| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (19/08/2006) MES Següent (2006-10-18)› ‹ Anterior (2006-08-29 - Germany) PAÍS Següent (2006-09-29 - Germany)› Denmark M?ns Klint (veure sobre mapa) 19/09/2006:
Mon ha sigut una illa que m’ha meravellat. Sembla molt poc turística, potser només per al públic local. Però disposa de molts punts o pannells d’informació casi tots en Danès. En els principals punts d’interès també hi ha petites caixes plenes de tríptics amb informació, igualment en Danès. De la mateixa manera, el punt d’informació de Stege hi ha grans prestatgeries amb munts de prospectes dels diferents punts d’interès. Ens vàrem deixar assessorar per la noia dels punt d’informació i després de connectar-nos a Internet un moment des d’allà mateix ens vàrem posar en ruta. Primer vàrem visitar l’església d’Elmelunde, blanca, amb un gran campanar, ample. A l’interior, el sostre estava pintat amb dibuixos de colors clars, simples però interessants. L’església estava rodejada d’un cementiri molt ben cuidat. A fora del recinte hi havia una una pomera que l’Alexandra es va encarregar de descarregar de les pomes que feien més goig. A continuació vàrem visitar un dolmen, una tomba megalítica. Tota l’illa n’està plegada, però vàrem visitar el més vistós, anomenat Somarmedyssen. Dalt d’un petit turó hi ha apilades unes quantes grans pedres en forma de taula o petit habitacle. Es curiós que es trobin dolmens similars a Catalunya tenint en compte que en aquell temps les comunicacions i els viatgers deurien de casi inexistents. També es sorprenent que poguessin arrossegar aquelles grans pedres sense cap tipus de maquinària. Després de dinar i de ploure una mica, vàrem passejar pels jardins Lisenlund. Uns Jardins creats al 1700 amb un estil romàntic, amb grans prats, petits llacs, boscos, boniques mansions, una casa d’estil noruec, un saló de te d’estil xinès. El passeig va ser encantador. El parc enamorava. Els jardins estaven situats vora el mar. D’allà en sortia un caminet cap als blancs penya-segats de Mons Klint. Però ens hi vàrem dirigir amb la Hymer perquè ja era una mica tard. L’Alexandra estava una mica cansada i vaig sortir a descobrir-los sol. Primer vaig seguir un camí entre el bosc que es dirigia a la part alta dels penya-segats. I quan hi vaig arribar se’m va aturar el cor i la respiració. L’altura era impressionant. Els penya-segats eren de sorra, terra que es desfeia amb facilitat i es precipitava verticalment cap al mar, al fons, molt avall. Els arbres semblaven mantenir ferma la terra però dessota seu semblar-hi haver-hi el buit. Ja que en un dels miradors vaig descobrir un format entre les arrels d’un arbre, a un metre del buit. Un forat d’un o dos pams de fondària que deixava entreveure la platja i el mar a sota. De totes maneres, no em vaig poder estar de fer fotos, i fent el cor fort i desafiant el vertigen, vaig passar per sota la tanca i arrossegant-me pel terra em vaig apropar als límits de la terra, però no per a treure-hi el cap, just per a poder estirar els braços de manera que la camera quedés sostinguda en el buit. Després, tot cobert de pols, vaig baixar els 500 esglaons que baixen pel costat d’un rierol i d’un bosc direcció al mar. Al final de les escales de fusta vaig descobrir lo ràpid que avançava l’erosió de la costa, ja que l’escala es sostenia casi totalment sobre el mar i la terra semblava haver-se enretirat un metre o dos. Més enllà, caminant per la platja de còdols vaig ensopegar amb alguns esquelets d’arbres que poc temps enrera deurien estar vivint al bosc que s’estenia desenes de metres més amunt. Vàrem tornat a dormir a Stege i aquest matí hem visitat el petit poble de Nyord, un poble que ha sabut mantenir l’encant de fa dos segles. Antigament, el poble era famós pels pilots, mariners que guiaven els vaixells per les aigües poc profundes de la costa de l’illa. Actualment el poble es dedica a la pesca, l’agricultura i al turisme, encara que avui érem els únics que semblàvem visitar-lo. A mig matí ens hem posat en camí cap a Kobenhavn on hem arribat amb el sol ponent-se, ja que ens hem parat a una àrea de servei per a dinar i netejar a fons la Hymer, que ja li tocava. Hem passejat una mica per Kobenhavn i lo poc que hem vist ens ha meravellat, una gran activitat comercial i alguns músics de carrer, amb molt talent. Kobenhavn (veure sobre mapa) 24/09/2006:
La primera nit a Kobenhavn ens vàrem adonar que havíem aparcat en mala zona, tant a la nit com al matí hi havia força soroll. Tot i pel carrer no passaven gaires cotxes per la nit els borratxos no ens deixaven dormir i al matí van ser operaris els que ens van despertar. D’altre banda, al matí també teníem una multa ja que no havíem pagat el tiquet del parquímetre i en un paper adjunt a la multa ens informaven que Kobenhavn està associat a l’agència internacional de recuperació de crèdit. A la tarda vàrem intentar buscar un nou emplaçament per a la Hymer, però tots els carrers del centre de la ciutat tenien parquímetre, també els de Christiania. Després ens vàrem dirigir una mica més als afores, a un barri anomenat Norrebro i allà vàrem poder aparcar sense pagar en una zona residencial, plena d’immigrants. Tot just aparcar vàrem obrir els ordenadors per si miraculosament teníem Internet, i increïblement teníem molt bona connectivitat amb una xarxa wireless lliure. De totes maneres, l’endemà teníem una altre multa. Pel que ens van explicar, la majoria de carrers de Kobenhavn tenien parquímetre o bé només hi poden aparcar els residents. En qualsevol cas, no vàrem tornar a moure el cotxe d’allà i no ens van tornar a posar cap altre multa. Aquests dies hem seguit amb el mateix esquema de les grans ciutats. Mig dia ens el passàvem connectats a Internet i la resta del dia el dedicàvem a recórrer la ciutat. Però no sempre ens connectàvem a Internet des de la Hymer, ja que l’Alexandra havia descobert una gran biblioteca on podíem connectar els ordenadors a la corrent elèctrica i al mateix temps gaudir d’Internet. La biblioteca recordava a uns grans magatzems, amb grans espais, escales mecàniques. L’única diferència és que en comptes de maniquins hi havia estudiants i en comptes de roba, als prestatges hi havia llibres. L’Alexandra diu que Kobenhavn és la segona ciutat d’Europa on li agradaria viure, després de Praga, és clar. És elegant, sense ostentar, i neta. Té llargs carrers comercials només accessibles pels vianants; canals amb barcasses per a turistes i cafès i restaurants a ran d’aigua; bonics jardins i parcs; palaus i fortaleses; molts carrils per a bicicleta i poc tràfic de cotxes; gent tranquil·la i amable;... L’únic problema de Kobenhavn és que és una ciutat molt cara, com la resta de ciutats escandinaves. Un dels indrets més curiosos que vàrem visitar és el cementiri de Assistens, un cementiri antic al mig de la ciutat on hi ha enterrat el famós contista Andersen. Les portes del cementiri estan obertes i si no fos per les creus i les tombes escampades entre la gespa i els arbres podries creure que més aviat et trobes en un parc. I la gent també ho entén així, ja que arreu hi ha noies prenent el sol, nois llegint, parelles intimant, dones passejant el gos,... Un altre dia també ens vàrem arribar a la famosa sireneta, icona de la ciutat. La sireneta es troba força allunyada del centre, seguint un ample canal que creua la ciutat. Allà és el punt ideal per a trobar-hi la fauna turística més variada: famílies amb fills; parelles; però per suposat els japonesos, un dels quals es va posar una sabata en remull al intentar arribar fins a la sireneta; aquell dia també hi havia uns “turenos” espanyols amb els seus típics vestits que l’Alexandra confonia per nobles danesos. No ens vàrem fer cap foto, no vàrem voler entrar al circ que s’hi havia format. La majoria dels dies vàrem recórrer la ciutat amb bicicleta, movent-nos enmig de molts altres ciclistes. Kobenhavn és una de les ciutats on he vist més gent circulant amb bicicleta (encara no puc comparar-la amb altres ciutats de l’Oest, com Amsterdam). Asseguraria que hi ha més bicicletes que cotxes circulant pels carrers. Les bicicletes tenen els seus propis carrils, a vegades igual d’amples que els dels cotxes. També tenen les seves pròpies normes i si te les saltes et pots emportar una mala mirada o fins i tot algun insult. Per exemple no pots circular massa a poc a poc, has de circular per la dreta perquè et puguin avançar, si has de creuar un carrer has de parar-te fora del carril bici,... Les bicicletes i la gent que les condueix son de lo més variades. Hi ha bicicletes de passeig, tot-terreny, tipus harley, tricicles (amb dues rodes a davant o a darrera), bicicletes estirant d’un carro, taxis bicicleta, bicicletes de la ciutat (es poden conduir gratuïtament pel centre a canvi de dipositar uns tres Euros que després et retornen)... Els conductors poden ser noies amb minifalda, d’altres amb texans i talons, homes encorbatats, mares portant els fills al portaequipatges del tricicle, músics, alternatius,... Pel que es veu, a l’hivern també hi ha molta gent circulant en bicicleta, encara que segons em van comentar a Cobenhavn no fa tan fred com sembla, ja que l’oceà manté les temperatures estables. A Cobenkavn ens vàrem trobar amb diversa gent. La segona nit, dimecres, ens vàrem trobar amb en Denis que ens va invitar a passar un vespre amb els seus amics. Donava la casualitat que havíem aparcat molt a prop de casa seu i ens va passar a buscar per la Hymer acompanyat per una amiga d’Eslovenia, Lilena. Els amics d’en Denis eren casi tots músics, però ningú es va posar a tocar o a cantar. Bàsicament vàrem estar conversant i bevent a casa d’un d’ells. Vaig estar conversant força estona amb en Jakob, un noi anarquista i alternatiu. Tenia el cap molt seré i em va explicar que a Dinamarca hi ha molt treball, que és un país molt ric, en part gràcies al desenvolupament de noves tecnologies però també gràcies a l’explotació d’altres països molt més pobres. També em va comentar, que encara que no fos molt visible al carrer, Dinamarca era un país molt religiós. Això es devia a que antigament Dinamarca també era molt ric degut als abundants recursos naturals i a la pesca, fet que ho atribuïen sense dubte a Déu. Li vaig preguntar sobre Cristiania. Segons el que havia llegit, als anys 70 grups de hippies, artistes, activistes polítics i sense-sostre, van ocupar una àrea sense utilitzar de l’exercit a l’est de la ciutat i van intentar crear una societat alternativa, independent i lliure d’impostos. Al principi la policia va intentar fer-los fora per ocupar una àrea privada, però finalment els van deixar estar degut al suport de la societat danesa. De totes maneres, uns deu anys més tard l’experiment social havia derivat cap a un mercat lliures de drogues i la policia va tornar a actuar, però només contra la droga. Els ocupes van seguir ocupant la terra i les barraques fins avui en dia. En Jakob em va comentar que actualment la policia ho controla tot i l’experiment social pràcticament ha acabat. De totes maneres, Cristiania és un dels barris on hi ha més solidaritat social, més companyerisme i on les organitzacions son més fortes. Ahir, dissabte al migdia, vaig quedar amb en Simon. L’Alexandra va preferir seguir treballant amb Internet des de la biblioteca. En Simon em va invitar a la terrassa de la residència on té llogada una habitació. Es va interessar força per la meva visió sobre la transició del franquisme a la democràcia a Espanya, ja que havia de fer un treball d’aquest tema per a l’escola. Jo també em vaig interessar per la situació a Dinamarca. Per una banda em va comentar que Dinamarca té moneda pròpia i no l’Euro perquè tenen por d’integrar-se massa a la Unió Europea i perdre la seva identitat i cultura. Per altre banda Dinamarca és un país ric, en part a l’alta tecnologia que dissenyen i construeixen a països més pobres (Tal com m’havia comentat en Denis) però també perquè fa deu anys van descobrir força petroli al seu territori. Si eren tant bons dissenyant alta tecnologia havien de tenir molt bona educació, i així mateix m’ho m’ha afirmar. Després em vaig interessar per la família real de Dinamarca, tot un símbol nacional. És un símbol nacional, sense cap poder. I tot i que la corona s’embutxaca part dels impostos, la gent n’està contenta ja que la família realitza una forta promoció del país a l’exterior generant més dividends dels que ingressen. Finalment em vaig interessar per Cristiania. Em va explicar la història, similar a la que havia llegit però va ser molt crític amb la situació actual. Em va comentar que els habitants que antigament havien ocupat l’espai amb idees de solidaritat i llibertat, actualment s’han convertit pràcticament amb propietaris, sense papers però també sense pagar impostos. Tot i que alguns dels terrenys que ocupen son força amplis i podria ocupar-los molta més gent no volen dividir-los, hi ha rics i pobres. Per altre banda és molt difícil ser acceptat com a nou membre ja que necessites el vot favorable de la majoria de la comunitat, per tant, no deixa d’haver-hi cert nepotisme: favoritisme per als coneguts i familiars. Per suposat, també vaig entrevistar en Simon. Opinava que el principal problema del món podia ser el racisme i la indiferència envers les solucions. La gent no mira la humanitat com a una única raça. La solució seria ser obert, el diàleg i aprendre d’altres cultures. El principal problema a Dinamarca és la indiferència lligat amb el sentiment de sentir-se els millors del món. La indiferència és difícil de solucionar però ell pot ajudar donant exemple. En Simon es sent feliç perquè ell pot fer el què vol i perquè és lliure. Ell es sent satisfet tal com és i no sap si hi ha manera de ser més feliç. El secret de la felicitat podria ser acceptar el que la vida et dóna. Al vespre en Simon va organitzar una trobada i ens vàrem tornar a reunir. També l’Alexandra. Vàrem pujar begudes, mantes, música i llum a la mateixa terrassa del mig dia. Hi havia gent d’arreu d’Europa i va ser interessant conversar embolicats en mantes degut al fred que feia. Vaig estar conversant força amb un noi belga sobre sentiments nacionalistes. Em comentava que a Flandes hi ha molt sentiment nacionalista però no a Bèlgica en general. Durant la conversa va comentar que curiosament Barcelona era la ciutat més visitada pels belgues. Avui, diumenge al migdia ens hem trobat amb en Christofer, un noi una mica més gran que jo, introvertit, filòsof, escriptor i pintor. Igual que ahir, també hem parlat de la situació a Dinamarca. Ha comentat que a Dinamarca paguen molts impostos, però que a canvi estan contents amb les contraprestacions socials que obtenen. També ha explicat que els danesos tenen un sentit d’ironia envers ells mateixos molt saludable, però per altre banda comentava que la xenofòbia està creixent molt. Preguntat sobre la família real també s’hi ha mostrat favorable, si més no com a un símbol comercial de Dinamarca. La família real Danesa és la més antiga d’Europa i per la simpatia que en té la societat diria que serà la última a desaparèixer. Finalment hem parlat de Groenlàndia, un gran territori oblidat que forma part de Dinamarca. De totes maneres allà no hi viu gaire gent i també conserven una independència política força considerable. També vaig prendre el pols al món amb en Christofer. Opinava que el principal problema del món és la humanitat, ja que els principals problemes son causats pels humans, de totes maneres els humans també es preocupen pels problemes que han creat. El suïcidi global de la humanitat seria una solució no desitjada, estaria millor aprendre de la historia. Personalment, en Christofer intenta tenir una actitud positiva, ser una persona decent i responsable, ser obert i ensenyar als altres a ser oberts. El principal problema per a Dinamarca serà l’escalfament global, ja que Dinamarca és un país pla, arran de mar. Però actualment, a Dinamarca, el principal problema és l’increment de la xenofòbia i intolerància. No hi ha nazis però hi ha racistes polits i amables. La solució es trobaria en la informació i diàleg. Ell pot ajudar pensant amb claredat. En Christofer es sent feliç, “és qüestió d’actitud”. Seria més feliç amb la dona dels seus somnis o amb una vida perfecte pintant i escrivint poesia. De totes maneres, el secret de la felicitat és ser feliç amb el que tens. Al vespre hem tornat a quedar amb en Simon. Aquests dies, a Kobenhavn es celebrava un festival de cinema i hem aprofitat per a veure una pel·lícula francesa: “Looking for Cheyenne”. No ens ha entusiasmat, però tampoc ens ha decebut. Després de la pel·lícula vàrem estar passejant pels carrers de Kobenhavn i conversant, però abans de mitja nit vaig demanar a l’Alexandra d’anar a dormir perquè em feia mal la panxa i no em trobava massa bé. 25/09/2006:
Ahir al vespre, mentre passejàvem pel barri de Norrebro, on hi havíem vist la pel·lícula, en Simon ens va mostrar diverses pintades a les parets, mostrant un 69. Seixanta nou és el número d’un edifici habitat per ocupes, alternatius, i sense-sostre que la policia vol desallotjar pròximament i enderrocar. La mateixa tarda hi havia hagut una multitudinària manifestació que nosaltres no havíem ensopegat. El moviment estava organitzat amb col·laboració amb uns altres ocupes que des dels anys setanta habiten 85 acres a l’est de la ciutat: Cristiania. Finalment, després de llegir-ne alguna cosa i intercanviar algunes opinions, avui al matí he anat a visitar Cristiania, mentre l’Alexandra es quedava a la biblioteca connectada a Internet. Entrar a Cristiania és un altre país, metafòricament i literalment, segons els seus habitants. Just a l’entrada principal, si et gires mirant a la sortida et trobes un gran cartell que posa: “ara esteu entrant a la UE”. Just enfront s’obre un carrer ple de bars i botiguetes, pintats amb estil “underground” i amb la fauna humana més extravagant que et pots imaginar; la majoria de mitjana edat; vestits de qualsevol manera; d’orígens molt diversos, mig beguts o fumats; cantant, rient o conversant; i enmig de tots ells algun turista perdut i al·lucinat. I jo era un d’aquests últims. He aixecat la camera per a immortalitzar aquella escena, però deu veus i braços al mateix temps m’ha cridat: “No!”. M’he apropat a un d’ells per preguntar-li quin era el problema i m’ha comentat que no podia fer fotos al carrer principal. Llavors m’ha mostrat el motiu: uns cinc-cents grams de hachis que hi havia sobre la taula. L’home ha partit la pasta per la meitat i me l’ha deixat ensumar per seguidament intentar-me-la vendre. Més tard he llegit en un llibret publicat per la societat de Cristiania que segons ells les drogues fluixes son permeses al seu territori, però no les drogues dures. Abans del 1980 les drogues dures no eren del tot malvistes, però els estralls de les drogues i la policia que intervenia dia sí i dia també, van fer-los decidir de prohibir-les i desterrar tots els seus venedors i consumidors. Les drogues fluixes sempre s’han vengut amb facilitat a Cristiania, durant molt temps amb les seves pròpies paradetes, però a partir del 2004, degut a l’actuació de la policia, una mica clandestinament, o no tant, tal com he comprovat. He seguit passejant per aquell “país” anomenaven Cristiania. Els jardins, cases i barraques a les quals viuen casi mil habitants s’estenen entre dues llengües de terra envoltades d’aigua. Al centre hi ha un pont de fusta que les manté comunicades. Els habitacles son antigues cases i edificis de l’exèrcit en les quals viuen diverses famílies a cada una o bé cases senzilles construïdes dels estils més diversos pels seus propis ocupants. Pensava que la societat de Cristiania estaria al marge del sistema capitalista i destructor, però a les teulades de molts edificis he observat antenes de televisió, en un jardí he vist una dona tallant gespa amb una segadora, els cotxes no hi son permesos però en un aparador he vist una bicicleta que venien per 1000€. De totes maneres, s’hi respirava alguna cosa diferent. Els camins de sorra eren molt tranquils, es sentien rialles de canalla per arreu, les bicicletes a les voreres estaven sense lligar, portes de les cases semblaven totes obertes. He entrat a el jardí d’una casa comunitària on hi havia una família prenent un té. Els he demanat per fer una foto i a continuació he iniciat una conversació amb ells: - Considereu que viviu fora del sistema? – Els he preguntat. - No, això és impossible. De totes maneres creiem que aquí dins la societat és millor. No hi ha robatoris perquè s’expulsa a qui roba. Hi ha molta solidaritat. Ens governem amb un sistema més que democràtic, buscant el consens. És lent però fomenta la responsabilitat i l’entesa. Per altre banda, els serveis que obtenim de Cristiania pagant els nostres propis impostos son molt bons. Però per sobre de tot, aquí la gent és més feliç. - Més feliç que a fora? – He tornat a preguntar-los. - Sí, perquè aquí tenim la oportunitat de controlar una mica més la nostra vida, som més lliures. La llàstima és que això potser s’acabarà, perquè el govern vol recuperar els terrenys. - I què fareu si finalment el govern aconsegueix fer-vos fora? Han arronsat les espatlles però després han contestat: - Anar a un altre lloc. Si no tingués el viatge i projecte per endavant m’hagués agradat quedar-me a viure una temporada en aquell intent de paradís. De totes maneres és difícil perquè t’havia d’acceptar la majoria dels habitants i per altre banda, segons ells no hi havia més terreny per a construir-hi. He tornat amb mal de panxa cap a l’autocaravana. He menjat perquè tot i el dolor tenia gana i més tard he anat a buscar l’Alexandra a la biblioteca. Després de menjar ella hem posar en ordre tots els trastos de dins de la Hymer i ens hem començat a posar en marxa cap al nord de Kobenhavn, a les afores. Al vespre, l’Alexandra també ha començat a tenir mal de panxa, amb els mateixos símptomes que els meus . Ribe (veure sobre mapa) 27/09/2006:
Hem estat dos dies recorrent Dinamarca amb mal de panxa. Un mal de panxa suportable, constant, però a vegades intens, sobretot als vespres. Ens queixàvem l’un a l’altre, rient-nos de nosaltres mateixos. El curiós és que malgrat el dolor teníem gana, si menjàvem seguia el mal de panxa, però si desistíem també. Així que hem seguit menjant, però àpats molt més lleugers. Al primer dia vàrem anar a una farmàcia. La dona que ens va atendre parlava anglès però no sabia què donar-nos. Finalment ens va donar unes pastilles que ajudaven a recuperar la flora intestinal. Però a nosaltres no ens va ajudar gaire a recuperar-nos. Bé, aquesta va ser la impressió. Tot i que avui jo ja m’he començat a sentir millor però l’Alexandra encara no. Malgrat el dolor hem estat visitant els punts d’interès que havíem marcat a Dinamarca, retornant direcció a Alemanya. Ahir al matí vàrem visitar el fabulós castell de Frederiksborg Slot, al centre de la vila de Hillerod i al mig d’un llac. El castell de maons vermells, d’estil renaixentista, té uns magnífics jardins, molt ben cuidats, pels quals vàrem estar passejant una mica fins que el dolor i el cansament ens va tornar a vèncer. A la tarda ens vàrem arribar a Roskilde, un poble que antigament havia estat capital de Dinamarca i important port Viking. Del fons de la seva badia van recuperar cinc vaixells vikinks de fa més de deu segles. Els exposen en un museu que no vàrem visitar. De totes maneres, al port de fusta hi ha rèpliques exactes dels vaixells exposats, alguns dels quals tenia capacitat per a 60 a 100 guerrers. També vaig tenir la sort – L’Alexandra es va quedar a la Hymer intentant reposar el mal de panxa – de veure com cinc joves es feien a la mar amb un petit i bonic veler d’estil viking. Al vespre vàrem fer camí cap al castell de Egeskov, amb la intenció de visitar-lo aquest matí. Quan ens hi hem dirigit hem vist que a l’entrada hi havia unes taquilles i en aproximar-nos ens hem espantat del preu: 12€. Hem decidit no visitar-lo però tornant cap a la Hymer m’he parat a mirar un mapa del castell i m’he adonat que uns cent metres més enllà hi havia una entrada que comunicava amb els jardins del castell. L’Alexanda no es refiava de les meves intencions mediterrànies, però m’ha seguit i efectivament hi havia un carreró amb una porta metàl·lica oberta. Ens hi hem fixat ignorant els pocs obrers o jardiners que hi havia, que no ens han dit res. Hem arribat als bonics i espaiosos jardins però l’Alexandra seguia amb tensió pel fet de no tenir tiquet i li he dit: “Mira, ningú ens demanarà el tiquet, però si fos així, digues que el tenen una altre parella d’amics que han tornat al cotxe”. L’espai que ocupa el castell de Egeskov potser es mereixen els 12€ d’entrada, però nosaltres no l’hem recorregut tot degut al nostre estat físic. Té diversos laberints de plantes, passarel·les entre els arbres, atraccions per la canalla (i adults), un museu de la Falck, els bombers danesos. Un museu de cotxes antics i un altre de cotxes i avions que no vàrem poder visitar. El castell, que tampoc hem visitat, reposa davant d’un bonic llac, molt transitat per vells amb cadires motoritzades. A la tarda hem fet rumb cap a Odense, la ciutat on va néixer i créixer Hans Christian Andersen. Gran part de la ciutat i informació turística està enfocada a aquest escriptor que va tenir una vida molt similar a la dels seus contes: una infantesa molt dura amb un final feliç. Hem passejat pels carrers de vianants de la ciutat, comercials però tranquils, i també hem fet cap al museu de l’escriptor des d’on neix un petit carreró de boniques cases antigues. Durant tot el dia hem intentat trobar un supermercat on poder comprar utilitzant la targeta de crèdit, ja que havíem esgotat casi totes les corones i casi no ens quedava menjar, però no n’hem trobat cap. Al final, abans de dirigir-nos cap al darrer poble que volíem visitar a Dinamarca – Ribe - hem intentat comprar els productes més econòmics i nutritius amb l’equivalent de quatre euros. Evidentment no n’hem tingut per gaire, sobretot perquè a Dinamarca tot és molt car. 28/09/2006:
Aquest matí l’Alexandra s’ha tornat a despertar amb un fort dolor de panxa. Jo tampoc em trobava del tot recuperat. Malgrat tot, ens hem sentit amb forces suficients per a visitar el bonic poble de Ribe, encara que hem hagut de parar de tant en tant a reposar. Ribe és un dels pobles Escandinaus més antics i va ser un important centre comercial. La catedral es una mescla no gaire atractiva de pedra grisa tallada a l’estil romànic i maons vermells apilats amb estil gòtic. De totes maneres, el seu interior és molt interessant, amb arcs i columnes romàniques pintades amb reminiscències àrabs. El poble conserva bona part dels carrers empedrats. Les cases, antigues, son baixes, d’un sol pis o dos, amb les teulades inclinades. Les finestres acostumen a esta descobertes, deixant entreveure l’interior, però sobretot els objectes més diversos que les decoren en un primer pla. És un fer que he observat a la resta de països nord europeus. A partir de la decoració de les finestres pots fer-te una idea del tipus de persona o família habita la casa i els seus interessos: algunes finestres tenen maquetes de vaixells, altres només plantes, altres figures africanes o asiàtiques, objectes esotèrics,... A mig dia hem sortit de Ribe en direcció a Alemanya. Ha sigut un canvi interessant de país. Ens havíem acostumat al sentiment nacionalista dels danesos que omplien de banderes vermelles amb creu blanca qualsevol racó i ens ha sobtat al entrar a Alemanya l’absència casi total de banderes. Ja m’havia explicat la Kerstin de Berlín que durant els mundials de futbol s’havia sentit estranya de veure onejar tantes banderes alemanyes, segons ella degut al sentiment antinacionalista que van assumir després de la segona guerra mundial. Després de recórrer uns quants quilometres a Alemanya m’ha trucat la cadena Ser d’Espanya per entrevistar-me al programa “Ser Aventureros”. Tot i ser un programa en teoria seriós, estaven molt bromistes i en comptes de centrar-se en em meu viatge i projecte s’han volgut centrar en com vaig conèixer l’Alexandra. Més tard hem parat a un supermercat i hem carregat de menjar, però no hem comprat gaires productes frescos, ja que la nevera sembla no refredar quan funciona amb gas (també funciona amb electricitat quan la Hymer està en marxa). Hem seguit fent camí fent camí cap a Hamburg, però no hi hem entrat i ens hem aturat en un poble a les afores, al nord, on hi ha un distribuïdor de la Hymer, amb l’esperança que demà puguem solucionar el problema amb la nevera. Germany Hamburg (veure sobre mapa) 29/09/2006: Hem estat donant vàries voltes per Nordestedt buscant el distribuïdor de la Hymer a Hamburg. Finalment l’hem trobat. He comentat a un mecànic el problema que teníem amb la nevera, que no s’encenia amb el selector a gas. M’han comentat que havia de trucar a la companyia de la nevera i que ells me la vindrien a reparar allà on estigués. De totes maneres, avui no hi he trucat perquè no hem tingut massa clar fins al vespre on deixaríem l’autocaravana. Hem aparcat a prop de l’estació central, l’enorme estructura de vidre i ferro anomenada Hauptbahnhof. Allà hi havia un punt d’informació que per a desesperació de l’Alexandra no ens han sabut informar sobre accessos gratuïts a Internet via Wifi. De totes maneres, més tard, passejant pel barri a l’est de l’estació hem trobat diversos cafès d’internet, en un dels quals ens ha deixat connectar els nostres ordenadors a la seva xarxa. De la mateixa manera que acostumava a fer al principi del viatge. Hem escrit a una desena de membres de Hospitalityclub de Hamburg i al mateix vespre un noi ens ha enviat un missatge al mòbil. Hem agafat el metro fins a l’estació de St. Pauli on al cap de poc s’ha presentat en Gero amb una amiga d’hondures. Mentre ens presentàvem hem esperat una mica més a que arribessin unes seves amigues de Berlín. I quan s’han presentat les amigues hem tingut una agradable sorpresa, ja que tres de les quatre noies havien estat a la trobada de Kloden i després havíem tornat a coincidir al sopar àrab a casa de la Kerstin a Berlín. Hem estat passejant pel carrer de Reeperbahn, un llarg carrer ple de discoteques, pubs, bars, sexshops, jovent, begudes, prostitutes,... Reeperbahn es troba a 300 metres del port, per aquest motiu des de fa més d’un segle que és el centre del districte vermell (red district). Quan els mariners desembarcaven s’hi dirigien ràpidament per oblidar les penes amb alcohol i dones. Actualment no en sabria distingir els mariners, però el jovent de la ciutat sembla disposat a seguir amb la tradició. Ens hem desviat a ma dreta i ens hem ficat en una taverna on hem estat bevent i conversant. Una de les noies havia estat uns mesos a Uganda i ens ha estat explicant unes quantes anècdotes. Després ells han anat han seguit la festa a un altre pub, però nosaltres hem anat a dormir perquè l’Alexandra estava força cansada, tot i que durant el dia s’ha queixat molt menys del mal de panxa. 30/09/2006: Aquest matí l’hem passat a la bugaderia. Teníem un gran quantitat de roba per rentar ja que des de Berlín que no havíem passat per cap altre bugaderia. Però per sort l’hem pogut embotir tota en dues rentadores i ens n’hem estalviat de pagar tres. Al migdia hem rebut un altre missatge al mòbil d’un altre noi per a quedar a la tarda. Ens hem reunit amb l’Andreas al carrer de Shhulterblatt. Mentre l’esperàvem l’Alexandra s’ha fixat amb unes rajoles antigues al terra amb el signe A/H. Després l’Andreas ens ha explicat que aquest carrer antigament separava Hamburg de Dinamarca i les rajoles n’eren els signes indicadors. Ens hem assegut a una de les nombroses terrasses i bars del carrer. L’Andreas, d’uns 40 anys, ens ha explicat que des de fa vint anys que recorre tot el món. M’he interessant per les seva experiència a l’Àfrica i no ha vist massa clar que tinguéssim intenció de recórrer-la amb una autocaravana. Després ens ha comentat que treballava com a freelance com a periodista i ens ha estat assessorant una mica sobre com dirigir-nos als mitjans de comunicació. Finalment l’he entrevistat. L’Andreas pensa que la principal dificultat del món és mantenir la pau entre gent de diferents idees. La solució és complicada però passaria per descobrir com viu la gent en altres països i comprendre-la. Això facilitaria la acceptació de la inmigració, que és inevitable perquè Europa és rica. Ell pot ajudar compartint idees i ensenyant sobre altres cultures. A Alemanya, la concepció del treball ha canviat molt en pocs anys (hi ha atur, la gent disposa de més temps lliure,...) i la gent no s’ha sabut adaptar als nous temps, per exemple, hi ha molts estudiants de medicina però poques places per a metges. La gent hauria d’estar alerta i pensar que no hi ha un treball esperant-nos al acabar la universitat. Ell només podria ajudar en un entorn molt reduït, per exemple amics i fills. L’Andreas es sent feliç, sobretot si la compara amb altres. Es sentiria més feliç si la seva vida s’estabilitzés (a nivell laboral) i es pogués relaxar. El secret de la felicitat és no tenir expectatives. L’Andreas ens ha recomanat d’aparcar a prop del port, on diumenge a primera hora hi ha el mercat del peix. Hem mogut la Hymer, però al passar per davant del llac de Binnenalster hi hem vist força gent congregada, preparada per assistir a algun acte públic. Hem aparcat sobre la vorera, com altres cotxes i hem sortit a observar. Al cap de poc han començat uns focs artificials per a celebrar les diferents exhibicions xineses que hi ha aquest dies a la ciutat. Però els focs han sigut ridículs i hem marxat decepcionats cap l’aparcament recomanat. Aprofitant que estàvem vora el port, al vespre hem anat a passejar. Hem passat per un gran local amb grups de música en viu i molta gent ballant i bevent. Era una de les típiques celebracions de Octoberfest. S’havia de pagar una entrada força cara i hem seguit caminant. Al final hem trobat un altre gran pub amb força ambient. Hi hem entrat per a fer la cervesa. En sortir, per una altre porta, ens hem adonat que en aquest local també s’havia de pagar. 02/10/2006:
Aquests darrers dies jo i l’Alexandra ens sentim molt units, enamorats. Sembla que tots els problemes d’adaptació del principi s’hagin esvaït. No sé quin ha sigut el detonant d’aquest canvi. L’Alexandra em va demanar que em deixés bigoti i barba i potser ara em considera més interessant. O potser, al estar-li llegint la meva novel·la als vespres m’ha començat a veure d’una altre manera. O jo he acceptat de malcriar-la una mica. El cas és que ara no s’impacienta quan m’aturo durant 10 minuts per fer una foto que després acabo descartant al fer-ne selecciono. I tampoc es crispa quan utilitzo un mapa per a decidir el nostre recorregut per una ciutat en comptes d’utilitzar la intuïció. Però a mi tampoc em molesta entrar a 10 botigues de roba en una tarda encara que no puguem comprar res perquè l’economia no està per més despeses. Tot i estar molt units, el diumenge vaig sortir a visitar sol el mercat del peix. A l’Alexandra li agrada massa dormir i despertar-se a les vuit és inconcebible. El mercat del peix es trobava molt a prop de l’autocaravana. Hi havia molta gent i moltes parades de tot tipus: plantes, roba, verdures, pa, carn i naturalment peix. A moltes parades hi havia veritables artistes de la venda, cridant a viva veu les meravelles dels seus productes, i al seu voltant desenes de persones amb l’esperança de ser les següents en adquirir les gangues. Vaig comprar una mica de peix, verdures i esmorzar i vaig tornat a la Hymer a despertar l’Alexandra. Però abans vaig entrar al gran local on ahir celebraven Octoberfest, l’entrada era lliure i seguia ple com ahir, amb nova gent bevent i alguns encara d’ahir que en prou feines s’aguantaven. A la tarda vàrem anar a visitar el port. Hamburg té el segon port més gran d’Europa desprès de Rotterdam. És curiós tenint en compte que Hamburg es troba un 75 quilometres terra endins. De totes maneres, al port s’hi arriba a través del cabalós riu Elbe. El port ocupa una extensió enorme al sud de la ciutat. Vàrem creuar el riu per un túnel construït fa més de cent anys, que transcorre a una profunditat de 20 metres, amb una llargària de 150 metres. A l’altre cantó ens vàrem trobar amb el laberint de canals per on transcorre el port. No ens hi vàrem endinsar massa. D’altre banda, la vista sobre la ciutat, al nord, valia la pena. El dilluns a la tarda vàrem estar fent un llarg recorregut amb bicicleta per una àrea ben diferent de la ciutat. Vàrem rodejar el llac de Aubenalster, al centre de la ciutat, vorejat de parcs i luxoses cases. Feia força vent i el centre del llac estava ple de petites embarcacions de vela. Vàrem acabar la passejada al Rathaus, el bonic ajuntament dominant una espaiosa plaça al costat d’un canal. Bremen (veure sobre mapa) 03/10/2006: Ahir al vespre vàrem estar treballant al cafè d’internet del primer dia. Avui al mati també ens hi hem dirigit per acabar de treballar, però ens ha sorprès que estigués tancat, també un supermercat del costat. Hem entrat a una botiga asiàtica que semblava oberta, però el dependent ens ha informat que avui la botiga era tancada. Llavors ens ha explicat que era festa a tot Alemanya per a celebrar que 16 anys enrera s’haguessin reunificat. Llavors hem entès que la ciutat semblés morta, però el que ens ha estranyat és que a casi enlloc hi hagués banderes alemanyes onejant. Semblava que ningú estigués per celebracions nacionalistes, que ningú es sentís orgullós de la seva pàtria. Així doncs ens hem posat en marxa cap a Bremen, ciutat famosa per la història cantors de Bremen. Un ase, un gos, un gat i un gall que segons la faula es van fer amics i van fer camí cap a la ciutat a provar sort com a cantants. Però de camí es van aturar a una casa i decidir demanar allotjament cantant. Però cantaven tant malament que uns bandits que vivien allà es van espantar i van fugir cames ajudeu-me. Llavors els quatre cantors van decidir de quedar-se a viure allà per sempre. 04/10/2006:
Bremen és una ciutat molt bonica, que es desenvolupa al voltant d’un riu. En teoria, igual que Hamburg, Bremen disposa d’un gran port, però el riu semblava ben mort de trànsit de vaixells. D’altre banda, Bremen té molt més atractiu arquitectònic que Hamburg. Ahir al vespre i avui hem estat passejant pels seus captivadors carrers d’edificis medievals, gòtics. Per l’encisadora plaça de l’ajuntament i la catedral, també d’estil gòtic i naturalment, com a tot el nord d’Europa, de maons vermells. A moltes cantonades o botigues de la ciutat et topes amb la típica icona de Bremen, un ase a sobre del qual hi ha enfilat un gos, sobre del gos un gat i a dalt de tot un gall. Les estàtues, totes iguals, estan pintades dels colors més diversos: dels colors de l’equip de futbol de la ciutat, dibuixos abstractes, colors originals dels personatges,... Aquestes estàtues son interessants i divertides. Cada ciutat alemanya sembla tenir el seu propi símbol. Berlín estava plena d’estàtues d’ossos (també, totes idèntiques) pintades de les formes més diverses. I Hamburg estava plegada d’estàtues d’un vell portador d’aigua. Malgrat, recórrer una mica tota la ciutat, no ha fet massa bon dia i ha estat plovent a estones. Cosa que hem aprofitat per anar a la biblioteca a connectar-nos a Internet i a treballar una mica. He estat repassant totes les despeses del viatge, fins ara, i m’he alarmat una mica. Per la següent part de l’itinerari: Àfrica i Àsia hauré de trobar més esponsors i mitjans de comunicació que em donin suport perquè sinó serà complicat complir la següent part del somni. 05/10/2006: Aquests dies he estat trucant al número de telèfon que m’havia donat el distribuïdor de Hymer per a solucionar el problema amb la nevera, que no refreda funcionant a gas. Després de marcar el número sortia un contestador amb alemany que no vaig aconseguir saltar-me. Finalment ahir vaig mirar a internet i vaig descobrir que el fabricant de la nevera tenia un taller a Bremen. Avui ens hi hem dirigit i ha valgut la pena, perquè en un moment han canviat una petita peça i la nevera ha tornat a funcionar. Després ens hem començat a dirigir cap a Holanda, però sense presses. Netherlands Leeuwarden (veure sobre mapa) 06/10/2006:
Ahir al vespre, al entrar a Holanda, l’Alexandra va comentar: “mira, les finestres de les cases son molt més grans”. I efectivament, la majoria de les cases dels pobles tenien uns grans finestrals que il·luminaven amb la llum que provenia dels menjadors, cuines o habitacions. Passava el mateix que a Dinamarca, molta gent vivia ignorant que els veïns poguessin observar la seva vida des de fora, o potser els veïns no tafanejaven. Ens vàrem aturar a la ciutat de Groningen i aquest matí l’hem sortit a visitar, tot i que igual que els dies anteriors, ha estat plovisquejant una mica. Groningen és una ciutat universitària amb força encant. Es desenvolupa al voltant de diversos canals, on hi ha diverses barcasses on la gent sembla viure, ja que tenen les seves plantes a coberta, el timbre a la porta,... La ciutat recorda les ciutats escandinaves, potser pels canals, o per l’arquitectura de les cases o simplement per la tranquil·litat, tot i que sigui força comercial, amb diverses galeries d’art, botigues de formatges, ‘cafeshops’,... Ens vàrem desviar del centre i vàrem ensopegar per casualitat amb el districte vermell de Groningen: un carrer de 100 metres de llarg, amb aparadors cada 3 o 4 metres, cada un amb una porta mig oberta o tancada, segons la disponibilitat de la inquilina. Algunes de les noies també tenien les cortines obertes, exposant les seves carns mentre miraven el carrer somrient als homes solitaris. Tot i que esperada a Amsterdam, ha sigut una visió sorprenent en aquesta petita ciutat. A la tarda, després de dinar i de connectar-nos una estona a Internet, hem fet camí cap a Leeuwarden. Hi hem arribat ja de nit. Ens hem dirigit cap al centre i hem aparcat al costat d’un canal. 07/10/2006:
Aquest matí hem visitat el tranquil poble de Leeuwarden, del mateix estil que Groningen: diferents canals rodejant el casc antic, carrers de maons vermells, cases baixes, algunes àrees comercials però menys transitades,... De totes maneres, aquí no hem ensopegat amb cap districte vermell. Desprès de visitar casi tots els racons de Leeuwarden hem començat a fer camí cap a Amsterdam. Hem circulat per l'autopista A7 que circula per sobre un dic d'uns trenta quilometres de llarg que separa el mar obert d'una immensa llacuna, amb les aigües per sota el nivell del mar, fet que ha permès guanyar moltes terres que abans estaven sota l'aigua. Per exemple, en un punt proper al dic hem trobat un cartell que anunciava que aquell punt es trobava a 4,8m sota el nivell del mar. Encara que es trobin a diferents nivells, existeix trànsit de vaixells i barques entre la llacuna i el mar obert, utilitzant un sistema de comportes. Ens hem parat a dinar en a mig recórrer el dic, en un aparcament que dominava tota la seva extensió. El vent bufava molt fort, igual que al llarg de tota la costa. No és d’estranyar, doncs Holanda sempre ha estat identificada amb els molins de vent. Al llarg del camí n'hem vist algun d'antic, però la majoria eren nous, encara que tampoc semblava haver-n’hi més que a Alemanya del Nord o Dinamarca. Desprès de creuar el dic i arribant a Amsterdam m'he fixat que molts camps on pasturaven baques, cavalls o bens, estaven delimitats per canals. Cada cent o dos-cents metres n'hi havia un. Però no semblaven per a navegar-hi, simplement semblaven haver-los creat per a treure l'aigua dels camps. Després he llegit al mapa que la zona s’anomenava “Water Land” Hem entrat a Amsterdam a mitja tarda. Ens hem perdut una mica per a trobar el centre però finalment ens hem situat sobre el mapa i hem aconseguit aparcar en un carreró molt tranquil al costat d'un canal. Sortosament, des de la Hymer hem pogut caçar la connexió d'internet d'algun veí. Mentre l'Alexandra utilitzava la connexió he sortit a passejar una estona pels canals del voltant sota la llum del capvespre. Amsterdam (veure sobre mapa) 08/10/2006:
Aquest matí no ha estat massa entranyable. Quan descarregava les bicicletes de la Hymer una dona s’ha parat i m’ha començat a preguntar per l’autocaravana i els països que havia recorregut. Després m’ha preguntat: - L’autocaravana també l’has pintat tu? He contestat afirmativament, pensant-me que es referia als logos dels sponsors. Però després he vist al lateral que algun malànima havia pintat un grafiti durant la nit. No molt gran però era suficient per a posar-te de mal humor. Després he descobert una multa al parabrisa. Apart de la multa, un paper traduït a diferents idiomes informava que estava aparcat en una zona de pagament (3€/hora!) i que si no pagava la multa o seguia allà, m’arriscava a quedar-me amb la Hymer bloquejada amb un cepo. Per acabar he anat a un punt d’informació que hi havia bastant a prop i m’ha atès una noia molt antipàtica que m’ha informat que els mapes de la ciutat valien un mínim de 2€. Per sort, i encara que no ho pogués semblar, la resta del dia no ha sigut tan dolent. Ens hem trobat amb la meva ex, l’Eva, que des de fa dos anys viu a Holanda. Pensava que podria haver algun recel entre l’Alexandra i l’Eva, però s’han entès molt bé. Hem estat passejant força per la ciutat, casi sense cotxes però amb moltes bicicletes (no em sorprèn tenint en compte el cost de l’aparcament). Potser hi ha 50 bicicletes circulant o aparcades per cada cotxe. També hi ha molta gent que passeja a peu, com nosaltres. I alguns turistes amb barcasses que recorrien els diferents canals. Hem anat a menjar unes patates fregides i un gelat. Més tard unes creppes holandeses, bones però no gaire econòmiques. L’Eva ha estat explicant que els holandesos són una gent que es queixa molt, i que de fet, és senzill iniciar una conversació queixant-te del mal temps o del transport públic. D’altre banda, comparat amb els Alemanys son gent que trenquen més les regles, per exemple creuant el carrer amb el semàfor vermell si no venen cotxes. Després hem parlat de les drogues toves que son legals a Holanda. A Amsterdam hi ha molts Coffeshops, locals amb aspecte de bar on en comptes d’alcohol et serveixen drogues toves. Hem llegit en una revista que un gram marihuana costa uns 7€. Jo no n’he comprat mai, per tant no puc comparar i saber si el fet de ser legal n’abarateix el cost o el fet de pagar impostos l’apuja. D’altre banda, pel que ha explicat l’Eva, el consum és legal, però la producció no està legalitzada. D’on provenen les drogues? No ho sé, em sento com un infant preguntant d’on venen els nens. Després ens hem endinsat una mica al districte vermell. M’ha sorprès la gran quantitat d’aparadors que hi havia, amb noies amb roba interior intentant atreure homes a qualsevol hora. Igual que les drogues toves, a Holanda la prostitució està legalitzada i les prostitutes paguen els seus impostos per a exercir. Més tard hem llegit en un article que el lloguer d’un aparador costa uns 100 o 150€ per 8 hores i que una prostituta popular pot arribar a guanyar uns 500 o 750€ al dia. L’article seguia explicant que les menys populars ofereixen mamada i fullada per 50€. També descrivia altres serveis curiosos, com un número de telèfon on trucaves i et proporcionaven una dona en menys de 30 minuts, igual de ràpid que una pizza. La legalització de la prostitució la fa més visible, però no diria que n’hi hagi més que a la resta d’Europa. Al cap i a la fi, apostaria que nombre d’homes disposats a pagar una prostituta és el mateix que a tot arreu. Bé, més a l’Europa de l’Oest, ja que el nivell adquisitiu és més alt. Per això a l’Europa de l’Est em va semblar que hi havia menys prostitució, perquè les dones disposades a vendre el seu cos sempre es guanyaran millor la vida a l’Oest, encara que sigui treballant il·legalment. De totes maneres, en ciutats com Budapest i Sofia hi havia molts locals d’estriptise i molts anuncis de cases de relax. 13/10/2006:
Hem passat 5 dies més a Amsterdam, aparcats molt prop del centre però en una zona lliure de pagament. El diumenge al vespre, després d’aprofitar una mica més internet des de la Hymer, vàrem moure el cotxe per por de nous grafitis i multes. Volíem aparcar a prop del centre però fins casi a les afores de la ciutat no van deixar d’existir les zones de pagament per aparcar. Vàrem aparcar a l’altre cantó del gran canal que divideix la ciutat, deixant el centre al sud. Però l’endemà ens vàrem adonar que érem massa lluny i que per arribar al centre necessitàvem 45 minuts de bicicleta. Llavors vàrem descobrir que molt a prop del centre, però igualment a l’altre cantó del canal, també hi havia aparcament lliure de pagament. L’únic problema és que no hi havia cap pont per a creuar el canal, però el problema no era tal, ja que hi havia diverses línies de barques que cada 15 minuts creuaven gratuïtament el canal. De totes maneres, un dels dies ens varen posar una multa, ja que tot i ser una àrea d’aparcament lliure, no hi pots estacionar més de dues hores i mitja a no ser que siguis resident. També un altre dia que sortíem de la Hymer, una dona es va aproximar i ens va dir que no podíem acampar allà i que si ens hi quedàvem avisaria la policia. L’Alexandra, cada dia està més desenganyada dels Holandesos. La veritat és que en general semblen molt tibats, no massa simpàtics. Aquests dies hem estat treballant força des de la Hymer, aprofitant la connexió a Internet d’alguns veïns i des d’una biblioteca, aprofitant la connexió gratuïta d’allà. He començat a enviar correus electrònics a diferents mitjans de comunicació per a ampliar les col·laboracions per tenir totes les despeses cobertes durant la segona etapa del viatge: Àfrica i Àsia. També vàrem deixar escapar unes quantes hores més passejant per la tranquil·la Amsterdam; pel costat dels canals, amb les seves cases flotants; els carrers lliures de cotxes encara que plens de bicicletes; les cases de grans finestrals, oberts a la curiositat dels transeünts; gent relaxant-se sobre els ponts o llegint el diari als seus portal; També ens vàrem endinsar alguna altre vegada al barri vermell, amb un ambient completament diferent; evidentment ple de llums vermelles, il·luminant les finestres on s’exhibien les prostitutes, els sexshops, els locals d’estriptise; a les cantonades grups de negres et cantaven o xiuxiuejaven les drogues a disposició; grups de japonesos passejaven cohibits, nois solitaris o en grup que miraven la pròxima peça a comprar; parelles, com nosaltres, que observaven amb curiositat i reprovant; individus excèntrics, personatges escapats del manicomi, baralles;... El dimarts a la nit vàrem tenir una llarga discussió amb l’Alexandra sobre legalitzar o no la prostitució. Jo hi estava a favor sempre que s’afavorís la seguretat i voluntat de les noies, però l’Alexandra hi estava encontre perquè èticament no era acceptable. De totes maneres, al final vàrem concloure que, malgrat tot, la prostitució s’havia d’ocultar. Segurament no era correcte mostrar a qualsevol transeünt o menors d’edat, aquells cossos descoberts, insinuant-se; ni les caràtules de vídeo i els estrambòtics artefactes dels sexshops. El dimecres va ser un dia més social. Al migdia ens vàrem trobar amb en Ramon davant de l’estació de trens. Es va presentar amb una bicicleta amb la roda de davant decorada amb flors de gira-sol i amb unes sabates que hi feien joc, grogues i amb uns gira-sols pintats. Era tota una atracció circular amb bicicleta a prop d'ell, totes les mirades es dirigien cap a nosaltres. Ens va proposar de comprar quelcom a un supermercat i anar a menjar a algun parc. Vàrem acceptar, perquè igual que la seva, la nostra economia no estava per masses despeses. Vàrem pedalar fins a Vodelpark, un gran parc al sud de la ciutat, ple de llacs, gespa, algun ocell salvatge i força gent reposant. Allà vàrem començar a conversar sobre el caràcter dels habitants d'Amsterdam. En Ramon va començar a explicar que la gent a Amsterdam te molt poca paciència i s’expressa amb força violència. Després ens va parlar de la indiferència i del gran creixement de la intolerància a Holanda. De totes maneres, en Ramon creia que el nivell de racisme continuava estant per sota de la majoria de països. Llavors va explicar que els assassinats del cineasta Theo Van Gogh i el polític Pin Fortuyn, ambdós amb un discurs xenòfob, van empènyer la societat cap a posicions mes intolerants. Per això al final concloïa que la imatge de llibertat d'Holanda no era real. A continuació vàrem treure el tema de les drogues suaus, que son legals a Amsterdam. Explicava que la venda (sempre quantitats inferiors a 30 grams) i el consum era legal, però la producció (major a 8 plantes de marihuana) no era legal, ni tampoc emmagatzemar-la, per això, cada dia els diaris reservaven alguna columna a les confiscacions de drogues o descobertes de plantacions per part de la policia. Finalment expressava que les drogues i la prostitució son els principals reclams turístics d’Holanda. En el cas de la prostitució comentava que el 95% dels clients del districte vermell eren turistes, i d'aquests la majoria eren anglesos i americans. Vaig prendre el pols al món amb en Ramon que va opinar que el principal problema al món és que la gent només pensa en si mateixa i en el seu entorn proper ignorant grans problemes com la pol·lució i la pobresa. La solució al problema seria actuant, tot i que la humanitat no actua sobre problemes que poden ser greus en un futur llunyà. A ell també l’afecta el problema de pensar en si mateix i no sap com sortir-ne. El principal problema a Holanda és la intolerància, tot i que vist des d’altres països no sembla així. Holanda s’està convertint en un país políticament de dretes. Ell només pot ajudar en la solució del problema parlant-ne. En Ramon no es sent feliç ja que encara està afectat per les conseqüències d’esdeveniments que succeïren quan era un nen. Està treballant per ser més feliç, per exemple fent teràpia de grup. El secret de la felicitat és acceptar la teva situació i gaudir de les petites coses. Al vespre vàrem seguir la conversació amb en Juan, originari d'Argentina, i la Susana, d'Espanya, que ens van invitar a sopar a casa seva. Ens va sorprendre al entrar al seu bloc de pisos la inclinació de les escales, amb esglaons de menys d'un pam d'ample i mes d'un pam d'altura. En arribar a dalt, casi marejats del vertigen en van explicar que la majoria d'escales de cases del centre eren iguals. Durant el sopar ens van explicar que la legalització de les drogues i la prostitució a Holanda ha causat que el centre d'operacions a Europa del tràfic de dones i de drogues s'hagi situat a Amsterdam. D'altre banda explicaven que la major part de la prostitució a Holanda continua essent il·legal, igual com la majoria del comerç de drogues, que incloïa moltes drogues dures. Segons el que explicaven, l'actual govern de dretes no veia amb bons ulls la legalització de les drogues i la prostitució, igual que la majoria de la societat, però molts pocs volen tornar enrera en altres drets com l’eutanàsia, l’avortament i els matrimonis homosexuals. Finalment explicaven que tot el moviment social dels anys seixanta, que va donar a Holanda una imatge de país lliure, havia desaparegut completament. Vàrem seguir parlant de la situació a Argentina, d'un viatge que havien fet recentment a Àfrica i finalment els vaig entrevistar per a prendre el pols al món. En Juan va comentar que al món hi ha molts problemes, de totes maneres el principal problema del món és l’increment de desigualtats, la Susana apuntava a la indiferència. La solució, potser utòpica, és la participació. Ells personalment intenten reflexionar, comunicar i participar en organitzacions, com Arquitectes Sense Fronteres. En parlar d’Holanda, la Susana creia que el principal problema és l’individualisme, la falta d’interès i de participació i en Juan assenyalava la farsa holandesa que de cara en fora mostren un país que en realitat no és. Veuen molt difícil canviar la cultura d’un país. En Juan i la Susana es consideren molt feliços, perquè estan junts i fan moltes coses que els omplen i tenen molts projectes per a realitzar. Serien més feliços anant a viure en un país més càlid. El secret de la felicitat és tenir projectes i realitzant-los per després tenir nous projectes a realitzar. Des de que vaig arribar a Amsterdam que tenia curiositat per a demostrar una teoria que no havia llegit abans. Amsterdam està al peu de la immensa llacuna que està separada del mar pel dic que havíem creuat dies abans. No sé la data de construcció del dic, en qualsevol cas s’havia d’haver fundat més tard que Amsterdam. Per tant, antigament Amsterdam amb els seus canals estaven al nivell del mar, però en construir el dic, sembla que les aigües del mar (o de la llacuna) es van abaixar quatre metres i mig, . Així doncs, a no ser que construïssin altres dic o comportes, els canals d’Amsterdam s’haurien buidat. Vaig preguntar a en Ramon i em va comentar que no era cert, que Amsterdam estava igualment a 4,5 metres sota el nivell del mar. Però després vaig investigar i vaig descobrir de lluny que hi havia uns grans sistemes comportes per als vaixells que separaven el gran canal de la llacuna. Més tard també vaig observar que en un altre petit canal que semblava que comunicava amb la llacuna hi havia un sistema de comportes on les aigües d’Amsterdam estaven uns dos metres per sobre de les de sortida. Avui hem estat de força mala sort. Al matí hem anat amb la Hymer a buscar bombones de campingaz a una botiga a prop d’on estàvem aparcats. Allà, apart del gas, també hem comprat dos bidons de gas-oil, de 20 litres cada un, pensant ja en Àfrica. He sortit de l’aparcament tirant marxa enrera sense adonar-me que darrera hi havia una farola, fora del meu camp de visió, amb la mala fortuna que hi hem xocat amb la roda de la meva bicicleta i el para-xocs. Tots els llums del lateral de la Hymer s’han trencat i la roda de la meva bicicleta ha quedat ben abonyegada. De totes maneres ens hem apanyat per creuar el canal amb les bicicletes i arribar-nos a diverses botigues de bicicletes, que no tenien cap roda de recanvi fins que al final ens n’han ofert una per 70€, casi tant cara com tota la bicicleta. Hem decidit provar sort en alguna altre ciutat i hem tornat a la Hymer desanimats i amb ganes de marxar de la ciutat. Llavors hem decidit aprofitar que era divendres i sortir de festa per animar-nos i marxar just l’endemà. Ens hem deixat anar i hem comprat una petita caixa de bolets màgics, que sense menjar-nos-els tots, ens han proporcionat una vetllada d’imaginació visual desbordant i descontrolada. Den Haag (veure sobre mapa) 17/10/2006:
El dissabte ens vàrem despertar tard, amb els efectes al·lucinògens dels bolets diluïts. Tal com havíem decidit el dia anterior, ens vàrem posar en marxa per sortir d’Amsterdam, però abans vàrem parar als grans sistemes de comportes que separaven Amsterdam de la llacuna. És interessant perquè s’hi pot passejar per sobre, però allà la meva teoria explicada anteriorment va caure per terra. L’aigua de la llacuna semblava uns centímetres per sobre de les aigües d’Amsterdam. Davant d’aquesta visió insòlita ahir vaig estar investigant a Internet i vaig obtenir unes respostes interessants. Per exemple, Holanda té uns 3500 km de defenses o dics, vorejant els rius, llacs, mar,... Un 26% del país es troba sota el mar. Sense els dics, un 66% del país seria inundat periòdicament, de fet, en el passat, Holanda va patir diverses inundacions amb milers de morts. Segons sembla, la llacuna – en realitat anomenat llac Ijssel- es troba al mateix nivell del mar, per tant és d’estranyar que els canals d’Amsterdam es trobin al mateix nivell que el llac Ijssel. L’explicació a les comportes que estaven uns 2 metres per sota els canals d’Amsterdam estaria relacionada amb el 26% de terreny que està sota el nivell del mar. Per altre banda, el dic de 32 quilòmetres finalitzat al 1932 es va construir per a poder construir altres dics encerclant trossos del llac per a poder drenar-los durant diversos mesos per finalment assecar-los i utilitzar-los com a terra útil. El dissabte, després d’observar les comportes i de dinar, ens vàrem dirigir cap a Hoevelaken, el poble on viu la meva ex, l’Eva. No és que tingués fixació amb ella o tingués ganes de tornar-la a veure. El cas és que des de feia setmanes m’havia caducat la targeta de crèdit. El meu pare havia rebut la nova targeta i la direcció més senzilla on me la podia enviar era a casa de l’Eva. El diumenge anterior ella encara no havia rebut la carta del meu pare, així doncs, havíem tornat a quedar en una setmana. Vàrem dormir a un aparcament del petit poble de Hoevelaken i l’endemà vàrem visitar l’Eva. Vàrem dinar amb ella i vàrem passar una tarda força agradable conversant i jugant amb els seus gats. Després vàrem començar a fer camí cap a Leiden, un poble entre Amsterdam i Den Haag. El dilluns vàrem visitar Leiden, al qual no vàrem trobar gaire atractiu turístic, apart dels típics canals, que semblen repetir-se a molts pobles Holandesos, i un gran molí de vent. Mentre passejàvem ens vàrem aturar a mirar unes postals, molt útil per a veure els punts d’interès de la zona i per a observar les tècniques utilitzades en les fotos. En unes postals hi havia unes imatges molt boniques d’uns molins. Vaig mirar al darrera i em vaig apuntar els seus noms a la mà amb un bolígraf per a buscar després la seva posició a Internet. A la tarda ens vàrem dirigir cap a Zoetermeer, el poble on vivia l’Ewout, un noi que havíem conegut al camp de Klöden. L’havíem escrit feia uns dies comentant-li que estàvem a Holanda i ens va invitar a visitar-lo. Vàrem aprofitar la visita per a connectar-nos a la seva wifi i per a copiar-nos unes quinze pel·lícules dels seus cds a l’ordenador. Però també vàrem tenir temps de conversar força, de consultar tota la informació dels dics a Internet i d’anar a beure unes cerveses al centre de la ciutat amb uns seus amics. L’Ewout és regidor de l’ajuntament de Zoetermeer. Un dels seus amics que es va presentar també és regidor i vàrem estar força estona parlant de política. Més tard també es va incorporar un noi d’origen nord irlandès. Li vaig estar preguntant força per la situació a Irlanda del Nord i em va comentar que malgrat el procés de pau, la situació encara és molt tensa i amb molt odi acumulat entre catòlics i protestants. Va comentar que calia invertir en educació per ensenyar a conviure. En qualsevol cas les ferides tardaran temps a cicatritzar. Degut a la seva situació familiar ell sempre es va trobar entre les dues comunitats i això va fer que en comptes de tenir més amics tingués més enemics, fet que el va fer fugir del país quan en va tenir la oportunitat. Ara, explicava, es troba molt bé a Holanda, un país amb molta llibertat però masses regles. Avui al matí m’he despertat d’hora i he conduït fins al petit mercat de Zoetermeer, l’Alexandra ha seguit dormint al darrera. L’Ewout m’havia explicat que al mercat hi havia un home que arreglava bicicletes. M’hi he dirigit amb la meva que encara tenia la roda del darrera força doblegada però l’home m’ha dit que no tenia cap roda de recanvi que m’hi anés bé. Després he anat a una altre botiga que m’havia indicat l’Ewout i allà sí que en tenien. M’ha costat 40€ i me l’he tingut que instal·lar jo mateix. Més tard hem anat a visitar els molins que havíem observat a les postals de Leiden, els molins de Leidschemdam, construïts a mitjans del mil sis-cents. Son tres grans i bonics molins antigament utilitzats per a drenar unes terres, per a treure’n l’aigua cap a un canal més elevat que encara existeix. Actualment son utilitzats com a habitatge, com a atractiu turístic i com a imatge de les postals. Després del passeig màgic entre els molins ens hem dirigit cap a Den Haag amb la intenció de visitar la ciutat l’endemà. ‹ Anterior (19/08/2006) MES Següent (2006-10-18)› ‹ Anterior (2006-08-29 - Germany) PAÍS Següent (2006-09-29 - Germany)› |
|
