| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (19/03/2011) MES Següent (2011-05-18)› ‹ Anterior (2011-03-28 - Guatemala) PAÍS Següent (2011-05-11 - Costa Rica)› Nicaragua Leon (veure sobre mapa) 23/04/2011:
Vam sortir de Antigua al matí amb un minibus, direcció a la ciutat de Guatemala, i allà vam pujar a un vell autobús direcció a Nicaragua. Hi havia més passatgers de la comptes i uns quants van haver de seure en cadires de plàstic que van situar entres els altres seients. Per sort nosaltres vam seure en els seients normals, reclinables, sinó hauríem fet un bon escàndol, perquè érem els que havíem pagat més pel bitllet, 50$ a l´agència d´Antigua, a diferència dels 25$ que pagaven la resta. En qualsevol cas, la parada d´autobús a Ciutat de Guatemala, d´on vam sortir, era tan petita i aïllada que difícilment l´hauríem trobat preguntant nosaltres mateixos, arriscant-nos a ser atracats al mateix temps. Al capvespre vam arribar a la frontera amb el Salvador, on haguérem de treure totes les maletes del bus a ambdós costats de la frontera, perquè fossin inspeccionades lleugerament per la policia, i el mateix procediment vam haver de fer quatre vegades més, al arribar a la frontera d´Hondures a les dues de la matinada i a la de Nicaragua cap a les 5. Ens va sorprendre que el Salvador semblés un país cuidat i net, on tot es comprava amb dòlars. Potser hagués estat bé que l´haguéssim visitat, en canvi Honduras ens va semblar molt més brut i recordant les histories de violència que n´havíem escoltat, ens vam reafirmar en la nostra convicció d´haver fet bé de no visitar-lo. Durant el trajecte vaig parlar amb un noi de Guatemala, que des dels 12 anys havia format part de la mara 18, explicant que per a tenir dret a tatuar-se el número 18 en alguna part del cos abans havia d´haver matat a algú. Arribat el moment, els seus companys de la mara l´hi van assenyalar un noi d´una altre mara en una discoteca, al qual va atacar sense intercanviar paraula. Primer li va trencar una botella al cap i després l´hi va enfonsar a l´estómac tres o quatre vegades. Per sort -va dir el noi- l´altre marero no va morir, però tot i així es va guanyar el dret a ser tatuat amb el número 18. Però, passat un mes, quan va arribar l´hora de tatuar-se, va conèixer a un grup de nois que anaven a l´església i va decidir canviar d´hàbits, deixar la mara i convertir-se en predicador. Segons va explicar, la mara no li va causar masses problemes per a abandonar-la, perquè van veure que ell no tenia intenció d´unir-se a la mara rival. Però si va tenir problemes amb la mara rival perquè un temps més tard van ajuntar 7 matons, amigues i familiars del noi que havia atacat amb la botella, i casi el van matar d´una pallissa que li ha deixat diverses cicatrius a la cara. Un altre home de Nicaragua present a la conversa,em va explicar que ell abans bevia molt i prenia forces drogues. Mentre m´explicava la seva experiència recordava que, 20 anys enrere quan havia estat a Nicaragua, m´havia trobat molts homes que s´emborratxaven amb alcohol que bevien de bosses de plàstic transparent fins a caure inconscients al terra. A continuació l´home em va explicar que havia deixat la beguda gràcies a la seva fe amb Déu, que el va ajudar a canviar de vida. Van ser dues converses interessants que em van fer concloure, malgrat el meu ateisme i rebuig de les religions, que la fe en Deu i la pertinença a un grup religiós poden ajudar moltíssim a certes persones a perdre malts hàbits. Finalment em vaig preguntar com se´n podria sortir aquesta gent si -segons somnio- en un futur desapareguessin les religions i la gent que cregués en Déu? Feia vint anys enrere no havia estat a Leon, la ciutat on vam passar els primers dies. La ciutat tenia una arquitectura colonial més interessant que altres ciutats i pobles que recordava haver visitat a Nicaragua, tot i així, no es podia comparar ni molt menys amb Antigua. Potser per això no vam gaudir massa de la ciutat, també perquè feia molta calor, però sobretot perquè hem seguit sense trobar-nos ni conversar amb gent local (a excepció de les converses a l´autobús). Fa vint anys vaig col·laborar en algunes cooperatives agrícoles i ONGs, però actualment, sense gent que ens respongui a través de Couchsurfing, estem obligats a allotjar-nos a hostals plens de turistes que només estan interessats en la disbauxa, tot i que a l´hostal de Leon també vam mantenir algunes converses interessants amb alguns estrangers. Segurament, el més interessant de Leon va ser la setmana santa, tot i que ni molt menys va ser tant espectacular com els diumenges previs a Antigua. El divendres sant va sortir una petita processó recorrent tots els carrers de la ciutat, amb la gent arrecerant-se del sol vertical amb paraigües. Però l´atractiu es trobava al vespre, quan els veïns d´un barri de Leon engalanaven alguns dels seus carrers amb grans catifes amb motius religiosos fetes amb serradures, farina i altres colorants naturals. Una d´elles estava creada per un artista local i per primera vegada havia decidit de posar-hi una persona real al mig representant a Jesús Crucificat, convertint-se en la gran atracció, sobretot pels dubtes que va causar a la processó que havia de caminar per sobre les estores.
A Granada feia molta més calor que a Leon, per contra, Granada era una ciutat molt més bonica, potser perquè es una de les ciutats colonials més antiga a Amèrica, fundada al 1524. Tot i el seu atractiu, Granada tampoc es podia comparar a la ciutat d´Antigua a Guatemala, els edificis no estaven tan ben cuidats i més -segons em va fer notar l´Alexandra- no hi havia indígenes a Nicaragua, mancant-li l´atractiu cultural que tenia Guatemala. A pesar de tot, vam passar uns bons dies a Granada, passejant pels carrerons i places amb la càmera penjada al costat, sense prendre les mateixes precaucions que a Guatemala, perquè casi tothom ens havia confirmat que hi havia molts pocs casos de violència a Nicaragua. Sempre sortíem a partir de les quatre de la tarda, quan el sol deixava d´escalfar verticalment el cervell. La gent ens deia que la calor era normal, perquè estàvem al final de l´època seca o estiu, segons anomenaven ells, encara que aquesta estació coincideixi amb el hivern a Europa. Per sort els últims dies es va ennuvolar i va ploure alguna nit, refrescant lleugerament l´ambient, com a mínim en comparació als dies anteriors. A Granada ens vam trobar amb els francesos Arno i Fabianne, amb qui havíem coincidit a Sant Cristobal de las Casas a Mexic. Vam compartir un parell de tardes amb ells i al segon dia em vaig deixar convèncer de fer una excursió amb ells, fins a un mirador de la volcànica llacuna de Apoyo. Allà vam decidir de caminar fins a baix i banyar-nos, descendint per un camí polsegós que ens va costar molt més de baixar del que ens pensàvem. Previnguts pels guardes del mirador, també vam agafar alguns pals per si ens trobàvem alguns bandits que ens volguessin robar les càmeres, però no va passar res i finalment vam arribar al llac on ens vam fer una bona remullada. Va ser una bona excursió, va valdre la pena, però vaig quedat tan exhaust que em vaig convèncer de no tornar a fer cap altre excursió fins que la temperatura no disminuís una mica més. A Granada tampoc vaig conversar amb casi cap nica (nicaragüenc), tot i que la gent que ens trobàvem pel carrer es mostrava simpàtica. Segurament, Nicaragua estava rebent massa turisme, en comparació a 20 anys enrere, i la gent estava menys interessada a interactuar amb estrangers. Amb qualsevol cas, vam tenir algunes agradables converses amb unes quants expatriats que hi havia a l´hostal, alguns dels quals estaven pensant de quedar-se a viure a Nicaragua, perquè la vida era molt econòmica. Un d´ells era un noi de Taiwan, que treballava de traductor de xinès a japonès, malgrat tot volia estudiar espanyol, perquè el japonès era un idioma massa tancat doncs, per exemple, en japonès no s´utilitza el verb ¨t´estimo¨, i en comptes s´utilitzen frases del tipus ¨m´agradaria que cuinessis per mi tota la vida¨. Al preguntar-li quin idioma era més difícil va respondre que l´espanyol, perquè no entenia el gènere de les paraules, ni el futur, present i passat dels verbs... unes normes lingüístiques molt diferents del xinès. També va ser interessant conversar amb un americà, qui estava buscat per la justícia americana perquè testifiqués en un cas de tràfic d´armes, però ell no volia testificar i s´estava plantejant de viure per sempre a Nicaragua, malgrat el govern americà l´estava pressionant congelant-li totes les seves comptes bancàries.
De camí cap a Rivas, el paisatge de planes cultivades estenent-se entre pujols feréstecs em va fer recordar més la meva estada de feia 20 anys a Nicaragua, quan havia estat allotjat en diverses cooperatives agrícoles. Fins i tot, vaig recordar que una de les cooperatives agrícoles es trobava a Potosí, per on va passar l´autobús, des d´on es gaudia de la mateixa meravellosa vista del volcà de l´illa de Ometepe, elevant-se per sobre les plantacions de baners, uns pocs dels quals vaig plantar 20 anys enrere. Mentre l´autobús seguia avançant, la meva memòria aflorava les fantàstiques experiències que vaig viure, les quals em van arrelar en mi, provocant-me el desig de descobrir el món que finalment em va convertir en un viatger quan en vaig tenir l´oportunitat. De Rivas, vam agafar un vaixell cap a l´illa d´Ometepe, creuant un enfurismat llac de Nicaragua. Vaig comentar al capità que el llac estava molt mogut però aquest em va dir que no, que a vegades estava molt pitjor, que fins i tot havia bolcat algun vaixell, encara que la causa principal havia estat la mala distribució de la seva càrrega. Vaig preguntar si els taurons del llac estaven en perill d´extinció, perquè havia recordat que ho estaven 20 anys enrere, però el capità em va dir que no, tot i que també n´havien prohibit la seva pesca. A continuació em va explicar que els taurons del llac no acostumen a atacar a les persones, però que un seu oncle va ser mossegat a la cuixa fa anys per un tauró, mentre pescava. Després vaig llegir que els taurons del llac Nicaragua en realitat son taurons del carib que pugen a contracorrent pel riu san Juan, i que s´han reportat casos de taurons vistos al llac i 7 o 11 dies més tard vistos al mar, i a l´inversa. A Ometepe vam ser allotjats per un noi de Couchsurfing que regentava un hostal. Ens va deixar dormir gratuïtament els dos primers dies i a canvi ens vam estar 4 dies més pagant a l´hostal. Mentre passaven els dies a l´illa, em vaig tornar a adonar que Nicaragua s´havia tornat molt cristiana. Durant el fi de setmana van fer un parell de concerts de rock religiós a la plaça del poble de Moyogalpa, i el dilluns a les 7 del matí un cotxe recorrent tot el poble demanant a la gent que es penedís dels pecats. Fins i tot em va sorprendre que en els cartells pre-electorals dels sandinistes es definissin abans que socialistes com a cristians. Perquè Nicaragua s´havia tornat tan cristiana? La passió pel socialisme ja no arrastrava masses? La gent ha perdut la fe en la justícia social promoguda per l´home i ja només confiava en la justícia divina? Segurament l´església catòlica i els predicadors vinguts dels Estats Units havien fet una bona feina, igual com deu haver passat a tot llatino-amèrica. L´Alexandra va gaudir amb Ometepe, una illa amb dos volcans: Era tranquila, verda, tot i que també massa calorosa. Des de l´allà vam comprar el bitllet d´avió de Panamà a Colòmbia (no hi ha carretera entre els dos països) i vam contactar a gent de Costa Rica i Panamà que ens pogués allotjar abans de la nostra partida a Sud-Amèrica. També vam fer un parell d´excursions curtes a Punta Jesús Maria i al mirador del diable, però en cap moment se´ns va acudir de pujar a un dels dos volcans de l´illa, una bogeria tenint en compte la calor que feia. En canvi, un Valencià que s´allotjava al mateix hostal va fer totes les excursions possibles, malgrat acabés ben fatigat. El valencià viatjava amb moto, sense mapes, així es veia obligat a preguntar a la gent i acabava fent molts amics, sense necessitar CS. El valencià tenia una passió amb el seu viatge similar a la que jo tenia al principi del meu viatge i, evidentment em vaig preguntar què estava passant, ja no m´apassionava viatjar? En vaig parlar amb l´Alexandra i entre els dos ens vam convèncer que Sud-amèrica seria una nova regió que ens atrauria molt més de Centre-amèrica i que la nostra passió per viatjar es tornaria a incrementar. San José (veure sobre mapa) 11/05/2011:
El dissabte a la nit vaig estirar-me al llit, al costat de l´Alexandra, i em vaig començar a regirar sense poder dormir. Feia un dia que havíem arribat a Costa Rica i que havíem estat allotjats per dos nois i una noia molt hospitalaris i simpàtics. Malgrat tot, havien tornat a aparèixer dubtes a la meva ment. No podia deixar de preguntar-me si no era ja hora d´abandonar el viatge i tornar a casa. No era la primera vegada que tenia aquests pensaments, però amb anterioritat sempre m´havia convençut que només faltava un altre any d´aventures. Només ens faltava recórrer el continent sud-americà abans de finalitzar el projecte inicial de conèixer les diverses cultures del món durant sis anys. Ja havíem recorregut bona part d´Europa, Àfrica, Orient Mitjà, Asia i Amèrica del Nord i Central; vivint intensos moments, fent amics inoblidables, descobrint tradicions fascinants, visitant paratges captivadors... I només ens faltava un altre any. En realitat, a tots dos (a l´Alexandra i a mi) ens feia il·lusió visitar Sud Amèrica, sabíem que el continent ens meravellaria, però al mateix temps ens sentíem molt cansats. Durant els primers anys de viatge no havíem tingut aquest problema, però ja feia setmanes o potser mesos que ens esgotava canviar cada pocs dies de destinació, dormir en llits diferents, a vegades en habitacions inconfortables i sense intimitat. Seguíem descobrint indrets encisadors, però a mi em costava més deixar-me seduir per la seva màgia. Seguíem coneixent a gent molt interessant, però jo estava menys ansiós per a absorbir els seus coneixements. Només ens faltava un any i aquest era precisament el problema. Pràcticament des del principi del viatge per Amèrica, l´Alexandra i jo havíem mantingut una part del nostre pensament ancorat a casa, fent plans pel nostre retorn. Faltava relativament poc temps per a tornar i no podíem deixar els plans de futur per a l´últim moment. L´Alexandra volia vendre productes comprats a India i jo volia escriure llibres, un projecte que ja tenia fins i tot abans de començar el viatge. Estàvem massa il·lusionats amb el retorn i sovint havia de refrenar a l´Alexandra que, per exemple, es posava a imaginar maneres sobre com podríem decorar el pis que actualment tenim llogat. També hi havia un altre problema. Després de publicar el llibre d´aventures d´Àfrica havia començat a escriure un llibre que inicialment tenia intenció de començar a escriure un cop arribéssim a Catalunya. De tant imaginar el futur m´havia avançat als plans. Serà un llibre de filosofia que m´apassiona, titulat ´Com viure feliç sense lliure albir´, el primer llibre d´una sèrie que planejo d´escriure. El llibre m´havia mantingut tancat moltes hores a diverses habitacions d´hotel, consultant a Internet, llegint i escrivint. Tot i així em forçava a sortir a descobrir les diferents ciutats on estiguéssim. Però el llibre seguia ocupant una bona part de la meva ment, fent-me perdre el interès per les converses amb altres viatgers o amics locals i pels indrets visitats, els quals ja només em resultaven atractius per a fotografiar. Inevitablement em preguntava, si el meu somni era esdevenir un escriptor, quin sentit tenia finalitzar el viatge? Durant els primers anys, el viatge m´havia aportat un coneixement molt valuós per a la meva desitjada carrera, però recentment havia deixat d´absorbir informació. Em sentia preparat per a començar a escriure algunes de les meves conclusions. Només ens faltava un any de viatge, però ja feia temps que havia decidit de no considerar un fracàs la finalització anticipada d´aquell llarg projecte. Tenia molt clar que havia de seguir el camí que em fes més feliç, però quin era? Donava voltes i més voltes al llit pensant la resposta adequada, despertant a l´Alexandra que sovint cridava que deixés de moure´m. Vaig arribar a la conclusió que seria més feliç tornant a casa. Però també vaig pensar que podia posposar la meva decisió fins després d´arribar a Colòmbia, a on teníem bitllet d´avió en dues setmanes des de Panamà. Amb tot, si a Colòmbia havia de prendre la mateixa decisió, potser no era necessari esperar tant. Tenia ganes de comentar els meus dubtes a l´Alexandra i discutir-ho entre els dos, però no ho podia fer. Sabia que, si obria la possibilitat de tornar a casa anticipadament, l´Alexandra no em deixaria tancar tan fàcilment aquesta porta. Vaig donar una altre volta al llit i l´Alexandra es va tornar a queixar. Dubtant vaig alçar la veu: ´Alex, t´he de comentar algu´. ´Calla i deixa´m dormir´. Vaig pensar ´ella s´ho perd´ i vaig seguir rumiant una estona més què havia de fer. Vaig imaginar com seria la nostra tornada i la imatge va ser prou positiva. Vaig tornar a despertar a l´Alexandra ´T´he de dir algu´. ´Calla´. ´Estic pensant de tornar a casa aviat´. Això la va despertar enseguida: ´Quan?´ em va preguntar. ´Aviat, el més aviat possible, què en penses?´ No calia que li ho preguntés, l´Alexandra es va posar ben contenta: ´Sí, tornem a casa. Més endavant podrem tornar a Amèrica i acabar aquesta part del viatge´. L´Alexandra tenia raó. Tampoc era necessari de donar per acabat aquest viatge, més endavant, potser d´aquí uns anys, podríem tornar a Sud Amèrica i visitar tots els seus països que de segur ens encisarien. Mentrestant descansarem i iniciarem altres projectes que de moment ens aportaran més felicitat. Gracies per a seguir el nostre viatge. En un futur tornareu a saber de nosaltres. Una abraçada per a tots!
Quan vaig conèixer Jan mai vaig pensar que aquest projecte es portaria a terme en tant de temps, però em vaig unir a ell i vaig tenir els millors anys de la meva vida. Hem viscut experiències increïbles de contar per a tota la vida. Vaig aprendre molt sobre el món i sobre mi mateixa. Però el viatge no és tot el que som i sentim que necessitem començar a fer altres coses en les nostres vides i tenir més perspectives. Els últims mesos han estat bastant agradables, el viatge va resultar molt més fàcil, però al mateix temps el pes de tots els anys de viatge, 5 més exactament, pesaven profundament sobre les nostres esquenes. Ens cansàvem cada vegada que havíem de canviar d´un lloc a un altre, cada vegada que havíem de dir adéu als bons amics de la carretera, cada vegada que havíem de creuar una nova frontera. Pensàvem que era hora de tornar, però ens vam mantenir en silenci per molts mesos admirant les noves cultures i llocs que es desenvolupaven a través dels nostres ulls. Manteníem un gran silenci entre nosaltres sobre el tema de tornar a casa perquè en Jan sabia que jo volia i ho necessitava, però poc a poc ell va començar a sentir el mateix. El projecte Globetour no està en el seu final, seguirém d´una manera diferent, amb nous camins, contribuint a nous projectes i segur viatjarem de nou en algun moment. Les nostres vides van canviar gràcies a aquest viatge, hem trobat tants bons amics i el viatge ens ha dibuixat el nostre futur. Gràcies a tots i esperem que podem veure de nou a Catalunya, la nostra casa, o en algun lloc d´Europa. |
|
