| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (14/08/2009) MES Següent (2009-10-13)› ‹ Anterior (2009-09-03 - India) PAÍS Següent (2009-09-26 - Iran)› Pakistan Lahore (veure sobre mapa) 19/09/2009:
A Lahore hem aparcat al mateix aparcament de fa un any, a prop del centre (Regal Chowk), on el propietari, un petit home vell amb barba blanca que no havia conegut l’altre vegada, em va entretenir oferint-me conversa. L’home em va explicar que era provinent del Marroc i que havia estat vivint uns anys a Madrid, però que un dia va cometre un gran error i va haver de fugir, establint-se finalment a Pakistan, on viu des de fa vint-i-cinc anys. Em va comentar que Espanya era un país molt bonic, perquè antigament havia estat un país Islàmic; en canvi, va comentar que el Pakistan era un país amb gent molt dolenta, que és capaç de matar-te per un grapat de monedes. En qualsevol cas, nosaltres no vàrem trobar ningú així, més aviat al contrari, doncs ens vàrem tornar a trobar amb l’Amina (la noia de Couchsurfing que ens havíem trobat feia poc més d’un any) i amb alguns dels seus amics. La sort, o mala sort, ens va fer arribar a Pakistan altre cop durant el ramadà, el mes musulmà durant el qual tothom dejuna mentre el sol il•lumini (a part de no menjar, els fidels no poden beure, fumar, fer l’amor,...). Va ser per aquest motiu que ens vàrem trobar amb l’Amina al vespre, per a sopar en un restaurant amb els seus amics. Durant el sopar vaig conèixer en Shahid, un Ismaelita de la vall de Hunza (al nord del Karakorum) que em va invitar al següent dia a beure alcohol amb un seu amic. Va ser aquesta següent nit, mentre buidàvem una botella de vodka, que en Shahid i el seu amic em van desmitificar la religiositat dels Pakistanesos. Per exemple, em van comentar que molta gent a Pakistan no dejuna durant el Ramadà, o que al país hi ha 3 destil•laries perquè els cristians i altres minories puguin adquirir alcohol, tot i que el 95% de la producció va destinada il•legalment als musulmans. De totes maneres, també em van comentar que al alcorà no diu res en contra de beure alcohol, sempre i quan no et distregui de les pregaries. En qualsevol cas, ells em van acabar admetent que no pregaven, perquè tampoc ho consideraven una obligació escrita al alcorà. Fins i tot, l’amic manifestava que l’alcorà actual, pot ser una modificació de la paraula original de Déu, perquè l’alcorà es va transmetre oralment durant un temps i no es va escriure fins després de la mort de Mahoma. De totes maneres, també em van admetre que el Pakistan està molt radicalitzat religiosament, sobretot a partir dels anys 80, quan Estats Units va imposar un general islàmic que suportés la guerra contra Rússia a Afganistan. En qualsevol cas, ells es consideraven musulmans, creients en Déu, i orgullosos de la resa religió, malgrat les conseqüències socials que els comporten. Per exemple, l’amic d’en Shahid considerava que els meus tres anys de relació amb l’Alexandra eren molt poc temps, perquè degut al Islam, al Pakistan és complicat tenir xicota i quan se’n té una es conserva costi al que costi. M’explicava que les relacions al món islàmic s’han de treballar molt més, i que ell no va poder fer l’amor a la seva xicota fins al cap de 3 anys de conèixer-se, perquè va prometre que es casarien, tot i que al final no ho fessin i es deixessin. Malgrat els bons moments passats amb aquests amics, el motiu principal de la nostra estada a Lahore era esperar que arribés una carta a casa de l’Amina amb el document de l’assegurança del cotxe que em permetés de circular per l’Iran. De totes maneres, l’asseguradora l’havia enviat per correu normal en comptes de per missatgeria i al final vàrem marxar de Lahore amb l’assegurança impresa a través d’Internet. En qualsevol cas, un altre motiu que ens va retenir a Lahore va ser la tramitació del visat d’Iran. El primer dia laborable després de la nostra arribada, dilluns, vàrem anar al consolat d’Iran a Lahore, on vàrem conèixer uns francesos que també feien cua per a tramitar un visat. Ells ens van comentar que havien fet una pre-tramitació a través d’Internet, i un cop a dins els van donar un visat de turisme (30 dies) a l’instant. En canvi, a nosaltres ens van comentar que hauríem d’esperar una setmana, tot i que també ens recomanaven de fer el procés per Internet (mínim 3 setmanes). El divendres vàrem tornar a l’ambaixada, però estava tancada, i al dissabte hi vàrem tornar amb una carta on manifestàvem el nostre amor per Iran i la religió islàmica. La carta els deuria entendrir, perquè l’home de la recepció ens va comentar que contràriament al dilluns, intentaria fer alguna cosa perquè poguéssim tenir el visat la següent setmana (a canvi de pagar-li uns 30euros), el qual podríem recollir a Quetta, després que el consultat obrís passats dos dies de festa per la celebració de la fi del Ramadà. Quetta (veure sobre mapa) 24/09/2009:
Vàrem marxar el diumenge sense saber si el Ramadà s’havia acabat o no, doncs segons ens havien explicat si algú hagués vislumbrat la lluna l’anterior nit el ramadà s’hauria acabat i hauria durat 29 dies, i en cas contrari continuaria un altre dia. D’altre banda, també ens havien explicat que algunes sectes islàmiques havien començat un dia abans el dejuni i també l’acabaven un dia aban, de totes maneres, al circular per la carretera direcció a Quetta ens vàrem trobar tots els restaurants tancats durant el dia i tota la gent dejunant a simple vista. En canvi, el següent dia, vàrem observar mentre circulàvem nombreses botigues oferint tot tipus de menjar, incluent la carn que aglotinava nombrosos grups de gent. També l’endemà, quan vàrem acabar d’enfilar la desèrtica carretera cap a Quetta vàrem poder observar alguns signes de la recent finalització del ramadà, com alguns petits grups d’homes que ballaven alegres al ritme d’un tambó. D’altre banda, apart d’aquestes observacions, circulant per les carreteres de Pakistan ens vàrem adonar de lo malament que conduien els indis, doncs els conductors pakistanesos en general respecten les normes de circulació i l’educació a la carretera. En qualsevol cas, també és veritat que al arribar al Pakistan per primera vegada (venint d’Iran i Europa) no en vàrem tenir la mateixa opinió, malgrat ara els consideressim excel•lents conductors. Vàrem arribar a Quetta el dimarts el migdia, i davant la impossibilitat d’aparcar al carrer (és una ciutat molt insegura amb policies a cada cantonada i cotxes armats circulant en tot moment) i la dificultat d’aparcar en algun hotel (o no ens deixaven o ens demanaven masses diners), vàrem decidir de demanar a una missió cristiana d’aparcar al seu recinte tancat, on després d’assegurar-los que erem cristians ens van deixar aparcar molt amablement. Allà ens varem quedar tancats casi tot el dia, i igualment el dimecres, perquè al anar a l’embaixada ens van comentar que no ens podien tramitar cap visat fins dijous, perquè els bancs estaven tancats. I finalment avui dijous ens han tramitat un visat de trànsit de només 7 dies, que esperem poder ampliar un cop a Iran. L’abantatge és el clima temperat de la ciutat, degut a la seva altitud 1700m, permetent-nos d’estar a l’autocaravana sense suar cap gota. Apart d’anar al consolat, avui també ens hem quedat casi tot el dia a l’autocaravana, i davant de tanta espera, he començat a llegir una nova novel•la, he fet algunes partides d’escacs contra l’ordenador i he començat a reescriure el diari d’Europa, per si mai tinc ocasió de publicar-lo. Reescrivint els primers dies d’aquest llarg viatge, m’adono del temps que ha transcorregut (més de tres anys) i dels canvis en la meva persona. Si al principi del viatge estava excitat per la novetat, estava una mica obsessionat per a trobar-me amb noies i no tenia massa idea de les experiències que m’aportaria el viatge; ara, des de fa força temps, em trobo molt més relaxat, amb un viatge i experiències que estan donant sentit a la meva vida i acompanyat de l’Alexandra, qui em satisfà amb una estabilitat emocional que abans no tenia coberta. Iran Esfahan (veure sobre mapa) 26/09/2009: Abans de sortir de Quetta, l’Alex havia estat llegint a través d’Internet totes les noticies de segrestos dels últims mesos pel Balochistan, en general per motius econòmics en el cas d’estrangers, els quals són alliberats vius normalment, tot i que també hi ha molts segrestos i assassinats de policies pakistanesos o ocasionalment iranians. Davant d’aquestes notícies, va ser molt més fàcil per a l’Alexandra d’acceptar de ser escortats, a partir de mig camí per diversos cotxes que s’intercanviaven ràpidament entre sí, sense que haguéssim d’esperar-nos en cap moment. Més endavant, quan l’àrea es va tornar encara més despoblada i desèrtica, també vàrem acceptar agraïts, un soldat amb kalashnikov a dins del cotxe el qual també vàrem canviar eficientment unes tres vegades en diferents punts de control al llarg del camí. Aquesta eficiència en les escortes ens va fer avançar molt ràpidament, a més a més, la carretera havia millorat. Quan vàrem venir per primera vegada, hi havia uns 100 o 150km de carretera sense asfaltar, tot i que hi havia algun petit grup de treballadors que estava asfaltant la carretera d’una manera casi artesanal. La sorpresa la vàrem tenir al cap de 14 mesos, quan vàrem gaudir de quasi la totalitat de la carretera asfaltada, tot i que la superfície no era massa llisa. Això ens va permès d’arribar unes dues hores abans de la posta del sol a Nokundi, un poble on havíem fet nit l’anterior vegada, però allà ens van animar d’acabar d’arribar fins a la frontera i passar la nit a la duana, i així ho vàrem fer. En arribar a la duana de Taftan, ens vàrem trobar aparcades dues autocaravanes amb dues famílies de francesos amb una parella de fills cada una que havien acabat d’entrar al Pakistan. Contents de trobar uns nous viatgers ens vàrem explicar les últimes anècdotes, abans de ser invitats a sopar pel responsable de la duana. Realment, la duana de Pakistan amb Iran és una de les millors del món, doncs fa poc més d’un any també vàrem ser invitats a menjar quan vàrem a un migdia. Després d’un sopar deliciós, en Yunas, el responsable de les oficines de duanes, ens va invitar a prendre te a la seva habitació i l’endemà al matí a esmorzar a mi i a l’Alexandra. Durant aquestes estones ens va explicar que tenia dona i tres fills que vivien a Quetta, als quals veia una vegada cada mes o cada dos, quan tenia una setmana de vacances, una situació laborals i familiar molt similar a la de molts indis i pakistanesos. Igual que molts Pakistanesos, en Yunas també ens va entretenir amb algunes teories conspiradores, explicant-nos per exemple que India, Iran i els Estats Units estaven provocant inestabilitat a Afganistan perquè Pakistan no pogués prosperar. Avui al matí, hem passat els tràmits de Pakistan sense problemes i després d’esperar uns trenta minuts davant la porta de la frontera tancada (degut al canvi d’horari) hem entrat a Iran. Allà hem hagut d’esperar una altre hora sense justificació i a continuació hem passat els tràmits amb força rapidesa, sense que al final no ens miressin l’assegurança de l’autocaravana (que porto impresa a través d’Internet), inspeccionessin l’autocaravana (la qual portem plenes de productes per a vendre), ni ens oferissin o exigissin una targeta diesel que costa unes 300€ (segons ens van explicar els francesos). Així doncs, hem pogut respirar tranquil•lament davant d’aquestes tres primeres preocupacions esfumades, però no a la quarta: les escortes, les quals ens han provocat un dia molt tens. Per a sortir de la frontera ens han assignat un soldat que ha pujat al cotxe. L’Alexandra ja estava acostumada amb els guàrdies pakistanesos i no ha protestat gaire. De totes maneres, la raó de protegir-nos semblava una excusa, perquè el soldat no tenia arma ni walkie talkie; la raó principal semblava que no cometéssim cap il•legalitat, si és que en podem cometre alguna. Creiem que tot aniria bé, però a mig camí cap a Zahedan (a 80km), el soldat ens ha fet aturar en un punt de control i després de quedar-se els nostres passaports durant uns 15 minuts, ens ha estat assignat un nou soldat. Aquest mateix procés s’ha repetit una altre vegada abans d’arribar a Zahedan, i finalment, després d’haver indicat al tercer guàrdia que necessitàvem posar diesel, aquest ens ha conduit fins a una comissaria de Zahedan, on ens han retengut els nostres passaports sense donar-nos cap explicació (ningú parlava anglès). Després d’una hora i mitja, quan ja estàvem ben enfadats amb tanta espera, ha arribat un cotxe que en teoria ens tenia que escortar cap a fora de Zahedan. De totes maneres, no ens volien tornar els passaports, produint-se una altre tensa discussió en la que va intervenir un dels caps grossos, assegurant-me (sense intercanviar cap paraula amb algun idioma en comú) que el cotxe ens escortaria fins a una gasolinera, que allà ens tornarien els passaports i que finalment ens escortarien cap a fora de Zahedan. Però en comptes d’això, ens han conduit cap a una altre comissaria de policia, on han estat dipositats els nostres passaports mentre la primera escorta ens abandonava. Davant d’aquest engany, m’he empipat com una mona i per calmar els nervis he sortit a caminar pel barri amb un policia al darrera que m’anava cridant tota l’estona que tornés. Finalment, al tornar, ha arribat el segon cotxe que ens havia d’escortar fins a la gasolinera, tot i que aquesta vegada no hem marxat fins que ens han tornat els passaports. De totes maneres, la segona escorta ha estat molt curta, fins a una cantonada on hem hagut d’esperar al tercer cotxe escorta, el qual, en comptes de conduir-nos cap a la gasolinera ens ha escortat fins a una tercera comissaria, on ens havien d’assignar un quart cotxe. Tots dos estàvem ben empipats, i encara més quan ens han suggerit de quedar-nos a dormir a Zahedan (tot just era migdia). Abans de creuar la frontera teníem la intenció d’arribar a Kerman a la tarda o vespre per a trobar-nos amb un amic, però començàvem a endevinar que seria impossible. Finalment, després d’esperar vint minuts a la comissaria, durant els quals he estat a punt de marxar (per evitar això les anteriors escortes ens havien retingut el passaport), ha aparegut el quart cotxe que ens ha començar a escortar cap a fora de la ciutat, però no cap a alguna gasolinera. Li he fet llums, m’he aturat i a continuació els he explicat que necessitava diesel per a continuar. Els policies s’han exasperat comentant-me que els ho havia d’haver mencionat abans... En qualsevol cas, ens han conduit fins a una gasolinera propera, on no em volien posar carburant perquè no posseïa la targeta diesel que en teoria havia d’haver comprat a la frontera. De totes maneres, després de discutir una estona, ens han posat 30 litres i ens hem tornar a posar en marxa escortats cap a fora de la ciutat. A no masses quilometres de Zahedan, l’escorta s’ha aturat al costat de la carretera per a esperar el següent cotxe escorta que ha arribat en direcció contraria. El cinquè cotxe ens ha escortat fins a un nou punt de control on després d’una estona, ens ha començat a escortar el sisè cotxe, el qual, passats forces quilometres s’ha aturat al mig del desert demanant-nos d’esperar el setè cotxe. Però nosaltres, cansats d’esperar unes 3 hores a Zahedan, li hem comentat que ja ens trobaríem el cotxe escorta pel camí i hem marxar abans de que els policies reaccionessin. Per sort hem marxat, perquè no ens hem trobat el setè cotxe fins passada mitja hora de conducció, el qual ens ha escortat fins a un nou punt de control on ens han demanat els passaports i ens han assignat el vuitè cotxe. La vuitena escorta es volia posar en marxa sense tornar-nos els passaports (per a evitar que tornéssim a circular sense escorta), però nosaltres ens hem negat rotundament a seguir sense els passaports. Per sort ens els han tornat, perquè a mig camí, el vuitè cotxe s’ha aturat per a inspeccionar algun vehicle sospitós i l’hem perdut de vista. Passats uns cinquanta quilometres, i creuant un gran desert, un policia en un punt de control solitari ens ha fet senyals d’aturar-nos. Al fer-ho, ens ha demanat els nostres passaports, recomanant-nos a continuació de portar un soldat a dins al cotxe perquè la zona era perillosa. Aquest cop, l’Alexandra es va negar en rodó, però observant que no ens tornarien els passaports si no acceptàvem l’escorta, jo he hagut d’acceptar a pesar de l’atac d’histèria de l’Alexandra, que estava decidida a americanitzar amb música estrident al soldat desarmat. El soldat ens ha fet aturar en un nou punt de control, on en teoria ens havien d’assignar un nou soldat, però encara amb la porta oberta, he premut l’accelerador i he perdut el control de vista darrera la immensitat del desert. A partir d’aquí, el trajecte ha estat menys accidentat, tot i que ens hem creuat amb diferents cotxes de policies que sense aturar-nos ens han estar escortant algunes desenes de quilometres. I finalment, passat Bam (on en teoria s’acabava la zona conflictiva) de nit, ens hem aturar a una petita gasolinera on ens han deixar acampar. Malauradament, a mitja nit ens han despertat uns policies que molt amablement ens han demanat d’aparcar a un control policial proper on estaríem més segurs. Hem estat discutint una estona, però finalment els he dit: “Ok, venim, però quan arribem no ens demanareu els passaports i ens deixareu dormir de seguida”. Hi han estat d’acord i al cap de deu minuts ja tornàvem a reposar al costat d’un gran control policial que amb gossos aturaven tots els autobusos, camions i cotxes per a controlar el tràfic de drogues. Segons ens han explicat després, es veu que en aquest controls, i altres operacions, han atrapat a molts traficants de droga, i les autoritats iranianes estan molt preocupades que aquestes màfies segrestin a algun estranger per a demanar a canvi de la seva vida l’alliberació de diversos narcotraficants. Potser era raonable que la policia iraniana intentés protegir-nos i escortar-nos, però el que de segur no era raonable era la poca eficiència amb què ho han fet, fent-nos perdre unes 4 hores molt valuoses que hauríem utilitzat per a arribar a Kerman i trobar-nos amb el nostre amic. Teheran (veure sobre mapa) 30/09/2009:
Vàrem arribar a Kerman a mig matí, però el nostre amic (mantindré els noms en anonimat per si de cas) tenia molta feina a la seva empresa i només ens va poder rebre la seva simpàtica xicota, qui de seguida ens va portar a petició nostra fins a l’oficina d’assumptes estrangers per a allargar el nostre visat de 7 dies. Però malauradament, allà ens van anunciar que el nostre visat era de transit i que no el podia estendre, tot i que ho podíem intentar a Esfahan. Pressionats a marxar pels pocs dies que podíem restar a Iran, vàrem quedar amb el nostre amic de visitar-lo unes hores a la seva empresa. I va valdre la pena, perquè un amic iranià és de lo més valuós que hi ha en aquest món. Durant la trobada, el nostre amic ens va comentar que igual que a la resta del món, l’economia iraniana també està en crisis. D’altre banda, també ens va explicar que durant les manifestacions posteriors a les eleccions iranianes, Kerman va restar força tranquil, i que contràriament a Esfahan, Shiraz, Tabriz o Teheran no s’havia produït cap mort. Després de ser invitats a dinar pel nostre amic, ens vàrem situar a les excel•lents carreteres iranianes (generalment de 2 o 3 carrils per banda) i vaig prèmer l’accelerador a fons per tal d’arribar el més aviat possible a Esfahan i posteriorment a Teheran. Estava poc preocupat amb el preu del diessel, perquè aquest continuava costant 0,01€/litre, i a més a més, en tres ocasions (al llarg de tot Iran) no ens van deixar pagar, obtenint el carburant gràtis. En canvi, sí que estàvem preocupats amb els nombrosos controls de velocitat a les carreteres, tot i que l’autocaravana tampoc corria tant com per a superar els límits en la majoria dels casos. D’altre banda, apart de la velocitat, també teniem temps per a gaudir del paissatge, perquè en aquesta ocasió el cel d’Iran era molt més clar, deixant a la vista unes vistes molt més interessants, amb agrestes muntanyes darrera les planícies desèrtiques. Vàrem arribar a Esfahan l’endemà mig matí, dirigint-nos directament cap a l’oficina d’assumptes estrangers on ens van negar definitivament la possibilitat d’estendre el nostre visat. Així doncs, amb presses ens vàrem dirigir al gran basar d’Esfahan (força buit de turistes) on vàrem estar comparant preus i finalment comprant diverses exquisides caixetes de fusta que pensem revendre a Europa (Consultar productes comprats). També vàrem trucar a un amic que tenim a Esfahan, però al final no es va poder presentar perquè la cita que tenia amb una noia es va allargar més del compte. Naturalment el vaig excusar perquè enlloc del món, però menys a Iran, es pot desaprofitar una cita amb una noia. Al cap d’un altre dia i mig de conducció, vàrem arribar a Teheran el quart dia a la tarda, on ens havíem de trobar amb una altre bona amiga. La nostra amiga ens havia comentat per telèfon que ens havia de comentar quelcom (greu) relacionat amb el seu marit. Nosaltres estàvem preocupats que no hi hagués passat res durant la fracassada revolució post-electoral, però al final va resultar ser quelcom molt més internacional: el seu marit l’havia deixat recentment per una altre noia. De totes maneres, la nostra amiga és d’un caràcter fort i molt positiu, i ja s’estava començant a plantejar les avantatges de viure sense ell, com la possibilitat de viatjar molt més pel món. Al preguntar-li per les grans manifestacions a Teheran, ens va comentar que ella no hi va anar a cap, però sí el seu marit, qui en va tornar amb un bon morat. Segons va explicar, el govern havia portat a molta gent provinents d’àrees rurals, que armats amb grans barres de ferro es dedicaven a pegar a qualsevol, però sobretot a les dones. D’altre banda, la nostra amiga estava preocupada perquè els caps de la seva empresa havien fet campanya a favor de Mussavi i ara el govern els estava pressionant perquè venguessin la seva part de l’empresa a l’exèrcit. Si això succeís, provocaria un enduriment de les normes de treball, però seria molt pitjor la pèrdua de negoci internacional (l’empresa el entraria a la llista negre de companyies bloquejades), perquè ella perdria l’oportunitat de fer nous viatges de negocis a Europa. Després de descansar un dia a casa de la nostra amiga a Teheran, al sisè dia ens vàrem tornar a situar a la carretera per a acabar de recórrer els últims 900 kilòmetres d’Iran. Sense problemes vàrem arribat avui, (el setè dia) a la frontera, però un centenar de metres abans d’aquesta, en una barraca, un policia corrupte m’ha demanat si el meu cotxe era diesel o gasolina, mostrant-me un paper que suposadament necessitaven els cotxes diesel per a circular per Iran. Recordant que ens havien comentat sobre la targeta diesel que costava 300€, he comentat que el cotxe era gasolina. Però el policia no m’ha cregut i m’ha demanat d’inspeccionar l’entrada del diesel mentre jo em feia el tonto. Finalment, el policia ha localitzat l’entrada de l’aigua a l’autocaravana (sortosament, l’entrada del carburant està mig dissimulada amb els adhesius) i m’ha demanat d’obrir-la. Mostrant reticència, jo he obert l’obertura de l’aigua i el policia hi ha posat el nas per a ensumar, però al no olorar res, s’ha posat a riure desconcertat i s’ha convençut que l’autocaravana no era diesel. Un cop a la frontera, els següents tràmits han estat molt ràpids, tot i que jo he seguit amb el tremolor de les cames provocat pel policia anterior. A continuació ens hem hagut d’esperar un parell d’hores per a esperar que anessin avançant la cua de cotxes que entraven a Turquia, i passats els tràmits ens hem trobat en aquest nou país, igualment meravellós, tot i que a diferència d’Iran, el diesel costa uns 1,3€/litre Turkey Sanliurfa (veure sobre mapa) 08/10/2009:
Després d’estar viatjant més d’un any per Àsia, a Turquia ens hem sentit més relaxats que mai, amb una cultura molt més pròxima a la dels nostres països. Després de fer compres a Dogubayazit, que van incloure formatge i olives, primera nit la vàrem passar aparcats a prop de la carretera, a la vista del mont Arat. Feia temps que no dormíem fora d’una ciutat o gasolinera amb la certesa de no ser molestats. I així va ser, a més de gaudir per primera vegada dels del Tibet, d’una temperada nit que ens va fer treure les mantes dels armaris. Teníem previst d’arribar a Romania a mitjans de Novembre per a visitar la família de l’Alexandra, i a Catalunya a principis de Desembre, així doncs, tenint un mes i mig per endavant, vàrem començar a fer camí cap al sud de Turquia, amb la intenció de visitar Anatòlia o la regió del Kurdistan i posteriorment Síria. Tenia ganes de visitar aquest país, perquè nombrosos viatgers ens havien explicat les seves excel•lències, però també per a treure’m l’espina que encara tinc clavada, quan les seves autoritats em van prohibir l’entrada provinent de Jordània. De totes maneres, encara que l’Alexandra ho expressés obertament, en el meu interior també m’atemoria la possibilitat de tornar a tenir problemes per a entrar (a més a més, l’Alexandra necessitava obtenir el visat amb anterioritat) o tenir problemes un cop a dins i tenir dificultats de sortir del país amb l’autocaravana. En qualsevol cas, encara ens trobàvem lluny de Síria i les vistes del nord de Turquia ens tenien suficientment encisats com per a pensar en les possibles dificultats venidores. Vàrem passar un parell de dies pel voltant del llac Van, essent invitats a prendre te en alguna ocasió per alguna família turca feia el picnic a prop de les seves aigües. Passats aquests dos dies de tranquil•litat, davant del blau llac, algunes petites illes i una misteriosa muntanya nevada al fons; vàrem reprendre el camí, sense presses cap a Mardin, un poble envoltant un turó que dominava les infinites planícies sirianes a sota. Pel camí ens vàrem aturar al monestir de Mor Yaqoub (sense massa interès) i just abans d’entrar a Mardin, al monestir de Mor Hananyo, fundat poc abans de l’any 500. Aquest darrer monestir va ser durant 800 anys la seu del patriarca de la religió cristiana Siriac Ortodoxa, que a la regió compta amb molts altres monestirs, alguns d’ells fundats abans de l’any 400 després del naixement de crist. Després de passejar un matí pels estrets carrerons de Mardin, vàrem baixar a la planícia siriana (sense entrar a Síria) i vàrem conduir fins a Sanliurfa, una ciutat tradicional, amb un extens bazar, antics edificis, i una gran mesquita al costat de la cova on els musulmans creuen que va néixer Abraham, el pare de les religions abrahamiques (jueva, cristiana i islàmica), aquell profeta al qual Déu va demanar de sacrificar el seu fill, tot i que un àngel ho impedís en el últim moment (potser traint la voluntat de Déu). Just abans d’arribar a Sanliurfa i de fer una bonica passejada pel seu casc antic, vàrem passar la nit en una gasolinera tancada on molt amablement ens van deixar aparcar. Malauradament, cap a les 8 del vespre, un nou guarda de seguretat es va presentar i ens va dir de molt males maneres que havíem de marxar, però jo, el vaig ignorar i a la segona que va venir em vaig posar a cridar per la finestra que ens deixés en pau (m’havia molestat les seves males maneres, però d’altre banda en aquell punt teníem Internet wifi i no volíem marxar). Els meus crits deurien calmar el guarda, qui ens va deixar en pau tota la nit, però d’hora al matí, el mateix guarda acompanyat del primer guarda que ens havia donat permís per a aparcar, ens van demanar que marxéssim, igualment de males maneres, i jo també, de males maneres els vaig tornar a cridar que tinguessin paciència i que ens deixessin una hora. Però no, van treure un bat de beisbol, i després de molts més crits i amenaces vàrem acabar marxat ben malhumorats. Ha estat aquest incident que ha provocat la meva decisió de no intentar entrar a Síria (l’Alexandra ja havia manifestat amb anterioritat les seves poques ganes). Estava cansat de problemes, fins i tot dels petits, i ja tenia ganes d’arribar a casa per a descansar una temporada abans de reprendre el viatge i aventura cap a Amèrica. He comptat els quilòmetres que ens quedaven per a arribar a Catalunya, calculant-ne uns 5000km. M’ha donat la sensació que n’eren molts, però al mirar els quilometres recorreguts des de Nepal (uns 8000km) m’he adonat que en realitat ens trobem molt més a prop de casa del que em pensava, sobre tot l’Alexandra, qui només es troba a 2000km de Romania. Mont Memrut (veure sobre mapa) 10/10/2009:
Després de decidir de no entrar a Síria i de començar a fer camí cap a Ankara, ens vàrem desviar per unes petites carteretes per a visitar el cap de munt del Mont Nemrut, de 2134m, una de les atraccions turístiques de Turquia més misterioses. Durant el primer segle abans de crist, va florir breument el regne de Commagene, durant el qual, un del seus reis va construir una tomba santuari al cim de la isolada muntanya. Aquest mausoleu estava compost per diverses grans estàtues, unes mirant a l’est i unes altres a l’oest, les quals van perdre els seus caps degut a terratrèmols. Actualment, aquests grans caps de pedra del rei i de diversos deus descansen al terra, com si es tractés d’un enigmàtic decorat per a una pel•lícula fantàstica o mitològica. El misticisme del lloc fa que durant la posta del sol i a la seva sortida, el indret quedi saturat de turistes, tot i que fora d’aquests horaris, també es pot gaudir del a solitud enmig d’aquests colossos. ‹ Anterior (14/08/2009) MES Següent (2009-10-13)› ‹ Anterior (2009-09-03 - India) PAÍS Següent (2009-09-26 - Iran)› |
|
