| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (16/04/2009) MES Següent (2009-06-15)› ‹ Anterior (2009-04-21 - Laos) PAÍS Següent (2009-05-29 - Thailand)› Cambodja Sihanoukville (veure sobre mapa) 17/05/2009:
Teníem ganes de platja i, havent escoltat que les platges de Tailàndia eren massa desenvolupades i plenes de turistes, ens vàrem decidir de provar l’única ciutat a Cambodja que viu mirant al mar, Sihanoukville, una ciutat que va començar a existir a partir del 1955 quan s’hi va construir l’únic port d’aigües profundes al país (abans tot el comerç es desenvolupava per terra o pels rius). Els catalans Jordi i Anna també venien amb nosaltres i junts vàrem dirigir-nos a la platja de Serendipity, la més popular i plena de turistes. Per sort, vàrem trobar un hotel bastant econòmic comparats amb els preus de la zona: cinc dòlars per una habitació força gran i neta, amb televisió i lavabo. No cal dir que l’Alexandra va estar encantada amb l’habitació, malgrat la visita que vàrem tenir una nit d’un insecte d’uns cinc centímetres de llarg que s’entossudia a enfilar-se a l’espatlla de l’Alexandra, mentre aquesta cridava com una histèrica que el matés. La veritat, em feia fàstic matar-lo i finalment vaig aconseguir fer-lo fora de l’habitació. Va ser un dia de sort per a l’insecte, perquè si hagués caigut en mans d’un Cambodjà de segur l’hauria capturat, fregit i menjat. En Jordi i l’Anna no van trobar habitació al nostre hotel i van haver d’agafar una habitació el doble de cara en un bonic bungalow sobre la platja. Es notava que ells no tenien les mateixes restriccions pressupostàries que nosaltres perquè, amb els mateixos diners que ells gastaven per a viatjar un any per tot el món, els nostres amics David i Maria podrien viatjar 4 o 5 anys. De totes maneres, la qualitat en la forma de viatjar es notava perquè, mentre nosaltres intentàvem imitar la manera de viatjar dels nostres amics, en Jordi i l’Anna no es restringien de menjar en els cars restaurants de la platja. El problema va ser que apart dels restaurants de la platja no hi havia casi res, a més a més, totes les botiguetes de la zona tenien els productes unes quatre vegades més cars que a Phnom Phen. L’Alexandra es va desesperar força de seguida, comentant-me en tot moment que s’estava morint de gana, doncs només vàrem trobar a les afores unes parades que venien sopes i uns entrepans bastant mediocres. Al segon dia a Sihanoukville, vaig sortir a caminar per sobre les roques a l’oest de la platja de Serendipity fins a la platja de Sokha, on hi havia un parell de grans hotels que ocupaven casi tota l’extensió de costa. Malgrat tot, la platja era bonica perquè al final d’aquesta es podia observar un poble de pescadors. M’hi vaig arribar i vaig caminar entre les seves cases de fusta, davant la sorpresa dels seus habitants que contínuament em saludaven amb simpatia. Allà vaig trobar un restaurant local i enganat del dia anterior vaig menjar-me un parell de sopes delicioses i vaig comprar unes fruites al preu local. Després vaig tornar sota el sol abrasador cap a l’hotel. A la tarda tenia pensat banyar-me, però ens varem trobar en Jordi i l’Anna i es va fer fosc mentre conversàvem. Però, tampoc em vaig banyar l’endemà, perquè el vespre em vaig començar a sentir malament i el següent dia el vaig passar casi tot al llit. Sentia ganes de vomitar, indicant-me que havia menjat quelcom nociu, encara que a estones pensava que podria ser malària o alguna rèplica de la que vaig tenir a Àfrica. També l’Alexandra es va trobar malament, amb uns sintomes diferents als meus. Així doncs, quan avui ja ens hem sentit una mica millor hem decidit saltar-nos el pressupost i fer un bon àpat a un restaurant de la platja, l’Alexandra menjant pollastre i jo peix, acompanyat d’una gerra de cervesa (la qual només costava 0,25 dòlars, una promoció per a captar turistes). Ha esset una vetllada agradable, observant com la llum s’apagava darrera uns núvols de turmenta i escoltant les demandes dels nens que demanaven caritat o venien polseres. Phnom Phen (veure sobre mapa) 19/05/2009:
El dilluns, un dia més tard del que havíem previst, vàrem tornar cap a Phnom Phen. Vàrem tornat a la zona d’hotels del llac Boeng Kak i vàrem tornar a parar al mateix hotel on ens havíem allotjat anteriorment. Per sort a la nova habitació no hi havia cap forat per on poguessin entrar les rates, encara que les corregudes que feien aquestes pel sostre eren esfereïdores. També era impressionant com trontollava tota la nostra habitació quan la noia estrangera de l’habitació del costat invitava al jove propietari cambodjà de l’hotel a compartir-la amb ella. Ens havíem d’esperar a avui dimarts al matí per a recollir el passaport a l’ambaixada Xina però encara estàvem una mica cansats i malalts i ahir a la tarda no vàrem fer res. Tampoc avui. Al matí hem recollit els passaports i hem pagat els visats xinesos (inexplicablement l’Alexandra havia de pagar 70$ i jo només 30$). Després, sense ni tant sols passar per la zona del mercat central, vàrem tornar a la zona del llac i vàrem passar la tarda entre l’hotel i el petit restaurant de carrer regentat per en Veasna. En Veasna era un home molt simpàtic que contràriament a tots els hotels de la zona té un establiment molt senzill però que fa els millors entrepans (David i Maria, quan estigueu per la zona proveu l’entrepà de truita). Ahir a la tarda li vaig preguntar com va viure la repressió del règim dels Khmers Rouges i sense cap mena de reticència ens va començar a explicar que de petit, la seva família vivia a Phnom Phen. Quan els Khemers Rouges van entrar a la ciutat, aquests van obligar a marxar cap al cap als dos milions de persones, incloent els deu membres de la seva família. Pel camí van matar el seu pare, que havia estat soldat i un cop arribat al destí van matar al seu germà, que havia estat policia militar. Després d’un mes van dividir totes les famílies desplaçades segons sexe i edats i en Veasna, que tenia 8 anys, va ser enviat a treballar a cavar canals, juntament amb un altre grup de 30 nois d’entre 6 i 15 anys. Durant els quatre anys que va estar treballant d’esclau pels Khmeres Rouges va passar molta gana, doncs només li donaven un bol d’arròs al dia. Tot i així, en Veasna comentava que tenia sort, perquè en altres zones el menjar encara era més escàs i la mortalitat per desnutrició molt elevada. D’altre banda, el grup d’en Veasna canviada de localització cada deu dies, un cop finalitzada una canalització per a portar aigua als nous camps d’arròs, i al passar pel bosc podien recollir d’amagat arrels o caçar insectes que menjaven amb delit. Quan finalment va acabar el règim de Pol Pot es va poder reunir amb els altres dos familiars sobrevivents (d’una família de 10 persones) i van tronar cap a Phnom Phen. La seva casa estava ocupada per militars vietnamesos, però aquests li van dir que podia la família podia ocupar qualsevol altra casa buida de la ciutat i quedar-se-la (la majoria de la gent morta durant el règim provenia de les ciutats). Van ocupar una bona casa per uns anys, però davant la falta de treball i de diners, al 1995 se la va vendre i se’n va comprar una de més humil a la vora del llac. Per sort, al 1999 van començar a aparèixer els primers turistes per la zona i va obrir el primer restaurant, amb força èxit, malgrat sempre l’ha mantingut amb un aspecte molt humil. Ara, en Veasna sembla un home feliç, tot i que miri amb preocupació el proper assecament del llac Boeng Kak i la possible repercussió en el turisme. Siem Reap (veure sobre mapa) 23/05/2009:
A pocs quilòmetres de Siem Reap es troba Angkor, la més gran meravella del sud-est asiàtic. Malgrat tot, després de 3 anys i mig de viatge i de les nombroses visites de monuments arreu del món, sembla que estigui perdent la capacitat d’impressionar-me. En qualsevol cas, vaig pagar l’entrada de 40 dòlars i durant tres dies vaig estar recorrent amb bicicleta la desena de temples que hi ha escampats en una immensa àrea. Sí, Angkor és fascinant, però personalment em vaig sentir més seduït durant la visita a alguns temples visitats a India i construïts també entre el segle 9 i 13. I és més, deixant de banda algun temple en concret, el que m’ha fascinat més a Angkor no han estat els temples, sinó la pacient i poderosa lluita de la natura per a reconquistar el terreny ocupat per les construccions humanes. Alguns temples conserven senyals d’aquesta ferotge batalla i encara conserven espectaculars arrels endinsant-se entre les pedres dels murs i sostenint arbres centenaris. Però en la majoria dels casos, els temples s’han tornat a conquerir a la natura i s’han restaurat en un llarg procés iniciat a finals del segle dinou per arqueòlegs francesos. De totes maneres, encara que s’hagi talat el bosc al voltant de molts temples, s’hagin reparat fundacions, s’hagin excavat canals per a protegir els monuments de l’erosió de l’aigua i fins i tot, en alguns casos s’hagin reconstruït pedra a pedra sobre unes noves fundacions; la natura encara es pot considera la vencedora a Angkor. Segons revelen imatges obtingudes per satèl•lit, Angkor va ser el centre urbà pre-industrial més extens del món, ocupant una àrea de 3000 quilòmetres quadrats (més gran que l’actual Nova York) i suportant una població d’un milió d’habitants; un espai que avui en dia continua ocupat per boscos i camps d’arròs. En qualsevol cas, l’Imperi Khemer va dominar la natura i les cultures veïnes entre el segle 9 i 13, quan va construir la grandiosa metròpolis d’Angkor i els seus temples, en general construïts amb pedra apilada en forma piramidal sobre uns fonaments de sorra. Els temples es van construir i consagrar primer a d’hinduisme, més tard al budisme i uns segles més tard altre cop al hinduisme, sota el patrocini d’un emperador que va fer destruir totes les estàtues de buda. Però, la religió finalment vencedora va ser la budista, encara que aquesta va ser la causa del declivi de l’imperi, influenciat també per la superioritat de l’imperi de Sukhothai, del quan en vàrem visitar les seves ruïnes fa unes setmanes a Tailàndia. L’Imperi Khemer es va convertir a una branca del budisme anomenada Theravada, la qual nega la divinitat. Aquesta negació del diví va restar poder als governadors, els quals van deixar de construir temples i van perdre la capacitat de mantenir els canals d’aigua que havien d’irrigar els camps d’arròs per a alimentar al milió de persones de la ciutat. Finalment, la ciutat va col•lapsar i es va haver de moure on actualment hi ha Phnom Phen. Thailand Bangkok (veure sobre mapa) 29/05/2009: Sortint de Cambodja, vàrem observar més que mai, trampes per a caçar insectes. Les trampes eren senzilles, constant d’un gran plàstic vertical, una llum a sobre per a atreure els insectes i un recinte amb aigua a sota per a atrapar els que queien. Malgrat ja haver observat múltiples parades d’insectes fregits a Thailàndia, Laos i Cambodja, encara em resultava increïble hi hagués tanta gent venent-ne. Però el que em resultava més estrany és que la gent es parés a les parades, escollís un tipus d’insectes, i després de pagar marxés contenta amb una bossa de plàstic plena d’insectes, els quals degustaven amb delit. Era extraordinari que ningú els coaccionés per a comprar-los i menjar-los, o que no estiguessin participant a cap concurs de televisió. Potser, al cap i a la fi, els insectes eren bons. De fet, vaig trobar-me un viatger que va provar les larves d’insectes en una parada i en va acabar comprant una bosseta perquè li van agradar. Potser nosaltres també els hauríem d’haver provat per a no passar gana a Cambodja, per sort, estàvem entrant a Tailàndia i ja no ens hauríem de sentir temptats de provar-los. L’Alexandra es va voler quedar com a mínim cinc dies a Bangkok, reposant però sobretot menjant. Quina gran diferència amb els dos anteriors països... Veritablement jo també tenia ganes d’arribar a Bangkok. Ens hem passat cinc dies menjant pollastre cruixent fins a rebentar, i dolços, cafès, cocacoles,... També hem aprofitat per a relaxar-nos amb la gent d’Overstay, la gent de Couch Surfing amb qui havíem estat l’anterior vegada. Hem estat conversant, llegint, escrivint i jugant diverses partides d’escacs o d’escrable. D’altre banda, també hi havia un altre motiu per a quedar-nos a Bangkok. Abans d’ahir al dimecres el FC Barcelona jugava la final de la Copa d’Europa de Futbol contra el Manchester. Al 2006, tot just iniciar el viatge també vaig fer tots els possibles per a veure la final de la Copa d’Europa des de Tirana, la capital d’Albània i el Barça va guanyar. Aquest any el Barça tornava a estar a la final i amb alguns altres nois de d’Overstay vàrem anar al centre turístic de Bangkok on la les dues de la matinada hi havia molts bar oberts oferint el partit de futbol. No cal dir que el partit va ser excel•lent i que el Barça va guanyar molt merescudament, però la celebració no va ser tant animada com el 2006 a Albània, potser era massa tard o potser hi havia una majoria d’aficionats del Manchester. Ko Kradan (veure sobre mapa) 03/06/2009:
Abans de sortir de Bangkok vaig buscar a través d’Internet gent de Couchsurfing que estigués disposada a allotjar-nos a les platges del sud Tailàndia. Em va respondre un noi molt interessant que vivia en una illa, però malauradament no tenia matalàs on poguéssim dormir, i ens vàrem acabar de decantar per una altra oferta en una altre illa, Ko Kradan, a l’oest de Tailàndia, on uns italians tenien un hotel (www.kalumekradan.com) que oferia petites cabanes gratuïtes als membres de couchsurfing. De Bangkok vàrem agafar un tren de nit amb un vago de segona classe força confortable i ample (un espai de 2 persones al tren de Tailàndia seria ocupat per 6 o 8 persones a l’Índia). L’endemà al matí vàrem arribar a Trang, des d’on vàrem agafar un minibus cap a un port de riu on ens esperava una barca per a portar-nos a l’illa de Ko Kradan. Però aquí ens vàrem donar el primer ensurt, doncs la barca costava 16euros i el mateix import per a tornar. Tot i així, jo estava disposat a passar uns dies de relax en una illa i vàrem embarcar. El segon ensurt el va tenir l’Alexandra, doncs al sortir de l’estuari del riu i deixar la protecció d’una illa propera, ens vàrem trobar en mig del mar obert amb unes onades que semblava que tombarien la petita barca de fusta a qualsevol moment. Va ser un viatge de casi una hora que a l’Alexandra se li va fer molt llarg, però per a mi va ser molt curt, doncs el paisatge de petites illes retallant la línia de l’horitzó era encisador. L’Illa de Ko Kradan és una illa molt petita, de més d’un quilòmetre de llarg i uns 200 metres d’ample. Tot i així, la llarga extensió de platja (protegida de les onades a l’est de l’illa) estava ocupada per uns 4 o 5 hotels de bungalows on només hi havia un total de dos turistes i nosaltres. Evidentment, havíem arribat en temporada baixa, però sortosament el temps ha aguantat i al llarg dels cinc dies ha fet força sol i només ha plogut una hora. De totes maneres, malgrat trobar-nos en un paradís de vacances, l’Alexandra estava completament insatisfeta, doncs a l’illa no hi havia botigues o parades de carrer on comprar menjar, els preus del restaurant de l’hotel de l’italià eren una mica cars. Evidentment, l’italià estava fent una mica de negoci allotjant gratuïtament a gent de couchsurfing doncs aquests es veien obligats a menjar al seu restaurant i a agafar la barca de la quan en tindria una comissió. De totes maneres, encara que l’italià no estigués a l’illa i no l’haguem trobat, també haig de mencionar la seva honestedat, perquè abans d’arribar a l’illa ens va recomanar per telèfon de portar-nos menjar i aigua de terra ferma. A l’illa no hi havia massa res a fer excepte relaxar-nos, llegir, escriure,... tot i així, els tres últims dies he estat dedicant un parell d’hores diàries a nedar per sobre els coralls propers a la platja, amb unes ulleres i peus d’ànec de l’hotel. La visibilitat de l’aigua no era massa bona (segurament per la temporada) però en contrapartida, la quantitat de peixos que hi havia era impressionant (sobretot als coralls del sud). En nombroses ocasions em vaig trobar nedant entre centenars de peixos de colors que nedaven a contracorrent menjant microorganismes de les aigües. En teoria, l’illa es trobava protegida en un parc natural, tot i així, una tarda no em vaig sorprendre massa d’observar una barca que llençava les seves xarxes molt a prop de la zona coral•lina. Ahir a la tarda també em vaig sortir de la meva rutina de treball a l’ordenador i vaig sortir a passejar per l’illa, enfilant un caminet marcat com a “escapatòria en cas de tsunami”. El caminet creuava un bosc o selva tropical, molt espès, fins a l’altre banda de l’illa, on espetegaven les onades amb força contra les roques. Sorprenentment, era un espectacle completament diferent a les tranquil•les platges de l’est de l’illa. Malaysia Penang (veure sobre mapa) 08/06/2009:
Després de relaxar-nos uns 5 dies a la petita i tranquil•la illa de Ko Kradan, vàrem tornar a agafar diversos minibusos per a fer uns altres centenars de quilòmetres més cap al sud, per a visitar una altre illa, aquesta vegada dins de l’amigable Malàisia, un país en el qual vàrem entrar sense cap problema. L’illa visitada, anomenada Penang, és l’enclavament anglès més antic a Malàisia, adquirida al 1786 pel capità Francis Light a canvi de casar-se amb la filla del sultà de Kedah i a canvi d’una protecció militar que mai va proveir. El capità Francis va establir la ciutat Georgetown declarant-la un port lliure, atraient ràpidament xinesos i indis d’altres enclavaments anglesos. Aquestes diferents cultures, incloent la malaia, van prosperar a la ciutat, conservant cada comunitat la seva identitat i religió, essent aquest un dels motius de la fascinació que actualment produeix Georgetown. A Georgetown hi ha la major proporció de xinesos que Malaysia (40% xinesos, 40% malais i la resta majoritàriament indis). Això es nota en la gran quantitat de temples xinesos de la ciutat: taoistes i budistes, els quals són molt similars en disseny, amb una decoració carregada, malgrat que els temples taoistes tenen figuretes dels seus ídols i Déus i els budistes escultures de buda. D’altre banda també cal destacar la presència d’algunes antigues esglésies (una petita proporció de xinesos són cristians), temples hinduistes i un parell de boniques mesquites, a les quals accedeixen els malais, majoritàriament musulmans. A la mesquita del Kapitan Kelin, un malai em va donar conversa explicant-me que, contràriament als budistes i taoistes xinesos i als hinduistes indis, els quals veneren amb ofrenes, encens i pregaries les seves estàtues, els musulmans no tenen imatges a les mesquites perquè ells veneren directament a Déu. D’altre banda, no tot són temples, esglésies i mesquites a Penang. Georgetown té un interessant barri xines amb les seves botigues ocultades darrera porxades i persianes mig abaixades de fusta, i un barri indi on es ven música a tot volum i roba índia. En aquest barri, l’ambient és el d’una pel•lícula índia, on pots reconèixer als actors indis, i als seus temples i restaurants, però no en pots olorar les desagradables olors de l’índia o no en pots observar la omnipresent brutícia del carrer. Sorprenentment, el barri indi era una còpia d’índia immaculada, amb els seus restaurant nets i amples i servint bons àpats amb molta carn. A Georgetown ens vàrem trobar casualment un noi alemany de Couchsurfing, qui havia quedat amb la Kendra, una noia local de CS. La Kendra, ens va agafar amb el seu cotxe i tots quatre ens varem dirigir a visitar d’hipòdrom de Penang que obria les seves portes per uns dies, després vàrem menjar uns deliciosos noodles (fideus) amb marisc, i per la tarda vàrem visitar el jardí botànic de Penang que tenia una interessant exposició de bonsais, plantes carnívores i orquídies. Durant tota l’estona, la kendra, d’origen xinès, ens va oferir bona conversa i ens va explicar que cada una de les tres comunitats a Malàisia (xineses, indies i malai) parlen el seu idioma i tenen les seves tradicions, però es relacionen entre sí i no hi ha discriminacions. Per exemple, a l’escola estatal, les cultures estan mesclades i els joves tenen amics de totes les cultures. Malgrat tot, a vegades hi ha problemes amb el govern, perquè aquest aplica la llei Sharia o Islàmica. Per exemple, una noia xinesa es va casar amb un musulmà i per a fer-ho es va haver de convertir a l’Islam, però la relació no va anar bé i es van divorciar. Llavors, la noia va voler deixar de ser musulmana però la llei islàmica no ho permet (quan un s’ha convertit a musulmà, ho és per sempre, es vulgui o no) i ara no es pot casar amb un xinès de la seva cultura perquè ell també s’hauria de convertir al Islam. Avui ens hem relaxat i hem deixat passar les hores del dia amb tranquil•litat. En un moment donat, estava a la nostra petita habitació de l’hotel, mirant el ventilador de la paret que mitjanament em salvava de la xafogor del sud est asiàtic, i se m’ha fet estrany pensar que em sento molt feliç, malgrat haver abandonat des de fe temps la meva vida de confort a Europa. Em puc imaginar fàcilment vivint la resta de la meva vida en petites i caloroses habitacions d’hotel, a canvi de no tornar a tenir un treball estressant o a canvi de poder seguir descobrint cultures i nova gent al voltant de tot el món. Kuala Lumpur (veure sobre mapa) 12/06/2009:
La Zaikha i en Faizal van ser els primers couchsurfers que vaig allotjar a casa meva ara farà uns quatre anys. D’aquella trobada en va quedar un bon record, i des de l’acomiadament vàrem quedar que en el futur m’allotjarien ells, quan el meu viatge al voltant del món em portés a Kuala Lumpur (o KL segons l’anomenen els locals). La Zaikha i en Faizal havien viatjat per Europa amb la seva petita filla Aresha, però ara ja estava més crescuda, en canvi, hi havia un nou nadó a la família, la Zara. La família ens va donar l’habitació de l’Aresha i, aprofitant que tenien Internet, l’endemà de trobar-nos ens vàrem quedar a casa seva, reposant i conversant amb la Zaikha. El següent dia, jo i l’Alexandra celebràvem el tercer aniversari junts. Jo mai he estat tant de temps amb una noia, i molt menys compartint tantes hores i aventures. No sempre la convivència ha estat fàcil, però amb el temps, hem començat a aprendre a acceptar les nostres diferències i a comprendre les nostres personalitats. Segurament, una vegada acabat el viatge, la convivència serà molt més fàcil, tot i que no podem oblidar que encara ens queden uns dos o tres anys de viatge. Tot i així, seguim amb la idea de casar-nos una vegada arribats a Europa, perquè ens estimem i perquè en cas contrari seria difícil aconseguir el visat de USA per a l’Alexandra. La celebració en sí no va ser massa especial, o potser sí, perquè vàrem pujar al fins al pont que uneix les dues torres Petrones (amb 252m, un dels edificis més alts del món ) i vàrem fer una activitat que no fèiem des de que vàrem sortir d’Europa: anar al cinema (vàrem veure Àngels i dimonis). Ahir, l’endemà del nostra aniversari, vàrem quedar amb un altre noi de couchsurfin, en Yu Wei, d’origen xinès, i amb el seu cotxe ens vàrem dirigir cap a Melaka, una altre ciutat colonial que ens recordava a Penang. L’estat de Melaka és un dels sultanats malais més antics (actualment és un dels pocs estats que no té sultà) que va prosperar fins l’arribada dels portuguesos, que van conquistar la ciutat i hi van construir una fortalesa. Malgrat tot, el holandesos la van robar als portuguesos, cedint-la finalment als anglesos. No és d’estranyar que la ciutat tingui interessants vestigis d’aquest passat colonial, tot i que nosaltres els vàrem visitar sense entretenir-nos-hi massa, preferint d’assentar-nos en un bar per a conversar amb en Yu Wei i en Kirksman, un noi de Melaka d’origen xinès que s’entrenava per als jocs olímpics com a aixecador de peses. Una dels primers temes de converses van ser les races, les quals són un signe identitari per als Malasians i en canvi, són un signe de prejudici o racisme a Europa. En qualsevol cas, a Malaisia és normal parlar de races i anomenar algunes de les discriminacions que els xinesos o indis pateixen enfront els malais. Per exemple, les universitats tenen un cupó màxim pels xinesos, els quals es veuen obligats a estudiar a l’estranger (molts no tornen). D’altre banda, en Yu Wei i en Kirksman també es queixaven que malgrat les ajudes del govern, les comunitats més pobres eren les malais i indies, i que això es devia a la cultura xinesa, que sempre està centrada a treballar i a fer diners. Avui, per a acabar d’arrodonir la setmana, m’he trobat amb en Roman un amic suís amb qui havíem compartit algunes setmanes a la platja de Goa. En Roman acabava de rebre el seu Land Rober a KL provinent de Bangladesh (força més econòmic que enviar-lo des d’Índia). De totes maneres, amb el cotxe atrapat al sud est Asiàtic, en Roman encara no sabia quin seria el seu futur immediat, encara que seguia amb el somni de viatjar per tot el món (inclús al caríssim Japó) amb el seu 4x4. En Roman té un sentiment de lligadura pel seu 4x4 molt similars a la majoria de viatgers de cotxe; similars també als meus, encara que jo vaig aconseguir trencar-los abandonant el cotxe al Nepal, la qual ha estat una decisió molt encertada, perquè ens ha permès viatjar amb un pressupost molt més ajustat. D’altre banda, encara que en Roman portés menys temps viatjant que nosaltres, ja s’estava intoxicant amb l’esperit de viatger, i em va manifestar que començava a somniar de viatjar durant tota la seva vida, encara que fos sacrificant la relació amb la seva llunyana xicota, si aquesta no es decidia a seguir-lo. 14/06/2009:
Ahir va ser un dia alegre, tot i que a la nit vaig anar a dormir amb un sentiment de tristesa. El dia va ser alegre perquè vàrem ser invitats a la celebració del casament del germà d’en Faizal. Els casaments a Malaisia es celebren en dies diferents, un dia a casa de la família de la núvia i una altre dia a casa de la família del nuvi. Un dels motius d’aquestes celebracions en paral•lel és la gran quantitat d’invitats que es conviden, que en el cas del germà d’en Faizal es podien comptar per centenars (deien que esperaven unes mil persones). En qualsevol cas, això no espantava a l’Elma, la mare d’en Faizal i del nuvi, a casa de la qual es celebrava el casament; doncs l’Elma és una de les dones més hospitalàries del món, la qual ha allotjat a través de couchsurfing a més de 350 persones durant dos anys. Vàrem arribar a les onze del matí, quan encara s’estaven fent preparatius, tot i que no gaire més tard van començar a arribar convidats i es va començar a servir menjar deliciós. Poc més tard van arribar els nuvis, acompanyat pels soroll de diverses Harley Davidson i una banda de tambors. Els nuvis van ser rebuts i acomodats en un tro, on van ser fotografiats i beneits, i més tard a la taula nupcial, la qual tenia un menú especial i molt més deliciós que el de la resta d’invitats, perquè segons la tradició, els núvis s’han de sentir com uns reis per un dia. Entre els diversos convidats hi havia diversa gent de couchsurfing, amics de la Zaikha i l’Elma i invitats d’aquestes. Entre aquests hi havia un noi d’Iran que ens va mostrar la seva preocupació pels resultats de les eleccions d’Iran del dia anterior (a Malàisia hi ha molts iranians treballant i estudiant). Segons el comunicat oficial, Armadinejat havia guanyat les eleccions amb una majoria absoluta, però el líder de l’oposició i el noi iranià asseguraven que hi havia hagut un frau electoral. El noi volia anar a protestar davant de l’ambaixada d’Iran, tot i que també estava molt espantat per les conseqüències que li podien aportar. Al final vàrem decidir d’acompanyar-lo juntament amb un noi nord americà i una noia Malaia que conduïa el cotxe. A l’ambaixada d’Iran a KL no hi havia massa gent i la policia ens va dispersar amenaçant-nos de detenir-nos si no ho fèiem. Tot i així, la gent es va reunir al local des d’on s’havia organitzar la campanya de Mosabi (el líder opositor). El local sí que estava ple a rebentar, amb unes cent o dues-centes persones completament indignades i mirant la televisió per a rebre noves notícies del conflicte que estava esclatant pels carrers de diverses ciutats a Iran. Segons ens van explicar, observadors del partit de Mosabi havien assistit al recompte de paperetes a l’ambaixada d’Iran a KL i el resultat havia estat un 80% a favor de Mosabi, però al matí, l’ambaixada va anunciar oficialment que el resultat havia estat un 70% a favor de Armadinejat. Tothom estava convençut que el mateix frau s’havia produït a tot Iran, i més tenint en compte algunes declaracions d’Armadinejat segons les quals, mentir per a afavorir el país o el Islam no és pecat. Al final vàrem tornar a casa tristos, impotents i preocupats amb els nostres amics a Iran. No es tracta només del resultat d’unes eleccions, es tracta del futur de milions de persones que volen viure amb més llibertat. La gent està molt desencisada i es pot produir una revolució, i les revolucions poden acabar amb moltes morts, independent de la seva victòria o no. ‹ Anterior (16/04/2009) MES Següent (2009-06-15)› ‹ Anterior (2009-04-21 - Laos) PAÍS Següent (2009-05-29 - Thailand)› |
|
