| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (15/06/2008) MES Següent (2008-08-14)› ‹ Anterior (2009-09-19 - Pakistan) PAÍS Següent (2009-10-08 - Turkey)› Iran Teheran (veure sobre mapa) 23/07/2008:
El dilluns dia 14 vàrem arribar a Zahedan, a uns 30 quilòmetres de Teheran, i allà vàrem trobar-nos amb l’acollidora parella de Couchsurfing, l’Azade i l’Amir. Vàrem aparcar al tranquil carrer davant de casa seva i l’endemà al matí ens vàrem dirigir cap a l’ambaixada del Pakistan, agafant un taxi compartit pels 500 metres que ens separaven de l’estació (10 cèntims d’euro), pujant a l’eficient tren i posteriorment metro fins al centre de Teheran (15 cèntims d’euro), i dos taxis compartits més (12 cèntims d’euro cada un). El trajecte total ens va tenir ocupats una hora i mitja, però valia la pena no anar-hi amb cotxe, perquè el tràfic de Teheran és terrible i perquè, tot i que podíem haver trobat uns hostes pel centre de Teheran, l’Azade i l’Amir eren formidables. Un cop a l’ambaixada, i després d’esperar uns vint minuts en una caòtica cua, ens varen informar que necessitaríem una carta de recomanació de les nostres ambaixades (les que teníem d’Ankara no eren vàlides). Al mateix dia vàrem anar a l’ambaixada d’Espanya on ens van poder fer la carta sense problemes i també a l’ambaixada de Romania, on van comentar que tindrien la carta llesta l’endemà. Però el dimecres, el cònsol Romanès va estar a punt de no entregar la carta a l’Alexandra argumentant que era molt perillós circular per Pakistan. I així mateix ens ho van manifestar diversos iranians amb qui vàrem parlar i fins i tot un Pakistanès que vàrem trobar el dissabte a l’ambaixada del Pakistan (el dimecres tenien festa festa, afegit al fi de setmana: dijous i divendres). Malauradament, el dissabte vàrem arribar a les 11 a l’ambaixada del Pakistan, i argumentant-nos que només atenen de 9:30 a 10:30 ens van fer tornar l’endemà. Per tercera vegada vàrem tornar a l’ambaixada per a entregar els formularis. A la quarta, ahir dilluns, vàrem pagar el cost del visat (només 50$ entre els dos) i a la cinquena, avui, hem recollit finalment el visat. No pensàvem que tardaria tant tramitar el visat de Pakistan, però en certa manera va anar bé, perquè ahir van arribar en David i la Maria del seu recorregut pel Nord d’Iran i vàrem poder tornar a trobar-nos, encara que a Hamadan ens havíem acomiadat com si no ens haguéssim de tornar a veure fins d’aquí uns dos o tres anys a Espanya. D’altre banda, també va anar molt bé aprofitar la gran hospitalitat de l’Azade i l’Amir, amb els quals ens vàrem sentir molt a gust i vàrem mantenir converses molt interessants, que ens van ajudar a entendre millor el país on ens trobàvem. L’Azade és una enginyera que treballa en una central termoelèctrica i l’Amir és un informàtic que treballa des de casa modelant objectes a 3D. La seva casa és petita, però decorada amb molt gust, a la qual hi vàrem passar forces hores connectats a Internet, mirant la televisió (principalment l’Alexandra) i conversant. L’Azade ens va comentar que la situació econòmica d’Iran no és massa bona, amb molta inflació, motiu pel qual recentment s’havien venut dos cavalls comprant-se a canvi dues bones bicicletes per les quals també es mostraven molt aficionats. Al tren, un home de negocis que ens havíem trobat, també ens va explicar que la classe mitja a Iran havia perdut poder econòmic per culpa de l’actual president, el qual no aplica les polítiques econòmiques correctes. Contrariament a totes les informacions arribades des d’Iran, l’Azade també va comentar que a Iran hi ha bones polítiques a favor de la dona, per a exemple hi ha plena igualtat entre els salaris dels homes i dones. Tot i així, l’Azade detestava les normes de vestir i l’obligació de portar el vel, sobretot a l’estiu. I encara que els homes tinguessin unes normes de vestir més relaxades, l’Amir també considerava injust algunes de les normes Islàmiques, com la de no poder nedar a la piscina juntament amb la seva dona o assentar-se junts en un autobús urbà. De totes maneres, l’Amir no estava massa predisposat a criticar el govern iranià, argumentant que era perillós, perquè a Iran el poder polític i el poder religiós estan units, i si critiques el govern et poden acusar de criticar els líders religiosos, que és el mateix que criticar la religió islàmica o posar en dubte al mateix Alà. Degut a l’obligació de portar el vel i de només mostrar la cara, l’Azade ens va comentar que moltes noies de la ciutat s’operen el nas per a ser més atractives (la part visible), i efectivament, apart de creuar-nos amb alguns nassos admirables, també ens vàrem creuar amb nassos perfectes, i alguns amb les gasses de les recents operacions. A l’ambaixada de Romania ens vàrem trobar un noi, en Mihai, que feia temps que estava estudiant a l’Iran. Ens va comentar que té una xicota, però que no s’hi casarà perquè no es vol convertir a l’Islam. D’altre banda, també ens va comentar que els mitjans de comunicació estrangers no volen publicar notícies positives d’Iran. Per exemple, ens va explicar que hi ha regions d’Iran on les dones no porten vel (Kurds, afganis i altres). De totes maneres, això és una excepció, perquè dos dies més tard ens vàrem trobar amb la Maryam, una noia de 19 anys nascuda després de la revolució, la qual ens va explicar que des de fa uns dos anys hi ha nombrosa policia del vestir al carrer, que censura les dones si van massa pintades de la cara, mostrant massa el cabell sota el vel o vestint robes massa ajustades o mostrant més pell del compte. Fins i tot, la policia del vestit pot posar una noia a la presó i no deixar-la sortir fins l’endemà, després que els pares li hagin portat un vestit més decent. Per això, la Maryam ens va explicar que al carrer tothom porta una màscara, tot i que la realitat social sigui molt diferent. Per exemple, al nord de la ciutat, on viu la Maryam i la classe mitja i alta, hi ha carrers vigilats per particulars on les noies poden caminar sense el vel. En qualsevol cas, sempre han d’estar pendents de la presència de “basijis”, gent normal que no dubta a denunciar-te a la policia per qualsevol comentari crític o comportament fora de la regla. Amb la trobada amb la Maryam també hi havia un viatger alemany que recorria Àsia en bicicleta, en Markus, i amb el qual vàrem mantenir una discussió sobre si el poble suportava el govern islàmic o no, doncs la majoria de gent que ens havíem trobat (bàsicament membres de couchsurfing) semblaven molt crítics, tot i que a les últimes eleccions els iranians van escollir el partit més islàmic i radical. Apart de mantenir interessants converses sobre la situació política i social d’Iran, un dia l’Azade em va explicar una curiositat molt interessant del calendari Iranià, el qual és diferent de l’occidental i de l’Islàmic. El calendari iranià de 12 mesos comença el primer dia de la primavera, i sorprenentment, els iranians celebren el canvi d’any al mateix minut astronòmic d’entrada a la primavera, tant siguin les 12 del migdia com les 4 de la matinada. D’altre banda, el calendari iranià compte els anys a partir de la Hijra o migració de Mahoma de Mecca a Medina, el mateix inici per al calendari Islàmic, amb la diferència que el calendari Islàmic és lunar, uns 11 dies més curt que el calendari Persa, que és solar; per tant, actualment és l’any 1387 pels Iranians i l’any 1429 per la resta dels països islàmics. Finalment, a Teheran també ens va sobrar una mica de temps per a visitar una mica de temps a visitar algunes de les relíquies d’Iran, destacant per sobre de totes, el tresor més gran del món, el museu de la Joieria d’Iran o de les joies de la corona, el qual conté la col•lecció de joies més important del món, les quals van recopilades pels Shahs d’Iran o durant els 2500 anys de monarquia. La col•lecció, fortament protegida, conté desenes d’objectes (espases, corones, trons, gerros,...) coberts de diamants, esmaragdes, robins, safirs,... Entre aquests, hi ha una magnífica bola de món que conté 35 quilos d’or i 51000 pedres precioses, representant els oceans amb esmaragdes i els continents amb robins i diamants. Ahir també vàrem visitar, acompanyats d’en David i la Maria, l’antiga ambaixada dels Estats Units, la quals va ser ocupada per estudiants posteriorment a la revolució, i van mantenir retinguts 52 persones durant 444 dies amb l’excusa de ser espies o de treballar pel gran Satan, expressió que hem vist en nombroses pintades a la paret exterior de l’antiga ambaixada. També hem visitat el museu dels màrtirs, que hi ha enfront de l’antiga ambaixada, el qual exposa pertinències de diferents màrtirs que van lluitar contra la cruenta guerra contra Iran, en la qual joves soldats iranians van ser obligats a creuar camps de mines per a trobar passos segurs cap a les posicions enemigues. El museu també tenia una secció dedicada a alguns màrtirs que havien lluitat contra Israel (amb atacs suïcides) i una altre mostrant nombrosos dirigents islàmics assassinats pel grup terrorista MKO. Aquest moviment, també anomenat People's Mujahedin of Iran (PMOI) havia lluitat contra el Sha, però posteriorment, la seva ideologia marxista el va enfrontar amb els islàmics, els quals van detenir i matar a milers dels seus membres com a resposta a dos atacs terroristes d’aquest grup. --- Vaig entrevistar l’Azade que opinava que el principal problema del món és la manca d’energia i malbaratament que provoquen guerres. Hauríem d’ensenyar a la gent com utilitzar menys energia i buscar noves alternatives a les energies contaminables. Ella com a enginyera pot ajudar personalment investigant en aquestes noves alternatives. L’Azade no es va voler mullar davant la càmera i va opinar que el principal problema d’Iran és el malbaratament de l’energia a causa de lo econòmica que és. L’Azade es considera feliç, tot i que també intenta preocupar-se per la felicitat dels altres intentant d’ajudant-los, si pogués ajudar-los llavors seria més feliç. El secret de la felicitat és la satisfacció. Esfahan (veure sobre mapa) 25/07/2008:
A uns 150 quilòmetres al Sud de Teheran vàrem visitar Qom, una ciutat santa pels musulmans xiïtes, on s’alça una gran mesquita sobre la tomba de Fatima, la germana del vuitè Imam Resa (dirigent xiïta i descendent de Mahoma), el qual també va morir en terres iranianes i enterrat a Mashhad. Vaig entrar a la gran mesquita construïda amb maons i decorada amb meravellosos mosaics de porcellana, i sense que ningú m’advertís que els no musulmans no poden entrar fins el interior, vaig endinsar-me per sales plenes de miralls fins a arribar-me davant de la decorada tomba de Fàtima, on els mulàs (homes religiosos) amb turbant al cap que deixaven la coroneta descoberta i dones completament tapades de negre veneraven la tomba, mentre vigilants amb plomalls de colors guaitaven que ningú fes fotos al sagrat temple. De Qom vàrem seguir descendint cap al Sud d’Iran, creuant un estèril desert, sempre encalitjat, amb els colors apagats i les muntanyes del fons ocultades. De totes maneres, en arribar a Kashan, ens vàrem adonar que Iran ens començava a mostrar la seva cara més encisadora, doncs a Kashan es troben unes encantadores cases construïdes als segles divuit i dinou que vaig visitar. Les cases, que pertanyien a rics comerciants d’artesania i catifes, mostren l’esplendor amb que vivien, amb exquisides habitacions decorades amb relleus, pintures, miralls, vitralls,... i amb vistes a íntims patis interiors amb arbres i estanys. A la tarda, vàrem refugiar-nos de la calor visitants els propers jardins del Fin, amb nombrosos canals d’aigua on vàrem poder remullar els peus, tot i que a mi em van renyar perquè tenia els pantalons apujats fins al genoll mostrant les meves cames peludes (A Esfahan em van tornar a renyar per portar una samarreta massa curta que mostrava l’esquena quan m’ajupia). És curiós que l’Alexandra sigui la més rebel amb les normes de vestir, però jo ja acumuli dos cridades d’atenció i ella cap. El següent destí, Abyane, es trobava enfilat en unes properes muntanyes a les que ens vàrem dirigir per a passar una nit més fresca a les anteriors. Mentre ens hi dirigíem vàrem poder observar sorpresos les instal•lacions nuclears d’Iran fortament protegides amb torres de vigilància i nombroses defenses antiaèries. De totes maneres, al estar construïda al costat d’una transitada carretera, vaig pensar que contràriament a la propaganda americana, potser no tenien massa que amagar. Avui al matí hem visitat Abyane, un antic poble amb desgastades cases construïdes amb argila vermella. Pel carrer principal, apart de creuar-nos amb molts turistes iranians, també ens vàrem creuar amb alguna dona local, vestint acolorides faldilles que els arribava sobre el panxell i cobertes amb un llarg vel de colors més clars. Alguns dels homes locals també se’ls distingia per vestir uns amples pantalons d’un negre setinat. 30/07/2008:
A l’edat mitjana, Esfahan era coneguda com Nesf-e-Jahan (meitat del món), perquè visitar-la significava haver visitat la meitat del món, degut a la seva bellesa i a les meravelles que contenia. I malgrat que Esfahan fos derruïda parcialment durant una conquesta Afgana al segle divuit i que les noves rutes marítimes anul•lessin el negoci de la ruta de la seda i així mateix d’Esfahan, aquesta ciutat encara es podria considerar com una de les ciutat més boniques del món i sens dubte la més bella de les visitades fins ara a Iran. Esfahan és una ciutat tranquil•la, amb els carrers ombrejats pels arbres i nombrosos parcs amb fonts on refugiar-te de la calor. A més a més, Esfahan conserva exquisits llegats històrics, destacant la grandiosa plaça de l’Iman (o anteriorment anomenada Naghsh-i Jahan), la qual és la segona més gran del món (després de la plaça de Tiananmenk, a Pekin) i de ben segur una de les més encisadores. La plaça està rodejada per dos pisos de porxades d’estètica islàmica, sota les quals s’assenta una part del gran basar d’Esfahan. Bona part de la plaça està coberta de gespa i flors, on cada vespre, al apagar-se la calor, desenes de famílies hi estenen catifes i s’hi relaxen, mentre prenen te o mengen fruita. En un extrem de la plaça s’alça la mesquita de l’Imam, descrita pels locals com la mesquita més preciosa del món, i probablement ho sigui, contenint totes les parets i cúpules cobertes per rajoles pintades que configuren unes intricades, harmonioses i meravelloses sanefes. De bellesa similar s’eleva la més petita mesquita de Sheikh Lotfollah, al lateral de la plaça, davant d’un gran estany. A l’altre extrem de la plaça s’estén el basar cobert, a través del qual es poden recórrer dos quilòmetres amb tranquil•litat, amb els venedors somrients però sense pressionar perquè els compris. Al finalitzar el basar s’alça una altre de les reliquies històriques de Esfahan, la mesquita de Jameh, ampliada durant més de set segles amb diferents tècniques artístiques. Tampoc m’hauria d’oblidar de mencionar els populars ponts que creuen el riu Zayandeh amb nombroses famílies iranianes relaxant-se sota les seves arcades; i els palaus de somni, envoltats de boscos, que semblen haver sorgit dels contes de les mil i una nit. En un d’aquests palaus hi havia unes delicades pintures, algunes de les quals mostraven sensuals noies mostrant el pit. Vaig trobar notable que el règim religiós d’Iran no hagués esborrat aquestes pintures, contràriament al que havia fet l’església europea durant l’edat mitjana. En qualsevol cas, crec que també hauria de mencionar l’únic punt negatiu de la ciutat: el turisme que sempre acaba corrompent, perquè en alguns locals, per primera vegada a Iran, ens van intentar enganyar amb el preu. Malgrat passar cinc estupends dies a Esfahan, no només vàrem estar visitant monuments i relaxant-nos en els parcs. Vàrem perdre tota una tarda per a comprar un nou pneumàtic per a substituir-ne un que havia rebentat abans d’entrar a Esfahan i vàrem perdre tot un mati per a ampliar un altre més el visat d’estada a Iran. Mentre estàvem a la policia, em vaig retrobar en Santiago, un viatger Espanyol que ja m’havia trobat a Kashan. En Santiago viatjava per uns mesos seguint una ruta similar a nosaltres, tot i que després s’endinsava a Afganistan i per altres països “stan”. A part de conversar diverses hores amb en Santiago, també vàrem tenir ocasió de parlar una bona estona amb en Meisam, un estudiant d’informàtica que encara havia de fer el servei militar. En Meisam ns va explicar que en acabar la universitat hauria de fer 20 mesos de servei militar opcional, tot i que la opció de no fer-lo no és massa recomanable, perquè llavors no tens opció de marxar del país (excepte països amb mesquites santes: Aràbia Saudí, Iraq i Síria), no pots treballar pel govern, no pots comprar-te cap casa, ni tant sols tens opció de casar-te. Per aquest motiu, a la seva universitat hi ha més noies estudiant que nois, tot i que algú també ens va explicar que quan es va obligar a portar el vel a l’escola (en temps del Sha era prohibit), moltes famílies tradicionals van començar a inscriure les nenes a l’escola. Al qüestionar-lo sobre el govern, en Meisam va explicar que al dia anterior havien penjat 30 persones a Teheran, com a càstig a delictes com tràfic de drogues, assassinat, atracament a ma armada,... L’any passat es van matar fins a 300 persones, la majoria penjades, però també algunes de lapidades, que és el càstig que rep una dona casada que sigui adultera i el seu amant en determinats casos. Responent a les nostres preguntes, en Meisam ens va explicar que si un home és caçat amb una prostituta (o no), els dos son obligats a casar-se amb impossibilitat de divorciar-se, ja que en tal cas, l’home hauria de pagar com a dot una part del seu cos (una cama, un braç, un ull, el cap,...). Finalment, en Meisam ens va sorprendre explicant que no era musulmà i que ni tant sols creia en Déu, per tant, com a aposta, teòricament segon l’alcorà, qualsevol musulmà l’hauria d’assassinar. Després ens va explicar els motius de no ser creient, “si no penses, pots formar part de qualsevol religió, però quan comences a pensar i t’adones que les religions estan creades per l’home i no per Déu, deixes de creure inevitablement”. Després em va regalar un llibre digital prohibit a Iran pel seu contingut: “God Delusion”, de Richard Dawkins, però també prohibit a Europa, perquè jo no n’havia pagat els drets d’autor. 31/07/2008: Avui fa un mes de la nostra entrada a Iran i, mentre creuàvem un ardent desert direcció Yaz, hem tingut una vegada més una discussió sobre Iran i la seva gent. Malgrat el govern islàmic del país – fanàtics segons l’Alexandra – jo opino que Iran és un dels millors països on viatjar del planeta, doncs apart de ser econòmic (només ens hem gastat 300€ en un mes incloent menjar i diesel) i tenir bones atraccions culturals i turístiques, els seus habitants són dels més hospitalaris del món (juntament amb Sudan). Ja han estat unes quantes vegades que ens han invitat a dinar o sopar, i moltes més que ens han regalat pa, fruites i verdures; fins i tot un cop ens van oferir diners. I no només això, apart de ser hospitalaris, els Iranians són honestos en general, oberts i interessats a conèixer estrangers. Però l’Alexandra no valora tant aquests aspectes positius perquè per a ella pesa massa l’obligació de portar vel, en part perquè és un xoc ideològic massa gran, doncs ella seria partidària de prohibir-ne l’ús a Europa. D’altre banda, segons l’Alexandra, el fet de viatjar en un país governat per una dictadura (a més a més d’Islàmica) el desacredita com un país favorable al turisme. En qualsevol cas, encara que ho negui, l’Alexandra es sent mitjanament a gust a Iran, perquè sovint manifesta que preferiria quedar-se més temps visitant el país, encara que potser també és perquè té por d’endinsar-se al Pakistan i vol atraçar-ne l’entrada tant com pot. Persepolis (veure sobre mapa) 03/08/2008:
Persepolis és admirable, però més ho havia de ser a l’antiguitat, quan era la capital de cerimònies de l’imperi persa, abans que Alexandre Magne decidís de cremar-ne els seus palaus. M’atreviria a dir que Persepolis formaria part d’una de les set meravelles del món si Alexandre Magne no s’hagués volgut venjar de les tropes del rei persa Xerxes, les quals feia uns 150 anys, poc abans de ser vençudes definitivament, havien arribat fins a Atenes i havien cremat l’Acropolis. En qualsevol cas, la història justifica l’acció d’Alexandre Magne explicant que el incident es va produir en una nit de borratxera en la qual va ser influït per una cortesana d’origen atenès. Tot i que en queda poc dels antics palaus, el que en queda és formidable, destacant unes grans portes adornades amb cavalls alats amb el rostre del rei Xerxes, altíssimes columnes (de 20 metres) que formaven part de la sala central, les nombroses portades de la sala del tro, però sobretot, els magnífics relleus que adornen nombroses escales i parets representant soldats, reis matant criatures mitològiques o lluites entre lleons i búfals. També figuren entre els relleus, diverses representacions de Faravahar, el principal símbol de la religió monoteista zorostraiana, fundada per Zoroaster bastants segles abans de Jesús. Tot i que antigament el zorostraisme era la principal religió de Persia, actualment només resten poc menys d’un milió de fidels, repartits entre la India i Iran. Prova d’aquesta presencia és el temple del foc a Yazd, que havíem visitat dos dies abans. Yazd és una antiga ciutat que conserva un casc antic amb carrerons estrets, alguns d’ells coberts per successions de petites cúpules, i amb les cases construïdes de fang mesclat amb palla, tot i que també destaquen diverses cases de rics mercaders, algunes convertides en hotels. Típicament de Yazd, al cim de moltes cases, sobresurten unes torres amb obertures verticals connectades a les sales de sota, les quals s’utilitzaven per a caçar el vent i dirigir-lo cap al interior dels habitacles. També són típics els qanats, unes canalitzacions d’aigua realitzades a més de vint metres (fins a 200m) de profunditat per a evitar l’evaporació durant els calorosos estius. Yazd havia estat un refugi per als zorostraians des dels inicis de l’extensió del Islam per Persia, conservant actualment només una petita comunitat entre mig de les mesquites predominants. Aquesta petita comunitat manté les flames d’un temple del foc, les quals cremen ininterrompudament des de fa uns mil anys. A les afores de yazd hi ha unes torres del silenci, les quals s’utilitzaven fins fa pocs anys segons la tradició zorostraiana per a que els cossos dels morts fossin netejats per voltors. De Yazd, ens vàrem dirigir cap al sud, direcció a Shiraz i les properes antigues ciutats ens runes. Primer vàrem visitar les runes de Pasargadae, sense massa interès, apart de la tomba de Cyrus el Gran, el fundador de l’imperi persa. Més interessant eren les tombes reials de Naqsh-e Rustam, excavades a la paret de la roca i contenint interessants relleus. I per suposat Persepolis, la qual vàrem visitar ahir a la tarda i altre cop avui al matí, per acabar-la de gaudir amb tots els possibles angles de llum. Shiraz (veure sobre mapa) 08/08/2008:
Shiraz és coneguda com la ciutat dels poetes, del vi i de les flors, amb evidencies de producció de vi des de fa més de 7000 anys. I potser és gràcies al famós vi que Shiraz va ser el bressol d’importants poetes perses i sufís, entre els que destaca Hafez, un venerat poeta sufí del segle catorze el qual va escriure poemes d’amor, místics i altres dedicats al vi. I tot i que actualment el vi estigui prohibit a Iran, en Farzan, un noi que ens vàrem trobar a Shiraz, ens va comentar que molta gent encara en produeix casolanament. De fet, es nota que Shiraz és una ciutat poc conservadora, perquè pel carrer es veu forces dones que no vesteixen de negre, porten vestits més ajustats i els vels acolorits. També hi ha dones de l’ètnia qashqai d’origen nòmada que vestien acolorits vestits, que a l’Alexandra li recordaven els dels gitanos europeus. Shiraz era interessant pel seu bazar, el qual – segons l’Alexandra – era el més interessant que havíem visitat durant el viatge després de Marraqueix, i no només per la seva bonica arquitectura, sinó també per la diversitat de productes. L’Alexandra s’hi va estar perdent durant tres dies mentre jo visitava altres monuments, com la La fortalesa de Arg-e Karim Khani, feta de maons i sense massa interès. Més interessant és la mesquita de Regent i el mausoleu de Shah-e Cheragh amb curiosos miralls decorant les cúpules del interior. Ahir també vaig visitar els jardins de Bagh-e Eram, de mil anys d’antiguitat i amb un bonic palau del segles 18. Allà em vaig fer passar per iranià i només vaig pagar 50 cèntims de dolar (el preu normal per a la majoria de monuments) en comptes dels 4 dòlars que demanaven als turistes. I avui, abans de marxar cap Kerman, vàrem visitar el bonic i tranquil mausoleu de Hafez, el poeta. Mentre visitàvem la mesquita de Regent, ens vàrem trobar uns catalans que visitaven Iran durant uns vint dies. Vàrem anar a dinar junts unes hamburgueses, i enmig de la conversa un d’ells em va preguntar: “us va costar molt relaxar-vos al iniciar el viatge?”. Al principi em va semblar una pregunta sense sentit, però després vaig recordar els primers mesos d’estrès quan viatjava per Europa, amb la sensació que no tenia temps per a fer o visitar tot. Amb aquesta pregunta em vaig adonar que fa molt de temps que el viatge transcorre molt tranquil•lament, sense que sigui tant important el nombre de coses visitades o gent coneguda, sinó la qualitat d’aquestes visites i coneixences. No tenim data límit i avancem quan les ganes de conèixer quelcom nou superen les ganes d’ampliar el coneixement per lo vell. Segurament és degut a aquesta falta de pressió que últimament estic experimentant molts moments de consciencia (Mindfulness), sentint tot el què passa dins meu i al meu voltant mentre el meu cervell està observant. A Shiraz vàrem fer una altre bona coneixença, en Farzan, el qual ens va invitar un dia a la seva bonica casa. En Farzan ens va comentar que Iran és bo perquè pots fer tot el que desitgis, encara que sigui mig d’amagat. Per exemple, un dia va patir un robatori a casa i al presentar-se la policia, aquesta va veure que tenia alcohol al bar sense que li comentessin res. O per exemple, a Iran és il•legal tenir antena parabòlica, encara que tothom en tingui. Un dels problemes segons en Farzan era la isolació, per exemple és complicat tenir visat per a viatjar a l’estranger o tenir targeta de crèdit per a comprar a través d’Internet. Després que es presentés breument la seva xicota que es va presentar després amb un vestit ben atractiu sota el vel que es va treure, en Farzan va explicar que la va conèixer en una de les moltes festes “prohibides”, després van seguir mantenint encontres “prohibits” als parcs (només els homes i dones d’una mateixa família poden estar junts). Més tard van tenir relacions sexuals, naturalment prohibides, igual que molts altres joves de la seva edat, encara que moltes noies tenen relacions sexuals evitant de perdre la virginitat, fet que els dificultaria el casament. I per acabar de presentar-nos exemples de prohibicions que no es segueixen, en Farzan ens va portar a un supermercat on venien llaunes de salsitxes alemanyes produïdes amb un 60% de carn de porc (lògicament els ingredients no estaven traduïts al persa). Kerman (veure sobre mapa) 13/08/2008:
No teníem previst estar-nos tants dies a Kerman, però van confluir diversos factors que ens hi ha fet estar casi una setmana. Dirigint-nos cap a Kerman vàrem tenir un problema elèctric amb un injector del cotxe, el qual vàrem tardar tot un dia a solucionar. D’altre banda, Kerman era l’últim punt des del qual l’Alexandra podia tornar cap a Teheran, Turquia i Romania, abans d’entrar al “perillós” Pakistan, fet pel qual la sortida també es va atraçar una mica. Però el motiu principal va ser en Hamed, el nostre hoste de Kerman que ens va tractar amb una hospitalitat esplèndida. Tant a gust ens hi trobàvem, que en David i la Maria ens van atrapar fa dos dies i ens vàrem tornar a retrobar després de l’acomiadament definitiu de Teheran. Ens vàrem trobar amb en Hamed el dissabte a la tarda i després de passejar una mica pel bazar, invitar-nos a un te en un encantador local, de conversar i d’obsequiar-nos amb un bon sopar, vàrem quedar que l’endemà ens ajudaria a arreglar el problema elèctric del injector i després aniríem a dinar al poble veí de Mahan. I va anar molt bé que ens ajudés amb el cotxe perquè vàrem haver de visitar uns 10 tallers que ens van anar dirigint d’un a l’altre abans que un d’ells detectés la connexió que fallava i l’arreglés. Amb tot es va fer tard per a visitar Mahan i vàrem aprofitar per a acceptar la invitació de dinar a casa d’en Reza, un amic d’en Hamed. En Reza era un home que treballava pel govern, seriós, que semblava un bon musulmà, potser estricte i amb una dona cobrint-se el cabell fins i tot a casa, però ens va sorprendre obrint una botella de vi que havia produït ell mateix a casa. I a la tarda, ens vàrem dirigir per fi a Mahan, visitant primer els jardins de Shazdeh (o del príncep), ocupant un terreny desnivellat amb dos bonics edificis connectats per una fila de petits estanys i cascades. Després vàrem visitar breument (perquè ens volien fer cobrar un preu desorbitat per ser turistes) la tomba de hah Nur-eddin Nematollah Vali, un poeta fundador d’una ordre de derviches, musulmans sufís que viuen ascèticament i indiferents a les possessions materials. L’endemà dilluns, en Hamed ens va portar a la seva empresa que comercialitza pistatxos. Igual que el dia anterior, en Hamed no tenia massa feina, doncs la majoria dels seus treballadors són immigrants afganis il•legals i havien fugit temporalment, doncs uns dies abans havia rebut una espiada (subornant) d’un policia que l’informava que en breu hi hauria una batuda en recerca d’afganis il•legals. Irònicament, de camí a l’empresa, en Hamed es va queixar que cada dia hi ha més corrupció entre els policies els jutges. Un cop a l’empresa, en Hamed ens va mostrar tota la maquinària que tenia per a processar els pistatxos explicant-nos que anualment exportaven a Europa una mitja de 3000 tones de pistatxos. Després ens va invitar a dinar a casa dels seus pares, i no és d’estranyar tenint en compte el volum del seu negoci, que la seva casa tingués dos grans pisos coberts de catifes artesanals i un soterrani amb una gran piscina. La mare d’en Hamed va cuinar un arròs deliciós, acompanyat d’una una salsa de carn i herbes, i unes gambes igualment exquisides que vaig devorar amb avidesa. La tarda la vàrem passar a casa seva explicant-nos diferents històries, com la seva visita a la Meca amb la intenció de descobrir a Déu, però no el va descobrir, perquè no va trobar l’explicació a tantes morts inútils, degut a les fams de l’Àfrica, les guerres del món, o els desastres naturals, com el terratrèmol del proper poble de Bam, on al 26 de desembre del 2003 un terratrèmol va deixar 30.000 morts. Ens explicava aquest últim fet recordant la desesperant tasca de desenterrar i enterrar els milers de morts, mentre el seu reproductor seleccionava una cançó d’un cantant iranià que també va morir durant el desastre. Més tard, varem quedar amb un altre amic d’en Hamed també anomenat Reza que estava allotjant en David i la Maria, els nostres amics recent arribats. Va ser una sorpresa ben agradable, ens vàrem abraçar i tot seguit vàrem començar a explicar-nos les anècdotes dels últims dies, entre aquestes el nostre incident amb la policia la nit després de Hamadan, o l’amonestació verbal que van rebre ells quan la policia va aturar el cotxe privat en el que viatjaven perquè en David tenia el braç per sobre l’espatlla de la Maria. L’endemà vàrem tornar a quedar amb en David i la Maria per a visitar junts el bonic bazar cobert de Kerman, uns banys turcs convertits en museu i la interessant mesquita de Jameh, a la tarda varem agafar un taxi fins el curiós museu de la guerra santa, on hi ha exposats diferents documents, imatges i andròmines recopilades durant la crua guerra de 8 anys entre Iraq i Iran. A fora, hi ha una gran esplanada amb nombrosos tancs i tot-terrenys amb llança míssils i una bona recreació d’un camp de batalla, incloent búnquers, nius de metralladores, un llac (emulant el riu Shatt al-Arab, la unió de l’Eufrates i el Tigris) i centenars de metres de fil espinós. El vespre vàrem tornar a quedar amb en Hamed i el seu amic Reza, els quals ens van tornar a portar als jardins de Mahan (en David i la Maria encara no els havien visitat) i després a sopar (va ser la única vegada que després de molt insistir van acceptar de mala gana que invitéssim nosaltres). I avui al vespre, després d’un dia de descans i treball, hem tornar a reunir-nos tots i hem anat a sopar a un parc estirant-nos sobre la gespa, una de les poques accions (juntament amb la possibilitat d’acampar a parcs públics) que estan permeses a Iran i són prohibides a bona part d’Europa. Mentre sopàvem, en Reza m’ha sorprès preguntant-me si creia en la teoria d’evolució de Darwin (o que els nostres avantpassats eren mones), una teoria que contradeia les seves creences islàmiques o religioses. Jo he manifestat que naturalment hi creia, i després m’he atrevit a explicar (mentre tots m’escoltaven molt interessats) la meva visió de la història, en la qual durant l’edat mitjana, l’església o el cristianisme estaven en contra de la ciència (per exemple cremant als heretges que opinaven que la terra era un planeta girant al voltant del sol), mentre el Islam estava totalment obert a la ciència, posseint les millors biblioteques, matemàtics i científics. En canvi, actualment, segons la meva opinió, el Islam està tancat a la ciència (perquè aquesta contradiu algunes de les seves creences) mentre el cristianisme intenta adaptar-se a la ciència, de manera que la iniciativa científica s’ha assentat principalment al món occidental. Finalment, després de manifestar que demà iniciarem la marxa cap a Pakistan, ens hem acomiadat agraint-los la seva gran hospitalitat. En David i la Maria havien acceptat de viatjar amb nosaltres, com a mínim fins a la primera ciutat del Pakistan, així doncs, també es van acomiadar. Una mica tristos per la nostra marxa, els nostres hostes ens han expressat la seva enveja sana pel nostre viatge, sobretot en Hamed que m’havia comentat les dificultats de viatjar pels iranians, i no tant sols per a aconseguir visats, sinó perquè les relacions familiars que mantenen són molt fortes i és difícil de trencar-ne els lligams. Això mateix sembla que li està passant a l’Alexandra, que malgrat que s’hagi decidit a seguir el viatge cap al “salvatge” est segueix essent un sac ple de dubtes. --- A Kerman vaig entrevistar en Hamed que opinava que el principal problema del món són els conflictes entre religions, per exemple els conflictes provocats pels talibans, conflictes que possiblement creixeran en el futur. La solució passaria per a conèixer altres cultures i saber que totes les religions tenen quelcom de positiu, que és el que ell intenta personalment. El principal problema a Iran és l’economia i la pèrdua de la cultura iraniana per part del jovent. La solució per l’economia seria invertir millor els recursos naturals que té el país. Ell personalment intenta millorar l’economia del país, millorant la seva empresa. En Hamed es considera feliç perquè té treball, hobbies, amics,... Seria més feliç millorant el treball. El secret de la felicitat és entendre que la vida canvia, i que nosaltres no estem al centre del món. ‹ Anterior (15/06/2008) MES Següent (2008-08-14)› ‹ Anterior (2009-09-19 - Pakistan) PAÍS Següent (2009-10-08 - Turkey)› |
|
