| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (18/07/2006) MES Següent (2006-09-16)› ‹ Anterior (2006-08-07 - Lithuania) PAÍS Següent (2006-08-18 - Czech Republic)› Poland Wroclaw (veure sobre mapa) 17/08/2006:
Viatjar és una manera de conèixer-se un mateix, però conviure en parella també. Avui he tingut una petita enganxada amb l’Alexandra hi he acabat descobrint que soc una persona amb un gran ego, m’agrada sentir-me important. A vegades és positiu, ja que potser aquest és un dels motius pel qual he iniciat aquest gran viatge, però moltes altres vegades pot ser negatiu i això és el que hauré d’intentar vigilar. Al migdia, després de comprar al supermercat (com que no tenim nevera intentem comprar cada matí una mica de verdura, fruita i carn) i d’escriure el diari hem començat a fer camí cap a Wroclaw. Hi hem arribat a mitja tarda i hem aparcat al sud de la ciutat. Mentre estàvem baixant les bicicletes se’ns ha apropat una dona que parlava espanyol. Era de Madrid i veient la matrícula espanyola m’ha començat a donar conversa. Però no gaire interessant. He agut de donar-li una mala excusa per acabar preparar las bicicletes sense que em continués donant la tabarra. Wroclaw també va ser devastada durant la segona guerra mundial, un 70% dels edificis van ser fets mica. Malgrat tot el casc antic és magnífic, i és que igual que a Warszava tot el barri antic ha estat restaurat. Té una de les places més grans d’Europa, tot i que això és relatiu perquè al centre hi ha uns quants edificis. Els edificis del voltant estan pintats de diferents colors, amb les teulades inclinades, mostrant una alta façana, triangular al cap damunt, a vegades adornades amb escultures o interessants formes. Ens hem relaxat una estona a la plaça principal, contemplant els edificis, la gent, els turistes, i uns nois que feien bombolles de sabó gegants ajudats d’unes cordes lligades a l’extrem d’uns pals. Després hem seguit el recorregut amb bicicleta per un barri molt més tranquil, més al nord i a l’altre cantó d’un riu. Està ple d’esglésies i antigues cases, només d’una o dos plantes. S’ha començat a fer fosc i allà hem observat com començaven a encendre els llums, a la manera antiga, utilitzant una entorxa. Els llums eren de gas. Czech Republic Kutn? Hora (veure sobre mapa) 18/08/2006:
Aquest matí, desprès d’estar visitant diversos hipermercats i centres comercials, per fi hem comprat un ordenador portàtil. L’ordenador anava sense sistema operatiu (windows), però la oferta era prou bona i l’hem aprofitat. Tot seguit ens hem posat en marxa cap a Kutna Hora, a la República Txeca. Tot just sortir de Wroclaw hem parat a uns autostopistes. Eren dos nois polonesos que anaven a veure el gran premi de motos GP a Brno, abans però pensaven sortir de festa per Praga. Aquests nois tampoc portaven tenda, també tenien la intenció de dormir a l’aire lliure. No han parlat gaire, de fet no parlaven gaire anglès. De totes maneres s’han interessat pel nostre viatge, tot i que no sé si s’han acabat de creure que estàvem fent la volta al món. Hem deixat els nois a la frontera, ja que nosaltres, tot just creuar-la ens hem dirigit uns 35km direcció nort-oest cap a un indret que la guia de viatges recomanava: les roques de Adrspash i Teplice. L’Alexandra era una mica pessimista de trobar quelcom interessant, però després de donar algunes voltes i preguntar hem arribat a una vall on hi havia algunes grans roques aïllades entre els arbres. Hem dinat i després hem sortit a explorar un petit camí amb bicicleta. I quan aquest s’ha fet intransitable hem seguit a peu. Hem caminat una estona per dins el bosc, però en una clariana hem pogut admirar unes grans roques alçant-se per sobre la muntanya. Ni molt menys tenien l’espectacularitat de les roques de Meteora (Grècia) o de Montserrat (Catalunya), però s’ha fet tard i m’he quedat amb les ganes de seguir pel camí, d’on han aparegut dos escaladors carregats de motxilles i cordes. A la tarda hem seguit les carreteres cap a Kutna Hora, però una d’aquestes estava en obres i ens hem hagut de desviar, segurament molts més quilometres dels necessaris. Al final ens hem quedat a dormir a Kolin, a pocs quilometres del destí. 19/08/2006:
Jo i l’Alexandra seguim amb el procés d’adaptació, tot i que ella no m’ho vulgui admetre crec que ella també té un gran ego. Els darrers dies he observat una lluita soterrada per part dels dos per a rebaixar-nos l’ego. Sentim una estranya necessitat de sentir-nos millor que l’altre. Però com he dit, ens estem adaptant i espero que amb el temps aprendrem a situar-nos al mateix nivell i a no criticar-nos, satiritzar-nos, ignorar-nos,... Aquest matí he estat treballant força estona, per una banda ho necessitava ja que tenia molta feina pendent, però per altre banda treballar era una manera d’ignorar l’Alexandra que m’havia criticat anteriorment. Al migdia tornàvem a estar bé i ens hem acabat d’arribar a Kutna Hora. L’Alexandra ja havia estat a Kutna Hora i m’ha estat fent de guia. És curiós que durant el segle XIV, Kutna Hora hagués rivalitzat amb importància amb Praga. Ara és un bonic poble de poc més de 20.000 habitants, però amb interessants cases, esglésies i carrers medievals i una gran catedral gòtica. En un extrem del poble hi ha una sorprenent capella cripta, que conté els ossos (i calaveres) de més 40.000 persones apilats en forma de piràmides o adornant la cripta en forma de creus, canelobres, escuts,... He preguntat al centre d’informació turística d’on havien tret tants ossos, però no m’han sabut respondre. Llavors l’Alexandra m’ha explicat una història que al entrar a la cripta me l’han confirmat amb un fulletó. A l’any 1278 un frare va escampar terra del calvari pel cementiri del poble. Llavors es va començar a escampar per tot arreu que la terra del cementiri era santa. Gent de tot el país i de l’estranger es volia enterrar allà. I vet aquí al cap d’un parell de segles en el cementiri hi deuria haver més ossos que terra i d’aquí deuria sortir la idea d’utilitzar-los com a adorn de la cripta. Una mica macabre. Abans de pondre’s el sol hem fet els pocs quilometres que separen Kutna Hora de Praga, hem sopat, i després l’Alexandra m’ha tornat a fer de guia per la ciutat, una ciutat que la té enamorada, i no m’estranya perquè Praga sembla magnífica. Praha (veure sobre mapa) 26/08/2006:
Hem estat una setmana a Praga. Praga és una ciutat encantadora, que enamora. Potser per això la convivència amb l’Alexandra ha sigut més positiva cada dia. Ens hem deixat espai i en alguns moments hem fet activitats per separat, però també hem après a estar junts. Per exemple, l’Alexandra està aprenent a tenir paciència amb les meves interminables seqüències de fotos davant d’algun edifici. També jo estic acceptant de malcriar-la una mica, al capdavall es troba lluny de casa i alguns dies s’ha enyorat una mica. Praga és una de les tres ciutats del món on l’Alexandra es podria quedar a viure per sempre (les dos altres encara no les coneix). Es coneix força bé la ciutat i per aquest motiu m’ha estat fent de guia la majoria de dies. De totes maneres, un dels primers punts que vàrem visitar va ser el local alternatiu Roxi, un local ple de pintades a les parets que oferia connexió gratuïta a Internet. El local també te un bar, però no és indispensable de consumir per a estar-s’hi. Així doncs, aquest local es va convertir en el punt més visitat durant aquesta setmana, sobretot per l’Alexandra que tenia necessitats boges de connectar-se a Internet. De totes maneres, el primer dia, diumenge, també hi va haver temps per a recórrer la ciutat amb bicicleta. Praga té molts carrers empedrats i molts tramvies, fet que dificulta la circulació amb bicicleta, ja que no hi ha carrils bici. Però val la pena pedelar-hi. Al centre del barri antic hi ha la gran plaça de Staromestske nán, dominada per dos torres gòtiques, amb unes teulades de contes de fada, inclinades i amb petites torres al voltant amb teulades punxegudes. La plaça també és visitada pel famós rellotge astronòmic, que tot i entretenir-m’hi al davant no vaig acabar d’entendre. Des de la plaça i en direcció al riu pots deambular pels transitats (de turistes) carrers estrets, de cases barroques, art noveau, gòtiques,... totes elles encisadores. En arribar al riu et trobes una altre gran torre de conte de fades (Praga és coneguda com la ciutat de les mil torres) i passada la torre el gran pont de Charles, a rebentar de gent tant de dia com de nit, amb pintors i múltiples paradetes sota la llum del sol que son reemplaçats per diversos grups de música quan s’encenen els fanals. A l’altre cantó del riu es pot observar enfilat a un turó el castell de Praga que vàrem visitar altres dies. Al primer dia, l’Alexandra també em va portar a un indret apartat dels turistes i em va mostrar la muralla de la fam. Em va explicar que moltes altres ciutats europees també tenien una muralla de la fam. A l’edat mitjana a vegades la gent patia fam, llavors els reis, en comptes de donar menjar a canvi de res, feia construir una nova muralla. De totes maneres, no tot és esplendor a Praga, passejant pel barri antic es pot observar a molts indigents, de genolls, amb el cap acotat, amb les mans esteses endavant i demanant caritat amb un vas de plàstic. El dilluns ens vàrem trobar amb en Michal que havíem contactat a través d’hospitalityclub. Tal com li havíem demanat, portava una copia dels cds d’instal·lació de windows. L’Alexandra es va posar a instal·lar-los de seguida al seu ordenador mentre jo anava a dinar amb ell a un restaurant xinès. Em va comentar que ell era d’origen Eslovac. Vaig treure el tema de la separació de la República Txeca i Eslovàquia. Em va explicar que aviat farà 15 anys que es van separar. Ja ningú desitjaria tornar enrera, però llavors la decisió va ser política, sense que el poble hi intervingués. De totes maneres, els Txecs i els Eslovacs tenen cultures i llengües diferents. En Michal va comentar que els Eslovacs són molt tradicionals i religiosos, en canvi els Txecs són dels més ateus d'Europa. Per altre banda, abans de la separació, els Eslovacs desconfiaven de la gestió dels impostos centralista que es realitzava des de Praga, i tot i que eren més pobres preferien gestionar-los ells mateixos. Després de dinar vàrem anar a fer un cafè i una cervesa a un bar a prop d’on tenia aparcada l’autocaravana. Allà el vaig entrevistar. En Michal em va sorprendre, creia que el principal problema del món eren les malalties perquè et limiten físicament i mentalment robant-te part de la humanitat. La solució es trobaria en la medicina i medicina alternativa. El principal problema de la República Txeca és la falta de treball. La solució es trobaria en crear noves indústries. Actualment en Michal està buscant feina i poc pot fer per a solucionar el problema a nivell personal. En Michal es considera feliç perquè no dona importància a les coses que no ho són i gaudeix ajudant als amics. Seria més feliç tenint treball, tot i que després va reflexionar i va afegir que tenint treball també tindria menys temps per estar amb amics i escriure. Considerava que no hi havia cap secret per a la felicitat, tot i que després va mostrar una gran alegria al explicar un viatge que iniciaria molt aviat. En acabar de l’entrevista em va mencionar una frase molt interessant: “val més prevenir els problemes que solucionar-los”. Vàrem seguir parlant de la felicitat i dels problemes que comporten les malalties. Vaig aprofundir en les seves respostes de l’entrevista. Llavors em va explicar que als 14 anys se li va morir el pare i que més tard ell va tenir problemes de salut, que el limitaven. De totes maneres, gràcies a la medicina xinesa i a infusions de plantes i altres elements (entre ells pedres), va aconseguir curar-se. Per les expressions que feia vaig deduir que era molt creient. Catòlic em va afirmar. Llavors vaig preguntar-li si considerava que la medicina xinesa i la religió catòlica tenien relació i em va respondre que sí, ja que ambdues creuen amb l’ànima. Vaig aprofundir més i em explicar que de fet creia en la reencarnació i també en el dia del judici final, que es produirà en algun dia futur. Vaig recordar l’alcorà que vaig llegir fa poc on es dona molta importància al dia del judici final, els dia en que tots els morts s’alçaran i seran cridats davant de Déu. El dimarts la tarda vàrem anar a casa d’una noia que ens havia invitat a sopar, la Daniela. L’Alexandra no es va quedar a sopar perquè tenia ansietat per a tornar-se a connectar a Internet, tot i que va tornar més tard. Al sopar també hi havia altres amics de la Daniela, tots ells coneguts a través de tallers i cursos de dansa i percussió. El sopar va ser agradable i vàrem estar parlant bastant dels seus tallers de dansa. Mentrestant, els anava preguntant mig en broma si després de sopar farien una demostració de les seves arts i per sorpresa meva així ho van fer. Van enretirar la taula, un noi va agafar un tam-tam, a mi me’n van donar un altre i a ballar. Eren uns balls sensuals, amb moviments molt amples, que l’Alexandra comentava que eren molt típics als casaments de Romania. Ens varen invitar al cap de dos dies a una funció de dansa, però malauradament no hi vàrem poder assistir. No ens vàrem trobar amb ningú més aquests dies i no negaré que al final de la setmana m’he sentit una mica desconnectat de la realitat Txeca, sense saber què escriure en els meus articles per a la premsa. Aquesta setmana hem estat movent l’autocaravana de lloc forces vegades. El primer dia, la policia va venir a la tarda informant-nos que estàvem aparcats en una zona reservada. Els següents dies vàrem estar aparcats a diferents llocs, també reservats, però vaig estar movent la Hymer per intentar obtenir bombones de gas. El dia del sopar a casa la Daniela pensàvem que ja no hauríem de moure més l’autocaravana perquè havíem aparcat en una àrea lliure, no reservada, i força cèntrica, però per la nit la policia ens va despertar informant-nos que no podíem aparcar allà, ni en tota la ciutat, on està prohibit acampar. Tot i així ens varen deixar passar la nit allà i l’endemà vàrem canviar l’autocaravana de lloc, prop del local on teniem accés a Internet, al centre de la ciutat, naturalment en una zona reservada. De totes maneres, el penúltim dia al matí estàvem treballant dins la Hymer amb els ordenadors quan algú va colpejar unes poques vegades la porta. Ens vàrem mantenir amb silenci cinc minuts i després vàrem mirar per entre les persianes. No hi havia ningú al carrer però al vidre del conductor hi havia una multa en escrita en un petit tros de paper. No vàrem moure l’autocaravana tot i que després vàrem veure diversos cotxes en altres zones reservades amb les rodes bloquejades per la policia. Però no les teníem totes, i l’últim dia vàrem deixar escrita una nota al vidre, per si a cas: “En una hora marxarem, si us plau, no ens poseu cap multa. Gràcies”. El dimecres vaig solucionar parcialment el tema del gas. Els dies anteriors vaig recórrer els 5 punts on campingaz deia tenir distribuïdors, però cap d’ell tenia recanvis per a les meves bombones. Vaig estar preguntant a diverses gasolineres que venien gas si podien recarregar les meves bombones, però cap tenia adaptadors per a omplir-les. Més tard vaig descobrir que les bombones de gas Txeques tenen la mateixa rosca de sortida que les bombones espanyoles i per tant podia utilitzar-les. El problema és que les bombones Txeques només les podria canviar a la República Txecoslovaca i en principi no les podria recarregar, per altre banda havia de comprar la bombona. El dimecres vaig estar comparant preus de bombones Txeques a diferents gasolineres, però en una vaig mostrar casualment una bombona de campingaz. Sense dir res el noi me la va agafar i em va mostrar que me la podia canviar per una altre de campingaz. La bombona que em va mostrar deuria fer anys que la tenia allà, en comptes de ser blava era negre, amb un mil·límetre o dos de brutícia incrustada. Sense intentar netejar-la la vaig canviar per un preu molt econòmic. Tot i tenir gas suficient per uns quants dies, no vàrem engegar la nevera fins a no parar a una gran superficie i fer una forta comprada, ja que aquests dies la nevera ha seguit casi buida i cada dia hem comprat les verdures, fruites i carn que necessitàvem. El castell de Praga, que vàrem visitar a partir de dimarts és fabulós. No és el típic castell medieval de tosques muralles. És un castell envoltat de jardins de d’edificis ampul·losos, relativament moderns. Al centre del castell hi ha la gran catedral de St. Vitus, que sembla que l’hagin posat allà amb calçador de poc espai que hi ha. Al darrera de la catedral hi ha un petit carreró, de petites antigues cases alineades i ocupades per botigues de souvenirs. Estava ple de turistes però hi vàrem tornar una altre nit per a tirar-hi una fotografia molt més tranquil·lament. Els Jardins del voltant del castell són molt tranquils, molt ben cuidats, alguns d’ells formant diverses terrasses amb impressionants vistes sobre la ciutat. També vàrem visitar el barri al voltant del castell, Mala Strana, de cases barroques, carrers empinats, empedrats. Igual que a Warszava, a Praga també hi havia molts turistes catalans conversant i passejant pel carrer. No vaig parlar amb cap d’ells, però el comentari més divertit que vaig sentir en català va ser en un moment en que vàrem desmuntar les bicicletes per a baixar unes escales força empinades. Llavors un nen va preguntar al seu germà més gran: - Perquè no baixen les escales muntats a la bicicleta? - Perquè deuen tenir por. - Tu les baixaries muntat? - Es clar, si em deixen una bicicleta les baixaré. Vaig estar a punt d’oferir-li la meva bicicleta però vaig preferir no posar-lo en evidència davant el seu germà més petit. Karlovy Vary (veure sobre mapa) 27/08/2006:
Al migdia, després d’estar treballant una bona estona des d’un bar que oferia connexió a Internet (Roxi estava tancat) vàrem començar a fer camí cap a Karlovy Vary, un poble on l’Alexandra ja havia estat i que també m’havia recomanat fermament de visitar. Karlovy Vary és un poble ple de balnearis que aprofiten les aigües termals que sorgeixen d’una vall a l’oest de la República Txeca. El poble, elegant, s’assenta al voltant d’un riu. Les mansions, els hotels i els balnearis són luxosos, d’estil antic, barroc. Hi ha moltes joieries i botigues de roba, de marques cares i desconegudes. És curiós, però molts cartells estan en rus i pel carrer també es pot escoltar aquest idioma en algunes converses. Molts dels carrers estan prohibits al trànsit, fins i tot a les bicicletes, només hi poden circular uns pocs carruatges tirats per cavalls, parsimoniosos, deambulant entre la gent tranquil·la, adinerada, de mitjana edat. La gent passeja, conversa, es relaxa. Molts porten una tassa de ceràmica, de formes treballades i amb orifici a través del qual fan petites xarrupades. M’he fixat que omplien aquestes tasses en una font sota unes columnates. He intentat beure una mica d’aquesta font i l’aigua estava bullint. Després he preguntat a una dona que portava una d’aquestes tasses. La dona era d’origen rus i molt amablement ens ha explicat que les aigües eren medicinals i que s’han de beure molt lentament, una tassa en durant uns cinquanta minuts. Hem caminat fins al final del poble on hi ha un dels hotels més luxosos, amb casino, més botigues de luxe. Després l’Alexandra m’ha guiat per un camí que s’enfilava muntanya amunt, enmig d’un bosc d’arbres de fulla perenne. Em volia portar a una torre des de qual es gaudeix d’una impressionant vista sobre Karlovy Vary. Però el caminet semblava no arribar mai a destí i quan per fi he entrevist una torre entre les fulles verdes dels arbres he comentat a l’Alexandra: “Mira què et deia, em sembla que hem arribat a Praga, ja veig una de les seves torres”. La vista era efectivament impressionant. Al llarg del camí de baixada (n’hem agafat un altre de més directe) ens hem creuat amb un banc on s’acostumava a relaxar Chopin, més enllà hi havia un monument a un altre compositor, i és que en el passat, aquest petit poble havia atret a grans compositors i personalitats com Beethoven, Liszt, Tolstoy, Freud, Karl Marx,... Litomerice (veure sobre mapa) 28/08/2006: Normalment no pago quan aparco als aparcaments públics de pagament, les típiques zones blaves. Com a màxim m’exposo a una multa que segurament no arribarà a casa. Però quan a mig matí ens hem despertat a Karlovy Vary ha vingut un home reclamant-nos el pagament. Jo li he intentat explicar que havíem arribat de nit i que no ens havíem adonat que fos una àrea de pagament (i realment era així), però que de fet ja marxàvem. I hem marxat. Hem aparcat uns cent metres més enllà, davant d’un supermercat per a fer la compra de la setmana. Però en sortir ens hem tornat a trobar l’home reclamant-nos el tiquet de l’aparcament amenaçant-nos d’avisar la policia. Ja sé que està mal fet, però en aquest aspecte soc una mica massa llatí o mediterrani i si puc evitar de pagar no pago. I en aquest cas no he pagat, ja que quan li he comentat que podia avisar a la policia no ho ha fet. Després de comprar ens hem dirigit cap a Litomerice, un poble poc abans d’arribar a Alemanya que segons la guia semblava interessant. Quan hem arribat a mitja tarda estava plovent. Hem aparcat al centre i ens hem quedat dormint una estona al cotxe però no ens hem despertat fins al cap de dues hores. Llavors en comptes de visitar el poble (encara plovia) hem anat a aparcar a davant d’un centre comercial (més tranquil per a dormir) i ens hem posat a treballar. Jo he estat escrivint un article per al 9nou i cambio16. Els dies anteriors estava una mica angoixat perquè no sabia sobre què escriure, ja que l’última setmana a Txèquia no m’havia trobat amb masses persones com per a escriure sobre la gent i els seus sentiments i pensaments. Però aquesta tarda ha començat a quallar la idea d’escriure un article resumint i fent un anàlisis de totes les entrevistes realitzades fins ara. Germany Dresden (veure sobre mapa) 29/08/2006:
Al matí he acabat d’escriure l’article sobre l’anàlisi de les entrevistes realitzades fins ara: quins són els problemes del món i les possibles solucions. Després hem anat a visitar una mica Litomerice. És un poble petit, sense masses punts d’interès, però té una bonica plaça i un interessant passeig amb boniques vistes. Cap al migdia ens hem arribat a Terezín, a 4 quilometres de Litomerice. Terezín és una fortalesa del segle divuit que va ser utilitzat pels nazis com a camp de concentració. Actualment, els edificis que abans eren centres de reclusió s’han convertit en cases, escoles, botigues i algun museu, al que no hem entrat perquè s’havia de pagar i ja havíem esgotat casi totes les corones Txeques. En acabar de la curta visita hem començat a fer camí cap a Dresden, Alemanya, a no masses quilòmetres d’on ens trobàvem. L’Alexandra m’ha fet notar que el nord de la República Txecoslovaca està molt industrialitzat, amb moltes fàbriques fumejant. Hem deduït que la proximitat amb Alemanya hi ha atret molta inversió. Més a prop de la frontera ens hem trobat amb una altre conseqüència de la proximitat amb un país més ric. Els costats de la carretera, per on hi circulaven molts camions, estaven plens de prostitutes. Però el més sorprenent és que algunes es trobessin dins d’uns barracons de fusta amb uns aparadors de vidre encarats a la carretera on s’exhibien amb roba interior. L’Alexandra estava nerviosa arribant-nos a la frontera. Creuar la frontera significava el compte enrera de l’Alexandra a l’espai Chenguen. Al tenir passaport Romanès, l’Alexandra tenia un màxim de 90 dies cada 6 mesos per a viatjar en els països de l’espai Chenguen. Ja havia gastat 14 dies viatjant per Escandinàvia, per tant només n’hi quedaven 76. Si l’Alexandra volia seguir viatjant fins a finals d’anys per Europa hauria de viatjar com a il·legal. Ja havíem consultat altres opcions i semblaven complicades o impossibles. Per altre banda, també havíem intentat obtenir un visat per a accedir al Regne Unit, però la obtenció també era difícil, o impossible ja que hauria de tornar a Romania per a sol·licitar-lo. Així doncs, el Regne Unit i Irlanda quedaran descartats de l’itinerari. Hem creuat la frontera sense problemes i ens hem acabat d’arribar a Dresden per unes carreteres en obres i plenes de semàfors. Hem aparcat al centre de la ciutat i hem sortit a passejar. No hem passejat massa perquè l’Alexandra estava obsessionada per a trobar un punt d’accés a Internet. De totes maneres hem pogut passejar entre alguns palaus, esglésies i edificis exquisits. Però el punt d’accés a Internet no l’hem trobat. Quan ja estàvem a punt de tornar hem rebut dos missatges casi simultanis al mòbil, un de la Sophia i l’altre d’en Martin, ambdós contactats a través d’Internet. La Sophia ens invitava a sopar i en Martin a trobar-nos. Ens hem decantat per trobar-nos amb la Sophia tot i que més tard també s’ha presentat en Martin. La Sophia viu en un pis compartit a l’anomenada nova ciutat, encara que fos casi igual d’antiga de l’anomenada vella. Després, ella i la Regine, una seva amiga que s’ha presentat més tard, ens han explicat que la ciutat vella era on vivien els reis, la part que havíem recorregut moments abans, i la ciutat nova, a l’altre cantó del riu, era on hi havia els mercats i on vivien els proletaris. Després s’ha presentat en Martin i hem seguit conversant sobre Dresden, que havia sigut fortament bombardejada per els Americans poc abans de finalitzar la segona guerra mundial, segons en Martin perquè era la ciutat amb més afiliats nazis. Al acabar la guerra Dresden va quedar englobada a l’Alemanya de l’Est, i els comunistes van deixar algunes esglésies sense reconstruir com a monuments a les barbaritats realitzades pels americans. Però després de la reunificació d’Alemanya, es van posar a reconstruir aquestes esglésies, una d’elles inaugurada recentment i l’altre encara en reconstrucció. No deixa de ser curiós que tot i no haver-se esborrat del tot el record de la guerra torni a ressorgir al nazisme amb força, sobretot a l’Alemanya de l’Est. Segons explicaven, la causa és que l’Alemanya de l’Est no estava acostumada a la immigració durant el comunisme i de sobte van començar a rebre molts immigrants que va generar racisme degut a la por que sempre provoca. Al final de la conversa em va sorprendre molt un comentari que va fer en Martin. Els alemanys acostumen a ser ben rebuts als països àrabs amb comentaris del tipus: “Hitler sí que tenia bones idees”, degut a l’odi que tenen amb comú envers els jueus. El que no semblen saber aquests àrabs és que els seus gens tampoc son aris, i de triomfar el nazisme a tot el món, ells serien els següents a passar pels crematoris. Vàrem estar parlant de molts altres temes. Entre mig vaig entrevistar a la Regine i en Martin. En Martin pensava que el principal problema del món és l’egoisme perquè provoca conflictes i destrueix les relacions. Potser es podria solucionar amb manipulació genètica, tot i que l’egoisme també té la seva part positiva, ja que intervé en l’evolució. Personalment podria treballar com a voluntari per a ajudar a la solució del problema. El problema més gran d’Alemanya és el sistema polític. Hi ha masses partits polítics de l’escola antiga. La unió europea podria ajudar a canviar la mentalitat i ell podria col·laborar apuntant-se a un partit polític. En Martin es considera feliç, té salut, família, amics,... però seria més feliç vivint en un apartament amb la seva xicota. El secret de la felicitat és descobrir que les males coses que et passen al final no ho son tant. La Regina creia que el principal problema del món és l’escalfament global i canvi climàtic. La solució es trobaria en aturar totes les emanacions de diòxit de carboni. Ella podria ajudar no conduint cotxe, gastant menys aigua,... El principal problema d’Alemanya és la falta de treball. Els polítics haurien d’aportar la solució, però no sembla que vulguin trobar o aportar. La Regina no es sent feliç, com a mínim fins que acabi els estudis. Seria més feliç si a la biblioteca on estudia hi toqués el sol. El secret de la felicitat és la xocolata. A ella li agrada viatjar perquè pot comprar diferents tipus de xocolata allà on va. 31/08/2006:
Ahir al matí vàrem aprofitar per a solucionar parcialment el problema del gas i també de la calefacció de l’autocaravana. Feia unes tres setmanes que havia rebut un correu electrònic de Hymer d’Espanya en el que m’informaven que hi havia una sèrie d’autocaravanes que tenien un defecte en la caldera de calefacció que s’havia canviar urgentment. La meva autocaravana estava inclosa dins d’aquesta remesa. Vaig anar al distribuïdor de la Hymer a Praga i em van comentar que per a solucionar el problema havia d’anar a un altre poble a uns 80 quilòmetres al sud. Tot i que també em van informar que si no es solucionava el problema la caldera podia començar a cremar, vaig decidir esperar a Dresden. Donava la casualitat que el distribuïdor de Hymer a Dresden també era distribuïdor de Campingaz. De totes maneres només tenien dues bombones plenes. Però tampoc era del tot greu, perquè la bombona de gas espanyol encara durava. Després de canviar les dues bombones vàrem haver d’esperar una estona que un tècnic acabés de dinar i a continuació va canviar la carcassa de la caldera. Vàrem aparcar al centre i ens hi vàrem estar tota la tarda esperant que acabés de ploure i treballant. Finalment, ens vàrem decidir a sortir en un moment que va parar de ploure, i vàrem estar de sort perquè no va tornar a ploure fins que no vàrem tornar a la Hymer al cap de dues hores. La llum també era molt interessant per a fer fotografies, i em vaig aturar múltiples vegades per a fer desenes de diferents enquadraments davant de cada edifici, fet que va minar completament la paciència de l’Alexandra. Al vespre la Sophia ens va enviar un missatge en el que ens invitava a esmorzar l’endemà. I així ho hem fet aquest matí. Hem comprat una mica de pa i la Sophia ha posat la melmelada feta per la seva mare. He trobat curiós que al obrir el pot tota la melmelada es trobés a dalt amb una capa d’aire al cul. La Sophia ha explicat que per a conservar-se llarg temps, la seva mare gira de cap avall els pots. L’Alexandra ha comentat que la seva mare posa una Aspirina dins el pot i el conserva amb calor durant una setmana. Jo he explicat que la meva mare crec que només posava els pots en bany maria. Hem aprofitat que la Sophia tenia internet per a treballar una bona estona amb la connexió i per a enviar el diari d’Eslovènia. En acabar i just abans d’acomiadar-nos he entrevistat a la Sophia que pensava que el principal problema del món era l’odi i la violència. La solució passaria per entendre’ns uns als altres, per després acceptar-nos. A Alemanya el principal problema és l’edat de les persones, de totes maneres la immigració fa que la mitjana d’edat disminueixi. La Sophia es sent feliç perquè la seva vida és plena de sorpreses. Ella seria més feliç si la seva vida anés en bon camí. A ella li agrada viatjar perquè quan viatges entres en una nova dimensió, la del nou país, i aprens noves coses. Hem començat a fer camí cap a Kloden, un poble insignificant, que no apareixia al mapa, a mig camí de Dresden i Berlín. A Kloden hi havia una gran trobada d’hospitalityclub. De totes maneres, quan hi hem arribat al vespre només hi havia unes vint persones de les 150 apuntades, ja que el dia d’inauguració és l’endemà. Hem estat conversant, menjant, bevent, escoltant música, deixant-nos picar pels mosquits i passant una mica de fred. Ha estat una vetllada agradable. Un noi d’Holanda m’ha ensenyat un llibre després d’explicar-li el meu viatge que he trobat molt interessant. El llibre escrit en forma de diari i amb moltes imatges narra les aventures d’una parella de polonesos que van estar viatjant cinc anys per tot el món fent autostop. M’he apuntat el títol: “Led by Destiny”, l’autor: “Kinga Freespirit” i l’Isbn: 83-7380-205-3, amb la intenció de comprar-lo. Fullejant-lo m’ha animat a seguir escrivint aquest diari amb l’esperança de publicar-ne una versió reduïda al acabar el viatge. Kl?den (veure sobre mapa) 03/09/2006:
Hem passat tres dies al camp d’hospitalityclub a Kloden. Al llarg del divendres va arribar molta més gent. En total érem un centenar, la majoria molt interessants però amb ganes de passar-s’ho bé, a base de cervesa. Però també jugant a voleibol, futbol, llençant plats voladors, nedant al llac que separava el camp del poble, visitant el petit poble de Kloden, participant en diferents tallers: de pastisseria, de pintura, conducció,... Però definitivament beure cervesa era un dels principals esports i jocs, i alguns s’ho prenien molt seriosament això de beure. Espontàniament es va organitzar un taller d’obertures de cerveses sense obridor: encenedor, botella buida, diari doblegat, moneda d’un cèntim d’euro, dents, anell,... També es van organitzar diferents jocs de beure cervesa utilitzant daus o monedes. O el joc “Jo mai he...”. Per torns, cada participant feia una frase de l’estil: “Jo mai he fet sexe en un ascensor”, a continuació els participants bevien si en aquest cas mai havien fet sexe en un ascensor, o no bevien en cas contrari. Però el joc més divertit, com a mínim com a espectador, va ser un joc en el que participaven dos equips d’unes deu persones. Els dos equip es situaven un davant de l’altre, darrera una línia. Al centre hi havia cinc ampolles de cervesa buides dretes. Cada participant tenia una ampolla de cervesa plena al costat. El primer equip llençava una bola contra les botelles del centre. Si les botelles queien, l’altre equip havia de corre a recollir-les mentre el primer equip bevia tanta cervesa com podia fins que el segon equip tornava a creuar la línia del seu camp i cridaven “Stop!”. I així successivament fins que un dels dos equips s’acabava tota la cervesa i guanyava. Però no tot era beure, també vaig tenir ocasió de conèixer gent fantàstica i de mantenir conversacions interessants, sobre l’amistat, la màfia siciliana, sobre un pont que volen construir entre Itàlia i Sicília, sobre viatges, sobre el meu viatge,... També vaig retrobar antics amics, sobretot coneguts a Vilnius: l’Orea, en Bret d’Austràlia i en Florian d’Alemanya. En Florian seguia igual d’esbojarrat, o més, que a Lituània. De seguida es va convertir en el rei de la festa amb accions inclassificables com beure la cervesa des de la sabata d’un altre participant al camp. Al camp també hi havia un alemany d’uns quaranta anys, en Peter, que estava viatjant per tot el món amb un LandRover. Havia conduït tot el continent americà durant dos anys. Ara tenia pensat fer viatges més curts, de només cinc o vuit mesos perquè tenia la mare malalta. D’altre banda va explicar que abans de començar a viatjar, la seva dona el va abandonar per una altre home i llavors va decidir de vendre’s el negoci i la casa per a poder dedicar la resta de la vida a conèixer nous països i cultures. Naturalment vaig interessar-me per aspectes tècnics del seu viatge, com el cost del transport del cotxe fins a Amèrica (uns 1300€ i uns 1800€ de tornada des d’Argentina). També em va parlar d’un "Carnet de Passage", car però molt útil i indispensable per a creuar alguns països d’Àfrica o Àsia. També vaig conèixer diversos nois que viatjaven per tot el món fent autostop o utilitzant mitjans de comunicació econòmics. Un d’ells tenia previst viatjar pròximament per Mig Orient incloent Afganistan, mentre un seu amic volia creuar Àfrica de nord a Sud només fent autostop i sense pagar cap mitjà de transport. Explicava que farien una gran festa d’acomiadament perquè potser no es tornarien a retrobar. Naturalment vaig aprofitar per a fer forces entrevistes, unes deu. N’hauria pogut fer més, però vaig intentar no empènyer a ningú per a situar-se davant la camera. D’altre banda, alguns van anar posposant l’entrevista perquè no es trobaven en perfecte estat de lucidesa. El primer a entrevistar va ser en Florian, que tot i ser famós per les seves bogeries va demostrar tenir un cap molt clar. En Florian pensava que el principal problema del món era l’avarícia d’algunes persones, que volen més i més i desequilibren el món. Part de la solució estaria en projectes tipus Hospitalityclub, que t’ajuden a comprendre una mica els problemes. A nivell personal intenta manifestar al seu entorn que per a ser feliç no es necessiten tantes possessions materials. El principal problema de Alemanya és l’esfondrament de l’estat del benestar, hi ha menys diners per a la seguretat social i majors problemes. En Florian es sent feliç, encara que també sigui malenconiós i pensi que també pots aprendre de la tristesa. El secret de la felicitat és gaudir de cada moment. Li agrada viatjar perquè s’ha convertit en el seu estil de vida: conèixer noves cultures i aprendre d’elles. La Lorea de Vilnius creia que el principal problema al món és la manca de cases, de menjar o de treball. A Lituania no creu que hi hagi grans problemes tot i que la gent es queixi molt. Ella es sent feliç perquè el món és meravellós. No sabria com ser més feliç, però potser no ho necessita. La Irma d’Estònia opinava que el problema més gran del món era la divisió de recursos que es basa en interessos i no en necessitats. A Estonia, el problema és la migració de la població cap a les ciutats o cap a altres països. Si hi hagués més feina al camp això no passaria. L’Irma no és del tot feliç. Actualment ha de prendre una decisió que pot canviar la seva vida, després podrà ser feliç una altra vegada. El secret de la felicitat és saber què vols fer i fer-ho amb passió. Gaudeix viatjant perquè pot obtenir noves idees i quan torna a casa té més energia per a treballar. En Jens d’Alemanya pensava que el principal problema principal del món és l’enfrontament de les religions. Ell és ateu i per tant no pot entendre el fanatisme i conflictes entre les religions. Ell podria ajudar des d’alguna NGO. A Alemanya, el pessimisme és un gran problema. La solució seria un llarg procés de reavaluació del que tenen i del que poden fer. Ell podria col·laborar en la solució simplement essent ell mateix i acceptant els altres. En Jens es sent feliç perquè pot viure com vol. podria ser més feliç si tindria més diners. El secret de la felicitat és trobar la teva pròpia personalitat i deixar-te sorprendre. Li agrada viatjar i aprendre de la gent, natura, religions. En Manuel d’Alemanya, un dels organitzadors del camp, opinava que el problema més gran del món són les guerres i la seva destrucció. Es podrien acabar si els polítics i la població fossin més pacifics i es respectessin més uns als altres. Creu que organitzant el present camp és una manera de col·laborar en la solució. A Alemanya, el principal problema és la seva manera de pensar. Volen ser o es consideren perfectes. Haurien d’intentar ser més senzills. La solució es trobaria en observar altres cultures i millorar sense tant estrès. En Manuel es sent feliç perquè properament anirà a Austràlia durant 1 any. En un futur seria més feliç tenint una família. El secret de la felicitat es troba en viure el moment. Gaudeix viatjant perquè li agrada està a la carretera i conèixer gent. En Marcus d’Austràlia creia que el problema més gran és la ignorància. Es podria solucionar si els països fossin més oberts i invertissin més en educació. Ell pot ajudar viatjant i compartint opinions. Austràlia és un país multicultural i la gent és tolerant, de totes maneres un dels principals problemes pot ser la immigració. Es resoldria si hi hagués més igualtats entre els països. Ell no sap si pot fer quelcom per a col·laborar en la solució, de fet es sent egoista perquè no hi vol pensar. En Marcus és feliç perquè la seva vida és satisfactòria. És feliç amb què té i aprèn d’altre gent que viu amb menys. El secret de la felicitat és conformar-te amb tu mateix. Sent que no pot parar de viatjar, es sorprèn de les coses que veu i la gent que coneix. La Ola de Polònia opina que el problema més gran al món són guerres perquè la gent mor sense raó. No creu que aquest problema no es pot resoldre, però pot fer alguna cosa escoltant a la gent i evitant conflictes. A Polònia, el problema més gran la falta de treball. La solució seria la inversió en infrastructures. Abans de col·laborar en la solució hauria de trobar feina ella. La Ola, a vegades es sent feliç i a vegades no. Seria més feliç si conegués que el que està fent tindrà algun sentit en el futur. El secret de la felicitat és fer el que t’agrada i tenir amics i família. La Zane de Latvia opinava que el problema més gran del món és George Bush. La solució es trobaria en la comunicació sense violència. Ella pot ajudar hostatjant gent a través d’hospitalityclub. A Latvia, el problema més gran és el govern. Només volen governar tot i no està capacitats. La Zane es sent feliç perquè treballa i estudia i té temps per fer autostop i conèixer noves coses. Podria ser més feliç si pogués treballar on ella volgués. El secret de la felicitat és ser lliure però sense afectar negativament el teu entorn. Ella gaudeix viatjant, però també hostatjant gent, que no deixa de ser una altra manera de viatjar. Ewald d’Holanda creia que el principal problema al món és el diner, polítics i religiosos només actuen per incrementar els seus diners. Per exemple, Amèrica va ajudar Europa durant la segona gerra mundial, però el principal motiu era econòmic. La solució és complicada, perquè més que les persones, qui mou la roda dels diners son les institucions i les empreses. Ell intenta col·laborar en la solució manifestant la seva opinió i a vegades manifestant-se. A Holanda, el principal problema és la liberalització i privatització de totes les empreses estatals, fins i tot la salut. Una possible solució seria no comprar a grans multinacionals, tot i que és complicat. L’Ewald es considera feliç tot i que aviat se li acabaran les vacances. Seria més feliç amb menys obligacions i més llibertat. El secret de la felicitat és gaudir de la vida. En Peter, l’alemany que viatjava per tot el món amb un LandRover, opinava que el principal problema del món son les fronteres, sobretot si viatges. A Alemanya hi ha molta gent sense treball. Ell no en sap la solució, ni polítics ni empresaris la tenen. Ell es considera feliç. Seria més feliç amb una dona al seu costat. El secret de la felicitat, cada dia beure un vas de vi. L’Ivan d’Espanya pensava el principal problema del món és la incomunicació entre la gent ja que això provoca les guerres, fam,..., Els polítics haurien de ser més idealistes i s’haurien de preocupar més per solucionar els problemes globals que buscar uns resultats econòmics a curt termini. A nivell individual hauríem de prendre consciència i després actuar amb coherència, implicant-se. A Espanya, el principal problema és polític. La gent només sembla interessada en la política i els polítics només en comunicar les seves idees. L’Ivan no es considera feliç perquè ha de treballar, però fora de l’horari laboral és una de les persones més felices de la terra. Seria més feliç essent realment lliure. Aconseguir aquest estat també seria el secret de la felicitat. Berlin (veure sobre mapa) 04/09/2006: Durant el camp, tres holandesos ens van demanar de portar-los fins a Berlín un cop acabat el camp, el dilluns. Un dels nois hauria de seure al terra de la Hymer i tot i ser il·legal i perillós per a la seva seguretat vaig acceptar. De totes maneres, abans de marxar, hem carregat una parella més de Lituània. En principi només fins a la carretera principal, però al final també els hem dut fins a Berlín. Hem arribat a Berlín, abans de dinar, força tard. Ens hem acomiadat de tots, encara que després de dinar ens els hem tornat a trobar dins d’un cafè d’Internet. Però no ens hem connectat allà perquè l’Alexandra ha descobert un Hostal que oferia connexió a Internet Wifi i hem tingut la sort de poder-hi aparcar al davant. De totes maneres sembla que està prohibit aparcar-hi, ja que en tornar d’una petita passejada ens hem trobat una nota de la policia, però no cap multa, de moment. 06/09/2006:
Aquests dos primers dies no he tingut masses necessitats de trobar-me amb ningú. Encara estic una mica esgotat de d’estar amb gent des del camp. Apart de treballar força aprofitant la connexió d’Internet de l’Hostal del davant, amb l’Alexandra hem estat fent petits recorreguts amb bicicleta, localitzant el punt d’informació, un supermercat, una bugaderia, i també diversos punts d’interès. Estem aparcats molt a prop de la plaça Alexander, que destaca per la emblemàtica i horrible antena de televisió, de 368 metres d’altura i visible des de bona part de la ciutat. El dimarts vàrem fer una passejada amb bicicleta fins a la porta de Branderburg, l’altre característic símbol de Berlín. Per aquí transcorria el famós mur de Berlín, però ja no hi és. Així doncs, després de les fotos de rigor vàrem poder prosseguir per l’altre cantó, per davant de l’immens parc de Tergarten, i fins el Reichstag, seu del parlament Alemany. Avui al matí, mentre l’Alexandra es connectava a Internet, he anat amb la Hymer a carregar aigua i a buidar el lavabo. M’ha sorprès que en una gasolinera em volguessin cobrar 5€ per a carregar 80 litres d’aigua a la Hymer, però a la següent gasolinera he carregat l’aigua utilitzant una aixeta que hi havia a la vista i sense preguntar. Aquestes gasolineres es trobaven en direcció sud-est, seguint el riu Spree. Molt a prop encara es conserven uns 300 metres de l’antic mur de Berlín. El mur està pintat per diferents artistes, però el pas del temps ha descolorit bona part dels missatges. A l’altre cantó del mur, aprofitant els cinquanta metres que el separen del riu, hi he descobert una platja, amb sorra, parasols, tombones i alguns bars alternatius omplint la resta de l’espai. No hi havia massa gent, però a la nit havia de ser un punt de diversió interessant. A la tarda hem tornat a fer un altre recorregut amb bicicleta, primer buscant la bugaderia però després sense destí prefixat. Ens ha costat de trobar la bugaderia, bàsicament perquè al principi no enteníem com funcionaven els números dels carrers. Semblaven completament desordenats, però després hi hem trobat la lògica. En comptes de tenir els números imparells en un cantó i els parells a l’altre i anar incrementant-se en una sola direcció, a Berlín la numeració dels carrers s’incrementa per un per un cantó fins arribar al final del carrer i després es segueix incrementant seguint en sentit contrari per l’altre cantó. D’aquesta manera, et pots trobar davant del número 9, al costat tenir el número 10 i a l’altre cantó del carrer tenir el número 87. En tornar de la petita excursió amb bicicleta ens hem trobat la primera multa, però al carrer hi seguien aparcant altres cotxes, amb multa i tot, per tant hem decidit no moure de moment l’autocaravana. 07/09/2006:
Avui al matí he fet una gran excursió amb bicicleta. M’hagués agradat que l’Alexandra m’hagués acompanyat, però ella preferia tenir una mica d’independència i ha decidit fer la seva passejada pel seu cantó. Primer m’he dirigit cap un petit casc antic que hi ha a prop de la plaça Alexander, amb una antiga església que actualment és un museu amb tot de maquetes de Berlín. M’ha estranyat aquesta utilització de l’església però també m’ha donat la impressió que els alemanys, o com a mínim els Berlinesos, no son gaire religiosos. En una de les maquetes hi he vist un edifici proper que semblava interessant. M’hi he dirigit però no ha resultat ser gaire interessant. En canvi, en el parc del davant hi havia un fossar amb tres ossos, un dels símbols de Berlín. De fet, el nom de la ciutat fa referència als ossos. He seguit recorrent els carrers, plens de cartells dels candidats a les properes eleccions regionals, dirigint-me capa al Checkpoint Charlie, el principal punt de pas entre el Berlín est i oest durant la guerra freda. A fora hi ha una petita exposició explicant com es va fer la divisió d’Alemanya i de Berlín a la fi de la segona guerra mundial entre les forces aliades: Estats Units, Gran Bretanya, França i Rússia. A partir d’aquesta repartició entre quatre es pot entendre perquè Alemanya de l’Oest i també el Berlín Oest, ocupaven més espai que la zona comunista. Una mica més enllà d’aquests pannells explicatius em vaig sorprendre de veure una parella d’uniforme amb una gran bandera americana cadascú davant d’una rèplica del punt de control. Al costat algú acabava de fer l’agost segellant passaports amb els tampons originals del punt de control. Uns dos-cents metres a l’est, es pot visitar el museu de la topografia del terror. Un museu a l’aire lliure, darrera d’un altre segment del mur de Berlín, en el qual s’explica i es documenta totes les atrocitats que van fer els nazis des de que van ocupar el poder fins al final de la segona guerra mundial. La zona semblava força visitada, i no només per turistes, un “mea culpa” colpidor. He seguit la marxa amb bicicleta passant pel mig d’una zona comercial i d’oficines amb una plaça coberta impressionant. He recorregut part dels jardins de Tiergarten, amb zones pràcticament salvatges i d’altres molt ben cuidades, amb força gent prenent el sol, sobretot a la part del final, on hi havia una zona nudista. Darrera el zoo, que ocupa part del parc, hi ha l’església Kaiser Wilhelm Gedachtniskirche mig en ruïnes des de la segona guerra mundial. Un bon recordatori dels bombardeigs que també van patir. De tornada em m’he aturat a fotografiar la impressionant principal estació de trens de Berlín i he circulat pel un petit sender al costat del riu ple de terrasses i petites platges artificials, amb sorra que mai arribava a l’aigua, suposo que massa bruta per a banyar-s’hi. Al vespre he anat amb l’Alexandra a una trobada d’Hospitalityclub. Bàsicament hi havia la mateixa gent del camp, bé, només uns quinze o vint, amb la curiositat que havíem d’anar vestits de musulmans, les noies amb mocadors al cap i els nois amb turbant. Ha sigut una altre vetllada agradable, amb cuscús, força cervesa (perdó, suc de poma), bromes en les que intentàvem defensar la ortodòxia islàmica i converses interessants. He parlat amb en Martin, que està recorrent tot Alemanya amb bicicleta. Comentava que casi sempre circulava per carrils bici ja que en tot Alemanya n’hi ha més de 400.000 Quilometres. També he conversat amb en Salvo, d’Itàlia, que explicava com va estudiar Ciències Empresarials per la seva mare a condició de poder viatjar tot el que volgués després. 08/09/2006:
Al migdia ens hem trobat amb tots els estrangers que ens trobàvem a la festa d’ahir. Hem hagut d’esperar una hora i mitja estirats a la gespa de la plaça d’Alexander abans no arribés tothom. Però poc importava, perquè a prop hi ha un supermercat i els viatges per a comprar-hi cervesa han estat freqüents. Mentre esperàvem els he proposat de visitar els ossos que havia descobert ahir. Com que no hi ha hagut cap altre proposta m’han seguit sense cap pressa. Primer hem passat per el casc antic on ahir havia observat que hi havia una botiga amb grans ossos de peluix. Abans d’arribar a la cantonada he exclamat: - A mà dreta veureu els famosos ossos. Les noies han corregut contentes a abraçar els ossos però els nois s’han quedat ben decepcionats. Després ha costat força convèncer-los que havia estat una broma i que els veritables ossos estaven més enllà. De totes maneres abans hem fet una altre parada a un altre supermercat, a una botiga australiana, a uns lavabos,... I quan hem arribat al fossar no hi havia ossos!!! Havíem arribat deu minuts tard i aquests ja dormien a l’interior d’una casa. Ningú m’ha comentat res, però suposo que m’han estat maleint una bona estona. Per a compensar la proposta fallida els he proposat de fer un sopar a la Hymer i després portar-los a tots, uns deu, amb l’autoracavana fins a una nova trobada al nord de la ciutat. Hem comprat pasta, salsa de tomàquet i formatge i una caixa de cerveses i hem sopat uns fantàstics tirabuixons al parc del costat on tenim aparcada l’autocaravana (avui amb una nova multa). Després de sopar, tal com els havia promès, s’han acomodat tots dins de la Hymer i ens hem dirigit cap a la nova trobada. Però al punt d’encontre, un bar, no hi havia casi ningú. D’altre banda, els estrangers no volien pagar les cerveses del bar i preferien les del supermercat. Al final hem decidit fer la festa al costat de la Hymer, enmig d’una esplanada plena de cotxes aparcats. Hem posat la música a tot volum. S’han afegit alguns transeünts que passaven per allà i hem seguit la festa. Durant la vetllada he conversat amb la Kerstin. Des de la passejada d’ahir que tenia forces preguntes que em rondaven pel cap i la Kerstin m’ha aclarit algunes de les inquietuds. Per una banda m’ha confirmat que després de més quinze anys sense mur separant l’oest de Berlín de l’est, actualment les diferències entre els dos cantons de la ciutat son insignificants. Després m’he atrevit a tocar un tema més sensible i he preguntat pels sentiments alemanys respecte a la segona guerra mundial. M’ha comentat que tenen la història molt present, potser massa, i això fa que no siguin gens nacionalistes. De fet, comentava que durant els mundials de futbol, la Kerstin es sentia estranya de veure tantes banderes alemanes. D’altre banda, està bé tenir molt present la història ja que a les àrees rurals el nazisme intenta tornar a arrelar i el record fa que la gent sigui molt cautelosa. Després he preguntat pel sentiment envers els americans, ja que Alemanya va ser bombardejada i ocupada per ells. M’ha explicat que això és el millor que els podia passar ja que a més a més, els americans van ajudar molt a la reconstrucció del país. De totes maneres, no implica que tingui cap mena de simpatia pel govern actual. Finalment vàrem parlar de la famosa festa nocturna a Berlín. Ella havia estat un parell de mesos a Barcelona i em va poder comparar els dos ambients. Em va explicar que a Barcelona la festa acostuma a ser més d’etiqueta, fashion, en canvi a Berlín és molt més alternativa. 10/09/2006:
Els darrers dos dies a Berlín han sigut molt més tranquils. El dissabte al mig dia vàrem aprofitar-lo per a rentar roba a la bugaderia que havíem localitzat uns dies abans i a treballar aprofitant la connexió d’internet del local. A la tarda havíem quedat amb la Alice, una noia de Làtvia que s’havia quedat sola a Berlín ja que la resta d’amics amb els que havíem estat el dia anterior havien decidit d’anar a Hamburg fent autostop. De totes maneres jo tenia feina escrivint el diari dels dies anteriors i em vaig quedar a la Hymer mentre l’Alexandra i l’Alice anaven a fer un tomb amb bicicleta. Al vespre, jo i l’Alexandra vàrem anat al cinema. Havíem vist anunciada la nova pel·lícula d’Almodovar: “Volver” en versió original. El cinema es trobava a una quarta planta d’un edifici al qual s’accedia a través d’un pati interior amb alguns bars i restaurants. Tot i trobar-se a una quarta planta i respirar-se un ambient molt casolà, el cinema tenia diverses sales. Apart d’això, quan fèiem alguna pregunta en anglès automàticament ens responien en castellà. Segurament no té relació, però molt a prop del cinema es trobava l’institut Cervantes. La pel·lícula va ser molt interessant, com en tots els films d’Almodovar, tocant un tema tabú. Avui hem anat a fer la última volta amb bicicleta per Berlín. Aquest cop l’Alexandra s’ha situat al davant i he deixat que em guiés pels llocs per on havia passejat els dies anteriors. Hem tornat a passar per davant del Reichstag, el parlament Alemany. M’hagués fet il·lusió entrar-hi, ja que l’entrada és gratuïta i et permet enfilar-te fins a una immensa cúpula de cristall des de la qual es domina tota la ciutat, però hi havia massa gent fent cua. Hem seguit el recorregut per la vora del riu amb molta gent prenent el sol a la gespa i molts altres turistes admirant la ciutat des de grans barcasses que deambulaven pel riu. Després ens hem perdut pels jardins de Tergarten per acabar a un memorial per a les víctimes del nazisme, el qual encara no havia visitat. El memorial cobreix un espai d’uns cent metres per uns cent metres plegat de blocs de formigó rectangulars de diferents altures, cap al centre de més de tres o quatre metres. Es interessant perdre’s per aquest bosc de formigó. A la tarda cap al tard hem sortit de Berlín direcció a Sachsenhausen, antigament un camp de concentració nazi i actualment un museu. Tinc ganes de comparar l’exposició de les atrocitats nazis des del punt de vista Polonès (Auschwitz) i des del punt de vista Alemany. Últimament m’està assaltant la idea que Europa se m’està quedant petita. Encara em queden un tres mesos de viatge per Europa, una Europa que ja m’és coneguda i que podria visitar en molt menys temps, ja que el Regne Unit i Irlanda quedaran fora de l’itinerari perquè l’Alexandra no té possibilitats d’entrar-hi per falta de visat. De totes maneres no m’enyoro, el sentiment que tinc només m’impulsa a seguir el viatge cap a Àfrica el més aviat possible. Mecklenburgier ? Seenplatie (veure sobre mapa) 11/09/2006:
Hem passat la nit a l’aparcament d’un centre comercial de Oranienburg, el poble on hi havia el camp de concentració de Sachenhausen. L’Alexandra no es trobava massa bé, mal de coll i una mica de febre. Tot i així hem anat a comprar junts i cap al migdia ens hem dirigit cap al Museu de Sachenhausen. L’Alexandra ha sortit primer mentre jo agafava la camera de fotografiar, bloc de notes,... Quan he baixat de la Hymer l’Alexandra tornava dient que el museu estava tancat. No me l’he cregut, però efectivament estava tancat per ser dilluns. De totes maneres, el punt d’informació estava obert i a dins hi havia alguns taulells informatius i un parell d’ordenadors amb molta informació. M’ha sorprès la claredat amb que exposaven tots els crims nazis, els excessos, la brutalitat, els assassinats,... Sachenhausen no tenia cameres de gas, però tenia crematoris degut a la gran mortalitat degut als treballs forçats, gana, malalties, tortures,... Cap al 1945 unes 220.000 persones de 22 països havien creuat les portes de Sachenhausen, uns 100.000 hi van morir. De totes maneres, el camp no va tancar-se al finalitzar la guerra. Del 1945 al 1950 el camp va actuar de presó soviètica, per on hi van passar 60.000 persones, 12.000 de les quals van morir de gana o de malalties. El camp de Sachenhausen no va destacar per mantenir-hi jueus, que normalment eren enviats a altres camps de mortalitat més assegurada. De totes maneres, hi havia unes quantes barraques que ocupaven els jueus. En una d’aquestes hi havia un museu però al 1992 una bomba en va destruir part del contingut. Després d’aquesta petita introducció a les atrocitats nazis, hem seguit camí cap al nord, cap a una regió anomenada Mecklenburgier – Seenplatie. A la meva guia no apareix recomanada, però la Sophia de Dresden ens havia recomanat de visitar-la. Buscant a l’atlas he vist que al centre de la regió hi havia un parc natural anomenat Muritz, ocupant una àrea de forces llacs. Ens hem aturat en diversos punts d’informació a l’aire lliure que mostraven mapes de la zona, carreteres i rutes per a bicicletes. Hem anat vorejant el parc per una petita carretera. Finalment ens hem aturat davant d’un llac amb una vista fantàstica, al sud del poble de Userin. Un home ens ha fet senyals per aparcar just davant del llac. Li hem preguntat si hauríem de pagar per a acampar-hi però en comptes d’això ens han contestat que podríem menjar quelcom amb ells, utilitzar una canoa que hi havia estirada a una petita platja del llac... Finalment, després d’insistir ens ha comentat que no li hauríem de pagar res, només la voluntat si utilitzàvem la canoa. L’Alexandra no sap nedar tot i que m’he compromès a ensenyar-n’hi. Per això ha costat molt convèncer-la per a donar una volta amb canoa pel llac. Però finalment ha accedit amb la condició de portar també la càmera de fotografiar. Si ella queia a l’aigua també ho faria la càmera. Al principi l’embarcació es movia una mica i l’Alexandra estava amb tensió, però després ella ha agafat el rem i s’ha posar a remar pausadament a prop dels joncs i hem pogut gaudir més relaxats de la vista del llac al capvespre. A la nit, l’home que ens havia donat la benvinguda ha encès una petita foguera a prop de l’aigua, una mica apartada de l’autocaravana. He anat a saludar-lo un moment. Hi havia un parell d’homes més, un que parlava anglès i una altre que només parlava alemany i rus, ja que provenia de l’Alemanya de l’est. El primer provenia de l’Alemanya de l’Oest i l’home de la benvinguda de Berlín Oest. Li he preguntat per la situació al Berlín Oest durant la guerra freda i m’ha comentat que era força bona, ja que rebien molts diners d’Amèrica. De totes maneres, em comentava com recordava les interminables hores de cua a la frontera per a poder creuar l’Alemanya de l’Est per autopista per anar a l’Alemanya de l’Oest. 12/09/2006:
A mig matí hem descarregat les bicicletes i hem fet una llarga excursió pel parc natural durant unes cinc hores. Feia molt bon dia, sol, ni massa calor ni fred. El parc natural està ple de boscos de pins i roures, també alguns camps i petits pobles de tant en tant. Hem passat pel costat de tres o quatre petits llacs, excepte l’últim que semblava força més gran i connectat al llac de Muritz, molt més gran, al qual no hem arribat. La resta de llacs també semblaven connectats, ja que ens hem creuat amb un parell de canals pels quals circulaven canoes. Al tornar l’Alexandra ha rapinyat unes quantes pomes d’una pomera a la vora de la carretera, més tard, m’he parat en sec al costat d’uns pins. Al costat de la carretera, entre l’herba seca m’ha semblat veure un parell de rovellons. N’he girat un i n’he esquinçat un tros. N’ha sorgit un líquid vermell, senyat que era dels bons. He seguit regirant per la zona hi n’he trobat uns 8 més, tots ells molt formosos. L’Alexandra no entenia que agafés aquells bolets i m’advertia que serien verinosos. M’ha estranyat molt trobar els rovellons tant a tocar de la carretera i he pensat que els Alemanys no els recollien, però durant la resta del camí no n’he trobat cap més, tot i que tota l’estona estigués mirant a banda i banda com un obsessionat. El dinar-sopar ha estat excel·lent. L’Alexandra no ha tastat el meu menjar, igual com tots els plats que es surten una mica de lo normal. Però ha estat bé així, ja que si els bolets no haguessin estat bons m’hagués pogut portar a l’hospital. De totes maneres, per fortuna eren excel·lents i tot i fer broma no he patit cap intoxicació ni al·lucinació. Al vespre he sortit a fer unes fotos al llac, al costat hi havia una parella d’homes, un dels quals estava ahir a la vora la foguera. M’han saludat i m’han ofert cervesa. L’he refusat perquè l’Alexandra m’estava esperant, però he conversat una estona amb ells. Un d’ells m’ha comentat que està demanant permisos per obrir un hotel a la zona. Després m’ha explicat que a la caiguda del mur de Berlín, molts alemanys de l’Oest es van fer d’or enganyant els alemanys de l’est, per exemple venent-los productes inútils. D’altre banda, antics propietaris de l’est que vivien a l’oest van reclamar les antigues terres que posseïen i van fer fora els que les habitaven de feia anys. Per això, segons ell, el mur encara segueix a la ment de les persones i els alemanys de l’est desconfien dels de l’oest. D’altre banda em va comentar que al nord de Berlín hi ha molt poca inversió i indústria. Hi ha poc treball i molt jovent es deixa enlluernar pel nazisme. Però no ho consideraven perillós, ja que segons ells a Estats Units n’hi ha molt més. Rugen Island (veure sobre mapa) 13/09/2006:
Al migdia hem marxat de Mecklenburgier – Seenplatie. He pagat 7€ a l’home de l’aparcament, per la canoa i per la plaça d’aparcament. M’ho ha agraït tot i que tampoc ha pogut dissimular que s’esperava més. De totes maneres abans d’ahir em va assegurar que la plaça d’aparcament era gratuïta. Per altre banda també m’ha demanat de fer publicitat de la zona, i suposo que ja ho he fet amb el diari d’ahir. Hem continuat en direcció nord cap a la illa de Rugen. Al llarg del camí hem creuat petits pobles, poc industrialitzats, amb la impressió que viuen força del camp. Un dels pocs senyal de modernitat eren els grans molins de vent que ocupaven gran part de la planícia. Volíem parar a dinar a Stralsund però la carretera passa per fora directament cap a l’illa de Rugen. Hi ha un pont una mica atrotinat que connecta amb l’illa. De totes maneres, just al costat n’estan construint un d’espectacular. No se si en finalitzar-lo derruiran l’altre o el deixaran. Hem parat davant d’un punt d’informació turística a l’illa on hem dinat. Després m’he deixat aconsellar per la noia del punt d’informació. M’ha recomanat de dirigir-nos cap al nord-Est, cap a un punt anomenat Konigsstuhl dins d’un parc natural, on en teoria hi havia uns meravellosos penya-segats i forces carrils bici. Abans d’entrar a l’illa ja havia intentat carregar la Hymer d’aigua però no hi havia hagut sort. A l’illa vaig buscar amb més insistència, però les gasolineres i autorrentats, o no tenien aixeta d’on carregar aigua o no em deixaven carregar-la, segurament perquè l’illa és massa turística i masses autocaravanes demanen el mateix. Finalment a una gasolinera he vist un autorrentat automàtic sense vigilar. Només hi he observat una aixeta sense clau d’obertura connectada a una màquina de rentar. He volgut comprovar si l’aixeta tenia aigua per a després connectar-hi la meva manguera i he desconnectat la manguera que connectava a la màquina. Però per sorpresa meva n’ha sortit aigua a cabals amb gran pressió. He intentat tornar a connectar la manguera però hi havia massa pressió. En el primer intent he quedat completament xop, però ho he intentat parell de vegades més sense èxit. A continuació, avergonyit i amb l’Alexandra rient de valent hem fugit de la gasolinera, evitant d’emportar-me una merescuda recriminació. Hem arribat a Konigsstuhl on hi havia un gran aparcament de pagament. De totes maneres hem aparcat una mica més enllà i hem agafat les bicicletes per a visitar els penya-segats. Però el camí cap als penya-segats estava prohibit a les bicicletes. Hem intentat un altre camí i també hi havia un altre senyal de prohibició. Finalment hem preguntat a una senyora d’una botiga que ens ha informat que els penya-segats es trobaven a uns tres quilometres i que es podien fer amb bicicleta sense problemes. Així doncs ens hem saltat la prohibició i ens hem endinsat per un meravellós bosc amb alguns petits llacs amagats. Molt de tant en tant, ja que era tard, ens hem creuat amb alguns caminants que ens miraven amb mirades de reprovació, però hem seguit endavant fins a arribar als mencionats penya-segats. Allà hi havia un museu de pagament però al costat hi havia unes escales de fusta que baixaven empinades fins al mar. Hi havia uns cinc cents escalons que després els hem suat per pujar. Les escales baixaven per entre un bosc, sense opció d’observar els penya-segats. Però un cop a la platja de còdols i mirant enlaire ens hem pogut meravellar dels penya-segats de guix. Sí, eren de guix. Guix que tenyia de blanc, que es desfeia a les mans si era humit i que permetia fer pintades a les roques i arbres si era sec. 14/09/2006:
Hem fet nit a un poble anomenat Glowe, al davant d’una platja de sorra fina i amb algunes hamaques amb para-sol de lloguer. Al llarg de la platja hi havia un passeig per on hem iniciat una llarga excursió amb bicicleta. Després el passeig s’ha convertit en un caminet asfaltat per a bicicletes que transcorria al costat de la carretera, entre boscos de pins. Els boscos estaven plens de caçadors de bolets, per tant no m’he tornat a entretenir mirant els marges del caminet ja que he suposat que tots els bons bolets ja deurien estar agafats. D’altre banda, cada dos per tres hi havia enormes teranyines subjectades per dos pins, de manera que tampoc feia gaire gràcia endinsar-se pel bosc. Hem arribat a un altre poble, força turístic, amb alguns hotels i habitacions de lloguer. L’hem creuat per la carretera principal i hem seguit cap al nord, direcció a un far que havíem entrevist la nit anterior. El camí ha seguit entre camps, alguns tractors els estaven treballant. Les vistes eres excel·lents, sobre el mar, que quedava sota uns petits penya-segats. A mig camí ens hem trobat amb uns dòlmens, aixecats pels antics habitants de l’illa feia uns tres mil anys. Arribant als fars (en realitat n’hi havia tres) ens hem trobat amb una església circular força antiga i a sota, al costat del mar, un petit poble de pescadors que hem visitat més tard. Els fars devien ésser de diferents èpoques, però no hem endevinat quin deuria esser el més antic, ja que tots estaven molt ben conservats. A sota els fars hi havia un gran bunquer, sembla que construït durant la segona guerra mundial. Es podia visitar, però pagant. En tornar hem passat pel poble de pescadors, amb les cases amb gruixudes teulades de palla, la majoria convertides en restaurants i botigues degut a la gran quantitat de turistes que hi havia, casi tots de la tercera edat. Es nota que no és temporada de vacances. Hem arribat a la Hymer al cap d’unes sis hores, esgotats, després de recórrer uns quaranta quilòmetres. L’Alexandra ha comentat que no tornarà a tocar la bicicleta durant una setmana. Rostock (veure sobre mapa) 16/09/2006:
Ahir ens vàrem aixecar tard, com sempre, jo més d’hora que l’Alexandra i ella una mica més tard, despertada pel soroll que no puc evitar de fer en un espai tant reduït mentre esmorzo. Aquest cop, però, ella estava més queixosa que de costum, queixant-se de mal de panxa i de cap. De fet, durant la nit ja s’havia despertat alguna vegada amb el mateix dolor. Li vaig fer una infusió de camamilla i se la va beure, fet impensable fins al moment, ja que suposava trair el seu estimat te negre amb un rajolí de llet de cada matí. De totes maneres li devia haver anat bé, ja que cap a migdia ja es va trobar millor. Vàrem fer camí cap a Stralsund, un poble just a l’entrada de l’illa de Rugen que la meva guia de viatge recomanava de visitar. Stralsund és un poble amb un gran casc antic rodejat per mar i petits llacs. Vàrem estar passejant pels seus carrers i parcs. Al matí hi havia mercat a una de les places, un mercat de fruita, verdures i roba, com els de Catalunya, però no com els de Romania, ja que allà el govern els ha prohibit. Té diverses esglésies i edificis construïts de maons, una de les quals d’estil gòtic, tot i que una mica peculiar: molt alta i amb grans finestres verticals que s’obrien a l’exterior des del sostre fins casi arribar al terra. L’Alexandra m’ha fet notar que curiosament al poble també hi havia molts edificis desocupats, semblava que de feia temps. A la tarda vàrem tornar a la carretera direcció cap a l’oest, vorejant la costa, però sense vista al mar. Les carreteres han seguit com a tota l’Alemanya de l’est, en bon estat però tallades de tant en tant per obres, fet que et desviava per carreteres secundàries. El truc per a no perdre’t és senzill, seguir una “U” que amb una fletxa indica la continuació de la carretera principal. Vàrem arribar a Rostock cap al tard. Vàrem conduir una mica la petita ciutat amb la Hymer, intentant de captar una xarxa Wifi o d’Internet sense cables. En vàrem detectar una d’un bar, però no amb prou intensitat. De manera que no ha sigut fins avui al matí que ens hem connectat a Internet mentre bevíem una cervesa i una cola al mencionat bar. Ahir al vespre també vàrem tenir una estona per a passejar per la ciutat. Rostock estava de festa. A la plaça principal, hi havia un grup tocant música de les últimes dècades, diverses barres de bar ambulants servien cervesa a dojo. Algú ballava, però la majoria estava assegut en cadires de plàstic, davant d’unes taules també blanques, bevent i conversant. A llarg del principal carrer comercial hi havia moltes parades que venien objectes de decoració i bijuteria. Hi havia algun cartell de bar que anunciava els preus sota el títol “octoberfest”, però en la publicitat de la ciutat s’anunciava com a “Rostocker City Fest”. Era com una festa major de poble de Catalunya. Avui la festa seguia, amb els mateixos bars i paradetes, però en comptes del grup de música, a l’escenari feien sortejos, xous i també música, però de més baix nivell. A altres carrers de la ciutat feien activitats per a la canalla, pintant al terra, pintant cares, ballant, fent treballar l’intel·lecte,... A Rostock ens hem analitzat amb més detall una actitud que fins ara es reproduïa en major o menor grau. Quan un semàfor per als vianants està en vermell, tothom s’espera, encara que no vingui cap cotxe. Però si algú fa un pas per a creuar el carrer la resta el segueix, encara que de vegades també s’emporta la mala mirada dels altres. A la tarda hem tornat a pujar a la Hymer i ens hem tornat a dirigir cap a l’oest, aquest cop per a arribar-nos a Lubeck. La segona meitat del camí l’hem fet circulant per una meravellosa autopista de dos carrils. M’ha estranyat ja que fins ara no havíem trobat casi cap autopista a Alemanya, però després, consultant el mapa de carreteres he constatat que gran part de les autopistes alemanyes es troben a l’Alemanya de l’Oest. Mentre arribem a Lubeck i durant tota la nit hem estat mantenint una conversa molt interessant amb l’Alexandra sobre literatura. A ella també li agrada escriure però dona molta importància a la manera d’escriure, la forma. En canvi jo comentava que per a mi l’únic que és important és el contingut. Ella afirmava que l’originalitat d’alguns autors es trobava en la forma d’escriure i jo intentava defensar que hi havia molts més autors originals només pel missatge que transmetien. Finalment vaig estar traduint del català al castellà i llegint en veu alta durant unes dues hores la novel·la que havia escrit feia uns dos anys. ‹ Anterior (18/07/2006) MES Següent (2006-09-16)› ‹ Anterior (2006-08-07 - Lithuania) PAÍS Següent (2006-08-18 - Czech Republic)› |
|
