| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (20/05/2010) MES Següent (2010-07-19)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Los Ángeles, CA (veure sobre mapa) 21/06/2010:
Coneixent que ens hauríem de quedar més d’una setmana a Los Angeles, buscant i comprant un auto i posteriorment visitant la ciutat, vàrem decidir buscar un altre hoste per no abusar de l’hospitalitat d’en Sebastian i la seva família, els quals ens havien ajudat molt. Va ser així que, sis dies després vàrem carregar la bonica Chevy Astro Van amb les nostres motxilles i ens vàrem dirigir cap al famós barri de Hollywood, on ens esperava en Jordan, qui va resultar ser un altre fabulós amfitrió. En Jordan regentava el restaurant més antic del bulevard de Hollywood, Musso & Frank Grill, on ens va invitar nombrosos vespres a menjar algun deliciós plat o a beure exquisits martinis mentre conversàvem amb ell. En Jordan estava molt interessat a conèixer la nostra experiència viatgera, perquè molt aviat ell tenia planejat traspassar el restaurant a un seu cosí per a poder viatjar la resta de la seva vida. No cal dir que totes les històries i anècdotes que li vàrem explicar li van incendiar la passió per a viatjar, sobretot a Àfrica, on va decidir estar-se potser un any, en comptes d’uns pocs mesos. La situació de la casa d’en Jordan, era immillorable, a dos carrers del bulevard de Hollywood, per on vàrem passejar diversos vespres, amb la mirada acotada per tal de caçar el nom daurat d’alguna celebritat coneguda al centre d’una de les nombroses estrelles a les aceres. Encara que el bulevard de Hollywood tingués un ambient no excessivament fastuós, era divertit (sobretot per l’Alexandra) passejar per indrets amb noms ja famosos, com el Teatre Kodac, o el proper Sunset boulevard que travessava Beverly Hills i Bell Air, fins a Malibu beach o Mulholland drive. I aprofitant que teníem cotxe i que ens havíem comprat un GPS, també vàrem conduir fins a les platges de Santa Monica, Venice, Palos Verdes y Long Beach. Dels quatre, l’ambient de Venice va ser el que més ens va encantar, ple de negres (o afro-americans segons la terminologia actualment acceptada), llatins i caucàsics que passejaven lleugers de roba, prenien el sol a la platja o suaven jugant a bàsquet. Més d’una vegada ens va fer somriure el comportament dels afro-americans, amb una expressivitat, alegria i desinhibició que semblaven copiats d’una pel•lícula còmica americana. Mentre l’Alexandra anava de compres amb unes amigues, una altra tarda vaig gaudir de les bones vistes de la ciutat des de l’observatori Griffit i al dia següent dels gratacels del Downtown. Entre les moltes atraccions, vaig entrar a la moderna catedral catòlica on un guia ens va explicar a un grup que la catedral era la més gran d’Estats Units, superant per dos peus la llargària de Sant Patrick de Nova York. De la catedral em va sorprendre el mausoleu que ocupa tot el soterrani, on qualsevol cristià s’hi pot enterrar previ pagament d’una milionada que de segur ajudaria a pagar tots els litigis d’abusos sexuals en els que estava immersa l’església catòlica americana (el guia va mencionar que un petit nínxol d’un pam quadrat valia 300.000 dòlars). Un dels vespres que vàrem visitar en Jordan al seu restaurant, ens va invitar a seure a una taula on hi havia uns amics seus, entre els quals un guionista a qui li estaven produint una pel•lícula, un guitarrista de la banda de John Fogerty i una cantant d’un grup californià. La velada va ser molt entretinguda, nosaltres interessant-nos per les seves vides celebres i ells apassionant-se amb el nostre viatge. Més tard, mentre detallàvem el nostre itinerari previst de 9 mesos pels Estats Units i Canadà, en Jordan va comentar que possiblement hi volíem dedicar massa temps, perquè les diferències dins del seu país no eren tant accentuades i que un road trip era el més apropiat a Amèrica, coneixent el continent a través de la finestra d’un vehicle. Jo li vaig comentar que possiblement tenia raó, que potser eren masses mesos, però que d’altra banda, no únicament volíem conèixer bonics paisatges sinó que també desitjàvem submergir-nos en les cultures més important del món. Fins ara havíem conegut les diverses cultures europees, africanes, islàmiques i asiàtiques però encara ens faltava immergir-nos en la cultura anglosaxona, en part perquè no havíem pogut arribar a Austràlia. A més a més, l’experiència i les amistats als Estats Units estaven resultant fabuloses, i els 8 o 9 mesos no semblaven excessius per a seguir descobrint el país. Desprès de sopar, en Jordan es va quedar al restaurant mentre nosaltres tornàvem a casa acompanyats per un amic seu, qui ens va explicar que era conseller en hospitals (ajudava als familiars d’un difunt), un treball en el qual era important tenir creences religioses. A continuació va desfermar la meva fascinació per les religions, explicant que era un cristià obert de ment i que fins i tot li agradava conèixer altres creences i que havia fet un curs de meditació zen. Li vaig preguntar perquè creia en Déu i ell em va intentar mostrar que era una conseqüència del meravellós món en que vivíem, però jo li responia que també considerava que l’univers era apassionant i no necessitava situar-hi un Déu al darrera perquè ho seguís essent. L’endemà en Jordan es va interessar per les opinions religioses del seu amic, les quals mai havien intercanviat. Desprès en Jordan va explicar que feia temps havia observat que els viatgers acostumen a ser més ateus, segons ell perquè els ateus no creuen en un altre tipus de vida després de la mort i necessiten experimentar més aquesta, prenent més riscos per a ser feliços. Jo vaig estar completament d’acord amb la seva opinió, afegint també que viatjar et fa obrir la ment, et fa descobrir noves religions i creences i et fa adonar que és absurd lligar-te a uns dogmes que simplement són culturals. El darrer vespre en Jordan ens va portar de picnic a un bosc al costat del Hollywood bowl, un impressionant amfiteatre modern amb capacitat per a 18.000 espectadors, on aquella nit tocaven diversos grups africans. Després de beure’ns una ampolla de vi i de començar a fosquejar, vàrem recollir les restes de l’àpat i ens vàrem endinsar pel bosc mig ajupits fins a arribar a prop d’uns lavabos del teatre, a on vàrem córrer per sentir-nos totalment protegits entre els altres espectadors. A continuació vàrem seure en un dels bancs i vàrem gaudir d’un apassionant espectacle de música mentre buidàvem una altre mitja botella de vi. En un moment donat, observant la gent del voltant ballant o bevent vaig imaginar que em trobava a Europa o fins i tot Àfrica, però les banderes al costat de l’escenari em van tornar a la realitat: la típica americana i una altre amb un ós dibuixat a sobre el text “República de Califòrnia”. Vaig preguntar a en Jordan perquè consideraven el seu Estat una república però només va arronsar les espatlles i tot seguit va explicar que Califòrnia és el millor Estat del país, per la seva gent simpàtica, perquè té mar i platja, neu a les muntanyes, deserts, boscos,... Encara no podíem comparar-lo amb cap altre Estat, però el que sí era cert era que de moment nosaltres ens hi sentíem meravellosament bé. San Diego, CA (veure sobre mapa) 24/06/2010:
Vàrem marxar de Los Angeles després de dinar amb en Jordan. Vàrem programar el GPS cap a San Diego, encara que no tinguéssim intensió d'arribar-hi aquella mateixa tarda o nit. Abans vàrem visitar l'anomenada catedral de cristall, una enorme església moderna coberta totalment de vidre que havia alçat una de les nombroses religions protestants d'Estats Units. A continuació, fugint d'aquella monstruositat, ens vàrem aturar a l'extensa platja de Huntington, la qual tenia un moll o passarel·la que s'endinsava un o dos cents metres cap al mig del mar, a sota de la qual diversos surfistes intentaven enfilar-se en alguna onada. Vàrem deixar passar una bona estona observant els experimentats surfistes, arribant tard al tranquil poble de Laguna Beach, on vàrem haver de buscar un carreró desert on aparcar el cotxe i passar-hi la nit. No va ser una nit del tot relaxada, perquè l'Alexandra estava una mica paranoia manifestant que vindria la policia i ens empresonaria als dos per dormir al carrer, i cada dos per tres em deia que no em mogués massa perquè s'engegaria l'alarma del cotxe que no havíem aconseguit desactivar. Tanmateix, vàrem dormir i l'endemà vàrem visitar el bonic poble de Laguna Beach, amb alguna platja aïllada entre espadats. A continuació ens vàrem dirigir a la Missió de San Juan Campistrano, la qual no vàrem visitar per la seva entrada excessiva (9$/persona), tot i que semblava valer la pena, igual que la seva basílica on sí vàrem poder entrar. Finalment vàrem arribar a San Diego, on ens esperaven en Pep (el germà del meu cunyat) i la seva dona Ana. La rebuda va ser meravellosa i de nou ens vàrem sentir com a casa uns quans dies més, els quals vàrem aprofitar per a relaxar-nos però també per a visitar la ciutat durant un intens dia. Sens dubte, el més interessant va ser la costa del barri de la Jolla, delimitat per mansions i cases a la banda de terra, però ben feréstec a la banda de mar, amb nombroses foques que nedaven graciosament o descansaven en nombroses colònies. També em va agradar la ciutat vella de San Diego, un petit grupuscle de cases antigues que intentaven imitar el poble de San Diego, poc temps després que arribessin els primers exploradors. Observant algunes fotografies i pintures antigues dels seus museus gratuïts, em va fascinar l'aïllament dels primers pobladors i la buidor d'aquella vall que avui en dia estava sobresaturada d'habitants. Finalment, amb menys energies i temps vaig visitar el parc Balboa i l'animat barri de Gaslamp. També va ser agradable compartir els vespres amb en Pep i l'Ana, quan ell tornava de la universitat on estava fent un doctorat en lingüística i ella d'uns cursos per a ser professora de ioga. En Pep i l'Ana ens van explicar la seva experiència d'un any als Estats Units i les petites diferències que hi havia amb Europa, per exemple les llargues distàncies que havien de recórrer per anar a comprar, al gimnàs, a la universitat, o a qualsevol lloc. Amb tan sols dues setmanes nosaltres també havíem detectat moltes petites diferències en les cultures, però cap de substancial. Em donava la impressió que els Estats Units i Europa es podien comparar culturalment a dos germans bessons que havien estat separats i aïllats durant molt temps: la base de la seva cultura i educació era la mateixa, però els detalls com la manifesten podien ser molt diferents. Per exemple, a Estats Units es pot conduir a partir de 16 anys (18 a Europa), no es pot comprar alcohol fins als 21 anys (18 a Europa), a casi tots els Estats està completament prohibida la prostitució (alegal a Europa), la gran majoria de cotxes funciona amb canvi de marxa automàtic (m'està agradant força aquest nou sistema de conducció), les companyies de telèfon cobren per a rebre trucades i sms al mòbil (a Espanya això seria inimaginable). Totes aquestes havien estat petites diferències que havíem detectat en només 14 dies, però de segur n'hi havia moltes més que descobriríem al llarg del viatge, però cap que confrontés els recents orígens comuns de les dues cultures.
Després de passar dues setmanes a dues grans metròpolis de la costa oest dels Estats Units, les següents dues o tres setmanes les volíem passar visitant Parcs Naturals de Califòrnia, Arizona i Utah. És per aquest motiu, que vàrem situar la cèntrica ciutat de las Vegas com a `camp base` de les nostres exploracions. Segurament vàrem fer ben fet, perquè després d'estar dos dies conduint amb temperatures properes i superiors als 40ºC (a la costa mai superàvem els 30ºC) necessitàvem una nit i matí per a recarregar les piles, incloent les dels nostres ordenadors i càmeres de fotos. Tanmateix, els Parcs Naturals que vàrem visitar pel camí es van merèixer de sobres el nostre sufocament. Sortint de San Diego, varem creuar el Cuyamaca Rancho State Parc, una zona muntanyosa que semblava haver cremat anys enrere, encara que conservava força atractiu. Tot seguit vàrem creuar el l'àrid desert d'Anza Borrego, el qual estava habitat en algunes parts per petites pobles i cases mòbils que hi semblaven instal·lades des de feia anys. Ens va fascinar que hi hagués gent vivint en aquell forn, tot i que les condicions amb les que semblaven viure eren molt millors a les dels habitants de l'Àfrica Subsahariana. Els africans vivien una situació realment desesperada, perquè havien de subsistir amb els recursos proporcionats pel desert, a diferència d'aquells americans que, refrescats amb l'aire acondicionat, ho deurien importar tot, incloent l'aigua, de les ciutats. Cap al final de la tarda vàrem entrar al Parc Nacional de Joshua Tree i acampàrem en un aparcament davant d'unes frondoses palmeres que segles enrere havien habitat indígenes i més tard buscadors d'or. L'endemà, tot just despertar-nos a la sortida del sol, vàrem fer una caminada d'una hora i mitja pel desert de darrera el palmerar, seguint un camí entre la sorra, roques i plantes de desert fins a una mina d'or abandonada, la qual estava excavada a la roca ferma. En tornar vàrem aturar-nos al centre d'Informació del parc, on vàrem pagar 80$ entre els dos per una targeta que ens permetria entrar durant un any a tots els parcs naturals dels Estats Units sense pagar res més. I finalment, enfilant la carretera del parc, trobarem el primer arbre de Joshua, amb branques sense direcció prefixades i acabades amb un manyoc de fulles punxegudes. Pensàvem que seria l'únic arbre Joshua del parc i per poc l'Alexandra em va convèncer de parar per a fotografiar aquell solitari exemplar, però al cap de pocs quilòmetres en vàrem començar a trobar més, tants que en algunes zones els arbres de Joshua pràcticament formaven un bosc. Però l'espectacle visual no va acabar aquí, doncs el parc també ens tenia reservades grans extensions de cactus, interessants pujols rocosos, embassaments d'aigua naturals, pics amb grans vistes,... M'hauria quedat tot el dia recorrent a peu i amb cotxe els diferents camins i carreteretes del parc, però havíem d'arribar a les Vegas abans que fosquegés i a mitja tarda vàrem marxar.
De camí a les Vegas ens va sorprendre trobar-nos un gran salar i, a la històrica carretera 66, un arbre ressec i tombat ple de sabates penjant de les seves branques. Vaig comentar aquesta imatge a en Justin, en el magnífic amfitrió que ens va allotjar aquella nit, i ell em va dir que aquell arbre era famós i que era anomenat el shoes tree (l'arbre de les sabates), però al buscar-ne informació a internet ens vàrem trobar que hi havia molts altres shoes tree arreu del món, una afició molt curiosa de la gent. En Justin ens va explicar la història de Las Vegas, una gran ciutat situada al bell mig del desert, però també en un indret on des de sempre hi havia hagut aigua, on antigament ja hi havia hagut nadius o indis vivint. Des de l'arribada dels colonitzadors, Las Vegas va esdevenir un obligat punt de parada entre les caravanes que anaven de l'Est a Oest. Però la importància de la ciutat va créixer a partir del 1930, quan la construcció de la presa de Hobber propera va portar-hi molts treballadors, als quals es va incentivar la seva arribada amb baixos impostos i apostes legals. I l'última gran transformació es va iniciar al 1950, quan el gàngster Bugsy Malone va construir un casino de luxe a la ciutat, una aposta que tothom considerava perdedora, però que va acabar triomfant. Va ser així que la ciutat es va anar convertint en el centre de les apostes, l'espectacle i la diversió en general de tot Estats Units. Li vaig preguntar a en Justin si la seva adolescència havia estat especial pel fet d'haver crescut a Las Vegas i em va contestar que no massa, però que estava massa acostumat a que res tanca als fins de setmana o a les nits i que a les Vegas podies anar a menjar o a comprar a qualsevol hora. Després va afegir que li costava acostumar-se a acceptar que a altres ciutats els bars tanquen a una hora prefixada, malgrat que tu encara tinguis set i diners a la butxaca. Parlant sobre viatges, en Justin va comentar que els americans són en general molt innocents i que fàcilment poden generar malentesos culturals, perquè estan acostumats a viatjar pel seu país, gran però sense canvis culturals significatius, a diferència de la resta del món que és molt divers i amb múltiples fronteres cada pocs quilòmetres. Finalment, en Justin va mencionar que Els Estats Units no tenen la història d'Europa i que el més interessant a visitar són els parcs Naturals i no pas les ciutats, les quals no tenen tant atractiu com a Europa. Va ser així, tal com teníem planejat i aconsellat per en Justin que la següent setmana vàrem estar coneixent alguns dels interessants Parcs Naturals de Utah i Arizona. I realment, quina raó tenia en Justin, els Parcs visitats ens van fascinar. Vàrem visitar nombrosos indrets, dormint a la carretera, dutxant-nos amb botelles d'aigua amagats als boscos, passant calor a estones (finalment ens vàrem veure obligats a posar gas a l'aire acondicionat de la Chevy Van comprada), altres estones gaudint de les fresques temperatures dels parcs elevats,... Ha estat una intensa setmana, però jo l'hauria allargat molt més, visitant indrets secundaris que han quedat apuntats al paper o visitant punts més remots dels Parcs Naturals, amb cotxe o a peu. Però a l'Alexandra li va costar acostumar-se a la calor o a les incomoditats de dormir al cotxe, menjar aliments no cuinats o dutxar-nos amb botelles d'aigua i em va estar pressionant per a anar més ràpid. D'altre banda, no em volia deixar perdre les celebracions del tradicional 4 de juliol en alguna ciutat important, com les Vegas. Així doncs, el dissabte 3 al vespre, després d'haver gaudit visualment d'alguns dels indrets més fantàstics de la terra, vàrem tornar a fer camí cap a Las Vegas on teníem intenció de tornar a recarregar les piles per a les properes visites.
Ens va sorprendre les temperades temperatures d'aquest parc natural, que en mig del desert s'elevava sobre un massís rocós, formant paisatges que ens podien recordar a Suïssa. Bryce Canyon National Park (veure sobre mapa) 29/06/2010:
Un dels parcs naturals que més ens va fascinar, sobretot la caminada que vaig fer per sota les agulles rocoses que poblaven com un bosc el canyò. Grand Canyon National Park, North Rim (veure sobre mapa) 30/06/2010:
Visitant aquestes fantàstiques vistes em vaig preguntar quina podia ser la causa evolutiva biològica o cultural que havia provocat en els humans tal fascinació per les grans obres o monuments de la naturalesa. Coyote Buttes, the wave (veure sobre mapa) 02/07/2010:
Definitivament un dels llocs més fascinants visitats. Una petita joia oculta entre muntanyes rogenques que ens va transportar a un somni psicotròpic geològic. Un autèntic paradís per als fotògrafs. Grand Canyon National Park, South Rim (veure sobre mapa) 03/07/2010:
Ja cansats de tanta visita, el South Rim del Gran Canyó ens va sorprendre menys que el north Rim, sobretot perquè aquell dia era dissabte i hi havia tanta gent que no vàrem poder agafar cap dels autobusos públics cap a les zones més aïllades del parc. Las Vegas, NV (veure sobre mapa) 08/07/2010:
Vàrem tornar dels parcs naturals amb ganes de relaxar-nos i descansar, i això és el que varem poder fer a casa en Justin, on vàrem poder conèixer per unes hores a la seva simpàtica dona Heather. En Justin ens va tornar a tractar de meravella, deixant-nos estar a casa seva editant les fotos i escrivint el diari de l`última setmana als parcs. Però, a la tarda del segon dia, el quatre de juliol, vàrem sortir per a celebrar la popular festa de la independència que commemorava la constitució dels Estats Units al 1776. Primer vàrem anar a sopar, encara sota la llum del sol, a casa els pares d`en Justin, els quals ens varen rebre amb els braços ben oberts. Mentre menjàvem delicioses hamburgeses i `hot dogs`, el pare d`en Justin es va mostrar extremadament alegre al poder escoltar alguna de les nostres anècdotes del viatge, al mateix temps que ens mostrava la seva fascinació per Hugo Chavez i Fidel Castro. Al marxar però, em va sorprendre que la família compaginés el fervor pel comunisme amb l`adoració d`icones catòliques, les quals adornaven el jardí. Tot seguit, en Justin ens va conduir cap al centre de les Vegas, on hi ha el Strip o el Boulevard de Las Vegas, envoltat dels hotels amb casino més extravagants que hagi vist mai: Hotel Casino Luxor amb una gran piràmide negra i una esfinx a l`entrada; Hotel Casino New York, amb una reproducció de la ciutat de l`est, incloent l`estàtua de la llibertat i el pont de Brocking, Hotel Casino Paris, amb una alta reproducció de la torre Eiffel; Hotel Casino Venecian reproduint els canals i els edificis més característics de la plaça de Sant Marc; i així desenes més que podria seguir descrivint aquí. També ens van sorprendre les multituds de gent que estaven esperant a les aceres que s`iniciessin els famosos focs artificials de la nit del quatre de Juliol, els quals van iniciar-se amb nosaltres encara al cotxe doncs tots els aparcaments estaven plens. Per sort, els coets es van enlairar just davant nostre, darrera el Hotel Casino Ceasars Palace, on havíem quedat retinguts en el tràfic. L`espectacle semblava que no havia de superar les expectatives, però mica en mica va anar incrementar el nivell i l`espectacularitat de les llums que espetegaven al cel fins que la traca final va aconseguir arrencar nombrosos xiulets i aplaudiments per part del públic. Sense baixar del cotxe, tot seguit ens vàrem dirigir cap al carrer Fremont que alberga els casinos més antics de la ciutat. Malgrat tingués menys glamour que la part sur del Strip, va ser interessant passejar per aquest carrer històric ple de casinos mig decadents on semblaven jugar majoritàriament persones locals. Tanmateix, el carrer es resistia a caure en desgràcia i a diverses cantonades els casinos havien instal·lat escenaris on tocaven alguns grups de música que sonaven prou bé i arreplegaven forces espectadors. Abans d`arribar a Las Vegas havia cregut que les visites als parcs naturals no ens ocuparien tants dies i havíem anunciat a en Justin que marxaríem després del 4 de Juliol. Malauradament, un cop arribats no vàrem poder allargar més la nostra estada, però en Justin havia acceptat amb antelació d`allotjar a unes altres noies de Couchsurfing. Per sort, el nostre amic Jordan de Hollywood feia temps havia parlat sobre nosaltres als seus pares que vivien a Las Vegas i aquests estaven encantats a allotjar-nos. Ajudant-nos de l`indispensable GPS vàrem arribar a un luxós barri vigilat i tot seguit a la casa d`en Steve i l`Ann, els quals ens van acollir de meravella a la seva mansió d`estil anglès: sobre-decorada amb petits objectes i plena de plantes que creixien salvatgement al jardí i al portal. Aquell vespre, en Steve i l`Ann ens van portar a menjar a un restaurant, mentre parlàvem del seu fill Jordan, qui ja els havia anunciat que en breu iniciaria la seva vida de viatger. També es van interessar pel nostre viatge, amb una mica d`enveja, doncs ells dos sempre havien somniat en viatjar més, malgrat s`haguessin conegut a la República Centre Africana on el pare d`en Steve havia arribat per a muntar un ranxo i el pare de l`Ann per a fer una prospecció de minerals. Durant el sopar i els següents dies, en Steve també ens va explicar sobre la vida a Las Vegas, una ciutat sense racisme o exclusió social (en Justin també havia comentat quelcom similar) doncs per a construir la presa de Hoover i posteriorment la ciutat tothom i era ben vingut. D`aquesta manera les comunitats no es van aïllar i mai han existit les separacions entre comunitats amb un barri jueu, una petita Itàlia, un `Xina town`,... tot i que a jutjar per algun comentari d`en Steve, potser hi havia una excepció i la població afroamericana no hi havia estat benvinguda del tot. En altres converses, en Steve també ens va fer partícips de la bogeria que envolta el món de les apostes a Las Vegas, explicant-nos per exemple un cas que li havia contat Wynn, l`amo del casino Tresaure Island a qui en Steve estava construint la casa. Al 1995 va entrar al seu casino un vagabund amb els 400$ de la paga de la seguretat social i va començar a apostar al black jack, començant a guanyar enseguida malgrat no utilitzés cap estratègia convencional. Al cap de poc va començar a incrementar les seves apostes i així tot una setmana, al final de la qual tenia uns guanys de 1.6 milions de dòlars. Però durant tota la setmana, en Wynn va mantenir el vagabund a l`hotel, invitant-lo a les millors habitacions, desplaçaments amb limusina, deliciosos buffets, begudes,... amb l`única intenció de mantenir-lo jugant, quelcom que al final va resultar beneficiós per al casino, doncs el vagabund va acabar perdent casi tots els beneficis els següents dies, quedant-se tanmateix amb 40.000 dòlars a la butxaca. Explicant-me més histories de casinos, en Steve també em va contar el cas d`en Terrance Watanabe, el més gran perdedor de Las Vegas, qui en el transcurs de l`any 2007 any va perdre 112 milions de dòlars a Las Vegas, quedant a deure 14.7 milions de dòlars als casinos. Naturalment els casinos havien demandat a Terrance pel deute contret amb ells, però l`home havia contraatacat denunciant als casinos per haver-lo emborratxat i haver-l`hi subministrat pastilles contra el dolor per a mantenir-lo jugant contínuament. I com aquesta, en Steve va explicar moltes altres històries que em van convèncer de la estupidesa de jugar els diners als casinos, com la de Bergstrom, qui va fer una de les apostes més altes de la història al 1980, apostant 777.000 dòlars en una sola tirada. Afortunadament, aquell dia en Bergstrom va guanyar, però no el següent, quan va tornar apostant 1 milió de dòlars en una altre única tirada, els quals va perdre. Però la seva aposta més elevada va ser poc temps més tard, quan es va jugar la seva pròpia vida a la ruleta russa, la qual va acabar perdent. Malgrat totes les històries contades, en Steve em va explicar que els que han crescut a Las Vegas normalment no juguen als casinos, perquè ja saben que els casinos sempre tenen les de guanyar, i que bàsicament els que aposten són els turistes, però també molts jubilats americans que es retiren a Las Vegas per a viure la resta de la seva vida endollats a una màquina escurabutxaques. Ja havíem anat al centre de Las Vegas amb en Justin, però una altra tarda vaig aconseguir arrancar a l`Alexandra de la confortable casa d`en Steve i l`Ann i ens vàrem tornar a dirigir per a gaudir de les nombroses atraccions gratuïtes amb les quals els casinos esperen atraure clients: un gran aquari al centre de l`hotel casino Silverton, la col·lecció més gran de cotxes antics posats a la venda a l`hotel casino Imperial Palace, un volcà que explota ocasionalment davant l`hotel casino Mirage, uns pirates i sirenes que lluiten davant l`hotel casino Tresaure Island o unes fonts que s`enlairen il·luminant l`hotel casino Bellagio. De totes maneres, ben poc vàrem poder veure, perquè després de quatre hores descobrint una mínima part dels casinos l`Alexandra ja estava esgotada i em va implorar de marxar. Vàrem estar passejant una bona estona per l`hotel casino París, l`interior del qual estava decorat com amb cases, botigues i restaurants d`estètica parisenca sota un cel blau pintat al sostre. Va ser en aquest casino on vàrem veure un home que va guanyar en dues jugades 3000$, mentre feia el fatxenda amb els altres jugadors de la taula que ell era una persona de riscos extrems, però en les següents dues jugades va perdre 4000$, desapareixent de la taula en un tres i no res i sense deixar rastre. Vàrem veure altres histories similars en altres casinos visitats, a més d`observar pels carrers gent molt rara demanant caritat, molts d`ells amb cartells del tipus `No menteixo, necessito diners per a emborratxar-me`, com si fos la única manera de guanyar-se la simpatia dels seus compatriotes o dels turistes. Naturalment l`Alexandra em va demanar de confiar en la seva sort i es va jugar 20 dòlars que va perdre a l`instant, fins i tot amb menys sort que els 10 dòlars que vaig apostar i perdre la nit d`en Justin. Aquella nit, a la primera tirada vaig guanyar 5 dòlars, però a les següents tres tirades ho vaig perdre tot, deixant-me un sentiment de frustració i de necessitat de a seguir apostant i recuperar els 10 dòlars perduts. Per sort no ens vàrem deixar enganyar i no vàrem ser nosaltres els que seguírem engreixant les arques de Las Vegas.
Vàrem marxar cap al parc nacional de Dead Valley (vall de la mort) a les 9 del matí, després que l`Anna ens aprovisionés amb bona part dels aliments de la seva nevera, la qual estava carregada a rebentar i -segons deia- si no ens ho emportàvem si li faria mal bé. Vàrem arribar al cim d`un turó que dominava la vall infernal (Dante`s view) propers al mig dia i em vaig alegrar que bufessin vents de la costa que arrastraven alguns núvols. Malgrat haguéssim posat gas a l`aire condicionat fes una setmana, aquest s`havia evaporat i tornàvem a anar amb les finestres obertes. Sabia que les temperatures a baix a la vall (a 86m sota el nivell del mar) podien ser terrífiques i confiava que els núvols que estones tapaven el sol les apaivaguessin. No sé a quines temperatures haguéssim arribat sense els núvols, però mentre baixàvem cap al infern el termòmetre es va anar pujant fins a estabilitzar-se als 50ºC (122ºF), amb algunes puntes de 51ºC. Realment la calor era insuportable, tot i que jo em vaig inflar de voluntat i vaig fer alguna caminadeta per sobre el mar de sal i vàrem allargar el trajecte conduint fins el camp de golf del diable i fins la paleta de l`artista. L`Alexandra em volia matar però ella va morir primer: va perdre les energies tant ràpid que casi va deixar de protestar, tot i que jo sempre li responia que si m`hagués fet cas hauríem marxat a les sis del matí i que ens hauríem trobat molta menys calor. Malgrat tot, per a visitar el nord de la vall, vàrem decidir pujar a les muntanyes, on els 37ºC resultaven reconfortants, i després de menjar quelcom i refrescar-nos amb gel i aigua fresca vàrem tornar a baixar per a visitar l`anomenat castell escocès, el qual ja estava tancat. En nord de la vall estava més elevat i el sol s`estava ponent, però les temperatures encara eren esgotadores. Tot i així vàrem visitar l`espectacular cràter d`un volcà de vapor d`aigua que havia explotat feia uns 300 anys enrere, i tot seguit ens vàrem dirigir cap al sud amb la intenció de buscar un punt elevat on poguéssim dormir sense passar calor. Sorprenentment, a baix a la vall les temperatures es van tornar a elevar fins als 47ºC, malgrat ja conduíssim en plena nit quan treia la ma per la finestra l`aire cremava. Realment aquell indret era un infern. A l`oest del parc vàrem començar a pujar una carretereta fins a arribar a una altura propera als 2000metres on la temperatura es va situar als 27ºC i finalment ens vàrem poder relaxar i dormir. L`endemà, aprofitant que encara no havíem sortit del parc, vàrem conduir un caminet que portava fins a una altra interessant vista de la vall (imaginàvem a la gent que cridaven d`agonia a sota), fins a una casa i mina d`or abandonada i fins a uns grans forns situats en línia on feia carbó necessari per a les mines. A continuació vàrem baixar per l`altre cantó de la muntanya i sortint del parc nacional, malgrat a la següent vall les temperatures van tornar a augmentar fins als 43ºC. Aquest cop, l`Alexandra no va perdre del tot les energies i em va estar cridant una bona estona que no volia estar més en calor i no va callar fins que li vaig mostrar el mapa i l`itinerari que ens havia de portar, després de creuar algunes planures, fins a les muntanyes de Sierra Nevada.
Aprofitant que havíem de baixar a la planura Californiana per a poder enfilar altre cop cap als parcs naturals de Sierra Nevada, vàrem parar en bar Cowboys i motoristes d`un petit poble per a veure la final del mundial de futbol. Va ser una victòria treballada pels espanyols i catalans i al final vàrem celebrar-ho en un Macdonals (el pressupost no donava per a gaire més). A continuació vàrem parar a comprar menjar i també un transmissor FM per a l`Ipod de l`Alexandra, doncs els dos estàvem cansats d`escoltar algunes ràdios d`Estats Units, les quals cada dos per tres et sorprenen amb un missatge religiós o una cançó dedicada a Jesús. Finalment, després de connectar-nos gratuïtament a Internet a una biblioteca, les quals el GPS marca, ens vàrem dirigir cap el Parc Nacional de les Sequoyes gegants. Havent ascendit una llarga i tortuosa carretera, aquella tarda vàrem poder contemplar les vistes de les muntanyes i boscos des de la roca Moro i a continuació una bonica clariana al bosc, observant durant el camí fins a 8 óssos. Al arribar la nit, l`Alexandra es va posar paranoica amb els ossos observats i es cagava de por si havia de sortir a fer un riu a la nit, comentant cada dos per tres que a Romania els ossos mataven a no sé quanta gent cada any, o cada hora. Sortosament ens vàrem despertar vius l`endemà i després d`esmorzar vàrem poder fer unes interessants caminades pel parc natural i el proper King Canyon, envoltats per Sequoyes centenàries i algunes quantes de mil·lenàries. Les més impressionants i enormes havien estat batejades, com el gegant General Sherman, l`arbre amb el tronc més voluminós i pensant del món, amb 1487 metres cúbics i 1385 tones de pes, el qual era superat en diàmetre per l`arbre General Grand, visitat al vespre, amb 33 metres de circumferència o 12 metres de diàmetres. Encara que els dos arbres mesuressin uns 80 metres d`altura eren superats per altres sequoies que poden arribar fins als 115 metres (resultant els arbres més alts del món); tampoc posseïen el record de longevitat, doncs malgrat tinguessin 2200 i 1700 anys respectivament, hi ha altres sequoies que han arribat als 3500 anys, de segur amb un pilot d`històries a contar.
Per a dirigir-nos al següent parc natural, vàrem haver de tornar a baixar a les caloroses planes, passant per Fresno, des d`on vàrem començar a ascendir altre cop fins al bonic Parc Nacional de Yosemite, fins a uns 3000 metres. A part de poder gaudir de les fresques temperatures també vàrem fruir amb les vistes de muntanyes rocoses, cascades i pics nevats. Malauradament, apart de contemplar les vistes, l`Alexandra també va llegir un cartell que informava que els óssos podien trencar els vidres dels cotxes i entrar-hi si hi oloraven menjar, i es va tornar paranoica sense poder dormir en tota la nit, aixecant-se cada dos per tres cridant que a fora hi havia l`ós. D`altra banda, també estàvem acampant il·legalment i temia que els ràngers ens despertessin a la nit per a comunicar-nos que havíem de sortir del parc per a continuar la dormida. Però cap de les dues coses va passar. L`endemà l`Alexandra és va quedar al cotxe descansant per la nit no dormida mentre jo feia una magnífica caminada de 3 hores fins al peu de la cascada Yosemite, la més alta de Nord Amèrica amb 739 metres, i a la tarda caminava tres hores més per a meravellar-me amb les cascades de Vernal i Nevada. Mentre caminava, de nou em vaig tornar a preguntar quina era la causa o motiu ocult que impulsava als humans a realitzar grans esforços per a visualitzar espectacles naturals fascinants i gratificants només a nivell emocional.
Ens va sorprendre que la temperatura pugés dels 20ºC de Yosemite fins als 40ºC de la plana, per a tornar a disminuir fins als acceptables 30ºC de San Leandro, a pocs quilòmetres de San Francisco, on ens esperava en Kevin, qui ens va allotjar de meravella els següents dies. Però més ens va sorprendre que en Kevin ens informés que havíem d´anar abrigats per a visitar San Francisco, perquè just a l´altre costat de la badia les temperatures podien baixar fins als 20 o 10ºC. Segons ens va explicar, les altes temperatures de les planes feien elevar l´aire calent amunt, arrastrant l´aire que mar cap a l´interior, les aigües del qual estaven gelades, doncs provenien d´Alaska. I realment, l´endemà a la tarda, quan ell i el seu company Francisco ens van conduir fins a la cèlebre ciutat no vàrem poder deixar de recordar una famosa frase de l´escriptor Mark Twain ´L´hivern més fred de la meva vida va ser un estiu a San Francisco´. I no només el fred era el problema, sinó també la boira provinent de l´oceà que a estones ocultava tota la bellesa de San Francisco. Segons ens van explicar en Kevin i en Francisco, la ciutat era un referent cultural, tant avui en dia com als anys seixanta, quan la cultura hippy va néixer al voltant del carrer Haight, encara a l´actualitat el barri més alternatiu o neo-hippy de San Francisco. Després d´insinuar que ells dos eren homosexuals, a continuació ens varen comentar que San Francisco era una ciutat molt oberta, mostrant-nos al mateix temps el barri de Castro, amb nombrosos comerços enfocats a la clientela gay. Al mateix temps, San Francisco és una ciutat on les seves cultures minoritàries es mantenien diferenciades amb orgull, com el barri xinès, on realment es respirava l´essència d´aquell país; o el centre comercial japonès ple de restaurants oferint shushi o botigues venent productes molt curiosos. Però a part de la cultura, San Francisco també floreix econòmicament, amb un gran districte financer sembrat de gratacels, conegut com el Wall Street de l´oest. En altres zones, San Francisco havia sabut mantenir la calma de la naturalesa, amb el seu extens parc de Golden Gate, que conservava el mateix nom de l´estret que connecta el fred oceà Pacific amb la badia de San Francisco. En aquell punt de l´estret hi havia hagut una guarnició de l´exèrcit espanyol, però actualment s´hi eleva l´actual icona de San Francisco, el famós pont de Golden Gate, construït entre el 1933 i 1937, amb un longitud total de 2737metres. Invitats a sopar diverses vegades per en Kevin i en Francisco (durant un dels quals vàrem celebrar el meu aniversari), vàrem tenir bones ocasions de parlar de les seves feines: en Francisco era psicoanalista i psiquiatre, explicant-nos el cas d´algun divertit pacient; i en Kevin era matemàtic, explicant que les matemàtiques eren un coneixement que avançava per davant de la ciència, fascinat per la bellesa dels números i despreocupat per les aplicacions pràctiques dels seus descobriments, tot i que en un futur segurament hi serien. Durant una alta conversa, vaig pensar que segurament la societat americana era molt més religiosa que la europea, quan en Kevin em va sorprendre declarant-se cristià (també en Francisco creia en Déu) malgrat també expliqués que durant molt temps va sofrir de la immoralitat on el catolicisme havia situat l´homosexualitat. Sortosament, actualment havia descobert altres grups que expressaven el seu cristianisme sense recriminar la seva naturalesa sexual. Vàrem conversar de molts altres temes fascinants amb en Kevin i en Francisco, igual d´interessants que les respostes que en Kevin va aportar al projecte prenent el pols al món, essent ell la primera persona que vaig entrevistar a Amèrica (llàstima que la qualitat del so no fos gaire bona, m´hauré de comprar un bon micro). En Kevin va opinar que el principal problema del món és que la gent no veu que està interconectada amb la resta de la humanitat, actuant conseqüentment amb egoisme i materialisme, un problema potser inherent als humans tot i que a nivell personal es pot canviar. El problema més gran a Califòrnia és el govern conservador republicà que no creu en impostos ni en la implicació de la societat, provocant conflictes regionals i internacionals, un problema que a nivell personal es pot solucionar mínimament actuant diferent. En Kevin es una persona feliç, tot i que a vegades també es sent infeliç a causa dels desequilibris emocionals; seria més feliç essent més compassiu amb ell mateix; similar al secret de la felicitat: no agafar-se un mateix massa personalment. |
|
)
