| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (16/05/2008) MES Següent (2008-07-15)› ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran) PAÍS Següent (2009-11-18 - Romania)› Turkey Ankara (veure sobre mapa) 20/06/2008:
Quan vàrem arribar a Ankara el dijous passat, ara fa una mica més d’una setmana, de seguida ens vàrem posar mans a l’obra i abans de res vàrem visitar l’ambaixada de Pakistan per a tramitar-ne el visat. Però no va ser un bon principi, perquè casi sense mirar-nos ens van comunicar que no ens podrien tramitar el visat perquè no érem residents a Turquia i que havíem de tramitar el visat des dels nostres països de residència. Sembla ser que comença a estendre’s una normativa internacional segons la qual només els residents d’un país poden demanar visa a les ambaixades d’aquest país, això farà impossible viatges com el nostre, davant la impossibilitat de programar vises o conèixer dates exactes amb un any d’antelació. En qualsevol cas, sense perdre l’esperança, a continuació vàrem anar a l’ambaixada de l’Índia on varen informar que ens podrien tramitar els visats si els portàvem un extracte del meu compte bancari i una reserva de bitllet d’avió. A la mateixa ambaixada Índia ens vàrem trobar un italià que també viatjava a l’Índia i ens va comentar que podíem fer una reserva del bitllet d’avió per molts pocs diners a qualsevol agència de viatges. Després vàrem invitar l’italilà a prendre un te (pel seu aspecte ja vaig deduir que no tenia masses diners) i de seguida ens va explicar la seva història. Es deia Davide i havia estudiat per a ser monjo franciscà (de la humil ordre de Sant Francesc d’Assís), però aquell mateix dia havia llençat la bíblia a les escombraries perquè ja no hi creia més. Comentava que la bíblia, des del principi només ensenya a matar. D’altre banda, també va explicar que els franciscans no viuen tan modestament com sembla, perquè el seu vestit costa uns 600 dòlars i sempre són rebuts amb abundants tiberis i deliciosos vins. El següent dia vàrem tornar a l’ambaixada Índia i ens van acceptar de tramitar-nos els visats, els quals havíem de passar a buscar al cap d’una setmana, avui divendres. A continuació vàrem anar a l’ambaixada d’Espanya perquè em fessin una carta de recomanació pel Pakistan (en Davide ens havia explicat que amb la carta podríem obtenir el visat), i el dilluns, després de fer unes quantes voltes per a trobar el consolat de Romania, vàrem aconseguir una altre carta de recomanació per a l’Alexandra. El dimarts vàrem tornar a l’ambaixada del Pakistan i aquesta vegada ens van tractar una mica millor però, després de fer-nos tornar a la tarda, ens van comunicar que com a màxim ens podien donar un visat de trànsit de 7 dies. Considerant-ho del tot insuficient, vaig marxar ben empipat amb la intenció de tornar-ho a intentar des d’Iran, si és que finalment aconseguim aquest visat, perquè l’estem tramitant per Internet i de moment no ens han comunicat res. Tot i que tramitar els visats ha estat el principal motiu que ens ha entretingut a Ankara, hem tingut temps de gaudir de la ciutat i dels amics que hi hem fet. Naturalment ens vàrem trobar amb l’Ozgur, que ja havíem conegut l’anterior vegada a Ankara, però aquest va anar a passar el fi de setmana a Istambul i vàrem aprofitar per a trobar-nos amb altres persones de Couchsurfing. Ens vàrem trobar una colla de 8 persones el dissabte el migdia i la Jael, una noia de Mèxic ens va guiar fins a la ciutadella d’Ankara. Ankara havia estat una important ciutat d’Anatolia des dels temps dels hittites, tot i que mai havia estat capital de cap gran país fins al 1923. Després de la primera guerra mundial, Istambul va ser ocupada pels aliats, i va ser des d’Ankara que Ataturk va iniciar la guerra d’independència, atorgant a la ciutat l’estatus de capital de la nova Turquia. Prova d’això és el creixement que ha experimentat Ankara, dels 75.000 habitants al 1927 als casi 4 milions actuals, conferint a la ciutat un aire nou i modern, a excepció de la petita ciutadella. El diumenge vàrem tornar a quedar amb la Jael i el seu xicot francès Lucas, aquest cop per a provar els famosos hamams o banys turcs. L’Alexandra no tenia masses ganes d’entrar-hi, doncs, en la seva cultura està mal vist d’estar despullada (només en calcetes) davant d’altres dones, però finalment va acceptar i en va sortir ben contenta. Per la meva banda, l’experiència també va ser força agradable. Vaig entrar a la sala de vapor amb en Lucas, tapant-nos les vergonyes amb una espècie de tovallola i després de suar una mica, dos homes ens van fer estirar per fer-nos un massatge. A mi em va tocar un home minúscul, el qual, sense massa afecte em va fregar tota la pell amb una esponja rasposa, arrencant-me potser 100 grams de pell morta. Després em va ensabonar i em va fer un massatge repenjant tot el seu pes a la meva esquena casi fent-me cridar de dolor. I encara que no ho sembli, no hi va haver cap mariconeria, sempre que es tingui en compte que en la cultura islàmica, el tacte entre homes es considera normal i part de l’amistat. Al dilluns al vespre ens vàrem tornar a trobar amb l’Ozgur, amb el qual hem compartit la resta de la setmana, gaudint de la seva hospitalitat, que ens va ser impossible de compensar-la. Un vespre li vaig comentar que el funcionament de Couchsufing als països de cultura islàmica sempre es molt diferent als països d’Europa. Perquè als països islàmics, apart d’oferir-te allotjament, insisteixen en invitar-te a menjar o beure; en canvi, a Europa l’amfitrió espera que l’hoste invití a begudes o menjar per a compensar l’allotjament. És una llàstima, quan l’Ozgur (o altres que ens han tractat tant bé) viatge a Europa no rep el mateix tracte que ens ha ofert a nosaltres. Però l’Ozgur comentava que això no era important, ja que ell no ajudava per a rebre quelcom a canvi i es sentia satisfet d’aquesta manera. De la mateixa manera, quan ell viatge a l’interior de Turquia, també és rebut amb molta hospitalitat per famílies que mai seran compensades d’una manera terrenal per la seva ajuda. Apart d’això, l’Ozgur segueix amb el mateix projecte de fer un gran viatge amb moto amb la seva xicota, que esta una mica indecisa. De totes maneres, la indecisió de seva xicota no és el principal problema ja que els diners a costen el doble de guanyar a Turquia que a altres països, en els quals les divises estan molt més valorades. De la mateixa manera que m’havia comentat un altre noi turc a la trobada del fi de setmana, l’Ozgur em va explicar que molta gent està recelosa de l’actual govern islàmic de Turquia. I molts m’han recordat que Iran, abans de la revolució era obert i tolerant com Turquia, per això tenen por que els islamistes agafin el control de l’exèrcit i creïn una revolució. De totes maneres, pel que m’han explicat, l’exèrcit a Turquia és completament secular i vigila molt que cap islamista entri a les esferes de poder. De fet, de moment no he trobat ningú que suporti el govern Islàmic. De totes maneres, un d’aquests dies vaig preguntar a l’Ozgur “si Turquia es constitucionalment un país secular, com és que té un símbol islàmic a la seva bandera (la mitja lluna al costat d’una estrella)?”. Al principi l’Ozgur em va negar que fos un símbol islàmic, explicant-me que a l’escola li havien ensenyat la bandera representava la visió de la lluna i una estrella reflectida en una bassa de sang durant la guerra d’independència. En qualsevol cas, després vàrem consultar a Internet i vaig confirmar que el símbol de la mitja lluna i estrella era primer otomà i posteriorment va ser acceptat com a símbol islàmic, present a altres banderes de països islàmics del món. Llavors, l’Ozgur em va recordar el que ja m’havien comentat altres turcs: a Turquia són musulmans, però no islàmics; és a dir, que el seguiment de la religió és personal però no una imposició política. A més a més – em va acabar comentant – a Turquia la religió és considera més una qüestió cultural que una creença, arribant a existir gent que es considera musulmana al mateix temps que ateu. Amb l’Ozgur vaig tornar a treure el tema del genocidi armeni, però la sortint-se de la seva calma habitual, l’Ozgur es va exaltar explicant que els Turcs van sofrir molt pels armenis i l’exèrcit rus i sembla que els països occidentals només estan entussodits a culpar Turquia, acabant exclamant que tot el món odia Turquia: una part del món perquè són musulmans i l’altre part del món perquè no són islàmics. De totes maneres, no només vàrem conversar de viatges, cultura i religió amb l’Ozgur. Diverses vegades l’Alexandra i l’Ozgur comparaven les versions que els havien explicat referent a les guerres entre els otomans o turcs contra els romanesos. Després comparaven com de similar eren les gastronomies d’ambdós països, com per exemple la costum d’acompanyar molts dels plats amb iogurt, completament diferent a la meva cultura on el iogurt es menja dolç o amb fruita. Igual d’estrany és per a mi una popular beguda anomenada airam, composta de iogurt salat dissolt en aigua. Referent al menjar i la beguda, l’Ozgur també va explicar quelcom interessant respecte la seva beguda nacional, el Raki, el qual és similar al Uzo grec. El Raki està fet a base de raïm o panses als quals s’afegeix anís. Antigament, no s’afegia anís, però hi havia gent que s’emborratxava massa, per aquest motiu, un emperador del segle quinze va fer posar anís a l’alcohol, perquè quan aquest s’ingeria amb quantitats considerables t’obligava a vomitar. Igualment ara, és practicament inpossible beure una ampolla de Raki sense vomitar (per a mi seria el mateix si portés anís o no, amb una botella de segur vomitaria). Apart de tramitar els visats i de conversar diverses hores amb l’Ozgur i altre gent, no vaig voler acomiadar-me d’Ankara sense haver visitat el mausoleu d’Ataturc, el qual estava fortament custodiat per soldats i càmeres de vigilància. Em va estranyar, tot i que després vaig pensar que el mausoleu podia ser un objectiu dels islamistes, doncs Ataturc va ser el pare de la Turquia laica actual. El mausoleu era impressionant, però també ho era el museu que hi havia a sota, amb grans panorames representant les diferents batalles guanyades per Ataturc, entre elles la batalla d’independència contra els grecs (després de la primera guerra mundial). Sense estranyar, el museu destacava les atrocitats que havien fet els grecs incentivades en molts casos pels clergues ortodoxos. El museu també contenia centenars d’objectes personals d’Ataturc, fins i tot el seu gos preferit dissecat, increïble. Cappadocia (veure sobre mapa) 24/06/2008:
Després de recollir el visat de l’Índia vàrem sortir d’Ankara direcció sud-est amb la intenció de parar en qualsevol moment per a deixar passar la nit. Però vàrem tenir sort d’arribar-nos a un impressionant llac salat, que tenia uns colors màgics sota la llum del sol ponent. I l’endemà, vàrem acabar de fer el camí que ens separava de la magnífica Cappadocia. Des de feia uns quatre mesos, després de visitar la meravellosa Petra a Jordània, tenia la sensació que Cappadocia, a Turquia em defraudaria. Sabia que la Cappadocia tenia habitacles i esglésies construïdes dins les roques, com a Petra, i pensava que el record de la magnificència de les ruïnes Jordanes eclipsarien completament la Cappadocia. Però no va ser així, la Cappadocia també em va enamorar, i prova d’això és la fita aconseguida en aquesta bonica regió: 10.000 fotos realitzades en la segona etapa del viatge (Àfrica i Àsia). Això suposa un promig de 20 fotos al dia, tot i que a la Cappadocia n’he fet moltes més. La Cappadocia va estar habitada per les primeres comunitats de cristians, els quals s’amagaven en ciutats excavades a sota la roca degut a la inicial persecució de l’imperi romà. Malgrat ser acceptats pels romans, segles més tard, aquestes comunitats cristianes van haver de tornar a les ciutats subterrànies (algunes de les quals podien acomodar més de 3000 persones) deguts als primers raids àrabs. Finalment, la conquesta dels castells excavats i construïts sobre massissos rocosos, va permetre annexar la Cappadocia a l’imperi Otomà, succeint-se les primeres conversions al Islam. Malgrat tot, fins al principi del segle XX van seguir vivint a la Cappadocia comunitats gregues cristianes, les quals van ser expulsades definitivament durant el tractat d’intercanvi de població entre Grècia i Turquia. En qualsevol cas, malgrat la interessant història, el principal atractiu de la Cappadocia és el paisatge, compost per nombroses valls en les quals s’alcen multitud de roques esveltes que semblen créixer com si fossin bolets màgics. Els laterals de les valls i les muntanyes també són de roca erosionada per la pluja creant formes sorprenents i nous bolets màgics (o xemeneies màgiques, com s’anomenen localment). S’afegeix a l’atractiu natural el fet que moltes d’aquestes roques estiguin excavades i habitades o amb mostres d’haver estat habitades antigament. En alguns casos, la sobre excavació o l’erosió mostren el desplomament de part de les muntanyes, deixant al descobert, habitacions i antigues esglésies. És curiós com els paratges naturals del món que posseeixen una bellesa insòlita han estat considerats sempre com a sagrats per les religions del moment, en el cas de la Cappadoccia per la religió cristiana, de la qual encara es mantenen nombrosos monestirs excavats a les roques, alguns d’ells amb fascinants pintures conservades als sostres de roca. I ja que hi som – parlant de cristianisme –, a la meva terra és tradició celebrar el Sant Joan (concorrent amb la nit més curta de l’any), el qual coincideix amb el meu nom (festa doble). Avui hauria de ser aquest dia especial i ahir la berbena. Però tot i que aquestes celebracions perden sentit quan s’està tant lluny de casa, dels amics i la família, en certa manera ho vaig celebrar. Ahir a la tarda vàrem estacionar al poble d’Ortahisar i en baixar de visitar el imponent castell, em vaig trobar que l’Alexandra havia conegut en Crazy Ali, un poeta que ens va entretenir una bona estona recitant-nos poemes en anglès. En acabar la vetllada, vàrem dirigir-nos a una explanada sobre les valls de Cappadocia des d’on vàrem gaudir d’una impressionant posta de sol, acompanyats de molts altres turistes. I poc més tard, quan els turistes ja havien marxat i els venedors estaven recollint les paradetes, se’m va apropar un noi anomenat Jem i em va regalar una ampolla mig plena d’un vi molt bo, que ens vàrem beure mentre el cel s’estrellava. I avui al matí ha continuat la celebració. M’he despertat molt d’hora per a observar un bonic espectacle matutí: una trentena de globus aeroestàtics que sobrevolaven les valls de la Capadoccia, recent il•luminades pel sol. I cansat de tanta celebració, i després de confirmar per telèfon que demà o demà passat tindríem alguna resposta del visat d’Iran, hem començat a fer camí cap a Erzurum, on hem de recollir aquest diantre de visat. Erzurum (veure sobre mapa) 27/06/2008:
El paisatge de l’est d’Anatolia és fascinant. La bona carretera cap a Erzurum transcorria entre muntanyes de més de 3000 metres i colls de més de 2000 metres d’altitud. Les valls i altiplans eren verds, sense arbres però coberts de flors de múltiples colors. En un d’aquests prats vàrem parar el segon dia a dinar. A prop hi havia unes treballadors que quan vaig sortir a fer fotos em van cridar perquè m’hi acostés. Al principi m’han començat a interrogar sospitosament però després m’han invitat a menjar amb ells mentre m’explicaven que eren treballadors que feien unes proves amb un oleoducte que provenia de l’Azerbaijan. Jo m’he disculpat doncs l’Alexandra ja estava preparant el dinar, però sense que pogués refusar, en un minut m’han preparat i m’han fet emportat dos plats de plàstic amb una amanida, deliciosa carn Kebab i pa. Tot i el temps transcorregut, em continua sorprenent l’hospitalitat turca i dels països islàmics en general. Tant bon punt vàrem arribar a Erzurum ens vàrem tornar a posar en contacte amb l’agència que ens tramitava la lletra d’invitació per a poder sol•licitar el visat d’Iran, però ens van comunicar que no la tindrien fins passats 5 dies (després de casi un mes). En qualsevol cas, em vaig dirigir al consolat d’Iran a Erzurum per demanar informació sobre la tramitació del visat i per sorpresa meva em van comentar que al mateix dia, després de portar-los dues fotos de carnet ens tindrien llest el visat. Refrenant els impulsos de saltar d’alegria vaig preguntar: - La meva dona hauria de portar vel a les fotos de carnet? - Per suposat – em van respondre. Però aquest “per suposat” no era tant evident per l’Alexandra, doncs al principi es va negar a fer-se cap foto tapant-se el cabell amb un vel. Era la seva manera de protestar contra aquesta imposició religiosa, però jo ho entenia com un sabotatge a la possibilitat d’aconseguir el visat, iniciant de nou una aspre discussió. Hi ha gent que ens diu que estem massa temps junts, 24 hores al dia, i potser és veritat tot i que és la única manera que tenim de viatjar. En qualsevol cas, més tard, quan s’ha desfogat tractant els iranians de terroristes en amunt, l’Alexandra ha accedit a fer-se la foto amb vel i després a entrar al consultat també tapada amb vel. I a final, després d’aconseguir els visats, fins i tot m’ha demanat d’anar a comprar un vel “estàndard” per tal de no tenir problemes al entrar a Iran. Al vespre ens vàrem trobar amb tres nois que havíem contactat a través de Couchsurfing, els quals ens van invitar a sopar i després a veure el partit de la semifinal de la copa d’Europa (Espanya 3 – Rússia 0) a casa d’un d’ells. Abans del partit vàrem tenir força estona per a conversar sobre la vida a Erzurum, la qual és molt tradicional en comparació a altres zones de Turquia. Per exemple: totes les dones porten vel, és difícil de trobar alcohol, no hi ha massa diversió,... en canvi, em seguien comentant que ells eren musulmans i no com els islàmics d’Iran, i que vigiléssim molt a Iran, perquè era un país molt perillós. Tot i haver llegit que Erzurum havia estat un dels principals centres de deportació durant el genocidi Armeni no vaig voler treure el tema, doncs ja tenia experiència que aquest era un tema massa sensible per la identitat turca i a més a més, la mateixa tarda havíem vist una exposició a una mesquita on s’intentava ridiculitzar el genocidi Armeni al mateix temps que informava de les matances de turcs a mans dels armenis. Avui al matí hem visitat un gran hotel al peu d’unes gegantesques pistes d’esquí (actualment sense neu) del qual l’Erhan – un dels nois d’ahir – n’era el director tècnic. I cap a mig matí, hem començat a fer camí cap a Kars, un dels últims destins turístics turcs abans d’entrar a Iran. Kars (veure sobre mapa) 30/06/2008:
No és Kars sinó les properes ruïnes d’Ina les que es mereixen tota l’atenció. En qualsevol cas, Kars també és interessant, sorprenent-nos per ser poc conservadora - en comparació a Erzurum -, o com a mínim així ens ho va semblar, perquè moltes noies vestien modernes i sense vel tapant-se al cabell. A Kars no vàrem conèixer ningú i em vaig quedar amb les ganes de saber si aquesta modernitat es devia a la proximitat amb Armènia, tot i que en teoria les fronteres amb Armènia estan tallades i tampoc hi ha armenis vivint a Turquia. Potser aquest ambient tolerant es devia també a la contínua conquesta i reconquesta i repoblació de la ciutat a mans de Turks i Armenis i Russos, l’ultima després de la segona guerra mundial. De totes maneres, malgrat semblar poc tradicional, ahir al vespre em va costar trobar un bar o hotel amb televisió on poder veure la final de la Eurocopa (Espanya 1 – Alemanya 0) i celebrar-ho breument amb els turcs presents. (És curiós la multitud de vegades que m’han arribat a felicitar per aquesta victòria a la resta de Turquia i Iran). En qualsevol cas, com ja he deixat escrit, Kars queda completament eclipsat per les meravelloses ruïnes d’Ina, les quals constitueixen un magnífic botí de guerra en mans turcs, doncs Ina havia estat la capital de l’antic i poderós reialme d’Armènia, i actualment les seves ruïnes es troben separades d’Armènia només per un riu i un ballat i naturalment se’n prohibeix l’entrada als habitants d’aquest país. Durant el seu esplendor, a principis del segle XIX, la ciutat cobejava uns 100.000 habitants, però successives guerres i, sobretot, la conquesta de Ina en mans dels mongols dos segles més tard, van precipitar la seva decaiguda. Actualment solament en resten les ruïnes d’unes imponents muralles que, juntament amb dos rius, aïllen una gran explanada en la qual encara s’eleven unes poques esglésies, una mesquita, i altres edificis mig derruïts. La deixadesa de les ruïnes donen un aire malenconia, al adonar-te que el temps seguirà el seu procés de destrucció, però les autoritats Armènies estan acusant a les Turques per aquesta deixadesa, tot i que actualment s’està construint una gran carretera fins a les ruïnes i potser el proper pas serà la seva rehabilitació. Avui hem marxat de Kars amb ganes d’entrar a Armènia, per a comparar les visions del conflicte que han viscut els dos països, però em fa mandra donar la volta per Geòrgia (les fronteres entre Turquia i Armènia estan tancades) i pagar taxes d’entrada i assegurança del cotxe potser abusives. D’altre banda, sembla ser que la situació actual a Armènia no és massa bona, amb recents manifestacions pel que es considera un frau electoral al país. I finalment també sento que Iran em crida, doncs ja tenim el visat i l’entrada estava prevista per uns dos o tres mesos enrere. Dogubayazit (veure sobre mapa) 01/07/2008:
Ahir a la nit vàrem dormir a la falda del mont Ararat, la muntanya més alt de Turquia, de 5137 metres, sobre la qual es creu que Noé va encallar amb la seva arca plena d’animals després dels 40 dies de diluvi. Avui ens hem despertat delectats per la magnífica visió del pic nevat, doncs contràriament a ahir, estava destapat de núvols i completament il•luminat pel sol. Sense perdre de vista l’altiva muntanya hem seguit la carretera fins a Dogubayazit, l’últim poble important abans de creuar a Iran, tot i que aquí ens hi esperava una altre meravella a visitar, el palau Ishak Pasa, que tot i trobar-se en obres domina amb elegància una vall amb vistes al poble. Després de dinar amb vistes sobre el palau i el mont Ararat ens hem dirigit cap a la frontera de Turquia amb Iran. Just abans de passar els últims tràmits de la frontera de Turquia, l’Alexandra s’ha posat el vel i a continuació hem creuat la banda Iraniana, on una noia molt simpàtica que s’ha presentat com a guia turística ens ha arreglat tots els papers necessaris pel cotxe a canvi de 10 euros. A continuació hem entrat a Iran, no massa diferent de moment de Turquia, excepte en el preu del diesel. Si Turquia és el país amb el carburant més car del món, Iran, el seu veí, és el país amb el carburant més econòmic del món, amb els seus habitants pagant només 1 cèntim d’euro per litre de diesel (carregar 100 litres de diesel només costa 1 euro). De totes maneres, els primers litres els hem hagut de pagar 10 vegades més car, doncs al estar a prop de Turquia sembla que s’ha de subornar les gasolineres perquè et serveixin. En qualsevol cas, hem entrat a Iran sense problemes i per a celebrar-ho ens hem begut una copa d’una botella de whisky que duem amagada (si ens l’arriben a descobrir a la frontera no estaríem aquí). Iran Qareh Kalisa (veure sobre mapa) 05/07/2008:
Pensàvem fer una visita ràpida a l’església Qareh Kalisa, assentada en una remota vall a Iran, propera a la frontera turca, abans de seguir el viatge fins a Tabriz; però finalment ens hi hem estat casi 4 dies. Havíem llegit que cada any, per Sant Tadéu, data propera als solstici d’estiu, Qareh Kalisa es converteix un punt de peregrinatge de la comunitat Armènia vivint a Iran, però no pensàvem que tindríem tanta sort d’ensopegar amb aquesta important festivitat. Es creu que l’església de Qareh Kalisa va ser fundada per Sant Tadeu, deixeble de Jesús, a l’any 43DC, a desgrat del contemporani rei armeni, que a l’any 66DC va matar al sant i a 3000 dels seus conversos. Malgrat aquesta fatalitat, a l’any 301, Armenia es va convertir en la primera nació de la historia i Sant Tadeu en el seu patró. En el segle tretze, després d’un fatídic terratrèmol, l’esglèsia va ser reconstruïda casi en la seva totalitat amb pedres negres portades des del mont Ararat, essent nombrada popularment des de llavors, Qareh Kalisa (església negra). Posteriorment, les ampliacions amb pedra clara van canviar la seva fisonomia, encara que van elevar la bellesa de l’església amb magnífics gravats. Vàrem arribar el dimecres al matí i, estranyats, ens varen identificar que fóssim simplement turistes i no islàmics (després ens varen explicar que els musulmans tenen vetada l’entrada durant aquests tres dies de peregrinació). Els voltants de l’església s’estaven muntant tendes de l’organització, al mateix temps que començaven a arribar els primers peregrins, alguns dels quals muntaven les seves pròpies tendes de campanya. A les muntanyes dels voltants s’estaven alçant dues tendes de colors verds, groc i vermell atarongat, els quals vaig identificar amb la bandera rasta o d’Etiòpia. Pensant que eren uns peregrins fumadors de marihuana m’hi vaig encaminar, però en arribar-hi vaig descobrir que eren soldats. Després, alguns amics que vàrem fer ens van explicar que hi eren per a protegir-los, doncs hi ha turcs o iranians que voldrien colar-se a la festa per a observar noies maques i destapades, i no m’estranya. A mesura que els peregrins armenis anaven entrant al recinte d’acampada al voltant de l’església, s’anaven alliberant de les prohibicions islàmiques del seu país d’acollida: les dones es treien reconfortades el vel, els homes es situaven els crucifix per sobre la camisa, les noies sortien de les tendes vestint atractius i arrapats models europeus i els nois es passejaven amb camisetes sense mànigues i pantalons curts. Les famílies de diferents ciutats i regions es retrobaven i ho celebraven matant xais subministrats pels kurds del poble del costat, però també bevent vodka casolà i menjant porc introduït per alguns peregrins vinguts d’Armènia. Per la nit, la festa s’animava amb espectacles improvisats de música, cançons i balls populars. Tot i que també hi havia temps per a les cerimònies religioses, aquesta vegada, amb les dones cobrint-se part del cabell amb un mocador (com mana la tradició ortodoxa) i passant per sota dels retrats de Khomeini i del actual president Ahmadinejad penjats especialment per a l’ocasió sobre la porta de l’església. Complint-se prediccions que ens havien fet dels iranians en general, de seguida vàrem fer nombrosos amics i durant aquests dies vàrem estar invitats a diversos cafès, tes i àpats. Un d’aquests amics era en Hahk, un home que dona lliçons de bíblia clandestinament, el qual explicava amb mirada trista “Aquí tenim tres dies de llibertat, però durant la resta de l’any, les dones que no porten vel son escarmentades flagel•lades, els homes que mengen a la llum del sol durant el rabadà són castigats 30 dies sense menjar, o si et sorprenen miren un canal televisiu d’un altre país, et roben la televisió i l’antena parabòlica. Despés, en Hahk recordava que durant el Shah, abans de la revolució islàmica es vivia molt millor: “actualment, la majoria de famílies a Iran tenen casa, cotxe i diner, però sense llibertat, això no val res”. No sorprèn doncs, que segons em va explicar una altre família, molts armenis iranians busquin emigrar a Estats Units, on, si aconsegueixen entrar, son ajudats amb 500 dòlars mensuals durant dos anys. Altres escullen emigrar a Armènia, on les condicions econòmiques son pitjor, encara que a canvi guanyen la llibertat. En qualsevol cas, més de la meitat dels armenis Iranians han emigrat els darrers anys, quedant-ne només uns 200.000, i quedant patent a la peregrinació anual, on tot i ser uns 3000 aquest any, són menys peregrins que en els anteriors anys. Tabriz (veure sobre mapa) 06/07/2008:
Ahir al vespre, en arribar a Tabriz vàrem conèixer en Hadi, un noi fill de venedors de catifes, i aquest matí ens ha portat a la seva botiga on ens ha mostrat les magnífiques obres d’art que tenien, suposo que per amor a l’art però també amb el desig ocultat de vendre’ns alguna catifa. En qualsevol cas, mentre estàvem a la seva botiga han entrat una parella d’alemanys que han acabat comprant una catifa després que en Hadi els mostrés les seves grans dots de venedor. A continuació, en Hadi ens ha portat a passejar pel basar, on l’Alexandra s’ha comprat una nova camisa llarga i fina i un vel lleuger per no passar tanta calor. Durant la passejada, en Hadi ens ha explicat que el basar de Tabriz, és el segon més antic del món, després del de Damascus Síria, per on passaven les caravanes de la ruta de la seda fa més de mil anys. Actualment el basar encara conserva uns 35 quilòmetres de passadissos coberts amb voltes de maons i unes 7000 botigues, amb una gran part d’aquestes – segons en Hadi – relacionades amb el negoci de les catifes. Mentre dinàvem a un senzill restaurant del Bazar, he intentat treure diverses vegades temes polítics o religiosos del seu país, tot i que era evident que l’incomodava i de seguida intentava canviar de tema. En qualsevol cas, en Hadi m’ha sabut explicar alguna cosa positiva de la llei islàmica que s’aplica a Iran, com l’absència d’addiccions a l’alcohol i la inexistència dels problemes de seguretat derivats d’aquestes. D’altre banda, també ha explicat que durant la revolució islàmica la gent volia el país actual, tot i que actualment hi hagi gent que no s’hi senti confortable. Al acabar de dinar, en Hadi ha comentat que els armenis a Iran tenien els mateixos drets que els iranians, però al vespre, em m’ha hagut d’admetre que els armenis també tenien les mateixes obligacions que els iranians, unes obligacions basades en el islam que els restaven drets que els pertocarien culturalment (opció de no portar vel, poder menjar durant el ramadà,...). Aquesta segona part de la discussió, ha transcórregut prenent un gelat en un hotel de luxe en presència de la seva xicota, una noia inventora (ha inventat un aparell per a guiar cecs) que ha estat invitada a diverses exposicions internacionals. En un moment que en Hadi estava atenent una trucada, la Mariane (així es deia la noia), ha confessat a l’Alexandra que li agradaria viure a l’estranger, perquè a Iran no es sent relaxada, sobretot per la qüestió del vel (tota l’estona se l’estava retocant per a no mostrar massa ni massa poc cabell). A les nou del vespre, en Hadi s’ha aixecat de cop i ha comentat que havien de marxar, doncs la Mariane ja havia expressat abans que la família l’obligava a no arribar més tard de les 10 a casa seva (tot i tenir 23 anys). Així doncs, ens hem acomiadat i hem tornat on tenim aparcat al cotxe, al parc Elgoli, un gran espai verd on hi ha plantades moltes tendes de campanya, algunes al costat de la nostra autocaravana, sobre l’asfalt. En Hadi ens havia comentat que molta gent del sud ve a passar les vacances a Tabriz pel clima temperat, però tanta gent al voltant i el soroll per la nit ens incomoda una mica i contràriament a lo manifestat a en Hadi, hem decidit de marxar demà al matí cap a les següents destinacions. 07/07/2008: Aquest matí, quan he despertat l’Alexandra per a posar-nos en marxa cap al sud de Tabriz, aquesta m’ha comentat amb cara trista: “He de tornar a Romania, la meva àvia està molt malalta i la meva mare em necessita”. Tot i que es tractés d’una decisió imprevista, no m’ha sorprès del tot, doncs l’ultima vegada a Istambul li havia comentat que la pròxima vegada que volgués marxar a casa m’ho anunciés el mateix dia i que no dilatés la decisió més de 24 hores. D’altre banda, ahir també s’havia connectat a Internet i lògicament havia parlat amb la seva mare, qui – com sempre – li havia demanat que tornés recordant-li que Iran i Pakistan eren perillosos. Aquest semblava un altre motiu de la seva decisió, doncs era evident que l’Alexandra no es trobava gens confortable a Iran, obligada a portar el vel en un país que cada vegada serà més calorós. A més a més, també és veritat que entre nosaltres dos, havien aparegut alguns petits conflictes, crec que de nou causats per la tensió que sentia l’Alexandra en apropar-nos a Iran i endinsar-nos-hi. Li he preguntat si estava segura que volia marxar i plorant m’ha dit que sí. A sanglots m’ha explicat que havia d’escollir entre la felicitat de la seva família o la seva pròpia, entre ser una altruista infeliç o una egoista feliç, perquè a mi m’estimava molt, de fet, no tornaria a trobar ningú que m’estimés tan com ella m’estimava. Jo l’he escoltat i no he volgut intervenir en la seva decisió: no volia que es quedés a causa de les meves súpliques, perquè sinó, en el futur proper, tornaria a aparèixer el mateix problema o necessitat de marxar. D’altre banda, si marxava, probablement no tornaríem a estar junts i ja em començava a fer a l’idea de com adaptar-me a aquesta nova situació. L’Alexandra a començat a fer les maletes i més tard, cap al migdia, ens hem dirigit al centre amb el cotxe. Hem trobat una agència d’autobusos, i després de dubtar una mica més, l’Alexandra s’ha decidit de comprar el bitllet (40$ Tabriz – Istambul). Després hem tornat a l’autocaravana, on hem passat tota la tarda abraçats i fent l’amor. Però a mesura que s’apropava l’hora de partida, l’Alexandra es mostrava més indecisa i entre plors em deia que no volia marxar, tot i que al mateix temps m’explicava que no podia deixar de visualitzar la seva mare disgustada si ella es tirava enrere altre cop. Al mateix temps, l’Alexandra em suplicava que li demanés de quedar-se, però jo seguia sense voler influir en la seva decisió. A la fi, ha arribat l’hora de marxar. He suggerit a l’Alexandra que anés a fora perquè li passés les maletes, però ella no volia sortir. Després ha sortit i hem tret una maleta, però m’ha fet tornar-la a pujar a l’autocaravana per a continuació manifestar que havia de marxar. Els minuts passaven i si no ens afanyàvem ella perdria l’autobús, però estava més indecisa que mai, plorant que es tiraria sota un cotxe per no haver de decidir entre mi i la seva família. I finalment he li demanat: “queda’t Alex” i amb una cara radiant de felicitat espontània ha exclamat: “Sí?”, “sí”, i a continuació hem anat a prendre un dels deliciosos sucs de meló que preparen a Iran. Takht-e Soleiman (veure sobre mapa) 09/07/2008:
Hem estat dos dies recorrent el sud de Tabriz i visitant algunes poques les atraccions turístiques. Ahir vàrem visitar Kandodan, un poble amb les cases excavades, des de fa uns 700 anys, dins una carena de roques similars a la Capadoccia. I avui hem visitat Takht-e Soleiman (el tro de Solomon, del persa), unes ruïnes Zoroastrianes que ens han impressionat una mica més que Kandovan. El Zoroastrisme es una religió fundada per Zoroastre, nascut deu segles abans que Jesús a les terres on actualment es troba Iran. Aquesta religió monoteista va tenir molts seguidors durant els seus primers segles, però posteriorment, la pressió del Islam va fer disminuir els seus creients fins als aproximadament 200.000 que hi ha escampats per Iran i India. A Takht-e Soleiman, sobre un turó, s’alcen part de les muralles d’una antiga fortalesa i les ruïnes d’un antic santuari Zoroastrià. Al bell mig del turó i davant les ruïnes, hi ha una fosca llacuna d’uns 140 metres de profunditat, amb l’aigua brotant del seu interior i escolant-se per dos extrems de la llacuna. 3 kilòmetres més a l’est hi ha la presó de Soleiman, un turó cònic força més alt, des del cim del qual les vistes són esfereïdores, doncs al centre del turó hi ha un cràter vertical d’uns trenta metres de diàmetre i més de cent de profunditat, el qual antigament estava ple d’aigua que també brollava. Al cim de la presó de Soleiman vaig trobar-me un grup de cinc homes que estaven descansant prenent un te. Me’n van oferir un, i després, mentre baixàvem conversant amb el seu pobre anglès i el meu nul persa em van invitar d’anar a sopar a casa seva en un poble proper. Li ho vaig suggerir a l’Alexandra i, malgrat no mostrar-s’hi massa conforme, vàrem acceptar la invitació. Mentre sopàvem uns senzills espaguetis a la bolonyesa em van començar a llistar polítics mundials amb la seva opinió: mencionant per exemple Ahmadinejat (l’actual president) seguit per un “very good” (molt bo) o “I love you” (t’estimo). També mencionaven Bush “molt dolent”, juntament amb Berlusconi, Zarcozy, Sharon, Blair, en canvi avalaven Zapatero (president espanyol) segurament perquè jo estava allà, però també perquè els governs d’esquerres semblen menys crítics amb les polítiques d’Iran. Més tard els vàrem comentar el nostre viatge i com sempre ens van dir que el seu país veí era molt perillós, que Pakistan estava ple de Terroristes (a Turquia ens deien que Iran era molt perillós). Sorprenentment també ens van comentar que la següent ciutat que volíem visitar, Hamadan, era molt perillosa i que allà no acceptéssim la invitació de ningú. Hamadan (veure sobre mapa) 12/07/2008:
En realitat, Hamadan estava uns 300 quilòmetres apartada del nostre itinerari previst, però valia la pena desviar-nos aquests quilòmetres a canvi de visitar uns amics, en David i la Maria, els dos espanyols que havien passat uns dies en companyia de l’Alexandra mentre jo arreglava els papers per a recuperar el cotxe a Aswan, Egipte. D’altre banda, ara que ja estàvem més allunyats de la frontera, ja obteníem el diesel sense problemes al preu normal: 0,01euros/litre, de manera que uns 300 quilòmetres amb l’aire condicionat a tope només ens costaven uns 25 cèntims d’euro. Ens vàrem retrobar amb en David i la Maria abans d’ahir a la tarda i ens vàrem començar a explicar les nostres aventures dels darrers mesos. Ells ens van descriure la meravellosa experiència del Sudan i la desastrosa d’Etiòpia, per culpa dels nens i de la gent que els intentaven enganyar contínuament. Igual que jo, ells també varen rebre un missatge molt negatiu al seu bloc d’Internet per descriure tant malament els etíops, però al tornar a recordar les nostres aventures vàrem resoldre que encara havíem estat condescendents. Després, ells van seguit per Djibouti, Iemen (els va encantar), Oman, Qatar, Emirats Àrabs i Iran, ressaltant la gran hospitalitat amb que sempre havien estat rebuts als països islàmics. Ahir ens vàrem tornar a trobar amb en David i la Maria, juntament amb un Alemany que estava viatjant amb una furgoneta per l’orient mitjà. Junts vàrem visitar una interessant mesquita i més tard, el mausoleu d’Esther i el seu oncle Mordecai, ambdós jugant un important paper fa uns 2500 anys per evitar que fossin exterminats els jueus vivint a Pèrsia i poguessin viure-hi fins avui en dia. Va ser un jueu qui ens va obrir la porta de pedra massissa del mausoleu i un cop a dins ens va explicar la història d’Esther i Mordecai (se n’ha fet una pel•lícula recentment: “una nit amb el rei”). Després ens va comentar que hi ha uns 25.000 jueus vivint a Iran, però al preguntar-li si aquests tenien problemes amb el govern islamista ens va respondre molt secament que no. A la tarda ens vàrem dirigir a un parc enfilat a la muntanya on en cap moment van deixar d’arribar iranians carregats amb estores, tendes de campanya, bosses, olles... per a fer picnic a la fresca, amb un ambient similar al parc de Tabriz on havíem estat aparcats. Aquest matí, hem estat una bona estona connectats a Internet (a Iran ja no hi ha xarxes inal•làmbriques on connectar-nos gratuïtament) i després d’acomiadar-nos efusivament d’en David i la Maria hem començat a fer camí cap a Teheran. A mitja tarda hem parat a prop d’uns camps apartats de la carretera i ja ens hi hem quedat fins la nit. Però cap a les onze, s’han apropat dues gran segadores i s’han quedat al voltant de l’autocaravana amb els motors encesos. Els seus conductors semblaven recelosos de nosaltres i com les màquines no deixaven de fer soroll, hem decidit d’engegar el cotxe i anar a aparcar lluny d’ells i més a prop de la carretera. Hem començat a dormir, però cap a les una de la matinada, algú colpejant molt fortament l’autocaravana ens ha despertat. M’he posat una camiseta i he obert la finestra. A fora, un grup d’homes armats, un d’ells uniformat davant d’un cotxe de la policia, m’han exigit de sortir. De la manera com agafaven amb tensió les armes he deduït que no els podia fer entretenir gaire, així doncs, he obert la porta despullat de cintura en avall, demostrar-los al mateix temps que estàvem dormint i no érem espies. Però un d’ells m’ha estirat amb força fora de l’autocaravana i m’ha preguntat – sense parlar gents d’anglès – quanta gent érem a l’autocaravana. L’hi he indicat que hi havia la meva dona i després d’exigir-me de posar-me els pantalons ha entrat en joc l’Alexandra. L’oficial m’ha demanat que fes sortir l’Alexandra, però jo l’hi he dit que ho fes ell, doncs aquesta estava histèrica i cridant com una boja. L’oficial ha pujat al cotxe i al cap d’uns minuts d’aguantar les amenaces i els crits de “go out” (surt fora) de l’Alexandra s’ha assegurat que simplement érem turistes que estàvem passant la nit en un indret potser equivocat (potser a prop d’alguna de les seves instal•lacions nuclears secretes). En qualsevol cas, ens han deixat seguir passant la nit allà i han marxat mentre deixaven escapar alguna rialla apagada. Després m’ha tocat tranquil•litzar a l’Alexandra explicant-li que era normal aquell control, doncs es trobàvem en un país contínuament amenaçat de ser atacat pels Estats Units i havien d’intentar detectar els possibles espies que tinguessin infiltrats. Alamut (veure sobre mapa) 14/07/2008:
L’endemà del nostre ensurt amb la policia, vàrem seguir el nostre camí cap a Teheran, on ens esperava una parella molt acollidora i simpàtica. Abans però, ens vàrem desviar un centenar de kilòmetres per a visitar un interessant castell. Durant el trajecte, vàrem seguir circulant per les bones carreteres d’Iran, que creuaven pobles cada un dels quals tenia a l’entrada un cartell amb totes les fotografies dels màrtirs de l’anterior guerra amb Iraq. Els pobles tenien cases senzilles i molta gent semblava pobre, encara que ningú demanava caritat o semblava passar gana. En qualsevol cas, semblava estrany que un país tant ric amb recursos petrolers i oferint bona educació i sanitat gratuïta fos tant poc pròsper econòmicament. D’altre banda, al observar escombraries abocades per les afores dels pobles i el casi nul sistema de recollida, ens feia pensar que la mentalitat iraniana potser no s’allunyava tant de l’africana, amb la gent vivint el dia a dia i sense necessitat de posseir més que el seu veí. Un altre aspecte que vàrem observar era la menor presència del Islam a Iran en comparació a altres països de tradició Sunnita. Malgrat que totes les dones vagin cobertes, hi ha menys mesquites i els cants dels muetzins són molt més apagats. En Hadi de Tabriz ens havia explicat que a Iran, la majoria dels musulmans eren Xiïtes (els veritables musulmans) i els seus muetzins només necessiten cantar tres vegades al dia, en comptes de cinc. Al migdia vàrem parar a la ciutat de Qazvin, on varem visitar una interessant mesquita, com moltes de les antigues construccions a Iran, feta de maons i decorada amb acolorides ceràmiques, i després vàrem passejar per un interessant bazar. A continuació, després de menjar kebab (carn a la brasa) i de connectar-nos a Internet vàrem enfilar la costeruda carretera per entre les muntanyes fins al castell d’Alamut o també anomenat castell dels assassins. Els assassins o Hashshashins eren una secta xiïta perseguida pels sunnites, els quals, per a defensar-se i pressionar els seus enemics es van dedicar durant alguns segles a assassinar els principals líders sunnites del món islàmic. Diferents llegendes creuen que els assassins eren drogats amb Hashish fins a creure que vivien al paradís, després eren expulsats dels jardins del castell i eren informats que només podrien tornar al paradís si complien la seva missió, que normalment consistia en assassinar algú o deixar una amenaça d’assassinat. Vàrem arribar a la tarda al peu d’una gran roca al cim de la qual hi havia mig ocultat el castell d’Alamut. Vaig pujar-hi esbufegant i malgrat que aquest no fos gens fotogènic, em vaig impressionar per la seva inaccessibilitat, de fet, mai va ser conquerit. De totes maneres, al 1256, el comandant del castell el va rendir durant l’ofensiva mongol a Hulagu Khan amb l’esperança que fos aquest fos piadós, però a l’hora de la veritat, Hulagu va destruir la fortalesa. ‹ Anterior (16/05/2008) MES Següent (2008-07-15)› ‹ Anterior (2009-09-26 - Iran) PAÍS Següent (2009-11-18 - Romania)› |
|
