| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (17/11/2007) MES Següent (2008-01-16)› ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya) PAÍS Següent (2008-01-14 - Sudan)› Ethiopia Adis ababa (veure sobre mapa) 17/12/2007:
Hem romàs una altre setmana a Addis Abeba amb l’esperança d’aconseguir el visat pel Sudan, però avui dilluns, després d’haver estat telefonant i visitant l’ambaixada cada un dels anteriors dies, ens han tornat a comunicar que no havien rebut cap resposta des de Khartum. Amb més insistència, avui he preguntat si hi havia cap manera per a accelerar l’obtenció del visat i llavors, un dels caps ens ha informat que si tramitàvem el visat d’Egipte avui, ens podrien tramitar un visat de trànsit de 15 dies. I ha segut explicant que si no obteníem el visat avui, hauríem d’esperar més d’una setmana perquè l’ambaixada tanca fins al 27 de desembre per les festes musulmanes de Nadal. Hem corregut cap a l’ambaixada d’Egipte on ens han comunicat que a les tres tindríem el visat. Hem pagat una mica més del preu oficial establert en un paper penjat a la paret, però no m’he queixat, perquè a les tres ja teníem el visat. A continuació hem corregut cap a l’ambaixada del Sudan i ens hem presentat davant el cap que ens havia proposat de tramitar un visat de trànsit. Però aquest ens ha enviat a un altre departament i allà ens han comunicat que no ens podrien tramitar el visat perquè tenien massa feina. En la mateixa situació es trobaven una parella austríaca, un home d’Irlanda i una dona sudanesa amb passaport francès que s’ha quedat sense poder visitar la seva família al Sudan per Nadal. Tots els blancs que érem a l’ambaixada hem sortit amb la intenció de tornar-nos a presentar el 27 de desembre a primera hora i dos dies abans, celebrar el Nadal conjuntament. Al conèixer la resposta de l’ambaixada del Sudan hem decidit de visitar el Nord d’Etiòpia aquesta setmana, per tal de no amargar-nos a Addis Abeba. De totes maneres, l’anterior setmana a la capital casi no hem tingut temps ni per a descansar. Al arribar de Harar ens vàrem adonar que la bateria es descarregava massa ràpid i vàrem estar mitja setmana comprovant l’acidesa dels líquids i cercant una nova bateria que s’adaptés al cotxe. L’altre mitja setmana la vàrem dedicar a buscar una roda de recanvi per a una que estava a punt de rebentar. I per acabar-ho d’arreglar, al fi de setmana se m’ha penjat l’ordenador portàtil i he hagut de portar-lo a una petita oficina d’informàtica on m’han recuperat les dades i m’han reinstal•lat el windows i la majoria de programes. De totes maneres, també ens va sobrar una mica de temps per a conèixer una mica més Addis Abeba, contemplant la seva immensitat des de les muntanyes de Entoto i visitant la catedral de Sant Jordi (o St George) dedicada al mateix patró de Catalunya, el sant a cavall matant el drac. Al entrar a la catedral octogonal vaig haver-me de descalçar per a poder caminar per sobre les catifes. En algun racó hi havia un grup d’homes entonant un cant ininterromput, rítmic i hipnòtic. Vaig anar apartant les cortines que separaven cada octau fins a trobar-me amb un grup d’uns 15 o 20 homes coberts amb un mantell blanc, alguns amb turbant, repenjant-se en un bastó i fent espetegar rítmicament un instrument de metall. Dos homes acompanyaven la melodia asseguts i picant dos grans tambors amb les mans. Vaig quedar-me una bona estona observant i escoltant els cants, encisat pel què semblava una cerimònia hindú o musulmana en una església cristiana. Lalibela (veure sobre mapa) 23/12/2007:
Si a un cantó de la balança poséssim la visita a Lalibela i a l’altre els 20$ de l’entrada, els 1400 terribles kilòmetres recorreguts en 4 dies de conducció (40 hores al volant), els 70$ de dièsel i les averies del cotxe (quatre punxades que hem anat arreglant pel camí, el gat per a canviar les rodes espatllat, la protecció tocant altre vegada el motor, la nevera altre vegada sense funcionar, dos fusibles canviats i possible averia elèctrica), jo em decantaria definitivament per la visita a Lalibela, però l’Alexandra hagués preferit indubtablement quedar-se a Addis Abeba. Però jo sí les vaig visitar i en vaig sortir encisat. Les esglésies de Lalibela, van ser tallades a la roca a l’any 1200 representant la Terra Santa com a resposta a la captura de Jerusalem pels musulmans. Quatre de la desena d’esglésies estan completament descobertes pels quatre costats, excavades dins d’una massa rocosa, amb gruixudes parets i grans columnes suportant el pes del sostre que es troba nivell de la roca original. L’espectacle arquitectònic és meravellós, és impressionant la quantitat de metres cúbics de roca que van haver buidar per a deixar al descobert les esglésies. Vaig sentir a un guia comentar que hi havien treballant uns 40.000 obrers, i aquest nombre em va confirmar el pensament que l’obra havia d’haver estat una feina de formigues. La primera Església que vaig visitar va ser la meravellosa Bet Giyorgis (Església de Sant Jordi), que es diu que va ser construïda després de la visita que el Sant va fer a Lalibela muntant el seu cavall blanc. Bet Giyorgis és la peça mestra de Lalibela, la icona d’Etiòpia; està apartada de la resta d’esglésies, excavada en una pendent rocosa des de la qual es pot apreciar perfectament el seu origen de la roca. Vaig baixar per un passadís de roca tallada i vaig creuar dos porxades fins al pati que rodejava l’església. Havia arribat una mica massa d’hora, perquè l’església estava tancada, però em vaig esperar repenjat a un passadís de pedra, al final del qual hi havia un grup d’homes i dones reunits i darrera una cortina una dutxa. Les dones en sortien tremolant i amb el cabell mullat i un capellà les beneïa refregant-los una creu de fusta per la cara i l’espatlla. Tot i trobar-nos en una església cristiana ortodoxa, tots ells es saludaven amb un “salam”, com si en una mesquita a Catalunya els creients s’acomiadessin amb un “adéu”. Quan els homes es van començar a dutxar a mi també em van oferir jovialment de dutxar-me, però jo vaig refusar rient. Quan van acabar vaig fer una ullada darrera la cortina, esperant observar un rajolí d’aigua caient per algun canal excavat a la roca, però hi havia una simple aixeta que va trencar tot el misticisme del moment. Més tard vaig poder visitar la meravellosa església i totes les altres, convencent-me que el viatge a Lalibela havia valgut la pena. A més a més, tots els problemes mecànics patits durant el viatge a Lalibela tampoc han estat del tot negatius, ja que hauria estat molt pitjor sofrir-los de camí al Sudan. A Addis Abeba tenim l’Andrea Rossetto, un amic d’en Claudio, que té un taller on treballen molt professionalment i econòmicament. Hauré de preguntar a l’Andrea què pot haver passat amb les quatre punxades, a dues rodes diferents, una de les quals era nova. D’altre banda, penso demanar a l’esponsor Ultraseal que m’envií el seu producte anti-punxades, perquè des de que hem canviat les rodes hem patit sis punxades, i en l’anterior part del viatge per l’Àfrica de l’Oest i Central només n’haviem patit una. Finalment, un altre punt a favor a la visita de Lalibela ha estat el paisatge, que malgrat que en molts moments la carretera no ens el deixava gaudir, sempre era esplèndid. Vàrem creuar serralades, altiplans, valls,... amb els camps segats i la palla amuntonada, i petits poblats de cases de pedra, algunes de forma rectangular (a prop de Addis Abeba), i d’altres de circulars (a prop de Lalibela). En tot moment també apareixien nens corrents dels camps saludant-nos i demanant-nos diners, i alguns adults també. No crec que ningú dels que ens demanen diners hagi rebut mai quelcom d’un blanc, tot i així tenen la convicció o creença que els blancs regalen diners o coses gratuïtament. Alguns demanen diners bastant agressivament o corrent llargues distàncies darrera l’autocaravana, i quan els encarava i els deia que “no” es quedaven ben sorpresos. Nosaltres casi mai hem regalat res, tampoc la majoria dels blancs que hem conegut a Àfrica, així doncs, d’on han tret aquesta creença? Suposo que hi deu haver turistes rics que ocasionalment venen a Àfrica carregats de bolígrafs per a regalar als nens (o fins i tot diners) i la història d’un nen rebent un bolígraf o 10 cèntims de dòlar deu córrer com la pólvora per la comunitat i els diferents pobles, igual que la història del que li ha tocat la loteria que anima a la resta a seguir apostant, o demanant. En qualsevol cas, també crec que les ONGs tenen part de responsabilitat, perquè al regalar diners per a realitzar un projecte en una comunitat o poble genera la idea que els blancs regalen diners gratis. També és possible que les donacions dels països blancs durant la fam que va patir Etiòpia a principis del 70 també hagi contribuït a aquesta idea. M’he quedat amb ganes de contrastar aquestes idees amb alguna ONG, doncs teníem oportunitat per a visitar-ne una a uns 600 quilòmetres de Lalibela, però vist l’estat de les carreteres, hem descartat la visita. Mentrestant, nosaltres seguirem desil•lusionant el nens, sense regalar diners ni bolígrafs, tot i que ocasionalment seguirem regalant les botelles d’aigua buides o menjar a punt de fer-se malbé. Adis ababa (veure sobre mapa) 31/12/2007:
L’Alexandra tenia ganes de celebrar el Nadal a Addis Abeba i per aquest motiu havíem estat corrent per arribar a Lalibela, vaig visitar les esglésies en 24 hores i vàrem tornar també escopetejats cap a Addis. Vàrem arribar a Addis el dilluns 24 al matí i ens vàrem reunir amb en Michael, la Stephania, i la seva petita filla Maria (la parella d’austríacs que ens havíem trobat a l’ambaixada del Sudan feia uns dies). Amb ells vàrem visitar un altre grup de viatgers a un hotel d’Addis per a organitzar algun sopar o dinar de Nadal conjuntament, però aquests ja havien comprat menjar pel seu sopar. Malgrat tot, ens van invitar després de sopar per a fer unes copes, però al vespre l’Alexandra es va trobar malament (hi ha una passa de grip per Addis) i ens vàrem quedar a casa d’en Claudio mirant pel•lícules a l’ordenador. En qualsevol cas, l’endemà dia 25 sí vàrem fer un dinar de Nadal a una pizzeria amb en Michael, la Stephania, i la Maria. Tot i que el Nadal fos una tradició casi sagrada per a l’Alexandra, crec que ella també està sofrint el típic desarrelament dels viatgers, ens el qual els esdeveniments emotius de la terra d’origen (festes, tradicions, conflictes polítics, partits de futbol,...) perden importància. A mi ja fa temps que em passa el mateix, navegant entre dues cultures sense identificar-me en cap d’elles. El dimecres 26 vàrem passar tot el dia al taller de l’Andrea Rossetto, arreglant els desperfectes del cotxe causats pel viatge a Lalibela. Al mateix dia, tota la meva família estava reunida a Barcelona celebrant el Nadal. És curiós però, tot i haver rebut una trucada dels meus pares feia dos dies desitjant-nos un bon Nadal, no vaig pensar en la meva família reunida fins ara que escric el diari (més conseqüències del desarrelament). Vàrem haver de passar la nit al taller, perquè havien enviat l’estàrter del cotxe a netejar i no estaria llest fins l’endemà al matí (en realitat l’estàrter tenia un problema més greu, però vaig decidir de solucionar-lo més endavant). El dijous 27 al matí, vàrem agafar un taxi cap a l’ambaixada del Sudan. Era el primer dia que obrien després de 10 dies de festa. Abans de tancar el dia 17, ens havien comunicat que el dia 27 podríem tramitar el visat de transit i que el podríem recollir l’endemà. Però només el vàrem poder tramitar, perquè a la tarda ens varen comunicar que tot i que els nostres visats estaven acceptats, no el podríem pagar fins al dia 31 i passar-los a buscar al dia 1 de gener del proper any. Així doncs, ens van sobrat uns altres 3 dies a Addis Abeba, sense cap altre desperfecte a reparar ni cap altre atracció a visitar. En la mateixa situació es trobaven en Michael, la Stephania i la seva petita filla, així doncs vàrem compartir l’espera amb ells, decidits també a compartir el cap d’any. Vàrem seguir acampant a casa en Claudio, però cada matí vàrem moure l’autocaravana fins a l’hotel on s’allotjaven els austríacs i passàvem l’estona amb ells, conversant o jugant a bàdminton amb unes raquetes seves. En Michael és un noi que aviat complirà els 30 anys, molt treballador i apanyat, i pel que sembla molt requerit a Àustria per a solucionar o construir qualsevol cosa. La Stephania és noia de 20 anys, senzilla i vegetariana, que poc després de conèixer en Michael es va quedar embarassada. Tot i així, pocs mesos després de tenir la nena van fer un llarg viatge per la Índia, i després de treballar una mica més a Àustria, es van embarcar a un viatge per terra fins a Etiòpia (no més lluny perquè el motor de la seva autocaravana amb prou feines aguanta). La seva filla Maria és una nena de 20 mesos alegre i extravertida que sempre encisa el cor dels Etíops. De moment la Maria està força mimada, perquè amb els seus ullets i somriure aconsegueix qualsevol cosa que demani, encara que sigui un caramel d’un nen pobre que en vengui pel carrer o una banana d’una fruiteria. Avui dia 31, l’últim dia de l’any, era el dia d’anar a pagar el visat pel Sudan. Hem arribat a l’ambaixada al matí, 30 minuts més tard de l’hora oficial d’obertura. A fora hi havia uns 500 etíops (els vaig comptar aproximadament) també esperant per a entrar. Els guardes ens han deixat esperar a prop de la porta d’entrada (els blancs tenen prioritat), tot i així, hem hagut d’esperar unes dues hores sota d’ardent sol. Juntament amb nosaltres i els austríacs hi havia altres blancs de diferents nacionalitats: alemanys, belgues, holandesos, anglesos,... també una xinesa i dues coreanes que es van conèixer a l’ambaixada. Definitivament, l’ambaixada de Sudan és el meeting point (punt de trobada) dels estrangers a Addis Abeba. L’espera de les 500 persones davant l’ambaixada em m’ha semblat una vergonya denunciable, però després he recordat haver vist cues similars enfront d’ambaixades europees, per tant, no em podia queixar. Al obrir-se la porta, l’Alexandra i els austríacs s’han pogut colar, però degut a la caòtica aglomeració posterior, l’oficial no ha deixat entrar a ningú més i jo m’he quedat a fora. Els guardes han començar a aclarir l’entrada a cops de bastó i han aconseguit formar dues cues a banda i banda de la porta, la majoria dels quals de ben segur no entrarien avui. L’ambaixada del Sudan havia estat tancada pels etíops durant 15 dies i aquesta era la raó de les excepcionals aglomeracions. D’altre banda, la gran quantitat d’etíops que demanen el visat del Sudan sembla ser un dels principals motius de la dificultat d’aconseguir el visat sudanès des d’Addis. Tots els estrangers, incloent els etíops, necessiten l’aprovació de Khartum per a tenir el visat de turisme. En canvi, des d’Egipte, en 24 hores t’entreguen el visat. Hi ha viatgers que volen a Egipte des d’Addis per a aconseguir el visat i després poder seguir el viatge per terra des de Etiòpia. Al cap de mitja hora observant els policies posant ordre a les cues, l’oficial de la porta m’ha deixat entrar. Tots els blancs estaven esperant per a pagar davant una taquilla que estava tancada. Finalment hem pogut pagar i a última hora hem pogut entregar els passaports perquè al dimecres dia 2 (en comptes del dimarts) ens retornin els passaports amb el visat. Desprès de comprar menjar i begudes hem anat a l’hotel on s’hostatjaven els austríacs, per a celebrar amb ells el fi d’any. Tot i que havíem anunciat la nostra arribada a l’hotel, l’aparcament que havíem reservat al costat de l’autocaravana d’en Michael i la Stephania estava ocupat per dos cotxes. L’Alexandra ja estava una mica de mal humor, però aquest contratemps l’ha enfadat de sobre manera. La tarda ha anat passant però els cotxes no marxaven, i la fúria de l’Alexandra ha seguit en augment, insultant els treballadors de l’hotel i sense parlar-me a mi perquè jo acceptava la realitat i no la defensava. L’Alexandra estava de tant mal humor que en un moment que he anat a comprar cerveses amb en Michael, aquest m’ha preguntat innocentment “seguiràs el viatge sol quan no aguantis més l’Alexandra?”. Finalment ha aparegut un dels conductors i ha aparcat el seu cotxe fora de la nostra plaça assignada, però l’altre cotxe, un taxi, ha seguit al mateix lloc. Observant que el taxista no arribava i que l’enfadament de l’Alexandra no disminuïa, els treballadors de l’hotel han obert el taxi amb unes pinces i han pogut apartar el cotxe. Així doncs, finalment he pogut aparcar l’autocaravana al costat dels austríacs. Tot i així, l’Alexandra no s’ha calmat i ha seguit empipada i cridant histèricament als treballadors de l’hotel, tant, que aquests m’han demanat de marxar de l’hotel. Però jo els he demanat un moment per a arreglar les coses, i mentre en Michael els invitava a un whisky jo he complert una de les amenaces que mes terroritzaven l’Alexandra i he tallat la cua d’en Tuki, el seu elefant de peluix. Això ha tranquil•litzat l’Alexandra, tot i així no hem tingut un dels fi d’anys més feliços, amb unes tres cerveses i mitja botella de whisky. 02/01/2008:
Després de la malaurada nit de cap d’any, vaig comunicar molt seriosament a l’Alexandra que si tenia una altre crisis de nervis ens ho deixaríem. Des de Zàmbia ja havia tingut 5 crisis de nervis en diferents situacions i jo no em veia en cor de suportar-ne cap més. L’Alexandra és com una nena malcriada que quan les coses no són com ella vol es posa a cridar o plorar: quan hem no pogut aparcar al costat dels Austríacs, quan no va voler moure l’autocaravana per a visitar un amic a les afores de Nairobi, quan ens vàrem trobar a la platja de Diani Beach sense poder aparcar en un lloc tranquil, descansar, quan vaig encallar el cotxe anant cap el poble de Livingstònia a Malawi, quan em vaig desviar abans de Lusaka per a visitar un fort que apareixia al mapa,... En qualsevol cas, la tensió sembla que s’ha anat suavitzant avui, quan per fi hem pogut recollir l’esperat visat del Sudan (feia més d’un més que l’havíem sol•licitat) i hem començat a fer camí cap a Bahir Dar, on esperem relaxar-nos amb els austríacs. Hem anat deixant Addis Abeba enrere amb un estrany sentiment de culpa, durant el mes que havíem passat a la capital, no havia realitzat cap entrevista per a prendre el pols al món, tot i que havia tingut forces oportunitats, sobretot amb els amics d’en Claudio. M’he proposat a partir d’ara de prendre’m més seriosament el projecte. Bahar Dar (veure sobre mapa) 08/01/2008:
Bahir Dar és un encantador poble al Sud del llac Tana, just al costat del naixement del Nil Blau que pren les aigües del llac. Des de l’hotel on vàrem acampar podíem anar a capbussar-nos al llac, rodejats de negres que ens observaven com si fóssim una atracció turística. Sovint, l’horitzó del llac era retallar per una fila de pelicans que aletejaven les ales rítmicament. Pel jardí de l’hotel hi havia altres espècies de menuts i curiosos ocells, alguns amb una llarguíssima cua que no vaig poder fotografiar. Vorejant el llac hi havia un bonic passeig, al final del qual vaig descobrir un bar on es reunien desenes de pelicans que esperaven que els tiressin les restes d’algun peix. Bahir Dar era un bon punt per a celebrar un aniversari, i aquesta va ser la sort d’en Michael que va complir 30 anys l’endemà de la nostra arribada. Durant aquests dies, i acompanyats sovint d’alguna cervesa, hem estat conversant de les nostres vides i sobre els nostres projectes i somnis. Michael és un noi senzill que vol viure fora del sistema. Fa pocs anys va estar vivint tres anys en una barraca sense aigua corrent ni electricitat, a prop del bosc, i allà voldria viure tota la vida. Però es queixava que el govern austríac no li permetria complir el seu somni, perquè de fer-ho, el govern li prendria la filla. Jo li vaig explicar la meva situació, completament al revés, els meus pares són els que van anar a viure des de Barcelona a una masia sense aigua corrent ni electricitat. Allà vaig créixer fins als 20 anys, però després dels estudis em vaig integrar al sistema creant una empresa. Pensava que fer la volta al món era una manera de deslligar-me del sistema, però en Michael em va fer notar molt acertadament que seguia completament integrat al sistema: viatjava amb una moderna autocaravana, amb espònsors, escrivint per revistes, pensant escriure un llibre,... El tercer o quart dia a Bahir Dar vàrem anar a visitar les cascades del Nil Blau, a pocs quilòmetres del llac Tana. Tot i la desaprovació de l’Alexandra, vaig oferir als austríacs d’anar-hi els cinc amb la nostra autocaravana. Tot i així, l’Alexandra va saber refrenar els seus nervis i no es va empipar excessivament quan la petita Maria es va pixar al seient o quan la caixa de les bombones de gas es va desenganxar degut a les vibracions del camí. En qualsevol cas, l’Alexandra es va quedar al cotxe mentre jo caminava amb els austríacs fins a les magnífiques cascades. De totes maneres, antigament les cascades havien de ser encara molt més impressionants, ja que bona part de l’aigua del Nil Blau és recollida per una central hidroelèctrica i la imatge està força allunyada de la mostrada als bitllets d’un bir (0,10$). Ahir, després que en Michael m’arreglés desinteressadament la caixa de les bombones de gas, vaig visitar sòl els captivadors monestirs del llac Tana. Vaig compartir una barca de l’hotel amb dues altres parelles de turistes i ens vàrem dirigir al monestir de Entos Eyesu, que no vaig visitar (l’entrada de cada monestir costa 3,5$) per no trobar-se recomanat a la meva guia, però sí que vaig visitar el bonic monestir de Kebran Gabriel fundat al 1321 al mig d’una petita illa on viuen 64 monjos. Allà, observant les boniques pintures de les parets centrals, ens van explicar que els etíops creuen, segons la bíblia, que Jesús era mulat, mescla de blanc i negre. Al voltant de les quatre massisses parets centrals, el monestir estava rodejat per una paret circular i exterior a aquesta, encara sota la teulada de palla, unes boniques porxades de columnes. El monestir de Ura Kidane Meret a la península de Zege tenia la mateixa estructura que l’anterior, però les pintures potser el superaven amb bellesa. Potser per aquest motiu, els voltants estaven rodejats de venedors d’artesania, la qual sempre és cara i sense l’atractiu dels altres països africans. A vespre vàrem conèixer un alemany que viu a Etiòpia des de fa 7 anys. Vàrem començar a parlar de política i ens va explicar la guerra entre Etiòpia i Eritrea podria tornar a explotar, bàsicament per la fallida situació d’Eritrea, el qual no disposa de divises ni per a comprar combustible. Una guerra seria una bona manera per a callar les protestes internes. De totes maneres, la força militar Etíopa està enfocada bàsicament a Somàlia ajudats pels Estats Units. El govern provisional de Somàlia acceptat internacionalment va demanar a Etiòpia el suport del seu exèrcit per a reconquerir el país. Però la raó dels Etíops, no era altre que la d’anular els tribunals islàmics somalis que reclamaven part del territori etíops musulmà de la mateixa ètnia somali i havien condemnat a molt tots els ortodoxos de la regió. De totes maneres, els etíops en general no estan interessats en la polítics, tot i que tampoc estan informants, per exemple, és impossible de saber les baixes militars degudes a la invasió de Somàlia. Avui, a la tarda hem llogat unes bicicletes (0,35$/hora) i hem pedalat cap a les afores del poble, creuant el riu Nil Blau i després dirigint-nos cap al llac fins a una granja esponsoritzada per holandesos que produïen formatge. El formatge era deliciós, però només n’hem pogut comprar 500gr, perquè les altres mides que tenien eren enormes. En qualsevol cas, l’excursió amb bicicleta ha estat una bona manera d’acomiadar-nos de Bahir Dar. Demà ens arribarem a Gondar i al cap de dos dies ens tornarem a trobar els austríacs per a creuar junts el Sudan. Gonder (veure sobre mapa) 10/01/2008:
Abans de marxar de Bahir Dar, una parella d’australians que s’allotjaven al mateix hotel em van demanar de portar-los cap a Gonder i a canvi pagar-nos l’equivalent al bitllet d’autobús. Sabia que no seria del gust de l’Alexandra, però vaig acceptar. En qualsevol cas, al final va estar l’Alexandra la que va mantenir una conversació més estreta amb ells que jo. Mentre circulàvem per la ben pavimentada carretera, vaig veure una bonica roca a fotografiar i em vaig aturar. Tal com ja m’esperava, de seguida van aparèixer una desena de nens corrent de tot arreu demanant diners o bolígrafs. Al tornar de fer la foto vaig entregar una botella d’aigua buida a un dels nens, però al arrencar el cotxe saludant, vaig veure pel retrovisor un dels nens que començava a tirar petades amb força contra l’autocaravana. Enrabiat, vaig parar en sec mentre el nen en qüestió fugia corrents. A l’instant vaig agafar una pedra i l’hi vaig llançar amb punteria, tot i que sortosament no el vaig tocar. Llavors vaig tornar al cotxe amenaçant la resta de nens, els quals van seguit paralitzats després de la nostra marxa. Però aquest no va ser l’únic incident amb els nens. Després de deixar els australians al seu hotel de Gonder, vaig aparcar a una esplanada enfront del recinte reial i l’Alexandra va començar a preparar el dinar. Vàrem dinar i just després, mentre jo estava cagant, un nen va colpejar la porta. L’Alexandra va deixar sonar l’alarma un minut, però instantàniament el nen (o nens) van seguir copejant més fort. El procés es va repetir 3 vegades, sense que els nens deixessin de picar la porta i al final, empipat, descalç i amb el cinturó encara sense cordar, vaig obrir la porta de sobte i vaig atrapar el primer nen que vaig poder, al qual vaig bufetejar un parell de vegades, mentre uns nois grans se’n mofaven més enllà. Al final va resultar que el nen era el més gran dels que picaven la porta i encara que ell va negar que ho hagués fet, el vaig sermonejar que s’ho ben mereixia: per ser el més gran i no haver aturat als altres més petits. Malgrat aquests petits incidents, hem pogut gaudir plenament de Gonder, l’anomenada Camelot d’Àfrica. L’Alexandra també ha gaudit, perquè després de molt de temps hem visitat junts una atracció turística de pagament (a excepció del museu d’Addis Ababa). El recinte Reial de Gonder és meravellós, segurament no seria tant extraordinari a Europa, però ho és per la seva presència a l’Àfrica. Etiòpia havia estat un país governat des d’abans del naixement de Crist per diferents dinasties reials, les quals s’havien beneficiat de la situació privilegiada del seu país, a cavall de diferents rutes comercials. A principi del segle XVII, l’emperador Fasiladas va fundar una nova capital a Gonder (les anteriors havien estat a la província de Lalibela) la qual va prosperar durant un segle i mig, fins que les conspiracions i intrigues Shakespearianes van provocar la seva davallada. El recinte Reial conté diversos palaus i castells, alguns dels quals es conserven força bé i d’altres només les runes. A excepció del recinte Reial, algunes esglésies (que no hem visitat) i els banys de Fasiladas, Gonder no té massa interès. Tot i així ens hi hem estat fins avui, polint-nos els últims birs. A la tarda hem sortit de la ciutat direcció al Sudan, amb la intenció d’aturant-nos a una desena de quilometres, en un punt acordat prèviament amb els austríacs. En Michael, la Stephania i la Maria ja es trobaven allà, amb el seu cotxe rodejat de nens i alguns adults. Hem aparcat darrera seu i hem començat a conversar sobre els empipadors Etíops. De totes maneres, al cap de poc, s’ha apropat un home d’una casa propera i ens ha invitat a prendre cafè. Jo hi en Michael hem acceptat agraïts i mentre preníem les tres tasses de rigor, la petita Maria corretejava per la petita casa de fang fent riure a tots els presents. M’ha agradat la hospitalitat mostrada, tot i així, al acabar de prendre el cafè i de menjar una mica d’injera (el menjà típic d’Etiòpia), vaig entendre que els amfitrions ens demanaven diners, encara que no molt insistentment. És una llàstima que els Etíops sempre pensin en diners quan veuen un blanc. És veritat que la majoria són molt pobres, però no tant com en altres països en els quals hem passat. Més tard, pensant en els motius de la pobre hospitalitat etíop, he pensat que la religió hi juga un paper molt important perquè la religió cristiana no obliga a la hospitalitat, molt contràriament a la musulmana. Al tornar a les autocaravanes, ens hem trobat que la Stephania havia acabat de cuinar una deliciosa sopa. En Michael n’ha ofert un plat al nostre anterior amfitrió, el qual ha acceptat gustosament. De totes maneres, m’ha sorprès la poca habilitat per a sostenir la cullera (sempre mengen amb les mans), però encara m’ha impressionat més observar la cara de fàstic al provar la sopa, la mateixa cara que la resta de nois que s’han anat passant el plat, fins que l’han llençat. Podia entendre que l’Alexandra fes igual cara de fàstic al provar la injera, però m’ha constat d’acceptar que pogués passar el mateix amb una exquisida sopa austríaca. Sudan border (veure sobre mapa) 11/01/2008:
Per fi estem a punt de sortir d’Etiòpia, i no escric “per fi” perquè ens hagi costat tant aconseguir el visat del Sudan, ni perquè la carretera de Gonder a la frontera no estigués en massa bon estat, escric “per fi” perquè finalment deixarem de veure etíops. Tots estem cansats que en general els etíops ens saludin amb un “give” (entrega) o directament “money” (diners), en comptes de “bon dia” o “com estàs”. També estem cansats que una gran majoria no ens saludin movent la ma, i simplement l’estenguin amb la palma amunt amb acció de demanar. També estem cansats que intentin enganyar-nos pel fet de ser blancs (tot i que això passa en molts altres països africans) o fins i tot robar (a la Stephania li van robar les sabates). I és una llàstima que estiguem tan cansats dels habitants d’Etiòpia, perquè el país és molt bonic. Potser hauria estat millor que haguessin estat colonitzats una temporada més llarga o que no haguessin rebut tanta ajuda en durant les fams, però definitivament, el millor que els podria passar seria que deixessin de rebre tants turistes rics que no els importa donar diners als nens que deixen els ramats descuidats o deixen d’anar a l’escola per a poder demanar. Sudan Khartum (veure sobre mapa) 14/01/2008:
Si aconseguir el visat del Sudan ja va ser tota una odissea, aconseguir registrar-nos a l’oficina d’immigració del Sudan, també va ser tota una aventura. Tots ens preguntàvem per què ens havíem de registrar a l’oficina d’immigració si no eren immigrants, ni tant sols turistes, simplement teníem un visat de trànsit per a arribar a Egipte. En qualsevol cas, si no ens registràvem podíem tenir veritables problemes i el primer que vàrem fer en arribar a Khartum va ser dirigir-nos a l’oficina de registre d’aliens (l’altre nom de l’oficina). Vàrem fer diverses cues per a aconseguir els formularis, i després de completar-los en vàrem fer algunes més per a presentar-los, però quan va arribar el nostre torn ens van comunicar que no ens podien acceptar els formularis perquè necessitàvem una garantia d’algun Sudanès. En Michael tenia uns bons amics a Khartum que havia fet quan va arribar d’Egipte i els va telefonar. Primer es va presentar en Shazeli, el qual va entregar-nos una fotocopia del seu passaport com a garantia, però al arribar de nou el nostre torn després de més cues ens van tornar a comunicar que no acceptaven passaports com a garantia. Al cap de poc va arribar en Yossef, el germà d’en Shazeli, vàrem fer fotocopies de la seva targeta d’identitat i de la seva targeta de treballador per a les Nacions Unides, però de nou ens van refusar la garantia explicant-nos que necessitàvem un carnet d’identitat internacional, un document que molts pocs Sudanesos posseeixen. Al vespre, mentre sopàvem un deliciós àpat que va cuinar la dona d’en Yossef, en Yossef va estar trucant a amics i familiars preguntant qui ens podia garantir. Però avui al mati encara ens trobàvem en la mateixa situació: volíem sortir del Sudan, però ens seria impossible si no trobàvem algú que garantís la nostra estada. Davant la greu problemàtica, hem tornat a l’oficina de registre d’aliens (quin nom! Com si fóssim extraterrestres) per a preguntar entre la gent de les cues si algú ens podia garantir a canvi de pagar alguns quants dòlars (és increïble, els Estats Units son els principal enemic del Sudan però el país només accepta dòlars i amb prou feines euros). Hem preguntat i preguntat però ningú ens podia garantir, fins que una alemanya en una situació similar a la nostra ens ha suggerit d’anar a un hotel on també ens podien garantir. Hem anat a un hotel proper insinuant que més tard ens hi allotjaríem i sorprenentment ens han fet el paper necessari sense cap mena de problema. Després hem tornat a l’oficina que estava tancada per dinar, però hem entrat per una porta lateral i sortosament ens han segellat a l’instant els passaports diverses vegades, això sí, després de pagar uns 40$ per persona. A la frontera també ens podíem haver registrat, però ho vàrem descartar perquè ens cobraven 65$. M’havia estalviat 50$ entre els dos i segurament havia valgut la pena perdre un dia i mig, però havia estat esgotador. Després dels tràmits hem agafat un petit autobús des del modern centre de Khartum direcció al barri d’en Yossef, l’amic d’en Michael a casa del qual havíem aparcat l’autocaravana. Hem creuat el Nil Blanc, molt propers a la unió amb el Nil Blau, i hem estat circulant uns kilòmetres més fins a un mercat, on tothom ha baixat de l’autobús. La zona ens era desconeguda, però preguntant i caminant més de dues hores hem arribat a la casa. Durant el camí ens hem parat algunes vegades a prendre un te, preparat amb un colador contenint el té triturat sobre el qual s’aboca aigua molt calenta, instantàniament en surt un te gustós de color fosc al qual afegeixen molt sucre. Si el centre de Khartum és modern, amb grans edificis, els extensos barris de les afores són tradicionals, amb cases baixes i carrers de terra, tot i que travessats per grans avingudes. A mitja tarda hem arribat a casa en Yossef on ens esperaven les dones i un nou tiberi. En Michael i la Stephania havia conegut en Yossef quan estava creuant Sudan direcció a Etiòpia. A Khartum estaven passant la nit aparcats en una gasolinera, però en Yossef els va oferir d’aparcar davant de casa seva, tractant-los com als més apreciats invitats. Al tornar a Khartum, en Yossef i la seva família també ens varen rebre a mi i a l’Alexandra amb els braços oberts, oferint-nos amistat, menjar i tota l’ajuda que ens fos necessària. Que diferent d’Etiòpia, aquí hi ha veritable hospitalitat, i s’ofenen realment si els proposes de col•laborar econòmicament amb la compra dels aliments compartits. ‹ Anterior (17/11/2007) MES Següent (2008-01-16)› ‹ Anterior (2007-11-09 - Kenya) PAÍS Següent (2008-01-14 - Sudan)› |
|
