| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (18/10/2008) MES Següent (2008-12-17)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› India Kolkata (veure sobre mapa) 22/11/2008:
Després d’unes 8 hores de conducció des de Bodhgaya, ens vàrem aturar en una gasolinera i ens vàrem posar a dormir ben d’hora amb la intenció de seguir el viatge a partir de les quatre del matí. I encara que va ser difícil no ignorar el despertador, el premi pels matiners va ser doble, doncs tal com ens esperàvem vàrem poder circular el centenar de quilòmetres que ens faltaven fins a Kolkata sense tràfic i entrar a la ciutat a les sis del matí amb els carrers deserts; però a més a més, vàrem poder aparcar en un tranquil i cèntric carrer, que un parell d’hores més tard es va abarrotar de cotxes que també hi volien aparcar. Havent descansat una mica més al llit de l’autocaravana, cap a les deu del matí vàrem sortir a fer les gestions a què havíem vingut a Kolkata: Intentar recuperar les dades del meu ordenador portàtil espatllat (principalment el diari escrit des de l’entrada a India fins a Gwalior) i informar-nos sobre els permisos per a creuar l’estat indi de Manipur (en permanent conflicte) i així poder entrar a Myanmar (Birmània). I, tot i que vàrem haver d’esperar-nos quatre dies, al final, avui una eficient empresa m’ha entregat tres DVDs amb la informació perduda i abans d’ahir una oficina del govern ens va informar dels requeriments per a visitar Manipur, bàsicament estar casats o ser un grup de mínim quatre persones. Així doncs, ens van sobrar un parell de dies per a visitar Kolkata (anomenada Calcuta durant la colonització anglesa), una ciutat sense massa interès turístic en comparació a les altres ciutats visitades a l’Índia, tot i que força moderna i ben cuidada. Sorprenentment, Kolkata no és la estereotipada ciutat que esperàvem veure, els edificis colonials que vàrem veure no estaven tant decadents com en les antigues cròniques, i en general tenien força arreglades les plantes baixes, ocupades per botigues i restaurants; i tampoc és excessivament present la pobresa que la catòlica mare Teresa de Calcuta combatia, doncs sembla que les polítiques marxistes de West Bengala han afavorit la vida rural enfront la urbana, evitant les gran hordes de refugiats que en passades famines es dirigien a la ciutat. En qualsevol cas, Kolkata ens va mostrar tres típiques imatges que no havíem observat a les altres ciutats índies que havíem visitat. La primera imatge (repetida dues vegades) va ser un antic camió de bombers que intentava obrir-se pas entre el caòtic tràfic de Kalkota a toc de campana; més tard, uns amics fets a Kolkata ens van explicar, que els camions de bombers tenen campana en comptes de sirena perquè els conductors els puguin diferenciar dels cotxes de policia o ambulància (no sé si per donar-los més o menys preferència). La segona imatge, present en múltiples carrers de Kolkata, eren els restaurants que es muntaven a les aceres, protegits sota un plàstic i oferint gran diversitat de menús els transeünts que normalment feien l’àpat de peu. Finalment, la nostra atenció es va fixar inevitablement amb els nombrosos rickshaws, els quals en comptes de ser arrastrats a motor o bicicleta, son arrastrats per la força bruta dels estiradors, els quals porten un gínjol a la mà per a avisar de la seva marxa. A Kolkata resten els últims riskshaws tirats per homes, i tot i que el govern els vol fer desaparèixer aquests mostren una gran resistència, ja que del treball de cada un d’ells en depèn una família, comptant al mateix temps amb la simpatia de bona part de la població. A més a més, segons els nostres amics de Kolkata, fins i tot el governador de West Bengala utilitza els rickshaws quan els carrers estan inundats durant els monsons i la resta del tràfic està aturat. Havent estat mencionats sense honor, acabaré d’escriure el relat de Kolkata destacant la gran hospitalitat rebuda per en Rudredab i la seva dona, els quals ens van deixar aparcar al seu espaiós jardí i ens van invitar a un deliciós sopar. En Rundredab és advocat, i la seva dona col•labora en una ONG que ajuda a dones afectades per la violència, però ara estava de baixa perquè feia dos mesos havia tingut dos fills bessons. Durant el sopar ens van parlar sobre la Kolkata cultural que ha vist créixer a nombrosos artistes, pensadors i escriptors, com el poeta Rabindranth Tagore. També vàrem parlar – apart de rickshaws i camions de bombers – sobre els casaments, explicant-nos que ells s’havien casat per amor (sense ser un matrimoni arranjat) i segons el ritual hindú, en el qual s’escull la millor data i hora del casament en funció d’afinitats astrològiques. Finalment, avui al matí ens hem acomiadat apuntant que molt possiblement ens tornarem a veure abans de visitar el sud-est Asiàtic, i hem començat a fer carretera direcció sud. ---- Aprofitant que en Rudredab es va mostrar obert a ser entrevistat, vaig prendre el pols al món amb ell (tot i que l’entrevista es va gravar malament). En Rudredab opinava que el principal problema al món són referents al medi ambient; els països occidentals haurien de fer més per a eliminar la contaminació i ja que comparativament Índia té poca contaminació per càpita. En qualsevol cas, tots els països hauran de fer sacrificis i incrementar el cost de producció per a no contaminar. Tot i que ell no fa massa a nivell personal, tothom pot col•laborar a reduir la contaminació. El principal problema a l’Índia és la falta d’educació i la corrupció, que es troba a tot arreu (per exemple, has de pagar una propina perquè els treballadors de la companyia elèctrica t’acceptin el pagament mensual i no et tallin després la llum). El problema es solucionaria si ningú acceptés pagar corrupció, apart d’apujar els salaris en el sector públic. A nivell personal en Rudredab és feliç, ni tant sols sap com pot ser més feliç. El secret de la felicitat és ser feliç amb el que tens. Puducherry (veure sobre mapa) 29/11/2008:
Hem estat conduint durant vuit dies uns 2200km per la costa est, per tal d’arribar-nos al sud de l’Índia, on celebrarem l’aniversari de l’Alexandra d’aquí uns quatre dies i on ens trobarem amb en David, la Maria i els pares d’aquests uns dies més tard. Si la memòria no em falla, aquesta etapa haurà estat la distància més llarga recorreguda amb menys temps de tot el viatge; i naturalment, hi ha diversos factors que la poden justificar. Per una banda, hem estat circulant per una de les millors carreteres de l’Índia, poc transitada per camions i de dos carrils tota l’estona, a excepció d’algun centenar de quilòmetres a l’estat d’Orissa, on la carretera estava a mig construir des de feia alguns anys, com si els diners per a seguir construint la carretera s’haguessin evaporat, probablement a causa de la corrupció. També ha contribuït a aquesta marató de quilòmetres, el fet que a la costa Est de l’Índia no hi ha masses monuments a visitar (en comparació al Nord, Oest i sud de l’Índia), potser, perquè els regnes que van governar la costa del Mar de Bengala eren poc poderosos; o perquè les baixes planures de l’est tenien menys canteres d’on extreure roques i construir monuments que aguantessin el pas del temps; o perquè molts dels temples que malgrat tot es van elevar, van ser derruïts pels exercits musulmans que al segle setze van arribar a la costa est, poc abans del seu decaïment. En qualsevol cas, seria inimaginable que en 2000 quilòmetres no hi hagués cap punt d’interès a visitar, i en realitat n’hi ha uns quants, tot i que nosaltres només en vàrem visitar tres, tots ells a l’estat d’Orissa. Primer vàrem visitar Kornak, un tranquil poble on hi ha el impressionant temple del sol, construït al segle 13 per un rei d’Orissa, probablement per a celebrar una victòria militar sobre els musulmans. Després de visitar el temple, ens vàrem dirigir cap a la llarga platja que s’estén davant de Kornak, i on per primera vegada des de Turquia vàrem poder tornar a observar la captivadora immensitat del mar blau. Naturalment no em vaig poder resistir de fer-hi un bany, però en vaig sortir tant arrebossat de minúsculs granets de sorra que se’m van passar les ganes de tornar-ho a intentar de moment. L’endemà de Kornak vàrem visitar Puri, a pocs quilòmetres de Kornak, però amb un ambient completament diferent, doncs Puri és un dels centres de peregrinatge hindú més importants de l’Índia, essent el temple de Jagannath Mandir la principal atracció, el qual té l’entrada barrada als no hinduistes. En qualsevol cas, va merèixer la pena passejar per l’ample avinguda plena de petits comerços que durant les celebracions hinduistes deuen estar a rebentar de peregrins. D’altre banda, Puri va ser un dels punts de l’Índia on em vaig sentir més intimidat per la religió hinduista. Tenia la sensació que els peregrins o gent del poble es dirigien a mi amb agressivitat i intolerància pel fet de no ser hinduista, com si m’estiguessin manifestant que el nostre lloc no era allà. Així doncs, havent interpretat aquest missatge que em semblava rebre, ens vàrem dirigir a continuació cap a la ciutat de Bhubaneswar, capital d’Orissa. De totes maneres, tot i ser la capital (o potser per això), només em vaig perdre una tarda pel sud de la ciutat, on hi ha escampats diversos temples hinduistes construïts durant els segles 9 i 10. Entre aquests bonics temples, vaig tenir l’ocasió d’assistir a diverses cerimònies hinduistes, que posteriorment, durant el viatge em van fer pensar força. Mentre passàvem de llarg en diverses ocasions grans estàtues (d’uns 10 metres d’alt) del Déu Hanuman, o Déu mono, em convencia que el hinduisme és una de les religions més supersticioses del món. En ocasions també ens creuàvem amb grans cartells al llarg de la carretera anunciant Gurus, com qui anuncia un negoci, amb frases hindús que jo interpreto com a: creu en mi, paga i tindràs el paradís. De fet, la majoria de temples a l’Índia són privats i són finançats amb les donacions particulars, en alguns casos recopilant milions de rupies, quan es creu que un temple ajuda a complir els teus desitjos. Però un dels aspectes que més em sorprèn, apart d’observar mil i una maneres diferents d’adorar els Deus hinduistes, són les cerimònies en les que un guru fa repetir diversos mantres a una persona, mentre la beneeix i li fa tirar flors, aliments i aigua per sobre de formes dibuixades al terra, o sobre flames o figures de deus. De segur que amb aquestes hipnòtiques cerimònies, el fidel acaba creient qualsevol missatge positiu que li digui el gurú, acabant la sessió amb una personalitat completament reforçada i capaç d’afrontar qualsevol repte que la vida li destini, encara que sigui curar una infermetat. De fet, estic convençut que els hinduistes són tantsupersticiosos i tenen tanta fe amb la seva religió que poden arribar a curar algunes infermetats que tinguin, de la mateixa manera que les pastilles innòcues poden curar si tenen associades un efecte placebo, i igual que qualsevol altre tècnica basada en la fe posada en els resultats de la tècnica: homeopatia, acupuntura,... (amb perdó per a expressar aquesta opinió tan personal). De totes maneres, no vaig passar-me tot el viatge meditant, també vàrem estar forces estones conversant i la resta de temps gaudint del paisatge, en general infinites planures de color verd, conreades en petites parcel•les, i separades per files de palmeres o altres arbres tropicals. També, vàrem anar observant com a mesura que avançàvem cap al sud, el cel s’anava ennuvolant, fins que dos dies abans d’arribar al destí va començar a ploure a bots i barrals. Tenia ganes que plogués, de fet feia uns quants mesos que no havíem vist la pluja i l’autocaravana necessitava una bona rentada, però d’altre banda, ens va preocupar que no haguéssim escollit un mal indret per a celebrar l’aniversari de l’Alexandra, ja que estàvem arribant al sud de la costa del Mar de Bengala sense que la temporada dels monsons en aquesta regió hagués finalitzat. A més a més, poc després que comencés a diluviar, vàrem entrar de ple en un profund bassal d’aigua i en sortir-ne vaig descobrir horroritzat que el clàxon del cotxe s’havia mullat i no sonava. Era impossible de conduir sense clàxon, és el instrument més important per a conduir a l’índia, per exemple, com podíem avisar als camions que arribàvem i que deixessin de conduir en zig-zag pel mig de la carretera o que no es canviessin de carril inesperadament? Realment era suïcida conduir sense clàxon, així doncs, aprofitant que ja fosquejava, vàrem aparcar a una gasolinera per a poder seguir l’endemà amb el clàxon assecat. El següent dia i avui hem seguit avançant cap al sud sota la pluja, observant pels costats de la carretera moltes àrees inundades i força gent mirant les aigües acumulades des de ponts o posicions elevades de la carretera. De fet, impressionava més veure tanta gent impressionada que simplement observar les aigües marronoses, perquè nosaltres no sabíem si les àrees inundades abans formaven part d’una llacuna o riu. De fet, només podíem valorar la excepcionalitat de la situació quan teníem referències clares de lo anormal, com els carrers inundats, les cases amb l’aigua entrant per la porta, o l’autopista coberta d’aigua (sempre els carrils contraris). 05/12/2008:
Quan vàrem arribar a Puducherry (fins fa un any la ciutat s’anomenava Pondicherry) les pluges s’havien acabat, però per tot arreu s’observaven senyals de la tempesta succeïda fins feia poques hores, amb alguns carrers inundats i forces arbres i branques caigudes. De fet, vàrem estar molt afortunats que des de la nostra arribada la pluja només va aparèixer unes poques estones als primers dies, per després deixar pas a un sol esplèndid que va assecar tots els carrers i la nostra humida autocaravana. Així doncs, hem pogut gaudir de sis dies de relax, un dels principals desitjos de l’Alexandra pel seu aniversari, que freqüentment es queixava que no ens estiguéssim agafant vacances del nostre atrafegat viatge. Tot i que, per increïble que sembli, els romans havien visitat Puducherry fa uns 2500 anys, la principal influencia de la ciutat és francesa, país que va dominar quatre enclavaments a l’Índia des de finals del segle XII fins al 1956, quan va cedir els territoris a India, 8 anys més tard de la seva independència. Malgrat que la ciutat actualment està ocupada per indis, l’ambient a la part francesa és tranquil i relaxat, amb carrers flanquejats per arbres, boniques mansions d’estil francès i una popular avinguda separant la ciutat del mar, que contínuament espetega contra un espadat artificial de roques. La ciutat té com a atraccions diverses esglésies i una catedral, però el que més ens va cridar l’atenció va ser un temple dedicat a Ganesh, a fora del qual hi havia un elefant que vàrem visitar casi cada dia. L’elefant, anomenat Lakshmi (deïtat de la prosperitat), era una femella d‘uns 18 anys (un bebè encara, va comentar el seu cuidador) que repartia vendicions a tot aquell que entregués una moneda o bitllet. Al principi ens va costat apropar-nos a aquell gran animal i deixar caure una moneda a un dels dos orificis de la trompa, a l’extrem de la qual guardava les monedes reclinquinant fins que el cuidador les hi reclamava. Més tard, però, vàrem agafar confiança suficient per a deixar que l’animal ens passés la trompa pel cap (en senyal de vendició) o per a apropar-nos més i acariciar-li el front de pell fina i sembrada de pels espinosos. Molt proper a Puducherry, hi ha una altre atracció, el poble d’Auroville, el qual no vàrem visitar perquè el dia que en teníem la intenció em vaig posar malalt. Malgrat tot, anteriorment havíem visitat un dels seus projectes i ens vàrem poder fer una idea de la filosofia del poble i la seva comunitat. Auroville és una fundació del govern de l’Índia, que ha comprat terres per què persones vingudes d’arreu del món puguin desenvolupar projectes positius per a la humanitat. Tot i que el projecte pretenia implicar a 50.000 individus, la població actual és d’uns 1500 adults i uns 500 menors, provenint de 44 nacionalitats diferents, encara que la gran majoria (40%) és d’origen indi. Nosaltres en concret vàrem visitar l’Abraham i la Yorit (provinents de Israel), els quals fa cinc anys van iniciar el projecte de Sadhana forest, amb la filosofia de generar un impacte mediambiental, plantant arbres i contribuint a disminuir el CO2 de l’atmosfera. Ajudant-los a desenvolupar el projecte, sempre tenen treballant entre ells de 10 a 80 voluntaris que venen de tot el món amb la intenció de quedar-se un mínim de dues setmanes, gaudint d’acomodació gratuïta a canvi de treball (4 hores per dia durant 5 dies a la setmana), i pagant uns 2€/dia pels costos del menjar. De la mateixa manera, molts altres projectes similars s’estan desenvolupant a Auroville, i molts altres es podrien desenvolupar si hi hagués més gent al món disposada a abandonar el sistema per a ajudar a la humanitat (Auroville proporcionaria terres i una ajuda econòmica mínima per a desenvolupar iniciatives). De totes maneres, segons la meva particular visió, encara que els Aurovillencs creguin haver abandonat el sistema, la comunitat no deixa de ser un altre subsistema amb unes regles que també s’han d’acceptar i que també poden ser injustes per alguns sectors de la mini-societat (per exemple, l’alcohol i les drogues estan prohibides). Malgrat tot, crec que el subsistema Auroville és millor en termes ecològics i segurament socials (volen una societat menys competitiva i sense por), tot i que, també penso que si el subsistema es convertís en sistema (per exemple dominat tot un país), acabaria tenint els mateixos defectes (o més) que qualsevol altre sistema existent (Per exemple, un país que volgués expulsar tots els bevedors d’alcohol hauria d’afrontar grans conflictes interns i externs). Així doncs, segons la meva opinió, és molt positiu que existeixin molts d’aquests projectes o mini-subsistemes, els quals, d’altre banda, seguiran lligats al sistema global amb internet, llibres i tecnologia mínima. Malgrat que, segons els seus estatuts, Auroville és un projecte que vol crear harmonia entre la humanitat independent de la religió de les persones, Auroville va ser fundat per “la mare”, una francesa deixeble i col•laboradora de Sri Aurobindo, ambdós filòsofs o gurus hinduistes que a través del yoga abocaven per una evolució espiritual de la humanitat per a unir-la amb el diví. Així ens ho va explicar la Lata, una dona vella que vàrem conèixer casualment, que treballava com a professora d’idiomes (parlava molt bé l’espanyol) per l’Ashram de “la mare” i de Sri Aurobindo. Tot i que la filosofia de l’Ashram era massa esotèrica per a mi (i per descomptat, per a l’Alexandra) i massa centrada en l’adoració dels difunts gurus, la Lata va ser una bona guia per a visitar algunes estances privades de l’Ashram, on havien conviscut “la mare” i Sri Aurobindo, enmig de luxosos regals de marfil i tres sorprenents caps de tigre dissecats. Igualment, la Lata també ens va facilitar l’entrada als menjadors de l’Ashram, els quals servien menjar molt gustós i molt econòmic a centeners de persones, algunes de les qual provinents d’altres països. Finalment, només em falta explicar que abans d’ahir (el 3 de desembre) vàrem celebrar l’aniversari de l’Alexandra sopant en un bon restaurant, menjant peix des de feia temps. De totes maneres, malgrat ser l’àpat més car pagat als últims mesos, ahir vaig estar tot un dia al llit amb diarrea i un mal de cap terrible (segurament per la deshidratació) i avui també, encara que no m’he trobat tant malament com per a impedir la nostra marxa cap a Bangalore. Durant el sopar de l’aniversari, igual que feia un any a Etiopia, va tornar a sortir el tema de casar-nos. Potser el tema va sortir perquè ens havíem tornat a posar l’anell d’or que ens havíem regalat però que ens havíem tret al separar-nos al Pakistan; tot i que el motiu real de la conversa de casori no deixava de ser pràctic. Encara falten alguns mesos, però el nostre viatge a Amèrica cada vegada és més proper, de la mateixa manera que s’apropa la nostra separació forçosa si l’Alexandra no aconsegueix un visat per a entrar als Estats Units (els romanesos ho tenen més complicat). L’única manera d’evitar-ho seria un casament entre nosaltres, el qual no veig del tot malament. Ja fa uns dos anys i mig que estem junts i, tot i que encara segueixen algunes desavinences, no semblen que aquestes siguin un impediment per a seguir com fins ara la nostra convivència. A més a més, les darreres setmanes he estat refrescant alguns aspectes de la filosofia budista i hi ha alguns canvis que vull aplicar a la meva convivència amb l’Alexandra. Crec que actualment he aconseguit desenganxar-me força de les possessions materials i aquest és el motiu pel qual no va ser cap gran daltabaix emocional perdre l’ordenador portàtil i temporalment les seves dades; de la mateixa manera que cada vegada m’enfada menys que els indis toquin el cotxe, l’intentin obrir o fins i tot en rasquin els adhesius. Així doncs, sembla que estic aprenent a perdonar algunes actituds dels indis envers nosaltres, tot i que fins ara no m’havia vist en cor de perdonar certes actituds de l’Alexandra envers mi. Per exemple, normalment em torno més que insuportable quan l’Alexandra es torna insuportable, o em torno hiper-histèric quan l’Alexandra agafa un atac d’histèria. Els comportaments costen de canviar, ho sé, però així com ja he canviat altres aspectes de mi, crec que també puc canviar això, i ser més comprensiu amb els alts i baixos emocionals de l’Alexandra per tal de millorar més la nostra convivència. I si realment puc fer aquests canvis, perquè no tornar a pensar de casar-nos? De fet, només necessitem anar a una institució India i tenir dos testimonis per persona, potser demanarem a en David, la Maria i als seus pares que siguin els nostres testimonis,... * * Dies més tard l’Alexandra va mirar amb més detall els passos a fer per a casar-nos a l’Índia i resulta que no és gens fàcil. Així doncs, ho haurem de deixar per quan tornem a Europa i estudiar mentrestant els passos per a tramitar el seu visat pels Estats Units. Bangalore (veure sobre mapa) 11/12/2008:
Igual que moltes altres ciutats de l’Índia, Bangalore està a punt de canviar el seu nom cap a l’antic nom utilitzat abans de la colonització anglesa: Bengaluru; però deixeu-me que segueixi utilitzant el nom de Bangalore, perquè quan un està habituat a una nomenclatura, qualsevol altre variant sembla ridícula (També passava amb Calcuta-Kolcata o Pondicherry-Puducherry). En qualsevol cas, l’origen popular del nom de Bangalore o Bengaluru sí que té un cert punt de ridiculesa, doncs significa “ciutat de les mongetes bullides”, un nom que va ser atorgat per un rei que es va perdre pel bosc durant una expedició de caça. Cansat i afamat, el rei va trobar la casa d’una dona vella que només li va poder servir mongetes bullides, però tant bo va trobar l’àpat, que el rei va decidir fundar en aquells paratges una ciutat en honor a les mongetes bullides devorades. De totes maneres, deixant de banda el seu nom, Bangalore és coneguda com el Silicon Valley d’India i és per tant una de les ciutats més modernes del país, i potser una de les menys estressants (com a mínim per a nosaltres). Varem aparcar en un tranquil carrer que creuava el parc de Cubbon i en companyia d’en David i la Maria, amb qui ens vàrem trobar l’endemà d’arribar, vàrem passejar diversos dies per l’àrea del carrer MG (Mahatma Gandhi), on hi ha diverses botigues, restaurants i cafès molt snobs i completament allunyades dels nostre pressupost ridícul. De totes maneres, ahir ens vàrem allunyar del centre comercial de Bangalore i ens vàrem deixar arrastrar per petits carrerons amb petites botiguetes, fins al gran mercat de la ciutat, a fora del qual hi havia moltes parades de fruites i verdures esteses sobre la terra. Casi per error vàrem baixar al pis inferior del mercat i allà ens vàrem trobar al mig d’un espectacle impressionant i ple de color (i fragàncies), doncs tota l’àrea estava ple de venedors de flors i garlandes i dones que les cosien en línia o en altres formes interessants. A la matinada d’ahir mateix, van arribar els pares d’en David (José i Mariam) i els de la Maria (Ramon i Mary), per a celebrar amb els seus fills les festes de Nadal, els quals ja feia casi dos anys que havien sortit de casa. Avui s’han presentat a l’autocaravana i encara que casi no havien dormit durant la nit, han començat a fer mostra del millor humor espanyol, a més de dur-nos els regals de Nadal amb certa anticipació: meu ordenador portàtil i dos parells de filtres pel cotxe, els quals no havia trobat fora d’Europa. Tots vuit hem anat a passejar pel carrer MG on els pares han començat a prendre contacte amb l’Índia i després hem tornat (havent de negociar molt durament els preus de rickshaws) fins al seu hotel, on ens tenien reservada una bona festa. Els seus pares havien portat diverses ampolles de cava, paquets d’embotits, pa i dolços de Nadal, productes que no havia provat des de feia casi dos anys. Vaig començar a devorar i a beure (juntament amb en David i la Maria; i l’Alexandra, tot i que fins ara no era massa amant dels productes espanyols) amb tanta avidesa que em vaig oblidar de prendre alguna foto de l’esdeveniment. Definitivament, per a mi Bangalore no serà la ciutat de les mongetes bullides, sinó la ciutat del xoriço, el pernil i el cava (deliciosos). I ja de nit i mig borratxos, hem tornat a l’autocaravana, on demà tornarem a viatjar direcció a Puducherry, on es dirigiran els nostres amics demà amb un autobús nocturn. ‹ Anterior (18/10/2008) MES Següent (2008-12-17)› ‹ Anterior (2009-08-29 - Nepal) PAÍS Següent (2009-09-19 - Pakistan)› |
|
