| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (14/09/2007) MES Següent (2007-11-13)› ‹ Anterior (2007-09-28 - Botswana) PAÍS Següent (2007-10-16 - Malawi)› Zambia Lusaka (veure sobre mapa) 14/10/2007:
Hem passat una altra relaxada setmana a Lusaka, esperant que arribés el carregador pel meu portàtil que la Riana havia enviat des de Sudáfrica, arreglant una averia del cotxe (hem canviat un coixinet de l'alternador que feia que la corretja grinyolés), tramitant els visats per entrar a Malawi i Tanzània (els Romanesos tampoc necessiten visat per a Tanzània) i coneixent gent molt interessant. Primer ens vàrem trobar amb en Jonathan, un noi originari del país que treballa de cap de màrqueting d'una important empresa que importa paper de Sud-àfrica. En Jonathan es complanyia que el seu patró fos indi i que també ho fossin el 90% dels patrons de les empreses a Zàmbia. En Jonathan no es sentia massa ben tractat a la companyia i per això tenia previst de crear una nova companyia pel seu compte i emportar-se els clients de la primera, però necessitava diners i el bancs no n'hi deixaven. En Jonathan semblava un noi molt responsable, treballador i de confiança, per això li vaig preguntar a en Mick si volia invertir al seu projecte, però em va respondre: - Hi ha comptats Zambians amb els que es pugui confiar, a més, si té previst cardar al seu cap, també pot tenir previst cardar-me a mi més endavant. Ahir, en Jonathan ens va invitar a dinar a casa seu (un petit menjador on tenia una taula d'oficina i una petita habitació amb dos llits, per si tenia invitats). Durant el dinar ens va explicar que havia nascut en una família molt humil, sense pares y sense possibilitats econòmiques d'anar a l'escola, però una monja, observant les seves aptituds, va pagar els seus estudis, arribant a estudiar a la facultat d'empresarials a Irlanda, però no hi va poder acabar el primer curs perquè la monja va morir. Després de dinar ens va acompanyar al barri on va néixer, el campament Linda, on viuen 1000 habitants, sense escola, hospital, aigua corrent,... Tot i així, la gent era molt oberta i contenta que uns blancs els visitessin. I avui, casualment, hem conegut un espanyol. Ens ha deixat la seva targeta al parabrisa al observar la matricula espanyola de l'autocaravana. L'hem trucat i ens hem reunit amb ell aquesta tarda. L'home es deia Pedro i ha vingut acompanyat d'una noia mulata nascuda a Zàmbia anomenada Debbie. En Pedro treballa des de fa un any dirigint un programa informàtic per al ministeri de finances. Off de record, en Pedro ha comentat que al govern de Zàmbia hi ha molta corrupció; per exemple la seva empresa va haver de pagar abans de ser-li concedit el projecte. Hem seguit conversant sobre política confrontant les nostres opinions (ell ve d'un transfons franquista i jo d'un transfons de sentiment català), també sobre religió confrontant les meves opinions amb les de la Debbie (jo opinava que es pot ser una persona mística sense necessitat de creure en Déu) i sobre els Zambians. En Pedro em va comentar que els Europeus, en general, quan arriben a Àfrica tenen el complex de blanc, un sentiment de culpa per la pobra situació dels negres, en canvi els africans (o Zambians) tenen el complex de negre, un sentiment de desgràcia que creuen provocada pels blancs. Aquests dos complexos es combinen de manera que en arribar els blancs, aquests comencen a ajudar, al mateix temps que negres intenten aprofitar-se'n al màxim, fins que els blancs s'adonen que la desgraciada situació dels negres està provocada per ells mateixos i s'acaba el complex. En Pedro i la Debbie ens van explicar molts casos per a mostrar aquesta realitat: " Tenien un guarda que els va arribar a robar 7000€ al llarg d'un any, mica en mica. Al final el van caçar amb tots els rebuts de canvi de divises a la butxaca. " Tenien un altre guarda que els va donar una excusa barata per a no presentar-se a treballar una nit. Després, es va presentar al cap de tres dies explicant que havia hagut d'assistir a un funeral (en Jonathan també havia explicat una anècdota similar d'altres treballadors). " La Debbie té un jardiner que, sempre que pot, li agafa sense permís el cotxe per a visitar els amics i després ho nega (tot i que l'hagin enxampat alguna vegada). " A l'escola de la Debbie necessitaven una professora. Els va arribar una noia recomanada, però aquesta, en comptes d'interessar-se mínimament per la feina només estava interessada en conèixer el sou i els augments (no semblava interessada a donar res a canvi del seu sou). Ens varen explicar moltes altres anècdotes similars, i la llàstima és que en Jonathan, essent Africà, també ens va confirmar parcialment aquesta manera de ser els Zambians: són molt càlids, poc conflictius, s'ajuden entre ells, però al treball són molt ganduls, poc responsables, poc compromesos amb l'empresa, poc disciplinats, mentiders, lladres,... Per aquest motiu, a tots els negocis sempre hi ha d'haver en tot moment el propietari controlant que no es robi res i que tothom treballi (així ho hem observat). I segurament, per la mateixa causa no hi ha industries a Zàmbia, es necessiten menys persones responsables en una empresa d'importació. De totes maneres, en Pedro i la Debbie també van explicar que els Zambians cobren poquíssim (per exemple els guàrdies personals dels ministres només cobren 100$/mes, pelats) i segurament això els fa pensar només sí mateixos i gens en la companyia. És un peix que es mossega la cua. És una llàstima, però després d'aquests mesos recorrent Àfrica penso que les opinions d'en Pedro i la Debbie no estan massa allunyades de la realitat. En general els Africans no tenen els mateixos valors que els Europeus i, en aquest món capitalista que ho engoleix tot, aquest valors els serien molt útils. --- Després de força temps sense prendre el pols al món, vaig entrevistar en Jonathan que opinava el principal problema del món és la mentalitat de la gent que acostuma a ser pessimista dificultant el progrés i la consecució d'objectius. Educant per la independència individual seria la solució. Els Zambians no són pobres en diners, són pobres en mentalitat. Ell intenta ser diferent i creu que aquesta és una bona manera de motivar el seu entorn. El principal problema a Zàmbia és l'educació que és molt cara i les altes tasses d'atur degut a la poca indústria. La solució seria rebre inversors que generin treball i intentar que els bancs confiïn més amb als emprenedors Zambians. En Jonathan es considerava feliç personalment, però no quan observa el seu entorn, perquè els Zambians encara no són lliures econòmicament. Seria més feliç si hi hagués més treball per a desenvolupar Zàmbia. En Jonathan pensa que el secret de la felicitat ve de Déu. Malawi Liwonde (veure sobre mapa) 16/10/2007:
A Mali i Níger vàrem passar molta calor amb el sol socarrimant des del centre del cel, però ara estem tornant a creuar la vertical del sol i sortosament les temperatures són molt més temperades. Tenia por que sobrepasséssim els 40 graus i que es deteriorés la inversió en aliments que havíem fet a Sud-àfrica. Havíem comprat dos grans caixes de llaunes de queviures per estalviar-nos de comprar els mateixos productes al doble de cost als països de més al nord. Però si seguim l'itinerari cap al nord, aviat deixarem el sol cap al sud i tornarem a trobar-nos al hivern i els aliments estaran salvats 18/10/2007:
Segons la guia de viatge, Malawi és el càlid cor d'Àfrica, un país de visita obligatòria per la bellesa dels seus paisatges i la cordialitat dels seus habitants. De totes maneres, Lilongwe no ha complert les expectatives, potser perquè només és la capital i no representa la realitat del país. Lilongwe no té massa atractiu turístic. Segons la guia turística era recomanat de visitar el principal mercat, però aquest ja no existia, tot i que la zona era un batibull de botigues i activitat. També hem visitat el Santuari Natural, on el guàrdia de l'entrada ens ha avisat del perill de lladres amagats entre els arbustos i de cocodrils a la vora del riu. Però no m'he topat ni amb uns ni els altres (ni amb cap altre tipus d'animal). El més interessant d'aquesta visita ha estat la tensió per si em trobava amb aquests perills, estava amb la navalla oberta a la ma, a punt de saltar enrere i fugir pel camí o entre els arbustos i matolls. En qualsevol cas, Lilongwe ha estat un bon punt (pel seu baix cost) per a solucionar un parell de problemes del cotxe: canviar una pastilla del fre de darrera que estava completament gastada i apujar la protecció del cotxe instal·lada a Sud-àfrica per a no més tocar al terra. Cape Maclear (veure sobre mapa) 21/10/2007:
Cape Maclear només es trobava uns 100 quilòmetres més al sud de la ruta prevista per la costa del llac Malawi direcció a Tanzània. Però, tot i que Cape Maclear ens va meravellar, segurament no ens hi hauríem dirigit si haguéssim conegut l'estat de la carretera. Vàrem tardar unes 4 hores a recórrer els últims 70 quilòmetres per una pista que ens recordava les del Camerun, o pitjor, les del Gabon. De totes maneres, des de Lilongwe vàrem tenir l'oportunitat de gaudir del paisatge compensant lleugerament la fatiga del viatge. Al llarg de la carretera, la major part del terreny era conreat, amb dones, homes i nens treballant amb aixades la terra, o bé caminant o pedalant amb bicicleta pel costat de la carretera carregant els productes cultivats. D'altre banda, les cases i petits pobles es succeïen uns darrera els altres, amb petites parades venent fruites i verdures i d'altres venent altres productes fets a mà: estores, sofàs, llits,... Dona la impressió que, contràriament al que ens havien explicat dels Zambians, els Malawians no tenen el defecte de la mandra. Aquesta seria un bon raonament per explicar perquè Malawi és un país relativament pròsper sense disposar de recursos minerals o fòssils. Tot i que vàrem estar rodejant el llac Malawi tota l'estona, no el vàrem poder contemplar fins arribar a Cape Maclear, un petit poble assentat davant unes illes que ressaltaven l'inabastable horitzó del llac. Hagués estat complicat aparcar l'autocaravana a prop de la platja si no haguéssim acampat en un "Lodge", però en vàrem trobar un força econòmic, tranquil, molt bonic i freqüentat d'altres viatges. I allà ens hem estat relaxant tot el fi de setmana, llegint, conversant amb altres viatgers (hi havia una parella de Suècia que estaven realitzant un itinerari similar al nostre amb bicicleta), passejant pel poble i la platja, i fent snorkling (nedant amb peus i ulleres). Nedant pel la platja del poble només he pogut observar peixos petits, cargols i una mica de brutícia que es quedaria allà per sempre per la falta de corrent. Segurament hagués vist peixos molt més interessants si hagués contractat una barca cap a les illes properes, però encara hem de vigilar amb el pressupost i ho he descartat. Ahir per la tarda vaig sortir a caminar pel poble. Un noi del poble em va començar a acompanyar donant-me conversa, però jo li vaig explicar que no li podria donar diners per la seva companyia. Ell va semblar defraudat un moment, però de seguida va acceptar i vàrem seguir caminant (després vaig acabar donant-li una propina). El noi, que es deia Solomon, m'explicava el significat de les paraules que em dirigien els nens: "tira'm una foto", "mostra'm la foto" (no recordo la pronunciació original). Si fotografiava un grup de dones o homes treballant, aquests normalment demanaven explicacions a en Solomon, qui - per iniciativa pròpia - els explicava que jo treballava per una ONG, que havia entregat pilotes a l'escola del poble i que després del viatge enviaria les fotos a l'escola. Tot i que tenia la porta oberta a fer les fotos que volia, no em sentia confortable amb aquesta mentida, perquè quan algú m'ho demana normalment intento explicar que viatjo durant molts mesos i puc enviar les fotos. Varem passejar per la platja, on els nens jugaven; les dones rentaven plats, roba o nens; i els homes arreglaven xarxes o jugaven al go o a cartes. Vàrem tornar caminant per dins el poble, creuant el cementiri ple de cabres, un petit mercat i visitant el cinema del poble: una casa de palla on la gent pagava uns 5 cèntims d'euro per a veure una pel·lícula de dvd en una televisió normal. Poc abans d'arribar altre vegada al "Lodge" en Solomon em va dir que m'assemblava a Chuck Norris, l'actor de cinema. Jo no li hauria donat més importància si no fos que una mica més endavant ens vàrem creuar amb un altre noi que em va cridar "Chuck Norris". Desprès li ho vaig explicar a l'Alexandra, però aquesta em va dir "L'única semblança amb Chuch Norris és que els dos sou molt lletjos". Parc Natural de Liwo (veure sobre mapa) 22/10/2007:
Si volíem evitar la carretera que ens havia portat fins a Cape Maclear, havíem de circular uns 100 quilòmetres més al sud, i ho vàrem fer sense pensar-ho més de dues vegades. D'altre banda, aquest trajecte no previst ens permetria visitar el Parc Natural de Liwonde (econòmic com els de Sud-àfrica). Vàrem dormir a la porta del Parc i aquest matí ben d'hora l'hem creuat. Hem hagut de recórrer bastants quilòmetres per una pista polsegosa sense veure casi cap animal, però quan els hem començat a veure ha estat xauxa. La carretera transcorria pel costat del riu Shire (que obté les aigües del llac Malawi) on nedaven cocodrils i hipopòtams i pasturaven tot tipus d'antílops, bastants porcs salvatges i també elefants, uns dels quals ens ha ben espantat. Estàvem circulant observant com dos elefants joves que s'estaven barallant, quan de sobte un d'ells s'ha separat i s'ha encarat cap a nosaltres i ha començat a corre. Jo he tirat ràpidament marxa enrere mentre l'Alexandra cridava amb totes les seves forces provocant que l'elefant s'aturés movent les orelles i la trompa desafiant. Més endavant ens hem trobat algun altre elefant que no semblava massa satisfet amb la nostra presència i hem acabat deduint que aquests elefants no estant massa acostumats als cotxes com en altres parcs. L'entrada del parc era vàlida per 24 hores, així doncs, he decidit fer nit al parc, tot i la desaprovació de l'Alexandra, que estava convençuda que una manada d'elefants ens atacaria durant la nit. Però no ha estat així, només ens ha despertat algun crit estrany d'algun animal sense cap conseqüència. Mzuzu (veure sobre mapa) 25/10/2007:
De Liwonde vàrem començar a fer camí cap al Nord, creuant petits pobles i paisatges cultivats. A Malawi hi ha molts pocs cotxes a la carretera, però molta gent a peu i amb bicicleta circulant pel costat de l'asfalt. Al passar, els nens i les dones ens acostumen a saludar somrient i movent ma; els homes també, aixecant la mà amb el polze apuntant el cel en senyal d'aprovació. Nosaltres sempre intentem retornar les salutacions, tot i que a vegades ens saluden dels camps i no ens en adonem fins que estem passant. A Salima ens vàrem tornar a trobar els Suecs de Cape Maclear. Estaven buscant un camió que els portés fins a Lilongwe, doncs la noia tenia la bicicleta bastant espatllada i pensaven que allà podrien arreglar-la. Els Suecs ens van recomanar un restaurant econòmic de Salima i l'Alexandra em va convèncer d'anar-hi a dinar. L'Alexandra es va demanar mongetes amb Nshima (una massa feta amb farina de blat de moro). Nshima! A Zambia mai l'havia volgut tastar i allà la va voler provar i li va encantar (em va fer prometre de comprar farina de blat de moro per cuinar-ne i menjar-ne més). Vàrem seguir circulant cap al Nord, vorejant el llac Malawi sense poder-lo observar. Però a mitja tarda vàrem decidir d'apropar-nos a la riba i passar-hi la nit. Vàrem seguir un caminet fins a un "Lodge" on vàrem acampar (vaig entendre que ens costaria 1$ en total, però l'endemà ens van comunicar que eren 10$, de totes maneres només vaig pagar 1$ al explicar-los el limitat pressupost que teníem). Al capvespre vaig nedar amb les ulleres i peus d'ànec, però no vaig veure res perquè les onades (sí, onades en un llac) aixecaven pols enterbolint l'aigua. L'endemà al matí, l'Alexandra també es va banyar. Aprofitant que la platja era molt poc profunda, vaig ajudar a l'Alexandra perquè aprengués a nedar. I finalment ho va aconseguir, va aconseguir flotar sobre l'aigua nedant com un gos. Més endavant ja millorarem l'estil, però com a mínim està perdent la por a l'aigua. Cap al migdia ens vàrem apropar a Nkhotakota, un poble que havia estat el centre del comerç d'esclaus a la zona. No és d'estranyar doncs, que el poble (igual que molts altres pobles de Malawi) tingui algunes mesquites, ja que a la costa Est d'Àfrica, el comerç d'esclaus era dominat bàsicament pels Àrabs. De totes maneres, la principal atracció turística de Nkhotakota és una antiga missió i l'espectacular arbre del costat, a sota del qual Livingstone va convèncer el cap Jumbe de finalitzar el comerç d'esclaus (al segle XIX). Vàrem sortir de Nkhotakota amb la intenció d'aturar-nos per dinar sota la primera ombra "deshabitada", però els voltants de la carretera continuaven poblats i els únics grans arbres es trobaven sempre a prop de cases o pobles. Finalment vàrem aparcar sota un gran arbre en un pati de col·legi que semblava desert i vàrem començar a cuinar. Però mica en mica van anar apareixent nens tímids i curiosos, que ens van començar a preguntar els nostres noms per la finestra i a demanar-nos que els donéssim coses (crec que només ens demanaven per interactuar, doncs una de les poques paraules que sabien en anglès era "give me"). Malgrat, estar rodejats de nens, vàrem poder dinar relativament tranquils i sense que l'Alexandra s'estressés. A la tarda vàrem seguir direcció Nord, aturant-nos a dormir al costat de la carretera, a pocs quilòmetres de Nkhata Bay on hem arribat avui al matí. Hem llegit que al sud de Nkhata Bay hi havia una platja fantàstica, i així era, tot i per a arribar-hi hem hagut de passar per un camí igual o pitjor que els d'Angola. La platja em recordava algunes platges de la Costa Brava, al Nord de Catalunya: una platja petita envoltada de roques. Aquest cop, l'Alexandra no s'ha banyat perquè tenia l'esquena cremada del dia anterior. Jo també, però m'he posat protecció i m'he llençat a nedar entre les roques amb les ulleres i els peus d'ànec i aquest cop sí que he gaudit. Les aigües estaven clares i plenes de peixos de tonalitats blaves, grogues, grises i negres. Era magnífic, però de totes les meravelles, n'hi havia una que m'ha deixat astorat. Hi havia un grup de petits peixets que tenien una forma similar a un altre de més gran que rondava pels voltants. Al apropar-m'hi els peixets s'han agrupat i el peix gran ha semblat posar-se nerviós i de sobte, els peixets s'han dirigit cap al gran, el gran ha obert la boca i tots els petits (una vintena) hi han entrat. No se'ls ha menjat, només els protegia, perquè al cap d'una estona, quan la mare ha confiat que jo no era cap perill ha tornat a obrir la boca hi ha deixat que tots els petits sortissin. A la tarda ens hem dirigit cap a Mzuzu (la capital del Nord), aturant-nos a mig camí per comprar diferents tipus de collarets, braçalets i arracades que pensem vendre a Europa o Austràlia per a finançar part del nostre viatge. A Mzuzu ens hem connectat a Internet, una tasca que no fèiem des de Lilongwe (és difícil trobar cibercafés a Malawi), i després hem buscat un lloc on passar la nit. Hem circulat per un barri a les afores i hem observat una casa amb un jardí molt bonic i ampli. He baixat per demanar-los permís per a aparcar-hi i una dona m'ha donat permís tot i que el seu marit encara no havia arribat. Més tard, el seu marit ha colpejat la porta i ens ha invitat a entrar a casa seva. L'Alexandra s'ha quedat al cotxe però jo l'he acompanyat agraït. En Werton i la Maria (així es deien) m'han explicat que els Malawians són gent treballadora, no com a Zàmbia, i que fins i tot són ben rebuts per a treballar a Sud-àfrica. El treball dels Malawians permet que el país tingui una economia acceptable, basada en l'exportació de tabac, cafè i te. D'altre banda, el país no necessita importar menjar i per tant, no hi ha ningú que passi gana. Però no tot és positiu, també m'han explicat que l'escola secundària i la universitats són molt cares i poques famílies hi poden inscriure els seus fills. 27/10/2007:
Ahir vàrem sortir de Mzuzu amb pluja. L'Alexandra em va comentar que el paisatge recordava al Camerun, i la veritat és que hi tenia una retirada: la terra era vermella i argilosa, les muntanyes arrodonies, hi havia alguns boscos,... Tot i que, contràriament al Camerun, la terra continuava essent cultivada per casi tot arreu. Vàrem arribar a Chitimba creuant un coll, de terra àrida, des del qual es gaudia d'una meravellosa vista sobre el llac. A Chitimba hi ha la desviació cap al poble de Livingstonia que teníem previst visitar avui. Així doncs, vàrem passar el migdia i la tarda relaxats en un "Lodge" i en vàrem marxar al vespre perquè l'estança era massa cara. Vàrem aparcar una mica més endavant a prop d'una platja encantadora (com en tot el llac Malawi). Mentre estava encisat observant les onades del llac, un home es va apropar i va començar a explicar-me que havíem aparcat al seu terreny. Pensava que em demanaria diners però després de preguntar-nos mútuament sobre les nostres famílies, em va demanar si volia comprar el seu terreny. Li vaig preguntar el preu i em va respondre que menys de 2000€. Un terreny al davant de la platja suficient per a construir-hi una casa i tenir un gran jardí, era magnífic! Li vaig dir que, en acabar el viatge potser tornaria, li compraria el terreny i m'hi instal·laria (a l'Alexandra també li va agradar la idea), en qualsevol cas li vaig dir que si el ven, que no el vengués per menys de 3.000€, i que a Europa, el mateix terreny costaria 300.000€ (no es va fer massa a la idea del què suposaria tenir aquesta quantitat de diners a Malawi). Avui al matí, l'Alexandra s'ha despertat amb mal de ventre i diarrea, jo també, però no tant. L'Alexandra deia que algú ens havia fet vudú perquè abans d'ahir havia matat accidentalment una gallina al creuar un poble. De totes maneres, jo creia que el mal de ventre venia provocat per una altre gallina, un pollastre cuinat que havíem comprat i menjat ahir. Aquest matí també plovisquejava, però tot i així, hem començat a fer camí cap a Livingstonia, un poble fundat per missioners a finals del segle XIX que avui conserva un misteriós aire de tranquil·litat degut a la seva isolació. Però ha estat aquesta isolació la que no ens ha permès d'arribar-hi. El camí de terra estava en bastant mal estat, però l'hem anat enfilant fins que ens trobat amb una corba massa tancada per a l'autocaravana. En intentar passar-la les rodes han començat a patinar fins que hem colpejat amb el morro del cotxe amb una roca, desenganxant lleugerament el para-xocs. L'Alexandra s'ha posat histèrica, jo m'he tornat a enrabiar amb la seva crisis de nervis. He sortit a caminar una mica amb el cotxe entravessat a la carretera i al recuperar la tranquil·litat he decidit de tornar enrere i perdre'ns també aquesta visita (feia uns dies hagués volgut visitar la magnífica illa de Likoma, al centre del llac Malawi, però els vaixells només hi passen dos vegades a la setmana i ens hauria obligat a pernoctar-hi 3 nits que estaven fora del nostre pressupost). Hem seguit circulant cap al Nord, fins a Karonga, l'últim poble abans d'arribar a la frontera amb Tanzània. Hem dinat a prop de la platja a Karonga, però els dos teníem encara mal de ventre i no estàvem gaudint del llac, així doncs hem decidit de creuar avui mateix la frontera, que hem fet sense masses problemes. Només hem tingut un ensurt quan els oficials de Tanzània han comunicat a l'Alexandra que necessitava un visat. L'Alexandra s'ha ben empipat explicant-los que a l'ambaixada a Zàmbia li havien assegurat que els romans no necessitaven visa per entrar a Tanzània. Per sort, al cap de mitja hora ens han confirmat que l'Alexandra no necessitava visat d'entrada i que no hauríem de pagar els 50$ que ens demanaven. Tanzania Iringa (veure sobre mapa) 29/10/2007:
Si les terres de Malawi semblaven molt cultivades, les de Tanzània semblaven sobre-explotades. La terra era de color negrós - fèrtil - i cada racó, per costerut que fos, estava conreat amb diferents cultius, entre ells el te. Igual que a Malawi, els petits poblets, cases i gent caminant no deixaven de desaparèixer en cap moment al llarg de la carretera. De totes maneres, arribant a Mbeya al principi d'una gran plana, la vegetació es va començar a assecar i les terres a ser útils només per a la ramaderia. Mbeya era un gran poble sense cap gràcia on vàrem aprofitar per a treure diners, posar diesel (el preu segueix mantenint-se proper al euro/litre) i comprar una targeta de telèfon per a poder rebre trucades. Després vàrem tornar a la carretera, direcció Est, cap a la costa i Dar Es Salaam. Les terres van seguir seques i així han continuat fins avui. Avui al matí, abans d'entrar a Iringa, he visitat (l'Alexandra ha tornat a preferir de restar al cotxe) les troballes arqueològiques de Ismila. Fa uns 60.000 anys, a Ismila hi havia un llac on els animals salvatges s'apropaven a beure i on un grup d'homes els emboscava amb llances i altres armes fabricades amb pedra tallada. Moltes d'aquestes armes i utensilis es van perdre a l'aigua i per la zona i avui en dia, que el llac està sec, se n'han recuperat moltes, tot i que algunes encara descansen sobre la terra sense que ningú es digni a recollir-les o classificar-les. De totes maneres les troballes arqueològiques no tenen cap interès en comparació al canyó i formacions argiloses que hi ha darrera de l'antic llac. Les aigües han treballat durant mil·lennis una vall retallant rocambolesques parets i aïllant impressionants columnes de terra, que val la pena visitar (l'Alexandra s'ha penedit de no venir en veure les fotos). Desprès de visitar Ismilla hem arribat a Iringa, un poble construït pels Alemanys a les acaballes de segle XIX com a un bastió contra la tribu Hehe. Quan els alemanys van perdre la guerra a Europa, van haver d'abandonar Àfrica, però Iringa va conservar un aire europeu, sobretot en la seva arquitectura i distribució. A l'espera de conèixer millor Iringa demà al matí, avui a la tarda he fet una llarga caminada cap a la roca de Gangilanga, un lloc on el cap Mkwawa (un dels caps Hehe més rebels als Alemanys) acostumava a meditar. El paisatge de roques, herba alta i petits arbres era impressionant i he seguit caminant (suant i esbufegant) fins al capdamunt de la muntanya on m'esperava una altra magnífica vista. Dar Es Salam (veure sobre mapa) 31/10/2007:
Ahir al matí vàrem passejar una mica pel mercat d'Iringa, proveït de llegums, fruites i verdures de tot tipus. Feia temps que no veiem un mercat tan ben proveït. En els mercats de poble africans només acostumen a vendre dos o tres tipus de productes: tomàquets i cebes, o cebes i mangos, o mangos i mandioca, o mandioca i tomàquets,... Al mercat d'Iringa també venien espècies i no és d'estranyar, recordo de la meva anterior visita fa uns 4 anys a Tanzània, que el país es un gran productor d'espècies, en especial l'illa de Zanzibar, una illa encisadora la qual no visitarem perquè seria massa costós i fora del nostre pressupost. A la tarda hem tornat a la carretera creuant àrides planícies, verdes muntanyes, valls de baobabs i un parc natural, on hem vist antílops i babons. És una llàstima, però a Tanzània (ni Kenya) tampoc visitarem cap parc natural, doncs aquests són fins a 5 vegades més costosos que a Sud-àfrica o Malawi. A mesura que avançàvem cap a l'Est, també ens anàvem creuant amb esporàdics massais pels quals l'Alexandra quedava fascinada, mirant-los amb uns ulls oberts com taronges. Estava encisada per les seves robes vermelloses envoltant-los des de l'espatlla, els seus acolorits adorns, les masses penjant de la cintura, les sandàlies blanques; la seva mirada serena i caminar pausat, però sobretot estava meravellada que es relaxessin als bars bevent cerveses, juguessin a billar, o circulessin per la carretera amb bicicleta o moto. De totes maneres, no sembla que l'Alexandra vulgui emular la protagonista del llibre i pel·lícula "la massai blanca"; l'Alexandra s'ha adaptat una mica més a Àfrica, però no fins a aquests extrems. Avui al matí hem arribat a Morogoro, un poble sense massa atractiu on ens havíem de trobar amb un noi de Couchsurfing (www.couchsurfing.com). L'hem estat esperant però no s'ha presentat. Així doncs, al migdia hem continuat cap a Dar Es Salam, on hem arribat de nit, enmig d'un caos circulatori terrible. Per sort, allà sí que ens esperava un altre contacte, un australià d'origen asiàtic que viu en un bonic apartament a Dar. 04/11/2007:
A Dar Es Salam (Paradís de Pau, traduït de l'àrab) hem tingut força temps per a relaxar-nos a casa d'en Paul i també per a treballar. Tinc intenció de presentar el diari de l'etapa africana a un concurs d'històries de viatges (en català) i he començat a revisar i corregir els escrits des del Marroc. Rellegint el diari m'he començat a adonar del temps que fa que estem viatjant per terres africanes, amb molt poc contacte amb la terra que m'ha vist créixer. Però no trobo a faltar (ni he trobat a faltar) el meu país, segurament degut a la intensitat del viatge en alguns moments i al gaudiment en altres. D'altre banda, al rellegir al diari també m'he adonat que últimament estic escrivint molt menys que al principi (durant el viatge per Europa també escrivia més que al principi d'Àfrica). He pensat que potser les vivències eren més emocionants al principi, però he acabat concloent que, estic escrivint menys sobre experiències que es farien pesades de relatar cada dia (on hem dormit, on hem menjat, com hem carregat aigua,...), però també estic escrivint amb menys detall sobre les coneixences que fem, sobre les ciutats que visitem, les emocions,... I això m'agradaria anar-ho solucionant, encara que no necessariament en aquest capítol o dia. En Paul, igual que la majoria d'asiàtics, és un home (poc més gran que jo) introvertit i reticent a explicar la seva vida personal. En canvi jo, tinc una tendència natural a preguntar sobre les intimitats personals de la gent (i a explicar les meves si em qüestionen). De totes maneres, ens hem entès molt bé i en Paul s'ha anat obrint el llarg dels quatre dies que hem estat aparcats davant del seu apartament, i finalment he deduït que treballava per una ONG a Dar Es Salam. En qualsevol cas, en Paul es mostrava molt més obert i entusiasta parlant dels seus projectes i somnis: viatges a Barcelona i Llatina Amèrica, escriptura de llibres, reportatges fotogràfics,... Una de les principals aficions d'en Paul era menjar i, tot i que sempre preferia cuinar, la primera vegada que vàrem menjar junts va ser en un restaurant al casc antic de Dar Es Salam. Era un restaurant popular, amb multitud de taules ocupades i els cambrers corrent com bojos entre aquestes. Després de dinar vàrem anar a prendre un te a un "te shop", també popular i no gaire net. En Paul comentava que els "te shop" són molt populars a Àsia i ell s'hi sentia com a casa. En acabar, en Paul va tornar al treball i nosaltres vàrem passejar una mica pel casc antic, amb edificis vells i demacrats (alguns de l'època colonial) al costat d'edificis nous i moderns. En Paul havia explicat que en dos anys la ciutat s'havia modernitzat bastant però jo, que l'havia visitat fugaçment feia 4 anys, no la veia massa canviada. L'Ambient era força musulmà, tot i que una de les principals icones de la ciutat que vàrem visitar va ser una església luterana al front de la platja, ocupada per bars i restaurants molt humils. Més al nord, les platges eren més interessants i boniques, però no per a nedar-hi, estaven plenes d'algues i al capbussar-m'hi amb les ulleres i els peus d'ànec no vaig observar casi cap peix. En Paul volia cuinar quelcom especial el dissabte a la nit i, al matí el vaig acompanyar a comprar al mercat de peix de la ciutat. El mercat bullia de moviment. Sota un cobert, hi havia diverses taules baixes i allargades al voltant de les quals s'hi reunia la gent per a comprar mitjançant subhasta petites quantitats de peix. A les afores, hi havia més multituds venent peix sobre sacs de plàstics coberts d'escames i tripes i xops de la brutícia de sota. En un altre cobert, s'hi arreplegaven els venedors més nets, amb les peces més grans i boniques, i més persuasius amb els possibles compradors blancs. Al capvespre, mentre en Paul estava cuinant part del peix comprat, es va presentar una amiga d'en Paul, la Ziggy, una dona Alemanya d'uns 50 anys que treballava per a l'ambaixada del seu país. Mentre sopàvem el deliciós peix que en Paul havia comprat (calamar, peix petit i un altre peix gran que havia bullit i després submergit en una salsa de soja) la Ziggy va estar explicant anècdotes divertides sobre els països en els quals havia estat treballant com a secretària d'ambaixada. Per exemple va explicar que durant la Polònia comunista, un dia es va queixar en veu alta al seu pis exclamant: "Polònia seria un país magnífic si no fos per la inexistència de taps per a la banyera", i l'endemà al matí es va trobar un tap de banyera davant la seva porta, com a prova de la magnificència del país i de que els serveis secrets l'estaven escoltant en tot moment. Tot i que feia dos anys que treballava a Tanzània, no en tenia opinions massa bones (els Parcs Naturals són cars i apart d'aquests el país no te altres atractius, a excepció de Zanzibar) i comentava que com Sud-àfrica no hi havia res. Avui diumenge al vespre, en Paul ha tornat a tornat a cuinar peix, el mateix deliciós menú d'ahir, però l'amfitriona ha estat diferent. Havíem invitat la Saberia, una noia de Tanzania amiga d'en Paul i que nosaltres també havíem contactat a través d'Internet. Però la vetllada no ha estat tant interessant com la d'ahir, bàsicament perquè l'Alexandra no estava de massa bon humor i ens ha tingut a tots entretinguts mirant la televisió: "big brother Africa". De totes maneres, tot i que no haguem mantingut cap conversa interessant amb la Saberia, abans de marxar li he demanat d'entrevistar-la per a prendre el pols al món i ella ha acceptat. --- La Saberia opinava que el principal problema del món és la Sida perquè és incontrolable. La gent hauria d'actuar amb menys risc per a frenar la malaltia. El principal problema a Tanzània és la mandra que els manté sense millorar el país. La Saberia es considera feliç perquè mira el cantó positiu de les coses. Bagamoyo (veure sobre mapa) 07/11/2007:
El dilluns al matí varem marxar cap a Bagamoyo, un poble al nord de Dar Es Salam que també havia visitat 4 anys enrere i on havia passat uns 3 o 4 dies estupends. De totes maneres, actualment no tenia la intensió de restar-hi tants dies, doncs jo ja havia visitat el poble i l'Alexandra segueix bastant desinteressada de l'Àfrica en general. Buscant un lloc on aparcar, vàrem creuar un carrer d'antigues cases colonials migs derruïdes fins a espetegar a l'últim hotel del poble, on vàrem demanar al gerent d'aparcar durant la tarda a canvi de prendre alguns refrescos. Però després vaig tornar al gerent i mostrant-li algunes fotos que havia fet de l'hotel li vaig proposar de fer-n'hi algunes més a canvi de poder restar a l'hotel una o dues nits, i sorprenentment per la meva part va acceptar molt agraït. Vàrem passar la tarda passejant per la platja davant l'hotel on creixien manglars i relaxant-nos a la piscina on l'Alexandra va fer nous progressos de natació. Al vespre després de mirar una pel·lícula a l'ordenador vaig començar a exclamar mig en broma: - Alex, no et preocupis. Per favor, no et preocupis. - Què et passa? - em preguntava ella. Però jo seguia repetint les mateixes paraules mentre notava com en el meu interior creixia un mal de ventre i malestar general. Al final vaig explicar-li que no em trobava gens bé i em vaig estirar al llit. Tenia ganes de vomitar i vaig deduir que les fruites i la llet que havia menjat abans m'havien provocat un tall de digestió, tot i que l'Alexandra opinava que el mal de ventre era degut a la carn que havia menjat al migdia, que creia que no estava en bon estat. En qualsevol cas, el malestar s'anava fent insuportable i al final vaig decidir provocar-me el vòmit per acabar amb el sofriment. Feia molts anys que no vomitava i no recordava com fer-ho, però ho vaig anar intentant, amb dolor, fins que al final vaig aconseguir buidar completament el meu estomac. Posteriorment a cada vomitada semblava que el malestar disminuïa, però després de la buidada final, el malestar va seguir augmentat, fins i tot amb febre i tremolors. Vaig passar la nit mig delirant, imaginant portes que no es tancaven i per les quals es colaven pensaments discordants que no em deixaven dormir (ni deixaven dormir a l'Alexandra que m'estava cuidant). Però finalment, i potser malauradament, el son va vèncer els deliris. I escric malauradament, perquè al matí em vaig adonar que m'havia cagat al llit - sí cagat, i encara que ho repeteixi no significa que no me n'avergonyeixi. Tenia una diarrea tant líquida que si no estava despert i alerta aquesta s'escolava a la mínima distensió. No cal dir que l'Alexandra es va despertar molt, molt repugnada. Però ja no hi havia cap altre solució que netejar. En qualsevol cas, ja no tenia dolor de ventre ni malestar general, però per tal de no repetir la desagradable anècdota ens vàrem dirigir al poble a comprar un antidiarreic. Però per sort no hi havia farmàcies al poble que en venguessin i ens van aconsellar d'anar a un dispensari on també venien medicines. Allà, vàrem pagat uns 0,35€ per una consulta i el doctor va començar a escoltar els meus símptomes (no vaig explicar la merderada del llit). Pensava que em receptaria directament un antidiarreic, però em va recomanar de fer-me un anàlisis de sang i de femta i així ho vaig fer. Al cap d'una hora, el doctor ens va tornar a cridar i em va comunicar el resultat de l'anàlisi: en només una gota de sang que havien extret del meu dit havien comptat fins a dotze paràsits de Malària! Per una banda em vaig alegrar que el nom de la malaltia fos prou esfereïdor com per a justificar la meva cagada, però per altre banda vaig pensar que no em trobava tant malament com per tenir tal malaltia, encara que també és veritat que jo només era un dels 400 milions de persones que agafen paludisme cada any, dels quals només en moren 1 milió, principalment nens menors a 5 anys. De camí a l'hotel, em vaig prendre la medicació receptada i em vaig passat tota la tarda descansant, assegurant el meu esfínter amb dues dosis d'antidiarreic. Mentrestant, l'Alexandra va seguir cuidant-me i practicant a la piscina. Després em vaig despertar, vaig fer unes quantes fotos més per l'hotel i vaig continuar la dormida fins avui al matí, que ja em trobava prou bé. Hem decidit marxar de l'hotel i visitar una mica Bagamoyo abans de continuar el viatge cap al nord. Hem aparcat sota un gran arbre a prop de les antigues edificacions germàniques colonials i hem sortit a passejar. Bagamoyo havia estat el port de "dhows" (embarcacions petites de vela) més important de la costa Est Africana i no va ser fins a finals del segle XIX que els alemanys van començar potenciar la utilització del petit port de Dar Es Salam com a millor alternativa per els grans vaixells que arribaven a la colònia. De tot aquest passat gloriós en resten unes quantes edificacions colonials que en prou feines s'aguanten (suposo que els africans prefereixen construir-se noves cases a mantenir una arquitectura que desconeixen) i unes ruïnes àrabs més al sud que no vàrem visitar (les havia visitat feia 4 anys i només tenien un interès arqueològic). Entre els edificis colonials i les noves cases africanes hi havia moltes botigues d'artistes tanzanites (molts d'ells rasta) amb escultures molt interessants, desmarcant-se de les típiques i copiades escultures observades fins al moment. A la platja hi havia moltes barques ancorades a la sorra (la marea era baixa) i entre aquestes hi havia diversos grups de persones arreglant les barques, venent peix, i més al fons nois que amuntonaven algues, segons sembla per a menjar. Al costat de la platja hi havia uns quants coberts de palla que generaven una gran fumarada fregint peix petit, segurament per a vendre cap al interior al cap d'uns dies. Després de la visita al poble i de gravar una conversa telefònica per a Catalunya Radio, hem emprès un camí de terra d'uns 60 per a evitar-nos 150 quilometres i tornar a passar per Dar Es Salam. Al cap d'unes 2 hores i mitja hem arribat a l'asfalt, però l'Alexandra havia agafat mal de cap i comentava que tenia ganes de vomitar. Hem seguit la marxa preguntant-nos si l'Alexandra també havia agafat malària. Quan hem parat per a descansar a mitja tarda, l'Alexandra s'ha queixat que mal de cap era més intens. Li he proposat de fer-li un test de malària (al Congo n'havíem comprat un) però ella no volia per por a la punxada al dit, tot i que finalment ha acceptat. Hem estat casi mitja hora decidint si es punxava ella mateixa o jo, i quan el final l'he punxat jo m'ha estat maleint una altra mitja hora amb el dit rajant. De totes maneres, he pogut recollir algunes gotes de la seva sang i les he introduït en el petit laboratori xinès de 3€ i al cap de 20 minuts el test ha indicat un resultat negatiu. L'Alexandra no tenia malària. I així devia ser, perquè s'ha tranquil·litzat i el mal de cap ha anat desapareixent. Potser l'Alexandra sigui una mica hipocondríaca, però també és normal el mal de cap degut a la tensió que ha sofert per culpa de la meva malària i cagada. Tanga (veure sobre mapa) 08/11/2007:
L'Alexandra s'ha despertat sense mal de cap i contenta, així doncs, sense masses demores hem seguit el viatge cap a Tanga, però als pocs minuts de conducció l'Alexandra s'ha posat a cridar com una histèrica i a plorar com una nena petita, mentre verbalitzava quelcom d'un insecte o abella. Jo pensava que havia vist (o fins i tot tocat) algun insecte horripilant, però com que no parava de plorar he parat el cotxe i llavors m'ha pogut explicar entre sanglots que una abella (o algun tipus de vespa) li havia entrat per la màniga de la camisa i l'havia picat dos o tres vegades a l'espatlla. I efectivament, aquesta estava moribunda al marge de la finestra. Li he posat una mica d'antial·lèrgic a l'espatlla i un cop s'ha tranquil·litzat hem continuat el trajecte fins a Tanga. Tanga és la tercera ciutat més gran de Tanzània, però tot i posseir aquest rànquing, Tanga és una ciutat d'ambient colonial força tranquil·la. I passejant per aquesta ciutat amb sensació de poble, un es pot imaginar que Tanzània sigui un dels països menys urbanitzats d'Àfrica. Tanga posseeix un parc que voreja la costa amb una bona vista sobre el mar, el port i una illa propera. Feia uns quatre anys m'havia sorprès la imatge surrealista de casi una desena de vaixells rovellats i enfonsats al costat del port, però avui m'ha sorprès de no veure'ls. Després hem seguit la passejada pel centre del poble, per sota les arcades de edificis colonials per principis de segle XX mig conservats però sense massa interès. Acabada la passejada hem decidit arribar-nos avui mateix a Kenya, tot i que abans ens hem gastat els últims shilings: ens hem menjat tres grans macedònies de fruites (les tres per 0,90€), hem comprat tres coca-coles pel camí (les tres per 0,70€), unes sandàlies de pell per l'Alexandra, i altres petits detalls. A continuació hem seguit la carretera cap al nord de la ciutat que en seguida s'ha convertit en una pista de sorra. Sembla mentida que Tanzània estigués enllaçada amb Kenya per una pista d'una velocitat màxima de 30km/hora. A mitja tarda hem arribat a la frontera de Tanzània amb Kenya, creuant-la sense masses problemes. Ja portàvem creuats quatre països des de Sud-àfrica i encara no havíem arribat a la meitat de camí de pujada per a sortir del continent (a est Àfrica, l'equador passa a prop de Nairobi). I en certa manera ja tinc ganes de sortir de l'Àfrica negra i continuar coneixent noves cultures. Tinc la sensació que només he arribat a descobrir molt superficialment les diferents cultures africanes, de totes maneres, el meu viatge no deixa de ser general, amb la voluntat d'enriquir-me només una mica de cada una de les principals cultures del món. I Àfrica ja ha complert el seu objectiu, ambiciono nous tresors. D'altre banda, segurament he perdut part de la il·lusió al entrar a Tanzània i Kenya, països que ja havia visitat quatre anys enrere i que ja no em sorprenen com els anteriors països. Potser és això, l'Àfrica negre està deixant de sobtar-me i des de fa setmanes tinc focalitzada la il·lusió en Etiòpia, Egipte o Mig Orient, regions que confio tornaran a sorprendre'm i a enriquir el meu coneixement. Kenya Mombasa (veure sobre mapa) 09/11/2007:
Hem arribat a mig matí a Diani Beach, una turística platja al Sud de Mombasa amb Bancs (on hem extret diner), comerços (on hem comprat alguns queviures, tot i ser força cars) i molts hotels de luxe ocupant tota la llargària de la costa. Diani Beach és una destinació preferida pels tour operadors europeus, però no ho ha estat per a nosaltres (i menys per l’Alexandra). A Diani Beach no hi havia cap bar o petit hotel a prop de la platja on relaxar-nos. Només hem trobat un petit caminet entre dos hotels on hem pogut aparcar, i mentre jo anava a nedar l’Alexandra s’ha quedat al cotxe plorant i cridant que no li agradava el lloc i que no podia relaxar-se, ni caminar per la platja, ni res. Malgrat el mal humor de l’Alexandra, jo he pogut gaudir de la meva submergida observant alguns peixos de colors molt interessants, tot i que no he pogut arribar als corrals, perquè la marea m’empenyia cap a la costa i perquè en un moment donat m’he vist rodejat per petites meduses transparents que m’han espantat, fent-me tornar a la platja. Al cotxe, l’Alexandra seguia de mal humor i adonant-me que difícilment podríem fruir més la platja de Diani hem decidit d’acabar-nos d’arribar a Mombasa. Mombasa és una ciutat assentada en una illa, connectada a terra per dos ponts a l’Oest i al Nord i per ferry al Sud, d’on veníem. Al arribar al ferry hem vist els llistats de preus en un gran mural i entre ells el preu de “cotxes de fins a 6 metres: 0,60€”. Al arribar a la taquilla he entregat la quantitat marcada però el cobrador m’ha dit que el preu era el doble. I aquí ha començat una agre discussió, perquè el cobrador em volia taxar com a camió i jo li deia que l’autocaravana no era cap camió. Jo no volia baixar del burro i ser “enganyat” per ser blanc (encara que només fos per 0,60€), però els responsables del ferry tampoc estaven disposats a cedir, i entre tant, ha arribat la policia perquè estava bloquejant el pas dels altres vehicles. Al final, després de mitja hora d’arguments i de crits, un policia m’ha agafat i m’ha explicat: “Mira, tu no entens Swahili, però la gent d’aquí – estàvem rodejats de gent – estan parlant molt malament de vosaltres, diuen que no voleu acatar les nostres lleis i que us comporteu com a uns nous colonitzadors”. Després el mateix policia m’ha mostrat que altres vehicles més petits que el meu (pick-ups, furgonetes, tot-terrenys,...) també estaven pagant imports similars al que em volien cobrar. I amb aquests dos arguments m’he convençut que m’estava equivocant, que si en el mural tinguessin la tipificació d’autocaravana pagaria el mateix que un camió o més. Així doncs, encara enfadat però acatant la raó he pagat el import reclamant i he tornat al cotxe on l’Alexandra seguia insultant els negres acusant-los de ser els únics responsables del seu subdesenvolupament. El humor de l’Alexandra ha canviat radicalment quan a Mombasa ens hem trobat amb en Sebastian, un noi polonès que des de fa tres mesos dirigeix una empresa a Kenya i que té una bonica casa amb piscina on hem pogut aparcar l’autocaravana. L’Alexandra estava eufòrica de retrobar un tros d’Europa o de desenvolupament on poder relaxar-se. I aprofitant l’alegria i energia de l’Alexandra, per la nit hem sortir a prendre unes cerveses a dos locals de Mombasa amb en Sebastian, el qual ens ha confirmat que a Kenya es lliga molt, i que si volgués, cada nit podria anar amb una negra diferent. Jo ja havia experimentat el mateix quatre anys enrere, quan a Mombasa vaig estar amb tres noies diferents, sense demanar-me diners a canvi, només demanant-me l’oportunitat de robar-me el meu cor per a fugir cap a Europa. Però això no passa només amb els homes blancs, pels carrers i locals també es veuen dones blanques sobrades edat o de quilos, acompanyades de nois joves del país. El que no sé, és per què les noies de Kenya tenen aquesta predisposició al sexe amb blancs (potser més que a Zàmbia) i a altres països com Tanzània, el comportament és radicalment diferent. Després que una atractiva noia negra ens demanés de seure amb nosaltres tres (li hem dit que no) he pensat que si l’Alexandra no estigués amb mi, el meu comportament a Kenya seria molt diferent. Després he tornat a valorar si la nostra relació tenia futur, sobretot pensant amb els problemes que té l’Alexandra per a adaptar-se als països que visitem (o per a adaptar-se a la meva manera de viatjar). Però Finalment he tornat a concloure que, difícilment trobaria una noia amb qui tingués menys problemes que amb l’Alexandra (o que s’adaptés millor a mi); i que si superem aquest viatge, molt probablement no tornaran a existir moments tant crítics com els que hem passat; i que en el fons l’estimo i que no em costa imaginar-me un futur amb ella. ‹ Anterior (14/09/2007) MES Següent (2007-11-13)› ‹ Anterior (2007-09-28 - Botswana) PAÍS Següent (2007-10-16 - Malawi)› |
|
