Districte Sis i el Museu de l'Esclavisme. El museu del Districte Sis està dedicat a l'expropiació i demolició del Districte Sis, habitat per negres i colorats durant l'Apartheid. Al museu vaig llegir que els no blancs necessitaven un carnet de pas per a moure's, sinó els detenien. Per tant, sempre caminaven amb por, una por similar a la que deuen sentir els immigrants il·legals (o no) a Europa (una por que va ser condemnable a Sud-àfrica però que potser també s'hauria de condemnar a Europa). Al Museu de l'Esclavisme, de totes les barbaritats llegides em quedaria amb la que un dirigent va dir durant l'Apartheid: "quin sentit té ensenyar matemàtiques a un Bantu (o negre) quan mai les utilitzarà a la practica?". Per acabar, ahir vàrem visitar l'Illa de Robben, l'illa on va estar empresonat Nelson Mandela i molts altres dirigents del partit ANC que van lluitar contra l'Apartheid. Avui era l'aniversari de la petita Nina i ens hem reunit amb la família Botha. Al explicar a en Johan l'excursió d'ahir a l'illa Robben, m'ha explicat que fins ara no l'havia visitat perquè segons ell, la lluita de ANC no havia estat tant romàtica com es veu des de l'estranger, perquè ANC també va cometre moltes atrocitats, com cremar amb un pneumàtic al coll als que es creien col·laboradors del règim. De totes maneres, m'ha acabat acceptant que la història individual de molts líders (i de la societat en general) que van sacrificar la vida o la llibertat per a lluitar contra una injustícia es podia definir com a romàntica. Durant aquestes setmanes a Cape Town, el diari més llegit a Catalunya em va publicar un reportatge sobre Mbie, el poble de la frontera del Congo, i això em va animar a preparar un reportatge sobre l'educació a Sud-àfrica, prenent com a referència les converses mantingudes la primera setmana amb la Saarah. Amb aquest objectiu, vaig visitar l'escola de Groote Schuur High School, on ensenya la Saarah, una escola al mig d'un barri blanc ric, però proper a un suburbi de barraques. Va ser una de les primeres escoles afrikaners a matricular no blancs, però actualment es troben que els alumnes blancs són la minoria i segons sembla, el baix nivell educatiu i mal comportament d'alguns alumnes de color fa baixar el nivell de tota l'escola. Fa temps que s'estan trobant amb problemes de vandalisme i greus faltes de respecte, però l'escola no pot expulsar els mals alumnes, i la situació no s'ha pogut començar a redreçar fins ara, que han instal·lat càmeres ocultes a les classes. La consellera de l'escola em va explicar que hi ha alumnes dels suburbis, on hi ha bandes de gàngsters, que no es senten afortunats a l'escola, perquè no tenen amics del seu entorn i es senten aïllats i desmotivats. D'altre banda, la consellera també va contar que els estudiants, i en general el jovent a Sud-àfrica, afronta els mateixos problemes que a Europa amb l'alcohol, drogues i sexe, amb la diferència que el sexe és menys tabú, perquè estan acostumats a viure en una única habitació on la sexualitat dels pares és difícil d'ocultar, empitjorant el problema de la sida, que té infectats a un 20% dels Sud-africans. L'Eden, una alumna de color que vaig poder entrevistar opinava que la disciplina a l'escola cada vegada era pitjor, però no degut a un problema de classe social o de color, sinó degut a l'excessiva llibertat que els pares donen als seus fills. La Linnell, una professora d'anglès que havia treballat a diferents escolles, va explicar que l'educació als suburbis encara és pitjor, amb escoles sense tecnologia (Internet, fotocopiadora,...) i amb els professors sense estar preparats ni motivats (amb casos d'absentisme i alcoholisme). Durant la visita a l'escola em vaig quedar amb una frase de la Saarah que em va fer pensar: "els negres intenten no destacar entre els seus companys". En un principi, mentalment vaig qualificar la frase com a incorrecte, però després, vaig analitzar-la amb altres converses mantingudes durant el viatge per l'Àfrica i vaig acabar deduint que aquest podia ser un dels problemes del continent. Recordava les converses a Mbie, on m'explicaven que els homes no tenien ganes de treballar però eren rancorosos i gelosos amb els que intentaven prosperar. Potser era una actitud ancestral, de quan hi havia un únic cap del poble i els que intentaven destacar (o destacaven naturalment) per damunt del cap s'eliminaven automàticament. Si fos així, aquesta actitud podria ser bona per a sobreviure a l'antiguitat, però no actualment, en aquest món capitalista i competitiu, en el qual si no destaques estàs mort. -- Durant l'estada amb en Johan i la Maryna vaig entrevistar-los pel projecte de prendre el pols al món. En Johan opinava que el principal problema del món és la falta de recursos naturals i la mala gestió que provoquen conflictes. La Maryna opinava que el principal problema era la pobresa. La solució al segon problema estaria en crear governs més socials que potenciessin l'educació. El principal problema a Sud-àfrica també és la pobresa y l'educació, perquè Sud-àfrica és un microcosmos del món. La solució igualment es trobaria en potenciar l'educació i potser crear una revolució social. A nivell personal podrien donar diners o temps, però lo més important per a solucionar aquests problemes, és canviar actituds. En Johan i la Maryna es consideren feliços, tot i que en Johan a vegades estigui una mica estressat i amb poc temps lliure. En Johan seria més feliç si tingués més diners per estar relaxat. El secret de la felicitat és acceptar la vida i tenir humor. Franschhoek (veure sobre mapa) 29/08/2007:
Vàrem sortir de Cape Town, una ciutat que havíem gaudit durant tres setmanes, amb la sensació que tornàvem a la aventura, que havíem iniciat el recorregut cap a Egipte, continent amunt. Cape Town havia significat un destí (el punt més al sud del continent que pensàvem visitar), també havia estat un punt de descans i un punt on havíem tornat a posar el vehicle en condicions. Des de Cape Town també havíem acabat de definir la ruta a seguir per Àfrica de l'Est: de Sud-àfrica cap a Botswana, evitant Zimbabwe, on hi ha una crisis important provocada pel seu dictador (l'actual govern Sud-africà no l'està criticant com deuria, tot i que també és cert, que Sud-àfrica necessita estabilitzar i desenvolupar Àfrica del Sud per a obrir-hi mercat, ja que la resta del món desenvolupat està massa lluny). De Botswana passarem per les cascades de Victòria fins a Zàmbia, on esperem trobar-nos en Ben i la Maria. A continuació passarem per Malawi, Tanzània, Kenya (al nord sembla que les carreteres tornen a empitjorar molt), Etiòpia, Sudan i Egipte. Segurament tornarà a ser un viatge amb moltes dificultats, similars a les viscudes fins al moment, però la confiança d'haver resolt aquestes satisfactòriament m'omplen d'optimisme. Vaig sortir de Cap Town amb un bon refredat, amb mal de coll i el nas tapat, que arrastro des de la tornada amb vaixell de l'illa de Robben. Ha estat mala sort, perquè de Cape Town ens hem dirigit cap a Stellenbosch i Franschhoek, al inici d'una extensa regió vinícola, i no ens hem pogut parar a fer cap tast. Potser més endavant... Però sí que hem pogut visitar les dues poblacions ben abrigats. Stellenbosch és el segon poble (després de Cape Town) més antic de Sud-àfrica (fundat pels blancs) i com a tal posseeix una atmosfera tranquil·la, universitària i Europea. Franschhoek és un poble més petit i selecte, amb algunes reminiscències franceses. Graaff-Reinet (veure sobre mapa) 02/09/2007:
En alguns tríptics turístics havíem llegit que la ruta R62 era la carretera vinícola més llarga del món, i segurament és així, tot i que el terreny era molt àrid i hi havia molt poques vinyes i productors, com a mínim en comparació a les fèrtils terres de Stellenbosch i Franschhoek. De totes maneres, vàrem gaudir del trajecte, en part per l'espectacular paisatge i també perquè ja estava curat del refredat i vaig poder fer un tast de vi i comprar algunes botelles. Al finalitzar la R62 a Oudshoorn, una vila famosa per les granges d'estruços, ens vàrem dirigir cap a la costa, on vàrem observar dofins i una balenes, vàrem creuar un bonic Parc Natural i vàrem passejar pel turístic poble de Knysna. Avui ens hem tornat a endinsar cap l'interior del país, creuant muntanyes y planícies desèrtiques, fins a arribar a Graaff-Reinet, on una germana de la Maryna de Cape Town viu amb el seu marit en una aïllada granja. 05/09/2007:
En Herman i la Theresa han estat molt hospitalaris amb nosaltres, hem passat dos magnífics dies a la seva granja; bé, l'Alexandra no tant, perquè s'ha estat trobant malament, tot i que també ha estat un bon lloc per a reposar i curar-se. La granja està situada en una regió molt àrida (tot i que segons en Herman a l'estiu és molt verda) i força aïllada. En Herman posseeix de diversos ramats de cabres, xais i baques que pasturen sols per les muntanyes, tot i que també donen força treball. Durant aquests dos dies, he acompanyat en Herman a deixar menjadores de sal pels animals, a controlar els treballs de buidat de terra d'un llac, a caçar una cabra que havia parit a la muntanya i a portar-la a la granja perquè el linx no es mengi la cria, a canviar les vaques d'un tancat a un altre,... En Herman té tres famílies negres treballant per a ell, amb les mateixes condicions que durant l'Apartheid, treballant dur però vivint junts (sense segregació). D'altre banda, la feina al camp continua essent molt mal pagada, i a la mínima que poden, els jornalers van a treballar a la ciutat (més similituds amb els emigrants a Europa). La Theresa es professora a la propera escola primària rural, una de les moltes que hi ha a Sud-àfrica, ja que les distàncies del país són grans. Avui hem visitat l'escola i ens ha sorprès lo ben equipada que estava, gracies a diverses donacions, entre elles donacions de menjar per a incentivar que els nens vagin a l'escola. Tots els infants que tenen a l'escola rural són negres. Els fills de la Theresa i dels altres blancs de la zona estan internats a una escola de Graff-Reinet, més cara però amb més oportunitats. La Theresa em va explicar que l'escola rural també existia durant l'Apartheid, tot i que actualment els nens tenen més oportunitats de seguir estudiant. De totes maneres, segons la Theresa, molts negres només pensen en el present i això els fa desaprofitar moltes oportunitats bones pel demà. El principal problema de l'escola és la falta de transport; les dues professores recullen uns quants nens pel camí, però amb transport escolar molts més nens arribarien a l'escola. En Herman i la Theresa ens varen invitar a sopar dues nits, en una de les quals vàrem menjar carn de Kudú, boníssima i sense gens de grassa. Llavors ens varen explicar que els animals salvatges són un altre ingrés per en Herman i la Theresa, ja que són de la seva propietat si pasturen les seves terres. Per tant, periòdicament reben caçadors que cacen Springboks i Kudus i els paguen la carn a pes. Cada any maten un 80 animals a les seves terres, que constitueixen un 25% del total dels Springboks i Kudus, un percentatge que permet renovar anualment la fauna. Vaig entendre aquesta pràctica, al cap i a la fi a Espanya també es maten porcs senglars i conills, però em va semblar fora de lo normal veure en una tenda de Graff-Reinet (on hem anat avui per a posar una protecció als baixos del cotxe) dos lleons dissecats, juntament amb altres animals. Al acabar de sopar, mentre ens dirigíem sota les estrelles cap a l'autocaravana, en Herman ens va mostrar i explicar que a l'hemisferi Sud les estrelles són molt més nombroses i la via làctia molt més visible. Addo Elephan National Park (veure sobre mapa) 07/09/2007:
L'Alexandra per fi ha vist elefants en llibertat i, utilitzant les seves pròpies paraules, "ha estat una experiència orgàstica", jo no diria tant, però casi. Des de l'obertura del camp a les 7 del matí, fins al seu tancament a les 6, hem estat donant voltes i voltes per aquest Parc Nacional famós pels elefants. Tot i que també hem observat molt altres animals: warthog o porc senglar (més nombrós que els elefants), búfals, zebres, tot tipus d'antílops, i fins a un total de 20 espècies diferents que l'Alexandra s'ha encarregat d'anar tatxant del llistat que ens han donat a l'entrada. De totes maneres, ens hem quedat amb les ganes d'observar els rinoceronts, les hienes, els lleopards i els lleons, encara que d'aquest últim ens ha semblat sentir el rugit al costat d'una manada d'elefants que instantàniament s'han posat a la defensiva. Si hi havia un lleó, aquest estava amagat entre els arbres baixos que cobrien casi tot el parc. Els arbres tapaven la vista dels animals però no deixaven de ser el medi perfecte dels elefants. Segons sembla, a Addo Elephan National Park hi ha 450 elefants (en devem haver vist una desena part). Hamburg (veure sobre mapa) 09/09/2007:
Sud-àfrica és un país meravellós, però ja em comença a cansar. Ja fa sis setmanes que recorrem aquestes terres i encara ens falten molts quilometres a fer abans de descobrir nous països. El problema segurament es deu a que no ens hem trobat amb massa gent amb qui interactuar. De totes maneres, avui hem decidit de modificar la ruta i dirigir-nos directament cap a Pretòria i no seguir per la costa fins a Durban. Perquè, tot i que la costa sigui encantadora, amb el mar, la platja, les dunes, el sol,... no deixa de ser similar en els diferents punts on ens hem aturat. Aquest matí hem estat passejant per la platja de Kenton-on-Sea i aquesta tarda ens hem relaxat a una altre encisadora i desèrtica platja, en un petit poble anomenat Hamburg. D'altre banda, ahir vàrem visitar la ciutat de Port Elisabeth, que poc o molt, també s'assembla a les altres ciutats: barriades a les afores de petites cases acolorides a les afores, generalment vallades y amb alts pòsters que il·luminen els camins sense asfaltar durant la nit (allà hi viuen els negres); i al centre, grans avingudes delimitades per parcs verds, grans comerços, boniques cases unifamiliars, edificis de despatxos,... i per norma general, pocs punts d'interès a visitar (allà viuen els rics: blancs i negres). Sí, necessito un canvi d'aire i potser més aventura (sense arribar als extrems del Congo o Angola). Bloemfontein (veure sobre mapa) 12/09/2007:
Demanava aventura i potser n'hem tingut massa. D'altre banda, el dilluns em vaig enfadar amb l'Alexandra perquè no volia agafar autoestopistes, encara que fossin dones soles. Però ahir dimarts i avui he hagut de ser jo qui ha hagut de fer autoestop. Per a acabar-ho d'arreglar, el transformador del meu ordenador no carrega. Però anem per passos. El dilluns vàrem sortir tard de East London, on vàrem fer bugada i ens vàrem connectar a Internet. Vàrem dirigir-nos cap el nord per la N6 (la ruta amigable!) però vaig equivocar la carretera i vàrem recórrer uns seixanta quilòmetres de més. El dimarts vàrem començar a tenir els veritables problemes. El cotxe va tardar en engegar-se, però al fer-ho, semblava que la bateria no carregava suficientment. Tot i així vàrem seguir la marxa fins a Queenstown, on vàrem parar per treure diners, però al intentar engegar de nou el motor, la bateria no tenia suficient força. El centre que Queenstown estava plena de negres però ningú semblava interessat a ajudar-me, ni la policia ni els conductors als quals feia senyal. Finalment un home blanc va fer una trucada a un taller d'on van portar amb una bateria amb la qual vàrem engegar el motor. Altre cop vàrem seguir la marxa, amb la intenció de parar a mig camí per a canviar la corretja, que semblava la causa que la bateria no es carregués. Volia parar en una baixada, però al cap de pocs quilòmetres, el cotxe va començar a perdre potència en una pujada i es va parar. La bateria estava completament esgotada. Vaig treure la corretja vella que havíem instal·lat al Congo i estava ben encartonada. Des de Cape Town la corretja xerricava i feia pocs dies em van dir que per a evitar-ho hi havia de posar una mica de cera. Però això va semblar empitjorar-ho. Vaig anar per a instal·lar l'altre corretja que tenia també des del Congo, però em vaig acabar adonant que era massa curta i que no podria fer res per a entrar-la. No em va quedar més remei que fer autoestop cap a Queenstown a comprar una nova corretja. El primer cotxe que em va parar el conduïa un policia que investigava casos de violació infantil, que segons em va explicar és un delicte molt estès a Sud-Africa, generalment comesos per algú de l'entorn familiar. Em va explicar que durant l'Apartheid la gent no denunciava aquests crims però ara confien més amb la policia i està sortint a la llum tota aquesta immundícia. Segons el policia, les poques ofertes de treball provoquen que alguns homes es dediquin a matar el temps violant infants. Finalment, al preguntar-li sobre la situació del país em va comentar que ara està molt millor que durant l'Apartheid tot i que el govern corrupte no compleix amb les promeses, no es fan noves cases, noves escoles, hospitals,... De tornada, em van parar dos treballadors que explicaven que hi havia poc treball per la zona i molt mal pagat. També opinaven que hi havia molt crim i que la situació no havia millorat massa des de l'apartheid. Vaig poder muntar la nova corretja, però llavors no hi havia bateria. Vaig intentar engegar l'autocaravana deixant-la caure marxa enrere però tampoc va funcionar. Finalment, varem poder parar un tot-terreny amb la bateria del qual vàrem poder engegar el nostre motor. Però amb la nova corretja semblava que la bateria tampoc carregava suficient, i en algun moment gens ni mica. Vaig deduir que la cera que havia posar a l'anterior corretja feia que aquesta patinés. Vaig tensar més la corretja però el problema seguia igual. Aquest matí he tornat a desmuntar la corretja, he netejat amb desengreixant les politges i he tornat a muntar la corretja ben tensada (massa). Hem engegat el cotxe amb l'ajuda d'un altre tot-terreny i hem seguit la marxa, comprovant que la bateria es carregava normalment. Però als pocs quilòmetres, la nova corretja s'ha trencat, segurament per l'excessiva pressió amb la que l'havia tensat. He tornat a fer autoestop per a comprar una nova corretja. El primer cop m'ha parat un indi hindú que treballava a les obres de la carretera. Vivia a Natal, terra de zulus i amb una gran comunitat india. Ell segueix les tradicions hindús tot i que mai hagi estat a la Índia. Finalment em va explicar que durant l'apartheid ho van passar malament, però que ara toca perdonar i oblidar. De tornada m'ha parat un mini-bus ple de passatgers que no m'ha volgut cobrar. En tots els casos m'han parat relativament ràpid, segurament perquè soc blanc i pensen que difícilment seré un criminal. He instal·lat la nova corretja, no excessivament tensa, i l'he ruixat amb un líquid especial que també he comprat. Hem engegat el motor amb la carga de la bateria que encara quedava i aquest cop, la corretja semblava no patinar i la bateria carregar-se correctament. De totes maneres, al següent poble he anat a un parell de tallers per assegurar-me que tot estava bé. I finalment hem seguit el camí fins a Bloemfontein. ‹ Anterior (14/07/2007) MES Següent (2007-09-12)› ‹ Anterior (2007-07-21 - Namibia) PAÍS Següent (2007-09-28 - Botswana)› |
|
