| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (15/11/2008) MES Següent (2009-01-14)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› India Madurai (veure sobre mapa) 18/12/2008:
Hem estat viatjant una setmana pel sud de l’Índia amb els pares d’en David i els de la Maria. Ha estat una nova manera de viatjar, ja que amb els seus comentaris ens hem tornat a fixar en aspectes que ja ens eren normals: la gent dormint pel carrer, la brutícia (tot i que no és tant evident al sud), les olors a podridura o a espècies (que jo no olorava), els venedors ambulants que van cridant els seus productes, l’oliós menjar cuinat pel carrer,els vistosos anuncis de pel•lícules o joieria, les estàtues (de polítics) tenen escales fins a l’altura del seu coll per a poder-los penjar garlandes de flors, els homes tapant-se les cames amb un simple llençol, els acolorits saris de les dones, els biciricshaws estirats per homes sempre escanyolits, els gossos famolencs i amb el pel caigut, les baques assegudes al mig dels carrers, les processons de peregrins carregant algun Déu i acompanyats per una música estrident, els peregrins amb el front pintats de diferents colors i formes, alguns d’ells amb els caps rapats (també dones), els extravagants rituals hindús, els magnífics temples que sempre havíem de visitar descalços, caminant per sobre de porqueria i restes d’ofrenes (que diferent de les immaculades mesquites on també havíem de descalçar-nos). Primer vàrem visitar Mallapuram, un poble que va ser un important port marítim entre els segles 7 i 9, durant els quals es van esculpir magnífics temples i relleus a les muntanyes rocoses dels voltants. A continuació vàrem tornar a passar per Puducherry, on tots els nostres amics es van meravellar també amb l’elefant Lakshmi, el qual era tocat pels hindús com si realment fos una deïtat, tocant-se després la cara i els ulls, com per a purificar-se. Vàrem tenir sort, durant una visita a l’elefant, de coincidir amb una festa en la qual Lakshmi va ser decorat amb uns vistosos túniques pel cos i el cap; després va ser introduït al temple, al mateix temps que l’elefant content feia sonar la trompa al ritme de les altres trompetes; i finalment va presidir una processó pel poble que honorava una deïtat d’or coberta d’ofrenes. A Puducherry, apart de passejar per tot el barri francès, també vàrem visitar una catedral, on ens va sorprendre que els creients indis toquessin les estàtues de Jesús o la verge Maria amb la mateixa superstició que ho feien els hindús. Un parell de dies més tard vàrem arribar a Chitambaram, on hi ha un gran temple amb uns altíssims portals (situats als quatre punts cardinals) coberts amb diversos pisos amb figures de deïtats hindús pintades amb vistosos colors. Uns portals similars vàrem trobar a altres temples de pobles pels quals vàrem passar, i també a Trichy, la següent ciutat que vàrem visitar i que posseeix un temple (Sri Ranganathaswamy) amb un portal o gopuram que s’eleva 73 metres d’altura. Al mateix temps, el temple de Sri Ranganathaswamy és un dels més grans de l’Índia, cobrint 60 hectàrees enquadrades per set concèntrics murs que contenen fins a un total de 21 gopurams. També, Madurai, l’última ciutat visitada fins ara, conté un magnífic temple amb quatre grans gopurams o portals, que vàrem ser molt infortunats de no veure, doncs estaven completament coberts amb una altíssima bastida de trocs i fulles de palmera. Segons ens van contar, cada 15 anys i durant quatre mesos els gopurams es cobreixen i es pinten de nou, just abans d’unes grans celebracions. De totes maneres, vàrem poder visitar un bonic mercat on hi havia molts sastres treballant, que ocupava una entrada del temple sota boniques columnes esculpides i estàtues de Déus. Duran la visita a un d’aquests temples hindús, va sorgir el comentari que els Déus hindús són venerats igual que els sants cristians. Després vaig reflexionar-hi una mica més i l’Alexandra se’m va enfadar per les odioses comparacions que feia, tot i que per a mi tenia molta lògica. Per una banda, hi ha tants Déus hindús com sants hi ha en el cristianisme (més o menys), cada un amb la seva funció (uns ajuden a la riquesa, uns altres a una professió concreta, uns altres a sanar,...). De la mateixa manera, cada temple està dedicat a un Déu, igual que cada església ho està a un sant diferent. En ambdós religions es venen estampes i figuretes (de sants o Déus), s’adornen les seves pintures o estàtues, s’hi fan donacions o ofrenes, i en festivitats importants es treuen a passejar en carrosses seguides per processó i música. Igualment, un Ganesh d’un temple (per exemple) no té la mateixa “força” que el d’un altre temple, de la mateixa manera que la mare de Déu de l’església del barri no té la mateixa “força” que la santa Maria de Lourdes (per això els temples o esglésies reben més o menys peregrins en funció de la “força dels seus Déus o sants). El paral•lelisme segueix amb les diferents històries o llegendes amb que compta cada sant o Déu, i les preferències que tenen els creients per un sant o Déu en particular. D’altre banda, els creients també fan penitències davant els sants o Déus, uns caminant de genolls a les processons i els altres tallant-se el cabell o dejunant. També són beneits els fidels d’ambdós religions, els uns amb aigua beneïda i els altres amb pintura o cendra marcant-los el front. Al final d’aquestes reflexions ja no pensava que els hindús fossin tant supersticiosos, i per exemple ja no m’estranyava que en alguns temples ens renyessin diverses vegades per tirar fotos, de la mateixa manera que els fidels catòlics es sentirien molestos si en mig d’una missa entressin un grup de japonesos disparant les seves càmeres a totes direccions. També vaig estar reflexionant sobre altres aspectes aquests dies, a causa del comentari d’una amiga que després de llegir les primeres setmanes del viatge a l’Índia m’atacava que estava escrivint el diari sota una visió massa occidental i potser negativa. Bé, ja vaig respondre a la meva amiga que tothom està influenciat per una cultura o altre, i que si vols escriure un relat personal (sense que sigui un document històric o social) has descriure les teves sensacions que sempre estaran influenciades per la teva cultura o història passada. En qualsevol cas, també vaig reflexionar, sobre els 3 mesos que aviat farà que estem a l’Índia, i per la manera com descric el país en el diari, que a vegades pot fer pensar que no estem gaudint de l’Índia o els indis. És veritat que moltes vegades l’Índia ens resulta incomprensible, però també és veritat que Índia ens sorprèn dia a dia per la diferència de la seva cultura en comparació amb la nostra cultura i les anteriors visitades. És un subcontinent aïllat amb les seves tradicions, rituals religiosos, mitjans de comunicació, literatura pròpia, música, pel•lícules (Bollywood),... i amb poc contacte amb occident. Així doncs, Índia no deixa de ser una vitamina per ment - tot i que a vegades el seu gust pot ser amarg - per a expandir la consciència de que el món és molt divers, ric i interessant de conèixer... No és d’estranyar doncs, que tinguem plans de a per a seguir unes setmanes més coneixent aquest enorme país, comprensible també per la seva gran mida i pels seus innumerables monuments que posseeix. Varkala (veure sobre mapa) 19/12/2008:
Avui hem tingut una bona i una mala experiència amb la Índia. La bona ha succeït al matí, quan, amb relativa facilitat, hem aconseguit omplir de butà les nou bombones de campingaz indispensables per a fer funcionar la cuina i la nevera. Per a vosaltres lectors no serà res extraordinari esperar-se només dues hores per a tenir llestes les bombones, però per a nosaltres, desprès de l’experiència del Rajastan, on vàrem haver de cercar durant un dia i mig com omplir les bombones és una bona experiència. La mala experiència ha arribat una hora més tard, a les tres, poc més tard de sortir de Tenkasi direcció Kollam. Havíem estat circulant amb relativa comoditat per les carreretes del sud de l’Índica, sota una fina pluja, quan de sobtes ens hem trobat un cartell de carretera tallada. L’hem passat de llarg, doncs un parell de camions i autobusos han seguit circulant per la carretera ignorant el cartell. De totes maneres, un centenar de metres més enllà hem parat i hem preguntat a uns homes al costat de la carretera sobre la direcció a Kollam. Al principi un ens ha dit que seguíssim, però els altres ens han dit que hauríem de recular el centenar de metres i donar una volta per pobles de l’interior. Així doncs, em decidit fer cas a la majoria pensant que només ens hauríem de desviar uns pocs quilòmetres. Però els quilòmetres anaven transcorrent direcció nord, en comptes de cap a l’est, i cada vegada que preguntàvem per la direcció a Kollam ens deien que era enrere, però al explicar “carretera tallada” ens deien de seguir endavant, direcció unes altres muntanyes que la carretera ha començat a enfilar. Tot i que era estrany que casi cap cotxe circulés aquells camins; només ens semblava seguir un autobús amb peregrins, i en direcció contrària ocasionals autobusos i tot terrenys amb més peregrins. En qualsevol cas, amb la pluja acabada, el paisatge de muntanya tropical es tornava molt interessant, encara que la carretera s’empetitia i s’empitjorava quilòmetre a quilòmetre. Segons el mapa, estàvem propers a un pic de 2000 metres, amb el pas de muntanya creuat superant els mil metres. En diversos punts ens vàrem trobar un peatge de muntanya o taxa forestal, però nosaltres convençuts que no els havíem de pagar perquè no volíem estar allà, ens els vàrem saltar tots sense masses problemes. Al baixar de la muntanya per l’altre costat ens vàrem començar a creuar molts més autobusos i tots terrenys, la majoria plens de peregrins que pensàvem que haurien tingut alguna festa al mig de la selva tropical. Després d’unes dues hores i mitja i havent circulat uns 40 o 50 quilòmetres, vàrem arribar per fi a un poble que no apareixia al mapa però que tothom pel camí ens havia mencionat. Pensàvem que la nostra aventura estaria a punt d’acabar, però no ens trobàvem ni a la meitat, doncs a partir d’aquest poble, la carretera va empitjorar molt, moltíssim, alegrant-me d’haver fet les modificacions de l’autocaravana al Nepal doncs de segur que hauria rascat el terra en molts punts, els quals ens recordaven els pitjors malsons africans. N’hi havia un, per sort situat de baixada, que estava completament enfangat que complicava moltíssim – o simplement impedia – el pas als camions, autobusos, i cotxes que hi havia acumulant-se de pujada. Passat aquest pas, vàrem seguir creuant-nos molts més automòbils, alguns dels quals ens comentaven que encara teníem unes dues o tres hores de camí, i alguns altres confirmant-nos que la carretera principal, efectivament estava tallada. Nosaltres els informàvem que la carretera seguia igual per bastants quilòmetres, i que hi havia un pas molt complicat, sense mencionar-los que possiblement no podrien creuar-lo i que s’haurien de quedar a dormir allà, atrapats entre desenes de camions i autobusos. En realitat, nosaltres havíem tingut sort de ser uns dels primers cotxes que havíem hagut de prendre el pas alternatiu, perquè unes hores més tard la processó de vehicles hauria de ser mortal. Mirant el mapa, em vaig adonar que si la carretera principal es tallava creuant les muntanyes, l’única manera de creuar-les era desviant-se centenars de quilòmetres, essent el camí més curt el que havíem pres nosaltres, d’uns 70 o 80 quilòmetres que vàrem tardar unes 6 hores a recórrer. Podia haver estat pitjor, però l’experiència no es pot qualificar de cap altre manera que com a negativa. Kochin (veure sobre mapa) 27/12/2008:
Hem passat una molt bona setmana relaxant-nos a l’estat de Kerala en companyia d’en David i la Maria, en José i la Mariam (els pares de David), i en Ramon i la Mari (els pares de Maria). A més a més, hem gaudit d’un esplèndid sol que s’havia resistit a sortir a la costa est de l’Índia, on el monsó encara s’havia de retirar. El sol ha estat un bon senyal de benvinguda a l’acollidor estat de Kerala. Tant bon punt vàrem entrar a Kerala, després de l’accidentada travessia per les muntanyes, ens vàrem adonar que ens trobàvem en un estat completament diferent i molt més desenvolupat. Les cases eren en general grans i elegants, les ciutats tenien alts i moderns edificis, els carrers i natura estaven força nets,... Segons he llegit després, els habitants de Kerala són els que tenen més esperança de vida, tenen un nivell educatiu més alt, sofreixen menys corrupció i gaudeixen de més equitat de gènere entre homes i dones. Per exemple, mentre en els altres estats de l’Índia la població masculina acostuma a superar en nombre a la femenina (degut als avortaments de nenes i ocasionals infanticidis), a Kerala les dones constitueixen el 51.42% de la població, amb determinades comunitats seguint un sistema matriarcal. D’altre banda, el desenvolupament de Kerala també es nota a les carreteres, posseint més quilòmetres asfaltats de carretera per habitant que qualsevol altre estat. Però el desenvolupament no sempre és positiu, i igual que en el món occidental, Kerala afronta un comparatives altes tasses de suïcidis, alcoholisme i desocupació. D’altre banda, deixant de ser exclusiu amb Kerala, el sud de l’Índia és en general molt més tranquil que el nord i més relaxat de viatjar-hi: no hem detectat cap adhesiu de l’autocaravana arrancat, molt poques vegades ens han intentat obrir les portes, la gent ens saluda somrient des de la carretera,... Al mateix temps, tot i que també passava ocasionalment al nord, força gent ens ha contactat a través d’Internet comentant-nos que han vist passar el nostre cotxe ben decorat i amb la pàgina web destacada, i desitjant-nos bon viatge, invitant-nos a casa seva (malauradament quan llegeixo els missatges sempre hem passat de llarg) o sol•licitant-nos de viatjar amb nosaltres. A més a més, alguns d’ells també responen les qüestions del formulari de prendre el pols al món, amb respostes sempre molt interessants i enriquidores. Però ja centrant-me a relatar la nostra particular experiència a Kerala, us explicaré que ens vàrem retrobar amb en David, la Maria i amb els seus pares a Varkala, un poble molt turístic ple d’hotels i restaurants orientats principalment als turistes occidentals. Sota el poble hi havia una bonica platja on els turistes mostraven les seves carns blanques, igual que en una platja europea, mentre ocasionals indis atònics es quedaven mirant els cossos casi nus amb ulls de taronja. Més enllà, els indis tenien les seva platja, on les dones i homes es banyaven vestits, i molt més enllà hi havia les platges de pescadors on jo i en José (el pare d’en David) ens hi vàrem dirigir una matinada. Va ser una bona caminada durant la qual vàrem observar diverses barques estenent xarxes per l’oceà que després eren arrastrades des de terra ferma per una desena d’homes. Ens vàrem quedar un total de tres dies a Varkala, relaxant-nos, prenent el sol i banyant-nos a la platja, i també fent uns bons tiberis aprofitant la gran quantitat de peix fresc que hi havia exposada als restaurants, tot i que els preus es trobaven una mica fora del nostre pressupost. Abans de marxar, em vaig disposar a tirar les escombraries acumulades a l’autocaravana, però al no trobar cap paperera o container, vaig deixar les dues bosses de plàstic sota un fanal. Però uns taxistes que m’observaven em van renyar. Jo els vaig mirar confús i els vaig preguntar on havia de deixar les bosses. La seva resposta em va deixar glaçat. Em van respondre que havia de tirar les bosses precipici avall, sota del qual hi havia la platja. No em vaig atrevir a fer-los cas, de totes maneres, prop del pendent vaig trobar un cercle carbonitzat on semblaven cremar escombraries i allà vaig deixar les meves bosses, sense que ningú més em renyés. Amb una mica de llàstima per deixar aquest paradís (que per a mi no deixava de ser massa esterilitzat per als turistes que no volien infectar-se de la cultura india) ens vàrem dirigir al següent destí, Alappuzha, un poble amb un ambient completament indi, però punt d’embarcament a una de les principals atraccions turístiques de Kerala, les Backwaters (o aigües del darrera), una xarxa de canals, rius i llacs interconnectats i formant un laberíntic sistema de més de 900km. Va coincidir que el següent dia d’arribar a Alappuzha, el dia 24 de desembre, era l’aniversari de la Mariam (mare d’en David), i va ser una bona manera de celebrar-lo llogant una barca entre els vuit per a lliscar entre els canals de Backwaters, des dels quals vàrem observar la tranquil•la vida dels seus habitants, amb les seves cases al costat de l’aigua, on es banyaven i rentaven roba, i amb els camps d’arròs darrera els habitatges o els arbres, un o dos metres més avall que el nivell de l’aigua del canal (prova que les terres cultivades abans estaven cobertes d’aigua). Va ser un passeig molt romàntic, obrint-nos pas ocasionalment entre grans extensions de plantes flotants que dificultaven l’avanç de la barca, malgrat que no podíem evitar d’observar també la brutícia que hi havia flotant (ampolles de plàstics, tubs de florescents, bosses de plàstic, una rata morta,...). En tornar, vàrem comprar un pastel per a la Mariam i després de bufar les espelmes, ens vàrem fer els regals de l’amic invisible, una tradició típica entre algunes famílies a Catalunya per Nadal (a Varkala havíem posat els noms de totes les persones en una bossa, cada un va extreure un nom a l’atzar i va haver de comprar un regal per aquesta persona). A continuació vàrem sortir a buscar un restaurant on celebrar el sopar de Nadal, però en això no vàrem ser tant sortosos, doncs Alappuzha era completament diferent a Varkala. Hi havia molts pocs turistes occidentals i els pocs hotels o restaurants de luxe que hi havia tenien menús de Nadal tancats i massa cars. En canvi hi havia un restaurant que hauria estat perfecte, però que no vàrem trobar fins després de sopar en un altre restaurant musulmà, on no ens varen poder servir cervesa però que en canvi tenien vedella a la seva carta, que tot i sorprendre’ns no ens vàrem atrevir a provar. Des de temps molt antics, les vaques són considerades animals sagrats a l’Índia, per la seva capacitat de produir llet i fertilitzant pels camps, i per la possibilitat de ser utilitzades com a força bruta en el treball del camp o transport; tot i que també hi ha teories segons les quals, els antics reis van imposar que fossin sagrades perquè els súbdits no delmessin aquestes propietats reials. Així doncs, a Índia el maltractament d’una vaca pot comportar penes greus, i en general és prohibit matar-les, excepte a Kerala i West Bengal (dos estats al sud de l’Índia) on els escorxadors de vaques estan permesos. De la mateixa manera, està prohibit el transport de vaques entre províncies per a matar-les, encara que, segons sembla molts camions efectuen rutinàriament aquest transport, apart d’existir moltíssim escorxadors il•legals a la resta d’India (alguns dels quals també maten vaques clandestinament). Segurament, la permissivitat a Kerala es deu a la diversitat religiosa, on un 25% dels seus habitants són musulmans i un 20% cristians (la resta hinduistes). I tal com he descrit, aquesta diversitat queda reflectida en els restaurants, amb els hindús servint cervesa però no carn de vedella, els musulmans servint vedella però no carn de porc o cervesa, i els cristians servint de tot i, fins i tot, a vegades oferint-te marihuana a cau d’orella. Es diu, que la gran presència de cristians a Kerala es deu a la visita de l’apòstol St. Thomas que va arribar i va predicar l’evangeli per la costa oest de l’Índia, tot i que també el van ajudar molts comerciants europeus que freqüentment visitaven la costa oest de l’Índia des dels temps de l’imperi Romà. Degut a aquest contacte amb occident existeixen a Kerala antigues esglésies indígenes, tot i que la força evangelitzadora es va incrementar a partir del 1503, quan els portuguesos van establir la primera colònia permanent a l’Índia, a Kochin, on varen edificar la primera església construïda per europeus (l’església de sant Francesc). Aquest enclavament dominat pels Portuguesos, posteriorment pels holandesos i anglesos i actualment pels indis, va ser on ens vàrem dirigir després de celebrar el Nadal a Alappuzha. De totes maneres, malgrat la rica història de Kochin, no ens vàrem dedicar a visitar monuments i simplement ens vàrem relaxar, passejant pels tranquils carrers i per la costa, on hi havia unes grans estructures suportant xarxes de pescar tradicionals, d’estil xinés, les úniques en funcionament fora de Xina. Aquestes grans xarxes, d’uns 20 metres per 20 metres, es deixaven caure sobre l’aigua i s’esperava durant uns 3 minuts que els peixos es confiessin a nedar-hi per sobre, després s’enlairaven amb un sistema de suports i contrapesos, s’extreia la pesca amb una petita xarxa i es tornava a repetir el procés. Davant de la desena de xarxes xines en funcionament, hi havia diverses parades on venien peix fresc i on nosaltres vàrem estar negociant el preu de diversos quilos de gambes i calamar, per després anar a un restaurant on ens el van cuinar. El primer dia vàrem menjar força bé, però el segon dia va ser excel•lent, perquè en José i la Maria es van situar darrera de la cuina del restaurant i van cuinar ells mateixos quatre quilos de gambes bullides, quatre més de calamars arrebossats i un peix, que vàrem devorar amb passió, mentre recordava les flaires de la meva terra i per moments em preguntava si havia valgut la pena fer aquest viatge tant llarg. Mysore (veure sobre mapa) 29/12/2008:
Ahir, després d’haver-nos acomiadat la nit anterior dels nostres amics, vàrem començar a fer camí cap a Mysore, on els retrobaríem al cap de dos o tres dies. De totes maneres, ens vàrem aturar a no masses quilòmetres de Kochin, a Chalakudi, per a trobar-nos amb en Ignasi, un cosí d’una amiga de la meva mare que es trobava de voluntari a l’Índia, ajudant uns capellans catòlics indis que tenien cura de diversos disminuïts mentals. En Ignasi va pujar al cotxe i mentre ens dirigíem al seu lloc de treball ens va comentar que feia anys que es trobava a l’Índia, últimament a la zona de Kerala vivint a l’Ashram de la gurú Amma, tot i que també necessitava acció social per a sentir-se bé espiritualment. En Ignasi ens va comentar que feia unes setmanes, quan va arribar al centre dels capellans, els disminuïts mentals estaven molt maltractats, freqüentment apallissats i tancats indefinidament a les seves habitacions; però en Ignasi va prohibir als capellans de seguir amb aquest comportament, acusant a un dels capellans de no tenir moral cristiana, qui va respondre que ell (el capellà) no era cristià, sinó hindú (suposo que ser capellà era una manera de viure de renta cobrant permanentment de Roma). En arribar al centre en Ignasi va saludar uns quants nois que hi havia a la sala principal mirant la televisió, pujant després a les habitacions a alliberar diversos nois que hi havia tancats. Després, un cop reunits tots a la sala principal, en Ignasi em va mostrar diversos jocs amb globus amb els que tenia entretinguts i divertits als nanos, tot i que al mateix temps en Ignasi havia de vigilar contínuament que no s’escapés un vell amb alzaimer. En un moment donat, un noi em va demanar que l’agafés ben fort del braç i jo li vaig agafar estranyat, però llavors va aparèixer en Ignasi i em va comentar que si li seguia agafant el braç, al cap de poc el noi tindria un orgasme, i jo el vaig deixar de seguida, reaccionant com si li estigués prement un altre membre. En un altre moment, un altre noi em va fer pujar a les habitacions, el vaig acompanyar intrigat fins a l’última habitació on hi havia tancada una noia. Al tornar a baixar i preguntar a en Ignasi sobre la noia, aquest em va respondre que l’havien dut durant la seva absència, però que de totes maneres li obriria la porta. Llavors va començar a buscar la clau, però aquesta no sortia per enlloc. Va preguntar als nois si havien vist o tocat la clau però cap d’aquests va respondre. Entretant, es va fer tard i vaig comentar a en Ignasi que havia de marxar i em vaig acomiadar d’ell mentre seguia buscant la clau. I la sorpresa l’he tingut avui, quan ja ens trobàvem a uns 200 o 300 quilòmetres de Chalakudi. M’he palpat la butxaca dels pantalons i n’he treu una clau desconeguda. De ben segur que era la clau que en Ignasi estava buscant, però com havia anat a parar als meus pantalons? La única explicació possible era que un dels nois dements me la posés sense adonar-me’n a la butxaca. Realment va ser un dia de bojos, però el problema és que aquesta bogeria no es va acabar ahir a la tarda, va seguir ahir al vespre i també avui. Al sud de l’Índia hem aparcat i dormit unes quantes vegades al costat de la carretera, i al no tenir cap problema fins al moment, ahir al vespre també ho vàrem fer. Però sembla que els veïns d’una casa propera van avisar la policia, la qual es va presentar cap a les vuit. La policia semblava recelar de nosaltres i un cop comprovada la documentació, ens van exigir – per la nostra seguretat – d’anar a aparcar a un poble. Jo els vaig respondre que tenia dret a aparcar on estava, que als pobles la gent no para de colpejar l’autocaravana i que jo ja assumia els problemes de seguretat. Finalment es van convèncer que no marxaria i es van donar per vençuts. Va ser una anècdota que ni mereixeria de ser escrita, però s’ha afegit al conflicte que hem viscut avui, fent florir altre cop els pitjors sentiments envers els indis. Estàvem circulant per la carretera direcció a Mysore, quan ens hem trobat un peatge. Abans d’entrar-hi, hem llegit el preu que pagaven els cotxes en un cartell i hem abonat el import indicat. Com casi sempre, els cobradors ens volien cobrar el doble, per la categoria de petit camió i seguint la rutina habitual, nosaltres hem mostrat els tiquets dels anteriors peatges per a mostrar que sempre hem pagat la categoria de cotxe. Però aquest cop, no han volgut baixar del burro i jo, amb menys paciència de l’habitual, he arrancat endavant tirant al terra un senyal de stop. Però malauradament, a tres quilometres hi havia un altre peatge per a comprovar el tiquet i ens han aturat. De res ha servit que els digués que ja havia pagat el import a l’anterior peatge i de mostrar-los la documentació del cotxe en la que indicava que el meu vehicle és un cotxe i no un petit camió. Es volien venjar de saltar-me l’anterior peatge i volien cobrar més. I jo, altre cop sense massa paciència, he agafat la senyal de stop de davant de l’autocaravana i l’he llençat fora de la carretera, al mateix temps que el cobrador ha pujat al cotxe per aturar el motor mentre l’Alexandra li donava cops de puny. Jo dos segons més tard he aconseguit entrar al cotxe, mentre l’home ens robava unes claus de l’autocaravana i després m’estirava la samarreta estripant-la. Jo vaig aconseguir arrancar, però ens trobàvem atrapats, ja que l’home ens havia robat unes claus. Vaig parar una mica més enllà, i com que l’home no em volia tornar les claus, vaig entravessar el cotxe a la carretera perquè la policia arribés amb més rapidesa. Els camions van seguir circulant pel costat, però al cap d’uns trenta minuts, la policia va ser allà. Al principi, les noies policies es van centrar a amenaçar a l’Alexandra de posar-la a la presó per insults i a exigir-me que no els toqués mai més l’uniforme, però després va arribar l’inspector, amb una versió dels fets completament tergiversada. Però quan va comprovar que efectivament ja havíem pagat el import del peatge segons la nostra categoria i que un dels homes ens havia robat unes claus i m’havia estripat la samarreta que duia penjant, l’inspector es va tornar comprensiu i va canviar l’expressió envers els altres. Segurament podríem haver presentat una denúncia, però tenint el permís l’inspector per a marxar de, vàrem decidir d’intentar d’oblidar l’assumpte i seguir el camí. I com sempre, la discussió ha girat al voltant d’unes desenes de cèntims d’euro. Segurament les persones que no hagin viatjat a l’Índia (o a països similars) amb un baix pressupost, no comprendran aquests drames a causa d’unes engrunes, aquesta lluita constant a no ser enredats uns cèntims, simplement per ser turistes. Segons ens expliquen, en David i la Maria també han passat per situacions similars (sobretot al Nord), i també els seus pares, els quals, tot i tenir un pressupost poc restringit, també afronten dilemes similars: no agafar un rickshaw que saps que t’està cobrant el triple o agafar-lo perquè el preu (en comparació a Europa) és assumible. Potser perquè viatgen amb els seus fills, però moltes vegades s’han estat d’agafar el rickshaw i hem fet en canvi unes bones caminades. D’altre banda, també he d’admetre en el cas dels peatges, que la nostra autocaravana és el doble (o triple) de gran que les furgonetes índies que entren dins la categoria de cotxe. Potser hauria de pagar sense protestar la categoria de camió, però tenint en compte que moltes altres vegades hem d’acceptar de ser enredats, prefereixo mostrar la documentació del cotxe i pagar el que em pertoca, com a mínim una vegada. 03/01/2009:
A Mysore hem deixat passar els últims 5 dies que hem passat amb els nostres amics, reforçant una amistat que de segur continuarà després del viatge, tant amb en David i la Maria, com amb els seus pares, als quals ens hem compromès a visitar d’aquí un any, en el supòsit que no anem a Amèrica en cotxe (el més factible actualment) i que tornem a Europa abans de Nadal. Demà a primera hora, tots sis agafaran un tren cap a Bangalore, i al vespre, els quatre pares agafaran l’avió i els nostres amics David i Maria seguiran el seu viatge per altres rutes, sense que hi hagi previsió de tornar-nos a trobar en un principi. Ahir varem celebrar l’últim sopar, essent invitats pels pares d’en David i de la Maria a un deliciós bufet, on em vaig posar les botes sortint-ne amb un bon empatx. No va ser una excepció, perquè aquest darrer mes, jo i l’Alexandra (i també en David i la Maria), ens hem acostumat a menjar més del compte, freqüentant restaurants de categoria molt millor dels que solíem dirigir-nos. Han coincidit aquests cinc dies amb el cap d’any, el qual vàrem celebrar en un altre hotel de luxe que oferien buffet i música. Va estar molt bé, tot i que la festa la vàrem haver d’aportar nosaltres, enmig d’uns altres 150 comensals. Primer, uns animadors que no animaven massa van proposar de fer un concurs de ball, amb premi a hotel de Goa. Com que Goa era una de les nostres següents destinacions, jo i l’Alexandra vàrem sortir a l’escenari disfressats amb un barret i ulleres de cotilló i enmig d’altres parelles vàrem començar a ballar fent burla i exagerant els balls indis vist per la tele. Vàrem fer un bon espectacle, i fins i tot altres taules (apart de la nostra) ens varen començar a animar, però el premi no ens va tocar, dirigint-se a la pitjor parella de ball que després vàrem descobrir que eren amics de l’hotel. Evidentment, el premi estava amanyat o potser, ni tant sols existia. També a l’hora de les dotze campanades vàrem ser els únics a crear ambient. Observant que passaríem el cap d’any sense que el restaurant en fes cap menció especial (ni tant sols campanades), vàrem posar-nos tots barrets, ulleres i garlandes de cotilló, vàrem omplir la taula de globus inflats i ens vàrem disposar a petar-los un a un, a mode de campanades, mentre ens menjàvem els grans de raïm que també teníem preparats (típica tradició espanyola). Ens vàrem avançar uns minuts a l’hora oficial, però afegint-se a la nostra festa, els de l’hotel van apagar els llums i sense visió nosaltres haver de petar tots els globus casi de cop i menjar-nos el raïm de la mateixa manera. Després ens vàrem abraçar desitjant-nos bon any, mentre la resta d’indis ens miraven encuriosits i altres grups europeus es felicitaven més discretament. Definitivament, els espanyols tenen un caràcter alegre que encara no han exportat als països del nord d’Europa. Mysore també va ser un bon punt, perquè la família d’en David i de la Maria fessin les últimes compres abans del viatge, a les quals l’Alexandra va acompanyar, mentre jo em quedava relaxat o treballant a l’hotel o l’autocaravana. D’altre banda, també vàrem fer una mica de turisme cultural visitant el palau de Mysore. Per entrar al palau es pagava, i jo i l’Alexandra ens vàrem esperar fora, doncs ja són masses monuments pagats a l’Índia a preu de turista. Però quan els nostres amics en van sortir al cap d’un parell d’hores, ens van recomanar molt la visita i avui m’hi he dirigit. I encara que estigués prohibit fer fotos al seu interior realment valia la pena la visita per a descobrir la opulència amb que vivien els maharajàs, els quals van construir aquest palau fa un centenar d’anys, després que l’antic hagués cremat durant les preparacions d’una boda. Agonda (veure sobre mapa) 09/01/2009:
El diumenge al matí, ens vàrem acomiadar amb pena dels nostres amics, fins i tot, deixant escapar alguna llàgrima, doncs hem passat un mes fantàstic, com si es tractés d’un parèntesis en el nostre viatge. Ara tornarem a la nostra rutina de viatge, replantejant un recorregut que lentament es van concretant. Segons les notícies rebudes, el viatge a través de Burma o Myanmar és impossible, d’altre banda, els pressupostos per a enviar el cotxe amb vaixell fins al Sud-est asiàtic o Amèrica són massa costosos, així doncs, només ens queda la opció de deixar el cotxe al Nepal (a l’Índia només es pot tenir importat el cotxe un màxim de 6 mesos a l’any) i viatjar amb motxilla pel sud-est asiàtic i Xina. Després tornarem al Nepal a buscar l’autocaravana i desfarem el camí fet fins a l’Índia, visitant de nou els bons amics fets a Pakistan, Iran, Turquia i Europa, arribant a Catalunya a mitjans de novembre, on intentarem vendre l’autocaravana per a seguir el viatge per Amèrica al cap de tres o quatre mesos. En qualsevol cas, les pròximes dues setmanes les volem passar amb tranquil•litat, relaxant-nos a la costa, a prop de Goa, abans de seguir el viatge cap a noves aventures i coneixences. De totes maneres, de camí cap a la platja de Gokarna, vàrem visitar dos indrets d’interès. Primer vàrem visitar la gran estàtua de Sravanabelagola sobre d’un pujol de pedra, un dels més importants i antics centres de peregrinatge Jainista. L’estàtua és un gran monòlit excavat al segle 3 abans de Crist, de 17 metres d’altura (el monòlit més alt del món segons els locals) que representa una deïtat Jainista nua. L’altre punt d’interès va ser el temple de Channekeshava a Belur, on vàrem arribar d’hora per a poder assistir a un simple ritual en el qual mostraven una estàtua d’un Déu hindú a un grup de peregrins, mentre sonava música d’un saxofon, acompanyat per tambor i una forta campana. Apart de la simple cerimònia, el temple i el seu complex era interessant per la gran quantitat d’estàtues de pedra decorant les parets de diversos petits temples, moltes d’elles de amb formes sensuals, similars a les de Kajuraho. Al migdia, mentre preníem la carretera cap a Gokarna, el llum de la bateria del cotxe es va encendre. Vaig sortir amb el tester i vaig verificar que l’alternador no funcionava. Preocupats, varem dirigir-nos a un taller elèctric d’un petit poble i ens van comentar que no ens ho podrien arreglar allà, per falta de peces. Tement que podria ser un problema greu i que podríem quedar-nos sense bateria per a seguir conduint, vàrem decidier fer camí en direcció contraria, cap a Bangalore, ja que direcció a la costa no hi havia ciutats importants. A mitja tarda, vàrem parar a una ciutat propera a Bangalore, en un taller autoelectric, i allà em van dir que em podrien mirar el problema si jo mateix treia l’alternador. Tenint experiència d’Àfrica, no em vaig fer pregar i em vaig posar mans a l’obra. Un cop els vaig lliurar l’alternador van trobar l’averia de seguida: un dels carbons que feia contacte s’havia gastat. Al cap d’una hora em van tenir l’alternador arreglat, el qual vaig tornar a muntar casi a les fosques. L’endemà varem fer camí cap a Gokarna, per una nova carretera, primer una autopista de dos carrils i al següent dia, una petita carretereta plena de camions que baixava fins a la costa. Al migdia vàrem arribar a Gokarna, un poble amb unes platges molt boniques que rep forces turistes de motxilla (els nostres amics David i Maria havien estat aquí). De totes maneres, a nosaltres no ens va atreure massa, doncs encara que tingués una platja molt bonica (la platja d’Om), no hi havia bon lloc on aparcar. A més a més, Gokarna és un poble de peregrinatge, amb centenars de peregrins vestits de negre arribant cada dia amb autobusos i jeeps, que impedien que ens hi poguéssim relaxar. Així doncs, l’endemà, avui, hem decidit de fer camí cap a les properes platges de Goa, on ens havien dit que hi havia una platja excel•lent per a aparcar l’autocaravana. ‹ Anterior (15/11/2008) MES Següent (2009-01-14)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› |
|
