| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (16/06/2007) MES Següent (2007-08-15)› ‹ Anterior (2007-07-12 - RD Congo) PAÍS Següent (2007-07-21 - Namibia)› Angola Luanda (veure sobre mapa) 16/07/2007:
Encara ens falten un centenar de quilometres per a arribar a Luanda, però és com si ja hi haguéssim arribat i avui hem cantat altre cop "We are the champions". Aquests tres dies han estat una odissea i ja no m'estranya que en Ben i la Maria ens haguessin dit que seria impossible arribar a Luanda amb la nostra autocaravana, però tot i les adversitats nosaltres ho hem fet aconseguit. El divendres vàrem estar esperant fins a les tres i mitja de la tarda que arribés la cònsol d'Angola per a poder recollir el nostre visat. Però abans, vàrem haver de respondre una entrevista ben absurda amb preguntes del tipus: "digues el nom d'un germà del teu pare", "has estat mai a la presó?". El visat d'Angola constava d'un adhesiu on havien escrit a ma, "visa de trànsit, 5 dies". Així doncs, era evident que les instruccions del govern angolès era de no expedir vises de turisme i que, en qualsevol cas, els turistes transitessin el més ràpid possible pel seu país. En la mateixa situació s'havien trobat en Ben i la Maria i també en Tim, un noi que viatjava amb moto i que vàrem conèixer al consolat. Haguéssim estat afortunats si haguéssim creuat la frontera el mateix divendres a la nit, perquè l'endemà a primera hora, la frontera estava abarrotada de camions i de gent que volia creuar, doncs cada dissabte hi ha mercat entre les dues fronteres. Vàrem tardar més de 5 hores a ser atesos, observant mentrestant com els policies disciplinaven la gent a empentes i a cops de bastó. Finalment vàrem poder creuar la frontera del Congo i també la d'Angola (sense problemes) i llavors va començar la veritable odissea. Resum: dissabte: 65km recorreguts durant 5 hores, les primeres quatre hores a una mitja de 10km/h. Danys: un tros del tub d'escapament caigut i l'escala de l'autocaravana inutilitzable. diumenge: 190km recorreguts durant 10 hores al volant. Danys: l'estàrter fa el tonto, però per si de cas aparquem el cotxe en pendent per si no s'engega amb el mètode normal. Avui: 170km recorreguts conduint durant 10 hores, les primeres tres hores a una mitja de 9km/h. El dissabte va ser el pitjor dia dels tres. Al finalitzar el dia ens vàrem trobar en Tim amb la seva moto en un petit poblet on vàrem acampar. En veure'ns va sospirar content i va exclamar: "Quina alegria que estigueu aquí, pensava que no aconseguiríeu passar amb l'autocaravana per aquell infern". I realment era un infern: successions interminables de vertiginosos cràters de pols i roques delimitats per profundes roderes desnivellades i escardades. Havíem de tenir amb molta sang freda - tirar endavant pensant que potser no en sortiríem -, molta mentalitat enginyera - expressió de l'Alexandra - per a reconèixer el millor trajecte i molta habilitat al volant per a seguir-lo. De totes maneres vàrem tocar moltes vegades al terra, vàrem encallar dues vegades (vàrem sortir-ne amb l'Alexandra empenyent) i vàrem patir alguns danys de menor importància. El diumenge i avui no es poden comparar al dia anterior, però també han estat infernals. Hem passat per una carretera per on en Ben i la Maria havien passat i que també ens descrivien com a impossible amb les següents paraules: "la carretera es torna asfaltada amb grans i profunds forats". En realitat la carretera era terrible, amb forats ocupant tota l'amplada de la calçada, que semblaven impossibles de passar. L'Alexandra es queixava "no tenim ni un minut de tranquil·litat".. De totes maneres, suaument anaven apagant els esglais i avançant. I avui ja he començat a pensar amb optimisme que aviat sortirem de l'Àfrica central i ens podrem tornar podrem tornar a relaxar a conèixer gent, llocs d'interès, menjar millor,... 17/07/2007: Avui és el meu aniversari. He fet 35 anys. L'Alexandra diu que estic a la meitat de la meva vida i jo li responc que només n'he viscut una tercera part. En qualsevol cas, Luanda és un dels pitjors indrets del món on celebrar un aniversari. La guia que tenim diu que és la quarta ciutat més cara del món (els hotels costen a partir de 80€). I tot i que no podem comparar-la amb les altres ciutats del rànquing, realment els productes dels supermercats són caríssims, casi tots importats. També importen vegetals i carn, doncs bona part del país està sembrat de mines deixant inutilitzats els camps. D'altre banda, Luanda es una ciutat monstruosa, el centre amb moderns edificis rodejats amb fil espinós i les rodalies amb "faveles" o barris de barraques enfilats pels turons de terra i escombraries. Un altre defecte de Luanda és el trànsit, terrible. Des de la nostra entrada a la ciutat, hem tardat unes dos hores i mitja a arribar a l'ambaixada de Romania. Allà ja estaven avisats que arribaria l'Alexandra sense cap pàgina en blanc al seu passaport.. Però l'ambaixador ens han recomanat de sortir d'Angola el més aviat possible i solucionar el problema del passaport a l'ambaixada de Romania de Sud-àfrica. Per a poder entrar a Namíbia i Sud-àfrica amb un passaport que té totes les pagines timbrades, l'ambaixador li ha fet un "títol de viatge" que sembla que li obrirà les portes. D'altre banda ens han comunicat que no tenim cap possibilitat de poder ampliar el visat d'Angola i han afegit que era perillós viatjar amb el visat caducat (fa quatre mesos un romanès va estar empresonat durant un mes per trobar-se a Angola amb el visat caducat). A nosaltres ens caduca demà, però potser encara tenim una setmana de viatge abans de poder sortir d'Angola. En qualsevol cas, avui a la tarda, després de tramitar tots els papers amb a l'ambaixada i de comprar alguna cosa bona per a celebrar el meu aniversari, hem sortit escopetejats de Luanda en direcció Sud. Namibia Frontera amb Angola (veure sobre mapa) 21/07/2007:
A l'ambaixada de Romania ens havien recomanat d'arribar el més aviat possible a Namíbia per a no tenir problemes amb el visat caducat i igual que els dies anteriors ens hem estat despertant a les 5:30 del matí per tal de poder a conduir unes onze hores a partir de les 6 o 6:30. Però, si els dies anteriors teníem por de no arribar a Luanda, ara teníem por de no arribar a Namíbia. Tot i que no n'havíem parlat obertament, l'Alexandra i jo compartíem la por d'espatllar el cotxe abans d'arribar a la frontera. L'ambaixador ens havia explicat a Nigèria un diplomàtic havia inutilitzat el seu cotxe mentre viatjava amb la seva dona i filla. Al tornar de buscar ajuda es va trobar les dues amb el cap tallat. Després, l'ambaixador va afegir: "Angola no és massa diferent de Nigèria en aquest sentit". El primer dia vàrem conduir 615 kilòmetres per una bona carretera asfaltada. El segon dia vàrem conduir 190km per una pista comparable a les del nord i ens vàrem començar a preocupar pels dies que encara tardaríem a arribar a la frontera. En Ben i la Maria ens havien escrit que les carreteres del sud d'Angola també estaven en molt mal estat i ja m'havia fet a la idea de conduir els últims 400 o 500 quilòmetres en 4 dies. Però al tercer dia la pista va millorar i vàrem avançar 290 quilòmetres. Si la carretera seguia en bon estat podíem arribar a Namíbia l'endemà al migdia i en cas contrari al cap de dos dies. Era una mica frustrant, perquè la gent no ens sabia donar cap resposta convincent sobre l'estat de les pistes, sovint ens deien que les pistes eren bones i acabaven essent terribles o que eren dolentes i resultaven ser passables. El segon dia a la tarda, mentre l'Alexandra m'avisava contínuament "suaument, que estàs entrant a un forat", una moto es va situar al costat nostre. Era en Tim. Al vespre varem sopar junts i varem beure una cervesa conversant sobre els nostres viatges i sobre com guanyar diners en ruta: escrivint i fent fotos en el meu cas o fent reportatges en el seu. Tot i que circulàvem a diferents velocitats, ens varem retrobar altre cop el tercer dia i també avui a la frontera. Avui ens hem tornat a despertar d'hora amb la intenció de tornar a conduir tot el dia en direcció Sud, el més ràpid possible però amb la velocitat limitada per l'Alexandra preocupada per no tenir cap problema amb el cotxe. La pista ha anat millorant davant la nostra incredulitat. No enteníem perquè en Ben i la Maria ens havien descrit aquella pista com a terrible. Hi havia molts trams acabats d'arreglar i altres encara en obres i aquesta era l'única explicació que se'ns acudia. De totes maneres seguíem pensant que davant nostra la pista s'esquerdaria. Quan només faltaven 120kilometres per la frontera he pensat: "podem arribar en 2 hores o en 24 hores, qui sap?". I al final, hem arribat el mateix migdia a la frontera i hem tornat a manifestar la nostra alegria cantant "we are the champions". Hem creuat la frontera d'Angola sense que ens posessin cap multa per tenir el visat caducat de 3 dies. Però contràriament al què ens esperàvem ens hem trobat els problemes a la frontera de Namíbia. Windhoek (veure sobre mapa) 23/07/2007: Varem allargar els passaports entre les desenes de mans que també volien segellar els seus documents i finalment un oficial els va agafar. Va segellar el meu passaport, però al obrir el de l'Alexandra va comentar: - Els ciutadans de Romania necessiten visat d'entrada i no es pot obtenir a la frontera. - I què podem fer? - Vaig preguntar. - Tornar a Luanda i tramitar-lo des d'allà - va respondre l'oficial. - Però no podem tornar a entrar a Angola, tenim el visat caducat. No hi ha cap altre opció? - No, no hi ha cap altre opció. Heu de tornar a Luanda. Jo vaig insistir que hi havia d'haver alguna altre solució perquè no podíem ni volíem tornar a entrar a Angola. Però l'oficial es va enfadar amb mi perquè dubtava de la seva paraula i perquè segons ell em mostrava orgullós. Al final vaig haver de marxar a fora per no empitjorar les coses i l'Alexandra va haver de quedar aguantant els crits de l'oficial que clamava que per culpa meva ens hauríem de quedar entre les dues fronteres amb amenaces de presó. L'Alexandra va sortir histèrica però esperançada que malgrat tot les coses es redreçarien. Al final, l'oficial es va suavitzar i va explicar a l'Alexandra que en realitat hi havia una altre solució. Es podia tramitar el visat des de la frontera, però hauríem d'esperar entre les dues fronteres fins al dilluns al matí, quan vindria un oficial de rang superior. Jo vaig poder creuar la frontera per a comprar menjar. Al cap de poc de tornar-ne, va aparèixer una noia polonesa que viatjava en direcció Angola, però no en tenia visat s'havia quedat en una situació similar a la nostra. La Mónica, que així es deia, era una mica - per no dir molt - esbojarrada, parlava molt i tenia el projecte de viatjar fins a Europa fent autoestop, posseint només amb 400€. Nosaltres vàrem desaconsellar-li la ruta de l'Àfrica Central, on només els visats se li menjarien tot el pressupost i al final va semblar que canviava de plans per a tornar a Europa per l'Àfrica de l'Est o bé agafant l'avió. Avui dilluns l'Alexandra s'ha presentat davant l'oficial que li havia de solucionar el problema, qui amb no massa interès ha dit que li podien tramitar un visat de transit de només 3 dies. Per a mi ha estat el cop més dur del viatge. Tenia totes les esperances posades en relaxar-nos durant unes quatre o cinc setmanes visitant alguns dels Parcs Naturals i dels meravellosos paisatges de Namíbia. Hem hagut d'anar a un poble a 60km de la frontera perquè li estampessin el visat al títol de viatge, tornar a la frontera perquè li posessin el segell d'entrada i marxar altre cop per la mateixa carretera direcció Windhoek. Ens hem tornat a trobar en una carretera, circulant a contrarellotge per arribar el més aviat possible a la capital per a tramitar el visat de Sud-àfrica i per a intentar ampliar el visat de 3 dies de l'Alexandra. Hem estat conduint fins a les deu de la nit, malhumorats i pessimistes sobre la nostra situació al sud del continent. L'únic consol ha estat l'excel·lent carretera i la visió de diversos animals salvatges il·luminats pels fars del cotxe. 25/07/2007: Ahir vàrem anar a primera hora a l’ambaixada de Sud Àfrica i al veure el passaport de l’Alexandra – sense pàgines en blanc – ens van comunicar rotundament que no podien tramitar el visat pel seu país (L’únic país on l’Alexandra pot obtenir un nou passaport per a continuar el viatge). Vàrem anar a l’ambaixada d’Espanya per a cercar suport consolar i molt amablement varen deixar que l’Alexandra truqués a la seva ambaixada de Romania a Angola – estaven sorpresos que no ens deixessin passar amb el títol de viatge – i a Sud Àfrica – on no hi havia ningú que la pogués atendre -. L’ambaixador de Romania a Angola ens va comentar que faria algunes trucades per arreglar la situació i vàrem tornar a l’Ambaixada de Sud Àfrica on es van quedar astorats que ens tornéssim a presentar. Ens van tornar a negar cap possibilitar d’entrar a Sud Àfrica, tot i que, quan l’Alexandra va començar a plorar de desesperació, la noia que ens atenia ens va proposar d’anar a al departament d’immigració de Namíbia on podríem tramitar un document similar al títol de viatge. Entretant, feia dos dies que la bateria del cotxe estava completament gastada, només podíem engegar el cotxe empenyent-lo en una baixada o ajudant-nos de la bateria d’algun altre cotxe. Davant la dificultat de moure’ns amb llibertat per la ciutat, el següent pas va ser canviar la bateria. Després vàrem anar a immigració però ens van demanar que ens presentéssim l’endemà al matí. Avui hi hem anat i després de força paperassa i burocràcia han entregat el document requerit. També ens han informat que difícilment ens podran augmentar la validesa del visat de l’Alexandra que caduca demà. A continuació hem anat a l’ambaixada de Sud Àfrica on sorprenentment han refusat el nou document. El supervisor no ens ha volgut ni rebre i hem tornat a l’ambaixada d’Espanya a fer noves trucades. L’ambaixador romanès a Sud Àfrica ha expressat que no podia fer res per a ajudar-nos . L’ambaixador a Angola s’ha preocupat altre cop (de fet, ens trobàvem en aquesta situació perquè l’ambaixador ens havia fet un títol de viatge pensant erròniament que ens obriria totes les portes). L’ambaixador ens ha comentat que trucaria a l’ambaixada de Sud Àfrica, però a mitja tarda hem rebut una trucada del supervisor anunciant-nos que malgrat tot, no podia fer res per a solucionar el nostre problema i que així mateix ho comunicaria a l’ambaixador de Romania. Però miraculosament al cap de cinc minuts, ha tornat a trucar-nos el supervisor demanant-nos que ens presentéssim a l’ambaixada amb tots els documents. El supervisor ens ha rebut molt amablement i s’ha disculpat amb una bona excusa que no ens hagués rebut al mati. Hem estat comentant el problema i finalment ha proposat d’enganxar el visat de Sud Àfrica en una pàgina del passaport reservada al govern Romanès, sempre i quan rebés un fax de l’ambaixador de Romania permetent-ho i que Pretòria també ho consentís. Hem marxat mig esperançats que les coses es solucionarien aviat, tot i que jo em sentia desanimat i trist per tots els problemes passats i davant la incapacitat de visitar Namíbia. En obtenir el visat haurem de tornar a marxar corrents cap a Sud Àfrica degut a la probable impossibilitat d’allargar el període del visat de l’Alexandra a Namíbia. 26/07/2007:
Hem rebut el fax de l'ambaixador de Romania i l'ambaixada de Sud-àfrica també ha rebut el consentiment de Pretòria i segons ens ha comentat el supervisor, demà tindrem el visat al passaport de l'Alexandra. Per fi, el principal problema estava solucionat. Ara faltaven resoldre molts altres problemes secundaris, com per exemple canviar l'oli i filtres del cotxe que molt amablement ens ha fet un taller, malgrat ens donaven hora per d'aquí una setmana. I per la tarda ens hem relaxat. Hem tornat a fer el turista des de feia molt de temps. L'Alexandra ha anat a passejar per botigues i grans magatzems i jo a visitar esglésies i museus. Windhoek no sembla una ciutat africana. Quan hi vàrem entrar fa uns dies la vàrem identificar amb Copenhaguen. La ciutat és neta, ordenada; amb grans avingudes ben asfaltades i flanquejades per moderns edificis i parcs verds; amb alguns carrers per a vianants, centres d'informació turística, venedors d'art Africà importat, i molts blancs passejant, alguns dels quals ens han comentat que el país està molt pitjor ara que anys enrere (a Namíbia també hi havia hagut apartheid), un pensament similar als Sud-africans. South Africa frontera (veure sobre mapa) 28/07/2007:
L'Alexandra ja tenia el visat de tres dies caducat, però després de recollir el visat de Sud-àfrica, l'oficina d'immigració de Windhoek ens va permetre arribar a la frontera l'endemà, dissabte, al matí. Però nosaltres ens hem permès un parell de visites turístiques pel país i hi hem arribat avui, diumenge, a la nit. Aquestes visites m'han obligat a conduir molts més quilometres per carreteres i pistes, que tot i ser excel·lents, comencen a pesar sobre la meva esquena adolorida per tantes curses africanes. Però per sort, a Sud-àfrica que ens podrem relaxar per fi (creo els dits). El dissabte vàrem visitar les dunes de Sossusvlei endinsant-nos per una llengua de terra per on pasturen austruços, antílops i òrixs rodejats per grans dunes de sorra. Quan no vàrem poder avançar més, vàrem fer una caminada entre les dunes fins a arribar a una vall que alguna vegada deuria haver estat inundada, amb el terra esquerdat com un puzle i alguns pocs arbres ressecs. També vàrem descobrir el petit i interessant canyó de Sesriem, però ni molt menys tant espectacular que el canyó del riu peix (Fish river Canyon) que hem visitat avui diumenge; un impressionant i profund canyó que serpentejava pel mig d'una àrida planícia, això sí, no hi havia riu ni peixos. Bitterfontein (veure sobre mapa) 01/08/2007:
Sí, per fi ens hem començat a relaxar. S'han acabat les curses i hem començat a conduir amb plaer, pocs quilometres cada dia, gaudint del paisatge i descobrint bonics paratges. Abans però, vàrem fer una petita parada tècnica al poble Springbok, per a comprar queviures, roba de rebaixes, gas per l'autocaravana (aquí és hivern - primavera i comença a fer fred) i per a operar l'Alexandra. En arribar a Springbok l'Alexandra va descobrir sota el dit petit del peu un granet negre i indolor amb un forat al centre que tenia pinta de paràsit. I efectivament, vàrem anar al metge i amb una agulla en va treure una larva de mosca, o d'algun bitxo més gran, perquè l'animal en forma de cuc blanc mesurava casi un centímetre de llarg. A Springbok ens va començar a sorprendre la fisonomia dels Sud Africans, de trets asiàtics (després he llegit que al segle disset es van portar esclaus de l'est d'Àsia a Cape Town). També hi ha blancs, que com a Namíbia acostumen a dirigir els negocis. Hem observat alguns homes conduint tot-terrenys, escoltant musica country i lluint barret de cow-boy, una imatge calcada a les llegendes contades dels Estats Units. Potser no és d'estranyar si pensem que la història dels dos països té molts paral·lelismes. Els anglesos colonitzen un nou continent on ja hi havia altres nadius vivint. Després d'un temps lluitant contra els nadius, els colons volen la independència d'Anglaterra i esclata una guerra. Els dos nous països independents prosperen gràcies als esclaus, però amb el temps es consolida una lluita a favors dels drets humans i finalment la dignitat s'imposa. Potser, una de les diferències més importants en aquesta història és la proporció de negres i blans que n'ha quedat, on en el cas de Sud-àfrica poc més d'un 10% són blancs, tot i que continuen posseint la major part de la riquesa del país. Els darrers dos dies ens hem perdut per petites pistes al sud de Springbok fins a un poble coster, una regió famosa per les flors que floreixen en primavera. Havíem arribat dues setmanes abans (les dues setmanes que podríem haver estat visitant Namíbia), però ja hi començava a haver moltes flors, il·luminant alguns prats de tonalitats violeta, groc, vermell, blanc, taronja, blau,... Els paratges eren excel·lents. L'únic defecte en comparació amb Namíbia era la gran quantitat de camps ballats i la conseqüent inexistència d'animals salvatges creuant la carretera (a excepció d'una tortuga). Cap town (veure sobre mapa) 04/08/2007:
Hem estat tres dies circulant cap al Sud, direcció a Cape Town, sense presses i conduint poques hores al dia, tot i que no sempre pel camí més curt. El primer dia, tot i que era gris i plujós, ens vàrem dirigir cap a les muntanyes de Cederberg amb l'esperança de fer alguna caminada l'endemà. Però per alegria de l'Alexandra, tot just sortir de l'autocaravana per a fer l'excursió, va començar a ploure altre vegada. Vàrem seguir la carretera direcció a Ceres, transcorrent per una gran vall amb vistes impressionants - tant per les muntanyes com per la climatologia. I avui hem seguit amb el dia assolellat creuant un pas de muntanya on hi havia babuins i passejant a la tarda pel poble de Paarl. Ens ha sorprès, que a Paarl només hi veiéssim blancs. A les afores hi havia barriades pobres on semblaven viure els negres, però al centre no n'hi havia cap, ni pel carrer ni a un bar molt concorregut on hem pres una beguda. Ens ha sorprès, però els motius semblaven evidents al conèixer la història de la zona. La meitat Oest de la província de Cape Town va ser declarada durant l'apartheid "zona preferentment blanca", i conseqüentment es va prohibir la construcció de noves cases per a negres o la contractació de negres si no es demostrava que no hi havia cap blanc disposat a fer el treball. 14/08/2007:
Ja fa més d'una setmana que vàrem arribar a Cape Town i encara ens hi estarem una altre setmana o més. Des de feia temps, Cape Town estava marcat en el mapa com una parada tècnica. D'una banda l'Alexandra havia de renovar el passaport; vàrem anar a la seva ambaixada, va completar els formularis necessaris, els va enviar per missatgeria a Romania i avui ha telefonat el seu germà dient que a la policia no accepten un formulari perquè està mal segellat per l'ambaixada, és a dir, haurem de repetir el procés. D'altre banda, el cotxe necessitava unes quantes reparacions per a poder seguir el viatge sense problemes (o amb menys problemes): arreglar l'estàrter; afegir un tros del tub d'escapament; subjectar una part del radiador que estava mig caiguda; desmuntar i treure la nevera de l'autocaravana perquè la reparessin; i algunes altres petites reparacions que segurament deixarem per més endavant. De totes maneres, Cape Town també es mereixia una llarga estada, i entre gestió i reparació també hem tingut temps de relaxar-nos i gaudir d'aquesta encisadora ciutat i la seva gent. Vàrem arribar el diumenge passat, un dia assolellat que magnificava la panoràmica de la ciutat de gratacels davant el mar i petites cases estenent-se fins la falda d'una impressionant muntanya escarpada i plana pel capdamunt (table mountain). Vàrem passejar per un gran centre comercial i recreatiu davant el port, on hi havia alguns espectacles de carrer interpretats per negres (o acolorits) davant una majoria d'espectadors blancs. A la tarda vàrem pujar amb el cotxe fins a View Point on hi ha una bona vista sobre la ciutat rodejada per l'oceà. Al baixar del cotxe, un home amb dues nenes es va quedar mirant el mapa imprès a l'autocaravana i es va començar a interessar pel nostre viatge. Vàrem respondre algunes preguntes i desprès li vàrem preguntar si sabia algun lloc segur on aparcar l'autocaravana durant la nit. Ens va proposar d'aparcar-la davant de casa seu, una mica a les afores i així ho vàrem fer. Hem passat uns dies molt agradables amb en Johan i Maryna Botha i les seves filles Nina i Nicola. Durant el dia hem estat corrent amunt i avall per la ciutat, però cada vespre hem tornat a aparcar davant de casa seva i hem passat unes bones vetllades amb ells mantenint algunes converses molt interessants. Em vaig interessar sobre l'apartheid, no sense abans preguntar-los si era un tema tabú, i em van respondre molt obertament les meves preguntes produint-se alguns desacords familiars, entre en Johan i la mare de la Maryna, la Saarah. En Johan opinava que el govern durant l'apartheid no va fer res de bo i que si no hagués perdut tantes energies mantenint separades les comunitats negres i blanques actualment Sud-àfrica es trobaria al nivell d'Austràlia. La Saarah opinava en canvi, que el govern durant l'apartheid havia fet coses molt positives que el govern actual pot destruir i que d'altre banda la segregació racial ja havia estat iniciada pels anglesos amb cartells del tipus "only whites". El que sí va acceptar la Saarah és que el govern durant l'apartheid hauria d'haver potenciat més l'educació de la comunitat no blanca perquè actualment, la comunitat negre reclama les mateixes oportunitats educatives i de treball però no tenen la mateixa base (un 45% dels sud-africans són analfabets). La Saarah treballa com a professora de música en una bona escola. Al acabar la segregació racial l'escola va obrir les portes als alumnes no blancs, però aquests - segons la Saarah - no tenien la base educativa dels blancs i el nivell de tota la classe va baixar. No em van sorprendre les explicacions de la Saarah, perquè molts professors a Europa es queixen de problemes similars deguts a la immigració. Vaig pensar que Sud-àfrica està sortint d'un fosc període de racisme, però potser Europa hi està entrant... La família Botha em van seguir explicant la situació del país després de la finalització de l'apartheid. Hi ha negres no tenen preparació per a ocupar determinats llocs de treball però hi ha lleis de discriminació positiva i accedeixen a bones posicions per davant d'altres blancs més ben preparats. Passa el mateix a la universitat, on la nota de tall d'entrada pels blancs és més alta que pels que no ho són. En Johan opinava que tot i ser una mesura dràstica potser era una bona acció que equiparar una mica més les dues comunitats i crear una classe mitja negre productiva pel país. De totes maneres, encara falta molt per a fer, el govern (negre) segueix polítiques liberals que beneficien els rics (generalment blancs) i mantenen a la pobresa moltes barriades marginals, amb una educació i serveis sanitaris molt deficients. Aquestes barriades marginals, l'únic consol que tenen després de l'apartheid és d'haver guanyat la llibertat tot i seguir en la misèria. La família Botha descrivia la Sud-àfrica actual com una petita Europa dins d'Àfrica, on pots trobar zones molt desenvolupades (com Cape Town) pròximes a pobles tribals que segueixen ancorats al passat, vivint amb les seves tradicions, rituals, iniciacions,... Aquesta Àfrica i Europa estan obligats a entendre's i a evolucionar conjuntament, tot i que no serà tasca fàcil. Abans el govern només s'havia de preocupar de mantenir una infraestructura per a 6 milions de blancs, però actualment, amb els mateixos ingressos, s'han de preocupar d'un país de 45 milions habitants. No ens hem tancat amb la família Botha, també ens hem trobat amb altres persones que hem contactat a través de Couchsurfing (www.couchsurfing.com). Vàrem quedar amb la Mandi, una jove estudiant d'arts gràfiques, colorada, nascuda a Springbok i emigrada a Paarl un cop finalitzada l'Apartheid. A Paarl, la Mandi es va sentir una mica fora de lloc, doncs vivia al mig del barri blanc, tot i que, amb el temps va fer amics i ara s'hi sent a gust; d'altre banda tampoc observa racisme, doncs actualment està molt mal vist. La Mandi també ens va explicar què significava ser colorada. Segons el registre de la població durant l'Apartheid es definien tres grans grups racials: "blancs", "colorats" i "natius". Els "colorats" eren classificats en diferents grups segons els seus orígens xinesos, indis, mulats,... Els "natius" també estaven classificats en uns altres 8 grups segons la tribu de la qual provenien. En qualsevol cas, els "colorats" i els "nadius" eren considerats una classe inferior - els "nadius" encara més inferiors que els "colorats" - i se'ls tancava automàticament algunes portes, com per exemple la bona educació o les bones oportunitats de treball. D'altre banda, s'intentava mantenir separats o segregats tots els grups socials entre ells (els colorats també separats dels nadius). Una altre noia de Couchsurfing que vivia a prop d'una platja al sud de Cape Town (des d'on vàrem poder observar algunes balenes i foques) ens va invitar a una festa a casa seva. Allà vaig parlar amb la Jessica, una noia de Johanesburg que em va explicar les diferències entre la capital (materialista, competitiva, racialment conflictiva) i Cape Town (relaxada, lenta, integrada). La Jessica - blanca - també opinava que durant l'apartheid el govern tenia més diners i que per tant els negres menjaven millor, tenien casa, millor sanitat,... La Fikiswa, una noia negre que treballava per a una ONG als barris pobres, em va confirmar que actualment hi ha molta pobresa i inseguretat, però que abans també, amb la diferència que com a mínim ara el govern no et mata. De totes maneres, encara que sigui lent i complicat, l'estat està fent passos i accions per a millorar la vida d'aquestes persones, amb més neteja, millors escoles, millors centres mèdics,... ‹ Anterior (16/06/2007) MES Següent (2007-08-15)› ‹ Anterior (2007-07-12 - RD Congo) PAÍS Següent (2007-07-21 - Namibia)› |
|
