| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (19/12/2007) MES Següent (2008-02-17)› ‹ Anterior (2007-11-24 - Ethiopia) PAÍS Següent (2008-01-27 - Egypt)› Sudan Wadi Halfa (veure sobre mapa) 21/01/2008:
Khartum és una ciutat d’uns 4 milions d’habitants (o 10 milions segons en Yossef), al mig d’una gran planícia casi deshabitada. Abans d’arribar a Khartum el paisatge havia passat de les muntanyes d’Etiòpia a una planícia amb la majoria del terreny d’herba alta i seca sense cultivar ni pasturar, tot i que en algunes zones també hi havia grans extensions de camps llaurats i també grans ramats. Al sortir de Khartum, el paisatge es va tornar estèril i desèrtic, malgrat tot, quan la carretera serpentejava a prop del Nil, les cases i petits pobles no deixaven de succeir-se entre palmeres i camps d’un verd intens. Al llarg de tot el recorregut pel Sudan - i segurament passarà al mateix als propers països Islàmics pels quals passarem – no hem observat masses dones al carrer o als camps, i si hi són, sempre van tapades amb un vel cobrint el cabell. En altres països africans les dones sempre estaven fora de casa treballant mentre els homes reposaven però al Sudan les dones semblen relluïdes a casa mentre els homes treballen. Segurament la reclusió a casa és millor que el treball extenuant, però el pitjor d’ambdós casos és que les dones no tenen dret a escollir en quin sistema de vida viure. Sabíem que al Nord del Sudan trobaríem l’ultima carretera no asfaltada d’Àfrica (i potser una de les últimes del nostre recorregut pel món), de totes maneres, els problemes que esperàvem que sofriria el cotxe van aparèixer poc després de sortir de Khartum, circulant sobre una perfecte carretera d’asfalt: el llumet de la bateria es va encendre. Vaig fer llums a en Michael que circulava al davant perquè parés. Vàrem analitzar el problema i molt aviat deduir que l’alternador no carregava la bateria i que nosaltres mateixos no podríem solucionar el problema. Ens els següents cent quilòmetres no vàrem trobar cap poble, travessant interminables dunes de sorra, però sortosament, al primer poble després de les dunes hi havia un electricista de cotxes. L’electricista va treure l’alternador i al cap d’unes quatre hores va deixar solucionats tres problemes (un d’original, un causat per ell i un tercer que sospito també causat per ell). Varem pagar 15$ per la seva feina i vàrem seguir la carretera encara asfaltada cap al Nord. Al següent dia (ahir) varem començar a endinsar-nos per la pista no asfaltada, quan de sobte el llumet de la bateria es va tornar a encendre. L’anterior dia havíem esbrinat que el cotxe no consumia massa energia mentre circulàvem i vàrem calcular que tindríem suficient bateria per a arribar l’endemà Wadi Halfa, el nostre destí. Malauradament, la dinamo no va ser l’únic problema que el cotxe va sofrir durant aquest trajecte. A mesura que ens avançàvem per la pista no asfaltada, creuant complicats passos de sorra i travessant muntanyes de roques, la nevera va tornar a espatllar-se, vàrem destrossar el suport de la roda de recanvi i l’engegada de l’estàrter va semblar empitjorar. Si haguéssim de puntuar la carretera cap a Wadi Halfa per la seva dificultat i pel nombre d’averies sofertes, jo i l’Alexandra la compararíem amb la pista del Gabón, la quarta més complicada d’Àfrica. De totes maneres, l’espectacularitat del paisatge, la bellesa dels pobles i l’amabilitat de la gent (que ens invitaven a te o a menjar si ens paràvem) ens va fer decidir per classificar la pista cap a Wadi Halfa només com la cinquena pitjor d’Àfrica. Malgrat tot, també haig d’escriure que no tothom es va mostrar amable amb nosaltres, també hi havia algun nen que ens va tirar una pedra (sense tocar el cotxe). De totes maneres, dues vegades vaig parar en sec i vaig enxampar el nen que havia tirat la pedra per a renyar-lo ben enfadat, mentre aquest plorava terroritzat. De segur que aquests nens no tiraran cap més pedra i potser estaria bé que altres viatgers fessin el mateix, en comptes de tirar bolígrafs o altres regals si es veuen amenaçats. 23/01/2008:
A Wadi Halfa, un poble sense cap mena d’atractiu a la riba del llac Nasser, havíem d’esperar el vaixell que ens havia de portar fins a Aswan, Egipte. Diferents viatgers ens havien advertit sobre els desorbitats i anàrquics preus d’aquest trajecte, de totes maneres teníem l’avantatge de conèixer què havia pagat en Michael de baixada d’Egipte a Sudan (450€) i que en Michael també coneixia les persones amb qui havíem de negociar. El primer dia ja vàrem iniciar els contactes amb l’agència que ens havia de vendre els bitllets, però ens van anunciar que el ferri encara no havia arribat i que el preu de transportar el cotxe no estava fixat i que depenia del capità. El següent dia (ahir), vaig passar-me casi tot el dia arreglant el suport de la roda de recanvi, ajudant-me de palanques y gats hidràulics, i pràcticament vaig tornar-lo al seu estat original. Al vespre vàrem tornar a parlar amb l’eufòric noi de l’agència que ens va confirmar que el vaixell havia arribat i que potser ens mantindrien el preu de 450€ per cotxe. Però avui, quan hem anat a pagar, ens han informat que el preu seria uns 600€ per cotxe. En Michael s’ha estat queixant enèrgicament preguntant el perquè de la diferència de preu entre el primer trajecte i el segon, però ells ens han ensenyat el què semblava una llista oficial de preus i interpretant els números àrabs he deduït que els preus eren correctes. Llavors jo he començat a jugar el meu paper comentant que no tenia suficients diners amb mi (era cert) i que no podria pagar la quantitat total fins a Egipte on podia treure diners amb la targeta Visa (des del Sudan és impossible). Això ha semblat entendrir-los i després de parlar una estona entre ells m’han abaixat el preu uns 200€. Al veure que em feien aquest descompte, en Michael va continuar protestant encara amb més energia, però observant que es podien tirar enrere amb la seva oferta, vaig proposar a en Michael de compartir el descompte i pagar uns 500€ cada u, confiant que en Michael també hauria fet el mateix per mi. Vàrem pagar i a continuació vàrem anar a buscar els cotxes, però el meu estàrter no va voler engegar el motor i en Michael em va haver d’estirar per a poder-lo encendre. I finalment, després de molta burocràcia vàrem carregar el cotxe a una plataforma amb la promesa que l’endemà partiria i nosaltres vàrem pujar al vaixell que va partir poc després. Pel tiquet del vaixell havíem pagat uns 80€, inclòs en el preu total, que de cap manera estava justificat, doncs el preu correcte pel demacrat vaixell corresponia més amb el que pagaven els locals, un 20% del que havíem pagat nosaltres. En qualsevol cas, l’endemà al matí vàrem arribar a Aswan sense masses incidents, després d’haver passat una nit amuntegats en una petita habitació per a només dos persones. Egypt Aswan (veure sobre mapa) 27/01/2008:
En Michael i la Stephania ens havien comentat que els egipcis no eren els habitants més amigables del planeta, però no pensàvem que ens en cansaríem tan aviat. Segurament hem iniciat l’itinerari per aquestes antigues terres per una ciutat massa turística, Aswan, on qualsevol venedor sembla determinat a obtenir el màxim diners possibles dels turistes. Cada dia a Aswan suposa una lluita constant a l’hora de pagar un te, unes taronges, un dinar, un transport,... Per exemple, estem passejant pel carrer i algun cambrer ens ofereix de prendre un te, nosaltres en demanem el preu i comença amb 3 pounds (8pound = 1euro = 5.5$), nosaltres seguim caminant i ell ens segueix al darrera oferint 2, 1.5 fins a 1 pound, i tot i saber que els locals paguen menys de 0.75 pounds per a un te, de segur cap estranger obtindrà mai aquest preu. Un altre exemple: després de passar uns dies a Aswan l’Alexandra pregunta pel preu d’una cocacola en un petit comerç apartat del centre: - 5 pounds - li responen. - 5 pounds, és el preu dels turistes, vull el preu dels egipcis – respon l’Alexandra enutjada. - 4 pounds? – prova el dependent. - No - 3.5? - Ok – accepta l’Alexandra tot i sospitar que els locals encara paguen menys. Però el pitjor del cas és observar locals amb preus escrits en anglès i al costat els mateixos productes escrits en àrab a la meitat del cost (he après a llegir els números en àrab) Avui al vespre estava a un cafè d’internet i ha entrat un estranger preguntant: - Quan val Internet? - 10 pounds/hora. L’estranger ha marxat disconforme, llavors jo he preguntat a l’encarregat que estava al meu costat: - Perquè sempre cobreu més als estrangers? - A mi m’estaven cobrant 5 pounds/hora després de negociar una bona estona i de ser un client fix. L’encarregat ha semblat una mica incomodat per la pregunta, però de seguida m’ha respòs: - Perquè els turistes en general tenen un poder adquisitiu més gran que els Egipcis i poden pagar aquests preus. És un concepte que no m’entra al cap, entenc que els rics paguin més impostos que els pobres, però pagar més pels productes del carrer? I com diferencien entre un turista ric i un turista pobre? Bé, potser sí que en fan la diferència, després de cinc dies esperant el nostre cotxe, sense robes de recanvi, i bruts com anem vestits, els dependents comencen a oferir-nos preus més econòmics. Al Sudan ens havien confirmat que la plataforma amb els nostres cotxes marxaria l’endemà que nosaltres, però avui hem anat a l’oficina encarregada del transport i ens han comentat que la plataforma encara no havia sortit de Wadi Halfa. Ens han argumentat que hi havia algun tipus de vaga, però de segur que estaven esperant que arribés algun cotxe més a Wadi Halfa per a aprofitar el viatge. Ens han promès que arreglarien el problema el més aviat possible i hem tornat a l’hotel, on per a acabar d’espatllar el dia he instal•lat un nou programa a l’ordenador que m’ha desconfigurat completament el Windows, per segona vegada des d’Etiòpia. Per sort, al cafè d’internet on acostumo a anar me l’han pogut reconfigurar després de 4 hores de treball i cobrant-me un preu egipci. D’altre banda, Aswan en sí, no és una ciutat tan dolenta com sembla descrivint els seus venedors. Aswan es troba a la riba del Nil, en un punt on aquest es bifurca entre diverses illes, les quals estan rodejades en tot moment per falugues (petites embarcacions de vela triangular) transportant grups de turistes i parelles de lluna de mel. L’illa més gran, anomenada Elephantine, conté dos interessants pobles nubis, amb els seus carrerons estrets i cases pintades de diversos colors. Davant l’illa Elephantine, al llarg de l’avinguda la Corniche, hi ha ancorats diversos grans hotels de luxe flotants que periòdicament naveguen de Luxor a Aswan. Aswan és visitada pels diversos antics monuments i museus a visitar, tot i que els principal motiu es troba més al sud, Abu Simbel y Philae, temples els quals visitarem demà. Però Aswan també és una tranquil•la ciutat, amb molts jardins on descansar i un turístic carreró central ple de petits comerços tradicionals i de suvenirs, amb els venedors intentant endevinar la teva nacionalitat a simple vista per després exclamar d’una manera periòdica i agobiant, utilitzant algun idioma proper: - Aquí no agobiem! Mirar és gratuït! Abu Simbel (veure sobre mapa) 28/01/2008:
Abu Simbel és sorprenent. És sorprenent que la majoria de viatges organitzats des d’Aswan comencin a les tres de la matinada per tal de poder observar els temples amb la llum del sol naixent. És sorprenent que la carretera cap a Abu Simbel estigui fortament vigilada militarment per por a atemptats terroristes, però també sorprèn que no hi hagi cap control de velocitat i els autobusos plens de turistes circulin amb els llums apagats i avançant-se imprudentment. Sorprenia el nombre d’autobusos que ja hi havia aparcats quan varem arribar però encara més quan en varem sortir: uns 40 grans autobusos i 10 minibusos. Però, naturalment, el més sorprenent és la grandiositat del temple de Ramses II, acompanyat del temple més modest dedicat a la seva dona Nefertari, tot i que també he escoltat algun comentari d’algun turista que se’ls imaginava més grans. De totes maneres, la grandiositat de Abu Simbel encara sorprèn més al saber que els dos temples excavats a la roca, van ser extrets de la muntanya a peces per a reconstruir-los 60 metres més amunt, evitant així de ser submergits per les aigües del llac Naser que es va formar amb la construcció de la Gran presa. També sorprèn que tals colossos temples haguessin estat oblidats i casi completament enterrats sota la sorra fins que al 1813 van ser descoberts per casualitat i buidats completament de sorra cap al 1817. I coincidint amb aquestes dates, m’ha sorprès desagradablement observar nombrosos noms i dates del segle dinou gravats sobre les estàtues de l’exterior i els relleus de l’interior. Mirant les 3 colossals estàtues que custodien l’entrada del temple de Ramses II (una quarta estàtua ha perdut bona part del tors) m’ha sorprès l’expressió dels somriures relaxats dels seus rostres. De totes maneres, un cop a l’interior del temple, la grandiositat de l’exterior queda eclipsada per l’exquisit treball de les dues files de grans estàtues amb indicis d’haver estat pintades; els gravats d’homes lluitant o caçant, representats sempre de perfil, però amb un gran dinamisme, congelant l’acció; els gravats del faraó essent adorat o dominant els enemics; el gravat del faraó amb un falo erecte apuntant a una dona de llargues vestimentes; la representació de la batalla de Kadesh (1274BC), durant la qual, Ramses II va saber inspirar amb el seu coratge el seu exercit rodejat per les tropes Hittites, tornant la batalla al seu favor; les claustrofòbiques habitacions profusament decorades per artistes menys destres que el de la sala principal. I finalment m’ha sorprès la precisa alineació del temple de manera que cada 22 de febrer (aniversari del faraó) i cada 22 d’octubre (dia de la seva coronació) els raig del sol naixent penetren fins l’última habitació del temple, la més sagrada, on descansen 4 estàtues. També és sorprenent que la precisa alineació del temple no pogués estar copiada amb les modernes tècniques utilitzades en la seva reconstrucció i actualment els rajos del sol només il•luminen perpendicularment els dies 21 en comptes del 22. Posteriorment a la visita de Abu Simbel (només ens han deixat 2 hores justes) ens hem dirigit de tornada fins a la Gran presa, la qual ha sorprès per la seva poca espectacularitat, ja que esta feta a la manera antiga, acumulant grans quantitats de terra i roca davant el curs del riu. En canvi si sorprenen algunes de les seves dades: el llac Nàsser és el llac artificial més gran del món (o ho va ser durant molt temps). També: la terra cultivable a Egipte després de la construcció de la presa va augmentar en un 30%, tot i que aquesta va esdevenir menys fèrtil degut a la inexistència de fangs al Nil. Finalment hem visitat el temple de Philae, dedicat al Déu Isis, el qual també va ser mogut a una illa més elevada, degut a la construcció de la propera i més petita presa d’Aswan. Allà m’ha sorprès la grandiositat i refinament del temple, el qual va ser un centre de peregrinació durant molts segles, fins i tot posterior a l’expansió del cristianisme, és per aquest motiu que durant l’imperi romà, els cristians van eliminar alguns dels seus relleus pagans, igual com els fanàtics talibans fan fer pocs anys enrere dinamitant uns antics temples budistes. En qualsevol cas, el temple encara conserva el seu esplendor amb les seves altives parets i columnes i els seus magnífics gravats, alguns dels quals - sorprenentment no van ser eliminats - representen unes sensuals i nues figures femenines. Aswan (veure sobre mapa) 31/01/2008: L’endemà de la visita d’Abu Simbel, varem tornar els quatre a la l’oficina encarregada del transport pel llac Nasser i ens van comentar que els nostres cotxes encara no havien arribat. L’Alexandra es va posar feta una fúria, i mentre jo la treia de l’oficina per a intentar denunciar la vilesa de l’empresa a la policia turística, en Michael i la Stephania intentaven trobar una solució amb el famós Mister Sala (tots els viatgers cap al Sudan se les han de veure amb ell). Finalment en Michael va comentar innocentment: - Em sembla que la única solució serà telefonar l’advocat gratuït de la meva companyia d’assegurances – En realitat no tenia cap assegurança. Llavors en Mister Sala es va aixecar com un llampec i va començar a fer trucades comunicant finalment a en Michael que la plataforma amb els nostres cotxes havia sortit el dia anterior de Wadi Halfa i que arribaria l’endemà al matí. I en realitat va ser així, tot i que desprès vàrem descobrir que havien enviat els nostres cotxes perquè havia arribat un camió a Aswan en direcció al Sudan que necessitava la plataforma. El truc d’en Michael amb en Mister Sala no va estar l’únic que vàrem utilitzar amb els Egipcis que han seguit intentant enganyant-nos aquests dies. Abans d’ahir estàvem passejant pel principal carrer comercial i un venedor ens va cridar: - Una samarreta 5 pounds (casi 1$). - 5 pounds Egipcis? – Vaig preguntar, doncs després de captar la teva atenció, a vegades intenten convèncer-te que es referien a pounds anglesos. - Sí, 5 pounds egipcis. Varem mirar les samarretes i l’Alexandra en va escollir una que li agradava, però a l’hora de pagar el venedor no em va acceptar els 5 pounds explicant-me que només les samarretes per a nens valien 5 pounds i que la resta en valien 25. Enfadat dels dies anteriors, vaig agafar la samarreta, li vaig tirar el bitllet de 5 pounds als peus i vaig marxar amb el venedor al darrera també ben enfadat. Però em vaig sortir amb la meva, i tothom a qui he anat explicant l’anècdota (turistes o Egipcis) m’han acabat comentant vaig fer molt ben fet. Al mateix dia, a la tarda vàrem haver d’utilitzar un altre truc perquè no ens enganyessin. L’Alexandra havia anat al matí a comprar unes pastes que li agraden molt (bahlava). Va fer cua en una tenda i va observar que l’home del davant pagava 10 pounds (uns 2$) per un quilo de bakhlava, però al arribar al seu torn, el venedor li va dir que les pastes valien 20 pounds el quilo. L’Alexandra li va explicar que havia vist el què havia pagat l’anterior home i que a la llista de preus en àrab no hi havia cap preu superior als 15 pounds. Però el venedor va preferir perdre la venda a vendre al preu correcte i l’Alexandra va marxar ben empipada. Al explicar-me la historia vàrem enginyar un pla: vàrem preguntar a la recepció de l’hotel que ens escrivissin bahlaba en àrab, després vàrem anar a la tenda i vàrem buscar a la llista de preus la paraula, al mateix temps que fèiem amistat amb un noi de la zona, i vàrem obligar al descontent venedor a vendre’ns 500gr de bahlava per 5 pounds. De totes maneres, al matí següent, ahir, al dirigir-nos jo i en Michael cap al port per a buscar els nostres cotxes, vàrem tenir oportunitat de contrastar el caràcter real dels Egipcis. Fora de la zona que freqüenten els turistes que paguen 50$ o 100$ per nit, les dones i els homes ens miraven somrients, realment agraïts que estiguéssim visitant el seu país i viatjant amb els seus mitjans de transport, i fins i tot, a prop del port hem pagat per primera vegada el preu egipci per un te: 0,75 pounds. Al port, els policies i l’oficial d’aduanes també semblaven simpàtics (no tant), però a mig completar la paperassa que sabíem que duraria un dia o dos, l’oficial d’aduanes ens va demanar que traguéssim els cotxes de la plataforma. Malauradament, la plataforma estava molt mal situada, formant un alt esglaó entre la plataforma i l’estret port, d’altre banda, teníem els cotxes aparcats de cul, i finalment la meva autocaravana no s’engegava, perquè el problema de l’estàrter no s’havia solucionat. En Michael em va començar a arrastrar de cul amb el seu cotxe, però jo vaig encarar molt malament la sortida i finalment vaig quedar encallat entre l’esglaó de la plataforma i el port, sense possibilitat de tirar endavant, ni enredera. Es van presentar diversos treballadors del port, un dels quals va intentar arreglar l’estàrter a cop de martells, però al no arreglar-se, finalment una desena de persones va empènyer l’autocaravana cap a dalt la plataforma i seguint empenyent vàrem aconseguir engegar el motor utilitzant els 10 metres de la plataforma. Amb el motor engegat va ser més fàcil la sortida, tot i així, hi va haver danys minoritaris: l’escala de l’autocaravana encara més torçada, el suport de la roda de recanvi altre cop mig desviat, un llum esquerdat,... La sortida de l’autocaravana de la plataforma va durar unes dues o tres hores, i quan vàrem tornar a l’aduana per a continuar la paperassa, l’oficial ja havia plegat. Així doncs hem hagut de tornar avui a primera hora. En arribar l’oficial ens hem tornat a asseure per a omplir paperassa, però a mig fer, ha obert el carnet de passages (una espècie de passaport per a cotxes) d’en Michael i al comprovar la propietat del cotxe ha exclamat dirigint-se a ell: - Molt bé, tu ets el propietari del cotxe. En aquest moment he començat a patir, doncs l’autocaravana està a nom de l’empresa Serveis d’Internet Javajan, la qual dirigia. De totes maneres, he extret (per primera vegada en tot el continent Africà) un document firmat pel meu amic i actual administrador de l’empresa autoritzant-me a conduir el cotxe en qualsevol país. Però quan l’oficial ha agafat el meu carnet de passages i el document adjunt, el seu somriure s’ha apagat ràpidament de la seva cara i de seguida ha exclamat amb gravetat: - No puc deixar sortir el teu vehicle. Hauràs d’anar al Cairo, al Club d’Automobilisme, perquè posin el carnet de passages al teu nom. La rotunditat i gravetat de la seva veu era tant seca que no m’he estat gaire estona més al seu davant discutint o oferint-li diners. He tornat a Aswan, directament a l’estació de trens on he fet 2 hores de cua per a comprar un bitllet de tren, i després m’he dirigit a l’hotel, on m’esperava l’Alexandra, primer escèptica, després enrabiada i finalment trista. I a les 6 de la tarda he pujat al tren direcció al Cairo i he deixat a l’Alexandra en companyia de dos espanyols i d’en Michael i la Stephania, que no havien aconseguit completar tots els tràmits i s’havien de quedar fins diumenge, perquè els divendres i dissabtes són sagrats pels musulmans i la policia de tràfic fa festa a Egipte. Cairo (veure sobre mapa) 02/02/2008:
En arribar, al Cairo molt d’hora al matí, vaig anar caminant cap a l’ambaixada espanyola, però aquesta estava tancada fins diumenge per festa musulmana. En canvi, el Club d’Automobilisme al qual em vaig dirigir després, també estava tancat el divendres però obria el dissabte. Així doncs em sobraven 24 hores, i vaig decidir aprofitar-ne unes quantes visitant el Museu Egipci. El Museu Egipci em va sorprendre en diversos aspectes, i no només pel desordre del qual ja informava la meva guia de viatges (al 2009 està prevista l’obertura d’un nou museu). Em va sorprendre la tapa d’un sarcòfag amb l’escultura del faraó al cap d’amunt i el relleu d’una figura d’una dona a l’interior, com si el faraó hagués somiat de dormir eternament amb una sempre atractiva dona. També m’ha sorprès observar nombrosos sarcòfags trencats pel cap d’amunt, la única manera d’emportar-se les preciades joies de l’interior, doncs les tapes eren massa pesades d’aixecar pels saquejadors. M’ha sorprès el realisme d’algunes estàtues que demostren que els antics artistes egipcis no només sabien fer figures estilitzades. I observant aquestes estàtues m’ha sorprès que els cànons de bellesa fa 5000 anys fossin molt similars als actuals (em pregunto: la idea de bellesa és genètica o cultural?). Observant la estàtua d’una mare besant al seu infant d’uns deu anys a la boca, també em fa qüestionar si la manera en que els humans mostren efecte és genètica o cultural. En un altre punt m’ha sorprès la ironia de Cheops, el constructor de la més gran piràmide, del qual només es coneix el seu rostre per una petita figura de 8cm. En qualsevol cas, el més sorprenent del museu és l’exposició dels magnífics tresors trobats a una tomba que estava oculta i intacta sota la saquejada tomba de Ramses VI, una tomba pertanyent a un faraó que només va governar durant 9 anys: Tutankamon. De tots els tresors exposats, sorprèn de sobre manera que el rostre momificat del faraó estigués encabit en un preciosíssim bust d’or massís amb pedres incrustades, al mateix temps, el cos del faraó encabit en un fascinant sarcòfag també d’or massís (pesant 110kg), i aquest sarcòfag encabit ens dos altres sarcòfags recoberts d’or, els quals també es trobaven situats dins de quatre grans caixes recobertes d’or i encabides unes dins les altres (com si es tractessin d’unes grans nines russes), i totes aquestes, finalment, estaven originalment entaforades dins l’habitació mortuòria, la qual també guardava de manera més o menys desordenada carruatges, trons, joies i moltes altres articles que podien ser d’utilitat al faraó a l’altre vida. He sortit del museu meravellat per la riquesa d’aquesta primera i antiga civilització que es va iniciar fa més de 5 mil anys, gràcies a l’excés de menjar que les fèrtils terres al voltant del Nil produïen, un excés de menjar que mitjançant la recaptació d’impostos permetia alimentar milers d’artesans, funcionaris, soldats i sacerdots que estaven al servei del faraó. Al sortir del museu, vaig intentar contactar un noi de couchsurfing que em podia allotjar, però el seu telèfon comunicava i em vaig començar a impacientar. Vaig telefonar a altres nois de couchsurfing del Cairo (no hi ha noies apuntades) i ningú em podia allotjar, excepte un home que m’ho havia de confirmar. Mentrestant vaig passejar una mica pel comercial barri anomenat Downtown i vaig buscar un hotel per si de cas. Vaig trobar una habitació compartida per 1,5€, però per sort, en Tarek, l’home que havia contactat de couchsurfing em va confirmar que em podria allotjar i em va passar a buscar una mica més tard. En Tarek també tenia una parella de nord-americans allotjats, però ell i la seva segona esposa em van acollir amb els braços oberts. En Tarek em va explicar que tenia una altre esposa amb qui estava 3 dies a la setmana, però hi havia alguna història rara que no em va explicar, ern canvi sí em va explicar que tenia una empresa gràfica i també treballava de consultor d’una gran firma inversora. Tenia bastants diners, però curiosament preferiria estar al meu lloc, fent el meu viatge. Avui al matí he anat d’hora al Club d’Automobilisme, tement que podia tenir problemes per a tenir el carnet de passages al meu nom. El director de la companyia s’ha començat a llegir els meus documents amb interès, però no m’he pogut relaxar fins que no m’ha comentat que hauria de pagar uns 26€ per la gestió. No he protestat gens ni mica per d’excessiu preu, ni tampoc m’he queixat quan després de tota la paperassa m’ha entregat un rebut de només 20€. Estava content de tenir el carnet de passages al meu nom i poder tornar a circular amb el meu cotxe ben aviat. A la tarda, després de comprar un bitllet de tren cap a Aswan i de deixar la meva motxilla a la taquilla de l’estació, he començat a passejar direcció al barri islàmic, aturant-me de tant en tant a menjar a parades populars i a prendre tes de 1 pound (sempre evito els bars mitjanament turístics on, tot i tenir escrit 3 pounds en els llistats en àrab, et claven 10 pounds per un te degut a les taxes i al servei). Al barri islàmic he passejat pels tranquils carrerons de gent simpàtica i després pels altres abarrotats de turistes i agressius venedors. He visitat alguna preciosa mesquita i finalment m’he descalçat per a relaxar-me a la gran mesquita Al-Azhar. Allà se m’ha apropat un noi i m’ha invitat a llegir i endur-me diversos llibretons d’introducció a l’islam. I una mica més tard se m’ha tornat a apropar i m’ha començat a donar conversa, recordant-me que Espanya va estar 8 segles dominada pels àrabs (més segles que sota influència cristiana) i preguntant-me si per aquest motiu, els espanyols tenien una visió més amplia envers l’Islam. - No – he respòs -, a Espanya ningú es vol recordar que vàrem ser musulmans durant tants segles, això només m’ho recorden als països àrabs pels quals hem passat. A continuació m’ha explicat que l’islam és una religió pacifica, i que per exemple, els musulmans van estar molts segles convivint amb pau amb els jueus d’Espanya, en canvi, aquests últims van ser expulsats pels Cristians després de la reconquesta. Després m’ha intentat convèncer de llegir l’Alcorà, explicant-me que aquest contenia les instruccions de funcionament escrites pel dissenyador de la maquina (Déu – home). Jo li he comentat que ja l’havia llegit i he aprofitat per a preguntar-li alguns dubtes, com per exemple perquè Mahoma havia estat casat amb 12 dones (9 d’elles al mateix temps), quan ell predicava que el màxim que permetia Alà eren 4. Ell m’ha explicat els motius sota l’òptica islàmica, de totes maneres no m’han acabat de convèncer. De tornada a l’estació de trens, he tornat a parar-me per a menjar alguna cosa, prendre algun altre te, observar com ferraven un cavall, jugar 3 partides d’escacs(n’he guanyat 2 i perduda 1) en un bar on m’han invitat a un altre te i finalment he estat corrent uns 30 minuts, alguns dels quals caminant per a recuperar l’alè, perquè quan he arribat a l’estació m’he adonat que m’havia descuidat la bossa amb la guia de viatges i els llibretons d’introducció a l’islam al bar dels escacs. Aswan (veure sobre mapa) 05/02/2008: Tant bon punt vaig arribar a Aswan, al migdia, vaig córrer a saludar l’Alexandra i tot seguit em vaig dirigir cap al port, per a iniciar els tràmits per a treure el cotxe. Els policies de l’entrada van estar una bona estona sense deixar-me entrar i després em va costar trobar l’oficial d’aduanes, però finalment el vaig localitzar i em va fer els papers (pagant uns 70 euros) per a continuar els tràmits amb la policia de trànsit el següent dia, doncs ja era hora de plegar. La tarda la vaig passar mig adormit amb l’Alexandra, en Michael, la Stephania, la petita Maria, i en David i la Maria, dos espanyols que estaven viatjant fent autoestop i amb transport públic direcció al Sudan. Feia 9 mesos que havien sortit de Cantàbrica i, apart de les nostres històries, ens vàrem explicar les aventures de molts altres viatgers, recordant-nos mútuament que els nostres viatges no tenien massa d’extraordinari, només érem uns més dels milers de viatgers que recorren el món. L’endemà (ahir) al matí em vaig dirigir cap a la policia de tràfic on em van entregar uns formularis i vaig comprar un segells (em van fer pagar més que el valor indicat als segells) i continuació em van fer anar amb taxi a buscar un enginyer que havia de comprovar que el número de xassís del meu vehicle coincidís amb el número del carnet de passages. L’enginyer estava fent revisions de cotxes en una explanada, comprovant que el motor funcionés correctament, les llums, els frens,... Tenia por que al dirigir-nos al port, l’enginyer volgués comprovar l’estat del meu cotxe i no el pogués engegar degut al problema de l’estàrter i l’alternador, ja que el funcionari de l’aduana m’havia explicat que si l’enginyer descobria que el meu cotxe no funcionava, no em faria els papers. De totes maneres, a mesura que esperava i passaven les hores, la meva por s’anava substituint per un profund mal humor, tot i que no em podia enfadar amb ningú, doncs l’enginyer estava treballant tota l’estona, revisant les interminables cues de cotxes que no disminuïen. Només em podia enfadar en el corrupte i burocràtic sistema egipci. De totes maneres, al final, després de quatre hores esperant, l’enginyer va acabar la feina, vàrem agafar un taxi cap al port, vàrem comprovar el número del xassís en un minut i vàrem tornar a la policia de tràfic. Allà, tot i ser prop de les dues vaig continuar tramitant més paperassa fins que em van assignar un número de matrícula egípcia, amb la qual podia anar a comprar una assegurança. Vaig tornar cap al centre, a l’empresa asseguradora que hi havia davant l’hotel, i vaig demanar-los una assegurança per al cotxe, però quan em van dir el preu (uns 70 euros), el meu enfadament de matí va tornar a augmentar, i més quan em van mostrar un llistat de preus on interpretant les xifres en aràbic, vaig deduir que si fos egipci només pagaria uns 20 euros pel meu cotxe. Vaig agafar el llistat i ben enrabiat em vaig dirigir cap a la policia turística que hi havia al costat per a denunciar el fet, però la policia no em va fer massa cas i només em van traduir l’últim import del llistat, que detallava que els turistes havien de pagar 70 euros independentment del vehicle que tinguessin. Estava enfadat com una mona, els viatgers estrangers condueixin molt millor que els egipcis, però han de pagar una assegurança molt més cara, era completament injust. L’única justificació que se m’acudia era que el díeses a Egipte només 0,09€/litre, però això no tenia res a veure amb l’assegurança. De totes maneres no podia fer res per a canviar-ho i vaig acabar pagant l’import que em demanaven. En qualsevol cas, no només jo estava enfadat amb la burocràcia i corrupció egípcia. Al vespre vaig parlar amb un noi local, l’Amgad que se’m va queixar que el govern de Hosni Mubarak era dictatorial i mafiós, sense democràcia ni llibertat d’expressió ni de premsa, amb molts periodistes i polítics empresonats per manifestar públicament les seves opinions. Al preguntar-li a quin govern preferiria si hi haguessin eleccions, em va respondre que desitjaria un govern islàmic, igual que una majoria dels egipcis, i segurament aquest és el motiu que els Estats Units continuïn defensant un dictador sense imposar la seva idealitzada democràcia. Avui al matí he tornat a la policia de tràfic amb el paper de l’assegurança, i després de pagar algunes altres taxes i d’esperar una altre hora i mitja, finalment m’han entregat una espècie de carnet de conduir i una matrícula amb números egipcis (el número 32), amb la qual m’he pogut dirigir al port per alliberar el cotxe que havia estat segrestat per la burocràcia i corrupció egípcia durant 13 dies (el rescat havia costat uns 250€, incloent els 13 dies d’hotel i els bitllets de tren). El problema ha estat que sense estàrter he hagut de demanar a tres policies que m’empenyessin l’autocaravana, però finalment l’he engegat i he pogut marxar cap a l’hotel on m’esperava l’Alexandra, molt contenta de tornar a veure la seva casa, i ens hem dirigit cap a les afores d’Aswan, fins a una explanada a la vora del Nil, on ens esperava en Michael i la Stephania per a gaudir parell de dies d’absolut relax. 06/02/2008:
Ahir realment va ser un dia d’absolut relax, mentre l’Alexandra netejava l’autocaravana, jo em vaig estirar sota una palmera per a somiejar i recordar-me que per fi s’havien acabat els 13 dies de turment sense el cotxe. Al vespre, quan ja m’estava mig desvetllant, es va apropar un vaixell de carga i va ancorar molt a prop d’on havíem aparcat. Ens várem presentar i després de conversar una estona amigablement ens van invitar a sopar un deliciós gulaix dins al vaixell, asseguts dins l’oliosa sala de màquines. Avui, m’he decidit de desmuntar l’estàrter per a veure si aconseguia arreglar-lo. Amb l’ajuda d’en Michael, l’he netejat, hem fixat els imans que ballaven (utilitzant una genial idea d’en Michael) i l’hem tornat a muntar. Però seguia sense funcionar. L’hem desmuntat i muntat dos o tres vegades més, tot i que amb idèntic resultat. Finalment ha arribat un altre vaixell de carrega, el mecànic del qual s’ha aproximat, ha escoltat el soroll que feia l’estàrter una bona estona, ha netejat l’entrada de l’estàrter amb gasolina i l’ha tornat a muntar. M’ha demanat d’engegar el cotxe i sorprenentment ha funcionat. Sembla ser que el principal problema era la brutícia que no el feia anar fi. A la tarda m’he tornat a relaxar conversant amb en Michael i també amb en Mafi i Omar, el capità i el mecànic del vaixell de càrrega que havia ancorat ahir al vespre. Al final, ja de nit, conversant al voltant d’un petit foc, en Mafi ha preguntat si li seria fàcil de viatjar a Europa, i desprès de comentar-li que difícilment podria entrar-hi, m’he adonat que totes les dificultats que havíem tingut per a entrar a Egipte, en realitat són poques comparades amb totes les dificultats que els Egipcis tenen per a entrar a Europa. De totes maneres, en teoria Egipte hauria d’estar interessada a rebre turistes i hauria de facilitar més les coses, en canvi Europa no està gaire interessada a rebre més immigrants. 07/02/2008:
Los problemas del coche han continuado. Pensaba que con la operación de ayer el estárter funcionaría, pero esta mañana el motor no ha querido arrancar y Michael me ha tenido de arrastrar para ponerlo en marcha. Así pues, hemos seguido la marcha hacia el norte, sin estárter, sin alternador y con la batería descargándose. Y al final, al cabo de unos cien kilómetros y justo en medio del pueblo Edfu, mi motor se ha parado. Por suerte, Michael todavía seguía con nosotros para ayudarnos si era necesario y ha vuelto para arrastrar la autocaravana con la suya hasta un taller. El taller no parecía un taller, pero un chico muy eficiente ha desmontado el estárter, ha reventado una pieza con un destornillador, lo ha ensuciado por dentro de en vez de limpiar, ha soldado la pieza reventada, ha montado el estárter y me ha pedido de probarlo. Y sorprendentemente, el motor se ha puesto en marcha. El proceso para el alternador ha estado más o menos similar. Y al cabo de unas cuatro horas y de unos 15 euros pagados hemos reanudado el camino. Por la noche, sin embargo, ha llegado el turno del coche de Michael. Hemos salido de la carretera principal y hemos aparcado en un caminito para pasar la noche. Pero un grupo de chicos y hombres nos ha informado de que no podíamos dormir allí, porque por el camino pasaban coches. Entonces Michael ha intentado poner en marcha su coche pero algún problema eléctrico se lo ha impedido. Los chicos y hombres presionaban para que nos apartáramos del camino y al final Michael ha accedido a que empujaran su coche unos 50 metros hasta una explanada. Yo he ido a buscar una linterna a mi coche para hacerle luz por el camino, pero al volver corriendo por el lado de la furgoneta de Michael me he caído por un agujero. Parecía que el final de la caída no se acababa nunca pero finalmente el barro y el agua llegándome a los tobillos me ha parado. Me había caído en un canal de 3 o 4 metros de profundidad, de paredes casi verticales. Por suerte, los egipcios me han podido alargar una mano y me han estirado hasta la cima. Entonces he vuelto delante del coche de Michael, iluminando el camino hasta la explanada. Mientras Michael descubría dónde se encontraba el problema eléctrico, yo me he limpiado las piernas y me he cambiado los pantalones. Hemos cenado en su coche y a continuación hemos sido invitados a tomar el té y a comer unas galletas en una de las casas de delante la explanada, demostrando una vez más que la hospitalidad egipcia no tiene nada a ver con los vendedores de las callejuelas turísticas o con la burocracia del país. Luxor (veure sobre mapa) 08/02/2008:
Avui al matí ens hem acomiadat d’en Michael, la Stephanie i la petita Maria, que ja fa algunes setmanes que ha après a dir el meu nom i sempre em crida quan em veu. Ells es dirigien cap el Cairo circulant pel desert Blanc i nosaltres ens hem arribat fins a Luxor, una de les grans destinacions turístiques d’Egipte, perquè aquí s’hi troba la vall dels reis (on havien estat enterrades molts dels faraons) i molts temples, entre aquests, el grandiós temple de Karnak. Hem iniciat el nostre recorregut visitant els colossos de Nemnon, unes grandioses estàtues de 18 metres d’altura, però força erosionades. A continuació hem visitat per fora el temple de Deir Al-Medina i l’inici de la rocosa Val dels Reis. A mig matí hem creuat a la riba Est, on s’estén el poble de Luxor, al mig del qual s’alça el temple del mateix nom, amb una mesquita al seu cap de munt. I finalment, al migdia hem comprat el tiquet i hem entrat a l’immens complex de temples de Karnak, construïts al llarg d’un mil•lenni. Aquí hauria de tornar a escriure nombrosos "m’ha sorprès", sobretot descrivint les colossals i nombroses columnes de la sala Hypostyle, tot i que després de la visita a Abu Simbel sembla que res se li pot comparar. 09/02/2008: Ahir al capvespre volíem començar a fer camí cap a Cairo, però un control policial ens va aturar i ens va comunicar que ens hauríem d’esperar l’endemà al matí, perquè no podríem passar sense escorta. Empipats vàrem tornar a l’altre riba, recorrent uns 20 quilòmetres, per a emprendre la carretera Oest, però un altre control policial ens impedir el pas. Finalment vàrem decidir d’acampar al costat del control, tot i que a mitja nit, un educat oficial de la policia turística ens va venir a molestar informant-nos que l’endemà podríem afegir-nos al comboi de les 8 del matí a l’altre riba. I així ho hem fet. Desprès d’esperar uns interminables vint minuts, ha arribat una fila d’autobusos, mini-busos i taxis amb turistes, escortats al davant i cada 30 o 40 vehicles per un pick-up de la policia carregat de personal armat. Nosaltres ens hem afegit al mig de la rua, però tots els bojos del conductors Egipcis ens han anat avançant fins que ens hem quedat al final, comptant en total uns 200 vehicles formant el comboi. Tots els cotxes en sentit contrari estaven aturats per més policies. A cada intersecció, hi havia paisans armats vigilant que cap transeünt o cotxe entrés a la calçada. Els camps de canya de sucre des dels quals es podia disparar contra els turistes amb relativa seguritat, no estaven plantats fins a una distància de 50 o 100 metres de la carretera. Naturalment ens hem preguntat si tanta seguretat era necessària, i hem estat llegint que als anys 90 s’havien produït disturbis entre la policia i els islamistes radicals que poblen la zona, amb el resultat de diversos turistes morts. Des de llavors, no han deixat d’existir els combois, tot i la relativa calma a la carretera, encara que també és veritat que l’últim atemptat mortal contra una instal•lació turística es va produir fa només dos anys. En qualsevol cas, la policia semblava prendre’s la seva feina molt seriosament. Al cap d’uns 70 quilometres avançant a tota pastilla, el grup s’ha dividit i nosaltres ens hem afegit al petit grup que seguia cap al nord, però al cap d’un centenar més de quilometres, el comboi ha enfilat una carretera secundària i finalment ens hem trobat davant d’un temple que no volíem visitar. Ens hem quedat a l’entrada informant als policies que volíem anar al Cairo, però aquests ens han demanat paciència per a organitzar una escorta per a nosaltres sols. Però com que el temps passava i l’escorta no arribava i hem marxat amb els policies cridant al darrera, tot i que al següent control policial a pocs quilometres ens han aturat i finalment la nostra escorta ha arribat. El pick-up cobert de la policia ens ha anat seguint al darrera, fent sonar les sirenes quan algun camió no ens deixava avançar amb suficient comoditat. Però al cap de vint quilometres hem arribat a un nou control policial on ens han retingut explicant-nos que la nova escorta encara no havia arribat. Els hem explicat que volíem arribar avui mateix a Cairo i al cap de pocs minuts ens hem tornat a saltar el control. De totes maneres, un altre pick-up de la policia ens ha atrapat i ens ha seguit fins al següent control policial, on hem inicial una nova discussió i de nou ens hem saltat el control. Finalment, les autoritats policials han comprès que teníem pressa, i al següent control ja ens esperaven dos limusines de la policia, una dels quals s’ha situat al darrera i l’altra davant nostre fent sonar les sirenes tota l’estona per a obrir-nos pas entre el tràfic de la gran ciutat d’Asyut (sembla ser, la més perillosa de les ciutats islàmiques). La gent ens mirava al•lucinant, i nosaltres ens sentíem en certa manera uns presidents, tot i que també una mica incomodats per aquest servei no sol•licitat, un servei que de segur era molt més costós que els 250€ pagats per entrar a Egipte amb cotxe. Passats uns 50 quilometres, amb diferents limusines de la policia intercalant-se, ens han tornat a escortar els pick-ups, ens hem tornat a saltar algun control policial perquè l’escorta no arribava, i finalment, a l’altura de El Minya les escortes han desaparegut i hem pogut creuar els següents controls sense masses problemes. De totes maneres, s’ha fet fosc a uns 250 quilometres d’arribar al Cairo i hem fet nit a l’aparcament d’una petita ciutat. Cairo (veure sobre mapa) 13/02/2008:
Avui al matí, en Michael, la Stephania i la simpàtica petita Maria s’han acomiadat de nosaltres. Havíem compartit casi dos mesos amb ells i s’havíen convertit en uns veritables companys de viatge, ajudant-nos mútuament quan feia falta, mantenint interessants converses, coneixent conjuntament països i habitants,... És una llàstima que no tornarem a establir-nos a Europa fins després de viatjar per tot Àsia i Amèrica i que no els podrem visitar fins llavors. Els trobarem a faltar. En Michael i la Stephania havien arribat al Cairo feia dos dies provinent de la carretera del desert Blanc. Al matí em van contactar i els vaig donar les coordenades GPS de la casa d’en Tarek, l’egipci que m’havia allotjat la primera vegada al Cairo i que ens tornava a oferir la seva grandiosa hospitalitat. De totes maneres, no van arribar fins al vespre degut a problemes per a unificar la nomenclatura de les coordenades. Estaven cansats del viatge i de la recerca i van quedar completament desconcertats quan en Tarek els va oferir la mateixa hospitalitat que a nosaltres, oferint-nos un deliciós sopar a casa seva. Al tornar als cotxes en Michael em va preguntar amb interès: - Com funciona Couchsurfing? Jo li vaig respondre que a couchsurfing no tothom era tant hospitalari com en Tarek i que això depenia més aviat de la cultura egípcia o Àrab, però que en qualsevol cas, era molt interessat de estar-hi apuntat per a conèixer gent i altres viatgers. En realitat, al llarg del nostre viatge, molt poca gent s’ha mostrat tant hospitalària amb nosaltres com en Tarek i la seva segona esposa Acer. Havíem trobat famílies que tot i la seva absoluta pobresa ens oferien tot el que tenien. Però en Tarek gaudeix d’una molt bona situació econòmica i paradoxalment la seva hospitalitat em resulta encara més sorprenent, perquè fins ara no m’havia trobat cap "ric" que a través de couchsurfing allotgés a tants viatgers a casa seva i insistís de pagar sempre qualsevol beguda o menjar que consumeixin fora de casa seva. Realment, al cap de quatre dies de gaudir de la seva hospitalitat em sento que n’estem abusant, però quan en parlem amb ell, es mostra tant agraït amb la nostra presència que ens fa sentir part dels seus amics més apreciats i que es sentiria defraudat si no acceptéssim tot el que ens pot oferir. Un exemple de la magnífica hospitalitat d’en Tarek ja ens la vàrem trobar tant bon punt vàrem arribar al Cairo. Aquella nit, Egipte jugava la final de la copa d’Africa de futbol contra Camerun, i juntament amb dues altres parelles d’americans que en Tarek també estava allotjant ens va invitar a una cafeteria a veure el partit. Secretament, jo animava el Camerun, doncs l’Etoo juga al Barça, l’equip que suporto, tot i així va ser una gran sort que Egipte guanyés, doncs després la festa va ser magnífica. En Tarek va carregar els nois al seu cotxe i l’Asser les noies al seu cotxe i tot seguit ens vàrem afegir a la rua de centenars de cotxes que es dirigien cap al centre de la ciutat per a celebrar la victòria. Els conductors feien sonar les botzines (més que mai), hi havia nois esbojarrats que llençaven flamarades utilitzant esprais, també hi havia noies cantant consignes, alguns motociclistes que mostraven les seves habilitats, i tot aquest espectacle sense que es begués casi gens d’alcohol. De totes maneres, en Tarek va trencar les regles i ens va comprar unes quantes cerveses i per acabar-ho d’arrodonir ens va invitar a sopar unes quantes delícies de la cuina egípcia. La veritat és que trobarem a faltar en Tarek i l’Asser quan ens acomiadem d’ells, igual que en Michael, la Estephania i la Maria, i de la mateixa manera que jo trobaré a faltar l’Alexandra, perquè aquest vespre mateix, finalment s’ha decidit de comprar un bitllet d’avió per a visitar la seva família a Itàlia i Romania. L’esperaré a Turquia, amb ganes de retrobar-la, doncs tot i que a vegades els seus atacs de nervis em treguin de polleguera, últimament l’Alexandra està molt més calmada. L’Alexandra sempre havia dit que Àfrica no l’agradava i potser a partir d’ara s’interessarà més pels països que visitem i la gent que coneixem. En qualsevol cas, aprofitant que aviat marxarà i que demà és Sant Valentí, aquest vespre m’he tornat a posar l’anell d’or que l’Alexandra m’havia regalat i que m’havia tret durant la seva última crisis de nervis durant el cap d’any a Addis Abeba. En concret, al Cairo, l’Alexandra s’ha mostrat interessada de visitar conjuntament el comercial barri de downtown, el barri islàmic i el seu turístic mercat de Khan Al-Khalili, i el barri Coptic, on s’alcen diverses esglésies que daten dels inicis del Cristianisme, una de les quals, es diu que està construïda sobre la cripta on Maria, Josep i l’Infant Jesús es van refugiar fugint de la matança de nadons que va ordenar el rei Herodes. Visitant les esglésies m’ha sorprès observar les nombroses inscripcions en grec, però després encara m’ha sorprès més observar al cementiri inscripcions en àrab sobre creus cristianes. Allà, mentre l’Alexandra feia la foto d’una tomba he exclamat amb naturalitat: - Alex, vigila amb el mort! Per poc no es desmaia de l’ensurt, i és que els romanesos són increïblement supersticiosos. 16/02/2008:
Abans d’ahir, el vent havia netejat la pol•lució de Cairo i des del barri on viu en Tarek vàrem poder observar il•lusionats les enormes piràmides que s’alçaven a l’altre punta de l’extensa ciutat, sobre el rocós plató de Giza. I per fi, després d’un parell de dies mig enfebrat, avui les hem anat a visitar. En apropar-nos la grandesa de les piràmides apareixent altives entre els edificis del barri de Giza ens ha tornat a sorprendre. I un cop dins el recinte, m’ha continuat sorprenent la dificultat de la seva construcció, que en el cas de la piràmide de Cheops (la més gran) va suposar apilonar uns 2,3 milions de blocs de pedra d’unes 2,5 tonelades fins a una altura de 146 metres. No és d’estranyar que hi ha qui cregui que les piràmides van ser construïdes per extraterrestres, àngels o fins i tot, dimonis. En qualsevol cas, també m’ha sorprès la dificultat que deuria suposar espoliar de pedres les piràmides per a construir algunes parts de Cairo, de manera que l’actual altura de la piràmide de Cheops ja no és de 146 metres, sinó 9 metres menys. Després de visitar l’Esfinx per fora d’un ballat, que m’ha desil•lusionat una mica, potser perquè me l’imaginava més gran, hem anat caminant per la sorra del desert, observant com les piràmides s’anaven allunyant darrera nostre, retallant l’enorme metròpolis de Cairo, mentre davant nostre, a prop de l’horitzó, es distingien altres piràmides construïdes també fa uns 4 o 5 mil•lennis, però més petites i no tant visitades. ‹ Anterior (19/12/2007) MES Següent (2008-02-17)› ‹ Anterior (2007-11-24 - Ethiopia) PAÍS Següent (2008-01-27 - Egypt)› |
|
